Què és Soulevements de la Terre?

Som una coalició d’organitzacions, associacions i col·lectius que provenen sobretot de lluites de defensa del territori de l’àmbit local i del sector de la pagesia. Som un moviment que té tres formes principals d’acció: les ocupacions, els blocatges i les accions de «desarmament». Aquest és una paraula que estem fent servir, que no utilitzàvem abans, per referir-nos a accions de sabotatge d’infraestructures.

El moviment va ser creat el gener 2021 i ara tenim uns 200 grups locals repartits en tot el territori de l’estat francès. I funcionem per cicles o temporades d’accions. Tots els 6 mesos ens reunim a un lloc concret i decidim les accions a desenvolupar en els 6 mesos vinents. La idea es no dispersar-se com ha pogut passar amb moviments com Extinction Rebellion o Youth for climate i decidir conjuntament i arreu del territori quines accions desenvolupar i quines estratègies seguir.

Volíem abordar una mica els orígens del moviment per tal d’entendre com s’arriba als nivells de mobilització actual.

A la sortida del segon confinament es crea SDT. Després d’un període a on els moviments socials havien alentit la seva activitat. Això potser en va endarrerir d’alguna manera la creació, perquè ja abans de la Covid sentíem en el si del moviment pel clima que la nostra estratègia no era la idònia i que es podia perfeccionar.

Havíem fet moltes accions de masses contra grans empreses contaminants com la petroliera TOTAL o la Societé Generale, també grans manifestacions… però constatàvem la dificultat d’obtenir victòries concretes a escala estatal. Aleshores molts militants, sobretot joves vam decidir bolcar-nos en lluites locals adonant-nos que a aquesta escala podíem lluitar contra les mateixes empreses i les mateixes polítiques estatals, però teníem més oportunitats de guanyar. Un bon exemple d’això són les accions contra els magatzems de l’empresa Amazon. Hi ha hagut molts col·lectius locals que s’han mobilitzat a les seves ciutats i pobles per evitar d’instal·lació de magatzems Amazon a les seves localitats, també hi ha hagut mobilitzacions a escala estatal. Tot plegat ha provocat que molt pocs magatzems del total planificat s’hagin arribat a construir. Fins al punt en què Amazon France ha arribat a reconèixer que l’estat francès és el lloc d’Europa a on està tenint més problemes per implantar-se.

Ens ha semblat important i estratègicament interessant de donar preferència a les lluites locals. És a partir d’aquesta premissa i de la constatació que, tot i que l’Estat francès és molt agrícola, la població en general té molt poc lligam amb la pagesia. I que la lluita dels petits pagesos contra la gran agroindústria és una lluita que ens afecta a tots i totes. Aquesta és una problemàtica central al si del moviment ecologista però que no havia aconseguit mobilitzar a grans masses de gent. En un principi i a l’origen SDT neix entorn de dos eixos: reforçar les lluites locals i donar preferència el lligam amb els moviments pagesos.

És aleshores que a partir de diverses trobades d’activistes decidim entorn aquests dos eixos crear SDT i llençar una campanya d’accions.

Aquesta trobada es va produir a un entorn rural, agrícola?

Aquesta trobada va tenir lloc a l’espai alliberat de Notre Dames les Landes. Fem moltes trobades allà perquè hi ha infraestructures i possibilitats d’acollir molta gent. Es troba als afores de Nantes, una gran ciutat de la Bretanya.

En relació la dicotomia entre mon agrícola i mon urbà, on sovint hi ha una polarització dels dos mons, amb una certa desconnexió d’àmbits urbans envers la realitat local, la pregunta seria com heu conciliat vosaltres les dues visions que poden existir en àmbits militants.

Des del principi hem intentat, contràriament al que diu la FNSEA (Fédération Nationale des Syndicats d’Exploitants Agricoles, és l’associació majoritària d’empresaris i explotacions agrícoles) i els actors principals de l’agroindústria, explicar que les tensions que existeixen entre militants ecologistes, pagesia i agroindústria no tenen el seu origen en el fet que els ecologistes i els petits pagesos, que segons el mite de la FNSEA són tots neorurals, vindrien d’un àmbit urbà i que no entenen el món rural. Sinó que la lluita contra la agroindústria afecta a tothom i que els problemes que se’n desgranen són entesos per una gran quantitat de gent. Per una altra banda sí que és veritat que els militants ecologistes urbans estan poc arrelats al seu entorn, perquè el fet de viure en una gran urbs, fa difícil sentir-se habitant d’una ciutat. Hi ha col·lectius ecologistes que lluiten contra aquests processos de «metropolització», sovint hi ha un lligam feble amb el territori quan vivim a una ciutat.

SDT ha creat espais a on els militants rurals i urbans es troben i això ha permès canviar la mirada i l’opinió que uns i altres tenien sobre diversos temes i sobre la seva pròpia existència. És important que ens reconnectem al món rural, que està lligat d’una forma profunda a la nostra subsistència. A SDT tenim iniciatives perquè els nostre grups locals vagin a ajudar a pagesos o fins i tot es recuperin terres de conreu per cultivar les verdures que després s’utilitzen als nostres menjadors. Encara que se’n parli poc d’aquestes accions, enfront a d’altres de més espectaculars, creiem que és molt important aquesta relació amb la pagesia i a la reapropiació dels mitjans de subsistència.

Aquest intercanvi també funciona en direcció inversa, des de les experiències dels militants urbans cap als rurals?

Sí, penso que això va en les dues direccions, encara que jo personalment no tinc tendència a posar aquesta frontera entre rural i urbà. El que si que puc dir, per exemple, és que aquest estiu hi ha hagut una gran trobada al Larzac a on he tingut l’oportunitat de veure militants antiespecistes amb ramaders que fins el moment no havien intercanviat mai posicions. Son dos mons que es troben poc i on hi ha molts prejudicis. El fet de parlar-se, entendre’s i intercanviar, ha permès millores en molts temes.

Quins serien els perfils de les organitzacions pageses que conformen el moviment SDL?

L’organització més coneguda és la Confédération paysanne. A l’estat francès hi ha tres sindicats principals al sector primari: el FNSA, que n’és el majoritari, Confédération Rural, més aviat d’extrema dreta i la Confédération Paysanne, que és l’únic sindicat combatiu que fa front a la agroindústria i que té un posicionament anticapitalista, forma part del moviment internacional Via Campesina.

Fora de la Conféderation Paysanne, també rebem suport de la majoria d’institucions per a l’agricultura ecològica, especialment la Federació d’AMAPS (Associations pour le maintien d’une agriculture paysanne). També grups locals com, per exemple, les agrupacions d’agricultors Biològics (Groupement d’Agriculture Biologique <GAB>).

També hi ha moltes granges a títol individual que han signat el manifest de SDT, totes elles explotacions que practiquen l’agricultura pagesa, ecològica o no, i que defensen que els pagesos disposin dels propis mitjans de producció i tenen una visió anticapitalista. No sabem si hi ha granges que no reuneixen aquests requisits que han signat el manifesta, però en tot cas, moltes l’han signat.

Als Països Catalans hi ha moltes explotacions agrícoles que malgrat ser petites, reprodueixen la lògica empresarial, que treballen per grans distribuïdors, per exemple. Com feu per reunir interessos qui poden ser divergents?

Entre les organitzacions que formen part de SDT només hi ha pagesos amb la línia de Confédération Paysanne, que defensen l’agricultura pagesa. No obstant, és interessant veure com en lluites locals el perfil és molt més variat. Per exemple, fa un any a la primera manifestació en contra de la bassa de Sainte Soline, el pagès que ens deixava la terra, era un agricultor més aviat convencional. Un agricultor que en un primer moment estava lligat al projecte de la macro bassa i que gràcies a la nostra lluita ha canviat la seva posició i posteriorment ha volgut formar part de la mobilització. Per això la lluita local és tan important. Quan aquests projectes et toquen de ben a prop, és quan pots veure els efectes reals que tenen i a qui beneficien realment. És un vector de politització molt gran. En moltes d’aquestes mobilitzacions veiem persones que no trobem normalment en altres espais.

Hem vist que hi ha una heterogeneïtat molt marcada; sindicats, partits polítics, organitzacions de pagesos, ecologistes… com heu aconseguit ajuntar tota aquesta transversalitat de lluites?

Jo crec que el factor principal ha estat la lluita local. Quan la gent se sent tocada de prop per algun projecte es mobilitza. A diferència de les grans mobilitzacions pel clima, a on els efectes són més globals i menys perceptibles per a la majoria de gent.

Tot i així una de les lluites cabdals que ens ha permès d’ajuntar molta gent és la lluita contra les grans basses de rec. La qüestió de l’aigua, toca de prop a la gent. Aquest estiu ha estat una mica millor que l’anterior però, tot i això, hi ha molts pobles que han hagut de comptar amb abastiments d’aigua a través de camions cisterna. La sequera cada cop es fa més palesa i l’accés a l’aigua, no només per part dels agricultors, sinó de forma general ha motivat a molta gent a venir a les manifestacions. Això ha permès augmentar la popularitat del moviment en un primer moment. Posteriorment, s’ha parlat molt de nosaltres a partir de la repressió de l’Estat. Des del meu punt de vista per a molta gent aquest ha estat el primer cop que un ecologisme ha confluït realment amb les lluites socials i que és conseqüent. En el sentit que està disposat a aturar per exemple una gran bassa il·legal. Per posar un exemple: una de les nostres primeres accions de desarmament va ser contra una gran bassa que portava funcionant cinc anys de forma il·legal malgrat totes les denúncies legals que s’havien posat. Aleshores en una mobilització 3000 manifestants van desmuntar aquesta gran bassa i la van deixar inoperativa. Aquestes accions de desobediència civil que tenen un impacte real en les empreses contaminants crec que motiven i mobilitzen a molta gent. Generen la impressió de recuperar el control sobre les nostres vides de forma col·lectiva, i que podem tenir un impacte sobre aquestes infraestructures que no volem.

Un dels grans motors per a les lluites locals en què participa SDT ha estat la manca de democràcia al voltant de la qüestió de les grans infraestructures. Hem vist que tot i que estiguin davant d’un altíssim percentatge d’oposició envers els projectes per part de la població local, els governs tiren endavant les infraestructures, i això fa que la gent es mobilitzi.

Hi ha molts joves en el si del moviment?

És veritat que hi ha molts joves a SDT igualment com a d’altres moviments ecologistes en aquests darrers anys. Molts d’ells participen de les mobilitzacions, però no militen en organitzacions o associacions. Per altra banda, tots els joves que militen per primera vegada, no sé quina és la raó principal, potser n’hi ha molts que venen de Youth for Climate o Extinction Rebellion. Però, realment no sé si atraiem de forma particular a militants novells.

Quin tipus d’accions dueu a terme? Parleu de tres eixos com són: posar el fre de ma, de desmantellar les indústries i de reapropiació de la terra per recuperar el comú, però també parleu d’ocupar els llocs de decisió. Feu accions urbanes però també en empreses extractives o en entorns rurals. Podries desenvolupar una mica l’estratègia en matèria d’accions?

Fem accions d’ocupació, de blocatge i de desarmament. Les accions són sempre en ple dia i amb molta gent. Volíem fer les accions de desarmament inclusives i festives. El fet de fer accions en ple dia comporta menys riscos jurídics i detencions. Quan fèiem accions amb el moviment pel clima i anàvem un grup de pocs militants a bloquejar una fàbrica de nit assumíem que hi hauria detencions i que s’obririen processos contra nosaltres. Amb el tipus d’accions actuals volíem evitar la repressió en la mesura que fos possible. Tot i que continuem tenint processos judicials i assumim multes aquests són de menys envergadura.

També el fet de fer accions contundents, però amb un caràcter jovial i festiu, amb una gran quantitat de persones entre les quals hi ha famílies i nens trenca completament amb la imatge que ens voldrien endossar per facilitar la repressió posterior.

Assumim les nostres accions, perquè creiem que són legítimes. Estem desarmant una arma que està carregada i apuntant contra nosaltres. Estem responent a una agressió, ens estem defensant d’un sistema que està posant en perill una bona part de la vida a la terra si no se’l combat.

Fora d’aquestes accions de desobediència civil més «clàssica», fem també accions com les de recuperar terres de cultiu per als pagesos, formes d’ocupació més a llarg terme. Per a nosaltres és important que en enfront de l’acaparament de terres dels grans terratinents, podem recuperar terres per al bé comú. És una acció menys espectacular posar un parell d’horts en una terra que està condemnada a ser cimentada que desmantellar una gran bassa de regadiu, però per nosaltres són també accions importants. Una altra acció similar que hem dut a terme ha estat una «verema furtiva» a les vinyes de Bernard Arnault que s’apropia de vinyes per fer vi extremadament car. En aquest cas vam fer suc de raïm i el vam repartir a la gent. Així doncs, fem accions que potser no s’enquadrarien en una «ocupació» però que estan lligades a una tradició de lluita pagesa davant l’agroindústria.

Una de les novetats i aspecte més important per a nosaltres és el nou significat que heu donat a accions clàssiques de boicot i acció directa. Qualificant-les de «desarmament» heu aconseguit donar-los-hi un significat que defuig de l’atac i el transforma en defensa o fins i tot en una acció preventiva. Com heu arribat a aquesta resignificació?

Estrictament parlant, el terme sabotatge ha estat històricament lligat a la classe obrera i les seves lluites com les vagues i les ocupacions de fabriques. Malgrat la bellesa del terme, nosaltres ens vam adonar que necessitàvem un nou terme per al moviment ecologista, també per expressar que les nostres lluites són vitals, que necessitem aquestes accions si volem viure en una terra habitable. Sense desmerèixer en cap moment la legitimat dels sabotatges obrers, necessitàvem una paraula que inclogués aquesta idea. Una mica inspirada en el concepte de contra-violència que va encunyar François d’Eaubonne durant els anys 70. En cap cas diem que el terme sabotatge sigui negatiu, malgrat que el pensament dominant li hagi donat una càrrega pejorativa que es reflexa de forma jurídica car a l’estat francès un sabotatge és un delicte descrit com «la destrucció d’infraestructures vitals per a la nació» que pot ser penat amb molts anys de presó. Entenem que els nostres actes a nivell jurídic no poden ser considerats com a sabotatges. Tot i aquestes implicacions jurídiques, a l’hora de crear aquest nou mot sobretot hem reprès la tradició d’alguns pensadors ecologistes dels anys 70.

La terminologia ha canviat, però les accions potser no tant. Heu aconseguit fer mobilitzacions multitudinàries fent accions amb una gran diversitat de participants. Per què creieu que una gran part de la societat ha acceptat aquestes accions tot i que el status quo imperant les criminalitzi?

És veritat que són mètodes que han estat criticats en el passat. Podem pensar en les accions dels segadors de transgènics a Larzac o quan la Confédération Paysanne ha desmuntat el Mac Donald’s de Millau. Aquelles accions van ser criticades per l’esquerra institucional, però hi va haver una gran part de la societat que les va defensar.

Crec que el fet que, de mica en mica, recollim més suport de la societat respon al fet que la situació ecològica cada cop empitjora i és més greu. Sabem des de fa 50 o 70 anys que el desequilibri climàtic existeix, però no es fa res al respecte. El govern francès fins i tot incompleix els acords de París signats a la seva capital. Malauradament, sabem que estem en una situació a on haurem de passar a modes d’acció més ofensius.

Com evitar la criminalització?

És complicat. Tinc la impressió que a mesura que el moviment ecologista pateixi més repressió haurem de desenvolupar una cultura de la seguretat a dins del moviment. Un punt positiu és que de moment tenim el suport dels partits de l’esquerra institucional a l’oposició que sembla que també volen aturar la repressió. Hauríem de veure si un cop al poder aquests partits tindrien la mateixa posició. Potser de forma tàctica hem d’encoratjar la victòria dels nostres aliats institucionals però en qualsevol cas sobre el terreny hem de ser curosos amb les nostres comunicacions i protegir-se a les mobilitzacions emmascarant el rostre. Fa dos anys els militants pel clima es tapaven molt menys la cara, ara esdevé una necessitat. No és voler-se amagar, no voler assumir els nostres actes sinó una necessitat si volem continuar amb les nostres accions.

La criminalització que assumim és completament desproporcionada, fa un mes [el juliol de 2023] militants de SDT van ser detinguts amb grans operatius policíacs integrats per unitats antiterroristes fortament armades. També hi ha persones que afronten penes de presó per assistir a una manifestació. Això no només afecta al moviment ecologista, sinó que afecta a tots els moviments socials a França. Durant el moviment d’oposició a la reforma de les pensions hi hagut detinguts per part d’unitats antiterroristes de la policia. Cal seguir alimentant les caixes de solidaritat per a la defensa de totes aquestes persones.

En quina situació esteu en relació l’intent d’il·legalització?

Per situar una mica als lectors catalans, la dissolució iniciada contra SDT a l’estat francès és un dispositiu legal que va ser creat durant el segle XX per lluitar contra organitzacions armades, principalment d’extrema dreta. Fins ara per aplicar aquest mecanisme, calia que totes les altres vies legals hagin quedat exhaurides i cal que hi hagi un perill manifest cap a la seguretat de les persones. A finals del 2021, però, va ser aprovada una nova llei coneguda com la llei separatisme i que permet dissoldre les organitzacions que cometin els que ells anomenen actes «de violència contra els bens». Fet si més no estrany, perquè la violència a nivell jurídic s’usa sempre contra les persones, contra el bens es fa servir el terme degradació. Aquesta llei, que va rebre moltes crítiques quan va ser aprovada, és sobre la que s’han recolzat per intentar la nostra dissolució.

Amb el govern Macron aquesta llei s’ha fet servir de forma molt generalista i hi ha hagut moltes il·legalitzacions de caràcter polític que no es corresponen amb l’esperit amb el que va ser aprovada aquesta llei. Jurídicament, no hi ha correlació entre les nostres accions i l’aplicació d’aquesta llei, sobretot perquè tots els processos judicials que hem tingut eren per petits delictes i a més a més SDT és una coalició d’organitzacions i no pas una associació susceptible d’estar afectada per aquesta llei. Aquesta dissolució presenta molts flancs dèbils pel que fa a la seva aplicació.

La dissolució va sortir publicada el 21 de juny d’aquest any i de seguida els nostres advocats es van posar a treballar per presentar un recurs, i ja ha estat criticada per la Comissió Europea dels drets humans i fins i tot per l’ONU. Aquestes institucions han dit que constitueix un greu atac contra les llibertats de reunió i d’associació.

De moment hem guanyat un primer recurs contra l’aplicació immediata de la dissolució i, per tant, podem seguir fent les nostres activitats fins que el procés no arribi a les qüestions de fons. El Consell d’Estat també s’ha posicionat en la nostra mateixa direcció. Encara no tenim data de judici i no saben com anirà, restem prudents.

En els darrers anys a l’estat francès hi ha hagut moltes mobilitzacions socials com poden ser el moviment de les armilles grogues, el moviment contra la reforma de les pensions, la Nuit Debout, etc. Quina és la repressió que aquests moviments han hagut de fer front?

No som els únics a haver patit la repressió. Cal tenir en compte tot el context, perquè les mobilitzacions contra la gran bassa de reg de Sainte-Soline es produeix de forma simultània a totes les mobilitzacions contra la reforma de les pensions. En un moment de fortíssima repressió amb detencions arbitràries, molta violència policíaca, amb molts manifestants ferits i mutilats. El laboratori d’experimentació de tot això han estat les banlieues (suburbis de les grans ciutats). Són sempre els barris populars que pateixen primer la repressió i els nous mètodes de les forces de repressió per mantenir l’ordre. Posteriorment en aquesta onada de mobilitzacions els primers a entomar la repressió ha sigut en moviment la Nuit debout i a continuació les armilles grogues. Han patit molta violència física als carrers i penes de presó en ferm a militants molt joves en absència de proves. Després les coses s’han accelerat molt de pressa, durant la lluita contra la reforma de les pensions i la lluita contra les grans basses de reg. A Sainte-Soline hi hagut dues persones en coma, una dona jove amb la cara mutilada per sempre, 200 ferits, entre els quals 50 greus. Pel que fa a la reforma de les pensions no sabríem ni dir el nombre de ferits. La utilització de pilotes de goma i bales de foam s’ha normalitzat i la detenció de militants per part d’unitats antiterroristes s’ha fet més freqüent.

La batalla de Sainte-Soline ha estat un punt d’inflexió? Quines són les claus de l’èxit?

Fa dos anys a la primera manifestació general hi havia 500 persones i ara n’érem 30.000. La lluita contra l’acaparament de l’aigua és clar que ha crescut moltíssim i creiem que hi ha possibilitats de guanyar. Al principi totes les portes de les institucions estaven tancades i ara hi ha institucions que diuen que per apaivagar les aigües caldrà dialogar i tornar a discutir projectes ja aprovats i aturar les obres. Encara no hem obtingut una moratòria pel que fa a les obres en marxa ni una suspensió dels nous projectes. Però ara mateix són idees que estan sobre la taula i abans no eren ni possibilitats remotes. Veurem que passa.

El que és interessant és que a la zona de Deux–Sèvres hi ha 12 grans basses de reg que han sigut sabotejades de nit per els mateixos habitants, sense que SDT hi hagi participat. Veiem que aquesta lluita fa cristal·litzar una gran quantitat de tensions. Per exemple a Marais Poitevin que és la segona zona humida de l’estat, la gent està farta de veure la proliferació de cultius de blat de moro que acaparen una gran quantitat d’aigua i que van destinats a macrogranges. Any rere any veuen com els aiguamolls estan més secs i és un territori que depèn fortament dels seus recursos hídrics. Veiem com a nivell locals la lluita s’intensifica.

Vosaltres combineu les accions de desarmament sobre el terreny amb vies, diguem-ne, més institucionals i reformistes com poden ser els recursos legals, etc. Al si del vostre moviment hi ha una gran heterogeneïtat política. No refuseu cap via de lluita i hi ha militants de provinences molt diferents. Com combineu les estratègies i les ideologies?

Com a SDT fem manifestacions amb accions d’ocupació, bloqueig i desarmament. Però és veritat que som una coalició de lluites locals que tenen autonomia com és normal. Un cop s’ha fet una manifestació de SDT la lluita local continua. Sabem que el que funciona sobre el terreny és la complementarietat de tàctiques. Mentre compartim els mateixos objectius tothom respecta les tàctiques dels uns i els altres. I això és important que sigui així. Evidentment tenim tensions, potser més amb els sectors més autònoms o anarquistes o bé amb càrrecs de partits polítics de la política institucional que assisteixen a les manifestacions. Però en general es respecten les aliances i cadascú tria una mica en quines tàctiques es vol implicar, en funció, també, de les seves prioritats. Tanmateix tot es decideix en reunions amb tothom així doncs hi ha una coordinació i una coherència estratègica global.

A nivell local potser les coses son mes fàcils, també per la relació interpersonal, però mes a nivell general, en matèria de decisions estratègiques, com es fa?

Hi ha comissions (comunicació, jurídica, etc.) que són autònomes i que prenen decisions també de forma autònoma. I hi ha una comissió de coordinació de la temporada d’accions integrada per un membre de cada comissió, que canvia regularment, i de cada lluita local.

Tenim marge per prendre decisions ràpidament però és veritat que les grans decisions estratègiques les prenem amb molt de consens.

Penseu que es sostenible la lluita, amb aquest model, en els propers 2 o 3 anys? O creieu que SDT derivarà en un altre model?

No ho sé. En qualsevol cas el que es interessant és que no hem inventat res, hem reagrupat el que ja existia prèviament. I les constatacions que fem fa desenes d’anys que es donen en els moviments ecologistes. Per tant sigui sota la forma que sigui, potser no serà SDT, sempre hi haurà lluites en defensa del territori. Crec que hi haurà la voluntat d’implicar-se en lluites locals i lluites pageses, de fet nosaltres estem seguint un fil històric amb lluites que ens han precedit com Notre-dame-des-Landes, Larzac, Plogoff, etc.

Hem vist que esteu creixent molt i que esteu aconseguint molta repercussió. Creus que en un futur podeu tenir problemes organitzatius al no ser una organització tant centralitzada, de tall més clàssic?

Hem escollit no ser una organització clàssica i jerarquitzada, perquè creiem que seria contrària als valors de les lluites locals. El que potser és més limitant és que no podem fer moltes accions de cop, perquè aquelles accions que funcionen demanden molta preparació prèvia i molt debat. Hem de mantenir els nostres equilibris interns, per exemple els de la Confédération Paysanne, que és un sindicat de pagesos necessita guanyar representativitat a les eleccions sindicals en un estat a on l’agroindústria té molt poder, les lluites locals particulars i amb les ganes de reivindicar les accions més ofensives per poder influir en les línies d’acció del moviment ecologista de forma general. Combinar tot això demana temps i que tot funcioni demana molt treball de preparació. Per tant no es pot créixer a molta velocitat i hem de vetllat perquè el creixement de grups locals no ens faci precipitar-nos i fer accions que encara no estiguin prou madures i generin tensions.

Tot i això crec que el principal risc és la repressió. No volem tenir una altra manifestació com la Sainte-Soline. Com ho fem per trobar maneres diferents de lluita que ens permetin de continuar sent ofensius i fer avançar la lluita sense tenir 200 ferits? Com trobem tàctiques que evitin la confrontació directa sabent que ells estan armats i nosaltres no? Haurem de ser creatius, però crec que ens en sortirem.

Quins conflictes s’auguren en un futur?

En aquests moments el que té està agafant molta embranzida són les lluites contra els projectes de carreteres i autopistes. També la lluita contra les macrogranges, sobretot a la Bretanya, que han desfermat molt d’interès públic amb el documental Algues verdes que ha sortit aquest estiu. També relacionat amb l’agroindústria hi ha la metanització, que és un tema més complex una mica com les grans basses de regadiu a on l’impacte i l’efecte nociu no és tant evident a un primer cop d’ull.