Archive for de gener 2022

Home Archive for de gener 2022

undefined

Joan Fuster i el pensament nacional, una ressenya

0 Somnis Rebels 10:13 p. m. Comments

CulturaPaïsos CatalansJoan Fuster i el pensament nacional, una ressenya >Somnis Rebels 10:13 p. m. 0 Comments La Generalitat Valenciana ha declarat aquest nou any com l’any de Joan Fuster en commemoració del centenari del

undefined

L’actualitat de Rosa Luxemburg

0 Somnis Rebels 8:19 p. m. Comments

classe treballadoraHistòriaMARXISMEL’actualitat de Rosa Luxemburg >Somnis Rebels 8:19 p. m. 0 Comments Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de gener 2022

La Generalitat Valenciana ha declarat aquest nou any com l’any de Joan Fuster en commemoració del centenari del seu naixement. Però, de fet, es podria afegir que 2022 suposa una triple commemoració arran del seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i trenta des que ens va deixar. Als actes que vindran, si la pandèmia ho permet, els acompanyaran nombrosos debats sobre les hipòtesis i els llegats heretats de Fuster.<div><p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un molt bon moment per a llegir Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa que ha estat publicat el juliol de l’any passat per l’editorial Afers. El seu autor, Toni Rico, presenta una síntesi escurçada d’una tesi doctoral fruït de més de deu anys d’investigació sobre el pensament de Fuster i la seva recepció entre el conjunt del moviment antifranquista català, valencià i balear. Un exercici agosarat i d’agrair perquè no només aconsegueix una presentació de Fuster per a les noves generacions sinó també d’entendre el complex recorregut de la proposta política fusteriana en el trencaclosques de la Transició.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És una manera d’abordar els combats polítics ocorreguts en els anys setanta i vuitanta al País Valencià, i de retruc també a Catalunya i a les Illes Balears que té així la virtut d’esperonar un retrobament, més que necessari, amb Fuster. Doncs les causes que animaven a l’escriptor de Sueca a plantejar els Països Catalans com a hipòtesi política i cultural tenen una presència ben vigent.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És curiós que malgrat l’escenari formal i institucionalment favorable; amb un govern que es proclama republicà i independentista a Catalunya i amb coalicions progressistes i sobiranistes al País Valencià i a les Illes, l’escenari d’una acció mancomunada en qualsevol dels àmbits possibles, cultural, econòmic o polític, brilla per la seva absència. I en canvi, com fa notar Ferran Archilés en el pròleg, aquest buit s’ompli de discursos tecnocràtics sobre una Commonwealth catalano-valenciano-balear. Retornar a Fuster ens serveix per oposar una alternativa política i cultural, un futur compartit, en definitiva. Com ens convida Archilés; «És un bon moment per a tractar d’entendre com ens ha arribat Fuster: com hem arribat Fuster, doncs.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[i]</a><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Toni Rico aborda en el seu llibre el paradigma nacional fusterià desbrossant les mitificacions i presentant una proposta d’organització territorial que anava parella a la victòria política del moviment antifranquista. La derrota de l’antifranquisme amb la restauració de la Monarquia clourà al seu torn la possibilitat d’uns Països Catalans.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Malgrat el desenllaç monàrquic a la fi de la Dictadura Fuster esdevindrà tant el referent intel·lectual de l’antifranquisme valencià com del conjunt de la socialdemocràcia, del comunisme i de la democràcia cristiana, dels territoris catalans. Val la pena preguntar-se el perquè. Una de les maneres de descobrir-ho és reconstruint els debats polítics en el moviment antifranquista, com fa Rico, una d’altra, i ben necessària, podria ser tornar a llegir Fuster per a convidar a noves relectures i interpretacions.<figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-22655 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-300x148.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-768x378.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-600x295.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-306x151.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-277x136.jpg 277w" data-was-processed="true" height="504" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-300x148.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-768x378.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-600x295.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-306x151.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-1-5-277x136.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons: La Represa</figcaption></figure><h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tots els colors del roig. Nació, classe i poble en Fuster</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un dels grans problemes de Fuster rau en que, arran dels tombants dels anys vuitanta, quan se l’invoca correm el perill de caure en una qüestió noms, o més ben dit, de nominalismes; fusterians versus antifusterians. La víctima d’aquesta antinomia n’és el propi Fuster i el seu pensament que resta aparcat en segona fila. Motiu pel qual una sèrie de llocs comuns apareixen de seguida.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Segons Rico, els mites que assetgen a Fuster consisteixen en considerar-lo exclusivament com a un teòric de les esquerres, de l’independentisme i del nacionalisme. Fins al punt que afirma que les idees de Fuster «analitzades en profunditat, no poden ser qualificades simplement com a progressistes o esquerranes perquè en el fons no ho són» (p.26). Perquè Fuster aniria més enllà d’esquerra i dreta causa de la seva transversalitat fonamentada en un programa antifranquista i de modernització del País Valencià, modernització entesa en termes de simple creixement econòmic d’un model capitalista (p.27).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I alhora l’intel·lectual suecà és reconegut com un «revolucionari modern» fill de la Il·lustració «molt més a prop dels girondins que dels sans-culottes.» Unes premisses en aquest cas polèmiques i difícils d’acceptar sense més. Ja que com reconeix el mateix Rico la transversalitat de Fuster és fruït d’una afirmació que pivota sobre un angle ben clar i visible en la mesura que l’eix esquerra-dreta es trobava delineat per l’adhesió o l’oposició al franquisme. Motiu pel qual; «Hem d’entendre el fusterianisme com a un pensament de fonaments radicalment democràtics i antifranquistes» (p.30).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La proposta de Fuster té un clar biaix de classe tal com afirmarà en els actes del 9 de juny de 1978 en postular un «alliberament nacional, popular i de classe» del País Valencià, partint de la premissa per la qual «si la burgesia no era nacional, l’únic subjecte polític amb capacitat de ser-ho eren les classes populars» (p.100). Tot i que al parer de Rico aquest és un Fuster irreal i descontextualitzat.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Malgrat que el mateix debat Fuster-Vicens Vives sigui il·lustratiu dels propòsits d’un i altre. Mentre Vives es proposà aplicar un correctiu per a encaminar a la burgesia pel camí correcte, Fuster cerca en una altre classe social la constitució de la nació.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tres llances lligades. Un populisme agermanat</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">És evident, pel modus operandi que Rico mostra amb tot detall, que Fuster es dirigia a sectors heterogenis i que cercava aliances d’ampli espectre per als seus objectius, motiu pel qual Ernest Lluch, tot i les esmenes que li dirigia, considerava que Fuster havia encetat un «nacionalisme populista i progressista»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn2" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ii]</a>.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest «populisme fusterià» no havia estat construït del no-res sinó que era coherent amb la matriu històrica i política que el mateix Fuster reconstruïa després de la derrota de 1939. I que amb la restauració del 78 i el resultat electoral al País Valencià Fuster recordava com a condició de possibilitat d’una alternativa real de règim, com explicava en una entrevista de Vicent Álvarez per al diari La voz de los trabajadores  de l’Organització d’Esquerra Comunista: «La izquierda parlamentaria ganó el 15 de junio y no se ha notado. (…). Me temo que la izquierda ‘de veras’ en el País Valencià, todavía no ha comprendido que ha de ser dialécticamente izquierda y valenciana, revolucionaria y nacionalista. Digo dialécticamente y el que no sea marxista o marxiano, que se retire» (p.319).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Però i quina era aquesta matriu històrica que havia de fornir una esquerra nacionalista i revolucionària? Doncs una que, en primer lloc, obeïa a l’actitud «d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn3" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iii]</a>, com explicava obertament Fuster a Nosaltres els valencians. I que, en segon lloc, prenia com a moment fundacional «el curt parèntesi revolucionari de les Germanies»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn4" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iv]</a>, una revolució medieval que s’avançava en el temps al rol jugat pels levellers anglesos o pels sans-culottes francesos. Arran de la decisió de Ferran el Catòlic d’armar els gremis en la València de 1502 davant del perill dels pirates per Fuster es donaria una situació de crisi de poder excepcional: «donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui, en una crisi radical d’un Estat burgès, seria armar els sindicats: els sindicats revolucionaris, és clar. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària: en donar-los armes, difícilment podia hom evitar ja que acudissin a l’acció directa.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn5" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[v]</a> Aquest moviment representava una doble revolució; política a la ciutat, social al camp, i amb un rerefons organitzatiu de caire republicà que prenia les ciutats italianes com a model.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’atenció de Fuster atorgada a les Germanies fructificà de nou en el volum Heretgies, revoltes i sermons (Selecta, 1968) dedicant 83 pàgines a examinar aquest moviment. Tasca d’investigació parella en el temps a la de José Antonio Maravall sobre els comuneros castellans o de la historiografia anglesa marxista sobre els levellers de la guerra civil. Encara més, que la dèria agermanada és una constant en Fuster ho pot provar el fet que ja al 1952 firmés els articles per a la revista  Pont Blau amb el pseudònim de Vicent Peris, líder de la facció més esquerrana dels agermanats valencians. No ha d’estranyar que aquesta matriu històrica florís en una Germania Socialista fruit de reivindicar-se d’una mateixa tradició, en paraules de Josep Vicent Marqués:<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">«L’existència de burgesia i el fet que aquesta haguera arreplegat la tradició espanyolista iniciada després de les Germanies per l’aristocràcia, el fet que haguera prestat suport, fins i tot en els seus sectors mitjans, tant o més al carlisme i al catolicisme polític que no al republicanisme, malgrat la nostra fama liberal, la definitiva vinculació de la burgesia al franquisme permetia parlar en termes emocionals de traïció nacional al poble. La lluita d’esquerra, la lluita anticapitalista enfront del bloc burgès, era l’única eixida a la situació d’opressió nacional del País Valencià.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn6" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vi]</a></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">De manera semblant opinava Vicent Álvarez quan deia que el motiu que va impulsar a Fuster a escriure Nosaltres els valencians el 1962 obeïa a una convicció d’intervenció; «perquè el 1962 era possible un moviment, perquè una mena de germania moderna resultava necessària i viable.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn7" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vii]</a><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-22656 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/imatge-3-2-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Wikimedia Commons</figcaption></figure><h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Jacobins al País Valencià</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Negació de la burgesia com agent nacional, arrel republicana de la matriu popular valenciana, la síntesi històrica elaborada per Joan Fuster ens parla, doncs, d’un populisme inequívocament d’esquerres o si es vol d’un nacionalisme popular amb clares perspectives de classe.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Alfons Cucó en elaborar la investigació d’aquesta matriu, assessorat pel mateix Fuster, a El valencianisme polític 1874-1939 reconstruïa aquesta tradició amb brots fins i tot en l’interior del mateix blasquisme. Ben significatiu pel sorgiment de grups de tendència nacionalista republicana al País Valencià que propugnaven idees pancatalanistes com les que podem llegir al diari blasquista El Pueblo:<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">«Tenemos como ideal una República Valenciana confederada a las demás nacionalidades ibéricas.<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn8" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[viii]</a> (…) Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente con nosotros, alienta nuestro ideal mismo (…). Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y Mallorca el camino de la vida… Y además es el cerebro de España (…). Unámonos, pues, a Cataluña contra el enemiga común: el unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Cataluña y Valencia venceremos»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn9" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ix]</a></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Espurna que eclosionà en els fenòmens dels anys trenta tals com l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco Miranda, per a Viadel «el polític més important del valencianisme republicà»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn10" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[x]</a>, i el Partit Valencianista d’Esquerra. Formacions representatives d’un valencianisme polític, social i cultural, exuberant i expansiu. Esquerra Valenciana, per exemple, postulava en el seu II Congrés una Confederació de Repúbliques Ibèriques que es combinava amb l’afirmació de la «unitat superior lingüística i espiritual» entre el País Valencià, Catalunya i les Balears<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn11" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xi]</a>.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Es tracta d’un fil conductor que Fuster pretenia recosir com explica admirablement Viadel en la seva biografia de V. Marco Miranda:<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">«Marco és també un precursor. És un dels impulsors, i esdevé el polític més important, del valencianisme republicà, progressista, poc amic de reticències provincianes o localistes, acarat a les futileses del valencianisme conservador que al País Valencià representava Lo Rat Penat i a Catalunya la Lliga. Un valencianisme republicà precedent directe del valencianisme modern que va teoritzar a partir de la dècada de 1960 a Joan Fuster. El valencianisme de Marco i els seus, com la perspectiva del valencianisme de Fuster, parteix d’una clara vocació de transformar socialment el país, d’emancipar les classes populars del jou polític, econòmic i territorial de l’antic règim, de revalencianitzar també culturalment i lingüística el País Valencià i de reconnectar-lo de bell nou a l’àmbit compartit de la cultura catalana.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn12" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xii]</a></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Heus aquí els ventricles de la proposta modernitzadora de Fuster. «Il futuro ha un cuore antico», com deia l’escriptor antifeixista italià Carlo Levi. De fet, Nosaltres els valencians acaba amb una invitació a l’estudi d’aquest cor antic que bategava amb tanta força en el País Valencià dels anys trenta i la guerra civil; «El dia que podrem escriure la petita història d’aquells anys, hi trobarem detalls curiosos i sorprenents.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn13" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xiii]</a><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No ens ha d’estranyar, doncs, que el joc de miralls entre marxisme, republicanisme i valencianisme, prengués tant d’interès a les acaballes de la crisi del franquisme i en el moment en que un procés constituent, o diversos processos constituents, semblava una possibilitat de ruptura amb la dictadura. L’1 de maig de 1976 augurava una estampa ben clara del que passava al País Valencià; una jornada de vagues de treballadores de la neteja, del transport i del taxis, recorria els carrers de la ciutat de València als crits d’amnistia i llibertat, mentre la torre del Micalet era decorada amb un llenç de deu metres amb l’eslògan «La juventud obrera contra la Monarquía»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn14" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xiv]</a>.<h2 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; line-height: 1.4; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Blaverisme i guerra bruta</h2><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La proposta de Fuster s’ha d’entendre en aquestes correlacions de força, de tal manera, que els Països Catalans, apareixen consignats com a un bloc polític constituent que és vist com un perill d’Estat. L’operació Tarradellas, com explica Rico, respon a una estratègia de tallafocs: per a prevenir que Catalunya arribi a «degenerar hasta un republicanismo que, expresado en las elecciones, podria ser peligroso», segons avisa per carta un cacic franquista a Suárez el febrer de 1977<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn15" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xv]</a>, i per un altre cantó, per a promoure a un cabdill oposat als plantejaments valencianistes i mallorquinistes com era Tarradellas, qui s’encarregava d’aclarir en una entrevista de 1978 per a Valencia Semanal les seves opinions: «No creo en los Països Catalans. (…). Yo, que siempre he defendido una postura clara anti Países Catalanes, parece ser que sea ahora el responsable de toda la teoria. Esto es de un infantilismo terrible. (…). No quiero ni hablar del País Valenciano. Lo que dice el País Valenciano no me interesa»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn16" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xvi]</a><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">De fet, segons el testimoni de Doro Balaguer, dirigent del Partit Comunista del País Valencià de primer i fundador de la Unitat del Poble Valencià més tard, una de les condicions de Suárez a Tarradellas consistiria en fer declaracions com les expressades a l’ABC el 24 d’octubre de 1978: «yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe.»<a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_edn17" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xvii]</a> El procés constitucional s’encarregaria jurídicament de negar aquesta possibilitat mitjançant els articles 138 i 145. Si per l’article 138 el reclam de sobirania mitjançant els Estatus d’Autonomia era prohibit sota la denuncia de «privilegis», per l’article 145 s’aclaria que; «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El 1978 Fuster signa amb 19 intel·lectuals el manifest contra l’article 138. L’any següent s’adhereix a la «campanya popular pels Estatuts d’Autonomia dels Països Catalans» que resultarà en un manifest per a un Estatut d’Autonomia que permeti al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya federar-se.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Possibilitat frustrada, però tot i així una possibilitat oberta fruït de les interaccions de Fuster entre l’amalgama de tertulians, apadrinats, intel·lectuals i polítics, que Rico cataloga entre les esquerres, el catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme. Fins al punt que el valencianisme socialista endegarà una Coordinadora Socialista dels Països Catalans per a desenvolupar-los políticament com a marc d’actuació, el PSUC recolzarà la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, el Partit Comunista del País Valencià reformularà la seva concepció de la valencianitat i, de manera semblant, el Partit Comunista de les Illes Balears plantejarà un subjecte illenc cristal·litzant aquesta concepció en les «Bases per un projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes» al 1977. Paral·lelament, en aquest cas, el PSOE de les Illes havia declarat just un any abans que la pertinença de les Illes als Països Catalans era indiscutible. Climent Garau, president de l’Obra Cultural Balear, expressava el 1975 aquesta ambició estratègica compartida, doncs; «una solució pràctica seria fer una aliança amb el País Valencià i una altra amb Catalunya, que ens obligàs a ajudar-nos» (p.178).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi havia una efervescència política i cultural a l’hora de considerar els Països Catalans que anava més enllà de la simple consideració d’un marc territorial. Produint-se iniciatives de tota mena: des de la fundació d’Òmnium el 1961, l’Obra Cultural Balear el 1962 i Acció Cultural del País Valencià el 1971 a la celebració d’encontres de les Ciències Socials dels Països Catalans. Així doncs, com s’explica l’abdicació d’aquest projecte estratègic que havia arribat a ser assumit fins i tot per algunes de les federacions del PSOE? «Analitzat en el seu context, l’abandó dels plantejaments més nacionalistes, doncs, no deixava de ser un final lògic per a una esquerra espanyola que els havia assumit com a part del programa de ruptura democràtica, tal com la república o d’altres elements de l’imaginari de l’antifranquisme més compromès» (p.184).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una proposta convincent de Rico va en aquesta direcció: la claudicació de l’antifranquisme d’una estratègia de canvi republicà i constituent aniria parella a l’abdicació de la formulació de marcs territorials i polítics com el dels Països Catalans. Restaurada la monarquia calia garantir una governabilitat estable per a les noves elits, tot i que paradoxalment per a aconseguir això es desfermés una guerra bruta contra l’oposició, els GAL a Euskal Herria i el blaverisme al País Valencià, una singular versió del que Gramsci titllava de «parlamentarisme negre».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Doncs la UCD en perdre el poder institucional en les primeres eleccions democràtiques es dedicà a aplicar una tàctica de boicot mobilitzant l’extrema dreta contra els ajuntaments d’esquerres i el Consell Preautonòmic d’Albiñana. «Tot plegat responia a una estratègia per desestabilitzar el procés de construcció autonòmic valencià, però també la descentralització de la resta de l’Estat» (p330).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La demonització de Joan Fuster era part d’una estratègia més àmplia dirigida contra les esquerres valencianes. Criminalització que va començar en publicar-se la guia de viatges, de to irònic i mordaç, El País Valenciano i que l’edició en castellà de Nosaltres els valencians tingués més impediments en sortir, segurament com apunta Rico pel fet de dirigir-se a la població castellano-parlant del País Valencià. Fet que devia incomodar al franquisme nadiu entestat en una estratègia de divisió de les classes populars. Més quan es produïen temptatives ben significatives, per petites que fossin, per part de l’esquerra revolucionària. Les quals, defensant el valencià i vindicant políticament els Països Catalans com a objectiu també partien del reconeixement de la cooficialitat del català i del castellà al País Valencià, en el cas d’organitzacions com l’Organització d’Esquerra Comunista o del Moviment Comunista del País Valencià (p.320).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per tot plegat, Fuster era un dels objectius a batre en la mesura que era en si mateix «l’intel·lectual de l’antifranquisme valencià» (p.84). L’ideòleg, en definitiva, d’un programa de canvi social i polític que proposava un marc territorial profundament incòmode a l’extrema dreta nadiua i als consensos constitucionals del nou règim.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tornar a Fuster en aquest any pot ser un viatge de conseqüències xilenes, doncs la matriu històrica que forní i la idea-projecte que reforjà al voltant dels Països Catalans no deixen lloc a cap mena de dubte sobre les seves intencionalitats. En aquest trajecte, el llibre de Toni Rico es fa imprescindible, es tracta ni més ni menys que d’una brúixola sobre els atzucacs polítics soferts pel bloc històric que Fuster va cisellar. Val a dir que a un mestre se l’ha de jutjar pels seus deixebles i en el cas de Fuster perfectament li podríem trasplantar aquest judici optimista de Pi i Margall; «Hom dirà que m’extralimito però que importa? Tinc fe en l’esdevenidor de la humanitat i en la generació que ve darrera la meva.»<hr class="wp-block-separator" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: solid; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: initial; border-top-style: solid; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 0px; max-width: 100px;" /><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[i]</a> Archilés, Ferran, “Pròleg” a Toni Rico, Joan Fuster i el pensament nacional, Catarroja, Editorial Afers, 2021, p. 12.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref2" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ii]</a> Per bé que amb consideracions negatives en raó d’una suposada desconfiança de Fuster per la democràcia política segons l’opinió de Lluch. Citat en Rico, op. cit., p. 307.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref3" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iii]</a> Fuster, Joan, Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1979 [1962], p. 21.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref4" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iv]</a> Fuster, op. cit., p. 59. De fet, ja abans de la publicació d’Heretgies, revoltes i sermons Fuster havia destacat el caràcter antiaristocràtic dels agermanats en la col·lecció d’assajos de Poetes, moriscos i capellans, veure a Fuster, Joan, “La crisi de les germanies” en Poetes, moriscos i capellans, L’Estel, València, 1962, p. 88.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref5" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[v]</a> Fuster, Nosaltres els valencians, p. 64.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref6" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vi]</a> Marqués, Josep Vicent, Tots els colors del roig, València, Edicions Tres i Quatre, 1997, p.78.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref7" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vii]</a> Álvarez, Vicent, Un temps i un País, Gràfiques Vimar, Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2019, p. 188.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref8" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[viii]</a> Trullenque, R., “Nosotros”, El Pueblo, 8.683 (11-1-1916).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref9" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ix]</a> Trullenque, R., Nacionalismo valenciano, Valencia, s/d [1915], p. 23-24.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref10" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[x]</a> Viadel, Francesc, Vicent Marco Miranda 1880-1946, Barcelona, Fundació Irla, 2015, p. 68.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref11" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xi]</a> Esquerra Valenciana, Memòria del II Congrés del partit d’Esquerra Valenciana celebrat a València el 20 de febrer de 1937, Imp. La Gavina, Castelló de la Plana, 1938, p. 50-51.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref12" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xii]</a> Viadel, op. cit., p. 102.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref13" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xiii]</a> Fuster, op. cit., p. 234.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref14" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xiv]</a> Segons la crònica de Las Provincias de 1976, simptomàticament titulada “Cuarenta años después vuelven las huelgas y las tensiones laborales”. A Ginés, Andreu, “L’antifranquisme expectant: les grans mobilitzacions tardofranquistes als Països Catalans, 1968-1981”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 139. Alhora, el diari de l’Organització Revolucionària dels Treballadors, En Lucha, explicava que en el 14 de setembre de 1976 una manifestació de 100.000 persones, convocada per les Associacions de Veïns i de mestresses de casa, havia recorregut els carrers de Moratalaz al crit de «amnistía, libertad y abajo la monarquía». Veure a “Editorial”, En Lucha: órgano del Comité Central de la Organización Revolucionaria de los Trabajadores, any VIII, n. 115, 18-9-1976, p. 1-2.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref15" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xv]</a> Rico, op. cit., p. 63.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref16" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xvi]</a> Citat en Viadel, Francesc, “Anticatalanisme i involució al País Valencià contemporani. Conseqüències socials i  polítiques d’un moviment reaccionari”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 173.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#_ednref17" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[xvii]</a> Citat en Rico, op. cit., p. 244</div><div class="elementor-element elementor-element-1f4b242 elementor-view-default elementor-widget elementor-widget-icon" data-element_type="widget" data-id="1f4b242" data-widget_type="icon.default" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 29.8542px 0px 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-icon-wrapper" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-icon" href="https://catarsimagazin.cat/ressenya-de-joan-fuster-i-el-pensament-nacional-de-toni-rico/#article" style="border-color: var( --e-global-color-641c31c9 ); border-image: initial; border-style: initial; border-width: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; display: inline-block; font-size: 22px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 1; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"></a></div></div></div>

La Generalitat Valenciana ha declarat aquest nou any com l’any de Joan Fuster en commemoració del centenari del seu naixement. Però, de fet, es podria afegir que 2022 suposa una triple commemoració arran del seixanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians i trenta des que ens va deixar. Als actes que vindran, si la pandèmia ho permet, els acompanyaran nombrosos debats sobre les hipòtesis i els llegats heretats de Fuster.

Un molt bon moment per a llegir Joan Fuster i el pensament nacional: entre el problema i el programa que ha estat publicat el juliol de l’any passat per l’editorial Afers. El seu autor, Toni Rico, presenta una síntesi escurçada d’una tesi doctoral fruït de més de deu anys d’investigació sobre el pensament de Fuster i la seva recepció entre el conjunt del moviment antifranquista català, valencià i balear. Un exercici agosarat i d’agrair perquè no només aconsegueix una presentació de Fuster per a les noves generacions sinó també d’entendre el complex recorregut de la proposta política fusteriana en el trencaclosques de la Transició.

És una manera d’abordar els combats polítics ocorreguts en els anys setanta i vuitanta al País Valencià, i de retruc també a Catalunya i a les Illes Balears que té així la virtut d’esperonar un retrobament, més que necessari, amb Fuster. Doncs les causes que animaven a l’escriptor de Sueca a plantejar els Països Catalans com a hipòtesi política i cultural tenen una presència ben vigent.

És curiós que malgrat l’escenari formal i institucionalment favorable; amb un govern que es proclama republicà i independentista a Catalunya i amb coalicions progressistes i sobiranistes al País Valencià i a les Illes, l’escenari d’una acció mancomunada en qualsevol dels àmbits possibles, cultural, econòmic o polític, brilla per la seva absència. I en canvi, com fa notar Ferran Archilés en el pròleg, aquest buit s’ompli de discursos tecnocràtics sobre una Commonwealth catalano-valenciano-balear. Retornar a Fuster ens serveix per oposar una alternativa política i cultural, un futur compartit, en definitiva. Com ens convida Archilés; «És un bon moment per a tractar d’entendre com ens ha arribat Fuster: com hem arribat Fuster, doncs.»[i]

Toni Rico aborda en el seu llibre el paradigma nacional fusterià desbrossant les mitificacions i presentant una proposta d’organització territorial que anava parella a la victòria política del moviment antifranquista. La derrota de l’antifranquisme amb la restauració de la Monarquia clourà al seu torn la possibilitat d’uns Països Catalans.

Malgrat el desenllaç monàrquic a la fi de la Dictadura Fuster esdevindrà tant el referent intel·lectual de l’antifranquisme valencià com del conjunt de la socialdemocràcia, del comunisme i de la democràcia cristiana, dels territoris catalans. Val la pena preguntar-se el perquè. Una de les maneres de descobrir-ho és reconstruint els debats polítics en el moviment antifranquista, com fa Rico, una d’altra, i ben necessària, podria ser tornar a llegir Fuster per a convidar a noves relectures i interpretacions.

Tots els colors del roig. Nació, classe i poble en Fuster

Un dels grans problemes de Fuster rau en que, arran dels tombants dels anys vuitanta, quan se l’invoca correm el perill de caure en una qüestió noms, o més ben dit, de nominalismes; fusterians versus antifusterians. La víctima d’aquesta antinomia n’és el propi Fuster i el seu pensament que resta aparcat en segona fila. Motiu pel qual una sèrie de llocs comuns apareixen de seguida.

Segons Rico, els mites que assetgen a Fuster consisteixen en considerar-lo exclusivament com a un teòric de les esquerres, de l’independentisme i del nacionalisme. Fins al punt que afirma que les idees de Fuster «analitzades en profunditat, no poden ser qualificades simplement com a progressistes o esquerranes perquè en el fons no ho són» (p.26). Perquè Fuster aniria més enllà d’esquerra i dreta causa de la seva transversalitat fonamentada en un programa antifranquista i de modernització del País Valencià, modernització entesa en termes de simple creixement econòmic d’un model capitalista (p.27).

I alhora l’intel·lectual suecà és reconegut com un «revolucionari modern» fill de la Il·lustració «molt més a prop dels girondins que dels sans-culottes.» Unes premisses en aquest cas polèmiques i difícils d’acceptar sense més. Ja que com reconeix el mateix Rico la transversalitat de Fuster és fruït d’una afirmació que pivota sobre un angle ben clar i visible en la mesura que l’eix esquerra-dreta es trobava delineat per l’adhesió o l’oposició al franquisme. Motiu pel qual; «Hem d’entendre el fusterianisme com a un pensament de fonaments radicalment democràtics i antifranquistes» (p.30).

La proposta de Fuster té un clar biaix de classe tal com afirmarà en els actes del 9 de juny de 1978 en postular un «alliberament nacional, popular i de classe» del País Valencià, partint de la premissa per la qual «si la burgesia no era nacional, l’únic subjecte polític amb capacitat de ser-ho eren les classes populars» (p.100). Tot i que al parer de Rico aquest és un Fuster irreal i descontextualitzat.

Malgrat que el mateix debat Fuster-Vicens Vives sigui il·lustratiu dels propòsits d’un i altre. Mentre Vives es proposà aplicar un correctiu per a encaminar a la burgesia pel camí correcte, Fuster cerca en una altre classe social la constitució de la nació.

Tres llances lligades. Un populisme agermanat

És evident, pel modus operandi que Rico mostra amb tot detall, que Fuster es dirigia a sectors heterogenis i que cercava aliances d’ampli espectre per als seus objectius, motiu pel qual Ernest Lluch, tot i les esmenes que li dirigia, considerava que Fuster havia encetat un «nacionalisme populista i progressista»[ii].

Aquest «populisme fusterià» no havia estat construït del no-res sinó que era coherent amb la matriu històrica i política que el mateix Fuster reconstruïa després de la derrota de 1939. I que amb la restauració del 78 i el resultat electoral al País Valencià Fuster recordava com a condició de possibilitat d’una alternativa real de règim, com explicava en una entrevista de Vicent Álvarez per al diari La voz de los trabajadores de l’Organització d’Esquerra Comunista: «La izquierda parlamentaria ganó el 15 de junio y no se ha notado. (…). Me temo que la izquierda ‘de veras’ en el País Valencià, todavía no ha comprendido que ha de ser dialécticamente izquierda y valenciana, revolucionaria y nacionalista. Digo dialécticamente y el que no sea marxista o marxiano, que se retire» (p.319).

Però i quina era aquesta matriu històrica que havia de fornir una esquerra nacionalista i revolucionària? Doncs una que, en primer lloc, obeïa a l’actitud «d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble»[iii], com explicava obertament Fuster a Nosaltres els valencians. I que, en segon lloc, prenia com a moment fundacional «el curt parèntesi revolucionari de les Germanies»[iv], una revolució medieval que s’avançava en el temps al rol jugat pels levellers anglesos o pels sans-culottes francesos. Arran de la decisió de Ferran el Catòlic d’armar els gremis en la València de 1502 davant del perill dels pirates per Fuster es donaria una situació de crisi de poder excepcional: «donades les circumstàncies, allò equivalia al que, avui, en una crisi radical d’un Estat burgès, seria armar els sindicats: els sindicats revolucionaris, és clar. I els gremis valencians del principi del XVI derivaven cap a l’agitació revolucionària: en donar-los armes, difícilment podia hom evitar ja que acudissin a l’acció directa.»[v] Aquest moviment representava una doble revolució; política a la ciutat, social al camp, i amb un rerefons organitzatiu de caire republicà que prenia les ciutats italianes com a model.

L’atenció de Fuster atorgada a les Germanies fructificà de nou en el volum Heretgies, revoltes i sermons (Selecta, 1968) dedicant 83 pàgines a examinar aquest moviment. Tasca d’investigació parella en el temps a la de José Antonio Maravall sobre els comuneros castellans o de la historiografia anglesa marxista sobre els levellers de la guerra civil. Encara més, que la dèria agermanada és una constant en Fuster ho pot provar el fet que ja al 1952 firmés els articles per a la revista Pont Blau amb el pseudònim de Vicent Peris, líder de la facció més esquerrana dels agermanats valencians. No ha d’estranyar que aquesta matriu històrica florís en una Germania Socialista fruit de reivindicar-se d’una mateixa tradició, en paraules de Josep Vicent Marqués:

«L’existència de burgesia i el fet que aquesta haguera arreplegat la tradició espanyolista iniciada després de les Germanies per l’aristocràcia, el fet que haguera prestat suport, fins i tot en els seus sectors mitjans, tant o més al carlisme i al catolicisme polític que no al republicanisme, malgrat la nostra fama liberal, la definitiva vinculació de la burgesia al franquisme permetia parlar en termes emocionals de traïció nacional al poble. La lluita d’esquerra, la lluita anticapitalista enfront del bloc burgès, era l’única eixida a la situació d’opressió nacional del País Valencià.»[vi]

De manera semblant opinava Vicent Álvarez quan deia que el motiu que va impulsar a Fuster a escriure Nosaltres els valencians el 1962 obeïa a una convicció d’intervenció; «perquè el 1962 era possible un moviment, perquè una mena de germania moderna resultava necessària i viable.»[vii]

Jacobins al País Valencià

Negació de la burgesia com agent nacional, arrel republicana de la matriu popular valenciana, la síntesi històrica elaborada per Joan Fuster ens parla, doncs, d’un populisme inequívocament d’esquerres o si es vol d’un nacionalisme popular amb clares perspectives de classe.

Alfons Cucó en elaborar la investigació d’aquesta matriu, assessorat pel mateix Fuster, a El valencianisme polític 1874-1939 reconstruïa aquesta tradició amb brots fins i tot en l’interior del mateix blasquisme. Ben significatiu pel sorgiment de grups de tendència nacionalista republicana al País Valencià que propugnaven idees pancatalanistes com les que podem llegir al diari blasquista El Pueblo:

«Tenemos como ideal una República Valenciana confederada a las demás nacionalidades ibéricas.[viii] (…) Si aspiramos a una república valenciana, la lograremos porque no estamos solos en nuestro ideal. Cataluña siente con nosotros, alienta nuestro ideal mismo (…). Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y Mallorca el camino de la vida… Y además es el cerebro de España (…). Unámonos, pues, a Cataluña contra el enemiga común: el unitarismo. Y estemos seguros de que juntas Cataluña y Valencia venceremos»[ix]

Espurna que eclosionà en els fenòmens dels anys trenta tals com l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco Miranda, per a Viadel «el polític més important del valencianisme republicà»[x], i el Partit Valencianista d’Esquerra. Formacions representatives d’un valencianisme polític, social i cultural, exuberant i expansiu. Esquerra Valenciana, per exemple, postulava en el seu II Congrés una Confederació de Repúbliques Ibèriques que es combinava amb l’afirmació de la «unitat superior lingüística i espiritual» entre el País Valencià, Catalunya i les Balears[xi].

Es tracta d’un fil conductor que Fuster pretenia recosir com explica admirablement Viadel en la seva biografia de V. Marco Miranda:

«Marco és també un precursor. És un dels impulsors, i esdevé el polític més important, del valencianisme republicà, progressista, poc amic de reticències provincianes o localistes, acarat a les futileses del valencianisme conservador que al País Valencià representava Lo Rat Penat i a Catalunya la Lliga. Un valencianisme republicà precedent directe del valencianisme modern que va teoritzar a partir de la dècada de 1960 a Joan Fuster. El valencianisme de Marco i els seus, com la perspectiva del valencianisme de Fuster, parteix d’una clara vocació de transformar socialment el país, d’emancipar les classes populars del jou polític, econòmic i territorial de l’antic règim, de revalencianitzar també culturalment i lingüística el País Valencià i de reconnectar-lo de bell nou a l’àmbit compartit de la cultura catalana.»[xii]

Heus aquí els ventricles de la proposta modernitzadora de Fuster. «Il futuro ha un cuore antico», com deia l’escriptor antifeixista italià Carlo Levi. De fet, Nosaltres els valencians acaba amb una invitació a l’estudi d’aquest cor antic que bategava amb tanta força en el País Valencià dels anys trenta i la guerra civil; «El dia que podrem escriure la petita història d’aquells anys, hi trobarem detalls curiosos i sorprenents.»[xiii]

No ens ha d’estranyar, doncs, que el joc de miralls entre marxisme, republicanisme i valencianisme, prengués tant d’interès a les acaballes de la crisi del franquisme i en el moment en que un procés constituent, o diversos processos constituents, semblava una possibilitat de ruptura amb la dictadura. L’1 de maig de 1976 augurava una estampa ben clara del que passava al País Valencià; una jornada de vagues de treballadores de la neteja, del transport i del taxis, recorria els carrers de la ciutat de València als crits d’amnistia i llibertat, mentre la torre del Micalet era decorada amb un llenç de deu metres amb l’eslògan «La juventud obrera contra la Monarquía»[xiv].

Blaverisme i guerra bruta

La proposta de Fuster s’ha d’entendre en aquestes correlacions de força, de tal manera, que els Països Catalans, apareixen consignats com a un bloc polític constituent que és vist com un perill d’Estat. L’operació Tarradellas, com explica Rico, respon a una estratègia de tallafocs: per a prevenir que Catalunya arribi a «degenerar hasta un republicanismo que, expresado en las elecciones, podria ser peligroso», segons avisa per carta un cacic franquista a Suárez el febrer de 1977[xv], i per un altre cantó, per a promoure a un cabdill oposat als plantejaments valencianistes i mallorquinistes com era Tarradellas, qui s’encarregava d’aclarir en una entrevista de 1978 per a Valencia Semanal les seves opinions: «No creo en los Països Catalans. (…). Yo, que siempre he defendido una postura clara anti Países Catalanes, parece ser que sea ahora el responsable de toda la teoria. Esto es de un infantilismo terrible. (…). No quiero ni hablar del País Valenciano. Lo que dice el País Valenciano no me interesa»[xvi]

De fet, segons el testimoni de Doro Balaguer, dirigent del Partit Comunista del País Valencià de primer i fundador de la Unitat del Poble Valencià més tard, una de les condicions de Suárez a Tarradellas consistiria en fer declaracions com les expressades a l’ABC el 24 d’octubre de 1978: «yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe.»[xvii] El procés constitucional s’encarregaria jurídicament de negar aquesta possibilitat mitjançant els articles 138 i 145. Si per l’article 138 el reclam de sobirania mitjançant els Estatus d’Autonomia era prohibit sota la denuncia de «privilegis», per l’article 145 s’aclaria que; «En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas».

El 1978 Fuster signa amb 19 intel·lectuals el manifest contra l’article 138. L’any següent s’adhereix a la «campanya popular pels Estatuts d’Autonomia dels Països Catalans» que resultarà en un manifest per a un Estatut d’Autonomia que permeti al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya federar-se.

Possibilitat frustrada, però tot i així una possibilitat oberta fruït de les interaccions de Fuster entre l’amalgama de tertulians, apadrinats, intel·lectuals i polítics, que Rico cataloga entre les esquerres, el catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme. Fins al punt que el valencianisme socialista endegarà una Coordinadora Socialista dels Països Catalans per a desenvolupar-los políticament com a marc d’actuació, el PSUC recolzarà la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans, el Partit Comunista del País Valencià reformularà la seva concepció de la valencianitat i, de manera semblant, el Partit Comunista de les Illes Balears plantejarà un subjecte illenc cristal·litzant aquesta concepció en les «Bases per un projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes» al 1977. Paral·lelament, en aquest cas, el PSOE de les Illes havia declarat just un any abans que la pertinença de les Illes als Països Catalans era indiscutible. Climent Garau, president de l’Obra Cultural Balear, expressava el 1975 aquesta ambició estratègica compartida, doncs; «una solució pràctica seria fer una aliança amb el País Valencià i una altra amb Catalunya, que ens obligàs a ajudar-nos» (p.178).

Hi havia una efervescència política i cultural a l’hora de considerar els Països Catalans que anava més enllà de la simple consideració d’un marc territorial. Produint-se iniciatives de tota mena: des de la fundació d’Òmnium el 1961, l’Obra Cultural Balear el 1962 i Acció Cultural del País Valencià el 1971 a la celebració d’encontres de les Ciències Socials dels Països Catalans. Així doncs, com s’explica l’abdicació d’aquest projecte estratègic que havia arribat a ser assumit fins i tot per algunes de les federacions del PSOE? «Analitzat en el seu context, l’abandó dels plantejaments més nacionalistes, doncs, no deixava de ser un final lògic per a una esquerra espanyola que els havia assumit com a part del programa de ruptura democràtica, tal com la república o d’altres elements de l’imaginari de l’antifranquisme més compromès» (p.184).

Una proposta convincent de Rico va en aquesta direcció: la claudicació de l’antifranquisme d’una estratègia de canvi republicà i constituent aniria parella a l’abdicació de la formulació de marcs territorials i polítics com el dels Països Catalans. Restaurada la monarquia calia garantir una governabilitat estable per a les noves elits, tot i que paradoxalment per a aconseguir això es desfermés una guerra bruta contra l’oposició, els GAL a Euskal Herria i el blaverisme al País Valencià, una singular versió del que Gramsci titllava de «parlamentarisme negre».

Doncs la UCD en perdre el poder institucional en les primeres eleccions democràtiques es dedicà a aplicar una tàctica de boicot mobilitzant l’extrema dreta contra els ajuntaments d’esquerres i el Consell Preautonòmic d’Albiñana. «Tot plegat responia a una estratègia per desestabilitzar el procés de construcció autonòmic valencià, però també la descentralització de la resta de l’Estat» (p330).

La demonització de Joan Fuster era part d’una estratègia més àmplia dirigida contra les esquerres valencianes. Criminalització que va començar en publicar-se la guia de viatges, de to irònic i mordaç, El País Valenciano i que l’edició en castellà de Nosaltres els valencians tingués més impediments en sortir, segurament com apunta Rico pel fet de dirigir-se a la població castellano-parlant del País Valencià. Fet que devia incomodar al franquisme nadiu entestat en una estratègia de divisió de les classes populars. Més quan es produïen temptatives ben significatives, per petites que fossin, per part de l’esquerra revolucionària. Les quals, defensant el valencià i vindicant políticament els Països Catalans com a objectiu també partien del reconeixement de la cooficialitat del català i del castellà al País Valencià, en el cas d’organitzacions com l’Organització d’Esquerra Comunista o del Moviment Comunista del País Valencià (p.320).

Per tot plegat, Fuster era un dels objectius a batre en la mesura que era en si mateix «l’intel·lectual de l’antifranquisme valencià» (p.84). L’ideòleg, en definitiva, d’un programa de canvi social i polític que proposava un marc territorial profundament incòmode a l’extrema dreta nadiua i als consensos constitucionals del nou règim.

Tornar a Fuster en aquest any pot ser un viatge de conseqüències xilenes, doncs la matriu històrica que forní i la idea-projecte que reforjà al voltant dels Països Catalans no deixen lloc a cap mena de dubte sobre les seves intencionalitats. En aquest trajecte, el llibre de Toni Rico es fa imprescindible, es tracta ni més ni menys que d’una brúixola sobre els atzucacs polítics soferts pel bloc històric que Fuster va cisellar. Val a dir que a un mestre se l’ha de jutjar pels seus deixebles i en el cas de Fuster perfectament li podríem trasplantar aquest judici optimista de Pi i Margall; «Hom dirà que m’extralimito però que importa? Tinc fe en l’esdevenidor de la humanitat i en la generació que ve darrera la meva.»

[i] Archilés, Ferran, “Pròleg” a Toni Rico, Joan Fuster i el pensament nacional, Catarroja, Editorial Afers, 2021, p. 12.

[ii] Per bé que amb consideracions negatives en raó d’una suposada desconfiança de Fuster per la democràcia política segons l’opinió de Lluch. Citat en Rico, op. cit., p. 307.

[iii] Fuster, Joan, Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1979 [1962], p. 21.

[iv] Fuster, op. cit., p. 59. De fet, ja abans de la publicació d’Heretgies, revoltes i sermons Fuster havia destacat el caràcter antiaristocràtic dels agermanats en la col·lecció d’assajos de Poetes, moriscos i capellans, veure a Fuster, Joan, “La crisi de les germanies” en Poetes, moriscos i capellans, L’Estel, València, 1962, p. 88.

[v] Fuster, Nosaltres els valencians, p. 64.

[vi] Marqués, Josep Vicent, Tots els colors del roig, València, Edicions Tres i Quatre, 1997, p.78.

[vii] Álvarez, Vicent, Un temps i un País, Gràfiques Vimar, Companyia Austrohongaresa de Vapors, 2019, p. 188.

[viii] Trullenque, R., “Nosotros”, El Pueblo, 8.683 (11-1-1916).

[ix] Trullenque, R., Nacionalismo valenciano, Valencia, s/d [1915], p. 23-24.

[x] Viadel, Francesc, Vicent Marco Miranda 1880-1946, Barcelona, Fundació Irla, 2015, p. 68.

[xi] Esquerra Valenciana, Memòria del II Congrés del partit d’Esquerra Valenciana celebrat a València el 20 de febrer de 1937, Imp. La Gavina, Castelló de la Plana, 1938, p. 50-51.

[xii] Viadel, op. cit., p. 102.

[xiii] Fuster, op. cit., p. 234.

[xiv] Segons la crònica de Las Provincias de 1976, simptomàticament titulada “Cuarenta años después vuelven las huelgas y las tensiones laborales”. A Ginés, Andreu, “L’antifranquisme expectant: les grans mobilitzacions tardofranquistes als Països Catalans, 1968-1981”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 139. Alhora, el diari de l’Organització Revolucionària dels Treballadors, En Lucha, explicava que en el 14 de setembre de 1976 una manifestació de 100.000 persones, convocada per les Associacions de Veïns i de mestresses de casa, havia recorregut els carrers de Moratalaz al crit de «amnistía, libertad y abajo la monarquía». Veure a “Editorial”, En Lucha: órgano del Comité Central de la Organización Revolucionaria de los Trabajadores, any VIII, n. 115, 18-9-1976, p. 1-2.

[xv] Rico, op. cit., p. 63.

[xvi] Citat en Viadel, Francesc, “Anticatalanisme i involució al País Valencià contemporani. Conseqüències socials i polítiques d’un moviment reaccionari”, Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca, Manresa, Tigre de Paper, 2018, p. 173.

[xvii] Citat en Rico, op. cit., p. 244

Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de les intel·lectuals més vigoritzants de la tradició socialista.<p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Al gener del 1913, va aparèixer L’acumulació del capital, l’obra principal de Rosa Luxemburg. Amb ella volia realitzar «una contribució a l’explicació econòmica de l’imperialisme», com anunciava el subtítol del llibre.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[i]</a> Més que no pas una aportació modesta, era una vertadera provocació i fins i tot un sacrilegi, ja que la seva autora, de 42 anys d’edat, i que s’havia fet un nom en la polèmica sobre el revisionisme i el debat sobre la vaga de masses com una aguda pensadora de l’esquerra del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a qui no li feia nosa entrar en batalla, es posava ara com a objectiu el marxisme oficial del partit: sense esmentar-la, atacava l’explicació de l’imperialisme que havien fet Karl Kautsky i Rudolf Hilferding. I ho féu sense por a criticar al propi Marx.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Des del 1907 Luxemburg havia impartit classes d’economia política a l’escola del partit  a Berlín, on era reverenciada i estimada pels seus alumnes i molt apreciada pels seus col·legues. August Bebel l’elogià com la millora professora de l’escola i la defensà de tots els atacs.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn2" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ii]</a> De les classes per al seu curs havia de fer un llibre de text, una introducció a l’economia política. Rosa Luxemburg va dedicar-s’hi en cos i ànima: retallà, afegí i amplià, però mai arribà a concloure’l. Va topar amb un problema que, en la seva opinió, Marx, en la seva anàlisi del procés d’acumulació del capital, havia deixat sense resoldre. Per aquest motiu va interrompre el treball del seu llibre i es llençà amb totes les seves energies a l’intent d’omplir aquests buits que creia haver descobert en la construcció teòrica de Marx.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn3" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iii]</a> En al voltant d’un any va escriure un llibre completament nou i diferent: L’acumulació del capital, un total de 446 pàgines en la seva edició original.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’acumulació del capital és un llibre acadèmic, no un pamflet polític. En tres capítols Rosa Luxemburg presenta, en primer lloc, el problema que Marx no va resoldre al segon volum d’El capital i tampoc després. Es tracta del problema de la «reproducció ampliada» del «capital social total», és a dir, de l’acumulació de capital a un nivell social (nacional, global); allò que avui descriuríem com el problema del creixement econòmic (nacional o global). Quan després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupà la teoria del creixement econòmic, no per casualitat hom trobava a Marx un dels seus pioners, com van reconèixer fins i tot destacats no-marxistes. Marx va ser en realitat el primer economista polític, després de François Quesnay. El 1862 va intentar portar a terme una anàlisi del procés de circulació de mercaderies i diner en una economia capitalista, primer en una forma gràfica, després en un sistema d’equacions. Els seus famosos «esquemes de reproducció» son avui el més semblant al primer model macroeconòmic, un model dels processos generals d’una economia capitalista. Rosa Luxemburg el trobà defectuós, ja que no podia explicar de manera satisfactòria el procés d’acumulació, és a dir, el mecanisme de creixement econòmic en el capitalisme. Per a Luxemburg, Marx anà massa lluny en les abstraccions i no va resoldre el problema de la «realització» (és a dir, de la transformació de la mercaderia produïda en diner) de la plusvàlua (o de part del producte net anual, que excedia la suma dels salaris pagats).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la segona part, Rosa Luxemburg presentà la història del problema, en una seqüència de combats o «duels» teòrics entre conegudes personalitats de la història de la teoria (Ricardo, Say, Malthus, Sismondi), fins a les polèmiques en Rússia sobre la possibilitat o impossibilitat del «desenvolupament del capitalisme».<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A la tercera part, Rosa Luxemburg presentà la seva solució al problema: el capitalisme modern, segons el seu principal argument, necessitava d’altres «espais» o «medis» no-capitalistes. L’acumulació de capital en els principals països del capitalisme i del seu centre només pot funcionar, quan ho fa, perquè l’excedent de producció de mercaderies (que correspon a la part de la plusvàlua de la creació de valor) es distribueix en els «espais» no capitalistes. Aquesta lògica «interna» de l’acumulació de capital porta a què tots els països capitalistes sentin l’impuls d’apropiar-se dels «espais» i medis no-capitalistes, colonitzar-los i incorporar-los (i, al mateix temps, al mercat mundial).<blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><cite style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907</cite></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En els darrers sis capítols del llibre analitzà com es desenvolupava aquest procés de colonització: de la transformació sistemàtica d’una economia agrícola natural i basada en la subsistència a una economia de mercat capitalista fins al sistema de préstecs i aranzels internacional. El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi del «militarisme». Aleshores no existia comerç d’armes mundial com l’actual: les indústries armamentístiques dels països del centre capitalista només venien al «seu» govern. Per això Rosa Luxemburg investigà quin era el paper real de l’Estat (com a client en l’adquisició d’armes) en el procés d’acumulació de capital.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Amb aquest llibre no li anà bé a Rosa Luxemburg. Tret de Franz Mehring, tots els qui tenien una reputació com a teòrics en la socialdemocràcia d’aleshores li van portar la contrària. La controvèrsia desencadenà la qüestió de si el problema del «creixement» en el capitalisme (o, en paraules de Marx, de «l’acumulació accelerada») podia resoldre’s a partir de la base deixada per Marx o no. Ningú disputà la rellevància de l’anàlisi de l’imperialisme, però la majoria consideraren la solució de Rosa Luxemburg al problema teòric de l’acumulació com insuficient. La llarga crítica d’Otto Bauer, que no va tardar a aparèixer a Die Neue Zeit (aleshores la revista teòrica més important del socialisme internacional), ho mostra amb claredat. Bauer intentà exactament allò que en opinió de Luxemburg no existia: una anàlisi dinàmica del creixement capitalista sota les mateixes assumpcions que havia fet Marx.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn4" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iv]</a>  Anton Pannekoek, que políticament era molt proper a Rosa Luxembrug, considerà que la seva argumentació contenia molts errors, i opinà que tot i que havia entès correctament el significat del colonialisme i l’imperialisme, no l’havia aconseguit explicar bé del tot.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Rosa Luxemburg s’indignà amb la crítica destructora feta al seu treball. A la presó va escriure una resposta a les crítiques, i un resum de la seva teoria, lliure de la càrrega més acadèmica. Bàsicament era una polèmica amb la crítica d’Otto Bauer (molt més llarga que el text de Bauer). Aquest escrit és destacable per la forma breu i concisa amb la que Rosa Luxemburg expressà els problemes de la teories de l’acumulació i les crisis de Marx.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn5" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[v]</a> Va publicar-se de manera pòstuma, el 1921, i no va aconseguir convèncer als seus crítics. No obstant, el llibre sobre l’acumulació de Rosa Luxemburg ha tingut una llarga influència, ja que, sense voler-ho, va portar a tot un debat entre els economistes marxistes, que encara perdurà dècades després de la seva mort.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Gràcies a la crítica de Marx de Rosa Luxemburg els economistes marxistes van començar a debatre sobre les mancances i febleses de la teoria econòmica de Marx. Amb raó, ja que Marx va interrompre el seu treball en el manuscrit del segon volum d’El capital l’estiu del 1882, després d’haver treballat en ell gairebé 20 anys i haver experimentat amb les variants més diverses dels seus «esquemes de reproducció». Això no podia saber-ho Rosa Luxemburg, però la seva intuïció no la va enganyar. La teoria de Marx era en aquest punt (com en d’altres) incompleta, inconclusa, fàcil d’interpretar de diverses maneres i, en conseqüència, insuficient.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn6" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vi]</a><figure class="wp-block-image size-full" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-22583 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2022/01/wikipedia-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: middle;" width="1024" /></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Avui la teoria de l’imperialisme de Rosa Luxemburg és interpretada de manera parcial i, per regla general, en altres termes, i utilitzada, en conseqüència, molt més a la sociologia que a l’economia. El teorema (o, millor dit, la figura retòrica, o de pensament) «d’apropiació de terres» (Landnahme), responsable del creixement capitalista, està vinculat amb aquest ús, ja que la tesi central de Rosa Luxemburg de la dependència del capitalisme d’espais o medis precapitalistes o no-capitalistes no és aplicable a regions o societats més enllà dels països on s’origina del capitalisme modern. Dintre dels països capitalistes més desenvolupats hi havien i hi han nínxols, illes, economies senceres, privades o col·lectives, de subsistència i manteniment, en associacions familiars, d’amics, de veïns o municipals, sense intercanvis, sense mercat, sense competència, sense relacions capitalistes. El capitalisme històric, com l’actual, sempre ha estat molt més que una economia de mercat o de mercaderies «pura», però el mode de producció capitalista té des de bon començament la tendència a estendre’s per tot arreu, allà on encara no és present. Diversos períodes de la història del capitalisme, com per exemple la llarga prosperitat de la postguerra, «l’època daurada» del capitalisme de l’Estat del Benestar (al mateix temps una era de «descolonització») poden explicar-se també amb aquest procés «d’apropiació de terres» capitalista. Les economies capitalistes desenvolupades esdevenen cada cop més capitalistes, cada cop més àmbits de la producció i reproducció material (i espiritual), de la vida quotidiana, són envaïts per pràctiques capitalistes. El «mercat intern» creixia tant com el mercat mundial.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn7" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vii]</a> <p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">«Apropiació de terres» és una metàfora que no s’ajusta al capitalisme modern. No ho fa perquè la conquesta, ocupació i apropiació de terres no era aleshores ni és ara l’element que necessita per viure. Tota economia capitalista existeix únicament, és clar, en un espai i temps. Per descomptat, necessita terres, i òbviament, transforma constantment l’espai social i econòmic (la geografia regional, nacional i global de l’economia). Per al desenvolupament capitalista, però, la transformació de totes les relacions socials i econòmiques, la seva conversió en mercaderia, la seva «mercantilització» o «capitalització», és més important que l’expansió espacial o la colonització de nous territoris.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn8" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[viii]</a><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’actualitat de Rosa Luxemburg és encara més clara quan tenim davant nostre la situació al món actual. Com a bona alumna del vell Marx, volia seguir tota la «teoria del desenvolupament capitalista» des del començament fins al final de la història, ampliar-la, i, allà on fos necessari, introduir afegitons o corregir-la. L’explicació de per què, quan i sota quines condicions el capitalisme modern fou històricament possible, per què i com començà el seu auge històric a l’Europa al segle XIX i després assolí la seva forma econòmica dominant a tot el món, aquesta explicació, diem, era, al seu parer, incompleta. Per comprendre el capitalisme calia pensar el que avui és (gairebé) impensable: com, on, per què i quan arribarà al seu final històric el capitalisme, i quan serà necessari que així sigui.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La resposta de Rosa Luxemburg era clara: quan el capitalisme, en totes les seves formes, com a capitalisme industrial, comercial i financer, conquereixi tot el món, quan hagi transformat per complet tots els espais precapitalistes o no-capitalistes en «espais interiors» capitalistes, aleshores arribarà inevitablement als seus límits. No en el sentit d’un «col·lapse», de la freqüentment citada «gran ensulsiada», sinó en el sentit d’un estancament i depressió sostinguts, del declivi d’un sistema econòmic i social que ha esgotat el seu potencial històric i que sobreviu per l’exhauriment de les fonts de la riquesa social, tant dels homes com de la natura. Per primera vegada estem a prop d’una situació així, ens acostem a un «moment Luxemburg»: la crisi actual en la que ens troben ens ho recorda cada dia, com ho fa el veloç desenvolupament capitalista dels «països en vies de desenvolupament», que en unes poques dècades han aconseguit posar-se a nivell del que als principals països del centre capitalista va costar segles. Ara bé, quan ja no hi ha més nous països, ni més nous «mercats interiors» ni poden inventar-se noves locomotores per al creixement, què passa amb un sistema econòmic que des del seu començament es basa en una constant acceleració del seu creixement constant?<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907, que per als seus contemporanis va ser un esdeveniment decisiu, similar al que ha estat per a nosaltres l’esclat de la crisi financera del 2007-2008. Luxemburg les va utilitzar com una oportunitat per pensar més enllà dels límits del sistema capitalista de la seva època, i amb això creia haver albirat els seus límits. Aquí s’equivocà.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Luxemburg fou una economista política que valorava ser reconeguda i apreuada com a tal. També els seus escrits més coneguts, com ‘Reforma social o revolució’, ‘Vaga de masses, partit i sindicats’ o ‘el pamflet de Junius’, són, en allò essencial, anàlisis polítiques i econòmiques, no disquisicions de teoria política.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn9" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ix]</a> Als intents d’incorporar-la, a ella i a la seva obra, a una amalgama de «feminisme marxista» en el qual desapareixen per complet les seves contribucions a l’economia política, hagués reaccionat possiblement irada.<a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_edn10" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[x]</a><h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-weight: 500; line-height: 1.84; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: pxfuel.com</h6><h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; font-weight: 500; line-height: 1.84; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Traducció d’Àngel Ferrero</h6><hr class="wp-block-separator" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: solid; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top-color: initial; border-top-style: solid; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; height: 1px; margin: 0px; max-width: 100px;" /><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref1" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[i]</a>               Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals. Ein Beitrag zur ökonomischen Erklärung des Imperialismus, Berlín: Verlag Buchhandlung Vorwärts Paul Singer GmbH 1913 (reproduït a: Ibid., Gesammelte Werke, vol. 5) <p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref2" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ii]</a>              Aquesta primera escola de partit del SPD, que funcionà del 1906 fins el 1914, fou una de les millors contribucions de la socialdemocràcia de preguerra, admirada i amb freqüència copiada per altres, a menor escala. Una xifra considerable de funcionaris del partit es va formar a ella: Friedrich Ebert va ser un dels alumnes de Rosa Luxemburg.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref3" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iii]</a>             El llibre de Rosa Luxemburg es publicà el 1925 a partir dels manuscrits conservats per Paul Levi amb el títol d’Introducció a l’economia nacional (reimprès a Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5).   <p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref4" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[iv]</a>             Veieu Otto Bauer, Die Akkumulation des Kapitals, a Die Neue Zeit, I. vol. 1913, pp. 831-862 (reimprès a: Otto Bauer, Werkausgabe, vol. 7).              <p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref5" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[v]</a>              Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals oder Was die Epigonen aus der Marxschen Theorie gemacht haben. Eine Antikritik von Rosa Luxemburg, Leipzig: Frankes Verlag GmbH 1921 (reimprès a: Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5)<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref6" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vi]</a>             Els manuscrits de Marx sobre el segon volum d’El capital s’han publicat als volums II/4.1 i II / 11 de l’edició MEGA (Obres Completes de Marx i Engels).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref7" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[vii]</a>            Burkard Lutz ha presentat una explicació d’aquesta mena, luxemburguista, per a la prosperitat de postguerra (veieu Burkart Lutz, Der kurze Traum immerwährender Prosperität, Frankfurt a Main, 1984).<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref8" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[viii]</a>           Sobre el teorema de «l’apropiació» i el seu ús en l’anàlisi del capitalisme contemporani, veieu Klaus Dörre, ‘Die neue Landnahme. Dynamik und Grenzen des Finanzmarktkapitalismus’, a:  Klaus Dörre/Stephan Lessenich/Hartmut Rosa, Soziologie – Kapitalismus – Kritik, Frankfurt am Main, 2009.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref9" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[ix]</a>             Per a aquesta lectura de Luxemburgs, veieu Michael R. Krätke, Das verdrängte ökonomische Erbe, a Jörn Schütrumpf (Ed.), Rosa Luxemburg oder: Der Preis der Freiheit, Berlín, 2010.<p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a href="https://catarsimagazin.cat/lactualitat-de-rosa-luxemburg/#_ednref10" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[x]</a>              Per a una lectura feminista, veieu Frigga Haug, Rosa Luxemburg und  die Kunst der Politik, Hamburg, 2007.

Tal dia com avui fou assassinada Rosa Luxemburg. Més enllà de la seva militància i compromís, avui cal reivindicar-la com una de les intel·lectuals més vigoritzants de la tradició socialista.

Al gener del 1913, va aparèixer L’acumulació del capital, l’obra principal de Rosa Luxemburg. Amb ella volia realitzar «una contribució a l’explicació econòmica de l’imperialisme», com anunciava el subtítol del llibre.[i] Més que no pas una aportació modesta, era una vertadera provocació i fins i tot un sacrilegi, ja que la seva autora, de 42 anys d’edat, i que s’havia fet un nom en la polèmica sobre el revisionisme i el debat sobre la vaga de masses com una aguda pensadora de l’esquerra del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) a qui no li feia nosa entrar en batalla, es posava ara com a objectiu el marxisme oficial del partit: sense esmentar-la, atacava l’explicació de l’imperialisme que havien fet Karl Kautsky i Rudolf Hilferding. I ho féu sense por a criticar al propi Marx.

Des del 1907 Luxemburg havia impartit classes d’economia política a l’escola del partit a Berlín, on era reverenciada i estimada pels seus alumnes i molt apreciada pels seus col·legues. August Bebel l’elogià com la millora professora de l’escola i la defensà de tots els atacs.[ii] De les classes per al seu curs havia de fer un llibre de text, una introducció a l’economia política. Rosa Luxemburg va dedicar-s’hi en cos i ànima: retallà, afegí i amplià, però mai arribà a concloure’l. Va topar amb un problema que, en la seva opinió, Marx, en la seva anàlisi del procés d’acumulació del capital, havia deixat sense resoldre. Per aquest motiu va interrompre el treball del seu llibre i es llençà amb totes les seves energies a l’intent d’omplir aquests buits que creia haver descobert en la construcció teòrica de Marx.[iii] En al voltant d’un any va escriure un llibre completament nou i diferent: L’acumulació del capital, un total de 446 pàgines en la seva edició original.

L’acumulació del capital és un llibre acadèmic, no un pamflet polític. En tres capítols Rosa Luxemburg presenta, en primer lloc, el problema que Marx no va resoldre al segon volum d’El capital i tampoc després. Es tracta del problema de la «reproducció ampliada» del «capital social total», és a dir, de l’acumulació de capital a un nivell social (nacional, global); allò que avui descriuríem com el problema del creixement econòmic (nacional o global). Quan després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupà la teoria del creixement econòmic, no per casualitat hom trobava a Marx un dels seus pioners, com van reconèixer fins i tot destacats no-marxistes. Marx va ser en realitat el primer economista polític, després de François Quesnay. El 1862 va intentar portar a terme una anàlisi del procés de circulació de mercaderies i diner en una economia capitalista, primer en una forma gràfica, després en un sistema d’equacions. Els seus famosos «esquemes de reproducció» son avui el més semblant al primer model macroeconòmic, un model dels processos generals d’una economia capitalista. Rosa Luxemburg el trobà defectuós, ja que no podia explicar de manera satisfactòria el procés d’acumulació, és a dir, el mecanisme de creixement econòmic en el capitalisme. Per a Luxemburg, Marx anà massa lluny en les abstraccions i no va resoldre el problema de la «realització» (és a dir, de la transformació de la mercaderia produïda en diner) de la plusvàlua (o de part del producte net anual, que excedia la suma dels salaris pagats).

A la segona part, Rosa Luxemburg presentà la història del problema, en una seqüència de combats o «duels» teòrics entre conegudes personalitats de la història de la teoria (Ricardo, Say, Malthus, Sismondi), fins a les polèmiques en Rússia sobre la possibilitat o impossibilitat del «desenvolupament del capitalisme».

A la tercera part, Rosa Luxemburg presentà la seva solució al problema: el capitalisme modern, segons el seu principal argument, necessitava d’altres «espais» o «medis» no-capitalistes. L’acumulació de capital en els principals països del capitalisme i del seu centre només pot funcionar, quan ho fa, perquè l’excedent de producció de mercaderies (que correspon a la part de la plusvàlua de la creació de valor) es distribueix en els «espais» no capitalistes. Aquesta lògica «interna» de l’acumulació de capital porta a què tots els països capitalistes sentin l’impuls d’apropiar-se dels «espais» i medis no-capitalistes, colonitzar-los i incorporar-los (i, al mateix temps, al mercat mundial).

Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907

En els darrers sis capítols del llibre analitzà com es desenvolupava aquest procés de colonització: de la transformació sistemàtica d’una economia agrícola natural i basada en la subsistència a una economia de mercat capitalista fins al sistema de préstecs i aranzels internacional. El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi del «militarisme». Aleshores no existia comerç d’armes mundial com l’actual: les indústries armamentístiques dels països del centre capitalista només venien al «seu» govern. Per això Rosa Luxemburg investigà quin era el paper real de l’Estat (com a client en l’adquisició d’armes) en el procés d’acumulació de capital.

Amb aquest llibre no li anà bé a Rosa Luxemburg. Tret de Franz Mehring, tots els qui tenien una reputació com a teòrics en la socialdemocràcia d’aleshores li van portar la contrària. La controvèrsia desencadenà la qüestió de si el problema del «creixement» en el capitalisme (o, en paraules de Marx, de «l’acumulació accelerada») podia resoldre’s a partir de la base deixada per Marx o no. Ningú disputà la rellevància de l’anàlisi de l’imperialisme, però la majoria consideraren la solució de Rosa Luxemburg al problema teòric de l’acumulació com insuficient. La llarga crítica d’Otto Bauer, que no va tardar a aparèixer a Die Neue Zeit (aleshores la revista teòrica més important del socialisme internacional), ho mostra amb claredat. Bauer intentà exactament allò que en opinió de Luxemburg no existia: una anàlisi dinàmica del creixement capitalista sota les mateixes assumpcions que havia fet Marx.[iv] Anton Pannekoek, que políticament era molt proper a Rosa Luxembrug, considerà que la seva argumentació contenia molts errors, i opinà que tot i que havia entès correctament el significat del colonialisme i l’imperialisme, no l’havia aconseguit explicar bé del tot.

Rosa Luxemburg s’indignà amb la crítica destructora feta al seu treball. A la presó va escriure una resposta a les crítiques, i un resum de la seva teoria, lliure de la càrrega més acadèmica. Bàsicament era una polèmica amb la crítica d’Otto Bauer (molt més llarga que el text de Bauer). Aquest escrit és destacable per la forma breu i concisa amb la que Rosa Luxemburg expressà els problemes de la teories de l’acumulació i les crisis de Marx.[v] Va publicar-se de manera pòstuma, el 1921, i no va aconseguir convèncer als seus crítics. No obstant, el llibre sobre l’acumulació de Rosa Luxemburg ha tingut una llarga influència, ja que, sense voler-ho, va portar a tot un debat entre els economistes marxistes, que encara perdurà dècades després de la seva mort.

Gràcies a la crítica de Marx de Rosa Luxemburg els economistes marxistes van començar a debatre sobre les mancances i febleses de la teoria econòmica de Marx. Amb raó, ja que Marx va interrompre el seu treball en el manuscrit del segon volum d’El capital l’estiu del 1882, després d’haver treballat en ell gairebé 20 anys i haver experimentat amb les variants més diverses dels seus «esquemes de reproducció». Això no podia saber-ho Rosa Luxemburg, però la seva intuïció no la va enganyar. La teoria de Marx era en aquest punt (com en d’altres) incompleta, inconclusa, fàcil d’interpretar de diverses maneres i, en conseqüència, insuficient.[vi]

Avui la teoria de l’imperialisme de Rosa Luxemburg és interpretada de manera parcial i, per regla general, en altres termes, i utilitzada, en conseqüència, molt més a la sociologia que a l’economia. El teorema (o, millor dit, la figura retòrica, o de pensament) «d’apropiació de terres» (Landnahme), responsable del creixement capitalista, està vinculat amb aquest ús, ja que la tesi central de Rosa Luxemburg de la dependència del capitalisme d’espais o medis precapitalistes o no-capitalistes no és aplicable a regions o societats més enllà dels països on s’origina del capitalisme modern. Dintre dels països capitalistes més desenvolupats hi havien i hi han nínxols, illes, economies senceres, privades o col·lectives, de subsistència i manteniment, en associacions familiars, d’amics, de veïns o municipals, sense intercanvis, sense mercat, sense competència, sense relacions capitalistes. El capitalisme històric, com l’actual, sempre ha estat molt més que una economia de mercat o de mercaderies «pura», però el mode de producció capitalista té des de bon començament la tendència a estendre’s per tot arreu, allà on encara no és present. Diversos períodes de la història del capitalisme, com per exemple la llarga prosperitat de la postguerra, «l’època daurada» del capitalisme de l’Estat del Benestar (al mateix temps una era de «descolonització») poden explicar-se també amb aquest procés «d’apropiació de terres» capitalista. Les economies capitalistes desenvolupades esdevenen cada cop més capitalistes, cada cop més àmbits de la producció i reproducció material (i espiritual), de la vida quotidiana, són envaïts per pràctiques capitalistes. El «mercat intern» creixia tant com el mercat mundial.[vii]

«Apropiació de terres» és una metàfora que no s’ajusta al capitalisme modern. No ho fa perquè la conquesta, ocupació i apropiació de terres no era aleshores ni és ara l’element que necessita per viure. Tota economia capitalista existeix únicament, és clar, en un espai i temps. Per descomptat, necessita terres, i òbviament, transforma constantment l’espai social i econòmic (la geografia regional, nacional i global de l’economia). Per al desenvolupament capitalista, però, la transformació de totes les relacions socials i econòmiques, la seva conversió en mercaderia, la seva «mercantilització» o «capitalització», és més important que l’expansió espacial o la colonització de nous territoris.[viii]

L’actualitat de Rosa Luxemburg és encara més clara quan tenim davant nostre la situació al món actual. Com a bona alumna del vell Marx, volia seguir tota la «teoria del desenvolupament capitalista» des del començament fins al final de la història, ampliar-la, i, allà on fos necessari, introduir afegitons o corregir-la. L’explicació de per què, quan i sota quines condicions el capitalisme modern fou històricament possible, per què i com començà el seu auge històric a l’Europa al segle XIX i després assolí la seva forma econòmica dominant a tot el món, aquesta explicació, diem, era, al seu parer, incompleta. Per comprendre el capitalisme calia pensar el que avui és (gairebé) impensable: com, on, per què i quan arribarà al seu final històric el capitalisme, i quan serà necessari que així sigui.

La resposta de Rosa Luxemburg era clara: quan el capitalisme, en totes les seves formes, com a capitalisme industrial, comercial i financer, conquereixi tot el món, quan hagi transformat per complet tots els espais precapitalistes o no-capitalistes en «espais interiors» capitalistes, aleshores arribarà inevitablement als seus límits. No en el sentit d’un «col·lapse», de la freqüentment citada «gran ensulsiada», sinó en el sentit d’un estancament i depressió sostinguts, del declivi d’un sistema econòmic i social que ha esgotat el seu potencial històric i que sobreviu per l’exhauriment de les fonts de la riquesa social, tant dels homes com de la natura. Per primera vegada estem a prop d’una situació així, ens acostem a un «moment Luxemburg»: la crisi actual en la que ens troben ens ho recorda cada dia, com ho fa el veloç desenvolupament capitalista dels «països en vies de desenvolupament», que en unes poques dècades han aconseguit posar-se a nivell del que als principals països del centre capitalista va costar segles. Ara bé, quan ja no hi ha més nous països, ni més nous «mercats interiors» ni poden inventar-se noves locomotores per al creixement, què passa amb un sistema econòmic que des del seu començament es basa en una constant acceleració del seu creixement constant?

Rosa Luxemburg va viure en un període de llarga prosperitat, que va iniciar-se el 1895 i va mantenir-se fins a l’esclat de la Gran Guerra. Va viure i observar dues grans crisis: la gran crisi del 1900-1901 i la gran crisi financera del 1907, que per als seus contemporanis va ser un esdeveniment decisiu, similar al que ha estat per a nosaltres l’esclat de la crisi financera del 2007-2008. Luxemburg les va utilitzar com una oportunitat per pensar més enllà dels límits del sistema capitalista de la seva època, i amb això creia haver albirat els seus límits. Aquí s’equivocà.

Luxemburg fou una economista política que valorava ser reconeguda i apreuada com a tal. També els seus escrits més coneguts, com ‘Reforma social o revolució’, ‘Vaga de masses, partit i sindicats’ o ‘el pamflet de Junius’, són, en allò essencial, anàlisis polítiques i econòmiques, no disquisicions de teoria política.[ix] Als intents d’incorporar-la, a ella i a la seva obra, a una amalgama de «feminisme marxista» en el qual desapareixen per complet les seves contribucions a l’economia política, hagués reaccionat possiblement irada.[x]

Foto de portada: pxfuel.com

Traducció d’Àngel Ferrero

[i] Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals. Ein Beitrag zur ökonomischen Erklärung des Imperialismus, Berlín: Verlag Buchhandlung Vorwärts Paul Singer GmbH 1913 (reproduït a: Ibid., Gesammelte Werke, vol. 5)

[ii] Aquesta primera escola de partit del SPD, que funcionà del 1906 fins el 1914, fou una de les millors contribucions de la socialdemocràcia de preguerra, admirada i amb freqüència copiada per altres, a menor escala. Una xifra considerable de funcionaris del partit es va formar a ella: Friedrich Ebert va ser un dels alumnes de Rosa Luxemburg.

[iii] El llibre de Rosa Luxemburg es publicà el 1925 a partir dels manuscrits conservats per Paul Levi amb el títol d’Introducció a l’economia nacional (reimprès a Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5).

[iv] Veieu Otto Bauer, Die Akkumulation des Kapitals, a Die Neue Zeit, I. vol. 1913, pp. 831-862 (reimprès a: Otto Bauer, Werkausgabe, vol. 7).

[v] Veieu Rosa Luxemburg, Die Akkumulation des Kapitals oder Was die Epigonen aus der Marxschen Theorie gemacht haben. Eine Antikritik von Rosa Luxemburg, Leipzig: Frankes Verlag GmbH 1921 (reimprès a: Íbid., Gesammelte Werke, vol. 5)

[vi] Els manuscrits de Marx sobre el segon volum d’El capital s’han publicat als volums II/4.1 i II / 11 de l’edició MEGA (Obres Completes de Marx i Engels).

[vii] Burkard Lutz ha presentat una explicació d’aquesta mena, luxemburguista, per a la prosperitat de postguerra (veieu Burkart Lutz, Der kurze Traum immerwährender Prosperität, Frankfurt a Main, 1984).

[viii] Sobre el teorema de «l’apropiació» i el seu ús en l’anàlisi del capitalisme contemporani, veieu Klaus Dörre, ‘Die neue Landnahme. Dynamik und Grenzen des Finanzmarktkapitalismus’, a: Klaus Dörre/Stephan Lessenich/Hartmut Rosa, Soziologie – Kapitalismus – Kritik, Frankfurt am Main, 2009.

[ix] Per a aquesta lectura de Luxemburgs, veieu Michael R. Krätke, Das verdrängte ökonomische Erbe, a Jörn Schütrumpf (Ed.), Rosa Luxemburg oder: Der Preis der Freiheit, Berlín, 2010.

[x] Per a una lectura feminista, veieu Frigga Haug, Rosa Luxemburg und die Kunst der Politik, Hamburg, 2007.