Què fer? Una proposta política davant del món que tenim i el que ens espera

A partir de la diagnosi exposada en l’article anterior, a continuació plantejo algunes idees que em semblen necessàries per articular una proposta política, amb l’objectiu que aquesta esdevingui part del debat sobre com recuperar la iniciativa en un moment com l’actual, en què sembla que la imaginació transformadora de l’esquerra està noquejada.

Vivim en la paradoxa entre la urgència i la profunditat dels canvis socials i polítics imprescindibles per assegurar un futur en què les majories puguin viure amb dignitat, i l’escassa capacitat política de la qual disposem per assolir-los. Sense cap moviment de masses que pugui liderar el discurs i la pràctica transformadors, cal ser conscients que la generositat política que permeti acords amplis és imprescindible si volem estar a l’altura del que el moment actual requereix.

Abandonar la inèrcia del passat per articular propostes universalitzables i de caràcter global

Davant el món que s’està configurant, resulta absolutament imprescindible que els diferents espais de l’esquerra transformadora abandonin les inèrcies del passat. El moment actual exigeix un nou posicionament col·lectiu, audaç i radical. Necessitem articular propostes que siguin universalitzables i de caràcter global. No en tenim prou amb els projectes de caràcter local, microeconòmic, que han caracteritzat, en els darrers anys, bona part del discurs i la pràctica de l’esquerra transformadora. Necessitem una articulació política que ens permeti incidir en els àmbits on es prenen les decisions nocives per a les persones i per als ecosistemes, i que, alhora, ens permeti discriminar positivament totes les iniciatives vàlides per avançar envers una societat millor. Compte: això no significa que tot allò que es pugui fer a escala local no sigui útil; el que vull assenyalar és que, davant la urgència que imposa la crisi ecosocial, no és suficient. No podem esperar que l’exemplaritat dels projectes locals esdevingui el ferment del canvi col·lectiu. Necessitem propostes que ens permetin aglutinar la força política de les majories per intervenir de manera radical allà on es concentra el poder i es prenen les decisions rellevants en l’actualitat. Hem de poder incidir en la política de transport, d’infraestructures, energètica, alimentària, armamentista, etc., si de veritat aspirem a virar el rumb del destí de destrucció on ens condueix indefectiblement el capitalisme.

Ras i curt: el que necessitem per fer front a la crisi ecosocial és avançar en la construcció d’una societat de caràcter comunista

No podem pensar només en propostes que serveixin per fer front a les conseqüències de la crisi ecosocial dirigides al nostre entorn proper —barri, poble o país—; si féssim això, estaríem construint privilegis. Amb els recursos escassos que queden, les nostres propostes han de voler incidir en el conjunt de la societat. Han de suposar canvis substancials que permetin la satisfacció de les necessitats de la majoria de manera congruent amb la viabilitat dels ecosistemes i de la justícia global. Això, des de la meva perspectiva, significa que avui cal dir, alt i clar, que, si veritablement volem tenir alguna oportunitat de canviar el curs dels esdeveniments a què el desenvolupament del capitalisme ens aboca, ens cal proposar el control democràtic dels recursos i dels mitjans de producció existents per tal de poder planificar quina ha de ser la producció de béns i serveis per cobrir el màxim nombre de necessitats humanes. Un element significatiu a tenir en compte és que el resultat de la producció ha d’estar orientat a produir “valors d’ús” i no mercaderies. Això significa que cal avançar envers mecanismes no mercantils, on les necessitats humanes siguin les que defineixin l’objectiu tant de la producció com de la distribució. No podem permetre que sigui el preu el que reguli la distribució de tot allò imprescindible per reproduir la vida. Ens cal pensar a eliminar els privilegis distributius basats en la capacitat econòmica individual i substituir-los per criteris democràtics pels quals cadascú pugui accedir als recursos indispensables per viure de forma equitativa, en funció de les seves necessitats. Ras i curt: el que avui necessitem per fer front a l’emergència que representa la crisi ecosocial és avançar en la construcció d’una societat de caràcter comunista.

Volem un comunisme de l’abundància i la plenitud vital