Si pensem en la imatge d’un pagès, segur que ens ve al cap en Pep Riera (Mataró, 1941): clenxa a un costat, camisa de quadres mig desbotonada, pujat en un tractor, encapçalant alguna tractorada de la Unió de Pagesos. L’exdirigent històric del principal sindicat pagès de Catalunya recorda amb orgull les lluites del passat. Però, quan apunta al futur, el somriure se li estronca: “Ho veig malament com mai, i és un problema de país, no només de la pagesia!”.
Pep Riera viu a l’horta de Mataró. Arribar a casa seva no és fàcil per a algú de fora, així que ens proposa trobar-nos a Mataró Park. Quan hi som davant, veig el cartell enorme d’un gran supermercat. “Quina paradoxa que un pagès petit ens citi davant d’un gran distribuïdor”, li dic. Ell somriu i recorda que, el dia de la inauguració del centre comercial, van muntar una tractorada davant perquè aquelles terres eren d’un pagès a qui encara no havien pagat per quedar-se-les. “Quan ens van veure, va venir el gerent amb un xec perquè marxéssim de pressa!”, diu.
Riera té 80 anys, un cos atrotinat per anys d’ofici sota el sol, però un cervell privilegiat ple de dades i d’anècdotes. Ens ve a buscar amb el seu cotxe, un model antic ple de terra i de pols, que fa servir per treballar. Ens porta a la petita casa que té enmig dels camps on cultiva bledes i raves. Està preocupat per la sequera i creu que aquest any colliran molt poc. De fet, els experts preveuen que el camp català tindrà les aportacions d’aigua més baixes dels darrers 70 anys. Les hortalisses que té davant de casa corroboren la falta de reg.
“La Unió de Pagesos va recuperar l’orgull de ser pagès, com ho va fer la Unió de Rabassaires”
El llegat d’esquerres
Riera porta l’ofici de pagès a l’ADN. El seu pare i el seu avi ja ho eren. “L’avi va baixar del Cadí i va descobrir el Maresme practicant la transhumància amb les ovelles. El meu pare, que era de Vallgorguina, també va heretar l’ofici. Jo treballava les terres amb ell i parlàvem molt”, recorda. “De política, també?”, li pregunto. “De petit, no; d’adolescent, sí. El pare era un derrotat com tants de la Guerra Civil i tenia les idees molt clares sobre la dictadura. Aquelles converses em van marcar molt, junt amb les lectures que he anat fent posteriorment”, diu mentre m’assenyala la seva biblioteca particular, plena de llibres pertot arreu. La política i la lluita sindical han estat dues constants en la vida de Riera. Reunions clandestines, fulls volants i afiliació a l’Assemblea de Catalunya.
La lluita antifranquista i la pagesa també anaven molt lligades. “Un diumenge de 1974 estàvem reunits 200 persones en una ermita, prop de Mataró, i va venir un company i em va dir que, a la Catalunya Nova, s’havia fundat la Unió de Pagesos. A la mateixa acta fundacional, ja es va acordar integrar-se a l’Assemblea de Catalunya. La setmana següent, ja havíem fundat la Unió al Maresme!”. Entre els fundadors del nou sindicat, hi havia un col·lectiu que havia viscut la República, la guerra i la clandestinitat. Era gent com Ramon Mas Colomer, membre de la Unió de Rabassaires, o com Pep Jai, vinculat al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), o com els pagesos de Lleida que participaven en les Comissions Camperoles del PSUC. Riera se sent especialment hereu de la Unió de Rabassaires i m’explica que aquell llegat “d’esquerres, progressista i en molts aspectes revolucionari” va fer que la Unió de Pagesos es construís amb un “model unitari i independent respecte als poders econòmics i als partits polítics”.
“S’hauria de legislar com a França perquè no es pugui especular amb la terra agrícola”
Asseguts al sofà del seu menjador, a Riera li brillen els ulls quan m’explica anècdotes de la Unió, un sindicat que va aconseguir tenir 10.000 afiliats i que, avui en dia, continua sent el majoritari del sector. Durant els 24 anys (1976-2000) que Pep Riera en va ser el coordinador nacional, va recórrer el país de dalt a baix. Reunions, negociacions, manifestacions. Les protestes de la Unió, que col·lapsaven ciutats amb els seus tractors, eren mítiques: pel desmantellament de les cambres agràries, el sindicat vertical de la pagesia durant el franquisme i postfranquisme; contra l’eliminació dels aranzels per l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE); per exigir preus justos, o per demanar accions per combatre virus com la pesta porcina. “La Unió de Pagesos va recuperar l’orgull de ser pagès, com ho va fer, en el seu moment, la Unió de Rabassaires. Que se’ns fes cas mediàticament va ajudar que la gent de ciutat ens tingués com a referència i a nosaltres ens va permetre fer pedagogia de la nostra feina”, diu amb orgull.
La balança desequilibrada entre l’ofici i el mercat
L’any 1977, la Unió va organitzar una tractorada amb més de 18.000 persones amb el lema “Volem viure de la terra” i tres reivindicacions: preus justos per al pagès, seguretat agrària adequada i legalització dels sindicats lliures i independents. “Com és que no s’han aconseguit mai els preus justos per als pagesos?”, li pregunto mentre ens porta a un dels seus camps perquè l’Ivan, el fotògraf de CRÍTIC, pugui fer-li les fotos d’aquesta conversa. “Mira, l’any 1986, després de l’Acord general sobre aranzels duaners i comerç (GATT) a la Ronda de l’Uruguai, hi va haver un torcebraç dels països exportadors com els Estats Units per demanar que la Unió Europea tragués els aranzels dels seus països. Ho van aconseguir i aquí som: a Mercabarna hi ha tomàquets del Marroc, taronges de Sud-àfrica o roses de Colòmbia i són més barates que les que es puguin fer a Catalunya. No podem competir perquè no controlem ni els preus ni el mercat”, es lamenta.
“A Mercabarna hi ha taronges de Sud-àfrica: no hi podem competir perquè no controlem ni els preus ni el mercat”
Les ajudes de la política agrària comuna (PAC) que suposadament havien de contribuir a donar suport al sector agrícola, a Catalunya, van a parar a grups com Codorniu, Actel, Freixenet o Lidl. De fet, el 19% dels perceptors reben gairebé el 80% dels ajuts públics. Amb la PAC, m’explica Riera, “els conreus mecanitzats van fent. Però els que exigeixen molta mà d’obra s’han deslocalitzat al Marroc, a Egipte… El transport fins aquí no els ha costat tants diners i han fet grans beneficis”. Mentrestant, a la petita pagesia catalana no li han sortit els números i, els últims 20 anys, el 50% de les explotacions agràries familiars han hagut de tancar. “Les grans empreses d’aquí de tota la vida van a aquests països, compren el producte, hi posen la marca i, quan la gent va al supermercat, només veu el logotip i no que la producció no l’ha fet cap agricultor d’aquí. Això a França o a Itàlia no passa”, es queixa.
“Quan es va signar el Tractat de Roma l’any 1957 per crear la CEE, els sis països membres sortien de la postguerra. Un dels objectius d’aquella primera PAC era augmentar la productivitat i fer-ho amb la mercantilització, amb noves tecnologies i amb pesticides que llavors acabaven de desembarcar a Europa. En aquell moment, tenia sentit perquè la gent recordava haver passat gana”, reflexiona Riera. “I ara, en continua tenint?”, li pregunto mentre obre la porta de la tanca que clou un petit camp de raves. “Ara hi ha grans corporacions que cada cop tenen més poder econòmic per portar els productes d’on vulguin, i tots els sectors estan fotuts”. Li demano exemples: “En el sector del vi, la major part del raïm s’ha de vendre a les grans empreses a preus de ferralla. Això ho va començar Freixenet fa molts anys perquè volien rebentar preus al mercat americà i ho podien fer perquè pagaven el raïm a preus de misèria. No els va sortir bé, i Freixenet ja s’ha venut a una multinacional”. I un altre: “En el sector de la llet, es van posar d’acord les cinc o sis grans centrals espanyoles i en van fixar el preu. Això era il·legal! Però ningú els va dir res. Els ramaders van anar plegant. En podria posar molts exemples, però és clar que cal un canvi o no hi haurà futur”, diu Riera mentre camina i es mira els raves petits que s’han quedat sense collir.
Un futur (gairebé) negre
L’Ivan el fa seure damunt uns calaixons per fer-li més fotos. Mirem al cel: a l’esquerra, un sol espaterrant; a la dreta, núvols blau fosc gairebé negres. “Plourà?”, li dic. “No ho crec pas. En una altra època, t’hauria dit que sí, però ara ho dubto”. Li pregunto si el futur de la pagesia és negre com aquest cel. “El moment és delicat, i som massa pocs i massa grans. Si mires les fotografies de les mobilitzacions d’aleshores, eren plenes de gent jove. Ara, en qualsevol acte de protesta, només hi ha vells… i algun jove de 50 anys!”. Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. “Ara no arribem a l’1%”, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys.
“No hem de parlar més de política agrària, sinó de política alimentària, perquè l’alimentació és cosa de tots”
“Fan falta joves, i no crec que surtin del sector agrari perquè gairebé no n’hi ha. I no és un problema del sector primari, sinó de país. No podem quedar-nos amb els braços plegats mentre es perden oficis. Si la figura dels hereus que es quedaven a les terres de la família ja ha desaparegut, podríem buscar altres hereus, fins i tot de ciutat”, proposa. Les dades confirmen que l’any 1962 hi havia 200.000 explotacions agrícoles a Catalunya i que, 60 anys després, n’hi ha poc més de 53.000. “És que ara la terra és per especular, no és per treballar-la”, es queixa Riera, que precisament subratlla l’accés als camps com un dels problemes principals de la nova pagesia. “Aquí s’hauria de fer com va fer França als anys seixanta, quan el seu ministre d’Agricultura, Edgard Pisani, va legislar perquè amb la terra agrícola no es pogués especular i va crear la SAFER, un banc de terres públic”, assegura.
Hi ha un rumor que diu que Pasqual Maragall li va oferir ser conseller d’Agricultura en el primer tripartit. Quan li ho pregunto, només somriu i no sembla disposat a confirmar-ho. “Si fossis conseller ara, quines mesures prioritzaries per tornar a omplir els camps?”, li demano. “Cal contundència en molts àmbits. Tornar a omplir els pobles, lluitar perquè no s’especuli amb l’alimentació, intentar que sigui un bé públic com ho són l’educació i la sanitat, apostar per l’agricultura i la ramaderia ecològiques. És possible fer-ho? De fàcil, no ho és, però s’ha d’intentar”, respon. Certament, si el canvi no ve per l’impuls polític, haurà de venir per la crisi ecològica que ens assota. Es calcula que aproximadament un 30% dels gasos amb efecte d’hivernacle són produïts per activitats agrícoles i ramaderes. “És evident que l’agricultura ha contribuït al canvi climàtic. Ho hem de fer revertir, i crec que la producció ecològica és una bona alternativa. Ara bé, amb preus baixos, no és possible perquè, entre altres coses, l’agricultura ecològica necessita aportació de mà d’obra, més temps i menys ús de pesticides i d’herbicides. També cal replantejar-se l’engreix industrial i el debat de fons sobre si cal menjar tanta carn. Jo penso que no cal menjar-ne tanta”, diu.
- Next Desigualtat, inflació i els treballadors que mai no hi perden
- Previous DICTADURA I NEOLIBERALISME: 50 ANYS DEL COP D'ESTAT A XILE
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada