On està Lenin?

Aquest 2024 es compleix un segle de la mort de Lenin. Malgrat les distàncies, retrobar-nos avui amb el pensament leninista és una tasca tan imprescindible com sempre per a qualsevol que vulgui donar la batalla per un món més just.

Què fa a Lenin tan resistent, tan permanentment actual, tan immune a la tenaç atracció de la paperera de la Història? Contra els intents sempre recurrents de despolititzar el marxisme, de convertir-lo en una teoria simpàtica, però sense ancoratge concret, Lenin s’alça com un escut resistent i poderós. El leninisme aporta al marxisme l’anàlisi de l’Estat i de la revolució, de les vies concretes per les quals pot discórrer la destrucció del capitalisme i el seu reemplaçament per un sistema social més just, dels modes en què les masses explotades podem organitzar-nos… i precisament per això resulta imprescindible.

Aquest 2024, el 21 de gener, més precisament, es compleixen 100 anys de la mort de Vladímir Ilích Uliánov, «Lenin» per als amics. Si existeixen persones que van canviar el rumb de la història, definitivament Lenin va ser una d’elles. Difícil seria subestimar la importància de les seves reflexions i el seu quefer polític, no sols per a l’esdevenir d’aquell esdeveniment enlluernador i frontissa que va ser la Revolució Russa, sinó per al pensament d’esquerres a tot el món. La seva influència és present fins als nostres dies, un segle després de la seva desaparició física, i les polèmiques que el van involucrar segueixen tan enceses com si haguessin succeït, si no ahir, almenys fa pocs anys (definitivament no cent).

El pensament leninista, com ha destacat Jodi Dean, té una dimensió de principis i una de tàctica. El principi és la necessitat de control de la classe treballadora sobre la societat, la producció i la reproducció. La tàctica no és una altra cosa que la millor manera d’aconseguir aquest principi en cada context històric i social particular. Així és que hem de ser escèptics de qualsevol que adverteixi contra l’actualitat de Lenin. Particularment, hem d’exercitar la nostra capacitat per a diferenciar entre aquelles postures que advoquen sincerament per una actualització de la teoria socialista i aquelles altres que, sota el pretext de perseguir un necessari «reajustament» de reflexions ja centenàries, en realitat només pretenen avançar contra l’organització de les masses explotades i contra l’anàlisi concreta de les situacions concretes.

Perquè si hi ha alguna cosa que no podem encolomar-li a Lenin és l’etiqueta de dogmàtic (una qualitat que ho distingeix de moltes de les organitzacions que pretenen seguir el seu llegat). Més aviat, tot el contrari. El rumb de les seves reflexions és mostra de la seva capacitat per a tornar sobre els seus propis passos, per a remenar i donar de nou; simbolitza l’equilibri just entre la convicció sobre les pròpies idees i el desagafo respecte de supòsits anteriors quan aquests es mostren inútils davant una nova situació. Si Lenin s’hagués mostrat incommovible respecte de la conjuntura que ho envoltava, si s’hagués mantingut obcecadament inalterable en les seves pròpies formulacions i no s’hagués permès el gir de les seves Tesis d’abril —cristal·litzat més tard en L’Estat i la revolució—, la presa del poder a Rússia a l’octubre, gairebé amb tota seguretat, no s’hauria produït.

I aquell és un llegat inestimable. Els revolucionaris russos, amb Lenin al capdavant, van demostrar a les classes explotades del món que la revolució socialista —més enllà dels seus errors, de la seva degeneració i el seu posterior fracàs— era possible. Entengui’s bé això: que hagi estat possible, que efectivament hagi ocorregut, va obrir la possibilitat perquè generació rere generació de socialistes poguéssim discutir sobre quines coses corregir, quines evitar, quines recuperar d’alguna cosa que efectivament va succeir, i deixar d’elucubrar sobre la possibilitat o no que alguna vegada succeeixi. En aquest sentit, la Revolució Russa va ser una capsa de Pandora per al capitalisme contemporani: va alliberar tots els mals que encara avui continuen amoïnant-li al poder burgès.

A un segle d’aquells successos, no obstant això, cal preguntar-se on està Lenin avui. Una resposta leninista a aquest interrogant sens dubte descartarà qualsevol intent per voler trobar en la seva obra «receptes per a les cuines del futur». Intentar rastrejar en el pensament leninista una anàlisi sistemàtica de la manera en què les masses treballadores de Rússia van donar a llum aquella enorme experiència que va ser la soviètica per a procurar recrear-la en el present és un exercici obertura. No sols seria una manera de procedir desaconsellada pel mateix Lenin —que s’inclinaria per partir de l’anàlisi concreta de la situació concreta («l’ànima viva del marxisme»)—, sinó que a més ni tan sols ell seria capaç de donar-nos una resposta definitiva a la qüestió. Si bé bona part del marxisme del segle XX es va apropiar del pensament leninista com una sort de pegat que venia a omplir el buit deixat per Marx i Engels respecte de l’etern problema de convertir a la classe obrera en un subjecte polític dotat d’unitat i consciència, la veritat és que Lenin no ofereix una sinó un conjunt de respostes a la qüestió de la relació masses-avantguarda.

En les últimes dècades, la postura de l’esquerra revolucionària va pivotar entre les tesis que postulen la necessitat d’una certa ruptura o superació del leninisme i aquelles que demanden un urgent «retorn a Lenin». Però tornar a Lenin, si ho vam llegir amb atenció, no implica res semblant a una aplicació acrítica de postulats pensats per a una conjuntura que ja no existeix. L’important no passa llavors per dilucidar quina és la resposta correcta —com si existís una solució de caràcter universal— sinó per desentranyar els engranatges que van connectar cadascuna d’aquelles opcions a la conjuntura política particular i a la correlació de forces específica de cada moment històric. És allí on resideix el llegat més fèrtil del pensament leninista.

Tornar a Lenin, en definitiva, no hauria d’involucrar per a l’esquerra del nostre temps tant un exercici de recuperació o de retorn, sinó d’elaboració autònoma, de creació heroica.