Home Archive for de juny 2007

undefined

Nous aires a Euskal Herria després de les eleccions

0 Somnis Rebels 7:25 p. m. Comments

EuropaNous aires a Euskal Herria després de les eleccions >Somnis Rebels 7:25 p. m. 0 Comments Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris

undefined

A Veneçuela hi ha les condicions per començar a implementar una economia socialista

0 Somnis Rebels 7:19 a. m. Comments

America LLatinaEcónomíaA Veneçuela hi ha les condicions per començar a implementar una economia socialista >Somnis Rebels 7:19 a. m. 0 Comments per Pau Llonch i Arcadi Bassegoda Conversa amb Heinz Dietrich, sociòleg alemany i

undefined

El model de ciutat d´ERC

0 Somnis Rebels 2:51 p. m. Comments

Països CatalansEl model de ciutat d´ERC >Somnis Rebels 2:51 p. m. 0 Comments per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI) L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el

undefined

Posem fi a la Vanguardia

0 Somnis Rebels 3:12 p. m. Comments

OpinióPosem fi a la Vanguardia >Somnis Rebels 3:12 p. m. 0 Comments En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si

undefined

Literatura

0 Somnis Rebels 11:43 p. m. Comments

CulturaLiteratura >Somnis Rebels 11:43 p. m. 0 Comments John Reed Deu dies que sacsejaren el món Prefaci AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2007

<table border="0" width="99%"><tbody>          <tr align="justify">       <td><span class="tNormal">Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris que poden ajudar a interpretar el marc on es desenvoluparà la política basca en els propers anys; i han suposat, al marge de les interessades valoracions de cada actor polític, un canvi en la correlació de forces que es pot accentuar en els propers anys.<br /><br />L’esquerra abertzale, després de veure com li anul·laven gairebé 400 candidatures –les d’Abertzale Sozialistak i més de la meitat d’ANV– va concórrer amb la càrrega del dèficit democràtic que suposa tenir unes llistes legals a uns municipis i il·legals a d’altres, validades en algunes circumscripcions, les menys, de les Juntes Generals, i anul·lades en la majoria. Tot i així, i per damunt del boicot sofert per part dels mitjans, públics i privats, la històrica formació independentista va aconseguir 187.000 vots, essent la força més votada a més de seixanta localitats, algunes d’elles per primera vegada a la seua història, com Urretxu, Soraluze, Bergara, Aramaio, Urkabustaiz, Izurtza, Ubidea o Nabaskoze. Així mateix, va “recuperar” feus històrics com Oiartzun, Pasaia, Hernani, Arrasate, Leitza, Elorrio i Bera entre altres.<br /><br />A més a més, ANV va ser majoritària a moltes localitats on les seues candidatures havien estat il·legalitzades, amb Ondarroa com a exemple més palmari. En aquesta localitat costera de 10.000 habitants, les llistes de l’esquerra abertzale aconseguiren la majoria absoluta. Després dels comicis, ANV ha reclamat a la resta de partits que no assumeixin els càrrecs que no els corresponen –77 regidors no ho han fet– i alguns consistoris, com el de la citada Ondarroa, no s’han constituït Els pactes postelectorals, així mateix, han possibilitat que entre ANV i EA, o altres grups polítics, hagin desallotjat al PNB de consistoris que semblaven “propietat” de la formació jeltzale, com Igorre, Azpeitia i Zumaia.<br /><br />A les Juntes Generals, els resultats d’ANV han estat igualment òptims, han aconseguit junters allà on han pogut concórrer legalment, especialment a Araba, on han assolit cotes properes al sostre històric de l’esquerra abertzale. A Gipuzkoa, tot i ser il·legals les seues llistes a totes les circumscripcions, ANV ha estat la segona força, a poca distància del PSE i per damunt del PNB.<br /><br />Abans de concloure amb ANV, s’ha de destacar que allà on han pogut concórrer legalment, els vots aconseguits han estat un 20 % més nombrosos que on les seues candidatures havien estat anul·lades. Una extrapolació d’aquestes dades situa per damunt dels 220.000 el nombre de vots que hagueren assolit en cas d’igualtat de condicions amb la resta i al marge del citat boicot mediàtic. Aquesta dada, que reflecteix una evolució ascendent del vot independentista, pot servir com a element explicatiu de l’actuació del PNB davant les eleccions i, igualment, davant del procés de resolució del conflicte. Perquè, quins resultats haguera obtingut l’esquerra independentista basca a un escenari on el procés resolutiu haguera avançat en sentit positiu?<br /><br />El PNB, immers en una batalla cainita entre Imaz i Egibar, ha tocat sòl electoral, amb a penes 300.000 vots i amb la pèrdua de la majoria de municipis, comarques i províncies on fins ara els seu lideratge era inqüestionable. Una pèrdua de pes de la que s’ha valgut el PSE, amb uns bons resultats –com a Gasteiz i Gipuzkoa com a exemples– per a postular-se com a alternativa per a un proper govern autonòmic. EA, per la seua banda, sobreviu a dures penes, amb poc més de 70.000 vots, i Ezker Batu-Aralar en coalició, han sumat menys vots que per separat. El partit de Patxi Zabaleta ha esdevingut una força residual a la CAV, mentre que a Nafarroa apareix difuminat a Nafarroa Bai. Aquesta coalició, per la seua part, va irrompre amb força amb un missatge de canvi i afavorit per la anul·lació de les llistes d’ANV, encara que gran part del seu electorat, ansiós per perdre de vista a Miguel Sanz, comença a mostrar el seu descontent davant els moviments postelectorals, en els quals Nafarroa Bai apareix com a comparsa del PSN.<br /></span></td>        </tr>     <tr align="justify">       <td class="tNormalD" colspan="1"><br /></td></tr></tbody></table>

Les eleccions municipals, forals i al Parlament de Nafarroa, així com els pactes postelectorals, han visualitzat nous escenaris que poden ajudar a interpretar el marc on es desenvoluparà la política basca en els propers anys; i han suposat, al marge de les interessades valoracions de cada actor polític, un canvi en la correlació de forces que es pot accentuar en els propers anys.

L’esquerra abertzale, després de veure com li anul·laven gairebé 400 candidatures –les d’Abertzale Sozialistak i més de la meitat d’ANV– va concórrer amb la càrrega del dèficit democràtic que suposa tenir unes llistes legals a uns municipis i il·legals a d’altres, validades en algunes circumscripcions, les menys, de les Juntes Generals, i anul·lades en la majoria. Tot i així, i per damunt del boicot sofert per part dels mitjans, públics i privats, la històrica formació independentista va aconseguir 187.000 vots, essent la força més votada a més de seixanta localitats, algunes d’elles per primera vegada a la seua història, com Urretxu, Soraluze, Bergara, Aramaio, Urkabustaiz, Izurtza, Ubidea o Nabaskoze. Així mateix, va “recuperar” feus històrics com Oiartzun, Pasaia, Hernani, Arrasate, Leitza, Elorrio i Bera entre altres.

A més a més, ANV va ser majoritària a moltes localitats on les seues candidatures havien estat il·legalitzades, amb Ondarroa com a exemple més palmari. En aquesta localitat costera de 10.000 habitants, les llistes de l’esquerra abertzale aconseguiren la majoria absoluta. Després dels comicis, ANV ha reclamat a la resta de partits que no assumeixin els càrrecs que no els corresponen –77 regidors no ho han fet– i alguns consistoris, com el de la citada Ondarroa, no s’han constituït Els pactes postelectorals, així mateix, han possibilitat que entre ANV i EA, o altres grups polítics, hagin desallotjat al PNB de consistoris que semblaven “propietat” de la formació jeltzale, com Igorre, Azpeitia i Zumaia.

A les Juntes Generals, els resultats d’ANV han estat igualment òptims, han aconseguit junters allà on han pogut concórrer legalment, especialment a Araba, on han assolit cotes properes al sostre històric de l’esquerra abertzale. A Gipuzkoa, tot i ser il·legals les seues llistes a totes les circumscripcions, ANV ha estat la segona força, a poca distància del PSE i per damunt del PNB.

Abans de concloure amb ANV, s’ha de destacar que allà on han pogut concórrer legalment, els vots aconseguits han estat un 20 % més nombrosos que on les seues candidatures havien estat anul·lades. Una extrapolació d’aquestes dades situa per damunt dels 220.000 el nombre de vots que hagueren assolit en cas d’igualtat de condicions amb la resta i al marge del citat boicot mediàtic. Aquesta dada, que reflecteix una evolució ascendent del vot independentista, pot servir com a element explicatiu de l’actuació del PNB davant les eleccions i, igualment, davant del procés de resolució del conflicte. Perquè, quins resultats haguera obtingut l’esquerra independentista basca a un escenari on el procés resolutiu haguera avançat en sentit positiu?

El PNB, immers en una batalla cainita entre Imaz i Egibar, ha tocat sòl electoral, amb a penes 300.000 vots i amb la pèrdua de la majoria de municipis, comarques i províncies on fins ara els seu lideratge era inqüestionable. Una pèrdua de pes de la que s’ha valgut el PSE, amb uns bons resultats –com a Gasteiz i Gipuzkoa com a exemples– per a postular-se com a alternativa per a un proper govern autonòmic. EA, per la seua banda, sobreviu a dures penes, amb poc més de 70.000 vots, i Ezker Batu-Aralar en coalició, han sumat menys vots que per separat. El partit de Patxi Zabaleta ha esdevingut una força residual a la CAV, mentre que a Nafarroa apareix difuminat a Nafarroa Bai. Aquesta coalició, per la seua part, va irrompre amb força amb un missatge de canvi i afavorit per la anul·lació de les llistes d’ANV, encara que gran part del seu electorat, ansiós per perdre de vista a Miguel Sanz, comença a mostrar el seu descontent davant els moviments postelectorals, en els quals Nafarroa Bai apareix com a comparsa del PSN.

<div id="slantedmenu"><div class="halfmoon"><table style="width: 48px; height: 33px;" class="moduletable" cellpadding="0" cellspacing="0"><tbody><tr><td>   </td>   </tr>   </tbody></table>   </div> </div><table border="0" cellpadding="0" cellspacing="1" width="100%"><tbody><tr><td bgcolor="#f6f6f6" valign="top" width="100%"><table class="contentpaneopen"><tbody><tr><td colspan="2" class="createdate" valign="top">   </td>    </tr>      <tr>    <td colspan="2" valign="top">     <div align="right">  <b>per  Pau Llonch i Arcadi Bassegoda<br /><br /></b> </div> <div style="text-align: justify;"> Conversa amb Heinz Dietrich, sociòleg alemany i amic personal del president Chávez. L'entrevistat fa un repàs de la situació econòmica i política a lllatinoamèrica, i més concretament a Veneçuela, reflexiona sobre la implantabilitat del socialisme del segle XXI, sobre les estratègies de l'imperialisme  i sobre l'articulació de les realitats nacionals en els processos transformadors. </div><br /><br /><br /><br /><br /><br /><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Tu afirmes que des d'un punt de vista objectiu el que s'ha donat a Veneçuela és un procés de desenvolupament econòmic encaminat a aconseguir l'estat del benestar. Quines són doncs les especificitats que et permeten pensar que a Veneçuela pugui donar-se una transició cap al socialisme del segle XXI?</h5>   Des del punt de vista econòmic a Veneçuela hi ha alguns avantatges. En primer lloc, hi ha fons per a fer economies paral·leles o subsidiades i no tots els estats tenen superàvit per a finançar projectes d'aquest tipus. En segon lloc hi ha una voluntat política expressa de l'estat que d'alguna manera ha d'acomplir amb un discurs de construcció estratègica sinó vol perdre credibilitat. I en tercer lloc, els sectors més importants en termes de percentatge del PIB són de l'estat. Veneçuela té un sector econòmic estatal gran i per tant pot fer el primer pas d'una economia socialista, que consistiria a establir una comptabilitat paral·lela a la comptabilitat capitalista -que funciona en termes monetaris, en termes de cost-benefici-, establint una comptabilitat socialista, que és la comptabilitat en insums de temps, en valors. De fet, vàrem començar l'any passat amb la col·laboració de l'aleshores ministre d'indústries bàsiques, Víctor Álvarez. Vam fer una reunió amb els enginyers de sistemes d'una empresa de fosa d'alumini d'entre 3000 i 4000 obrers i ells van confirmar que no hi havia cap problema per a tenir -en unes tres setmanes- les dades més importants de l'economia de l'empresa en termes d'insums de temps en lloc d'en unitats monetàries.   </li><li>   En el fons no hi hauria cap obstacle que impedís al govern d'Hugo Chávez fer a petita escala aquest primer pas de l'economia socialista. Hi ha més de 120.000 cooperatives i es podrien fer els intercanvis entre una empresa de l'estat i una cooperativa per valors i no per preus de mercat. Fins i tot, com que hi ha amistat amb Cuba, amb Xina, amb Bolívia, es podria començar a nivell internacional i així canviarien els termes d'intercanvi -les relacions de preu entre importació i exportació- que són un mecanisme clar d'explotació del tercer món. Tot això es podria iniciar. Per això penso que a Veneçuela hi ha condicions per a donar el primer pas.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>En aquest sentit de modificació dels termes d'intercanvi hi jugaria algun paper l'ALBA?</h5></li><li>   L'ALBA és un intent de fer el que seria la Unió Europea; integrar una sèrie d'estats nacionals que per si sols són massa febles per a defensar els seus interessos a nivell mundial. En termes de lògica econòmica és un projecte de desenvolupament econòmic que pretén establir elements d'estat del benestar i d'estat de dret. Però l'ALBA com a tal està dintre de la lògica de l'economia de mercat. Prenent com a exemple l'intercanvi entre Veneçuela i Cuba: Veneçuela lliura una matèria primera, el petroli, i Cuba lliura un producte d'alt valor agregat com són els metges. De fet la integració econòmica segueix el que David Ricardo va anomenar la llei dels avantatges comparatius: Argentina exporta bestiar i Veneçuela els envia petroli; és el clàssic comerç entre economies amb diferents nivells de producció. En aquest sentit, l'ALBA no duu al socialisme però és fonamental per a defensar la participació en l'excedent mundial davant els grans goril·les: els “gringos”, els europeus, els xinesos, l'Índia aviat, etc.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>I a nivell polític, quines són les característiques principals del socialisme del segle XXI?</h5></li><li>   En primer lloc em sembla que cal destacar que el socialisme del segle XXI ha d'abastar les quatre relacions socials decisives en la vida humana: la política, l'econòmica, la social i la militar; no pot limitar-se a una de sola com fa la democràcia burgesa. En segon lloc, cal ésser realista en aquest sentit, perquè l'única democràcia participativa que ha existit a occident va ser fa segles a Atenes. Una democràcia que era realment participativa però era excloent perquè les dones no tenien drets i la població esclava tampoc. Era participativa perquè cada home duia la seva espasa -el poble armat era l'exèrcit-, perquè la justícia es constituïa per sorteig -una selecció aleatòria garanteix la representativitat-. Era participativa però no universal. Després va venir la democràcia burgesa que si que és universal però és formal, limitada a allò polític.   </li><li>   El que necessitem avui en dia, en el que podríem anomenar la tercera gran etapa de l'evolució de la democràcia, és una democràcia participativa i universal. I aquí cal ésser realista perquè, fa 2000 anys, els grecs ja sabien que els sistemes de representació reprodueixen una estructura aristocràtica, oligàrquica, que no dóna representativitat estadística. Així, els que manen a la democràcia burgesa, per molt que existeixi el sistema d'elecció universal, sempre reproduiran les estructures de producció establertes. Si es vol trencar tot això cal fer un sistema de selecció a l'atzar. No hi ha receptes fàcils per a aconseguir això i cal tenir clar que l'economia de mercat és un sistema amb 5000 anys d'evolució -molt sofisticat- i la democràcia no té tants anys però tampoc permet solucions implementables de la nit al dia. A més, apareixen, per exemple, altres problemes relacionats amb la naturalesa de l'ésser humà, perquè quan dónes satisfacció a les necessitats bàsiques de la gent, et dirà: 'jo no perdré el temps en política'. És un fenomen que pots observar al primer món i totes les tiranies ho han sabut: dónes a la majoria un alt nivell de vida i s'ha acabat la rebel·lió. És molt complex, però el més destacat és l'ampliació a les quatre relacions socials, el pas de la democràcia formal a una democràcia que realment permeti la incidència de la gent i entendre que la futura democràcia haurà de combinar mètodes de representació amb mètodes d'incidència directa sobre les grans decisions públiques.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><h5 style="text-align: justify;"><br /></h5><div style="text-align: justify;"> </div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Una vegada intentat el cop d'estat, l'aturada patronal... Quina creus que serà l'estratègia de l'imperialisme a Veneçuela a partir d'ara?</h5></li><li>   Crec que hi ha tres o quatre estratègies que s'estan utilitzant alhoras. En primer lloc, l'assassinat polític, el magnicidi, que per descomptat per als “gringos” seria la solució més idònia i més econòmica (una bala no costa res o un accident d'helicòpter...). En segon lloc hi hauria el cop d'estat militar, que requereix molt més temps i que, mentre el general Baruel estigui al capdavant de l'exèrcit, no aconseguiran; però no sabem qui hi haurà després al capdavant de l'institut armat -no crec que hagi molts oficials com el general Baruel- i aquest és un flanc perillós que cal cuidar molt. I el tercer escenari és l'ampliació de la base social de la dreta -actualment és del 35-40%- que és molt alta; la diferència entre oposició i govern està en un 10%. Si la dreta creixés un 10% o fins i tot un 7-8% addicional del vot posaria el govern en una situació molt diferent.   </li><li>   Perquè passés això hi hauria d'haver una crisi econòmica, que es transformaria en social, que es transformaria en política. L'esperança de la dreta és que l'ingrés de l'estat no abasti per a finançar alhora l'estat de benestar, la reindustrialització, la industrialització del camp, la modernització de l'exèrcit i el finançament d'una política internacional d'aliances. De fet, hi ha un estudi del Pentàgon que ha calculat que, si el petroli cau per sota dels 38$, Chávez no tindrà diners per a finançar la política d'integració llatinoamericana. El més probable és que el preu no caigui però hi pot haver situacions econòmiques problemàtiques. Hi ha un problema d'inflació a Veneçuela, un excés de liquidesa, de capacitat adquisitiva, que està controlat administrativament a través dels preus congelats de la “canastra básica”, però -quan s'alliberin aquests preus- la inflació es dispararà; no està resolt, només tapat. Hi ha també un problema amb el mercat negre, que apareix en el moment en que no utilitzes sempre preus de mercat sinó que utilitzes preus que marca l'estat per raons polítiques i que estan per sota del preu de mercat. Es roben les mercaderies del subministrament estatal i després es venen més cares a l'empresa privada. Això són coses típiques d'una economia mal administrada centralment i és un altre problema estructural que cal arreglar. I això, certament, també val per al dòlar. Es pot fer el control de la divisa durant cert temps però al cap de dos anys el mercat s'arregla i et trobes per exemple amb el que passa actualment: que el dòlar val 4000 bolívars al mercat negre mentre el canvi oficial està a 2100 bolívars. Aquests desequilibris són problemes reals i no és fàcil arreglar-los. La tercera estratègia subversiva compta amb això, amb generar problemes econòmico-socials, perquè la gent s'encabroni. Si tu fas tres hores de cua al mercat públic per lcomprar sucre i quan arribes et diuen que s'ha venut tot, quantes vegades ho acceptaràs això?   </li><li>   Sobre aquesta base de problemes objectius d'administració, amb una base social de 35/40 %, i amb quatre bombes de temps que són les universitats públiques -que estan en mans de la dreta- existeix un potencial considerable per a desestabilitzar. Jo diria que aquests són els tres grans escenaris que s'utilitzen i es treballen per descomptat paral·lelament, el que caigui primer ho aprofitaràn.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><p style="text-align: justify;">   </p><div style="text-align: justify;"> </div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>En aquest sentit, quin paper juguen els mitjans de comunicació?</h5></li><li>   Els mitjans de comunicació són centrals. Tota aquesta campanya internacional histèrica contra la no prolongació de la concessió de RCTV no només té a veure amb el fet que perdin una batalla administrativa, sinó amb que constitueix un exemple a nivell mundial; perquè si el govern veneçolà s'atreveix a tocar a un oligopoli televisiu la gent de l'estat espanyol podria preguntar-se perquè no ho fan aquí, perquè no li prenen al Polanco el seu canal... L'estat veneçolà dóna 'mal exemple'. Tu pots prendre un pou petrolier a una transnacional i no et passa tant, però prens un canal de televisió important i veus com et combaten a nivell mundial, en una guerra bruta.   </li><li>   Veneçuela és un cas especial perquè la dreta va aconseguir un estat de psicotització important de la població després del triomf de Chávez al 99 i per això van tenir tant suport quan van fer el cop d'estat al 2002. I els mitjans de comunicació de l'estat no han aconseguit trencar aquesta psicosi, és un problema de psicopatologia. El que ha assolit la dreta és una combinació de paranoia i histèria, i així, quan aconseguiexen moure la gent es veu a la televisió com criden histèricament. Hi havia dones i homes plorant perquè havien tancat aquest canal de merda, RCTV. Per tant, es necessiten mitjans que intentin arrabassar les victimes d'aquests mitjans televisius, i això no s'ha assolit. De fet jo mai he vist un programa de televisió de l'estat que hagi tingut això en compte. Fins al dia d'avui no hi ha un diari bolivarià del nivell necessari per a combatre la premsa de dretes, i a la televisió no es té el nivell. Telesur segueix essent marginal, a Mèxic no es troba enlloc; hi ha molt orgull del que s'ha fet però si es comparen les necessitats de la lluita ideològica a nivell mundial amb el que s'ha assolit amb Telesur es veu que estem malament, i es fa evident ara, en aquesta batalla. Perquè no n'hi ha prou amb que algú -a Mèxic, a l'Argentina, per internet- vegi alguna cosa de Telesur. Mentre no es tingui una influència massiva no es tindrà defensa; mentre no es tingui, per exemple, un canal massiu a Europa. Ara es va vendre a Alemanya el canal SAT1, que tenia mes o menys un 20% d'audiència, i la majoria de capital el tenia un “gringo” que el venia per uns 2000 milions de $; se'm va acostar un grup de periodistes a Alemanya que havien aconseguit una mica de capital propi però necessitaven els 2000 milions de $ de l'estat veneçolà, i no es va aconseguir. Mentre seguim pensant en escales del nostre propi grup de referència, en la propaganda internacional, i no en escales tipus CNN, BBC, etc. perdrem la batalla.<br /></li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Els consells comunals, els consells de terra urbana... fins a quin punt són organitzacions realment populars i quin paper se'ls pot atribuir de cara al futur?</h5></li><li>   Jo penso que això són mesures que neixen de certes experiències del procés bolivarià. Cada estat necessita un instrument executiu, i quin era l'instrument executiu que tenia el president Chávez? El “Movimiento Va República”. En el fons, només una aglomeració electoralista de diferents grups. I després hi havia l'estructura estatal, els municipis, els alcaldes i tot això. I cap de les dues estructures era realment bolivariana ni revolucionària. Llavors, Chávez, després d'organitzar i implementar certs projectes populars, veu que no arriba on vol arribar a través d'aquests canals i decideix que ha d'obrir nous vehicles de transformació. Un és el nou partit que es pretén fer i un altre són els consells comunals.   </li><li>   I aquí entra en joc una segona idea que és correcta: si es vol que la gent participi no es pot simular que tenen drets, cal donar-los poder real. I poder real significa economia, diners. Així, la idea de canalitzar fons a la base directament des de dalt, passant per alt els municipis, és correcta perquè de seguida la gent veu que li convé ficar-s'hi i es mobilitza. Això és un pas molt important cap a la democràcia participativa econòmica perquè va més enllà, per exemple, dels pressuposts participatius del PT del Brasil, on l'alcalde reparteix una part del pressupost municipal. Aquí és una vinculació més directa i mes forta econòmicament parlant. Crec que és extraordinàriament important fer-ho així tot i que genera, com tots els projectes d'aquest tipus, necessitats de supervisió perquè s'ha d'impedir que, per exemple, algú agafi 5 amics, faci una cooperativa i es quedin els diners. Això es pot controlar de diferents maneres però una forma clau és internet: es posen totes les transaccions del consell comunal a internet, al poble hi poses 20 ordinadors públics, i cada vegada que s'usen diners es reflexa qui els farà servir i per a què són, de manera que tota la població pot consultar que s'està fent amb els diners. Això et dóna una transparència que impedeix en gran mesura la corrupció i el nepotisme.   </li><li>   Si s'assoleixen les estructures de supervisió necessàries estem davant un pas extraordinàriament positiu; però, justament, un dels problemes de revolució veneçolana ha estat la manca de control en l'execució de projectes. Però és positiu i jo penso que cal donar-hi suport.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Fins a quin punt el “va ser una idea de Chávez” és real... és a dir, fins que punt el president és l'ideòleg i líder polític dels processos a Veneçuela?</h5></li><li>   El president és una persona extraordinàriament creativa i molt intel·ligent. En els mateixos programes d' “Aló presidente” mentre desenvolupa una idea, de cop li sembla que cal fer tal i tal cosa, i ho llança. Com en tots els actes d'espontaneïtat hi ha coses que són realitzables, coses que semblen realitzables però no ho són.... Per tal d'optimitzar aquesta espontaneïtat fa falta una avantguarda que discuteixi amb ell. Per exemple fa sis setmanes, en un d'aquests programes, al camp, va dir que s'estudiaria com donar als camperols una moneda pròpia perquè fessin els seus intercanvis i així ja no estiguessin dins el circuit d'explotació capitalista; però des del punt de vista econòmic això no té cap sentit perquè en la mesura en que crees més diners (de fet això seria el que tècnicament s'anomena un substitut de diners) compliques cada cop més l'economia. La solució del problema de l'explotació no passa pels diners, perquè els diners no en són la causa sinó només un mitjà; la causa es troba en altre nivell, en el valor. Aleshores, si no es té una avantguarda o uns assessors econòmics o si el ministre d'economia no s'atreveix a dir “escolti president, això no té sentit per això, això i això” la proposta es digereix així i no pot funcionar. També hi ha d'altres propostes... l'altre dia el president va proposar que s'estudiés Trotsky. Trotsky, al contrari del que diuen aquells que avui es consideren trotskistes, no era el colom blanc: va ser el forjador de l'exèrcit roig -un exèrcit és, òbviament, vertical i repressiu-, estava a favor de la militarització del treball, d'utilitzar els sindicats com a aparells de l'estat, etc. Tenia encerts també, va ser l'únic gran líder que va saber veure el gran perill del feixisme... Però discutir Trotsky avui en dia no aporta absolutament res a la instauració del socialisme del segle XXI a l'Amèrica Llatina o a Europa perquè el problema del valor als anys trenta no va registrar cap aportació. És més, als anys 60, en l'anomenat gran debat a Cuba, no es planteja cap aportació de solució, ni per part del Ché ni de ningú.   </li><li>   El president genera aquestes idees, moltes són lúcides i productives però d'altres cal elucidar-les en el debat democràtic. Però el president és una personalitat impressionant i als ministres no els agrada perdre feina. Per tant, no crec que el gabinet sigui una avantguarda que discuteixi allò viable i allò necessari -aquí hi ha una diferència amb els nou Comandants Sandinistes-. Les propostes són, en general, del president però el problema és que no hi ha una avantguarda que li faci veure les implicacions d'aquestes propostes.   </li></ul><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>El procés veneçolà i molts dels processos plantejats a l'Amèrica llatina han girat entorn del concepte bolivarià de la “Patria Grande”, en el que podríem anomenar una “voluntat de construcció nacional supraestatal”. Quin és el paper del nacionalisme a Llatinoamèrica i quines vinculacions conceptuals es poden establir amb d'altres nacionalismes?</h5></li><li>   Robert Kurtz, l'analista político-econòmic més important que hi ha a Alemanya, té un problema teòric: generalitza la situació europea per a l'Amèrica llatina. Ell diu: 'el nacionalisme és una força reaccionària'. I té raó sempre que es refereixi a les metròpolis i les elits dominants. El nacionalisme alemany en general és expansiu, és xovinista. I a França també, per descomptat. Però al tercer món el nacionalisme és una de les dues potències alliberadores principals; l'altra és el problema social. Si et prives de qualsevol de les dues -la qüestió social o la qüestió de la identitat nacional- perdràs, perquè necessites els dos elements.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><ul style="text-align: justify;"><li>   És un problema de manca de metodologia perquè allò que esdevé un element d'anàlisi depèn del context en que actua. És la veritat de la dialèctica. Agafem els escacs, per exemple. Si tu li preguntes a algú que juga a escacs quina figura és més important, la reina o el peó, et dirà que la reina. Però hi ha configuracions del joc en les que el peó és més fort que la reina. Això no vol dir que la veritat sigui relativa sinó que és relacional, que la veritat depèn de les relacions en que es dóna el fenomen. I això val per al nacionalisme, perquè un dels principals flancs d'atac de l'imperialisme és la destrucció de la identitat. La identitat és el programari que conduïx al maquinari, el que fem depèn del nostre programari i el centre d'aquest és la identitat; si algú aconsegueix controlar aquest programari fa amb nosaltres el que vol. Per tant la qüestió de la identitat nacional és l'essència mateixa de la resistència política, econòmica, i el que sigui...   </li><li>   Per aquest motiu el nacionalisme a l'Amèrica llatina és un element clau d'alliberament. I per això Chávez recorre a Bolívar i els sandinistes a Sandino i els argentins a San Martín. I si això no es fes no es podria recuperar en la gent la consciència de la seva trajectòria històrica, del que són i el que poden ser.<br /></li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Hi ha algun tipus de nacionalisme que creguis que té sentit en la configuració europea?</h5></li><li>   A Europa hi ha un problema, de fet el tens a tot el món, que és que hi ha molts pobles que, per raons històriques, no tenen un estat propi. Els kurds són un exemple clar d'això. I és també el sentiment de molts pobles a l'estat espanyol. I això és una força real de la política actual que cal tenir en compte. Caldria potser conceptualitzar-ho en la idea que cada poble té dret a la seva pròpia representació política, al seu propi estat. De fet, avui en dia, amb la Unió Europea, es podria fer. Escòcia, per exemple, té ara el dret de fer-se independent de la Gran Bretanya perquè avui en dia la integració és essencialment econòmica, cultural... fa 500 anys la integració es va fer per la força militar però avui en dia és el mercat el que integra. A més, fora de l'economia de la Unió Europea, que podria fer un petit país davant l'OMC o l'FMI? No tindria cap possibilitat. Així, avui en dia es podria donar molta més llibertat als pobles de la Unió Europea que fa 200 anys però, és clar, l'elit franquista és tan “pendeja” que no s'ha adonat d'això. L'anglesa òbviament té més consciència i pot permetre que Irlanda del Nord es converteixi en un subjecte polític propi i que Escocia també s'hi converteixi si vol.   </li><li>   El nacionalisme a les metròpolis sempre té la tendència de ser xovinista. A més, el nacionalisme és una força arcaïca, de fet prehumana, perquè vincula amb al sentit de seguretat que li dóna a l'animal la seva cova, el seu lloc físic. Tu pots medir quantitativament com, a mesura que un gos s'allunya de la seva cova o del seu lloc, disminueix el seu valor; és a dir, la disposició a combatre o a defensar el seu territori augmenta en la mesura que s'acosta al seu lloc. I en el nacionalisme s'hi troba alguna cosa d'això. I això, quan es vincula amb el poder d'una superpotència, té molts perills i es torna fàcilment manejable. Per aquest motiu, cal ésser molt més curós amb el nacionalisme a les metròpolis que a l'Amèrica llatina.<br /></li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>Quin paper juga l'esquerra tradicional en els processos d'Amèrica llatina?</h5></li><li>   L'esquerra tradicional... pots usar el concepte en terme ampli; pots incloure-hi el liberalisme clàssic, el romanticisme alemany, per exemple, que no era la trivialitat de plorar quan el sol es pon, sinó que era viure per una causa, per la llibertat -ho trobes en Beethoven al Fidelio, o en Schiller, en les trames, etc.-. Però si limitem el concepte d'esquerra a la presó del socialisme científic, neix dels grans intel·lectuals com Marx i Engels, i del moviment obrer. El moviment obrer es divideix a finals del segle XX en dues vessants, la forma de Lenin i la forma de la socialdemocràcia. Avui en dia, ambdues han perdut la seva capacitat de construir un procés de civilització, perquè el model del socialisme històric -malgrat els molts èxits que ha tingut- està esgotat. No es mou ni la joventut ni les masses amb el discurs del socialisme històric. I la socialdemocràcia també està esgotada. Així, els dos grans discursos de mobilització de masses -i això és la política- de l'esquerra estan esgotats estructuralment. Els partits comunistes a l'Amèrica Llatina no tenen cap importància, no tenen masses, no tenen arrelament social i no canvien gens. De fet, l'any 1954, la CIA va fer una anàlisi de la situació dels partits comunistes a l'Amèrica Llatina, país per país, i va arribar a la següent conclusió: deien que a l'Amèrica Llatina no hi havia cap perill per part dels Partits Comunistes perquè l'únic que tenia una base de masses era el Partit Comunista de Xile, pels miners. Tots els altres partits comunistes no tenein poder perquè no tenen ni classe treballadora ni res. El perill, deia la CIA, eren els militars nacionalistes com Perón.   </li><li>   Els PC fa molts anys que no juguen un paper a l'Amèrica llatina i mai han fet una revolució. La de Cuba no la van fer els comunistes, la mexicana no la van fer els comunistes, la sandinista no la van fer els comunistes... La importància de l'esquerra tradicional en totes les seves fraccions, maoísta, trotskista, de la línia estalinista, avui en dia és absolutament marginal. I a més no tenen importància teòrica, que és molt més greu. Cap d'aquests partits d'esquerra tradicional pot moure la joventut; i no poden, en primer lloc, perquè no tenen un projecte històric per al segle XXI i, o bé repeteixen el socialisme d'aquells temps o bé la socialdemocràcia esgotada. I en segon lloc perquè no tenen transcendència, no plantegen un horitzó obert... Si es dóna a la joventut un programa que es limita a demandes puntuals, casa per exemple, es mobilitzarà però molt poc temps. Els estudiants són molt clars en això: hi ha un punt de conflicte, es mobilitzen 3-4 anys i s'acaba el moviment; sempre passa això. Si es vol que la joventut formi part de la transició cal donar-li un sentit de vida, alguna cosa per la que valgui la pena lluitar i enfrontar-se. I aquesta transcendència no la trobes en cap programa dels partits comunistes, ni trotskistes ni res. Mentre l'esquerra -sigui en la seva variant socialdemòcrata o en la seva variant tradicional- no assoleixi un programa que faci dir a un jove: “val la pena lluitar i morir per això” no aconseguirà tenir capacitat de transformació real a la societat.   </li></ul><div style="text-align: justify;"> </div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><ul style="text-align: justify;"><li>  <h5>I a nivell d'anàlisi, que s'aporta des de la vella esquerra europea?</h5></li><li>   Tenim un problema real. Als anys 50-60, la Humanitat va tenir tota una generació de grans intel·lectuals, que eren d'una banda grans científics i de l'altra eren gent ètica, compromesa. Albert Einstein -que l'any 49 escriu el seu assaig 'Perquè el socialisme' on s'enfronta al McCarthysme-, Noam Chomsky, Sartre, Bertrand Russell, Brecht a Alemanya... Però si es passa revista avui en dia, no es veu que la generació que hauria de seguir a aquesta hi sigui. Jo tindria certs problemes per esmentar algú d'aquesta edat -uns 45, que seria la generació després d'aquests- que tingui realment importància científica i alhora sigui un paradigma moral, ètic. No els veig. El que hi ha hagut és una castració generalitzada de la intel·lectualitat a nivell mundial. A l'Amèrica Llatina es va fer destruint-los físicament, amb l'aniquilació durant les dictadures. I aquí s'ha fet essencialment a través del nivell de vida. Però el resultat és que han quedat relativament pocs intel·lectuals de pes i amb capacitat per a transformar.   </li><li>   En aquest sentit, Europa actualment no aporta res. Més enllà de l'escola d'Escòcia -que són gent que treballa el socialisme del segle XXI- no veig què aporta Europa a la lluita d'alliberament. Els filòsofs francesos (Derrida, etc. i abans els postmodernistes) són gent que no aporta res a l'alliberament. La destrucció espiritual es pot veure molt clarament. Per exemple, Samuel Huntington, és un “gringo” que va escriure un llibre, The clash of civilizations (El xoc de les civilitzacions), que s'utilitza gairebé obligatòriament a totes les universitats d'Europa. Doncs Huntington és un delinqüent polític, un criminal de guerra que va ser un dels ideòlegs de la destrucció del Viet Mingh i el Viet Cong a l'Indoxina, elogiant la política del terrorisme d'estat, dels camps de concentració, dels pobles estratègics. I un delinqüent com aquest està present a totes les universitats. Els professors fan llegir als estudiants aquesta ferralla ideològica, que de ciència no té res, i els roben un semestre sencer. I mentre llegeixen aquestes estupideses -o els postmodernistes (Leotardi, etc.)-, els estudiants no poden analitzar la realitat. La dimensió de la destrucció espiritual crítica que la burgesia ha aconseguit a nivell mundial és realment impressionant</li></ul></td></tr></tbody></table></td></tr></tbody></table>

per Pau Llonch i Arcadi Bassegoda

Conversa amb Heinz Dietrich, sociòleg alemany i amic personal del president Chávez. L'entrevistat fa un repàs de la situació econòmica i política a lllatinoamèrica, i més concretament a Veneçuela, reflexiona sobre la implantabilitat del socialisme del segle XXI, sobre les estratègies de l'imperialisme i sobre l'articulació de les realitats nacionals en els processos transformadors.

Tu afirmes que des d'un punt de vista objectiu el que s'ha donat a Veneçuela és un procés de desenvolupament econòmic encaminat a aconseguir l'estat del benestar. Quines són doncs les especificitats que et permeten pensar que a Veneçuela pugui donar-se una transició cap al socialisme del segle XXI?
Des del punt de vista econòmic a Veneçuela hi ha alguns avantatges. En primer lloc, hi ha fons per a fer economies paral·leles o subsidiades i no tots els estats tenen superàvit per a finançar projectes d'aquest tipus. En segon lloc hi ha una voluntat política expressa de l'estat que d'alguna manera ha d'acomplir amb un discurs de construcció estratègica sinó vol perdre credibilitat. I en tercer lloc, els sectors més importants en termes de percentatge del PIB són de l'estat. Veneçuela té un sector econòmic estatal gran i per tant pot fer el primer pas d'una economia socialista, que consistiria a establir una comptabilitat paral·lela a la comptabilitat capitalista -que funciona en termes monetaris, en termes de cost-benefici-, establint una comptabilitat socialista, que és la comptabilitat en insums de temps, en valors. De fet, vàrem començar l'any passat amb la col·laboració de l'aleshores ministre d'indústries bàsiques, Víctor Álvarez. Vam fer una reunió amb els enginyers de sistemes d'una empresa de fosa d'alumini d'entre 3000 i 4000 obrers i ells van confirmar que no hi havia cap problema per a tenir -en unes tres setmanes- les dades més importants de l'economia de l'empresa en termes d'insums de temps en lloc d'en unitats monetàries.
En el fons no hi hauria cap obstacle que impedís al govern d'Hugo Chávez fer a petita escala aquest primer pas de l'economia socialista. Hi ha més de 120.000 cooperatives i es podrien fer els intercanvis entre una empresa de l'estat i una cooperativa per valors i no per preus de mercat. Fins i tot, com que hi ha amistat amb Cuba, amb Xina, amb Bolívia, es podria començar a nivell internacional i així canviarien els termes d'intercanvi -les relacions de preu entre importació i exportació- que són un mecanisme clar d'explotació del tercer món. Tot això es podria iniciar. Per això penso que a Veneçuela hi ha condicions per a donar el primer pas.

En aquest sentit de modificació dels termes d'intercanvi hi jugaria algun paper l'ALBA?
L'ALBA és un intent de fer el que seria la Unió Europea; integrar una sèrie d'estats nacionals que per si sols són massa febles per a defensar els seus interessos a nivell mundial. En termes de lògica econòmica és un projecte de desenvolupament econòmic que pretén establir elements d'estat del benestar i d'estat de dret. Però l'ALBA com a tal està dintre de la lògica de l'economia de mercat. Prenent com a exemple l'intercanvi entre Veneçuela i Cuba: Veneçuela lliura una matèria primera, el petroli, i Cuba lliura un producte d'alt valor agregat com són els metges. De fet la integració econòmica segueix el que David Ricardo va anomenar la llei dels avantatges comparatius: Argentina exporta bestiar i Veneçuela els envia petroli; és el clàssic comerç entre economies amb diferents nivells de producció. En aquest sentit, l'ALBA no duu al socialisme però és fonamental per a defensar la participació en l'excedent mundial davant els grans goril·les: els “gringos”, els europeus, els xinesos, l'Índia aviat, etc.

I a nivell polític, quines són les característiques principals del socialisme del segle XXI?
En primer lloc em sembla que cal destacar que el socialisme del segle XXI ha d'abastar les quatre relacions socials decisives en la vida humana: la política, l'econòmica, la social i la militar; no pot limitar-se a una de sola com fa la democràcia burgesa. En segon lloc, cal ésser realista en aquest sentit, perquè l'única democràcia participativa que ha existit a occident va ser fa segles a Atenes. Una democràcia que era realment participativa però era excloent perquè les dones no tenien drets i la població esclava tampoc. Era participativa perquè cada home duia la seva espasa -el poble armat era l'exèrcit-, perquè la justícia es constituïa per sorteig -una selecció aleatòria garanteix la representativitat-. Era participativa però no universal. Després va venir la democràcia burgesa que si que és universal però és formal, limitada a allò polític.
El que necessitem avui en dia, en el que podríem anomenar la tercera gran etapa de l'evolució de la democràcia, és una democràcia participativa i universal. I aquí cal ésser realista perquè, fa 2000 anys, els grecs ja sabien que els sistemes de representació reprodueixen una estructura aristocràtica, oligàrquica, que no dóna representativitat estadística. Així, els que manen a la democràcia burgesa, per molt que existeixi el sistema d'elecció universal, sempre reproduiran les estructures de producció establertes. Si es vol trencar tot això cal fer un sistema de selecció a l'atzar. No hi ha receptes fàcils per a aconseguir això i cal tenir clar que l'economia de mercat és un sistema amb 5000 anys d'evolució -molt sofisticat- i la democràcia no té tants anys però tampoc permet solucions implementables de la nit al dia. A més, apareixen, per exemple, altres problemes relacionats amb la naturalesa de l'ésser humà, perquè quan dónes satisfacció a les necessitats bàsiques de la gent, et dirà: 'jo no perdré el temps en política'. És un fenomen que pots observar al primer món i totes les tiranies ho han sabut: dónes a la majoria un alt nivell de vida i s'ha acabat la rebel·lió. És molt complex, però el més destacat és l'ampliació a les quatre relacions socials, el pas de la democràcia formal a una democràcia que realment permeti la incidència de la gent i entendre que la futura democràcia haurà de combinar mètodes de representació amb mètodes d'incidència directa sobre les grans decisions públiques.

Una vegada intentat el cop d'estat, l'aturada patronal... Quina creus que serà l'estratègia de l'imperialisme a Veneçuela a partir d'ara?
Crec que hi ha tres o quatre estratègies que s'estan utilitzant alhoras. En primer lloc, l'assassinat polític, el magnicidi, que per descomptat per als “gringos” seria la solució més idònia i més econòmica (una bala no costa res o un accident d'helicòpter...). En segon lloc hi hauria el cop d'estat militar, que requereix molt més temps i que, mentre el general Baruel estigui al capdavant de l'exèrcit, no aconseguiran; però no sabem qui hi haurà després al capdavant de l'institut armat -no crec que hagi molts oficials com el general Baruel- i aquest és un flanc perillós que cal cuidar molt. I el tercer escenari és l'ampliació de la base social de la dreta -actualment és del 35-40%- que és molt alta; la diferència entre oposició i govern està en un 10%. Si la dreta creixés un 10% o fins i tot un 7-8% addicional del vot posaria el govern en una situació molt diferent.
Perquè passés això hi hauria d'haver una crisi econòmica, que es transformaria en social, que es transformaria en política. L'esperança de la dreta és que l'ingrés de l'estat no abasti per a finançar alhora l'estat de benestar, la reindustrialització, la industrialització del camp, la modernització de l'exèrcit i el finançament d'una política internacional d'aliances. De fet, hi ha un estudi del Pentàgon que ha calculat que, si el petroli cau per sota dels 38$, Chávez no tindrà diners per a finançar la política d'integració llatinoamericana. El més probable és que el preu no caigui però hi pot haver situacions econòmiques problemàtiques. Hi ha un problema d'inflació a Veneçuela, un excés de liquidesa, de capacitat adquisitiva, que està controlat administrativament a través dels preus congelats de la “canastra básica”, però -quan s'alliberin aquests preus- la inflació es dispararà; no està resolt, només tapat. Hi ha també un problema amb el mercat negre, que apareix en el moment en que no utilitzes sempre preus de mercat sinó que utilitzes preus que marca l'estat per raons polítiques i que estan per sota del preu de mercat. Es roben les mercaderies del subministrament estatal i després es venen més cares a l'empresa privada. Això són coses típiques d'una economia mal administrada centralment i és un altre problema estructural que cal arreglar. I això, certament, també val per al dòlar. Es pot fer el control de la divisa durant cert temps però al cap de dos anys el mercat s'arregla i et trobes per exemple amb el que passa actualment: que el dòlar val 4000 bolívars al mercat negre mentre el canvi oficial està a 2100 bolívars. Aquests desequilibris són problemes reals i no és fàcil arreglar-los. La tercera estratègia subversiva compta amb això, amb generar problemes econòmico-socials, perquè la gent s'encabroni. Si tu fas tres hores de cua al mercat públic per lcomprar sucre i quan arribes et diuen que s'ha venut tot, quantes vegades ho acceptaràs això?
Sobre aquesta base de problemes objectius d'administració, amb una base social de 35/40 %, i amb quatre bombes de temps que són les universitats públiques -que estan en mans de la dreta- existeix un potencial considerable per a desestabilitzar. Jo diria que aquests són els tres grans escenaris que s'utilitzen i es treballen per descomptat paral·lelament, el que caigui primer ho aprofitaràn.

En aquest sentit, quin paper juguen els mitjans de comunicació?
Els mitjans de comunicació són centrals. Tota aquesta campanya internacional histèrica contra la no prolongació de la concessió de RCTV no només té a veure amb el fet que perdin una batalla administrativa, sinó amb que constitueix un exemple a nivell mundial; perquè si el govern veneçolà s'atreveix a tocar a un oligopoli televisiu la gent de l'estat espanyol podria preguntar-se perquè no ho fan aquí, perquè no li prenen al Polanco el seu canal... L'estat veneçolà dóna 'mal exemple'. Tu pots prendre un pou petrolier a una transnacional i no et passa tant, però prens un canal de televisió important i veus com et combaten a nivell mundial, en una guerra bruta.
Veneçuela és un cas especial perquè la dreta va aconseguir un estat de psicotització important de la població després del triomf de Chávez al 99 i per això van tenir tant suport quan van fer el cop d'estat al 2002. I els mitjans de comunicació de l'estat no han aconseguit trencar aquesta psicosi, és un problema de psicopatologia. El que ha assolit la dreta és una combinació de paranoia i histèria, i així, quan aconseguiexen moure la gent es veu a la televisió com criden histèricament. Hi havia dones i homes plorant perquè havien tancat aquest canal de merda, RCTV. Per tant, es necessiten mitjans que intentin arrabassar les victimes d'aquests mitjans televisius, i això no s'ha assolit. De fet jo mai he vist un programa de televisió de l'estat que hagi tingut això en compte. Fins al dia d'avui no hi ha un diari bolivarià del nivell necessari per a combatre la premsa de dretes, i a la televisió no es té el nivell. Telesur segueix essent marginal, a Mèxic no es troba enlloc; hi ha molt orgull del que s'ha fet però si es comparen les necessitats de la lluita ideològica a nivell mundial amb el que s'ha assolit amb Telesur es veu que estem malament, i es fa evident ara, en aquesta batalla. Perquè no n'hi ha prou amb que algú -a Mèxic, a l'Argentina, per internet- vegi alguna cosa de Telesur. Mentre no es tingui una influència massiva no es tindrà defensa; mentre no es tingui, per exemple, un canal massiu a Europa. Ara es va vendre a Alemanya el canal SAT1, que tenia mes o menys un 20% d'audiència, i la majoria de capital el tenia un “gringo” que el venia per uns 2000 milions de $; se'm va acostar un grup de periodistes a Alemanya que havien aconseguit una mica de capital propi però necessitaven els 2000 milions de $ de l'estat veneçolà, i no es va aconseguir. Mentre seguim pensant en escales del nostre propi grup de referència, en la propaganda internacional, i no en escales tipus CNN, BBC, etc. perdrem la batalla.

Els consells comunals, els consells de terra urbana... fins a quin punt són organitzacions realment populars i quin paper se'ls pot atribuir de cara al futur?
Jo penso que això són mesures que neixen de certes experiències del procés bolivarià. Cada estat necessita un instrument executiu, i quin era l'instrument executiu que tenia el president Chávez? El “Movimiento Va República”. En el fons, només una aglomeració electoralista de diferents grups. I després hi havia l'estructura estatal, els municipis, els alcaldes i tot això. I cap de les dues estructures era realment bolivariana ni revolucionària. Llavors, Chávez, després d'organitzar i implementar certs projectes populars, veu que no arriba on vol arribar a través d'aquests canals i decideix que ha d'obrir nous vehicles de transformació. Un és el nou partit que es pretén fer i un altre són els consells comunals.
I aquí entra en joc una segona idea que és correcta: si es vol que la gent participi no es pot simular que tenen drets, cal donar-los poder real. I poder real significa economia, diners. Així, la idea de canalitzar fons a la base directament des de dalt, passant per alt els municipis, és correcta perquè de seguida la gent veu que li convé ficar-s'hi i es mobilitza. Això és un pas molt important cap a la democràcia participativa econòmica perquè va més enllà, per exemple, dels pressuposts participatius del PT del Brasil, on l'alcalde reparteix una part del pressupost municipal. Aquí és una vinculació més directa i mes forta econòmicament parlant. Crec que és extraordinàriament important fer-ho així tot i que genera, com tots els projectes d'aquest tipus, necessitats de supervisió perquè s'ha d'impedir que, per exemple, algú agafi 5 amics, faci una cooperativa i es quedin els diners. Això es pot controlar de diferents maneres però una forma clau és internet: es posen totes les transaccions del consell comunal a internet, al poble hi poses 20 ordinadors públics, i cada vegada que s'usen diners es reflexa qui els farà servir i per a què són, de manera que tota la població pot consultar que s'està fent amb els diners. Això et dóna una transparència que impedeix en gran mesura la corrupció i el nepotisme.
Si s'assoleixen les estructures de supervisió necessàries estem davant un pas extraordinàriament positiu; però, justament, un dels problemes de revolució veneçolana ha estat la manca de control en l'execució de projectes. Però és positiu i jo penso que cal donar-hi suport.

Fins a quin punt el “va ser una idea de Chávez” és real... és a dir, fins que punt el president és l'ideòleg i líder polític dels processos a Veneçuela?
El president és una persona extraordinàriament creativa i molt intel·ligent. En els mateixos programes d' “Aló presidente” mentre desenvolupa una idea, de cop li sembla que cal fer tal i tal cosa, i ho llança. Com en tots els actes d'espontaneïtat hi ha coses que són realitzables, coses que semblen realitzables però no ho són.... Per tal d'optimitzar aquesta espontaneïtat fa falta una avantguarda que discuteixi amb ell. Per exemple fa sis setmanes, en un d'aquests programes, al camp, va dir que s'estudiaria com donar als camperols una moneda pròpia perquè fessin els seus intercanvis i així ja no estiguessin dins el circuit d'explotació capitalista; però des del punt de vista econòmic això no té cap sentit perquè en la mesura en que crees més diners (de fet això seria el que tècnicament s'anomena un substitut de diners) compliques cada cop més l'economia. La solució del problema de l'explotació no passa pels diners, perquè els diners no en són la causa sinó només un mitjà; la causa es troba en altre nivell, en el valor. Aleshores, si no es té una avantguarda o uns assessors econòmics o si el ministre d'economia no s'atreveix a dir “escolti president, això no té sentit per això, això i això” la proposta es digereix així i no pot funcionar. També hi ha d'altres propostes... l'altre dia el president va proposar que s'estudiés Trotsky. Trotsky, al contrari del que diuen aquells que avui es consideren trotskistes, no era el colom blanc: va ser el forjador de l'exèrcit roig -un exèrcit és, òbviament, vertical i repressiu-, estava a favor de la militarització del treball, d'utilitzar els sindicats com a aparells de l'estat, etc. Tenia encerts també, va ser l'únic gran líder que va saber veure el gran perill del feixisme... Però discutir Trotsky avui en dia no aporta absolutament res a la instauració del socialisme del segle XXI a l'Amèrica Llatina o a Europa perquè el problema del valor als anys trenta no va registrar cap aportació. És més, als anys 60, en l'anomenat gran debat a Cuba, no es planteja cap aportació de solució, ni per part del Ché ni de ningú.
El president genera aquestes idees, moltes són lúcides i productives però d'altres cal elucidar-les en el debat democràtic. Però el president és una personalitat impressionant i als ministres no els agrada perdre feina. Per tant, no crec que el gabinet sigui una avantguarda que discuteixi allò viable i allò necessari -aquí hi ha una diferència amb els nou Comandants Sandinistes-. Les propostes són, en general, del president però el problema és que no hi ha una avantguarda que li faci veure les implicacions d'aquestes propostes.

El procés veneçolà i molts dels processos plantejats a l'Amèrica llatina han girat entorn del concepte bolivarià de la “Patria Grande”, en el que podríem anomenar una “voluntat de construcció nacional supraestatal”. Quin és el paper del nacionalisme a Llatinoamèrica i quines vinculacions conceptuals es poden establir amb d'altres nacionalismes?
Robert Kurtz, l'analista político-econòmic més important que hi ha a Alemanya, té un problema teòric: generalitza la situació europea per a l'Amèrica llatina. Ell diu: 'el nacionalisme és una força reaccionària'. I té raó sempre que es refereixi a les metròpolis i les elits dominants. El nacionalisme alemany en general és expansiu, és xovinista. I a França també, per descomptat. Però al tercer món el nacionalisme és una de les dues potències alliberadores principals; l'altra és el problema social. Si et prives de qualsevol de les dues -la qüestió social o la qüestió de la identitat nacional- perdràs, perquè necessites els dos elements.

És un problema de manca de metodologia perquè allò que esdevé un element d'anàlisi depèn del context en que actua. És la veritat de la dialèctica. Agafem els escacs, per exemple. Si tu li preguntes a algú que juga a escacs quina figura és més important, la reina o el peó, et dirà que la reina. Però hi ha configuracions del joc en les que el peó és més fort que la reina. Això no vol dir que la veritat sigui relativa sinó que és relacional, que la veritat depèn de les relacions en que es dóna el fenomen. I això val per al nacionalisme, perquè un dels principals flancs d'atac de l'imperialisme és la destrucció de la identitat. La identitat és el programari que conduïx al maquinari, el que fem depèn del nostre programari i el centre d'aquest és la identitat; si algú aconsegueix controlar aquest programari fa amb nosaltres el que vol. Per tant la qüestió de la identitat nacional és l'essència mateixa de la resistència política, econòmica, i el que sigui...
Per aquest motiu el nacionalisme a l'Amèrica llatina és un element clau d'alliberament. I per això Chávez recorre a Bolívar i els sandinistes a Sandino i els argentins a San Martín. I si això no es fes no es podria recuperar en la gent la consciència de la seva trajectòria històrica, del que són i el que poden ser.

Hi ha algun tipus de nacionalisme que creguis que té sentit en la configuració europea?
A Europa hi ha un problema, de fet el tens a tot el món, que és que hi ha molts pobles que, per raons històriques, no tenen un estat propi. Els kurds són un exemple clar d'això. I és també el sentiment de molts pobles a l'estat espanyol. I això és una força real de la política actual que cal tenir en compte. Caldria potser conceptualitzar-ho en la idea que cada poble té dret a la seva pròpia representació política, al seu propi estat. De fet, avui en dia, amb la Unió Europea, es podria fer. Escòcia, per exemple, té ara el dret de fer-se independent de la Gran Bretanya perquè avui en dia la integració és essencialment econòmica, cultural... fa 500 anys la integració es va fer per la força militar però avui en dia és el mercat el que integra. A més, fora de l'economia de la Unió Europea, que podria fer un petit país davant l'OMC o l'FMI? No tindria cap possibilitat. Així, avui en dia es podria donar molta més llibertat als pobles de la Unió Europea que fa 200 anys però, és clar, l'elit franquista és tan “pendeja” que no s'ha adonat d'això. L'anglesa òbviament té més consciència i pot permetre que Irlanda del Nord es converteixi en un subjecte polític propi i que Escocia també s'hi converteixi si vol.
El nacionalisme a les metròpolis sempre té la tendència de ser xovinista. A més, el nacionalisme és una força arcaïca, de fet prehumana, perquè vincula amb al sentit de seguretat que li dóna a l'animal la seva cova, el seu lloc físic. Tu pots medir quantitativament com, a mesura que un gos s'allunya de la seva cova o del seu lloc, disminueix el seu valor; és a dir, la disposició a combatre o a defensar el seu territori augmenta en la mesura que s'acosta al seu lloc. I en el nacionalisme s'hi troba alguna cosa d'això. I això, quan es vincula amb el poder d'una superpotència, té molts perills i es torna fàcilment manejable. Per aquest motiu, cal ésser molt més curós amb el nacionalisme a les metròpolis que a l'Amèrica llatina.

Quin paper juga l'esquerra tradicional en els processos d'Amèrica llatina?
L'esquerra tradicional... pots usar el concepte en terme ampli; pots incloure-hi el liberalisme clàssic, el romanticisme alemany, per exemple, que no era la trivialitat de plorar quan el sol es pon, sinó que era viure per una causa, per la llibertat -ho trobes en Beethoven al Fidelio, o en Schiller, en les trames, etc.-. Però si limitem el concepte d'esquerra a la presó del socialisme científic, neix dels grans intel·lectuals com Marx i Engels, i del moviment obrer. El moviment obrer es divideix a finals del segle XX en dues vessants, la forma de Lenin i la forma de la socialdemocràcia. Avui en dia, ambdues han perdut la seva capacitat de construir un procés de civilització, perquè el model del socialisme històric -malgrat els molts èxits que ha tingut- està esgotat. No es mou ni la joventut ni les masses amb el discurs del socialisme històric. I la socialdemocràcia també està esgotada. Així, els dos grans discursos de mobilització de masses -i això és la política- de l'esquerra estan esgotats estructuralment. Els partits comunistes a l'Amèrica Llatina no tenen cap importància, no tenen masses, no tenen arrelament social i no canvien gens. De fet, l'any 1954, la CIA va fer una anàlisi de la situació dels partits comunistes a l'Amèrica Llatina, país per país, i va arribar a la següent conclusió: deien que a l'Amèrica Llatina no hi havia cap perill per part dels Partits Comunistes perquè l'únic que tenia una base de masses era el Partit Comunista de Xile, pels miners. Tots els altres partits comunistes no tenein poder perquè no tenen ni classe treballadora ni res. El perill, deia la CIA, eren els militars nacionalistes com Perón.
Els PC fa molts anys que no juguen un paper a l'Amèrica llatina i mai han fet una revolució. La de Cuba no la van fer els comunistes, la mexicana no la van fer els comunistes, la sandinista no la van fer els comunistes... La importància de l'esquerra tradicional en totes les seves fraccions, maoísta, trotskista, de la línia estalinista, avui en dia és absolutament marginal. I a més no tenen importància teòrica, que és molt més greu. Cap d'aquests partits d'esquerra tradicional pot moure la joventut; i no poden, en primer lloc, perquè no tenen un projecte històric per al segle XXI i, o bé repeteixen el socialisme d'aquells temps o bé la socialdemocràcia esgotada. I en segon lloc perquè no tenen transcendència, no plantegen un horitzó obert... Si es dóna a la joventut un programa que es limita a demandes puntuals, casa per exemple, es mobilitzarà però molt poc temps. Els estudiants són molt clars en això: hi ha un punt de conflicte, es mobilitzen 3-4 anys i s'acaba el moviment; sempre passa això. Si es vol que la joventut formi part de la transició cal donar-li un sentit de vida, alguna cosa per la que valgui la pena lluitar i enfrontar-se. I aquesta transcendència no la trobes en cap programa dels partits comunistes, ni trotskistes ni res. Mentre l'esquerra -sigui en la seva variant socialdemòcrata o en la seva variant tradicional- no assoleixi un programa que faci dir a un jove: “val la pena lluitar i morir per això” no aconseguirà tenir capacitat de transformació real a la societat.

I a nivell d'anàlisi, que s'aporta des de la vella esquerra europea?
Tenim un problema real. Als anys 50-60, la Humanitat va tenir tota una generació de grans intel·lectuals, que eren d'una banda grans científics i de l'altra eren gent ètica, compromesa. Albert Einstein -que l'any 49 escriu el seu assaig 'Perquè el socialisme' on s'enfronta al McCarthysme-, Noam Chomsky, Sartre, Bertrand Russell, Brecht a Alemanya... Però si es passa revista avui en dia, no es veu que la generació que hauria de seguir a aquesta hi sigui. Jo tindria certs problemes per esmentar algú d'aquesta edat -uns 45, que seria la generació després d'aquests- que tingui realment importància científica i alhora sigui un paradigma moral, ètic. No els veig. El que hi ha hagut és una castració generalitzada de la intel·lectualitat a nivell mundial. A l'Amèrica Llatina es va fer destruint-los físicament, amb l'aniquilació durant les dictadures. I aquí s'ha fet essencialment a través del nivell de vida. Però el resultat és que han quedat relativament pocs intel·lectuals de pes i amb capacitat per a transformar.
En aquest sentit, Europa actualment no aporta res. Més enllà de l'escola d'Escòcia -que són gent que treballa el socialisme del segle XXI- no veig què aporta Europa a la lluita d'alliberament. Els filòsofs francesos (Derrida, etc. i abans els postmodernistes) són gent que no aporta res a l'alliberament. La destrucció espiritual es pot veure molt clarament. Per exemple, Samuel Huntington, és un “gringo” que va escriure un llibre, The clash of civilizations (El xoc de les civilitzacions), que s'utilitza gairebé obligatòriament a totes les universitats d'Europa. Doncs Huntington és un delinqüent polític, un criminal de guerra que va ser un dels ideòlegs de la destrucció del Viet Mingh i el Viet Cong a l'Indoxina, elogiant la política del terrorisme d'estat, dels camps de concentració, dels pobles estratègics. I un delinqüent com aquest està present a totes les universitats. Els professors fan llegir als estudiants aquesta ferralla ideològica, que de ciència no té res, i els roben un semestre sencer. I mentre llegeixen aquestes estupideses -o els postmodernistes (Leotardi, etc.)-, els estudiants no poden analitzar la realitat. La dimensió de la destrucció espiritual crítica que la burgesia ha aconseguit a nivell mundial és realment impressionant

<div style="text-align: justify;">         </div><div style="text-align: justify; font-style: italic;" id="autor" class="autor_article">           <p>per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI)</p>         </div><div style="text-align: justify;">         </div><div style="text-align: justify;" class="categoria_article">           <a href="http://fabrica.cat/?categoria=7" title="Economia i Societat" rel="Category">             </a>         <br /><div style="text-align: justify;">L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el trencament del tripartit a Barcelona.</div></div><div>         </div><div style="text-align: justify;" id="abstract" class="abstract_article">         </div><div style="text-align: justify;">         </div><br /><br /><div style="text-align: justify;">         </div><div style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDJWbC7e_RSYpBvK0nj1r7t5iUruFnm07BvkRYgcKmXKv946dmQZp3DIZdrjFiLM6yuh5xTAGJ-DwPBFHuiWfMV0zia7xfyb3Ds7vYDLcBr24bvn_XEhGFulrS7tdIKrluSVdSLQ/s1600-h/foto_184757_CAS.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5074805998836985970" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDJWbC7e_RSYpBvK0nj1r7t5iUruFnm07BvkRYgcKmXKv946dmQZp3DIZdrjFiLM6yuh5xTAGJ-DwPBFHuiWfMV0zia7xfyb3Ds7vYDLcBr24bvn_XEhGFulrS7tdIKrluSVdSLQ/s320/foto_184757_CAS.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a>Quan aquestes línies es publiquin, l’ona expansiva de la decisió d’ERC d’abandonar el tripartit encara alimentarà comentaris, anàlisis polítiques i tertúlies. Per alguns, una jugada mestra; per d’altres, una irresponsabilitat. Des de la perspectiva que dona la mirada des de 2.000 quilòmetres de distància, però, sembla més una presa de pèl, sobretot per un dels principals arguments utilitzats: la crítica al “model de ciutat”.                                                                                      <br /></div><div style="text-align: justify;" id="costext" class="cos_text"><p>Quin model de ciutat ha plantejat ERC durant els darrers 8 anys al consistori? En temes d’ecologia, qualitat de vida, ocupació i turisme, la pràctica política recent de la formació liderada per Jordi Portabella presenta poques alternatives i moltes actuacions més que qüestionables des d’una perspectiva progressista i alternativa. Tampoc a nivell d’organització interna podem aprendre massa lliçons d’horitzontalitat i treball en equip d’una formació que ha treballat sempre amb un únic cap visible –d’aquí que la crítica plantejada en aquest article estigui també altament personalitzada.<br /><br />Ara que la ciutat ja està saturada de turistes, ara que ja hem convertit Barcelona en una ciutat de serveis que es ven com “la millor botiga del món”, ara que la ocupació ja s’ha precaritzat al màxim, el responsable de Turisme, Promoció Econòmica, Ocupació i Qualitat de Vida del consistori es despenja denunciant el “model de ciutat” dels seus socis de govern durant les darreres legislatures.<br /><br /><span style="font-weight: bold;">Preus i sous</span><br /><br />El Jordi Portabella que avui denuncia l’encariment dels preus deia a El Mundo fa només 6 mesos que “<span style="font-style: italic;">No és que Barcelona sigui una ciutat cara, el problema és que a Catalunya s’estan aplicant augments salarials en funció de l’IPC espanyol que sempre és inferior al què es registra a Catalunya (…). Si ens fixem en l’àmbit europeu, Barcelona no pot considerar-se una ciutat cara</span>.” (El Mundo, 7/11/06).</p>                                                                                                                                                          <p> <span style="font-weight: normal;">El mateix Portabella que ara oneja la bandera dels precaris s’ha passejat per mig món venent els “</span><span style="font-style: italic; font-weight: normal;">salaris competitius</span><span style="font-weight: normal;">” i “</span><span style="font-style: italic; font-weight: normal;">moderats</span><span style="font-weight: normal;">” de Barcelona per fomentar la inversió estrangera (Foreign Direct Investment, 1/8/05; </span><a style="font-weight: normal;" href="http://www.bcn.es/">www.bcn.es</a><span style="font-weight: normal;">, 6/2/07)</span><br /><br /><span style="font-weight: bold;">Model turístic</span><br /><br />Després d’anys d’insistir en la necessitat de que Barcelona aculli més i més turistes i construeixi més i més hotels, ara Jordi Portabella planteja la necessitat d’escoltar també als ciutadans en una mena de pacte “turista-ciutadà”.  Però, si veritablement el model de ciutat d’ERC a Barcelona passa pel foment del respecte mutu, per què totes les esmenes dels republicans a l’ordenança cívica es varen concentrar en “eliminar l’estigmatització del turisme” i “suprimir la referència específica [als turistes] com a col·lectiu susceptible de conductes incíviques”? (<a href="http://www.jodiportabella.cat/">www.jodiportabella.cat</a>, 9/11/05). Quines accions concretes ha dut a terme ERC al consistori per a assegurar una millor relació ciutadà-turista? Quines són les obligacions dels visitants en el model de ciutat d’en Portabella?<br /><br />Igualment, quina Barcelona és la que medeix el creixement del turisme “cultural” en nombre de visites a la Sagrada Família (Actualidad24horas, 10/8/05), mentre planteja que els artistes de la desallotjada <span style="font-style: italic;">Makabra</span> no poden “imposar una actitud” i han de solucionar el seu “problema” a través de la sol.licitud formal d’un espai a l’Ajuntament per tal de realitzar-hi les seves activitats? (<a href="http://www.jordiportabella.cat/">www.jordiportabella.cat</a>, 4/12/06). La cultura com a espectacle turístic i la burocratització de la resposta a les iniciatives ciutadanes no semblen una alternativa massa radical al model de ciutat socialista.<br /><span style="font-weight: bold;">Bicis i avions</span><br />La Barcelona de Jordi Portabella vol ser, també, segons diu, una Barcelona verda. Per això un dels objectius principals d’ERC durant els darrers anys ha estat la promoció de la bicicleta com a  mitjà de transport per tal de reduir les emissions de CO2. La pregunta que s’imposa, però, és: quants viatges haurà de fer en bicicleta un ciutadà mig per compensar les emissions de CO2 dels vols de baix cost que Portabella ha defensat i promogut com a responsable de Promoció Econòmica? Quin sentit té fomentar la bicicleta i l’ús de l’avió alhora si el que es persegueix és la millora del medi ambient?<br /><br />Fent un repàs a la pràctica política d’ERC al consistori durant els darrers anys, l’únic model que sembla desprendre-se’n és el de la contradicció, el personalisme i la manca d’alternatives. És indubtable que Barcelona té problemes urgentíssims, i que l’actuació del tripartit fa plorar, però el que la ciutat, els ciutadans i ciutadanes i l’esquerra necessita són idees, principis, conviccions polítiques i programes per a dur-les a terme, no cops d’efecte. </p>           <p> </p>           <p><span style="font-style: italic;"><br /></span><span style="font-style: italic;"></span> </p>         </div>

per Gemma Galdon Clavell (investigadora del TNI)

L'autora analitza el model de ciutat proposat per Portabella, argument emprat per justificar el trencament del tripartit a Barcelona.

Quan aquestes línies es publiquin, l’ona expansiva de la decisió d’ERC d’abandonar el tripartit encara alimentarà comentaris, anàlisis polítiques i tertúlies. Per alguns, una jugada mestra; per d’altres, una irresponsabilitat. Des de la perspectiva que dona la mirada des de 2.000 quilòmetres de distància, però, sembla més una presa de pèl, sobretot per un dels principals arguments utilitzats: la crítica al “model de ciutat”.

Quin model de ciutat ha plantejat ERC durant els darrers 8 anys al consistori? En temes d’ecologia, qualitat de vida, ocupació i turisme, la pràctica política recent de la formació liderada per Jordi Portabella presenta poques alternatives i moltes actuacions més que qüestionables des d’una perspectiva progressista i alternativa. Tampoc a nivell d’organització interna podem aprendre massa lliçons d’horitzontalitat i treball en equip d’una formació que ha treballat sempre amb un únic cap visible –d’aquí que la crítica plantejada en aquest article estigui també altament personalitzada.

Ara que la ciutat ja està saturada de turistes, ara que ja hem convertit Barcelona en una ciutat de serveis que es ven com “la millor botiga del món”, ara que la ocupació ja s’ha precaritzat al màxim, el responsable de Turisme, Promoció Econòmica, Ocupació i Qualitat de Vida del consistori es despenja denunciant el “model de ciutat” dels seus socis de govern durant les darreres legislatures.

Preus i sous

El Jordi Portabella que avui denuncia l’encariment dels preus deia a El Mundo fa només 6 mesos que “No és que Barcelona sigui una ciutat cara, el problema és que a Catalunya s’estan aplicant augments salarials en funció de l’IPC espanyol que sempre és inferior al què es registra a Catalunya (…). Si ens fixem en l’àmbit europeu, Barcelona no pot considerar-se una ciutat cara.” (El Mundo, 7/11/06).

El mateix Portabella que ara oneja la bandera dels precaris s’ha passejat per mig món venent els “salaris competitius” i “moderats” de Barcelona per fomentar la inversió estrangera (Foreign Direct Investment, 1/8/05; www.bcn.es, 6/2/07)

Model turístic

Després d’anys d’insistir en la necessitat de que Barcelona aculli més i més turistes i construeixi més i més hotels, ara Jordi Portabella planteja la necessitat d’escoltar també als ciutadans en una mena de pacte “turista-ciutadà”. Però, si veritablement el model de ciutat d’ERC a Barcelona passa pel foment del respecte mutu, per què totes les esmenes dels republicans a l’ordenança cívica es varen concentrar en “eliminar l’estigmatització del turisme” i “suprimir la referència específica [als turistes] com a col·lectiu susceptible de conductes incíviques”? (www.jodiportabella.cat, 9/11/05). Quines accions concretes ha dut a terme ERC al consistori per a assegurar una millor relació ciutadà-turista? Quines són les obligacions dels visitants en el model de ciutat d’en Portabella?

Igualment, quina Barcelona és la que medeix el creixement del turisme “cultural” en nombre de visites a la Sagrada Família (Actualidad24horas, 10/8/05), mentre planteja que els artistes de la desallotjada Makabra no poden “imposar una actitud” i han de solucionar el seu “problema” a través de la sol.licitud formal d’un espai a l’Ajuntament per tal de realitzar-hi les seves activitats? (www.jordiportabella.cat, 4/12/06). La cultura com a espectacle turístic i la burocratització de la resposta a les iniciatives ciutadanes no semblen una alternativa massa radical al model de ciutat socialista.
Bicis i avions
La Barcelona de Jordi Portabella vol ser, també, segons diu, una Barcelona verda. Per això un dels objectius principals d’ERC durant els darrers anys ha estat la promoció de la bicicleta com a mitjà de transport per tal de reduir les emissions de CO2. La pregunta que s’imposa, però, és: quants viatges haurà de fer en bicicleta un ciutadà mig per compensar les emissions de CO2 dels vols de baix cost que Portabella ha defensat i promogut com a responsable de Promoció Econòmica? Quin sentit té fomentar la bicicleta i l’ús de l’avió alhora si el que es persegueix és la millora del medi ambient?

Fent un repàs a la pràctica política d’ERC al consistori durant els darrers anys, l’únic model que sembla desprendre-se’n és el de la contradicció, el personalisme i la manca d’alternatives. És indubtable que Barcelona té problemes urgentíssims, i que l’actuació del tripartit fa plorar, però el que la ciutat, els ciutadans i ciutadanes i l’esquerra necessita són idees, principis, conviccions polítiques i programes per a dur-les a terme, no cops d’efecte.

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5JZ8evRMOyBZt4F2AG55WTNOxdMaZ-6EJpBqMcceN8aHpUQFH-QN0G7tpC-AWhpEkqNf4pVn2BR5CCXECyNkiOrhooDpUwcxjFndEEdnqK4vxumb-Hy9nUUVs7HVOD92ykfmJ5w/s1600-h/22623_PI6302.jpg"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073327056913379426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5JZ8evRMOyBZt4F2AG55WTNOxdMaZ-6EJpBqMcceN8aHpUQFH-QN0G7tpC-AWhpEkqNf4pVn2BR5CCXECyNkiOrhooDpUwcxjFndEEdnqK4vxumb-Hy9nUUVs7HVOD92ykfmJ5w/s320/22623_PI6302.jpg" style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer;" /></a><br />             <div style="text-align: justify;">              <span class="data"></span>En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la <em>Incerta Glòria</em>, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.<br /><br />En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que <em>La Vanguardia,</em> d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.<br /><br />En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de <em>La Vanguardia</em>, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de <em>La Vanguardi</em>a encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.<br /><br />És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).<br /><br />Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que <em>La Vanguardia</em> té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?  </div>

En una de les seves cartes el gran escriptor i autor de la novel·la Incerta Glòria, Joan Sales ja insinuava que si el diari dels catalanets escrit en castellà no existís, Catalunya faria temps que seria una nació sobirana.

En efecte, la gran contradicció del nostre país sempre ha estat el ressò que La Vanguardia, d’expressió castellana i de mentalitat regionalitzadora, ha tingut entre les classes mitjanes catalanistes. I aquesta contradicció encara s’agreuja més quan els successius governs de la Generalitat, siguin del color que siguin, han subvencionat generosament el diari en qüestió per bé que incompleixi manifestament el principal criteri que hauria de ser motiu de subvenció: l’ús i promoció de la llengua catalana. Plantejar la retirada dels ajuts directes o indirectes (com les subscripcions oficials) al mitjà del Conde de Godó sempre ha estat motiu de pressions brutals i de destitucions fulminants, com en el que al primer tripartit li va costar el càrrec al coratjós Miquel Sellarès.

En l’actual Govern d’Entesa aquestes tensions han arribat al paroxisme amb les tèrboles causes del conflicte suscitat fa uns mesos entre el redactor de La Vanguardia, Jordi Barbeta, i el cap de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, en què el primer acusava el segon de greus pressions per part del Govern de la Generalitat contra l’esmentat mitjà, quan ja s’havia concertat una subvenció multimilionària, precisament a des de Presidència, a favor del diari suposadament agreujat. És a dir, que després de treure tacada el redactor de La Vanguardia encara s’hi va rabejar humiliant el personal de la Generalitat.

És clar que, tal com pinten les coses, aquest conflicte podria ser només un primer intercanvi de floret si des de les diverses àrees de la Generalitat (i sobretot des de la Secretaria de Comunicació de la Conselleria de Cultura, dominada per Esquerra) es talla de soca arrel aquest finançament espuri del diari més engreixat a costa del contribuent català sense cap dels mèrits que el sistema públic demana (això sense comptar amb la qüestió ideològica, a les antípodes de la construcció d’un sistema de comunicació propi i català que un partit independentista com Esquerra hauria de defensar).

Alguns ja donaríem per justificat el Govern d’Entesa en termes nacionals si els responsables de les diverses àrees es posessin ferms davant dels embats del Grup Godó, això seria un gran salt endavant en la construcció de factors de poders d’obediència catalana i d’orientació sobiranista. Perquè, la gràcia del tema, és la dependència que La Vanguardia té d’aquests mitjans de finançament públic. En tractar-se d’un mastodont en plena decadència de la premsa escrita, i de ser víctima d’un sistema de gestió escleròtic més propi del funcionariat que del lliure mercat, els beneficis del diari són, en gran part, tributaris dels regals que cada any ha concedit el Govern de la Generalitat. Quin sinistre teixit d’interessos impedeix que es faci d’una vegada el pas d’anul·lar aquests privilegis?

<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1OcFW5E8PM3GTZeKUwiCOY2n3bW95kWT1N58urPdx_fF555tTTOV4J8kq7eAKK1OBV0PXe9_CVF7esdGRvX2iJRZAF7Sp2maSEVM0r6QcOYadtaQhPYeAGrcn3jt0Qk3WH1mbhA/s1600-h/reed.JPG"><img alt="" border="0" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5071604676386225506" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh1OcFW5E8PM3GTZeKUwiCOY2n3bW95kWT1N58urPdx_fF555tTTOV4J8kq7eAKK1OBV0PXe9_CVF7esdGRvX2iJRZAF7Sp2maSEVM0r6QcOYadtaQhPYeAGrcn3jt0Qk3WH1mbhA/s320/reed.JPG" style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer;" /></a><br /><h3>John Reed</h3> <h1>Deu dies que sacsejaren el món</h1> <h2>Prefaci</h2> <hr noshade="noshade" size="1"> <p align="justify">AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.  </p> <p align="justify">Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia. </p> <p align="justify">En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.</p> <p align="justify">De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?  </p> <p align="justify">Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.</p> <p align="justify">En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març. </p> <p align="justify">Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.  </p> <p align="justify">Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.  </p> <p align="justify">William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament: </p> <p align="justify">Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.  </p> <p align="justify">El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.  </p> <p align="justify">Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...  </p> <p align="justify">Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.  </p> <p align="justify">I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.  </p> <p align="justify">El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:  </p> <p align="justify">Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….</p> <p align="justify">Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.</p> <p style="font-weight: bold;" align="justify">William English Walling els caracteritza així:</p> <p align="justify">La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...  </p> <p align="justify">Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.</p> <p align="justify">Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.  </p> <p align="justify">Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.</p> <p align="justify">A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució <em>política</em>. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.  </p> <p align="justify">Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.  </p> <p align="justify">Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.</p> <p align="justify">I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.  </p> <p align="justify">Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….  </p> <p align="justify">En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.  </p> <p align="justify">Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.</p> <p align="justify">Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.</p> <p align="justify">Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.  </p> <p align="justify">J. R.<br />Nova York, 1 de gener de 1919.  </p>

John Reed

Deu dies que sacsejaren el món

Prefaci

AQUEST llibre és un tall d'història-història intensa tal com la vaig veure. No pretén ser res més que un relat detallat de la Revolució de Novembre, quan els bolxevics, al front dels treballadors i dels soldats, prenguerem el poder estatal de Rússia i el traspassaren a les mans dels soviets.

Naturalment la major part està dedicada al "Petrograd Roig", la capital i el cor de la insurrecció. Però cal que el lector tingui clar que el que passava a Petrograd es duplicava gairebé exactament, amb major o menor intensitat i en diferents períodes de temps, per tot Rússia.

En aquest llibre, el primer d'uns quants que estic escrivint, m'he de cenyir a una crònica d'aquells esdeveniments que vaig observar i experimentar personalment, i en els basats en testimonis fiables; la precedeixen dos capítols que resumeixen breument els antecedents i les causes de la Revolució de Novembre. Sóc conscient que aquests dos capítols són de difícil lectura, però són essencials per entendre el que segueix.

De la ment del lector hi sortiran moltes preguntes. Què és el bolxevisme? Quina mena d'estructura governamental establiren els bolxevics? Si els bolxevics defensaven l'Assemblea Constituent abans de la Revolució de Novembre, perquè la dissolgueren per la força de les armes després? I si els burgesos s'oposaven a l'Assemblea Constituent fins que va fer patent el perill del bolxevisme, per què la defensaren després?

Aquestes i moltes altres preguntes no es poden respondre aquí. En un proper volum, “Kornilov a Brest-Litovsk,” narro el curs de la Revolució fins a la pau alemanya, incloent-la. Allà explico l'origen i les funcions de les organitzacions revolucionàries, l'evolució del sentiment popular, la dissolució de l'Assemblea Constituent, l'estructura de l'estat soviètic, i el decurs i la conclusió de les negociacions de Brest-Litovsk.

En considerar l'ascens dels bolxevics és necessari comprendre que la vida econòmica russa i l'exèrcit rus no es desorganitzaren el 7 de novembre de 1917 sinó molts mesos abans, com el resultat lògic d'un procés que s'inicià tant aviat com el 1915. Els reaccionaris corruptes que controlaven la cort de tsar deliberadament van decidir enfonsar Rússia per tal de fer una pau separada amb Alemanya. La manca d'armes en el front, que havia provocat la gran retirada de l'estiu de 1915, la manca de menjar per l'exèrcit i les grans ciutats, la bancarrota de les manufactures i dels transports el 1916- tot això que ara coneixem com a part d'una gegantina campanya de sabotatge. Això fou aturat just a temps per la Revolució de Març.

Durant els primers mesos del nou règim, malgrat la confusió originada per una gran revolució que portava una llibertat sobtada a 160 milions de les persones més oprimides del món, tant la situació interna com el poder de combat de l'exèrcit millorarem veritablement.

Però la “lluna de mel” fou curta. Les classes propietàries volien simplement una revolució política, que agafaria el poder del tsar per quedar-se'l. Volien que Rússia fos una república constitucional, com França o els Estats Units; o una monarquia constitucional, com Anglaterra. D'altra banda, les masses populars volien una democràcia industrial i agrària real.

William English Walling, al seu llibre, “El missatge de Rússia”, un relat de la Revolució de 1905, descriu molt bé la mentalitat dels obrers russos, que més tard recolzarien el bolxevisme gairebé unànimament:

Van veure (els treballadors) que fins i tot sota un govern lliure era possible que, si queia a les mans d'altres classes socials, continuarien passant gana.

El treballador rus és revolucionari, però no és ni violent, ni dogmà0tic, ni mancat d'intel·ligè8ncia. Està llest per anar a les barricades, però les ha estudiat, i a diferència dels altres treballadors del món les ha après a partir de l'experiència real. Està preparat i disposat per lluitar contra el seu opressor, la classe capitalista, fins al final. Però no ignora l'existència d'altres classes. Simplement demana a les altres classes de quin costat es posaran en el violent conflicte que s'apropa.

Tots ells (els obrers) estarien d'acord en què les nostres (americanes) institucions polítiques són preferibles a les seves, però no frissen per canviar un dèspota per un altre (és a dir, la classe capitalista)...

Els treballadors de Rússia no han estat abatuts, executats a centenars a Moscou, Riga i Odessa, empresonats a milers a qualsevol presó russa, i desterrats als deserts i a les regions àrtiques, a canvi dels dubtosos privilegis dels treballadors de Goldfields i Cripple Creek.

I així es desenvolupava a Rússia, al mig d'una guerra estrangera, la Revolució Social al davant de la Revolució Política, que culminaria en el triomf bolxevic.

El senyor A. J. Sack, director en aquest país de l'Oficina Russa d'Informació, que s'oposa al govern soviètic, té això dit al seu llibre, “El naixement de la democràcia russa”:

Els bolxevics organitzaren el seu propi gabinet, amb Nicolaj Lenin com a primer ministre. La inevitabilitat de la seva arribada al poder es va fer evident quasi immediatament després de la Revolució de Març. La història dels bolxevics després de la revolució, és la història del seu creixement continu….

Els estrangers, i especialment els americans, remarquen tot sovint la “ignorància” dels obrers russos. És cert que els hi manca l'experiència política dels pobles d'Occident, però estaven ben ensinistrats en l'organització voluntària. El 1917 hi havia més de 12 milions de membres de societats cooperatives de consum a Rússia; i els propis soviets són una meravellosa demostració del seu geni organitzatiu. Encara més, no hi ha probablement cap altre poble del món tant ben educat en la teoria socialista i en la seva aplicació pràctica.

William English Walling els caracteritza així:

La majoria dels treballadors russos saben llegir i escriure. Durant tants anys el país ha viscut una situació tant turbulenta que no sols han aconseguit el lideratges dels individus més intel·ligents entre ells, sinó a més una classe revolucionària educada per igual, que han transformat als treballadors amb les seves idees per la regeneració política i social de Rússia...

Molts escriptors justifiquen la seva hostilitat al govern soviètic tot argumentat que la darrera fase de la Revolució Russa fou simplement una lluita dels elements “respectables&148 contra els atacs brutals dels bolxevisme. Però, foren les classes propietàries les qui en adonar-se del poder creixent de les organitzacions revolucionàries populars, decidiren destruir-les i aturar la revolució. Per a fer-ho les classes propietàries recorreren finalment a mesures desesperades. Per tal d'afonar el ministeri Kerensky i els soviets, es desorganitzà el transport i es provocaren problemes interns; per tal d'aplastar els Comitès de fàbriques i tallers, es derribaren fàbriques, i es desviaren combustibles i matèries primeres; per trencar els comitès d'exèrcit al front, es restaurà la pena capital i es van amanyar derrotes militars.

Tot això fou un combustible excel·lent pel foc bolxevic. Els bolxevics replicaren amb la crida a la guerra de classes, i amb l'afirmació de la supremacia dels soviets.

Entre aquests dos extrems, i les altres faccions que de tot cor o de mig cor els recolzaven, hi havia els anomentats socialistes “moderats”, els menxevics i els socialrevolucionaris, i diversos partits menors. Aquests grups també eren atacats per les classes propietàries, però el seu poder de resistència quedà lisiat per les seves teories.

A grans trets, els menxevics i els socialrevolucionaris creien que Rússia no estava madura econòmicament per a una revolució social-que només era possible una revolució política. Segons el seu parer, les masses russes no estaven prou educades per a prendre el poder; qualsevol intent de fer-ho comportaria inevitablement una reacció, mitjançant un grapat d'oportunistes sense escrúpols restaurarien l'antic règim. I això originà que quan es forçà als socialistes "moderats" a assumir el poder, els hi va saber greu utilitzar-lo.

Creien que Rússia havia de passar a través dels estadis polítics i econòmics coneguts a l'Europa Occidental, i emergir finalment, amb la resta del món, en un socialisme madur. Naturalment, doncs, coincidien amb les classes propietàries en què Rússia havia de ser primer un estat parlamentari-si bé amb algunes millores en relació a les democràcies occidentals. Com a conseqüència, insistien en la col·laboració amb les classes propietàries en el govern.

Entre això i recolzar-les hi havia un pas ben petit. Els socialistes “moderats” necessitaven la burgesia. Però la burgesia no necessitava els socialistes “moderats”. Això provocà que els ministres socialistes es veiessin obligats a cedir, de mica en mica, en tot el seu programa, alhora que les classes propietàries es feien com més anava més insistents.

I finalment, quan els bolxevics turbaren tot aquest fosc compromís, els menxevics i els socialrevolucionaris es trobaren lluitant al costat de les classes propietàries... En gairebé qualsevol país del món actual es pot veure aquest mateix fenòmen.

Instead of being a destructive force, it seems to me that the Bolsheviki were the only party in Russia with a constructive program and the power to impose it on the country. If they had not succeeded to the Government when they did, there is little doubt in my mind that the armies of Imperial Germany would have been in Petrograd and Moscow in December, and Russia would again be ridden by a Tsar….

En lloc de ser una força destructiva, em sembla que els bolxevics eren l'únic partit de Rússia amb un programa constructiu i amb la capacitat per imposar-lo al país. Si no haguessin aconseguit el govern quan ho feren, tinc poc dubtes de què els exèrcits de l'Alemanya imperial haurien estat a Petrograd i a Moscou el desembre, i que Rússia de nou hauria estat dominada per un tsar.

Encara està de moda, després de tot un any de govern soviètic, parlar de la insurrecció bolxevic com una &147aventura&148. I en fou aventura, i una de les més meravelloses en les que s'hagi embarcat la humanitat, portant al front de la història a les masses treballadores, i aposant-ho tot als seus grans i simples dessitjos. Ja s'havia arrencat la maquinària per la qual la terra de les grans propietats es podria distribuir entre els camperols. Hi havia els comitès de fàbriques i tallers per posar en marxa el control obrer sobre la indústria. En tot poble, vila, ciutat, districte i província hi havia representants dels soviets d'obrers, soldats i camperols, preparats per assumir la tasca de l'administració local.

Pensi el que pensi un sobre el bolxevisme, és innegable que la Revolució Russa és un dels grans esdeveniments de la història humana, i que l'ascens dels bolxevics és un fenòmen d'importància mundial. Així com els historiadors estudien els documents dels detalls més menuts de la història de la Comuna de París, de la mateixa forma voldran conèixer el que succeí a Petrograd el novembre de 1917, l'esperit que animà al poble, i sobre l'aspecte, les paraules i els actes dels dirigents. És des d'aquesta perspectiva que he escrit aquest llibre.

Durant la lluita les meves simpaties no eren neutrals. Però en relatar la història d'aquells grans dies, he provat de veure els esdeveniments sota la mirada d'un reporter conscient i interessat en trobar la veritat.

J. R.
Nova York, 1 de gener de 1919.