Publicat originalment en català el 2020 i actualitzat ara en una traducció de Paloma Farré, aquest llibre revela la deriva inquietant del país transalpí en els darrers temps, resultat d'un procés global que no deixa de projectar ombres ominoses sobre moltes regions d'Europa.

Com assenyala en el seu pròleg Miquel Ramos, des de l'aparició de la versió prèvia del llibre la situació no ha fet més que empitjorar, amb l'accés de Giorgia Meloni al poder i la dreta assumint els postulats xenòfobs de l'extrema dreta. Cal dir a més que els ideòlegs reaccionaris han après molt, i s'afanen ara a semblar raonables, de manera que el nou feixisme, sense renunciar completament al vell, tracta de distanciar-se'n i conquerir les masses amb un rostre amable.

L'extrema dreta governa ja en diversos països d'Europa i en d'altres podria fer-ho en breu, amb el comprendre la dinàmica del procés en curs té una urgència extraordinària. A això dedica els seus esforços Alba Sidera en aquest treball.

Una crònica de la resurrecció del feixisme

Mussolini va acabar els seus dies afusellat i ultratjat, però Predappio, la seva localitat natal a la Emilia-Romaña, en la qual a més reposen les seves restes, és avui un actiu centre de pelegrinatge per a persones de tot el món que veneren la seva memòria. A les botigues de souvenirs s'exhibeixen bates de base decorats amb consignes del white power, bustos del Duce i el Führer i roba amb símbols feixistes fins a semblants. El 28 d'octubre, aniversari de la Marxa sobre Roma, la petita ciutat es converteix en un feridor de camises negres, arribades de tota Itàlia, desfilant braç en alt fins al cementiri. A tretze quilòmetres hi ha Villa Carpena, on el dictador va viure amb la seva família, mansió plena de records seus i visita obligada per nostàlgics.

Fa un segle, quan el feixisme va irrompre en escena amb els seus plantejaments antidemocràtics i la seva violència, ja es va discutir la conveniència d'imposar-li un cordó sanitari. El periodista i polític socialista Giacomo Matteotti (1885-1924), assassinat pels "camises negres", defensava que "el feixisme no és una opinió, és un crim", i que en conseqüència no se l'havia de tractar com a una ideologia més. Ell va documentar en un llibre publicat l'any de la seva mort les atrocitats dels feixistes, disposats a mantenir el poder a través de la por. Això però és poc conegut avui, i s'ha imposat la idea que la violència només va començar després de la promulgació de les lleis racials de 1938 contra la població jueva. En qualsevol després de l'accés al poder de Mussolini el 1922, la pèrdua de llibertats es va produir de forma progressiva.

Per als moviments actuals que s'inspiren en el feixisme o el nazisme, solen usar-se els termes neofeixista o neonazi, que se sobreposen amb d'altres com a extrema dreta, per als grups els postulats dels quals van més enllà de la dreta tradicional conservadora, i ultradreta, per als que recorren a la violència per aconseguir les seves metes. Aclarit això, el tret distintiu de tota l'extrema dreta d'avui dia és una xenofòbia en la qual no se sol parlar com a antany de "races superiors", sinó de "cultures incompatibles". A més d'això, el vell antisemitisme ha estat substituït en general per la islamofòbia. Es combat l'"estrangerització" de la societat, i hi sol haver una resistència a atacar obertament la democràcia, perquè no es renuncia a arribar al poder a través d'ella. Altres fòbies comunes tenen per objecte el feminisme i els drets LGTBI. Pel que fa a l'economia, es poden trobar des de proteccionistes i intervencionistes, fins a ultraliberals.

A Silvio Berlusconi (1936-2023) li correspon un paper essencial en el blanqueig del feixisme en Itàlia. Magnat dels mitjans amenaçat per múltiples causes judicials, ell va dissenyar un pla mestre per fer-se amb el poder polític i deslliurar-se'n, alhora que es presentava només que com un adalid de la lluita contra la corrupció. Així és com en 1994 va guanyar les eleccions i va formar govern, recolzant-se en els neofeixistes del Moviment Social Italià i els populistes de la Lliga Nord, campions de xenofòbia. En un país on el antifeixisme es considerava una senya d'identitat, això va suposar un bolcada. Uns anys després, Berlusconi va haver de veure com la LligaNorte, metamorfosada a la Lliga, amb lideratge de Matteo Salvini i traient profit de les estratègies de la bona amiga d'aquest, Marine Le Pen i el seu Front Nacional, es guanyava a l'electorat que tan fidel havia estat a l'exCavaliere.

El "telefeixisme" imposat en Itàlia en l'era Berlusconi va arribar per quedar-se, i no només en Itàlia. Les masses lobotomitzades en programes d' entreteniment aliens a qualsevol anàlisi o debat sobre la realitat, assimilen opinions prefabricades i voten previsiblement cada quatre anys. Sidera analitza la contribució del centre esquerra a aquest desastre amb un repàs de la biografia política de Matteo Renzi. En perdre el 2016 el referèndum de reforma constitucional que li demandaven els poders econòmics, aquest va deixar el país a punt per al cop definitiu. L' absència d' alternatives d' oposició verídiques i fiables, i la inconsciència davant el perill de retrocés democràtic, van ser decisives per al triomf de la dreta extrema.

Altres actors i escenaris en la comèdia identitària

La degradació de la política en el capitalisme terminal propicia l'aparició de fenòmens estrambòtics. El Moviment 5 Estrelles, auspiciat pel còmic multimilionari Beppe Grillo, entusiasta admirador de Donald Trump, juga a una pretesa ambigüitat, que li fa proclamar-se "ni feixista ni antifeixista", però la seva obsessió són els immigrants, amb la qual cosa després de vèncer en les eleccions del 2018 va acceptar compartir el poder amb Matteo Salvini, aqueixat de la mateixa fòbia. Amb el nou govern, les agressions xenòfobes es van incrementar preocupantment. Una altra peça original del neofeixisme italià és el moviment CasaPound, okupes d'extrema dreta creuats de la identitat cultural europea i per això enemics jurats de la immigració.

En la reactivació del feixisme italià s'aprecia també la llarga ombra de l'amic americà. El 2017, quan Steve Bannon, assessor de Donald Trump, va deixar el seu càrrec a la Casa Blanca, va començar a orquestrar una campanya de promoció de partits d'extrema dreta a Europa a través de The Movement, la organització que va fundar, considerada una Internacional de la dreta populista. En un principi va apostar fort per Salvini a Itàlia, i quan aquest va caure en desgràcia per les seves connexions russòfiles i la seva gestió de la pandèmia, per Giorgia Meloni, flamant triomfadora de les eleccions de 2022.

El llibre aporta també dades alarmants sobre com van les coses en altres escenaris europeus. Alternativa per Alemanya tracta de compatibilitzar el seu discurs d'odi cap als refugiats, els musulmans i l'ecologisme, amb una estètica "progre" i un to amable. Emfatitzen el seu caràcter de moviment popular, per diferenciar-se de les elits, i han assolit fins a un 27 % de representació en alguns parlaments regionals. El Partit de la Llibertat d'Àustria no va a la saga i amb les seves diatribes xenòfobes i explotant la por a la pèrdua d'identitat cultural europea, és ja la tercera força política al país.

Pel que fa a França, grupuscles com Generació Identitària reuneixen armament i es preparen per a la "guerra racial", conformant-se mentrestant amb assaltar mesquites i agredir immigrants. Són una espècie de braç armat del Front Nacional, el sorgiment i substrat del qual ideològic Sidera analitza en detall. Alain de Benoist, Guillaume Faye i Jean-Claude Valle, entre d'altres, van concebre ja afínals de els 60 la Nouvelle Droite, una barreja de autoritarisme identitari amb valors d'esquerres, com solidaritat i fins i tot anticapitalisme. És notable la seva insistència en la necessitat d'un esforç intel·lectual per conquerir l'hegemonia cultural, concepte que prenen d' Antonio Gramsci.

Sol subratllar-se la diferència entre Espanya, on el dictador va morir al llit, i Itàlia, on va ser penjat boca avall en una benzinera, però la transició espanyola, amb el seu "atado y bien atado", no deixa de tenir similituds amb la del país transalpí. El llibre ens recorda la impunitat de crims feixistes en aquest, amb tres amnisties en 1946, 1953 i 1966, i una incorporació de no pocs dels seus autors a l'administració i l'exèrcit del nou estat. La Democràcia Cristiana va ser l'instrument, auspiciat per l'Església catòlica i el govern nord-americà, per controlar el país i s'hi van afiliar molts camises negres. Aquest partit va ser la matriu de la política actual a Itàlia, del centre als neofeixistes.

Memòria i mobilització contra els fantasmes d'un futur incert

El llibre conclou amb dos testimonis rellevants. El primer és el d'Umberto Eco, que en una conferència el 1995 alertava contra el ressorgiment del feixisme i assenyalava els aspectes clau per identificar-lo: culte a la tradició i l'acció, sense renunciar a la violència, nacionalisme i xenofòbia, denúncia permanent del perill d' un enemic extern i persecució de la dissidència. Aquests trets els vam trobar malgrat els robatges inesperats que pot arribar a vestir el monstre.

L'altre testimoni és el de Liliana Segre. Aquesta dona jueva, nascuda el 1930 i deportada a Auschwitz el 1943, des del 1990 ofereix conferències arreu d'Itàlia i encarna avui l'esperit de resistència contra les noves formes de xenofòbia. Les seves protestes quan el 2018 Matteo Salvini va plantejar realitzar un cens de gitanos al país per expulsar tots els que fora possible, van tenir enorme ressonància i la van convertir en objectiu dels ultres, fins al punt de necessitar escorta.

En una enquesta del 2019, gairebé la meitat dels italians es declarava partidari de l'accés al poder de un home fort, que no hagués de dependre de parlaments ni eleccions. És un fet que el feixisme renaix vigorós en la por dels europeus a perdre la seva forma de vida davant els que fugen de els estralls del capitalisme en altres regions. Alba Sidera ens mostra en Feixisme persistent els detalls del que està ocorrent a Itàlia, però tots estem en el mateix vaixell i en altres països l'escenari no és gaire diferent.

En aquestes condicions, el fonamental perquè els pobles de la vella Europa resisteixin els cants de sirena de totalitarismes que tornen només pot ser una presa de consciència sobre la situació del món i les seves causes. El vel teixit des del poder, amb els seus instruments de desinformació i control ideològic, ha de caure perquè vegem que els problemes econòmics i socials que ens agafen només poden tenir solució a través d'una profunda i autèntica democràcia i una política radical que s' enfronti al sistema econòmic letal que regeix el planeta.

Tot i això, i per acabar de nuvolar el panorama, la major part de l'esquerra que opera des de dins del sistema ha renunciat a afrontar la realitat i s'empitjora en un discurs erràtic, dispers en bagatel·les i espelmes, incapaç d' oferir alternatives al desastre.

Blog de l' autor: http://www.jesusaller.com/. Hi pot descarregar-se ja el seu últim poemari: Els llibres morts.

Rebelión ha publicat aquest article amb el permís de l'autor mitjançant una llicència de Creative Commons, respectant la seva llibertat per publicar-lo en altres fonts.