El 1958, el subdirector va fer la lectura de la Bíblia a l’assemblea matutina de la Karachi Grammar School (Pakistan), fundada el 1848 per l’Església d’Anglaterra1. La lectura dels Fets 17:23 es referia a la declaració de Sant Pau en veure el monument atenenc a un Déu desconegut. “El que vosaltres adoreu però no coneixeu, això és el que ara proclamo”, moment en el qual jo, que tenia disset anys aleshores, vaig cridar la resposta perquè tothom la sentís: “comunisme”.
Com a fill dels imperis britànic i estatunidenc, havia arribat a aquesta rebel conclusió dos anys abans a l’Escola Superior de l’Exèrcit de Frankfurt. Basant-me en l’estudi del Manifest Comunista que havia fet a la biblioteca del Club d’Oficials de l’edifici I.G. Farben, vaig poder respondre aquesta antiga pregunta plantejada a l’àgora atenenca per un home de Palestina.
No m’apropo a les guerres de Palestina com un investigador àrab ni hebreu, ni tan sols com algú coneixedor d’altres formes de vida a la regió: olives, ametlles, figues, cítrics, ovelles, cotó, o grans com ara el blat. Vinc com a estudiant, amb una admiració de tota la vida per les tradicions radicals, abolicionistes i antinòmiques: Jesús i els profetes, Karl Marx, Gerard Winstanley, Thomas Spence, Olaudah Equiano, la IWW, Frederick Douglass, Sunryu Suzuki, Elizabet Poole, Ann Setter, Ivan Illich, Malcom X, William Blake, Silvia Federici, E.P. Thompson, Robin Kelley, Manuel Yang, Michaela Brennan, Midnight Notes, CounterPunch i Retort; i aleshores, vaig esdevenir historiador de tot l’anterior amb un interès particular en els comuns. Com Markus Rediker i jo vam dir a la introducció de la traducció àrab de la nostra L’hidra de la revolució, Heròdot, “l’avi de la història”, va explicar que Palestina jeia entre Fenícia i Egipte.
A més d’anar a Atenes, bressol de la filosofia (Philia = amor, Sofia = deessa de la saviesa), Pau va anar a les trobades on tothom tenia “tot en comú” (Fets 4:32). El jubileu va ser l’altra cosa bíblica a la qual vaig poder adherir-me, perquè m’encanten els seus principis de devolució de la terra, llibertat ara, no treball, perdó dels deutes, i descans per la reverenciada mare Terra. Tot plegat em sembla una preciosa combinació de revolució i relaxament. Pau es va convertir en seguidor de Jesús, que fou expulsat de la seva ciutat natal i gairebé assassinat per proclamar el jubileu ara mateix. Cridava al descans i al perdó. L’única base econòmica de quelcom així són els comuns. La lluita per Palestina ens ajuda a veure això.
Crec que la musha’a (terres agrícoles posseïdes comunitàriament), així com pràctiques similars arreu del món, ens poden ajudar a realitzar un món basat en condicions justes de mutualitat, anomena-les com sigui el teu costum: comunisme veritable, comunitat cooperativa, els comuns. El pensament renovat dels comuns va néixer de lluites contra els nous tancaments de l’era neoliberal i inspirades per les pràctiques comunitàries de les comunes autònomes zapatistes a Chiapas i la seva defensa de l’ejido. El comú és ara entès com un trencament conceptual clau en orientar visions i camins a futurs postcapitalistes. El comú també marca l’escapament radical dels fracassos paralitzants i els llegats dels socialismes modernistes d’estat2.
He d’escriure sobre la musha’a, una forma de tinença de terra palestina, o els comuns, que els otomans, els britànics, i els israelians han intentat destruir. Inclou la propietat col·lectiva, el treball cooperatiu i la redistribució periòdica. Aquests són els principis també trobats en la promulgació més recent de cancel·lació de deute, llibertat de la servitud, i restauració de la tinença de terra. A més del jubileu, va ser adoptat per Enmetena, un governant de Lagash, cap al 2400 BC i va evolucionar en proclames generals d’amnistia3. La musha’a fou una institució defensiva contra la por als impostos i al reclutament militar per les autoritats otomanes.
La significació planetària de Palestina és triple: en primer lloc, hi ha la seva geografia en la conjunció de tres continents, Àsia, Àfrica i Europa, i les aigües al seu voltant. Segon, hi ha les extraccions de terra de Palestina, així com de sota aquesta (cereals, minerals, petroli i gas). I tercer, hi ha la significança de Palestina amb relació al cristianisme, l’islam i el judaisme. Tres grans religions, tres grans continents, i economies originals de cultiu de la terra, minat de la terra, i perforat de la terra, fent modes de producció des del “creixent fèrtil” al present petrolífer amb les seves terribles pertorbacions planetàries. La lluita per l’alliberament de Palestina té amplitud geogràfica i profunditat històrica, el que explica per què és considerada “l’ànima de totes les lluites”. El món sencer ha despertat a ella.
Per introduir més el tema, tot i que al risc de passar del contemporani sublim al ridícul antic, assistirem a una ponència pronunciada el 20 de gener de 1890, a l’Institut Victorià de Londres per James Neil, M.A. Explica com al sud de Palestina el sol arable era repartit per sorteig4. “Les persones proposant treballar la terra es divideixen en grups”, va dir, “i el cap de cada grup dibuixa una secció de la terra proporcional al nombre de persones al seu grup. Cada secció es compon de terres de diversa fertilitat i qualitats. Aquestes seccions són un altre cop subdivides per mesurament amb una agulla de bou, o una línea anomenada habaleh, la contrapart de la línia de mesura [com s’assenyala a la l’escriptura bíblica]. Els pagesos, a les regions que tenen aquest costum, prefereixen aquest mètode de divisió comunitària a la tinença en domini ple”.
“Domini ple” és una locució feudal, un terme legal anglès per a la propietat privada: pots fer-la servir o abusar d’ella, pots llegar-la, pots alienar-la, la pots vendre i, sobretot, en pots excloure els altres5. La llei romana es refereix al fructus, a l’abusus, i al usus, o als fruits, abusos i usos. La idea de la propietat individual i exclusiva de la terra és, d’acord amb el seu historiador Andro Linklater al seu llibre Owning the Earth, “la força més destructiva i creativa de la història escrita”6.
El Fons d’Exploració de Palestina es va fundar el 1865 i va portar a terme estudis i etnografies de la Palestina otomana. Era una operació anglicana que finançava a arqueòlegs i clergues. “Estem a punt d’aplicar les regles de la ciència”, va dir l’arquebisbe de York a l’Abadia de Westminer a la seva fundació, “a una investigació dels fets relatius a la Terra Santa”. El Quarterly Statement of the Palestine Exploration Fund l’abril del 1981 inclou el següent en la seva enquesta de tenència de terra i agricultura a Palestina: “… al sud de Palestina, i en alguns altres districtes, la terra és posseïda en comú per tots els habitants d’un poble, i repartida en moments determinats als cultivadors individuals d’acord a la seva habilitat per cultivar, sent la seva norma el nombre i poder del bestiar fet servir per llaurar. Aquestes terres són conegudes com a musha’a”.
El 1865, a més de la fundació del Fons d’Exploració de Palestina, els cristians evangèlics a Anglaterra van formar l’Institut Victorià per a defensar “les grans Veritats revelades a les Sagrades Escriptures … contra l’oposició de l’anomenada ciència”. Els seus líders van ser els sionistes cristians. Els comuns i el comunisme estaven fàcilment relacionats en la ment de l’Església d’Anglaterra. En contrast al jubileu i altres textos bíblics sagrats, el 38è article dels seus 39 articles de religió simplement afirma: “les riqueses i els béns dels cristians no són comuns pel que fa al dret, títol, i possessió dels mateixos…”. Veiem això més de prop considerant la musha’a i el comunisme.
Quan James Reid parlava de “divisió comunística” en contrast a domini ple, a què es referia? L’espectre del comunisme no només persegueix Europa, tal com Karl Marx i Frederick Engels van escriure al Manifest Comunista (1848), sinó que Palestina també, diu James Reid, M.A., a l’Institut Victorià. “En aquest sentit, la teoria dels comunistes pot ser resumida en una sola sentència: abolició de la propietat privada”. A quin sentit es referien Marx i Engels? Volien dir l’ús de la propietat com un mitjà per explotar altres, el capital en altres paraules. Marx va elaborar en la seva concepció del comunisme anys després, quan la seva Crítica del Programa de Gotha va ser publicada just el mateix any, 1981, en què James Reid va llegir la seva ponència als investigadors victorians de l’imperi. Aquí va repetir les definicions comunes entre revolucionaris de 1848 i el sentit de les quals es va originar més aviat amb Gracchus Bebeuf durant la Revolució Francesa.[7“De cadascú d’acord amb les seves capacitats, a cadascú d’acord amb les seves necessitats”. Aquest principi s’aplica a la musha’a, en la qual les capacitats i i desitjos es decideixen col·lectivament. El comunisme i el comú comencen a solapar-se.
La musha’a va evolucionar al llarg de quatre-cents anys sota l’Imperi Otomà, que reivindicava la propietat de la terra com a norma per a efectes fiscals sobre les terres miri. Va sorgir a la vila, no a l’estat, com a sistema de tinença de terra col·lectiu per a conreadors que comprenien la immensa majoria de la població. Els esforços per instaurar la propietat privada mitjançant la reforma otomana, o el mandat britànic, o l’ocupació sionista es van trobar amb una resistència determinada i persistent a “la vila musha’a igualadora de terres a tota Palestina”. “No hi havia necessitat de reforma agrària, la qual tan sols va provar ser destructiva per l’economia dels fallahin. Va anul·lar les avantatges inherents al sistema i, inesperadament, va facilitar la transferència de terres dels àrabs als jueus”8.
Samuel Bergheim va escriure una primerenca descripció de la musha’a pel Fons d’Exploració de Palestina. Procedent d’una família europea de banquers, Bergheim va comprar propietats a Palestina amb títols de propietat acceptats pels otomans9. “Quan el meu germà i jo va comprar les terres d’un poble fa alguns anys als seus habitants, les autoritats turques ens van reconèixer com a propietaris absoluts, i ens van donar títols de propietat, d’acord amb una llei sobre propietat absoluta aprovada pel difunt sultà fa uns vint anys. No va ser així, tanmateix, pels habitants de la vila, ja que quan vam arribar per dividir la terra en parcel·les pel seu cultiu, els vilatans van protestar i es van negar a acceptar el nou arranjament. Ells només acceptaven la terra en musha’a”.
La família Bergheim va comprar terres el 1872; el 1885 Peter Bergheim va ser assassinat. Gezer va ser també una de les primeres trobades entre colonialisme d’assentament (la hisenda Bergheim) i la resistència camperola a la imposició del codi de privatització de terra el 1858, en el qual el sistema comunitari musha’a va ser soscavat. L’assassinat de Peter Bergheim -banquer, colon, i arqueòleg aficionat- a mans dels camperols d’Abu Shusha va posar de manifest la relació dinàmica entre l’arqueologia, la colonització d’assentament agrícola europea primerenca i la despossessió dels camperols de terra.
Noura Alkhalili explica que la musha’a va ser “una d’antic prominent cultura llevantina de terra comú”.10 Descriu una de les principals formes que la vila musha’a, un bé comú majoritàriament agrari, va ser transformat en un entorn urbà després de la violència de la cartografia, titulació, compra i venda que va llançar la gent a ciutats i camps després de ser expropiats de les seves terres. La transició va ser catastròfica: els fallahin van esdevenir refugiats i els refugiats van esdevenir proletaris. El procés va ser facilitat pels acords d’Oslo de 1993 i 1995, que es basaven en la propietat privada neoliberal i les relacions de mercat, i en la teoria neoliberal de “desenvolupament econòmic”. A Palestina, a diferència d’Anglaterra, va ser quelcom més que tanques i bardisses: va incloure el mur de separació de deu metres a Cisjordània construït entre 2005 i 2008 després de la Segona Intifada.
Com ha preservat la diàspora dels fallahin aquestes nocions de reciprocitat, obligació i ajuda mútua, els orígens dels quals es troben en la musha’a, i els valors dels quals rauen en la família, en el cor de la comunitat, i el pit de cada persona? Com han estat tals principis transferits des del camp fins a la ciutat? Què porten els refugiats en el seu cor a més de les poques i esquifides pertinences en el seu carro o cotxe? Quines pràctiques nodreixen i porten la saviesa col·lectiva de supervivència i resistència? Menjar, habitatge, seguretat, atenció sanitària i aigua són necessitats immediates.
Noura Alkhalili, que va fer el seu treball de camp el 2013, escriu: “els fallahin a Palestina no necessitaven cap frontera per identificar les seves parcel·les; figueres i oliveres eren punts de referència convenients per tothom a la comunitat”. També explica com tant les cases com els arbres esdevindrien propietat privada. Els arbres eren també mnemotècnics com a recordatoris, supervivents. Sobre John Berger, el crític d’art amb un amor tolstoià pels camperols, es diu que “els nesprers i moreres de Ramala li recordaven del temps abans de la Nakba quan era una ciutat de lleure i tranquilitat”. “Mentre l’herba creixi”, és la dita indígena de l’Illa Tortuga. Les Levidow explica que una resposta sistemàtica palestina a la sistemàtica re-enginyeria de la terra i de l’expropiació dels àrabs d’aquesta, ha estat la plantació “inautoritzada” d’oliveres. L’oliva ha estat un dels cultius principals a Palestina des de fa almenys vuit mil anys.
Per Alkhalili, “la resistència fallahin des de baix, contra el projecte britànic de tancaments i mercantilització de la terra, va ser en últim terme sobre la protecció del comú”. Informa sobre el camp de refugiats Shu’faat, a Jerusalem Est, i com els constructors palestins van construir grans elevacions en la terra musha’a per impedir els israelians fer-ne ús per construir el mur de separació. Es refereix al “la tranquil·la transgressió de l’ordinari”, és a dir, l’arribada de venedors ambulants i gent sense llar. “Els tancaments des de baix és el que passa quan subalterns sense propietat s’entremeten en el comú”. Ells també fan passes cap a la privatització de la propietat: “un procés de formació de classe ha tingut lloc, lligar a l’apropiació individual de la terra musha’a”, el que planteja la pregunta, “no és això més aviat una forma de submissió als sistemes capitalista i colonial prevalents?”. Alkhalili continua, “mentre que en algunes parts del món podem veure moviments indígenes i activistes intentant reclamar els comuns de la propietat privada, l’oposat està succeint a Palestina”.
El 1895 Theodore Herzl, autor de L’estat jueu i pare fundador del sionisme, va confiar al seu diari, “hem d’expropiar suaument la propietat privada que ens ha estat assignada…”. L’assaig de Jabotinsky del 1923 El mur de ferro, així com Herzl mateix, van comparar el projecte sionista a les expropiacions de els colonialistes anglesos i americans. El 80% de la terra àrab ha estat presa des de 1948. Entre els mètodes usats en aquesta expropiació està l’excavació de pous artesians més profunds per l’aigua. Un terç del subministrament d’aigua israelià és extret de Cisjordània. El sistema hidrològic, agrícola, municipal i domèstic està controlat per una companyia d’aigua israeliana11.
Noura Alkhalili dona testimoni proper i escrupolós de la transformació de la musha’a sota condicions d’ocupació hostil. Gary Fields, per part seva, proveeix un mirall històric per les nostres reflexions12. El seu estudi compta amb tres parts: els tancaments anglesos, la conquesta indígena americana, i la colonització palestina. Aquests són tres “casos” de tancaments. Les idees i pràctiques angleses van “migrar” a Amèrica; els tancaments anglesos són el mateix “llinatge” que els de Palestina. El re-mapatge i traçat de límits s’ajusten a la modernització i les ambicions territorials dels propietaris de finques. “En cada cas, els sistemes de tinença de terra derivats del costum i imbuït amb drets col·lectius d’ús i formes cooperatives de gestió es van trobar sota l’atac dels modernitzadors”. En tres parts, Gary Fields analitza els tancaments a Anglaterra des del segle XIV fins al XVIII. Descriu la conquesta i les reserves de pobles indígenes a Amèrica del Nord, i finalment descriu el cas palestí o el colonialisme d’assentament dels sionistes. El capitalisme, el colonialisme, i el nacionalisme són els termes que són oferts en un intent de generalitzar a partir dels “casos”. Mapes, lleis, i tanques són tècniques d’adquisició i possessió. Per Anglaterra va ser el benefici, per Amèrica va convertir-se en la raça, i per Palestina va ser la religió. “Aquests tres casos d’estudi de despossessió ofereixen diferents rutes a la modernitat”, escriu, o podríem tan sols dir també que aquests tres casos són tres carrils de la mateixa gran autopista anant en la mateixa direcció, és a dir, la “modernitat” o la perdició.
Fields fa servir el terme d’Edward Said “geografia imaginativa” com un primer pas en la colonització, des de la qual els mapes i el paisatge seran realitzats. Els drets sobre la terra són drets d’exclusió, delimitant allò que és meu d’allò que és teu, per fer servir una vella expressió. Sota els otomans, els conreadors de Palestina van crear “un sistema únic de tinença comunal conegut com a musha’a, que va donar els vilatans control sobre pràctiques de cultiu i va distribuir els riscos de l’agricultura de subsistència”.
+++
Amb el col·lapse de l’imperi otomà i el final de la I Guerra Mundial, els britànics van rebre el mandat de governar Palestina. La infame Declaració Balfour va prometre al banquer Rotschild “una llar nacional pel poble jueu”. Sota el mandat britànic el 70% de les terres dels pobles estaven encara sota la musha’a. La política sobre terres anglesa era hostil a la musha’a. Sir Ernest Dowson, enginyer i prospector, propugnava el tancament i partició de les terres comunes. Va completar la primera enquesta cadastral a Palestina. El 1925 el seu “Estudi preliminar de tinença de la terra a Palestina” va estar en plena continuïtat amb les defenses clàssiques de la destrucció dels comuns anglesos, a saber, Arthur Young, John Sinclair, i William Blith13. Els britànics van tenir èxit en fer prospeccions i titular el 25% de Palestina. Aquest afebliment de la musha’a va ser una victòria pel moviment sionista, ja que la terra podia ara ser comprada i venuda. Fins i tot així, el 1947 els sionistes havien obtingut per compra menys del 10% de la terra arable palestina: la vila i els aspectes de la msuha’a encara dominaven. Ernest Downson va dirigir el treball de registre de terres. Va dirigir els agrimensors que elaboraven el cadastre, o registres d’extensió, valor, i propietat de la terra. El seu treball va pavimentar el camí per la colonització sionista.
I aleshores, de nou, a la Comissió Peel de 1937, la musha’a va ser identificada com un desincentiu en la cara d’una tenaç resistència. Els àrabs consideraven la musha’a “com una salvaguarda contra l’alienació”, per citar la Comissió. Potser és aquesta relació a la terra en la cara de l’Imperi Britànic que va donar als fallahin el seu caràcter mundialment famós, expressat en la paraula àrab sumud, o perseverança.
La lluita és per l’alliberament, no per un nou estat. “El projecte prospectiu, cadastral i cartogràfic del Mandat Britànic … buscava centralitzar el poder i la presa de decisions lluny de la població indígena … [l’]obstacle més gran del projecte: la musha’a, un sistema d’igualament de terres gestionat directament pels mateixos camperols”14. “La musha’a es caracteritzava per la redistribució periòdica de les parcel·les agràries entre els camperols que les conreaven, que reivindicaven parts de la terra de forma compartida en forma de quotes”. “La pràctica continua de negociar la redistribució de terra posava èmfasi en les relacions, rendició de comptes, i llaços efectius entre vilatans”.
La tanca, la bardissa, el mur, el filat, el filferro, el maó i el bloc de formigó es van convertir en els mitjans i símbols d’aquest vast tancament. Aquesta arquitectura es va unir a la llei (criminalització dels costums) i a la cartografia (teodolit, cadenes) per destruir comunitats basades en terres comunes. A Anglaterra van anomenar aquestes terres “ermes” [waste]. A Amèrica les van anomenar “verges” [wilderness]. O en l’idioma de l’Imperi Romà, el llatí, que, en canvi, es va referir a terra nullius o vacuum domicilium. Els nens van buscar “terrenys erms” pel seu pels seus esports i jocs. En contrast amb la llengua vernacla, el geni més destacat de la qual fou el poeta pobre i plebeu profund John Clare, estimat dos segles més tard a Palestina, que no és ni una “terra del no-res” o un “domicili buit”. L’oliva, la figa, l’albercoc, la vinya, la magrana, la nou, les ametlles, les taronges i les llimones eren fruits palestins. El 70% de la terra cultivable en el temps de la nakba encara era conreada com a musha’a.
El poble de la musha’a semblava el poble anglès amb la seva presa de decisions col·lectiva, l’assignació de recursos, els fruits de l’agricultura de camp obert, i la cistella de drets comuns. La terra a Anglaterra va assumir moltes formes: prades, boscos, pantans, sotaboscos, garrigues, brugueres, aiguamolls, terres altes i terres cultivables. Cadascuna tenia les seves característiques ecològiques particulars i, per tant, modes d’apropiació tradicional, que també eren diferents. El món coneix el procés gràcies a la literatura anglesa. Robinson Crusoe (1719) és el text clàssic de l’individualisme, el tancament, la possessió i la conquesta. El poeta radical anglès, William Blake, a l’apogeu del moviment revolucionari contra opressors i tancadors, aquells que buscaven en nom del guany i el comerç (“millorament”, ho van anomenar) tancar els camps oberts, va escriure que “crear petites flors és el treball de segles”, i aleshores altra vegada que “el millorament crea carreteres rectes, però els camins torts sense millora són camins de Geni”. El “dret a vagar” anglès està relacionat amb el “dret al retorn” palestí. El tancament provoca odium perquè equival a despossessió, empobriment, despoblament, migració forçada, carestia, nostàlgia, tristesa i trauma. La bardissa va materialitzar el tancament, així com ho va fer la carretera recta.
A través de la lluita, la musha’a es transformarà. Avui romanen vestigis de mutualitat, fins i tot a la ciutat i els seus camps de refugiats després de la violència de la guerra, la despossessió i la privatització de terra. La violència sempre acompanya a l’expropiació. El mateix Ernest Dowson va comparar-la als tancaments del segle XVIII. Lord Balfour en el seu diari va comparar la colonització de Palestina a la despossessió dels Sioux, o el poble Lakkota, sobre el qual podem aprendre de Nick Estes i la Nació Roja que han aixecat el crit mundial, “torneu la terra!”.
Els pobles indígenes d’Amèrica del Nord van cultivar plantes amb tres resultats: 1) el blat de moro es va convertir en el pilar de “les tres germanes” (blat de moro, faves tendres i carabassa), 2) les dones s’ocupaven d’aquests conreus, i 3) el poble es va convertir en la unitat bàsica de la societat. Aquests van ser soscavats per “un discurs sobre el millorament de la terra i els drets de propietat -complementat amb nocions de salvatgisme i racisme- [les quals es van assentar en el paisatge … Una quadrícula de taulell d’escacs, de límits comtals i municipals, en els quals els pobles indígenes eren tancats en reserves”. “La troballa més punyent en el Tancament és la persistent influència del “millorament de la terra” com la inspiració ideològica per la reimaginació del paisatge i com a impuls del procés de tancament i presa de possessió de la terra”. Mapes, lleis i tanques són les tècniques d’adquisició i possessió. Per a Anglaterra, el millorament de la terra significava guany. Què significava “millorament”?
+++
Els plebeus a Anglaterra, igual que els nadius americans, eren considerats “salvatges”. Com a tals pertanyien a llocs llunyans (India, Amèrica, Àfrica) en temps llunyans (a.C., neolític, feudal). Per a Arthur Young, el primer teòric i el primer cronista exhaustiu del tancament, els plebeus van ser “els gots i vàndals dels camps oberts”. Vinculant els plebeus de la metròpolis amb els pobles indígenes del món en la interpretació etapística de la història humana i els seus quatre estadis que porten a la “civilització” o “modernització”, i vinculant així mateix els plebeus amb els pobles indígenes contra el “progrés” econòmic, “millorament”, o “desenvolupament”, les paraules de moda de planificadors, polítics i legisladors de tot arreu.
Un estudi més antic va parlar d’”etapes”, no de “casos”. Quina és la diferència? Fields no escriu sobre el treball i la reorganització continental del treball ni dels diners i la inversió mundial per maximitzar la plusvàlua. La burgesia va produir teories de canvi històric amb determinisme econòmic tot descrivint la història humana en quatre o cinc “etapes” de creixement econòmic. La Història d’Amèrica de William Robertson, publicada el 1777 en mig de la Guerra d’Independència Americana, va desenvolupar la teoria de les “etapes” del progrés de la “humanitat” des del salvatgisme fins a la civilització. Escocesos com ara Adam Ferguson i Adam Smith van produir les teories sociològiques i econòmiques per etapes: comunisme primitiu, pastoralisme, agricultura, i comerç, o en altres paraules, salvatgisme, barbarisme, feudalisme, i capitalisme. En cadascuna d’elles era fonamental la relació tecnològica amb la terra així com la diferenciació de classes i el patriarcat. Recol·lectar herbes, caçar al bosc, cultivar el bosc, la mineria subterrània, fins que la quantitat va superar la qualitat en una incessant acumulació demoníaca. Era una poderosa però il·lusòria teoria que propugnava tant el determinisme com la inevitabilitat. La dinàmica del canvi d’una etapa o mode de producció a un altre es va produir com una revolució.
El 1878 Vera Zasulich va intentar assassinar l’alcalde de Sant Petersburg i va ser empresonada. Tres anys després, el març del 1881, el tsar Alexandre II va ser assassinat a Sant Petersburg. Un mes abans Vera Zasulich es va trobar a si mateixa amb una “qüestió de vida o mort” per plantejar a Karl Marx. Pot la comuna rural (la obschina) desenvolupar-se en una direcció col·lectivista i socialista, o està destinada per les lleis de la història a morir com una forma arcaica? És només una fase del passat o és una llavor del futur? La resposta de Marx va ser interessant. Va escriure quatre esborranys de la carta. Finalment, va enviar-li una rèplica relativament breu sense incertesa en la seva conclusió: “L’estudi especial que he fet d’ella, incloent-hi una recerca de material de fonts originals, m’ha convençut que la comuna és el punt de suport per la regeneració social a Rússia”. Els quatre esborranys previs ens donen una idea del seu “estudi especial”.
En la seva carta a Zasulich, Marx va citar El capital, el primer volum del qual la ella acabaria traduint al rus. Afirmava que “l’expropiació del productor agrícola, del camperol, del sol és la base de tot el procés”. Marx li escriu sobre “tots els girs i voltes” o les “vicissituds espantoses” que caracteritzen tals transicions. Li fa una poderosa distinció entre la “comuna arcaica” quan la residència comunal estava en una sola casa, com amb el Haudenosaunee o “gent de la casa llarga”, on el parentiu i la pertinença comunal se superposaven considerablement, i la producció era col·lectiva, a diferència de la comuna agrària on el camp obert estava dividit en franges individuals. El treball i la terra eren col·lectius en la comuna arcaica, mentre que un dualisme prevalia en la comuna agrària, amb alguns elements col·lectius i alguns d’individualistes. Marx va advertir a Zasulich que “per salvar la comuna russa, hi ha d’haver una revolució russa”15. La visió de Marx de la història no és linear sinó més aviat en espiral: el passat no és mort, i de fet no és ni tan sols passat. Per tant, “el retorn de les societats modernes a una forma més alta de tipus ‘arcaic’ de propietat col·lectiva i producció”. Vincula així el comú a la comuna.
També per nosaltres és aquesta la disjuntiva a la qual ens enfrontem a Palestina. De nou, els esdeveniments ens obligen a pensar en alternatives a la privatització. Tornem a preguntar-nos què és el comunisme. A la recerca d’una definició, tornem a Karl Marx, que va escriure pocs anys abans a La ideologia alemanya (1845): “anomenen comunisme al moviment real que aboleix l’actual estat de coses”. Avantposa la pràctica a la teoria. Diu això en un context que havia deixat la gran massa de la humanitat sense propietat, en la misèria, i necessitada. I, tanmateix, existia “històricament en el món”. Anys més tard, en La Crítica del Programa de Gotha, composta el 1875 i publicada el 1891, va insistir que “cada passa del moviment real és més important que una dotzena de programes”.
+++
Les protestes contra la propietat privada no van començar amb Karl Marx. Són mundials, i la història n’és plena. Aquí hi ha tres exemples. El 1794, des de la colònia d’assentament més vella d’Anglaterra, Irlanda, William Drennan (1754-1820), fundador dels Irlandesos Units, encunyador de la joia “l’illa esmeralda”, va escriure com a part de la seva defensa contra la sedició, “en lligar l’herència més antiga de tot el poble a certs punts rodons de la terra, dona una localitat a la llibertat, incoherent amb la seva natura: torna els legisladors en mesuradors de terra i els mesuradors de terra en legisladors; estén les línies de demarcació, a un costat del qual s’amunteguen els privilegis, i en l’altre es trepitja el dret comú”16.
O, en el temps de la colonització de Massachussets, el sachem indígena Massaoit dels Wampanoag, va preguntar: “Què és això que anomeneu propietat? No pot ser la Terra perquè la terra és la nostra Mare que nodreix tots els seus fills, bèsties, ocells, peixos i tots els homes. Els boscos, els rierols, tot en ella pertany a tothom i és per a ús de tothom. Com pot un sol home dir que li pertany només a ell?”.
I tenim les preguntes de George Jackson des de dins del sistema Amerikkkan d’encarcerament massiu: “Qui ha fet la major part de la mort? La major part de la feina? La major part del seu temps a presó (a Max Row)? Qui és el més endarrerit en cada aspecte de la vida econòmica, política i social?”.
Els idealistes que busquen reformes solen tornar a estudiar la vida en el planeta abans de la privatització de la propietat o el domini dels diners i del mercat. La terra és l’antic fonament de la societat humana i és la base de tot el seu bioma17. Ni estat ni nació, ni imperium (sobirania, guerra) ni dominium (fronteres, propietat). En el seu lloc, omnia sunt communia.
La musha’a va evolucionar amb la política agrària miri dels otomans, la qual comprenia el 87-90% de la terra de l’imperi. El 1914, al final de l’imperi otomà, la musha’a ascendia al 70% de la terra total. Constituïa el 55% de la terra cultivada el 1022; el 46% el 1930; el 25% al final del Mandat. Tanmateix, només una cinquena part de la terra total de Palestina havia estat dividida en unitats demarcades. El 1947 l’assentament jueu va arribar al 8% de la superficie de la terra a Palestina. El 1947 només el 20% de la terra estava assentada amb títol. El 2017, els assentaments i infraestructures sionistes cobrien el 85% del territori.
No va ser només la llei que els colonialistes moderns van agafar de l’antic imperi. S’exaltaven les virtuts del soldat, l’honor, la fortalesa, el patiment, les ferides, la pèrdua de membres, la ceguesa. Es transmetia una enorme varietat d’astuts càstigs militars. Era un assumpte patriarcal, que ensenyava els joves i els nens com morir, l’obediència a l’Estat, la violació de la Mare Terra i la supremacia blanca amb els seus poders albificants per influir en el discurs, la iconografia i les estructures del coneixement. La “blanquesa” va néixer en la cromàtica de l’alquímia com a albificació. A això es referia el jove Marx quan va escriure: “Per a què se li perdonin els seus pecats, la humanitat només ha de declarar-los com el que realment són” (1843). El pecat aquí és el robatori de terres. Perdonar aquest pecat és retornar-la. Però com va dir Caliban,
Aquesta illa és meva per ma mare Sycorax,
que tu em vas prendre.
Que Sycorax no era pas del Llevant? Són restes d’un imperi europeu a un altre. Sí, és cert, però igual de fonamentals són les dones, el treball de les quals dona la vida, preservadores de la comunitat, guardianes de la llar, responsables de la reproducció humana.
Quan els romans deien dels plebeus gairebé independents que els proletaris no servien per a res, tret de per tenir fills, ens van donar la paraula “proletari”, entesa arreu. Es refereix especialment a les dones, les titetes i les “aunties”, les nannes i les àvies, les germanes i la sororitat. Per això a Sud-àfrica es diu “toca la dona, toca la roca”. Les dones fan la comunitat humana: cuina, seguretat, cura i memòria. En qualsevol sistema-món, anomeni’s salvatgisme, barbarisme, feudalisme, capitalisme -el que sigui- trobaràs dones responsables de la seva reproducció. Això és ara més cert que mai. La família estesa, o hamula, era la base de la comunitat vilatana i de la musha’a.
Gary FIelds distingeix imperium de dominium seguint una distinció que es feia en el dret romà, on imperium es refereix a l’extensió territorial de la sobirania real i dominium al dret a posseir terres dintre els límits imperials. Un clava una bandera al terra, un altre aixeca una tanca. Tots dos porten la fortalesa, la bandera i la violència. Imperium i dominium poden ser paral·lels a la diferència entre descobriment i assentament. El que s’omet és la transició de l’un a l’altre i els mitjans per fer aquesta transició: guerra, malaltia, violació i rapinya! El domini del pal: marits que peguen les mullers, pares que peguen els fills, amos que piquen els jornalers, oficials que piquen els mariners, etc. Els antics habitants el “descobriment” dels quals fou tan anunciat pels missioners cristians estan “absents”, assassinats, o si sobreviuen es converteixen en auto-alienats i ombres del seu antic ésser enverinats per l’alcohol, avergonyits, deshonrats, violats, destinats a morir joves.
+++
El sionisme cristià és tan antic com el capitalisme. Data del segle XVI. A Anglaterra va arribar a un pic important en l’època d’Oliver Cromwell, el gran comandant de la revolució burgesa anglesa. El secretari de Cromwell va defensar que els jueus havien d’anar a Palestina. Al mateix temps, després de centenars d’anys d’exclusió, es va permetre els jueus tornar a Anglaterra sota el mandat de Cromwell. El parentiu i el comerç unien els jueus sefardites des d’Amsterdam fins el Mediterrani i l’Atlàntic. Cromwell es va afirmar com un sobirà imperial disposat a competir amb la resta de potències imperials i cap d’aquestes tenia tant d’abast com l’holandesa. Cromwell era un comandant burgès que va sotmetre el seu poble mitjançant la guerra. Va reduir els obstacles al tancament de terres, va envair Irlanda, va derrotar Espanya, va capturar Jamaica. I era un sionista. Va ser una Jihad, a l’estil protestant fet en nom de Jahweh.
Quan Oliver Cromwell va tallar el cap del rei i va inaugurar l’estat capitalista, va nomenar Walter Blirth com a agrimensor de les propietats realistes confiscades. Blith va resumir els seus anys de confiscació amb una prestidigitació lingüística digna del doble pensament de George Orwell. El 1649 va publicar The English Improver, seguit el 1652 per The English Improver Improved, que vincula la confiscació, el simple robatori i la privatització dels béns comuns amb el progrés humà. El robatori de terres es converteix en millora agrícola! Per tant, udolar contra aquest robatori es malaguanyar l’alè. Resistir-te és oposar-se al futur. És robar-te la terra pel teu propi bé. Aquest joc de mans ha demostrat ser essencial pel desenvolupament capitalista, el credo del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. Gary Fields diu: “La musha’a no només es considerava un impediment pel desenvolupament agrícola local i l’adquisició sionista, sinó que representava un ús no productiu dels recursos naturals incompatible amb les nocions europees de ‘millorament’ i ‘desenvolupament’”.
Com va assenyalar Marx, “Cromwell i el poble anglès havien pres en préstec el discurs, les passions i les il·lusions de l’Antic Testament per la seva revolució burgesa”18. Diversos assessors propers de Cromwell van entrar en contacte amb jueus radicats a Holanda i van abogar pel reassentament dels jueus a Anglaterra (tenien prohibida l’entrada al país des del segle XIII). Es van combinar l’escatologia mil·lenarista (el messies i la Segona Vinguda), la competència comercial imperialista, el comerç atlàntic d’esclaus i l’assentament colonial de la badia de Massachusetts. Dos bautistes van sol·licitar el gener de 1649 la readmissió dels jueus: “Que aquesta nació d’Anglaterra, amb els habitants dels Països Baixos, sigui la primera i la més ràpida a transportar els fills i filles d’Israel en els seus vaixells a la terra promesa als seus avantpassats, Abraham, Isaac i Jacob, com a herència eterna”. El sionisme cristià és inseparable de la bèstia imperial des de la Revolució Anglesa fins el present.
Si, com Fields, comparem els tres casos com a tres “actes” d’un drama, falta la trama unificadora. Els “casos” tenen una relació real i històrica entre si: els tancaments a Anglaterra van portar a la guerra i a la colonització d’Irlanda, així com a la creació de colònies nord-americanes, cadascuna d’elles una cerca espoliadora de noves mercaderies i nous mitjans d’expropiació i esclavització de la mà d’obra. En la mesura en què la riquesa generada per l’erradicació dels paisatges indígenes nordamericans (els ferrocarrils, les grans planures) va conduir a una demanda insaciable de petroli, la set de recursos aguaita també sota els apetits voraços a l’Orient Mitjà (el petroli, els oleoductes, el sionisme). Es tracta de la revolució burgesa (1649) els efectes de la qual estan a l’altura de les revolucions francesa (1789) i russa (1917). No es tracta de substituir “etapa” per “cas” per a resoldre el problema, sinó que la qüestió de la interpretació requereix una comprensió del tancament que és una característica necessària de l’expansió del sistema de relacions capitalistes.
A nivell teòric, capitalisme, colonialisme i nacionalisme estan interconnectats, tot i que l’imperialisme és inherent al capitalisme, que obeeix a la llei fonamental, a l’impuls de tot el sistema: “Acumular, acumular! Això és Moisès i els profetes!”, escriu Marx. L’alliberament nacional és inherent a la resistència del colonialisme, tot i que pugui acomodar-se fàcilment, com explicava Fanon, al capitalisme.
Així és com es crea el proletariat. En aquelles parts de Palestina dominades per l’arrendament a terratinents “els camperols conreadors són una clase mandrosa… i gairebé endeutada”, segons el reporter del Fons d’Exploració de Palestina de 1891. Aquest deute inevitablement li fa cedir el seu dret a la terra, i en fer-ho “es converteix en un Sherîk-el-Hawa (Soci del Vent)”. Es pot imaginar com podria interpretar un poeta aquesta figura retòrica àrab. La Mare Terra ha expulsat els seus antics conreadors, que ara es dispersen pel món, com llavors, per unir-se als diversos altres en la diàspora atmosfèrica. I hi ha molts vents als quals parar atenció: l’harmata, que bufa des del Sàhra fins Àfrica occidental; El Niño, que s’acumula des de l’oceà Pacífic en huracans. El poder d’aquests companys de vent es reflectirà al llarg dels temps en la producció cultural anglosaxona, des dels murals pintats en l’interior dels restaurants que recorden els clients la seva llar, fins expressions tan sublims del vent com Tempest de Shakespeare o Tiphoo d’Herman Melville.
Els proletaris no poden fregar dues monedes. No tenen terra, ni relacions amb el poble, ni subsistència, ni salari. Per això són tan importants els companys del vent: com proletaris portaran amb ells la musha’a, ferma. Sumud. La roca. Estar dempeus amb confiança, relaxat, ferm: una paraula semblant a “dret”, que també combina la virtud social amb la postura física recta del cos. Igual que la rectitud, s’associa amb la veritat, el valor, la probitat i els principis: què és el que defenses? És no gens menys que el pas de l’expropiació a l’explotació. “El punt de partida”, ho anomena Marx, del mode de producció capitalista. Aquest esquinçament, aquesta separació, aquest estripament, la “ruptura irreparable” o la “ruptura metabòlica”. En aquesta transició de l’expropiació a l’explotació, hi ha una pausa. Ed Emory, després de viatjar amb els treballadors migrants en el Mar Roig va observar: “Aquestes són les persones que esperen: esperen el seu torn, esperen en fila, esperen en grups apinyats, esperen mirant a través dels forats de les portes dels molls, esperen que algun funcionari es digni a adonar-se de la seva existència. Sempre esperant”. Són, diu, “la gent de la terra”19.
+++
Tornant al moment actual a Palestina, hem d’afegir a la formulació “X al quadrat” (explotació i expropiació) una ombra fosca a cadascuna de les seves parts: explotació + extermini, expropiació + extracció. El genocidi perpetrat pels sionistes a Gaza està unit a l’extracció de terres i petroli. X al quadrat s’eleva a X al cub afegint “excuses”. La devastació, el genocidi, l’enverinament i el saqueig de la classe dominant es dissimulen amb una sèrie d’excuses institucionalitzades: desenvolupament econòmic, modernització, millora social, seguretat personal i salvació religiosa. Cadascuna d’aquestes excuses té el seu discurs, la seva militarització, els seus muntatges acadèmics, el seu racisme i la seva política. Com totes les excuses, a primera vista semblen plausibles, fins i tot normals, fins que les seves ombres emergeixen, com ha ocorregut a la guerra de Gaza, perquè tothom les vegi. El sistema global d’imperi, guerra i esclavitud només ha conduït a un sistema planetari d’inundació, foc, verí i malaltia. Amb aquestes múltiples catàstrofes anticipem l’espoli dels sistemes terrestres.
Tot i que el profeta Miqueas va prometre a cadascú de nosaltres una figuera (Miqueas 4:4), renunciem a les profecies arcaiques i concloem amb una nota curativa d’etimologia. Gaza era un centre tèxtil i va donar el seu nom a un teixit molt útil: la gasa, una roba de cotó, seda o lli que es feia servir per embenar ferides gràcies a la seva capacitat per absorbir la sang i actuar com a barrera perquè no es perdi.
Hem superat el punt de no retorn. Tanmateix, ens trobem en un punt d’inflexió. David Graeber i David Wengrow escriuen: “estem vivint el que els grecs anomenaven … Kairos -el moment adequat- per una metamorfosi dels déus, és a dir, dels principis i símbols fonamentals”.20 Aquests cronistes de les primeres o més primerenques formacions socials humanes mundials anomenen a això “el moment adequat”, el moment de transició cap a una altra formació social. El capitalisme de gènere, racialitzat i imperialista ho ha arruïnat gairebé tot. Qui o què entre nosaltres provocarà la metamorfosi necessària?
Per a respondre aquesta pregunta no necessitem tornar als albors de tot. La musha’a de Palestina pot guiar la nostra transició d’un món i una perspectiva desastrosos a un altre: a la comuna i els béns comuns. I la seva relació? Recordem la resposta de Marx a Vera Zasulich: “Ja no es tracta d’un problema a resoldre, sinó simplement d’un enemic a batre”.
Publicat originalment a Counterpunch , traduït per Catarsi Magazín
- Gràcies a Andrej Grubacic, qui em va convidar a escriure això per a The Journal of World Systems Research, i gràcies a Jeff Clark, Joe Summeres, May Seikaly, Michaela Brennan i Silvia Federici pel seu suport crític. ↩︎
- Gene Ray, After the Holocene, the Commons (Nova York: Autonomedia, 2024). Vegeu especialment Silvia Federici, Re-Enchanting the World: Feminism and the Politics of the Commons (Oakland: PM Press, 2019). ↩︎
- Michael Hudson, The Lost Tradition of Biblical Debt Cancellation (Nova York, 1993). ↩︎
- The Quarterly Statement Palestine Exploration Fund (1891) ↩︎
- Vegeu Lewis Hyde, Common As Air: Revolution, Art and Ownership (Nova York, 2010). ↩︎
- Andro Linklater, Owing the Earth (Londres: Bloomsbury, 2013). ↩︎
- John Bellamy Foster, The Return of Nature: Socialism and Ecology (Nova York: Monthly Review, 2020), p. 113. ↩︎
- Amos Nadan, “Colonial Misunderstanding of an Efficient Peasant Institution: Land Settlement and Musa’a Tenure in Mandate Palestine, 1921-1975”, Journal of Economic and Social History of the Orient, vol. 46, número 3 (2003). ↩︎
- Salim Tamari, “Archaeology, Historical Memory, and Peasant Resistance: The Gezer Excavations at Abu Shusha”, Jerusalem Quarterly 91, p.9. ↩︎
- Noura Alkhalili, “Enclosures from Below: The Musha’a in Contemporary Palestine”, Antípode, vol. 49, no. 5 (2017). Com a designació geogràfica del Mediterrani oriental, el terme “Llevant” deriva del francès per a “sortida” del sol, i també va designar una vegada a Europa occidental un dret de pastura de bestiar en terres comunes dia i nit anomenat “levant et couchant”. ↩︎
- Les Levidow, “Holding the Green Line: Israeli Ecological Imperialism”, Midnight Notes Collective, New Enclosures (1990), pp. 25, 26. ↩︎
- Gary Fields, Enclosure: Palestinian Landscapes in a Historical Mirror (California, 2017). ↩︎
- Ernest Dowson, An Inquiry into Land Tenure and Related Questions: Proposals for the Initiation of Reform (Londres, 1931). ↩︎
- Linda Quiquivix, “When the Carob Tree was the Border: On Autonomy and Palestinian Practices of Figuring it Out”, Capitalism Nature Socialism, vol. 24, no. 3 (2013). ↩︎
- Correspondència Karl Marx – Zasulich 1881. ↩︎
- Seamus Deane et al, The Field Day Anthology of Irish Writing (1991), vol. iii, p. 323. ↩︎
- Una paraula grega per a compartir o béns comuns més una paraula grega per a vida ens dona biocenosis. ↩︎
- El 18 Brumari de Lluís Bonaparte (1852). ↩︎
- Ed Emory, “Some Photographs that I was Not Able to Take: Egypt and the Red Sea”, Midnight Notes Collective, New Enclosures (1990), p. 28. ↩︎
- David Graber i David Wengrow, The Dawn of Everything (2021), p. 524. ↩︎