ELS PAÏSOS CATALANS A L’AGENDA DE L’OPERACIÓ REFORMA

Els Països Catalans són el fantasma que recorre Espanya. La nostra realitat nacional representa un 30% de la població i el PIB de l’estat. El nostre territori ha estat epicentre de molts dels conflictes històrics que han provocat crisis profundes a l’estat. La incapacitat de l’estat per poder dur a terme una assimilació completa dels Països Catalans deixa el projecte nacional espanyol inacabat i és la causa d’una de les grans contradiccions que travessen Espanya. Les crisis de la darrera dècada en són un clar exemple.

Si entre el 1978 i el 2008 una majoria de la població abonava una visió optimista del futur i del règim polític, malgrat la persistència d’una minoria organitzada que hi plantàvem cara, a partir del 2008 tot això s’enfonsà i actualment els Països Catalans són un dels territoris de l’estat amb un major grau de desafecció al règim, evidenciat per l’hegemonia de l’independentisme a Catalunya.

És per tot això que els Països Catalans són la clau de l’operació reforma. Per apaivagar les tensions nacionals i socials, i eliminar l’autodeterminació del debat públic, l’estat espanyol ha entès, i sembla que assumit, que es fa necessari algun tipus de redistribució territorial del poder polític que permeti vendre un projecte de futur que aparentment permeti retornar al benestar, la protecció social i un cert optimisme de progrés.

Aquesta és la jugada en la qual s’hi van dedicar els barons del PSOE als Països Catalans i els seus aliats polítics durant els últims anys: establir una aliança política als nostres territoris per reconfigurar l’agenda política cap a aspectes i temes que desdibuixin el conflicte nacional i social i el ressituïn en coordenades favorables a les elits i al projecte de reforma limitada de l’estat. Amb el resultat de les eleccions espanyoles del passat 23 de juliol i l’obertura de negociacions per investir Pedro Sánchez president del govern, l’agenda política ha pres més revolada que mai.

L’agenda política com a indicador

L’agenda política és el conjunt de temes parlats en l’àmbit institucional, projectats als mitjans de comunicació i que interpel·len a la població a formar-se’n una opinió. Un dels indicadors del grau de politització i conflicte d’una societat és la coincidència dels temes de l’agenda política amb els grans temes estructurals que afecten els interessos d’aquella societat. Una de les batalles de tota lluita política és la batalla per associar l’interès nacional als interessos d’un bloc social.

La profunditat de la crisi viscuda els darrers deu anys dugué a una coincidència entre agenda política i temes estructurals, i hi hagué també una important associació entre l’interès nacional i l’interès de les classes populars. Així, els serveis públics, l’habitatge, la redistribució de la riquesa, el control democràtic o el dret d’autodeterminació esdevingueren eixos sobre els quals gravità l’agenda política.

Abans del 2008, però, aquesta coincidència no es donava. Mentre els moviments populars parlaven d’autodeterminació, insubmissió o repressió, en el debat públic es parlava de criteris de convergència, infraestructures i reformes legals.

Actualment podem observar un retorn a aquesta agenda. Es vol tancar el debat sobre l’autodeterminació obrint un debat sobre la redistribució territorial i la possibilitat de l’encaix de les nacions dins el projecte nacional espanyol. El debat sobre el finançament dels serveis públics es vol substituir pel debat sobre el finançament de determinades infraestructures. Aquesta maniobra es va veure reforçada pels efectes de la covid-19, que van alimentar un corrent conservador partidari de parlar del què és important. És a dir, tornar a identificar els interessos nacionals o territorials, amb els interessos de les classes dirigents als Països Catalans.

Quin ha de ser el paper de l’esquerra independentista?

I en aquest context, quin hauria de ser el paper de l’esquerra independentista? Indubtablement, el de fer fracassar aquesta operació reforma. Amb l’operació reforma no hi tenim res a guanyar. L’aparent enfrontament entre dos sectors de poder no conduirà l’estat a una crisi, sinó a reforçar-se absorbint bona part de les energies rupturistes en un “front contra la dreta”, com ja hem vist l’últim any, i regalant la centralitat política als postulats del PSOE. Plantar-nos en la defensa d’uns mínims democràtics que provoquen regurgitacions a la dreta espanyolista és una derrota; els nostres objectius s’ajornen sine die mentre de fet s’atorga a la dreta espanyolista la capacitat de fixar les línies vermelles. L’estat continua en crisi, i reforçar la seva ala esquerra és reforçar l’estat completament.

Així, doncs, l’esquerra independentista podem jugar un paper clau en quatre fronts. En primer lloc, dinamitzant aquelles lluites que contenen un major potencial rupturista, que apunten directament a les contradiccions de l’estat. En segon lloc, construint estructures i lluites d’abast nacional, de Països Catalans. Tercerament, exercint un paper disruptiu que trenqui la construcció d’un consens institucional al parlament de Catalunya. Finalment, organitzant el pol rupturista, enquadrant el major nombre possible de militància i generant una cultura política que esmeni els errors del darrer cicle de lluita.

La independència no serà per a demà. Ni tan sols veurem al curt termini els fruits d’una bona política de construcció nacional. Ni possiblement veurem avenços significatius del nostre moviment en l’àmbit institucional. És probable que ni tan sols obtinguem cap victòria parcial. Aquestes constatacions han portat i porten a la desmobilització o desencís d’una part de la gent que s’havia entusiasmat durant la Primavera Valenciana, a la vaga de docents de les Illes, a les lluites contra els desnonaments o bé l’1 d’octubre.

Seria molt pitjor intentar vendre escenaris màgics. La constatació que no guanyarem demà ens ha de portar a prendre el camí més eficaç cap a la victòria. “Resistir és vèncer” no és un eslògan per a reconfortar-nos en moments de derrota. És presentar batalla política sense esperar rèdits a curt termini, sabent que la victòria resideix en la incapacitat de l’enemic per a derrotar-nos. Un aprenentatge aplicat per molts moviments revolucionaris que ens han precedit.

Si l’objectiu de l’operació reforma és el tancament de la bretxa de legitimitat oberta entre l’estat i una part del poble treballador català, resistir mantenint aquesta bretxa oberta significa fer fracassar aquesta operació, i quan això passi s’obrirà una nova crisi d’estat, i aquesta vegada plourà sobre mullat.