Alliberament nacional i cultura

AMÍLCAR CABRAL

L’alliberament nacional, acte de cultura

El valor de la cultura com a element de resistència a la dominació estrangera resideix en el fet que és la manifestació vigorosa, en el pla ideològic o idealista, de la realitat material i històrica de la societat dominada o per dominar. Fruit de la història d’un poble, la cultura determina simultàniament la història a través de la influència, positiva o negativa, que exerceix sobre l’evolució de les relacions entre l’home i el seu medi, entre els homes o els grups humans, bé en el si d’una mateixa societat, bé entre societats diferents. La ignorància d’aquest fet podria explicar tant el fracàs de diversos intents de dominació estrangera com el d’alguns moviments d’alliberament nacional.

Vegem què és l’«alliberament nacional». Considerem aquest fenomen de la història en el seu context contemporani, és a dir, l’alliberament davant del domini imperialista. Com és ben sabut, aquest és diferent, tant en les formes com en els continguts, d’altres tipus de dominació estrangera que l’han precedit (tribal, aristocràtico-militar, feudal i capitalista de l’època de la lliure concurrència). Com en qualsevol mena de domini imperialista, la característica principal n’és la negació del procés històric del poble dominat per mitjà de la usurpació violenta de la llibertat del procés de desenvolupament de les «forces productives». Així doncs, en una societat donada, el nivell de desenvolupament de les forces productives i el règim d’ús d’aquestes forces (règim de propietat) en determinen el «model de producció». Pel que fa a nosaltres, el mode de producció, les contradiccions del qual es manifesten en una intensitat major o menor per mitjà de la lluita de classes, és el factor principal de la història de cada conjunt humà, de manera que el nivell de les forces productives és la veritable i permanent força motriu de la història.

La cultura és, així, un element essencial de la cultura d’un poble, al marge de les característiques ideològiques o idealistes de les seves manifestacions. És, potser, la resultant d’aquesta història, en el mateix sentit en què una flor és la resultant d’una planta. Com la història, o perquè és la història, la cultura té com a base material el nivell de les forces productives i el mode de producció. Clava les arrels en l’humus de la realitat material del medi en què es desenvolupa i reflecteix la natura orgànica de la societat, i pot estar més o menys influïda per factors externs. Si la història permet de conèixer la natura i l’extensió dels desequilibris i dels conflictes (econòmics, polítics, socials) que caracteritzen l’evolució d’una societat, la cultura permet de saber quines han estat les síntesis dinàmiques elaborades per la consciència social per solucionar els dits conflictes, en cada etapa de l’evolució de la dita societat, a la recerca de la supervivència i del progrés.

Com s’esdevé amb una flor en una planta, és en la cultura on resideix la capacitat (o responsabilitat) d’elaborar i fecundar el germen que garanteixi la continuïtat de la història, assegurant alhora les perspectives d’evolució i de progrés de la societat en qüestió. S’entén així que, essent la dominació imperialista la negació del procés històric del poble dominat, sigui també necessàriament la negació del seu procés cultural. I aleshores s’entén la raó per la qual la pràctica de la dominació imperialista, com qualsevol altra dominació estrangera, exigeix, com a factor de seguretat, l’opressió cultural i l’intent de liquidar, directament o indirecta, les dades essencials de la cultura del poble dominat.

L’estudi de la història de les lluites d’alliberament demostra que, en general, van precedides per una intensificació de les manifestacions culturals. Aquestes es van concretant progressivament en un intent, victoriós o no, d’afirmació de la personalitat cultural del poble dominat com a acte de negació de la cultura de l’opressor. No importa quines puguin ser les condicions de la submissió d’un poble al domini estranger, ni la influència que puguin tenir els factors econòmics, polítics i socials en la dita subjecció; en general, el germen de la contestació se situa en el fet cultural, i és des de la cultura com es desenvolupa el corresponent moviment d’alliberament.

Al nostre parer, el fonament de l’alliberament nacional resideix en el dret inalienable que tenen tots els pobles a tenir la seva pròpia història, més enllà de les fórmules adoptades des de la perspectiva del dret internacional. L’objectiu de l’alliberament nacional és, per tant, la reconquesta d’aquest dret usurpat per la dominació imperialista, és a dir, l’alliberament del procés de desenvolupament de les forces productives nacionals. Així doncs, hi ha alliberament nacional quan i només quan les forces productives nacionals queden completament alliberades de qualsevol tipus de dominació estrangera. L’alliberament de les forces productives i, consegüentment, la facultat de determinar lliurement el mode de producció més adequat per a l’evolució del poble alliberat obren necessàriament noves perspectives en el procés cultural de la societat en qüestió i li confereixen la seva capacitat de generar progrés.

Un poble que s’allibera del domini estranger no serà culturalment lliure a menys que, sense complexos i sense subestimar la importància de les contribucions positives de la cultura de l’opressor i de tantes altres cultures, reprengui la pròpia. Aquesta s’alimenta de la realitat viva del medi i nega tant les influències nocives com qualsevol subordinació a cultures estrangeres. Veiem així que, atès que el domini imperialista té com a necessitat vital l’opressió cultural, l’alliberament nacional serà necessàriament un «acte de cultura».

// Fragments de la conferència pronunciada en el primer Memorial dedicat al Dr. Eduardo Mondlane a la Universitat de Syracuse (Estats Units), en el marc del Programa d’Estudis de l’Àfrica Oriental, el 20 de febrer de 1970. (N. de l’edició de 1999)..
Publicada a ‘Nacionalismo y cultura’, d’Amílcar Cabral (Edicions Bellaterra, 2013).