El PCE(i) línia proletària: de Mao a l’estelada

Enguany, es commemora el 45è aniversari de les morts de Gustau Muñoz i Jordi Martínez de Foix. El primer, amb només 16 anys, va morir tirotejat en una emboscada policial al carrer Ferran de Barcelona mentre participava a una manifestació independentista de l’11 de setembre. El segon, de 21 anys, moriria un mes més tard, el 14 d’octubre, com a conseqüència d’una explosió mentre suposadament manipulava substàncies incendiàries que havien de ser emprades en la manifestació per l’aniversari de l’afusellament del president Companys. D’ençà d’aquells fets, la família sempre ha denunciat l’existència de la mà de l’estat darrera d’aquella explosió.

Tant el Gustau com el Jordi compartien militància a la Unió de Joventuts Marxistes Leninistes i van morir en el marc de manifestacions i accions vinculades al PCE(i), que durant aquells anys representava una de les expressions més radicals de la lluita de carrer que van tenir lloc a Barcelona. Els seus noms formen part de les víctimes oblidades de la transició que només ara, a través del treball tenaç de familiars, ex-companys i entitats comencem a recuperar de l’oblit a partir d’iniciatives com la Querella argentina contra els crims del franquisme.

Tanmateix, encara coneixem poc sobre l’organització on militaven quan van perdre la vida. De fet, no és fàcil entendre que va representar el PCE(i) durant el trienni 1977-1979, i les poques referències disperses que podem trobar a la xarxa acostumen a estar plegades d’inexactituds i les fonts hemerogràfiques existents sovint es limiten a reproduir les notes policials. Així, mentre coneixem l’evolució del sector majoritari que acabaria transformant-se en el Partit de Treball, gràcies a les monografies de José Luís Martín Ramos (2011) i de Ernesto M. Díaz Macías (2021), amb prou feines es coneix la història del segon PCE(i) durant la transició , que només ha estat abordada pels estudis de David Ballester (2018) que se centra sobretot en les víctimes oblidades i de l’excel·lent documental Gustau, la Transició al descobert (2021) dirigit per Jaume Domènech i que recull testimonis de familiars, amics i exmilitants del PCE(i).

Sens dubte, el secretisme organitzatiu, la repressió patida i una certa llegenda negra sobre les seves motivacions han contribuït a augmentar-ne el desconeixement i la confusió. És per aquest motiu, que aquest article vol contribuir a oferir una primera aproximació a l’evolució d’aquesta organització, davant del buit historiogràfic existent, especialment pel que fa referència a la seva segona etapa, i oferir claus interpretatives per situar el PCE(i) en el context sociopolític del moment. En un moment en que la lluita per la memòria esdevé una batalla política pel sentit, és necessari recuperar, amb els seus llums i ombres, la història d’aquelles organitzacions, com el PCE(i), la CNT, l’independentisme revolucionari, els grups autònoms i altres organitzacions d’extrema esquerra, que van decidir enfrontar-se al procés de reforma política amb un elevat cost humà, arribant en alguns casos com els del Gustau i en Jordi a perdre la vida.

El primer PCE(i)

El PCE(i) es crea el mes de juny de 1967 a partir del grup Unidad, una escissió del PSUC que s’oposava a la política de reconciliació nacional defensada en aquell moment per la direcció del PCE, encapçalada per Santiago Carrillo. L’escissió té el seu origen en el mitjà estudiantil, i esta liderada pel veterà militant comunista Manuel Valverde que actuava com enllaç del Comitè de Barcelona del PSUC amb el moviment universitari que protagonitza la Caputxinada.

Valverde era un militant comunista d’origen val·lisoletà i electricista de professió, que havia format part de l’estructura del PCF i del PCE a França, i on havia col·laborat amb la federació francesa de l’FLN durant la guerra d’Algèria, coneguda com a setena Wilaya. Inicialment, la seva missió és la d’enllaç amb el moviment estudiantil, però en les reunions que manté amb l’estudiantat, i en una part del moviment obrer s’evidencia cada cop més la discrepància en relació a la línia seguida pel PSUC. Si bé l’objectiu declarat al crear el grup Unidad no era crear una escissió del PSUC, sinó corregir la seva línia d’acció política intensificant les mobilitzacions de masses i apostant per la unitat d’acció entre el moviment obrer i estudiantil, les diferències tàctiques expressades per la direcció del PCE y del PSUC, que tot just acabava de patir la sortida de Semprún i Claudín, aviat es converteixen en estratègiques i després en doctrinals, el que va portar a la creació del PCE(i), que adopta des d’un inici una orientació maoista.

Tanmateix, aquest no és el primer partit maoista, de fet des de 1964 existia el PCE(m-l), Si bé aquest era un partit creat i dirigit des de Suïssa, mentre el PCE(i) era un partit creat i dirigit des de l’estat, si bé amb l’ambició d’estendre’s al conjunt de l’estat espanyol. Cal tenir present que, durant aquells anys, el maoisme representava una alternativa rupturista enfront els partits comunistes oficials. De fet, el procés de desestalinització que va seguir al XX Congrés del PCUS i la política de coexistència pacífica que preconitzava la URSS van fer girar els ulls de molts joves inconformistes cap a Mao, que arran de la ruptura sino-soviètica s’havia convertit en un referent de l’anti-imperialisme. Això no obstant, es tractava d’un maoisme occidental, que idealitzava la Gran Revolució Cultural Proletària, però que disposava d’un coneixement molt limitat de la realitat xinesa.

Durant aquest període, el tret que millor defineix el caràcter ideològic del primer PCE(i) es l’internacionalisme proletari, raó que explica l’afegitó d’internacional a la denominació del partit i el seu suport a una acció insurreccional de masses per posar fi al franquisme. Aquesta aposta per la via insurreccional era compartida per altres organitzacions revolucionàries (maoistes, guevaristes o independentistes) que prenien com a referents la resistència vietnamita, la independència algerina o la revolució cubana; però es diferenciava del PCE(m-l) i de l’OMLE en que no apostava per crear una guerrilla clandestina; malgrat es va crear una Comissió Militar que disposava d’un petit arsenal que era utilitzat per a realitzar «expropiacions» que serviran per finançar l’estructura del partit. Mes enllà de la convocatòria de manifestacions que acaben amb el llançament de còctels molotov contra les forces policials, durant aquell període el PCE(i) centra el treball en la creació denominades Comisiones Obreras Revolucionarias (COR), que tenien per objectiu de substituir a les Comissions Obreres, tot i que la capacitat d’incidència real de les COR mai anirà gaire més enllà de la militància.

Pel que fa referència a la qüestió nacional, el primer PCE(i) es limitava a reconèixer nominalment el dret a l’autodeterminació, tal i com feien altres partits marxistes-leninistes, però els seus esforços se centraven principalment en reemplaçar al PCE i disputar la seva hegemonia en el moviment obrer, el que es veia reflectit no només en les seves sigles, sinó també en el fet que la seva revista que editava s’anomenés Mundo Obrero, que a partir de la tardor de 1969 passa a anomenar-se Mundo Obrero Rojo.

Durant aquells primers anys, el PCE(i) estendrà la seva força a les universitats i en menor mesura a les fàbriques, esdevenint un dels organitzadors de l’assalt al rectorat i de la defenestració del bust del dictador el 17 de gener de 1969, fets que portaran a la clausura de la Universitat de Barcelona i que desencadenaran una onada de protestes a les universitats espanyoles que acaben tres dies més tard amb l’assassinat de l’estudiant madrileny Enrique Ruano (militant del Frente de Liberación Popular) al ser llençat al buit des d’una finestra mentre estava detingut per la Brigada Política Social. Com a conseqüència d’aquests fets, es declara l’estat d’excepció pel conjunt del país. Podem trobar un relat detallat dels fets en la novel·la d’Eduard Márquez (2022) que ha estat treballosament construïda a partir de fonts documentals i entrevistes amb les persones protagonistes.

Així mateix, aquesta primera etapa està marcada per diferents escissions. Les més importants son la que es produeix l’any 1968 amb el trencament del sector claudinista del partit, format per Jordi Borja; Francesc Bonamusa i Francesc Vicens, que donarà lloc a la creació de Bandera Roja, i la que es va produir l’any 1969, dins el sector estudiantil, liderada per Albert Ortega (Seguí) i que acaba formant el PCE(ista).

Aquesta etapa finalitza el mes de juny de 1970, quan Manuel Valverde és detingut a Madrid al costat d’altres membres de la direcció; circumstància serà aprofitada per Eladio García de Castro, que en aquell moment dirigia el comitè regional de Catalunya, per iniciar un procés d’apartament de Valverde del secretariat polític al·legant la dificultat per dirigir el partit des de la presó. És així com es constitueix una nova direcció formada per Eladio Garcia de Castro, Nazario Aguado, Manuel Armenta, Manuel Gracia Luño i José Luís Molano que és denunciada per Valverde, el que comporta la seva expulsió. Aquesta situació es veurà enterbolida per diferents caigudes, com la d’abril de 1971 en què desarticula el grup de Barcelona, seguides de l’assassinat el mes de juliol de Juan Guerrero a Sant Fost de Campsentelles. Aquest era un miner asturià que havia militant anteriorment al PCE(m-l) i a qui la nova direcció del PCE(i) acusa de ser un confident policial, i el responsabilitza de les caigudes que està patint l’organització. En canvi, Valverde considera que es tracta d’un assassinat polític per haver-li donat suport, el que acabarà per enterbolir encara més l’escenari.

A partir d’aquells fets, es constitueixen dos PCE(i), el majoritari que segueix a Eladio Garcia Castro i el PCE(i) línia proletària que Valverde comença a reconstruir arran de la seva sortida de la presó provisional i el seu pas a la clandestinitat.

PCE(i) línia proletària

El PCE(i) dirigit per Eladio García Castro impulsa un canvi de rumb en el partit, que suposa l’abandonament progressiu de la via insurreccional i l’obertura al treball conjunt amb altres organitzacions antifranquistes. Aquest canvi de rumb s’oficialitza en la Conferència de Quadres de 1972 i sobretot el Congrés fundacional de 1973, quan el PCE(i) aposta per integrar-se dins Comissions Obreres i participar de l’Assemblea de Catalunya a partir de 1973. En canvi, l’altre PCE(i) Comitè Central (línia proletària), en endavant PCE(i) lp, es veu en la dificultat de reconstruir el partit des de la clandestinitat i fer front a la confusió de noms entre ambdós partits. Tanmateix, Valverde aconsegueix recuperar diferents quadres del partit com Rosaura Martínez, Ricard Clares o Ramon Rocabayera, que no comparteixen el rumb emprès per Eladio García Castro i que contribuiran a la creació del PCE(i) lp, que en aquell moment es limita sobretot a diferents nuclis obrers de la província de Barcelona.

Ambdues organitzacions segueixen rumbs divergents, mentre el PCE(i) majoritari defensa una estratègia de front popular a partir dels espais de treball conjunt amb la resta de l’esquerra antifranquista, el PCE(i) lp continua defensant la via insurreccional i s’oposa a la participació en instàncies unitàries. Les activitats d’aquell període es concentren en la creació d’estructura organitzativa, la difusió de fulls volants, documents d’anàlisi política i el butlletí del partit anomenat Hoja Informativa format per diferents fulls ciclostilats. En aquest context, Jordi Martínez de Foix, que ha ingressat al partit l’any 1972, impulsa la formació de les joventuts del partit sota el nom d’Unión de Joventudes Marxistas Leninistas. Tanmateix, durant aquells anys, el PCE(i) lp roman com una organització poc coneguda per a la resta de l’oposició antifranquista.

Paral·lelament, el PCE(i)lp segueix amb atenció els moviments independentistes de caire insurreccional que en aquells moments que en aquell moment desafien la dictadura franquista: el Front POLISARIO, creat l’any 1973 i ETA que inicia la seva activitat armada l’any 1968 i assoleix notorietat pública arran del judici de Burgos de 1970. És en aquest context, que el PCE(i)lp aprova el programa mínim on es fa esment a la teoria leninista del dret a l’autodeterminació, i s’inclou de forma explícita el dret a la separació estatal com a principi internacionalista. Així mateix, el programa inclou l’exigència de retirada de les tropes espanyoles dels territoris africans, en clara referència a la situació que en aquell moment es viu al Sàhara Occidental.

Els anys salvatges

L’any 1975 el PCE(i) majoritari decideix canviar el seu nom per Partido del Trabajo de España per poder entrar a la Junta Democrática donada l’oposició del PCE a l’ingrés d’un partit que s’afirmava com a comunista. Aquest fet, permetrà al PCE(i)lp recuperar el nom inicial i s’inicia un procés de reorganització que arribarà al seu zenit durant el bienni 1977-1978. La reestructuració del partit és seguida per un ingent treball de propaganda que dona lloc a una nombrosa cartelleria i a l’edició de follets volants, la distribució de material de divulgació i de publicacions periòdiques com la revista Línea Proletaria, i el suplement Hoja Informativa, els Cuadernos de Marxismo Leninismo i la revista Tribuna de Partido.

Si bé el PCE(i) decideix no legalitzar-se, si que ho fan diferents associacions que li serveixen de pantalla com l’Asociación de Amistad Hispano China i l’Asociación de amistad con el pueblo saharauí. La primera és una enitat que té com objectiu difondre les virtuts de la xina maoista a través de diferents activitats culturals, i que publica la revista Viento del Este; la segona s’orienta a canalitzar la solidaritat amb la lluita del Front POLISARIO i organitza concentracions, recollida d’aliments i de material pels camps de refugiats sahrauís, alhora que edita el butlletí Basala, el guerrillero intrépido. També es crea un sindicat legal, la Confederació Obrera Assembleària, si bé la seva militància acostuma a col·laborar amb la CNT, que en aquells moments s’erigeix com a principal oposició als Pactes de la Moncloa. Així mateix, també participa en la constitució de les Assemblees d’Aturats, que durant aquells anys comencen a organitzar-se, i que en alguns casos aconsegueix hegemonitzar.

Pel que fa a l’àmbit anti-repressiu, el PCE(i) impulsa l’Associació de Familiars d’Amics dels Presos Polítics que si bé a la resta de l’estat està sota la influència del PCE(r), a Catalunya és controlada pel PCE(i). De fet, les relacions entre el PCE(r) i el PCE(i) disten de ser cordials. Més enllà de les diferències polítiques, cal mencionar l’animadversió que professen Valverde i de Manuel Pérez Martínez que amb anterioritat al seu ingrés a l’OMLE havia estat militant del PCE(i).

El setembre de 1976, la mort de Mao Zedong suposarà la fi de la revolució cultural i l’ascens del reformista Deng Xiaobing provocant la confusió de les diferents organitzacions maoistes que fins aleshores havien pres Xina com a referent. Mentre el PCE(m-l) decideix girar el seus ulls cap a Albània, el PCE(i) ho farà cap a l’Algèria d’Houari Boumédiène, que en aquell moment es converteix en l’epicentre de les lluites d’alliberament anticolonial. Entre aquestes, cal destacar l’aposta de l’MPAIAC, liderat des d’Algèria per Antonio Cubillo, que l’any 1976 decideix iniciar la lluita armada per aconseguir la independència de l’arxipèlag canari reivindicant la seva africanitat. En aquest context, el PCE(i) anuncia que la seva militància a Canàries decideix integrar-se a l’MPAIAC i inicia un procés de col·laboració amb l’MPAIAC, a través de la difusió de les transmissions de la Voz de Canarias Libre des d’Alger, així com en la participació en manifestacions i accions de suport a la lluita del poble canari. De fet, diferents militants del PCE(i) seran acusats de participar en la col·locació d’artefactes explosius en nom de l’MPAIAC. Així mateix, quan l’any 1978 els serveis secrets espanyols organitzen un atemptat per acabar amb la vida de Cubillo, serà una infermera del PCE(i) que s’havia desplaçat anteriorment als camps de refugiats sahrauís, qui s’encarregarà de la seva atenció arran de les greus seqüeles derivades de l’apunyalament que pateix l’advocat canari.

Tanmateix, el nou PCE(i) serà sempre un partit minoritari, amb una militància que es concentrava sobretot al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, tot i que també existien nuclis de militants a Mallorca, Madrid i Valladolid. L’experiència balear és singular, i ha estat un dels motius de desconfiança de l’esquerra independentista cap el PCE(i). Inicialment, el PCE(i) línia proletària disposava d’un petit nucli a les Illes el 1973 que coneixerà un cert creixement a partir de 1976. El 20 de desembre de 1977, el comitè de Balears del PCE(i) publica el document Acerca de la cuestión colonial balear, on considera que les illes balears son un poble euroafricà sotmès al colonialisme espanyol i català i impulsa la creació dels GAB (Grups Anticolonialistes Balears) traslladant l’argumentari utilitzat per l’MPAIAC en el cas canari. El GAB realitzarà algunes accions demostratives i serà desarticulat a patir de les detencions d’octubre de 1978.

Mentre a les illes, el PCE(i) adopta un discurs que voreja l’anticatalanisme, a Catalunya, el PCE(i) s’apropa cada vegada més a les tesis independentistes. El setembre de 1976, el Comitè central del PCE(i) publica el document Sobre el Problema Nacional Catalán i l’agost de 1977 es declara favorable a la independència de Catalunya, convocant sota el lema Per una Catalunya independent, socialista i assembleària una manifestació per l’11 de setembre al vespre. En el marc dels incidents que produeixen al centre de Barcelona en aquell dia mor Gustavo Frecher, que no participava a la manifestació i que va rebre l’impacte d’una pilota de goma al carrer Pelai.

Els anys 1977 i 1978 estaran marcats per la convocatòria de manifestacions que tenen lloc habitualment a la Rambla de Barcelona i l’organització dels grups d’autodefensa que protagonitzen greus enfrontaments amb la policia. Aquests incidents contribuiran a donar notorietat mediàtica al PCE(i), atraient a les seves manifestacions diferents joves, molts d’ells Rambleros, que veuen en aquestes demostracions l’oportunitat d’expressar frontalment el rebuig a un sistema del qual se senten cada vegada més exclosos. Tanmateix, la radicalitat dels enfrontaments comporta també un allunyament de les altres organitzacions d’esquerres, que no comparteixen els mètodes del PCE(i). Aquest progressiu aïllament contribuirà a crear una llegenda negra sobre el PCE(i) amb acusacions d’infiltració policial. Tanmateix, cal tenir present que les acusacions d’infiltració eren corrents en aquella època dins el camp de l’extrema esquerra, especialment contra aquelles organitzacions que decidien elevar el nivell d’enfrontament amb l’estat. Arran d’aquests enfrontaments, el 2 de desembre de 1977, Jordi Martínez de Foix serà ferit de bala, romanent a l’Hospital Clínic i sotmès a una intensa vigilància policial fins al seu alliberament l’1 de maig de 1978. Així mateix, el febrer de 1978, Dolores López Resina (Lola) serà greument ferida per l’impacte d’una pilota de goma. És en aquest context d’efervescència, que l’11 de setembre de 1978 es produeix primer l’assassinat de Gustau Muñoz i l’explosió que acabarà amb la vida de Jordi Martínez de Foix. També cal destacar la vaga de fam que inicien Rosaura Martínez i Immaculada Garcia a la presó, en un inici com a protesta per la mort del militant anarquista Agustín Rueda, i posteriorment contra les elevades fiances judicials que han d’afrontar per obtenir la llibertat provisional, i que es perllonga més de 50 dies, rebent el suport de l’organització anti-repressiva Socors Català.

L’any 1978 acaba amb importants detencions: el 13 de setembre son detingudes 31 persones al cementiri del sud-oest amb motiu de l’enterrament de Gustau Muñoz i el més de novembre son detingudes 26 persones. És en aquest context d’increment de la repressió, que diferents militants del PCE(i), sobretot de la UJML, decideixen optar per fer un salt qualitatiu amb accions de propaganda armada com la col·locació de petits artefacte explosius, l’atac a concessionaris de cotxes i el metrallament d’una caserna de la guàrdia civil. Algunes d’aquestes accions seran reivindicades per l’efímer grup Resistència Catalana d’Alliberament Nacional (RCAN). Tanmateix, la joventut dels seus participants, la manca de cultura de clandestinitat i l’absència de mesures de seguretat adequades comporta la detenció de bona part dels seus militants i el desmantellament del grup a principis de 1980, que en un inici rep el suport dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.

El 1981 el PCE(i) es troba en una posició de feblesa extrema, tenallat per l’abandonament de la militància i la repressió policial que s’abat sobre el partit i que culmina amb les detencions realitzades contra els nuclis de militants de Madrid i Valladolid. En aquest context, la direcció del partit decideix exiliar-se a Alger per evitar una segura detenció.

El més d’octubre de 1982 es realitza el judici a l’Audiència Nacional contra 12 persones acusades de pertànyer a l’RCAN, a les que es condemna a un total de 92 anys de presó, dos d’ells seran condemnats a 26 anys de presó. El darrer judici contra el PC(i) es realitza l’any 1985 contra sis persones acusades de formar part de la direcció durant l’any 1978 Si bé la majoria de processats ja no mantenen relació amb l’organització. Finalment, l’any 1986 son indultats els darrers presos que formaven part de l’RCAN, el que permet la seva sortida al carrer. Mentrestant, el PC(i), ara ja sense l’e d’Espanya que tantes suspicàcies havia aixecat dins el moviment independentista, tot i que profundament afeblit, continuarà existint fins a la dècada dels 90 quan el partit decideix dissoldre’s.

Bibliografia

Ballester Muñoz, David (2018). Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980): 50 (Història i Memòria del Franquisme). València: Publicacions de la Universitat de València.

Díaz Macías, Ernesto M. (2021). Los últimos chinos. Historia del partido del trabajo de España (PTE) (1967-1980). Madrid: Dykinson.

Márquez Taña, Eduard (2022). 1969. Barcelona: l’Altra Editorial.

Martín Ramos, José Luís (coord.) (2011). Pan, trabajo y libertad: Historia del Partido del Trabajo de España. Barcelona: Editorial el Viejo Topo.