Aprendre la llengua hauria de ser una oportunitat

Des de fa uns dies, han corregut com la pólvora a les xarxes titulars mediàtics alarmistes on sobresortia la paraula catalanofòbia. Ha estat arran de la viralització d’un fragment d’una peça teatral on la companyia Teatro Sin Papeles amb més o menys encert volia visibilitzar a l’acte de la presentació de l’informe de l’Observatori de les Discriminacions 2024 les traves institucionals que viuen en el seu dia a dia les persones migrades per no parlar català.

Tot això, amb les imatges esfereïdores de la violència d’aquests dies per part de l’extrema dreta al municipi de Torre Pacheco a Múrcia, o la notícia de la crema de la mesquita de Piera com a teló de fons mediàtic. Un caldo de cultiu perquè el debat acabi sent un foc creuat d’opinions incendiàries que no duen enlloc, ja que parteixen de l’emotivitat. Una mena de duel d’opressions. Des de les ferides, però, crec que no es pot tenir un debat fèrtil sobre la situació de minorització del català; se n’esborra la complexitat.

Certament, existeix la catalanofòbia, hi ha una minorització flagrant del català i les persones catalanoparlants hem de renunciar cada dia a viure amb normalitat en la nostra llengua. Ara bé, assenyalar únicament una proposta artística amateur desafortunada i obviar el context concret des d’on sorgeix i titllar-la de catalanòfoba (malgrat que pugui reproduir i reforçar prejudicis que fomentin la catalanofòbia i una associació fal·laç de la llengua amb una classe social benestant) em sembla un error. Un error que contribueix a alimentar els discursos de l’extrema dreta espanyolista (i també catalana) que aprofiten totes les escletxes per sembrar l’odi i la por.

Assenyalar només una proposta artística amateur desafortunada, malgrat que pugui reproduir i reforçar prejudicis que fomentin la catalanofòbia, em sembla un error que alimenta discursos de l’extrema dreta

La intenció al darrere d’aquesta obra segurament no és una crítica a la llengua sinó a la instrumentalització de la llengua com un mecanisme segregador més dins de la institució. El rebombori que ha desencadenat aquesta obra de teatre ha posat al damunt de la taula els matisos que travessen el debat lingüístic que moltes vegades passem per alt i la urgència de traspassar els essencialismes discursius: ni hi ha un rebuig generalitzat del català per part de la gent migrada ni la catalanitat és sinònim de burgesia catalana.

Hauríem d’assenyalar la falta d’un projecte polític lingüístic que no passi únicament per la seva institucionalització. És evident que aquesta va ser fonamental pel projecte de normalització lingüística des dels anys vuitanta, però avui s’ha acabat convertint en una arma de doble fil. Per a molta gent migrada, el català és la llengua amb la qual els arriben notificacions i comunicats incòmodes com ara els protocols a l’escola, de serveis socials, etc. I això es pot arribar a viure de manera violenta, com una exigència que d’alguna manera representa una barrera més de l’administració. Una llengua burocratitzada, allunyada en molts casos de la seva realitat lingüística del dia a dia, sense entorns catalanoparlants.

“No s’adapten” he arribat a sentir aquests dies. Els sèniors alemanys, belgues o francesos que viuen des de fa dècades a les nostres costes, tampoc parlen català. Ni els expats ni els nòmades digitals, tampoc. Ens molesta de la mateixa manera que no ho facin? Se’ls arriba mai a exigir que el parlin per a poder residir aquí o per tenir segones residències en propietat com es fa als sol·licitants del permís d’arrelament?

Per a molta gent, el català és la llengua amb què arriben les notificacions oficials, i això es pot arribar a viure com una exigència que representa una barrera administrativa més

Defensar una llengua minoritzada és i ha de ser un acte de resistència, però aquesta no pot servir mai per reproduir biaixos classistes o racistes a l’hora de defensar-la. No es pot responsabilitzar la població migrant del procés accelerat de minorització del català que vivim en els últims anys. L’hegemonització del castellà és un fenomen complex on entren en joc molts factors entre els quals sobresurten la gentrificació, la diglòssia interioritzada, la falta de consciència lingüística social, el colonialisme lingüístic digital, emprant les paraules de Clàudia Rius, o el neoliberalisme voraç que també acaba esquitxant la llengua.

Urgeix una renovació d’aquest projecte lingüístic català on la normalització no passi únicament per la seva institucionalització, la caricaturització de la qual acaba sent una burocratització administrativa.

No podem obviar que (encara) ens calen mesures proteccionistes per no caure en els discursos neoliberals del laissez faire, en el qual s’empara l’extrema dreta i que defensen polítics com el president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, amb la controvertida “llei de llibertat educativa”. Com a docent de català, crec que continuem necessitant mesures proteccionistes, sobretot a les escoles, als instituts i a les universitats. Però no només. Si ho fem, correm el risc d’encapsular el català, com diu Albert Botrán al Crític citant a Ibarra, autora de Tumbar la blanquitud en la llengua de l’acadèmia i l’administració.

L’hegemonització del castellà és un fenomen complex amb molts factors, entre els quals destaquen la gentrificació, la falta de consciència lingüística social o el colonialisme lingüístic digital

Ens calen polítiques lingüístiques que fomentin l’ús del català en contextos amables, que en fomentin l’ús diari, que apostin per la cohesió i la consciència social: ja sigui al carrer, als patis de les escoles o a les xarxes.

No crec que hi hagi una fórmula màgica, però potser un primer pas podria ser ampliar l’oferta formativa i repensar-ne també el format per tal de facilitar l’aprenentatge del català, com bé reivindicava fa uns mesos el col·lectiu Top Manta sota el lema d’“aprendre la llengua no hauria de ser un tràngol, sinó una oportunitat”.

Crec que hauríem de poder treure profit de l’eco mediàtic que té aquesta peça teatral per problematitzar la situació actual del català i intentar esquivar-ne els punts morts. Això tan sols ho podrem fer si ens atrevim a habitar el conflicte i la incomoditat que en sorgeixen.