Hores baixes, mirada alta. Perspectiva històrica i nous paradigmes per reprendre la lluita independentista

La perspectiva històrica

Escric aquestes ratlles a poques hores del que serà, ben probablement, l’Onze de setembre més indolent de l’última dècada. El ritme ascendent el van engegar les mobilitzacions de la PDD, les consultes locals i les manifestacions de l’ANC i va assolir el clímax el 2017. Els últims quatre anys han estat sota el signe contrari: la repressió ha provocat la fi d’un cicle i ara l’independentisme viu desorientat i dividit aquest moment de canvi. I pel que fa els últims dos anys, la fatiga pandèmica tampoc hi ajuda.

Convé recordar, tanmateix, que abans d’aquest ascens ja hi havia independentisme i que la nostra causa no s’explica només pels greuges autonòmics de l’última dècada (les retallades a l’Estatut) sinó com la manifestació d’un corrent històric de fons, que es reconeix en tots els moviments rebels del país i que s’oposa a un Estat que s’ha anat fent precisament en sentit contrari, centralitzant per mantenir els privilegis de les oligarquies.

Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar

Aquesta visió històrica ens ha de permetre contextualitzar el moment actual. És a dir, valorar la situació no tan sols en relació a les expectatives creades en els últims deu anys sinó remuntant-nos més enrere. Només així podem assenyalar d’una banda les tasques pendents. I, de l’altra, prendre una visió de llarg termini que eviti sensacions catastrofistes sobre el moment actual.

L’esgotament del paradigma parlamentari

Aquesta sensació d’estar en hores baixes genera una barreja de frustració i emprenyada. Hi ha motius per estar emprenyat amb els lideratges polítics de l’independentisme, especialment perquè molta gent hagués volgut defensar la República a la tardor del 2017 i no se li va donar ni l’oportunitat.

Però els errors que es van cometre en aquell moment convé identificar-los més enllà de les persones que els encarnen. Era l’esquema, el paradigma, el que tenia unes fortes mancances i les hem de superar, perquè de res serviria canviar de lideratges sense esmenar i polir les tesis polítiques.

El paradigma dominant és el que havia establert ERC a partir del moment que va esdevenir una força independentista a principis dels noranta. Alçant-se contra l’independentisme anterior, revolucionari i insurgent, va proposar-se traçar una via parlamentària a la independència, fonamentant-la en un conjunt de canvis que es produïen a Europa i a l’Estat espanyol. Les independències bàltiques suposaven una via diferent a la que fins llavors havien seguit tots els processos independentistes, des d’Irlanda fins a Algèria, processos de caràcter totalment insurgent i amb intensos processos de lluita armada. Aquesta via diferent, considerada pacífica, era possible pel col·lapse de la URSS, que tot i així sí que va oferir una resistència que no va estalviar episodis de violència. D’altra banda, la integració de l’Estat espanyol a la UE també era un dels arguments per al canvi estratègic: dins de la UE l’Estat espanyol no podria fer servir la força militar contra la seva pròpia ciutadania, com tradicionalment ha passat, i la integració econòmica semblava possibilitar un salt menys rupturista cap a la independència.

A grans trets podem dir que aquest paradigma va quedar desfasat la tardor del 2017. L’Estat espanyol va fer servir igualment la força per reprimir un independentisme que tenia una majoria parlamentària, i davant d’aquesta repressió la UE va mirar cap a una altra banda. No crec que sigui un problema de no haver estat prou majoritaris: encara que la majoria independentista es manifesti reiteradament a les urnes, l’Estat espanyol continuarà considerant el recurs repressiu. I Europa encara li pot generar alguna contradicció a l’Estat, com la sentència del TEDH, però això en cap cas substitueix la feina que ens toca fer per a aconseguir la independència.

Penso, per tant, que el moment de confusió que vivim s’explica per l’esgotament d’aquest paradigma parlamentari. Quin nou paradigma, aprenent dels errors del 2017, ha permetre engegar un nou cicle?

Fusionar allò social amb allò polític

En els últims anys del que he anomenat el paradigma parlamentari, fins i tot la força social que s’expressava en les manifestacions de l’Onze era deutora d’aquest esquema: es prenien els carrers però els discursos deixaven clar que eren “els polítics” els que havien de fer la seva feina. Es feia una demostració de força però a continuació aquesta força es dipositava sencera en els partits independentistes parlamentaris.

Tot i així, en les vigílies de l’1-O va començar a gestar-se una idea alternativa de mobilització. Ja no era de suport a aquests lideratges parlamentaris sinó que va creure en la seva pròpia força per fer valdre el dret a l’autodeterminació. Així van néixer els CDR i la idea de la resistència en els centres de votació. En certa manera, en conflicte amb els lideratges parlamentaris, que per boca de Jordi Sánchez expressaven que aquell dia n’hi hauria prou amb una mobilització de llargues cues per evidenciar que l’Estat no ens deixava votar amb les seves forces policials.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat

Aquesta idea d’auto-organització, de territorialització, connecta força amb el que havien estat les consultes municipals sobre la independència. I passat el referèndum, alguns CDR van portar més enllà la seva reflexió i van veure la necessitat de “fer República” tot disputant-li a l’Estat alguns altres espais de poder: el consum estratègic, entenent que el poder de classe de les grans empreses és, en última instància, el que sosté el sistema polític; en el mateix sentit, l’autodeterminació econòmica, fomentant el teixit econòmic social i solidari; o connectant amb altres mobilitzacions socials en defensa de les classes populars, des del sindicalisme al moviment per l’habitatge.

Aquest ingredient em sembla clau per a bastir un nou paradigma: la fusió entre allò social i allò polític, és a dir la idea que la República representa una nova legitimitat, una nova manera de repartir el poder i la riquesa. I que en el terreny social (l’àmbit laboral, els moviments socials, la defensa del territori en un sentit ecològic, les alternatives econòmiques…) és on es forja aquesta nova legitimitat política. Perquè la independència és una revolució política, i tota revolució política significa una revolució social.

La institucionalitat republicana, un altre element clau per a no quedar atrapats de nou en el parlamentarisme, ha d’atendre aquesta creació de la nova legitimitat. És emanada de les urnes, sí, però també ha de representar una nova força constituent, que s’enfronti a l’ordre polític i econòmic. Per a això volem la independència, per a fer una República per a tothom.

Això, per si sol, no dissuadeix l’Estat espanyol de tornar a fer servir la força. Però com més inserida estigui aquesta nova legitimitat dins la societat catalana, més massiva i resilient serà la força que se li contraposi. Més li costarà de fer complir les seves ordres i menys podrà mobilitzar els seus partidaris. Més a prop estarem, en definitiva, d’una situació de ruptura única forma d’autodeterminar-nos respecte un Estat que encara pensa en termes de dret de conquesta.

El temps, element clau en qualsevol estratègia

El gran art, en política, és el de saber aprofitar els moments per a fer valdre la pròpia força. Avui l’independentisme bascula entre dos extrems. D’una banda, un voluntarisme que ignora les correlacions de forces, com si aplicar el mandat de l’1-O fos simplement una qüestió de voluntat; de l’altra, un dilacionisme que fa d’aquesta correlació una excusa. Si del que es tracta és de saber aprofitar els moments, el risc del primer és la precipitació, sense atendre les mancances del 2017; i el del segon, la desmobilització, que deixi passar oportunitats de fer passes endavant.

Ens movem en aquest temps, però vist amb la perspectiva històrica i atenent a les tasques necessàries, que és el que he intentat fer de manera ràpida i succinta amb aquestes ratlles, la frustració i la renúncia no poden ser acceptades. Per això avui, Onze de setembre, cal sortir al carrer. Sortir de l’atzucac actual només és possible continuat la lluita. El derrotisme i la desmobilització mai han estat fèrtils per a cap procés de transformació. Sortir i trobar-nos amb la gent, que és qui ha de protagonitzar el nou cicle, és una manera de començar a posar fi a aquestes hores baixes.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento