El socialisme xinès i el mite de la fi de la història

El 1992 el politòleg nord-americà Francis Fukuyama es va atrevir a anunciar la «fi de la història». «Amb l?enfonsament de l?URSS, va dir, la humanitat entra en una nova era. Coneixerà una prosperitat sense precedents». Aureolada amb la victòria sobre l'imperi del mal, la democràcia liberal projectava la seva llum salvadora sobre el planeta sorprès. Desembarassada del comunisme, l'economia de mercat havia d'escampar les seves bondats per tots els racons del globus, unificant el món sota els auspicis del model nord-americà (1). La desbandada soviètica semblava validar la tesi liberal segons la qual el capitalisme –i no el contrari el socialisme– s'adaptava al sentit de la història. Encara avui la ideologia dominant reitera aquesta idea simple: si l'economia planificada dels règims socialistes va caure és perquè no era viable. El capitalisme mai no va estar tan bé i ha conquistat el món.

Els partidaris d'aquesta teoria estan més convençuts en tant que el sistema soviètic no és l'únic argument que parla a favor seu. Les reformes econòmiques empreses per la Xina popular a partir del 1979, segons ells, també confirmen la superioritat del sistema capitalista. ¿Que potser els comunistes xinesos no han acabat per estimular la seva economia, admetent les virtuts de la lliure empresa i el benefici, fins i tot passant per sobre de l'herència maoista i el seu ideal d'igualtat?

Igual que la caiguda del sistema soviètic demostraria la superioritat del capitalisme liberal sobre el socialisme dirigista, la conversió xinesa a les receptes liberals sembla clavar el cop de gràcia a l'experiència «comunista».

Un doble judici de la història, al fons, posava el punt final a una competició entre els dos sistemes que van travessar el segle XX.

El problema és que aquesta narració és un conte de fades. Occident repeteix encantat que la Xina es desenvolupa convertint-se en capitalista. Però els fets desmenteixen aquesta afirmació simplista. Fins i tot la premsa liberal occidental ha acabat admetent que la conversió xinesa al capitalisme és un conte. Els mateixos xinesos ho diuen i donen arguments sòlids. Com a punt de partida de l‟anàlisi cal començar per la definició habitual del capitalisme: un sistema econòmic basat en la propietat privada dels mitjans de producció i intercanvi. Aquest sistema va ser eradicat progressivament a la Xina popular en el període maoista (1950-1980) i efectivament es va reintroduir en el marc de les reformes econòmiques de Deng Xiaoping a partir de 1979. D'aquesta manera es va injectar una dosi massiva de capitalisme a l'economia, però -la precisió és important- aquesta injecció. La liberalització parcial de l‟economia il‟obertura al comerç internacional mostren una decisió política deliberada.

Per als dirigents xinesos es tractava d'incrementar els capitals estrangers per augmentar la producció interna. Assumir l'economia de mercat era un mitjà, no pas una fi. En realitat, el significat de les reformes s'entén sobretot des d'un punt de vista polític. «Xina és un Estat unitari central en la continuïtat de l'imperi. Per preservar-ne el control absolut sobre el sistema polític, el partit ha d'alinear els interessos dels buròcrates amb el bé polític comú, a saber l'estabilitat, i proporcionar a la població una renda real augmentant la qualitat de vida. L'autoritat política ha de dirigir l'economia de manera que produeixi més riquesa de manera més eficaç. D'on se'n deriven dues conseqüències: l'economia de mercat és un instrument, no una finalitat; l'obertura és una condició d'eficàcia i condueix a aquesta directiva econòmica operativa: assolir i superar Occident» (2)

És per això que l'obertura de la Xina als fluxos internacionals va ser massiva però rigorosament controlada. El millor exemple el proporcionen les zones d'exportació especials (ZES). "Els reformadors xinesos volen que el comerç reforci el creixement de l'economia nacional, no que la destrueixi", assenyalen Michel Aglietta i Guo Bai. Als ZES un sistema contractual vincula les empreses xineses i les empreses estrangeres. La Xina importa els components de la fabricació de béns de consum industrials (electrònica, tèxtil, química). La mà d´obra xinesa fa l´assemblatge, després les mercaderies es venen als mercats occidentals. Aquest repartiment de les tasques és a l'origen d'un doble fenomen que no s'ha accentuat des de fa 30 anys: el creixement econòmic de la Xina i la desindustrialització d'Occident. Mig segle després de les «guerres de l'opi» (1840-1860) que van emprendre les potències occidentals per esbocinar la Xina, l'Imperi del Mitjà va prendre la revenja.

Perquè els xinesos van aprendre la lliçó d'una història dolorosa, aquesta vegada la liberalització del comerç i les inversions és competència de la sobirania de la Xina i estan controlades per l'Estat. Lluny de ser els enclavaments que només beneficien un grapat de «compradors», la nova liberalització del comerç va ser un dels principals mecanismes que han permès alliberar l'enorme potencial de la població» [3]. Una altra característica d'aquesta obertura, sovint desconeguda, és que beneficia essencialment la diàspora xinesa, que entre 1985 i 2005 posseïa el 60% de les inversions acumulades, davant del 25% pels països occidentals i el 15% per Singapur i Corea del Sud. L'obertura al capital estranger va ser en primer lloc un assumpte xinès. Mobilitzant els capitals disponibles, l'obertura econòmica va crear les condicions d'una integració econòmica asiàtica de què la Xina popular és la locomotora industrial.

Dir que la Xina es va convertir en capitalista després d'haver estat comunista indica, doncs, una visió ingènua del procés històric. Que hi hagi capitalistes a la Xina no converteix el país en capitalista, si s'entén amb aquesta expressió un país on els propietaris de capitals privats controlen l'economia i la política nacionals. A la Xina és un partit comunista amb 90 milions d'afiliats, que irriga el conjunt de la societat, el que té el poder polític. S'ha de parlar de sistema mixt, de capitalisme d'Estat? És més conforme amb la realitat, però encara insuficient. Quan es tracta de classificar el sistema xinès, el compromís dels observadors occidentals és evident. Els liberals es divideixen en dues categories: els que retreuen a la Xina que continuï sent comunista i els que s'alegren que s'hagi fet capitalista. Uns només veuen «un règim comunista i leninista» disfressat, tot i que ha fet concessions al capitalisme ambiental [4]. Per altres Xina s'ha tornat «capitalista» per la força de les coses i aquesta transformació és irreversible.

No obstant això, alguns observadors occidentals intenten captar la realitat amb més subtilesa. Així, Jean-Louis Beffa, en una publicació econòmica mensual, afirma directament que la Xina representa «l'única alternativa creïble al capitalisme occidental». «Després de més de 30 anys d?un desenvolupament inèdit, escriu, ¿no és hora de concloure que la Xina ha trobat la recepta d?un contramodel eficaç al capitalisme occidental? Fins ara no havia sorgit cap solució alternativa i l'enfonsament del sistema comunista al voltant de Rússia el 1989 va consagrar l'èxit del model capitalista. Però la Xina actual no ho subscriu. El seu model econòmic híbrid combina dues dimensions que treu de fonts oposades. La primera procedeix del marxisme leninisme, està marcada per un poder controlat del partit i un sistema de planificació vigorosament aplicat. La segona fa referència més a les pràctiques occidentals, que se centra en la iniciativa individual i en l'esperit emprenedor. Cohabiten així el control del PCC sobre els negocis i un sector privat abundant» [5].

Aquesta anàlisi és interessant però torna a les dues dimensions –pública i privada– del règim xinès, ja que és l'esfera pública, òbviament, la que està al comandament. Dirigit per un poderós partit comunista, l'Estat xinès és un Estat fort. Controla la moneda nacional, fins i tot la deixa caure per estimular les exportacions, cosa que Washington li retreu de manera recurrent. Controla gairebé la totalitat del sistema bancari. Vigilats de prop per l'Estat, els mercats financers no tenen el paper desmesurat que s'arroguen a Occident. La seva obertura als capitals, per altra banda, està sotmesa a condicions draconianes imposades pel Govern. En resum, la conducció de l'economia xinesa és a la fèrria mà d'un Estat sobirà i no a la «mà invisible del mercat» estimada pels liberals. Alguns es lamenten. Un liberal autoritzat, un banquer internacional que ensenya a París, revela que «l'economia xinesa no és una economia de mercat ni una economia capitalista. Tampoc un capitalisme d'Estat, perquè a la Xina és el mercat mateix el que està controlat per l'Estat» [6]. Però si el règim xinès tampoc no és un capitalisme d'Estat, aleshores és «socialista», ja que és el propietari dels mitjans de producció o almenys exerceix el control de l'economia? La resposta a aquesta pregunta és clarament positiva.

La dificultat del pensament dominant per anomenar el règim xinès, com veiem, ve d'una il·lusió contemplada des de fa molt de temps: en abandonar el dogma comunista la Xina entraria per fi en el meravellós món del capitalisme. Seria fantàstic poder dir que la Xina ja no és comunista! Convertida al liberalisme, aquesta nació entraria al dret comú. Amb la tornada a l'ordre de les coses, la capitulació validaria la teologia de l' homo occidentalis. Però sens dubte s?ha malinterpretat la cèlebre fórmula del reformador Deng Xiaoping: «poc importa que el gat sigui blanc o negre si caça ratolins».

Això no vol dir que igual el capitalisme o el socialisme, sinó que es jutjarà cadascun pels seus resultats. S'ha injectat una forta dosi de capitalisme a l'economia xinesa, controlada per l'Estat, perquè calia estimular el desenvolupament de les forces productives. Però la Xina roman en un Estat fort que dicta la seva llei als mercats financers i no al revés. La seva elit dirigent és patriota. Fins i tot, encara que concedeixi una part del poder econòmic als capitalistes «nacionals», no pertany a l'oligarquia financera globalitzada. Adepta a l'ètica de Confuci, dirigeix ​​un Estat que només és legítim perquè garanteix el benestar de 1.400 milions de xinesos.

A més, cal no oblidar que l'orientació econòmica adoptada el 1979 ha estat possible pels esforços realitzats en el període anterior. Al contrari que els occidentals, els comunistes xinesos subratllen la continuïtat -malgrat els canvis efectuats- entre el maoisme i el postmaoisme. «Molts van haver de patir per l?exercici del poder comunista. Però la majoria s'adhereix a l'apreciació emesa per Deng Xiaoping, que tenia alguna raó per estimar Mao Zedong: 70% positiu i 30% negatiu. Avui hi ha una frase molt estesa entre els xinesos que revela la seva opinió sobre Mao Zedong: Mao ens va posar drets, Deng ens va fer rics. I aquests xinesos consideren perfectament normal que el retrat de Mao figuri als bitllets de banc. Tota l'aferrament que encara avui tenen els xinesos a Mao Zedong és perquè l'identifiquen amb la dignitat nacional recuperada» [7].

És cert que el maoisme va acabar amb 150 anys de decadència, de caos i de misèria. La Xina estava fragmentada, devastada per la invasió japonesa i la guerra civil. Mao la va unificar. El 1949 era el país més pobre del món. El seu PIB per càpita era al voltant de la meitat de l'Àfrica i menys de tres quartes parts de l'Índia. Però del 1950 al 1980, durant el període maoista, el PIB va créixer de forma regular (2,8 % de mitjana anual), el país es va industrialitzar i la població va passar de 552 a 1.017 milions d'habitants. Els progressos en matèria de salut van ser espectaculars i es van eradicar les principals epidèmies. L'indicador que ho resumeix tot, l'esperança de vida va passar de 44 anys el 1950 a 68 anys el 1980. És un fet indiscutible. Tot i el fracàs del Gran salt endavant i malgrat l'embargament occidental -que sempre s'oblida esmentar- la població xinesa va guanyar 24 anys d'esperança de vida amb Mao. Els progressos en matèria d'educació van ser massius, especialment a la primària: el percentatge de població analfabeta va passar del 80% el 1950 al 16% el 1980. Finalment les dones xineses -que «sostenen la meitat del cel», deia Mao- van ser educades i alliberades d'un patriarcat ancestral. El 1950 la Xina estava en ruïnes. Trenta anys després encara era un país pobre des del punt de vista del PIB per habitant. Era un Estat sobirà unificat, equipat i dotat d'una indústria naixent. L'ambient era frugal, però la població estava nodrida, cuidada i educada com no havia estat al segle XX.

Aquesta revisió del període maoista és necessària per comprendre la Xina actual. Va ser entre el 1950 i el 1980 quan el socialisme va posar les bases del desenvolupament futur. Als anys 70, per exemple, la Xina recollia el fruit dels seus esforços en matèria de desenvolupament agrícola. Una revolució verda silenciosa havia fet el seu camí aprofitant els treballs d'una Acadèmia Xina de Ciències Agrícoles creada pel règim comunista. A partir del 1964, els científics xinesos obtenen els seus primers èxits en la reproducció de varietats d'arròs d'alt rendiment. La restauració progressiva del sistema de reg, els progressos realitzats en la reproducció de llavors i la producció d'adobs nitrogenats van transformar l'agricultura. Com els progressos sanitaris i educatius, aquests avenços agrícoles van fer possibles les reformes de Deng que han constituït la base del desenvolupament posterior. I aquest esforç de desenvolupament colossal només podia ser possible sota l‟impuls d‟un Estat planificador. La reproducció de les llavors, per exemple, necessitava inversions impossibles en el marc de les explotacions individuals [8].

En realitat, la Xina actual és filla de Mao i Deng, de l'economia dirigida que la va unificar i de l'economia mixta que l'ha enriquit. Però el capitalisme liberal a l'estil occidental no apareix a la Xina. La premsa burgesa compta amb lucidesa la indiferència dels xinesos cap als nostres capricis. Es pot llegir a Les Echos , per exemple, que els occidentals «han comès l?error de pensar que a la Xina el capitalisme d?Estat podria cedir el pas al capitalisme de mercat». Què es retreu en definitiva als xinesos?

La resposta no deixa de sorprendre a les columnes d'un setmanari liberal: «La Xina no té la mateixa noció del temps que els europeus i els americans. Un exemple? Mai una empresa occidental finançaria un projecte que no fos rendible. No és el cas de la Xina, que pensa a llarg termini. Amb el poder financer públic acumulat des de fa dos decennis, la Xina no es preocupa prioritàriament d'una rendibilitat a curt termini si els seus interessos estratègics ho exigeixen». Després l'analista de Les E chos conclou: «Així és molt més fàcil que l'Estat mantingui el control de l'economia. El que és impensable al sistema capitalista tal com ho practica Occident no ho és a la Xina». No es pot dir millor! (9).

Òbviament aquest centelleig de lucidesa és poc habitual. Canvia la lletania acostumada segons la qual la dictadura comunista és abominable, Xi Jinping és déu, la Xina s'ensorra sota la corrupció, la seva economia trontolla, el seu deute és abismal i la seva taxa de creixement és a mig pal. Un aparador de tòpics i falses evidències en suport de la visió que donen de la Xina els mitjans dominants que pretenen entendre la Xina segons categories preestablertes molt apreciades al petit món mediàtic. Comunista, capitalista, una mica de tots dos o una altra cosa? A les esferes mediàtiques perden els xinesos. És difícil admetre, sens dubte, que un país dirigit per un partit comunista hagi aconseguit en 30 anys multiplicar per 17 el PIB per habitant. Cap país capitalista no ho ha aconseguit mai.

Com de costum els fets són tossuts. El Partit Comunista de la Xina no renuncia al seu paper dirigent a la societat i proporciona la seva armadura a un Estat fort. Hereu del maoisme, aquest Estat conserva el control de la política monetària i del sistema bancari. Reestructurat als anys 90, el sector públic continua sent la columna vertebral de l'economia xinesa, representa el 40% dels actius i el 50% dels beneficis generats per la indústria, predomina en el 80-90% als sectors estratègics: siderúrgia, petroli, gas, electricitat, energia nuclear, infra. A la Xina tot allò que és important per al desenvolupament del país i per a la seva projecció internacional està estretament controlat per l'Estat sobirà. Un president de la República xinesa mai no malvendria al capitalisme nord-americà una joia industrial comparable a Alstom, oferta per Macron embolicada en paper de regal.

Si es llegeix la resolució final del Dinovè Congrés del Partit Comunista Xinès (octubre del 2017), es comprova l'amplitud dels desafiaments. Quan aquesta resolució afirma que «el Partit s'ha d'unir per assolir la victòria decisiva de l'edificació integral de la societat de classe mitjana, fer que triomfi el socialisme xinès de la nova era i lluitar sense parar per aconseguir el somni xinès de la gran renovació del país», cal prendre aquestes declaracions de debò. A Occident la visió de la Xina està enfosquida per les idees rebudes. S'imagina que l'obertura als mercats internacionals i la privatització de nombroses empreses fan doblegar les campanes pel socialisme xinès. Res més lluny de la realitat. Per als xinesos, aquesta obertura és la condició del desenvolupament de les forces productives, no el preludi d'un canvi sistèmic. Les reformes econòmiques han permès sortir de la pobresa 700 milions de persones, és a dir, el 10% de la població mundial. Però s'inscriuen en una planificació a llarg termini on l'Estat xinès conserva el control. Avui nous reptes esperen el país: la consolidació del mercat interior, la reducció de les desigualtats, el desenvolupament de les energies verdes i la conquesta de les altes tecnologies.

En convertir-se en la primera potència econòmica del món, la Xina popular elimina la pretesa «fi de la història». Envia al segon lloc a un Estats Units moribund minat per la desindustrialització, el sobreendeutament, l'enfonsament social i el fracàs de les seves aventures militars. Al contrari que els Estats Units la Xina és un imperi sense imperialisme. Ubicat al centre del món, l'Imperi del Mitjà no necessita expandir les seves fronteres. Respectuosa del dret internacional, la Xina es conforma a defensar la seva esfera d'influència natural. No practica el canvi de règim a l'estranger. No volen viure com els xinesos? Tant se val, ells no pretenen convertir-los. Centrada en si mateixa, la Xina no és conqueridora ni proselitista. Els occidentals lliuren una batalla contra el seu propi declivi mentre els xinesos fan negocis per desenvolupar el seu país. En els darrers trenta anys la Xina no ha fet cap guerra i ha multiplicat el seu PIB per 17. En el mateix període els Estats Units han emprès una desena de guerres i n'ha precipitat la decadència. Els xinesos han eradicat la pobresa mentre els Estats Units desestabilitzen l'economia mundial i viuen a crèdit. A la Xina retrocedeix la misèria mentre als Estats Units avança. Ens agradi o no el «socialisme xinès» humiliant el capitalisme occidental. Decididament la «fi de la història» en pot amagar un altre.

Notes :

[1] Francis Fukuyama, La fi de l'Histoire et li dernier homme , 1993, Flammarion.

[2] Michel Aglietta et Guo Bai, La Voie chinoise, capitalisme et empire , Odile Jacob, 2012, p.17.

[3) Ibidem, p. 186.

[4] Valérie Niquet, «La Xina resti un règim communiste et léniniste», France TV Info , 18 octubre 2017.

[5] Jean-Louis Beffa, «La Xina, primera alternativa crèdible al capitalisme», Challenges , 23 juin 2018.

[6] Dominique de Rambures, La Xina, uneix transició à haut risque , Editions de l'Aube, 2016, p. 33.

[7] Philippe Barret, N'ayez no peur de la Xina ! , Robert Laffont, 2018, p. 230.

[8] Michel Aglietta i Guo Bai, op. cit., p.117.

[9] Richard Hiaut, «Comment la Xina a dupé Américains et Européens à l'OMC», Les Echos , 6 juillet 2018.

Font: https://www.legrandsoir.info/le-socialisme-chinois-et-le-mythe-de-la-fin-de-l-histoire.html

Aquesta traducció es pot reproduir lliurement a condició de respectar la seva integritat i esmentar l'autor, la traductora i la Rebel·lió com a font de la traducció.