Quan vaig topar-me amb la recent edició anglesa del darrer llibre de Kohei Saito immediatament em va sobtar llegir-hi a la portada «The International Bestseller». També hi havia una frase elogiosa de Slavoj Žižek, reconegut «marxista-lacanià» i els posicionaments polítics del qual acostumen a ser infumables. Com pot ser que un llibre que parla de comunisme i decreixement sigui un èxit de vendes? Vaig sucumbir al reclam publicitari, vaig comprar l’edició de butxaca i em vaig immergir en la lectura de l’obra, un manifest polític que es paeix molt bé i que és realment interessant, encara que conté nombroses incoherències i punts de vista criticables.

Una crítica al capitalisme verd i a l’optimisme tecnòfil

Comencem pels punts forts de l’obra. Kohei Saito analitza de manera incisiva, seguint la millor tradició marxista, els intents que des de diferents posicionaments polítics s’han realitzat fins ara per fer front a la crisi climàtica que tenim a sobre sense per això qüestionar el sistema capitalista que n’és la causa fonamental, fins al punt que de forma provocativa afirma que «l’ecologisme és l’opi de les masses». En primer lloc, Saito apunta contra el suposat ecologisme assumit des de posicions liberals a Occident, que pretén avançar cap a l’electrificació i la descarbonització sense renunciar al model de consumisme a gran escala que s’ha imposat a les àrees centrals del capitalisme avançat (el «mode de vida imperial»). A través d’un discurs aparentment implicat en reduir dràsticament les emissions de gasos contaminants, constata Saito, aquest ecologisme liberal emmascara una realitat en què l’anomenat Nord Global és el gran responsable de l’emissió directa de CO2, però també de la contaminació dels grans centres industrials del Sud global, on les corporacions del Nord poden externalitzar els costos mediambientals i extreure plusvàlua a través de la sobreexplotació de la classe treballadora de la perifèria capitalista per alimentar els grans mercats del nord. En definitiva, els països del nord presumeixen de ser pioners en l’adopció de mesures mediambientals (a través de l’aplicació de tecnologia i de l’externalització dels processos productius altament contaminants i intensius en mà d’obra barata) mentre acusen els països del sud, on les seves empreses exploten, contaminen i espolien impunement, de no fer prou.

Tanmateix, el capitalisme, basat en l’expansió il·limitada i la utilització cada cop major de recursos naturals finits, xoca amb el seu darrer límit. Com afirma Saito: «No importa si el capitalisme sembla funcionar perfectament bé; sempre hi haurà un límit final a allò que està disponible per a l’explotació a la Terra.1» A mesura que s’esgoten els recursos extrets de la perifèria i les fronteres a partir de les quals es pot explotar mà d’obra barata es difuminen, l’absència d’un «enfora» on externalitzar i espoliar significa un cop mortal per al capitalisme; sense possibilitats d’externalització, la taxa de benefici cau i l’acumulació de capital a escala global no pot prosseguir. El capitalisme verd, la millor síntesi programàtica del qual és la cortina de fum que són els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), es basa en l’autoengany de pensar que el capitalisme pot seguir funcionant com si res, amb energia neta i sense renunciar al mode de vida imperial, en les noves condicions que ha creat la seva tendència intrínsecament destructiva i depredadora.

En segon lloc, Saito subratlla les contradiccions del keynesianisme verd sostingut per l’esquerra progressista. Es pot esperar que, sense cap tipus de regulació, a través de plans d’inversió pública massius en el desenvolupament de noves tecnologies i l’extensió d’energies netes, el capitalisme podrà tenir els estímuls necessaris per créixer a un ritme sostingut i al mateix temps avançar cap a un horitzó de zero emissions en les properes dècades? La resposta que dona Saito és negativa. El creixement econòmic va associat al creixement del consum de mercaderies, amb la qual cosa seria necessària una millora espectacular en l’eficiència tecnològica perquè aquest creixement impliqués una reducció dràstica de l’emissió de gasos contaminants. D’altra banda, perquè aquesta eficiència productiva no anés acompanyada d’una eliminació massiva de llocs de treball (i per tant de la misèria generalitzada), serien necessaris ulteriors estímuls per al creixement econòmic, que farien augmentar els consums de mercaderies i energia. El fet que alguns països del Nord Global aconsegueixin aparentment la quadratura del cercle consistent en créixer econòmicament mentre es redueixen les emissions de CO2 es deu, com bé apunta Saito, a l’externalització de les activitats productives cap a altres països i al manteniment del control sobre les cadenes de valor globals que flueixen cap als centres del capitalisme avançat. Hauria de ser quelcom de sentit comú a dia d’avui, però val la pena reproduir un fragment de l’obra per tenir clar de què ens parla l’autor quan sosté la impossibilitat d’una tal conjunció:

El creixement econòmic, durant el segle XX, només va ser possible mitjançant l’ús d’enormes quantitats de combustibles fòssils. El creixement econòmic i el consum de combustibles fòssils estan íntimament i inextricablement lligats i, per tant, els combustibles fòssils no es poden substituir per energia verda. Mantenir el mateix nivell de creixement econòmic que abans i, al mateix temps, reduir les emissions de diòxid de carboni és físicament impossible.2

Això no obstant, es promou la ficció de l’electrificació i la desmaterialització com a solucions que faran possible que en el futur es puguin combinar alts ritmes de creixement econòmic sense contaminació. Així, se suposa que hem d’esperar que el mateix capitalisme, amb la seva eterna capacitat d’innovació i inventiva, ens salvi del desastre, en darrer terme amb la intervenció de les Tecnologies d’Emissions Negatives, encara que es desconeguin els efectes irreversibles que aquestes darreres poden tenir sobre els equilibris del planeta. Òbviament, com ens recorda Saito, s’oblida fàcilment que els desenvolupaments del capitalisme tecnològic suposadament eco-friendly comporten l’augment del consum energètic i una extracció voraç de minerals i primeres matèries necessaris per alimentar-lo; una extracció recolzada, val a dir-ho, en el marc de relacions imperialistes dominades per Occident.

En tercer lloc, Saito es mostra força crític amb les teories del decreixement, les quals, prioritzant gairebé de manera absoluta un enfocament basat en el canvi en els estils de vida i la reducció dràstica del consum, no haurien tingut prou en compte la perspectiva de la producció en les seves anàlisis, com tampoc haurien considerat mai com una qüestió fonamental la necessitat de depassar el capitalisme. En aquest sentit, la crítica de Saito es fonamenta en la impossibilitat de conjugar els termes antitètics de decreixement i acumulació capitalista. Cal doncs recuperar l’alternativa històrica que és el comunisme i empeltar-la del principi de la necessitat del decreixement.

En quart lloc, Saito ataca directament la perspectiva acceleracionista per la seva confiança il·lusòria en què el desenvolupament tecnològic ha de portar necessàriament a un futur comunista basat en l’abundància material. Res indica aquesta necessitat històrica. D’aquesta manera, l’acceleracionisme és qualificat per Saito com una manifestació més, des de l’esquerra, del wishful thinking tecno-optimista que caracteritza el nostre temps. En realitat, en paraules de Saito, «la tecnologia acaba suprimint i expulsant la possibilitat de crear una manera de viure completament diferent davant la crisi imminent, de formar una societat realment independent dels combustibles fòssils.3» La solució passaria per prescindir de les tecnologies tancades dominades per les grans corporacions capitalistes i apostar pel desenvolupament de tecnologies obertes controlades per la comunitat (per exemple, a través de comunitats energètiques). La qüestió és però, com evitar que aquestes darreres passin a ser també dominades per les grans corporacions capitalistes (la manera com s’està produint el desenvolupament de les energies renovables, capitalitzat en gran mesura per grans energètiques, és prou il·lustrativa al respecte). Una altra qüestió que tampoc aclareix Saito és com conciliar el desenvolupament democràtic i comunitari d’aquestes tecnologies amb el fet que els materials necessaris són escassos i la seva explotació i comercialització controlada per grans corporacions internacionals.

Un Marx productivista contra un Marx decreixentista?

Kohei Saito insisteix a emmarcar els seus punts de vista en les tesis del darrer Karl Marx, fet que des del meu punt de vista és un error. L’autor separa l’obra teòrica de Marx en dues etapes fonamentals, marcades per una forta ruptura. Si el primer Marx partiria de la creença en el progrés històric i en el paper progressiu que juga el capitalisme pel fet de crear les bases materials necessàries per l’adveniment del comunisme, el darrer Marx posaria en dubte aquestes premisses i deixaria de banda les grans línies teleològiques per fixar-se en realitats que prefigurarien el comunisme (el mir de Rússia, les terres comunals que encara sobrevivien de manera esparsa, les estructures econòmiques tradicionals destruïdes pel colonialisme europeu…). Si el primer seria un Marx eurocèntric i productivista, el darrer seria un Marx que incorpora la perspectiva dels pobles colonitzats i centraria les seves preocupacions en la destrucció del medi natural que implicava el desenvolupament del capitalisme. En efecte, a través del concepte «metabolisme» Marx estableix que els éssers humans tenen una relació simbiòtica amb el medi natural a través del treball i que el capitalisme, a partir de la seva naturalesa explotadora i depredadora, destrueix les bases d’aquesta relació. En tot cas, sense voler entrar en debats i qüestions que corresponen a la marxologia acadèmica, en primer lloc és dubtós que l’obra de Marx es pugui dividir de forma tan arbitrària, desestimar una etapa per passar a reivindicar exclusivament l’altra. En segon lloc, Marx era un home del seu temps i no era aliè a la confiança generalitzada en el progrés, que trasllada a la seva teoria general de la història, fet que no vol dir que l’associació entre comunisme i necessitat històrica fos tan automàtica com es vol creure: en aquest sentit, Marx no separa mai l’avenç cap al comunisme de la lluita de classes i, per tant, de la formació del subjecte revolucionari que n’era el component essencial. En tercer lloc, el Marx decreixentista que ens presenta Kohei Saito es basa majoritàriament en notes preses en l’estudi de les ciències naturals o en la mitificada carta a la revolucionària russa Vera Zassúlitx, en què Marx considera la possibilitat que el mir comunal pogués esdevenir la base per a un futur socialista sense haver de passar pel desenvolupament capitalista. El que és problemàtic no és que es consideri la importància d’aquestes fonts per tenir present la complexitat del pensament de Marx, sinó que es sostingui que tenen més valor que tot el que Marx va publicar en vida i després de la mort (per intermediació d’Engels). Finalment, caldria preguntar-se per què tanta molèstia en voler cercar una mena de font de legitimitat en allò que va dir Marx literalment: la riquesa del pensament marxista és precisament que constitueix un mètode d’anàlisi de la realitat i de praxi revolucionària que es pot aplicar en tot moment. Difícilment a mitjans del segle XIX es podia percebre l’atzucac ecològic a què ens ha conduït el capitalisme.

Encara que, ben mirat, potser la fixació en aquesta pretesa ruptura es relaciona amb una altra constant de l’obra: la denúncia del comunisme soviètic com a «totalitarisme productivista». D’aquesta manera, si el comunisme soviètic prendria com a referent el primer Marx –simplificat–, el de la necessitat històrica, el comunisme decreixentista que sosté Saito es podria referenciar còmodament en aquest segon Marx –mitificat. Òbviament, es passa per alt que el «productivisme» soviètic no es relaciona tant amb una qüestió programàtica com amb el fet que Rússia era un país semi-perifèric de l’economia-món capitalista, cobejat per la predació capitalista: el desenvolupament de la Rússia revolucionària i de l’URSS està totalment condicionat per la necessitat de defensar el procés revolucionari en un context en què les potències imperialistes assetjaven la Rússia soviètica per totes bandes. El marxisme és teoria, però és també i sobretot praxi. El marxisme-leninisme no es pot interpretar com una mena de deformació monstruosa del «pitjor» Marx; és el desenvolupament concret del projecte revolucionari comunista en unes circumstàncies concretes i determinades, amb tots els seus èxits i defectes. No hi ha un Marx pur i una tradició marxista lliure de culpa, com tampoc hi ha un Marx impur i una tradició marxista totalitària que s’hi relaciona inextricablement. Caure en aquest tipus de deformacions és típic de l’idealisme petit-burgès.

Quin comunisme?

Un cop valorades aquestes qüestions més metodològiques, ¿en què s’ha de fonamentar el comunisme de decreixement? En la transició cap a una economia basada en el valor d’ús, en la reducció de la jornada laboral, en l’abolició de la divisió uniformitzadora del treball (per recuperar la seva creativitat i abolir-ne les formes més alienants), en la democratització dels processos de producció, en la priorització del treball essencial i l’eliminació del treball superflu (per exemple, tot allò relacionat amb l’economia especulativa i el màrqueting comercial). En definitiva, segons Saito, «amb la democratització i la desacceleració de la producció, es pot curar la fractura en la interacció metabòlica entre els humans i la natura4.» Fins aquí no hi trobem gaires coses a objectar. Ara bé, no deixa de ser curiós que en el comunisme proposat per Saito no hi ha expropiació, ni socialització dels mitjans de producció, no hi ha eliminació de la propietat privada, no hi ha tampoc un subjecte revolucionari clar que hagi de construir aquest horitzó. Es fa referència al borrós i imprecís 99%, al virtuosisme de la generació Z (suposadament millor i més capacitada que les anteriors), a lluites ciutadanes i reivindicacions més o menys radicals dels nous moviments socials, però rarament es menciona la lluita de classes i no es considera en cap moment el subjecte revolucionari com a factor decisiu.

El comunisme de Saito és una tercera via. Descartada la via revolucionària-política tradicional (més enllà d’alguna referència imprecisa a exemples de desobediència civil), la base estructural sobre la qual s’hauria de bastir seria l’extensió dels comuns o béns comunals. Els comuns, destruïts per l’acumulació capitalista originària, es caracteritzaven per l’abundància i per la preeminència del valor d’ús, per ser una forma de riquesa oberta, de lliure accés i de propietat comunal; en el seu lloc el capitalisme va deixar escassetat, explotació del treball, circulació de mercaderies i acaparament de riquesa per part d’uns pocs. Lluny de circumscriure’s als primers temps del desenvolupament capitalista, Saito sosté que la lògica depredadora de l’acumulació originària continua en les etapes posteriors (com a acumulació per despossessió), de manera que un dels factors de l’acumulació de capital és la fagocitosi i destrucció de formes d’organització humanes no capitalistes (tradicionals o tossudament recreades).

Hem d’esperar doncs que la força que se suposa que agafaran els comuns com a nova lògica social organitzativa acabarà desbordant, per ella mateixa, el capitalisme sense destruir-lo, que s’imposarà de manera plàcida i pacífica. D’aquesta manera, el comunisme seria segons Saito, seguint l’estela de Zizek, «l’intent conscient de reconstruir els comuns –coneixement, natura, drets humans, societat– desmantellats pel capitalisme.5» El propi desenvolupament de l’estat del benestar durant el segle XX seria un intent, orientat i organitzat per l’Estat, de reconstruir estructures de béns i serveis comunals destruïdes pel desenvolupament capitalista. El neoliberalisme posà fi a aquest intent i Saito afirma que no té sentit plantejar-lo de nou, ja que l’organització dels serveis públics a aquesta escala tenen una naturalesa jeràrquica que està en contradicció amb la naturalesa horitzontal i democràtica dels comuns. Tanmateix, considerant que el capitalisme va aconseguir desmantellar aquestes estructures durant la seva fase neoliberal, no queda gens clar com es podrien tornar a imposar a nivell micro-social i de manera horitzontal si l’estat-nació (que no ha desaparegut com alguns feliçment pretenen) continua jugant el rol de força de xoc al servei del capitalisme globalitzat.

De manera molt sintètica, el concepte «comuns» pot fer referència a una forma organitzativa (que no té res d’ideal i que es combinava amb formes d’explotació del treball productiu i reproductiu) desapareguda sota la pressió brutal del desplegament històric del capitalisme o a una forma organitzativa eternament recreada sota noves formes i de naturalesa radicalment democràtica. Evidentment, la recuperació concreta dels comuns en la primera accepció no té cap mena de sentit ni coherència històrica; Saito ens pretén fer creure que la revolució que ve es caracteritzarà per la imposició gradual i inevitable dels comuns, per la força imparable de les majories socials que en sustentaran el desenvolupament i el creixement.

Però, tenint en compte que les tesis de Saito s’orienten fonamentalment al públic d’un Occident (comptant-hi el Japó, òbviament) altament urbanitzat i amb escasses reminiscències d’experiències comunals en el seu sentit històric, ¿quines són les referències concretes de la construcció d’aquests comuns moderns? Saito les troba en experiències diverses de gestió comunitària i municipal de serveis bàsics, en la gestió comunitària d’energies renovables obertes i en les lluites camperoles del Sud global, que haurien d’informar i inspirar també les noves formes d’organització urbanes. També hi afegeix, en l’àmbit de la producció, l’establiment de cooperatives de treballadores i la cogestió obrera de les empreses (seguint l’exemple d’Alemanya, en el qual també s’emmiralla Thomas Piketty). Conscient que aquestes formes més democràtiques de gestió de les empreses no signifiquen pas l’eliminació de la competència capitalista ni tampoc la possibilitat que puguin ser engolides per aquesta mateixa competència, Saito sosté tanmateix que com a mínim fomenten la cooperació entre treballadores i possibiliten que puguin intervenir directament en la presa de decisions de l’empresa. Tanmateix, si parlem de la cogestió obrera, l’experiència Alemanya no és precisament una mostra que ens pugui induir a l’optimisme: potser en el seu moment va implicar millores materials i va posar frens al despotisme patronal, però també va implicar la domesticació dels sindicats i el moviment obrer alemany, a canvi de ben poca cosa. No hem d’oblidar tampoc que es va aplicar en un context en què la correlació de forces era molt diferent i que la burgesia industrial alemanya s’hi va avenir per conjurar el perill del comunisme.

Pel que fa a les cooperatives de treballadores, no cal dir que estan sotmeses a límits evidents: només signifiquen una part molt reduïda del teixit empresarial i, encara que fomentin la resiliència i la democràcia interna, també poden implicar l’acceptació de formes d’auto-explotació i d’explotació d’altres treballadores assalariades, a més d’estar sempre sotmeses a la temptació d’evolucions cap a formes de funcionament més pròpies de l’empresa capitalista convencional. De fet, el debat sobre el paper del cooperativisme no és nou i es pot trobar en les diferents tendències del socialisme del segle XIX. El revisionista Eduard Bernstein, ja a finals de segle XIX, estava plenament convençut que la participació dels sindicats en la gestió de l’empresa i l’extensió de les cooperatives aconseguirien transformar el capitalisme i impulsar el socialisme des del seu interior, sense necessitat d’una revolució que hi posés fi. Rosa Luxemburg creia, encertadament, que les seves tesis revisionistes només contribuïen a allunyar l’horitzó de la revolució social i a subordinar el moviment obrer als interessos del capital. Sigui com sigui, resta per saber com es podrien imposar aquestes formes en el marc d’una competència capitalista descarnada i sense el suport (i la capacitat normativa i coactiva) de l’Estat.

Si bé és cert que el mateix Marx valorava en el seu moment de manera molt positiva el creixement de les cooperatives de treballadors, en el qual hi veia l’aplicació del principi de l’associació de productors lliures i iguals i una manifestació que el desenvolupament del capitalisme portava involuntàriament a l’aparició de formes d’organització que preludiaven el socialisme, també advertí als obrers que «el sistema cooperatiu, restringit a les formes diminutes que poden elaborar els esclaus assalariats individuals a través dels seus esforços, mai transformarà la societat capitalista. Per convertir la producció social en un sistema gran i harmoniós de treball cooperatiu lliure, es necessiten canvis socials generals, canvis en les condicions generals de la societat, que mai no es realitzaran sense la transferència de les forces organitzades de la societat, és a dir, el poder de l’Estat, dels capitalistes i terratinents als mateixos productors6. No és, tanmateix, l’horitzó que planteja Saito, que parteix d’unes premisses ben diferents.

L’Estat i la revolució: una qüestió irresolta

Pel que fa al paper que ha de jugar l’Estat i la política en tot plegat, Saito planteja la possibilitat de quatre horitzons diferents, en funció del tipus de respostes que es donin a l’emergència climàtica i les conseqüències socials que poden provocar: un feixisme climàtic que sostingui el privilegi d’uns pocs a poder seguir gaudint d’un nivell de vida insostenible a través de mesures coercitives i dictatorials; la barbàrie, provocada pels efectes desbordants que pot causar el canvi climàtic i el col·lapse de la producció alimentària; un maoisme climàtic que emprendria polítiques dures per fer front al canvi climàtic a partir d’una lògica redistributiva i la destrucció dels mecanismes del mercat i de la democràcia burgesa; el comunisme de decreixement proposat per Saito, basat en la democràcia directa i l’ajuda mútua i que tindria la virtut d’evitar l’avenç cap a l’autoritarisme, l’ultranacionalisme o la barbàrie.

Arribem al punt culminant de les palanques necessàries per portar a terme la transició cap al comunisme de decreixement, i aquí l’assaig té debilitats importants. Si bé Saito no ignora del tot la importància que pot tenir l’Estat (i quina classe social el controla) per portar a terme la trinitat revolucionària que proposa (superació del capitalisme, reforma de la democràcia i descarbonització de la societat), la seva hostilitat manifesta envers l’experiència soviètica el fa ser extremament cautelós i caminar de puntetes sobre la qüestió. D’una banda, la seva proposta de construcció d’una societat basada en els comuns, l’ajuda mútua i formes de democràcia directa l’acosta conceptualment a un cert anarquisme, que ell mateix rebutja explícitament i ens diu, sense massa arguments, que és inefectiu a l’hora de combatre el capital a escala global. Tanmateix, es consideri realista o il·lusòria, la perspectiva anarquista es coherent en plantejar que la revolució social només es pot produir a partir de la destrucció de l’Estat: desaparegut l’Estat, la classe capitalista no tindria els instruments de violència necessaris per mantenir la seva dominació de classe. Però ¿com avançar cap a la via del comunisme si no es planteja la conquesta o la destrucció de l’Estat, que segueix existint i els mecanismes del qual segueixen estant al servei de la classe capitalista?

El paradoxal punt de vista de Saito el porta a sostenir vies d’intervenció política que escapen a la lògica de l’Estat-nació. En concret, Saito reclama el municipalisme com a forma d’acció política que pot donar lloc a una sinergia revolucionària entre moviments socials de base i institucions polítiques, situant com a referent l’experiència de Barcelona en Comú en el govern de la capital catalana. Deixant de banda que l’experiment ha quedat molt tocat per la pèrdua de l’alcaldia i que no ha aconseguit generar tant entusiasme popular com sosté Saito, és com a mínim optimista (o directament il·lús) qualificar-lo de revolucionari. Tampoc sembla que hagi contribuït massa a avançar en el sentit del comunisme de decreixement de què parla, ben lluny d’això. Si de cas, l’experiència demostra quins són els límits de la política municipalista quan s’enfronta als interessos de certes corporacions capitalistes i no té mecanismes legals i coercitius per fer-los quadrar.

A mode de conclusióEl darrer llibre de Kohei Saito planteja encertadament quins són els atzucacs a què ens condueix el capitalisme verd i les seves diferents variants ideològiques. El capitalisme és i serà necessàriament un sistema voraç, destructor i explotador. Pensar que el capitalisme pot seguir funcionant de manera inalterada substituint els combustibles fòssils per energies netes equival a una irresponsable fugida d’estudi. Qualsevol intent seriós de fer front al canvi climàtic i a les seves conseqüències mediambientals i socials devastadores passen necessàriament per posar sobre la taula la necessitat d’una alternativa al capitalisme. Saito és valent quan anomena aquesta alternativa pel seu nom, massa temps proscrit: comunisme. La necessitat d’incorporar la perspectiva decreixentista al comunisme el porta però a nombroses incoherències: no pas perquè el decreixement sigui conceptualment incompatible amb el comunisme, sinó perquè en voler prescindir de l’experiència històrica concreta del socialisme del segle XX es passa per alt (o no s’aborda de manera seriosa) la qüestió de la transició i de la lluita de classes. A partir del concepte maoisme climàtic, Saito pretén exorcitzar les ombres del comunisme del segle XX, suposadament per purificar-lo i recuperar-lo com a concepte-guia, però aquest intent el porta a eludir el paper que ha de jugar l’Estat en aquest procés i també a ignorar gairebé de forma clamorosa la lluita de classes en la qüestió fonamental de com avançar en la pràctica cap a la superació del capitalisme en el camí del comunisme. Perquè, a menys que se sostengui de manera absurda que la burgesia capitalista pot ser convençuda (¿potser amb manifestos com aquest?) i que acceptarà entusiasmada la superació del capitalisme, ¿es pot esperar que cessarà la lluita i cedirà a l’irresistible pressió de les multituds i a la proliferació de comuns arreu? ¿Com construir aquesta pressió i aquesta proliferació en un marc d’hegemonia liberal-capitalista total, sense una estratègia revolucionària sobre la conquesta/destrucció del poder? En definitiva, tot i els mèrits evidents de l’obra, ¿no ens trobem davant l’enèsima mostra de desorientació política provinent de l’esquerra i del marxisme acadèmic?

1. Kohei Saito, Slow Down: How Degrowth Communism Can Save the Earth (Weidenfeld & Nichols: London, 2025), p. 16 ↩︎
2. Ibid., p. 43 ↩︎
3. Ibid., p. 147 ↩︎
4. Ibid., p. 209 ↩︎
5. Ibid., p. 91 ↩︎
6. Karl Marx (1866) “Instructions for the Delegates of the Provisional General Council: The Different Questions”, disponible a http://www.marxists.Org/archive/marx/works/1866/ ↩︎