INFLACIÓ: ¿EL PROBLEMA SÓN ELS SOUS?

Aquest passat mes de maig la inflació s’ha tornat a enfilar fins al 8,7%, degut principalment a l’encariment del combustible, de la restauració i dels aliments. Aquesta xifra es situa a 1,1 punts percentuals del nivell de març, el més alt dels últims 37 anys. La inflació subjacent, que elimina l’impacte dels preus de béns amb preus més volàtils, es situa al 4,9%, el nivell més alt des de 1995.

Aquest episodi inflacionari està causat per l’augment dels costos, però no dels costos salarials, sino dels costos associats a recursos energètics i altres factors productius. Per una banda, veiem com existeixen una serie de colls d’ampolla al comerç internacional de béns intermitjos, conseqüència diferida de la pandèmia de la COVID19. Per altra banda,  ens comencem a trobar davant d’una situació d’escassetat, agreujada per diversos conflictes geopolítics, de recursos energètics i minerals disponibles i/o rentables, fet que accentúa la posició de poder de les empreses que els produeixen i poden augmentar-ne els preus per tal d’obtenir majors beneficis. Tots aquests factors, alguns conjunturals però emmarcats en una tendència estructural, fan que augmentin els preus que les empreses han de pagar pels béns intermitjos, i en resposta augmenten els preus dels seus productes per tal de mantenir el marge de benefici anterior a la pujada dels seus costos. Així doncs, la inflació no estaria causada per la dinàmica salarial o per l’oferta monetària (és a dir, per la demanda), sinó pels beneficis de les empreses (és a dir, per la oferta).

És necessari analitzar aquest episodi d’inflació des d’una perspectiva d’economia política, posant el focus en la pugna distributiva entre el capital i el treball. Per una banda, s’està produint una nova desvalorització de la força de treball: podem comprar cada vegada menys coses amb el nostre salari, per més que a final de mes tinguem la mateixa xifra que abans al banc. Per altra banda, pot semblar que les empreses, a través de l’augment dels preus dels productes que venen, senzillament hagin mantingut el marge de benefici que tenien abans. És cert que no totes les empreses han augmentat els guanys, però des d’una perspectiva agregada, és senzill veure com el capital en el seu conjunt haurà augmentat la plusvàlua que s’apropia. Aquelles empreses que comercialitzen productes creixentment escassos o amb una oferta temporalment limitada pels colls d’ampolla, han augmentat de forma molt marcada els seus beneficis, a costa, en última instància, del nostre salari.

Les patronals clamen per la contenció salarial i el Banc Central Europeu i la Reforma Federal dels Estats Units estan pujant els tipus d’interès. Aquestes polítiques, que busquen refredar l’economia (eufemisme que vol dir senzillament provocar una crisi), focalitzen erròniament en el treball, per una qüestió de classe, les causes de la situació actual. Busquen, de nou, fer pagar a la classe treballadora els efectes de les seves crisis, blindant els interessos del capital financer, intentant fer baixar la inflació a costa de les nostres condicions de vida, altament pauperitzades després d’una dècada d’austeritat. La solució hauria de passar per atacar l’acumulació de guanys per part del capital, una solució però que no té cabuda a l’agenda política del capital.