Archive for 2022

<h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Una crítica als plantejaments del Neofeudalisme, Tecnofeudalisme i el suposat caràcter rendista i postcapitalista del sistema actual.</h3><div><div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Crítica a la raó Tecno-Feudal" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2022/11/capital1-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Crítica a la raó Tecno-Feudal" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;">Primer la bona notícia. La moratòria d’imaginar la fi del capitalisme, assenyalada als anys noranta per Fredric Jameson, finalment ha expirat. La recessió de dècades de la imaginació progressista ha acabat. Aparentment, la tasca d’imaginar alternatives sistèmiques s’ha tornat molt més fàcil, ara que se’ns permet treballar amb opcions distòpiques, ja que pel que sembla, el tan esperat final del capitalisme podria ser només el començament d’una cosa molt pitjor. El capitalisme tardà és certament prou dolent, amb el seu còctel explosiu de canvi climàtic, desigualtat, brutalitat policial i la pandèmia mortal. Però després d’haver tornat a fer la distòpia “great again”, alguns des de l’esquerra s’han desplaçat discretament per revisar l’adagi jamsonià: avui és més fàcil imaginar la fi del món que la continuació del capitalisme tal com el coneixem.La notícia no tan bona és que, en fer aquest exercici especulatiu d’escenografia apocalíptica, l’esquerra té dificultats per diferenciar-se de la dreta. De fet, els dos pols ideològics gairebé han convergit en una descripció compartida de la nova realitat. Per a molts en els dos camps, la fi del capitalisme existent ja no significa l’arribada d’un dia millor, ja sigui el socialisme democràtic, l’anarcosindicalisme o el liberalisme clàssic “pur”. En canvi, el consens emergent és que el nou règim és ni més ni menys que feudalisme, un -isme amb molt pocs amics respectables. És cert que el neofeudalisme d’avui arriba amb eslògans enganxosos, aplicacions mòbils elegants, fins i tot amb la promesa de la felicitat virtual eterna a la finca sense fronteres del metavers de Zuckerberg. Els seus vassalls han canviat la seva vestimenta medieval per les elegants samarretes de Brunello Cucinelli i les sabatilles esportives de Golden Goose. Molts partidaris de la tesi neofeudal sostenen que el seu ascens és concomitant amb el de Silicon Valley. Per tant, termes com “tecnofeudalisme”, “feudalisme digital” i “feudalisme de la informació” s’acostumen a sentir dir amb freqüència.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn1" name="_ftnref1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> El terme “Feudalisme intel·ligent” encara ha de guanyar força, però pot ser que no sigui lluny.A la dreta, el defensor més vocal de la tesi del “retorn al feudalisme” ha estat el teòric urbà conservador Joel Kotkin, que va apuntar al poder dels tecno-oligarques “woke” a The Coming of Neo-Feudalism (2020). Mentre que Kotkin opta pel “neo”, Glen Weyl i Eric Posner, pensadors més joves d’una tendència més neoliberal, van optar pel prefix “tecno” en els seus molt discutits Radical Markets (2018). “El tecno-feudalisme”, escriuen, “obstaculitza el desenvolupament personal, de la mateixa manera que el feudalisme va frenar l’adquisició d’educació o la inversió en la millora de la terra”<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn2" name="_ftnref2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a>. tornar al feudalisme. No obstant això, alguns de la dreta radical veuen el neo-feudalisme com un projecte que cal adoptar. Amb etiquetes com ara “neo-reacció” o “il·luminació fosca” (‘dark enlightenment’), molts estan a prop de l’inversor multimilionari Peter Thiel. Entre ells hi ha el tecnòleg i intel·lectual neo-reaccionari Curtis Yarvin, que va plantejar la hipòtesi d’un motor de cerca neofeudal, al qual va anomenar de manera d’allò més simpàtica Feudl, ja el 2010<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn3" name="_ftnref3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[3]</a>.A l’esquerra, la llista de persones que han coquetejat amb conceptes ‘feudalistes’ és llarga i creixent: Yanis Varoufakis, Mariana Mazzucato, Jodi Dean, Robert Kuttner, Wolfgang Streeck, Michael Hudson i, irònicament, fins i tot Robert Brenner, de l’homònim Debat Brenner sobre la transició del feudalisme al capitalisme.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn4" name="_ftnref4" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[4]</a> A favor seu cal dir que cap d’ells arriba a afirmar que el capitalisme s’ha extingit completament o que estem de tornada a l’Edat Mitjana. Els més acurats, com Brenner, suggereixen que les característiques del sistema capitalista actual —estancament prolongat, redistribució de la riquesa impulsada políticament a l’alça, consum ostentós de les elits combinat amb una immiseració creixent de les masses— recorden aspectes del seu predecessor feudal, fins i tot si el capitalisme encara regeix en general. No obstant això, amb totes aquestes exempcions de responsabilitat, molts des de l’esquerra han trobat que anomenar “feudals” a Silicon Valley o Wall Street és simplement irresistible, de la mateixa manera que molts experts no poden resistir-se a dir que Trump o Orbán són “feixistes”. La connexió real amb el feixisme o el feudalisme històrics pot ser tènue, però l’aposta és que hi ha prou valor impactant en la proclamació per despertar el públic adormit de la seva complaença. A més, fa un bon meme. Als afamats públics de Reddit i Twitter els encanta: un vídeo de YouTube d’una discussió sobre el tecno-feudalisme de Varoufakis i Slavoj Žižek va obtenir més de 300.000 visualitzacions en només tres setmanes.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn5" name="_ftnref5" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[5]</a>En el cas de figures conegudes com Varoufakis i Mazzucato, temptar el seu públic amb invocacions al glamur feudal els pot proporcionar una manera amable als mitjans per reciclar  arguments que ja han elaborat abans. En el cas de Varoufakis, el tecno-feudalisme sembla centrar-se principalment en els efectes macroeconòmics perversos de la relaxació quantitativa. Per a Mazzucato, “feudalisme digital” es refereix als ingressos no guanyats generats per les plataformes tecnològiques. Sovint es proposa el neo-feudalisme com una manera d’aportar claredat conceptual als sectors més avançats de l’economia digital, on les ments més brillants de l’esquerra encara es troben molt a les fosques. Google i Amazon són capitalistes? Són rentistes, com suggereix Rentier Capitalism de Brett Christophers?<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn6" name="_ftnref6" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[6]</a> Què passa amb Uber? És només un intermediari, una plataforma de lloguer que s’ha inserit entre conductors i passatgers? O és la producció i la venda d’un servei de transport?<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn7" name="_ftnref7" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[7]</a> Aquestes preguntes no estan exemptes de conseqüències sobre com pensem sobre el propi capitalisme contemporani, molt dominat per les empreses tecnològiques.La idea que el feudalisme està tornant també coincideix amb les crítiques d’esquerra que condemnen el capitalisme com a extractivista. Si els capitalistes d’avui són mers rendistes mandrosos que no aporten res al procés productiu, no mereixen ser rebaixats a la categoria de terratinents feudals? Aquesta abraçada de les imatges feudals per part de figures de la intel·lectualitat d’esquerra habituals als mitjans de comunicació i als memes no mostra signes de minvar. En última instància, però, la popularitat de la xerrera feudal és un testimoni de la feblesa intel·lectual, més que no pas la saviesa mediàtica. És com si el marc teòric de l’esquerra ja no pogués donar sentit al capitalisme sense mobilitzar el llenguatge moral de la corrupció i la perversió. A continuació, aprofundeixo en alguns debats històrics sobre els trets distintius que diferencien el capitalisme de les formes econòmiques anteriors —i les que defineixen les operacions politicoeconòmiques en la nova economia digital— amb l’esperança que una crítica a la raó tecno-feudal pugui aportar llum nova sobre el món on estem.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">1.      Lògiques Feudalistes</h2>A part dels neo-reaccionaris, pràcticament tots els que utilitzen el terme troben el neo-feudalisme deplorable, un retrocés a un passat opressiu. Però què hi ha de dolent exactament? Aquí, com passa amb les famílies infelices de Tolstoi, els descontents amb el neo-feudalisme ho són tots a la seva manera. Les diferències deriven en part de la naturalesa controvertida del mateix terme “feudalisme”. És un sistema econòmic, a avaluar en termes de productivitat i obertura a la innovació? O és un sistema sociopolític, que cal valorar en termes de qui exerceix el poder dins d’ell, com i sobre qui? No es tracta d’un debat nou —tant els medievalistes com els marxistes ho saben bé—, però aquestes ambigüitats definicionals s’han creuat en les naixents discussions sobre el neo-feudalisme i el tecno-feudalisme.Per als marxistes, el terme «feudalisme» fa referència, sobretot, a un mode de producció. Així, el concepte defineix una lògica econòmica a través de la qual els terratinents s’apropien de l’excedent produït pels camperols —l’eix de l’economia feudal-<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn8" name="_ftnref8" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[8]</a>. Per descomptat, veure el feudalisme com un mode de producció no vol dir que els factors polítics i culturals no tinguessin importància. No tots els pagesos, terres i terratinents eren iguals; tota mena de jerarquies de diversos nivells i distincions intricades —arrelades en la procedència, la tradició, l’estatus, la força— van donar forma a les interaccions no només entre les classes sinó també dins d’elles. Les pròpies condicions de possibilitat del feudalisme eren tan complexes com les dels règims capitalistes que el van succeir. Per exemple, la naturalesa peculiar de la sobirania sota el feudalisme -que, com va subratllar Perry Anderson, estava “parcel·lada” entre els terratinents, en lloc de concentrar-se a la part superior- va deixar una empremta important. Tanmateix, malgrat tots aquests matisos, corrents importants dins de la tradició marxista han concentrat els seus esforços a desxifrar la lògica econòmica del feudalisme, com a clau per dilucidar la del seu règim successor, el capitalisme.En la seva versió més simple, la lògica econòmica feudal era una cosa així: Els pagesos posseïen els seus propis mitjans de producció: eines i bestiar; accés a la terra comuna—i així gaudien d’una certa autonomia dels terratinents a l’hora de produir la seva subsistència. Els senyors feudals, davant de pocs incentius per augmentar la productivitat dels pagesos, no intervenien gaire en el procés productiu. L’excedent o plusvàlua produït pels pagesos era apropiat obertament els terratinents, més habitualment per apel·lació a la tradició o a la llei, imposada pel senyor mitjançant l’amenaça —i sovint l’aplicació— de la violència. No hi havia cap confusió sobre la naturalesa d’aquesta extracció excedentària: els camperols no es feien cap il·lusió sobre la seva llibertat. La seva autonomia en matèria de producció pot haver estat considerable; la seva autonomia en general, però, estava estrictament circumscrita.Com a resultat, molts marxistes —podem saltar-nos les disputes internes en aquesta etapa— van sostenir que, sota el feudalisme, els mitjans d’extracció de la plusvàlua són extra-econòmics, i són en gran part de naturalesa política; els béns són expropiats sota l’amenaça de violència. Sota el capitalisme, en canvi, els mitjans d’extracció de excedents són totalment econòmics: els agents nominalment lliures estan obligats a vendre la seva força de treball per sobreviure en una economia amb moneda en efectiu, en la qual ja no posseeixen els mitjans de subsistència -però tanmateix la naturalesa altament explotadora d’aquest contracte de treball “voluntari” segueix sent en gran part invisible. Així, a mesura que passem del feudalisme al capitalisme, l’expropiació políticament habilitada deixa pas a l’explotació econòmicament habilitada. La distinció entre allò extra-econòmic i allò econòmic —una de moltes d’aquestes dicotomies— suggereix que, com a categoria del pensament marxista, el “feudalisme” només és intel·ligible quan s’examina a través del prisma del capitalisme, imaginat comunament com el seu successor més progressista, racional i favorable a la innovació. I és innovador: en confiar únicament en mitjans econòmics d’extracció d’excedents, no cal embrutar-se les mans més del que és estrictament necessari; el ‘Leviatan invisible’ del sistema capitalista fa la resta.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn9" name="_ftnref9" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[9]</a>Per a la majoria d’historiadors no marxistes, en canvi, el feudalisme no era un mode de producció endarrerit, sinó un sistema sociopolític endarrerit, marcat per atacs de violència arbitrària i la proliferació de dependències personals i llaços de vassallatge, comunament justificats en els motius religiosos i culturals més tènues<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn10" name="_ftnref10" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[10]</a>.  Era un sistema en què els poders privats incontrolats regnaven per sobre de tot. Com a resultat, és costum dins d’aquesta tradició intel·lectual força diversa contrastar el feudalisme no amb el capitalisme sinó amb l’estat burgès respectuós amb la llei i que la fa complir. Ser súbdit feudal és viure una vida precària amb por al poder privat arbitrari; tremolar davant les regles que hom no tenia cap paper a crear i no tenir cap possibilitat d’apel·lar el veredicte de culpabilitat. Per als marxistes, el contrari del subjecte feudal, el camperol, és l’obrer plenament proletaritzat de l’empresa capitalista; per als no marxistes, és el ciutadà de l’estat burgès modern, que gaudeix d’una gran quantitat de drets democràtics garantits.Independentment del paradigma, en teoria hauria de ser possible identificar les característiques clau del sistema feudal i examinar si podrien tornar-se a produir avui. Per exemple, si tractem el feudalisme com un sistema econòmic, una d’aquestes característiques podria ser l’existència parasitària de la classe dirigent, que arriba a gaudir d’un estil de vida luxós a costa i misèria de la classe (o classes) que domina. Si el tractem com un sistema sociopolític, podria ser la privatització del poder que abans era l’estat i la seva dispersió a través d’institucions opaques i que no rendeixen comptes.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn11" name="_ftnref11" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[11]</a> És a dir, si aconseguim associar el feudalisme a una determinada dinàmica, i si podem observar la recurrència d’aquesta dinàmica en el nostre propi present post-feudal, almenys hauríem de poder parlar de la ‘refeudalització’ de la societat, encara que un “neo-feudalisme” en tota regla no es vegi enlloc. És una afirmació més feble, però comporta una major claredat analítica.<h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Precursors</h3>Fa uns seixanta anys, Habermas va fer un treball pioner en aquest camp a La Transformació estructural de l’esfera pública (1962). Des del seu punt de vista, no indiscutible, es podia veure l’esfera pública de la primera burgesia als cafès de Londres, llocs importants per al desenvolupament del discurs emancipador. Domesticats pels capitalistes, els seus imperatius es van lligar llavors als de la indústria cultural i al seu complex publicitari. Com a resultat, les estructures de poder i les jerarquies privades pre-modernes van sorgir en el que va anomenar la “refeudalització de l’esfera pública”, cosa que indica la dinàmica en ziga-zaga de la modernitat. Si bé Habermas finalment es va distanciar del concepte de “refeudalització”, preferint la “colonització del món de la vida (Lebenswelt)”, alguns a Alemanya l’han recuperat recentment.En l’última dècada, el sociòleg d’Hamburg Sighard Neckel ha produït un conjunt impressionant de treballs que documenten com el desplegament del neoliberalisme, aquest gran lubricant de la modernitat, ha portat a la reaparició de formes socials pre-modernes com la pauperització del treball, la distribució esbiaixada de la riquesa i l’aparició de nous oligarques.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn12" name="_ftnref12" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[12]</a> Tot i que Neckel cita freqüentment les advertències de Thomas Piketty sobre el retorn del «capitalisme patrimonial» —un concepte que navega a prop de l’imaginari «neofeudal»—, és la noció habermasiana de «refeudalització» la que permet a Neckel unir aquests filaments diversos. Fusionant de manera creativa les perspectives marxistes i no marxistes, Neckel argumenta que podem estar assistint a l’aparició d’un “capitalisme modern sense estructures burgeses” i que la seva mateixa absència podria ser “una condició prèvia cultural per a la marxa triomfal del capitalisme al segle XXI”. Per tant, la modernització neoliberal no s’ha de llegir com a progressista ni regressiva, sinó com a paradoxal. Per a Neckel, la refeudalització no condueix al passat, sinó que es refereix a «una dinàmica social del present, en la qual la modernització pren la forma d’un rebuig a les màximes d’un ordre social burgès». En això, Neckel s’uneix a altres sociòlegs alemanys destacats (vénen al cap Wolfgang Knöbl i Hans Joas) per qüestionar els relats de la modernització inspirats teleològicament.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn13" name="_ftnref13" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[13]</a>Un ús intrigant de la “refeudalització” es pot veure en l’obra del teòric del dret francès Alain Supiot. En els seus Homo Juridicus (2005) i Governance by Numbers (2015), Supiot presenta la neoliberalització i la digitalització com dos principals motors de la “refeudalització”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn14" name="_ftnref14" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[14]</a> L’ambició aquí no és xocar, sinó complicar els nostres relats insípids del canvi social. Encara que el món no està tornant a l’Edat Mitjana, escriu Supiot, “els conceptes jurídics del feudalisme proporcionen eines excel·lents per analitzar els grans trastorns institucionals que es produeixen sota la noció acrítica de “globalització”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn15" name="_ftnref15" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[15]</a> La clau de la filosofia jurídica de Supiot és la distinció entre govern per part dels homes —típic de l’època feudal, amb les seves lleialtats personals i llaços de dependència— i el govern per la llei —la consecució de l’estat burgès, que s’estableix com a tercer garant objectiu dels drets i l’executor de les normes. Com que l’Estat va declarar determinades zones fora dels límit per a la contractació privada —deixant-les impermeables als càlculs d’utilitat—, tots els ciutadans podien gaudir d’un mínim de dignitat, en el lloc de treball i més enllà, independentment dels seus diferencials de poder i riquesa. En sotmetre l’estat a imperatius de maximització de la utilitat i l’eficiència, el neoliberalisme l’obre una vegada més a la contractació privada.Per a Supiot, la digitalització també accelera el procés de ‘refeudalització’ en vincular les persones a xarxes en les quals el seu poder i autonomia depenen de les seves posicions respecte a altres nodes. Els ciutadans de l’estat burgès tenen, en principi, tots els seus drets, independentment de les comunitats a les quals pertanyin. Però, segueix sent aquest el cas dels ciutadans de la societat xarxa, la reputació en línia i les puntuacions digitals dels quals configuren les seves interaccions amb les institucions d’una manera que potser ni tan sols en coneixen? Enmig de tota l’exaltació sobre el neo-feudalisme, destaquen les crítiques anteriors acuradament argumentades de Neckel i Supiot, encara que segueixen sent desconegudes per a aquells que s’enfilen avui al carro neofeudalista. En general, els debats actuals ignoren els punts teòrics més subtils que plantegen sobre les dinàmiques contradictòries de la modernització neoliberal. De tant en tant es cita el jove Habermas —si Habermas diu que és feudalisme, qui podria estar en desacord?—, però sense un compromís gaire seriós.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">2.      Brenner o Wallerstein?</h2>Però, quins supòsits intel·lectuals de fons, en el ric cos del pensament de l’esquerra actual, fan fins i tot pensable una cosa com el “neofeudalisme”? Al cap i a la fi, fer l’estrany argument que el capitalisme s’està movent d’alguna manera al revés requereix una comprensió molt particular no només de la seva dinàmica, sinó també d’activitats i processos que són pròpiament «capitalistes», així com dels que definitivament no ho són. Quins són aquests supòsits?Aquí podem tornar a les disputes esmentades sobre la naturalesa de la transició del feudalisme al capitalisme dins la tradició marxista. Hi ha dues maneres mútuament excloents de pensar-hi. Una veu que el sistema capitalista està impulsat únicament per la seva dinàmica interna de competència i explotació, amb l’expropiació política fermament fora dels seus límits. En aquesta lectura, l’acumulació de capital està impulsada únicament per mitjans econòmics “nets” d’extracció de plusvàlua. No es nega l’existència de processos aliens i propiciadors de l’expropiació —violència, racisme, despossessió, carbonització—, però s’haurien de posar entre parèntesis analíticament com a extres no capitalistes; poden haver incentivat determinats capitalistes en els seus esforços individuals per apropiar-se de la plus-vàlua, però es troben fora del procés d’acumulació capitalista com a tal. No hi ha «lleis del moviment» del capital que es puguin deduir sobre elles. En aquest punt de vista, fins i tot si “la força coercitiva de l’esfera “política” és en última instància necessària per sostenir la propietat privada i el poder d’apropiació, la necessitat “econòmica” proporciona la compulsió immediata que obliga el treballador a transferir el treball excedent al capitalista.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn16" name="_ftnref16" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[16]</a>L’altra opció, analíticament més desordenada però més intuïtivament convincent, és reconèixer que el capitalisme —almenys el capitalisme històric que coneixem, no el capitalisme purista de models abstractes— és impensable sense tots aquests processos aliens. No cal negar la centralitat de l’explotació al sistema capitalista per veure com el racisme o el patriarcat han contribuït a crear les condicions de la seva possibilitat. El sistema capitalista del Nord global s’hauria desenvolupat com ho va fer si no s’haguessin expropiat metòdicament recursos barats del Sud Global? A diferència del cas de l’explotació laboral, aquestes dinàmiques històriques —i les compensacions que s’hi presenten— no es poden reduir a una fórmula ordenada, que, en els propis escrits de Marx, descriuria la decisió d’una empresa d’automatitzar la seva força de treball. Però aquest desordre no fa que aquestes dinàmiques siguin menys reals ni menys constitutives del capitalisme històric.Les diferències entre aquests enfocaments van aparèixer en dos debats històrics i paradigmàtics sobre els orígens del capitalisme i la naturalesa de la transició del feudalisme al capitalisme. Primer, el debat Dobb-Sweezy de la dècada de 1950 i després el debat Brenner de 1974-1982 van enfrontar historiadors marxistes i no marxistes en diferents combinacions, debatent la importància relativa del sistema mundial de comerç en ràpida expansió versus les relacions de classe i propietat canviants, inicialment a Anglaterra, com els principals factors responsables de l’aparició del capitalisme.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn17" name="_ftnref17" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[17]</a>  Aquelles discussions van presentar moltes tangents fascinants. Un en particular és crucial per desxifrar els fonaments teòrics de les formulacions més serioses de la tesi tecno-feudalista: la centralitat de l’ “acumulació primitiva” als orígens, així com als desenvolupaments posteriors, del capitalisme.En algunes explicacions marxistes, inclosa la d’Immanuel Wallerstein, l'”acumulació primitiva” es refereix a l’ús de mitjans polítics extra-econòmics per capturar i transferir els excedents, sota l’etiqueta d’ “intercanvi desigual”, de les terres més pobres a les més riques, o bé. , com va dir Wallerstein, des de la perifèria fins al nucli.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn18" name="_ftnref18" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[18]</a> Els orígens del capitalisme no es podrien entendre sense tenir en compte aquesta capacitat del nucli per apropiar-se de l’excedent de tota l’economia global. Això és el que explica per què el capitalisme va sorgir i va florir allà on ho va fer. L’explotació del treball assalariat (mai completament proletaritzat) va augmentar la fortuna dels capitalistes al nucli, però això només va ser una part de la història. Per tant, centrar-se exclusivament en l’explotació i ignorar el fet que la dinàmica central-perifèria d’ “intercanvi desigual” i “acumulació primitiva” encara estan presents avui és malentendre la naturalesa del capitalisme.Brenner va acusar l’anàlisi de Wallerstein de tecnodeterminisme, minimitzant les relacions de classe i el paper del “treball excedent relatiu”, és a dir, l’augment de la productivitat, com a característica sistèmica del capitalisme. Els relats wallersteinians basats en l’intercanvi, va argumentar Brenner, eren un element bàsic del marxisme neo-Smithià, ignorant el que realment volia dir Marx amb el concepte d’ “acumulació primitiva”. S’havia d’entendre, en paraules de Marx, com el procés de “divorciar el productor dels mitjans de producció”, que va obrir la porta al treball assalariat i a l’explotació i va arribar a substituir l’expropiació de béns confeccionats pels pagesos semiautònoms. El divorci en qüestió es va produir com a conseqüència de reconfiguracions en les relacions de classe i canvis de drets de propietat; no tenia gaire a veure amb l’intercanvi desigual o el comerç mundial.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn19" name="_ftnref19" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[19]</a>  Tal com va dir Brenner en un assaig posterior, l’etapa coneguda com a “acumulació primitiva” no va ser més que “la creació de les relacions de propietat social constitutives del capital”. Això sens dubte va incloure molta força i violència. Però el paper de l’acumulació primitiva era molt limitat; la seva dinàmica no s’havia de confondre amb les de l’acumulació capitalista pròpia no primitiva.Quin era aquest paper limitat? Segons Brenner, l’ “acumulació primitiva” va servir únicament per trencar la “fusió” políticament instituïda de terra, treball i tecnologia que caracteritzava el sistema feudal i havia impedit que d’aquests tres factors essencials de la producció se’n fes un ús més productiu, cosa que podria ser corregits un cop s’insereixen en la lògica capitalista de l’obtenció de beneficis.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn20" name="_ftnref20" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[20]</a> Dit sense embuts, l’anàlisi del feudalisme de Brenner proposava que aquest donava incentius a tothom per vagarejar. En absència de pressions competitives del mercat no calia preocupar-se per la racionalització del procés productiu. L’acumulació primitiva va posar fi a aquesta utopia mandrosa, donant lloc a la “voluntat de millora” impulsada per la competència tan característica del capitalisme.Una ullada superficial a Capital, volum 1, però, revela més ambigüitat sobre el tema de l’acumulació primitiva de la que permetia Brenner inicialment. El capítol 26, on Marx criticava la concepció més aviat ingènua d’Adam Smith de l’ “acumulació prèvia”, sens dubte recolza les afirmacions de Brenner (la va utilitzar, molt eloqüentment, per atacar Wallerstein). Però aleshores, al capítol 31, Marx diu alguna cosa molt més congruent amb la pròpia línia d’anàlisi de Wallerstein, escrivint, com és sabut, que:El descobriment de l’or i la plata a Amèrica, l’extirpació, l’esclavitud i la sepultura a les mines de la població aborigen, l’inici de la conquesta i el saqueig de les Índies Orientals, la transformació d’Àfrica en una cleda per a la caça comercial de pells negres, va assenyalar l’alba rosada de l’era de la producció capitalista. Aquests procediments idíl·lics són el moment principal de l’acumulació primitiva.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn21" name="_ftnref21" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[21]</a>El capítol no deixa cap dubte sobre la intricada connexió entre la violència exercida en nom de la transferència forçada i els orígens del capitalisme. Marx no podria ser més explícit aquí: “l’esclavitud velada dels treballadors assalariats a Europa necessitava, per al seu pedestal, una esclavitud pura i simple en el nou món”. És difícil veure com encaixar aquest relat de l'”acumulació primitiva” en la història brenneriana del “divorci” entre els productors i els seus mitjans de producció al camp anglès. Hi ha ambigüitats similars en la discussió de Marx sobre si aquestes pràctiques violentes de “conquesta i saqueig” es van aturar en l’etapa d’acumulació primitiva, o si -i, per tant, també, l’acumulació primitiva- van continuar al costat de l’acumulació capitalista pròpiament dita, basada en l’explotació; o, de fet, si, encara que l’«acumulació primitiva» sigui cosa del passat, hi ha, tanmateix, un procés d’expropiació o despossessió en curs que existeix al costat de l’explotació. Fins i tot en qüestions relativament senzilles, s’hauria de veure “l’esclavitud” i el “treball no lliure” com a part del capitalisme?, hi ha àrees borroses en Marx que alimenten molts dels debats actuals.Per a Brenner —i per a l’escola de marxisme polític que es va formar al seu voltant i d’Ellen Meiksins Wood els anys posteriors— no hi havia tal ambigüitat. El capitalisme va sorgir i es va expandir a un ritme tan tremend perquè una sèrie de processos històrics van convergir de tal manera que van forçar els capitalistes a «acumular mitjançant la innovació»<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn22" name="_ftnref22" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[22]</a>. El projecte brennerià d’entendre la lògica del capitalisme es va convertir, doncs, en explicar les dinàmiques —codificades en termes com ara les «regles de reproducció» i les «lleis del moviment»—a través de les quals les pressions sistèmiques exercides sobre els capitalistes conduïen a l’acumulació mitjançant la innovació. Era un model elegant i coherent, que postulava que l’augment de la productivitat era la conseqüència de la innovació, que, al seu torn, era la conseqüència de la competència dels capitalistes al mercat, emprant mà d’obra assalariada lliure i fent tot el possible per reduir costos. En aquest model no calia cap discussió sobre violència, expropiació o despossessió; si bé no es negava la seva existència, tenien poc a contribuir a l’augment de la productivitat i no formaven part del procés d’acumulació capitalista.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">3.      ”Acumulació per despossessió”?</h2>No tothom va quedar convençut amb els arguments de Brenner. Durant l’última dècada, hi ha hagut molts intents intrigants per avançar en l’argument que l’explotació i l’expropiació han estat —i encara són— mútuament constitutives. En destaquen dos en particular: la teorització del sociòleg alemany Klaus Dörre sobre l'”acaparament de terres” capitalista, basant-se en el Landnahme de Rosa Luxemburg i el treball relacionat de Nancy Fraser sobre la connexió estructural profundament arrelada entre l’explotació i l’expropiació, amb aquesta última creant- i recreant constantment- condicions de possibilitat per a l’existència del primer.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn23" name="_ftnref23" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[23]</a> Moltes de les discussions metodològiques que es desenvolupen avui a l’esquerra —sobre les millors maneres de narrar el capitalisme en relació amb el clima, la raça o el colonialisme— encara reflecteixen les qüestions no resoltes del debat Brenner-Wallerstein.Gran part d’aquest treball recent es basa en l’influent concepte d'”acumulació per despossessió” de David Harvey, introduït al seu llibre de 2003 The New Imperialism. Harvey va encunyar aquest terme perquè no estava satisfet amb el qualificatiu “primitiu”; ell, com molts altres abans que ell, veia que l’acumulació continuava. Resumint alguns dels estudis recents sobre el tema a The New Imperialism, Harvey va assenyalar que “l’acumulació primitiva, en definitiva, implica l’expropiació i la cooptació d’assoliments culturals i socials preexistents, així com la confrontació i la substitució”. Aquesta no era l’explicació brenneriana de l’«acumulació primitiva» com el procés de trencament de la «fusió» feudal entre els factors de producció; Els capitalistes de Brenner no ‘cooptaven’ res: s’estaven lliurant, amb una mica d’ajuda sistèmica, de pràctiques i relacions socials improductives.Malauradament, el relat d'”acumulació per despossessió” de Harvey, tot i que prometia molt, va donar molt poc: al final, es va tornar encara més ambigu que el relat de Marx sobre “l’acumulació primitiva”. Si calia creure la formulació inicial de Harvey, els pobres capitalistes de principis dels anys 2000 amb prou feines podien guanyar diners sense desposseir algú d’alguna cosa: els esquemes de Ponzi, l’enfonsament d’Enron, l’atac dels fons de pensions, l’auge de la biopirateria, la mercantilització de la natura, etc. la privatització dels béns de l’estat, la destrucció de l’estat del benestar, l’explotació de la creativitat per part de la indústria musical, són només alguns dels exemples utilitzats per il·lustrar el concepte a The New Imperialism. En veure-la a tot arreu, Harvey va concloure sense sorprendre que “l’acumulació per despossessió” s’havia convertit en la forma “dominant” d’acumulació en la nova era. Com podia ser d’una altra manera, quan tota activitat que no implicava directament l’explotació de la mà d’obra —i fins i tot algunes que ho feien— semblava ser automàticament inclosa en aquesta categoria?L’any 2006, Brenner va escriure una recensió desigual de The New Imperialism, recriminant a Harvey per la seva “extraordinàriament expansiva (i contraproduent) definició d’acumulació per despossessió”, inflant el concepte fins al punt que ja no era útil.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn24" name="_ftnref24" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[24]</a> La conclusió de Harvey sobre el domini de la despossessió sobre l’acumulació capitalista és “incomprensible”. Però ho era? De fet, seria «incomprensible» si hom assumís que encara vivim en el capitalisme, cosa que, almenys al Brenner del 2006, semblava inqüestionable. Però, si realment el capitalisme s’hagués acabat i algun altre sistema semblant al feudalisme estigués sobre nosaltres, aquesta afirmació tindria més sentit.En treballs posteriors, Harvey va enterbolir més l’assumpte, fent de l'”acumulació per despossessió” el principal motor del neoliberalisme, que va definir com un projecte polític, de visió redistributiva més que generativa, que tenia com a objectiu transferir riquesa i ingressos de la resta de la població a les classes altes de les nacions o des dels països pobres als països més rics a nivell internacional. Aquí, no hi havia espai per a la interpretació favorable a Brenner de l'”acumulació per despossessió” com una cosa destinada a crear condicions per a la innovació, -i per tant, la producció i la generació-. Sense dir-ho tan explícitament, Harvey es va unir discretament a l’altra banda del debat, alhora que va afegir una sèrie d’altres mecanismes de transferència d’excedents —extracció de rendes al voltant de la propietat intel·lectual, per exemple— als que va descriure inicialment Wallerstein. Qualsevol persona impregnada de l’ortodoxa, l’assumpció brenneriana de l'”acumulació primitiva” s’oposaria immediatament a la cronologia bàsica dels esdeveniments de Harvey; fins i tot per a Wallerstein i els seus seguidors, l’acumulació primitiva basada en el comerç va precedir i acompanyar l’acumulació capitalista, no la va substituir ni la va superar.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn25" name="_ftnref25" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[25]</a>Des de la formulació inicial del concepte de Harvey a principis dels anys 2000, molts estudiosos, sobretot del sud global, han abraçat l'”acumulació per despossessió”, que l’utilitzen per teorizar noves formes d’extractivisme rentista mitjançant les quals les corporacions flexionen els seus músculs polítics per adquirir terres i recursos minerals.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn26" name="_ftnref26" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[26]</a> Tot això té una certa lògica: la primera despossessió, per mitjans extraeconòmics; després, la rentierització, mitjançant l’aprofitament dels drets de propietat —inclosos aquells sobre productes intel·lectuals—, que torna a traslladar l’operació a l’àmbit econòmic. Ser en aquest àmbit, però, no és cap garantia que estiguem en un capitalisme normal. Exceptuant la mineria i l’agricultura, on sí que cal organitzar algunes activitats productives o almenys extractives, la classe capitalista sembla simplement collir rendes i gaudir d’una vida de luxe, com els terratinents de l’època feudal. “Si tothom intenta viure dels lloguers i ningú inverteix en fer res”, va escriure Harvey el 2014, “aleshores, evidentment, el capitalisme s’encamina cap a una crisi”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn27" name="_ftnref27" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[27]</a> Però, quin tipus de crisi? El mateix Harvey no coqueteja amb la imatgeria neo-feudalista —almenys encara no ho ha fet—, però la seva anàlisi del capitalisme contemporani permet treure fàcilment la conclusió òbvia: això és capitalisme només de nom; la seva lògica econòmica real és molt més propera a la feudal. Quina altra lliçó es podria extreure de l’afirmació de Harvey, ja el 2003, que la despossessió redistributiva havia superat l’explotació generativa? <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="" border="0" class="placeholder" height="240" id="0b511fe69d0bb" src="https://www.blogger.com/img/transparent.gif" style="background-color: #d8d8d8; background-image: url('https://fonts.gstatic.com/s/i/materialiconsextended/insert_photo/v6/grey600-24dp/1x/baseline_insert_photo_grey600_24dp.png'); background-position: center; background-repeat: no-repeat; opacity: 0.6;" width="320" /></div> <h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Multituds cognitives</h3>Un missatge semblant es podria trobar en l’obra d’aquells teòrics italians i francesos que profetitzen l’aparició del “capitalisme cognitiu”, un altre capitalisme només de nom.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn28" name="_ftnref28" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[28]</a> Inspirats per l’obra de Toni Negri i d’altres operaistes italians, aquests pensadors —Carlo Vercellone i Yann Moulier-Boutang es troben entre els més coneguts; insisteixen que la multitud, successora de la classe obrera, armada amb les últimes tecnologies de la informació, és finalment capaç d’existir autònomament. Per això, el capital no pot —i no vol— controlar la producció, gran part de la qual ara passa de manera molt intel·lectualitzada més enllà de les portes de la fàbrica taylorista, que ja no hi és (almenys a Itàlia i França).<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn29" name="_ftnref29" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[29]</a> Els capitalistes actuals simplement estableixen el control sobre els drets de propietat intel·lectual, mentre intenten limitar el que la multitud rebel pot fer amb les seves noves llibertats comunicatives. Aquests no són els capitalistes obsessionats per la innovació de l’era fordista; es tracta de rentistes mandrosos, totalment paràsits de la creativitat de les masses. Partint d’aquestes premisses, és fàcil pensar que una mena de tecno-feudalisme ja s’acosta: si els membres de la multitud són realment els que fan tota la feina i fins i tot utilitzen els seus propis mitjans de producció, en el sentit d’ordinadors. i programari de codi obert, llavors parlar de capitalisme sembla una broma cruel.Un aspecte de la perspectiva del «capitalisme cognitiu» té una incidència particular en els debats contemporanis sobre la lògica —feudal o capitalista?— de l’economia digital actual. A partir de la tradició obrera italiana, Vercellone i els seus copensadors han plantejat la hipòtesi de l’obsolescència de la classe directiva, suposadament derrotada per la creativitat de la multitud. Els caps poden haver tingut un paper sota el fordisme, però els treballadors cognitius moderns ja no els necessiten. Això es pren com un signe que el pas de la subsumpció formal a la real -és a dir: des de la mera incorporació del treball a les relacions capitalistes fins a la seva transformació estructural segons els imperatius capitalistes- ara s’ha invertit, amb el capitalisme retrocedint. El feudalisme es fa visible, encara que aquests teòrics esperen que el comunisme arribi primer.Tal com ha assenyalat George Caffentzis en una crítica perceptiva, la possible irrellevància dels directius per a l’organització del procés productiu no és per si mateixa una prova que els ingressos registrats per les empreses capitalistes es produeixin en forma de renda, més que de benefici.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn30" name="_ftnref30" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[30]</a> Al cap i a la fi, hi ha moltes empreses capitalistes gairebé totalment automatitzades, sense directius ni treballadors. Per tant, s’han de veure com a rendistes? La resposta dels teòrics del capitalisme cognitiu sembla ser “sí”: aquestes empreses han de ser paràsites d’alguna cosa, potser esprement una cartera de patents, la propietat immobiliària o l’intel·lecte general de la humanitat com a tal. Prenguem, per exemple, un rentat de cotxes automatitzat.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn31" name="_ftnref31" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[31]</a> Hi ha alguna raó per creure que no és capitalista simplement perquè no dóna feina a ningú i, per tant, no genera plusvàlua? O perquè, per automatitzar el rentat de cotxes, ha utilitzat uns quants algorismes, sense cap mena de dubte, utilitzant mà d’obra morta i coneixements congelats de generacions anteriors, i potser fins i tot una patent o dues?Probablement no. D’acord amb els escrits del propi Marx sobre la igualació de beneficis entre empreses i indústries automatitzades de manera diferent, el rentat de cotxes simplement absorbeix la plusvàlua generada en altres llocs de l’economia. Presentar aquestes empreses automatitzades com a «rendistes» més que com a capitalistes propis és desposseir de la seva substància la consideració de Marx de la competència capitalista; és precisament l’impuls constant per automatitzar —per reduir costos i augmentar la rendibilitat— el que explica el flux constant de capital cap a empreses més productives. L’obrerisme, la pedra angular intel·lectual de la teoria del capitalisme cognitiu, roman atrapat en l’epistemologia de l’obrer humà: si no hi ha treballadors, els teòrics italians assumeixen que no hi ha producció capitalista i que el rendisme domina. En aquests relats, el “capitalisme” pot viure com una etiqueta, però ja estem en algun lloc de la Terra de Ningú entre el feudalisme i el sistema d’exclusió (el mateix Vercellone n’ha observat la similitud).<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">4.      Fortunes Digitals</h2>Els teòrics del tecno-feudalisme comparteixen l’assumpció del capitalisme cognitiu que alguna cosa de la naturalesa de les xarxes d’informació i dades empeny l’economia digital en la direcció de la lògica feudal de la renda i la despossessió, més que la lògica capitalista del benefici i l’explotació. Què es? Una explicació òbvia apunta a l’enorme creixement dels drets de propietat intel·lectual i les peculiars relacions de poder que estableixen. Ja l’any 1995, Peter Drahos, un erudit jurídic australià, va advertir sobre l’imminent “feudalisme de la informació”. Imaginant-se el món del 2015 a la primera meitat del seu article —va encertar pràcticament tot—, Drahos va argumentar a la segona meitat que estendre les patents a objectes abstractes, com els algorismes, donaria lloc a la proliferació del poder privat i arbitrari.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn32" name="_ftnref32" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[32]</a> (De la mateixa manera, la crítica de Supiot a la feudalització afirma que els drets de propietat intel·lectual permetien la separació formal de la propietat dels objectes del seu control, un retrocés al passat.)Una altra característica de l’economia digital que sembla coincidir amb els models feudals —especialment la varietat marxiana de modes de producció— és la manera estranya, gairebé subreptícia, amb què els usuaris dels serveis digitals se’ls obliga a desprendre’s de les seves dades. Com tots sabem, l’ús d’artefactes digitals produeix traces de dades, algunes de les quals després s’agreguen, que poden generar coneixements que poden ajudar a refinar els serveis existents, afinar els models d’aprenentatge automàtic i entrenar la intel·ligència artificial, o utilitzar-los per analitzar i predir els nostres comportament, alimentant el mercat en línia de la publicitat del comportament. Els humans són clau per activar els processos de recollida de dades que envolten aquests objectes digitals. Sense nosaltres, moltes de les traces de dades inicials mai es produirien. En aquests dies, les creem constantment, no només quan obrim els nostres navegadors, utilitzem aplicacions de jocs o cerquem en línia, sinó de moltes maneres als nostres llocs de treball, cotxes, llars, fins i tot als nostres lavabos intel·ligents.Què està passant aquí exactament, en termes de capitalisme? Es podria argumentar, amb els teòrics del capitalisme cognitiu, que els usuaris són en realitat treballadors, amb plataformes tecnològiques que viuen del nostre “treball digital de franc”; sense la nostra interacció amb tots aquests objectes digitals, no hi hauria molta publicitat digital per vendre i la fabricació de productes d’intel·ligència artificial es tornaria més cara.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn33" name="_ftnref33" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[33]</a> Una altra visió, de la qual Shoshana Zuboff és el principal exponent, compara la vida dels usuaris amb les terres verges d’un país llunyà i no capitalista, amenaçat per les operacions extractives dels gegants digitals. Condemnats a la “desposessió digital”, com ella diu a The Age of Surveillance Capitalism (2018), “som els pobles nadius les reivindicacions tàcites d’autodeterminació dels quals han desaparegut dels mapes de la nostra pròpia experiència”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn34" name="_ftnref34" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[34]</a> Pel que fa a la claredat de l’exposició, això no és exactament el C-M-C de Marx. Però el sentiment és clar.Zuboff es distancia de les teories del “treball digital”, de fet, de la consideració del treball tout court. En conseqüència, ella no té molt a dir sobre l’explotació; Sembla que els capitalistes de vigilància no fan gaire això.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn35" name="_ftnref35" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[35]</a>  En canvi, es basa en l'”acumulació per despossessió” de Harvey, presentant-la com un procés en curs. Zuboff parla extensament dels elaborats procediments de Google per a l’extracció i l’expropiació de les dades dels usuaris. El terme “desposessió” apareix gairebé cent vegades al llibre, sovint en combinacions originals amb altres termes: “cicle de despossessió”, “desposessió del comportament”, “desposessió de l’experiència humana”, “indústria de la despossessió” i “desposessió unilateral dels excedents”. . Malgrat tot el seu llenguatge agut sobre els usuaris com a “pobles nadius”, The Age of Surveillance Capitalism deixa pocs dubtes que la “desposessió” s’aconsegueix mitjançant la tecnologia moderna i a escala industrial, cosa que suposadament fa que sembli capitalista. Per a Zuboff, però, el ‘capitalisme’ és quelcom que les empreses ‘cometen’, com una falsedat o un delicte. Si la formulació sona estranya, és una representació precisa de com entén aquest -isme particular: en general, el “capitalisme” és el que els passa als humans quan les empreses fan coses.Llegint les vívides descripcions de Zuboff sobre la violència simbòlica i emocional, l’engany i l’expropiació que impulsen l’economia digital impulsada per Google, un podria preguntar-se per què l’anomena “capitalisme de vigilància”, en lloc de “feudalisme de vigilància”. A la primera pàgina del llibre escriu sobre “una lògica econòmica parasitària”, no gaire lluny de la famosa anàlisi de Lenin sobre els beneficis dels rendistes que sustenten el “parasitisme imperialista”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn36" name="_ftnref36" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[36]</a> The Age of Surveillance Capitalism coqueteja amb la formulació ‘feudalista’ en un parell de llocs, sense abraçar-la mai del tot. En un examen més atent, però, el sistema econòmic que descriu no és ni capitalisme ni feudalisme. És el que es podria anomenar, a falta d’un terme millor, usuarisme -en analogia directa amb l’obrerisme italià. Els italians no podien imaginar-se com les empreses capitalistes no rendistes i poc treballadores podien obtenir beneficis capitalistes només atraient la plus-vàlua produïda en altres llocs; com a resultat, van acabar introduint conceptes forçats com ara “treball digital gratuït”. Zuboff, al seu torn, no pot imaginar que l’experiència humana, congelada en dades que s’apropien de l’usuari en el punt de contacte amb els artefactes digitals, no sigui el principal motor dels exorbitants guanys de Google.L’Userisme postula que, des de Google fins a Facebook, el gruix dels beneficis d’aquestes empreses deriva de la seva expropiació de les dades dels usuaris. Però ho fa? Hi podria haver altres explicacions? Si existeixen, Zuboff no els considera, reunint només proves que confirmaran la seva tesi existent: els usuaris donen dades a Google; Google utilitza les dades per personalitzar la publicitat i crear serveis al núvol intensius en dades (una part important del negoci de Google, del qual Zuboff diu molt poc). Per tant, ha de ser la connexió de dades d’usuari i de publicitat la que explica els beneficis extraordinaris de Google. Què més podria ser, atès que no parla d’altres aspectes de les operacions de Google?<h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Google com a empresa</h3>Per centrar més el model de negoci de Google, comparem-lo amb Spotify, el servei de reproducció de música de Suècia. Els dos models són una mica similars: mentre que Spotify té usuaris de pagament que representen la major part dels seus ingressos, també en té molts que no paguen. Aquests últims poden reproduir música gratuïtament, però cada poques cançons han d’escoltar anuncis. Malgrat el rendiment estel·lar recent de les seves accions, Spotify no és rendible: el 2020, va perdre 810 milions de dòlars; en canvi, els guanys del 2020 d’Alphabet, l’empresa matriu de Google, van ser de 41.000 milions de dòlars, gran part procedents del negoci de publicitat de Google. De fet, Spotify ha estat perdent diners des dels seus inicis: entre el 2006 i el 2018, l’últim any que es disposa d’aquestes xifres totals, va gastar 10.000 milions de dòlars en acords de llicències, pagant segells musicals i, finalment, artistes, per poder transmetre per stream els seus catàlegs.Ara, quin negoci fa Spotify? Es podria argumentar que ven un producte molt peculiar: una experiència d’usuari única i personalitzada que proporciona accés en temps real a una col·lecció gairebé infinita de música. Aquesta és l’opinió d’un analista perspicaç: Spotify és “un productor d’una nova mercaderia, l’experiència musical de marca”, en què “la música (mercantilitzada com a llicències) és simplement un dels diversos inputs, encara que el més important”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn37" name="_ftnref37" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[37]</a> Spotify regala alguns d’aquests productes bàsics als seus usuaris que no paguen, però ho fa perquè ha trobat una manera intel·ligent de vendre un altre producte basat en publicitat a una altra persona; el segon seria impossible sense el primer. Hi ha molta extracció de dades: Spotify produeix llistes de reproducció personalitzades per als seus usuaris cada setmana observant els seus hàbits d’audició, i no hem de passar per alt la importància dels drets de propietat intel·lectual per al seu model de negoci. Però, per tant, s’ha d’explicar el model de negoci de Spotify centrant-se només en l’extracció de dades, ignorant el fet que està en el negoci capitalista de produir alguna cosa? Fer-ho seria no adonar-se que totes aquestes dades són només un complement del negoci principal de Spotify: el seu producte únic de música amb experiència de marca. Els rentistes menyspreats d’aquest model són els segells musicals; Spotify és un capitalista de ple dret tant com Henry Ford.Tornem a Google. També produeix una mercaderia (accés en temps real a grans quantitats de coneixement humà), però, a diferència de Spotify, la mercaderia de Google és molt més barata de fabricar. Per què, i doncs? Perquè Google no paga als editors i creadors de contingut dels quals indexa del pàgines per produir aquesta mercaderia, almenys no de la mateixa manera que Spotify paga les companyies musicals. Google, a diferència de Spotify, no ofereix una experiència de cerca diferent i sense publicitat als seus usuaris de pagament; però el seu lloc germà, YouTube, ho fa per una quota mensual. Igual que Spotify amb els seus usuaris que no paguen, Google regala el seu producte de cerca de forma gratuïta, que, al seu torn, permet vendre un altre producte molt rendible, l’accés a les pantalles i l’atenció dels seus usuaris, als anunciants. Hi ha tota mena de maneres en què grans quantitats de dades personals, extretes de manera subreptícia, poden fer que aquest producte publicitari sigui més valuós. Però res d’això importaria si Google realment hagués de pagar una tarifa per indexar cada contingut que mostra a la primera pàgina dels resultats de la cerca, al costat dels anuncis que el fan tan increïblement rendible.The Age of Surveillance Capitalism té 704 pàgines, però Zuboff només dedica dues frases, en passatges discrets que tracten altres temes, a aquest pecat original al cor del model de negoci de Google. Ella ho accepta com una cosa natural, simplement escrivint “informació indexada que el rastrejador web de Google ja havia pres d’altres sense pagament”. És fàcil veure per què això no compleix la definició de despossessió de Zuboff: no hi ha usuaris implicats. Per tant, les operacions capitalistes reals de Google no tenen cap interès per a l’usuari. Tanmateix, centrar-se en els usuaris i les seves dades aquí és com centrar-se en les llistes de reproducció personalitzades de Spotify i deixar de banda els pagaments de drets d’autor: els primers no són del tot irrellevants – fan que els usuaris tornin- però, en el gran esquema de les coses, el seu poder explicatiu té poca importància en comparació amb aquests últims.Paradoxalment, l’enorme èxit del model de negoci de Google fa pensar que l’entorn en què opera no està definit pel “feudalisme de la informació”, sinó, més aviat, pel “comunisme de la informació”. Així és com el seu elevat objectiu, gairebé socialista, d’ “organitzar tot el coneixement del món” podria justificar la indexació infinita i gratuïta de la informació produïda per altres, com si els drets de propietat —inclosos els drets relacionats amb l’accés i l’ús— no existissin. El problema amb el relat de Zuboff sobre el “capitalisme de vigilància” obsessionat per la despossessió és que és constitucionalment incapaç d’entendre com podria funcionar l’economia digital no capitalista en el futur. Com a resultat, no té una agenda política radical excepte algunes demandes vagament liberals de coses indefinibles com “el dret al futur”.En patologitzar el vessant extractivista en curs del capitalisme digital contemporani, la crítica de Zuboff normalitza completament la seva dimensió no extractivista. El seu horitzó utòpic no s’estén molt més enllà d’exigir un món en què Google, després d’haver abandonat la publicitat i l’extracció de dades associada, simplement començaria a cobrar pels seus serveis de cerca; una opció que Facebook hauria estat considerant. Que això normalitzés sense voler tota la “desposessió digital” que es produeix en l’etapa d’indexació, cimentant el poder de Google i el seu control sobre l’imaginari institucional de la societat, no preocupa a Zuboff. Després de tot, per a l’usuari, el problema del “capitalisme de vigilància” és la vigilància dels usuaris-consumidors, no el capitalisme com a tal.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">5.      Capitalisme, encara?</h2>Fins fa poc, la major part de la literatura seriosa de l’esquerra sobre el neo-feudalisme i el tecno-feudalisme s’hi aproximava —com Neckel i Supiot— com un sistema sociopolític més que no econòmic. La publicació de Techno-féodalisme de l’economista francès Cédric Durand representa l’intent més sostingut fins ara d’una consideració seriosa de les lògiques econòmiques implicades.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn38" name="_ftnref38" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[38]</a> Durand es va guanyar un  nom amb Fictitious Capital (2014), una anàlisi perspicaç de les finances modernes. Contràriament a les suposicions d’alguns a l’esquerra, va argumentar Durand, les activitats financeres no han de ser “depredadores”: en un sistema que funciona bé, podrien ajudar a avançar la producció capitalista facilitant el finançament anticipat, per exemple. Tanmateix, a partir de la dècada de 1970, aquesta característica favorable a l’acumulació de les finances modernes —Durand l’anomena simplement «innovació»— va ser superada per dues dinàmiques més sinistres. La primera, arrelada a la lògica de la despossessió tal com la teoritza Harvey, implicava poderoses institucions financeres que aprofitaven les seves connexions amb l’estat per redirigir més diners públics cap a elles mateixes; aquí tornem als mitjans «extra-econòmics» per extreure o, més exactament, redistribuir valor, recolzats pels estrets vincles entre Wall Street i Washington. La segona dinàmica, arrelada en la lògica del parasitisme teoritzada per Lenin en la seva anàlisi de l’imperialisme, es referia als diferents pagaments —interessos, dividends, comissions de gestió— que les corporacions no financeres han de pagar a les empreses financeres, que es troben completament fora del procés de producció.Segons explixa Durand, les mesures de rescat després de la crisi financera del 2008 van turbo-carregar la dinàmica de despossessió i parasitisme, suprimint les de la innovació. ‘Això segueix sent capitalisme?’, es preguntava, a les pàgines finals de Fictitious Capital. “L’agonia de la mort d’aquest sistema ha estat anunciada mil vegades. Però ara pot haver començat, gairebé com per accident.’ Aquesta no seria la primera transició «gairebé accidental» a un nou règim econòmic; Brenner va descriure una vegada la transició del feudalisme al capitalisme a Anglaterra com “la conseqüència no desitjada dels actors feudals que persegueixen objectius feudals de manera feudal.”<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn39" name="_ftnref39" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[39]</a> Així, la idea que els financers, en prendre la sortida fàcil, —dedicant-se únicament a la redistribució cap amunt organitzada políticament i al parasitisme recolzat per la renda— podria accelerar la transició a un règim post-capitalista no només era molt intrigant sinó també teòricament plausible.En el seu nou llibre, Techno-féodalisme, Durand manté el seu enfocament en l’imminent final del capitalisme, però assigna la tasca d’enterrar-lo a les empreses tecnològiques. El capital fictici ja havia examinat l’anomenat trencaclosques de benefici-inversió: quan el capitalisme funciona bé, els beneficis més elevats haurien de significar inversions més altes; la raó de ser capitalista és no quedar-se mai quiet. I tanmateix, aproximadament a partir de mitjans dels anys noranta, no hi havia cap vincle: els beneficis van augmentar a les economies capitalistes avançades —amb alts i baixos—, però la inversió es va estancar o es va reduir. S’han donat moltes explicacions per explicar-ho, com ara la maximització del valor per a l’accionista, la monopolització creixent o els efectes tòxics de la financerització cada cop més accelerada. Durand no va plantejar nous factors causals. En canvi, va optar per argumentar que “l’enigma dels beneficis sense acumulació és, almenys en part, artificial”, una il·lusió estadística, creada per la nostra incapacitat per comprendre els efectes de la globalització.D’una banda, algunes empreses havien trobat maneres de guanyar més diners sense inversió addicional. La globalització i la digitalització van permetre a les principals empreses del nord global, penseu a Walmart, aprofitar les seves posicions al cim de les cadenes mundials de productes bàsics per extreure preus més baixos per als béns finals o intermedis dels actors més baixos de la cadena. D’altra banda, quan els capitalistes del Nord global feien inversions, aquestes anaven cada cop més al Sud Global. Així, mirar la dinàmica d’inversió-beneficis a través de la lent dels països individuals del Nord global (els Estats Units, per exemple) no ens diu gaire. Es necessitava una visió global per veure com els beneficis es corresponen exactament amb les inversions.Amb Techno-féodalisme, Durand s’uneix al cor de veus creixent que explica el trencaclosques de la inversió de beneficis posant l’accent en el paper dels drets de propietat intel·lectual i dels béns intangibles -inclosos els holdings de dades- a l’hora de permetre que les empreses gegants dels Estats Units extreguin enormes beneficis de les seves cadenes de subministrament centrant-se en aquells aspectes que tenen els marges més alts.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn40" name="_ftnref40" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[40]</a> Fins a cert punt, és una elaboració de l’argument de Durand del 2014, però amb molta més atenció a les operacions reals de les cadenes globals de subministrament i al paper que tenen els drets de propietat intel·lectual en la distribució del poder dins d’aquestes. Per a algunes de les empreses que examina, l’enigma dels beneficis sense inversió ja no és artificial, com ho va ser a Fictitious Capital: realment no inverteixen gaire, ni a casa ni a l’estranger, independentment del seu nivell de benefici. O bé retornen els seus guanys als accionistes en dividends o recompren les seves pròpies accions; alguns, com Apple, fan les dues coses.Tecno-féodalisme sosté que l’auge dels intangibles, normalment concentrats en els punts més rendibles de la cadena de valor global, va provocar l’aparició de quatre nous tipus de renda.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn41" name="_ftnref41" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[41]</a> Dos d’ells —rendes legals de propietat intel·lectual i rendes de monopoli natural— semblen familiars: el primer fa referència a les rendes derivades de patents, drets d’autor i marques; el segon, a les rendes derivades de la capacitat d’empreses semblants a Walmart d’integrar tota la cadena i de dotar-hi les infraestructures necessàries. Els altres dos —rendes dinàmiques d’innovació i rendes intangibles—diferencials— semblen més complexos. Però també capturen fenòmens relativament clars i diferents: el primer es refereix a conjunts de dades valuoses que són propietat exclusiva d’aquestes empreses, mentre que el segon fa referència a la capacitat de les empreses dins d’una única cadena de valor per escalar les seves operacions (les empreses que posseeixen actius predominantment intangibles poden fer-ho de manera més ràpida i econòmica).La taxonomia de Durand és elegant. Armat amb aquestes categories, comença a veure els rendistes per tot arreu —de manera no gaire diferent dels teòrics del capitalisme cognitiu als quals els ho va retreure, suaument, a Fictitious Capital— i capitalistes enlloc. “L’ascens del digital”, conclou, “alimenta una economia gegant de les rendes”, perquè “el control de la informació i el coneixement, és a dir, la monopolització intel·lectual, s’ha convertit en el mitjà més poderós per captar valor”. Amb les recents especulacions de McKenzie Wark sobre el tema,<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn42" name="_ftnref42" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[42]</a> Durand torna a la pregunta que va fer el 2014: això segueix sent capitalisme? Era l’imeratiu d’invertir per millorar la productivitat, retallar costos i augmentar els beneficis que assegurava el dinamisme del sistema capitalista. Aquest imperatiu era degut als capitalistes que operaven sota les pressions de la competència del mercat, amb la fungibilitat de les mercaderies, el treball i la tecnologia, -el resultat, com argumentava Brenner, de trencar la “fusió” d’aquests tres factors sota el feudalisme.L’auge dels intangibles -però sobretot de les dades- inverteix la ruptura capitalista d’aquesta fusió, argumenta Durand: si els actius digitals són indissociables dels usuaris que els produeixen i de les plataformes on es fabriquen, llavors podem llegir l’economia digital. com una vegada més “fusionant” els principals factors de producció, de manera que se’n dificulta la mobilitat. En termes més senzills, estem atrapats dins dels jardins emmurallats de les empreses tecnològiques, les nostres dades -extretes, catalogades i monetitzades amb cura- ens lliguen a elles per sempre. Això debilita els efectes que indueixen la productivitat de la competència del mercat, donant als que controlen els intangibles una capacitat impressionant d’apropiar-se del valor sense haver de dedicar-se mai a la producció. «En aquesta configuració», escriu Durand, «la inversió ja no s’orienta cap al desenvolupament de les forces productives, sinó cap a les forces de la depredació».<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn43" name="_ftnref43" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[43]</a>Potser el parasitisme i la despossessió ja no formen part del vocabulari de Durand a “Tecno-feodalisme” -se substitueixen per “depredació”, igual que Harvey i Lenin són desestimats a favor de Thorstein Veblen, i les finances donen pas a la indústria tecnològica -però la lògica no és tan diferent de la de Fictitious Capital. El que dóna a l’economia digital la seva peculiar aroma neo- i tecno-feudal és que, mentre que els treballadors segueixen sent explotats de totes les velles maneres capitalistes, són els nous gegants digitals, armats amb sofisticats mitjans de depredació, els que més se’n beneficien. De manera anàloga als senyors feudals, aconsegueixen apropiar-se d’enormes trossos de la massa global de plus-vàlua sense estar mai directament implicats en l’explotació laboral o en el procés productiu. Durand es basa en el treball de Zuboff per mostrar el domini ocult que exerceix el “Big Other” del Big Data, argumentant que el secret de l’èxit de Google rau en la seva capacitat per extreure, reunir i beneficiar-se d’una varietat de conjunts de dades. Gaudeix d’un monopoli efectiu a causa dels efectes de xarxa i d’unes economies d’escala impressionants: es beneficiarà més de qualsevol conjunt de dades nou del que podria fer una start-up, fent que la competència sigui molt més difícil.Hi ha molta saviesa, així com sentit comú bàsic, en aquestes conclusions. Però el tenor general de l’argument gira massa cap a l’usuari, ja que Durand, com Zuboff, ignora el paper crucial que juga la indexació en el funcionament global de Google. És més difícil invocar aquí conceptes com la “monopolització intel·lectual”, perquè les pàgines de tercers a les quals Google enllaça per produir la seva mercaderia de resultats de cerca segueixen sent propietat dels seus editors; Google no és propietari dels resultats que indexa. En teoria, qualsevol altra empresa ben capitalitzada podria crear la tecnologia de rastreig web per indexar-les. Pot ser extremadament car, però no s’han de confondre aquestes barreres per a una situació semblant al rendisme: el que és car per a una start-up de Berlín podria ser relativament assequible per al SoftBank del Japó, amb el seu Fons Vision de 100.000 milions de dòlars. Les extenses reserves de dades de Google són una qüestió diferent; mereixen una discussió sobre la renda. Però no es pot pretendre que el seu negoci es basa en aquests fons de dades, com si Google fos un mer rendista, i no també una empresa capitalista estàndard.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">6.      Forces de depredació?</h2>El raonament de Durand també es basa en un treball important sobre les rendes de la informació a l’economia global de l’economista Duncan Foley. D’acord amb la perspectiva de Marx, Foley argumenta que la plus-vàlua no és apropiada només als llocs on es genera (són les pàgines de la teoria marxista que encara no han arribat als obreristes italians). Tractant els immensos recursos intangibles recollits a través dels drets de propietat intel·lectual com Marx i alguns dels economistes polítics clàssics van tractar els rendistes de la terra, podem veure que les plataformes gegants de tecnologia de la informació no són capitalistes, sinó rendistes disfressats. “Ni tan sols és necessari ser capitalista per competir per una part d’aquest conjunt de plusvàlua”, escriu Foley:Els drets de propietat exigibles que permeten al propietari dels recursos productius (sovint anomenats “terra” en la terminologia de l’economia política clàssica) excloure els capitalistes de l’accés a aquests recursos creen “rendes”. Aquestes rendes formen part del conjunt de plusvàlua generada en producció capitalista, encara que no tenen relació directa amb l’explotació del treball productiu en si mateixes. El propietari de recursos de la terra, com camps fèrtils, fonts d’aigua, reserves minerals i d’hidrocarburs, etc., no necessita aixecar un dit ni contractar ningú més perquè l’aixequi de manera productiva per poder compartir la plusvàlua generada pel treball assalariat productiu.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn44" name="_ftnref44" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[44]</a>Aquí, les analogies són força clares: terra = dades; empreses tecnològiques = no capitalistes; els seus ingressos = rendes. Foley fa gran part de l’exemple de la font d’aigua, argumentant que “un cop una persona o entitat en particular ha establert el control del dret de propietat sobre una font d’aigua, per exemple, una renda que constitueix una part de la reserva global de plusvàlua vessa a l’existència”.  hi ha coses fins i tot millors que tenir una font d’aigua. L’aigua és escassa, després de tot. Els intangibles, en canvi, podrien ser infinits: si un és propietari dels drets d’autor d’una cançó popular, se’n poden treure rendes gairebé infinites.Ara, la gran pregunta pendent és si Google i els seus companys són com aquell propietari no capitalista de la cascada que “no havia ni d’aixecar un dit” per compartir la plusvàlua generada en un altre lloc. Foley diu que ho són. Però, si és així, si els gegants tecnològics són realment rendistes mandrosos que estan estafant a tothom explotant els drets de propietat intel·lectual i els efectes de xarxa, per què inverteixen tants diners en el que només es pot descriure com a producció d’algun tipus? Quin tipus de rendistes ho fan? La despesa en R+D d’Alphabet el 2017, 2018, 2019 i 2020 va ser de 16.600 milions de dòlars, 21.400 milions de dòlars, 26.000 milions de dòlars i 27.500 milions de dòlars respectivament. Això no compta com a “aixecar un dit”? Si no, què compta?Amazon també va gastar 42.700 milions de dòlars només el 2020 en recerca i desenvolupament, mentre donava feina a més d’un milió de persones a tot el món. Als Estats Units, l’empresa dóna feina a més persones que tota la indústria de la construcció residencial: un de cada 153 nord-americans ocupats.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn45" name="_ftnref45" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[45]</a> Si es tracta de rendistes mandrosos propietaris de fonts d’aigua, són particularment masoquistes: per què no descansar als llorers, acomiadar tothom i deixar de gastar? I qui, mirant aquestes xifres, podria creure realment —juntament amb els post-obreristes— que els capitalistes són ara externs a la producció? Aleshores, en què estan gastant tots aquests diners en R+D? Més revelador encara, una anàlisi detallada dels balanços de Google, Amazon i Facebook mostra que tenen menys actius intangibles que altres grans corporacions; de fet, avui posseeixen relativament menys intangibles que fa deu o quinze anys.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn46" name="_ftnref46" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[46]</a> És fàcil de veure per què: totes aquestes dades requereixen xarxes físiques extenses i grans centres de dades, però aquestes tendències creen un gran forat en els arguments que emfatitzen excessivament els actius intangibles.Durand segurament deu ser conscient d’alguns d’aquests números. La seva possible fugida d’aquest problema analític és el concepte de “depredació” —prestat de l’anàlisi de Veblen de la burgesia de la belle époque dels Estats Units a The Theory of the Leisure Class (1899)— i argumentar que aquestes inversions massives financen les forces de la depredació, més aviat que les forces de producció. De fet, hi ha moltes maneres interessants de desplegar el marc analític de Veblen —la seva distinció entre la indústria orientada a l’eficiència i els negocis orientats al pecuni, per exemple— per argumentar que el que realment impulsa els capitalistes no és la recerca de beneficis, sinó, més aviat, la capacitat de participar en sabotatges, per assegurar-se que els barons saquejadors d’avui reben no només els beneficis que esperen, sinó beneficis més alts que els seus competidors.En els últims vint anys, ha sorgit un nou enfocament de l’economia política conegut com a Capital com a poder (Capital as Power: CasP), introduint el concepte d'”acumulació diferencial” per descriure aquestes dinàmiques.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn47" name="_ftnref47" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[47]</a> Els seus seguidors, concentrats majoritàriament a la Universitat de York al Canadà, han criticat tant l’economia marxista com la neoclàssica —utilitzant alguns arguments sòlids i convincents— per passar per alt aquestes dinàmiques de “sabotatge” i ignorar el paper constitutiu del poder en el conjunt del capitalisme. Aquest enfocament ha informat algunes investigacions recents interessants sobre la indústria tecnològica, incloent-hi treballs empíricament rics sobre renda i actius tecnocientífics, amb aportacions de coneixements d’estudis de Ciència i Tecnologia.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn48" name="_ftnref48" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[48]</a>La dificultat d’encaixar Marx i Veblen en un únic marc analític aquí —cosa que Durand també intenta en un assaig recent<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn49" name="_ftnref49" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[49]</a>— és que Marx veia la depredació i el sabotatge com a part integrant del feudalisme, no del capitalisme. Per a Veblen, aquests són instints presents en tots els capitalistes, fins i tot si els que tenen control sobre els actius intangibles poden estar més ben posicionats per actuar sobre ells. Marx, però, va veure finalment els capitalistes com a productius; si es pogués parlar de sabotatge, això només seria possible a nivell sistèmic del capitalisme en conjunt i no a nivell de capitalistes individuals. Durand clarament vol quedar-se amb Marx i no amb Veblen. Tanmateix, això requeriria explicar què són exactament aquestes “forces de depredació” i com es relacionen amb l’acumulació i amb tots els espinosos debats sobre “acumulació primitiva”, un repte teòric que Durand, després d’haver compromès amb “l’acumulació per despossessió” a Fictitious Capital, coneix prou bé. En cas contrari, no està clar per què la teoria marxista necessitaria aquesta closca teòrica tant ambigua de la «depredació», quan les seves pròpies categories —de benefici i producció capitalista, així com la renda i el rendisme— són suficients per explicar l’èxit de Google.El mateix Marx era inequívoc sobre el fet que les empreses capitalistes totalment automatitzades no només s’apropien de la plusvàlua derivada d’altres llocs —en això estan d’acord tant Foley com Durand—, sinó que ho fan com a beneficis, no com a renda. Aquestes empreses automatitzades són tan capitalistes com les empreses que exploten directament el treball assalariat. Com escriu Marx al volum 3 d’El Capital:Un capitalista que no emprés cap capital variable en el seu àmbit de producció, per tant, ni un sol treballador (de fet, una suposició exagerada), tindria el mateix interès en l’explotació de la classe obrera pel capital i en derivaria igualment. el seu benefici del treball excedent no remunerat com ho faria un capitalista que només emprava capital variable (de nou una suposició exagerada) i, per tant, distribuïa tot el seu capital en salaris.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn50" name="_ftnref50" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[50]</a>La tesi tecno-feudal no prové de l’avenç de la teoria marxista contemporània, sinó de la seva aparent incapacitat per donar sentit a l’economia digital: què, exactament, s’hi produeix i com. Si s’accepta que Google es dedica a produir productes bàsics de resultats de cerca, un procés que requereix una inversió de capital massiva, no hi ha cap dificultat per tractar-la com una empresa capitalista normal, dedicada a la producció capitalista normal. Això no vol dir que els gegants digitals no es dediquen a tota mena d’altres tàctiques per consolidar el seu poder, aprofitar les seves carteres de patents, bloquejar els seus usuaris i obstruir qualsevol possible competència, sovint comprant start-ups desafiadores, a més de les fortunes gastades per guanyar el suport dels legisladors al Capitol Hill. La competència capitalista és un negoci desagradable i pot ser encara més desagradable quan hi ha productes digitals. Però això no és motiu per caure en els aiguamolls analítics del capitalisme cognitiu, l’usuarisme o el tecno-feudalisme. Tant Veblen com Marx poden ser necessaris si volem entendre les tàctiques de les empreses individuals i les conseqüències sistèmiques de les seves accions; en aquest sentit, hi ha moltes coses que els marxistes poden aprendre de l’escola “El capital com a poder”. Però perquè qualsevol enfocament faci grans avenços endavant, cal tenir almenys clars els models de negoci de les empreses en qüestió. Fixar-se en només alguns aspectes d’ells -simplement perquè hom detecta un excés de drets de propietat intel·lectual, signes de financiarització o algun altre procés inquietant- no proporcionarà una visió exhaustiva d’aquests models.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">7.      Entrar a l’estat</h2>A més de la manca de claredat analítica, un altre gran problema amb el marc tecno-feudalista és que corre el risc de treure l’estat de la imatge. A Techno-féodalisme de Durand hi ha molt poca discussió sobre el paper impulsor de l’estat americà en l’auge d’Alphabet, Facebook o Amazon; el mateix passa amb molts altres textos més breus sobre el tecno-feudalisme.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn51" name="_ftnref51" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[51]</a> La crítica de Durand al que ell anomena Ideologia Califòrnia fa de gran part de l’orientació ciber-llibertaria de la «Carta Magna del ciberespai» el seu text fundacional. Però no esmenta que un dels quatre autors d’aquest document, la destacada inversora Esther Dyson, també va passar anys a la junta del National Endowment for Democracy, la millor eina de canvi de règim dels Estats Units. Excepte per unes quantes visions contràries -entre elles, l’excel·lent America Inc.? Innovation and Enterprise in the National Security State (2014) de Linda Weiss- s’ha subestimat molt el paper de l’estat americà en l’ascens de Silicon Valley com a potència hegemònica tecno-econòmica global. Llegir aquests avenços a través de la lent del tecno-feudalisme, que suposa que els estats són febles, amb la sobirania “parcel·lada” entre molts tecno-senyors, només pot ofuscar-ho encara més. Tota la histèria tecnològica recent sobre el poder de les empreses tecnològiques, com a “gegants” o “barons lladres”, o només un bloc monolític de “Big Tech”, ha consolidat la idea que l’auge de les plataformes digitals s’ha produït a costa del desempoderament de l’estat.Aquest pot ser el cas dels països europeus o llatinoamericans més febles, gairebé colonitzats per empreses americanes els darrers anys. Però es pot dir el mateix dels mateixos Estats Units? Què passa amb els vincles de tota la vida entre Silicon Valley i Washington, amb l’antic conseller delegat de Google, Eric Schmidt, al capdavant de la Defense Innovation Board, un òrgan assessor del mateix Pentàgon? Què passa amb Palantir, l’empresa cofundada per Thiel que proporciona enllaços essencials entre l’estat de vigilància dels Estats Units i la tecnologia nord-americana? O l’argument de Zuckerberg, aparentment efectiu fins ara, que el trencament de Facebook envalentia els gegants tecnològics xinesos i debilitaria la posició dels Estats Units al món? La geopolítica és amb prou feines visible des de la perspectiva tecno-feudalista: les poques mencions de Durand a la Xina són sobretot per despotricar del seu sistema de Crèdit Social, un instrument de governalitat algorítmica.Aquesta manca d’atenció al paper constitutiu de l’estat en la consolidació de la indústria tecnològica nord-americana podria ser el resultat dels enquadraments analítics i brennerians del capitalisme que busquen deduir les seves “lleis del moviment” observant-lo en acció? És impossible comprendre l’ascendència de la indústria tecnològica nord-americana si es considera la Guerra Freda i la Guerra contra el Terror —amb les seves tecnologies de despesa militar i vigilància, així com la xarxa global de bases militars nord-americanes— com a estranyes, factors no capitalistes, de poca importància per entendre què vol el “capital” i què fa. Es podria cometre el mateix error avui, quan el tant anomenat “ascens de la Xina” i la catàstrofe climàtica estan arribant a ocupar el paper d’orientació del sistema que abans va jugar la Guerra Freda? Si és així, també podem oblidar-nos de comprendre l’auge del que alguns han batejat com a “capitalisme gestor d’actius” (asset-manager capitalisme), que pretén delegar la tasca de l’estat de lluitar contra el canvi climàtic a gent com Blackrock, Vanguard i State Street.Des del punt de vista brennerià, qualsevol intervenció sistèmica de l’estat en les operacions en curs del capital podria aparèixer com un exemple de “capitalisme polític”<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn52" name="_ftnref52" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[52]</a> -en lloc d’un capitalisme “econòmic” que funcioni correctament, impulsat per les seves pròpies lleis de moviment-. Per al mateix Brenner, l’estancament a llarg termini de l’economia nord-americana en condicions d’excés de capacitat manufacturera global ha portat a elements poderosos de la classe dirigent nord-americana a abandonar el seu interès per la inversió productiva i a redistribuir la riquesa a l’alça per mitjans polítics.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn53" name="_ftnref53" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[53]</a> En això, estranyament, esquerra i dreta semblen convergir. Al cap i a la fi, detectar els efectes corrosius del «capitalisme polític» arreu és molt més propi de l’economia liberal i neoliberal, preocupada per la recerca de rendes per part dels funcionaris públics i el ressorgiment de xarxes personalistes que intervenen en les operacions del capital. Va ser aquest tipus de preocupació pel capitalisme “polític” més que “econòmic” el que va donar lloc a Public Choice i a la fetitxització de la anticorrupció per part d’economistes de Chicago com Luigi Zingales. El mateix Durand es relaciona repetidament amb Mehrdad Vahabi, un acadèmic de Public Choice, citant-lo favorablement sobre la depredació.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn54" name="_ftnref54" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[54]</a>Potser ara és el moment de preguntar-se si el debat Brenner-Wallerstein s’ha de resoldre definitivament. Sens dubte, les ambigüitats no resoltes d’aquest debat han creat les obertures analítiques i intel·lectuals a través de les quals la tesi tecno-feudalista sembla ara plausible per a joves economistes marxistes creatius com Durand. Després de tot, és només perquè l’expropiació en curs, i el poder polític que pressuposa, no es poden conciliar fàcilment amb la explicació impulsada per l’explotació del desenvolupament capitalista que calen conceptes aliens com l'”acumulació per despossessió” de Harvey, la “depredació” de Veblen, la de Vercellone. ‘renda cognitiva’, o fins i tot l”extracció de l’excedent conductual’ de Zuboff.<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">8.      Oceans més vastos</h2>Actualment, l’única manera d’encaixar l’explotació i l’expropiació en un únic model és argumentar que necessitem una concepció més expansiva del propi capitalisme, com ha fet Nancy Fraser, amb cert èxit. Queda per veure si el relat de Fraser, que encara s’està elaborant, tindrà èxit en tenir en compte consideracions geopolítiques i militars més àmplies. Però l’eix general de l’argument sembla correcte. Si bé a la dècada de 1970 podria haver estat possible analitzar el treball no lliure, la dominació racial i de gènere i l’ús sense preu de l’energia —així com les desigualtats en termes d’intercanvi que van derivar de la desviació dal nucli de les mercaderies barates de la perifèria— com a externs al sistema capitalista impulsat per l’explotació, aquesta no és una tasca fàcil avui. Aquests arguments s’han posat cada cop més en dubte per part del treball empíric estel·lar realitzat per historiadors de gènere, clima, colonialisme, consum i esclavitud. L’expropiació va rebre la seva deguda atenció, complicant notablement la puresa analítica amb què es podien formular les lleis del moviment del capital. Jason Moore, un estudiant de Wallerstein i Giovanni Arrighi, podria haver formulat el nou consens quan va escriure que “el capitalisme prospera quan les illes de producció i intercanvi de mercaderies poden apropiar-se d’oceans de naturalesa potencialment barata, fora del circuit del capital però essencial per al seu funcionament”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn55" name="_ftnref55" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[55]</a> Això és lògic, per descomptat, no només per a les naturaleses barates (hi ha moltes altres activitats i processos per apropiar-se), de manera que aquests “oceans” són més amplis del que suggereix Moore. Una concessió important que probablement hauria de fer la corrent del ‘Political Marxism’ és abandonar la seva concepció del capitalisme com un sistema marcat per la separació funcional entre allò econòmic i allò polític: “la necessitat econòmica proporciona la compulsió immediata que obliga el treballador a transferir el treball excedent al capitalista’—en contrast amb la seva fusió sota el feudalisme. Certament hi havia bones raons per assenyalar que l’avenç de la democràcia es va aturar a les portes de la fàbrica; que els drets concedits en l’àmbit polític no eliminaven necessàriament el despotisme en l’àmbit econòmic. Per descomptat, gran part d’aquesta presumpta separació era fictícia: com va argumentar Ellen Meiksins Wood en el seu article fonamental sobre el tema, era la teoria econòmica burgesa la que havia abstret “l’economia” del seu contingut social i polític, i el propi capitalisme el que havia impulsat la falca que separa qüestions essencialment polítiques, com el poder de “controlar la producció i l’apropiació, o l’assignació del treball social”, de l’àmbit polític, desplaçant-los a l’esfera econòmica. La veritable emancipació socialista requeriria una plena consciència que la separació entre ambdós era artificial.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn56" name="_ftnref56" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[56]</a>No obstant això, el relat general de Wood va pintar una imatge de la coacció sota el capitalisme que era massa simplista. “La integració de la producció i l’apropiació [sota el capitalisme]”, va escriure, “representa la “privatització” definitiva de la política, en la mesura que les funcions anteriorment associades a un poder polític coercitiu —centralitzat o “parcel·lat”— estan ara fermament allotjades en l’esfera [econòmica] privada, com a funcions d’una classe d’apropiació privada exonerada de les obligacions per complir propòsits socials més amplis.” Des d’aquesta visió, l’abast d’allò “purament polític” pel que fa al purament econòmic era força limitat: consistia, principalment, en la salvaguarda dels drets de propietat. Que allò polític també va ser fonamental per assegurar subministraments barats d’energia i aliments, de mà d’obra i minerals no lliures, de coneixement i, potser, eventualment, de dades, les mateixes condicions de possibilitat que fan possible la concepció (ampliada) d’allò econòmic. — va quedar sense dir, per una raó òbvia: cap d’aquestes coses tenia una relació directa amb l’explotació.Tanmateix, si allò “polític” va ser tan instrumental per a la constitució d’allò “econòmic”, també es podria preguntar què s’obté en presentar el capitalisme com un sistema que separa allò “polític” i “econòmic”? Que els capitalistes i els seus ideòlegs parlin així és una cosa; la mesura en què aquesta és una descripció acurada del que realment passa sota el capitalisme —la tesi de l’article de Woods— n’és una altra. Aquí es recorda la broma de Bruno Latour que la modernitat parla amb una llengua bifurcada: diu que la ciència i la societat són pols separats, però aquesta confusió estratègica és precisament la que li permet hibridar-les de manera tan productiva. Pot ser que la història d’allò polític i econòmic sota el capitalisme sigui molt semblant.En retrospectiva, és fàcil veure per què Brenner mai va quedar impressionat per l’aportació de Harvey d’ “acumulació per despossessió”. En la mesura que el concepte es referia a la redistribució —aconseguida pels mercats i la violència— en lloc de la producció, no podia passar de l’acumulació “primitiva” a l’acumulació capitalista regular, almenys segons l’enteniment que Brenner tenia del terme. Tanmateix, tenint en compte totes les evidències històriques acumulades en els últims quaranta anys, especialment durant la crisi del 2008 i la pandèmia de la Covid, s’ha tornat més difícil, fins i tot per a Brenner, plantejar la redistribució com una cosa aliena al capitalisme actual. Les quantitats implicades (molts bilions de dòlars) són massa sorprenents. Així va arribar a escriure a ‘Escalating Plunder’, el seu text de 2020 sobre els rescats de Covid: “El que hem tingut durant molt de temps és l’empitjorament de la decadència econòmica afrontada amb l’intensificació de la depredació política”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftn57" name="_ftnref57" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[57]</a> La paraula “polític” -una pista que, per a Brenner, el procés “normal” d’acumulació capitalista està fracassant, apareix amb freqüència en aquell assaig.A falta del marc per unir la redistribució i l’explotació dins d’una explicació més àmplia de l’acumulació capitalista, a Brenner només li queda un moviment: plantejar que la dependència dels capitalistes de la redistribució ascendent de la riquesa impulsada per l’estat està allunyant el capitalisme d’ell mateix, cap a una forma econòmica que aparentment. comparteix un tret central amb el feudalisme. Això mantindria la puresa del model original —el títol honorífic de “capitalisme” es podria reservar per a aquell règim impressionant en què l’acumulació es produeix a través de la innovació, en lloc de la depredació o la despossessió—, però només a costa de desencadenar tota mena d’elements secundaris. problemes analítics i polítics. Les debilitats de l’argument de Durand són, fins a cert punt, el producte de tensions no resoltes en el debat Brenner-Wallerstein.La ironia última aquí és que la millor evidència que “l’acumulació a través de la innovació” és —com el propi capitalisme— encara molt viva, es troba en el mateix sector tecnològic que Durand considera feudalista i rendista. Ho podem veure quan abandonem les macronarratives sobredeterminades d’aquests marcs analítics, ja sigui el “neoliberalisme” de Harvey com a projecte polític o el “capitalisme cognitiu” de Vercellone. Pensar en les empreses tecnològiques de la manera que Marx hauria pensat en elles, és a dir, com a productors capitalistes, segurament dóna millors resultats.Mentrestant, els marxistes farien bé en reconèixer que la despossessió i l’expropiació han estat constitutives de l’acumulació al llarg de la història. Potser el luxe d’utilitzar només els mitjans econòmics d’extracció de valor al nucli “propiament” capitalista es va deure sempre a l’ús extensiu de mitjans extra-econòmics d’extracció de valor a la perifèria no capitalista. Un cop fem aquest salt analític, ja no ens hem de preocupar de les invocacions del feudalisme. El capitalisme avança en la mateixa direcció que sempre ha tingut, aprofitant tots els recursos que pugui mobilitzar: com més barat, millor. En aquest sentit, la descripció puntual de Braudel del capitalisme com a “infinitament adaptable” no és la pitjor perspectiva que cal adoptar. Però no s’adapta contínuament i, quan ho fa, no és un fet que les tendències redistributives a l’alça guanyin a les productives. Pot ser que això sigui exactament com funciona bona part de l’economia digital actual. Això, per descomptat, no és motiu per creure que el tecno-capitalisme és d’alguna manera un règim més agradable, més acollidor i més progressista que el tecno-feudalisme; invocant en va el segon, ens arrisquem a blanquejar la reputació del primer.  * Evgeny Morozov (Soligorsk, Bielorússia, 1984), escriptor i investigador de les implicacions polítiques i socials de la tecnologia. Article publicat a New Left Review. Num 133/134 gener-abril 2022. Traducció Martí C., L’Accent. <h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">NOTES:</h2><a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref1" name="_ftn1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> Per a explicar-ho bé, he d’informar que cap a l’any 2016 jo també vaig coquetejar amb aquests conceptes, fent-los servir en alguna columna ocasional de diari i en una xerrada. En aquell moment, el terme «feudalisme digital» fins i tot es va col·locar a l’anunci del subtítol del meu llibre que encara no s’havia publicat (a l’edició final, certament, no hi figura); també va aparèixer al subtítol d’una col·lecció dels meus assaigs que va sortir a Espanya l’any 2018. Un cop adonat de les seves debilitats analítiques, vaig abandonar ràpidament aquests conceptes.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref2" name="_ftn2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a> Eric Posner i Glen Weyl, Radical Markets: Uprooting Capitalism and Democracy for a Just Society, Princeton 2018, pàg. 232. Weyl es presenta com un fill rebel de l’economia neoliberal. Fan des de la infància d’Ayn Rand, va rebre els elogis de les principals estrelles de la professió, com ara Milton Friedman, als 13 anys. Recentment, Weyl ha declarat que ja no s’identifica com a economista, a causa de les premisses defectuoses de la professió. Els seus vincles amb l’esfera tecnològica deriven d’una poltrona a Microsoft Research i de la col·laboració amb Vitalik Buterin, cofundador de la cadena de blocs Ethereum, el principal competidor de Bitcoin.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref3" name="_ftn3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[3]</a> Les idees darrere de Feudl es descriuen al bloc de Yarvin, Unqualified Reservations. Essencialment, Google no era prou feudal, sinó massa “woke”, massa democràtic. Indexant i classificant totes les pàgines web que trobava en funció de quantes altres pàgines hi enllaçaven, el motor de cerca va ignorar l’aparició de jerarquies naturals que, segons Yarvin, són una característica benigna de totes les comunitats. Yarvin va posar en pràctica algunes de les seves idees sobre les infraestructures digitals neo-feudals al seu projecte Urbit, finançat en part per Thiel. Per obtenir un resum de la seva política, vegeu Harrison Smith i Roger Burrows, «Software, Sovereignty and the Post-Neoliberal Politics of Exit», Theory, Culture & Society, vol. 38, núm. 6, novembre de 2021. Per obtenir un perfil de Yarvin, vegeu Joshua Tait, ‘Mencius Moldbug and Neoreaction’, Key Thinkers of the Radical Right, Oxford 2019, pàgs. 187–203.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref4" name="_ftn4" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[4]</a> Varoufakis: vegeu la seva breu peça ‘Techno-Feudalism Is Taking Over’, Project Syndicate, 28 de juny de 2021 i la meva entrevista amb ell, ‘Yanis Varoufakis on Crypto, the Left and Techno-Feudalism’, The Crypto Syllabus, 26 de gener de 2022; Mariana Mazzucato, ‘Preventing Digital Feudalism’, Project Syndicate, 2 d’octubre de 2019; Jodi Dean, ‘Communism or Neo-Feudalism?’, New Political Science, vol. 42, núm. 1 de febrer de 2020; Robert Kuttner: vegeu la seva peça en coautoria amb Katherine Stone, ‘The Rise of Neo-Feudalism’, American Prospect, 8 d’abril de 2020. Per a la discussió de Wolfgang Streeck sobre la ‘desigualtat oligàrquica’—’també es podria parlar de neo-feudalisme’— vegeu ‘How Will Capitalism End? Essays on a Failing System’, Londres i Nova York 2016, pàgs. 28–30, 35, 187. Michael Hudson porta gairebé una dècada escrivint sobre el neo-feudalisme; vegeu, per exemple, “The Road to Debt Deflation, Debt Peonage and Neofeudalism“, Levy Economics Institute of Bard College Working Paper núm. 708, febrer de 2012. Per a l’ús que fa Robert Brenner del terme, vegeu la seva conferència, “From Capitalism to Feudalism? Predation, Decline and the Transformation of us Politics’, Taller d’economia política de la Universitat de Massachusetts Amherst, 27 d’abril de 2021, disponible a YouTube.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref5" name="_ftn5" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[5]</a> La cultura digital a partir de principis dels noranta ja s’estava ofegant en imatges medievals de “enclosures”, “comuns”, “barons lladres”, “senyors de la tecnologia”, “parcers digitals”, fins i tot “caces de bruixes digitals”, per no parlar de la comparació d’Umberto Eco dels usuaris de DOS i Mac a protestants i catòlics. El diagnòstic tecno-feudalista aterra, doncs, a un sòl fèrtil.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref6" name="_ftn6" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[6]</a> Vegeu Brett Christophers, Rentier Capitalism: Who Owns the Economy, and Who Pay for It?, Londres 2020.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref7" name="_ftn7" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[7]</a> Julia Tomassetti, ‘Does Uber Redefine the Firm? The Postindustrial Corporation and Advanced Information Technology’, Indiana Legal Studies Research Paper No. 345, April 2016.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref8" name="_ftn8" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[8]</a> La recapitulació recent més accessible de la lectura marxista del feudalisme com a lògica econòmica és de Chris Wickham, ” ‘How Did the Feudal Economy Work? The Economic Logic of Medieval Societies’, Past & Present, vol. 251, núm. 1 de maig de 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref9" name="_ftn9" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[9]</a> Aquesta frase punyent la dec al títol del ‘Invisible Leviathan: Marx’s Law of Value in the Twilight of Capitalism’, de Murray Smith:, Leiden 2020.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref10" name="_ftn10" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[10]</a> L’obra de Marc Bloch, Feudal Society, Londres [1939] 2014, és el punt de referència perenne en aquests cercles.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref11" name="_ftn11" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[11]</a> Un exemple intrigant en aquest sentit —procedent de la dreta política— l’ofereix el treball del teòric holandès Frank Ankersmit, que des de 1997 ha defensat que el paper destacat que tenen les ONG i altres organismes paraestatals en les democràcies liberals ha produït un “quasi- arxipèlag feudal d’illes gerencials egoistes”, que introdueix —per agafar en préstec el títol del seu llibre de 2005 ‘The New Middle Ages.’— «La nova edat mitjana».<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref12" name="_ftn12" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[12]</a> Vegeu Sighard Neckel, ‘“Refeudalisierung”: Systematik und Aktualität eines Begriffs der Habermas’schen Gesellschaftsanalyse’, Leviathan, vol. 41, núm. 1, 2013; ‘Refeudalisierung der Ökonomie’, a Soziologie der Finanzmärkte, Bielefeld 2014, pàg. 113–28; ‘The refeudalization of modern capitalism’, Journal of Sociology, vol. 56, núm. 3, juny de 2020. Malgrat les referències freqüents al capitalisme, el relat del feudalisme que informa l’ús de Neckel és inconfusiblement no marxista, contrastant la igualtat, la justícia i la neutralització del poder privat fomentada per l’estat burgès amb la seva absència sota els arranjaments feudals.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref13" name="_ftn13" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[13]</a> Això és més visible en els seus treballs coescrits: Joas i Knöbl, Social Theory: Twenty Introductory Lectures, Cambridge 2009; War in Social Thought, Princeton 2012.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref14" name="_ftn14" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[14]</a> Un resum accessible de l’argument de Supiot en forma d’article es troba a ‘The Public-Private Relation in the Context of Today’s Refeudalization’, International Journal of Constitutional Law, vol. 11, número 1, gener de 2013, pàgs. 129–45.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref15" name="_ftn15" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[15]</a> Supiot, Governance by Numbers, Londres 2015, pàg. 225. Aquí hi ha una afinitat amb la proliferació de conceptes relacionats amb el «neomedievalisme» en la teoria de les relacions internacionals dels anys seixanta. En aquest camp, el “neomedievalisme” també es va aplicar molt aviat a l’economia digital global: vegeu Stephen Kobrin, “Back to the Future: Neomedievalism and the Postmodern Digital World Economy“, Journal of International Affairs, vol. 51, núm. 2, primavera de 1998.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref16" name="_ftn16" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[16]</a> Ellen Meiksins Wood, ‘The Separation of the Economic and the Political in Capitalism’, New Left Review i/127, May–June 1981, p. 80.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref17" name="_ftn17" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[17]</a> La literatura sobre això és enorme, però un punt de partida indispensable per al debat de Brenner sobre la transició al capitalisme és Trevor Aston i Charles Philpin, eds, ‘The Brenner Debate: Agrarian Class Structure and Economic Development in Pre-Industrial Europe’, Cambridge 1987.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref18" name="_ftn18" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[18]</a> Immanuel Wallerstein, The Origins of the Modern World-System, New York 1974, pp. 16–20.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref19" name="_ftn19" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[19]</a> Robert Brenner, “The Origins of Capitalist Development: A Critique of Neo-Smithian Marxism“, NLR i/104, juliol-agost de 1977.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref20" name="_ftn20" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[20]</a>  Robert Brenner, ‘What Is, and What Is Not, Imperialism?’, Historical Materialism, vol. 14, no. 4, January 2006, pp. 79–105.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref21" name="_ftn21" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[21]</a> Karl Marx, Capital, Volume One, Ben Fowkes, trans., London 1990, p. 915.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref22" name="_ftn22" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[22]</a> Per a una avaluació de l’estat actual d’aquest marxisme polític vegeu Historical Materialism, vol. 29, núm. 3 de novembre de 2021, que està dedicada al tema. Notablement, la crítica fonamental de Brenner a Wallerstein, “The Origins of Capitalist Development“, esmenta el terme “innovació” 43 vegades, probablement la primera vegada per a un assaig a New Left Review.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref23" name="_ftn23" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[23]</a> Vegeu Klaus Dörre, ‘Capitalism, Landnahme and Social Time Regimes: An Outline’, Time & Society vol. 20, no. 1 d’abril de 2011; ‘Finance Capitalism, Landnahme and Discriminating Precariousness: Relevance for a New Social Critique’, Social Change Review, vol. 10, no. 2, octubre de 2012. Per a les contribucions de Fraser vegeu Nancy Fraser i Rahel Jaeggi, Capitalism: A Conversation in Critical Theory, Cambridge 2018; i Fraser, ‘Expropiation and Exploitation in Racialized Capitalism: A Reply to Michael Dawson’, Critical Historical Studies, vol. 3, no. 1, primavera de 2016.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref24" name="_ftn24" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[24]</a>   Brenner, ‘What Is, and What Is Not, Imperialism?’<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref25" name="_ftn25" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[25]</a> En l’última dècada, el sociòleg brasiler Daniel Bin ha elaborat un relat més acurat de les condicions específiques sota les quals la despossessió conduiria a l’acumulació capitalista —una combinació de proletarització, mercantilització i el que Bin anomena ‘capitalització’— per distingir-la dels casos en què la despossessió. tindria efectes únicament redistributius. Vegeu Daniel Bin, «So-called acumulation by dispossession», Critical Sociology, vol. 44, núm. 1 de gener de 2018; i els seu ‘Dispossessions in Historical Capitalism: Expansion or Exhaustion of the System?’, International Critical Thought, vol. 9, no. 2 de maig de 2019.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref26" name="_ftn26" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[26]</a> Per a una visió general ràpida, vegeu Verónica Gago i Sandro Mezzadra, «A Critique of the Extractive Operations of Capital: Toward an Expanded Concept of Extractivism», Rethinking Marxism, vol. 29, núm. 4, 2017, pàgs. 574–91.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref27" name="_ftn27" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[27]</a> David Harvey, Seventeen Contradictions and the End of Capitalism, New York 2014.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref28" name="_ftn28" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[28]</a> Vegeu Yann Moulier-Boutang, Cognitive Capitalism, Cambridge 2011; Carlo Vercellone, « From Formal Subsumption to General Intellect: Elements for a Marxist Reading of the Thesis of Cognitive Capitalism», Materialisme històric, vol. 15, núm. 1, gener de 2007. El fet que el mateix Harvey tingui sentiments contradictoris sobre el «capitalisme cognitiu» no ens hauria de dissuadir aquí; per a la seva discussió sobre el terme, vegeu el capítol 5 de Marx, Capital, and the Madness of Economic Reason, Londres 2017.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref29" name="_ftn29" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[29]</a> La mirada d’aquests teòrics no s’estén sovint més enllà de l’Europa occidental, amb l’excepció parcial de Moulier-Boutang, expert en història econòmica colonial i postcolonial africana.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref30" name="_ftn30" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[30]</a> Vegeu el Capítol 5 de George Caffentzis, In Letters of Blood and Fire: Work, Machines, and the Crisis of Capitalism, Oakland 2012.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref31" name="_ftn31" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[31]</a> Aquest exemple s’ha extret de Bryan Parkhurst, ‘Digital Information and Value: A Response to Jakob Rigi‘, tripleC: Communication, Capitalism & Critique, vol. 17, núm. 1, febrer de 2019, pàgs. 72–85.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref32" name="_ftn32" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[32]</a> Vegeu Peter Drahos, ‘Information Feudalism in the Information Society’, The Information Society, vol. 11, núm. 3 d’abril de 1995; Drahos i John Braithwaite, Information Feudalism: Who Owns the Knowledge Economy?, Abingdon 2002.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref33" name="_ftn33" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[33]</a> La posició de “els usuaris són treballadors” també ha estat promoguda per Glen Weyl, que va ser coautor d’un article molt comentat sobre “el treball de dades” amb l’expert en tecnologia Jaron Lanier i altres; vegeu Imanol Arrieta-Ibarra et al., ‘Should We Treat Data as Labour? Moving Beyond “Free“‘, American Economic Association Papers & Proceedings, vol. 108, maig de 2018. Vegeu també Carlo Vercellone, ‘Les plateformes de la gratuité marchande et la controverse autour du Free Digital Labor: une nouvelle forme d’exploitation?’, Open Journal in Information Systems Engineering, vol. 1, no. 2, 2020.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref34" name="_ftn34" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[34]</a> Shoshana Zuboff, The Age of Surveillance Capitalism: The Fight for a Human Future at the New Frontier of Power, New York 2019.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref35" name="_ftn35" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[35]</a> Tot i que Zuboff escriu sobre Google “explotant la informació” o “explotant el seu descobriment d’excedents de comportament”, aquí no es refereix a l’explotació capitalista.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref36" name="_ftn36" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[36]</a> ‘Els ingressos dels rendistes són cinc vegades més grans que els ingressos obtinguts del comerç exterior del país “comercial” més gran del món! Aquesta és l’essència de l’imperialisme i del parasitisme imperialista»: V. I. Lenin, L’Imperialisme, l’etapa superior del capitalisme [1916], Pequín 1970, p. 121. Irònicament, el 2004 Zuboff va escriure una columna que abraçava el marc neofeudalista: ‘From Subject to Citizen’, Fast Company, 1 de maig de 2004.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref37" name="_ftn37" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[37]</a> Rasmus Fleischer, ‘If the Song Has No Price, Is It Still a Commodity? Rethinking the Commodification of Digital Music’, Culture Unbound, vol. 9, no. 2 d’octubre de 2017. Com que la plataforma ha de pagar tant per les llicènces, assenyala Fleischer, “la devaluació de la música gravada aniria en interès de Spotify”.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref38" name="_ftn38" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[38]</a> Cédric Durand, Techno-féodalisme: Critique de l’économie numérique, Paris 2020.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref39" name="_ftn39" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[39]</a> Vegeu Chris Harman ai Robert Brenner, ‘The Origins of Capitalism’, International Socialism, no. 111, estiu 2006.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref40" name="_ftn40" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[40]</a> Vegeu, per exemple, Özgür Orhangazi, ‘The Role of Intangible Assets in Explaining the Investment–Profit Puzzle’, Cambridge Journal of Economics, vol. 43, núm. 5, març de 2019, pàgs. 1251–86; Herman Mark Schwartz, ‘Global Secular Stagnation and the Rise of Intellectual Property Monopoly’, Review of International Political Economy, 2021, pàgs. 1–26.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref41" name="_ftn41" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[41]</a> Durand també parla d’aquesta tipologia en un article coescrit amb William Milberg, ‘Intellectual Monopoly in Global Value Chains’, Review of International Political Economy, vol. 27, núm. 2, setembre de 2020. Per obtenir casos pràctics, vegeu Céline Baud i Cédric Durand, ‘Making Profits by Leading Retailers in the Digital Transition: A Comparative Analysis of Carrefour, Amazon and WalMart (1996-2019)‘, Working Papers del Department d’ Història, Economia i Societat, Universitat de Ginebra, abril de 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref42" name="_ftn42" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[42]</a> McKenzie Wark, Capital Is Dead: Is This Something Worse?, London and New York 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref43" name="_ftn43" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[43]</a> L’economista argentina Cecilia Rikap, que havia estat coautora de Durand, fa arguments similars sobre la depredació, també basant-se en Veblen, en el seu llibre recent sobre el que ella anomena “capitalisme de monopoli intel·lectual” (vegeu Cecilia Rikap, Capitalism, Power and Innovation: Intellectual Monopoly Capitalism Uncovered, Londres 2021). No segueix Durand a l’hora de detectar cap tendència feudalista en l’economia global, optant per l’explicació afí a la de Wallerstein que veu les principals empreses tecnològiques com a capitalistes que aprofiten tant l’explotació com l’expropiació, absorbint la plusvàlua allà on la puguin trobar.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref44" name="_ftn44" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[44]</a> Duncan Foley, ‘Rethinking Financial Capitalism and the “Information” Economy’, Review of Radical Political Economics, vol. 45, núm. 3, Setembre 2013.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref45" name="_ftn45" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[45]</a> Dominick Reuter, “1 de cada 153 treballadors americans és un empleat d’Amazon”, Business Insider, 30 de juliol de 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref46" name="_ftn46" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[46]</a> Vegeu Kean Birch, D. T. Cochrane i Callum Ward, ‘Data as Asset? The Measurement, Governance, and Valuation of Digital Personal Data by Big Tech’, Big Data & Society, vol. 8, núm. 1 de maig de 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref47" name="_ftn47" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[47]</a> El text paradigmàtic és el de Jonathan Nitzan i Shimshon Bichler, Capital as Power: A Study of Order and Creorder, Londres 2009. Per a una crítica marxista d’aquest enfocament vegeu Bue Rübner Hansen, ‘Review of Nitzan and Bichler’s Capital as Power: A Study of Order. i Creorder’, Historical Materialism, vol. 19, núm. 2 d’abril de 2011.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref48" name="_ftn48" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[48]</a> Vegeu Kean Birch i Fabian Muniesa, eds, Assetization: Turning Things into Assets in Technoscientific Capitalism, Boston 2020; Birch, “Technoscience Rent: Toward a Theory of Rentiership for Technoscientific Capitalism“, Science, Technology, & Human Values, vol. 45, núm. 1 de febrer de 2020; Birch i D. T. Cochrane, “Big Tech: Four Emerging Forms of Digital Rentiership“, Science as Culture, maig de 2021.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref49" name="_ftn49" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[49]</a> Vegeu Durand, «Predation in the Age of Algorithms: The Role of Intangible Assets», a Marlène Benquet i Théo Bourgeron, eds, Accumulating Capital Today: Contemporary Strategies of Profit and Dispossessive Policies, Londres 2021, pàg. 149–62.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref50" name="_ftn50" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[50]</a> Marx, El capital, volum tres, David Fernbach, trad., Londres 1991, pàg. 300.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref51" name="_ftn51" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[51]</a> Sobre l’absència de l’estat dels Estats Units a l’obra magna de Zuboff, vegeu la ressenya de Rob Lucas, ‘The Surveillance Business’, New Left Review 121, gener-feb 2020.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref52" name="_ftn52" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[52]</a> El terme “capitalisme polític”, encunyat per Weber a Economia i societat per descriure, encara que fos inadequat, l’economia política de l’Antiga Roma, va ser reutilitzat per Gabriel Kolko per caracteritzar el l’autoanomenada “Progressive Era” a ‘The Triumph of American Conservatism: A Reinterpretation of American History’, 1900-1916, Nova York 1963.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref53" name="_ftn53" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[53]</a> Robert Brenner, ‘Escalating Plunder’, New Left Review 123, May–June 2020, p. 22.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref54" name="_ftn54" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[54]</a> Vegeu Mehrdad Vahabi, The Political Economy of Predation: Manhunting and the Economics of Escape, Cambridge 2016.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref55" name="_ftn55" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[55]</a> Jason Moore, ‘The Capitalocene Part ii: Accumulation by Appropriation and the Centrality of Unpaid Work/Energy’, The Journal of Peasant Studies, vol. 45, no. 2, May 2018, pp. 237–79<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref56" name="_ftn56" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">6]</a> Wood, ‘The Separation of the Economic and Political in Capitalism’, pp. 66–7.<a href="https://laccent.cat/critica-a-la-rao-tecno-feudal/#_ftnref57" name="_ftn57" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[57]</a> Brenner, ‘Escalating Plunder’, p. 22.</div></div>

Una crítica als plantejaments del Neofeudalisme, Tecnofeudalisme i el suposat caràcter rendista i postcapitalista del sistema actual.

Primer la bona notícia. La moratòria d’imaginar la fi del capitalisme, assenyalada als anys noranta per Fredric Jameson, finalment ha expirat. La recessió de dècades de la imaginació progressista ha acabat. Aparentment, la tasca d’imaginar alternatives sistèmiques s’ha tornat molt més fàcil, ara que se’ns permet treballar amb opcions distòpiques, ja que pel que sembla, el tan esperat final del capitalisme podria ser només el començament d’una cosa molt pitjor. El capitalisme tardà és certament prou dolent, amb el seu còctel explosiu de canvi climàtic, desigualtat, brutalitat policial i la pandèmia mortal. Però després d’haver tornat a fer la distòpia “great again”, alguns des de l’esquerra s’han desplaçat discretament per revisar l’adagi jamsonià: avui és més fàcil imaginar la fi del món que la continuació del capitalisme tal com el coneixem.

La notícia no tan bona és que, en fer aquest exercici especulatiu d’escenografia apocalíptica, l’esquerra té dificultats per diferenciar-se de la dreta. De fet, els dos pols ideològics gairebé han convergit en una descripció compartida de la nova realitat. Per a molts en els dos camps, la fi del capitalisme existent ja no significa l’arribada d’un dia millor, ja sigui el socialisme democràtic, l’anarcosindicalisme o el liberalisme clàssic “pur”. En canvi, el consens emergent és que el nou règim és ni més ni menys que feudalisme, un -isme amb molt pocs amics respectables. És cert que el neofeudalisme d’avui arriba amb eslògans enganxosos, aplicacions mòbils elegants, fins i tot amb la promesa de la felicitat virtual eterna a la finca sense fronteres del metavers de Zuckerberg. Els seus vassalls han canviat la seva vestimenta medieval per les elegants samarretes de Brunello Cucinelli i les sabatilles esportives de Golden Goose. Molts partidaris de la tesi neofeudal sostenen que el seu ascens és concomitant amb el de Silicon Valley. Per tant, termes com “tecnofeudalisme”, “feudalisme digital” i “feudalisme de la informació” s’acostumen a sentir dir amb freqüència.[1] El terme “Feudalisme intel·ligent” encara ha de guanyar força, però pot ser que no sigui lluny.

A la dreta, el defensor més vocal de la tesi del “retorn al feudalisme” ha estat el teòric urbà conservador Joel Kotkin, que va apuntar al poder dels tecno-oligarques “woke” a The Coming of Neo-Feudalism (2020). Mentre que Kotkin opta pel “neo”, Glen Weyl i Eric Posner, pensadors més joves d’una tendència més neoliberal, van optar pel prefix “tecno” en els seus molt discutits Radical Markets (2018). “El tecno-feudalisme”, escriuen, “obstaculitza el desenvolupament personal, de la mateixa manera que el feudalisme va frenar l’adquisició d’educació o la inversió en la millora de la terra”[2]. tornar al feudalisme. No obstant això, alguns de la dreta radical veuen el neo-feudalisme com un projecte que cal adoptar. Amb etiquetes com ara “neo-reacció” o “il·luminació fosca” (‘dark enlightenment’), molts estan a prop de l’inversor multimilionari Peter Thiel. Entre ells hi ha el tecnòleg i intel·lectual neo-reaccionari Curtis Yarvin, que va plantejar la hipòtesi d’un motor de cerca neofeudal, al qual va anomenar de manera d’allò més simpàtica Feudl, ja el 2010[3].

A l’esquerra, la llista de persones que han coquetejat amb conceptes ‘feudalistes’ és llarga i creixent: Yanis Varoufakis, Mariana Mazzucato, Jodi Dean, Robert Kuttner, Wolfgang Streeck, Michael Hudson i, irònicament, fins i tot Robert Brenner, de l’homònim Debat Brenner sobre la transició del feudalisme al capitalisme.[4] A favor seu cal dir que cap d’ells arriba a afirmar que el capitalisme s’ha extingit completament o que estem de tornada a l’Edat Mitjana. Els més acurats, com Brenner, suggereixen que les característiques del sistema capitalista actual —estancament prolongat, redistribució de la riquesa impulsada políticament a l’alça, consum ostentós de les elits combinat amb una immiseració creixent de les masses— recorden aspectes del seu predecessor feudal, fins i tot si el capitalisme encara regeix en general. No obstant això, amb totes aquestes exempcions de responsabilitat, molts des de l’esquerra han trobat que anomenar “feudals” a Silicon Valley o Wall Street és simplement irresistible, de la mateixa manera que molts experts no poden resistir-se a dir que Trump o Orbán són “feixistes”. La connexió real amb el feixisme o el feudalisme històrics pot ser tènue, però l’aposta és que hi ha prou valor impactant en la proclamació per despertar el públic adormit de la seva complaença. A més, fa un bon meme. Als afamats públics de Reddit i Twitter els encanta: un vídeo de YouTube d’una discussió sobre el tecno-feudalisme de Varoufakis i Slavoj Žižek va obtenir més de 300.000 visualitzacions en només tres setmanes.[5]

En el cas de figures conegudes com Varoufakis i Mazzucato, temptar el seu públic amb invocacions al glamur feudal els pot proporcionar una manera amable als mitjans per reciclar arguments que ja han elaborat abans. En el cas de Varoufakis, el tecno-feudalisme sembla centrar-se principalment en els efectes macroeconòmics perversos de la relaxació quantitativa. Per a Mazzucato, “feudalisme digital” es refereix als ingressos no guanyats generats per les plataformes tecnològiques. Sovint es proposa el neo-feudalisme com una manera d’aportar claredat conceptual als sectors més avançats de l’economia digital, on les ments més brillants de l’esquerra encara es troben molt a les fosques. Google i Amazon són capitalistes? Són rentistes, com suggereix Rentier Capitalism de Brett Christophers?[6] Què passa amb Uber? És només un intermediari, una plataforma de lloguer que s’ha inserit entre conductors i passatgers? O és la producció i la venda d’un servei de transport?[7] Aquestes preguntes no estan exemptes de conseqüències sobre com pensem sobre el propi capitalisme contemporani, molt dominat per les empreses tecnològiques.

La idea que el feudalisme està tornant també coincideix amb les crítiques d’esquerra que condemnen el capitalisme com a extractivista. Si els capitalistes d’avui són mers rendistes mandrosos que no aporten res al procés productiu, no mereixen ser rebaixats a la categoria de terratinents feudals? Aquesta abraçada de les imatges feudals per part de figures de la intel·lectualitat d’esquerra habituals als mitjans de comunicació i als memes no mostra signes de minvar. En última instància, però, la popularitat de la xerrera feudal és un testimoni de la feblesa intel·lectual, més que no pas la saviesa mediàtica. És com si el marc teòric de l’esquerra ja no pogués donar sentit al capitalisme sense mobilitzar el llenguatge moral de la corrupció i la perversió. A continuació, aprofundeixo en alguns debats històrics sobre els trets distintius que diferencien el capitalisme de les formes econòmiques anteriors —i les que defineixen les operacions politicoeconòmiques en la nova economia digital— amb l’esperança que una crítica a la raó tecno-feudal pugui aportar llum nova sobre el món on estem.

1. Lògiques Feudalistes

A part dels neo-reaccionaris, pràcticament tots els que utilitzen el terme troben el neo-feudalisme deplorable, un retrocés a un passat opressiu. Però què hi ha de dolent exactament? Aquí, com passa amb les famílies infelices de Tolstoi, els descontents amb el neo-feudalisme ho són tots a la seva manera. Les diferències deriven en part de la naturalesa controvertida del mateix terme “feudalisme”. És un sistema econòmic, a avaluar en termes de productivitat i obertura a la innovació? O és un sistema sociopolític, que cal valorar en termes de qui exerceix el poder dins d’ell, com i sobre qui? No es tracta d’un debat nou —tant els medievalistes com els marxistes ho saben bé—, però aquestes ambigüitats definicionals s’han creuat en les naixents discussions sobre el neo-feudalisme i el tecno-feudalisme.

Per als marxistes, el terme «feudalisme» fa referència, sobretot, a un mode de producció. Així, el concepte defineix una lògica econòmica a través de la qual els terratinents s’apropien de l’excedent produït pels camperols —l’eix de l’economia feudal-[8]. Per descomptat, veure el feudalisme com un mode de producció no vol dir que els factors polítics i culturals no tinguessin importància. No tots els pagesos, terres i terratinents eren iguals; tota mena de jerarquies de diversos nivells i distincions intricades —arrelades en la procedència, la tradició, l’estatus, la força— van donar forma a les interaccions no només entre les classes sinó també dins d’elles. Les pròpies condicions de possibilitat del feudalisme eren tan complexes com les dels règims capitalistes que el van succeir. Per exemple, la naturalesa peculiar de la sobirania sota el feudalisme -que, com va subratllar Perry Anderson, estava “parcel·lada” entre els terratinents, en lloc de concentrar-se a la part superior- va deixar una empremta important. Tanmateix, malgrat tots aquests matisos, corrents importants dins de la tradició marxista han concentrat els seus esforços a desxifrar la lògica econòmica del feudalisme, com a clau per dilucidar la del seu règim successor, el capitalisme.

En la seva versió més simple, la lògica econòmica feudal era una cosa així: Els pagesos posseïen els seus propis mitjans de producció: eines i bestiar; accés a la terra comuna—i així gaudien d’una certa autonomia dels terratinents a l’hora de produir la seva subsistència. Els senyors feudals, davant de pocs incentius per augmentar la productivitat dels pagesos, no intervenien gaire en el procés productiu. L’excedent o plusvàlua produït pels pagesos era apropiat obertament els terratinents, més habitualment per apel·lació a la tradició o a la llei, imposada pel senyor mitjançant l’amenaça —i sovint l’aplicació— de la violència. No hi havia cap confusió sobre la naturalesa d’aquesta extracció excedentària: els camperols no es feien cap il·lusió sobre la seva llibertat. La seva autonomia en matèria de producció pot haver estat considerable; la seva autonomia en general, però, estava estrictament circumscrita.

Com a resultat, molts marxistes —podem saltar-nos les disputes internes en aquesta etapa— van sostenir que, sota el feudalisme, els mitjans d’extracció de la plusvàlua són extra-econòmics, i són en gran part de naturalesa política; els béns són expropiats sota l’amenaça de violència. Sota el capitalisme, en canvi, els mitjans d’extracció de excedents són totalment econòmics: els agents nominalment lliures estan obligats a vendre la seva força de treball per sobreviure en una economia amb moneda en efectiu, en la qual ja no posseeixen els mitjans de subsistència -però tanmateix la naturalesa altament explotadora d’aquest contracte de treball “voluntari” segueix sent en gran part invisible. Així, a mesura que passem del feudalisme al capitalisme, l’expropiació políticament habilitada deixa pas a l’explotació econòmicament habilitada. La distinció entre allò extra-econòmic i allò econòmic —una de moltes d’aquestes dicotomies— suggereix que, com a categoria del pensament marxista, el “feudalisme” només és intel·ligible quan s’examina a través del prisma del capitalisme, imaginat comunament com el seu successor més progressista, racional i favorable a la innovació. I és innovador: en confiar únicament en mitjans econòmics d’extracció d’excedents, no cal embrutar-se les mans més del que és estrictament necessari; el ‘Leviatan invisible’ del sistema capitalista fa la resta.[9]

Per a la majoria d’historiadors no marxistes, en canvi, el feudalisme no era un mode de producció endarrerit, sinó un sistema sociopolític endarrerit, marcat per atacs de violència arbitrària i la proliferació de dependències personals i llaços de vassallatge, comunament justificats en els motius religiosos i culturals més tènues[10]. Era un sistema en què els poders privats incontrolats regnaven per sobre de tot. Com a resultat, és costum dins d’aquesta tradició intel·lectual força diversa contrastar el feudalisme no amb el capitalisme sinó amb l’estat burgès respectuós amb la llei i que la fa complir. Ser súbdit feudal és viure una vida precària amb por al poder privat arbitrari; tremolar davant les regles que hom no tenia cap paper a crear i no tenir cap possibilitat d’apel·lar el veredicte de culpabilitat. Per als marxistes, el contrari del subjecte feudal, el camperol, és l’obrer plenament proletaritzat de l’empresa capitalista; per als no marxistes, és el ciutadà de l’estat burgès modern, que gaudeix d’una gran quantitat de drets democràtics garantits.

Independentment del paradigma, en teoria hauria de ser possible identificar les característiques clau del sistema feudal i examinar si podrien tornar-se a produir avui. Per exemple, si tractem el feudalisme com un sistema econòmic, una d’aquestes característiques podria ser l’existència parasitària de la classe dirigent, que arriba a gaudir d’un estil de vida luxós a costa i misèria de la classe (o classes) que domina. Si el tractem com un sistema sociopolític, podria ser la privatització del poder que abans era l’estat i la seva dispersió a través d’institucions opaques i que no rendeixen comptes.[11] És a dir, si aconseguim associar el feudalisme a una determinada dinàmica, i si podem observar la recurrència d’aquesta dinàmica en el nostre propi present post-feudal, almenys hauríem de poder parlar de la ‘refeudalització’ de la societat, encara que un “neo-feudalisme” en tota regla no es vegi enlloc. És una afirmació més feble, però comporta una major claredat analítica.

Precursors

Fa uns seixanta anys, Habermas va fer un treball pioner en aquest camp a La Transformació estructural de l’esfera pública (1962). Des del seu punt de vista, no indiscutible, es podia veure l’esfera pública de la primera burgesia als cafès de Londres, llocs importants per al desenvolupament del discurs emancipador. Domesticats pels capitalistes, els seus imperatius es van lligar llavors als de la indústria cultural i al seu complex publicitari. Com a resultat, les estructures de poder i les jerarquies privades pre-modernes van sorgir en el que va anomenar la “refeudalització de l’esfera pública”, cosa que indica la dinàmica en ziga-zaga de la modernitat. Si bé Habermas finalment es va distanciar del concepte de “refeudalització”, preferint la “colonització del món de la vida (Lebenswelt)”, alguns a Alemanya l’han recuperat recentment.

En l’última dècada, el sociòleg d’Hamburg Sighard Neckel ha produït un conjunt impressionant de treballs que documenten com el desplegament del neoliberalisme, aquest gran lubricant de la modernitat, ha portat a la reaparició de formes socials pre-modernes com la pauperització del treball, la distribució esbiaixada de la riquesa i l’aparició de nous oligarques.[12] Tot i que Neckel cita freqüentment les advertències de Thomas Piketty sobre el retorn del «capitalisme patrimonial» —un concepte que navega a prop de l’imaginari «neofeudal»—, és la noció habermasiana de «refeudalització» la que permet a Neckel unir aquests filaments diversos. Fusionant de manera creativa les perspectives marxistes i no marxistes, Neckel argumenta que podem estar assistint a l’aparició d’un “capitalisme modern sense estructures burgeses” i que la seva mateixa absència podria ser “una condició prèvia cultural per a la marxa triomfal del capitalisme al segle XXI”. Per tant, la modernització neoliberal no s’ha de llegir com a progressista ni regressiva, sinó com a paradoxal. Per a Neckel, la refeudalització no condueix al passat, sinó que es refereix a «una dinàmica social del present, en la qual la modernització pren la forma d’un rebuig a les màximes d’un ordre social burgès». En això, Neckel s’uneix a altres sociòlegs alemanys destacats (vénen al cap Wolfgang Knöbl i Hans Joas) per qüestionar els relats de la modernització inspirats teleològicament.[13]

Un ús intrigant de la “refeudalització” es pot veure en l’obra del teòric del dret francès Alain Supiot. En els seus Homo Juridicus (2005) i Governance by Numbers (2015), Supiot presenta la neoliberalització i la digitalització com dos principals motors de la “refeudalització”.[14] L’ambició aquí no és xocar, sinó complicar els nostres relats insípids del canvi social. Encara que el món no està tornant a l’Edat Mitjana, escriu Supiot, “els conceptes jurídics del feudalisme proporcionen eines excel·lents per analitzar els grans trastorns institucionals que es produeixen sota la noció acrítica de “globalització”.[15] La clau de la filosofia jurídica de Supiot és la distinció entre govern per part dels homes —típic de l’època feudal, amb les seves lleialtats personals i llaços de dependència— i el govern per la llei —la consecució de l’estat burgès, que s’estableix com a tercer garant objectiu dels drets i l’executor de les normes. Com que l’Estat va declarar determinades zones fora dels límit per a la contractació privada —deixant-les impermeables als càlculs d’utilitat—, tots els ciutadans podien gaudir d’un mínim de dignitat, en el lloc de treball i més enllà, independentment dels seus diferencials de poder i riquesa. En sotmetre l’estat a imperatius de maximització de la utilitat i l’eficiència, el neoliberalisme l’obre una vegada més a la contractació privada.

Per a Supiot, la digitalització també accelera el procés de ‘refeudalització’ en vincular les persones a xarxes en les quals el seu poder i autonomia depenen de les seves posicions respecte a altres nodes. Els ciutadans de l’estat burgès tenen, en principi, tots els seus drets, independentment de les comunitats a les quals pertanyin. Però, segueix sent aquest el cas dels ciutadans de la societat xarxa, la reputació en línia i les puntuacions digitals dels quals configuren les seves interaccions amb les institucions d’una manera que potser ni tan sols en coneixen? Enmig de tota l’exaltació sobre el neo-feudalisme, destaquen les crítiques anteriors acuradament argumentades de Neckel i Supiot, encara que segueixen sent desconegudes per a aquells que s’enfilen avui al carro neofeudalista. En general, els debats actuals ignoren els punts teòrics més subtils que plantegen sobre les dinàmiques contradictòries de la modernització neoliberal. De tant en tant es cita el jove Habermas —si Habermas diu que és feudalisme, qui podria estar en desacord?—, però sense un compromís gaire seriós.

2. Brenner o Wallerstein?

Però, quins supòsits intel·lectuals de fons, en el ric cos del pensament de l’esquerra actual, fan fins i tot pensable una cosa com el “neofeudalisme”? Al cap i a la fi, fer l’estrany argument que el capitalisme s’està movent d’alguna manera al revés requereix una comprensió molt particular no només de la seva dinàmica, sinó també d’activitats i processos que són pròpiament «capitalistes», així com dels que definitivament no ho són. Quins són aquests supòsits?

Aquí podem tornar a les disputes esmentades sobre la naturalesa de la transició del feudalisme al capitalisme dins la tradició marxista. Hi ha dues maneres mútuament excloents de pensar-hi. Una veu que el sistema capitalista està impulsat únicament per la seva dinàmica interna de competència i explotació, amb l’expropiació política fermament fora dels seus límits. En aquesta lectura, l’acumulació de capital està impulsada únicament per mitjans econòmics “nets” d’extracció de plusvàlua. No es nega l’existència de processos aliens i propiciadors de l’expropiació —violència, racisme, despossessió, carbonització—, però s’haurien de posar entre parèntesis analíticament com a extres no capitalistes; poden haver incentivat determinats capitalistes en els seus esforços individuals per apropiar-se de la plus-vàlua, però es troben fora del procés d’acumulació capitalista com a tal. No hi ha «lleis del moviment» del capital que es puguin deduir sobre elles. En aquest punt de vista, fins i tot si “la força coercitiva de l’esfera “política” és en última instància necessària per sostenir la propietat privada i el poder d’apropiació, la necessitat “econòmica” proporciona la compulsió immediata que obliga el treballador a transferir el treball excedent al capitalista.[16]

L’altra opció, analíticament més desordenada però més intuïtivament convincent, és reconèixer que el capitalisme —almenys el capitalisme històric que coneixem, no el capitalisme purista de models abstractes— és impensable sense tots aquests processos aliens. No cal negar la centralitat de l’explotació al sistema capitalista per veure com el racisme o el patriarcat han contribuït a crear les condicions de la seva possibilitat. El sistema capitalista del Nord global s’hauria desenvolupat com ho va fer si no s’haguessin expropiat metòdicament recursos barats del Sud Global? A diferència del cas de l’explotació laboral, aquestes dinàmiques històriques —i les compensacions que s’hi presenten— no es poden reduir a una fórmula ordenada, que, en els propis escrits de Marx, descriuria la decisió d’una empresa d’automatitzar la seva força de treball. Però aquest desordre no fa que aquestes dinàmiques siguin menys reals ni menys constitutives del capitalisme històric.

Les diferències entre aquests enfocaments van aparèixer en dos debats històrics i paradigmàtics sobre els orígens del capitalisme i la naturalesa de la transició del feudalisme al capitalisme. Primer, el debat Dobb-Sweezy de la dècada de 1950 i després el debat Brenner de 1974-1982 van enfrontar historiadors marxistes i no marxistes en diferents combinacions, debatent la importància relativa del sistema mundial de comerç en ràpida expansió versus les relacions de classe i propietat canviants, inicialment a Anglaterra, com els principals factors responsables de l’aparició del capitalisme.[17] Aquelles discussions van presentar moltes tangents fascinants. Un en particular és crucial per desxifrar els fonaments teòrics de les formulacions més serioses de la tesi tecno-feudalista: la centralitat de l’ “acumulació primitiva” als orígens, així com als desenvolupaments posteriors, del capitalisme.

En algunes explicacions marxistes, inclosa la d’Immanuel Wallerstein, l'”acumulació primitiva” es refereix a l’ús de mitjans polítics extra-econòmics per capturar i transferir els excedents, sota l’etiqueta d’ “intercanvi desigual”, de les terres més pobres a les més riques, o bé. , com va dir Wallerstein, des de la perifèria fins al nucli.[18] Els orígens del capitalisme no es podrien entendre sense tenir en compte aquesta capacitat del nucli per apropiar-se de l’excedent de tota l’economia global. Això és el que explica per què el capitalisme va sorgir i va florir allà on ho va fer. L’explotació del treball assalariat (mai completament proletaritzat) va augmentar la fortuna dels capitalistes al nucli, però això només va ser una part de la història. Per tant, centrar-se exclusivament en l’explotació i ignorar el fet que la dinàmica central-perifèria d’ “intercanvi desigual” i “acumulació primitiva” encara estan presents avui és malentendre la naturalesa del capitalisme.

Brenner va acusar l’anàlisi de Wallerstein de tecnodeterminisme, minimitzant les relacions de classe i el paper del “treball excedent relatiu”, és a dir, l’augment de la productivitat, com a característica sistèmica del capitalisme. Els relats wallersteinians basats en l’intercanvi, va argumentar Brenner, eren un element bàsic del marxisme neo-Smithià, ignorant el que realment volia dir Marx amb el concepte d’ “acumulació primitiva”. S’havia d’entendre, en paraules de Marx, com el procés de “divorciar el productor dels mitjans de producció”, que va obrir la porta al treball assalariat i a l’explotació i va arribar a substituir l’expropiació de béns confeccionats pels pagesos semiautònoms. El divorci en qüestió es va produir com a conseqüència de reconfiguracions en les relacions de classe i canvis de drets de propietat; no tenia gaire a veure amb l’intercanvi desigual o el comerç mundial.[19] Tal com va dir Brenner en un assaig posterior, l’etapa coneguda com a “acumulació primitiva” no va ser més que “la creació de les relacions de propietat social constitutives del capital”. Això sens dubte va incloure molta força i violència. Però el paper de l’acumulació primitiva era molt limitat; la seva dinàmica no s’havia de confondre amb les de l’acumulació capitalista pròpia no primitiva.

Quin era aquest paper limitat? Segons Brenner, l’ “acumulació primitiva” va servir únicament per trencar la “fusió” políticament instituïda de terra, treball i tecnologia que caracteritzava el sistema feudal i havia impedit que d’aquests tres factors essencials de la producció se’n fes un ús més productiu, cosa que podria ser corregits un cop s’insereixen en la lògica capitalista de l’obtenció de beneficis.[20] Dit sense embuts, l’anàlisi del feudalisme de Brenner proposava que aquest donava incentius a tothom per vagarejar. En absència de pressions competitives del mercat no calia preocupar-se per la racionalització del procés productiu. L’acumulació primitiva va posar fi a aquesta utopia mandrosa, donant lloc a la “voluntat de millora” impulsada per la competència tan característica del capitalisme.

Una ullada superficial a Capital, volum 1, però, revela més ambigüitat sobre el tema de l’acumulació primitiva de la que permetia Brenner inicialment. El capítol 26, on Marx criticava la concepció més aviat ingènua d’Adam Smith de l’ “acumulació prèvia”, sens dubte recolza les afirmacions de Brenner (la va utilitzar, molt eloqüentment, per atacar Wallerstein). Però aleshores, al capítol 31, Marx diu alguna cosa molt més congruent amb la pròpia línia d’anàlisi de Wallerstein, escrivint, com és sabut, que:

El descobriment de l’or i la plata a Amèrica, l’extirpació, l’esclavitud i la sepultura a les mines de la població aborigen, l’inici de la conquesta i el saqueig de les Índies Orientals, la transformació d’Àfrica en una cleda per a la caça comercial de pells negres, va assenyalar l’alba rosada de l’era de la producció capitalista. Aquests procediments idíl·lics són el moment principal de l’acumulació primitiva.[21]

El capítol no deixa cap dubte sobre la intricada connexió entre la violència exercida en nom de la transferència forçada i els orígens del capitalisme. Marx no podria ser més explícit aquí: “l’esclavitud velada dels treballadors assalariats a Europa necessitava, per al seu pedestal, una esclavitud pura i simple en el nou món”. És difícil veure com encaixar aquest relat de l'”acumulació primitiva” en la història brenneriana del “divorci” entre els productors i els seus mitjans de producció al camp anglès. Hi ha ambigüitats similars en la discussió de Marx sobre si aquestes pràctiques violentes de “conquesta i saqueig” es van aturar en l’etapa d’acumulació primitiva, o si -i, per tant, també, l’acumulació primitiva- van continuar al costat de l’acumulació capitalista pròpiament dita, basada en l’explotació; o, de fet, si, encara que l’«acumulació primitiva» sigui cosa del passat, hi ha, tanmateix, un procés d’expropiació o despossessió en curs que existeix al costat de l’explotació. Fins i tot en qüestions relativament senzilles, s’hauria de veure “l’esclavitud” i el “treball no lliure” com a part del capitalisme?, hi ha àrees borroses en Marx que alimenten molts dels debats actuals.

Per a Brenner —i per a l’escola de marxisme polític que es va formar al seu voltant i d’Ellen Meiksins Wood els anys posteriors— no hi havia tal ambigüitat. El capitalisme va sorgir i es va expandir a un ritme tan tremend perquè una sèrie de processos històrics van convergir de tal manera que van forçar els capitalistes a «acumular mitjançant la innovació»[22]. El projecte brennerià d’entendre la lògica del capitalisme es va convertir, doncs, en explicar les dinàmiques —codificades en termes com ara les «regles de reproducció» i les «lleis del moviment»—a través de les quals les pressions sistèmiques exercides sobre els capitalistes conduïen a l’acumulació mitjançant la innovació. Era un model elegant i coherent, que postulava que l’augment de la productivitat era la conseqüència de la innovació, que, al seu torn, era la conseqüència de la competència dels capitalistes al mercat, emprant mà d’obra assalariada lliure i fent tot el possible per reduir costos. En aquest model no calia cap discussió sobre violència, expropiació o despossessió; si bé no es negava la seva existència, tenien poc a contribuir a l’augment de la productivitat i no formaven part del procés d’acumulació capitalista.

3. ”Acumulació per despossessió”?

No tothom va quedar convençut amb els arguments de Brenner. Durant l’última dècada, hi ha hagut molts intents intrigants per avançar en l’argument que l’explotació i l’expropiació han estat —i encara són— mútuament constitutives. En destaquen dos en particular: la teorització del sociòleg alemany Klaus Dörre sobre l'”acaparament de terres” capitalista, basant-se en el Landnahme de Rosa Luxemburg i el treball relacionat de Nancy Fraser sobre la connexió estructural profundament arrelada entre l’explotació i l’expropiació, amb aquesta última creant- i recreant constantment- condicions de possibilitat per a l’existència del primer.[23] Moltes de les discussions metodològiques que es desenvolupen avui a l’esquerra —sobre les millors maneres de narrar el capitalisme en relació amb el clima, la raça o el colonialisme— encara reflecteixen les qüestions no resoltes del debat Brenner-Wallerstein.

Gran part d’aquest treball recent es basa en l’influent concepte d'”acumulació per despossessió” de David Harvey, introduït al seu llibre de 2003 The New Imperialism. Harvey va encunyar aquest terme perquè no estava satisfet amb el qualificatiu “primitiu”; ell, com molts altres abans que ell, veia que l’acumulació continuava. Resumint alguns dels estudis recents sobre el tema a The New Imperialism, Harvey va assenyalar que “l’acumulació primitiva, en definitiva, implica l’expropiació i la cooptació d’assoliments culturals i socials preexistents, així com la confrontació i la substitució”. Aquesta no era l’explicació brenneriana de l’«acumulació primitiva» com el procés de trencament de la «fusió» feudal entre els factors de producció; Els capitalistes de Brenner no ‘cooptaven’ res: s’estaven lliurant, amb una mica d’ajuda sistèmica, de pràctiques i relacions socials improductives.

Malauradament, el relat d'”acumulació per despossessió” de Harvey, tot i que prometia molt, va donar molt poc: al final, es va tornar encara més ambigu que el relat de Marx sobre “l’acumulació primitiva”. Si calia creure la formulació inicial de Harvey, els pobres capitalistes de principis dels anys 2000 amb prou feines podien guanyar diners sense desposseir algú d’alguna cosa: els esquemes de Ponzi, l’enfonsament d’Enron, l’atac dels fons de pensions, l’auge de la biopirateria, la mercantilització de la natura, etc. la privatització dels béns de l’estat, la destrucció de l’estat del benestar, l’explotació de la creativitat per part de la indústria musical, són només alguns dels exemples utilitzats per il·lustrar el concepte a The New Imperialism. En veure-la a tot arreu, Harvey va concloure sense sorprendre que “l’acumulació per despossessió” s’havia convertit en la forma “dominant” d’acumulació en la nova era. Com podia ser d’una altra manera, quan tota activitat que no implicava directament l’explotació de la mà d’obra —i fins i tot algunes que ho feien— semblava ser automàticament inclosa en aquesta categoria?

L’any 2006, Brenner va escriure una recensió desigual de The New Imperialism, recriminant a Harvey per la seva “extraordinàriament expansiva (i contraproduent) definició d’acumulació per despossessió”, inflant el concepte fins al punt que ja no era útil.[24] La conclusió de Harvey sobre el domini de la despossessió sobre l’acumulació capitalista és “incomprensible”. Però ho era? De fet, seria «incomprensible» si hom assumís que encara vivim en el capitalisme, cosa que, almenys al Brenner del 2006, semblava inqüestionable. Però, si realment el capitalisme s’hagués acabat i algun altre sistema semblant al feudalisme estigués sobre nosaltres, aquesta afirmació tindria més sentit.

En treballs posteriors, Harvey va enterbolir més l’assumpte, fent de l'”acumulació per despossessió” el principal motor del neoliberalisme, que va definir com un projecte polític, de visió redistributiva més que generativa, que tenia com a objectiu transferir riquesa i ingressos de la resta de la població a les classes altes de les nacions o des dels països pobres als països més rics a nivell internacional. Aquí, no hi havia espai per a la interpretació favorable a Brenner de l'”acumulació per despossessió” com una cosa destinada a crear condicions per a la innovació, -i per tant, la producció i la generació-. Sense dir-ho tan explícitament, Harvey es va unir discretament a l’altra banda del debat, alhora que va afegir una sèrie d’altres mecanismes de transferència d’excedents —extracció de rendes al voltant de la propietat intel·lectual, per exemple— als que va descriure inicialment Wallerstein. Qualsevol persona impregnada de l’ortodoxa, l’assumpció brenneriana de l'”acumulació primitiva” s’oposaria immediatament a la cronologia bàsica dels esdeveniments de Harvey; fins i tot per a Wallerstein i els seus seguidors, l’acumulació primitiva basada en el comerç va precedir i acompanyar l’acumulació capitalista, no la va substituir ni la va superar.[25]

Des de la formulació inicial del concepte de Harvey a principis dels anys 2000, molts estudiosos, sobretot del sud global, han abraçat l'”acumulació per despossessió”, que l’utilitzen per teorizar noves formes d’extractivisme rentista mitjançant les quals les corporacions flexionen els seus músculs polítics per adquirir terres i recursos minerals.[26] Tot això té una certa lògica: la primera despossessió, per mitjans extraeconòmics; després, la rentierització, mitjançant l’aprofitament dels drets de propietat —inclosos aquells sobre productes intel·lectuals—, que torna a traslladar l’operació a l’àmbit econòmic. Ser en aquest àmbit, però, no és cap garantia que estiguem en un capitalisme normal. Exceptuant la mineria i l’agricultura, on sí que cal organitzar algunes activitats productives o almenys extractives, la classe capitalista sembla simplement collir rendes i gaudir d’una vida de luxe, com els terratinents de l’època feudal. “Si tothom intenta viure dels lloguers i ningú inverteix en fer res”, va escriure Harvey el 2014, “aleshores, evidentment, el capitalisme s’encamina cap a una crisi”.[27] Però, quin tipus de crisi? El mateix Harvey no coqueteja amb la imatgeria neo-feudalista —almenys encara no ho ha fet—, però la seva anàlisi del capitalisme contemporani permet treure fàcilment la conclusió òbvia: això és capitalisme només de nom; la seva lògica econòmica real és molt més propera a la feudal. Quina altra lliçó es podria extreure de l’afirmació de Harvey, ja el 2003, que la despossessió redistributiva havia superat l’explotació generativa?

Multituds cognitives

Un missatge semblant es podria trobar en l’obra d’aquells teòrics italians i francesos que profetitzen l’aparició del “capitalisme cognitiu”, un altre capitalisme només de nom.[28] Inspirats per l’obra de Toni Negri i d’altres operaistes italians, aquests pensadors —Carlo Vercellone i Yann Moulier-Boutang es troben entre els més coneguts; insisteixen que la multitud, successora de la classe obrera, armada amb les últimes tecnologies de la informació, és finalment capaç d’existir autònomament. Per això, el capital no pot —i no vol— controlar la producció, gran part de la qual ara passa de manera molt intel·lectualitzada més enllà de les portes de la fàbrica taylorista, que ja no hi és (almenys a Itàlia i França).[29] Els capitalistes actuals simplement estableixen el control sobre els drets de propietat intel·lectual, mentre intenten limitar el que la multitud rebel pot fer amb les seves noves llibertats comunicatives. Aquests no són els capitalistes obsessionats per la innovació de l’era fordista; es tracta de rentistes mandrosos, totalment paràsits de la creativitat de les masses. Partint d’aquestes premisses, és fàcil pensar que una mena de tecno-feudalisme ja s’acosta: si els membres de la multitud són realment els que fan tota la feina i fins i tot utilitzen els seus propis mitjans de producció, en el sentit d’ordinadors. i programari de codi obert, llavors parlar de capitalisme sembla una broma cruel.

Un aspecte de la perspectiva del «capitalisme cognitiu» té una incidència particular en els debats contemporanis sobre la lògica —feudal o capitalista?— de l’economia digital actual. A partir de la tradició obrera italiana, Vercellone i els seus copensadors han plantejat la hipòtesi de l’obsolescència de la classe directiva, suposadament derrotada per la creativitat de la multitud. Els caps poden haver tingut un paper sota el fordisme, però els treballadors cognitius moderns ja no els necessiten. Això es pren com un signe que el pas de la subsumpció formal a la real -és a dir: des de la mera incorporació del treball a les relacions capitalistes fins a la seva transformació estructural segons els imperatius capitalistes- ara s’ha invertit, amb el capitalisme retrocedint. El feudalisme es fa visible, encara que aquests teòrics esperen que el comunisme arribi primer.

Tal com ha assenyalat George Caffentzis en una crítica perceptiva, la possible irrellevància dels directius per a l’organització del procés productiu no és per si mateixa una prova que els ingressos registrats per les empreses capitalistes es produeixin en forma de renda, més que de benefici.[30] Al cap i a la fi, hi ha moltes empreses capitalistes gairebé totalment automatitzades, sense directius ni treballadors. Per tant, s’han de veure com a rendistes? La resposta dels teòrics del capitalisme cognitiu sembla ser “sí”: aquestes empreses han de ser paràsites d’alguna cosa, potser esprement una cartera de patents, la propietat immobiliària o l’intel·lecte general de la humanitat com a tal. Prenguem, per exemple, un rentat de cotxes automatitzat.[31] Hi ha alguna raó per creure que no és capitalista simplement perquè no dóna feina a ningú i, per tant, no genera plusvàlua? O perquè, per automatitzar el rentat de cotxes, ha utilitzat uns quants algorismes, sense cap mena de dubte, utilitzant mà d’obra morta i coneixements congelats de generacions anteriors, i potser fins i tot una patent o dues?

Probablement no. D’acord amb els escrits del propi Marx sobre la igualació de beneficis entre empreses i indústries automatitzades de manera diferent, el rentat de cotxes simplement absorbeix la plusvàlua generada en altres llocs de l’economia. Presentar aquestes empreses automatitzades com a «rendistes» més que com a capitalistes propis és desposseir de la seva substància la consideració de Marx de la competència capitalista; és precisament l’impuls constant per automatitzar —per reduir costos i augmentar la rendibilitat— el que explica el flux constant de capital cap a empreses més productives. L’obrerisme, la pedra angular intel·lectual de la teoria del capitalisme cognitiu, roman atrapat en l’epistemologia de l’obrer humà: si no hi ha treballadors, els teòrics italians assumeixen que no hi ha producció capitalista i que el rendisme domina. En aquests relats, el “capitalisme” pot viure com una etiqueta, però ja estem en algun lloc de la Terra de Ningú entre el feudalisme i el sistema d’exclusió (el mateix Vercellone n’ha observat la similitud).

4. Fortunes Digitals

Els teòrics del tecno-feudalisme comparteixen l’assumpció del capitalisme cognitiu que alguna cosa de la naturalesa de les xarxes d’informació i dades empeny l’economia digital en la direcció de la lògica feudal de la renda i la despossessió, més que la lògica capitalista del benefici i l’explotació. Què es? Una explicació òbvia apunta a l’enorme creixement dels drets de propietat intel·lectual i les peculiars relacions de poder que estableixen. Ja l’any 1995, Peter Drahos, un erudit jurídic australià, va advertir sobre l’imminent “feudalisme de la informació”. Imaginant-se el món del 2015 a la primera meitat del seu article —va encertar pràcticament tot—, Drahos va argumentar a la segona meitat que estendre les patents a objectes abstractes, com els algorismes, donaria lloc a la proliferació del poder privat i arbitrari.[32] (De la mateixa manera, la crítica de Supiot a la feudalització afirma que els drets de propietat intel·lectual permetien la separació formal de la propietat dels objectes del seu control, un retrocés al passat.)

Una altra característica de l’economia digital que sembla coincidir amb els models feudals —especialment la varietat marxiana de modes de producció— és la manera estranya, gairebé subreptícia, amb què els usuaris dels serveis digitals se’ls obliga a desprendre’s de les seves dades. Com tots sabem, l’ús d’artefactes digitals produeix traces de dades, algunes de les quals després s’agreguen, que poden generar coneixements que poden ajudar a refinar els serveis existents, afinar els models d’aprenentatge automàtic i entrenar la intel·ligència artificial, o utilitzar-los per analitzar i predir els nostres comportament, alimentant el mercat en línia de la publicitat del comportament. Els humans són clau per activar els processos de recollida de dades que envolten aquests objectes digitals. Sense nosaltres, moltes de les traces de dades inicials mai es produirien. En aquests dies, les creem constantment, no només quan obrim els nostres navegadors, utilitzem aplicacions de jocs o cerquem en línia, sinó de moltes maneres als nostres llocs de treball, cotxes, llars, fins i tot als nostres lavabos intel·ligents.

Què està passant aquí exactament, en termes de capitalisme? Es podria argumentar, amb els teòrics del capitalisme cognitiu, que els usuaris són en realitat treballadors, amb plataformes tecnològiques que viuen del nostre “treball digital de franc”; sense la nostra interacció amb tots aquests objectes digitals, no hi hauria molta publicitat digital per vendre i la fabricació de productes d’intel·ligència artificial es tornaria més cara.[33] Una altra visió, de la qual Shoshana Zuboff és el principal exponent, compara la vida dels usuaris amb les terres verges d’un país llunyà i no capitalista, amenaçat per les operacions extractives dels gegants digitals. Condemnats a la “desposessió digital”, com ella diu a The Age of Surveillance Capitalism (2018), “som els pobles nadius les reivindicacions tàcites d’autodeterminació dels quals han desaparegut dels mapes de la nostra pròpia experiència”.[34] Pel que fa a la claredat de l’exposició, això no és exactament el C-M-C de Marx. Però el sentiment és clar.

Zuboff es distancia de les teories del “treball digital”, de fet, de la consideració del treball tout court. En conseqüència, ella no té molt a dir sobre l’explotació; Sembla que els capitalistes de vigilància no fan gaire això.[35] En canvi, es basa en l'”acumulació per despossessió” de Harvey, presentant-la com un procés en curs. Zuboff parla extensament dels elaborats procediments de Google per a l’extracció i l’expropiació de les dades dels usuaris. El terme “desposessió” apareix gairebé cent vegades al llibre, sovint en combinacions originals amb altres termes: “cicle de despossessió”, “desposessió del comportament”, “desposessió de l’experiència humana”, “indústria de la despossessió” i “desposessió unilateral dels excedents”. . Malgrat tot el seu llenguatge agut sobre els usuaris com a “pobles nadius”, The Age of Surveillance Capitalism deixa pocs dubtes que la “desposessió” s’aconsegueix mitjançant la tecnologia moderna i a escala industrial, cosa que suposadament fa que sembli capitalista. Per a Zuboff, però, el ‘capitalisme’ és quelcom que les empreses ‘cometen’, com una falsedat o un delicte. Si la formulació sona estranya, és una representació precisa de com entén aquest -isme particular: en general, el “capitalisme” és el que els passa als humans quan les empreses fan coses.

Llegint les vívides descripcions de Zuboff sobre la violència simbòlica i emocional, l’engany i l’expropiació que impulsen l’economia digital impulsada per Google, un podria preguntar-se per què l’anomena “capitalisme de vigilància”, en lloc de “feudalisme de vigilància”. A la primera pàgina del llibre escriu sobre “una lògica econòmica parasitària”, no gaire lluny de la famosa anàlisi de Lenin sobre els beneficis dels rendistes que sustenten el “parasitisme imperialista”.[36] The Age of Surveillance Capitalism coqueteja amb la formulació ‘feudalista’ en un parell de llocs, sense abraçar-la mai del tot. En un examen més atent, però, el sistema econòmic que descriu no és ni capitalisme ni feudalisme. És el que es podria anomenar, a falta d’un terme millor, usuarisme -en analogia directa amb l’obrerisme italià. Els italians no podien imaginar-se com les empreses capitalistes no rendistes i poc treballadores podien obtenir beneficis capitalistes només atraient la plus-vàlua produïda en altres llocs; com a resultat, van acabar introduint conceptes forçats com ara “treball digital gratuït”. Zuboff, al seu torn, no pot imaginar que l’experiència humana, congelada en dades que s’apropien de l’usuari en el punt de contacte amb els artefactes digitals, no sigui el principal motor dels exorbitants guanys de Google.

L’Userisme postula que, des de Google fins a Facebook, el gruix dels beneficis d’aquestes empreses deriva de la seva expropiació de les dades dels usuaris. Però ho fa? Hi podria haver altres explicacions? Si existeixen, Zuboff no els considera, reunint només proves que confirmaran la seva tesi existent: els usuaris donen dades a Google; Google utilitza les dades per personalitzar la publicitat i crear serveis al núvol intensius en dades (una part important del negoci de Google, del qual Zuboff diu molt poc). Per tant, ha de ser la connexió de dades d’usuari i de publicitat la que explica els beneficis extraordinaris de Google. Què més podria ser, atès que no parla d’altres aspectes de les operacions de Google?

Google com a empresa

Per centrar més el model de negoci de Google, comparem-lo amb Spotify, el servei de reproducció de música de Suècia. Els dos models són una mica similars: mentre que Spotify té usuaris de pagament que representen la major part dels seus ingressos, també en té molts que no paguen. Aquests últims poden reproduir música gratuïtament, però cada poques cançons han d’escoltar anuncis. Malgrat el rendiment estel·lar recent de les seves accions, Spotify no és rendible: el 2020, va perdre 810 milions de dòlars; en canvi, els guanys del 2020 d’Alphabet, l’empresa matriu de Google, van ser de 41.000 milions de dòlars, gran part procedents del negoci de publicitat de Google. De fet, Spotify ha estat perdent diners des dels seus inicis: entre el 2006 i el 2018, l’últim any que es disposa d’aquestes xifres totals, va gastar 10.000 milions de dòlars en acords de llicències, pagant segells musicals i, finalment, artistes, per poder transmetre per stream els seus catàlegs.

Ara, quin negoci fa Spotify? Es podria argumentar que ven un producte molt peculiar: una experiència d’usuari única i personalitzada que proporciona accés en temps real a una col·lecció gairebé infinita de música. Aquesta és l’opinió d’un analista perspicaç: Spotify és “un productor d’una nova mercaderia, l’experiència musical de marca”, en què “la música (mercantilitzada com a llicències) és simplement un dels diversos inputs, encara que el més important”.[37] Spotify regala alguns d’aquests productes bàsics als seus usuaris que no paguen, però ho fa perquè ha trobat una manera intel·ligent de vendre un altre producte basat en publicitat a una altra persona; el segon seria impossible sense el primer. Hi ha molta extracció de dades: Spotify produeix llistes de reproducció personalitzades per als seus usuaris cada setmana observant els seus hàbits d’audició, i no hem de passar per alt la importància dels drets de propietat intel·lectual per al seu model de negoci. Però, per tant, s’ha d’explicar el model de negoci de Spotify centrant-se només en l’extracció de dades, ignorant el fet que està en el negoci capitalista de produir alguna cosa? Fer-ho seria no adonar-se que totes aquestes dades són només un complement del negoci principal de Spotify: el seu producte únic de música amb experiència de marca. Els rentistes menyspreats d’aquest model són els segells musicals; Spotify és un capitalista de ple dret tant com Henry Ford.

Tornem a Google. També produeix una mercaderia (accés en temps real a grans quantitats de coneixement humà), però, a diferència de Spotify, la mercaderia de Google és molt més barata de fabricar. Per què, i doncs? Perquè Google no paga als editors i creadors de contingut dels quals indexa del pàgines per produir aquesta mercaderia, almenys no de la mateixa manera que Spotify paga les companyies musicals. Google, a diferència de Spotify, no ofereix una experiència de cerca diferent i sense publicitat als seus usuaris de pagament; però el seu lloc germà, YouTube, ho fa per una quota mensual. Igual que Spotify amb els seus usuaris que no paguen, Google regala el seu producte de cerca de forma gratuïta, que, al seu torn, permet vendre un altre producte molt rendible, l’accés a les pantalles i l’atenció dels seus usuaris, als anunciants. Hi ha tota mena de maneres en què grans quantitats de dades personals, extretes de manera subreptícia, poden fer que aquest producte publicitari sigui més valuós. Però res d’això importaria si Google realment hagués de pagar una tarifa per indexar cada contingut que mostra a la primera pàgina dels resultats de la cerca, al costat dels anuncis que el fan tan increïblement rendible.

The Age of Surveillance Capitalism té 704 pàgines, però Zuboff només dedica dues frases, en passatges discrets que tracten altres temes, a aquest pecat original al cor del model de negoci de Google. Ella ho accepta com una cosa natural, simplement escrivint “informació indexada que el rastrejador web de Google ja havia pres d’altres sense pagament”. És fàcil veure per què això no compleix la definició de despossessió de Zuboff: no hi ha usuaris implicats. Per tant, les operacions capitalistes reals de Google no tenen cap interès per a l’usuari. Tanmateix, centrar-se en els usuaris i les seves dades aquí és com centrar-se en les llistes de reproducció personalitzades de Spotify i deixar de banda els pagaments de drets d’autor: els primers no són del tot irrellevants – fan que els usuaris tornin- però, en el gran esquema de les coses, el seu poder explicatiu té poca importància en comparació amb aquests últims.

Paradoxalment, l’enorme èxit del model de negoci de Google fa pensar que l’entorn en què opera no està definit pel “feudalisme de la informació”, sinó, més aviat, pel “comunisme de la informació”. Així és com el seu elevat objectiu, gairebé socialista, d’ “organitzar tot el coneixement del món” podria justificar la indexació infinita i gratuïta de la informació produïda per altres, com si els drets de propietat —inclosos els drets relacionats amb l’accés i l’ús— no existissin. El problema amb el relat de Zuboff sobre el “capitalisme de vigilància” obsessionat per la despossessió és que és constitucionalment incapaç d’entendre com podria funcionar l’economia digital no capitalista en el futur. Com a resultat, no té una agenda política radical excepte algunes demandes vagament liberals de coses indefinibles com “el dret al futur”.

En patologitzar el vessant extractivista en curs del capitalisme digital contemporani, la crítica de Zuboff normalitza completament la seva dimensió no extractivista. El seu horitzó utòpic no s’estén molt més enllà d’exigir un món en què Google, després d’haver abandonat la publicitat i l’extracció de dades associada, simplement començaria a cobrar pels seus serveis de cerca; una opció que Facebook hauria estat considerant. Que això normalitzés sense voler tota la “desposessió digital” que es produeix en l’etapa d’indexació, cimentant el poder de Google i el seu control sobre l’imaginari institucional de la societat, no preocupa a Zuboff. Després de tot, per a l’usuari, el problema del “capitalisme de vigilància” és la vigilància dels usuaris-consumidors, no el capitalisme com a tal.

5. Capitalisme, encara?

Fins fa poc, la major part de la literatura seriosa de l’esquerra sobre el neo-feudalisme i el tecno-feudalisme s’hi aproximava —com Neckel i Supiot— com un sistema sociopolític més que no econòmic. La publicació de Techno-féodalisme de l’economista francès Cédric Durand representa l’intent més sostingut fins ara d’una consideració seriosa de les lògiques econòmiques implicades.[38] Durand es va guanyar un nom amb Fictitious Capital (2014), una anàlisi perspicaç de les finances modernes. Contràriament a les suposicions d’alguns a l’esquerra, va argumentar Durand, les activitats financeres no han de ser “depredadores”: en un sistema que funciona bé, podrien ajudar a avançar la producció capitalista facilitant el finançament anticipat, per exemple. Tanmateix, a partir de la dècada de 1970, aquesta característica favorable a l’acumulació de les finances modernes —Durand l’anomena simplement «innovació»— va ser superada per dues dinàmiques més sinistres. La primera, arrelada a la lògica de la despossessió tal com la teoritza Harvey, implicava poderoses institucions financeres que aprofitaven les seves connexions amb l’estat per redirigir més diners públics cap a elles mateixes; aquí tornem als mitjans «extra-econòmics» per extreure o, més exactament, redistribuir valor, recolzats pels estrets vincles entre Wall Street i Washington. La segona dinàmica, arrelada en la lògica del parasitisme teoritzada per Lenin en la seva anàlisi de l’imperialisme, es referia als diferents pagaments —interessos, dividends, comissions de gestió— que les corporacions no financeres han de pagar a les empreses financeres, que es troben completament fora del procés de producció.

Segons explixa Durand, les mesures de rescat després de la crisi financera del 2008 van turbo-carregar la dinàmica de despossessió i parasitisme, suprimint les de la innovació. ‘Això segueix sent capitalisme?’, es preguntava, a les pàgines finals de Fictitious Capital. “L’agonia de la mort d’aquest sistema ha estat anunciada mil vegades. Però ara pot haver començat, gairebé com per accident.’ Aquesta no seria la primera transició «gairebé accidental» a un nou règim econòmic; Brenner va descriure una vegada la transició del feudalisme al capitalisme a Anglaterra com “la conseqüència no desitjada dels actors feudals que persegueixen objectius feudals de manera feudal.”[39] Així, la idea que els financers, en prendre la sortida fàcil, —dedicant-se únicament a la redistribució cap amunt organitzada políticament i al parasitisme recolzat per la renda— podria accelerar la transició a un règim post-capitalista no només era molt intrigant sinó també teòricament plausible.

En el seu nou llibre, Techno-féodalisme, Durand manté el seu enfocament en l’imminent final del capitalisme, però assigna la tasca d’enterrar-lo a les empreses tecnològiques. El capital fictici ja havia examinat l’anomenat trencaclosques de benefici-inversió: quan el capitalisme funciona bé, els beneficis més elevats haurien de significar inversions més altes; la raó de ser capitalista és no quedar-se mai quiet. I tanmateix, aproximadament a partir de mitjans dels anys noranta, no hi havia cap vincle: els beneficis van augmentar a les economies capitalistes avançades —amb alts i baixos—, però la inversió es va estancar o es va reduir. S’han donat moltes explicacions per explicar-ho, com ara la maximització del valor per a l’accionista, la monopolització creixent o els efectes tòxics de la financerització cada cop més accelerada. Durand no va plantejar nous factors causals. En canvi, va optar per argumentar que “l’enigma dels beneficis sense acumulació és, almenys en part, artificial”, una il·lusió estadística, creada per la nostra incapacitat per comprendre els efectes de la globalització.

D’una banda, algunes empreses havien trobat maneres de guanyar més diners sense inversió addicional. La globalització i la digitalització van permetre a les principals empreses del nord global, penseu a Walmart, aprofitar les seves posicions al cim de les cadenes mundials de productes bàsics per extreure preus més baixos per als béns finals o intermedis dels actors més baixos de la cadena. D’altra banda, quan els capitalistes del Nord global feien inversions, aquestes anaven cada cop més al Sud Global. Així, mirar la dinàmica d’inversió-beneficis a través de la lent dels països individuals del Nord global (els Estats Units, per exemple) no ens diu gaire. Es necessitava una visió global per veure com els beneficis es corresponen exactament amb les inversions.

Amb Techno-féodalisme, Durand s’uneix al cor de veus creixent que explica el trencaclosques de la inversió de beneficis posant l’accent en el paper dels drets de propietat intel·lectual i dels béns intangibles -inclosos els holdings de dades- a l’hora de permetre que les empreses gegants dels Estats Units extreguin enormes beneficis de les seves cadenes de subministrament centrant-se en aquells aspectes que tenen els marges més alts.[40] Fins a cert punt, és una elaboració de l’argument de Durand del 2014, però amb molta més atenció a les operacions reals de les cadenes globals de subministrament i al paper que tenen els drets de propietat intel·lectual en la distribució del poder dins d’aquestes. Per a algunes de les empreses que examina, l’enigma dels beneficis sense inversió ja no és artificial, com ho va ser a Fictitious Capital: realment no inverteixen gaire, ni a casa ni a l’estranger, independentment del seu nivell de benefici. O bé retornen els seus guanys als accionistes en dividends o recompren les seves pròpies accions; alguns, com Apple, fan les dues coses.

Tecno-féodalisme sosté que l’auge dels intangibles, normalment concentrats en els punts més rendibles de la cadena de valor global, va provocar l’aparició de quatre nous tipus de renda.[41] Dos d’ells —rendes legals de propietat intel·lectual i rendes de monopoli natural— semblen familiars: el primer fa referència a les rendes derivades de patents, drets d’autor i marques; el segon, a les rendes derivades de la capacitat d’empreses semblants a Walmart d’integrar tota la cadena i de dotar-hi les infraestructures necessàries. Els altres dos —rendes dinàmiques d’innovació i rendes intangibles—diferencials— semblen més complexos. Però també capturen fenòmens relativament clars i diferents: el primer es refereix a conjunts de dades valuoses que són propietat exclusiva d’aquestes empreses, mentre que el segon fa referència a la capacitat de les empreses dins d’una única cadena de valor per escalar les seves operacions (les empreses que posseeixen actius predominantment intangibles poden fer-ho de manera més ràpida i econòmica).

La taxonomia de Durand és elegant. Armat amb aquestes categories, comença a veure els rendistes per tot arreu —de manera no gaire diferent dels teòrics del capitalisme cognitiu als quals els ho va retreure, suaument, a Fictitious Capital— i capitalistes enlloc. “L’ascens del digital”, conclou, “alimenta una economia gegant de les rendes”, perquè “el control de la informació i el coneixement, és a dir, la monopolització intel·lectual, s’ha convertit en el mitjà més poderós per captar valor”. Amb les recents especulacions de McKenzie Wark sobre el tema,[42] Durand torna a la pregunta que va fer el 2014: això segueix sent capitalisme? Era l’imeratiu d’invertir per millorar la productivitat, retallar costos i augmentar els beneficis que assegurava el dinamisme del sistema capitalista. Aquest imperatiu era degut als capitalistes que operaven sota les pressions de la competència del mercat, amb la fungibilitat de les mercaderies, el treball i la tecnologia, -el resultat, com argumentava Brenner, de trencar la “fusió” d’aquests tres factors sota el feudalisme.

L’auge dels intangibles -però sobretot de les dades- inverteix la ruptura capitalista d’aquesta fusió, argumenta Durand: si els actius digitals són indissociables dels usuaris que els produeixen i de les plataformes on es fabriquen, llavors podem llegir l’economia digital. com una vegada més “fusionant” els principals factors de producció, de manera que se’n dificulta la mobilitat. En termes més senzills, estem atrapats dins dels jardins emmurallats de les empreses tecnològiques, les nostres dades -extretes, catalogades i monetitzades amb cura- ens lliguen a elles per sempre. Això debilita els efectes que indueixen la productivitat de la competència del mercat, donant als que controlen els intangibles una capacitat impressionant d’apropiar-se del valor sense haver de dedicar-se mai a la producció. «En aquesta configuració», escriu Durand, «la inversió ja no s’orienta cap al desenvolupament de les forces productives, sinó cap a les forces de la depredació».[43]

Potser el parasitisme i la despossessió ja no formen part del vocabulari de Durand a “Tecno-feodalisme” -se substitueixen per “depredació”, igual que Harvey i Lenin són desestimats a favor de Thorstein Veblen, i les finances donen pas a la indústria tecnològica -però la lògica no és tan diferent de la de Fictitious Capital. El que dóna a l’economia digital la seva peculiar aroma neo- i tecno-feudal és que, mentre que els treballadors segueixen sent explotats de totes les velles maneres capitalistes, són els nous gegants digitals, armats amb sofisticats mitjans de depredació, els que més se’n beneficien. De manera anàloga als senyors feudals, aconsegueixen apropiar-se d’enormes trossos de la massa global de plus-vàlua sense estar mai directament implicats en l’explotació laboral o en el procés productiu. Durand es basa en el treball de Zuboff per mostrar el domini ocult que exerceix el “Big Other” del Big Data, argumentant que el secret de l’èxit de Google rau en la seva capacitat per extreure, reunir i beneficiar-se d’una varietat de conjunts de dades. Gaudeix d’un monopoli efectiu a causa dels efectes de xarxa i d’unes economies d’escala impressionants: es beneficiarà més de qualsevol conjunt de dades nou del que podria fer una start-up, fent que la competència sigui molt més difícil.

Hi ha molta saviesa, així com sentit comú bàsic, en aquestes conclusions. Però el tenor general de l’argument gira massa cap a l’usuari, ja que Durand, com Zuboff, ignora el paper crucial que juga la indexació en el funcionament global de Google. És més difícil invocar aquí conceptes com la “monopolització intel·lectual”, perquè les pàgines de tercers a les quals Google enllaça per produir la seva mercaderia de resultats de cerca segueixen sent propietat dels seus editors; Google no és propietari dels resultats que indexa. En teoria, qualsevol altra empresa ben capitalitzada podria crear la tecnologia de rastreig web per indexar-les. Pot ser extremadament car, però no s’han de confondre aquestes barreres per a una situació semblant al rendisme: el que és car per a una start-up de Berlín podria ser relativament assequible per al SoftBank del Japó, amb el seu Fons Vision de 100.000 milions de dòlars. Les extenses reserves de dades de Google són una qüestió diferent; mereixen una discussió sobre la renda. Però no es pot pretendre que el seu negoci es basa en aquests fons de dades, com si Google fos un mer rendista, i no també una empresa capitalista estàndard.

6. Forces de depredació?

El raonament de Durand també es basa en un treball important sobre les rendes de la informació a l’economia global de l’economista Duncan Foley. D’acord amb la perspectiva de Marx, Foley argumenta que la plus-vàlua no és apropiada només als llocs on es genera (són les pàgines de la teoria marxista que encara no han arribat als obreristes italians). Tractant els immensos recursos intangibles recollits a través dels drets de propietat intel·lectual com Marx i alguns dels economistes polítics clàssics van tractar els rendistes de la terra, podem veure que les plataformes gegants de tecnologia de la informació no són capitalistes, sinó rendistes disfressats. “Ni tan sols és necessari ser capitalista per competir per una part d’aquest conjunt de plusvàlua”, escriu Foley:

Els drets de propietat exigibles que permeten al propietari dels recursos productius (sovint anomenats “terra” en la terminologia de l’economia política clàssica) excloure els capitalistes de l’accés a aquests recursos creen “rendes”. Aquestes rendes formen part del conjunt de plusvàlua generada en producció capitalista, encara que no tenen relació directa amb l’explotació del treball productiu en si mateixes. El propietari de recursos de la terra, com camps fèrtils, fonts d’aigua, reserves minerals i d’hidrocarburs, etc., no necessita aixecar un dit ni contractar ningú més perquè l’aixequi de manera productiva per poder compartir la plusvàlua generada pel treball assalariat productiu.[44]

Aquí, les analogies són força clares: terra = dades; empreses tecnològiques = no capitalistes; els seus ingressos = rendes. Foley fa gran part de l’exemple de la font d’aigua, argumentant que “un cop una persona o entitat en particular ha establert el control del dret de propietat sobre una font d’aigua, per exemple, una renda que constitueix una part de la reserva global de plusvàlua vessa a l’existència”. hi ha coses fins i tot millors que tenir una font d’aigua. L’aigua és escassa, després de tot. Els intangibles, en canvi, podrien ser infinits: si un és propietari dels drets d’autor d’una cançó popular, se’n poden treure rendes gairebé infinites.

Ara, la gran pregunta pendent és si Google i els seus companys són com aquell propietari no capitalista de la cascada que “no havia ni d’aixecar un dit” per compartir la plusvàlua generada en un altre lloc. Foley diu que ho són. Però, si és així, si els gegants tecnològics són realment rendistes mandrosos que estan estafant a tothom explotant els drets de propietat intel·lectual i els efectes de xarxa, per què inverteixen tants diners en el que només es pot descriure com a producció d’algun tipus? Quin tipus de rendistes ho fan? La despesa en R+D d’Alphabet el 2017, 2018, 2019 i 2020 va ser de 16.600 milions de dòlars, 21.400 milions de dòlars, 26.000 milions de dòlars i 27.500 milions de dòlars respectivament. Això no compta com a “aixecar un dit”? Si no, què compta?

Amazon també va gastar 42.700 milions de dòlars només el 2020 en recerca i desenvolupament, mentre donava feina a més d’un milió de persones a tot el món. Als Estats Units, l’empresa dóna feina a més persones que tota la indústria de la construcció residencial: un de cada 153 nord-americans ocupats.[45] Si es tracta de rendistes mandrosos propietaris de fonts d’aigua, són particularment masoquistes: per què no descansar als llorers, acomiadar tothom i deixar de gastar? I qui, mirant aquestes xifres, podria creure realment —juntament amb els post-obreristes— que els capitalistes són ara externs a la producció? Aleshores, en què estan gastant tots aquests diners en R+D? Més revelador encara, una anàlisi detallada dels balanços de Google, Amazon i Facebook mostra que tenen menys actius intangibles que altres grans corporacions; de fet, avui posseeixen relativament menys intangibles que fa deu o quinze anys.[46] És fàcil de veure per què: totes aquestes dades requereixen xarxes físiques extenses i grans centres de dades, però aquestes tendències creen un gran forat en els arguments que emfatitzen excessivament els actius intangibles.

Durand segurament deu ser conscient d’alguns d’aquests números. La seva possible fugida d’aquest problema analític és el concepte de “depredació” —prestat de l’anàlisi de Veblen de la burgesia de la belle époque dels Estats Units a The Theory of the Leisure Class (1899)— i argumentar que aquestes inversions massives financen les forces de la depredació, més aviat que les forces de producció. De fet, hi ha moltes maneres interessants de desplegar el marc analític de Veblen —la seva distinció entre la indústria orientada a l’eficiència i els negocis orientats al pecuni, per exemple— per argumentar que el que realment impulsa els capitalistes no és la recerca de beneficis, sinó, més aviat, la capacitat de participar en sabotatges, per assegurar-se que els barons saquejadors d’avui reben no només els beneficis que esperen, sinó beneficis més alts que els seus competidors.

En els últims vint anys, ha sorgit un nou enfocament de l’economia política conegut com a Capital com a poder (Capital as Power: CasP), introduint el concepte d'”acumulació diferencial” per descriure aquestes dinàmiques.[47] Els seus seguidors, concentrats majoritàriament a la Universitat de York al Canadà, han criticat tant l’economia marxista com la neoclàssica —utilitzant alguns arguments sòlids i convincents— per passar per alt aquestes dinàmiques de “sabotatge” i ignorar el paper constitutiu del poder en el conjunt del capitalisme. Aquest enfocament ha informat algunes investigacions recents interessants sobre la indústria tecnològica, incloent-hi treballs empíricament rics sobre renda i actius tecnocientífics, amb aportacions de coneixements d’estudis de Ciència i Tecnologia.[48]

La dificultat d’encaixar Marx i Veblen en un únic marc analític aquí —cosa que Durand també intenta en un assaig recent[49]— és que Marx veia la depredació i el sabotatge com a part integrant del feudalisme, no del capitalisme. Per a Veblen, aquests són instints presents en tots els capitalistes, fins i tot si els que tenen control sobre els actius intangibles poden estar més ben posicionats per actuar sobre ells. Marx, però, va veure finalment els capitalistes com a productius; si es pogués parlar de sabotatge, això només seria possible a nivell sistèmic del capitalisme en conjunt i no a nivell de capitalistes individuals. Durand clarament vol quedar-se amb Marx i no amb Veblen. Tanmateix, això requeriria explicar què són exactament aquestes “forces de depredació” i com es relacionen amb l’acumulació i amb tots els espinosos debats sobre “acumulació primitiva”, un repte teòric que Durand, després d’haver compromès amb “l’acumulació per despossessió” a Fictitious Capital, coneix prou bé. En cas contrari, no està clar per què la teoria marxista necessitaria aquesta closca teòrica tant ambigua de la «depredació», quan les seves pròpies categories —de benefici i producció capitalista, així com la renda i el rendisme— són suficients per explicar l’èxit de Google.

El mateix Marx era inequívoc sobre el fet que les empreses capitalistes totalment automatitzades no només s’apropien de la plusvàlua derivada d’altres llocs —en això estan d’acord tant Foley com Durand—, sinó que ho fan com a beneficis, no com a renda. Aquestes empreses automatitzades són tan capitalistes com les empreses que exploten directament el treball assalariat. Com escriu Marx al volum 3 d’El Capital:

Un capitalista que no emprés cap capital variable en el seu àmbit de producció, per tant, ni un sol treballador (de fet, una suposició exagerada), tindria el mateix interès en l’explotació de la classe obrera pel capital i en derivaria igualment. el seu benefici del treball excedent no remunerat com ho faria un capitalista que només emprava capital variable (de nou una suposició exagerada) i, per tant, distribuïa tot el seu capital en salaris.[50]

La tesi tecno-feudal no prové de l’avenç de la teoria marxista contemporània, sinó de la seva aparent incapacitat per donar sentit a l’economia digital: què, exactament, s’hi produeix i com. Si s’accepta que Google es dedica a produir productes bàsics de resultats de cerca, un procés que requereix una inversió de capital massiva, no hi ha cap dificultat per tractar-la com una empresa capitalista normal, dedicada a la producció capitalista normal. Això no vol dir que els gegants digitals no es dediquen a tota mena d’altres tàctiques per consolidar el seu poder, aprofitar les seves carteres de patents, bloquejar els seus usuaris i obstruir qualsevol possible competència, sovint comprant start-ups desafiadores, a més de les fortunes gastades per guanyar el suport dels legisladors al Capitol Hill. La competència capitalista és un negoci desagradable i pot ser encara més desagradable quan hi ha productes digitals. Però això no és motiu per caure en els aiguamolls analítics del capitalisme cognitiu, l’usuarisme o el tecno-feudalisme. Tant Veblen com Marx poden ser necessaris si volem entendre les tàctiques de les empreses individuals i les conseqüències sistèmiques de les seves accions; en aquest sentit, hi ha moltes coses que els marxistes poden aprendre de l’escola “El capital com a poder”. Però perquè qualsevol enfocament faci grans avenços endavant, cal tenir almenys clars els models de negoci de les empreses en qüestió. Fixar-se en només alguns aspectes d’ells -simplement perquè hom detecta un excés de drets de propietat intel·lectual, signes de financiarització o algun altre procés inquietant- no proporcionarà una visió exhaustiva d’aquests models.

7. Entrar a l’estat

A més de la manca de claredat analítica, un altre gran problema amb el marc tecno-feudalista és que corre el risc de treure l’estat de la imatge. A Techno-féodalisme de Durand hi ha molt poca discussió sobre el paper impulsor de l’estat americà en l’auge d’Alphabet, Facebook o Amazon; el mateix passa amb molts altres textos més breus sobre el tecno-feudalisme.[51] La crítica de Durand al que ell anomena Ideologia Califòrnia fa de gran part de l’orientació ciber-llibertaria de la «Carta Magna del ciberespai» el seu text fundacional. Però no esmenta que un dels quatre autors d’aquest document, la destacada inversora Esther Dyson, també va passar anys a la junta del National Endowment for Democracy, la millor eina de canvi de règim dels Estats Units. Excepte per unes quantes visions contràries -entre elles, l’excel·lent America Inc.? Innovation and Enterprise in the National Security State (2014) de Linda Weiss- s’ha subestimat molt el paper de l’estat americà en l’ascens de Silicon Valley com a potència hegemònica tecno-econòmica global. Llegir aquests avenços a través de la lent del tecno-feudalisme, que suposa que els estats són febles, amb la sobirania “parcel·lada” entre molts tecno-senyors, només pot ofuscar-ho encara més. Tota la histèria tecnològica recent sobre el poder de les empreses tecnològiques, com a “gegants” o “barons lladres”, o només un bloc monolític de “Big Tech”, ha consolidat la idea que l’auge de les plataformes digitals s’ha produït a costa del desempoderament de l’estat.

Aquest pot ser el cas dels països europeus o llatinoamericans més febles, gairebé colonitzats per empreses americanes els darrers anys. Però es pot dir el mateix dels mateixos Estats Units? Què passa amb els vincles de tota la vida entre Silicon Valley i Washington, amb l’antic conseller delegat de Google, Eric Schmidt, al capdavant de la Defense Innovation Board, un òrgan assessor del mateix Pentàgon? Què passa amb Palantir, l’empresa cofundada per Thiel que proporciona enllaços essencials entre l’estat de vigilància dels Estats Units i la tecnologia nord-americana? O l’argument de Zuckerberg, aparentment efectiu fins ara, que el trencament de Facebook envalentia els gegants tecnològics xinesos i debilitaria la posició dels Estats Units al món? La geopolítica és amb prou feines visible des de la perspectiva tecno-feudalista: les poques mencions de Durand a la Xina són sobretot per despotricar del seu sistema de Crèdit Social, un instrument de governalitat algorítmica.

Aquesta manca d’atenció al paper constitutiu de l’estat en la consolidació de la indústria tecnològica nord-americana podria ser el resultat dels enquadraments analítics i brennerians del capitalisme que busquen deduir les seves “lleis del moviment” observant-lo en acció? És impossible comprendre l’ascendència de la indústria tecnològica nord-americana si es considera la Guerra Freda i la Guerra contra el Terror —amb les seves tecnologies de despesa militar i vigilància, així com la xarxa global de bases militars nord-americanes— com a estranyes, factors no capitalistes, de poca importància per entendre què vol el “capital” i què fa. Es podria cometre el mateix error avui, quan el tant anomenat “ascens de la Xina” i la catàstrofe climàtica estan arribant a ocupar el paper d’orientació del sistema que abans va jugar la Guerra Freda? Si és així, també podem oblidar-nos de comprendre l’auge del que alguns han batejat com a “capitalisme gestor d’actius” (asset-manager capitalisme), que pretén delegar la tasca de l’estat de lluitar contra el canvi climàtic a gent com Blackrock, Vanguard i State Street.

Des del punt de vista brennerià, qualsevol intervenció sistèmica de l’estat en les operacions en curs del capital podria aparèixer com un exemple de “capitalisme polític”[52] -en lloc d’un capitalisme “econòmic” que funcioni correctament, impulsat per les seves pròpies lleis de moviment-. Per al mateix Brenner, l’estancament a llarg termini de l’economia nord-americana en condicions d’excés de capacitat manufacturera global ha portat a elements poderosos de la classe dirigent nord-americana a abandonar el seu interès per la inversió productiva i a redistribuir la riquesa a l’alça per mitjans polítics.[53] En això, estranyament, esquerra i dreta semblen convergir. Al cap i a la fi, detectar els efectes corrosius del «capitalisme polític» arreu és molt més propi de l’economia liberal i neoliberal, preocupada per la recerca de rendes per part dels funcionaris públics i el ressorgiment de xarxes personalistes que intervenen en les operacions del capital. Va ser aquest tipus de preocupació pel capitalisme “polític” més que “econòmic” el que va donar lloc a Public Choice i a la fetitxització de la anticorrupció per part d’economistes de Chicago com Luigi Zingales. El mateix Durand es relaciona repetidament amb Mehrdad Vahabi, un acadèmic de Public Choice, citant-lo favorablement sobre la depredació.[54]

Potser ara és el moment de preguntar-se si el debat Brenner-Wallerstein s’ha de resoldre definitivament. Sens dubte, les ambigüitats no resoltes d’aquest debat han creat les obertures analítiques i intel·lectuals a través de les quals la tesi tecno-feudalista sembla ara plausible per a joves economistes marxistes creatius com Durand. Després de tot, és només perquè l’expropiació en curs, i el poder polític que pressuposa, no es poden conciliar fàcilment amb la explicació impulsada per l’explotació del desenvolupament capitalista que calen conceptes aliens com l'”acumulació per despossessió” de Harvey, la “depredació” de Veblen, la de Vercellone. ‘renda cognitiva’, o fins i tot l”extracció de l’excedent conductual’ de Zuboff.

8. Oceans més vastos

Actualment, l’única manera d’encaixar l’explotació i l’expropiació en un únic model és argumentar que necessitem una concepció més expansiva del propi capitalisme, com ha fet Nancy Fraser, amb cert èxit. Queda per veure si el relat de Fraser, que encara s’està elaborant, tindrà èxit en tenir en compte consideracions geopolítiques i militars més àmplies. Però l’eix general de l’argument sembla correcte. Si bé a la dècada de 1970 podria haver estat possible analitzar el treball no lliure, la dominació racial i de gènere i l’ús sense preu de l’energia —així com les desigualtats en termes d’intercanvi que van derivar de la desviació dal nucli de les mercaderies barates de la perifèria— com a externs al sistema capitalista impulsat per l’explotació, aquesta no és una tasca fàcil avui. Aquests arguments s’han posat cada cop més en dubte per part del treball empíric estel·lar realitzat per historiadors de gènere, clima, colonialisme, consum i esclavitud. L’expropiació va rebre la seva deguda atenció, complicant notablement la puresa analítica amb què es podien formular les lleis del moviment del capital. Jason Moore, un estudiant de Wallerstein i Giovanni Arrighi, podria haver formulat el nou consens quan va escriure que “el capitalisme prospera quan les illes de producció i intercanvi de mercaderies poden apropiar-se d’oceans de naturalesa potencialment barata, fora del circuit del capital però essencial per al seu funcionament”.[55] Això és lògic, per descomptat, no només per a les naturaleses barates (hi ha moltes altres activitats i processos per apropiar-se), de manera que aquests “oceans” són més amplis del que suggereix Moore.

Una concessió important que probablement hauria de fer la corrent del ‘Political Marxism’ és abandonar la seva concepció del capitalisme com un sistema marcat per la separació funcional entre allò econòmic i allò polític: “la necessitat econòmica proporciona la compulsió immediata que obliga el treballador a transferir el treball excedent al capitalista’—en contrast amb la seva fusió sota el feudalisme. Certament hi havia bones raons per assenyalar que l’avenç de la democràcia es va aturar a les portes de la fàbrica; que els drets concedits en l’àmbit polític no eliminaven necessàriament el despotisme en l’àmbit econòmic. Per descomptat, gran part d’aquesta presumpta separació era fictícia: com va argumentar Ellen Meiksins Wood en el seu article fonamental sobre el tema, era la teoria econòmica burgesa la que havia abstret “l’economia” del seu contingut social i polític, i el propi capitalisme el que havia impulsat la falca que separa qüestions essencialment polítiques, com el poder de “controlar la producció i l’apropiació, o l’assignació del treball social”, de l’àmbit polític, desplaçant-los a l’esfera econòmica. La veritable emancipació socialista requeriria una plena consciència que la separació entre ambdós era artificial.[56]

No obstant això, el relat general de Wood va pintar una imatge de la coacció sota el capitalisme que era massa simplista. “La integració de la producció i l’apropiació [sota el capitalisme]”, va escriure, “representa la “privatització” definitiva de la política, en la mesura que les funcions anteriorment associades a un poder polític coercitiu —centralitzat o “parcel·lat”— estan ara fermament allotjades en l’esfera [econòmica] privada, com a funcions d’una classe d’apropiació privada exonerada de les obligacions per complir propòsits socials més amplis.” Des d’aquesta visió, l’abast d’allò “purament polític” pel que fa al purament econòmic era força limitat: consistia, principalment, en la salvaguarda dels drets de propietat. Que allò polític també va ser fonamental per assegurar subministraments barats d’energia i aliments, de mà d’obra i minerals no lliures, de coneixement i, potser, eventualment, de dades, les mateixes condicions de possibilitat que fan possible la concepció (ampliada) d’allò econòmic. — va quedar sense dir, per una raó òbvia: cap d’aquestes coses tenia una relació directa amb l’explotació.

Tanmateix, si allò “polític” va ser tan instrumental per a la constitució d’allò “econòmic”, també es podria preguntar què s’obté en presentar el capitalisme com un sistema que separa allò “polític” i “econòmic”? Que els capitalistes i els seus ideòlegs parlin així és una cosa; la mesura en què aquesta és una descripció acurada del que realment passa sota el capitalisme —la tesi de l’article de Woods— n’és una altra. Aquí es recorda la broma de Bruno Latour que la modernitat parla amb una llengua bifurcada: diu que la ciència i la societat són pols separats, però aquesta confusió estratègica és precisament la que li permet hibridar-les de manera tan productiva. Pot ser que la història d’allò polític i econòmic sota el capitalisme sigui molt semblant.

En retrospectiva, és fàcil veure per què Brenner mai va quedar impressionat per l’aportació de Harvey d’ “acumulació per despossessió”. En la mesura que el concepte es referia a la redistribució —aconseguida pels mercats i la violència— en lloc de la producció, no podia passar de l’acumulació “primitiva” a l’acumulació capitalista regular, almenys segons l’enteniment que Brenner tenia del terme. Tanmateix, tenint en compte totes les evidències històriques acumulades en els últims quaranta anys, especialment durant la crisi del 2008 i la pandèmia de la Covid, s’ha tornat més difícil, fins i tot per a Brenner, plantejar la redistribució com una cosa aliena al capitalisme actual. Les quantitats implicades (molts bilions de dòlars) són massa sorprenents. Així va arribar a escriure a ‘Escalating Plunder’, el seu text de 2020 sobre els rescats de Covid: “El que hem tingut durant molt de temps és l’empitjorament de la decadència econòmica afrontada amb l’intensificació de la depredació política”.[57] La paraula “polític” -una pista que, per a Brenner, el procés “normal” d’acumulació capitalista està fracassant, apareix amb freqüència en aquell assaig.

A falta del marc per unir la redistribució i l’explotació dins d’una explicació més àmplia de l’acumulació capitalista, a Brenner només li queda un moviment: plantejar que la dependència dels capitalistes de la redistribució ascendent de la riquesa impulsada per l’estat està allunyant el capitalisme d’ell mateix, cap a una forma econòmica que aparentment. comparteix un tret central amb el feudalisme. Això mantindria la puresa del model original —el títol honorífic de “capitalisme” es podria reservar per a aquell règim impressionant en què l’acumulació es produeix a través de la innovació, en lloc de la depredació o la despossessió—, però només a costa de desencadenar tota mena d’elements secundaris. problemes analítics i polítics. Les debilitats de l’argument de Durand són, fins a cert punt, el producte de tensions no resoltes en el debat Brenner-Wallerstein.

La ironia última aquí és que la millor evidència que “l’acumulació a través de la innovació” és —com el propi capitalisme— encara molt viva, es troba en el mateix sector tecnològic que Durand considera feudalista i rendista. Ho podem veure quan abandonem les macronarratives sobredeterminades d’aquests marcs analítics, ja sigui el “neoliberalisme” de Harvey com a projecte polític o el “capitalisme cognitiu” de Vercellone. Pensar en les empreses tecnològiques de la manera que Marx hauria pensat en elles, és a dir, com a productors capitalistes, segurament dóna millors resultats.

Mentrestant, els marxistes farien bé en reconèixer que la despossessió i l’expropiació han estat constitutives de l’acumulació al llarg de la història. Potser el luxe d’utilitzar només els mitjans econòmics d’extracció de valor al nucli “propiament” capitalista es va deure sempre a l’ús extensiu de mitjans extra-econòmics d’extracció de valor a la perifèria no capitalista. Un cop fem aquest salt analític, ja no ens hem de preocupar de les invocacions del feudalisme. El capitalisme avança en la mateixa direcció que sempre ha tingut, aprofitant tots els recursos que pugui mobilitzar: com més barat, millor. En aquest sentit, la descripció puntual de Braudel del capitalisme com a “infinitament adaptable” no és la pitjor perspectiva que cal adoptar. Però no s’adapta contínuament i, quan ho fa, no és un fet que les tendències redistributives a l’alça guanyin a les productives. Pot ser que això sigui exactament com funciona bona part de l’economia digital actual. Això, per descomptat, no és motiu per creure que el tecno-capitalisme és d’alguna manera un règim més agradable, més acollidor i més progressista que el tecno-feudalisme; invocant en va el segon, ens arrisquem a blanquejar la reputació del primer.

* Evgeny Morozov (Soligorsk, Bielorússia, 1984), escriptor i investigador de les implicacions polítiques i socials de la tecnologia. Article publicat a New Left Review. Num 133/134 gener-abril 2022. Traducció Martí C., L’Accent.

NOTES:

[1] Per a explicar-ho bé, he d’informar que cap a l’any 2016 jo també vaig coquetejar amb aquests conceptes, fent-los servir en alguna columna ocasional de diari i en una xerrada. En aquell moment, el terme «feudalisme digital» fins i tot es va col·locar a l’anunci del subtítol del meu llibre que encara no s’havia publicat (a l’edició final, certament, no hi figura); també va aparèixer al subtítol d’una col·lecció dels meus assaigs que va sortir a Espanya l’any 2018. Un cop adonat de les seves debilitats analítiques, vaig abandonar ràpidament aquests conceptes.

[2] Eric Posner i Glen Weyl, Radical Markets: Uprooting Capitalism and Democracy for a Just Society, Princeton 2018, pàg. 232. Weyl es presenta com un fill rebel de l’economia neoliberal. Fan des de la infància d’Ayn Rand, va rebre els elogis de les principals estrelles de la professió, com ara Milton Friedman, als 13 anys. Recentment, Weyl ha declarat que ja no s’identifica com a economista, a causa de les premisses defectuoses de la professió. Els seus vincles amb l’esfera tecnològica deriven d’una poltrona a Microsoft Research i de la col·laboració amb Vitalik Buterin, cofundador de la cadena de blocs Ethereum, el principal competidor de Bitcoin.

[3] Les idees darrere de Feudl es descriuen al bloc de Yarvin, Unqualified Reservations. Essencialment, Google no era prou feudal, sinó massa “woke”, massa democràtic. Indexant i classificant totes les pàgines web que trobava en funció de quantes altres pàgines hi enllaçaven, el motor de cerca va ignorar l’aparició de jerarquies naturals que, segons Yarvin, són una característica benigna de totes les comunitats. Yarvin va posar en pràctica algunes de les seves idees sobre les infraestructures digitals neo-feudals al seu projecte Urbit, finançat en part per Thiel. Per obtenir un resum de la seva política, vegeu Harrison Smith i Roger Burrows, «Software, Sovereignty and the Post-Neoliberal Politics of Exit», Theory, Culture & Society, vol. 38, núm. 6, novembre de 2021. Per obtenir un perfil de Yarvin, vegeu Joshua Tait, ‘Mencius Moldbug and Neoreaction’, Key Thinkers of the Radical Right, Oxford 2019, pàgs. 187–203.

[4] Varoufakis: vegeu la seva breu peça ‘Techno-Feudalism Is Taking Over’, Project Syndicate, 28 de juny de 2021 i la meva entrevista amb ell, ‘Yanis Varoufakis on Crypto, the Left and Techno-Feudalism’, The Crypto Syllabus, 26 de gener de 2022; Mariana Mazzucato, ‘Preventing Digital Feudalism’, Project Syndicate, 2 d’octubre de 2019; Jodi Dean, ‘Communism or Neo-Feudalism?’, New Political Science, vol. 42, núm. 1 de febrer de 2020; Robert Kuttner: vegeu la seva peça en coautoria amb Katherine Stone, ‘The Rise of Neo-Feudalism’, American Prospect, 8 d’abril de 2020. Per a la discussió de Wolfgang Streeck sobre la ‘desigualtat oligàrquica’—’també es podria parlar de neo-feudalisme’— vegeu ‘How Will Capitalism End? Essays on a Failing System’, Londres i Nova York 2016, pàgs. 28–30, 35, 187. Michael Hudson porta gairebé una dècada escrivint sobre el neo-feudalisme; vegeu, per exemple, “The Road to Debt Deflation, Debt Peonage and Neofeudalism“, Levy Economics Institute of Bard College Working Paper núm. 708, febrer de 2012. Per a l’ús que fa Robert Brenner del terme, vegeu la seva conferència, “From Capitalism to Feudalism? Predation, Decline and the Transformation of us Politics’, Taller d’economia política de la Universitat de Massachusetts Amherst, 27 d’abril de 2021, disponible a YouTube.

[5] La cultura digital a partir de principis dels noranta ja s’estava ofegant en imatges medievals de “enclosures”, “comuns”, “barons lladres”, “senyors de la tecnologia”, “parcers digitals”, fins i tot “caces de bruixes digitals”, per no parlar de la comparació d’Umberto Eco dels usuaris de DOS i Mac a protestants i catòlics. El diagnòstic tecno-feudalista aterra, doncs, a un sòl fèrtil.

[6] Vegeu Brett Christophers, Rentier Capitalism: Who Owns the Economy, and Who Pay for It?, Londres 2020.

[7] Julia Tomassetti, ‘Does Uber Redefine the Firm? The Postindustrial Corporation and Advanced Information Technology’, Indiana Legal Studies Research Paper No. 345, April 2016.

[8] La recapitulació recent més accessible de la lectura marxista del feudalisme com a lògica econòmica és de Chris Wickham, ” ‘How Did the Feudal Economy Work? The Economic Logic of Medieval Societies’, Past & Present, vol. 251, núm. 1 de maig de 2021.

[9] Aquesta frase punyent la dec al títol del ‘Invisible Leviathan: Marx’s Law of Value in the Twilight of Capitalism’, de Murray Smith:, Leiden 2020.

[10] L’obra de Marc Bloch, Feudal Society, Londres [1939] 2014, és el punt de referència perenne en aquests cercles.

[11] Un exemple intrigant en aquest sentit —procedent de la dreta política— l’ofereix el treball del teòric holandès Frank Ankersmit, que des de 1997 ha defensat que el paper destacat que tenen les ONG i altres organismes paraestatals en les democràcies liberals ha produït un “quasi- arxipèlag feudal d’illes gerencials egoistes”, que introdueix —per agafar en préstec el títol del seu llibre de 2005 ‘The New Middle Ages.’— «La nova edat mitjana».

[12] Vegeu Sighard Neckel, ‘“Refeudalisierung”: Systematik und Aktualität eines Begriffs der Habermas’schen Gesellschaftsanalyse’, Leviathan, vol. 41, núm. 1, 2013; ‘Refeudalisierung der Ökonomie’, a Soziologie der Finanzmärkte, Bielefeld 2014, pàg. 113–28; ‘The refeudalization of modern capitalism’, Journal of Sociology, vol. 56, núm. 3, juny de 2020. Malgrat les referències freqüents al capitalisme, el relat del feudalisme que informa l’ús de Neckel és inconfusiblement no marxista, contrastant la igualtat, la justícia i la neutralització del poder privat fomentada per l’estat burgès amb la seva absència sota els arranjaments feudals.

[13] Això és més visible en els seus treballs coescrits: Joas i Knöbl, Social Theory: Twenty Introductory Lectures, Cambridge 2009; War in Social Thought, Princeton 2012.

[14] Un resum accessible de l’argument de Supiot en forma d’article es troba a ‘The Public-Private Relation in the Context of Today’s Refeudalization’, International Journal of Constitutional Law, vol. 11, número 1, gener de 2013, pàgs. 129–45.

[15] Supiot, Governance by Numbers, Londres 2015, pàg. 225. Aquí hi ha una afinitat amb la proliferació de conceptes relacionats amb el «neomedievalisme» en la teoria de les relacions internacionals dels anys seixanta. En aquest camp, el “neomedievalisme” també es va aplicar molt aviat a l’economia digital global: vegeu Stephen Kobrin, “Back to the Future: Neomedievalism and the Postmodern Digital World Economy“, Journal of International Affairs, vol. 51, núm. 2, primavera de 1998.

[16] Ellen Meiksins Wood, ‘The Separation of the Economic and the Political in Capitalism’, New Left Review i/127, May–June 1981, p. 80.

[17] La literatura sobre això és enorme, però un punt de partida indispensable per al debat de Brenner sobre la transició al capitalisme és Trevor Aston i Charles Philpin, eds, ‘The Brenner Debate: Agrarian Class Structure and Economic Development in Pre-Industrial Europe’, Cambridge 1987.

[18] Immanuel Wallerstein, The Origins of the Modern World-System, New York 1974, pp. 16–20.

[19] Robert Brenner, “The Origins of Capitalist Development: A Critique of Neo-Smithian Marxism“, NLR i/104, juliol-agost de 1977.

[20] Robert Brenner, ‘What Is, and What Is Not, Imperialism?’, Historical Materialism, vol. 14, no. 4, January 2006, pp. 79–105.

[21] Karl Marx, Capital, Volume One, Ben Fowkes, trans., London 1990, p. 915.

[22] Per a una avaluació de l’estat actual d’aquest marxisme polític vegeu Historical Materialism, vol. 29, núm. 3 de novembre de 2021, que està dedicada al tema. Notablement, la crítica fonamental de Brenner a Wallerstein, “The Origins of Capitalist Development“, esmenta el terme “innovació” 43 vegades, probablement la primera vegada per a un assaig a New Left Review.

[23] Vegeu Klaus Dörre, ‘Capitalism, Landnahme and Social Time Regimes: An Outline’, Time & Society vol. 20, no. 1 d’abril de 2011; ‘Finance Capitalism, Landnahme and Discriminating Precariousness: Relevance for a New Social Critique’, Social Change Review, vol. 10, no. 2, octubre de 2012. Per a les contribucions de Fraser vegeu Nancy Fraser i Rahel Jaeggi, Capitalism: A Conversation in Critical Theory, Cambridge 2018; i Fraser, ‘Expropiation and Exploitation in Racialized Capitalism: A Reply to Michael Dawson’, Critical Historical Studies, vol. 3, no. 1, primavera de 2016.

[24] Brenner, ‘What Is, and What Is Not, Imperialism?’

[25] En l’última dècada, el sociòleg brasiler Daniel Bin ha elaborat un relat més acurat de les condicions específiques sota les quals la despossessió conduiria a l’acumulació capitalista —una combinació de proletarització, mercantilització i el que Bin anomena ‘capitalització’— per distingir-la dels casos en què la despossessió. tindria efectes únicament redistributius. Vegeu Daniel Bin, «So-called acumulation by dispossession», Critical Sociology, vol. 44, núm. 1 de gener de 2018; i els seu ‘Dispossessions in Historical Capitalism: Expansion or Exhaustion of the System?’, International Critical Thought, vol. 9, no. 2 de maig de 2019.

[26] Per a una visió general ràpida, vegeu Verónica Gago i Sandro Mezzadra, «A Critique of the Extractive Operations of Capital: Toward an Expanded Concept of Extractivism», Rethinking Marxism, vol. 29, núm. 4, 2017, pàgs. 574–91.

[27] David Harvey, Seventeen Contradictions and the End of Capitalism, New York 2014.

[28] Vegeu Yann Moulier-Boutang, Cognitive Capitalism, Cambridge 2011; Carlo Vercellone, « From Formal Subsumption to General Intellect: Elements for a Marxist Reading of the Thesis of Cognitive Capitalism», Materialisme històric, vol. 15, núm. 1, gener de 2007. El fet que el mateix Harvey tingui sentiments contradictoris sobre el «capitalisme cognitiu» no ens hauria de dissuadir aquí; per a la seva discussió sobre el terme, vegeu el capítol 5 de Marx, Capital, and the Madness of Economic Reason, Londres 2017.

[29] La mirada d’aquests teòrics no s’estén sovint més enllà de l’Europa occidental, amb l’excepció parcial de Moulier-Boutang, expert en història econòmica colonial i postcolonial africana.

[30] Vegeu el Capítol 5 de George Caffentzis, In Letters of Blood and Fire: Work, Machines, and the Crisis of Capitalism, Oakland 2012.

[31] Aquest exemple s’ha extret de Bryan Parkhurst, ‘Digital Information and Value: A Response to Jakob Rigi‘, tripleC: Communication, Capitalism & Critique, vol. 17, núm. 1, febrer de 2019, pàgs. 72–85.

[32] Vegeu Peter Drahos, ‘Information Feudalism in the Information Society’, The Information Society, vol. 11, núm. 3 d’abril de 1995; Drahos i John Braithwaite, Information Feudalism: Who Owns the Knowledge Economy?, Abingdon 2002.

[33] La posició de “els usuaris són treballadors” també ha estat promoguda per Glen Weyl, que va ser coautor d’un article molt comentat sobre “el treball de dades” amb l’expert en tecnologia Jaron Lanier i altres; vegeu Imanol Arrieta-Ibarra et al., ‘Should We Treat Data as Labour? Moving Beyond “Free“‘, American Economic Association Papers & Proceedings, vol. 108, maig de 2018. Vegeu també Carlo Vercellone, ‘Les plateformes de la gratuité marchande et la controverse autour du Free Digital Labor: une nouvelle forme d’exploitation?’, Open Journal in Information Systems Engineering, vol. 1, no. 2, 2020.

[34] Shoshana Zuboff, The Age of Surveillance Capitalism: The Fight for a Human Future at the New Frontier of Power, New York 2019.

[35] Tot i que Zuboff escriu sobre Google “explotant la informació” o “explotant el seu descobriment d’excedents de comportament”, aquí no es refereix a l’explotació capitalista.

[36] ‘Els ingressos dels rendistes són cinc vegades més grans que els ingressos obtinguts del comerç exterior del país “comercial” més gran del món! Aquesta és l’essència de l’imperialisme i del parasitisme imperialista»: V. I. Lenin, L’Imperialisme, l’etapa superior del capitalisme [1916], Pequín 1970, p. 121. Irònicament, el 2004 Zuboff va escriure una columna que abraçava el marc neofeudalista: ‘From Subject to Citizen’, Fast Company, 1 de maig de 2004.

[37] Rasmus Fleischer, ‘If the Song Has No Price, Is It Still a Commodity? Rethinking the Commodification of Digital Music’, Culture Unbound, vol. 9, no. 2 d’octubre de 2017. Com que la plataforma ha de pagar tant per les llicènces, assenyala Fleischer, “la devaluació de la música gravada aniria en interès de Spotify”.

[38] Cédric Durand, Techno-féodalisme: Critique de l’économie numérique, Paris 2020.

[39] Vegeu Chris Harman ai Robert Brenner, ‘The Origins of Capitalism’, International Socialism, no. 111, estiu 2006.

[40] Vegeu, per exemple, Özgür Orhangazi, ‘The Role of Intangible Assets in Explaining the Investment–Profit Puzzle’, Cambridge Journal of Economics, vol. 43, núm. 5, març de 2019, pàgs. 1251–86; Herman Mark Schwartz, ‘Global Secular Stagnation and the Rise of Intellectual Property Monopoly’, Review of International Political Economy, 2021, pàgs. 1–26.

[41] Durand també parla d’aquesta tipologia en un article coescrit amb William Milberg, ‘Intellectual Monopoly in Global Value Chains’, Review of International Political Economy, vol. 27, núm. 2, setembre de 2020. Per obtenir casos pràctics, vegeu Céline Baud i Cédric Durand, ‘Making Profits by Leading Retailers in the Digital Transition: A Comparative Analysis of Carrefour, Amazon and WalMart (1996-2019)‘, Working Papers del Department d’ Història, Economia i Societat, Universitat de Ginebra, abril de 2021.

[42] McKenzie Wark, Capital Is Dead: Is This Something Worse?, London and New York 2021.

[43] L’economista argentina Cecilia Rikap, que havia estat coautora de Durand, fa arguments similars sobre la depredació, també basant-se en Veblen, en el seu llibre recent sobre el que ella anomena “capitalisme de monopoli intel·lectual” (vegeu Cecilia Rikap, Capitalism, Power and Innovation: Intellectual Monopoly Capitalism Uncovered, Londres 2021). No segueix Durand a l’hora de detectar cap tendència feudalista en l’economia global, optant per l’explicació afí a la de Wallerstein que veu les principals empreses tecnològiques com a capitalistes que aprofiten tant l’explotació com l’expropiació, absorbint la plusvàlua allà on la puguin trobar.

[44] Duncan Foley, ‘Rethinking Financial Capitalism and the “Information” Economy’, Review of Radical Political Economics, vol. 45, núm. 3, Setembre 2013.

[45] Dominick Reuter, “1 de cada 153 treballadors americans és un empleat d’Amazon”, Business Insider, 30 de juliol de 2021.

[46] Vegeu Kean Birch, D. T. Cochrane i Callum Ward, ‘Data as Asset? The Measurement, Governance, and Valuation of Digital Personal Data by Big Tech’, Big Data & Society, vol. 8, núm. 1 de maig de 2021.

[47] El text paradigmàtic és el de Jonathan Nitzan i Shimshon Bichler, Capital as Power: A Study of Order and Creorder, Londres 2009. Per a una crítica marxista d’aquest enfocament vegeu Bue Rübner Hansen, ‘Review of Nitzan and Bichler’s Capital as Power: A Study of Order. i Creorder’, Historical Materialism, vol. 19, núm. 2 d’abril de 2011.

[48] Vegeu Kean Birch i Fabian Muniesa, eds, Assetization: Turning Things into Assets in Technoscientific Capitalism, Boston 2020; Birch, “Technoscience Rent: Toward a Theory of Rentiership for Technoscientific Capitalism“, Science, Technology, & Human Values, vol. 45, núm. 1 de febrer de 2020; Birch i D. T. Cochrane, “Big Tech: Four Emerging Forms of Digital Rentiership“, Science as Culture, maig de 2021.

[49] Vegeu Durand, «Predation in the Age of Algorithms: The Role of Intangible Assets», a Marlène Benquet i Théo Bourgeron, eds, Accumulating Capital Today: Contemporary Strategies of Profit and Dispossessive Policies, Londres 2021, pàg. 149–62.

[50] Marx, El capital, volum tres, David Fernbach, trad., Londres 1991, pàg. 300.

[51] Sobre l’absència de l’estat dels Estats Units a l’obra magna de Zuboff, vegeu la ressenya de Rob Lucas, ‘The Surveillance Business’, New Left Review 121, gener-feb 2020.

[52] El terme “capitalisme polític”, encunyat per Weber a Economia i societat per descriure, encara que fos inadequat, l’economia política de l’Antiga Roma, va ser reutilitzat per Gabriel Kolko per caracteritzar el l’autoanomenada “Progressive Era” a ‘The Triumph of American Conservatism: A Reinterpretation of American History’, 1900-1916, Nova York 1963.

[53] Robert Brenner, ‘Escalating Plunder’, New Left Review 123, May–June 2020, p. 22.

[54] Vegeu Mehrdad Vahabi, The Political Economy of Predation: Manhunting and the Economics of Escape, Cambridge 2016.

[55] Jason Moore, ‘The Capitalocene Part ii: Accumulation by Appropriation and the Centrality of Unpaid Work/Energy’, The Journal of Peasant Studies, vol. 45, no. 2, May 2018, pp. 237–79

6] Wood, ‘The Separation of the Economic and Political in Capitalism’, pp. 66–7.

[57] Brenner, ‘Escalating Plunder’, p. 22.