Llibres per a la revolució: les publicacions radicals del Black Power

 Els llibres escrits per personatges i grups del Black Power van tenir una gran difusió a finals de la dècada del 1960 i principis de la del 1970. Atiaven la imaginació dels joves radicals d’Europa i, alhora, enfortien la col·laboració internacional entre els activistes.

 Quan les Citacions del president Mao, més conegudes com el Llibre Roig de Mao, es van publicar i distribuir a escala internacional el 1967, a l’Alemanya Occidental se’n van vendre 100.000 exemplars, a França 60.000 i a Itàlia 40.000 pel cap baix. En els anys següents, el text va tenir una bona acollida general per part d’organitzacions activistes de tot Europa i va esdevenir una obra essencial en els grups radicals negres dels Estats Units. «Molts Panteres fan servir el Llibre Roig de Mao com a text de referència», escrivia el 1969 Dan Georgakas, poeta i historiador especialitzat en el moviment obrer, a Quaderni Piacentini, la revista pionera de l’esquerra italiana. Georgakas, nascut a Detroit, havia viscut un temps a Roma i s’havia convertit en una font d’informació recurrent entre els radicals italians sobre els moviments de protesta que es donaven als Estats Units. Va col·laborar en Black Power: Potere Negro: Analisis e Testimonianze (1967), del sociòleg Roberto Giammanco, amic seu i antic estudiant d’intercanvi als EUA. Les oportunitats de creuar l’Atlàntic que van tenir Georgakas i Giammanco, i el llegat que van deixar aquestes visites (nodrit per la correspondència i sostingut per l’activa cultura editorial de l’esquerra política), reflecteixen un dels trets distintius, per bé que sovint s’ha passat per alt, dels moviments de finals dels seixanta i principis dels setanta: els llibres eren una de les cares de l’activisme, i la protesta avançava a cop de tinta.

Les obres escrites per i sobre revolucionaris de fama internacional, com ara Mao, Frantz Fanon, Fidel Castro, Ernesto Che Guevara o Malcolm X, van ser una insígnia del radicalisme d’esquerres durant la segona meitat dels seixanta i la primera dels setanta. Per a molts moviments els llibres van passar a ser un component bàsic de la seva identitat pública, i del seu programa polític. Entre aquests títols hi havia els que estaven escrits per i els que versaven sobre activistes i organitzacions del Black Power dels EUA. A principi de la dècada del 1970, els llibres escrits pels exponents més destacats del moviment, com eren Stokely Carmichael, Eldridge Cleaver o H. Rap Brown, així com textos firmats per organitzacions prominents, o per presos polítics, com Angela Davis o George Jackson, havien guanyat una popularitat enorme, ascens al qual va contribuir l’augment que de manera paral·lela es donava en el nombre de llibreries propietat de persones negres, «pilars del moviment Black Power», i en el de publicacions d’editorials independents.

Traduïts a una gran varietat d’idiomes, aquests llibres sobre el Black Power, juntament amb d’altres escrits per grups estudiantils i radicals dels EUA, eren una peça més del complex engranatge global de l’oposició. Venuts a preus baixos, editats en format de butxaca i produïts per entitats ben diverses (impremtes populars, grups d’esquerres emergents i fins i tot prestigioses cases editorials), els llibres feien accessibles les idees d’activistes i grups de renom, alhora que donaven al Black Power, i als moviments afins, la seva naturalesa teòrica. Si examinem de més a prop l’estructura que va engegar i que va mantenir aquests projectes editorials, primer als Estats Units i després per tot Europa, comprendrem millor com s’organitzaven els moviments polítics d’aquest període i en podrem extreure lliçons ben il·lustratives sobre la relació que s’estableix avui dia entre el món editorial i l’organització popular d’esquerres.

La protesta com a producte

La «literatura de la revolució», com va descriure-la un comentarista nord-americà, formava part d’una tendència més àmplia segons la qual «la protesta havia passat a ser un producte» durant aquesta dècada a cavall dels seixanta i els setanta. La dimensió textual d’aquests moviments ens fa recordar que les convulsions que llavors va suposar la creació de mons diferents eren causades per tres canvis que van produir-se de manera interconnectada en la societat occidental: l’arribada a l’adultesa dels qui havien nascut en acabar la Segona Guerra Mundial, l’expansió de l’educació superior —i l’increment del nombre d’estudiants (sobretot, encara que no només) als EUA— i una revolució en la infraestructura cultural mundial. Els llibres se situaven en el vèrtex que unia aquestes tres facetes: la política d’esquerres, l’activisme estudiantil i l’aparell mediàtic.

Als Estats Units, la intersecció de causes polítiques i cases editorials va començar a prendre notorietat a partir de mitjan anys seixanta. Com ha argumentat Louis Menand, professor de literatura de Harvard, en aquells anys «els llibres eren bombes». Un material incendiari com aquell contenia veus punyents que exigien mesures contra la pobresa, pel feminisme i a favor del medi ambient, així com cròniques de la rebel·lió contracultural en primera persona, algunes de les quals suposadament escrites per radicals com els líders del moviment yippie Jerry Rubin i Abbie Hoffman. Aquesta tendència era internacional, tot i que era molt més pronunciada als EUA, on els llibres de la revolució es venien a cabassos. Les dammés de la terre (1963), de Frantz Fanon, va sortir en edició rústica en un moment en què les ciutats nord-americanes esclataven en un «llarg i càlid estiu»: en aquest escenari, el 1968 se’n van vendre 150.000 exemplars, una quantitat que eclipsa les 3.000 còpies que el biògraf de Fanon, David Macey, ens explica que es van vendre a França en els vint anys posteriors a la publicació original de l’obra, el 1961. El text de Fanon va tenir, com el de Mao, una influència fundacional en les organitzacions del Black Power dels Estats Units, alhora que les xifres de vendes posaven de manifest el que el 1969 el New York Times va descriure com una «explosió de publicacions negres».

La producció de llibres, de fet, va passar a ser una característica visible del Black Power nord-americà. A partir de mitjan anys seixanta les obres de i sobre personatges negres de l’àmbit polític i cultural esdevenien èxits de vendes a l’instant, i en qüestió de pocs anys se’n venien traduccions per tot Europa. El 1968 als Estats Units es van vendre mig milió d’exemplars d’una edició rústica de The Autobiography of Malcolm X (1965), i en els deu anys següents se’n van vendre més de sis milions a tot el món. Soul on Ice (1968), escrit pel membre del Partit Pantera Negra Eldridge Cleaver, va superar el milió de còpies venudes als EUA en el mateix any en què es va publicar, i no va trigar a ser traduït a diversos idiomes europeus, entre els quals el francès, l’italià, el neerlandès, l’alemany, el suec o el castellà (el 1971), així com al japonès.

A Europa l’interès que despertava la rebel·lió del jovent nord-americà creixia sense parar durant la dècada del 1960. Va sorgir, però, enmig de revoltes urbanes, protestes contra la guerra del Vietnam i l’emergència del Black Power a finals dels seixanta. Els llibres solien servir com a vehicle i símbol alhora d’aquestes efervescents corrents de compromís. La cobertura que en van fer aleshores els mitjans informatius suecs, per exemple, algunes mostres de la qual es poden veure avui dia a The Black Power Mixtape (2011), ens confirma la popularitat de la qual gaudien aquests personatges i aquests llibres entre el públic escandinau. Quan el 1967 Carmichael, líder de l’Student Non-Violent Coordinating Committee (SNCC) i defensor del Black Power de renom internacional, va visitar Estocolm, els equips de periodistes van enregistrar el seu discurs. Setmanes més tard en van retransmetre un altre que va fer París i que va acabar, com es veu a les imatges, envoltat d’estudiants francesos firmant-los exemplars de Black Power (1967), llibre que va escriure juntament amb Charles V. Hamilton. Sis anys després, els teleespectadors de Suècia van poder entrar a la National Memorial African Bookstore, on el propietari de la qual, el famós llibreter Lewis Michaux, destacava la importància dels llibres en la consciència política negra contemporània. Mentre Michaux parlava, les càmeres recorrien els abarrotats prestatges de la llibreria i mostraven primers plans dels títols que el públic suec se suposava que reconeixeria. A principis de la dècada del 1970, aquests llibres eren habituals en grups de lectura i societats culturals, se solien vendre en concentracions i llibreries de París, Estocolm i molts altres llocs, i eren absorbits per un públic europeu heterogeni.

La política de la publicació de protesta

Si bé és cert que la publicació de llibres va passar a formar part del repertori del Black Power a finals dels seixanta, no tots els activistes aspiraven a ser reconeguts com a escriptors, o com a mínim no d’entrada. Carmichael va dir al seu editor de Random House que ell «no va pretendre mai ser escriptor» i que es considerava tan sols un «activista polític». Com ens recorda el seu biògraf Peniel Joseph, però, Carmichael tenia l’esperança que les seves obres servissin com a «arma política per al període en què s’han escrit». La concepció dels llibres com a eines insurreccionals capaces de convocar una consciència negra contestatària —capaces de «fer entrar la policia als carrerons», que és el que havien de fer les noves obres creatives, segons insistia Amiri Baraka, poeta del moviment Black Art— va sorgir de la idea que entenia el periodisme, la indústria editorial i els mitjans com a forces dominants de la societat i que considerava que els llibres i projectes culturals radicals havien de disputar-los aquesta influència.

El Partit Pantera Negra, format el 1966 a Oakland, Califòrnia, sens dubte combregava amb aquesta opinió: va distribuir pamflets que assenyalaven el periodisme convencional i el titllaven de còmplice en l’assassinat de membres del Partit, i va treballar amb un conjunt de productors experimentals de l’àmbit de la cultura i l’activisme per crear uns «mitjans populars». El 1960, el sociòleg afroamericà St. Clair Drake afirmava en aquest sentit que la revolució del Black Power als Estats Units implicaria «feines de carrer» i «feines intel·lectuals», i que un deure era inseparable de l’altre. L’anàlisi social intel·ligent era un mode d’intervenció política, i en conseqüència l’escriptura de llibres va convertir-se en un component declarat del Black Power. Els llibres obrien espais on grups i activistes podien exposar les condicions a les quals s’havien d’enfrontar les comunitats urbanes negres als EUA, entreteixir els revitalitzats conceptes de marxisme i maoisme amb unes nítides descripcions de la violència i el desemparament estatals, i relacionar l’organització de les comunitats negres nord-americanes amb les insurgències que es propagaven arreu del planeta en el context del moviment tercermundista.

L’acció editorial també esdevenia una pota més de l’acció política en el moment en què passava a ser reconeguda com un mitjà per recaptar fons entre els activistes dels Estats Units. No era pas infreqüent que els escriptors i professors universitaris d’esquerres donessin gran part del que generava la seva cartera cultural a les organitzacions amb les quals tenien vincles. El famós historiador i escriptor Howard Zinn va donar tots els royalties que va guanyar amb SNCC: The New Abolitionists (1964), que va tenir unes vendes impressionants durant dos anys, a aquesta organització que lluitava pels drets civils. Carmichael va fer el mateix: va demanar que la seva part dels ingressos de Black Power (1967) es destinés al programa universitari de l’SNCC. L’historiador Philip Foner, compilador de la primera col·lecció de fragments del diari del Partit Pantera Negra, publicada sota el títol The Black Panthers Speak (1970), va redirigir al Partit la majoria dels diners que va guanyar amb aquest projecte. En el contracte que Malcom X va signar amb Doubleday per la seva autobiografia va establir-hi uns royalties que haurien d’anar destinats a la Muslim Mosque, l’organització que va fundar després de deixar la Nació de l’Islam, i —de manera premonitòria— en cas que morís, a la seva viuda.

En una altra banda he explicat que diversos dels llibres publicats pel Partit Pantera Negra als EUA en aquells anys van generar unes quantitats de diners considerables per al Partit, que en la majoria dels casos procedien d’avançaments que els feien comptant amb beneficis futurs. Random House, per exemple, va pagar al Partit 100.000 $ pels drets de publicació del segon manuscrit de George Jackson, Blood in My Eye (1972), preveient que repetiria l’èxit fenomenal que havia assolit amb Soledad Brother (1970), amb mig milió d’exemplars venuts només el primer any; finalment, però, no va ser així. Les traduccions de textos del Partit que van fer alguns grups europeus, sobretot si eren organitzacions petites, tampoc amagaven la finalitat de generar ingressos amb aquestes obres. Una modesta sèrie de pamflets que l’activista Karl-Dietrich Wolff, exdirigent de la Sozialistische Deutsche Studentenbund, va produir entre 1970 i 1971 en nom del Solidaritätskomitee für die Black Panther Partei ho deixava ben clar: «Els beneficis de la venda d’aquest pamflet es destinaran al Partit Pantera Negra» («Gewinn aus dem Verkauf dieser Broschüre geht an die Black Panther Partei»), i animava els lectors a fer-hi més aportacions i a organitzar grups per recaptar fons.

Aquests sis pamflets sobre els Panteres Negres Wolff els va publicar a través del seu nou segell, Roter Stern Verlag, a Frankfurt, d’acord amb la seva idea que l’esquerra necessitava una infraestructura cultural pròpia. Aquest parer estava ja molt consolidat i era àmpliament compartit, tal com ha demostrat Timothy Scott Brown en el seu impressionant estudi Sixties Europe (2020). A això hi van contribuir especialment les diverses maneres en què els activistes i personatges de cultura europeus s’apropaven als grups del Black Power dels EUA. L’escriptor francès Jean Genet, un dels ferris defensors dels Panteres, va lloar el diari de la comunitat del Partit per fer un periodisme que venia «de l’altre extrem del canó», mentre que el periodista Jørgen Dragsdahl va traduir al danès un assaig de Huey P. Newton, líder dels Panteres, perquè «la lluita que vindrà exigeix que la comunicació i la coordinació entre totes les fronteres siguin més estretes del que ho han estat mai en la història del socialisme». Bernward Vesper, radical i editor alemany, deia que una entrevista que Eldridge Cleaver havia fet per a la revista Playboy tenia «importància política […] fins i tot per a l’esquerra europea», i en conseqüència la seva col·lecció «Voltaire Flugschrift» era «el millor lloc on Cleaver podia fer arribar les seves idees a un públic estudiantil i intel·lectual». Malgrat tot, moltes de les obres cabdals dels activistes del Black Power, incloent-hi les escrites pels membres més destacats dels Panteres, van ser publicades per grans editorials, fet que confirma l’observació que Theodor Adorno havia fet anys abans: «[als Estats Units] tots els productes culturals, fins i tot els inconformistes, són incorporats al mecanisme de la distribució de capital a gran escala».

Quan Adorno va morir, el veredicte era ja irrefutable. Random House, com moltes altres grans firmes dels EUA, s’havia erigit en entusiasta defensora dels «nous radicals» del país, esquivant amb destresa les acusacions que rebia per revendre als activistes les seves pròpies idees, i com a aliada demostrada dels grups del Black Power. Els editors organitzaven actes de captació de fons per al Partit Pantera Negra, pressionaven els directors de les presons perquè alliberessin activistes destacats i s’apuntaven amb el seu nom a comitès de suport. Paral·lelament a aquestes accions es produïen una sèrie de canvis interns en la premsa i en tot el sector. Random House acabava d’anomenar un nou editor, Toni Morrison, qui anys més tard rebria diversos premis per la seva tasca com a escriptora i novel·lista. I tot i que sempre va mantenir una certa distància amb el moviment («No anava a les manifestacions. No anava enlloc, jo. No participava en res»), Morrison estava decidida a «garantir que es publiqués en paper tot allò que feien els que sí que anaven a les manifestacions i hi arriscaven la pell».

Hi havia altres grans editorials que apostaven d’una manera encara més definida per aquest mercat d’estudiants i activistes, i s’escarrassaven a fer-se figurar com els més destacats proveïdors de textos radicals i contraculturals. Grove Press, per exemple, va crear una línia editorial dedicada expressament a produir «manuals activistes», amb títols com ara The Bust Book: What to Do Until the Lawyer Comes [Manual de detencions: Què fer fins que arribi l’advocat] (1970), que es venia en edició rústica per 1,25 $. El llibre donava consells en cas de ser detingut en una concentració i es basava en un pamflet de 50 c que els Students for a Democratic Society havien fet circular amb anterioritat. Això demostra que al mateix temps que s’identificaven com a compradors de molts d’aquests llibres, els estudiants de vegades també exercien un paper fonamental en la producció d’aquestes obres.

Lligams amb la universitat

En entorns com el de Berkeley o Oakland, Califòrnia, hi havia una estreta xarxa social i política que unia els campus i les comunitats i que aglutinava estudiants, professors, veïns i activistes al voltant d’uns objectius compartits. Aquests ambients es caracteritzaven per una intensa socialització i amb freqüència s’hi posaven en comú experiències i recursos, de tal manera que era ben habitual que estudiants i activistes assessoressin líders de moviments de base en projectes culturals i textuals. Octavetes, manifestos, i fullets de tota mena omplien aquests entorns, i el paper i les arts gràfiques —se’n conserven algunes mostres gràcies a grups d’estudiants i professors— van esdevenir un dels lligams més forts que connectaven els diversos actors socials. Així doncs, no és només que els llibres despertessin la imaginació dels activistes d’arreu del planeta, sinó que la producció editorial enfortia la col·laboració entre ells.

La formació mateixa del Partit Pantera Negra exemplificava aquestes interseccions. La historiadora Donna Murch ha comentat que el Partit va créixer a partir d’un «diàleg» entre «grup[s] d’estudi i concentracions al carrer», una observació a la qual dona suport la producció de molts dels llibres del Partit. Així, va ser el periodista i activista de la Nova Esquerra Robert Scheer qui va compilar els Post-Prison Writings (1969), de Cleaver; l’escriptor independent i estudiant de dret Arthur Goldberg qui va convertir una sèrie d’entrevistes amb Bobby Seale, cofundador del Partit, en el fascinant relat de Seize the Time (1970), o l’estudiant de Berkeley J. Herman Blake qui va escriure la major part de l’autobiografia de Newton, Revolutionary Suicide (1973). A més, diversos professors afins al Partit van ajudar els Panteres Negres a comprendre millor el mercat editorial estudiantil. L’historiador Philip Foner, per exemple, de la Universitat Lincoln de Pennsilvània, va dir a uns activistes del Partit que els seus llibres es vendrien molt bé a «les llibreries dels campus de la universitat» i que era molt probable que «es fessin servir en els departaments d’estudis afroamericans d’arreu del país». I així va ser.

Obrint-se pas en aquest entramat social hi havia també centenars d’estudiants estrangers, molts dels quals arribaven de l’Europa Occidental, on cursaven estudis superiors. Arribaven als Estats Units amb una beca per estudiar en les institucions acadèmiques de més alt nivell, o enduts per la intriga i les ganes d’explorar les cultures experimentals que s’oferien en els pròspers centres contraculturals del país. A les aules, a les residències i en tota mena de grups estudiantils i organitzacions polítiques, els estudiants internacionals es barrejaven i s’organitzaven amb els seus companys autòctons, i sovint expandien les xarxes dels EUA en tornar als seus països d’origen. Així, per exemple, havent fet amistat amb Angela Davis com a estudiant d’intercanvi a la Universitat Brandeis, Manfred Clemenz va convertir-se en un dels seus més importants defensors a l’Alemanya Occidental a principis de la dècada del 1970. Aquests corrents, però, eren bidireccionals: Marshall Bloom, cofundador del Liberation News Service (LNS), un actor cabdal la premsa clandestina dels Estats Units, va ampliar els vincles de l’LNS amb Europa per mitjà de contactes que havia fet durant l’any que va passar a la London School of Economics. Els moviments insurgents d’aquella època no és que simplement s’imaginessin o es visquessin com a internacionals, sinó que sovint ho eren de debò.

La fusió de l’escena intel·lectual i la política i l’anar i venir dels grups d’estudiants i activistes entre aquests dos entorns eren especialment intensos a l’àrea de la badia de San Francisco, una intensitat que es deixava sentir també a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Els efectes d’aquesta unió de forces es feien evidents al Departament de Sociologia de la universitat, el millor del país, on alumnes i professors van començar a imaginar una sociologia compromesa amb els problemes socials urgents del moment i van involucrar les comunitats dels barris on hi havia els campus fent-les partícips de la recerca acadèmica com a públic i com a participants. Això era a grans trets el que el sociòleg britànic i professor a Berkeley Michael Burawoy més tard anomenaria «sociologia pública», una pràctica sorgida de les col·laboracions que van establir amb un gran nombre de grups radicals, entre els quals el Partit Pantera Negra.

La sociologia, al capdavall, era la disciplina que amb més precisió documentava l’agitació social d’aquella època. I això era així perquè oferia una de les vies d’entrada principals al marxisme acadèmic i, alhora, un lligam amb el puixant estudi dels mitjans de comunicació, per bé que la desafecció amb la matèria no era pas una qüestió menor en la maduració política de molta gent, o en les mobilitzacions més grans del període: primer a la Universitat de Nanterre, en què les crítiques a la sociologia van tenir un efecte determinant en l’ocupació de la institució, i més endavant en les declaracions sobre una «crisi» —«la mort», fins i tot— de certs àmbits de la disciplina. Aquestes idees eren àmpliament manifestes entre els que donaven suport o col·laboraven amb activistes i grups del Black Power. Quan Clemenz va organitzar el Comitè en Solidaritat d’Angela Davis a Frankfurt, va fer-ho com a professor de sociologia de la Universitat Goethe. Així mateix, de vegades feien servir els llibres produïts per activistes del Black Power, les sobrecobertes dels quals sovint els qualificaven d’obres de sociologia.

Entre els professors i estudiants internacionals que arribaven al Departament de Sociologia de Berkeley hi havia els sociòlegs italians Alberto Martinelli i Alessandro Cavalli. Van anar-hi amb una beca Harkness a mitjan anys seixanta, i hi van tornar a principis dels setanta, quan, com els va passar a molts altres, van quedar captivats pel Partit Pantera Negra i la seva magnètica presència a la ciutat veïna d’Oakland. Donada la quantitat de gent que anava i venia entre el campus i la comunitat, els pocs visitants internacionals maldaven per aconseguir una audiència amb els líders del Partit, així que finalment les presentacions es van fer, en el cas de Martinelli i Cavalli, a través d’altres professors o, en el cas de Karl-Dietrich Wolff, per mitjà de membres de la Nova Esquerra dels Estats Units.

Cal reconèixer que els impulsos que duien professors italians, activistes estudiantils alemanys i tants altres visitants a voler conèixer grups com els Panteres Negres eren variats, i aquestes diferències es reflectien en el ventall d’editorials d’esquerres amb qui col·laboraven per produir textos destinats a públics internacionals. Wolff va imprimir els textos teòrics més importants dels Panteres a la seva Roter Stern Verlag, una editorial popular entre els grups radicals d’Alemanya, mentre que Martinelli i Cavalli van triar Einaudi, el principal segell italià de textos polítics, perquè els publiqués la seva antologia dels Panteres, Il Black Panther Party: A cura di Alberto Martinelli e Alessandro Cavalli (1971).

Per damunt d’aquestes dues tendències editorials hi havia algunes de les cases de més alta volada del continent, i eren aquestes les que solien publicar els títols més coneguts del Black Power nord-americà. A Suècia, per exemple, la prestigiosa Rabén & Sjögren va ser-ne la principal importadora del país: va publicar una edició del Black Power, de Carmichael i Hamilton, l’iconoclasta Look out, Whitey! Black Power’s Gon’ Get Your Mama! (1969), de Julius Lester, una col·lecció de documents del Partit Pantera Negra i Die Nigger Die!: A Political Autobiography, de H. Rap Brown. Aquest nivell editorial superior va eixamplar en gran manera el mercat de la literatura revolucionària de l’esquerra internacional, alhora que va consolidar el poder dels grans segells, sobretot les dels Estats Units que negociaven i venien els drets de les obres.

Impremtes i empremtes en la Nova Esquerra europea

Les traduccions dels llibres del Black Power van arribar en un moment crucial per a l’esquerra europea, que s’estava fragmentant a un ritme accelerat després del 1968. Com han assenyalat diversos acadèmics en referència a diferents contextos nacionals, el punt àlgid del suport del Black Power per part de l’esquerra europea va ser entre mitjan 1969 i el 1972, per bé que a Anglaterra i els països escandinaus l’interès possiblement va arribar més tard i va durar més temps. La relaxació de les lleis de censura també va contribuir a accelerar la difusió d’aquests títols a l’Europa del Sud, amb una traducció al castellà de l’antologia de Giammanco publicada el 1970, o amb la versió de Soledad Brother, de George Jackson, publicada el 1971 pel nou projecte de Carlos Barral, Barral Editores. De fet, l’acollida que van tenir aquests llibres a Europa ens fa pensar que «la cronologia de la revolució», com l’ha anomenada el meu col·lega Ben Harker, ha funcionat sempre mitjançant un complex entramat d’engranatges: s’ha desenvolupat a velocitats diferents segons el context i ha anat oscil·lant entre les crides que reivindiquen el caràcter primordial de la cultura i les opinions que rebutgen la subordinació d’aquesta en els progressos revolucionaris.

Els llibres sobre el Black Power van tenir al continent europeu una difusió desigual i un impacte divers. La circulació d’aquestes obres, com és natural, reproduïa les interconnexions que ja hi havia entre xarxes d’activistes, que, a causa de les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, eren més fortes entre els grups francesos, italians, neerlandesos, suecs i de l’Alemanya Occidental. Aquests van ser uns anys en què l’ombra de l’imperialisme nord-americà s’allargava damunt l’Àsia Sud-oriental, i en què els textos del Black Power presentaven models oposats. En aquells anys la cobertura del moviment del Black Power dels EUA va augmentar en els diaris de la Nova Esquerra de França, Alemanya Occidental i Itàlia. La publicació de Jean-Paul Satre Les Temps Modernes incorporava articles sobre «La révolution noire» i el Dodge Revolutionary Union Movement de Detroit, mentre que les anàlisis publicades a les pàgines de Quaderni Piacentini eren famoses per la seva freqüència i qualitat, amb entrevistes a activistes de l’SNCC, reportatges sobre Angela Davis i estudis en profunditat sobre la ideologia i les escissions dels Panteres, un repertori que prova l’atracció que sentien els radicals italians per la combinació del Black Power i la insurrecció armada.

Un dels elements que demostra les diverses maneres en què aquests llibres van repercutir als EUA i a Europa pot entreveure’s en el disseny de les cobertes, una observació que ja va fer mig de passada l’artista gràfic Josh McPhee. En general, les cobertes de les edicions americanes presentaven lletra negreta i evitaven el que un editor de Random House va anomenar «floritures», en referència als símbols cridaners i sensacionalistes de la caricatura més convencional: entre d’altres, les armes, les panteres o els punys alçats. Toni Morrison no era partidària de fer servir «estratègies publicitàries dels Panteres» en les cobertes dels llibres del Partit, i en comptes d’això preferia «un disseny periodístic que fos clàssic i contundent». La coberta que l’il·lustrador Roy Kuhlman va dissenyar per a l’iconoclasta obra de Lester, publicada per Grove Press, pretenia ser «potent, vibrant […], amb colors i tipus de lletra “intensos”», evocant el disseny que havia fet anteriorment per la mateixa editorial en el cas de The Wretched of the Earth (1963), de Frantz Fanon. Aquestes decisions estaven motivades per una voluntat de generar una estètica que expressés la immediatesa, la profunditat i la sofisticació de la política del Black Power.

Quan Random House va publicar l’autobiografia d’Angela Davis als EUA el 1974, a l’activista mateixa també va agradar-li la idea d’aparèixer a la coberta en un «posat menys previsible» que el d’una fugitiva o una militant negra. Tanmateix, eren precisament la «jaqueta de cuir, […] el pentinat afro i el puny alçat» els símbols que la feien reconeixible i popular, a ella i a altres personatges del Black Power, entre un públic internacional políticament heterogeni. Aquesta iconografia tenia molt de pes en la cobertura dels mitjans populars europeus, tal com demostra una portada de Der Spiegel, però també en les cobertes de les traduccions dels llibres del moviment, sobretot en aquelles fetes per editorials d’esquerres més modestes, com són S’ils frappent a l’aube (1972), publicada per Gallimard; La Rivolta Nera (1972), d’Editori Riuniti, o À l’affût (1972), també de Gallimard, amb la il·lustració d’una pantera. Eren aquests trets estètics distintius de la identitat dels Panteres el que a l’editorial londinenca Jonathan Cape esperaven fer constar a To Die for the People (1972), de Huey P. Newton: van preguntar als seus col·legues de Nova York si la sobrecoberta «es podria amenitzar amb alguna de les caricatures polítiques d’Emory [Douglas]».

Si bé aquests llibres presentaven una estètica diferent en un costat i en l’altre de l’Atlàntic, tenien un públic molt ampli que els llegia —i els vivia— com a part d’un moviment d’esquerres internacional. El conjunt d’aquestes obres representa un aspecte clau del Black Power dels Estats Units i de l’escenari polític més ampli d’aquells anys. Encara més, alhora que aquests textos feien créixer la imaginació de la Nova Esquerra europea —creant un llenguatge anticolonial compartit i traçant el marc teòric del tercermundisme—, la producció d’aquestes obres sovint depenia de col·laboracions internacionals, les quals eren possibles gràcies a l’augment d’oportunitats per estudiar i viatjar i gràcies també al treball dut a terme per enfortir els punts de trobada entre diversos col·lectius, particularment estudiants i activistes. Aquests llibres, doncs, no són només una crònica de l’activisme d’aquell període, sinó que en diversos sentits en són exemples remarcables.

Foto de portada: Picyrl

Traducció de L’Entrellat SCCL