Esquerra i poder

 Aquest article presenta una anàlisi i una reivindicació de la relació entre el poder i l'esquerra desde la perspectiva de la responsabilitat.

Un gran poder comporta una gran responsabilitat

Ben Parker

Suposo que molts tenim el record del context de la frase: el jove Peter Parker porta uns dies raret; des de la misteriosa picada de l’aranya ha començat a viure uns canvis en el seu metabolisme que l’han portat a experimentar superpoders, el fet de gaudir per primera vegada a la seva vida d’una força suficient fa que li trenqui la cara al gamarús de l’institut que fa anys que s’aprofita d’ell; i ara està assegut al cotxe del seu tiet, Ben Parker, a qui ha enganyat dient-li que el porti a la biblioteca, quan en realitat té pensat anar a participar en un esdeveniment de lluita lliure il·legal. 

En aquest context, l’oncle Ben, exercint l’arquetípic personatge del savi, es disposa a sembrar la llavor de la moralitat dins el cor del naixent superheroi. La reacció del jove, sord als consells a causa de les noves i creixents confiances en un mateix, és la d’esperar: la confrontació i el rebuig a tota tutela. Unes poques hores més tard, i com a conseqüència d’una actitud irresponsable per part de l’home-aranya, l’encantador tiet mor assassinat per dos delinqüents de poca monta. Amb tot, es compleix el seu objectiu i germina dins el cor del flamant superheroi una inclinació inquebrantable cap al bé i la justícia, que domestica i direcciona -en forma de tutela moral- el bestial poder que comença a amassar.  

Bé, si l’escena és tant potent és perquè la mítica frase ressona en les cavitats profundes de la tradició política occidental. La frase té uns orígens remots en la Grècia clàssica, salta a Roma, es preconitza durant tota la cristiandat i d’aquí segueix caminant des de la Revolució Francesa als nostres dies. La idea és senzilla però complexa a l’hora: convertir al poderós (l’únic amb capacitat de dominar als febles) amb el garant de la llibertat dels febles. Veiem l’esquema:

1. El poder t’eleva en una situació de superioritat.
2. Per això s’ha de domesticar perquè no sigui utilitzat per subordinar als qui no tenen poder sinó per protegir-los.
3. S’utilitza per a aquesta domesticació la idea de justícia (ordre moral que protegeix als dèbils, als qui no tenen poder).

Amb aquest mecanisme ètic-polític s’ha intentat, des de temps pregons, convertir les persones o institucions, que per la raó que sigui, estan en una situació de superioritat en els garants de l’ordre i la justícia que emparen als dèbils. Bé, el mecanisme ha fallat de forma reincident, però potser no és tant perquè sigui un mal mecanisme (sobretot tenint en compte que no podem evitar un repartiment no equitatiu del poder), sinó perquè l’han de complir (només per imperatiu moral) les persones, i ja sabem com som.

Simplificant molt, aquest és l’esquema que Nietzsche va identificar com el càncer de la filosofia occidental. Com l’intent, reixit en bona mesura, de subordinar la bestial voluntat de poder dels grans homes dels temps clàssics mitjançant la verinosa moralitat que els dèbils van acabar imposant  a la societat, sobretot a través del cristianisme. Invertint així l’estat natural de les coses (la llei de la selva) per una moral expressada en la cultura -i fins i tot els ordenaments jurídics- que venia a domesticar i limitar aquest poder. El socialisme, la democràcia, l’esquerra, etc. no serien més que nous escalons en aquest procés cultural i polític.

El poder és un tema central en política. Sense poder no hi ha capacitat de transformació, i sense capacitat de transformar la realitat és igual si ets de dretes, d’esquerres, de dalt o de baix, perquè aquestes etiquetes passen a ser mers sentiments. Sentiments de grup, tribals, amb els que ens identifiquem per la raó que sigui; però que perden tot el seu potencial polític, bàsicament perquè no tenen potencial, no tenen capacitat d’obrar, no tenen poder. En aquest sentit, tota esquerra que no aspiri al poder és un frau. 

La desorientació que hem viscut en els últims anys al voltant del tema del poder és catastròfica. Per una banda, dins l’esfera de la dreta -sobretot en les seves faccions liberals- s’ha anat alliberant el poder de la tutela moral. Arribant als nivells de poder dividir la societat entre losers i winners. Per l’altra banda, dins l’esfera de l’esquerra i de forma molt generalitzada (almenys a occident) ha anat apareixent una espècie d’al·lèrgia al poder. Deixo per a una altra ocasió un possible anàlisi polític i psicològic del perquè l’esquerra ha arribat a aquest punt -encara que deixaré entreveure algunes pinzellades- però em sembla força objectiu: a l’esquerra actual li incomoda el poder. Tornem a l’escena per seguir desgranant idees.

Pels vols del 2002 (temps en que es va estrenar la pel·lícula) un home gran, blanc i heterosexual com Ben Parker encara es sentia amb l’obligació moral de -des del privilegi- alliçonar amb una xerrada, de marcats tics adultistes, a un jove i immadur Peter Parker; i dir-li que què collons, si tenia poder no es convertís en un gamarús i fotés alguna cosa de profit al servei de la comunitat i no en contra d’ella. És curiós perquè no li fot la bronca per tenir poder; no el culpabilitza perquè l’hagi picat una estranya aranya que ha modificat el seu ADN (cosa tant atzarosa com nàixer en una família adinera, ser blanc o sentir-te atret pel sexe oposat); no el vesteix amb la camisa de força del privilegi; no el convida a transitar pel complex camí de la deconstrucció; no, fa una cosa força diferent: li exigeix responsabilitat.

La mateixa responsabilitat que la tradició política occidental (de dretes o d’esquerres, en menor o major mesura) ha exigit sempre als poderosos. L’oncle Ben fa pinta de ser un bon home: algú que sap perdonar i compartir. No fa pinta, però, de ser un militant de l’esquerra revolucionària. La diferència entre una cosa i l’altra -i entenent perfectament que es poden ser ambdues coses a la vegada- és no tant el què se li demana al poder sinó qui pot encarnar el poder. I és que si hi ha hagut un consens (almenys en la teoria) entorn a com exercir el poder dins la tradició occidental les divergències fortes han estat a l’hora de dirimir qui podia exercir aquest poder.

Les visions més conservadores s’han limitat a demanar responsabilitats als poders establers i les més revolucionàries s’han proposat constituir nous poders. L’esquerra revolucionària, en l’expressió que sigui, simplement van ser persones que es va cansar de demanar responsabilitats als poderosos i que van pretendre exercir-les elles mateixes. El fil roig de la història ressegueix les vides d’aquells que es van cansar de demanar responsabilitats als altres i es van determinar a exigir-se-les a ells mateixos. Persones que es van conjurar per construir amb les seves vides poderoses organitzacions i moviments disposats a, ja no reclamar, sinó a fer justícia. Abandonaven doncs l’estratègia única de la tutela moral dels poderosos per emprendre el camí de la responsabilitat, conquerint per a si mateixos el poder i exigint-se a ells la responsabilitat.

I és que la pregunta és pertinent: què fas quan no et pica una aranya? Què fem quan el poder no ens baixa del cel? Podem demanar responsabilitat als poderosos o provar de construir un poder responsable. Em sembla que plantejat així la majoria optaríem per la segona opció. Encara que a la pràctica sento que la majoria estem immersos en la primera. Estem parlant d’apostes polítiques que deriven d’estats psicològics. La societat en general, i l’esquerra en particular, està immersa en una crisi madurativa important. Ens costa deixar de ser infants: deixar de demanar als poderosos responsabilitats i exigir-nos-les a nosaltres. Fer-ho és actuar com a revolucionaris.

Però això ens obliga a sortir de la zona de confort. I em temo que hi estem tots bastant ben instal·lats. Fa temps que l’esquerra es remulla en la font de l’eterna joventut, enfangant-se amb la queixa, els privilegis i la culpa. I hem entrat en una carrera fictícia per ser els més oprimits en comptes d’assumir i responsabilitzar-nos de les petites quotes de poder personal que tenim. Sembla que la por a tenir una gran responsabilitat ens ha portat, ja no a renunciar a tenir un gran poder, sinó al poder mateix. No estem en un marc cultural adequat per construir poder.

En aquest país portem hivernant des de l’hòstia del 2017 i és hora d’aixecar-nos. Posar el poder al centre del nostre debat i les nostres pràctiques polítiques i tornar a compartir experiències. És normal que sentim que anem a les palpentes, però això no ens ha de tirar enrere. Van sentir el mateix totes les persones d’aquell fil roig que comentàvem.