Apujar els tipus d’interès és un atac als treballadors

Amb una inflació per sobre del 5 per cent per primera vegada des de la crisi financera, els polítics estan perplexos. La resposta ortodoxa a l’alta inflació és augmentar els tipus d’interès. Se suposa que augmentar el cost dels préstecs redueix la despesa i la inversió, reduint la pressió sobre els recursos que poden fer pujar els preus quan l’economia creix ràpidament.

Però la inflació no sempre és causada per altes taxes de creixement econòmic que xoquen amb uns recursos limitats. Pot ser causada per qualsevol cosa que generi un desequilibri sobtat entre la demanda i l’oferta d’un producte en particular. Avui, aquests productes bàsics són els combustibles fòssils.

L’augment dels preus del petroli i el gas natural —el llegat d’una pandèmia en la qual l’activitat econòmica i, per tant, el consum de combustible van caure a nivells molt baixos, provocant una reducció de l’oferta— afecta els preus de gairebé tots els altres productes bàsics. Aquest efecte dominó ha estat especialment clar en el cas dels aliments com a resultat del paper clau dels fertilitzants derivats del gas natural.

El resultat ha estat un augment particularment fort en la inflació dels aliments, el combustible i altres béns de consum importats al Regne Uniti, un efecte que s’ha vist exacerbat per les interrupcions en les cadenes de subministrament causades per la pandèmia. Aquest tipus d’inflació afecta predominantment als pobres, i gairebé 5 milions de persones al Regne Unit tenen dificultats per alimentar-se a com a resultat de l’augment dels preus.

Aquesta situació inusual planteja una pregunta important: Què se suposa que han de fer els polítics quan la inflació és alta, però el creixement i la inversió són moderats?

Preguntes semblants van plantejar-se durant la dècada de 1970, just a la cúspide de la revolució neoliberal. Al Regne Unit, el creixement i la inversió van ser baixos, però la inflació va ser alta, causada un cop més per l’augment dels preus de l’energia, resultat en aquest cas de la formació de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP).

La ruptura de la relació entre nivells d’ocupació laboral i inflació que va tenir lloc durant aquest període és considerada com la sentència de mort del consens keynesià. Atès que la inflació no estava sent impulsada per una alta demanda, no podia resoldre’s simplement retallant la despesa pública, elevant els tipus d’interès o negociant una moderació salarial amb els sindicats. El problema era l’energia.

Naturalment, aquest fet va donar als treballadors del sector energètic molt més poder. Els miners en particular van organitzar-se durant aquest període per tal d’assegurar-se augments salarials i posar fre al declivi de la seva indústria.

Simultàniament, els economistes neoliberals van fer servir l’anomenada «crisi de l’estanflació» com una oportunitat d’or per a acabar amb els últims vestigis del consens socialdemòcrata. Argumentaven que la inflació estava sent impulsada per governs irresponsables que injectaven massa diners a l’economia i que eren incapaços d’enfrontar-se a uns sindicats excessivament militants que exigien salaris més alts.

Les diferents interpretacions de la crisi van dur a una confrontació èpica entre capital i treball que va donar lloc a l’«Hivern del Malestar», a la introducció d’una setmana de tres dies i, en última instància, a l’elecció de Margaret Thatcher.

Thatcher immediatament es va disposar a institucionalitzar la visió neoliberal de la inflació augmentant dràsticament els tipus d’interès. Els neoliberals van argumentar que la inflació era «sempre i a tot arreu un fenomen monetari»: en altres paraules, quan els preus pujaven, era perquè els governs havien perdut el control de l’oferta monetària. L’augment dels tipus d’interès, juntament amb les retallades en la despesa pública, havia de desincentivar l’endeutament i, per tant, limitar el creixement de l’oferta monetària.

Aquesta teoria mai va funcionar a la pràctica. Gràcies a la desregulació financera, els préstecs van augmentar més ràpid sota el govern de Thatcher que en qualsevol altre moment de la història. Però, realment, aquest dràstic augment dels tipus d’interès no buscava reduir l’oferta monetària: la seva funció era generar una crisi econòmica que disciplinés als treballadors organitzats.

Durant els anys 80, quan va quedar clar que no hi havia una forma fàcil d’utilitzar els tipus d’interès per a controlar l’oferta monetària, el monetarisme va caure silenciosament en desgràcia entre els banquers centrals. Però el xoc dels tipus d’interès de Thatcher, repetit pel xoc de Volcker que va tenir lloc als Estats Units, és recordat com un pas necessari i decisiu per a aturar l’«espiral de salaris i preus» de la dècada de 1970.

Potser Thatcher va acabar amb la crisi dels 70, però ho va fer enfonsant a milions de persones en la pobresa i creant una economia funcional només per a una petita elit del sud d’Anglaterra. Una part significativa de l’agitació política i econòmica que estem vivint avui dia es remunta a les decisions preses sota el seu govern.

A més, la inflació va acabar caient a llarg termini a causa de l’estabilització dels preus del petroli, cosa que hauria succeït de totes formes amb la normalització del rol de l’OPEP als mercats energètics mundials.

La gesta única de Thatcher no va ser descobrir com fer servir la política monetària per a reduir la inflació; va ser descobrir com fer servir la política monetària per a disciplinar a la classe treballadora. Avui, els seus descendents estan intentant fer exactament el mateix.

Els defensors d’un augment dels tipus d’interès saben que el problema al qual ens enfrontem no és un sobreescalfament de l’economia, sinó les ones provocades per l’impacte de l’augment dels preus de l’energia. Encarir els préstecs simplement encotillarà encara més una economia que ja es troba estancada, frenant el consum i la inversió i, per tant, els salaris i la creació de llocs de treball.

Però, de la mateixa forma que ho necessitava a la dècada de 1980, el capital necessita ara disciplinar al treball per a protegir els seus beneficis. Alguns treballadors han gaudit de considerables baixes remunerades o han passat més temps treballant des de casa, i ara no estan disposats a tornar a les pèssimes condicions laborals dels anys anteriors a la pandèmia.

D’altres han tingut menys sort i han passat els últims anys guanyant salaris miserables en condicions insegures. Ara, però, molts d’aquests treballadors s’estan organitzant: podem veure un lleuger augment en l’afiliació i l’activitat sindical que podria començar a revertir un declivi que dura dècades.

És poc probable que, de moment, veiem una teràpia de xoc monetari a l’estil de Thatcher. El treball organitzat es troba en una posició tan feble que un augment dràstic dels tipus d’interès (a diferència de l’anunciat recentment) és una tàctica innecessària donat el caos que causaria.

Però la dreta, amb la intenció de justificar una resposta disciplinària de l’Estat, ja està intentant difondre un relat que culpa els treballadors de l’augment de la inflació. Només cal sentir la petició de moderació salarial feta pel governador del Banc d’Anglaterra (ridiculitzada — amb raó— des que es va saber que guanya més de mig milió de lliures a l’any).

Un dels pocs ‘problemes’ que l’economia del Regne Unit no pateix en absolut són els salaris inflats. Els treballadors a Gran Bretanya han experimentat el període més llarg d’estancament de salaris des del segle XIX. I si bé hi ha hagut augments salarials posteriors a la pandèmia associats a l’escassetat de mà d’obra en alguns sectors, aquests han estat limitats i és probable que reverteixin a mesura que els treballadors responen a aquesta demanda.

L’últim anàlisi del Congrés de Sindicats (TUCii) mostra que el salaris setmanal han baixat £3 respecte la crisi financera de 2008. Tot i que la trajectòria general dels salaris després de la pandèmia encara no és clara, els primers indicadors suggereixen que el seu creixement, particularment als sectors pitjor pagats, està tornant als nivells previs a la pandèmia.

En aquest context, pujar els tipus d’interès tindrà dos efectes. En primer lloc, augmentarà l’impacte de la inflació en les llars més pobres en encarir els seus préstecs. De fet, és probable que empenyi a milions de famílies a endeutar-se encara més.

En segon lloc, descoratjarà la inversió en una economia on la inversió productiva ja era perillosament baixa abans que comencés la pandèmia. Això significarà menys llocs de treball, menor productivitat i menor creixement dels salaris a llarg termini.

En altres paraules, els tipus d’interès més alts es traduiran en nivells de vida encara més baixos per als milions de persones que ja estan greument afectades per l’alta inflació. És més, no afectaran a la inflació fins que no baixin els preus de l’energia, cosa que només succeirà amb un increment en l’oferta d’aquesta.

En lloc d’augmentar els tipus d’interès, hauríem d’optar per un control de preus a curt termini i per suport públic per a la provisió de necessitats bàsiques a llarg termini, possiblement a través de quelcom similar a un servei nacional d’alimentació.

La inversió en energia renovable és fonamental per moltes raons: mantenir els preus baixos, conservar la seguretat energètica, descarbonitzar, crear llocs de treball i recuperar-se de la pandèmia.

La inflació sempre és política: tant la inflació en si mateixa com la resposta que li donem beneficien a alguns grups i perjudiquen a uns altres. No podem permetre que la dreta se surti amb la seva culpant als treballadors d’una sèrie de problemes causats pel capital.

Al final, no tindríem aquest problema si els governs anteriors s’haguessin pres seriosament la necessitat d’invertir en fonts d’energia renovables. I les empreses d’energia com Exxon Mobil i BP estan obtenint beneficis extraordinaris com a resultat de l’augment dels preus del petroli i el gas natural.

Els treballadors han assumit els costos de cada una de les crisis de —com a mínim— els últims cinquanta anys; no poden ser obligats a assumir els costos d’aquesta, i no ho seran.

iN.d.T.: Tot i que l’article es refereix al cas del Regne Unit, els processos que descriu son, salvant les distàncies, semblants per a la majoria d’economies d’Europa occidental.

iiN.d.T.: Sigles de ‘Trade Union Council’, en anglès.

Article publicat originalment a Jacobin

Foto de portada: Flickr: See Ming Lee