Segon article d'una sèrie del mateix autor que reflexiona sobre la situació econòmica i social actual i fa propostes de futur amb les mà ximes oportunitats per a les majories.
A partir de la diagnosi exposada en l’article anterior, a continuació plantejo algunes idees que em semblen necessà ries per articular una proposta polÃtica, amb l’objectiu que aquesta esdevingui part del debat sobre com recuperar la iniciativa en un moment com l’actual, en què sembla que la imaginació transformadora de l’esquerra està noquejada.
Vivim en la paradoxa entre la urgència i la profunditat dels canvis socials i polÃtics imprescindibles per assegurar un futur en què les majories puguin viure amb dignitat, i l’escassa capacitat polÃtica de la qual disposem per assolir-los. Sense cap moviment de masses que pugui liderar el discurs i la prà ctica transformadors, cal ser conscients que la generositat polÃtica que permeti acords amplis és imprescindible si volem estar a l’altura del que el moment actual requereix.
Abandonar la inèrcia del passat per articular propostes universalitzables i de carà cter global
Davant el món que s’està configurant, resulta absolutament imprescindible que els diferents espais de l’esquerra transformadora abandonin les inèrcies del passat. El moment actual exigeix un nou posicionament col·lectiu, audaç i radical. Necessitem articular propostes que siguin universalitzables i de carà cter global. No en tenim prou amb els projectes de carà cter local, microeconòmic, que han caracteritzat, en els darrers anys, bona part del discurs i la prà ctica de l’esquerra transformadora. Necessitem una articulació polÃtica que ens permeti incidir en els à mbits on es prenen les decisions nocives per a les persones i per als ecosistemes, i que, alhora, ens permeti discriminar positivament totes les iniciatives và lides per avançar envers una societat millor. Compte: això no significa que tot allò que es pugui fer a escala local no sigui útil; el que vull assenyalar és que, davant la urgència que imposa la crisi ecosocial, no és suficient. No podem esperar que l’exemplaritat dels projectes locals esdevingui el ferment del canvi col·lectiu. Necessitem propostes que ens permetin aglutinar la força polÃtica de les majories per intervenir de manera radical allà on es concentra el poder i es prenen les decisions rellevants en l’actualitat. Hem de poder incidir en la polÃtica de transport, d’infraestructures, energètica, alimentà ria, armamentista, etc., si de veritat aspirem a virar el rumb del destà de destrucció on ens condueix indefectiblement el capitalisme.
Ras i curt: el que necessitem per fer front a la crisi ecosocial és avançar en la construcció d’una societat de carà cter comunista
No podem pensar només en propostes que serveixin per fer front a les conseqüències de la crisi ecosocial dirigides al nostre entorn proper —barri, poble o paÃs—; si féssim això, estarÃem construint privilegis. Amb els recursos escassos que queden, les nostres propostes han de voler incidir en el conjunt de la societat. Han de suposar canvis substancials que permetin la satisfacció de les necessitats de la majoria de manera congruent amb la viabilitat dels ecosistemes i de la justÃcia global. Això, des de la meva perspectiva, significa que avui cal dir, alt i clar, que, si veritablement volem tenir alguna oportunitat de canviar el curs dels esdeveniments a què el desenvolupament del capitalisme ens aboca, ens cal proposar el control democrà tic dels recursos i dels mitjans de producció existents per tal de poder planificar quina ha de ser la producció de béns i serveis per cobrir el mà xim nombre de necessitats humanes. Un element significatiu a tenir en compte és que el resultat de la producció ha d’estar orientat a produir “valors d’ús” i no mercaderies. Això significa que cal avançar envers mecanismes no mercantils, on les necessitats humanes siguin les que defineixin l’objectiu tant de la producció com de la distribució. No podem permetre que sigui el preu el que reguli la distribució de tot allò imprescindible per reproduir la vida. Ens cal pensar a eliminar els privilegis distributius basats en la capacitat econòmica individual i substituir-los per criteris democrà tics pels quals cadascú pugui accedir als recursos indispensables per viure de forma equitativa, en funció de les seves necessitats. Ras i curt: el que avui necessitem per fer front a l’emergència que representa la crisi ecosocial és avançar en la construcció d’una societat de carà cter comunista.
Volem un comunisme de l’abundà ncia i la plenitud vital
Una de les crÃtiques que sovint rep un plantejament com aquest és la que es basa a argumentar que difÃcilment una majoria de població donarà suport a una proposta polÃtica que té com a objectiu avançar cap a societats més austeres, assimilant aquesta amb més pobresa i privacions. Al respecte, el que cal tenir clar és que qui garanteix un entorn de privacions per a la majoria és el capitalisme. El capitalisme és qui històricament ha privatitzat allò que era de la comunitat i qui exclou de la possibilitat de satisfer les seves necessitats tots aquells que no poden assumir preus cada cop més privatius, com en el cas de l’habitatge, l’alimentació sana, la tecnologia, l’energia, la cultura i, de manera creixent, la sanitat o l’educació. Davant un capitalisme de racionament, que ens proposa un horitzó d’escassetat i de penúria per a la majoria de la població del planeta, mentre unes elits reduïdes viuran malbaratant de manera obscena els pocs recursos de què disposa la humanitat. El que aquà plantejo és una proposta que pretén avançar envers la possibilitat real de garantir vides plenes per al mà xim nombre de persones, a partir de la reorganització material de la societat.
Hem de deixar d’associar la prosperitat amb el creixement econòmic del capitalisme
Ha de quedar clar que una organització social que pretengui revertir l’actual crisi ecosocial haurà de ser una societat austera en l’ús de recursos i que, òbviament, haurà d’abandonar la matriu de consum que caracteritza el capitalisme actual. No obstant això, pensar en aquesta societat menys intensiva en recursos i en energia no és incompatible amb pensar en una societat més rica i abundant en temps lliure i en relacions humanes. Deixar de produir mercaderies per passar a produir valors d’ús, que restableixin un metabolisme saludable de les persones entre elles i amb el seu entorn natural, significa alliberar una part important del temps de vida actualment destinat a la producció per convertir-lo en temps lliure. El canvi que aquà es proposa és passar d’una societat estressada i destructiva des del punt de vista humà i ecològic a una societat més lliure, entenent per llibertat la capacitat de disposar del temps de vida per construir la col·lectivitat, és a dir, entorns comunitaris que ens permetin el mà xim desenvolupament de les nostres aptituds personals. Hem de deixar d’associar la prosperitat amb el creixement econòmic del capitalisme. Es tracta de passar de la quantitat (creixement) a la qualitat (desenvolupament), redefinint l’abundà ncia segons uns parà metres diferents dels que ens proposa el consum capitalista.