La superexplotació des de la perspectiva de la classe treballadora global

La superexplotació, la remuneració de la força de treball per sota el seu valor, és un concepte recalcitrant i controvertit. És també una inevitable descripció de les condicions de múltiples treballadors d’arreu del món. Aquí argumentarem com l’existència generalitzada de la superexplotació en el Sud Global desestabilitza els paradigmes teòrics existents per entendre l’imperialisme i la dependència. Lluny de ser un simple fet econòmic, per entendre aquesta categoria hem d’acostar-nos a la vida humana de les societats en països dependents des d’una perspectiva global que no naturalitzi ni limiti tot l’espectre de les relacions capitalistes i imperialistes. Específicament, reflexionar sobre la superexplotació i els seus efectes ens permet superar allò que a vegades s’ha convertit en un enfocament massa restringit (cec en matèria de gènere i raça) del valor econòmic extret dels treballadors en les teories de l’imperialisme i un conseqüent reduccionisme de la nostra concepció de la lluita revolucionària.

Superexplotació: Orígens i rellevància.

Què és la superexplotació? D’on prové aquest concepte? El terme va ser formulat primer fa ja mig segle pel teòric de la dependència Ruy Mauro Marini (1972), qui el va veure com la clau per entendre les relacions centre-perifèria. Això no obstant, sense utilitzar el mateix terme, Marx mateix menciona la possibilitat de pagar  per la força de treball menys que el seu valor –estrictament parlant, menys que el valor de les mercaderies necessàries per la seva reproducció– en múltiples ocasions en el primer volum d’El Capital (1976, 430-1, 557, 747-8). Allà, tot i això, Marx no explora aquesta forma d’explotació en profunditat, no perquè la descarti sinó per l’alt nivell d’abstracció de la seva exposició. En El Capital, Marx està presentant el mode de producció capitalista en la seva «mitjana ideal» i intenta demostrar com és possible l’explotació sense apel·lar a l’intercanvi desigual entre la persona treballadora (que ven la força de treball) i el capitalista (que la compra).

Tot i això, perquè la teoria marxista expliqui les realitats mundials actuals, hem de desenvolupar-la més enllà d’aquest nivell abstracte. Com John Smith argumentava convincentment, el concepte de superexplotació és de fet clau per explicar l’imperialisme contemporani (2016, 230). Això es deu perquè l’imperialisme contemporani depèn de l’arbitratge global del treball: la substitució de la mà d’obra altament remunerada en els països imperialistes per mà d’obra barata del Sud Global, alimentant les cadenes globals de valors que transfereixen plusvalor als centres imperialistes. Per Smith, la superexplotació en els esglaons inferiors de les cadenes de valor és tant una necessitat teòrica –si volem explicar l’economia imperialista global– com una cosa que està a la vista. És «un fet palpable, directament observable, experimentat cada dia en carn pròpia per centenars de milions de treballadors en països de salaris baixos» (Smith, 2019). En efecte, allò que Marini teoritzava fa mig segle, és manifestament evident en el món d’avui en dia, sense ni tan sols explicacions teòriques.

Contradiccions de la superexplotació.

La prevalença de la superexplotació, especialment en treballadors sota el règim laboral tipus màquiles, és una realitat irrefutable en el Sud Global, però el concepte encara planteja moltes qüestions i dubtes (Katz, 2018, 142-156). Primer, si els treballadors en els països dependents són pagats per sota del valor de la seva força de treball, com sobreviuen ells i les seves famílies? Després està la incertesa epistemològica de saber si a un treballador determinat se li està pagant realment menys del valor de la seva força de treball, o si la força de treball simplement ha perdut valor, com passa a vegades. Els marxistes són conscients que el valor de la força de treball canvia, perquè té dimensions històriques i culturals –allò que Marx (1976, 275) va denominar «l’element històric i moral [social]» del valor de la força de treball. Això significa que la superexplotació podria ser a vegades simplement un efecte transitori, acompanyat d’un ràpid ajust del valor de la força de treball a una nova norma inferior determinada històricament i cultural (Roberts, 2016). L’augment de la productivitat també pot reduir el valor de la força de treball (com passa amb la plusvàlua relativa), pel que és possible que el valor de la força de treball simplement hagi caigut juntament amb una reducció salarial. Per aquesta i altres raons, sembla sorgir una gran zona gris que projecta la seva ombra sobre el controvertit concepte.

En lloc d’abordar directament els nombrosos debats i dubtes sobre la possibilitat, viabilitat i durabilitat de la superexplotació, vull argumentar que gran part d’aquests dubtes són el resultat d’una perspectiva limitada. En efecte, les contradiccions de la superexplotació –pel que fa a quan comença i quan acaba, com és possible i per què Marx no va desenvolupar més aquesta categoria – poden començar a dissipar-se si apel·lem a una distinció realitzar per Michael Lebowitz que resulta útil per comprendre el projecte d’El Capital i els seus límits. En el seu innovador «Beyond Capital: Marx’s Political Economy of the Working Class», Lebowitz fa una sorprenent afirmació sobre El Capital que té una base tan textual com empírica. Sosté que El Capital –pel que fa al seu contingut explícit i al grau en que Marx va poder desenvolupar el projecte durant el seu temps de vida– segueix sent un relat unilateral i insuficient (Lebowitz, 2003, 63-74, 79-80). Això es deu a que el llibre examina la totalitat de les relacions capitalistes des del costat del capital, el que significa que Marx va adoptar (provisionalment) el punt de vista de l’economia política[1]. Des d’aquesta perspectiva, els treballadors són considerats essencialment com a objectes i no com a subjectes. Són «instruments de producció sense vida», i la seva reproducció pot deixar-se en mans del que el mateix Marx denomina «impulsos d’autoconservació i propagació» dels treballadors (1976, 718).

No obstant, Lebowitz reconeix que el projecte general de Marx sempre va implicar «elevar-se» per sobre l’economia política, la perspectiva del capital (2003, 23). De fet Marx tenia la intenció d’examinar més tard la societat capitalista des de l’altra costat, la perspectiva de la classe treballadora, que ja va planificar fer, però no va completar, en una obra més extensa de sis volums[2].  En un futur volum sobre el treball assalariat, Marx anava a desenvolupar la visió de la totalitat de les relacions capitalistes des de la perspectiva de la classe obrera, el que equivaldria a quelcom així com una «economia política de la classe obrera» (Lebowitz, 2003, 80-1). Hauria sigut una perspectiva que abordaria els esforços dels treballadors per fer retrocedir el capital i reproduir les seves vides d’acord amb un horitzó de necessitats en expansió (Lebowitz, 2003, 130-6).

Basant-nos en la distinció de Lebowitz, podem preguntar què seria la superexplotació –potser un terme que en els debats actuals només s’examina des de la perspectiva del capital– des de la perspectiva més enllà del capital. Aquesta és la perspectiva dels membres de la classe treballadora i la seva reproducció social. En termes de Lebowitz, això equivaldria a preguntar quin aspecte té la superexplotació en «l’economia política de la classe obrera», tenint en compte tot l’espectre d’activitats del treballadors i les seves aspiracions per desenvolupar-se qualitativament com a éssers humans (2003, 185-7). Crec que la resposta és senzilla: la superexplotació, vista des de la perspectiva dels treballadors, que són més que simples «instruments tècnics», comporta inexorablement, i per tant equival a l’augment del treball impagat, el treball no remunerat de reproducció social. Això es deu a que, per sobreviure, una treballadora a la que se li paga menys que el valor de la seva força de treball depèn de què es recuperi la diferencia mitjançant l’expansió de treball no remunerat de reproducció social[3] . En efecte, els treballadors tenen contextos de vida i relacions socials que s’estenen més enllà de les relacions salarials. Això significa que els salaris de superexplotació dels que es troben en els esglaons més baixos de les cadenes globals de valor són només la punta de l’iceberg: les conseqüències d’uns salaris massa baixos per sostenir la vida transcendirà inevitablement l’esfera de les activitats laborals estrictament capitalista per afectar a aquesta esfera àmplia de les relacions socials[4].

«La baula perduda» a la vista de tothom.

Tot i que s’ha convertir en un lloc comú identificar una «crisi de cures» com a part de la realitat contemporània (Fraser, 2016),  la base socioeconòmica real d’aquesta crisi, i especialment la seva gravetat en els països del Sud Global, no ha estat suficientment analitzada. El nostre model ofereix una explicació: el treball de reproducció no remunerat —com la cura dels infants i persones grans, l’educació a la llar, l’agricultura de subsistència— augmenta quan baixen els salaris en els països dependents, sobretot quan cauen per sota el valor de la força de treball. Això explica la increïble pressió exercida sobre les societats del Sud Global per la divisió imperialista del treball i la seva dependència de la superexplotació en les societats dependents per alimentar les cadenes globals de valor[5].

En la mesura en que la (bona) teoria es desenvolupa en paral·lel a la realitat material, hi ha una altra conclusió important a extraure aquí. L’expansió del treball no remunerat de les cures i de la supervivència no és només la conseqüència necessària dels salaris superexplotadors de l’arbitratge laboral global; la superexplotació és també la baula perduda clau que falta entre els dos registres teòrics: el de la teoria marxista de l’imperialisme i el de la teoria de la reproducció social, que és el cos de pensament dedicat a estudiar la reproducció de la força de treball dins de la totalitat de les relacions capitalistes. Seguint aquest vincle entre els dos registre teòrics, podem començar a traçar i explorar tot l’impacte de l’imperialisme actual, revelant la cara sovint oculta –de gènere i racialitzada– de la dominació imperialista que es manté invisible en la majoria de relats sobre aquest fenomen.

Un exemple claríssim de l’impacte de l’imperialisme en les relacions socials que s’estén més enllà de l’esfera estricta d’extracció del valor, és la trajectòria vital comuna de les treballadores fabrils xineses, les dagongmei. Es tracta d’una mà d’obra procedent, en gran mesura, del context rural, un entorn patriarcal camperol. Solen emigrar per treballar de tres a cinc any en una fàbrica urbana abans de casar-se i tornar a l’entorn familiar patriarcal (Pun, 2005, 47). Aquí, el treball generador de valor i els anys limitats sota una relació salarial estricta i superexplotadora s’intercalen entre una vida que es genera, es nodreix i es forma en el context d’una àmplia gama de treball reproductiu no remunerat, en gran part condicionat per l’opressió de gènere. En el seu excel·lent «Made in China: Women Factory Workers in a Global Workplace», Pun Ngai parlar d’aquestes treballadores superexplotades i del context vital que fa possible la relació salarial superexplotadora, destacant el paper del patriarcat i el poder estatal en la seva formació (2005, 5).

L’antropòloga Mary Beth Mills ha documentat un fenomen similar a Tailàndia. Durant el «miracle econòmic» tailandès, les dones que treballaven a les fàbriques de Bangkok procedien en general de les zones rurals i seguien vinculades a contextos rurals d’una manera que augmentava el seu atractiu per al capital global. Mills assenyala com els «continus vincles econòmics entre les treballadores i les seves llars en aldees suporten part del cost de mantenir i reproduir aquesta mà d’obra [que] permet als empresaris urbans mantenir els salaris baixos» (1999, 8). Es tracta d’un mètode radical d’externalitzar els costos de reproducció social. Altres mètodes comuns són la deslocalització del treball a les llars mitjançant un contemporani retorn l’ús del antic «putting-out system»[6] , diverses formes de treball informal i petit comerç, o la combinació del treball superexplotador amb la migració, que pot conduir a una desconnexió geogràfica entre la reproducció social de la força de treball en una regió i el treball  productiu de valor en una altra (Dunaway, 2014, 113-7)[7]. En tots aquests casos, existeix una dialèctica entre, per una banda, una relació salarial superexplotiva, en la que el salari dels treballadors s’ha vist reduït per l’arbitratge laboral global, i un context de vida general típicament modelada per les formes d’opressió patriarcals, racials o basades en castes, per altra banda. Aquestes relacions de dominació que ja existien són activament reutilitzades, reforçades i sostretes per les relacions imperialistes basades en l’extracció del valor.

Marxisme, no economicisme

El concepte de superexplotació convida a la controvèrsia precisament perquè és inestable i està plegat de contradiccions des d’una perspectiva estrictament econòmica (degut als dubtes sobre la seva possibilitat tan en l’àmbit teòric com pràctic). Aquestes contradiccions, lluny de soscavar el concepte, apunten a una naturalesa crítica, a la seva pertinència per a la crítica de l’economia política. Resulta revelador que els debats actuals entorn a la superexplotació formen un paral·lelisme aproximat amb els debats sobre el treball domèstic i la seva relació amb l’acumulació capitalista que van tenir lloc durant la dècada de 1970. De fet, els dos conjunts de controvèrsies tenen una relació orgànica. La meva afirmació és que les complexitats que envolten ambdues qüestions estan relacionades i són productives en el sentit que ambdues giren entorn a la relació fluida i dialèctica entre el treball remunerat i el no remunerat.

Les dificultats conceptuals que envolten la superexplotació, com les que giren entorn al debat sobre el treball domèstic, ens conviden a pressionar sobre la categoria –no rebutja-la perquè «genera problemes irresolubles», com suggereix Claudio Katz, sinó a interrogar-les (2018, 260). En efecte, el concepte de superexplotació constitueix un «cap per lligar» en la teoria econòmica. Estirar d’aquest fil ens permet desgranar les visions economicistes de la societat humana i la seva reproducció, apuntant més enllà d’elles. Això és desitjable perquè, si la teoria de la reproducció social ha demostrat com la totalitat de les relacions capitalistes va més enllà de l’estricte procés de valorització econòmica, configurant i determinat el teixit al llarg de línies d’opressió patriarcal i racial (Bhattacharya, 2017, 74), aleshores lidiar amb el concepte de superexplotació en un context global ens obliga a enriquir la nostra conceptualització de l’imperialisme, obrint-la a la perspectiva més holística sobre el funcionament de la llei del valor que es deriva de la teoria de la reproducció social.

Aquest esforç mostra l’impacte de la llei del valor no només a escala mundial, sinó també en el conjunt de la societat. El punt clau és que, en la mesura que la superexplotació està conceptualment infradeterminada des d’una perspectiva economicista, qüestiona aquelles visions de l’imperialisme que no tenen en compte l’ampli cost per a una societat dominada en termes de treball de reproducció social no remunerat. Si ens fixem en el Sud Global d’avui, el dany total fet en aquestes societats encara és difícil de veure només en les relacions salarials que s’imposen. L’economia burgesa pot, fins i tot, presentar aquestes últimes com a beneficioses i saludables –part del «desenvolupament» i la «modernització» o potser fins i tot condueixen cap a suposats «miracles econòmics». Tot i això, només és una part del dibuix. Els treballadors superexplotats sobreviuen, tornen a treballar el dia següent i possiblement contribueixen a reemplaçar generacionalment la força de treball, a causa de ajustar-se al cinturó i de l’expropiació general de les activitats vitals i els recursos que tenen lloc en tot el context social dels treballadors.

Un precedent teòric.

L’afirmació que l’extracció superexplotadora de valor afecta a tota una societat ressona amb la perspectiva adoptada en els primers orígens de l’anàlisi de la cadena de les mercaderies. Fa més de quatre dècades, Immanuel Wallerstein i altres persones que treballaven al Centre Fernand Braudel van començar a incorporar el concepte de cadenes de mercaderies per explicar el sistema mundial. Al fer-ho, aquests teòrics van reconèixer la tendència del capitalisme al expandir-se pel món a mercantilitzar només parcialment el treball: és a dir, a mantenir un treballador assalariat mal pagat a través de diferents activitats no remunerades en una llar semi-proletària (Wallerstein, et al. 1982, 441-2). Sostenia que això representava la tendència general en «gairebé totes les regions perifèriques del capitalisme» i que estava confirmat pel procés històric d’incorporació d’aquestes regions al sistema mundial (Wallerstein, et al., 1982, 448; Hopkins i Wallerstein, 1987, 777).

Més tard, l’enfocament holístic de Wallerstein, que sempre va tenir en compte les contribucions de les llars, es va anar enterbolint a mesura que Gary Gereffi i altres desenvolupaven la perspectiva de les cadenes globals de mercaderies. Aquests teòrics van fer èmfasi en el paper de les empreses multinacionals en la configuració de les cadenes de mercaderies (Gereffi, 2018, 9-14). Això és degut a que en paraules de Gereffi, «una comprensió detallada de les MNCs[8]  en les industries globals ens permet ‘mapejar les activitats’ associades amb l’esforç per crear, capturar i retenir valor» (2018, 11). Aquesta actualització de la teoria de les cadenes de mercaderies  pot haver sigut un desenvolupament teòric necessari, però es va produir a costa d’enterbolir la visió anterior, més àmplia, de com aquestes cadenes globals s’inscriuen en les llars de les societats dependents. Degut a l’economicisme implícit en aquest pas, va constituir el que Lebowitz anomenaria un retorn a la «perspectiva del capital».

Això va seguir sent cert per el posterior enfocament de las cadenas globals de valor que va sorgir al voltant de l’any 2000, i fins i tot persisteix fins a cert punt en el treball dels diferents teòrics marxistes que van reprendre i desenvolupar l’enfocament de la cadena de valor global i farien l’important salt conceptual de connectar-ho amb l’imperialisme contemporani (Smith 2016; Suwandi, Jonna i Foster, 2018; Suwandi, 2019). Degut a l’economicisme generalitzat en l’anàlisi de les cadenes de valor en l’actualitat, un enfocament holístic similar al de Wallerstein mereix ser recuperat en el marc dels anàlisis de l’imperialisme contemporani, especialment en el nostre anàlisi de la forma en les que les empreses multinacionals es basen en la superexplotació per alimentar les cadenes globals  de valor en els seus esforços per «crear, capturar i sostenir el valor» (Gereffi, 2018, 16). La nostra afirmació és que la base d’aquest enfocament més holístic s’ha desenvolupat sota els auspicis de la teoria de la reproducció social, que ara haurien de vincular-se amb els nous desenvolupaments en la teoria de l’imperialisme.

Conseqüències per al subjecte revolucionari

En resum, podem dir que la perspectiva de la teoria de la reproducció social ens crida l’atenció sobre l’àmplia xarxa de relacions de poder i formes d’opressió que operen fora de l’anàlisi restringidament conceptualitzats de les cadenes de valor. La superexplotació, que ha estat el punt de partida del nostre argument, és un concepte amb dues cares. Des de la perspectiva econòmica restringidament concebuda, és desconcertant i problemàtic. Tot i això, des de la perspectiva de Lebowitz denominada «més enllà del capital», i especialment des de la perspectiva que s’ha desenvolupament com a teoria de la reproducció social, equival a la posada en tensió i a la transformació de tot el teixit social d’una societat dominada.

Què vol dir tot això per a les estratègies d’emancipació? Està clar que el dany social causat per l’imperialisme –el «cost de la dominació imperial»– no es redueix a la superexplotació dels mateixos treballadors, sinó que s’estén en la denominació (normalment mediada pels mecanismes del patriarcat i de l’opressió racial) d’una àmplia franja de la societat del país depenent. L’opressió no es suporta passivament. Aquests subjectes dominats també resisteixen i han de ser concebuts com a part de qualsevol lluita revolucionària antiimperialista. La història demostra la seva importància. Per què les dones veneçolanes dels barris urbans on escasseja el treball formal van ser tan centrals en la promoció del projecte Chavista en el seu auge (Pascual i Gilbert, 2020, 317-51)? Per què les dones nepaleses, poques d’elles treballadores assalariades, van ser tan actives en la lluita armada que va tenir lloc en les últimes dècades? De nou, per què el maoisme indi arrela amb tanta freqüència i troba els seus principals protagonistes entre la població adivasi[9] , que sovint no està sotmesa a cap règim directe d’explotació capitalista (Roy, 2011)?

Vincular les teories de l’imperialisme i la dependència a la teoria de la reproducció social mitjançant la comprensió que la superexplotació imperialista, des de la perspectiva de la classe treballadora, equival a una expansió del treball de reproducció social no remunerat en enormes proporcions de la societat d’un país dependent, revela la veritable naturalesa de la dominació imperialista i també les formes que adopta la seva resistència. En establir aquesta connexió s’obtenen dos resultats útils. Per un costat, aquesta síntesi permet a la teoria de l’imperialisme superar el risc de la unilateralitat i l’economicisme, incorporant al seu relat un espectre més ampli de les formes d’opressió que l’imperialisme genera i reforça. D’altra banda, també ajuda a la teoria de la reproducció social a evitar perspectives defectuoses de tipus «món pla»  sobre les lluites socials, que és el que tendeix a suggerir sempre que s’ignora l’imperialisme.

Referències

[1] Faig referència aquí als tres volums d’El Capital de Marx, tot i que la redacció d’aquests dos últims no van completar-se en vida de l’autor.

[2] L’argument de Lebowitz sobre la necessitat d’anar més enllà d’El Capital i abordar «el costat de la classe obrera» no depèn exclusivament de què Marx projectés un llibre mai escrit sobre el treball assalariat.

[3] De la mateixa manera que l’extensió de la jornada laboral que Marx discuteix en El Capital I, capítol 10, la superexplotació també «produeix l’esgotament prematur i la mort de … la força de treball mateixa … escurça la vida del treballador individual, i per tant, la duració de la seva força de treball» (1976, 367-7). Caldria afegir que el mateix destí s’aplica també a la família del treballador.

[4] En El marxisme i l’opressió de la dona: cap a una teoria unitària, Lise Vogel, sosté que el treball domèstic constitueix una part del treball necessari. Ella denomina «component domèstic» del treball necessari. Això és útil per entendre com pot funcionar la superexplotació. Mentre que la treballadora superexplotada se li redueix la «part remunerada» del seu treball necessari (Vogel el demonima «component social del treball necessari») per sota del valor de la força de treball, la resta sovint assumeix el treball necessari no remunerat. No obstant, com la mateixa Vogel assenyalaria més tard, és important tenir en compte que el treball necessari no remunerat, el seu component domèstic, no produeix valor (2013, 190-93).

[5] Maria Mies (1986, 160) va donar els primers i importants passos per establir la connexió entre els baixos salaris . i la «domesticació» de la dona, analitzant diversos subsidis que les dones proporcionaven al treball formalment ocupat i a la violència patriarcal que permet la superexplotació de les dones, perquè «l’intercanvi d’equivalents no funciona o no s’aplica quan es tracta de la contribució de les dones en l’economia».

[6] N.d.t. fa referència al sistema de taller domèstic en que la producció pre-industrial i industrial s’organitza de manera dispersa en els domicilis del treballadors, sovint implicant al conjunt de la família.  

[7] L’antologia de Wilma Dunaway (2014) examina les relacions socials de gènere i la seva connexió amb les cadenes globals de mercaderies. El volum és summament útil i interessant, tot i que els assajos allà reunits no sempre apliquin una concepció rigorosa del valor.

[8] N.d.t. Multinacionals (les sigles fan referència al terme Multinational Corporation).

[9] N.d.t. Adivasi és la denominació del conjunt de poblacions indigenes de l’India.

Bibliografia

Bhattacharya, Tithi. 2017. «How Not to Skip Class: Social Reproduction of Labor and the Global Working Class.» In Tithi Bhattacharya, ed., Social Reproduction Theory: Remapping Class, Recentering Oppression. London: Pluto.

 Dunaway, Wilma. 2014. Gendered Commodity Chains: Seeing Women’s Work and Households in Global Production. Palo Alto, California: Stanford University Press.

Fraser, Nancy. 2016. «Contradictions of Capital and Care.» New Left Review, 100, 99–117. Gereffi, Gary. 2018. Global Value Chains and Development: Refining the Contours of Twenty- First Century Capitalism. Cambridge, UK: Cambridge University Press.

Hopkins, Terrence, and Immanuel Wallerstein. 1987. «Capitalism and the Incor-poration of New Zones into the World Economy.» Review of the Fernand Braudel Center, X:5/6, 763–79.

Katz, Claudio. 2018. Teoría de la dependencia: cincuenta años después. Buenos Aires: Batalla de Ideas.

Lebowitz, Michael, A. 2003. Beyond Capital: Marx’s Political Economy of the Working Class. New York: Palgrave Macmillan.

Marini, Ruy Mauro. 1972. «Dialéctica de la dependencia,» Sociedad y Desarrollo, 1, 35–51. Marx, Karl. 1976. Capital, Volume I. Trans. Ben Fowkes. London: Penguin.

Mies, Maria. 1986. Patriarchy and Accumulation on a Global Scale: Women in the Interna-tional Division of Labor. London: Zed. Mills, Mary Beth. 1999. Thai Women in the Global Labor Force: Consuming Desires, Contested Selves. New Brunswick, New Jersey: Rutgers University Press.

Pascual Marquina, Cira, and Chris Gilbert. 2020. Venezuela, the Present as Struggle: Voices from the Bolivarian Revolution. New York: Monthly Review Press.

Pun Ngai. 2005. Made in China: Women Factory Workers in the Global Workplace. Durham, North Carolina/London: Duke University Press. Roberts, Michael. 2016. «Getting Off the Fence on Modern Imperialism.» The Next Recession (July 19, 2016). https://thenextrecession.wordpress.com/2016/07/19/ getting-off-the-fence-on-modern-imperialism/

Roy, Arundhati. 2011. Walking with the Comrades. New Delhi: Penquin. Smith, John. 2016. Imperialism in the Twenty-First Century: Globalization, Superexploitation, and Capitalism’s Final Crisis. New York: Monthly Review Press.

———. 2019. «Exploitation and Superexploitation in the Theory of Imperialism.» Paper presented at Historical Materialism Conference: Economics of Imperial-ism panel. November 2019. London.

Suwandi, Intan. 2019. Value Chains: The New Economic Imperialism. New York: Monthly Review Press.

Suwandi, Intan, R. Jamil Jonna, and John Bellamy Foster. 2018. «Global Commodity Chains and the New Imperialism.» Monthly Review, 70:10, 1–24.

Vogel, Lise. 2013. Marxism and the Oppression of Women: Toward a Unitary Theory. Leiden, The Netherlands/Boston, Massachusetts: Brill.

Wallerstein, Immanuel, William G. Martin, and Terry Dickinson. 1982. «Household Structures and the Production Process: Preliminary Findings.» Review of the Fer-nand Braudel Center: 3, 437–58.

Article publicat originalment com a Super-Exploitation from the Perspective of the Global Working Class, Science & Society ISSN 0036-8237, Vol. 86, Nº. 3, 2022, págs. 439-447 https://doi.org/10.1521/siso.2022.86.3.439