El nacionalisme espanyol utilitza el futbol, la continuació de la guerra per altres mitjans, i l'esport de competició com a exponents de la seva ideologia.
El nacionalisme espanyol existeix, tot i l'esquizofrènia en què viuen la majoria de nacionalistes hispans que tracten de negar la seva condició de nacionalistes, alhora de reconèixer una sola nació: Espanya, ... enfront de les nacionalitats històriques, autonomies, regions .... o com ells vulguin anomenar. És una ideologia transversal perfectament estructurada i desenvolupada polÃticament. No és un sentiment, repetim és una ideologia.
Dins del nacionalisme espanyol conviuen dues famÃlies: Liberals i ultramuntans. Dues cares d'una mateixa moneda. La Idea d'Espanya és la base del nacionalisme espanyol sobre la que trepitja tot l'espectre polÃtic espanyol des de la ultradreta hispà nica fins a alguns grups de extremaesquerra.
El nacionalisme espanyol és un nacionalisme dèbil ja que des de fa dècades i de manera injusta, una part imposa a l'altra part la seva simbologia patriotera.
Per al nacionalisme espanyol els enemics no només estan fora de casa. L'Enemic Interior, el pitjor i alhora més assequible ", és el boc expiatori sobre el qual descarregar totes les culpes ... sobre musulmans, jueus, conversos," bruixes "," afrancesats ", romà ntics, obrers i camperols, intel · lectuals," rojos ", laics, independentistes, ... ha recaigut alguna vegada al llarg de la introhistoria hispana la pesada llosa de la intolerà ncia i la persecució. I per a la majoria també l'exili.
Nacionalistes espanyols encara que ells no ho sà piguen, n'hi ha de molts pelatges: hem vist heavys amb banderes d'Espanya en els concerts, punkis i hardcores parlant de les virtuts de la pà tria, à crates rojigualdos, republicans españolazos, rockers i estatals ... no cal ser un franquista recalcitrant per ser un patriota espanyol.
Per al nacionalisme espanyol no hi ha diferències de classe, només hi ha "espanyols de bé i bona voluntat" i els altres. Patriotes i afrancesats. Fidels i desafectes. Espanyols i separatistes. Cristians vells i conversos. Una herència més del Tribunal de la Santa Inquisició.
En una societat de cada vegada més grans diferències socials, el nacionalisme espanyol pretén cohesionar obrers, empresaris, pobres, pijos, catalans, euskalduns, gallecs, oligarquia i lumpenproletariat .... entorn del aparent únic element d'identificació comú: "la Roja".
La Roja no és la selecció espanyola, és la Selecció. I quan guanya, guanya Espanya, el paÃs, l'Estat. Qui s'identifica ferventment amb el nacionalisme esportiu espanyol i els seus sÃmbols com "La Roja" s'identificarà més fà cilment amb altres sÃmbols de l'Estat menys atractius. Els esports de masses tenen un fort valor simbòlic i d'identificació des del primer terç del passat segle, i això no escapa a l'atenció dels polÃtics i el poder.
Espanya no és una nació de nacions, és una macropresó de Pobles.
Narrar les victòries i derrotes dels seus com gestes bèl · liques i lloar als jugadors com autèntics herois després de la batalla, es fa amb la intenció de renovar el "imaginari patri" amb noves gestes i Ãdols continuadors d'una tradició històrica i que serveixin de referència per a generacions futures.
Germans i germanes, hardcors, punks, rockers de diferents pelatges, si, també rapers i grunges, o el que quedi d'ells; fills en definitiva de la subcultura que ens allibera del tedi diari i d'una vida quotidiana buida de vida, sapigueu que si us heu sumat a aquest tsunami patrioter, deixeu el costat fosc per ser una puta caricatura més d'aquest patètic espectacle. Que us fotin, vosaltres veureu amb qui us ajunteu per fer la farra, nosaltres passem de "la roja".
No és esport. És la guerra!
I Cartago ha de ser destruïda.
El nacionalisme espanyol existeix, tot i l'esquizofrènia en què viuen la majoria de nacionalistes hispans que tracten de negar la seva condició de nacionalistes, alhora de reconèixer una sola nació: Espanya, ... enfront de les nacionalitats històriques, autonomies, regions .... o com ells vulguin anomenar. És una ideologia transversal perfectament estructurada i desenvolupada polÃticament. No és un sentiment, repetim és una ideologia.
Dins del nacionalisme espanyol conviuen dues famÃlies: Liberals i ultramuntans. Dues cares d'una mateixa moneda. La Idea d'Espanya és la base del nacionalisme espanyol sobre la que trepitja tot l'espectre polÃtic espanyol des de la ultradreta hispà nica fins a alguns grups de extremaesquerra.
El nacionalisme espanyol és un nacionalisme dèbil ja que des de fa dècades i de manera injusta, una part imposa a l'altra part la seva simbologia patriotera.
Per al nacionalisme espanyol els enemics no només estan fora de casa. L'Enemic Interior, el pitjor i alhora més assequible ", és el boc expiatori sobre el qual descarregar totes les culpes ... sobre musulmans, jueus, conversos," bruixes "," afrancesats ", romà ntics, obrers i camperols, intel · lectuals," rojos ", laics, independentistes, ... ha recaigut alguna vegada al llarg de la introhistoria hispana la pesada llosa de la intolerà ncia i la persecució. I per a la majoria també l'exili.
Nacionalistes espanyols encara que ells no ho sà piguen, n'hi ha de molts pelatges: hem vist heavys amb banderes d'Espanya en els concerts, punkis i hardcores parlant de les virtuts de la pà tria, à crates rojigualdos, republicans españolazos, rockers i estatals ... no cal ser un franquista recalcitrant per ser un patriota espanyol.
Per al nacionalisme espanyol no hi ha diferències de classe, només hi ha "espanyols de bé i bona voluntat" i els altres. Patriotes i afrancesats. Fidels i desafectes. Espanyols i separatistes. Cristians vells i conversos. Una herència més del Tribunal de la Santa Inquisició.
En una societat de cada vegada més grans diferències socials, el nacionalisme espanyol pretén cohesionar obrers, empresaris, pobres, pijos, catalans, euskalduns, gallecs, oligarquia i lumpenproletariat .... entorn del aparent únic element d'identificació comú: "la Roja".
La Roja no és la selecció espanyola, és la Selecció. I quan guanya, guanya Espanya, el paÃs, l'Estat. Qui s'identifica ferventment amb el nacionalisme esportiu espanyol i els seus sÃmbols com "La Roja" s'identificarà més fà cilment amb altres sÃmbols de l'Estat menys atractius. Els esports de masses tenen un fort valor simbòlic i d'identificació des del primer terç del passat segle, i això no escapa a l'atenció dels polÃtics i el poder.
Espanya no és una nació de nacions, és una macropresó de Pobles.
Narrar les victòries i derrotes dels seus com gestes bèl · liques i lloar als jugadors com autèntics herois després de la batalla, es fa amb la intenció de renovar el "imaginari patri" amb noves gestes i Ãdols continuadors d'una tradició històrica i que serveixin de referència per a generacions futures.
Germans i germanes, hardcors, punks, rockers de diferents pelatges, si, també rapers i grunges, o el que quedi d'ells; fills en definitiva de la subcultura que ens allibera del tedi diari i d'una vida quotidiana buida de vida, sapigueu que si us heu sumat a aquest tsunami patrioter, deixeu el costat fosc per ser una puta caricatura més d'aquest patètic espectacle. Que us fotin, vosaltres veureu amb qui us ajunteu per fer la farra, nosaltres passem de "la roja".
No és esport. És la guerra!
I Cartago ha de ser destruïda.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada