​Li Tuo

​Li Tuo (李陀) és escriptor i crític literari. Ha escrit guions i nombrosos assajos sobre literatura, cinema i art a la Xina. Les seves obres han estat reconegudes amb importants premis, entre ells el Primer Premi Nacional de Contes (1978) per愿你听到这支歌[“Espero que escoltis aquesta cançó”] i els premis a Millor Pel·lícula del Ministeri de Cultura per 李四光 ( Li Siguang , 1979 ) i 18 , coautor. També ha editat antologies fonamentals de literatura xinesa, com ara Literatura de Beijing a la dècada de 1980 i Shijie [Horizontes] entre les dècades de 1990 i 2000. Editor de Jintian [Avui].

I.

Per comprendre la complexitat del socialisme és fonamental adoptar una àmplia perspectiva històrica sobre el desenvolupament real dels moviments socialistes

Des de les primeres etapes del moviment socialista, en el període del socialisme utòpic, ja hi havia aquest tipus d'experiments. Per exemple, el 1824, Robert Owen va viatjar als Estats Units i va comprar 1.214 hectàrees de terra al costat del riu Wabash, al sud d'Indiana. Allí va posar en marxa l'experiment de la comuna New Harmony, que va causar sensació a tot el món. Tot i que aquest somni d'utopia idíl·lica només va durar quatre anys abans de fracassar, va ser el primer intent de construir una societat ideal al mig del sistema mundial capitalista. Com a tal, aquest experiment s'ha de considerar la notable obertura d'una nova era històrica.

Mig segle més tard, la Comuna de París va dur a terme un experiment encara més gran. La victòria de la Comuna de París el 18 de març de 1871 va durar només 72 dies. Durant aquest breu període, el proletariat parisenc no només va establir el primer govern obrer, també va introduir una sèrie de reformes polítiques, econòmiques i culturals. [ 2] Entre elles figuraven l'abolició de l'exèrcit permanent i de la burocràcia estatal, l'eliminació dels elevats salaris dels funcionaris, l'abolició del govern parlamentari i la implantació del sufragi universal democràtic per triar els funcionaris públics en tots els nivells. Aquestes mesures no tenien precedents en el desenvolupament històric arrelat a la propietat privada. Des de la perspectiva de la pràctica social humana, totes les iniciatives revolucionàries impulsades per la Comuna de París van ser, en essència, experimentals.

Encara que aquest experiment va durar poc i va ser sufocat amb violència extrema i ofegat en sang, Marx va argumentar que, “[era] l'alba de la gran revolució social que alliberarà per sempre el gènere humà del domini de classe” (1872). Il·luminats per aquest clarejar, els posteriors moviments socialistes que pretenien enderrocar el sistema capitalista van continuar desenvolupant nous experiments revolucionaris. Tot i els revessos i contradiccions, aquests intents mai han cessat, constituint un dels llegats més valuosos de la Comuna de París per a la lluita socialista.

II.

Les cèlebres propostes urbanístiques de la Rotes Wien [Viena Roja] representen un altre exemple dexperiment revolucionari. Entre 1918 i 1934, el Partit Obrer Socialdemòcrata d'Àustria (SDAP, per la seva sigla en anglès) va governar la capital, Viena, en un període conegut com a Rotes Wien (Bauer, 2021). Durant aquest temps, l'SDAP va aprofitar l'oportunitat de tirar endavant un experiment de socialisme democràtic mitjançant l'aplicació d'una sèrie de reformes. La més emblemàtica va ser la construcció d'habitatges públics per enfrontar les condicions de vida precàries de la classe treballadora vienesa. El 1934 s'havien construït a Viena gairebé 65 mil habitatges públics, organitzats en 348 nous complexos residencials, tots inspirats en sòlids ideals socialistes. Un dels més icònics és el Karl-Marx-Hof, finalitzat el 1924. Aquest enorme complex d'habitatges públics no només oferia 1.400 departaments que albergaven més de 5 mil residents, també incloïa nombroses instal·lacions i serveis públics, com ara grans bugaderies, banys comunals, una clínica dental, una clínica dental, un hospital. Dissenyats amb un equilibri entre allò públic i allò privat, els qui vivien en aquests departaments accedien a excel·lents condicions de vida i una infraestructura de benestar social avançada.

No obstant això, igual que la Comuna de París, aquest experiment també va arribar al final. En aquest cas, el desenllaç va estar marcat per la naturalesa reformista de l'SDAP, un partit que apostava per la política parlamentària. L'experiment socialista, que es va limitar en gran mesura al desenvolupament urbà, es va interrompre bruscament el 1934, quan l'arribada del Partit Nazi al poder va provocar la prohibició de l'SDAP.

III.

L'experiment social reformista de Rotes Wien ens serveix com a punt de referència per reexaminar la “retirada estratègica” de Vladimir Ilich Lenin a la primavera del 1921, quan va abandonar el comunisme de guerra a favor de la Nova Política Econòmica (NEP, per la seva sigla en anglès). Aquest gir no només va modificar profundament la concepció marxista clàssica del socialisme, sinó que també va proporcionar una nova direcció al moviment socialista.

En els darrers anys de la seva vida, Lenin va reconèixer un canvi fonamental en la seva concepció del socialisme, afirmant: “Hem d'admetre que s'ha produït una modificació radical a tota la nostra concepció del socialisme” (1965c). Per múltiples raons, Lenin va semblar abandonar la transició immediata al socialisme a favor d'un camí més complex i perllongat: retrocedir cap a una posició de capitalisme d'Estat i passar d'una tàctica d'assalt a una de setge.

Des d'una mirada contemporània, és important assenyalar que, si bé aquestes experiències històriques ofereixen una gran quantitat d'idees i interpretacions, solen ometre un aspecte clau: per a un govern soviètic que feia només tres anys que existia i encara lluitava per trobar la seva estabilitat, la implementació d'un canvi dràstic en l'estratègia revolucionària era molt experimental a la pràctica. En aquest sentit, els successius ajustaments que Lenin va tirar endavant per transitar aquest complex procés de transició es poden considerar, en gran mesura, com una sèrie d'experiments.

Des d'una perspectiva més àmplia, la Revolució d'octubre del 1917 va ser en si mateixa un experiment revolucionari. Impulsar una revolució proletària en un país agrari endarrerit, no industrialitzat i encara arrelat a la servitud, contradeia les premisses de la teoria marxista clàssica. Aquest experiment trencava completament amb les experiències revolucionàries del proletariat europeu des del segle XIX. Aquesta divergència teòrica explica per què els teòrics de la II Internacional van rebutjar la teoria de Lenin que la revolució havia de començar a la baula més feble del sistema capitalista mundial. Aquests teòrics sempre van mantenir una actitud negativa envers Lenin i els bolxevics. Fins i tot entre els marxistes que recolzaven àmpliament la seva estratègia, hi va haver els que van adoptar una postura crítica davant de les incerteses que implicaven les seves pràctiques específiques.

Els debats ideològics i teòrics suscitats per aquestes qüestions han perdurat més d'un segle. A la Xina han florit debats similars, particularment des de l'inici de l'era de reforma i obertura, quan les discussions sobre la història de la Revolució d'Octubre es van convertir en un camp d'estudi vibrant. Tanmateix, fins i tot en aquests debats, la naturalesa experimental inherent al lideratge de Lenin a la Revolució Russa ha estat poc explorada. Aquesta omissió ha limitat la nostra comprensió del canvi tàctic de Lenin el 1921. Com a resultat, les dificultats i els perills d'aquesta reculada tàctica així com els profunds desafiaments teòrics i pràctics que va plantejar, són sovint subestimats o fins i tot ignorats.

IV.

Lenin va abordar amb claredat aquests desafiaments a les seves obres clau escrites durant els seus últims anys (1921-1923). En aquests textos, va revisar la història de l'aplicació de la NEP amb introspecció i autocrítica seriosa, extraient lliçons dels fracassos previs. També va advertir reiteradament que el govern soviètic s'enfrontaria a dificultats i desafiaments encara més grans en la construcció del socialisme.

A  L'impost en espècie , un document particularment crític pel que fa a la NEP, Lenin va afirmar explícitament que ningú “…esperava que es donés sense ensopegades, amb calma, simple i planament el socialisme 'íntegre'” (1965e). També va rebutjar amb fermesa l'argument que les condicions econòmiques i polítiques de Rússia no complien els prerequisits històrics per a una revolució socialista i que, per tant, els bolxevics no haurien d'haver pres el poder. A això, Lenin va respondre:

Mai no hi haurà “correspondència”, que no pot haver-hi en el desenvolupament de la societat, com tampoc en el desenvolupament de la naturalesa; que només mitjançant una sèrie d'intents —cadascun dels quals, pres per separat, serà unilateral i patirà de certa falta de correspondència— es crearà el socialisme victoriós amb la col·laboració revolucionària dels proletaris de tots els països.

Les reflexions de Lenin, en conjunt amb els altres escrits sobre el tema general d'aconseguir una transició més complexa i perllongada cap al socialisme, formen un cos de pensament ric i complex. A nivell pràctic, destaca un punt clau: la construcció del socialisme ha d'abandonar el somni de fer immediatament un “socialisme íntegre”. Aquesta noció d'evitar els intents dogmàtics d'una realització directa d'un socialisme íntegre va representar un salt significatiu en el plantejament sobre la revolució i la construcció socialistes.

Una anàlisi sistemàtica de la sèrie d'ajustos de Lenin a la dècada de 1920 revela una diversitat tàctica que va des de la implementació d'un impost en espècie per a la pagesia, la restauració de les petites indústries i els petits negocis agrícoles, fins a la reactivació de l'intercanvi de mercaderies, la circulació monetària i el foment de les economies de mercat. No obstant això, aquests retrocessos tàctics es poden entendre com a part d'un compromís estratègic més ampli. Van donar cabuda a les forces espontànies de les economies pageses de petita escala ia elements del capitalisme comercial, tant privat com estatal. Tot plegat, aquests retrocessos van ser passos concrets en l'aplicació de l'estratègia general d'evitar la realització idealista i prematura del “socialisme íntegre”.

Aquestes reculades van tenir greus conseqüències polítiques, suscitant la crítica i l'oposició de tots els bàndols, inclosa la II Internacional i els seus afiliats, els menxevics i els socialistes revolucionaris. El dirigent de l'SDAP Otto Bauer va acusar els bolxevics de “retrocedir cap al capitalisme” i que la Revolució d'Octubre “era una revolució burgesa” (Lenin, 1965a). La revista  Smena Vekh  va acusar els bolxevics d'“enfonsar-se al fang burgès habitual”. [3] Fins i tot dins del Partit Bolxevic hi havia una falta d'unitat, ja que molts membres es resistien a aquests retrocessos. Alguns membres veterans van qüestionar directament a Lenin: "Per què parlar de comerç estatal? Ningú ens va ensenyar comerç a la presó!". Al Comitè Central es van produir aferrissats debats sobre teoria i estratègia entre Lenin, Trotski, Bukharin i Zinoviev. Aquests conflictes interns van crear importants desafiaments per a la implementació de la NEP.

A aquests reptes interns s'hi sumava la greu crisi que travessava Rússia, que, després de la guerra civil, era “com una persona mig morta a cops”. Abundaven les crisis internes, com l'estancament industrial, el declivi de la producció agrícola, una fam devastadora i el creixent malestar de la pagesia, desencadenat per l'oposició al sistema Prodraverstka , que en algunes regions va arribar fins i tot a la revolta. [ 4] Mentrestant, les revolucions proletàries a Europa —en què Lenin i molts marxistes havien dipositat les seves esperances— van fracassar, deixant aïllada la Revolució Russa.

Enmig d'aquestes greus circumstàncies, Lenin i els bolxevics van prendre la decisió audaç d'aplicar una sèrie d'importants reformes econòmiques sense precedents en la teoria marxista tradicional ni en els moviments socialistes. Això plantejava importants desafiaments teòrics i riscos pràctics.

L'enfocament experimental i complex per construir el socialisme, ple de riscos i desafiaments, no ha de ser subestimat Lenin era plenament conscient dels enormes riscos que implicava, i fins i tot va anticipar la possibilitat de fracassar.

V.

El 21 d'abril de 1921, Lenin va escriure a  L'impost en espècie  que

els mestres del socialisme no van parlar en va de tot un període de transició del capitalisme al socialisme ni van recalcar en va els “llargs mals de part” de la nova societat. Aquesta nova societat és també una abstracció que només es pot fer realitat mitjançant intents concrets, imperfectes i variats de crear un o altre Estat socialista.

El 14 d'octubre de 1921, en el seu discurs sobre el quart aniversari de la Revolució d'Octubre, Lenin va esbossar el vincle entre les revolucions democràtic-burgesa i proletari-socialista, explicant que: "La primera es transforma en la segona, la segona resol de pas els problemes de la primera. La segona consolida l'obra de la primera. La segona consolida l'obra de la primera. primera” (1965b).

Dues setmanes més tard, el 3 i 4 de novembre de 1921, en el seu informe sobre la nova política econòmica a la VII Conferència del Partit Comunista de la província de Moscou, Lenin va insistir que la victòria en la lluita no seguia un camí lineal:

I això, tractant-se de guerres comunes. Però quan a la guerra es decideix la sort de tota una classe, es resol el problema, socialisme o capitalisme? Hi ha potser fonament lògic per suposar que un poble que resol per primera vegada aquest problema pot trobar de seguida l'únic mètode correcte i infal·lible? Quines raons hi ha per pensar així? Cap! L'experiència diu el contrari. Cap dels problemes que hauríem d'encarar va poder ser resolt al primer intent, cadascú va haver d'emprendre'l una segona vegada.

Un any després, el 27 de març de 1922, al XI Congrés del Partit Comunista Rus (bolxevic), Lenin va reiterar:

Pel que fa al capitalisme d'Estat, la nostra premsa i en general el nostre partit, cometen l'error de caure en l'intel·lectualisme, en el liberalisme: alambiquem sobre com s'ha de comprendre el capitalisme d'Estat i fullegem llibres vells, i allà es tracta d'una cosa molt diferent, es descriu el capitalisme d'Estat que hi ha sota el capitalisme, però no hi ha ni un sol llibre en què s'escriu. Ni tan sols a Marx se li va acudir dir-ne una sola paraula i va morir sense deixar ni una cita precisa ni indicacions irrefutables. Per això ara hem de tirar endavant sols (1965a).

Al gener de 1923, quan la salut de Lenin es deteriorava, va dictar  Sobre la cooperació , un text clau en què va subratllar la necessitat d'innovacions institucionals per a la construcció del socialisme:

Els nostres adversaris ens han dit moltes vegades que emprenem una obra desgavellada, en implantar el socialisme en un país de cultura insuficient. (1965c).

Revisant avui l'argumentació de Lenin, no podem evitar vincular-la a la història del moviment socialista després de la mort. Hem de reexaminar les pràctiques específiques d'aquest període històric i considerar quants dels girs, les voltes i els fracassos d'aquesta història estan lligats a la repetida afirmació de Lenin que una transició directa al “socialisme íntegre” és inviable. Si la construcció del socialisme abasta desviaments i reculades, evita perseguir “l'únic mètode correcte i infal·lible” i s'absté de “buscar en vells llibres” per determinar el camí i la direcció, sinó que emprèn “una sèrie d'intents variats, imperfectes i concrets”; aleshores, a la pràctica, molts d'aquests “intents concrets” són inevitablement de naturalesa experimental. Això vol dir que l'experimentació social ininterrompuda és un component inseparable de la construcció socialista.

VI.

A la història del socialisme a la Nova Xina després de 1949, les relacions i continuïtats entre les teories i pràctiques de Mao Zedong i Lenin han estat un tema central en la investigació marxista. Tot i que ja hi ha una àmplia literatura sobre el tema, encara hi ha espai per aprofundir en qüestions clau, especialment al voltant de la transició al socialisme. En particular, cal una anàlisi més detallada sobre com Mao va ampliar i desenvolupar de manera creativa la idea de Lenin que el “socialisme íntegre” no es podia assolir de manera simple i directa.

Per exemple, si no es persegueix la realització immediata d'un socialisme íntegre, sorgeix inevitablement una qüestió central sobre la propietat en el socialisme: com s'ha d'entendre el concepte de Lenin de capitalisme d'Estat sota el comunisme? Com aplicar-ho a la pràctica concreta? Quina hauria de ser la seva forma institucional?

Encara que Lenin va abordar aquestes qüestions en obres com L'impost en espècie , no va tenir l'oportunitat de portar-les a la pràctica, posar-les a prova o resoldre-les abans de la seva mort el 1924. Posteriorment, l'estalinisme es va apartar completament de l'estratègia de Lenin, desenvolupant un model completament diferent que, en última instància, va conduir al col·lapse de la Unió Soviètica i va deixar enormes.

Per comprendre la Revolució Xina és essencial analitzar com Mao, considerat el més ferm successor de Lenin, va enfrontar i va resoldre els desafiaments de la construcció socialista. Una revisió detallada dels escrits de Mao —en particular Sobre les deu relacions principals  (abril de 1956), Sobre el tractament correcte de les contradiccions al si del poble (febrer de 1957) i Notes de lectura sobre el Manual d'Economia Política de la Unió Soviètica ( desembre de 1959-febrer de 1960)— juntament amb documents proletariat (1956) i Sobre l'experiència històrica de la dictadura del proletariat (1956), així com altres relats històrics com Reflections on Several Major Decisions and Events [Reflexions sobre diverses decisions i esdeveniments importants ] de Bo Yibo (1991)—, proporciona una visió significativa.

Tot i això, encara que les teories i pràctiques de Mao van heretar clarament l'estratègia de la NEP de Lenin, les dues revolucions van ser enormement diferents. La construcció socialista a la Nova Xina va enfrontar més dificultats i desafiaments, va dur a terme activitats pràctiques més complexes i va acumular tant grans èxits com fracassos. La Revolució Xinesa no només va ser una de les més innovadores en la història del moviment socialista, sinó que també va emfatitzar el dinamisme i la flexibilitat que el caracteritzen. Més important encara, va preservar més possibilitats per al futur del socialisme. Aquesta perspectiva és essencial per examinar la continuïtat entre les dues revolucions. Per tant, comprendre com resoldre els desafiaments que Lenin va deixar oberts es converteix en un aspecte clau per entendre tant la Revolució Xinesa com la reforma i l'obertura de la Xina.

VII.

Al març de 1949, durant la Segona Sessió Plenària del Setè Comitè Central del Partit Comunista de la Xina, Mao va proposar una estructura de propietat composta per cinc sectors: economia de propietat estatal, economia cooperativa, economia individual, economia capitalista privada i economia capitalista d'Estat (1961). Va declarar:

L'economia estatal és socialista pel caràcter i l'economia cooperativa, semisocialista; totes dues més el capitalisme privat, més l'economia individual, més l'economia del capitalisme d'Estat; en què actuen conjuntament l'Estat i el capital privat, seran els sectors principals de l'economia a la república popular i constituiran la nova estructura econòmica democràtica.

Aquesta va ser la primera vegada que Mao va articular de manera integral la idea que en un sistema socialista podien coexistir i operar múltiples formes de propietat, un concepte que, en les darreres dècades, els economistes han anomenat “propietat mixta” en el context de la reforma i l'obertura. Tanmateix, aquest terme no té el rigor teòric i la precisió de la terminologia leninista “capitalisme d'Estat sota el comunisme”. La formulació clara de Mao sobre un sistema de propietat social compost per cinc sectors coexistents a la fundació mateixa de la Nova Xina va representar un esdeveniment de gran rellevància. Fins i tot en el marc més ampli de la història del moviment socialista, va ser un esdeveniment transcendental amb implicacions de llarg abast. No obstant això, aquesta idea no va sorgir del no-res: les seves arrels es troben a les pràctiques experimentals del Partit Comunista de la Xina (PCCh) durant el període de la República Soviètica Xina (1931-1937), sent especialment rellevant l'extensa investigació de Zhang Wentian sobre aquesta idea. 5

El 1922, mentre estudiava als Estats Units a través d'un programa de treball i estudi, Zhang va trobar un article titulat The Development of Soviet Russian Policy [ El desenvolupament de la política soviètica russa ] en una publicació anglesa. Aquest article, aprovat personalment per Lenin, explicava detalladament el rerefons i la teoria de la implementació de la NEP. Conscient de la seva importància, Zhang ho va traduir immediatament al xinès i ho va enviar a la Xina, on va ser publicat a The Republican Daily News de Xangai. Possiblement, aquesta va ser la primera introducció de la NEP de Lenin a la Xina, just quan la pròpia política començava a prendre forma a la Unió Soviètica. Zhang va continuar el seu estudi de la NEP al llarg del prolongat Moviment de Reforma Agrària i la Guerra d'Alliberament (1945-1949) i fins i tot després de renunciar al càrrec de secretari general del PCX. Va realitzar nombroses investigacions i va escriure assajos com On the Development of New-Style Capitalism [ Sobre el desenvolupament del nou estil de capitalisme] (1942). Reiteradament va proposar al Comitè Central del PCX la idea de fomentar el desenvolupament del capitalisme rural sota un règim revolucionari. En el llibre de Bo Yibo Reflections on Several Major Decisions and Events [ Reflexions sobre diverses decisions i esdeveniments importants ], la secció titulada The Blueprint for New China's Construction Drafted at the Second Plenary Session of the Seventh CPC Central Committee [L' avantprojecte per a la construcció de la Nova Xina redactat en la Segona que Zhang, llavors membre del Buró Polític del Comitè Central del PCCh i membre permanent del Buró del Nord-est del Comitè Central, va presentar un document al Comitè Central abans de la sessió plenària titulat Outline of Northeast Xina's Economic Composition and Basic Economic Policies [ Esbós de la composició econòmica i les polítiques econòmiques bàsiques del nord-est . El document va ser posteriorment revisat per Liu Shaoqi i perfeccionat per Mao, que va afirmar de manera explícita: “En termes de política econòmica general, el capital privat ha de ser restringit, però també ha de ser guiat per mitjà de servir a l''economia nacional i al suport del poble'”. 6

L'any 1956, Chen Yun va presentar al VIII Congrés Nacional del PCX un informe titulat New Problems That Have Arisen Following Basic Completion of Socialist Transformation. [ 7] Va argumentar que, dins del marc de la propietat pública i l'economia planificada, el desenvolupament del treball per compte propi i el lliure mercat podien complementar el sistema econòmic socialista. Un cop finalitzat el Segon Pla Quinquennal, Zhou Enlai va proposar també la creació de mercats lliures dins un marc de direcció estatal a determinades regions. Aquestes discussions evidencien que la idea de propietat mixta dins d'un sistema socialista va ser objecte d'un prolongat procés de deliberació i debat al si del PCX. Aquesta idea va ser reafirmada formalment a la Segona Sessió Plenària del Setè Comitè Central i represa al VIII Congrés Nacional del PCX. Tot i això, la seva aplicació pràctica va trobar múltiples obstacles.

A la llum d'aquests antecedents, la “cooperativització” agrícola de principis de la dècada de 1950, la integració de la burgesia nacional durant la Campanya dels Tres Antis (1951) i la Campanya dels Cinc Antis (1952), la transformació pacífica de la indústria i el comerç mitjançant associacions publicoprivades al voltant de la de la propietat mixta. Aquestes polítiques van aconseguir importants avenços i van ajudar a resoldre desafiaments clau en la construcció socialista. En contrast, aquests problemes van ser abordats de manera deficient en l'experiència socialista soviètica, fet que va contribuir al col·lapse de la Unió Soviètica. Tot i això, a finals de la dècada de 1950, el socialisme xinès va enfrontar revessos significatius. Després de la Segona Sessió del VIII Congrés del PCX, el maig de 1958 el Partit va adoptar la línia general de “mobilitzar tots els esforços, apuntar alt i aconseguir resultats majors, més ràpids, millors i més econòmics en la construcció del socialisme” Xina], 2020: 42-244). Aquesta directriu va establir les bases per a la campanya nacional del Gran Salt Endavant i la creació de comunes populars. Aquestes iniciatives, acompanyades de moviments de masses, van generar la il·lusió momentània que el comunisme era imminent. En poc més d'un any, però, aquests esforços van fracassar l'un darrere l'altre. Durant la Revolució Cultural, Mao va intentar un altre experiment en establir Comitès Revolucionaris inspirats en el model de la Comuna de París, com la Comuna de Xangai i la Comuna de Beijing. Tot i això, aquest últim intent també va acabar en fracàs.

VIII.

Comprendre els èxits i els fracassos entrellaçats d'aquest període històric, explorar-ne les causes i analitzar-ne l'impacte a llarg termini en el moviment socialista s'ha convertit en un punt central de debat en la història de la Revolució Xinesa i el moviment socialista mundial. La investigació sobre aquest tema inclou múltiples enfocaments teòrics i acadèmics des de perspectives tant d'esquerra com de dreta. Entre aquests debats, els fracassos del Gran Salt Endavant i del moviment de les comunes populars han generat les crítiques més agudes i les discussions més intenses. Tot i això, aquestes intervencions solen passar per alt el fet que les primeres crítiques i reflexions sobre aquests fracassos van sorgir dins del mateix PCCh.

A la reconeguda Conferència de Zhengzhou de 1959, tot just un any després del llançament del Gran Salt Endavant, Mao va condemnar el “vent comunista” que es va estendre com a conseqüència de l'establiment de les comunes a la tardor de 1958 (1959). Posteriorment, entre principis de 1959 i inicis de 1962, Mao va desenvolupar almenys deu rondes d'autoreflexió i autocrítica en diferents nivells i contextos dins del PCX. Cal destacar que durant aquest període va estudiar detingudament els Problemes econòmics del socialisme a l'URSS de Stalin i la publicació soviètica Economia política , un text el propòsit del qual era reexaminar les pràctiques prèvies en la construcció del socialisme. A partir d'aquest procés, va proposar un marc teòric original: “És possible dividir la transició del capitalisme al comunisme en dues etapes: una del capitalisme al socialisme, que podria anomenar-se socialisme subdesenvolupat; Aquesta formulació no sols responia a una avaluació del Gran Salt Endavant, sinó que implicava una reconsideració teòrica més profunda sobre la trajectòria del desenvolupament socialista.

Igual que la retirada estratègica immediata de Lenin i la ràpida implementació de la NEP com a resultat els revessos del Comunisme de Guerra el 1921, la retirada després del fracàs del Gran Salt Endavant va començar ja el 1960. El 1962, l' Esborrany del Reglament sobre les Comunes Populars Rurals estipulava la (…) aquest sistema es mantindria sense canvis durant almenys trenta anys” (República Popular Xina, [1962] 2012).

En analitzar el pensament i la pràctica de Mao a mitjans de la dècada de 1950, en particular sobre els tan criticats errors esquerrans, cal adoptar una perspectiva més historicista. Durant aquest període, Mao no va adherir completament a l'estratègia de coexistència de cinc formes de propietat proposada a la Segona Sessió Plenària del Setè Comitè Central del PCX. En el seu lloc, va intentar evitar desviaments experimentant amb el sistema de comunes populars com una via alternativa cap al socialisme. Es pot explicar això únicament com un error d'esquerra, o cal diferenciar-lo d'altres desviacions esquerranes a la història de la revolució xinesa?

Des de la seva participació a l'Institut de Formació del Moviment Camperol de Guangzhou, el 1924, Mao va estar profundament compromès amb l'exploració de les característiques específiques de la Revolució Xinesa (Berkley, 1975: 161-179). Aquestes prolongades reflexions van continuar inevitablement després del 1949, influint en la seva concepció del socialisme i, en particular, en el camí que havia de seguir a la Xina. Una anàlisi més detallada de l'avenç precipitat del Gran Salt Endavant i del moviment de les comunes populars, així com de les consideracions teòriques i deliberacions complexes que en van marcar la implementació, exigeix vincular aquests processos amb l'èmfasi creixent de Mao en la lluita ideològica de classes a partir de la dècada de 1960.

Les seves reiterades reflexions sobre com impedir que el capitalisme soscavés i subvertís el socialisme des de dins van estar profundament lligades al seu èmfasi en la naturalesa semicolonial i semifeudal de la societat xinesa, ia la seva afirmació que “la qüestió camperola és la qüestió fonamental de la revolució xinesa” i que “l'essència de la revolució” (1968). Així mateix, aquestes idees es van vincular indubtablement amb la divergència ideològica entre els partits comunistes de la Xina i de la Unió Soviètica a partir de la dècada de 1950 i van culminar en els debats sinosoviètics dels anys seixanta. Tots aquests factors històrics van convergir per generar l'entorn on van sorgir les Tres Banderes Roges i el Gran Salt Endavant.

Si vinculem aquests processos amb la realitat històrica, no podem limitar-nos a identificar errors específics d'esquerra, sinó que hem d'analitzar la seva relació amb el pensament i la teoria socialista de Mao. A més a més, és essencial situar aquests debats dins el desenvolupament més ampli del moviment socialista mundial i examinar com es connecten amb l'evolució de la teoria i la pràctica socialistes. Per exemple, si analitzem el concepte de la comuna popular en l'actualitat, és evident que està vinculat amb la idea de Lenin que “aquesta nova societat és de nou una abstracció que només pot néixer passant per una sèrie d'intents variats, imperfectes i concrets de crear aquest Estat socialista”. Podrien considerar-se les comunes populars com un “intent imperfecte i concret”, o com un intent de transició directa al “socialisme íntegre”? A la inversa, va demostrar el fracàs de la comuna popular que la transició directa al “socialisme íntegre” no era viable?

Aquestes qüestions mereixen una profunda reflexió, ja que no només hem de valorar els èxits del moviment socialista, sinó que també els fracassos constitueixen experiències valuoses i jalons històrics per a la pràctica futura. Aquests comporten una importància clau mitjançant la revisió exhaustiva i l'autocrítica.

Quan Lenin va afirmar que "no hi ha ni un llibre en què s'escrigui del capitalisme d'Estat que hi ha sota el comunisme", no només estava assenyalant l'absència d'un model predissenyat per al socialisme. També advertia els qui van seguir la Revolució d'Octubre que el socialisme s'havia de construir des de la pràctica, sense respostes preestablertes. L'experiència històrica ha demostrat que ni Rússia ni la Xina no van poder avançar directament cap al “socialisme íntegre” en un context de desenvolupament industrial insuficient, sinó que van haver de travessar “una sèrie d'intents variats, imperfectes i concrets de crear aquest Estat socialista”. Per tant, el socialisme és, en essència, un moviment basat en l'experimentació, i es podria sostenir que la reforma i l'obertura de la Xina a la dècada de 1980 és una manifestació d'aquest mateix esperit experimental.

IX.

El 1985, Deng Xiaoping va dir a les delegacions visitants d'Algèria i el Japó que tota la política de portes obertes de la Xina era un gran experiment que no es trobava als llibres; si el camí pres era el correcte, només el temps ho determinaria (1993: 130-133). Henry Kissinger li va dir en una ocasió a Deng Xiaoping: "Ningú ha intentat mai una reforma de l'envergadura de la de la Xina. Cap altre país ha intentat combinar economies planificades i de mercat... Si ho aconsegueixen, plantejaran qüestions filosòfiques tant per a les economies planificades com per a les de mercat" (Party Literature Research Centre of 4).

En retrospectiva, resulta evident que el procés de reforma iniciat a la dècada del 1980 —un experiment sense precedents en la història de la humanitat— no va ser una explosió sobtada de saviesa xinesa ni una simple resposta forçada a una crisi. Més aviat va representar un desenvolupament lògic dins del moviment socialista. Això es fa particularment evident en el fet que, després d'una sèrie d'exploracions i experiments, la Xina va establir un sistema econòmic basat en la propietat pública com a pilar fonamental, permetent la coexistència de múltiples formes de propietat. Aquest sistema ha demostrat repetidament el seu èxit en el miracle econòmic que ha perdurat durant dècades, marcant així linici duna nova etapa en la història del moviment socialista.

Al llarg del segle XX molts països socialistes van emprendre reformes. Des de mitjans de la dècada de 1950, Polònia, Hongria, la República Democràtica Alemanya, Bulgària, Txecoslovàquia, Romania, Albània, Iugoslàvia i altres nacions van implementar diverses estratègies de reforma. Tot i que l'objectiu immediat d'aquestes mesures era alliberar-se del model soviètic i iniciar el procés d'industrialització que ja havien emprès els països capitalistes occidentals, tots van haver d'experimentar amb noves estructures de propietat política i econòmica. Tot i això, la majoria d'aquestes reformes fonamentals van fracassar, cosa que va conduir al col·lapse del socialisme en aquests països i va marcar un punt de crisi sense precedents per al moviment socialista mundial.

La pregunta que sorgeix llavors és per què només la reforma xinesa va tenir èxit. Més encara, com va aconseguir la Xina integrar-se en les relacions de producció capitalistes globals a la dècada de 1990 sense alterar de manera fonamental les principals característiques del seu sistema ideològic, polític i econòmic? Per contra, la Xina va continuar desenvolupant-se com una nova forma de socialisme, experimentant amb pràctiques mai vistes a la història del moviment socialista, enmig d'una era de divisió, agitació i reestructuració a nivell global.

X.

Relacionar el procés de reforma iniciat als anys vuitanta amb el caràcter experimental del moviment socialista, marcat tant per èxits com per fracassos, permet una perspectiva d'anàlisi més complexa. Per exemple, quant a la relació entre les reformes iniciades a la dècada de 1980 i la NEP de Lenin, la Xina és clarament hereva del pensament leninista. No obstant això, en comparar ambdós processos amb més deteniment s'evidencien diferències significatives. En termes pràctics, la manera com es va implementar el retrocés, la manera com es van prendre desviaments i els mètodes utilitzats per corregir errors del passat naturalment van generar diferències. Aquestes distincions tenen arrels històriques profundes. Les revolucions liderades per Lenin i Mao divergien pel que fa a trajectòries, polítiques, mètodes i estratègies. Aquestes diferències van contribuir a la complexitat històrica de la Revolució Xina i, alhora, formen part de la complexitat de les reformes contemporànies de la Xina. Per tant, comprendre aquesta complexitat requereix connectar-ne l'anàlisi amb el desenvolupament històric del pensament i les teories de Mao.

És fonamental un estudi detallat de les diferències entre les estratègies i concepcions de Mao i Lenin en relació a la transició socialista, així com de la manera com cadascú va integrar el marxisme en la seva revolució nacional, generant aportacions úniques . revolucionari que gradualment va prendre forma a la Xina. Aquesta diferència va començar a manifestar-se des de l'establiment de la primera base rural revolucionària a Jinggangshan el 1927, no es limitava únicament a estratègies i mètodes revolucionaris, sinó que implicava concepcions diferents del socialisme . una qüestió d'herència: implica tant la continuïtat com la ruptura, en una relació dialèctica d'afirmació i negació.

XI.

En examinar el socialisme actualment, molts intel·lectuals tendeixen a passar per alt la complexitat de la Revolució Xinesa i el posterior procés de reforma i obertura. Un estudi directe i exhaustiu d‟aquesta complexitat excedeix el propòsit d‟aquesta intervenció. No obstant això, davant de la realitat actual de la Xina, especialment el fet que la reforma —inclosos els seus diversos experiments— no s'ha aturat i continua en desenvolupament, és pertinent debatre certes qüestions propenses a malentesos o interpretacions errònies.

Un dels principals problemes és que moltes persones no reconeixen un element clau de la reforma xinesa, heretat de l'estratègia de Lenin: la idea que el “socialisme íntegre” no es pot assolir mitjançant una transició directa. No sol sol passar-se per alt aquest concepte, sinó que, a causa de prejudicis arrelats, moltes persones continuen interpretant el projecte socialista com un “socialisme íntegre”, un model ideal que es podria assolir mitjançant reformes i que compliria amb certs estàndards en tots els àmbits. Així, la reforma és percebuda com un procés de poda d'un arbre rebel i imperfecte: difícil, però factible amb els mètodes correctes, fins a restaurar la vitalitat de l'arbre socialista. Si bé a la Setena Sessió Plenària del Setè Comitè Central del PCX, Mao va plantejar explícitament la coexistència de múltiples sectors econòmics, encara n'hi ha que no relacionen aquestes idees amb el procés de reforma actual. No adverteixen que la reforma actual implica, en essència, una tornada a la coexistència i el desenvolupament de cinc sectors econòmics dins d'un sistema socialista. Tampoc no comprenen que aquesta transició indirecta al socialisme suposa embuts, probablement extensos, que requeriran inevitablement nombrosos experiments. En molts casos, les persones no han assumit la magnitud d‟aquest procés de reformes o simplement no estan preparades per afrontar-lo.

Com a conseqüència, davant de diverses problemàtiques a la societat xinesa actual que no semblen ajustar-se a l'esperit ni als principis del socialisme, com la creixent estratificació social, la desigualtat d'ingressos (en algun moment el coeficient de Gini de la Xina va arribar a superar el dels Estats Units), la distribució desigual d'oportunitats i recursos, la greu “involució social” i la “persistència” és inevitable que sorgeixin interrogants. La gent comença a qüestionar si la direcció de la reforma és la correcta o, fins i tot, si la Xina continua sent un país socialista.

No obstant això, aquests dubtes no es poden atribuir simplement a una manca de comprensió. Al Manifest Comunista , Karl Marx i Friedrich Engels van afirmar: “Al segle curt que porta d'existència com a classe sobirana, la burgesia ha creat energies productives molt més grandioses i colossals que totes les generacions passades juntes” (2012). Amb això, reconeixien la capacitat transformadora que provoca aquest desenvolupament. Per tant, quan els qui encara aspiren a assolir immediatament el “socialisme íntegre” observen l'enorme expansió de les forces productives a la Xina, però també perceben contradiccions entre aquests canvis i els ideals i valors socialistes, la seva confusió no es pot desestimar com un simple error. Són testimonis de processos reals i de les transformacions concretes que travessa la societat xinesa.

D'altra banda, per a alguns intel·lectuals familiaritzats amb les obres de Friedrich Hayek o amb crítiques similars al socialisme, i que s'identifiquen amb el neoliberalisme i els seus conceptes d'ordre espontani i llibertat individual, la situació es torna encara més complexa.

XII.

Sense aprofundir gaire en la teoria econòmica, cal plantejar-se algunes preguntes més pràctiques i de sentit comú sobre el procés de reforma de la Xina. En particular, què ha aconseguit el socialisme xinès després de la reforma, que el capitalisme actual no ha pogut o no podria assolir? Una dita comuna a la Xina és: “Per fer-se ric, primer cal construir carreteres”. A la pràctica de la reforma, el significat d‟aquesta frase ha evolucionat contínuament fins a abastar l‟execució de diversos projectes d‟infraestructura a gran escala. Per això, la construcció i manteniment d'aquestes obres constitueixen un punt de referència clau per comparar les diferències entre el socialisme xinès i el capitalisme de lliure mercat.

Els Estats Units tenen actualment una xarxa ferroviària de 293.564,2 quilòmetres, gairebé el doble que la de la Xina (CIA, 2024). Tot i això, la Xina ha construït aproximadament 36.100 quilòmetres de ferrocarril d'alta velocitat, mentre que als Estats Units aquesta xifra és de zero quilòmetres. [8] A primera vista, sembla haver-hi fortaleses i debilitats en ambdós models, però hi ha una diferència fonamental: els ferrocarrils nord-americans són majoritàriament de propietat privada i una de les conseqüències més evidents són els freqüents accidents. Segons dades de l'Oficina d'Estadístiques de Transport dels Estats Units, entre el 1990 i el 2021 es va registrar una mitjana anual de 1.704 descarrilaments de trens, cosa que equival a 4.7 incidents diaris (Sommerland, 2023).

El subdesenvolupament dels ferrocarrils als Estats Units es deu, en part, a les característiques geogràfiques del país: vastes extensions de territori amb baixa densitat de població, cosa que ha afavorit l'ús de l'avió com a mitjà de transport principal. Això explica, en part, per què el 2018 el país comptava amb 19.627 aeroports, inclosos 5.099 públics (US Department of Transportation Federal Aviation Administration, 2018), mentre que a la Xina només n'hi havia 814. No obstant això, una anàlisi més detallada mostra que la majoria dels aeroports nord-americans són centenars de bols privats. A més a més, molts d'aquests aeroports es troben en estat de deteriorament i requereixen una modernització urgent. El mateix passa amb els equips i la infraestructura de suport a les aerolínies, que majoritàriament són obsolets.

El sector de l'aviació als Estats Units ha travessat una crisi des de la pandèmia de COVID-19, amb un augment de la freqüència d'accidents que han acaparat l'atenció dels mitjans. Aquests incidents han esdevingut tan comuns que han passat a considerar-se part de la normalitat. No obstant això, igual que amb la situació ferroviària, aquests problemes s'haurien d'haver resolt fa temps, però no es poden solucionar ràpidament ni hi ha un pla clar per fer-ho. La gravetat d'aquesta crisi és que la majoria de les empreses involucrades en la indústria de l'aviació són privades. Davant la pressió per obtenir guanys, reduir costos, la competència i altres forces de mercat, aquestes companyies no tenen una solució integral per enfrontar aquests desafiaments i, en molts casos, no tenen els recursos per abordar-los.

Com a país construït al voltant de l'automòbil, la infraestructura viària dels Estats Units tampoc no està exempta de problemes. Una sola estadística resulta reveladora: hi ha 617 mil ponts al país, el 42% dels quals van ser construïts fa més de 50 anys, i la majoria de les infraestructures tenen una vida útil d'aproximadament cinc dècades. A més dels ponts, tot el sistema d'infraestructura nord-americana necessita reparacions o fins i tot una reconstrucció integral, ja que gran part de l'equipament és obsolet. Segons la Societat Americana d'Enginyers Civils (ASCE per la seva sigla en anglès), el dèficit de finançament en infraestructures als Estats Units superarà els 2 bilions de dòlars per al 2025 (American Society of Civil Engineers, 2024). Considerant la situació fiscal actual del país, sorgeix l'interrogant sobre d'on provenen aquests fons.

Aquest panorama del sistema de transport dels Estats Units permet contextualitzar l'estratègia xinesa de “per enriquir-se, primer cal construir carreteres”. En aquesta comparació, es fa evident una qüestió clau: la incapacitat dels anomenats “països avançats” i de superpotències riques com els Estats Units per construir i mantenir infraestructures a gran escala. Contrastant aquesta situació amb els ambiciosos projectes d'infraestructura de la Xina, es torna més fàcil comprendre per què els Estats Units no han aconseguit objectius similars.

Un exemple emblemàtic és la construcció de la xarxa ferroviària de velocitat alta de la Xina. No només ha requerit inversions massives —la construcció de cada quilòmetre de via fèrria va costar entre 120 i 150 milions de iuans—, sinó que també els costos operatius són elevats. A més, moltes de les rutes travessen regions econòmicament subdesenvolupades, per la qual cosa és improbable obtenir beneficis substancials a curt termini. Des d'una perspectiva purament de mercat, aquesta xarxa ferroviària és altament irracional i contradiu els principis del mercat. Tot i això, la Xina ha desestimat aquestes crítiques i ha continuat expandint la seva xarxa d'alta velocitat, malgrat les baixes expectatives de rendibilitat.

Un altre cas, que podria ser considerat encara més irracional, és la construcció de ponts a Guizhou. En els darrers anys, aquesta província ha edificat 28.023 ponts vials, connectant una xarxa de 210 mil quilòmetres de carreteres. La meitat dels 100 ponts més alts del món, inclosos 4 dels 10 primers, són a Guizhou. Aquesta regió ha estat històricament una de les més pobres i subdesenvolupades de la Xina, i el refrany “no hi ha plana en tres li , ni cel clar en tres dies” il·lustra les dures condicions geogràfiques i climàtiques. [ 9] Si bé podria argumentar-se que aquests ponts responen a raons geopolítiques, atesa la proximitat estratègica de Guizhou amb el Sud-est Asiàtic, aquest factor per si sol no resulta prou convincent, considerant la magnitud de la inversió i el risc que no hi hagi cap retorn.

Un tercer exemple és el programa de transmissió elèctrica d'oest a aquest. Aquest projecte inclou tres corredors de milers de quilòmetres que utilitzen tecnologia de transmissió d'ultra alta tensió per travessar muntanyes, deserts i rius connectant el nord amb el sud i l'oest amb l'est. La seva implementació ha requerit una inversió de 4,4 bilions de iuans durant un període de més de 30 anys. Un dels seus èxits més significatius ha estat proporcionar accés a electricitat, aigua i internet a centenars de milions d'habitants de les zones rurals de la Xina. Aquest avenç no només representa una fita en la història moderna, sinó que també demostra que la utopia no és una simple abstracció i que la “prosperitat comuna” és assolible.

Aquests exemples posen de manifest una contradicció profunda. Tot i que el desenvolupament de leconomia de mercat és un principi fonamental de la reforma xinesa i una estratègia econòmica nacional, gran part del treball pràctic de desenvolupament no sha alineat amb els principis duna economia de mercat purament orientada al lucre. A diferents nivells i en diversos àmbits, aquests projectes han donat lloc a noves combinacions de factors econòmics, productius i recursos.

Els efectes d'aquests experiments han transcendit àmpliament els límits dels projectes en si, assolint àrees metropolitanes, ecosistemes industrials i fins i tot barris residencials. Atès que la Xina exerceix un paper central en el desenvolupament econòmic global, particularment a través de la Iniciativa de la Franja i la Ruta, aquests experiments adquireixen un significat encara més gran: ofereixen una visió per a la reestructuració i reorganització de l'economia mundial a gran escala en sintonia amb els principis socialistes.

XIII.

En l'anàlisi del procés de reforma i obertura de la Xina, especialment abans de la Nova Era marcada pel XIX Congrés Nacional del PCX el 2017, la construcció d'infraestructures a gran escala dirigida per l'Estat no solia rebre la mateixa atenció que els èxits del sector privat, com Taobao i Ant Financial (ara Ant Group) de Jack Ma o Tencent Holdings de Pony Ma. [10] Això va tenir conseqüències significatives: per a moltes persones a la Xina, el significat de la reforma no estava del tot clar. Per a alguns, es podia associar amb el ple desenvolupament de l'economia de mercat; per a altres, amb la possibilitat que alguns s'enriquin primer, o simplement amb un mitjà per modernitzar la Xina. Aquestes interpretacions, de caràcter purament economicista, s'han tornat cada cop més populars en els darrers anys. Com més èxit té el procés de reforma, més es consolida aquesta visió economicista.

Tot i això, la reforma a la Xina marca l'inici d'una nova etapa històrica per al moviment socialista. La integració de l'economia de mercat dins de l'economia socialista i la reestructuració posterior en un nou sistema econòmic no és un fenomen purament econòmic. A la pràctica, el procés de reforma està travessat per profundes contradiccions ideològiques, en què diferents corrents de pensament competeixen per materialitzar-se a través de la reforma.

Per criticar aquesta visió economicista de la reforma i reconèixer-hi la lluita ideològica implícita, el treball de Louis Althusser pot servir com un valuós recurs teòric. Tot i els esforços d'acadèmics com Chen Yue i Wu Zifeng en la traducció i l'estudi de l'obra d'Althusser, les seves teories encara no han rebut prou atenció a l'àmbit acadèmic xinès, ni tan sols dins dels cercles intel·lectuals d'esquerra. Des de la perspectiva del desenvolupament del marxisme contemporani, el pensament d'Altusser és distintiu: a més de criticar enèrgicament la filosofia tradicional desconnectada de les masses i de la pràctica política, va insistir constantment en la necessitat de vincular la teoria amb la pràctica. Això distingeix les aportacions del corrent principal d'estudis marxistes occidentals sorgits als anys cinquanta i, en particular, de les teories d'esquerra que es van desenvolupar a partir del postmodernisme. En aquest sentit, el pensament d'Althusser és rellevant per construir una perspectiva crítica de la història del moviment socialista, alhora que permet centrar l'anàlisi en la pràctica concreta del socialisme contemporani.

Dins el mapa del marxisme contemporani, l'obra d'Althusser Sobre la reproducció del capitalisme (2014) ocupa un lloc fonamental. Aquest text reconstrueix la teoria marxista de lEstat i desenvolupa plenament la noció dels aparells ideològics de lEstat, establint la seva relació inseparable amb la reproducció de les relacions de producció. En comparació dels escrits de Marx i Lenin sobre l'Estat, Althusser introdueix un concepte clau: la ideologia. Després d'analitzar, criticar i reinterpretar diverses concepcions tradicionals de la ideologia, inclosa la marxista clàssica, presenta una formulació nova: la ideologia no és simplement una activitat del pensament ni una entitat purament abstracta, sinó una realitat material. La ideologia sempre es manifesta dins institucions específiques, en particular dins de l'Estat i els seus aparells, convertint-se en un component estructural indispensable per al seu funcionament.

XIV.

En el marc teòric d'Althusser, la relació entre ideologia i producció econòmica no és una divisió dualista. Per contra, se sosté que la producció econòmica i la ideologia no estan completament deslligades l'una de l'altra. Aquesta perspectiva difereix de diverses interpretacions històriques de la ideologia. Althusser no sols nega l'espiritualitat de la ideologia, també qüestiona l'opinió que la ideologia forma part de la superestructura. Les ideologies estan integrades a totes les activitats de l'Estat. Per il·lustrar-ho, fa servir una metàfora cèlebre: si considerem l'Estat i la societat com un edifici, la ideologia és el ciment que els manté units. Cap racó, capa o espai en aquest edifici no pot existir sense ciment. De la mateixa manera, la ideologia impregna totes i cadascuna de les parts de ledifici de lEstat, incloses les activitats pràctiques de les persones que el componen. Fins i tot penetra a la relació entre la pràctica econòmica i la pràctica política.

El pensament d'Althusser permet analitzar la reforma xinesa des d'una perspectiva més fresca que no pas la clàssica dicotomia marxista de superestructura i base econòmica. Si tornem a la qüestió de les infraestructures a gran escala, la pregunta continua sent per què va ser l'Estat, i no el capital privat, que va assumir aquestes inversions. La resposta immediata és que el capital privat només inverteix quan obté guanys. Tot i això, després d'aquesta explicació pràctica subjau la noció d'  homo economicus (l'ésser humà com a ens econòmic i racional). Alhora, aquesta noció es basa en tot un sistema de coneixement, que inclou l'economia clàssica, la sociologia i la filosofia moderna, un sistema que és inequívocament ideològic.

Quan Mao va formular el marc econòmic de la Nova Democràcia, va defensar la coexistència i el desenvolupament de cinc tipus de sistemes de propietat, cadascun representant una relació de producció diferent. La reforma xinesa, per tant, té lloc dins d'una xarxa formada per cinc relacions de producció diferents. Tanmateix, si adoptem la perspectiva d'Althusser i apliquem la seva teoria de la reproducció de les relacions de producció, podem trobar una manera d'explicar i pensar aquesta complexitat.

Des de la teoria de l'Estat d'Althusser, una Xina socialista que ha establert un govern revolucionari amb control sobre els aparells ideològics de l'Estat naturalment els utilitza per garantir la reproducció de les relacions socialistes de producció. No obstant això, atès que les polítiques econòmiques de la Xina permeten la coexistència de diferents formes de propietat, és natural que aquestes formes també participin a la reproducció de determinades relacions de producció. Com a resultat, sorgeix una competència inevitable entre elles. Aquesta competència compleix dues funcions: duna banda, dinamitza leconomia, generant noves oportunitats de desenvolupament i transformació estructural; de l'altra, recorre a diversos mecanismes estatals, llevat de l'aparell polític que està fermament controlat per l'Estat socialista, per assegurar-ne la reproducció. Això porta a la pregunta següent: pot aquesta reproducció en múltiples capes, espais i direccions ser un factor determinant en la complexitat del desenvolupament econòmic dins del procés de reforma? I també és una raó essencial de l'existència de diferents sistemes ideològics i de coneixement oposats i en conflicte dins l'actual procés de reforma?

Les dificultats per comprendre el socialisme xinès contemporani solen venir d'una comprensió insuficient de la complexitat de les reformes en curs i del caràcter experimental del moviment socialista. No obstant això, la reforma de la Xina demostra que enfrontar-se a aquestes complexitats i reconèixer-les dins el desenvolupament històric de la teoria marxista és necessari per navegar per les complexes realitats dels “grans canvis mai vists en un segle”, obrint així noves possibilitats per assolir el socialisme. [11] No hi ha dubte que la reforma xinesa no és una reforma purament economicista, sinó una sèrie d'experiments sense precedents en la història del moviment socialista.

Notes

Referències bibliogràfiques