Hipòtesis geopolítiques sobre cap a on sembla anar el món

Un cop superada la fase de la guerra freda, durant la que predominava un «xoc de civilitzacions» basat en ideologies universalistes contraposades (capitalisme/comunisme), i després del parèntesi d’hegemonia incontestada dels EUA, sembla que s’ha arribat a una situació de confrontació entre diferents actors que tenen interessos geopolítics i geoeconòmics que poden entrar en contradicció o conflicte. Tenint en compte que la globalització ha anat acompanyada d’un gran procés de concentració i centralització del capital i dels recursos financers, industrials, tecnològics, científics i militars, sembla que només els estats molt grans geogràficament i demogràfica (de moment els EUA, Xina i Rússia, i caldrà veure més endavant si també la Índia, Brasil i algun estat africà) tindran la capacitat de fer de contrapoder de les grans firmes transnacionals i/o dels altres competidors polítics. Altres estats de dimensió mitjana i petita estan relacionats de formes diverses amb aquestes grans potències.

Els escenaris geopolítics

Què es pot dir de la Unió Europea? No sembla que es pugui equiparar a les altres grans potències. No pas per manca de recursos i força econòmica sinó més aviat perquè com que no és una unitat política (un subjecte polític sobirà), no és capaç d’establir els seus propis interessos estratègics com a UE, i així es veu molt clarament en la seva erràtica política exterior, que encara és molt depenent dels EUA i de l’OTAN. I per això els seus membres, i s’ha vist molt clarament en el tema de les vacunes de la COVID-19 o ara amb Ucraïna, per exemple, poden acostar-se a una o altra de les grans potències segons els hi interessi en cada moment per raons diverses. Tanmateix, sembla que la seva prioritat última continuen essent els EUA i l’OTAN.

Tot i que els EUA disposen encara de la superioritat militar i de grans recursos econòmics i financers, sembla que cada vegada els hi és més difícil dominar i, fins i tot, controlar el que passa al món. Continuen essent el líder d’una àmplia coalició dels països occidentals, però ja no són capaços de continuar exercint un poder global incontestat. El centre geopolític i geoeconòmic del món sembla que es va traslladant cap a l’Orient, i n’és una mostra el gran acord comercial entre la Xina, Japó, Corea del Sud, Austràlia, Vietnam i altres, que representa un 30% dels intercanvis comercials mundials. I no hem d’oblidar el ritme rapidíssim de penetració de la Xina, Japó i Corea del Sud en el continent africà, amb unes relacions de caràcter menys colonial de les que varen tenir els països occidentals i que, fins i tot, contribueixen al desenvolupament dels països africans en lloc de depredar els seus recursos naturals i de fer créixer immensament el seu deute extern. Per això caldrà estar atents a si el nou centre geopolític del món es va convertint en asiàtic o fins i tot en afroasiàtic.

El que ja no està tan clar és com i quan es produirà la naixença d’un pol emergent alternatiu (que tot sembla apuntar que serà la Xina) al relativament declinant imperi dels EUA. I mentrestant hi podria haver una convulsa i caòtica fase multipolar, amb la consegüent pèrdua de control i la possibilitat d’esdeveniments bèl·lics catastròfics, especialment si els EUA no accepten fàcilment el seu declivi relatiu i aconsegueixen fer un bloc dels països occidentals per mantenir la seva hegemonia sobre la resta del món. I tampoc està clar quant temps es podria mantenir aquesta fase multipolar ni quines conseqüències tindria.

La crisi de la globalització neoliberal?

El sistema neoliberal, que comença amb la «revolució conservadora» dels anys 1980, tenia per objectiu la precarització de les classes subalternes, tot impedint-los l’accés a unes rendes garantides que havien tingut assegurades durant el període del consens keynesià (o edat d’or del capitalisme). A partir d’aleshores, la intervenció del sector públic només està permesa en moments de crisi econòmica, financera (o sanitària/econòmica com ara) i s’ha de limitar a ser un suport col·lateral al funcionament dels mercats competitius. L’estat ha de legislar per transformar en lleis pròpies les que són suposadament lleis dels mercats, i a utilitzar la competència com a instrument de la direcció política i econòmica del país. Això és el que es considera la normalitat capitalista i qualsevol intervenció excessiva de l’estat en queda fora.

El procés de construcció de la UE representa a la perfecció aquest objectiu de vigilància i repressió de qualsevol temptació de desviar-se de la normalitat capitalista, tot convertint el mercat en una cosa allunyada de la realitat política i neutralitzant els conflictes socials. El somni de Hayek (que pensava que la dimensió nacional estava a la base dels conflictes de classe) es fa realitat: una federació d’estats per acabar amb la lliure circulació dels factors productius i traient a les organitzacions dels treballadors la possibilitat de controlar l’oferta de la seva força de treball.

Però, la dimensió nacional està a la base dels conflictes de classe i, a més, defineix també quina és la posició relativa dels diferents tipus de les classes dominants entre elles a cada moment. El capital necessita un marc jurídic en què moure’s, però, com que és incapaç de definir-lo autònomament, l’establiment de les regles del joc li correspon a cada estat nacional, que establirà acords més o menys favorables amb els altres estats segons la seva força i potència i, en conseqüència, la força i potència dels diferents capitals nacionals dependrà de la que tinguin els seus respectius estats. Hi ha, però, una altra dimensió, la territorial o espacial. Els fluxos (de mercaderies, capitals o persones) només poden alliberar-se de forma limitada (malgrat el gran desenvolupament de les tecnologies dels transports i les comunicacions) del territori/espai (estats, nacions, sistemes polítics) perquè continuen essent un límit i una condició imprescindible pel procés d’acumulació capitalista. El poder del capital i el poder del territori s’entrellacen, a vegades en col·laboració a vegades amb conflictes, per acabar determinant les diferents fases històriques del desenvolupament capitalista, en les quals pot ser hegemònic i determinant un o l’altre poder.

El cicle neoliberal, que va començar als anys 1980, i en el que hi ha hagut una hegemonia clara del poder del capital sobre el del territori, és una de les causes fonamentals, després de la crisi financera de 2008, de la crisi pandèmica actual, des del moment en què ha afavorit una elevada mobilitat de mercaderies i persones, augments demogràfics i de la urbanització i fenòmens de zoonosi (malalties infeccioses provinents dels animals) lligats al desenvolupament d’un sector primari cada vegada més industrialitzat i intensiu, així com a l’extensió dels contactes entre els humans i les espècies animals exòtiques. Ara caldrà veure fins a quin punt aquesta nova situació dona lloc a un procés de desglobalització, que ja semblava aparèixer amb la disminució dels volums d’intercanvis globals de mercaderies en els darrers deu anys.

I, d’altra banda, caldrà veure com afectarà això a la lògica del capitalisme neoliberal, tenint en compte que aquest possible fre a la globalització s’està produint d’una forma asimètrica (afecta molt poc als moviments de capital, d’una forma relativa als de mercaderies, i d’una forma molt més important al de persones) i, per tant, tendeix a augmentar el poder de les finances sobre l’economia global. Tot plegat aguditza les contradiccions sistèmiques, que ja havien empitjorat, tant per la crisi dels sectors de baix valor afegit i elevada taxa d’explotació (turisme, oci, restauració, plataformes), que anteriorment havien absorbit una part de l’atur creat per la concentració monopolista i la digitalització dels sectors estratègics, com per la nova polarització centre/perifèria i el procés d’urbanització continuat i cada vegada més insostenible.

Anem cap a un món post neoliberal?

El règim que va néixer amb la contrarevolució neoliberal sembla insostenible i, per tant, caldria esperar una sèrie de canvis radicals -econòmics, polítics, socials, ecològics-, però aquests canvis i els instruments/el projecte polític per superar l’equilibri sistèmic neoliberal no estan, ara mateix, perfectament determinats, ja que depenen de diversos factors complexos i contingents. Per exemple, serà possible reconstituir un «constitucionalisme social» propi del compromís històric de la segona postguerra, particularment en els països que varen fer una ruptura clara amb els feixismes o les dictadures (Itàlia, Grècia, Portugal)? Quines constitucions, al representar una certa resistència a la normalitat capitalista, poden ser una base sòlida per un canvi radical del sistema? L’element decisiu seria el de restablir un espai estratègic pel conflicte econòmic, és a dir, la possibilitat de plasmar l’ordre econòmic a partir de la contraposició capital/treball i, més en general, entre els interessos en conflicte (cosa que suposaria l’abolició de les reformes constitucionals imposades per la UE). Tot plegat, permetria una sobirania popular no merament formal sinó que abastés la contraposició entre governants i governats, tot atribuint al poble la titularitat de la potestat republicana entre poder (govern) constituent i poder (govern) constituït.

Els règims neoliberals han atribuït, en general, la pandèmia a una situació d’excepcionalitat, i han intentat guanyar temps sense canviar la seva lògica: el desenvolupament econòmic s’ha de posar sota el control intencionat de la política per evitar que representi una amenaça permanent per la vida humana. I la lògica és que no es pot bloquejar totalment la circulació del virus perquè això posaria en perill la «llibertat», és a dir, la lliure circulació dels factors productius (capitals, mercaderies i força de treball). Davant d’això seria necessari ser capaços de realitzar una gestió política de la pandèmia tot demostrant que la circulació molecular permanent dels virus es pot interrompre a partir d’una decisió política de la col·lectivitat. Cosa que, més enllà de l’economia, suposaria la possibilitat de superar l’antropologia individualista, pròpia del neoliberalisme, per un fonament col·lectiu de la civilització entesa com a unitat entre política, economia i cultura.

Tenint en compte l’absència d’un subjecte polític per orientar el procés de transformació actual, que sembla inevitable, en un sentit alliberador i no regressiu, cal plantejar-se: hi ha possibilitats de contribuir a la seva construcció a partir de la definició dels subjectes socials que caldria implicar i mobilitzar per aconseguir-ho? Cal tenir en compte que l’ofensiva neoliberal ha suposat la reducció del pes numèric i polític del proletariat industrial stricto sensu (a causa dels processos de terciarització, reestructuració tecnològica i deslocalitzacions); així com la desarticulació de la consciència de classe (a partir de la contraposició de diferents capes generacionals, homes i dones, autòctons i immigrants, fixes i precaris, públics i privats); la creixent pèrdua d’importància dels sindicats tradicionals com a representants de les classes treballadores; la poca importància que s’ha donat als conflictes centre/perifèria en les noves lluites socials; i la complexa articulació de les classes intermèdies amb una progressiva divisió entre una minoria que s’integra en el bloc social hegemònic i una gran majoria que està en un clar procés d’empobriment. Davant d’això, l’única via de sortida potser és una llarga guerra de posicions (Gramsci) basada en un bloc històric inèdit (treball productiu, classes intermèdies empobrides, perifèries, precaritzats, etcètera).

L’estat de les esquerres i l’exhauriment de les alternatives populistes

Pensant en la capacitat declinant de les esquerres per representar els interessos de les classes subalternes (i, per tant, de la seva incapacitat per aconseguir-ne el consens i l’hegemonia), molt probablement cal concentrar-se en les causes culturals d’aquesta incapacitat que tenen les seves arrels en una manca de comprensió dels grans canvis econòmics, socials i polítics que s’han produït des dels anys 1970. Aquesta incomprensió ha portat, en algun cas, a una conversió als principis i valors del neoliberalisme. D’altra banda, en tornar a proposar dogmes teòrics antics que la nova realitat converteix en anacrònics, les esquerres semblen donar per descomptada i irreversible la unitat d’un món global unificat de l’economia, sense donar-se compte que, com demostra la crisi de la globalització en el darrer decenni, aquesta unitat és bàsicament una ideologia que té com a objectiu la legitimació de la idea de la substitució de la política per l’economia, el dret i la tècnica. Contra aquesta visió de l’economia com a garantia de la pau i la unitat entre els pobles, a més de portadora del benestar i la prosperitat universal, i contra una ideologia «falsament internacionalista» que ha perdut les característiques originals de classe per convertir-se en un cosmopolitisme burgès, el que cal defensar és que en el futur l’economia no podrà continuar essent hegemònica i que, aquest paper haurà de ser restituït necessàriament a la política.

No hi ha dubtes, amb alguna possible i estranya excepció, de la conversió al neoliberalisme dels partits socialdemòcrates. D’altra banda, una part dels moviments socials hereus del 1968 tenen una herència antipolítica i antiestatalista i, amb la seva aparent radicalitat respecte a les esquerres tradicionals, poden haver contribuït, en algun cas, a trencar els lligams amb els interessos, les necessitats i la cultura de les classes subalternes, tot afavorint la proliferació de formes de reconeixement dels drets individuals i civils (diferències generacionals, minories ètniques, religioses, sexuals, etcètera) però sense relacionar-los amb les implicacions que suposa pertànyer a una classe social o a una altra. La qual cosa ha donat lloc a una desviació de les energies per la lluita pel poder, per dedicar-les a condicionar-ne les decisions però sense acabar de posar en discussió el sistema capitalista.

La duresa de la crisi provocada pel règim neoliberal crea les condicions perquè hi hagi una reacció de la societat perquè totes les relacions socials pateixin la colonització capitalista. Però, la resistència de les relacions comunitàries a l’homogeneïtzació mercantil pot tenir un caràcter conservador/reaccionari o un caràcter alliberador. És a dir, aquesta situació pot obrir les portes a una revolució passiva (Gramsci), en la que les classes subalternes queden sota l’hegemonia de les forces conservadores, tot lluitant per objectius contraris als seus propis interessos. I això sembla que és el que ha passat amb l’emergència dels moviments populistes. Alguns han definit aquests moviments com a formes espúries de la lluita de classes perquè no hi ha un lideratge revolucionari, d’altres com un substitutiu funcional de la lluita de classes amb un caràcter reactiu, d’altres encara com a contenidors de la ira però incapaços de convertir-se en contenidors del poder.

En tot cas, el fenomen populista sembla tendent a exhaurir-se tant en les seves formes de dretes com en les d’esquerres. Les de dretes perquè en lloc de representar conflictes socials reals han anat a cercar enemics externs al poble (les castes, els immigrants, etcètera). I com que no representen el ressentiment amb el règim neoliberal, per les seves promeses traïdes, acabaran inevitablement essent reabsorbits en la lògica del sistema neoliberal (veiem el cas del Rassemblement National a França o de la Lega a Itàlia). Les d’esquerres (després de Syriza, Podemos en seria l’exemple paradigmàtic), tot i representar inicialment l’expectativa d’una alternativa radical al sistema han tendit (i sembla que cada vegada a més velocitat) a agrupar-se en un front unit contra les dretes però guiat per les formacions neoliberals o social-liberals d’«esquerres».

Quines perspectives pel segle XXI?

El cicle de les revolucions bolivarianes a l’Amèrica Llatina, l’aparició de personatges com Corbyn al Regne Unit o Sanders (i altres representants que es declaren socialistes) als EUA, o els èxits (econòmics, tecnològics, etcètera) de la Xina, que es continua considerant socialista, tot i les enceses discussions que hi ha sobre el tema, fa preguntar-se avui si la previsible evolució cap a un model post neoliberal podria coincidir amb una vitalitat renovada d’un projecte socialista que no sigui una cosa totalment estranya. Evidentment, no hi ha respostes unívoques, però si la possibilitat de pensar en quines condicions es podria reobrir una perspectiva socialista en el segle XXI.

Una primera reflexió és que hauríem de deixar d’identificar la societat de mercat amb una societat amb mercat, tot acceptant que el socialisme significa necessàriament nacionalitzacions i planificació democràtica però també el manteniment d’algunes formes de propietat comunal, cooperativa i, fins i tot, privada. La societat de mercat és la forma a través de la que el capitalisme ha aconseguit plasmar la totalitat de les relacions humanes en funció de les exigències d’un procés d’acumulació il·limitat. La seva difusió planetària ha estat l’aterratge d’un llarg procés històric que no necessita presumptes lleis objectives. Al contrari, el mercat ja existia abans del capitalisme i no hi ha motius perquè no pugui existir quan el capitalisme s’acabi.

Els programes que han inspirat les revolucions antiliberals a Amèrica Llatina, i que estan inclosos en els projectes d’algunes forces polítiques del món occidental -per exemple, potenciar el mercat intern, obtenir la plena ocupació, augmentar la part de la renda que correspon als assalariats, control polític sobre els fluxos de capitals i mercaderies, reducció de la dependència de les exportacions i les importacions i, per tant, del mercat global, disminució del paper de les cadenes de valor, potenciar el welfare i els serveis socials- poden semblar expressions d’una visió reformista compatible amb el sistema capitalista, però seguint a Rosa Luxemburg (Reforma i revolució), la vertadera qüestió és si les reformes es consideren uns objectius/fins en si mateixes o bé els instruments per crear les condicions d’un canvi revolucionari del sistema. La consideració de la revolució com un procés continu i progressiu, i no com un esdeveniment catastròfic, potser es correspon millor amb el moment històric actual.

La pandèmia de la COVID-19 ens hauria d’haver convençut definitivament que l’única perspectiva ètica i política simultàniament, en els nostres temps, és una nova aliança entre l’anàlisi socialista i el paradigma ecologista: socialisme i ecologisme han de convergir necessàriament en un projecte únic: l’ecosocialisme. Tanmateix, en el discurs ecologista es pot caure, a vegades, en un cert maniqueisme que contraposa la natura (que és bona) amb els éssers humans (que són dolents). Una visió que no considera el fet que els éssers humans no tenen accés a un punt de vista axiològic independent de la seva subjectivitat, portant-los paradoxalment al resultat d’antropomorfitzar la natura que voldrien salvar.

Contràriament, el discurs socialista apareix tradicionalment menystenint els valors que guiaven l’il·luminisme burgès: progressisme, modernisme. Tanmateix, en la cultura socialista els canvis haurien de prendre la forma d’un rebuig del progrés entès com a augment del poder respecte a altres nacions, els éssers humans o l’ambient natural. Es tracta de deixar de banda la mística de les forces productives, l’idea que el progrés científic i tecnològic poden determinar la transició del capitalisme al socialisme. Confiar a la política el paper de decidir que, com i en quina quantitat es produeix implica abandonar els incentius a la valorització econòmica il·limitada i, en canvi, inspirar-se en criteris de justícia i igualtat.

En una òptica liberal capitalista, i també en el socialisme tradicional, el creixement il·limitat és un objectiu no negociable. Així i tot, és fonamental comprendre que renunciar a aquest imperatiu no significa necessàriament l’adhesió a un pla de decreixement o a una situació estacionària, sinó subordinar el creixement al bé comú i posar-li limitacions i controls per part de la política. En definitiva, l’aliança entre socialisme i ecologisme requereix un important esforç de revisió teòrica i cultural per superar els límits intrínsecs a ambdós paradigmes que els poden posar en un conflicte que podríem definir com l’oposició entre una visió anti-antropocèntrica, d’una banda, i una visió humanística de l’altra.

Haurem de ser capaços d’elaborar una visió alternativa de la democràcia. Que la democràcia liberal pròpia dels països occidentals estigui en una fase avançada de degradació és un fet reconegut per molts experts acadèmics i, fins i tot, per una part de les elits polítiques. Per això es parla de democràcia il·liberal, de post democràcia, de democràcia oligàrquica, de democràcia autoritària o limitada, o fins i tot de neofeudalisme, a l’hora de fer referència a fenòmens com la pèrdua de pes del poder legislatiu respecte a l’executiu, la crisi dels partits polítics, la personalització i la mediatització del paper dels líders, la gentrificació de les funcions representatives, la disminució de la participació popular a les eleccions, el gran poder dels lobbys financers i industrials en les decisions polítiques (portes giratòries) amb expolítics cooptats per les grans empreses privades i en sentit contrari, etcètera. Tanmateix, alguns continuen mantenint que aquest sistema, tot i ser corrupte, injust i ineficient, continua essent millor que els règims totalitaris.

Però, es veritat que no existeixen alternatives? No, de cap manera. Cal afirmar i defensar més que mai la necessitat de promoure la igualtat substancial, i no només formal, entre els ciutadans i la «democràcia progressiva» (Togliatti) com a ordre polític alternatiu al de matriu liberal, com fan encara algunes constitucions (la italiana, per exemple) que van néixer de l’antifeixisme, i que es resisteixen a ser adaptades als principis ordoliberals que inspiren les institucions europees. La forma de fer-ho, com assenyala Wolfgang Streeck, és la de separar radicalment i definitivament la forma mercat de la forma democràcia i, al mateix temps, el liberalisme de la democràcia. Cal convertir la democràcia purament formal, pròpia de la segona postguerra, en una democràcia real que suposi l’accés de les classes populars a la possibilitat de participar realment en els processos de decisió política. Això implica començar a pensar aquest procés de democratització com un programa de lluita de les esquerres.

En aquest punt pot ser interessant considerar les tesis d’Emiliano Brancaccio en el seu darrer, i recent, llibre ‘Democracia sotto assedio. La politica economica del nuovo capitalismo oligarchico’ quan ens diu que «Tot desmentint els teòrics del liberalisme, la democràcia contemporània presenta un doble retard desconcertant, tant des del punt de vista de la igualtat, com de la banda de la llibertat». Les causes de fons d’aquest fenomen s’han de buscar, segons Brancaccio i seguint a Marx, en les lleis del moviment del sistema capitalista i, molt particularment, en la llei de la tendència a la centralització del capital en molt poques mans. A partir d’estudis empírics, que ha realitzat amb altres col·legues, es pot afirmar que, a l’àmbit mundial i a les diferents àrees geopolítiques (EUA, Europa, Xina), el control del capital està centralitzat en molt poques mans (que no varien massa), amb un nucli de grans grups financers en el centre d’una trama de relacions de propietat: «més del 80% del capital global en accions està controlat, avui, per menys del 2% dels accionistes, uns grans capitalistes que, a més tendeixen a reduir-se amb la crisi». Aquests grans grups financers «per autoreproduir-se destrueixen sense dubtar-ho: competidors, l’ocupació de la força de treball, el medi ambient, els drets democràtics bàsics». I aquesta tendència a la centralització del capital no és només econòmica sinó també política. És a dir, «la centralització capitalista està, doncs, a la base de l’actual regressió democràtica … El capitalisme tendeix a provocar una crisi no només econòmica sinó també democràtica». Tanmateix, des del seu punt de vista hi ha alternativa. De fet, «les lleis del moviment del capitalisme estan creant novament les condicions per a una crisi del sistema». Però, per això caldria una nova pressa de consciència col·lectiva i comú, una nova organització, una nova intel·ligència col·lectiva del treball (com sona això a Gramsci) que aconsegueixi reunir a aquells que avui estan dispersos i aïllats. i la capacitat de transformar la tendència a la centralització del capital en l’altra cara de la moneda: «una lògica de planificació totalment nova, que es converteixi en una inèdita propulsora de la democràcia i de la lliure individualitat social».

Cal també considerar el fet de si la Xina continua (o potser no) essent capaç de diferenciar-se de la resta del món en l’àmbit dels valors polítics i ideològics, tot adoptant mecanismes del sistema capitalista, és a dir que continua utilitzant el mercat per alliberar de la pobresa a la seva pròpia ciutadania, però sense cedir la direcció política del país als capitalistes (Giovanni Arrighi). A aquesta condicionalitat/contradicció caldria afegir-n’hi una altra que la sobredetermina: s’ha de considerar que la lluita de classes a la Xina aconseguirà impedir que el país retorni a un règim capitalista, no només en l’àmbit de les formes econòmiques, sinó també en el de les formes polítiques? La possibilitat que aquesta contradicció entre l’universalisme del mercat i el particularisme del subjecte polític pugui mantenir-se durant un període llarg, tot acompanyant un període lent de transició al socialisme ha estat defensada per marxistes poc ortodoxes com Giovanni Arrighi o Samir Amin.

Ara bé, aquest punt de vista no és compartit pel mainstream del marxisme occidental que, tenint en compte que continua pensant que l’estructura econòmica sobredetermina necessàriament la superestructura política, dona per feta la restauració capitalista a la Xina des de les reformes de Deng Xiao Ping. Entre els marxistes crítics, l’enigma xinès s’interpreta de formes diverses, tot compartint l’important paper de la Xina com a contrapès potent a l’hegemonia dels EUA. D’una banda, hi ha els que consideren el model xinès (com les revolucions bolivarianes) com una inspiració per superar la ingènua visió utòpica del socialisme com un món pacificat, lliure de qualsevol mena de conflicte social, al que es contraposa la idea d’un «socialisme possible» en el que es mantenen les desigualtats i els conflictes socials, encara que sigui amb característiques i intensitats diferents que en les societats capitalistes. D’altra banda, hi ha els que consideren que l’actual sistema xinès és inequívocament capitalista, tot reconeixent que hi continua havent una dialèctica entre les classes treballadores i l’estat, que configura una espècie de via oriental al socialisme. Una vegada més, Brancaccio ens dona una visió interessant sobre el tema, partint del fet que el PIB de la Xina (calculat a paritat de poder de compra) ja era superior al dels EUA el 2019, i que és l’únic país gran en què el PIB va créixer en el 2020, en el moment àlgid de la pandèmia. L’economia xinesa seria una economia mixta, molt oberta a la propietat privada i al mercat (les privatitzacions realitzades arriben als 700 mil milions de $), que ha contribuït a crear una classe capitalista emergent que s’ha enriquit en termes absoluts i també relatius respecte a la resta de la població. Al mateix temps, però, l’estat i el Partit Comunista juguen un paper essencial en el control dels processos econòmics, ja que importants elements de la planificació pública continuen molt presents en el funcionament de l’economia. Els xinesos en diuen «economia socialista de mercat», d’altres prefereixen utilitzar el vell terme de «capitalisme d’estat». Brancaccio es fa, molt encertadament crec, la pregunta de fins a quin punt, i fins quan, serà possible mantenir aquest equilibri entre l’estat i el Partit Comunista, d’una banda, i la nova classe capitalista emergent de l’altra. Fins quan i en quines condicions els nous capitalistes es deixaran guiar per l’estat i el PC xinès, o arribaran a tenir en algun moment el desig i la temptació d’alliberar-se del seu control? Del que no hi ha dubte és per qui es decantaran les elits dirigents occidentals i els seus aparells polítics, ideològics, mediàtics, etcètera.

La idea de fer aquest article va sorgir gràcies a la lectura del treball col·lectiu, coordinat per Carlo Formenti (a cura di): ‘Dopo il neoliberalismo. Indagine collettiva sul futuro’. També he tret profit d’altres lectures d’autors com Tariq Alí, Emiliano Brancaccio, Cédric Durand, Michael Hudson, Michael R. Kräkte, Wolfgang Streeck, Adam Tooze, Richard D. Wolff, entre d’altres. Com sempre, la responsabilitat del que està escrit és només meva.

Foto de portada: Pixabay