Archive for de juny 2023

Home Archive for de juny 2023

undefined

Quin municipalisme?

0 Somnis Rebels 9:30 a. m. Comments

MunicipalismePolítica MunicipalQuin municipalisme? >Somnis Rebels 9:30 a. m. 0 Comments A vint anys de la formació de les primeres Candidatures d'Unitat Popular, ens plantegem quin tipus de municipalisme cal bastir avui per enfrontar-nos eficaçment

undefined

Antonio Perez, dels que mai es van rendir: del PC(i) al CDR de l’Arboç

0 Somnis Rebels 9:25 a. m. Comments

CamaradesHistòriaAntonio Perez, dels que mai es van rendir: del PC(i) al CDR de l’Arboç >Somnis Rebels 9:25 a. m. 0 Comments Escrit per Joan Suqué Publicat el 25/05/2023Aquesta biografia s’inscriu en la secció de L’Accent “El fil roig:

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2023

A vint anys de la formació de les primeres Candidatures d'Unitat Popular, ens plantegem quin tipus de municipalisme cal bastir avui per enfrontar-nos eficaçment al capitalisme i no caure en derives que ens allunyin d'aquest objectiu.  <section class="elementor-section elementor-inner-section elementor-element elementor-element-1aa156d elementor-section-content-middle elementor-hidden-phone elementor-hidden-tablet elementor-section-boxed elementor-section-height-default elementor-section-height-default" data-element_type="section" data-id="1aa156d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); background-color: white; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 0px; margin-top: -8px; order: var(--order); padding: 0px 0px 37.125px; position: relative; width: 825.135px;"><div class="elementor-container elementor-column-gap-no" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px auto; max-width: 1140px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-column elementor-col-100 elementor-inner-column elementor-element elementor-element-78cd30d" data-element_type="column" data-id="78cd30d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; min-height: 1px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-wrap elementor-element-populated" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-element elementor-element-172948e elementor-align-left elementor-widget elementor-widget-post-info" data-element_type="widget" data-id="172948e" data-widget_type="post-info.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-style: inherit; font-weight: inherit; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><ul class="elementor-inline-items elementor-icon-list-items elementor-post-info" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; list-style: none; margin: 0px calc(-12.5px); outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-522920e elementor-inline-item" itemprop="author" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><a href="https://catarsimagazin.cat/autor/hug-lucchetti/" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; display: flex; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-author" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__item-prefix" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">PER HUG LUCCHETTI</a></li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-9e6516d elementor-inline-item" itemprop="datePublished" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-date" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">31 DE MAIG DE 2023</li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-4c4b49f elementor-inline-item" itemprop="about" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-terms" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__terms-list" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-post-info__terms-list-item" href="https://catarsimagazin.cat/temes/socialisme/" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">SOCIALISME</a></li></ul></div></div></div></div></div></section><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;">Aquest 2023 farà vint anys que l’Esquerra Independentista presentava les primeres Candidatures d’Unitat Popular, que s’afegien a algunes iniciatives municipalistes ja consolidades de finals dels vuitanta. Del Procés de Vinaròs l’any 2000 en sorgia una aposta estratègica que incloïa el front institucional dins del repertori del moviment i, en pocs anys, el creixement de vots i regidores de la CUP va ser exponencial —de 4 regidores l’any 2003, es va créixer a prop de quatre-centes el 2015—, fins a estabilitzar-se coincidint amb la fi del repunt de les lluites socials i nacionals de la darrera dècada als Països Catalans, i especialment al Principat.Són anys de debats intensos en què ens preguntem com intervenir des d’aquest front<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 12px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; top: -0.5em; vertical-align: baseline;">1. Anys d’aprenentatges i contradiccions, perquè sabem que la dinàmica de les institucions i els límits de l’arquitectura del règim del 78 operen de forma asfixiant sobre les voluntats transformadores. Sabem de primera mà que la política institucional es desenvolupa en un terreny advers i hostil, condicionada pels cicles electorals i encotillada burocràticament. Les institucions són un terreny més on es dona la lluita de classes i el desequilibri de forces actual fa que centrifugui cap a opcions possibilistes. De fet, són molts els que abans de nosaltres es van perdre en aquest camí. Però, tot i això, l’aposta estratègica feta fa vint anys encara no s’ha invalidat.Per una banda, no en podem fer una lectura triomfalista perquè seria massa presumptuós negar que hem viscut dinàmiques assimilables a la resta de partits i que ens han allunyat d’un municipalisme d’alliberament nacional i de construcció de contrapoder. El creixement i mediatització de l’organització, o l’excessiu pes dels debats vinculats a la mateixa activitat institucional, ens hi han condicionat. Per l’altra banda, però, tampoc en fem una lectura pessimista: tenir un peu a la institució encara ens és útil dins d’una estratègia revolucionària més àmplia. I podem assegurar que l’espai polític que representa la CUP continua sent no assimilable i incòmode pel sistema gràcies a l’existència d’una militància exigent i amb capacitat d’autocrítica, i a un moviment polític que sovint fa de tensor des de fora de la institució.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-26536 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup2-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure>No és motiu d’aquest article enumerar els límits legislatius i de la mateixa arquitectura institucional, ni alimentar discursos pessimistes, sinó apuntar marcs de superació d’aquests límits. Participar d’aquest front de lluita ens obliga a rearmar-nos ideològicament de forma constant. És per això que hem fet debats municipalistes arreu del territori des d’on construir col·lectivament els marcs que han de permetre emmarcar la lluita institucional en una estratègia més àmplia d’alliberament nacional, social i de gènere. Marcs que hem d’anar provant en els pròxims anys i que, malgrat que no són nous, sí han de ser actualitzats i ressituats a partir de l’experiència i els aprenentatges que ens dona la nostra participació política als moviments populars i també a governs municipals o a l’oposició en els darrers anys.<h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una alternativa des del municipalisme</h2> En un context on els espais de poder i de decisió cada cop estan més allunyats de la gent, continuem apostant pel municipalisme perquè precisament permet el contacte i la intervenció directa amb les veïnes i la comunitat en els assumptes que ens afecten. Alhora, és un espai on podem acumular força política i construir projectes que visibilitzin l’alternativa que volem construir.El municipalisme que proposem va molt més enllà de tenir regidores o d’estar al govern municipal, tot i que això és important i hem de procurar tenir la màxima força si es donen les condicions. Guanyar unes eleccions municipals, però, no és una victòria si no ens permet desplegar la nostra proposta política, i això passa perquè el centre de gravetat del nostre municipalisme sigui al carrer i es prioritzi la construcció d’un moviment popular conscient.Hem de trencar amb la cultura política de la delegació. Hem d’explicar, tant com faci falta, que nosaltres no solucionarem els problemes de la gent des de la institució, no almenys sense que una bona part de les veïnes que ens dipositen la seva confiança prenguin part activa en el canvi. Qui digui el contrari menteix i és part del problema.La democràcia representativa no afavoreix una cultura política de confrontació i conflicte amb el poder, ni la institució és un espai de joc que permeti una transformació radical. Però, tot i això, no podem eludir aquest mentrestant i cal empènyer en tot el que sigui possible a millorar les condicions de vida de les classes populars. Lenin deia que no podíem deixar les reformes als reformistes; i la Núria Gibert, regidora a govern per la CUP de Sant Cugat, que el municipalisme sense ideologia és mera gestió; que cal ideologitzar la gestió i no desideologitzar les candidatures.<h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Més enllà dels cicles electorals</h2>És evident que un gruix important de la gent situa les eleccions com un dels espais on es juga una batalla política que permet fer de dic de contenció de certes polítiques que van contra els nostres drets. Persones que veuen impotents com els poderosos i les elits econòmiques voten cada dia reformes que ens precaritzen la vida, infraestructures que trinxen el territori o polítiques econòmiques que ens fan més pobres. És des d’aquí que sovint les conteses electorals mobilitzen i permeten centrar debats, i això és una oportunitat que cal tenir en compte.És crucial, doncs, marcar una agenda pròpia i no anar a remolc de les agendes de les forces polítiques i els mitjans del règim. L’extrema dreta internacional i estatal això ho té claríssim, i en aquest terreny de joc també cal combatre-la i arrossegar el sentit comú cap a posicions pròpies de l’esquerra. En clau antifeixista, no ens podem permetre abandonar aquest front de lluita, sense que això impliqui fer-ho a qualsevol preu o amenaçar amb l’espantall de l’extrema dreta per a què res canviï com fan sovint els partits socialdemòcrates.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-26535 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/cup1-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure>La voluntat d’expansió de candidatures municipalistes en període electoral també és una oportunitat per reactivar o incorporar militància, però aquest creixement cal acompanyar-lo d’un treball formatiu que doni solidesa i equilibri al projecte polític. Aquesta solidesa passa per consolidar una cultura militant, assembleària, i orientada políticament cap a la ruptura amb el Règim del 78.Les conteses electorals també ens permeten mesurar forces i veure quina és l’acceptació social de les nostres propostes. Que molta gent voti Candidatures de la Unitat Popular és un bon símptoma. Ara bé, en cap cas la nostra acció política comença o s’acaba en un cicle electoral, ni ha d’estar condicionada a aquests.<h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Superar el localisme i bastir un municipalisme d’alliberament nacional</h2>Dels debats municipalistes que hem organitzat, més d’una trentena des de la Vila Joiosa a Viladamat i des de Balaguer a Palma, n’extraiem una conclusió clara: els reptes que se’ns plantegen no els podem abordar des del localisme, sinó que ens cal una resposta coordinada amb altres candidatures i el moviment popular del territori. Tenim exemples com l’oposició al 4t Cinturó o els Jocs Olímpics d’hivern, la lluita per assegurar el dret a l’avortament als hospitals de referència de les nostres comarques o per desplegar la sobirania alimentària a la Catalunya Central.A més, la nostra proposta política municipalista parteix d’un marc, el d’uns Països Catalans per a construir nacionalment i en un conflicte històric en la defensa per la seva independència política. Així doncs, a la vegada que territorialitzem la nostra intervenció política, la nostra proposta ha de ser nacional i respondre a una mateixa lògica arreu dels Països Catalans per afavorir a la construcció nacional. Cada candidatura i lluita compartida dibuixa país.És des d’aquesta mirada municipalista territorialitzada, nacional i que va més enllà de la institució que hem de repensar els espais de participació propis de les candidatures i aquells que ens permeten traçar una alternativa amb altres companyes i col·lectius.  Aquí és on propostes com una Assemblea o Xarxa Municipalista dels Països Catalans podrien bastir una institucionalitat alternativa on treballar per objectius comuns com els drets socials i laborals, la sobirania energètica, la lluita contra el canvi climàtic o la defensa del català. També hi cabrien alternatives que tinguin el mateix objectiu de coordinar les candidatures, o trobades d’unitat popular entre candidatures i moviments.Però també cal pensar i actuar globalment. Les crisis que genera el capitalisme s’agreugen i el sistema ha topat amb els límits biofísics planetaris, generant efectes com l’escalfament global, escassetat d’aliments, pèrdua de recursos hídrics i energètics, mancança de matèries primeres. Estem davant d’una emergència climàtica i social sense precedent i se’ns acaba el temps d’intervenció política. La resposta del capitalisme és feixisme i precarització massiva de totes les esferes de la vida a escala global. Hem d’abandonar els discursos de resistència i passar a l’ofensiva. Hem de fer propostes guanyadores per a la majoria, que siguin generalitzables i universalitzables<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 12px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; top: -0.5em; vertical-align: baseline;">2.Cal construir des d’ara mateix l’alternativa comunista que pugui assegurar el futur de les persones i el planeta, amb tota la generositat i amb les aliances necessàries per albirar un futur de planificació democràtica de l’economia i que els recursos necessaris per tenir vides dignes estiguin sota control popular. Pensem que des del municipalisme podem contribuir a construir aquesta alternativa.És crucial anar més enllà de la mera gestió progressista de la misèria i que els municipis on governem esdevinguin embrions per superar el capitalisme i punts de partida per a la transformació socialista. Davant d’un repte d’aquesta magnitud, i per tal que la nostra intervenció s’insereixi en una estratègia revolucionària, hem construït una proposta política que pretén desplegar un programa de sobiranies en oposició als poders econòmics especulatius, generant comunitats polítiques fortes i que entén el conflicte i la lluita com a motor de canvi. Sobiranies, comunitat i conflicte. Tres paraules que resumeixen, no el programa de les candidatures municipalistes, sinó un marc.<h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Hi ha alternativa: sobiranies, comunitat i conflicte</h2>En els municipis i territoris que habitem hi ha una pugna entre els poders econòmics especulatius i les classes populars pel control dels béns i recursos que són necessaris per a una vida digna. El capitalisme fa d’allò que hauria de ser un dret una mercaderia i és cada cop més incapaç de generar benestar o cobrir les necessitats d’àmplies capes de la població, a la vegada que arrasa amb els recursos naturals.Davant d’aquesta situació, només hi ha una opció que ens pugui assegurar un futur vivible per a la majoria: planificar de forma democràtica l’economia per produir allò necessari, de la manera més eficient, socialment satisfactòria i adaptada als límits ecològics, per al desenvolupament de les plenes capacitats humanes. Això és el que és incapaç de fer el capitalisme.Partint d’aquesta premissa, el primer que ens cal és una anàlisi socioeconòmica de cada territori. Identificar quins són aquells béns i recursos estratègics que es troben en mans privades i que poden ser recuperats de forma pública o comunitària. També cal conèixer les necessitats de la població per avançar cap a la planificació econòmica i de defensa de drets, cap a una transformació socialista.  Afortunadament, en la proposta de sobiranies no partim de zero: ja en tenim experiència acumulada. Des de la CUP hem estat recopilant totes les iniciatives que responen a aquest marc en aquests anys en què hem pogut governar en uns quants municipis com els Guiamets, que han guanyat sobirania prenent el control de les empreses de l’IBEX dels serveis més bàsics; com Viladamat i Celrà, on s’ha treballat amb les veïnes per guanyar sobirania energètica; o Tarragona i Sitges, que han planificat l’habitatge que necessitem i s’ha posat fil a l’agulla. Però hem d’aconseguir que es generin dinàmiques municipalistes arreu dels Països Catalans perquè no siguin anècdotes o iniciatives desvinculades d’aquest marc més ampli, sinó que responguin a una lògica compartida. De fet, aquesta lògica haurà de ser coherent en tots els àmbits on siguem capaces d’intervenir políticament i, alhora, en tots els àmbits supramunicipals també hem de treballar en aquesta mateixa direcció i priorització. Cada avenç que fem en la recuperació de béns i recursos al capital privat i els posem al servei d’una vida digne en clau de sobiranies ens ha de servir com a exemple de bones pràctiques. Per tenir victòries que ens esperonin i per assegurar-ne la replicabilitat allà on sigui possible.Cada cop hi ha més projectes de sobiranies en marxa en l’àmbit comunitari, de l’Economia Social i Solidària i des de l’autoorganització, arreu del territori. Però els hem de posar al centre amb la complicitat i acompanyament institucional municipalista que calgui, per donar-los escalabilitat, relat comú i múscul, sobretot per assegurar-ne la universalitat i que arribin a tothom. Com Artés i Navàs, que amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, han començat a planificar la cadena agroalimentària, fent participar productors i agents econòmics de l’economia social i solidària; com Tàrrega, Cervera i Bellpuig, que també amb l’Ateneu de Ponent, han fet apostes serioses per dignificar les cures i prendre control també del treball i les necessitats de totes; i a l’oposició i al carrer, sigui des del Pirineu o el Camp on sumem a aquells projectes econòmics i al moviment popular per construir una alternativa que garanteixi el futur de les persones i el planeta.També hem de ser capaces d’avaluar la nostra acció política, i per fer-ho recuperem la matriu proposada pel Seminari d’Economia Crítica Taifa i inspirat en el triangle socialista de Michael Lebowitz, on elements com la propietat col·lectiva, les relacions no explotadores de les persones ni depredadores del medi, la redistribució universal, la presa de decisions no despòtica i els valors del bé comú, ens serveixen per avaluar si les polítiques que despleguem caminen en la superació del capitalisme o és mera gestió de la misèria.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><picture class="wp-image-26401" decoding="async" loading="lazy" style="box-sizing: border-box;"><source data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png.webp 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-300x173.png.webp 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-768x443.png.webp 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-600x346.png.webp 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-306x176.png.webp 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-277x160.png.webp 277w" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png.webp 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-300x173.png.webp 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-768x443.png.webp 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-600x346.png.webp 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-306x176.png.webp 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-277x160.png.webp 277w" style="box-sizing: border-box;" type="image/webp"></source><img alt="" class="lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/superxp1-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></picture></figure>El control públic-comunitàri d’allò que el capital vol privat és part de la resposta que hem de donar i de les lluites que volem esperonar, a més de trencar amb els valors liberals vinculats a l’individualisme i la competitivitat que trenquen els llaços comunitaris. És per això que la nostra proposta parteix de la voluntat de generar una nova cultura política on es retorni a l’esfera comunitària la capacitat d’incidència i d’intervenció política. Amb l’objectiu de generar una comunitat política conscient, que pugui treballar a mitjà termini cap a una planificació democràtica de l’economia. Des d’aquesta perspectiva, la idea del projecte de <a href="https://catarsimagazin.cat/de-la-planificacio-economica-a-la-sobirania-territorial-hernani-burujabe/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Hernani Burujabe</a> pot servir d’inspiració, sense oblidar els perills que impliquen els processos d’institucionalització dels moviments socials<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 12px; font-style: inherit; font-weight: inherit; line-height: 0; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; top: -0.5em; vertical-align: baseline;">3.La necessitat d‘estructurar un moviment popular mobilitzat i conscient del seu paper ha de ser prioritària. Un moviment amb confiança cap als canvis pels quals treballa i que confronti el poder econòmic. Hem de tenir en compte en la nostra avaluació si des de l’acció que desenvolupem des de la institució es perjudica els moviments populars, per tal d’activar els mecanismes necessaris perquè en cap cas sigui així, sinó el contrari: la institució ha d’acompanyar aquests moviments amb una estratègia en les coordenades d’aquests, posant-se al costat i no apoderant-se de les lluites.Des de l’autoorganització i amb estructures pròpies, podem ser capaces d’aguantar la reacció que segur vindrà a mesura que ens apropem als nostres objectius, com ha succeït a l’Amèrica Llatina quan l’esquerra ha guanyat sobiranies i també en la lluita independentista recent a casa nostra. Institucions i moviments populars com els Comitès de Defensa de la Revolució a Cuba o <a href="https://catarsimagazin.cat/catarsimagazin.cat/entendre-lestat-comunal-venecola/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">les Comunes a Veneçuela</a> són models que ens serveixen com a referent, però que cal adequar a la nostra realitat i que condicionaran els processos organitzatius i de lluita que emprenem.Hi ha una sèrie d’àmbits on el conflicte entre capital i vida es fa més evident i més cru. Des del municipalisme caldrà detectar quins són aquests àmbits en el nostre territori, explicitar-los i prioritzar-ne la intervenció política, dins i fora de la institució.En el procés de desplegament de les sobiranies hem de reconèixer la conflictivitat social existent. Ser conscients de la posició que ocupem en aquests conflictes i entomar-los per tal que esdevinguin motor de canvi, així com per impulsar processos col·lectius d’empoderament i decisió popular. Per exemple, en l’actual context de sequera, i en molts municipis on la gestió de l’aigua està en mans privades, la lluita per una gestió pública-comunitària de l’aigua hauria de ser una lluita a prioritzar i batallar des de la institució i el carrer per arrabassar-la de les mans privades i que passi a estar sota control popular. Un altre exemple podria ser el de les companyes del Pirineu que van identificar els Jocs Olímpics d’hivern com una expressió del conflicte entre els poders econòmics i les classes populars, i la necessitat d’organitzar-se per fer-hi front, generant una comunitat política en lluita i també una <a href="https://www.vilaweb.cat/noticies/lesquerra-independentista-fa-onze-propostes-alternatives-a-uns-jocs-per-assolir-un-pirineu-viu/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">proposta política alternativa</a>.Cal pensar en com el conflicte pot anar més enllà de l’esfera política i passar sobretot a l’esfera més econòmica. Tot i que anar contra el polític de torn pot ser una forma de vehicular el conflicte, tenim molt més a guanyar si el conflicte s’enfoca cap als poders econòmics. En el cas de l’habitatge, per exemple, centrar la nostra ofensiva contra els especuladors, grans tenidors i els fons voltors, i fer-ho coordinadament amb els governs municipals que hi estiguin disposats, ens pot donar més força que si la pressió recau només en uns poders locals amb escasses capacitats legislatives i de recursos.En aquest sentit, i davant dels límits legals que atempten contra drets com el de l’habitatge, caldrà articular estratègies de desobediència institucional, que es puguin coordinar. Cal evitar immolacions individuals que no suposen una amenaça real a l’estat. Som conscients que si volem superar el capitalisme i el propi règim del 78, caldrà avançar a partir de processos coordinats i de gran abast que impliquin desobediència i conflicte amb el conjunt de poder econòmics i institucionals.<h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un nou cicle del municipalisme de la unitat popular</h2>Hem demostrat que quan gestionem allò públic som capaces, honestes i transparents. Però no volem esdevenir mers gestors, sinó ser oposició al poder real. Hem detectat que calia superar segells construïts a partir de polítiques concretes, com podrien ser els pressupostos participatius o el porta a porta. I que, en tot cas, aquestes polítiques concretes no es poden entendre com a finalistes, sinó que han de tenir un sentit estratègic i que no són en cap cas els límits de la institució. També hem detectat àmbits on el conflicte entre capital i vida és molt present i que són aquells nous segells que cal prioritzar, com poden ser l’habitatge, l’aigua, l’energia, l’alimentació, la sanitat, l’educació, el treball, la seguretat i l’espai públic. Cal centrar esforços allà on s’està donant de forma més crua aquest conflicte.Posem d’exemple el cas de Cardedeu, que és el que conec de primera mà. A Cardedeu, com en la majoria dels municipis on hem pogut governar, s’han desenvolupat polítiques feministes implementant la coeducació a tots els centres educatius, s’han municipalitzat serveis o desplegat polítiques per garantir el dret a l’habitatge. Però prenem l’exemple concret de la participació. Podem fer uns pressupostos participatius i una assemblea veïnal, però aquesta participació institucional a l’ús no és útil sense una mirada estratègica. Aquesta participació no serveix al nostre projecte de transformació radical si no l’enfoquem cap a la planificació democràtica de l’economia, i com un mitjà per construir un entorn polític compromès i una nova arquitectura institucional permeable al poder popular. Aquest és l’aprenentatge que n’hem fet i que ha de ser condició sine qua non per valorar la possibilitat de governar o restar a l’oposició.En definitiva, hem construït una proposta política pel municipalisme que requereix un paper actiu a la militància, un paper a les assemblees, que apel·li al moviment popular i que s’insereixi en una estratègia revolucionària al conjunt dels Països Catalans. Una proposta política que necessita gent que lluiti, perquè aquesta proposta necessàriament ha de tensar els límits institucionals i impugnar el règim.<hr class="wp-block-separator has-alpha-channel-opacity" style="background-color: transparent; border-color: initial; border-image: initial; border-left-width: initial; border-right-width: initial; border-style: solid none; box-sizing: border-box; height: 1px; margin: 20px auto; max-width: 100px;" /> 1. A tall d’exemple paradigmàtic, fins a dos cops es va descartar participar de les eleccions al Parlament en assemblees nacionals de la CUP.2. «<a href="https://catarsimagazin.cat/el-problema-de-la-insulina-com-aterrar-el-socialisme/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">El problema de la insulina: Com aterrar el socialisme</a>», apunta idees interessants entorn aquesta qüestió.3.  En un cas que he pogut estudiar, el de la Taula de l’Aigua de Terrassa, plataforma que ha fet una transició per passar de ser un moviment social que es movia en l’espai del conflicte (en la lluita per la municipalització de l’Aigua), a formar part d’un òrgan dins l’arquitectura institucional (L’Observatori de l’Aigua de Terrassa) i que ha de treballar en l’àmbit del consens. Aquesta transició requereix un canvi en el fons i les formes, de la protesta a la concertació, que no sempre és fàcil i no sempre els moviments socials volen o poden. Per tant, hi ha un dilema des de la perspectiva dels moviments socials entorn d’aquest tipus de gestió comunitària, i que cal tenir en compte a l’hora de fer el salt, i és si aquest afavoreix o perjudica els objectius de transformació, tenint en compte les pròpies capacitats i responent a la pregunta: on som més útils per als nostres objectius, dins o fora de la institució?</div></div>

A vint anys de la formació de les primeres Candidatures d'Unitat Popular, ens plantegem quin tipus de municipalisme cal bastir avui per enfrontar-nos eficaçment al capitalisme i no caure en derives que ens allunyin d'aquest objectiu.

PER HUG LUCCHETTI
31 DE MAIG DE 2023
SOCIALISME

Aquest 2023 farà vint anys que l’Esquerra Independentista presentava les primeres Candidatures d’Unitat Popular, que s’afegien a algunes iniciatives municipalistes ja consolidades de finals dels vuitanta. Del Procés de Vinaròs l’any 2000 en sorgia una aposta estratègica que incloïa el front institucional dins del repertori del moviment i, en pocs anys, el creixement de vots i regidores de la CUP va ser exponencial —de 4 regidores l’any 2003, es va créixer a prop de quatre-centes el 2015—, fins a estabilitzar-se coincidint amb la fi del repunt de les lluites socials i nacionals de la darrera dècada als Països Catalans, i especialment al Principat.

Són anys de debats intensos en què ens preguntem com intervenir des d’aquest front1. Anys d’aprenentatges i contradiccions, perquè sabem que la dinàmica de les institucions i els límits de l’arquitectura del règim del 78 operen de forma asfixiant sobre les voluntats transformadores. Sabem de primera mà que la política institucional es desenvolupa en un terreny advers i hostil, condicionada pels cicles electorals i encotillada burocràticament. Les institucions són un terreny més on es dona la lluita de classes i el desequilibri de forces actual fa que centrifugui cap a opcions possibilistes. De fet, són molts els que abans de nosaltres es van perdre en aquest camí. Però, tot i això, l’aposta estratègica feta fa vint anys encara no s’ha invalidat.

Per una banda, no en podem fer una lectura triomfalista perquè seria massa presumptuós negar que hem viscut dinàmiques assimilables a la resta de partits i que ens han allunyat d’un municipalisme d’alliberament nacional i de construcció de contrapoder. El creixement i mediatització de l’organització, o l’excessiu pes dels debats vinculats a la mateixa activitat institucional, ens hi han condicionat. Per l’altra banda, però, tampoc en fem una lectura pessimista: tenir un peu a la institució encara ens és útil dins d’una estratègia revolucionària més àmplia. I podem assegurar que l’espai polític que representa la CUP continua sent no assimilable i incòmode pel sistema gràcies a l’existència d’una militància exigent i amb capacitat d’autocrítica, i a un moviment polític que sovint fa de tensor des de fora de la institució.

No és motiu d’aquest article enumerar els límits legislatius i de la mateixa arquitectura institucional, ni alimentar discursos pessimistes, sinó apuntar marcs de superació d’aquests límits. Participar d’aquest front de lluita ens obliga a rearmar-nos ideològicament de forma constant. És per això que hem fet debats municipalistes arreu del territori des d’on construir col·lectivament els marcs que han de permetre emmarcar la lluita institucional en una estratègia més àmplia d’alliberament nacional, social i de gènere. Marcs que hem d’anar provant en els pròxims anys i que, malgrat que no són nous, sí han de ser actualitzats i ressituats a partir de l’experiència i els aprenentatges que ens dona la nostra participació política als moviments populars i també a governs municipals o a l’oposició en els darrers anys.

Una alternativa des del municipalisme

En un context on els espais de poder i de decisió cada cop estan més allunyats de la gent, continuem apostant pel municipalisme perquè precisament permet el contacte i la intervenció directa amb les veïnes i la comunitat en els assumptes que ens afecten. Alhora, és un espai on podem acumular força política i construir projectes que visibilitzin l’alternativa que volem construir.

El municipalisme que proposem va molt més enllà de tenir regidores o d’estar al govern municipal, tot i que això és important i hem de procurar tenir la màxima força si es donen les condicions. Guanyar unes eleccions municipals, però, no és una victòria si no ens permet desplegar la nostra proposta política, i això passa perquè el centre de gravetat del nostre municipalisme sigui al carrer i es prioritzi la construcció d’un moviment popular conscient.

Hem de trencar amb la cultura política de la delegació. Hem d’explicar, tant com faci falta, que nosaltres no solucionarem els problemes de la gent des de la institució, no almenys sense que una bona part de les veïnes que ens dipositen la seva confiança prenguin part activa en el canvi. Qui digui el contrari menteix i és part del problema.

La democràcia representativa no afavoreix una cultura política de confrontació i conflicte amb el poder, ni la institució és un espai de joc que permeti una transformació radical. Però, tot i això, no podem eludir aquest mentrestant i cal empènyer en tot el que sigui possible a millorar les condicions de vida de les classes populars. Lenin deia que no podíem deixar les reformes als reformistes; i la Núria Gibert, regidora a govern per la CUP de Sant Cugat, que el municipalisme sense ideologia és mera gestió; que cal ideologitzar la gestió i no desideologitzar les candidatures.

Més enllà dels cicles electorals

És evident que un gruix important de la gent situa les eleccions com un dels espais on es juga una batalla política que permet fer de dic de contenció de certes polítiques que van contra els nostres drets. Persones que veuen impotents com els poderosos i les elits econòmiques voten cada dia reformes que ens precaritzen la vida, infraestructures que trinxen el territori o polítiques econòmiques que ens fan més pobres. És des d’aquí que sovint les conteses electorals mobilitzen i permeten centrar debats, i això és una oportunitat que cal tenir en compte.

És crucial, doncs, marcar una agenda pròpia i no anar a remolc de les agendes de les forces polítiques i els mitjans del règim. L’extrema dreta internacional i estatal això ho té claríssim, i en aquest terreny de joc també cal combatre-la i arrossegar el sentit comú cap a posicions pròpies de l’esquerra. En clau antifeixista, no ens podem permetre abandonar aquest front de lluita, sense que això impliqui fer-ho a qualsevol preu o amenaçar amb l’espantall de l’extrema dreta per a què res canviï com fan sovint els partits socialdemòcrates.

La voluntat d’expansió de candidatures municipalistes en període electoral també és una oportunitat per reactivar o incorporar militància, però aquest creixement cal acompanyar-lo d’un treball formatiu que doni solidesa i equilibri al projecte polític. Aquesta solidesa passa per consolidar una cultura militant, assembleària, i orientada políticament cap a la ruptura amb el Règim del 78.

Les conteses electorals també ens permeten mesurar forces i veure quina és l’acceptació social de les nostres propostes. Que molta gent voti Candidatures de la Unitat Popular és un bon símptoma. Ara bé, en cap cas la nostra acció política comença o s’acaba en un cicle electoral, ni ha d’estar condicionada a aquests.

Superar el localisme i bastir un municipalisme d’alliberament nacional

Dels debats municipalistes que hem organitzat, més d’una trentena des de la Vila Joiosa a Viladamat i des de Balaguer a Palma, n’extraiem una conclusió clara: els reptes que se’ns plantegen no els podem abordar des del localisme, sinó que ens cal una resposta coordinada amb altres candidatures i el moviment popular del territori. Tenim exemples com l’oposició al 4t Cinturó o els Jocs Olímpics d’hivern, la lluita per assegurar el dret a l’avortament als hospitals de referència de les nostres comarques o per desplegar la sobirania alimentària a la Catalunya Central.

A més, la nostra proposta política municipalista parteix d’un marc, el d’uns Països Catalans per a construir nacionalment i en un conflicte històric en la defensa per la seva independència política. Així doncs, a la vegada que territorialitzem la nostra intervenció política, la nostra proposta ha de ser nacional i respondre a una mateixa lògica arreu dels Països Catalans per afavorir a la construcció nacional. Cada candidatura i lluita compartida dibuixa país.

És des d’aquesta mirada municipalista territorialitzada, nacional i que va més enllà de la institució que hem de repensar els espais de participació propis de les candidatures i aquells que ens permeten traçar una alternativa amb altres companyes i col·lectius. Aquí és on propostes com una Assemblea o Xarxa Municipalista dels Països Catalans podrien bastir una institucionalitat alternativa on treballar per objectius comuns com els drets socials i laborals, la sobirania energètica, la lluita contra el canvi climàtic o la defensa del català. També hi cabrien alternatives que tinguin el mateix objectiu de coordinar les candidatures, o trobades d’unitat popular entre candidatures i moviments.

Però també cal pensar i actuar globalment. Les crisis que genera el capitalisme s’agreugen i el sistema ha topat amb els límits biofísics planetaris, generant efectes com l’escalfament global, escassetat d’aliments, pèrdua de recursos hídrics i energètics, mancança de matèries primeres. Estem davant d’una emergència climàtica i social sense precedent i se’ns acaba el temps d’intervenció política. La resposta del capitalisme és feixisme i precarització massiva de totes les esferes de la vida a escala global. Hem d’abandonar els discursos de resistència i passar a l’ofensiva. Hem de fer propostes guanyadores per a la majoria, que siguin generalitzables i universalitzables2.

Cal construir des d’ara mateix l’alternativa comunista que pugui assegurar el futur de les persones i el planeta, amb tota la generositat i amb les aliances necessàries per albirar un futur de planificació democràtica de l’economia i que els recursos necessaris per tenir vides dignes estiguin sota control popular. Pensem que des del municipalisme podem contribuir a construir aquesta alternativa.

És crucial anar més enllà de la mera gestió progressista de la misèria i que els municipis on governem esdevinguin embrions per superar el capitalisme i punts de partida per a la transformació socialista. Davant d’un repte d’aquesta magnitud, i per tal que la nostra intervenció s’insereixi en una estratègia revolucionària, hem construït una proposta política que pretén desplegar un programa de sobiranies en oposició als poders econòmics especulatius, generant comunitats polítiques fortes i que entén el conflicte i la lluita com a motor de canvi. Sobiranies, comunitat i conflicte. Tres paraules que resumeixen, no el programa de les candidatures municipalistes, sinó un marc.

Hi ha alternativa: sobiranies, comunitat i conflicte

En els municipis i territoris que habitem hi ha una pugna entre els poders econòmics especulatius i les classes populars pel control dels béns i recursos que són necessaris per a una vida digna. El capitalisme fa d’allò que hauria de ser un dret una mercaderia i és cada cop més incapaç de generar benestar o cobrir les necessitats d’àmplies capes de la població, a la vegada que arrasa amb els recursos naturals.

Davant d’aquesta situació, només hi ha una opció que ens pugui assegurar un futur vivible per a la majoria: planificar de forma democràtica l’economia per produir allò necessari, de la manera més eficient, socialment satisfactòria i adaptada als límits ecològics, per al desenvolupament de les plenes capacitats humanes. Això és el que és incapaç de fer el capitalisme.

Partint d’aquesta premissa, el primer que ens cal és una anàlisi socioeconòmica de cada territori. Identificar quins són aquells béns i recursos estratègics que es troben en mans privades i que poden ser recuperats de forma pública o comunitària. També cal conèixer les necessitats de la població per avançar cap a la planificació econòmica i de defensa de drets, cap a una transformació socialista.

Afortunadament, en la proposta de sobiranies no partim de zero: ja en tenim experiència acumulada. Des de la CUP hem estat recopilant totes les iniciatives que responen a aquest marc en aquests anys en què hem pogut governar en uns quants municipis com els Guiamets, que han guanyat sobirania prenent el control de les empreses de l’IBEX dels serveis més bàsics; com Viladamat i Celrà, on s’ha treballat amb les veïnes per guanyar sobirania energètica; o Tarragona i Sitges, que han planificat l’habitatge que necessitem i s’ha posat fil a l’agulla. Però hem d’aconseguir que es generin dinàmiques municipalistes arreu dels Països Catalans perquè no siguin anècdotes o iniciatives desvinculades d’aquest marc més ampli, sinó que responguin a una lògica compartida. De fet, aquesta lògica haurà de ser coherent en tots els àmbits on siguem capaces d’intervenir políticament i, alhora, en tots els àmbits supramunicipals també hem de treballar en aquesta mateixa direcció i priorització. Cada avenç que fem en la recuperació de béns i recursos al capital privat i els posem al servei d’una vida digne en clau de sobiranies ens ha de servir com a exemple de bones pràctiques. Per tenir victòries que ens esperonin i per assegurar-ne la replicabilitat allà on sigui possible.

Cada cop hi ha més projectes de sobiranies en marxa en l’àmbit comunitari, de l’Economia Social i Solidària i des de l’autoorganització, arreu del territori. Però els hem de posar al centre amb la complicitat i acompanyament institucional municipalista que calgui, per donar-los escalabilitat, relat comú i múscul, sobretot per assegurar-ne la universalitat i que arribin a tothom. Com Artés i Navàs, que amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, han començat a planificar la cadena agroalimentària, fent participar productors i agents econòmics de l’economia social i solidària; com Tàrrega, Cervera i Bellpuig, que també amb l’Ateneu de Ponent, han fet apostes serioses per dignificar les cures i prendre control també del treball i les necessitats de totes; i a l’oposició i al carrer, sigui des del Pirineu o el Camp on sumem a aquells projectes econòmics i al moviment popular per construir una alternativa que garanteixi el futur de les persones i el planeta.

També hem de ser capaces d’avaluar la nostra acció política, i per fer-ho recuperem la matriu proposada pel Seminari d’Economia Crítica Taifa i inspirat en el triangle socialista de Michael Lebowitz, on elements com la propietat col·lectiva, les relacions no explotadores de les persones ni depredadores del medi, la redistribució universal, la presa de decisions no despòtica i els valors del bé comú, ens serveixen per avaluar si les polítiques que despleguem caminen en la superació del capitalisme o és mera gestió de la misèria.

El control públic-comunitàri d’allò que el capital vol privat és part de la resposta que hem de donar i de les lluites que volem esperonar, a més de trencar amb els valors liberals vinculats a l’individualisme i la competitivitat que trenquen els llaços comunitaris. És per això que la nostra proposta parteix de la voluntat de generar una nova cultura política on es retorni a l’esfera comunitària la capacitat d’incidència i d’intervenció política. Amb l’objectiu de generar una comunitat política conscient, que pugui treballar a mitjà termini cap a una planificació democràtica de l’economia. Des d’aquesta perspectiva, la idea del projecte de Hernani Burujabe pot servir d’inspiració, sense oblidar els perills que impliquen els processos d’institucionalització dels moviments socials3.

La necessitat d‘estructurar un moviment popular mobilitzat i conscient del seu paper ha de ser prioritària. Un moviment amb confiança cap als canvis pels quals treballa i que confronti el poder econòmic. Hem de tenir en compte en la nostra avaluació si des de l’acció que desenvolupem des de la institució es perjudica els moviments populars, per tal d’activar els mecanismes necessaris perquè en cap cas sigui així, sinó el contrari: la institució ha d’acompanyar aquests moviments amb una estratègia en les coordenades d’aquests, posant-se al costat i no apoderant-se de les lluites.

Des de l’autoorganització i amb estructures pròpies, podem ser capaces d’aguantar la reacció que segur vindrà a mesura que ens apropem als nostres objectius, com ha succeït a l’Amèrica Llatina quan l’esquerra ha guanyat sobiranies i també en la lluita independentista recent a casa nostra. Institucions i moviments populars com els Comitès de Defensa de la Revolució a Cuba o les Comunes a Veneçuela són models que ens serveixen com a referent, però que cal adequar a la nostra realitat i que condicionaran els processos organitzatius i de lluita que emprenem.

Hi ha una sèrie d’àmbits on el conflicte entre capital i vida es fa més evident i més cru. Des del municipalisme caldrà detectar quins són aquests àmbits en el nostre territori, explicitar-los i prioritzar-ne la intervenció política, dins i fora de la institució.

En el procés de desplegament de les sobiranies hem de reconèixer la conflictivitat social existent. Ser conscients de la posició que ocupem en aquests conflictes i entomar-los per tal que esdevinguin motor de canvi, així com per impulsar processos col·lectius d’empoderament i decisió popular. Per exemple, en l’actual context de sequera, i en molts municipis on la gestió de l’aigua està en mans privades, la lluita per una gestió pública-comunitària de l’aigua hauria de ser una lluita a prioritzar i batallar des de la institució i el carrer per arrabassar-la de les mans privades i que passi a estar sota control popular. Un altre exemple podria ser el de les companyes del Pirineu que van identificar els Jocs Olímpics d’hivern com una expressió del conflicte entre els poders econòmics i les classes populars, i la necessitat d’organitzar-se per fer-hi front, generant una comunitat política en lluita i també una proposta política alternativa.

Cal pensar en com el conflicte pot anar més enllà de l’esfera política i passar sobretot a l’esfera més econòmica. Tot i que anar contra el polític de torn pot ser una forma de vehicular el conflicte, tenim molt més a guanyar si el conflicte s’enfoca cap als poders econòmics. En el cas de l’habitatge, per exemple, centrar la nostra ofensiva contra els especuladors, grans tenidors i els fons voltors, i fer-ho coordinadament amb els governs municipals que hi estiguin disposats, ens pot donar més força que si la pressió recau només en uns poders locals amb escasses capacitats legislatives i de recursos.

En aquest sentit, i davant dels límits legals que atempten contra drets com el de l’habitatge, caldrà articular estratègies de desobediència institucional, que es puguin coordinar. Cal evitar immolacions individuals que no suposen una amenaça real a l’estat. Som conscients que si volem superar el capitalisme i el propi règim del 78, caldrà avançar a partir de processos coordinats i de gran abast que impliquin desobediència i conflicte amb el conjunt de poder econòmics i institucionals.

Un nou cicle del municipalisme de la unitat popular

Hem demostrat que quan gestionem allò públic som capaces, honestes i transparents. Però no volem esdevenir mers gestors, sinó ser oposició al poder real. Hem detectat que calia superar segells construïts a partir de polítiques concretes, com podrien ser els pressupostos participatius o el porta a porta. I que, en tot cas, aquestes polítiques concretes no es poden entendre com a finalistes, sinó que han de tenir un sentit estratègic i que no són en cap cas els límits de la institució. També hem detectat àmbits on el conflicte entre capital i vida és molt present i que són aquells nous segells que cal prioritzar, com poden ser l’habitatge, l’aigua, l’energia, l’alimentació, la sanitat, l’educació, el treball, la seguretat i l’espai públic. Cal centrar esforços allà on s’està donant de forma més crua aquest conflicte.

Posem d’exemple el cas de Cardedeu, que és el que conec de primera mà. A Cardedeu, com en la majoria dels municipis on hem pogut governar, s’han desenvolupat polítiques feministes implementant la coeducació a tots els centres educatius, s’han municipalitzat serveis o desplegat polítiques per garantir el dret a l’habitatge. Però prenem l’exemple concret de la participació. Podem fer uns pressupostos participatius i una assemblea veïnal, però aquesta participació institucional a l’ús no és útil sense una mirada estratègica. Aquesta participació no serveix al nostre projecte de transformació radical si no l’enfoquem cap a la planificació democràtica de l’economia, i com un mitjà per construir un entorn polític compromès i una nova arquitectura institucional permeable al poder popular. Aquest és l’aprenentatge que n’hem fet i que ha de ser condició sine qua non per valorar la possibilitat de governar o restar a l’oposició.

En definitiva, hem construït una proposta política pel municipalisme que requereix un paper actiu a la militància, un paper a les assemblees, que apel·li al moviment popular i que s’insereixi en una estratègia revolucionària al conjunt dels Països Catalans. Una proposta política que necessita gent que lluiti, perquè aquesta proposta necessàriament ha de tensar els límits institucionals i impugnar el règim.

1. A tall d’exemple paradigmàtic, fins a dos cops es va descartar participar de les eleccions al Parlament en assemblees nacionals de la CUP.

2. «El problema de la insulina: Com aterrar el socialisme», apunta idees interessants entorn aquesta qüestió.

3. En un cas que he pogut estudiar, el de la Taula de l’Aigua de Terrassa, plataforma que ha fet una transició per passar de ser un moviment social que es movia en l’espai del conflicte (en la lluita per la municipalització de l’Aigua), a formar part d’un òrgan dins l’arquitectura institucional (L’Observatori de l’Aigua de Terrassa) i que ha de treballar en l’àmbit del consens. Aquesta transició requereix un canvi en el fons i les formes, de la protesta a la concertació, que no sempre és fàcil i no sempre els moviments socials volen o poden. Per tant, hi ha un dilema des de la perspectiva dels moviments socials entorn d’aquest tipus de gestió comunitària, i que cal tenir en compte a l’hora de fer el salt, i és si aquest afavoreix o perjudica els objectius de transformació, tenint en compte les pròpies capacitats i responent a la pregunta: on som més útils per als nostres objectius, dins o fora de la institució?

Escrit per <a href="https://laccent.cat/author/joan-suque/" rel="author" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;" title="Entrades de Joan Suqué">Joan Suqué</a> Publicat el <a href="https://laccent.cat/2023/05/" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">25/05/2023</a><div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Antonio Perez, dels que mai es van rendir: del PC(i) al CDR de l’Arboç" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio3-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Antonio Perez, dels que mai es van rendir: del PC(i) al CDR de l’Arboç" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;"><blockquote style="border-left: 5px solid rgb(204, 204, 204); box-sizing: border-box; margin: 1.5em;"><img alt="" class="alignright wp-image-24847" height="167" sizes="(max-width: 175px) 100vw, 175px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/10/filroigok-300x286.png" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/10/filroigok-300x286.png 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/10/filroigok-620x591.png 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/10/filroigok-768x732.png 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2020/10/filroigok-940x896.png 940w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="175" />Aquesta biografia s’inscriu en la secció de L’Accent <a href="https://laccent.cat/category/cultura/historia/biografies-militants-dels-paisos-catalans/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;"> “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”,</a> amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.</blockquote>L’Antonio Perez Velasco va neixer a Madrid l’any 1960 però, de seguida, amb només sis mesos, la seva família es va traslladar a la Granja de San Ildefonso, a Segòvia, per treballar a la fàbrica de vidre de Cristalera Española. Anys més tard i seguint l’expansió empresarial de la Cristalera des d’una posició de treballadors a qui aquesta podía desplaçar, després d’altres destinacions, arribarien a Catalunya. Ho van fer en moments molt convulsos, entre les dècades dels 70 i els 80, quan s’estaven frustrant les expectatives d’un canvi polític real generades al tardofranquisme i, en plena crisi econòmica i amb un atur molt elevat, el moviment obrer es despolititzava perdent militància i suports i, amb ell, tota l’esperança d’una vida digna per la classe treballadora. Enlloc d’això es va imposar, en un context de frustració generalitzat, la problemàtica de l’ús abusiu de l’heroïna com a agent desmobilitzador. Els mateixos barris que havien vist als seus veïnats reivindicar serveis bàsics com escoles, CAPs o transports públics de qualitat, van haver de fer front a problemàtiques més complexes, com la delinqüència o l’addicció entre els seus joves. Des del seu anonimat i des de la perifèria de la perifèria, al poble penedesenc de l’Arboç, l’Antonio viuria a l’ombra de tots aquests canvis i ho faria triant un bàndol, sense dubtar: persistir en el comunisme.«La meva catalanitat comença als 12 anys. Després de la Granja de San Ildefonso, amb la familia, vam anar a Sevilla i a Alcalá de Guadaira, sempre en funció de les necessitats de Cristalera española. Finalment, quan s’obre una fàbrica a L’Arboç, ens instalem als habitatges cooperatius per treballadors i ja ens quedem aquí quiets.»<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27471" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27471" height="193" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/gusen-presossovietics-300x193.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/gusen-presossovietics-300x193.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/gusen-presossovietics-620x399.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/gusen-presossovietics-768x495.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/gusen-presossovietics.jpg 792w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Presos arribats al camp de concentració nazi de Gusen, Àustria, on fou deportat i assassinat l’avi de l’Antonio.</div>L’Arboç fou la destinació final d’una familia bregada en les migracions. A l’Arboç i encara siguent un nen de dotze anys l’Antonio treballava repartint El Mundo Deportivo, a pesseta per diari, mentre el seu pare, que havia estat al PCE, començava una militància al PSUC. «A casa, a diferència de moltes famílies que intentaven no ficar-se en política, el malestar de la classe obrera no era cap tabú sinó un tema recurrent. Se’n parlava i molt: El meu avi va fer sindicalisme durant els anys trenta i, després de la guerra, es va haver d’exiliar a França, on els col·laboracionistes de Vichy el van arrestar i el van entregar als nazis. Va anar a parar al camp de concentració de Gusen, a Àustria, on va perdre la vida en unes condicions terribles. El seu cos ni la meva àvia ni els seus fills no el van poder enterrar mai perquè el van cremar als forns. Tota aquesta història de l’avi va ser viscuda de manera tràgica per la familia, que no va poder ni tan sols celebrar un funeral.. la postguerra i la repressió que va comportar, a casa meva, la van viure amb molta intensitat. En aquella casa, pel fet d’haver-hi nascut, ja estaves posicionat. A l’escola jugàvem a fer guerres amb uns ninotets petits de plàstic que valien vint-i-cinc pessetes el sobre als estancs… jo sempre triava els russos.»D’adolescent, un vespre i per casualitat, l’Antonio es va trobar un grup de nois i noies fent agitació i propaganda pel seu barri de la Cristalera. «Els nanos van aparèixer i desaparèixer, deixant un rastre de pintades amb la falç i el martell i un eixam volàtil d’exemplars de la seva revista, La Jove Guàrdia Roja.  Vaig retenir a la memòria aquelles cares i el nom de la seva organització: UJM-L, la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes.»La Jove Guàrdia Roja fou la revista de la UJM-L des del seu naixement fins a la seva dissolució. Impresa i distribuida de manera anònima, juntament amb Linia Proletaria, que fou la revista del PCE(i), van ser una finestra única en el panorama informatiu català per conèixer el punt de vista dels moviments armats marxistes i independentistes. Les relacions polítiques del PCE(i) tenien abast internacional i això, sumat al fet que la seva direcció era a l’exili argelí, on moltes organitzacions hi tenien representació, feia que Linia proletaria o la Jove Guàrdia Roja publiquessin comunicats i manifestos de lluites molt diverses que es vivien als continents europeu i africà. A partir de la seva lectura i per la magnífica impressió que li havien causat aquells nois pintant pels carrers del seu barri, l’Antonio es va començar a sentir proper a la UJM-L.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27477" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 259px;"><img alt="" class="wp-image-27477" height="360" sizes="(max-width: 249px) 100vw, 249px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78-300x434.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78-300x434.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78-620x897.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78-768x1111.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78-940x1360.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-cartell78.jpg 1416w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="249" />Cartell conbtra la constitució espanyola. 1978.</div>Amb setze anys va entrar a treballar a un taller de maquinària agrícola i, allà, es va treure el títol de polidor i soldador i va tractar i conèixer a gent del PCE(i). D’aquelles relacions es va crear el vincle que va facilitar el seu ingrès a la UJM-L. «Quan vaig entrar a treballar al taller fèiem assemblees amb els treballadors de la construcció dels habitatges sindicals. Allí erem uns cinc-cents treballadors i hi havia assemblees setmanals. Per temes generals de l’obra o el taller, per convenis… en aquestes assemblees intentavem obrir els ulls a tothom qui es creia allò de l’eurocomunisme i l’estat del benestar. Per l’oratòria deduïes qui era de CCOO i qui era dels nostres. Ells s’estaven venent els seus suposats principis en directe i nosaltres estavem allí per recordar-los: socialisme o barbàrie.»La UJM-L, les joventuts del PCE(i), fou una escola de teoría i de praxi. Nascudes l’any 1976 d’una escissió del PSUC, a qui consideraven un partit a la deriva petitburgesa, s’oposaven al capitalisme i a l’evolució que estava prenent la política soviètica, que consideraven revisionista. Amb l’Esquerra Independentista i amb la CNT van interpretar l’anomenada Transició espanyola com una traïció a la lluita que l’havia provocat i s’oposaven frontalment al curs dels esdeveniments que acabarien propiciant el que s’ha anomenat el règim del 78, que entenien com una continuitat del franquisme amb una pàtina de vernís de democràcia burgesa.«Vam viure un període de crisi ideológica molt gran, que va representar una crisi política i orgànica terrible pel comunisme català. El capital va subornar als líders i el potent moviment es va ensorrar. Amb la distància i tot, és molt més greu que el que va fer Podemos amb el 15-m o el processisme amb el moviment de masses independentista: convertir un malestar expressat als carrers en estructures burocràtiques a la recerca de subvencions i càrrecs… en aquell context històric la pèrdua va ser molt més greu; inmensa: a canvi de pactar la legalització i l’accés a les institucions, es va deixar en mans dels reformistes procedents del règim franquista la iniciativa del canvi polític. Tant és així que la quasi totalitat dels ministers i senadors franquistes van seguir en política i, sobretot, en negocis fins molts anys després de donar per acabat el franquisme… tallant el bacallà. Aquella traïció encara l’arrosseguem avui perquè, d’allò, en va sorgir l’ingrès a la CEE i el procés de desindustrialització exigit pel que s’ha acabat anomenant la Troika.»<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27478" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27478" height="196" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors-300x196.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors-300x196.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors-620x405.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors-768x502.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors-940x614.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/pci-bcn79-segadors.jpg 1319w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Pancarta de record de la victòria catalana en la batalla de Montjuic de la guerra dels Segadors l’any 1641. Barcelona, 1979.</div>A diferència d’altres organitzacions, que es van limitar a oposar-s’hi des d’un plànol teòric, el PCE(i) va ser capaç de bastir una organització amb prou força per plantar cara als carrers i mantenir viva la flama de la combativitat. «Practicavem la guerrilla urbana. La confrontació cos a cos amb les forces d’ocupació. Ho feiem amb tota premeditació: amb estratègies militaristes…  S’ha dit que erem una organització molt violenta però no és així: si haviem de donar resposta a les seves agressions era per autodefensa… la repressió que patiem, que va incloure tortures i assassinats, no era una fixació de la policía amb nosaltres sinó que venia d’un consens entre tots els poders fàctics: volien esborrar-nos com fos del seu relat de transició pacífica del feixisme a un capitalisme feliç on tothom seria lliure i pròsper. Per una banda el franquisme ens volia morts o empresonats i, per l’altra, el PSC o el PSUC tenien la consigna de que els seus militants no es relacionessin amb nosaltres o, fins i tot, en casos concrets, ens denunciessin. A mi em van fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès i de seguida vaig notar l’abisme ideològic que ens separava de les organitzacions que estaven renunciant als seus suposats principis: amb CCOO, al Vendrell, Vilafranca o al Penedès en general, xocavem molt per la qüestió nacional. Si havien arribat a l’any 1978 demanant l’autodeterminació dels Països Catalans o plantejant una federació entre el País Valencià, les Illes i Catalunya com la cosa més natural del món, a partir d’acceptar la legalitat borbònica, tots aquests debats els resultaven incòmodes… un tema per abandonar, donant per bona la unitat d’Espanya i blanquejant el colonialisme que exerceix l’estat a Euskal Herria, als Països Catalans, Galiza o les Canàries. I no era només això: per l’assassinat de Puig Antich, per exemple, vam fer una mani molt combativa a Barcelona. Vam baixar diverses assemblees nostres del Penedès… doncs et creus que van moure el cul, la gent del PSUC o CCOO? Es van quedar a casa per una consigna dels seus quadres dirigents… era com si acceptessin que el règim podía condemnar a mort a un llibertari per no haver renunciat als seus ideals. Un desastre. Una traïció, com ja he dit.»<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27494" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-27494 size-thumbnail" height="200" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci-300x200.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci-300x200.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci-620x414.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci-768x512.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci-940x627.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/manipci.jpg 1024w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Militants del PCE(I) en una manifestació. 1978</div>Mentre els dirigents dels partits legalitzats anaven obeïnt les consignes del règim i enquadrant-se en un lerrouxisme desacomplexat i en una renúncia de classe que els portaría a abraçar la socialdemocràcia, la UJM-L es posicionava ideològicament organitzant campanyes de suport al Moviment basc d’alliberament nacional i als presos d’ETA(m) o els  Comandos Autònoms Anticapitalistes, referentciant-los com a front de lluita a qui el franquisme no havia pogut subornar. Així mateix, el seu consell polític, apostava pel maoisme com a lluita permanent, sense renúncies de cap mena. Es van prioritzar les relacions amb el PSAN-MDT i es va apostar per un front més ampli que els coordinés amb llibertaris i amb tota mena d’anticapitalistes amb qui unir forces: «L’Esquerra Independentista també erem nosaltres però no hi havia unitat orgànica: tenia sectors petit-burgesos amb qui ens costava més entendre’ns, com s’ha vist en tota l’evolució del que ha desenvocat en aquests sectors que encara ara reivindiquen l’anomenat front patriòtic, que és interclassista. Nosaltres, en canvi, erem una organització majoritàriament obrera, de barris migrants i famílies molt humils, mentre ells tenien tot tipus de sectors, inclosos els burgesos. De vegades, aquests desencontres, eren una pura qüestió de classe: els sectors més acadèmics o de les anomenades professions liberals de l’EI s’hi jugaven la ideología però, les condicions materials de vida, ja les tenien més assolides. Va ser per altres sectors de l’EI, d’orígens treballadors i d’ideologies obreristes, que la unitat d’acció va ser possible. Amb ells vam haver de patir la repressió amb que el franquisme tractava als treballadors: una de més desacomplexada i brutal. El franquisme era més sàdic amb unes classes socials que amb altres.»<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27479" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 193px;"><img alt="" class=" wp-image-27479" height="253" sizes="(max-width: 183px) 100vw, 183px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978-300x415.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978-300x415.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978-620x858.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978-768x1063.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978-940x1301.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/garraf-gener1978.jpg 1480w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="183" />Full volant dela comitès del PCE(i)del Penedès i Garraf, Gener 1978</div>Mentre l’Antonio va fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès la seva cèl. lula va anar incorporant militants i tenia una activitat prou constant, però la repressió també l’acabaria afectant: «Al Vendrell, l’Arboç o a Vilafranca teniem gent molt mobilitzada: feiem paradetes del Sàhara, campanyes pels presos bascos, agitació, participàvem de les caixes de resistència de diverses vagues o conflictes laborals… estàvem implicats en la realitat de la comarca. Això fins que la policía va aconseguir que interioritzessim la por: l’assassinat a sang freda de Gustau Muñoz i com va anar el seu funeral, les detencions amb tortures… també hi ha el cas del Jordi Martínez de Foix, de qui certa historiografía ha donat per bona la versió de que va morir en escaltar-li un artefacte explosiu que estava manipulant. Això és rotundament fals. Quan el Jordi va ser assassinat per grups parapolicials, dos mesos després de que matessin al Gustau, portava temps visquent en la semiclandestinitat, sent molt conscient de que anaven a per ell. Fou la época del cas Scala i la CNT, quan la policía va seguir una estratègia d’infiltrar-se a l’anticapitalisme català i de fer-ho per provocar morts. Al Jordi, quan el van matar, ja li estaven fent seguiments des de feia mesos i, com li havia passat a altres militants, havien intentat disparar-li pels carrers de Barcelona poc abans, en una manifestació. Havia de dormir cada dia o cada dos dies en cases diferents, perquè vivía de nit i dormia de dia. No seguia cap rutina ni avisava de que feia o amb qui es relacionava. Al PC(i) mai ens hem cregut que morís fabricant cap explosiu: sabem perfectament que el van assassinar. Aquí a l’Arboç havia vingut a fer-nos formació i el coneixiem… tothom dels que en aquell moment militàvem al partit sabem que la seva mort era anunciada. Anaven a per ell.»<img alt="" class="alignright wp-image-27498" height="275" sizes="(max-width: 206px) 100vw, 206px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys-300x401.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys-300x401.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys-620x829.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys-768x1027.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys-940x1256.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/38companys.jpg 1197w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="206" />Amb 19 anys l’Antonio va sortir de la UJM-L per ingressar al PCE(i) però poc abans, en una de les anades a Barcelona, concretament en una manifestació de solidaritat amb la COPEL (coordinadora de presos socials en lluita) a la presó Model, l’any 1977, un grup a qui s’havia donat la consigna de tallar un carrer no va poder formar la barricada on s’havia previst i la policía va entrar amb furgonetes al bell mig del gruix de la gent, provocant una confrontació on l’Antonio es va trobar involucrat de cop i volta. El van agafar amb altres companys en un cos a cos i, a la comissaria de Laietana, el van torturar. «Ens van enganxar al costat de la Modelo i a mi em van trobar diverses boles metàl·liques de les que utilitzàvem pels nostres tira-xines. Em vaig passar només uns dies allí, que van incloure la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve, però les seqüeles de la pallissa que em van donar van durar mesos… vaig estar tres mesos de baixa. Em vaig cagar a sobre per una malaltia d’intestins que tenia i això els va fer emprenyar molt. També la qüestió nacional va ser-hi present: en llegir que al meu DNI hi posava que jo havia nascut a Madrid, relacionant-ho amb el fet que militava en un partit independentista, ho van considerar una traïció. Em veien com un venut. Un que havia renegat de l’espanyolitat. Em van voler ofegar a la palangana amb l’aigua bruta que havia resultat de netejar-me els calçotets i els pantalons. Em fotien hòsties amb una bossa al cap, de manera que jo no podía respirar ni veure res, i simulaven que em tallarien amb una serra elèctrica o amb diversos sorolls amenaçadors. Volien els noms dels meus companys de cèl·lula i, encara que em vaig literalment cagar i vaig passar molta por, no els vaig dir res.»<div class="wp-caption alignleft" id="attachment_27482" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: left; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 216px;"><img alt="" class=" wp-image-27482" height="242" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/jordimtzdefoix.jpg" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="206" />Jordi Martínez de Foix.</div>La detenció de l’Antonio va provocar molt malestar a casa seva. En aquelles dates fou assassinat en Juan Guerrero, del Partit del Treball, i en els cercles comunistes sabien que era una altre assassinat parapolicial. Van detenir a la Lola López, també del PC(i), que un cop empresonada ingressaria a ETA i encara ara està empresonada, siguent la presa política catalana de més edat i que porta més anys entre reixes. Al Penedès també van deixar un rastre de repressió, que duraria fins ben entrats els anys 90, amb l’empresonament de la familia Mimbrero del Vendrell, que complirien penes molt llargues. Les reunions del partit van començar a extremar precaucions i a prioritzar la seguretat i això va espantar a molta gent, inclosos els pares de l’Antonio: «El meu pare s’havia cregut que jo em limitava a repartir pamflets a les sortides de la fàbriques però, arrel de la meva detenció, va indigar sobre el que fèiem i es va espantar. Em duia cada cap de setmana al xalet d’un amic seu del PSUC aquí a Cunit i es podría dir que em tenien sota arrest domiciliàri: si intentava escapar-me per anar a Barcelona em perseguien i em retenien a la urbanització aquella. Jo vaig seguir col. laborant amb la difussió de La Jove Guàrdia Roja i relacionant-me amb la gent del Penedès però els meus pares van intentar evitar de totes-totes que baixés a Barcelona perquè no volien una segona detenció. Vaig començar a passar les tardes amb gent del barri més despolititzada i a fumar porros i a fer una vida més apartada de la miltància. El meu pare tenia una línea política cada cop més alineada amb la socialdemocràcia i veia amb molts mals ulls la nostra estartègia combativa. Va ser un temps on vaig ajuntar-me amb la meva parella, que és la mare de les meves filles… una època on vaig deixar la militància política per prioritzar la feina… fer una família i buscar-me la vida. Més gent va enrretirar-se del Partit en aquells dies. La pressió policial i un sentiment de frustració amb la deriva dels partits comunistes europeus van suposar una davallada de miltància important. També s’ha de dir que la heroïna, a la nostra comarca, va fer molt de mal. Gent que havia estat motivada per ideals molt generosos va perdre el nord per culpa de les adiccions. Fou una temporada en que la combinació de la repressió i la contracultura de les drogues, que va ser molt nihilista i consumista, van aconseguir desgastar-nos molt. Una bona pila de companys i companyes que havien tingut una consciència comunista ferma van morir o patir malalties o exclusió per causa de l’heroïna.»El distanciament de l’Antonio va durar fins que un dia, pels carrers de l’Arboç, es va trobar amb el seu camarada Miguel, que repartia exemplars de Linia Proletaria. Aquest el va interpel.lar: “Pero tu eres uno de los nuestros o no?” La resposta li va sortir de dins: “Sí. Claro que lo soy.”<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27483" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-27483 size-thumbnail" height="195" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/benjamiramos1999-300x195.png" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/benjamiramos1999-300x195.png 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/benjamiramos1999.png 556w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Mobilització en solidaritat amb Benjamí Ramos. Barcelona, 1999.</div>Arrel de la seva amistat amb el Miguel, amb qui havien compartit militància a la UJM-L de l’Arboç, l’Antonio va anar tornant a l’activitat política. El PC(i), que havia decidit eliminar la “E” d’Espanya de les seves sigles en un congrès a l’Hospitalet l’any 1985, havia quedat molt tocat pel desgast de les agressions policials entre els seus militants. En un procès paral.lel a la dissolució del partit, alguns militants van retirar-se a la vida laboral i familiar i alguns altres es van anar integrant a l’Esquerra Independentista. Al Baix Penedès uns quants van col.laborar amb Els Feixucs, que era un grup vendrellenc de suport als insubmissos al servei militar i a la Prestació Social Substitutòria, format per llibertaris i anticapitalistes en general. L’Ateneu X de Vilafranca, la formació de la PUA… van donar suport a les lluites juvenils que, generacionalment, havien precedit. A part de la formació i la discussió van aportar la seva experiència de tot el que havien après plantant cara a la policía i a l’estat. De totes les lluites que es van formar a la comarca en aquells anys, l’Antonio les va conèixer totes amb més o menys intensitat. Va viure d’aprop la formació de diverses Candidatures d’Unitat Popular a diferents pobles, les primeres assemblees d’Arran… Una que el va implicar molt fou la lluita dels pensionistes: «Quan la meva filla petita era recent nascuda em van detectar un càncer i em van haver de fer un transplantament de medul·la. Al primer moment em van donar una pensió més o menys digna per una persona amb dues filles però, quasi a l’acte, al cap de només tres mesos, me la van retirar i em van deixar amb 500 euros al mes per pagar el lloguer i el menjar. Allò va significar una dificultat molt gran per la meva familia: vam haver de recorrer a Càritas i a diverses institucions assistencials. La gent de la PUA em feia paquets amb bolquers infantils i llet en pols per poder tirar endavant. El col.lectiu Ronda va dur el meu judici on, l’advocat de l’estat va dir que malgrat patir una incapacitat quasi total, jo estava possibilitat per treballar en una fàbrica o un taller. El que jo vaig entendre és que, com que m’havien trobat una medul·la i no m’havia mort, no em volien pagar ni un euro.» La lluita, organitzada amb el nom de Marea pensionista del Vendrell, va tenir un cert recorregut però el desgast de la gent, en general vulnerabilitzada per les institucions, la van anar esgotant. «Primer vam arribar a reunir una bona pila de gent a les assemblees que feiem al Vendrell, molta de la qual va participar en la marxa pels drets socials, la marxa dels aturats del Garraf… però al final erem cada cop menys. Un dia només vam ser dos a l’assemblea i, aquell dia, vam decidir plegar.»<img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27472 alignleft" height="248" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1-300x248.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1-300x248.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1-620x513.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1-768x635.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1-940x778.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio1.jpg 1413w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />El Baix Penedès és una comarca on la militància comporta més dificultats que en moltes altres. Els factors deuen ser molts i molt discutibles: hi ha indicadors com els altíssims índexs d’atur, de persones que han de recórrer als serveis socials, de fracàs escolar, precarietat laboral… que fan creure que per molta gent treballar o buscar-se la vida sigui una prioritat a l’hora de dedicar temps i esforços, però altres factors d’aspecte més innocent poden ser tant o més dificultosos per la idea de militar. L’anonimat, per exemple. L’absència d’anonimat. Als pobles o a les ciutats petites, que és del que està composat el Penedès, la gent es coneix més que en altres llocs més poblats o compactes. Això fa que tothom sàpiga qui ets, inclosos la policía i els enemics polítics. «Quan va fer paradeta Vox a l’Arboç, per exemple, la BRIMO va retenir a la meva dona per haver escopit a terra. Una companya de la CUP i jo hi vam anar per tal que la deixessin marxar i es va crear una confusió d’empentes i forcejaments. A ella li van  fer pagar una multa que, si no es pagava en quinze dies, passava a ser el doble. A la companya de la CUP i a mi ens en van posar una de sis-cents a cada un per “resistència a l’autoritat”. La gent de la CUP ens va deixar l’import de la multa, que vam anar tornant a plaços, i a la companya regidora i a mi, gràcies a Alerta Solidària, ens van arxivar el cas després de diverses apel.lacions. Però també vaig tenir una baralla amb rerefons polític que m’ha tingut molt amoinat una bona temporada. Encara ara m’atabala, tot i que el meu advocat d’ofici em diu que estigui tranquil. Jo havia anat a collir una ferralla per guanyar alguns euros i un cotxe va començar a cridar i a buscar una discussió amb mi. Resulta que era el fill d’un que es presenta a les llistes de Ciutadans aquí a l’Arboç i, malauradament, va acabar tot malament. Els quatre, o sigui els dos matrimonis, vam tenir unes paraules molt vehements i unes empentes però la meva dona va ser la més afectada, ja que es va trencar el canell quan la van empènyer a terra però, amb això i tot, va ser ell qui ens va denunciar. Ens va denunciar per la via penal: per agressions i amenaces. Diu que li vam donar cops de puny i no sé quantes mentides més. Per si fos poc va aportar uns suposats testimonis, que són uns espanyolistes d’aquí el poble que ni hi eren. Tota aquesta historia ha estat molt desagradable però passarà… a casa ho hem viscut amb molta inquietud i malestar perquè, aplicant la llei mordaça, a la meva dona l’acusaven de desobeïr als Mossos i de plantar-los cara… a qui se suposa que ha d’obeïr, algú amb la mà trencada? Doncs al dolor que li provoca la lesió, no a cap Mosso amb idees autoritàries. Estem pendents de judici i ja veurem com va però la qüestió económica ens fa un nus a l’estòmac…no estem per pagar multes.»<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27481" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27481" height="149" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell-300x149.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell-300x149.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell-620x308.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell-768x382.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell-940x468.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/marea-vendrell.jpg 1200w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Mobilització de la marea pensionista al Vendrell. Novembre 2018.</div>Els darrers anys l’Antonio es va implicar en la creació del CDR de l’Arboç i sempre que pot col.labora amb la Candidatura d’Unitat Popular, però el fet d’incloure en el que s’ha anomenat “el procés” la presència de cert veïnat provinent de la sociología convergent, el va fer desconfiar dels lideratges i les estratègies oficials. «Ens ha faltat maduresa política per desbordar-los. L’1 d’octubre el poble vam desbordar als líders, que no s’esperaven l’ocupació de les escoles ni la fermesa davat la policía. I el 3 d’octubre es va viure un ambient revolucionari preciós als carrers que no vam saber capitalitzar. El tres d’octubre va ser un dia d’orgull obrer i d’avisar a l’estat que el poble, quan vol, és l’amo dels carrers. L’independentisme tornarà. Més tard o més d’hora tornarà i hem de tenir la lliçó ben apresa: si no dirigim la lluita les classes populars i deleguem a líders burgesos, caurem en el mateix error. És un moment per viure l’optimisme d’allò après de les derrotes i assumir de manera conscient aquella vella consigna que diu que sols el poble salva al poble. Sense una direcció popular i combativa del moviment no hi haurà alliberament nacional sinó renúncies. Ens caldrà confrontar més repressió i això no ho fa qui té una vida privilegiada: ho fem els qui no tenim res a perdre.»<img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27473 alignnone" height="233" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio2-300x233.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio2-300x233.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio2-620x481.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio2-768x596.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/05/antonio2.jpg 876w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 15px 15px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />L’Arboç, maig de 2023.</div>

Escrit per Joan Suqué Publicat el 25/05/2023

Antonio Perez, dels que mai es van rendir: del PC(i) al CDR de l’Arboç

Aquesta biografia s’inscriu en la secció de L’Accent “El fil roig: biografies militants dels Països Catalans”, amb la qual volem rescatar per a la memòria col·lectiva les trajectòries de militants d’arreu del país que han lluitat per l’alliberament nacional i l’emancipació de la classe treballadora.

L’Antonio Perez Velasco va neixer a Madrid l’any 1960 però, de seguida, amb només sis mesos, la seva família es va traslladar a la Granja de San Ildefonso, a Segòvia, per treballar a la fàbrica de vidre de Cristalera Española. Anys més tard i seguint l’expansió empresarial de la Cristalera des d’una posició de treballadors a qui aquesta podía desplaçar, després d’altres destinacions, arribarien a Catalunya. Ho van fer en moments molt convulsos, entre les dècades dels 70 i els 80, quan s’estaven frustrant les expectatives d’un canvi polític real generades al tardofranquisme i, en plena crisi econòmica i amb un atur molt elevat, el moviment obrer es despolititzava perdent militància i suports i, amb ell, tota l’esperança d’una vida digna per la classe treballadora. Enlloc d’això es va imposar, en un context de frustració generalitzat, la problemàtica de l’ús abusiu de l’heroïna com a agent desmobilitzador. Els mateixos barris que havien vist als seus veïnats reivindicar serveis bàsics com escoles, CAPs o transports públics de qualitat, van haver de fer front a problemàtiques més complexes, com la delinqüència o l’addicció entre els seus joves. Des del seu anonimat i des de la perifèria de la perifèria, al poble penedesenc de l’Arboç, l’Antonio viuria a l’ombra de tots aquests canvis i ho faria triant un bàndol, sense dubtar: persistir en el comunisme.

«La meva catalanitat comença als 12 anys. Després de la Granja de San Ildefonso, amb la familia, vam anar a Sevilla i a Alcalá de Guadaira, sempre en funció de les necessitats de Cristalera española. Finalment, quan s’obre una fàbrica a L’Arboç, ens instalem als habitatges cooperatius per treballadors i ja ens quedem aquí quiets.»

Presos arribats al camp de concentració nazi de Gusen, Àustria, on fou deportat i assassinat l’avi de l’Antonio.

L’Arboç fou la destinació final d’una familia bregada en les migracions. A l’Arboç i encara siguent un nen de dotze anys l’Antonio treballava repartint El Mundo Deportivo, a pesseta per diari, mentre el seu pare, que havia estat al PCE, començava una militància al PSUC. «A casa, a diferència de moltes famílies que intentaven no ficar-se en política, el malestar de la classe obrera no era cap tabú sinó un tema recurrent. Se’n parlava i molt: El meu avi va fer sindicalisme durant els anys trenta i, després de la guerra, es va haver d’exiliar a França, on els col·laboracionistes de Vichy el van arrestar i el van entregar als nazis. Va anar a parar al camp de concentració de Gusen, a Àustria, on va perdre la vida en unes condicions terribles. El seu cos ni la meva àvia ni els seus fills no el van poder enterrar mai perquè el van cremar als forns. Tota aquesta història de l’avi va ser viscuda de manera tràgica per la familia, que no va poder ni tan sols celebrar un funeral.. la postguerra i la repressió que va comportar, a casa meva, la van viure amb molta intensitat. En aquella casa, pel fet d’haver-hi nascut, ja estaves posicionat. A l’escola jugàvem a fer guerres amb uns ninotets petits de plàstic que valien vint-i-cinc pessetes el sobre als estancs… jo sempre triava els russos.»

D’adolescent, un vespre i per casualitat, l’Antonio es va trobar un grup de nois i noies fent agitació i propaganda pel seu barri de la Cristalera. «Els nanos van aparèixer i desaparèixer, deixant un rastre de pintades amb la falç i el martell i un eixam volàtil d’exemplars de la seva revista, La Jove Guàrdia Roja. Vaig retenir a la memòria aquelles cares i el nom de la seva organització: UJM-L, la Unió de Joventuts Marxistes-Leninistes.»

La Jove Guàrdia Roja fou la revista de la UJM-L des del seu naixement fins a la seva dissolució. Impresa i distribuida de manera anònima, juntament amb Linia Proletaria, que fou la revista del PCE(i), van ser una finestra única en el panorama informatiu català per conèixer el punt de vista dels moviments armats marxistes i independentistes. Les relacions polítiques del PCE(i) tenien abast internacional i això, sumat al fet que la seva direcció era a l’exili argelí, on moltes organitzacions hi tenien representació, feia que Linia proletaria o la Jove Guàrdia Roja publiquessin comunicats i manifestos de lluites molt diverses que es vivien als continents europeu i africà. A partir de la seva lectura i per la magnífica impressió que li havien causat aquells nois pintant pels carrers del seu barri, l’Antonio es va començar a sentir proper a la UJM-L.

Cartell conbtra la constitució espanyola. 1978.

Amb setze anys va entrar a treballar a un taller de maquinària agrícola i, allà, es va treure el títol de polidor i soldador i va tractar i conèixer a gent del PCE(i). D’aquelles relacions es va crear el vincle que va facilitar el seu ingrès a la UJM-L. «Quan vaig entrar a treballar al taller fèiem assemblees amb els treballadors de la construcció dels habitatges sindicals. Allí erem uns cinc-cents treballadors i hi havia assemblees setmanals. Per temes generals de l’obra o el taller, per convenis… en aquestes assemblees intentavem obrir els ulls a tothom qui es creia allò de l’eurocomunisme i l’estat del benestar. Per l’oratòria deduïes qui era de CCOO i qui era dels nostres. Ells s’estaven venent els seus suposats principis en directe i nosaltres estavem allí per recordar-los: socialisme o barbàrie.»

La UJM-L, les joventuts del PCE(i), fou una escola de teoría i de praxi. Nascudes l’any 1976 d’una escissió del PSUC, a qui consideraven un partit a la deriva petitburgesa, s’oposaven al capitalisme i a l’evolució que estava prenent la política soviètica, que consideraven revisionista. Amb l’Esquerra Independentista i amb la CNT van interpretar l’anomenada Transició espanyola com una traïció a la lluita que l’havia provocat i s’oposaven frontalment al curs dels esdeveniments que acabarien propiciant el que s’ha anomenat el règim del 78, que entenien com una continuitat del franquisme amb una pàtina de vernís de democràcia burgesa.

«Vam viure un període de crisi ideológica molt gran, que va representar una crisi política i orgànica terrible pel comunisme català. El capital va subornar als líders i el potent moviment es va ensorrar. Amb la distància i tot, és molt més greu que el que va fer Podemos amb el 15-m o el processisme amb el moviment de masses independentista: convertir un malestar expressat als carrers en estructures burocràtiques a la recerca de subvencions i càrrecs… en aquell context històric la pèrdua va ser molt més greu; inmensa: a canvi de pactar la legalització i l’accés a les institucions, es va deixar en mans dels reformistes procedents del règim franquista la iniciativa del canvi polític. Tant és així que la quasi totalitat dels ministers i senadors franquistes van seguir en política i, sobretot, en negocis fins molts anys després de donar per acabat el franquisme… tallant el bacallà. Aquella traïció encara l’arrosseguem avui perquè, d’allò, en va sorgir l’ingrès a la CEE i el procés de desindustrialització exigit pel que s’ha acabat anomenant la Troika.»

Pancarta de record de la victòria catalana en la batalla de Montjuic de la guerra dels Segadors l’any 1641. Barcelona, 1979.

A diferència d’altres organitzacions, que es van limitar a oposar-s’hi des d’un plànol teòric, el PCE(i) va ser capaç de bastir una organització amb prou força per plantar cara als carrers i mantenir viva la flama de la combativitat. «Practicavem la guerrilla urbana. La confrontació cos a cos amb les forces d’ocupació. Ho feiem amb tota premeditació: amb estratègies militaristes… S’ha dit que erem una organització molt violenta però no és així: si haviem de donar resposta a les seves agressions era per autodefensa… la repressió que patiem, que va incloure tortures i assassinats, no era una fixació de la policía amb nosaltres sinó que venia d’un consens entre tots els poders fàctics: volien esborrar-nos com fos del seu relat de transició pacífica del feixisme a un capitalisme feliç on tothom seria lliure i pròsper. Per una banda el franquisme ens volia morts o empresonats i, per l’altra, el PSC o el PSUC tenien la consigna de que els seus militants no es relacionessin amb nosaltres o, fins i tot, en casos concrets, ens denunciessin. A mi em van fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès i de seguida vaig notar l’abisme ideològic que ens separava de les organitzacions que estaven renunciant als seus suposats principis: amb CCOO, al Vendrell, Vilafranca o al Penedès en general, xocavem molt per la qüestió nacional. Si havien arribat a l’any 1978 demanant l’autodeterminació dels Països Catalans o plantejant una federació entre el País Valencià, les Illes i Catalunya com la cosa més natural del món, a partir d’acceptar la legalitat borbònica, tots aquests debats els resultaven incòmodes… un tema per abandonar, donant per bona la unitat d’Espanya i blanquejant el colonialisme que exerceix l’estat a Euskal Herria, als Països Catalans, Galiza o les Canàries. I no era només això: per l’assassinat de Puig Antich, per exemple, vam fer una mani molt combativa a Barcelona. Vam baixar diverses assemblees nostres del Penedès… doncs et creus que van moure el cul, la gent del PSUC o CCOO? Es van quedar a casa per una consigna dels seus quadres dirigents… era com si acceptessin que el règim podía condemnar a mort a un llibertari per no haver renunciat als seus ideals. Un desastre. Una traïció, com ja he dit.»

Militants del PCE(I) en una manifestació. 1978

Mentre els dirigents dels partits legalitzats anaven obeïnt les consignes del règim i enquadrant-se en un lerrouxisme desacomplexat i en una renúncia de classe que els portaría a abraçar la socialdemocràcia, la UJM-L es posicionava ideològicament organitzant campanyes de suport al Moviment basc d’alliberament nacional i als presos d’ETA(m) o els Comandos Autònoms Anticapitalistes, referentciant-los com a front de lluita a qui el franquisme no havia pogut subornar. Així mateix, el seu consell polític, apostava pel maoisme com a lluita permanent, sense renúncies de cap mena. Es van prioritzar les relacions amb el PSAN-MDT i es va apostar per un front més ampli que els coordinés amb llibertaris i amb tota mena d’anticapitalistes amb qui unir forces: «L’Esquerra Independentista també erem nosaltres però no hi havia unitat orgànica: tenia sectors petit-burgesos amb qui ens costava més entendre’ns, com s’ha vist en tota l’evolució del que ha desenvocat en aquests sectors que encara ara reivindiquen l’anomenat front patriòtic, que és interclassista. Nosaltres, en canvi, erem una organització majoritàriament obrera, de barris migrants i famílies molt humils, mentre ells tenien tot tipus de sectors, inclosos els burgesos. De vegades, aquests desencontres, eren una pura qüestió de classe: els sectors més acadèmics o de les anomenades professions liberals de l’EI s’hi jugaven la ideología però, les condicions materials de vida, ja les tenien més assolides. Va ser per altres sectors de l’EI, d’orígens treballadors i d’ideologies obreristes, que la unitat d’acció va ser possible. Amb ells vam haver de patir la repressió amb que el franquisme tractava als treballadors: una de més desacomplexada i brutal. El franquisme era més sàdic amb unes classes socials que amb altres.»

Full volant dela comitès del PCE(i)del Penedès i Garraf, Gener 1978

Mentre l’Antonio va fer d’enllaç de la UJM-L al Penedès la seva cèl. lula va anar incorporant militants i tenia una activitat prou constant, però la repressió també l’acabaria afectant: «Al Vendrell, l’Arboç o a Vilafranca teniem gent molt mobilitzada: feiem paradetes del Sàhara, campanyes pels presos bascos, agitació, participàvem de les caixes de resistència de diverses vagues o conflictes laborals… estàvem implicats en la realitat de la comarca. Això fins que la policía va aconseguir que interioritzessim la por: l’assassinat a sang freda de Gustau Muñoz i com va anar el seu funeral, les detencions amb tortures… també hi ha el cas del Jordi Martínez de Foix, de qui certa historiografía ha donat per bona la versió de que va morir en escaltar-li un artefacte explosiu que estava manipulant. Això és rotundament fals. Quan el Jordi va ser assassinat per grups parapolicials, dos mesos després de que matessin al Gustau, portava temps visquent en la semiclandestinitat, sent molt conscient de que anaven a per ell. Fou la época del cas Scala i la CNT, quan la policía va seguir una estratègia d’infiltrar-se a l’anticapitalisme català i de fer-ho per provocar morts. Al Jordi, quan el van matar, ja li estaven fent seguiments des de feia mesos i, com li havia passat a altres militants, havien intentat disparar-li pels carrers de Barcelona poc abans, en una manifestació. Havia de dormir cada dia o cada dos dies en cases diferents, perquè vivía de nit i dormia de dia. No seguia cap rutina ni avisava de que feia o amb qui es relacionava. Al PC(i) mai ens hem cregut que morís fabricant cap explosiu: sabem perfectament que el van assassinar. Aquí a l’Arboç havia vingut a fer-nos formació i el coneixiem… tothom dels que en aquell moment militàvem al partit sabem que la seva mort era anunciada. Anaven a per ell.»

Amb 19 anys l’Antonio va sortir de la UJM-L per ingressar al PCE(i) però poc abans, en una de les anades a Barcelona, concretament en una manifestació de solidaritat amb la COPEL (coordinadora de presos socials en lluita) a la presó Model, l’any 1977, un grup a qui s’havia donat la consigna de tallar un carrer no va poder formar la barricada on s’havia previst i la policía va entrar amb furgonetes al bell mig del gruix de la gent, provocant una confrontació on l’Antonio es va trobar involucrat de cop i volta. El van agafar amb altres companys en un cos a cos i, a la comissaria de Laietana, el van torturar. «Ens van enganxar al costat de la Modelo i a mi em van trobar diverses boles metàl·liques de les que utilitzàvem pels nostres tira-xines. Em vaig passar només uns dies allí, que van incloure la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve, però les seqüeles de la pallissa que em van donar van durar mesos… vaig estar tres mesos de baixa. Em vaig cagar a sobre per una malaltia d’intestins que tenia i això els va fer emprenyar molt. També la qüestió nacional va ser-hi present: en llegir que al meu DNI hi posava que jo havia nascut a Madrid, relacionant-ho amb el fet que militava en un partit independentista, ho van considerar una traïció. Em veien com un venut. Un que havia renegat de l’espanyolitat. Em van voler ofegar a la palangana amb l’aigua bruta que havia resultat de netejar-me els calçotets i els pantalons. Em fotien hòsties amb una bossa al cap, de manera que jo no podía respirar ni veure res, i simulaven que em tallarien amb una serra elèctrica o amb diversos sorolls amenaçadors. Volien els noms dels meus companys de cèl·lula i, encara que em vaig literalment cagar i vaig passar molta por, no els vaig dir res.»

Jordi Martínez de Foix.

La detenció de l’Antonio va provocar molt malestar a casa seva. En aquelles dates fou assassinat en Juan Guerrero, del Partit del Treball, i en els cercles comunistes sabien que era una altre assassinat parapolicial. Van detenir a la Lola López, també del PC(i), que un cop empresonada ingressaria a ETA i encara ara està empresonada, siguent la presa política catalana de més edat i que porta més anys entre reixes. Al Penedès també van deixar un rastre de repressió, que duraria fins ben entrats els anys 90, amb l’empresonament de la familia Mimbrero del Vendrell, que complirien penes molt llargues. Les reunions del partit van començar a extremar precaucions i a prioritzar la seguretat i això va espantar a molta gent, inclosos els pares de l’Antonio: «El meu pare s’havia cregut que jo em limitava a repartir pamflets a les sortides de la fàbriques però, arrel de la meva detenció, va indigar sobre el que fèiem i es va espantar. Em duia cada cap de setmana al xalet d’un amic seu del PSUC aquí a Cunit i es podría dir que em tenien sota arrest domiciliàri: si intentava escapar-me per anar a Barcelona em perseguien i em retenien a la urbanització aquella. Jo vaig seguir col. laborant amb la difussió de La Jove Guàrdia Roja i relacionant-me amb la gent del Penedès però els meus pares van intentar evitar de totes-totes que baixés a Barcelona perquè no volien una segona detenció. Vaig començar a passar les tardes amb gent del barri més despolititzada i a fumar porros i a fer una vida més apartada de la miltància. El meu pare tenia una línea política cada cop més alineada amb la socialdemocràcia i veia amb molts mals ulls la nostra estartègia combativa. Va ser un temps on vaig ajuntar-me amb la meva parella, que és la mare de les meves filles… una època on vaig deixar la militància política per prioritzar la feina… fer una família i buscar-me la vida. Més gent va enrretirar-se del Partit en aquells dies. La pressió policial i un sentiment de frustració amb la deriva dels partits comunistes europeus van suposar una davallada de miltància important. També s’ha de dir que la heroïna, a la nostra comarca, va fer molt de mal. Gent que havia estat motivada per ideals molt generosos va perdre el nord per culpa de les adiccions. Fou una temporada en que la combinació de la repressió i la contracultura de les drogues, que va ser molt nihilista i consumista, van aconseguir desgastar-nos molt. Una bona pila de companys i companyes que havien tingut una consciència comunista ferma van morir o patir malalties o exclusió per causa de l’heroïna.»

El distanciament de l’Antonio va durar fins que un dia, pels carrers de l’Arboç, es va trobar amb el seu camarada Miguel, que repartia exemplars de Linia Proletaria. Aquest el va interpel.lar: “Pero tu eres uno de los nuestros o no?” La resposta li va sortir de dins: “Sí. Claro que lo soy.”

Mobilització en solidaritat amb Benjamí Ramos. Barcelona, 1999.

Arrel de la seva amistat amb el Miguel, amb qui havien compartit militància a la UJM-L de l’Arboç, l’Antonio va anar tornant a l’activitat política. El PC(i), que havia decidit eliminar la “E” d’Espanya de les seves sigles en un congrès a l’Hospitalet l’any 1985, havia quedat molt tocat pel desgast de les agressions policials entre els seus militants. En un procès paral.lel a la dissolució del partit, alguns militants van retirar-se a la vida laboral i familiar i alguns altres es van anar integrant a l’Esquerra Independentista. Al Baix Penedès uns quants van col.laborar amb Els Feixucs, que era un grup vendrellenc de suport als insubmissos al servei militar i a la Prestació Social Substitutòria, format per llibertaris i anticapitalistes en general. L’Ateneu X de Vilafranca, la formació de la PUA… van donar suport a les lluites juvenils que, generacionalment, havien precedit. A part de la formació i la discussió van aportar la seva experiència de tot el que havien après plantant cara a la policía i a l’estat. De totes les lluites que es van formar a la comarca en aquells anys, l’Antonio les va conèixer totes amb més o menys intensitat. Va viure d’aprop la formació de diverses Candidatures d’Unitat Popular a diferents pobles, les primeres assemblees d’Arran… Una que el va implicar molt fou la lluita dels pensionistes: «Quan la meva filla petita era recent nascuda em van detectar un càncer i em van haver de fer un transplantament de medul·la. Al primer moment em van donar una pensió més o menys digna per una persona amb dues filles però, quasi a l’acte, al cap de només tres mesos, me la van retirar i em van deixar amb 500 euros al mes per pagar el lloguer i el menjar. Allò va significar una dificultat molt gran per la meva familia: vam haver de recorrer a Càritas i a diverses institucions assistencials. La gent de la PUA em feia paquets amb bolquers infantils i llet en pols per poder tirar endavant. El col.lectiu Ronda va dur el meu judici on, l’advocat de l’estat va dir que malgrat patir una incapacitat quasi total, jo estava possibilitat per treballar en una fàbrica o un taller. El que jo vaig entendre és que, com que m’havien trobat una medul·la i no m’havia mort, no em volien pagar ni un euro.» La lluita, organitzada amb el nom de Marea pensionista del Vendrell, va tenir un cert recorregut però el desgast de la gent, en general vulnerabilitzada per les institucions, la van anar esgotant. «Primer vam arribar a reunir una bona pila de gent a les assemblees que feiem al Vendrell, molta de la qual va participar en la marxa pels drets socials, la marxa dels aturats del Garraf… però al final erem cada cop menys. Un dia només vam ser dos a l’assemblea i, aquell dia, vam decidir plegar.»

El Baix Penedès és una comarca on la militància comporta més dificultats que en moltes altres. Els factors deuen ser molts i molt discutibles: hi ha indicadors com els altíssims índexs d’atur, de persones que han de recórrer als serveis socials, de fracàs escolar, precarietat laboral… que fan creure que per molta gent treballar o buscar-se la vida sigui una prioritat a l’hora de dedicar temps i esforços, però altres factors d’aspecte més innocent poden ser tant o més dificultosos per la idea de militar. L’anonimat, per exemple. L’absència d’anonimat. Als pobles o a les ciutats petites, que és del que està composat el Penedès, la gent es coneix més que en altres llocs més poblats o compactes. Això fa que tothom sàpiga qui ets, inclosos la policía i els enemics polítics. «Quan va fer paradeta Vox a l’Arboç, per exemple, la BRIMO va retenir a la meva dona per haver escopit a terra. Una companya de la CUP i jo hi vam anar per tal que la deixessin marxar i es va crear una confusió d’empentes i forcejaments. A ella li van fer pagar una multa que, si no es pagava en quinze dies, passava a ser el doble. A la companya de la CUP i a mi ens en van posar una de sis-cents a cada un per “resistència a l’autoritat”. La gent de la CUP ens va deixar l’import de la multa, que vam anar tornant a plaços, i a la companya regidora i a mi, gràcies a Alerta Solidària, ens van arxivar el cas després de diverses apel.lacions. Però també vaig tenir una baralla amb rerefons polític que m’ha tingut molt amoinat una bona temporada. Encara ara m’atabala, tot i que el meu advocat d’ofici em diu que estigui tranquil. Jo havia anat a collir una ferralla per guanyar alguns euros i un cotxe va començar a cridar i a buscar una discussió amb mi. Resulta que era el fill d’un que es presenta a les llistes de Ciutadans aquí a l’Arboç i, malauradament, va acabar tot malament. Els quatre, o sigui els dos matrimonis, vam tenir unes paraules molt vehements i unes empentes però la meva dona va ser la més afectada, ja que es va trencar el canell quan la van empènyer a terra però, amb això i tot, va ser ell qui ens va denunciar. Ens va denunciar per la via penal: per agressions i amenaces. Diu que li vam donar cops de puny i no sé quantes mentides més. Per si fos poc va aportar uns suposats testimonis, que són uns espanyolistes d’aquí el poble que ni hi eren. Tota aquesta historia ha estat molt desagradable però passarà… a casa ho hem viscut amb molta inquietud i malestar perquè, aplicant la llei mordaça, a la meva dona l’acusaven de desobeïr als Mossos i de plantar-los cara… a qui se suposa que ha d’obeïr, algú amb la mà trencada? Doncs al dolor que li provoca la lesió, no a cap Mosso amb idees autoritàries. Estem pendents de judici i ja veurem com va però la qüestió económica ens fa un nus a l’estòmac…no estem per pagar multes.»

Mobilització de la marea pensionista al Vendrell. Novembre 2018.

Els darrers anys l’Antonio es va implicar en la creació del CDR de l’Arboç i sempre que pot col.labora amb la Candidatura d’Unitat Popular, però el fet d’incloure en el que s’ha anomenat “el procés” la presència de cert veïnat provinent de la sociología convergent, el va fer desconfiar dels lideratges i les estratègies oficials. «Ens ha faltat maduresa política per desbordar-los. L’1 d’octubre el poble vam desbordar als líders, que no s’esperaven l’ocupació de les escoles ni la fermesa davat la policía. I el 3 d’octubre es va viure un ambient revolucionari preciós als carrers que no vam saber capitalitzar. El tres d’octubre va ser un dia d’orgull obrer i d’avisar a l’estat que el poble, quan vol, és l’amo dels carrers. L’independentisme tornarà. Més tard o més d’hora tornarà i hem de tenir la lliçó ben apresa: si no dirigim la lluita les classes populars i deleguem a líders burgesos, caurem en el mateix error. És un moment per viure l’optimisme d’allò après de les derrotes i assumir de manera conscient aquella vella consigna que diu que sols el poble salva al poble. Sense una direcció popular i combativa del moviment no hi haurà alliberament nacional sinó renúncies. Ens caldrà confrontar més repressió i això no ho fa qui té una vida privilegiada: ho fem els qui no tenim res a perdre.»

L’Arboç, maig de 2023.