Archive for de març 2024

Home Archive for de març 2024

undefined

CIUTAT, CLASSE OBRERA I ANTI-IMPERIALISME

0 Somnis Rebels 6:40 p. m. Comments

MARXISMECIUTAT, CLASSE OBRERA I ANTI-IMPERIALISME >Somnis Rebels 6:40 p. m. 0 Comments ELOGI DE MIKE DAVISUn any després de la mort de l'autor i militant estatunidenc, Manel López li dedica aquest elogiManel López i

undefined

100 ANYS DE LA PARTICIÓ D’IRLANDA: UNA REVOLUCIÓ INACABADA

0 Somnis Rebels 11:36 a. m. Comments

Irlanda100 ANYS DE LA PARTICIÓ D’IRLANDA: UNA REVOLUCIÓ INACABADA >Somnis Rebels 11:36 a. m. 0 Comments CONTEXT ACTUALÉs significatiu el silenci amb què el centenari del procés d’alliberament nacional irlandès ha passat als Països

undefined

Enfortir-nos per fer front al capital

0 Somnis Rebels 11:27 a. m. Comments

Anti Capitalismeanticapitalismecapital-treballEnfortir-nos per fer front al capital >Somnis Rebels 11:27 a. m. 0 Comments En defensa de la Renda Bàsica Universal com una de les eines per avançar en la batalla per la superació

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de març 2024

<p> </p><h3 style="background-color: white; box-sizing: inherit; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;">ELOGI DE MIKE DAVIS</h3><div><br /></div><div><div class="info-header" style="background-color: white; box-sizing: inherit; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 0px 150px 40px 0px;"><span class="context-actual" style="box-sizing: inherit;"><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Un any després de la mort de l'autor i militant estatunidenc, Manel López li dedica aquest elogi</p></span></div><div class="column-2-single" style="align-items: start; background-color: white; box-sizing: inherit; display: grid; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; gap: 15px; grid-template-columns: 1fr 3fr;"><div class="autor desktop" style="box-sizing: inherit;"><div class="autores-content" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 30px;"><span class="autor-title" style="box-sizing: inherit;"><a href="https://tanyada.cat/autors/manel-lopez/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #9caf88; text-decoration-line: none;"><h5 style="box-sizing: inherit; color: black; font-size: 15px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 25px; margin: 0px;">Manel López i Esteve</h5></a><p class="extract" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Manel López i Esteve és militant d’Endavant (OSAN) i professor de la Universitat de Lleida i investigador del Centre d’Estudis dels Moviments Socials i de l’IUHJVV de la UPF</p></span></div></div><div class="single-imatge" style="background: rgb(0, 0, 0); box-sizing: inherit; margin-right: -85.0104px; padding-bottom: 10px;"><div class="post-thumbnail" style="box-sizing: inherit;"><img alt="" class="attachment-post-thumbnail size-post-thumbnail wp-post-image" decoding="async" height="1024" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1.png" srcset="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1.png 1024w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1-300x300.png 300w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1-150x150.png 150w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1-768x768.png 768w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/DAVIS_illo2-1024x1024-1-100x100.png 100w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; height: 650px; max-width: 100%; min-width: 100%; object-fit: cover; width: -webkit-fill-available;" width="1024" /></div><span class="peu-foto" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: inherit; color: white; display: flex; font-size: 11px; padding: 5px 15px;">Il·lustració de Mike Davis</span></div></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 308.26px;"><div class="post-1752 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-floracio etiqueta-article-cultura etiqueta-article-estats-units-damerica etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(163, 187, 195); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #a3bbc3; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">Dos anys abans de l'explosió urbana, Mike Davis havia publicat el llibre City of Quarz. Una exhaustiva i original història urbana de Los Angeles i del Sud de Califòrnia. Los Angeles era analitzada com una mena de contenidor replet d'històries d'expropiació i explotació, violència, racisme, brutalitat policial i descomposició social que funcionava com una autèntica presó, implacable, sobre una classe treballadora multi-ètnica que havia configurat la gran metròpolis californiana al llarg del temps</p></div></div><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">El 29 d’abril de 1992 a la ciutat de Los Angeles es va produir una de les grans insurreccions urbanes de la història nord-americana del s.XX.</span> Durant una setmana, els disturbis massius es van apoderar d’una de les metròpolis més grans dels Estats Units. Els atacs a la policia, l’assalt sistemàtic als comerços i els incendis d’edificis i vehicles es van estendre per tota la ciutat desbordant completament la capacitat del Departament de Policia de Los Angeles (LADP) per aturar-los. La insurrecció de Los Angeles es va saldar amb 63 morts, milers de ferits i detinguts i una ciutat completament militaritzada per les unitats de l’exèrcit dels Estats Units, incloent els marines. La flama que va encendre la insurrecció del 92 a <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Los Angeles fou la sentència absolutòria a quatre policies del LADP que havien apallissat a un conductor afroamericà, Rodney King, al voral de l’autopista.</span> A aquesta mostra de racisme institucionalitzat, calia afegir-hi la confirmació de la sentència per l’assassinat de la jove afroamericana de 15 anys, Latasha Harlins, a mans d’una botiguera després d’una discussió sobre el preu d’una ampolleta de suc de taronja. La cort d’apel·lació de Califòrnia va confirmar la sentència d’una multa de 500$ i serveis comunitaris per l’assassinat de la jove afroamericana.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Si les decisions racistes de la judicatura van ser la flama que va encendre la insurrecció del 92, la deflagració es va produir per una acumulació de violència policial, segregació racial, militarització urbana, pobresa i explotació generalitzada característiques de la construcció de Los Angeles al llarg del s.XX. Dos anys abans de la gran explosió urbana de 1992, Mike Davis havia publicat el llibre <i style="box-sizing: inherit;">City of Quartz </i>(1990). Una exhaustiva i original història urbana de Los Angeles i del Sud de Califòrnia que, lluny d’aquelles imatges idíl·liques de Hollywood i d’una ciutat cosmopolita, culta i sofisticada, caracteritzava la gran metròpolis californiana com <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">una ciutat carcerària resultant del terrorisme d’Estat, l’explotació capitalista, la segregació racial i la irracionalitat ecològica.</span> En el llibre de Davis, Los Angeles era analitzada com una mena de contenidor replet d’històries d’expropiació i explotació, violència, racisme, brutalitat policial i descomposició social que funcionava com una autèntica presó, implacable, sobre una classe treballadora multi-ètnica que havia configurat la gran metròpolis californiana al llarg del temps. En el llibre era difícil trobar-hi la possibilitat d’un gir de guió favorable per a la classe treballadora i el conjunt de comunitats oprimides. Més aviat al contrari. L’exhaustiva anàlisi de Davis sobre la urbs presó de Los Angeles sí que prefigurava l’esclat social de 1992 i aquest fet li va atorgar una notorietat i una projecció pública en el conjunt de la societat nord-americana que va depassar a bastament el reconeixement que fins aquell moment havia tingut, restringit als cercles més polititzats de l’esquerra. Com recordava l’historiador Bryan D. Palmer, <i style="box-sizing: inherit;">City of Quartz </i>es va convertir en una mena de <i style="box-sizing: inherit;">pedra de rosseta </i>per a tots aquells interessats en desxifrar què havia succeït a Los Àngeles.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">La irrupció de la pandèmia de la COVID 19 va tornar a atorgar a Mike Davis, poc més de tres dècades després, una projecció i popularitat a nivell internacional molt superior a l’aconseguida amb <i style="box-sizing: inherit;">City of Quartz. </i>En els titulars sensacionalistes d’alguns periodistes, Davis es va convertir en aquell historiador que havia prefigurat l’arribada d’una gran pandèmia global com la de la COVID 19. L’any 2005 Mike Davis havia publicat <i style="box-sizing: inherit;">The Monster at Out Door: the global threat of avian flu </i>en el que analitzava l’expansió de la grip aviar i la possibilitat que la seua transmissió als humans mutés en una gran pandèmia global descontrolada. L’explicació de <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Davis va resultar del tot clarivident amb la propagació de la covid: el desenvolupament del capitalisme global produïa les condicions que feien possible un apocalipsi víric a escala planetària.</span> La destrucció dels boscos i la degradació ecològica produïda per l’agrocapitalisme havien eliminat les barreres entre les malalties zoonòtiques causades per virus endèmics d’aus, rats-penats i altres mamífers i les poblacions humanes. Les granges industrials i les grans plantes d’engreix d’animals del complex agroalimentari actuaven com a grans incubadores i acceleradores de tot un seguit de virus que es transmetrien als humans i que afectarien directament les ciutats densament poblades amb un sistema immunològic cada vegada més debilitat produint una pandèmia perfecta. Si l’any 2005 l’explicació de Davis sobre una possible crisi biològica activada pels factors estructurals del capitalisme global semblava una previsió catastrofista, l’any 2020 va resultar del tot encertada i, malauradament, plenament ajustada a la realitat, fins al punt que el mateix Davis va publicar una edició revisada del llibre, ara amb el títol <i style="box-sizing: inherit;">The Monster enters: COVID 19, avian flu, and the plagues of capitalism</i>, en la que analitzava l’impacte de la pandèmia de la COVID 19 sobre la societat nord-americana, ja prou minada per les polítiques neoliberals i l’acció de les grans empreses farmacèutiques.</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-segon" style="box-sizing: inherit; float: left; font-size: 18px; margin-left: -150px; padding-left: 40px; padding-right: 40px; text-align: right; width: 308.26px;"><div class="post-1752 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-floracio etiqueta-article-cultura etiqueta-article-estats-units-damerica etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(163, 187, 195); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #a3bbc3; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">Si l'any 2005 l'explicació de Davis sobre una possible crisi biològica activada pels factors estructurals del capitalisme global semblava una previsió catastrofista, l'any 2020 va resultar del tot encertada</p></div></div><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">En ambdós casos, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">la clarividència de les obres de Mike Davis no es fonamentava en cap virtut profètica de l’autor sinó en la seua capacitat d’escriure uns llibres marxistes</span> però marxistes en un sentit positivament arcaic, tal i com l’escriptor Marshall Berman va caracteritzar <i style="box-sizing: inherit;">City of Quartz, </i>del tot allunyats d’una bona part de les cavil·lacions metateòriques, purament especulatives, d’un marxisme acadèmic i petulant que tant als anys noranta del segle passat com a dia d’avui estava del tot desconnectat de qualsevol lluita real. De fet, la importància de l’obra de Davis radica en dues qüestions del tot complementàries que, en part, expliquen el perquè del seu gran impacte, és a dir, que hagi estat un autor àmpliament llegit més enllà dels cercles més polititzats, i el perquè de la rellevància de les seves aportacions en la construcció d’una alternativa socialista revolucionària en ple segle XXI. La primera d’aquestes és la seua capacitat de produir un coneixement històric, geogràfic, econòmic i sociològic substantiu i concret utilitzant les tesis principals del materialisme històric i les categories marxistes com el seu instrument metodològic principal. A diferència d’altres autors embarrancats de manera única i exclusiva en el treball crític-històric de i sobre l’obra de Marx deixant de banda l’anàlisi crítica de la realitat que els hi ha tocat viure, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Mike Davis ha construït una obra sòlidament marxista analitzant tot un seguit de qüestions socials i històriques concretes que afectaven els grans problemes reals de les dones i els homes del seu temps.</span> Precisament per aquest motiu, el conjunt de l’obra de Davis, d’una amplitud temàtica considerable, neix de l’impuls de comprendre críticament les societats contemporànies regides per la desigualtat i l’explotació del capital i anar més enllà de la comprensió crítica per a través de la lluita poder construir una nou model societat de matriu socialista.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El seu estudi de la història de la classe obrera nord-americana des de meitats del s.XIX fins a la guerra freda, la seua anàlisi del <i style="box-sizing: inherit;">reaganisme</i> i l’agenda neoliberal, l’excel·lent història urbana de Los Angeles i el sud de Califòrnia, l’estudi de les grans fams globals d’època victoriana per l’expansió imperialista, la seua original i provocativa història del cotxe bomba o l’explicació de l’aparició de les grans àrees suburbials hiperdegradades arreu del món  responen a la necessitat de donar respostes, empíricament i críticament fonamentades, per a orientar la resistència contra la dictadura del capitalisme global i per avançar en la lluita cap a la societat socialista. Igualment, les seves diverses obres son tot un exercici lúcid, antidogmàtic i rigorós de producció de coneixement partint de les tesis marxistes i del materialisme històric. <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">En l’obra de Davis el corpus teòric metodològic marxista es posat a prova permanentment amb l’anàlisi concreta de les dinàmiques socials presents i passades i, en conseqüència, reforçat en la seua capacitat explicativa com a instrument teòric per a la revolució. </span></p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">D’aquesta manera, qüestions centrals com ara la lluita de classes, el procés de formació i recomposició de la classe treballadora, el paper de l’Estat com a poder de classe o l’acció col·lectiva del moviment obrer van ser disseccionades minuciosament per Davis a través de l’estudi concret de la classe obrera nord-americana en les seves diverses conjuntures històriques, durant la guerra civil nord-americana del s.XIX, durant la gran depressió i el New Deal o amb la plena implantació del model fordista de relacions industrials. <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Davis en el llibre <i style="box-sizing: inherit;">Prisoners of American Dream </i>(1986) va posar en un primer pla la centralitat de la qüestió racial i de gènere en la formació i recomposició de la classe treballadora</span> i, al mateix temps, va sostenir que per al moviment obrer nord-americà  la seua dependència de llarga durada amb el progressisme liberal i el partit demòcrata havia significat una autèntica trampa, anant a contracorrent de les interpretacions dominants en bona part de la historiografia del moviment obrer nord-americà. Qüestions tant rellevants com les del desenvolupament de l’imperialisme, l’aparició del mal anomenat tercer món i les formes de revolta popular d’ençà de finals del segle XIX serien examinades magistralment per Davis a través de les grans onades de sequeres, fams i epidèmies del darrer terç del s.XIX que van causar entre 30 i 50 milions de morts. La tesi de Davis al llibre <i style="box-sizing: inherit;">Late Victorian Holocausts </i>era del tot demolidora: l’emergent economia món imperialista capitalista i la política de les administracions colonials va accentuar les pitjors conseqüències d’alguns esdeveniments climàtics extrems produint un autèntic holocaust en aquelles àrees del planeta que acabarien configurant el tercer món. En aquest cas, Davis va enriquir la comprensió de l’imperialisme capitalista, incorporant l’ecologia política i la història medi ambiental, posant l’accent en l’explicació de la devastació humana i ambiental de finals del s.XIX, des de les grans sequeres fins a les grans fams,  com a producte de la depredació del capital i no com a producte de fenòmens estrictament climàtics, tal i com s’havia explicat de manera predominant. I finalment, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Davis abordaria qüestions com la de la violència de classe, l’apropiació capitalista de la ciutat, la geografia del poder, el racisme i la segregació racial, la funció política de les classes mitjanes, l’economia política de la droga en la circulació de capital o la formació i conflictes de les classes dominants,</span> en la seua història urbana de Los Angeles i Califòrnia formades per la monumental <i style="box-sizing: inherit;">City of Quartz </i>i per <i style="box-sizing: inherit;">Ecology of fear </i>(1998) a les que caldria afegir-hi el seu darrer llibre en coautoria amb Jon Wiener <i style="box-sizing: inherit;">Set the night on fire. L.A. in the sixties </i>(2020).</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 308.26px;"><div class="post-1752 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-floracio etiqueta-article-cultura etiqueta-article-estats-units-damerica etiqueta-article-marxisme" style="background: rgb(163, 187, 195); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #a3bbc3; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">"Qualsevol que hipotequi el seu activisme a alguna cosa similar a l'èxit d'una campanya de Sanders, significa que no té un veritable compromís"</p></div></div><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Comptat i debatut, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">l’obra de Mike Davis s’ha focalitzat en tres grans qüestions, la història de la classe treballadora i el moviment obrer, la història urbana i els efectes mediambientals i humans del sistema imperialista-capitalista,</span> aportant nous coneixements en els tres àmbits, revigoritzant diverses de les categories i plantejaments centrals del materialisme històric i el marxisme i esdevenint un punt de referència més que imprescindible de la tradició del marxisme de les qüestions concretes. Hi ha, però, un segon aspecte central per entendre el perquè de la particularitat i de la rellevància de l’obra i la figura de Mike Davis: <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">la seva posició política explícita, sense cap tipus d’embut, pel projecte emancipador comunista i antiimperialista</span> a contracorrent de les genuflexions unívoques cap a l’electoralisme i les polítiques de la gestió de l’Estat tan a l’ús, fins i tot, en una bona part de les esquerres que provenen d’una tradició genuïnament revolucionària. Un fragment d’una de les darreres entrevistes realitzades a Davis resulta absolutament il·lustratiu sobre la seua posició i concepció de la política mantinguda al llarg dels anys. El periodista de la publicació <i style="box-sizing: inherit;">theLAnd </i>li preguntava a Davis sobre què és el que el feia tenir esperança en el futur en el moment que estava vivint, l’any 2020, i Davis li contestà que el que es necessita no son racions d’esperança si no “[…] un compromís profund amb la resistència i un esperit de lluita i ira […]” per afegir-hi tot després “ […] Qualsevol que hipotequi el seu activisme a alguna cosa similar a l’èxit d’una campanya de Sanders, significa que no té un veritable compromís […]”. En un moment en que gairebé la totalitat de l’esquerra nord-americana, i també l’europea, veien la possibilitat d’èxit electoral de Sanders dins el Partit Demòcrata i el creixement dels Democratic Socialists of America (DSA) com una mena de revulsiu per a les polítiques socialistes, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Davis, per contra, l’analitzava com un episodi més del “matrimoni estèril” amb els Demòcrates que impossibilitava cap transformació social profunda a mitjà i llarg termini.</span> De fet, Mike Davis havia caracteritzat a finals dels anys vuitanta de manera totalment encertada el que li havia succeït a la gairebé totalitat de la Nova Esquerra sorgida als anys seixanta als Estats Units: havien passat a pensar que no era possible una acció política de masses independent fora i en contra del Partit Demòcrata i havien passat a considerar la participació en la política electoral burgesa ni més ni menys que com l’única possibilitat de desenvolupar una política popular “seriosa” (Davis: 1986, 256-260). En aquest trànsit els DSA hi havia estat al capdavant mantenint, a més, una política favorable a l’Estat d’Israel.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">La posició política de Davis es fonamentava en la seua trajectòria vital com a militant i en el profund convenciment que una genuïna <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">política de classe i una autèntica política socialista havien d’assumir com a pròpies l’agenda antiimperialista, les lluites d’alliberament nacional, d’alliberament racial i de gènere, per esdevenir plenament internacionalistes.</span> El llarg periple militant de Davis és ben il·lustratiu d’una part d’aquella nova esquerra revolucionària sorgida en l’efervescència de la dècada dels seixanta del segle passat. Fill de classe obrera, els primers passos de la seua militància els faria al Congress of Racial Equality, organització afroamericana que seria cabdal en el desplegament del moviment dels drets civils. Després passaria a formar part de l’Students for Democratic Society, l’organització estudiantil de la nova esquerra que seria protagonista de les principals mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, s’integraria al Partit Comunista dels Estats Units el 1968, juntament amb Angela Davis entre altres, deixaria el Partit poc després i faria activitat sindical al Teamsters Union, en els anys que Davis es guanyava la vida com a camioner, abans de reprendre els estudis universitaris d’història i economia. A la Universitat de Califòrnia, la important influència de l’historiador Robert Brenner l’introduí en el món del trotskisme nord-americà i en la seua estada a Escòcia, gràcies a una beca del sindicat de treballadors de les càrnies del que formava part el seu pare, entraria a formar part de l’International Marxist Group establint contacte amb el món de la <i style="box-sizing: inherit;">New Left Review</i>. Durant la dècada dels vuitanta Mike Davis s’integraria a la <i style="box-sizing: inherit;">New Left Review</i> des d’on impulsaria també l’anuari socialista nord-americà <i style="box-sizing: inherit;">The Year Left</i> i la col·lecció <i style="box-sizing: inherit;">Haymarket </i>de l’editorial Verso dedicada a qüestions de política, cultura i història nord-americana. Retornat als Estats Units després dels seus anys a Glasgow, Londres i Belfast, ciutat que va enamorar Davis i en la que va establir llaços més que duradors amb el republicanisme irlandès i la lluita per la independència d’Irlanda, Mike Davis va continuar la seua activitat política col·laborant en diverses publicacions socialistes i d’esquerres, participant i donant suport a les diverses lluites sindicals, com ara les del sindicat de l’hostaleria del sud de Califòrnia UNITEHERE Local 11, format majoritàriament per treballadors d’origen llatinoamericà, i <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">mostrant públicament el seu suport a les diverses lluites d’emancipació d’arreu del món,</span> des de la independència del poble inuit de Groenlàndia, la lluita del poble palestí o el reconeixement a la solidaritat internacionalista de Cuba en plena COVID-19 amb un bon nombre de països del tercer món.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Si bé en els darrer anys, l’expansió d’una onada reaccionària conservadora  no permet ser gaire optimista sobre l’avenç dels projectes de transformació social profunda arreu del món, per a Mike Davis la irrupció de moviments de protesta com Occuppy, Black Lives Matter, les diverses onades de vagues massives produïdes els darrers anys als Estats Units, com ara la de mestres, i moviments anàlegs arreu del planeta el portaven a afirmar que no hi havia lloc per a la desesperació entre aquells que pensaven que era possible construir una humanitat de persones lliures i iguals. <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Davis havia construït al llarg de la seua vida tot un compromís vital, de militant i intel·lectual, lligat a la causa de la classe obrera i la revolució.</span> Havia construït tota una obra sòlidament marxista intentant respondre als problemes reals dels homes i les dones i havia optat per no claudicar assumint les condicions i les formes de la política burgesa.  Quan en una de les seves nombroses entrevistes, un periodista li va preguntar quin consell donaria a un jove activista que volgués canviar el món Davis va contestar: <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">“Nosaltres no podem renunciar als carrers. Mai podem abandonar els carrers”.</span> La resposta de Davis  resumia ben bé l’ethos de tota una vida finida l’any 2022 d’un socialista de la vella escola i antiimperialista tal i com a ell li agradava definir-se.</p></div></div>

ELOGI DE MIKE DAVIS

Un any després de la mort de l'autor i militant estatunidenc, Manel López li dedica aquest elogi

Manel López i Esteve

Manel López i Esteve és militant d’Endavant (OSAN) i professor de la Universitat de Lleida i investigador del Centre d’Estudis dels Moviments Socials i de l’IUHJVV de la UPF

Il·lustració de Mike Davis

Dos anys abans de l'explosió urbana, Mike Davis havia publicat el llibre City of Quarz. Una exhaustiva i original història urbana de Los Angeles i del Sud de Califòrnia. Los Angeles era analitzada com una mena de contenidor replet d'històries d'expropiació i explotació, violència, racisme, brutalitat policial i descomposició social que funcionava com una autèntica presó, implacable, sobre una classe treballadora multi-ètnica que havia configurat la gran metròpolis californiana al llarg del temps

El 29 d’abril de 1992 a la ciutat de Los Angeles es va produir una de les grans insurreccions urbanes de la història nord-americana del s.XX. Durant una setmana, els disturbis massius es van apoderar d’una de les metròpolis més grans dels Estats Units. Els atacs a la policia, l’assalt sistemàtic als comerços i els incendis d’edificis i vehicles es van estendre per tota la ciutat desbordant completament la capacitat del Departament de Policia de Los Angeles (LADP) per aturar-los. La insurrecció de Los Angeles es va saldar amb 63 morts, milers de ferits i detinguts i una ciutat completament militaritzada per les unitats de l’exèrcit dels Estats Units, incloent els marines. La flama que va encendre la insurrecció del 92 a Los Angeles fou la sentència absolutòria a quatre policies del LADP que havien apallissat a un conductor afroamericà, Rodney King, al voral de l’autopista. A aquesta mostra de racisme institucionalitzat, calia afegir-hi la confirmació de la sentència per l’assassinat de la jove afroamericana de 15 anys, Latasha Harlins, a mans d’una botiguera després d’una discussió sobre el preu d’una ampolleta de suc de taronja. La cort d’apel·lació de Califòrnia va confirmar la sentència d’una multa de 500$ i serveis comunitaris per l’assassinat de la jove afroamericana.

Si les decisions racistes de la judicatura van ser la flama que va encendre la insurrecció del 92, la deflagració es va produir per una acumulació de violència policial, segregació racial, militarització urbana, pobresa i explotació generalitzada característiques de la construcció de Los Angeles al llarg del s.XX. Dos anys abans de la gran explosió urbana de 1992, Mike Davis havia publicat el llibre City of Quartz (1990). Una exhaustiva i original història urbana de Los Angeles i del Sud de Califòrnia que, lluny d’aquelles imatges idíl·liques de Hollywood i d’una ciutat cosmopolita, culta i sofisticada, caracteritzava la gran metròpolis californiana com una ciutat carcerària resultant del terrorisme d’Estat, l’explotació capitalista, la segregació racial i la irracionalitat ecològica. En el llibre de Davis, Los Angeles era analitzada com una mena de contenidor replet d’històries d’expropiació i explotació, violència, racisme, brutalitat policial i descomposició social que funcionava com una autèntica presó, implacable, sobre una classe treballadora multi-ètnica que havia configurat la gran metròpolis californiana al llarg del temps. En el llibre era difícil trobar-hi la possibilitat d’un gir de guió favorable per a la classe treballadora i el conjunt de comunitats oprimides. Més aviat al contrari. L’exhaustiva anàlisi de Davis sobre la urbs presó de Los Angeles sí que prefigurava l’esclat social de 1992 i aquest fet li va atorgar una notorietat i una projecció pública en el conjunt de la societat nord-americana que va depassar a bastament el reconeixement que fins aquell moment havia tingut, restringit als cercles més polititzats de l’esquerra. Com recordava l’historiador Bryan D. Palmer, City of Quartz es va convertir en una mena de pedra de rosseta per a tots aquells interessats en desxifrar què havia succeït a Los Àngeles.

La irrupció de la pandèmia de la COVID 19 va tornar a atorgar a Mike Davis, poc més de tres dècades després, una projecció i popularitat a nivell internacional molt superior a l’aconseguida amb City of Quartz. En els titulars sensacionalistes d’alguns periodistes, Davis es va convertir en aquell historiador que havia prefigurat l’arribada d’una gran pandèmia global com la de la COVID 19. L’any 2005 Mike Davis havia publicat The Monster at Out Door: the global threat of avian flu en el que analitzava l’expansió de la grip aviar i la possibilitat que la seua transmissió als humans mutés en una gran pandèmia global descontrolada. L’explicació de Davis va resultar del tot clarivident amb la propagació de la covid: el desenvolupament del capitalisme global produïa les condicions que feien possible un apocalipsi víric a escala planetària. La destrucció dels boscos i la degradació ecològica produïda per l’agrocapitalisme havien eliminat les barreres entre les malalties zoonòtiques causades per virus endèmics d’aus, rats-penats i altres mamífers i les poblacions humanes. Les granges industrials i les grans plantes d’engreix d’animals del complex agroalimentari actuaven com a grans incubadores i acceleradores de tot un seguit de virus que es transmetrien als humans i que afectarien directament les ciutats densament poblades amb un sistema immunològic cada vegada més debilitat produint una pandèmia perfecta. Si l’any 2005 l’explicació de Davis sobre una possible crisi biològica activada pels factors estructurals del capitalisme global semblava una previsió catastrofista, l’any 2020 va resultar del tot encertada i, malauradament, plenament ajustada a la realitat, fins al punt que el mateix Davis va publicar una edició revisada del llibre, ara amb el títol The Monster enters: COVID 19, avian flu, and the plagues of capitalism, en la que analitzava l’impacte de la pandèmia de la COVID 19 sobre la societat nord-americana, ja prou minada per les polítiques neoliberals i l’acció de les grans empreses farmacèutiques.

Si l'any 2005 l'explicació de Davis sobre una possible crisi biològica activada pels factors estructurals del capitalisme global semblava una previsió catastrofista, l'any 2020 va resultar del tot encertada

En ambdós casos, la clarividència de les obres de Mike Davis no es fonamentava en cap virtut profètica de l’autor sinó en la seua capacitat d’escriure uns llibres marxistes però marxistes en un sentit positivament arcaic, tal i com l’escriptor Marshall Berman va caracteritzar City of Quartz, del tot allunyats d’una bona part de les cavil·lacions metateòriques, purament especulatives, d’un marxisme acadèmic i petulant que tant als anys noranta del segle passat com a dia d’avui estava del tot desconnectat de qualsevol lluita real. De fet, la importància de l’obra de Davis radica en dues qüestions del tot complementàries que, en part, expliquen el perquè del seu gran impacte, és a dir, que hagi estat un autor àmpliament llegit més enllà dels cercles més polititzats, i el perquè de la rellevància de les seves aportacions en la construcció d’una alternativa socialista revolucionària en ple segle XXI. La primera d’aquestes és la seua capacitat de produir un coneixement històric, geogràfic, econòmic i sociològic substantiu i concret utilitzant les tesis principals del materialisme històric i les categories marxistes com el seu instrument metodològic principal. A diferència d’altres autors embarrancats de manera única i exclusiva en el treball crític-històric de i sobre l’obra de Marx deixant de banda l’anàlisi crítica de la realitat que els hi ha tocat viure, Mike Davis ha construït una obra sòlidament marxista analitzant tot un seguit de qüestions socials i històriques concretes que afectaven els grans problemes reals de les dones i els homes del seu temps. Precisament per aquest motiu, el conjunt de l’obra de Davis, d’una amplitud temàtica considerable, neix de l’impuls de comprendre críticament les societats contemporànies regides per la desigualtat i l’explotació del capital i anar més enllà de la comprensió crítica per a través de la lluita poder construir una nou model societat de matriu socialista.

El seu estudi de la història de la classe obrera nord-americana des de meitats del s.XIX fins a la guerra freda, la seua anàlisi del reaganisme i l’agenda neoliberal, l’excel·lent història urbana de Los Angeles i el sud de Califòrnia, l’estudi de les grans fams globals d’època victoriana per l’expansió imperialista, la seua original i provocativa història del cotxe bomba o l’explicació de l’aparició de les grans àrees suburbials hiperdegradades arreu del món responen a la necessitat de donar respostes, empíricament i críticament fonamentades, per a orientar la resistència contra la dictadura del capitalisme global i per avançar en la lluita cap a la societat socialista. Igualment, les seves diverses obres son tot un exercici lúcid, antidogmàtic i rigorós de producció de coneixement partint de les tesis marxistes i del materialisme històric. En l’obra de Davis el corpus teòric metodològic marxista es posat a prova permanentment amb l’anàlisi concreta de les dinàmiques socials presents i passades i, en conseqüència, reforçat en la seua capacitat explicativa com a instrument teòric per a la revolució.

D’aquesta manera, qüestions centrals com ara la lluita de classes, el procés de formació i recomposició de la classe treballadora, el paper de l’Estat com a poder de classe o l’acció col·lectiva del moviment obrer van ser disseccionades minuciosament per Davis a través de l’estudi concret de la classe obrera nord-americana en les seves diverses conjuntures històriques, durant la guerra civil nord-americana del s.XIX, durant la gran depressió i el New Deal o amb la plena implantació del model fordista de relacions industrials. Davis en el llibre Prisoners of American Dream (1986) va posar en un primer pla la centralitat de la qüestió racial i de gènere en la formació i recomposició de la classe treballadora i, al mateix temps, va sostenir que per al moviment obrer nord-americà la seua dependència de llarga durada amb el progressisme liberal i el partit demòcrata havia significat una autèntica trampa, anant a contracorrent de les interpretacions dominants en bona part de la historiografia del moviment obrer nord-americà. Qüestions tant rellevants com les del desenvolupament de l’imperialisme, l’aparició del mal anomenat tercer món i les formes de revolta popular d’ençà de finals del segle XIX serien examinades magistralment per Davis a través de les grans onades de sequeres, fams i epidèmies del darrer terç del s.XIX que van causar entre 30 i 50 milions de morts. La tesi de Davis al llibre Late Victorian Holocausts era del tot demolidora: l’emergent economia món imperialista capitalista i la política de les administracions colonials va accentuar les pitjors conseqüències d’alguns esdeveniments climàtics extrems produint un autèntic holocaust en aquelles àrees del planeta que acabarien configurant el tercer món. En aquest cas, Davis va enriquir la comprensió de l’imperialisme capitalista, incorporant l’ecologia política i la història medi ambiental, posant l’accent en l’explicació de la devastació humana i ambiental de finals del s.XIX, des de les grans sequeres fins a les grans fams, com a producte de la depredació del capital i no com a producte de fenòmens estrictament climàtics, tal i com s’havia explicat de manera predominant. I finalment, Davis abordaria qüestions com la de la violència de classe, l’apropiació capitalista de la ciutat, la geografia del poder, el racisme i la segregació racial, la funció política de les classes mitjanes, l’economia política de la droga en la circulació de capital o la formació i conflictes de les classes dominants, en la seua història urbana de Los Angeles i Califòrnia formades per la monumental City of Quartz i per Ecology of fear (1998) a les que caldria afegir-hi el seu darrer llibre en coautoria amb Jon Wiener Set the night on fire. L.A. in the sixties (2020).

"Qualsevol que hipotequi el seu activisme a alguna cosa similar a l'èxit d'una campanya de Sanders, significa que no té un veritable compromís"

Comptat i debatut, l’obra de Mike Davis s’ha focalitzat en tres grans qüestions, la història de la classe treballadora i el moviment obrer, la història urbana i els efectes mediambientals i humans del sistema imperialista-capitalista, aportant nous coneixements en els tres àmbits, revigoritzant diverses de les categories i plantejaments centrals del materialisme històric i el marxisme i esdevenint un punt de referència més que imprescindible de la tradició del marxisme de les qüestions concretes. Hi ha, però, un segon aspecte central per entendre el perquè de la particularitat i de la rellevància de l’obra i la figura de Mike Davis: la seva posició política explícita, sense cap tipus d’embut, pel projecte emancipador comunista i antiimperialista a contracorrent de les genuflexions unívoques cap a l’electoralisme i les polítiques de la gestió de l’Estat tan a l’ús, fins i tot, en una bona part de les esquerres que provenen d’una tradició genuïnament revolucionària. Un fragment d’una de les darreres entrevistes realitzades a Davis resulta absolutament il·lustratiu sobre la seua posició i concepció de la política mantinguda al llarg dels anys. El periodista de la publicació theLAnd li preguntava a Davis sobre què és el que el feia tenir esperança en el futur en el moment que estava vivint, l’any 2020, i Davis li contestà que el que es necessita no son racions d’esperança si no “[…] un compromís profund amb la resistència i un esperit de lluita i ira […]” per afegir-hi tot després “ […] Qualsevol que hipotequi el seu activisme a alguna cosa similar a l’èxit d’una campanya de Sanders, significa que no té un veritable compromís […]”. En un moment en que gairebé la totalitat de l’esquerra nord-americana, i també l’europea, veien la possibilitat d’èxit electoral de Sanders dins el Partit Demòcrata i el creixement dels Democratic Socialists of America (DSA) com una mena de revulsiu per a les polítiques socialistes, Davis, per contra, l’analitzava com un episodi més del “matrimoni estèril” amb els Demòcrates que impossibilitava cap transformació social profunda a mitjà i llarg termini. De fet, Mike Davis havia caracteritzat a finals dels anys vuitanta de manera totalment encertada el que li havia succeït a la gairebé totalitat de la Nova Esquerra sorgida als anys seixanta als Estats Units: havien passat a pensar que no era possible una acció política de masses independent fora i en contra del Partit Demòcrata i havien passat a considerar la participació en la política electoral burgesa ni més ni menys que com l’única possibilitat de desenvolupar una política popular “seriosa” (Davis: 1986, 256-260). En aquest trànsit els DSA hi havia estat al capdavant mantenint, a més, una política favorable a l’Estat d’Israel.

La posició política de Davis es fonamentava en la seua trajectòria vital com a militant i en el profund convenciment que una genuïna política de classe i una autèntica política socialista havien d’assumir com a pròpies l’agenda antiimperialista, les lluites d’alliberament nacional, d’alliberament racial i de gènere, per esdevenir plenament internacionalistes. El llarg periple militant de Davis és ben il·lustratiu d’una part d’aquella nova esquerra revolucionària sorgida en l’efervescència de la dècada dels seixanta del segle passat. Fill de classe obrera, els primers passos de la seua militància els faria al Congress of Racial Equality, organització afroamericana que seria cabdal en el desplegament del moviment dels drets civils. Després passaria a formar part de l’Students for Democratic Society, l’organització estudiantil de la nova esquerra que seria protagonista de les principals mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, s’integraria al Partit Comunista dels Estats Units el 1968, juntament amb Angela Davis entre altres, deixaria el Partit poc després i faria activitat sindical al Teamsters Union, en els anys que Davis es guanyava la vida com a camioner, abans de reprendre els estudis universitaris d’història i economia. A la Universitat de Califòrnia, la important influència de l’historiador Robert Brenner l’introduí en el món del trotskisme nord-americà i en la seua estada a Escòcia, gràcies a una beca del sindicat de treballadors de les càrnies del que formava part el seu pare, entraria a formar part de l’International Marxist Group establint contacte amb el món de la New Left Review. Durant la dècada dels vuitanta Mike Davis s’integraria a la New Left Review des d’on impulsaria també l’anuari socialista nord-americà The Year Left i la col·lecció Haymarket de l’editorial Verso dedicada a qüestions de política, cultura i història nord-americana. Retornat als Estats Units després dels seus anys a Glasgow, Londres i Belfast, ciutat que va enamorar Davis i en la que va establir llaços més que duradors amb el republicanisme irlandès i la lluita per la independència d’Irlanda, Mike Davis va continuar la seua activitat política col·laborant en diverses publicacions socialistes i d’esquerres, participant i donant suport a les diverses lluites sindicals, com ara les del sindicat de l’hostaleria del sud de Califòrnia UNITEHERE Local 11, format majoritàriament per treballadors d’origen llatinoamericà, i mostrant públicament el seu suport a les diverses lluites d’emancipació d’arreu del món, des de la independència del poble inuit de Groenlàndia, la lluita del poble palestí o el reconeixement a la solidaritat internacionalista de Cuba en plena COVID-19 amb un bon nombre de països del tercer món.

Si bé en els darrer anys, l’expansió d’una onada reaccionària conservadora no permet ser gaire optimista sobre l’avenç dels projectes de transformació social profunda arreu del món, per a Mike Davis la irrupció de moviments de protesta com Occuppy, Black Lives Matter, les diverses onades de vagues massives produïdes els darrers anys als Estats Units, com ara la de mestres, i moviments anàlegs arreu del planeta el portaven a afirmar que no hi havia lloc per a la desesperació entre aquells que pensaven que era possible construir una humanitat de persones lliures i iguals. Davis havia construït al llarg de la seua vida tot un compromís vital, de militant i intel·lectual, lligat a la causa de la classe obrera i la revolució. Havia construït tota una obra sòlidament marxista intentant respondre als problemes reals dels homes i les dones i havia optat per no claudicar assumint les condicions i les formes de la política burgesa. Quan en una de les seves nombroses entrevistes, un periodista li va preguntar quin consell donaria a un jove activista que volgués canviar el món Davis va contestar: “Nosaltres no podem renunciar als carrers. Mai podem abandonar els carrers”. La resposta de Davis resumia ben bé l’ethos de tota una vida finida l’any 2022 d’un socialista de la vella escola i antiimperialista tal i com a ell li agradava definir-se.

<p> </p><div class="info-header" style="background-color: white; box-sizing: inherit; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 0px 150px 40px 0px;"><br style="box-sizing: inherit;" /><span class="context-actual" style="box-sizing: inherit;"><span style="box-sizing: inherit; font-size: 18px; font-weight: bolder;">CONTEXT ACTUAL</span><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">És significatiu el silenci amb què el centenari del procés d’alliberament nacional irlandès ha passat als Països Catalans, coincidint amb el procés dit «sobiranista» que al Principat de Catalunya tingué el seu punt culminant l’octubre de 2017. Potser algunes de les seves amargues lliçons haurien pogut portar llum a algunes de les qüestions que la direcció de les principals forces protagonistes del procés preferiria mantenir a l’ombra de les seves proclames i retòrica.</p></span></div><div class="column-2-single" style="align-items: start; background-color: white; box-sizing: inherit; display: grid; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; gap: 15px; grid-template-columns: 1fr 3fr;"><div class="autor desktop" style="box-sizing: inherit;"><div class="autores-content" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 30px;"><span class="autor-title" style="box-sizing: inherit;"><a href="https://tanyada.cat/autors/miquel-rodriguez/" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #9caf88; text-decoration-line: none;"><h5 style="box-sizing: inherit; color: black; font-size: 15px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 25px; margin: 0px;">Miquel Rodríguez</h5></a><p class="extract" style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Miquel Rodríguez és militant d’Endavant (OSAN) a Horta-Guinardó.</p></span></div></div><div class="single-imatge" style="background: rgb(0, 0, 0); box-sizing: inherit; margin-right: -85.0104px; padding-bottom: 10px;"><div class="post-thumbnail" style="box-sizing: inherit;"><img alt="Mural en defensa de la reunificació d'Irlanda a Belfast / CC" class="attachment-post-thumbnail size-post-thumbnail wp-post-image" decoding="async" height="1080" sizes="(max-width: 1920px) 100vw, 1920px" src="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC.jpg" srcset="https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC.jpg 1920w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC-300x169.jpg 300w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC-1024x576.jpg 1024w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC-768x432.jpg 768w, https://tanyada.cat/wp-content/uploads/2024/02/Mural-en-defensa-de-la-reunificacio-dIrlanda-a-Belfast-CC-1536x864.jpg 1536w" style="border-style: none; box-sizing: inherit; height: 650px; max-width: 100%; min-width: 100%; object-fit: cover; width: -webkit-fill-available;" width="1920" /></div><span class="peu-foto" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: inherit; color: white; display: flex; font-size: 11px; padding: 5px 15px;">Mural en defensa de la reunificació d'Irlanda a Belfast / CC</span></div></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 308.26px;"><div class="post-1725 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-internacional etiqueta-article-irlanda" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #bfa5b8; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">La primera Dáil aprovà el Programa Democràtic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamació de 1916: Declarem el dret del poble d'Irlanda a la propietat d'Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos és irrevocable</p></div></div><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El maig de l’any 1923, Frank Aiken, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Republicà Irlandès oposat al Tractat Angloirlandès, declarava l’ordre d’alto el foc i l’enterrament de les armes que posà fi a la guerra civil. El conflicte se saldava amb una victòria dels partidaris de l’anomenat Estat Lliure, que comptaven amb el suport britànic, i la partició d’Irlanda, tancant així el període revolucionari irlandès iniciat amb l’Alçament de Pasqua de 1916. Tanmateix, la creació del mini-Estat unionista als sis comtats del nord <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">només suposava un tancament en fals del conflicte, que tornaria a esclatar als anys seixanta amb els anomenats <em style="box-sizing: inherit;">troubles </em></span>i la campanya armada duta a terme principalment per l’IRA Provisional contra les forces britàniques, acabada amb els acords de pau de 1998. I continua en l’actualitat amb l’ascens polític del Sinn Féin com a força majoritària tant al nord com al sud i la promesa d’un referèndum de reunificació i un canvi social, entelada pel perill d’una integració progressiva en l’establishment polític.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Una certa <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">historiografia oficial ha volgut presentar la partició d’Irlanda com el resultat «natural» de l’existència de dues comunitats enfrontades</span>, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">però aquesta interpretació xoca amb la realitat dels fets històrics</span>. La creació de l’Irlanda del Nord fou el resultat de la Llei de Govern d’Irlanda aprovada pel Parlament britànic el 1920 en plena guerra d’Independència, i rebutjada pels irlandesos. La llei establia una autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud, conseqüència de l’operació de les elits i el govern conservador britànic de Lloyd George i els unionistes liderats per Carson i Craig, un cop constatada la impossibilitat de mantenir el domini sobre tot Irlanda, i adaptant-se al nou context global sorgit de la fi de la Primera Guerra Mundial.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">L’entitat política —creada mitjançant l’acurada divisió dels nou comtats originals de l’Ulster per garantir una majoria unionista en un mini-Estat de sis comtats basat en la discriminació sectària religiosa, fet que en deixava fora els comtats de Monaghan, Cavan i Donegal— mantenia la presència militar de l’imperi britànic en el seu flanc oest, i garantia a les elits econòmiques locals una disciplina i control social, gràcies al sectarisme i la creació en la població protestant d’una mentalitat de colons assetjats alienats de la resta de població irlandesa.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Paral·lelament, el govern dels vint-i-sis comtats del sud mantenia una relació de dependència econòmica del Regne Unit, i un domini social de les noves elits i la influència reaccionària de la jerarquia de l’Església catòlica, ben allunyats del projecte emancipador i integrador del republicanisme i el socialitzant Programa Democràtic de la primera Dáil.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Però el plantejament dels historiadors revisionistes actuals, com sempre, no és casual, coincideix amb la necessitat política de les classes dominants de defensar el «principi de consentiment», amb el qual mantenir l’statu quo actual favorable a les classes dominants britàniques i unionistes i les elits del sud. Com fa arreu, i amb creixent força, aquest revisionisme liberal busca presentar com a natural i civilitzada la història criminal i genocida del colonialisme i imperialisme occidentals i els seus opositors, en el cas irlandès els republicans, com a fanàtics intransigents. Presentar, al capdavall, el sistema present com l’únic possible i raonable.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El que es qüestiona, doncs, és si la partició va ser realment natural, i com’ s’hi va arribar.</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-segon" style="box-sizing: inherit; float: left; font-size: 18px; margin-left: -150px; padding-left: 40px; padding-right: 40px; text-align: right; width: 308.26px;"><div class="post-1725 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-internacional etiqueta-article-irlanda" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"><p style="background: white; box-sizing: inherit; color: #bfa5b8; font-weight: 600; margin: 0px 0px 15px; padding-right: 35px;">La partició d'Irlanda fou un gran assoliment per a l'imperi britànic i les classes dominants, que desbarataren així el procés revolucionari irlandès</p></div></div><h3 style="box-sizing: inherit; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Irlanda, colònia britànica</span></h3><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">En paraules de John Stuart Mill, «<span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Abans de la conquesta, els irlandesos no sabien res en absolut de la propietat de la terra. La terra pertanyia a tota la comunitat</span>; el cap era poc menys que el gestor de l’associació. La idea feudal que arribà amb la conquesta s’associava amb el domini foraster, i no ha sigut mai reconeguda fins als nostres dies pel sentiment moral del poble». La qüestió irlandesa aniria lligada sempre a la qüestió de la terra.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Les successives invasions i conquestes angleses, seguides de revoltes i la final decadència dels caps irlandesos, culminaren amb la Union Act de 1800, que unia plenament Irlanda amb el Regne Unit. Irlanda esdevindria de fet la primera colònia britànica. La despossessió de terres, la discriminació i repressió britànica serien la forma de govern viscuda per les majories camperoles irlandeses. Per consolidar el seu domini, ja des del segle XVII els governants anglesos havien començat la política de plantacions, instal·lant colons protestants en les terres confiscades.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">A diferència d’Anglaterra, on el tancament dels comuns i la subjecció dels anglesos lliures donaren lloc a la revolució industrial i configuraren les futures lluites de classe amb unes característiques específiques, a Irlanda, l’economia agrícola, tant abans com després de la Gran Fam, es basava en l’extracció de rendes feudals a través de la coerció de l’aparell colonial i penal del castell de Dublín [Edward P. Thompson, The Making of the English Working Class], seu del poder britànic fins a principi del segle XX.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">L’acumulació obtinguda per les fortunes aristocràtiques amb l’espoli a Irlanda serví per a finançar activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX a Anglaterra, així la dominació colonial d’Irlanda (i d’altres nacions) serví de base al creixement del capitalisme industrial britànic i la seva expansió imperial.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Marx afirmà, poc després de presenciar l’alçament fenià de 1867, que la subjecció d’Irlanda era «el baluard de l’aristocràcia terratinent anglesa</span>. L’explotació d’aquest país no és només una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocràcia; és la seva major força moral. De fet, representa la dominació d’Anglaterra sobre Irlanda. Per tant, Irlanda és el gran mitjà pel qual l’aristocràcia anglesa manté la seva dominació a Anglaterra» [ Karl Marx, carta a Meyer i Vogt, 9 abr. 1870].</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Les grans revoltes fenianes foren doncs associades a la qüestió de la terra. Les classes dominants angloirlandeses s’integraren al sistema imperial britànic que garantia el règim de propietat de la terra, i es desenvolupà el domini d’una minoria associat als estereotips de l’irlandès inútil, violent i salvatge. <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">La dominació britànica es basà doncs en la coerció i la violència, sense cap intent d’establir un contracte social amb les majories camperoles, per intentar impedir una revolució agrària i qualsevol avanç democràtic i popular a Irlanda</span>. Les grans fams de 1845-51 —que suposaren la mort i l’emigració de milions d’irlandesos, la majoria de la població, afavorides per la negativa de les elits britàniques a cap mena d’ajut ni mesura que interferís en el mercat, sovint amb l’objectiu genocida declarat de reduir la població pobra i rebel— serien en l’origen de la posterior revolta i la guerra per la terra i contra el domini britànic que començà el 1879. Fou el perill d’una revolució agrària i per la independència d’Irlanda el que forçà les elits a emprendre reformes i redistribucions agràries, com la Land Purchase Act de 1903, sempre dins els límits que permetessin mantenir el domini de l’oligarquia i l’imperi.</p><h3 style="box-sizing: inherit; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">El republicanisme irlandès i els aixecaments fenians</span></h3><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">L’origen del republicanisme irlandès es troba en la societat dels Irlandesos Units, de 1791, i la Rebel·lió Irlandesa de 1798, amb suport de la França revolucionària, finalment esclafada pels britànics. Fou impulsat per partidaris d’un republicanisme radical, oposats al domini britànic i a la discriminació religiosa d’Irlanda entre catòlics i protestants de diferents tradicions, encapçalats per Theobald Wolfe Tone, considerat el pare del republicanisme irlandès. Una segona revolta, protagonitzada per Robert Emmet el 1803, fou immediatament derrotada. El 1839 es fundava el moviment de la Jove Irlanda, que protagonitzà una nova insurrecció el 1848, coincidint amb l’onada de revolucions europees, que en ser derrotada acabaria amb els seus líders executats, a la presó o a l’exili. Els exiliats fundaren als Estats Units la Germandat Feniana, mentre a Irlanda es creava el 1858 la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). Les dues formarien el moviment fenià contra la dominació de l’imperi britànic que protagonitzaria l’aixecament fenià de 1867 i les campanyes de bombes a Anglaterra la dècada del 1880.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Oposat al plantejament de l’autonomia o Home Rule, i competint amb el nacionalista Irish Parlamentary Party de John Redmond, representant de les classes mitjanes, el republicanisme seguí amb l’opció insurreccional per a assolir la República.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">A principi del segle XX, líders de l’IRB com Tom Clarke començaren a preparar una nova revolta, mentre la industrialització primerenca d’Irlanda donava lloc a una creixent classe treballadora urbana que començà a organitzar-se, amb figures com Jim Larkin o James Connolly. Nous conflictes de classe s’afegien a la qüestió agrària, com el locaut de Dublín de 1913-14, i els treballadors van generar fins i tot les seves pròpies organitzacions de defensa armada, com l’Irish Citizen Army (ICA). Per altra banda, la formació dels Voluntaris Irlandesos el 1913 aplegà desenes de milers d’homes armats, com a resposta als Voluntaris de l’Ulster, impulsats arran de l’Ulster Covenant pels dirigents conservadors unionistes com a reacció a la Home Rule. L’escalada s’interrompé amb l’esclat de la Gran Guerra a Europa.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El context de la Gran Guerra generà també una gran convulsió social, els Voluntaris Irlandesos es dividiren en els partidaris de la política de Redmond, partidari de donar suport a l’esforç de guerra britànic a canvi de l’autonomia, i l’IRB, que controlà la facció insurreccional, veient l’oportunitat per a un nou alçament contra el domini britànic. Els Voluntaris i l’ICA del socialista republicà Connolly uniren esforços l’abril de 1916 en la Insurrecció de Pasqua i la proclamació de la República d’Irlanda, sufocada novament pels britànics, que executaren els seus líders, com Clarke, Pearse o Connolly. Aquest seria l’inici del període revolucionari irlandès.</p></div><div class="entry-content" style="background-color: white; box-sizing: inherit; counter-reset: footnotes 0; font-family: AlbulaPro-Regular, "Segoe UI", Roboto, Oxygen-Sans, Ubuntu, Cantarell, "Helvetica Neue", sans-serif; font-size: 14px; margin: 35px 0px 0px;"><div class="destacat-primer" style="box-sizing: inherit; float: right; font-size: 18px; margin-right: -150px; padding-left: 40px; width: 308.26px;"><div class="post-1725 articles type-articles status-publish has-post-thumbnail hentry categoria-article-la-sembra etiqueta-article-internacional etiqueta-article-irlanda" style="background: rgb(191, 165, 184); box-sizing: inherit;"></div></div><h3 style="box-sizing: inherit; font-size: 21px; letter-spacing: -0.02em; line-height: 28px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">El període revolucionari</span></h3><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">L’Alçament i la proclamació de Pasqua foren esclafats, però en les eleccions de desembre de 1918 al Parlament Britànic, els candidats del Sinn Féin, partit que havia estat copat pels republicans, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">es van presentar en una plataforma abstencionista, declarant que no prendrien possessió dels escons al Parlament del Regne Unit sinó que formarien un parlament unicameral i revolucionari per a Irlanda</span>, la primera Dáil. Obtingueren 73 dels 105 escons, i el 21 de gener de 1919, es reuniren en la primera Dáil Éireann, que declarà unilateralment la independència de la República d’Irlanda, ratificant la proclamació de Pasqua de 1916.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">La primera Dáil aprovà també el Programa Democràtic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamació de 1916: «Declarem, amb les paraules de la Proclamació republicana irlandesa, que el dret del poble d’Irlanda a la propietat d’Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos és irrevocable, i en el llenguatge del primer president, Pádraig Mac Phiarais, declarem que la sobirania de la Nació s’estén no només a tots els homes i dones de la Nació, sinó a tots els seus recursos, tota la riquesa i tots els processos de producció de riquesa dins de la Nació, i amb ell reafirmem que tots els drets a la propietat privada han d’estar subordinats al dret i al benestar públics».</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Fou l’inici de la Guerra d’Independència, que enfrontaria l’Exèrcit Republicà Irlandès, defensor de la República d’Irlanda proclamada per la Dáil, amb les forces britàniques</span>, entre 1919 i 1921. La guerra portà també el segell de la revolta popular contra els terratinents. El domini britànic col·lapsà a gran part del sud i l’oest de l’illa, i en <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">diverses àrees sota control republicà s’hi instal·laren tribunals i consells populars, com l’anomenat Soviet de Limerick</span>. El conflicte s’accentuà amb la intensificació dels atacs de l’IRA al Royal Irish Constabulary i a les forces britàniques, i el secretari de guerra del govern britànic Winston Churchill envià a Irlanda les forces auxiliars conegudes com a Black and Tans, que serien famoses per la crueltat i les represàlies contra la població. La guerra no es limità tanmateix a les accions de guerrilla de l’IRA, sinó que <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">trobà el suport d’accions massives de boicot, vagues i oposició de les classes populars per a bloquejar la maquinària estatal britànica</span>.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">En aquest context fou que el govern britànic aprovà la Llei del Govern d’Irlanda, implementada el 23 de desembre de 1920, com a mesura per bloquejar el procés d’alliberament. El govern britànic, aliat amb la classe capitalista unionista, buscava també trencar el bloc irlandès en lluita.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Per a poder-la implementar i dividir Irlanda, era necessari disposar d’un territori prou manejable pels unionistes, amb una majoria que permetés als britànics aparentar que ja no serien una força ocupant sinó que únicament s’adaptaven a la situació real existent. Així, entre 1919 i 1920, <span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">la violència unionista al nord es desfermà en brutals pogroms tant contra la població catòlica, que era considerada l’obstacle per al projecte unionista, com contra sindicalistes i protestants d’esquerres</span>. Acomiadaments massius, crema d’habitatges, pallisses i execucions a mans de les hordes paramilitars unionistes s’estengueren pel nord. Els capitalistes unionistes mataven així dos ocells d’un tret. Només a Belfast, expulsaven almenys 23.000 catòlics, i alhora esclafaven el moviment obrer i d’esquerra a les drassanes i fàbriques de la part més industrial del país.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">El mini-Estat d’Irlanda del Nord que construirien com a bastió de l’Imperi Britànic es basà des d’aleshores en la discriminació laboral, la discriminació en l’accés a l’habitatge i la manipulació dels districtes electorals per garantir una supremacia protestant perpètua per fer realitat el «carnaval de la reacció» que va predir James Connolly.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Després de dos anys de guerra, el desembre de 1921 una delegació del govern provisional irlandès encapçalada per Michael Collins i Arthur Griffith —amb la significativa absència del president Eamonn de Valera— es reunia amb la contrapart britànica, que comptava entre d’altres amb el primer ministre Lloyd George, el lord canceller Birkenhead o l’aleshores ja secretari d’Estat per les colònies Churchill, i signava el Tractat Angloirlandès, pel qual es constituiria, no una República d’Irlanda, sinó un «Estat Lliure», integrat a la Corona britànica,  amb la separació dels comtats del nord d’acord amb els plans unionistes.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: bolder;">Amb aquest acord, el govern britànic aconseguia dividir els seus adversaris</span>. Les forces irlandeses s’escindirien entre els partidaris del nou Estat i el Tractat, que comptarien amb el suport britànic i les classes més benestants, i els contraris al Tractat, fidels als objectius republicans d’alliberament complet. La lluita ara esdevindria una guerra civil, en la qual el nou govern formaria l’Exèrcit Nacional, ràpidament armat i assistit pels britànics, juntament amb una part minoritària de l’IRA favorable al Tractat, mentre el bàndol contrari combatria a les files de l’IRA anti-Tractat.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Ja en l’inici del conflicte, en l’ocupació del Four Courts de Dublín pels contraris al Tractat, les forces de l’Estat Lliure de Michael Collins usaren canons de l’exèrcit britànic per bombardejar els republicans. L’exèrcit britànic proveí fins i tot els vaixells amb els quals les forces més ben armades de l’Estat Lliure desembarcaren en diversos punts per trencar les àrees sota control de l’IRA anti-Tractat, que progressivament anà perdent terreny. La brutalitat de la guerra entre antics camarades fou sagnant. Les forces de l’Estat Lliure executaren sense judici centenars de combatents de l’IRA, inclosos presos, com a represàlia per les accions de l’IRA anti-Tractat, que al seu torn atacà membres del govern. Collins mateix fou mort durant el conflicte, i la seva figura passà a ser recordada pels republicans com la d’un traïdor.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">Finalment, la victòria de les forces del govern provisional suposà l’empresonament de milers de republicans, la consolidació de la partició d’Irlanda, i la creació d’un nou Estat amb un govern profundament conservador i reaccionari del Cumann na nGaedheal, amb elements fins i tot feixistes, econòmicament dependent de Londres, aliat amb una poderosa i reaccionària Església Catòlica, molt allunyat del projecte emancipador i igualitari republicà original. El nou Estat seria governat alternativament pel Cumann na nGaedheal (després Fine Gael) i el Fianna Fail, tots dos al servei de la mateixa classe dominant fins als nostres dies.</p><p style="box-sizing: inherit; margin-bottom: 0.5em; padding-right: 35px;">La partició d’Irlanda fou, doncs, un gran assoliment per a l’imperi britànic i les classes dominants, que desbarataren així el procés revolucionari irlandès.</p></div>

CONTEXT ACTUAL

És significatiu el silenci amb què el centenari del procés d’alliberament nacional irlandès ha passat als Països Catalans, coincidint amb el procés dit «sobiranista» que al Principat de Catalunya tingué el seu punt culminant l’octubre de 2017. Potser algunes de les seves amargues lliçons haurien pogut portar llum a algunes de les qüestions que la direcció de les principals forces protagonistes del procés preferiria mantenir a l’ombra de les seves proclames i retòrica.

Miquel Rodríguez

Miquel Rodríguez és militant d’Endavant (OSAN) a Horta-Guinardó.

Mural en defensa de la reunificació d'Irlanda a Belfast / CC

La primera Dáil aprovà el Programa Democràtic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamació de 1916: Declarem el dret del poble d'Irlanda a la propietat d'Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos és irrevocable

El maig de l’any 1923, Frank Aiken, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Republicà Irlandès oposat al Tractat Angloirlandès, declarava l’ordre d’alto el foc i l’enterrament de les armes que posà fi a la guerra civil. El conflicte se saldava amb una victòria dels partidaris de l’anomenat Estat Lliure, que comptaven amb el suport britànic, i la partició d’Irlanda, tancant així el període revolucionari irlandès iniciat amb l’Alçament de Pasqua de 1916. Tanmateix, la creació del mini-Estat unionista als sis comtats del nord només suposava un tancament en fals del conflicte, que tornaria a esclatar als anys seixanta amb els anomenats troubles i la campanya armada duta a terme principalment per l’IRA Provisional contra les forces britàniques, acabada amb els acords de pau de 1998. I continua en l’actualitat amb l’ascens polític del Sinn Féin com a força majoritària tant al nord com al sud i la promesa d’un referèndum de reunificació i un canvi social, entelada pel perill d’una integració progressiva en l’establishment polític.

Una certa historiografia oficial ha volgut presentar la partició d’Irlanda com el resultat «natural» de l’existència de dues comunitats enfrontades, però aquesta interpretació xoca amb la realitat dels fets històrics. La creació de l’Irlanda del Nord fou el resultat de la Llei de Govern d’Irlanda aprovada pel Parlament britànic el 1920 en plena guerra d’Independència, i rebutjada pels irlandesos. La llei establia una autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud, conseqüència de l’operació de les elits i el govern conservador britànic de Lloyd George i els unionistes liderats per Carson i Craig, un cop constatada la impossibilitat de mantenir el domini sobre tot Irlanda, i adaptant-se al nou context global sorgit de la fi de la Primera Guerra Mundial.

L’entitat política —creada mitjançant l’acurada divisió dels nou comtats originals de l’Ulster per garantir una majoria unionista en un mini-Estat de sis comtats basat en la discriminació sectària religiosa, fet que en deixava fora els comtats de Monaghan, Cavan i Donegal— mantenia la presència militar de l’imperi britànic en el seu flanc oest, i garantia a les elits econòmiques locals una disciplina i control social, gràcies al sectarisme i la creació en la població protestant d’una mentalitat de colons assetjats alienats de la resta de població irlandesa.

Paral·lelament, el govern dels vint-i-sis comtats del sud mantenia una relació de dependència econòmica del Regne Unit, i un domini social de les noves elits i la influència reaccionària de la jerarquia de l’Església catòlica, ben allunyats del projecte emancipador i integrador del republicanisme i el socialitzant Programa Democràtic de la primera Dáil.

Però el plantejament dels historiadors revisionistes actuals, com sempre, no és casual, coincideix amb la necessitat política de les classes dominants de defensar el «principi de consentiment», amb el qual mantenir l’statu quo actual favorable a les classes dominants britàniques i unionistes i les elits del sud. Com fa arreu, i amb creixent força, aquest revisionisme liberal busca presentar com a natural i civilitzada la història criminal i genocida del colonialisme i imperialisme occidentals i els seus opositors, en el cas irlandès els republicans, com a fanàtics intransigents. Presentar, al capdavall, el sistema present com l’únic possible i raonable.

El que es qüestiona, doncs, és si la partició va ser realment natural, i com’ s’hi va arribar.

La partició d'Irlanda fou un gran assoliment per a l'imperi britànic i les classes dominants, que desbarataren així el procés revolucionari irlandès

Irlanda, colònia britànica

En paraules de John Stuart Mill, «Abans de la conquesta, els irlandesos no sabien res en absolut de la propietat de la terra. La terra pertanyia a tota la comunitat; el cap era poc menys que el gestor de l’associació. La idea feudal que arribà amb la conquesta s’associava amb el domini foraster, i no ha sigut mai reconeguda fins als nostres dies pel sentiment moral del poble». La qüestió irlandesa aniria lligada sempre a la qüestió de la terra.

Les successives invasions i conquestes angleses, seguides de revoltes i la final decadència dels caps irlandesos, culminaren amb la Union Act de 1800, que unia plenament Irlanda amb el Regne Unit. Irlanda esdevindria de fet la primera colònia britànica. La despossessió de terres, la discriminació i repressió britànica serien la forma de govern viscuda per les majories camperoles irlandeses. Per consolidar el seu domini, ja des del segle XVII els governants anglesos havien començat la política de plantacions, instal·lant colons protestants en les terres confiscades.

A diferència d’Anglaterra, on el tancament dels comuns i la subjecció dels anglesos lliures donaren lloc a la revolució industrial i configuraren les futures lluites de classe amb unes característiques específiques, a Irlanda, l’economia agrícola, tant abans com després de la Gran Fam, es basava en l’extracció de rendes feudals a través de la coerció de l’aparell colonial i penal del castell de Dublín [Edward P. Thompson, The Making of the English Working Class], seu del poder britànic fins a principi del segle XX.

L’acumulació obtinguda per les fortunes aristocràtiques amb l’espoli a Irlanda serví per a finançar activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX a Anglaterra, així la dominació colonial d’Irlanda (i d’altres nacions) serví de base al creixement del capitalisme industrial britànic i la seva expansió imperial.

Marx afirmà, poc després de presenciar l’alçament fenià de 1867, que la subjecció d’Irlanda era «el baluard de l’aristocràcia terratinent anglesa. L’explotació d’aquest país no és només una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocràcia; és la seva major força moral. De fet, representa la dominació d’Anglaterra sobre Irlanda. Per tant, Irlanda és el gran mitjà pel qual l’aristocràcia anglesa manté la seva dominació a Anglaterra» [ Karl Marx, carta a Meyer i Vogt, 9 abr. 1870].

Les grans revoltes fenianes foren doncs associades a la qüestió de la terra. Les classes dominants angloirlandeses s’integraren al sistema imperial britànic que garantia el règim de propietat de la terra, i es desenvolupà el domini d’una minoria associat als estereotips de l’irlandès inútil, violent i salvatge. La dominació britànica es basà doncs en la coerció i la violència, sense cap intent d’establir un contracte social amb les majories camperoles, per intentar impedir una revolució agrària i qualsevol avanç democràtic i popular a Irlanda. Les grans fams de 1845-51 —que suposaren la mort i l’emigració de milions d’irlandesos, la majoria de la població, afavorides per la negativa de les elits britàniques a cap mena d’ajut ni mesura que interferís en el mercat, sovint amb l’objectiu genocida declarat de reduir la població pobra i rebel— serien en l’origen de la posterior revolta i la guerra per la terra i contra el domini britànic que començà el 1879. Fou el perill d’una revolució agrària i per la independència d’Irlanda el que forçà les elits a emprendre reformes i redistribucions agràries, com la Land Purchase Act de 1903, sempre dins els límits que permetessin mantenir el domini de l’oligarquia i l’imperi.

El republicanisme irlandès i els aixecaments fenians

L’origen del republicanisme irlandès es troba en la societat dels Irlandesos Units, de 1791, i la Rebel·lió Irlandesa de 1798, amb suport de la França revolucionària, finalment esclafada pels britànics. Fou impulsat per partidaris d’un republicanisme radical, oposats al domini britànic i a la discriminació religiosa d’Irlanda entre catòlics i protestants de diferents tradicions, encapçalats per Theobald Wolfe Tone, considerat el pare del republicanisme irlandès. Una segona revolta, protagonitzada per Robert Emmet el 1803, fou immediatament derrotada. El 1839 es fundava el moviment de la Jove Irlanda, que protagonitzà una nova insurrecció el 1848, coincidint amb l’onada de revolucions europees, que en ser derrotada acabaria amb els seus líders executats, a la presó o a l’exili. Els exiliats fundaren als Estats Units la Germandat Feniana, mentre a Irlanda es creava el 1858 la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). Les dues formarien el moviment fenià contra la dominació de l’imperi britànic que protagonitzaria l’aixecament fenià de 1867 i les campanyes de bombes a Anglaterra la dècada del 1880.

Oposat al plantejament de l’autonomia o Home Rule, i competint amb el nacionalista Irish Parlamentary Party de John Redmond, representant de les classes mitjanes, el republicanisme seguí amb l’opció insurreccional per a assolir la República.

A principi del segle XX, líders de l’IRB com Tom Clarke començaren a preparar una nova revolta, mentre la industrialització primerenca d’Irlanda donava lloc a una creixent classe treballadora urbana que començà a organitzar-se, amb figures com Jim Larkin o James Connolly. Nous conflictes de classe s’afegien a la qüestió agrària, com el locaut de Dublín de 1913-14, i els treballadors van generar fins i tot les seves pròpies organitzacions de defensa armada, com l’Irish Citizen Army (ICA). Per altra banda, la formació dels Voluntaris Irlandesos el 1913 aplegà desenes de milers d’homes armats, com a resposta als Voluntaris de l’Ulster, impulsats arran de l’Ulster Covenant pels dirigents conservadors unionistes com a reacció a la Home Rule. L’escalada s’interrompé amb l’esclat de la Gran Guerra a Europa.

El context de la Gran Guerra generà també una gran convulsió social, els Voluntaris Irlandesos es dividiren en els partidaris de la política de Redmond, partidari de donar suport a l’esforç de guerra britànic a canvi de l’autonomia, i l’IRB, que controlà la facció insurreccional, veient l’oportunitat per a un nou alçament contra el domini britànic. Els Voluntaris i l’ICA del socialista republicà Connolly uniren esforços l’abril de 1916 en la Insurrecció de Pasqua i la proclamació de la República d’Irlanda, sufocada novament pels britànics, que executaren els seus líders, com Clarke, Pearse o Connolly. Aquest seria l’inici del període revolucionari irlandès.

El període revolucionari

L’Alçament i la proclamació de Pasqua foren esclafats, però en les eleccions de desembre de 1918 al Parlament Britànic, els candidats del Sinn Féin, partit que havia estat copat pels republicans, es van presentar en una plataforma abstencionista, declarant que no prendrien possessió dels escons al Parlament del Regne Unit sinó que formarien un parlament unicameral i revolucionari per a Irlanda, la primera Dáil. Obtingueren 73 dels 105 escons, i el 21 de gener de 1919, es reuniren en la primera Dáil Éireann, que declarà unilateralment la independència de la República d’Irlanda, ratificant la proclamació de Pasqua de 1916.

La primera Dáil aprovà també el Programa Democràtic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamació de 1916: «Declarem, amb les paraules de la Proclamació republicana irlandesa, que el dret del poble d’Irlanda a la propietat d’Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos és irrevocable, i en el llenguatge del primer president, Pádraig Mac Phiarais, declarem que la sobirania de la Nació s’estén no només a tots els homes i dones de la Nació, sinó a tots els seus recursos, tota la riquesa i tots els processos de producció de riquesa dins de la Nació, i amb ell reafirmem que tots els drets a la propietat privada han d’estar subordinats al dret i al benestar públics».

Fou l’inici de la Guerra d’Independència, que enfrontaria l’Exèrcit Republicà Irlandès, defensor de la República d’Irlanda proclamada per la Dáil, amb les forces britàniques, entre 1919 i 1921. La guerra portà també el segell de la revolta popular contra els terratinents. El domini britànic col·lapsà a gran part del sud i l’oest de l’illa, i en diverses àrees sota control republicà s’hi instal·laren tribunals i consells populars, com l’anomenat Soviet de Limerick. El conflicte s’accentuà amb la intensificació dels atacs de l’IRA al Royal Irish Constabulary i a les forces britàniques, i el secretari de guerra del govern britànic Winston Churchill envià a Irlanda les forces auxiliars conegudes com a Black and Tans, que serien famoses per la crueltat i les represàlies contra la població. La guerra no es limità tanmateix a les accions de guerrilla de l’IRA, sinó que trobà el suport d’accions massives de boicot, vagues i oposició de les classes populars per a bloquejar la maquinària estatal britànica.

En aquest context fou que el govern britànic aprovà la Llei del Govern d’Irlanda, implementada el 23 de desembre de 1920, com a mesura per bloquejar el procés d’alliberament. El govern britànic, aliat amb la classe capitalista unionista, buscava també trencar el bloc irlandès en lluita.

Per a poder-la implementar i dividir Irlanda, era necessari disposar d’un territori prou manejable pels unionistes, amb una majoria que permetés als britànics aparentar que ja no serien una força ocupant sinó que únicament s’adaptaven a la situació real existent. Així, entre 1919 i 1920, la violència unionista al nord es desfermà en brutals pogroms tant contra la població catòlica, que era considerada l’obstacle per al projecte unionista, com contra sindicalistes i protestants d’esquerres. Acomiadaments massius, crema d’habitatges, pallisses i execucions a mans de les hordes paramilitars unionistes s’estengueren pel nord. Els capitalistes unionistes mataven així dos ocells d’un tret. Només a Belfast, expulsaven almenys 23.000 catòlics, i alhora esclafaven el moviment obrer i d’esquerra a les drassanes i fàbriques de la part més industrial del país.

El mini-Estat d’Irlanda del Nord que construirien com a bastió de l’Imperi Britànic es basà des d’aleshores en la discriminació laboral, la discriminació en l’accés a l’habitatge i la manipulació dels districtes electorals per garantir una supremacia protestant perpètua per fer realitat el «carnaval de la reacció» que va predir James Connolly.

Després de dos anys de guerra, el desembre de 1921 una delegació del govern provisional irlandès encapçalada per Michael Collins i Arthur Griffith —amb la significativa absència del president Eamonn de Valera— es reunia amb la contrapart britànica, que comptava entre d’altres amb el primer ministre Lloyd George, el lord canceller Birkenhead o l’aleshores ja secretari d’Estat per les colònies Churchill, i signava el Tractat Angloirlandès, pel qual es constituiria, no una República d’Irlanda, sinó un «Estat Lliure», integrat a la Corona britànica, amb la separació dels comtats del nord d’acord amb els plans unionistes.

Amb aquest acord, el govern britànic aconseguia dividir els seus adversaris. Les forces irlandeses s’escindirien entre els partidaris del nou Estat i el Tractat, que comptarien amb el suport britànic i les classes més benestants, i els contraris al Tractat, fidels als objectius republicans d’alliberament complet. La lluita ara esdevindria una guerra civil, en la qual el nou govern formaria l’Exèrcit Nacional, ràpidament armat i assistit pels britànics, juntament amb una part minoritària de l’IRA favorable al Tractat, mentre el bàndol contrari combatria a les files de l’IRA anti-Tractat.

Ja en l’inici del conflicte, en l’ocupació del Four Courts de Dublín pels contraris al Tractat, les forces de l’Estat Lliure de Michael Collins usaren canons de l’exèrcit britànic per bombardejar els republicans. L’exèrcit britànic proveí fins i tot els vaixells amb els quals les forces més ben armades de l’Estat Lliure desembarcaren en diversos punts per trencar les àrees sota control de l’IRA anti-Tractat, que progressivament anà perdent terreny. La brutalitat de la guerra entre antics camarades fou sagnant. Les forces de l’Estat Lliure executaren sense judici centenars de combatents de l’IRA, inclosos presos, com a represàlia per les accions de l’IRA anti-Tractat, que al seu torn atacà membres del govern. Collins mateix fou mort durant el conflicte, i la seva figura passà a ser recordada pels republicans com la d’un traïdor.

Finalment, la victòria de les forces del govern provisional suposà l’empresonament de milers de republicans, la consolidació de la partició d’Irlanda, i la creació d’un nou Estat amb un govern profundament conservador i reaccionari del Cumann na nGaedheal, amb elements fins i tot feixistes, econòmicament dependent de Londres, aliat amb una poderosa i reaccionària Església Catòlica, molt allunyat del projecte emancipador i igualitari republicà original. El nou Estat seria governat alternativament pel Cumann na nGaedheal (després Fine Gael) i el Fianna Fail, tots dos al servei de la mateixa classe dominant fins als nostres dies.

La partició d’Irlanda fou, doncs, un gran assoliment per a l’imperi britànic i les classes dominants, que desbarataren així el procés revolucionari irlandès.

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">En defensa de la Renda Bàsica Universal com una de les eines per avançar en la batalla per la superació del capitalisme, subvertir la relació entre treball i societat i garantir les condicions materials d’existència que possibiliti la llibertat de la inmensa majoria de la població no rica.</span></p><section class="elementor-section elementor-inner-section elementor-element elementor-element-1aa156d elementor-section-content-middle elementor-hidden-phone elementor-hidden-tablet elementor-section-boxed elementor-section-height-default elementor-section-height-default" data-element_type="section" data-id="1aa156d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); background-color: white; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 0px; margin-top: -8px; order: var(--order); padding: 0px 0px 38.625px; position: relative; width: 858.5px;"><div class="elementor-container elementor-column-gap-no" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px auto; max-width: 1140px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-column elementor-col-100 elementor-inner-column elementor-element elementor-element-78cd30d" data-element_type="column" data-id="78cd30d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; min-height: 1px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 858.5px;"><div class="elementor-widget-wrap elementor-element-populated" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 858.5px;"><div class="elementor-element elementor-element-172948e elementor-align-left elementor-widget elementor-widget-post-info" data-element_type="widget" data-id="172948e" data-widget_type="post-info.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-style: inherit; font-weight: inherit; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 858.5px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><ul class="elementor-inline-items elementor-icon-list-items elementor-post-info" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; list-style: none; margin: 0px calc(-12.5px); outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-522920e elementor-inline-item" itemprop="author" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><a class="molongui-disabled-link" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border-bottom: none !important; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: inherit !important; cursor: inherit !important; display: flex; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-author" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__item-prefix" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">PER</span> EULÀLIA REGUANT CURA I MAR AMPURDANÈS</span></a></li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-9e6516d elementor-inline-item" itemprop="datePublished" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-date" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">1 DE MARÇ DE 2024</span></li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-4c4b49f elementor-inline-item" itemprop="about" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-terms" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__terms-list" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-post-info__terms-list-item" href="https://catarsimagazin.cat/temes/treball-capital/" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">CAPITAL-TREBALL</a></span></span></li></ul></div></div></div></div></div></section><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 858.5px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><p class="has-drop-cap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Els darrers anys, i sobretot a partir de la pandèmia, l’extensió del coneixement i els debats al voltant de la Renda Bàsica Universal (RBU) han pres més rellevància. Des de debats al voltant de la seva viabilitat als que aborden la idoneïtat i justícia d’aquesta política. </p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En aquest article no parlarem de com pagar-la sinó de per què és una proposta que pot ser útil i eficaç en la batalla de les persones que creiem que el capitalisme s’ha de combatre. També és necessari explicar que no farem una anàlisi exhaustiva de la situació social i econòmica i en conseqüència de l’evolució del capitalisme i de les conseqüències del pas d’un capitalisme fordista a un capitalisme financeritzat.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Marx, a <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Crítica del Programa de Gotha</em>, va escriure que “L’home que no posseeix altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualssevol situacions socials i culturals, ha de ser esclau dels altres homes, dels que s’han apoderat de la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d’aquests, és a dir, només pot viure amb el seu permís.” Aquesta afirmació no dista tant de la definició que, a <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Política</em>, feia Aristòtil del treball assalariat com a “esclavitud a temps parcial” o “esclavitud limitada”. Això ens porta a discutir quines són les propostes que ens permeten avançar en la llibertat de les persones, partint de la premissa que el que limita aquesta llibertat és la manca de condicions materials d’existència a què la forma de produir capitalista aboca a la gran majoria de la població no rica.</p><figure class="wp-block-image aligncenter size-full is-resized" style="box-sizing: border-box; clear: both; display: table; margin: 50px auto 75px; text-align: center;"><picture class="wp-image-27565" decoding="async" fetchpriority="high" style="box-sizing: border-box; height: auto; width: 458px;"><source data-sizes="(max-width: 500px) 100vw, 500px" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg.webp 500w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-300x200.jpeg.webp 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-306x204.jpeg.webp 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-299x199.jpeg.webp 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-277x184.jpeg.webp 277w" sizes="(max-width: 500px) 100vw, 500px" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg.webp 500w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-300x200.jpeg.webp 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-306x204.jpeg.webp 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-299x199.jpeg.webp 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-277x184.jpeg.webp 277w" style="box-sizing: border-box;" type="image/webp"></source><img alt="" class="lazy loaded" data-sizes="(max-width: 500px) 100vw, 500px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg 500w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-300x200.jpeg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-306x204.jpeg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-299x199.jpeg 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-277x184.jpeg 277w" data-was-processed="true" decoding="async" fetchpriority="high" height="333" sizes="(max-width: 500px) 100vw, 500px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m.jpeg 500w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-300x200.jpeg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-306x204.jpeg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-299x199.jpeg 299w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/image_processing20230706-13080-1n1j94m-277x184.jpeg 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="500" /></picture></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Més enllà de definir la Renda Bàsica Universal com una assignació <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">individual</span>, de manera que és la ciutadania el subjecte d’<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">igualtat</em>; <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">universal</span>, és a dir, la rep tothom de la zona geogràfica on s’implanti; <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">incondicional</span>, on no hi ha cap exigència de condicions més enllà de la residència; i finalment, una <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">quantia a percebre igual,</span> però amb un sistema de finançament republicà-socialista on els rics són els que hi perden; tenim clar que la RBU no és per si sola una finalitat o una alternativa, sinó que és una eina pel procés de canvi.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Sense voluntat d’exhaustivitat, detallem tres dels eixos pels quals estem convençudes que la RBU pot contribuir a la superació del capitalisme, com una de les polítiques que batallin per la reversió de les tendències econòmiques.</p><ol style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; list-style-image: initial; list-style-position: initial; margin: 0px 0px 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una eina de lluita anticapitalista</span></li></ol><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Superant els discursos ètics al voltant de la RBU, tot i que és cert el que algunes crítiques expressen que, assumint els arguments liberals, la RBU podria ser una eina legitimadora del sistema -de la mateixa manera que actuen moltes de les reivindicacions reformistes actuals-, la renda bàsica pot ser una eina emancipatòria perquè problematitza un element central del sistema com és l’obligatorietat de passar pel mercat laboral per tenir accés a rendes o al benestar. De fet, quan en l’actualitat es parla del dret al treball digne el que es fa és edulcorar el fet imprescindible de vendre la nostra força del treball. Ja era Marx que es referia sense miraments al caràcter estrany del treball assalariat perquè quan no existeix una coacció física o de qualsevol altre tipus es fuig del treball com de la pesta. De manera que genuïnament la RBU transformaria aquesta obligació en un dret i, per tant, no en una via per suavitzar el capitalisme. És a dir, el mer fet d’eludir l’obligatorietat de vendre la força del treball per obtenir les mercaderies bàsiques per sobreviure ja és una base d’erosió i disputa de la base d’explotació de la classe dominant. Per tant, pot ser una eina de desmercantilització de la força del treball i alhora una eina per enfortir el poder de negociació obrer davant del capital.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">2. Una eina de lluita feminista</span></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En un moment d’intensificació del temps i la càrrega laboral, de flexibilitat a l’empresa, i de ritmes de vida sotmesos a l’empresa, el que veiem és la impossibilitat de separar temps de vida i temps de treball. L’empresa és la institució que gestiona el temps de la vida dels seus treballadors des de la lògica de la maximització dels beneficis. Així la separació entre producció i reproducció de l’era fordista i industrial ja no existeixen, i les activitats pròpies de l’esfera reproductiva estan en mans dels nous mercats per ser explotats. La reproducció de la vida s’està duent a terme de manera molt precària, amb grans mancances i un esforç brutal de les dones a les llars. Per això, la RBU podria servir per tenir major capacitat per assolir una divisió en el terreny de la reproducció i les cures més justa. És més, i en la línia del punt anterior, permetria a la gent decidir si entrar o sortir dels mercats laborals, de la mateixa manera que permetria qüestionar i discutir l’actual divisió del treball.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">3. Una eina per augmentar el poder social de la població no rica en l’economia</span></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’impacte de la RBU, com ja hem dit, pot alterar les relacions socials de producció, de manera que també pot facilitar l’inici de processos de producció, individuals i col·lectius, al marge del sistema actual productivista i consumista. Això amb un plantejament integral necessàriament de polítiques combinades com ara salari mínim, negociació col·lectiva, reducció de la jornada, política de sòl i habitatge, model agroalimentari, límits energètics,… De manera que així s’obri la porta a nous sistemes de relacions socials que estableixin les bases i experiències necessàries per, des de la realitat, prefigurar la societat per la qual lluitem.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">4. Una eina per augmentar la capacitat de l’organització popular</span></p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Si és una eina que permet disputar l’obligatorietat de la venda de la força del treball, és una eina que permet guanyar llibertat per decidir el temps dedicat al capital. Desposseïts dels mitjans de producció, la classe treballadora pot triar entre capitalistes, però sempre ha de vendre’s a un. Nosaltres que ens oposem a la naturalesa obligatòria del mercat laboral capitalista, la renda bàsica possibilita que les persones no sols tenen el dret abstracte a la llibertat, sinó els recursos materials per exercir la llibertat. Per tant, pot ser un procés que alliberi temps per crear i impulsar àmbits d’autonomia col·lectiva que no se sotmetin a la lògica de la propietat i l’acumulació del sistema. Tenir l’existència garantida atorga la capacitat de dir “no” a les vides que no es vol viure i, per tant, atorga més capacitat per participar de la vida comunitària o d’organitzar-se al voltant del moviment popular o organitzacions que treballin per la consecució de més drets i la subversió del sistema. Necessitem un temps de mobilització general. La RBU és evident que no s’implementarà per una acció institucional autònoma. Els drets guanyats a través de la mobilització, com en el seu moment va ser la jornada de 8 h o com seria necessàriament la Renda Bàsica Universal, permeten avançar en aquesta organització. El fet que les millores directes siguin assolides a través de la lluita, legitimen l’organització, i alhora s’avança en aquesta perquè la millora porta associada un guany de temps i un principi de base autònoma d’existència.</p><figure class="wp-block-image aligncenter size-full is-resized" style="box-sizing: border-box; clear: both; display: table; margin: 50px auto 75px; text-align: center;"><img alt="" class="wp-image-27566 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 292px) 100vw, 292px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1.png 292w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1-277x157.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="165" sizes="(max-width: 292px) 100vw, 292px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1.png 292w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2024/03/pilot-1-277x157.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom; width: 490px;" width="292" /></figure><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">A mode conclusió, la RBU no es pot entendre com tota la política econòmica a defensar en un marc d’organització i lluita per la superació del capitalisme, sinó que és una de les mesures de política econòmica, com expliquen <a href="https://www.upo.es/revistas/index.php/ripp/article/view/5592/4865" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Casassas, Martinez-Cava i Raventós</a>. És una de les mesures que ha de compondre el programa polític, detallat i concret, de mesures materials per respondre a les necessitats col·lectives i polititzar el descontentament i l’esgotament col·lectiu. És una mesura necessàriament d’un programa de mínims, com ho és l’avenç per un habitatge digne o per millorar el marc de garanties per a la classe treballadora en l’àmbit laboral, que no oblida el seu programa de màxims, on més enllà de la redistribució de la riquesa s’escomet la necessitat de distribució dels mitjans de producció.</p><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Així, entenem que la renda bàsica no es pot entendre només en una lògica de nova distribució sinó que té un component de subversió gens menyspreable: garantir l’existència material a tota la població. Això canviaria les regles del joc tal com estan avui imposades. No “superaria” per si sola el capitalisme, simplement modificaria les condicions en favor de la immensa majoria no rica. Aquesta és una de les raons que fan que la renda bàsica com la que aquí expliquem sigui defensada a la nostra nació (i també en algunes altres) per persones, moviments i organitzacions d’esquerres.</p></div></div>

En defensa de la Renda Bàsica Universal com una de les eines per avançar en la batalla per la superació del capitalisme, subvertir la relació entre treball i societat i garantir les condicions materials d’existència que possibiliti la llibertat de la inmensa majoria de la població no rica.

PER EULÀLIA REGUANT CURA I MAR AMPURDANÈS
1 DE MARÇ DE 2024
CAPITAL-TREBALL

Els darrers anys, i sobretot a partir de la pandèmia, l’extensió del coneixement i els debats al voltant de la Renda Bàsica Universal (RBU) han pres més rellevància. Des de debats al voltant de la seva viabilitat als que aborden la idoneïtat i justícia d’aquesta política.

En aquest article no parlarem de com pagar-la sinó de per què és una proposta que pot ser útil i eficaç en la batalla de les persones que creiem que el capitalisme s’ha de combatre. També és necessari explicar que no farem una anàlisi exhaustiva de la situació social i econòmica i en conseqüència de l’evolució del capitalisme i de les conseqüències del pas d’un capitalisme fordista a un capitalisme financeritzat.

Marx, a Crítica del Programa de Gotha, va escriure que “L’home que no posseeix altra propietat que la seva pròpia força de treball, en qualssevol situacions socials i culturals, ha de ser esclau dels altres homes, dels que s’han apoderat de la propietat de les condicions objectives del treball. Només pot treballar amb el permís d’aquests, és a dir, només pot viure amb el seu permís.” Aquesta afirmació no dista tant de la definició que, a Política, feia Aristòtil del treball assalariat com a “esclavitud a temps parcial” o “esclavitud limitada”. Això ens porta a discutir quines són les propostes que ens permeten avançar en la llibertat de les persones, partint de la premissa que el que limita aquesta llibertat és la manca de condicions materials d’existència a què la forma de produir capitalista aboca a la gran majoria de la població no rica.

Més enllà de definir la Renda Bàsica Universal com una assignació individual, de manera que és la ciutadania el subjecte d’igualtat; universal, és a dir, la rep tothom de la zona geogràfica on s’implanti; incondicional, on no hi ha cap exigència de condicions més enllà de la residència; i finalment, una quantia a percebre igual, però amb un sistema de finançament republicà-socialista on els rics són els que hi perden; tenim clar que la RBU no és per si sola una finalitat o una alternativa, sinó que és una eina pel procés de canvi.

Sense voluntat d’exhaustivitat, detallem tres dels eixos pels quals estem convençudes que la RBU pot contribuir a la superació del capitalisme, com una de les polítiques que batallin per la reversió de les tendències econòmiques.

Una eina de lluita anticapitalista

Superant els discursos ètics al voltant de la RBU, tot i que és cert el que algunes crítiques expressen que, assumint els arguments liberals, la RBU podria ser una eina legitimadora del sistema -de la mateixa manera que actuen moltes de les reivindicacions reformistes actuals-, la renda bàsica pot ser una eina emancipatòria perquè problematitza un element central del sistema com és l’obligatorietat de passar pel mercat laboral per tenir accés a rendes o al benestar. De fet, quan en l’actualitat es parla del dret al treball digne el que es fa és edulcorar el fet imprescindible de vendre la nostra força del treball. Ja era Marx que es referia sense miraments al caràcter estrany del treball assalariat perquè quan no existeix una coacció física o de qualsevol altre tipus es fuig del treball com de la pesta. De manera que genuïnament la RBU transformaria aquesta obligació en un dret i, per tant, no en una via per suavitzar el capitalisme. És a dir, el mer fet d’eludir l’obligatorietat de vendre la força del treball per obtenir les mercaderies bàsiques per sobreviure ja és una base d’erosió i disputa de la base d’explotació de la classe dominant. Per tant, pot ser una eina de desmercantilització de la força del treball i alhora una eina per enfortir el poder de negociació obrer davant del capital.

2. Una eina de lluita feminista

En un moment d’intensificació del temps i la càrrega laboral, de flexibilitat a l’empresa, i de ritmes de vida sotmesos a l’empresa, el que veiem és la impossibilitat de separar temps de vida i temps de treball. L’empresa és la institució que gestiona el temps de la vida dels seus treballadors des de la lògica de la maximització dels beneficis. Així la separació entre producció i reproducció de l’era fordista i industrial ja no existeixen, i les activitats pròpies de l’esfera reproductiva estan en mans dels nous mercats per ser explotats. La reproducció de la vida s’està duent a terme de manera molt precària, amb grans mancances i un esforç brutal de les dones a les llars. Per això, la RBU podria servir per tenir major capacitat per assolir una divisió en el terreny de la reproducció i les cures més justa. És més, i en la línia del punt anterior, permetria a la gent decidir si entrar o sortir dels mercats laborals, de la mateixa manera que permetria qüestionar i discutir l’actual divisió del treball.

3. Una eina per augmentar el poder social de la població no rica en l’economia

L’impacte de la RBU, com ja hem dit, pot alterar les relacions socials de producció, de manera que també pot facilitar l’inici de processos de producció, individuals i col·lectius, al marge del sistema actual productivista i consumista. Això amb un plantejament integral necessàriament de polítiques combinades com ara salari mínim, negociació col·lectiva, reducció de la jornada, política de sòl i habitatge, model agroalimentari, límits energètics,… De manera que així s’obri la porta a nous sistemes de relacions socials que estableixin les bases i experiències necessàries per, des de la realitat, prefigurar la societat per la qual lluitem.

4. Una eina per augmentar la capacitat de l’organització popular

Si és una eina que permet disputar l’obligatorietat de la venda de la força del treball, és una eina que permet guanyar llibertat per decidir el temps dedicat al capital. Desposseïts dels mitjans de producció, la classe treballadora pot triar entre capitalistes, però sempre ha de vendre’s a un. Nosaltres que ens oposem a la naturalesa obligatòria del mercat laboral capitalista, la renda bàsica possibilita que les persones no sols tenen el dret abstracte a la llibertat, sinó els recursos materials per exercir la llibertat. Per tant, pot ser un procés que alliberi temps per crear i impulsar àmbits d’autonomia col·lectiva que no se sotmetin a la lògica de la propietat i l’acumulació del sistema. Tenir l’existència garantida atorga la capacitat de dir “no” a les vides que no es vol viure i, per tant, atorga més capacitat per participar de la vida comunitària o d’organitzar-se al voltant del moviment popular o organitzacions que treballin per la consecució de més drets i la subversió del sistema. Necessitem un temps de mobilització general. La RBU és evident que no s’implementarà per una acció institucional autònoma. Els drets guanyats a través de la mobilització, com en el seu moment va ser la jornada de 8 h o com seria necessàriament la Renda Bàsica Universal, permeten avançar en aquesta organització. El fet que les millores directes siguin assolides a través de la lluita, legitimen l’organització, i alhora s’avança en aquesta perquè la millora porta associada un guany de temps i un principi de base autònoma d’existència.

A mode conclusió, la RBU no es pot entendre com tota la política econòmica a defensar en un marc d’organització i lluita per la superació del capitalisme, sinó que és una de les mesures de política econòmica, com expliquen Casassas, Martinez-Cava i Raventós. És una de les mesures que ha de compondre el programa polític, detallat i concret, de mesures materials per respondre a les necessitats col·lectives i polititzar el descontentament i l’esgotament col·lectiu. És una mesura necessàriament d’un programa de mínims, com ho és l’avenç per un habitatge digne o per millorar el marc de garanties per a la classe treballadora en l’àmbit laboral, que no oblida el seu programa de màxims, on més enllà de la redistribució de la riquesa s’escomet la necessitat de distribució dels mitjans de producció.

Així, entenem que la renda bàsica no es pot entendre només en una lògica de nova distribució sinó que té un component de subversió gens menyspreable: garantir l’existència material a tota la població. Això canviaria les regles del joc tal com estan avui imposades. No “superaria” per si sola el capitalisme, simplement modificaria les condicions en favor de la immensa majoria no rica. Aquesta és una de les raons que fan que la renda bàsica com la que aquí expliquem sigui defensada a la nostra nació (i també en algunes altres) per persones, moviments i organitzacions d’esquerres.