Aquest article correspon al primer d’una sèrie que té per objectiu reflexionar al voltant de la situació econòmica i social que estem vivim, de quines són les perspectives que es deriven d’aquesta diagnosi i quines podrien ser algunes propostes polítiques i econòmiques que ens haurien de permetre afrontar la realitat present i avançar en la construcció d’un futur que suposi les màximes oportunitats per a les majories.

Vivim uns moments convulsos, veiem com tots aquells valors que formaven part de l’estructura social i cultural de la nostra societat trontollen: des del multilateralisme comercial, pilar fonamental de la globalització econòmica, fins a la mateixa concepció dels drets humans i de la llibertat individual i col·lectiva, amenaçats per l’auge global de l’extrema dreta. Assistim a la formació de blocs econòmics liderats per estats forts que qüestionen la democràcia liberal tal com la coneixíem. Aquesta dinàmica superestructural es forma d’acord amb una realitat estructural on la reproducció ampliada del capital es troba en dificultats, sobretot en els centres capitalistes més rellevants. A la vegada, assistim a l’eclosió dels efectes derivats de la crisi ecològica desencadenada per l’evolució històrica del capitalisme i el seu impacte sobre els ecosistemes. S’està formant, com diria Jason W. Moore, una nova “trama de la vida” en la qual tots aquests elements es vinculen entre ells i comporten com a resultat un escenari en el qual les condicions de vida de milions de persones són cada cop més precàries i angoixants.

Si això és així arreu del planeta, també ho és en el nostre entorn proper. La Unió Europea (UE) es troba immersa en una crisi evident, sense capacitat de lideratge, i amb diferents tendències en el seu si que amenacen amb la seva implosió. Els episodis de la guerra d’Ucraïna i el del conflicte palestí evidencien el paper irrellevant de la Unió Europea, situant-se com a gregari de la posició dels Estats Units d’Amèrica (EUA), incapaç de tenir cap paper genuí de distensió d’uns conflictes que es desencadenen a les seves fronteres.  

En l’àmbit català ens trobem immersos en aquesta dinàmica de polarització i incertesa que es dona a escala internacional, a la vegada que també patim la ressaca del procés independentista que ha deixat com a residu la frustració d’una part important de la població. L’angoixa pel futur incert i la frustració política s’estan convertint en els vímets que alimenten el foc de l’extrema dreta catalana, que, juntament amb l’espanyola, es proposen com a agents polítics rellevants en la concreció de l’agenda política i social del futur immediat.

Per a la població nascuda a la dècada dels 2000, el capitalisme mai no ha representat un model de prosperitat

La realitat que s’està configurant s’assembla poc a la que es vivia en el si del capitalisme abans de l’eclosió de la crisi del 2008. De fet, la tesi que presentaré és que, a partir del 2008, s’han succeït una sèrie de canvis en l’estructura de la nostra societat que són els que ens han fet avançar cap a una realitat que mai més no tornarà a ser igual a l’anterior a aquests canvis. Podem afirmar que, per a la població nascuda a la dècada dels 2000, el capitalisme mai no ha representat un model de prosperitat: la paraula “crisi”, referida a l’economia, a la societat, a la política i a l’ecologia forma part de l’imaginari amb el qual aquesta població jove percep el context en el qual ha de desenvolupar la seva vida present i futura.

La crisi del 2008, la fi del capitalisme desbocat

La mal anomenada crisi financera del 2008, que en realitat va ser una crisi estructural pròpia de les contradiccions internes de l’evolució del capitalisme, va representar la fi de l’etapa de creixement folgat que havia caracteritzat l’evolució capitalista des de la superació de la crisi de la dècada dels setanta del segle passat. La globalització econòmica, sota la gestió política i social del neoliberalisme, va suposar la recuperació del dinamisme que el capitalisme havia perdut durant la crisi dels setanta. L’extensió en horitzontal, convertint el món en una fàbrica liderada per les empreses transnacionals i l’aprofundiment en vertical, que va suposar un procés imparable per convertir en mercaderia tots els àmbits de la vida possibles, van ser els processos que van donar sentit a aquesta dinàmica.

La prioritat de pagar el deute és l’excusa per dirigir cap a mans privades la major part dels excedents capitalistes

Les pèssimes condicions d’integració solvent que aquest model oferia per a la majoria de la població feien impossible absorbir tota la capacitat de desplegament productiu que el capitalisme global proposava. La solució d’això va ser el crèdit, o dit d’una a altra manera, la possibilitat de portar els recursos del futur al present per expandir la producció i el consum. Això ens va portar a la realitat de la bombolla financera, on semblava que els diners es creaven a partir dels diners, sense cap nexe amb l’economia real. La crisi del 2008 va representar la fi d’aquesta orgia capitalista. El teorema del “too big to fail” va ser l’excusa per consolidar una operació de rescat públic del deute privat. En societats endeutades fins al capdamunt, el dispositiu de l’austerocràcia serà el disseny de política econòmica que s’instal·larà en les agendes de tots els governs del món capitalista. La prioritat de pagar el deute servirà com a excusa per dirigir cap a mans privades la major part de l’excedent que són capaces de generar aquestes societats.

La pandèmia, els límits del capitalisme autista

En el moment en el qual la majoria de les persones es trobaven definint els seus itineraris vitals en un context de la duresa que marcava l’austeritat, es va esdevenir un fet inèdit en el desenvolupament del capitalisme. Per primera vegada un fenomen, en principi, no derivat de la dinàmica productiva i financera interna del model, esdevenia letal per al funcionament d’aquest. Un virus, el SARS-CoV-2, va irrompre en l’economia i va aconseguir paralitzar la cadena de producció global. Tal com expliquen Robert Wallace i Andreas Malm, la pandèmia sí que té a veure amb l’evolució del capitalisme: les motoserres i els buldòzers del progrés, violant l’enèsima zona salvatge del planeta i posant en contacte éssers vius que fins ara vivien aïllats, esdevenen un perill permanent de zoonosi.

Com explica Robert Wallace, les pandèmies avui són com huracans en formació permanent, i les condicions socials i econòmiques de l’economia global esdevenen clau perquè aterrin i esdevinguin devastadores. A partir de la pandèmia, conceptes com “ecodependència”, i “interdependència”, esdevenen essencials per a l’evolució de les nostres societats. La pandèmia ens ha fet conscients que no estem soles en el planeta i que, a banda d’altres persones, convivim amb una infinitat de virus i de bacteris que ni coneixem ni dominem, i que poden esdevenir una amenaça letal. A la vegada, la pandèmia també ha mostrat que el control social i la militarització de les societats són possibles en moments de xoc.

El canvi climàtic, el símptoma del capitalisme impossible

En aquest context, la sequera, la DANA, els incendis incontrolats, etcètera, comencen a fer-se notar en la nostra societat. Comporten uns nivells de devastació que fan que el concepte de “zona catastròfica”, i els recursos que suposa atendre aquesta realitat, es facin notar en els malmesos comptes públics. A la vegada, aquest fenomen impacta en el sector productiu, tot dificultant-ne el funcionament, sobretot del sector primari, i fent aflorar processos inflacionaris que s’intentaran resoldre amb les receptes monetaristes clàssiques que no tenen en compte la novetat dels fenòmens als quals ens enfrontem. Sabem que tots aquests esdeveniments són conseqüència del canvi climàtic, realitat que s’imposa de manera dominant en les agendes polítiques i socials i que ben segur esdevindrà determinant per al futur del capitalisme.

La “transició ecològica capitalista” amenaça de convertir el món en una gran mina per extreure’n els minerals necessaris

El canvi climàtic és una conseqüència de la necessitat històrica del capitalisme d’utilitzar massivament els combustibles fòssils per al seu desplegament, i només amb la reducció dràstica de la utilització d’aquests combustibles es podrà fer front a l’expansió letal d’un procés que no solament amenaça el futur del capitalisme, sinó el de la humanitat en conjunt. La lògica del màxim benefici privat en el mínim temps possible, que continua esdevenint la font de l’únic creixement que sosté el capitalisme, acompanyat d’una gestió cada cop més negacionista dels problemes ecològics, que imposa l’extrema dreta, prometen un futur poc esperançador. El que és segur és que les conseqüències socials d’aquesta realitat, com en el cas de la pandèmia, tindran un clar component de classe: seran les classes populars les que patiran les conseqüències en forma d’un empitjorament de les condicions de vida i, en el pitjor dels casos, en forma d’extermini. No és previsible que el capitalisme es col·lapsi; el que si és segur és que ho facin milions de persones en el si d’un model de societat agressiu i excloent que els allunyarà dels espais i dels recursos materials imprescindibles per viure.

Òbviament, governs i empreses són conscients de la necessitat de transitar envers una realitat menys intensiva en l’ús d’energies fòssils, que utilitzi de manera cada cop més important les energies renovables. La necessitat de recursos minerals, energètics, etc., necessaris per fer front a aquesta “transició ecològica capitalista”, amenaça de convertir el món en una gran mina i de causar més problemes que aportar solucions. Entre els problemes derivats d’aquesta necessitat capitalista per controlar materials estratègics, hi ha l’amenaça del conflicte bèl·lic entre les grans potències implicades en la pugna pel lideratge polític i econòmic. La combinació del fet que totes aquestes potències controlen un important arsenal nuclear, combinat amb el fet que el govern d’aquestes potències està en mans de megalòmans, fa que el futur esdevingui, com a mínim, inquietant.

Els escenaris que es deriven per als anys vinents d’aquesta diagnosi no són gens esperançadors per a les persones. Si no som capaces d’articular els dispositius anticapitalistes necessaris, un futur pitjor del que imaginem s’imposarà de manera implacable.