Perifèria, vida i marxisme: Un petit homenatge a Enrique Dussel

 quest article és un petit homenatge a Enrique Dussel, després d'una vida sencera al servei de la lluita per un món lliure d'explotació. Els aprenentatges que ens deixa són d'un valor immens i perquè el seu pensament segueixi viu en reivindiquem la figura i la importància del llegat que ens deixa.

Li agradava parlar de la història mundial, perquè, des de les perifèries, ha estat un pensador mundial. Era mundial pel que escrivia, va pensar i criticar sense pietat el món modern, ho era per la seva biografia, ha fet sentir la seva veu pels cinc continents, i era mundial per vocació, la seva filosofia porta les coordenades d’un món nou. Enrique Dussel, argentí de naixement i poblador mexicà, sense amagar la seva condició de subalternitat, però sense ser-ne víctima, va viatjar al cor de la bèstia i, mirant de cara l’hidra europea, va anar tallant tants caps com li sortien al pas.

L’eurocentrisme va ser sense dubte el seu gran tema, una obsessió que el va acompanyar a cada obra, des dels inicis del seu pensament. També ho van ser l’explotació, l’opressió, la despossessió, etc. que Dussel va sintetitzar en la figura dels pobres, per als qui va contribuir a crear la filosofia de la liberación, un artefacte originàriament llatinoamericà, una creació genuïnament perifèrica, un pensament per a los nadies del Galeano, els fills de ningú, els amos de res en el món del capital, i és per aquí per on arriba a Marx.

Va construir un nou Marx per a ells, per als treballadors desposseïts i pels països espoliats

A les seves xerrades explicava sovint com va llegir tot Marx, el publicat i l’inèdit, línia per línia fins a trobar el que buscava, el pobre, el pauper ante festum. Des d’aquí va construir un nou Marx per a ells, per als treballadors desposseïts i pels països espoliats. Com un Sísif marxià torna a alçar el feixuc Capital una vegada més, perquè pugui ser vist per tothom, passant per sobre de les modes i les tendències dominants, ha il·luminat racons de Marx que en els voraginosos grans debats havien quedat en la penombra.

Dussel fa servir la teoria marxiana per pensar la vida, l’horitzó ontològic de Marx és la vida, afirmava, posat de manifest en la contraposició entre treball mort i treball viu. Acostumat al llenguatge pedagògic, ho exemplificava més planerament, «si jo dedico el meu temps de vida a cultivar un pomer, hauré objectivat la meva vida en les seves pomes, i quan me les menjo recupero aquesta vida objectivada i això em permet seguir vivint, quan el capital em pren les pomes, m’està prenent la vida mateixa». Aquesta és una de les seves millors contribucions, rescatar Marx de mans tant dels pensaments dèbils com dels doctrinaris i donar-li una forma pròpia plena de sentit, per la seva connexió amb la vida. A les antípodes del vitalisme de Nitezsche, que considerant-se un pensador intempestiu, pretén haver començat la demolició de la decadent modernitat europea, i anticipa l’adveniment del superhome des de la seva torre d’ivori, Dussel esbotza la porta del darrere de la torre per llençar-lo escales a baix, i reivindica la transmodernitat des de la perifèria. En contraposició al vitalisme de caràcter individualista, la vida es entesa per Dussel com el resultat de la interacció de la comunitat amb la naturalesa, i el capital és el seu pitjor enemic, ja que en el seu desplegament les corroeix a les dues fins a fer-les desaparèixer en l’àcid de l’individualisme i del criteri de destrucció ecològica que el constitueixen.

Les seves reivindicacions no es movien en la immediatesa i el curterminisme, eren seculars, fins i tot mil·lenàries, doncs, tenia l’esperança que la caiguda del capitalisme suposaria l’acabament d’una era de 5.000 anys d’apropiació de l’excedent.

«La transmodernitat és una nova edat més enllà de la modernitat, més enllà del capitalisme, més enllà de l’estat liberal, però també més enllà del socialisme real. La nova edat ha de prendre del socialisme allò més interessant», deia Dussel recentment, i recuperar de les comunitats originàries allò més essencial, podria haver afegit l’autor de 1492, el encubrimiento del otro. Les seves reivindicacions no es movien en la immediatesa i el curterminisme, eren seculars, fins i tot mil·lenàries, doncs, tenia l’esperança que la caiguda del capitalisme suposaria l’acabament d’una era de 5.000 anys d’apropiació de l’excedent.

Un antic company del Seminari Taifa relatava en un missatge el record de les apassionants tardes prenent apunts dels vídeos de les classes del Dussel. Moltes el vam descobrir a Taifa de la mà del Xabi Gràcia, vam ser alumnes i deixebles seus en la distància, i, sense ell saber-ho, va aconseguir des de l’heterodòxia del marxisme fer-nos més proper l’original. Quedaria tant per dir, que no val la pena intentar encaixar-ho en un petit article, només celebrar que les seves obres siguin d’accés lliure al seu web, i que navegant per la xarxa es trobin multitud de conferències i cursos, llegim-lo, escoltem-lo i critiquem-lo, seria el millor homenatge que li podríem fer.

Xavier Garcia
Membre del Seminari d’economia crítica Taifa