Archive for de desembre 2012

Home Archive for de desembre 2012

undefined

Antonio Gramsci

0 Somnis Rebels 10:47 p. m. Comments

CamaradesHistòriaMARXISMEAntonio Gramsci >Somnis Rebels 10:47 p. m. 0 Comments La seua infantesa restà marcada per l'empresonament el pare el març del 1897 per tràfic d'influències, que provocà greus dificultats econòmiques a la família,

undefined

En memòria de la Comuna (Lenin)

0 Somnis Rebels 3:58 p. m. Comments

FormacióHistòriaEn memòria de la Comuna (Lenin) >Somnis Rebels 3:58 p. m. 0 Comments per V. I. Lenin Han passat quaranta anys des de la proclamació de la Comuna de París. Segons el costum establert,

undefined

En defensa del català a l'escola: Desobeïm l'apartheid lingüístic!

0 Somnis Rebels 3:45 p. m. Comments

LlenguaEn defensa del català a l'escola: Desobeïm l'apartheid lingüístic! >Somnis Rebels 3:45 p. m. 0 Comments En resposta a l'avantprojecte de llei LOMQE del ministeri espanyol d'eduació que pretén marginar el català a l'ensenyament,

undefined

Per qui, fins quan, per què? - Sessió constitutiva al Parlament

0 Somnis Rebels 9:33 a. m. Comments

CUPUnitat PopularPer qui, fins quan, per què? - Sessió constitutiva al Parlament >Somnis Rebels 9:33 a. m. 0 Comments La CUP-AE emet vots carregats de simbolisme polític i social en la sessió constitutiva del

undefined

20 anys sense Pedro Álvarez, 20 anys escombrant sota la catifa

0 Somnis Rebels 9:21 a. m. Comments

SocietatSolidaritat20 anys sense Pedro Álvarez, 20 anys escombrant sota la catifa >Somnis Rebels 9:21 a. m. 0 Comments Una nit qualsevol de fa vint anys, una parella de joves caminava pels carrers de l’Hospitalet.

undefined

La crisi capitalista i la seva violència de gènere

0 Somnis Rebels 8:59 p. m. Comments

Anti CapitalismeDonaLa crisi capitalista i la seva violència de gènere >Somnis Rebels 8:59 p. m. 0 Comments per ELENA IDOATE Anàlisi del Seminari d'Economia Crítica Taifa --> L’eliminació de la violència cap a les

undefined

Ha mort Antonio Cubillo, el pare de l'independentisme guanxe

0 Somnis Rebels 9:37 p. m. Comments

ÀfricaAlliberament NacionalHa mort Antonio Cubillo, el pare de l'independentisme guanxe >Somnis Rebels 9:37 p. m. 0 Comments Ha mort el creador de la bandera independentista canari i líder històric del MPAIAC, Antonio Cubillo.

undefined

Hi ha dret(es) | A Felip Puig en el dia de la Constitució...

0 Somnis Rebels 9:23 a. m. Comments

OpinióHi ha dret(es) | A Felip Puig en el dia de la Constitució... >Somnis Rebels 9:23 a. m. 0 Comments Breu conte, en tres actes,sobre la Doctrina Felip Puig de (in)Seguretat Nacional,fet a quatre

undefined

Ulrike Meinhof, paraules d'una dona revolucionària, compromesa i socialista

0 Somnis Rebels 11:25 p. m. Comments

Anti CapitalismeCamaradesvideoUlrike Meinhof, paraules d'una dona revolucionària, compromesa i socialista >Somnis Rebels 11:25 p. m. 0 Comments "Llençar una pedra és una acció punible. Llençar mil pedres és una acció política. Calar foc a un cotxe és una acció

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de desembre 2012

<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgacpyFGoN4ae9IiYDQgBbsZ8UjElejvEoa43bIuDDvFya46a2_LDTnChQAi54KgEKMpSFZC-R_IhfLrRbdTLMTHQVhfEAalLfr658-KvKRUeCyyAGBqI2CgGF5uBYZWxVb0lge/s1600/AntonioGramsciAiFigli_big.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgacpyFGoN4ae9IiYDQgBbsZ8UjElejvEoa43bIuDDvFya46a2_LDTnChQAi54KgEKMpSFZC-R_IhfLrRbdTLMTHQVhfEAalLfr658-KvKRUeCyyAGBqI2CgGF5uBYZWxVb0lge/s320/AntonioGramsciAiFigli_big.jpg" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
 </div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La seua infantesa restà marcada per l'empresonament el pare el 
març del 1897 per tràfic d'influències, que provocà greus dificultats 
econòmiques a la família, i per una caiguda que tindria com a conseqüència una 
malformació irreversible de la columna vertebral. Aquesta limitació física el 
dugué a la tasca intel·lectual. </span></div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A Càller s'inicia com a corresponsal d'“Unione 
Sarda”. Més tard anà a Torí, per estudiar a la Universitat, on conegué Palmiro 
Togliatti, també sard, i guanyador com ell, d'una borsa d'estudi per estudiants 
pobres. D'aquesta època de privacions, data la seua amistat amb Tasca i </span><a href="http://www.marxists.org/italiano/enciclopedia/t.htm#p2"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Terracini</span></a><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">. El 1915 
abandona la Universitat. En aquells temps pren part en les agitacions contra la 
guerra imperialista, i entra en contacte amb la premsa socialista. Influït per 
l'antipositivisme i l'antideterminisme de Bendetto Croce, ataca el positivisme 
del reformisme i del maximalisme socialista de la II Internacional, alhora que 
exalta el voluntarisme dels bolxevics (<i>La rivoluzione contro il capitale</i>, 
1918). </span></div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Insisteix en la importància de les relacions entre la superstructura i 
l'estructura econòmica, i en el paper de l'intel·lectual en la societat. El 1919 
fundà amb Tasca i Terracini el setmanari “Ordine Nuovo”, que el gener del 1921 
esdevé diari. El 1920, el grup d'“Ordine Nuovo” prengué part activa en 
l'orientació del moviment d'ocupació de fàbriques per part del proletariat 
torinès. L'ensulsiada del moviment li féu comprendre la necessitat del partit 
polític, si bé aleshores s'havia mantingut al marge del partit socialista 
italià. En el Congrés de Livorno (1921) es constitueix el Partito Comunista 
d'Italia. El 1922 conegué a Moscou Julka Schucht, que esdevindria la seua 
companya, i amb la qual tindria dos fills.</span></div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div align="justify">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> En el PCI, Gramsci s'imposa a </span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Bordiga</span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">, i segueix les directrius de la 
Internacional Comunista. El febrer del 1924 aparegué el primer número de 
“L'Unità”. El maig, Gramsci és elegit diputat pel Vènet, la qual cosa li donà 
immunitat parlamentària davant el govern feixista de Mussolini. Amb tot, el 1926 
és detingut i empresonat. Des de la presó se centra en l'estudi històric i 
filosòfic, en la importància del paper de l'interl·lectual. Des de Roma la seua 
cunyada Tatiana Schucht organitzà un Comitè internacional per l'alliberament de 
Gramsci. El govern feixista, davant la pressió, el traslladà a la presó-hospital 
de Formia i, quan s'agreujà el seu estat de salut a la clínia Quissiana, on 
morí.</span></div>
<div align="justify">
 </div>
<h4 align="center">
Articles:</h4>
<div align="justify">
</div>
<h4 align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1919/06/21061919.htm"><span style="color: blue;">1919: Democràcia obrera</span></a></h4>
<div align="justify">
</div>
<h4 align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1920/10/09101920.htm"><span style="color: blue;">1920: El partit 
comunista</span></a></h4>
<div align="justify">
</div>
<h4 align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1921/06/23061921.htm"><span style="color: blue;">1921: Mandarins</span></a></h4>
<div align="justify">
</div>
<h4 align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1924/10/07101924.htm"><span style="color: blue;">1924: Ni feixisme ni 
liberalisme: sovietisme!</span></a></h4>
<div align="justify">
</div>
<h4 align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1925/10/15101925.htm"><span style="color: blue;">1925: Contra l'escissionisme 
fraccionador, per la unitat fèrria del partit</span></a></h4>
<div align="justify">
</div>
<div align="center">
<b>Altres textos:</b></div>
<div align="justify">
</div>
<div align="center">
<a href="http://www.marxists.org/catala/gramsci/1926/01/tesisIIIcongres.html"><b><span style="color: blue;">1926: Tesis del III 
Congrés del Partit Comunista d'Itàlia</span></b></a><b>.</b></div>

La seua infantesa restà marcada per l'empresonament el pare el març del 1897 per tràfic d'influències, que provocà greus dificultats econòmiques a la família, i per una caiguda que tindria com a conseqüència una malformació irreversible de la columna vertebral. Aquesta limitació física el dugué a la tasca intel·lectual.

A Càller s'inicia com a corresponsal d'“Unione Sarda”. Més tard anà a Torí, per estudiar a la Universitat, on conegué Palmiro Togliatti, també sard, i guanyador com ell, d'una borsa d'estudi per estudiants pobres. D'aquesta època de privacions, data la seua amistat amb Tasca i Terracini. El 1915 abandona la Universitat. En aquells temps pren part en les agitacions contra la guerra imperialista, i entra en contacte amb la premsa socialista. Influït per l'antipositivisme i l'antideterminisme de Bendetto Croce, ataca el positivisme del reformisme i del maximalisme socialista de la II Internacional, alhora que exalta el voluntarisme dels bolxevics (La rivoluzione contro il capitale, 1918).

Insisteix en la importància de les relacions entre la superstructura i l'estructura econòmica, i en el paper de l'intel·lectual en la societat. El 1919 fundà amb Tasca i Terracini el setmanari “Ordine Nuovo”, que el gener del 1921 esdevé diari. El 1920, el grup d'“Ordine Nuovo” prengué part activa en l'orientació del moviment d'ocupació de fàbriques per part del proletariat torinès. L'ensulsiada del moviment li féu comprendre la necessitat del partit polític, si bé aleshores s'havia mantingut al marge del partit socialista italià. En el Congrés de Livorno (1921) es constitueix el Partito Comunista d'Italia. El 1922 conegué a Moscou Julka Schucht, que esdevindria la seua companya, i amb la qual tindria dos fills.

En el PCI, Gramsci s'imposa a Bordiga, i segueix les directrius de la Internacional Comunista. El febrer del 1924 aparegué el primer número de “L'Unità”. El maig, Gramsci és elegit diputat pel Vènet, la qual cosa li donà immunitat parlamentària davant el govern feixista de Mussolini. Amb tot, el 1926 és detingut i empresonat. Des de la presó se centra en l'estudi històric i filosòfic, en la importància del paper de l'interl·lectual. Des de Roma la seua cunyada Tatiana Schucht organitzà un Comitè internacional per l'alliberament de Gramsci. El govern feixista, davant la pressió, el traslladà a la presó-hospital de Formia i, quan s'agreujà el seu estat de salut a la clínia Quissiana, on morí.

Articles:

1919: Democràcia obrera

1920: El partit comunista

1921: Mandarins

1924: Ni feixisme ni liberalisme: sovietisme!

1925: Contra l'escissionisme fraccionador, per la unitat fèrria del partit

Altres textos:

1926: Tesis del III Congrés del Partit Comunista d'Itàlia.

<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZ1fYwX6JMBNlRRquDDyXFSlASRCOGECNjsEQ2AfYx4QAnilP9BuDIFLmzgdFn9MsdD0BAv5BEUMQnRD4xsFYFlM_vO0dpvw1T7m-XPw2NyRA7Lu6664dDtLMBWQ46NIMtIXNY/s1600/comunaParis.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="223" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZ1fYwX6JMBNlRRquDDyXFSlASRCOGECNjsEQ2AfYx4QAnilP9BuDIFLmzgdFn9MsdD0BAv5BEUMQnRD4xsFYFlM_vO0dpvw1T7m-XPw2NyRA7Lu6664dDtLMBWQ46NIMtIXNY/s320/comunaParis.jpg" width="320" /></a></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong><em>per V. I. Lenin</em></strong><br /> <br />Han passat quaranta anys des de la proclamació de la Comuna de París. Segons el costum establert, el proletariat francès va honrar amb mítings i manifestacions la memòria dels homes de la revolució del 18 de març de 1871. A la fi de maig tornarà a portar corones de flors a les tombes dels comuners afusellats, víctimes de la terrible “Setmana de Maig”, i davant elles tornarà a jurar que lluitarà sense descans fins al total triomf de les seves idees, fins a donar total compliment a l'obra que ells li van llegar.<br /> <br />Per què el proletariat, no només francès, sinó el de tot el món, honra als homes de la Comuna de París com als seus predecessors? Quin és l'herència de la Comuna?<br /> <br />La Comuna va sorgir espontàniament, ningú la va preparar de manera conscient i sistemàtica. La desgraciada guerra amb Alemanya, les privacions durant el setge, la desocupació entre el proletariat i la ruïna de la petita burgesia, la indignació de les masses contra les classes superiors i les autoritats, que havien demostrat una incapacitat absoluta, la sorda efervescència en la classe obrera, descontenta de la seva situació i ansiosa d'un nou règim social; la composició reaccionària de l'Assemblea Nacional, que feia témer per la destinació de la República, tot això i moltes altres causes es van combinar per impulsar a la població de París a la revolució del 18 de març, que va posar inesperadament el poder en mans de la Guàrdia Nacional, en mans de la classe obrera i de la petita burgesia, que s'havia unit a ella.<br /> <br />Va ser un esdeveniment històric sense precedents. Fins llavors, el poder havia estat, per regla general, en mans dels terratinents i dels capitalistes, és a dir, dels seus apoderats, que constituïen l'anomenat govern. Després de la revolució del 18 de març, quan el govern del senyor Thiers va fugir de París amb les seves tropes, la seva  policia i els seus funcionaris, el poble va ser l´amo de la situació i el poder va passar a les mans del proletariat. Però en la societat moderna, el proletariat, escanyat economicament pel capital, no pot dominar políticament si no trenca les cadenes que el lliguen al capital. Per aquest motiu el moviment de la Comuna havia d'adquirir inevitablement un tint socialista, és a dir, havia de tendir al derrocament del domini de la burgesia, de la dominació del capital, a la destrucció de les bases mateixes del règim social contemporani.<br /> <br />Al principi es va tractar d'un moviment molt heterogeni i confús. Es van adherir a ell els patriotes, amb l'esperança que la Comuna reprendria la guerra contra els alemanys, portant-la a un victoriós desenllaç. Els van recolzar així mateix els petits botiguers, en perill de ruïna si no s'ajornava el pagament dels deutes vençuts dels lloguers (ajornament que els negava el govern, però que la Comuna els va concedir). Finalment, en un començament també van simpatitzar en cert grau amb ell els republicans burgesos, temorosos que la reaccionària Assemblea Nacional (els “rurals”, els salvatges terratinents) restablissin la monarquia. Però el paper fonamental en aquest moviment va ser exercit, naturalment, pels obrers (sobretot, els artesans de París), entre els quals s'havia realitzat en els últims anys del Segon Imperi una intensa propaganda socialista, i que inclusivament molts d'ells estaven afiliats a la Internacional.<br /> <br />Només els obrers van romandre fidels a la Comuna fins a la fi. Els burgesos republicans i la petita burgesia es van apartar ben ràpid d'ella: uns es van espantar pel caràcter socialista revolucionari del moviment, pel seu caràcter proletari; uns altres es van apartar d'ella en veure que estava condemnada a una derrota inevitable. Només els proletaris francesos van recolzar al seu govern, sense temor ni desmais, només ells van lluitar i van morir per ella, és a dir, per l'emancipació de la classe obrera, per un futur millor per als treballadors.<br /> <br />Abandonada pels seus aliats d'ahir i sense comptar amb cap suport, la Comuna havia de ser derrotada inevitablement. Tota la burgesia de França, tots els terratinents, corredors de borsa i fabricants, tots els grans i petits lladres, tots els explotadors, es van unir contra ella. Amb l'ajuda de Bismarck (que va deixar en llibertat a 100.000 soldats francesos presoners dels alemanys per aixafar al París revolucionari), aquesta coalició burgesa va aconseguir enfrontar amb el proletariat parisenc als camperols ignorants i a la petita burgesia de províncies, i envoltar la meitat de París amb un cercle de ferro (l'altra meitat havia estat voltada per l'exèrcit alemany). En algunes grans ciutats de França (Marsella, Lió, Saint-Etienne, Dijon i  altres) els obrers també van intentar prendre el poder, proclamar la Comuna i acudir en auxili de París, però aquests intents van fracassar ràpidament. I París, que havia estat la primera a enarborar la bandera de la insurrecció proletària, va quedar abandonada a les seves pròpies forces i condemnada una mort certa.<br /> <br />Perquè una revolució social pugui triomfar, necessita almenys dues condicions: un alt desenvolupament de les forces productives i un proletariat preparat per a ella. Però en 1871 es mancava d´aquestes condicions. El capitalisme francès es trobava encara poc desenvolupat, i França era llavors, fonamentalment</span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">, un país de petita burgesia (artesans, camperols, tendir-vos, etc.). D'altra banda, no existia un partit obrer, i la classe obrera no estava preparada ni havia tingut un llarg ensinistrament, i en la seva majoria ni tan sols comprenia amb claredat quins eren les seves finalitats ni com podia aconseguir-los. No hi havia una organització política seriosa del proletariat, ni forts sindicats, ni societats cooperatives…<br /> <br />Però el que li va faltar a la Comuna va ser, principalment temps, possibilitat d'adonar-se de la situació i emprendre l`aplicació del seu programa. No havia tingut temps d'iniciar la tasca quan el govern, atrinxerat en Versalles i recolzat per tota la burgesia, va iniciar les operacions militars contra París. La Comuna va haver de pensar abans de res en la seva pròpia defensa. I fins al final mateix,  no va poder pensar amb serietat en una altra cosa.<br /> <br />No obstant això, malgrat aquestes condicions tan desfavorables i a la brevetat de la seva existència, la Comuna va adoptar algunes mesures que caracteritzen suficientment el seu veritable sentit i els seus objectius. La Comuna va substituir l'exèrcit regular, instrument cec en mans de les classes dominants, i va armar a tot el poble; va proclamar la separació de l'Església de l'Estat; va suprimir la subvenció del culte (és a dir, el sou que l'Estat pagava al clergat) i va donar un caràcter estrictament laic a la instrucció pública, amb el que va assestar un fort cop als gendarmes de sotana. Poc va ser el que va poder fer en el terreny purament social, però aquest poc mostra amb suficient claredat el seu caràcter de govern popular, de govern obrer: es va prohibir el treball nocturn en les fleques; va ser abolit el sistema de multes, aquesta espoliació consagrada per llei que es feia víctima als obrers; finalment, es va promulgar el famós decret en virtut del com totes les fàbriques i tots els tallers abandonats o paralitzats pels seus amos eren lliurats a les cooperatives obreres, amb la finalitat de reprendre la producció. I per subratllar, com si diguéssim, el seu caràcter de govern autènticament democràtic i proletari, la Comuna va disposar que la remuneració de tots els funcionaris administratius i del govern no fos superior al salari normal d'un obrer, ni passés en cap cas dels 6.000 francs a l'any (menys de 200 rubles mensuals).<br /> <br />Totes aquestes mesures mostraven eloqüentment que la Comuna era una amenaça mortal per al vell món, basat en l'opressió i l'explotació. Aquesta era la raó que la societat burgesa no pogués dormir tranquil·la mentre a l'ajuntament de París onegés la bandera vermella del proletariat. I quan la força organitzada del govern va poder, per fi, dominar per força mal organitzada de la revolució, els generals bonapartistes, aquests generals batuts pels alemanys i valents davant els seus compatriotes vençuts, aquests Rénnenkampf i Meller-Zakomielski francesos, van fer una matança com París mai havia vist. Prop de 30.000 parisencs van ser assassinats; uns 45.000 van ser detinguts i molts d'ells executats posteriorment; milers van ser els bandejats o condemnats a treballar forçats. En total, París va perdre prop de 100.000 dels seus fills, entre ells als millors obrers de tots els oficis.<br /> <br />La burgesia estava contenta. “Ara s'ha acabat amb el socialisme per a molt temps!”, deia el seu cap, el sanguinari nan Thiers, quan ell i els seus generals van ofegar en sang la revolta del proletariat de París. Però aquests corbs burgesos van clacar en va. Després de sis anys d'haver estat aixafada la Comuna, quan molts dels seus lluitadors es trobaven encara en presidi o en l'exili, s'iniciava a França un nou moviment obrer. La nova generació socialista, enriquida amb l'experiència dels seus predecessors, la derrota dels quals no l'havia desanimat en absolut, va recollir la bandera que havia caigut de les mans dels lluitadors de la Comuna i la va portar amb fermesa i audàcia, al crit de “Visca la revolució social, visca la Comuna!” I tres o quatre anys més tard, un nou partit obrer i l'agitació aixecada per aquest al país van obligar a les classes dominants a posar en llibertat als comuners que el govern encara mantenia presos.<br /><br />La memòria dels lluitadors de la Comuna és honrada no només pels obrers francesos, sinó també pel proletariat de tot el món, doncs aquella no va lluitar per un objectiu local o estretament nacional, sinó per l'emancipació de tota la humanitat treballadora, de tots els humiliats i ofesos. Com a combatent d'avantguarda de la revolució social, la Comuna s'ha guanyat la simpatia en tots els llocs on sofreix i lluita el proletariat. L'epopeia de la seva vida i de la seva mort, l'exemple d'un govern obrer que va conquistar i va retenir a les seves mans durant més de dos mesos la Capital del món, l'espectacle de l'heroica lluita del proletariat i dels seus sofriments després de la derrota, tot això ha aixecat la moral de milions d'obrers, encoratjat les seves esperances i guanyat les seves simpaties per al socialisme. El tronar dels canons de París ha despertat del seu somni profund a les capes més endarrerides del proletariat i ha donat a tot arreu un impuls a la propaganda socialista revolucionària. Per això no ha mort la causa de la Comuna, per això segueix vivint fins avui dia en cadascun de nosaltres.<br /> <br />La causa de la Comuna és la causa de la revolució social, és la causa de la completa emancipació política i econòmica dels treballadors, és la causa del proletariat mundial. I en aquest sentit és immortal.<br /> <br />Primera edició: En Rabóchaia Gazeta, núm.4-5, 15 (28) d'abril de 1911.</span></div>

per V. I. Lenin

Han passat quaranta anys des de la proclamació de la Comuna de París. Segons el costum establert, el proletariat francès va honrar amb mítings i manifestacions la memòria dels homes de la revolució del 18 de març de 1871. A la fi de maig tornarà a portar corones de flors a les tombes dels comuners afusellats, víctimes de la terrible “Setmana de Maig”, i davant elles tornarà a jurar que lluitarà sense descans fins al total triomf de les seves idees, fins a donar total compliment a l'obra que ells li van llegar.

Per què el proletariat, no només francès, sinó el de tot el món, honra als homes de la Comuna de París com als seus predecessors? Quin és l'herència de la Comuna?

La Comuna va sorgir espontàniament, ningú la va preparar de manera conscient i sistemàtica. La desgraciada guerra amb Alemanya, les privacions durant el setge, la desocupació entre el proletariat i la ruïna de la petita burgesia, la indignació de les masses contra les classes superiors i les autoritats, que havien demostrat una incapacitat absoluta, la sorda efervescència en la classe obrera, descontenta de la seva situació i ansiosa d'un nou règim social; la composició reaccionària de l'Assemblea Nacional, que feia témer per la destinació de la República, tot això i moltes altres causes es van combinar per impulsar a la població de París a la revolució del 18 de març, que va posar inesperadament el poder en mans de la Guàrdia Nacional, en mans de la classe obrera i de la petita burgesia, que s'havia unit a ella.

Va ser un esdeveniment històric sense precedents. Fins llavors, el poder havia estat, per regla general, en mans dels terratinents i dels capitalistes, és a dir, dels seus apoderats, que constituïen l'anomenat govern. Després de la revolució del 18 de març, quan el govern del senyor Thiers va fugir de París amb les seves tropes, la seva policia i els seus funcionaris, el poble va ser l´amo de la situació i el poder va passar a les mans del proletariat. Però en la societat moderna, el proletariat, escanyat economicament pel capital, no pot dominar políticament si no trenca les cadenes que el lliguen al capital. Per aquest motiu el moviment de la Comuna havia d'adquirir inevitablement un tint socialista, és a dir, havia de tendir al derrocament del domini de la burgesia, de la dominació del capital, a la destrucció de les bases mateixes del règim social contemporani.

Al principi es va tractar d'un moviment molt heterogeni i confús. Es van adherir a ell els patriotes, amb l'esperança que la Comuna reprendria la guerra contra els alemanys, portant-la a un victoriós desenllaç. Els van recolzar així mateix els petits botiguers, en perill de ruïna si no s'ajornava el pagament dels deutes vençuts dels lloguers (ajornament que els negava el govern, però que la Comuna els va concedir). Finalment, en un començament també van simpatitzar en cert grau amb ell els republicans burgesos, temorosos que la reaccionària Assemblea Nacional (els “rurals”, els salvatges terratinents) restablissin la monarquia. Però el paper fonamental en aquest moviment va ser exercit, naturalment, pels obrers (sobretot, els artesans de París), entre els quals s'havia realitzat en els últims anys del Segon Imperi una intensa propaganda socialista, i que inclusivament molts d'ells estaven afiliats a la Internacional.

Només els obrers van romandre fidels a la Comuna fins a la fi. Els burgesos republicans i la petita burgesia es van apartar ben ràpid d'ella: uns es van espantar pel caràcter socialista revolucionari del moviment, pel seu caràcter proletari; uns altres es van apartar d'ella en veure que estava condemnada a una derrota inevitable. Només els proletaris francesos van recolzar al seu govern, sense temor ni desmais, només ells van lluitar i van morir per ella, és a dir, per l'emancipació de la classe obrera, per un futur millor per als treballadors.

Abandonada pels seus aliats d'ahir i sense comptar amb cap suport, la Comuna havia de ser derrotada inevitablement. Tota la burgesia de França, tots els terratinents, corredors de borsa i fabricants, tots els grans i petits lladres, tots els explotadors, es van unir contra ella. Amb l'ajuda de Bismarck (que va deixar en llibertat a 100.000 soldats francesos presoners dels alemanys per aixafar al París revolucionari), aquesta coalició burgesa va aconseguir enfrontar amb el proletariat parisenc als camperols ignorants i a la petita burgesia de províncies, i envoltar la meitat de París amb un cercle de ferro (l'altra meitat havia estat voltada per l'exèrcit alemany). En algunes grans ciutats de França (Marsella, Lió, Saint-Etienne, Dijon i altres) els obrers també van intentar prendre el poder, proclamar la Comuna i acudir en auxili de París, però aquests intents van fracassar ràpidament. I París, que havia estat la primera a enarborar la bandera de la insurrecció proletària, va quedar abandonada a les seves pròpies forces i condemnada una mort certa.

Perquè una revolució social pugui triomfar, necessita almenys dues condicions: un alt desenvolupament de les forces productives i un proletariat preparat per a ella. Però en 1871 es mancava d´aquestes condicions. El capitalisme francès es trobava encara poc desenvolupat, i França era llavors, fonamentalment, un país de petita burgesia (artesans, camperols, tendir-vos, etc.). D'altra banda, no existia un partit obrer, i la classe obrera no estava preparada ni havia tingut un llarg ensinistrament, i en la seva majoria ni tan sols comprenia amb claredat quins eren les seves finalitats ni com podia aconseguir-los. No hi havia una organització política seriosa del proletariat, ni forts sindicats, ni societats cooperatives…

Però el que li va faltar a la Comuna va ser, principalment temps, possibilitat d'adonar-se de la situació i emprendre l`aplicació del seu programa. No havia tingut temps d'iniciar la tasca quan el govern, atrinxerat en Versalles i recolzat per tota la burgesia, va iniciar les operacions militars contra París. La Comuna va haver de pensar abans de res en la seva pròpia defensa. I fins al final mateix, no va poder pensar amb serietat en una altra cosa.

No obstant això, malgrat aquestes condicions tan desfavorables i a la brevetat de la seva existència, la Comuna va adoptar algunes mesures que caracteritzen suficientment el seu veritable sentit i els seus objectius. La Comuna va substituir l'exèrcit regular, instrument cec en mans de les classes dominants, i va armar a tot el poble; va proclamar la separació de l'Església de l'Estat; va suprimir la subvenció del culte (és a dir, el sou que l'Estat pagava al clergat) i va donar un caràcter estrictament laic a la instrucció pública, amb el que va assestar un fort cop als gendarmes de sotana. Poc va ser el que va poder fer en el terreny purament social, però aquest poc mostra amb suficient claredat el seu caràcter de govern popular, de govern obrer: es va prohibir el treball nocturn en les fleques; va ser abolit el sistema de multes, aquesta espoliació consagrada per llei que es feia víctima als obrers; finalment, es va promulgar el famós decret en virtut del com totes les fàbriques i tots els tallers abandonats o paralitzats pels seus amos eren lliurats a les cooperatives obreres, amb la finalitat de reprendre la producció. I per subratllar, com si diguéssim, el seu caràcter de govern autènticament democràtic i proletari, la Comuna va disposar que la remuneració de tots els funcionaris administratius i del govern no fos superior al salari normal d'un obrer, ni passés en cap cas dels 6.000 francs a l'any (menys de 200 rubles mensuals).

Totes aquestes mesures mostraven eloqüentment que la Comuna era una amenaça mortal per al vell món, basat en l'opressió i l'explotació. Aquesta era la raó que la societat burgesa no pogués dormir tranquil·la mentre a l'ajuntament de París onegés la bandera vermella del proletariat. I quan la força organitzada del govern va poder, per fi, dominar per força mal organitzada de la revolució, els generals bonapartistes, aquests generals batuts pels alemanys i valents davant els seus compatriotes vençuts, aquests Rénnenkampf i Meller-Zakomielski francesos, van fer una matança com París mai havia vist. Prop de 30.000 parisencs van ser assassinats; uns 45.000 van ser detinguts i molts d'ells executats posteriorment; milers van ser els bandejats o condemnats a treballar forçats. En total, París va perdre prop de 100.000 dels seus fills, entre ells als millors obrers de tots els oficis.

La burgesia estava contenta. “Ara s'ha acabat amb el socialisme per a molt temps!”, deia el seu cap, el sanguinari nan Thiers, quan ell i els seus generals van ofegar en sang la revolta del proletariat de París. Però aquests corbs burgesos van clacar en va. Després de sis anys d'haver estat aixafada la Comuna, quan molts dels seus lluitadors es trobaven encara en presidi o en l'exili, s'iniciava a França un nou moviment obrer. La nova generació socialista, enriquida amb l'experiència dels seus predecessors, la derrota dels quals no l'havia desanimat en absolut, va recollir la bandera que havia caigut de les mans dels lluitadors de la Comuna i la va portar amb fermesa i audàcia, al crit de “Visca la revolució social, visca la Comuna!” I tres o quatre anys més tard, un nou partit obrer i l'agitació aixecada per aquest al país van obligar a les classes dominants a posar en llibertat als comuners que el govern encara mantenia presos.

La memòria dels lluitadors de la Comuna és honrada no només pels obrers francesos, sinó també pel proletariat de tot el món, doncs aquella no va lluitar per un objectiu local o estretament nacional, sinó per l'emancipació de tota la humanitat treballadora, de tots els humiliats i ofesos. Com a combatent d'avantguarda de la revolució social, la Comuna s'ha guanyat la simpatia en tots els llocs on sofreix i lluita el proletariat. L'epopeia de la seva vida i de la seva mort, l'exemple d'un govern obrer que va conquistar i va retenir a les seves mans durant més de dos mesos la Capital del món, l'espectacle de l'heroica lluita del proletariat i dels seus sofriments després de la derrota, tot això ha aixecat la moral de milions d'obrers, encoratjat les seves esperances i guanyat les seves simpaties per al socialisme. El tronar dels canons de París ha despertat del seu somni profund a les capes més endarrerides del proletariat i ha donat a tot arreu un impuls a la propaganda socialista revolucionària. Per això no ha mort la causa de la Comuna, per això segueix vivint fins avui dia en cadascun de nosaltres.

La causa de la Comuna és la causa de la revolució social, és la causa de la completa emancipació política i econòmica dels treballadors, és la causa del proletariat mundial. I en aquest sentit és immortal.

Primera edició: En Rabóchaia Gazeta, núm.4-5, 15 (28) d'abril de 1911.

<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En resposta a l'avantprojecte de llei LOMQE del ministeri espanyol d'eduació que pretén marginar el català a l'ensenyament, Endavant OSAN fa una crida a prendre part a les mobilitzacions convocades els propers dies. </span></div>
<h3 style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Desobeïm l'apartheid lingüístic ! </strong></span></h3>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Igualment fa una crida a la desobediència activa de docents, estudiants i famílies davant la imposició espanyola i els atacs judicials i legislatius contra la llengua catalana arreu dels Països Catalans.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="cat" height="118" src="http://contrainfo.cat/wp-content/themes/arthemia-premium/scripts/timthumb.php?src=wp-content/uploads/2012/07/adhesiu-A-mallorca-en-catal%C3%A0-145x105-e1342860323750.jpg&w=580&h=250&zc=1&q=100" width="275" /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Cap tirania pot dominar qui desobeeix lleis injustes !</strong><br /> </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Comunicat d'Endavant (OSAN): <strong><a href="http://endavant.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1659&Itemid=33">No l'apartheid lingüístic. Als Països Catalans en Català!</a></strong></span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">NO A L'APARTHEID LINGÜÍSTIC. ALS PAÏSOS CATALANS EN CATALÀ !</span></strong></div>
<strong></strong><div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El projecte de llei educativa del govern espanyol és el darrer capítol d'una ofensiva general contra la llengua catalana arreu dels Països Catalans que es desplega en forma de sentències judicials i de legislacions. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial;"></span> </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Una ofensiva que té com a agents l'Estat Espanyol, els poders autonòmics i els seus tribunals i també la Unió Europea. <strong>La immersió lingüística que aquesta llei impugna té el suport massiu de la població</strong>. <strong>La ruptura amb la immersió pot establir un apartheid lingüístic</strong> que té com a objectiu dividir el poble català en dos comunitats separades</span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
 </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Al País Valencià la demanda massiva d'ensenyament en català és permanentment desatesa</strong> mentre la resistència popular al tancament del senyal de TV3 demostra el desig popular d'una televisió íntegrament en català, desig que Canal9 (la televisió autonòmica valenciana) no satisfà. </span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial;"></span> </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A les Illes Balears l'ofensiva del govern del PP, amb José Ramon Bauzà al capdavant, contra el català ha trobat enèrgiques formes de rebuig popular. </span></strong></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial;"></span></strong> </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Mentrestant, <strong>la Unió Europea</strong> que alguns volen vendre com un aliat en la causa nacional catalana<strong> ni tan sols es digna a donar rang d'oficialitat al català</strong>, mantenint així la nostra llengua en la marginalitat.</span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial;"></span> </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tot plegat posa de manifest la incompatibilitat entre la voluntat popular catalana, és a dir, entre la democràcia d’una banda i l'Estat Espanyol i l'Europa del capital de l’altra, i es produeix en el marc dels <strong>atacs contra l'escola pública, principal garant de la supervivència de la nostra llengua.</strong></span></div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
 </div>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El pretext per donar aires democràtics al franquisme de sempre és el liberalisme lingüístic, és a dir, la llibertat individual d'elecció. Però <strong>el liberalisme lingüístic, com el liberalisme econòmic, és incompatible amb el dret dels catalans a decidir la pròpia política lingüística. </strong>I oblida voluntàriament que el català, com a llengua de les institucions catalanes, es troba immers en un oceà d'iniciativa privada que minoritza la nostra llengua a la televisió, la premsa, el cinema, l'etiquetatge, etc. Com també oblida que la presència massiva al nostre país de la llengua castellana que pretén defensar és el resultat de segles de genocidi lingüístic d'una intensitat variable però d'una constància absoluta. Davant d'aquest discurs falsament democràtic i d'aquest liberalisme hipòcrita, Endavant (OSAN) vol expressar que: </span></div>
<ul>
<li><div style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No acceptarem mai que es doni per bo el resultat sociolingüístic de segles de genocidi lingüístic</span></strong></div>
</li>
<li><div style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No acceptarem mai que els mercats decideixin quina llengua parlem</span></strong></div>
</li>
<li><div style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">No acceptarem mai cap retallada en l’educació pública, defensem una escola únicament pública, catalana, laica i de qualitat.</span></strong></div>
</li>
<li><div style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Una agressió a la llengua a qualsevol territori del Països Catalans és una agressió a tots els catalans. Som una nació i tenim una llengua nacional.</span></strong></div>
</li>
<li><div style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El camí de la supervivència de la nostra llengua passa per la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la UE i amb la dictadura dels mercats</span></strong></div>
</li>
</ul>
<div style="margin-bottom: 0pt; text-align: justify;">
<em><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Endavant (OSAN)<br />5 de desembre de 20012, Països Catalans</span></em><strong><br /></strong></div>
<strong></strong>

En resposta a l'avantprojecte de llei LOMQE del ministeri espanyol d'eduació que pretén marginar el català a l'ensenyament, Endavant OSAN fa una crida a prendre part a les mobilitzacions convocades els propers dies.

Desobeïm l'apartheid lingüístic !

Igualment fa una crida a la desobediència activa de docents, estudiants i famílies davant la imposició espanyola i els atacs judicials i legislatius contra la llengua catalana arreu dels Països Catalans.

Cap tirania pot dominar qui desobeeix lleis injustes !

Comunicat d'Endavant (OSAN): No l'apartheid lingüístic. Als Països Catalans en Català!

NO A L'APARTHEID LINGÜÍSTIC. ALS PAÏSOS CATALANS EN CATALÀ !

El projecte de llei educativa del govern espanyol és el darrer capítol d'una ofensiva general contra la llengua catalana arreu dels Països Catalans que es desplega en forma de sentències judicials i de legislacions.

Una ofensiva que té com a agents l'Estat Espanyol, els poders autonòmics i els seus tribunals i també la Unió Europea. La immersió lingüística que aquesta llei impugna té el suport massiu de la població. La ruptura amb la immersió pot establir un apartheid lingüístic que té com a objectiu dividir el poble català en dos comunitats separades

Al País Valencià la demanda massiva d'ensenyament en català és permanentment desatesa mentre la resistència popular al tancament del senyal de TV3 demostra el desig popular d'una televisió íntegrament en català, desig que Canal9 (la televisió autonòmica valenciana) no satisfà.

A les Illes Balears l'ofensiva del govern del PP, amb José Ramon Bauzà al capdavant, contra el català ha trobat enèrgiques formes de rebuig popular.

Mentrestant, la Unió Europea que alguns volen vendre com un aliat en la causa nacional catalana ni tan sols es digna a donar rang d'oficialitat al català, mantenint així la nostra llengua en la marginalitat.

Tot plegat posa de manifest la incompatibilitat entre la voluntat popular catalana, és a dir, entre la democràcia d’una banda i l'Estat Espanyol i l'Europa del capital de l’altra, i es produeix en el marc dels atacs contra l'escola pública, principal garant de la supervivència de la nostra llengua.

El pretext per donar aires democràtics al franquisme de sempre és el liberalisme lingüístic, és a dir, la llibertat individual d'elecció. Però el liberalisme lingüístic, com el liberalisme econòmic, és incompatible amb el dret dels catalans a decidir la pròpia política lingüística. I oblida voluntàriament que el català, com a llengua de les institucions catalanes, es troba immers en un oceà d'iniciativa privada que minoritza la nostra llengua a la televisió, la premsa, el cinema, l'etiquetatge, etc. Com també oblida que la presència massiva al nostre país de la llengua castellana que pretén defensar és el resultat de segles de genocidi lingüístic d'una intensitat variable però d'una constància absoluta. Davant d'aquest discurs falsament democràtic i d'aquest liberalisme hipòcrita, Endavant (OSAN) vol expressar que:

No acceptarem mai que es doni per bo el resultat sociolingüístic de segles de genocidi lingüístic
No acceptarem mai que els mercats decideixin quina llengua parlem
No acceptarem mai cap retallada en l’educació pública, defensem una escola únicament pública, catalana, laica i de qualitat.
Una agressió a la llengua a qualsevol territori del Països Catalans és una agressió a tots els catalans. Som una nació i tenim una llengua nacional.
El camí de la supervivència de la nostra llengua passa per la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la UE i amb la dictadura dels mercats

Endavant (OSAN)
5 de desembre de 20012, Països Catalans

<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJZSGakTeufk46t14oS-srR83B1pY0zfR-2nZLnpor52pHL6a5Q-0Am9nZtsu1lIJt7JWNAQ32SMEtnxkS66_7WD-PdNDufMMJ0ePMuIvRikNhU9_uzgn4Iuxdv9FWzcdmNNXw/s1600/fotonoticia_20121204141756_500.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJZSGakTeufk46t14oS-srR83B1pY0zfR-2nZLnpor52pHL6a5Q-0Am9nZtsu1lIJt7JWNAQ32SMEtnxkS66_7WD-PdNDufMMJ0ePMuIvRikNhU9_uzgn4Iuxdv9FWzcdmNNXw/s320/fotonoticia_20121204141756_500.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La CUP-AE emet vots carregats de simbolisme polític i social en la  sessió constitutiva del Parlament de Catalunya Molt més enllà de l'anècdota, molt més enllà de formalismes  procedimentals, la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres  (CUP-AE) ha participat avui de la constitució del Parlament de Catalunya  i de l'inici de la X Legislatura des del final de la dictadura.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Restant al marge de les negociacions partidàries en la composició dels òrgans del Parlament en la seva sessió constitutiva, els diputats i diputada de la CUP-AE han emès els seus vots en el següent sentit: Votem com a president del Parlament de Catalunya per Manuel G. B. de Burjassot, de 53 anys, que el passat 25 octubre va abocar-se per la finestra de casa seva quan va veure apropar-se la comissió judicial que el venia a desnonar. Podríem dir Amaia Egaña de Barakaldo o Ricardo de Cordoba o Miguel de la Gornal a l'Hospitalet. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Votem així contra el rescat bancari i la deutecràcia, a favor de les 150.000 famílies desnonades des de l'inici de la crisi econòmica i contra les retallades anunciades per CiU de 4.000 milions d'euros que duran més injustícia, més desigualtat i més sofriment a les classes populars, que amenacen el sistema sanitari i que degradaran l'escola pública catalana. Votem obertament contra el frau de l'estafa hipotecària que ofega i endeuta milers de famílies arreu i a favor dels tres milions de persones en situació de pobresa i exclusió social als Països Catalans. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Votem com a vicepresidents del Parlament de Catalunya; A Idrissa Dallo, migrant guineà que el 5 de desembre de 2011 creuava la militaritzada frontera de Melilla que visualitza la desigualtat nod-sud a la recerca d'un vida millor. Només 20 dies després moria al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca de Barcelona per desatenció mèdica. Votem així pel desmantellament dels Guantànamos a casa nostra i a favor dels 180.000 “sense papers”, els esclaus invisibles del règim neoliberal que viuen sota permanent apartheid. A Pedro Alvàrez, assassinat impunement fa 20 anys per un policia a L'Hospitalet del Llobregat. Votem així per la memòria, memòria que és encara avui un aliment-verí. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Aliment per a nosaltres i les nostres esperances. Verí per al poder i els seus abusos. A Guillem Agulló i Salvador, militant independentista i antiracista assassinat per l'extrema dreta el 1993 a Montanejos (Alt Millars, País Valencià). Podríem votar la Sònia, transexual assassinada al Parc de la Ciutadella o Lucrècia Pérez. Per votar contra els crims de l'odi i contra la impunitat feixista. La d'ahir, del franquisme, i la d'avui. I, finalment, votem com a membres de la Mesa del Parlament, A Ester Quintana, ferida el passat 14 de novembre en el decurs de la vaga general, novena persona que perd un ull en el decurs de mobilitzacions populars: vuit per impactes de bales de goma i un per impacte de defensa policial. Votem així per la prohibició definitiva i absoluta de les bales de goma i a favor dels drets i les llibertats civils. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A Andreu del Cabo, sindicalista actiu acomiadat de Transports Metropolitans de Barcelona del qual exigim la readmissió immediata. Votem així pels 1'7 milions de persones aturades als Països Catalans i contra els 500.000 acomiadaments, coberts o encoberts, produïts a Catalunya des de 2007 i accelerats per l'entrada en vigor de la darrera reforma laboral. A Blanca Serra, militant històrica de l'esquerra independentista. Detinguda, incomunicada i torturada el 1981. Detinguda novament el 1982, i empresonada, en el decurs de la manifestació contra la LOAPA per ordre de l'aleshores governador civil de Barcelona Jorge Fernàndez Diaz, avui ministre d'Interior del PP. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Blanca Serra integrava les llistes de la CUP el passat 25N i és membre de l'Assemblea Nacional Catalana. Amb ella, votem pels milers de persones anònimes que, al llarg del temps, s'han compromès per la plena llibertat política i la màxima justícia social als Països Catalans. I si. Afònics però no sense veus, finalment votem amb Walter Benjamin que va deixar escrit i ben escrit que només la memòria rescabala els vençuts. Ens veiem al carrer. Al Parlament de Catalunya, a 17 de desembre de 2012  CUP-Alternativa d'Esquerres</span></div>
<br class="fix" />

Per qui, fins quan, per què? - Sessió constitutiva al Parlament

La CUP-AE emet vots carregats de simbolisme polític i social en la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya Molt més enllà de l'anècdota, molt més enllà de formalismes procedimentals, la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE) ha participat avui de la constitució del Parlament de Catalunya i de l'inici de la X Legislatura des del final de la dictadura.

Restant al marge de les negociacions partidàries en la composició dels òrgans del Parlament en la seva sessió constitutiva, els diputats i diputada de la CUP-AE han emès els seus vots en el següent sentit: Votem com a president del Parlament de Catalunya per Manuel G. B. de Burjassot, de 53 anys, que el passat 25 octubre va abocar-se per la finestra de casa seva quan va veure apropar-se la comissió judicial que el venia a desnonar. Podríem dir Amaia Egaña de Barakaldo o Ricardo de Cordoba o Miguel de la Gornal a l'Hospitalet.

Votem així contra el rescat bancari i la deutecràcia, a favor de les 150.000 famílies desnonades des de l'inici de la crisi econòmica i contra les retallades anunciades per CiU de 4.000 milions d'euros que duran més injustícia, més desigualtat i més sofriment a les classes populars, que amenacen el sistema sanitari i que degradaran l'escola pública catalana. Votem obertament contra el frau de l'estafa hipotecària que ofega i endeuta milers de famílies arreu i a favor dels tres milions de persones en situació de pobresa i exclusió social als Països Catalans.

Votem com a vicepresidents del Parlament de Catalunya; A Idrissa Dallo, migrant guineà que el 5 de desembre de 2011 creuava la militaritzada frontera de Melilla que visualitza la desigualtat nod-sud a la recerca d'un vida millor. Només 20 dies després moria al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca de Barcelona per desatenció mèdica. Votem així pel desmantellament dels Guantànamos a casa nostra i a favor dels 180.000 “sense papers”, els esclaus invisibles del règim neoliberal que viuen sota permanent apartheid. A Pedro Alvàrez, assassinat impunement fa 20 anys per un policia a L'Hospitalet del Llobregat. Votem així per la memòria, memòria que és encara avui un aliment-verí.

Aliment per a nosaltres i les nostres esperances. Verí per al poder i els seus abusos. A Guillem Agulló i Salvador, militant independentista i antiracista assassinat per l'extrema dreta el 1993 a Montanejos (Alt Millars, País Valencià). Podríem votar la Sònia, transexual assassinada al Parc de la Ciutadella o Lucrècia Pérez. Per votar contra els crims de l'odi i contra la impunitat feixista. La d'ahir, del franquisme, i la d'avui. I, finalment, votem com a membres de la Mesa del Parlament, A Ester Quintana, ferida el passat 14 de novembre en el decurs de la vaga general, novena persona que perd un ull en el decurs de mobilitzacions populars: vuit per impactes de bales de goma i un per impacte de defensa policial. Votem així per la prohibició definitiva i absoluta de les bales de goma i a favor dels drets i les llibertats civils.

A Andreu del Cabo, sindicalista actiu acomiadat de Transports Metropolitans de Barcelona del qual exigim la readmissió immediata. Votem així pels 1'7 milions de persones aturades als Països Catalans i contra els 500.000 acomiadaments, coberts o encoberts, produïts a Catalunya des de 2007 i accelerats per l'entrada en vigor de la darrera reforma laboral. A Blanca Serra, militant històrica de l'esquerra independentista. Detinguda, incomunicada i torturada el 1981. Detinguda novament el 1982, i empresonada, en el decurs de la manifestació contra la LOAPA per ordre de l'aleshores governador civil de Barcelona Jorge Fernàndez Diaz, avui ministre d'Interior del PP.

Blanca Serra integrava les llistes de la CUP el passat 25N i és membre de l'Assemblea Nacional Catalana. Amb ella, votem pels milers de persones anònimes que, al llarg del temps, s'han compromès per la plena llibertat política i la màxima justícia social als Països Catalans. I si. Afònics però no sense veus, finalment votem amb Walter Benjamin que va deixar escrit i ben escrit que només la memòria rescabala els vençuts. Ens veiem al carrer. Al Parlament de Catalunya, a 17 de desembre de 2012 CUP-Alternativa d'Esquerres

<div style="text-align: justify;">
<a href="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/p12_mural%20en%20homentage%20a%20pedro%20%C3%A0lvarez%20a%20hospitalet%20del%20llobregat_%28albert%20garcia%29.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Mural en homenatge a Pedro Álvarez l'any 2008 a l'avinguda Catalunya de l'Hospitalet de Llobregat   ALBERT GARCIA" border="0" class="imagecache imagecache-d_gallery" height="265" src="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/p12_mural%20en%20homentage%20a%20pedro%20%C3%A0lvarez%20a%20hospitalet%20del%20llobregat_%28albert%20garcia%29.jpg" title="Mural en homenatge a Pedro Álvarez l'any 2008 a l'avinguda Catalunya de l'Hospitalet de Llobregat   ALBERT GARCIA" width="400" /></a><strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Una nit qualsevol de fa vint anys, una parella de joves caminava pels carrers de l’Hospitalet. Ell l’acompanyava a ella a casa seva quan, just després d’acomiadar-se, un cotxe que circulava a gran velocitat –segons els testimonis presents– quasi s’emporta la noia per davant. La discussió que va desencadenar aquest fet va ser resolta cruelment pel conductor del cotxe, que va disparar tres trets al noi, </span><a href="http://plataformapedroalvarez.com/"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Pedro Álvarez</span></a><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">, que ja va ingressar mort a l’Hospital de Bellvitge. A partir d’aquí, es va desenvolupar una cadena de fets que van deixar el crim comès contra aquest noi de la Verneda en la més absoluta impunitat. El passat dissabte 15 de desembre es va fer una manifestació, just el dia que es commemorava el 20è aniversari dels fets. </span></strong></div>
<div style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/p12_manifestaci%C3%B3%20en%20record%20de%20pedro%20%C3%A0lvarez%20el%2015%20de%20desembre%20de%202006_%28albert%20pons%29_0.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Manifestació en record de Pedro Álvarez el 15 de desembre de 2006   ALBERT PONS" border="0" class="imagecache imagecache-d_gallery" height="212" src="http://www.setmanaridirecta.info/sites/default/files/imagecache/d_gallery/p12_manifestaci%C3%B3%20en%20record%20de%20pedro%20%C3%A0lvarez%20el%2015%20de%20desembre%20de%202006_%28albert%20pons%29_0.jpg" title="Manifestació en record de Pedro Álvarez el 15 de desembre de 2006   ALBERT PONS" width="320" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
 </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El 17 de desembre de 1992, José Manuel S.F., agent del Cuerpo Nacional de Policía, va ser detingut per l’assassinat de Pedro Álvarez comès dos dies abans, després de ser identificat inicialment per Yolanda, la xicota de Pedro, com el presumpte assassí. Només sis dies després de la detenció i malgrat una sèrie d’irregularitats denunciades per la família de la víctima, el presumpte assassí del jove va ser posat en llibertat.</span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> Entre les irregularitats denunciades per la família, trobem el fet que la noia fos sotmesa a sessions maratonianes de reconeixements després de reconèixer el policia acusat. La jutgessa mai no va ordenar l’anàlisi de les empremtes dactilars que es van trobar al cotxe per esclarir qui era la dona que acompanyava José Manuel S.F. en el moment dels fets. Després d’això, cap dels intents de la família per aconseguir justícia no han donat resultat, més enllà de les excuses o les promeses buides fetes pels càrrecs polítics del moment. </span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tampoc van servir la pregunta que va presentar Jordi Portabella quan era diputat al Parlament de Catalunya i una altra presentada al Congrés dels Diputats per Esquerra Republicana de Catalunya. En el primer cas, la Conselleria d’Interior va respondre que no tenia competències sobre el fet perquè l’implicat era un policia nacional. En el segon cas, la pregunta va ser rebutjada per un “defecte de forma”. Juan José Álvarez, pare de Pedro, afirmava a aquest setmanari que després del rebuig per part del parlament espanyol “mai no ens van informar de quin procediment s’havia de seguir per fer preguntes sobre el nostre cas”. </span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tot i que la pressió social va aconseguir la reobertura del cas el febrer de 1997, l’Audiència provincial de Barcelona va arxivar-lo tres anys més tard i, fins avui, no s’ha tornat a reobrir. Després de vint anys i amb l’ombra de la prescripció del crim planejant sobre el cas, la confiança del pare de Pedro en la justícia actual és nul·la: “La justícia no existeix per a la classe obrera. Tenen impunitat total per fer el que vulguin amb nosaltres”, ens diu.</span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<strong><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Persistent mobilització al barri de la Verneda</span></strong></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En contraposició a la freda resposta institucional i el silenci dels mitjans de comunicació davant les peticions de justícia, trobem la </span><a href="http://plataformapedroalvarez.com/"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Plataforma Pedro Álvarez</span></a><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">, la campanya organitzada per les seves amistats i el pare i la mare, que ha lluitat incansablement durant vint anys contra l’oblit d’aquest cas d’impunitat emparada en l’abús policial. Durant aquests anys, s’han succeït les concentracions, les manifestacions, les ofrenes florals, una manifestació de més de 1.000 persones a la Verneda i els comerços tancats, un tancament col·lectiu a l’església de Sant Martí de Provençals, la recollida de signatures i una vaga de fam per part de Juan José Álvarez. Aquest any no ha estat diferent i, des de l’onze de setembre, s’han succeït les xerrades i els actes al carrer, que culminaran amb la manifestació del 15 de desembre.</span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><br /> D’aquesta lluita per reclamar justícia, en va néixer l’Associació Contra els Abusos de Poder (ACAP), que va arribar a organitzar una manifestació de més de 5.000 persones contra els abusos de poder l’any 1995. Com a conseqüència directa de la tasca de visualització de les denúncies contra els abusos policials, l’ACAP va començar a ser objecte de pressions i algunes de les persones que en formaven part van rebre amenaces telefòniques, fet que va acabar debilitant l’associació.</span></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Un mar d’impunitat</strong></span></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div class="cos" style="text-align: justify;">
<br /> Desgraciadament, el cas d’aquest jove barceloní no ha estat l’únic cas d’abús de poder provocat per agents de les diferents policies que operen a Catalunya. Un altre cas d’abús policial recent és el de Jonathan Carrillo, que va morir la nit del 15 de setembre de 2009 en circumstàncies estranyes.</div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
 L’explicació de la policia és que Jonathan va caure a terra perquè anava borratxo i es va colpejar el cap. Però aquesta versió dels fets va ser desmuntada per dues veïnes que van presenciar els fets des d’un balcó proper. Segons les testimonis, el jove egarenc va rebre un fort cop d’un dels agents de la policia municipal. El noi va morir a l’Hospital de la Mútua de Terrassa i la seva família no ho va saber fins a les 12 del migdia del dia següent. Tres anys més tard, encara no s’ha celebrat el judici i els quatre agents acusats continuen en actiu.</div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<br /> L’últim cas que ha transcendit va ser la mort del ciutadà argentí Juan Pablo Torroija sota custòdia de la policia local de Girona el 14 de juliol. Recentment, la secció tercera de l’Audiència de Girona ha ordenat la reobertura de la investigació per indicis de responsabilitat penal per negligència dels agents de custòdia.</div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<br /> A aquest cas, s’hi han d’afegir dotze morts més sota custòdia policial a l’Estat espanyol durant la primera meitat de l’any 2012, segons dades aportades per la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT). A l’Informe sobre la tortura a l’Estat espanyol de 2011, la CPDT va recollir fins a 51 casos de persones que van morir sota la custòdia de les forces de seguretat de l’Estat, a les presons, als centres d’internament d’estrangers i als centres de menors.</div>
</span><div class="cos" style="text-align: justify;">
<br /></div>

Mural en homenatge a Pedro Álvarez l'any 2008 a l'avinguda Catalunya de l'Hospitalet de Llobregat ALBERT GARCIA

Una nit qualsevol de fa vint anys, una parella de joves caminava pels carrers de l’Hospitalet. Ell l’acompanyava a ella a casa seva quan, just després d’acomiadar-se, un cotxe que circulava a gran velocitat –segons els testimonis presents– quasi s’emporta la noia per davant. La discussió que va desencadenar aquest fet va ser resolta cruelment pel conductor del cotxe, que va disparar tres trets al noi, Pedro Álvarez, que ja va ingressar mort a l’Hospital de Bellvitge. A partir d’aquí, es va desenvolupar una cadena de fets que van deixar el crim comès contra aquest noi de la Verneda en la més absoluta impunitat. El passat dissabte 15 de desembre es va fer una manifestació, just el dia que es commemorava el 20è aniversari dels fets.

El 17 de desembre de 1992, José Manuel S.F., agent del Cuerpo Nacional de Policía, va ser detingut per l’assassinat de Pedro Álvarez comès dos dies abans, després de ser identificat inicialment per Yolanda, la xicota de Pedro, com el presumpte assassí. Només sis dies després de la detenció i malgrat una sèrie d’irregularitats denunciades per la família de la víctima, el presumpte assassí del jove va ser posat en llibertat.

Entre les irregularitats denunciades per la família, trobem el fet que la noia fos sotmesa a sessions maratonianes de reconeixements després de reconèixer el policia acusat. La jutgessa mai no va ordenar l’anàlisi de les empremtes dactilars que es van trobar al cotxe per esclarir qui era la dona que acompanyava José Manuel S.F. en el moment dels fets. Després d’això, cap dels intents de la família per aconseguir justícia no han donat resultat, més enllà de les excuses o les promeses buides fetes pels càrrecs polítics del moment.

Tampoc van servir la pregunta que va presentar Jordi Portabella quan era diputat al Parlament de Catalunya i una altra presentada al Congrés dels Diputats per Esquerra Republicana de Catalunya. En el primer cas, la Conselleria d’Interior va respondre que no tenia competències sobre el fet perquè l’implicat era un policia nacional. En el segon cas, la pregunta va ser rebutjada per un “defecte de forma”. Juan José Álvarez, pare de Pedro, afirmava a aquest setmanari que després del rebuig per part del parlament espanyol “mai no ens van informar de quin procediment s’havia de seguir per fer preguntes sobre el nostre cas”.

Tot i que la pressió social va aconseguir la reobertura del cas el febrer de 1997, l’Audiència provincial de Barcelona va arxivar-lo tres anys més tard i, fins avui, no s’ha tornat a reobrir. Després de vint anys i amb l’ombra de la prescripció del crim planejant sobre el cas, la confiança del pare de Pedro en la justícia actual és nul·la: “La justícia no existeix per a la classe obrera. Tenen impunitat total per fer el que vulguin amb nosaltres”, ens diu.

Persistent mobilització al barri de la Verneda

En contraposició a la freda resposta institucional i el silenci dels mitjans de comunicació davant les peticions de justícia, trobem la Plataforma Pedro Álvarez, la campanya organitzada per les seves amistats i el pare i la mare, que ha lluitat incansablement durant vint anys contra l’oblit d’aquest cas d’impunitat emparada en l’abús policial. Durant aquests anys, s’han succeït les concentracions, les manifestacions, les ofrenes florals, una manifestació de més de 1.000 persones a la Verneda i els comerços tancats, un tancament col·lectiu a l’església de Sant Martí de Provençals, la recollida de signatures i una vaga de fam per part de Juan José Álvarez. Aquest any no ha estat diferent i, des de l’onze de setembre, s’han succeït les xerrades i els actes al carrer, que culminaran amb la manifestació del 15 de desembre.

D’aquesta lluita per reclamar justícia, en va néixer l’Associació Contra els Abusos de Poder (ACAP), que va arribar a organitzar una manifestació de més de 5.000 persones contra els abusos de poder l’any 1995. Com a conseqüència directa de la tasca de visualització de les denúncies contra els abusos policials, l’ACAP va començar a ser objecte de pressions i algunes de les persones que en formaven part van rebre amenaces telefòniques, fet que va acabar debilitant l’associació.

Un mar d’impunitat

Desgraciadament, el cas d’aquest jove barceloní no ha estat l’únic cas d’abús de poder provocat per agents de les diferents policies que operen a Catalunya. Un altre cas d’abús policial recent és el de Jonathan Carrillo, que va morir la nit del 15 de setembre de 2009 en circumstàncies estranyes.

L’explicació de la policia és que Jonathan va caure a terra perquè anava borratxo i es va colpejar el cap. Però aquesta versió dels fets va ser desmuntada per dues veïnes que van presenciar els fets des d’un balcó proper. Segons les testimonis, el jove egarenc va rebre un fort cop d’un dels agents de la policia municipal. El noi va morir a l’Hospital de la Mútua de Terrassa i la seva família no ho va saber fins a les 12 del migdia del dia següent. Tres anys més tard, encara no s’ha celebrat el judici i els quatre agents acusats continuen en actiu.

L’últim cas que ha transcendit va ser la mort del ciutadà argentí Juan Pablo Torroija sota custòdia de la policia local de Girona el 14 de juliol. Recentment, la secció tercera de l’Audiència de Girona ha ordenat la reobertura de la investigació per indicis de responsabilitat penal per negligència dels agents de custòdia.

A aquest cas, s’hi han d’afegir dotze morts més sota custòdia policial a l’Estat espanyol durant la primera meitat de l’any 2012, segons dades aportades per la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT). A l’Informe sobre la tortura a l’Estat espanyol de 2011, la CPDT va recollir fins a 51 casos de persones que van morir sota la custòdia de les forces de seguretat de l’Estat, a les presons, als centres d’internament d’estrangers i als centres de menors.

<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWPJEBhRldNUL_092b0rM2WAMUuyPWd3TpqYG6nOJIjPc_cBp7kO3wBlDHWKenCCMSqr1dqe9pawWVccIEu2OxLqKYdEQdJXyQLFaHNKX1ORsegxFj38cnllsnCUqoJCuLCZXu/s1600/violencia_de_genere-4.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWPJEBhRldNUL_092b0rM2WAMUuyPWd3TpqYG6nOJIjPc_cBp7kO3wBlDHWKenCCMSqr1dqe9pawWVccIEu2OxLqKYdEQdJXyQLFaHNKX1ORsegxFj38cnllsnCUqoJCuLCZXu/s1600/violencia_de_genere-4.jpg" /></a></div>
<div class="autor-field" style="text-align: justify;">
<span class="autor">            <em>per </em><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em>ELENA IDOATE</em>  </span></span><br />
<br /></div>
<div class="cos" style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’eliminació de la violència cap a les dones requereix canvis molt profunds en diversos àmbits de la societat, per transformar completament les estructures que exerceixen la dominació de gènere. Un d’aquests àmbits d’opressió de gènere, i per tant de violència, és l’economia. Amb la crisi, i el retorn de la dreta més conservadora, els drets de les dones estan patint un retrocés, i la realitat quotidiana a la que ens enfrontem és cada cop més hostil. Així passa també en l’àmbit econòmic.</span><br />
<span style="font-family: Arial;"></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En els darrers anys, hi ha hagut una immensa destrucció de llocs de treball, que ha afectat majoritàriament a homes que treballaven a la construcció i en la indústria. La taxa d’atur masculí s’ha situat en un nivell similar a la femenina, tradicionalment superior. Tanmateix, la profunditat de la crisi està deteriorant l’ocupació d’activitats amb major presència de dones, com són els serveis, tant públics com privats. Això desemboca en l’anomenat “retorn a la llar”. Les jornades i horaris laborals canviants, fruit de les darreres reformes laborals, donen lloc a que moltes persones hagin de renunciar a una relació laboral perquè és incompatible amb la vida familiar. I aquest paper els toca majoritàriament a les dones.</span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> Però al mateix temps, s’estan incorporant al món laboral persones de la família que n’havien restat al marge, com és el cas de moltes dones de més de 55 anys. Aquesta necessitat d’assegurar una font d’ingressos a les llars està fent que les dones hagin d’acceptar pitjors condicions per mantenir-se en el món laboral. Això agreuja la precarietat de la participació laboral femenina, molt intermitent i parcial. Per exemple, el 24% de les dones tenen un contracte a temps parcial, sovint per la necessitat d’afrontar situacions de cura d’infants i dependents. El capitalisme desplega les seves estratègies de precarització de les condicions de treball en les dones, en els marges de la legislació i en l’economia informal.</span><br />
<br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">D’altra banda, cal tenir en compte que les retallades de serveis públics afecten més intensament a les dones, ja que per diversos motius, en som les principals usuàries. I no hem d’oblidar que el model d’estat del benestar reprodueix les desigualtats socials. La majoria de dones accedeixen a prestacions assistencials, que són més baixes, i les seves prestacions contributives tenen una menor quantia. El 57% de les dones beneficiàries de prestacions d’atur reben prestacions assistencials o rendes d’inserció.</span><br />
<span style="font-family: Arial;"></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Els impactes de la crisi en les esferes de la producció mercantil i del sector públic són absorbits dins de la família patriarcal, i les responsabilitats es traslladen cap al treball no mercantil i no remunerat. L’empitjorament dels ingressos salarials i de les prestacions fan que les classes populars disminueixin el seu nivell de consum. En molts casos, els recursos arriben a ser inexistents o insuficients. I són les llars les que fan un major esforç per cobrir les necessitats. Aquest esforç continua recaient sobre les dones: mares, filles i mullers. La dedicació masculina a feines no mercantils no ha augmentat gaire. És un fet que, els homes que es queden en atur no assumeixen ni participen en les tasques domèstiques.</span><br />
<span style="font-family: Arial;"></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El capitalisme està atacant durament els drets i les condicions de vida de les classes populars, i ho fa aplicant les estructures patriarcals, que retornen i es reinventen. S’estan endurint els rols econòmics patriarcals tradicionals, com el retorn de les dones a la invisibilitat i la càrrega de la llar. Però també es reforcen patrons més recents, com la doble jornada i la precarietat laboral. I sorgeixen noves versions de l’opressió patriarcal. </span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><br />
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Treballar i no arribar a final de mes, rebre una prestació que no cobreix les despeses, fer malabars per quadrar els horaris laborals canviants amb les obligacions són situacions molt comunes en les dones. Així com estar soles amb persones a càrrec, o ajudar a d’altres persones de fora de l’anomenada família nuclear. Tenim el compromís de combatre, amb la lluita feminista, totes les versions de l’opressió patriarcal.</span></div>

La crisi capitalista i la seva violència de gènere

per ELENA IDOATE

L’eliminació de la violència cap a les dones requereix canvis molt profunds en diversos àmbits de la societat, per transformar completament les estructures que exerceixen la dominació de gènere. Un d’aquests àmbits d’opressió de gènere, i per tant de violència, és l’economia. Amb la crisi, i el retorn de la dreta més conservadora, els drets de les dones estan patint un retrocés, i la realitat quotidiana a la que ens enfrontem és cada cop més hostil. Així passa també en l’àmbit econòmic.

En els darrers anys, hi ha hagut una immensa destrucció de llocs de treball, que ha afectat majoritàriament a homes que treballaven a la construcció i en la indústria. La taxa d’atur masculí s’ha situat en un nivell similar a la femenina, tradicionalment superior. Tanmateix, la profunditat de la crisi està deteriorant l’ocupació d’activitats amb major presència de dones, com són els serveis, tant públics com privats. Això desemboca en l’anomenat “retorn a la llar”. Les jornades i horaris laborals canviants, fruit de les darreres reformes laborals, donen lloc a que moltes persones hagin de renunciar a una relació laboral perquè és incompatible amb la vida familiar. I aquest paper els toca majoritàriament a les dones.

Però al mateix temps, s’estan incorporant al món laboral persones de la família que n’havien restat al marge, com és el cas de moltes dones de més de 55 anys. Aquesta necessitat d’assegurar una font d’ingressos a les llars està fent que les dones hagin d’acceptar pitjors condicions per mantenir-se en el món laboral. Això agreuja la precarietat de la participació laboral femenina, molt intermitent i parcial. Per exemple, el 24% de les dones tenen un contracte a temps parcial, sovint per la necessitat d’afrontar situacions de cura d’infants i dependents. El capitalisme desplega les seves estratègies de precarització de les condicions de treball en les dones, en els marges de la legislació i en l’economia informal.

D’altra banda, cal tenir en compte que les retallades de serveis públics afecten més intensament a les dones, ja que per diversos motius, en som les principals usuàries. I no hem d’oblidar que el model d’estat del benestar reprodueix les desigualtats socials. La majoria de dones accedeixen a prestacions assistencials, que són més baixes, i les seves prestacions contributives tenen una menor quantia. El 57% de les dones beneficiàries de prestacions d’atur reben prestacions assistencials o rendes d’inserció.

Els impactes de la crisi en les esferes de la producció mercantil i del sector públic són absorbits dins de la família patriarcal, i les responsabilitats es traslladen cap al treball no mercantil i no remunerat. L’empitjorament dels ingressos salarials i de les prestacions fan que les classes populars disminueixin el seu nivell de consum. En molts casos, els recursos arriben a ser inexistents o insuficients. I són les llars les que fan un major esforç per cobrir les necessitats. Aquest esforç continua recaient sobre les dones: mares, filles i mullers. La dedicació masculina a feines no mercantils no ha augmentat gaire. És un fet que, els homes que es queden en atur no assumeixen ni participen en les tasques domèstiques.

El capitalisme està atacant durament els drets i les condicions de vida de les classes populars, i ho fa aplicant les estructures patriarcals, que retornen i es reinventen. S’estan endurint els rols econòmics patriarcals tradicionals, com el retorn de les dones a la invisibilitat i la càrrega de la llar. Però també es reforcen patrons més recents, com la doble jornada i la precarietat laboral. I sorgeixen noves versions de l’opressió patriarcal.

Treballar i no arribar a final de mes, rebre una prestació que no cobreix les despeses, fer malabars per quadrar els horaris laborals canviants amb les obligacions són situacions molt comunes en les dones. Així com estar soles amb persones a càrrec, o ajudar a d’altres persones de fora de l’anomenada família nuclear. Tenim el compromís de combatre, amb la lluita feminista, totes les versions de l’opressió patriarcal.

<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="hps"><span lang="ca"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span title="parte de su biografía fue un ejemplo de resistencia e integridad personal."></span></span></span> </span></span></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div align="justify" id="spell-place-holder" style="display: none;">
<span style="font-family: Times New Roman;"></span></div>
<div id="gt-res-tools-l" style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGXvFjGDvC6hzoaoHd_xB4nwqihDganOyn2kohJxgHSh-HerN7SDyAZUAAIyDHsM7rj4rkKIxAzpZJ3_cQmQQNulmKa_797NS98yo6bAlA41Srs9_KYKeTnL_1hubwhfqA7IIj/s1600/Antonio+cubillo.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="177" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhGXvFjGDvC6hzoaoHd_xB4nwqihDganOyn2kohJxgHSh-HerN7SDyAZUAAIyDHsM7rj4rkKIxAzpZJ3_cQmQQNulmKa_797NS98yo6bAlA41Srs9_KYKeTnL_1hubwhfqA7IIj/s320/Antonio+cubillo.jpg" width="320" /></a></div>
</div>
<div align="justify" aria-disabled="true" aria-label="Mostrar ejemplo de uso de palabras" aria-pressed="false" class="trans-example-button goog-toolbar-button goog-toolbar-button-disabled" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Mostrar ejemplo de uso de palabras" id="gt-res-ex-bt" role="button" style="display: none;" unselectable="on">
<span class="jfk-button-img" unselectable="on"></span></div>
<div aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="trans-listen-button goog-toolbar-button" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
<span class="jfk-button-img" unselectable="on">Ha mort el creador de la bandera independentista canari i líder històric del MPAIAC, Antonio Cubillo. L'atemptat que va patir el 1978 va es va aclarir, i els responsables d'aquest crim d'Estat resten impunes <a class="addthis_button_google_plusone at300b" g:plusone:lang="ca" g:plusone:size="medium" href="http://www.llibertat.cat/2012/12/ha-mort-antonio-cubillo-el-pare-de-l-independentisme-guanxe-20214#" title="Google_plusone"></a></span></div>
<a class="addthis_button_google_plusone at300b" g:plusone:lang="ca" g:plusone:size="medium" href="http://www.llibertat.cat/2012/12/ha-mort-antonio-cubillo-el-pare-de-l-independentisme-guanxe-20214#" title="Google_plusone"><div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="addthis_toolbox addthis_default_style " data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" tabindex="0" unselectable="on">
</div>
</a><div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="addthis_toolbox addthis_default_style " data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" tabindex="0" unselectable="on">
 </div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="atclear" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" tabindex="0" unselectable="on">
<span></span> </div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="img_imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" id="images_cii441" role="button" style="display: none;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="http://www.llibertat.cat/2012/12/detenidos_mpaiac-55253.jpg" rel="lightbox[roadtrip]" title="Notícia sobre unes detencions de militants del MPAIAC"><img alt="Notícia sobre unes detencions de militants del MPAIAC" src="http://www.llibertat.cat/2012/12/detenidos_mpaiac-55257.jpg" title="Notícia sobre unes detencions de militants del MPAIAC" /><span>Notícia sobre unes detencions de militants del MPAIAC</span></a></div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="img_imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="display: none;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="http://www.llibertat.cat/2012/12/crimen-estado-4-55254.jpg" rel="lightbox[roadtrip]" title="Cubillo, en els darrers anys de la seva vida"><img alt="Cubillo, en els darrers anys de la seva vida" src="http://www.llibertat.cat/2012/12/crimen-estado-4-55258.jpg" title="Cubillo, en els darrers anys de la seva vida" /><span>Cubillo, en els darrers anys de la seva vida</span></a></div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="img_imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="display: none;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="http://www.llibertat.cat/2012/12/1559873-55256.jpg" rel="lightbox[roadtrip]" title="Revista amb la portada sobre l'atemptat que va patir Cubillo"><img alt="Revista amb la portada sobre l'atemptat que va patir Cubillo" src="http://www.llibertat.cat/2012/12/1559873-55259.jpg" title="Revista amb la portada sobre l'atemptat que va patir Cubillo" /><span>Revista amb la portada sobre l'atemptat que va patir Cubillo</span></a></div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="img_imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="display: none;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="http://www.llibertat.cat/2012/12/cubilla-so-55255.jpg" rel="lightbox[roadtrip]" title="Antonio Cubillo"><img alt="Antonio Cubillo" src="http://www.llibertat.cat/2012/12/cubilla-so-55260.jpg" title="Antonio Cubillo" /><span>Antonio Cubillo</span></a></div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="img_imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="display: none;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="http://www.llibertat.cat/2012/12/mpaiac-55252.jpg" rel="lightbox[roadtrip]" title="Portada d'un llibre sobre el MPAIAC"><img alt="Portada d'un llibre sobre el MPAIAC" src="http://www.llibertat.cat/2012/12/mpaiac-55261.jpg" title="Portada d'un llibre sobre el MPAIAC" /><span>Portada d'un llibre sobre el MPAIAC</span></a></div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="imgs_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" tabindex="0" unselectable="on">
Aquesta passada matinada ha mort <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Antonio_Cubillo" target="_blank">Antonio Cubillo</a> a l'edat de 82 anys. El líder independentista canari, advocat i fundador del Moviment per l'Autodeterminació i Independència de l'Arxipèlag Canari (<a href="http://www.mpaiac.org/">MPAIAC</a>), va viure durant més de tres dècades amb diverses dificultats de salut i una minusvalia temporal causada per les lesions des de l'atemptat que va patir l'abril del 1978 a Alger, un crim orquestrat per l'Estat espanyol. per evitar la inclusió  per l'Organització de la Unitat Africana.</div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="body_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
<br />El degà dels independentistes canaris va fundar el MPAIAC l'any 1964, deprés que el 1962 es va veure obligat a exilia-se a causa de la persecució franquista. Des de 1963 va viure a Algèria, amb la complicitat governamental que l'aixoplugava com a refugiat polític.</div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="body_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
Cubillo va ser el creador del símbols independentista canari, la bandera tricolor amb set estrelles verdes.</div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="body_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMhoglUz2JrFirS26gcUobqTrvm2ZpRpEc8XNPCNOUMiFe4QD9pC7k5xAE13atHuZ5l5cPPXm5NHMhuJ9rGRpm2MQnxsUIJ10bsofW4bWHHwkZDzZpsybrcETOKOLkWRIVXNBH/s1600/bandera.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="206" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMhoglUz2JrFirS26gcUobqTrvm2ZpRpEc8XNPCNOUMiFe4QD9pC7k5xAE13atHuZ5l5cPPXm5NHMhuJ9rGRpm2MQnxsUIJ10bsofW4bWHHwkZDzZpsybrcETOKOLkWRIVXNBH/s320/bandera.jpg" width="320" /></a>Amb Cubillo, com a dirigent el MPAIAC, va aconseguir el suport de l'Organització de la Unitat Africana (OUA). L'any 1975 va  promoure l'emissora de ràdio '"<a href="http://es.wikipedia.org/wiki/La_Voz_de_Canarias_Libre" target="_blank">La Voz de Canarias Libre</a>", que emetia des de l'Alger, i que va continuar fins el 1978, quan va haver de tancar a causa de les pressions de l'Estat espanyol.<br /><br />El 1976, després que la policia espanyola assassinés el militant independentista canari Bartolomé García Lorenzo, el MPAIAC va emprendre la lluita armada a través de les <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Fuerzas_Armadas_Guanches" target="_blank">Forces Armades Guanxes</a>, el seu front militar. Entre els anys 1976 i 1977 aquesta organització armada va realitzar nombroses accions contra interessos espanyols i interessos turístics alemanys a l'arxipèlag.</div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="body_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
El 1978, poc abans que Cubillo es desplacés a la cimera de la OUA per denunciar a l'ONU l'ocupació colonial de les Canàries el líder independentista va ser víctima d'un atemptat per part de dos legionaris espanyols, que el van intentar assassinar amb diverses ganivetades. Durant anys s'ha denunciat que l'ordre d'aquest atemptat va ser donada des del Ministeri d'Interior espanyol, concretament per part del responsable Rodolfo Martín Villa, tal i com van confesar els dos legionaris detinguts per la policia algeriana posteriorment. El 2003 l'Audiència Nacional espanyola va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar Antonio Cubillo per l'atemptat del 1978, però les investigacions sobre els responsables que van dissenyar aquest crim es van quedar aturades als calaixos dels jutjats.</div>
<div align="justify" aria-label="Escuchar" aria-pressed="false" class="body_news_ext" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Escuchar" role="button" style="text-align: justify;" tabindex="0" unselectable="on">
A causa d'aquest acte de terrorisme d'Estat Cubillo va patir lesions greus que va arrossegar la resta de la seva vida, i un dels motius de la complicació dels problemes circulatoris que han provocat la seva mort.<br /><br />El 1985 Cubillo va acabar tornant a les Canàries, després de passar anys a Algèria. Pocs anys abans, el 1979 el MPAIAC va aturar les activitats de lluita armada. Amb el retorn a Canàries Cubillo va fundar el partit Congrés Nacional de Canàries (CNC), un partit que esdenvidrà minoritari,  tan sols certa presència destacable a l'illa de Lanzarote. Després del fracàs de la Coalició Canàries per la Independència (formada pel CNC i el FREPIC-AWAÑAK) a les eleccions de 1991, el CNC va patir una crisi i en l'actualitat compta amb una presència merament testimonial.</div>
<div aria-label="Leer fonéticamente" aria-pressed="false" class="trans-roman-button goog-toolbar-button" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Leer fonéticamente" id="gt-res-roman" role="button" style="display: none;" unselectable="on">
<span class="jfk-button-img" unselectable="on"></span></div>
<div aria-label="Valorar traducción" data-tooltip-align="t,c" data-tooltip="Valorar traducción" id="gt-res-rate">
<div aria-expanded="false" aria-haspopup="true" class="goog-inline-block goog-toolbar-menu-button" role="button" tabindex="0" title="" unselectable="on">
<div class="goog-inline-block goog-toolbar-menu-button-outer-box" unselectable="on">
<div class="goog-inline-block goog-toolbar-menu-button-inner-box" unselectable="on">
<div class="goog-inline-block goog-toolbar-menu-button-caption" unselectable="on">
<span id="ft-r"></span> </div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div style="text-align: justify;">

</div>
</span><div style="text-align: justify;">
<br /></div>

Ha mort Antonio Cubillo, el pare de l'independentisme guanxe

Aquesta passada matinada ha mort Antonio Cubillo a l'edat de 82 anys. El líder independentista canari, advocat i fundador del Moviment per l'Autodeterminació i Independència de l'Arxipèlag Canari (MPAIAC), va viure durant més de tres dècades amb diverses dificultats de salut i una minusvalia temporal causada per les lesions des de l'atemptat que va patir l'abril del 1978 a Alger, un crim orquestrat per l'Estat espanyol. per evitar la inclusió per l'Organització de la Unitat Africana.

El degà dels independentistes canaris va fundar el MPAIAC l'any 1964, deprés que el 1962 es va veure obligat a exilia-se a causa de la persecució franquista. Des de 1963 va viure a Algèria, amb la complicitat governamental que l'aixoplugava com a refugiat polític.

Cubillo va ser el creador del símbols independentista canari, la bandera tricolor amb set estrelles verdes.

Amb Cubillo, com a dirigent el MPAIAC, va aconseguir el suport de l'Organització de la Unitat Africana (OUA). L'any 1975 va promoure l'emissora de ràdio '"La Voz de Canarias Libre", que emetia des de l'Alger, i que va continuar fins el 1978, quan va haver de tancar a causa de les pressions de l'Estat espanyol.

El 1976, després que la policia espanyola assassinés el militant independentista canari Bartolomé García Lorenzo, el MPAIAC va emprendre la lluita armada a través de les Forces Armades Guanxes, el seu front militar. Entre els anys 1976 i 1977 aquesta organització armada va realitzar nombroses accions contra interessos espanyols i interessos turístics alemanys a l'arxipèlag.

El 1978, poc abans que Cubillo es desplacés a la cimera de la OUA per denunciar a l'ONU l'ocupació colonial de les Canàries el líder independentista va ser víctima d'un atemptat per part de dos legionaris espanyols, que el van intentar assassinar amb diverses ganivetades. Durant anys s'ha denunciat que l'ordre d'aquest atemptat va ser donada des del Ministeri d'Interior espanyol, concretament per part del responsable Rodolfo Martín Villa, tal i com van confesar els dos legionaris detinguts per la policia algeriana posteriorment. El 2003 l'Audiència Nacional espanyola va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar Antonio Cubillo per l'atemptat del 1978, però les investigacions sobre els responsables que van dissenyar aquest crim es van quedar aturades als calaixos dels jutjats.

A causa d'aquest acte de terrorisme d'Estat Cubillo va patir lesions greus que va arrossegar la resta de la seva vida, i un dels motius de la complicació dels problemes circulatoris que han provocat la seva mort.

El 1985 Cubillo va acabar tornant a les Canàries, després de passar anys a Algèria. Pocs anys abans, el 1979 el MPAIAC va aturar les activitats de lluita armada. Amb el retorn a Canàries Cubillo va fundar el partit Congrés Nacional de Canàries (CNC), un partit que esdenvidrà minoritari, tan sols certa presència destacable a l'illa de Lanzarote. Després del fracàs de la Coalició Canàries per la Independència (formada pel CNC i el FREPIC-AWAÑAK) a les eleccions de 1991, el CNC va patir una crisi i en l'actualitat compta amb una presència merament testimonial.

<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvdyiVlzReRoPGfavAKDmPkqRxmg7C3zHvINNDRJgDsKRbz8pPTMgeVo5Is77kGME85TqgNnSCMHjdEN-ubmD7Vk45uYJVd6JCoi9UbC8nWW63ZXac2ebeYVpOFakn-N5BQuB_/s1600/0166lab.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgvdyiVlzReRoPGfavAKDmPkqRxmg7C3zHvINNDRJgDsKRbz8pPTMgeVo5Is77kGME85TqgNnSCMHjdEN-ubmD7Vk45uYJVd6JCoi9UbC8nWW63ZXac2ebeYVpOFakn-N5BQuB_/s200/0166lab.jpg" width="184" /></a><span style="color: grey;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Breu conte, en tres actes,<br />sobre la Doctrina Felip Puig de (in)Seguretat Nacional,<br />fet a quatre mans entre August Gil Matamala i David Fernàndez.<br />I amb especial dedicació a Ester Quintana.<br /></span><strong><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Bon profit. Salut i llibertat.</span></strong></span><br />
<span style="color: grey;"><strong></strong></span><br />
<span style="color: grey;"> </span><br />
<strong><br /></strong><br />
<span style="color: grey;"><div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: maroon;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: large;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong></strong></span></span></span></span> </div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: maroon;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: large;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong></strong></span></span></span></span> </div>
<div lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="color: maroon;"><span style="font-family: Verdana, sans-serif;"><span style="font-size: large;"><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>Hi ha dret(es)</strong></span></span></span></span></div>
<span style="color: grey;"><div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<br /></div>
</span><div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Improbable epíleg impossible,<br />en tres actes, a propòsit de<br />"No hi ha dret", de Jaume Asens i Gerardo Pisarello</span></div>
<span style="color: grey;"><div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<br /><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">“Per als oprimits, l’estat d’excepció és la regla” | Walter Benjamin</span></div>
</span><div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>[Inici]</strong></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’advocat i l’activista es truquen i es convoquen. Un cop més. A la plaça George Orwell de Barcelona. A les dotze en punt. Els cal xerrar urgentment sobre la deriva lliberticida, l’auge de les desigualtats i la pèrdua constant de drets socials. Volen seguir debatent sobre com respondre a l’excepcionalitat economicofinancera, politicosocial i tecnicojurídica dels nostres dies. Cercar respostes, potser les de sempre, a preguntes que són d’antic. I que fondegen encara en una condició humana capaç del terrible i del sublim. Avui, ara, aquí.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES" style="text-align: justify;">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Per això se citen. En una primera paradoxa: per abordar els rigors del control social modern es retroben a la mateixa plaça on es va instal·lar la primera càmera de videovigilància de la ciutat. George Orwell. 1984. Barcelona. 2012. Hemisferi nord: perifèria del centre de la UE de les dues velocitats i una sola policia. Són les dotze ben tocades i l’advocat, bregat en totes les lluites i quasi totes les derrotes, arriba abans. L’activista, despistat habitual mentre recompta els sense sostre que habiten les cantonades de Ciutat Vella, ho fa amb lleuger retard. Invariablement.</span></div>
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</span><div class="cos" style="text-align: justify;">
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El cambrer, potser sense contracte i aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el primer interrogant a resoldre:</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’advocat respon til·la, que el combat és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han (mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial;"></span> </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—I van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una altra.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Aleshores, què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia devastadora?</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—En lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem abandonat l’orgull de pensar.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Perversament sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Fa anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a Economia i un de l’Opus Dei a Interior.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El diàleg s’endinsa aleshores en els amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars, complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius. Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret: els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<br /><span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>[Nus]</strong></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La vida, però, sempre continua. I a la plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta. </span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Un cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del domini d’unes sobre les altres.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—És el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant, en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives. El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig: </span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’advocat, expert a mantenir la calma, fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere, evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Cinc que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo. Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial;"></span> </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—La memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Tothom emmudeix. L’activista anava a respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah Arendt:</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Assumim-ho com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos hi ha en el món actual?</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I enmig del carrer, allà on tot comença i acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca, improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot, barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es pot pas estar en missa i repicant.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I passa que passa que, en un tres i no res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes salten. Arreu.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><br /></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong>[Desenllaç]</strong></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">En un previsible final, tot es precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual de lletania habitual: manifestació no comunicada.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
 </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos. </span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Espases en alça, la lògica de la defensa dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I el llum, certament, es comença a apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció. Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix. L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”. L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes econòmiques.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial;"></span> </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’activista, en un darrer gest impotent, calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Això què és? —li etziba nerviós el policia.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—“No hi ha dret”.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Denunciat queda.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No hi ha dret.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I es fa un nou, ben vell, silenci. El caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre pot ser constitutiu de múltiples delictes.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial;"></span> </div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Legal no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam inventar —se sent pel walkie.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El caporal informa que el llibre queda requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes dues coses.</span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Absolutament excepcional —constata l’advocat.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No, vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el pitjor delicte.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El caporal gesticula i rebufa. Comunica a l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll, amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra, opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”. </span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Vostè, dret! —li ordena el caporal.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Ha dit Dret o dret?</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span class="Apple-tab-span" style="white-space: pre;"> </span>—Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.</span></span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I aleshores sí. Es fa el silenci. El carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes. </span></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span><br /></div>
<div class="western" lang="ca-ES">
<span style="color: black; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><strong><em>August Gil Matamala i David Fernàndez</em></strong></span></div>
</div>
</span><span style="color: grey;"> </span>

Hi ha dret(es) | A Felip Puig en el dia de la Constitució...

Breu conte, en tres actes,
sobre la Doctrina Felip Puig de (in)Seguretat Nacional,
fet a quatre mans entre August Gil Matamala i David Fernàndez.
I amb especial dedicació a Ester Quintana.
Bon profit. Salut i llibertat.

Hi ha dret(es)

Improbable epíleg impossible,
en tres actes, a propòsit de
"No hi ha dret", de Jaume Asens i Gerardo Pisarello

“Per als oprimits, l’estat d’excepció és la regla” | Walter Benjamin

[Inici]

L’advocat i l’activista es truquen i es convoquen. Un cop més. A la plaça George Orwell de Barcelona. A les dotze en punt. Els cal xerrar urgentment sobre la deriva lliberticida, l’auge de les desigualtats i la pèrdua constant de drets socials. Volen seguir debatent sobre com respondre a l’excepcionalitat economicofinancera, politicosocial i tecnicojurídica dels nostres dies. Cercar respostes, potser les de sempre, a preguntes que són d’antic. I que fondegen encara en una condició humana capaç del terrible i del sublim. Avui, ara, aquí.

Per això se citen. En una primera paradoxa: per abordar els rigors del control social modern es retroben a la mateixa plaça on es va instal·lar la primera càmera de videovigilància de la ciutat. George Orwell. 1984. Barcelona. 2012. Hemisferi nord: perifèria del centre de la UE de les dues velocitats i una sola policia. Són les dotze ben tocades i l’advocat, bregat en totes les lluites i quasi totes les derrotes, arriba abans. L’activista, despistat habitual mentre recompta els sense sostre que habiten les cantonades de Ciutat Vella, ho fa amb lleuger retard. Invariablement.

El cambrer, potser sense contracte i aliè als dubtes convocats, els atén a la terrassa. Rumien i concorre el primer interrogant a resoldre:

—Per la llibertat, què és millor, til·la o cafè?

L’advocat respon til·la, que el combat és llarg i cal reflexionar la fondària del pou sense fons on ens han (mal)ficat. L’activista demana un tallat: cal mantenir la tensió emancipadora cafeïnitzada. Til·la i cafè, doncs. A les dotze tocades. I tots dos porten sota el braç el mateix llibre: aquest mateix.

—I van 26: acaba d’arribar la vint-i-sisena reforma del Codi Penal, i Rubalcaba s’enorgulleix de tenir la legislació més dura de la UE i el major nombre de presos; anem enlloc? —arrenca l’advocat, que coneix tots els rostres de la dictacràcia i la democradura—. I encara alarma La Vanguardia que els delinqüents entren per una porta i surten per una altra.

—No em puc creure que Can Godó abordi el cas Millet des d’aquesta perspectiva.

—No t’equivoquis. Parlen dels pobres. Millet entra i surt per la mateixa porta. Sempre. Justícia de classe —escateix l’advocat—. I és que parlem molt del dret penal d’enemic i oblidem sovint el seu revers: el dret penal d’amic. L’altar de la impunitat. De Millet a Urdangarin o Lehman Brothers passant pels GAL, fins a arribar a la guerra d’espoli i mentides d’un Iraq reconquerit i devastat alhora.

—Aleshores, què ens passa? —indaga l’activista en la memòria de l’advocat—. Què ha passat? On arrela el nostre consentiment quotidià i aquesta inèrcia devastadora?

—En lògica històrica, hem perdut consistència, consciència, constància i fortalesa. Hem assumit i interioritzat la impunitat més classista. Ens han invertit la realitat, capgirat les pors, alterat els riscos. Hem abandonat l’orgull de pensar.

—Potser per això Felip Puig ha anunciat que “anirà més enllà de la llei” en la lluita contra la dissidència.

—Perversament sublim. El responsable de fer complir la llei anunciant que la vulnerarà. Es pot resumir millor? —es pregunta l’advocat.

—Fa anys ho vas reblar: “primer van inventar-se el terrorista desarmat i acabaran per inventar-se el terrorista pacifista”. Però mira el nou govern Rajoy: un traficant d’armes a Defensa, un gàngster financer a Economia i un de l’Opus Dei a Interior.

—Unidad de mercado en lo policial —conclou el jurista.

—I el primer que han fet és tirar pel dret. Pel dret: mil reformes anunciades.

—Digue’m per a qui legisles i et diré qui ets —ironitza l’advocat.

El diàleg s’endinsa aleshores en els amagatalls de la cultura dominant de la por. Aborden les preocupacions i fan repàs d’una època. Una època on la demolició controlada del garantisme constitucional de postguerra i el desmantellament del miniestat del benestar ha acabat generant resistències singulars, complicitats particulars, sinergies comunes i curioses. Temps a contrapèl on juristes progressistes, que conceben el Dret com un estri no neutral que també pot ser transformador i democratitzador, han caminat al costat dels mil dubtes dels moviments socials alternatius. Els primers confien en la seva capacitat alliberadora; els segons, que en reben els cops, sempre l’havien mirat amb imprudent recel. Els uns i els altres, però, s’han retrobat i reconegut en els mateixos maldecaps i les mateixes preguntes irresoltes. Malgrat tot, els ha unit el Dret: els drets. En uns temps recents, convulsos i complexos, densos i espessos, on la dissidència ha après a escoltar com concorrien contra ella les tres cultures penals més regressives del segle xx. El dret penal de l’enemic confegit per Carl Schmitt; les doctrines de seguretat nacional –l’enemic és a l’interior; i la tolerància zero, traduïda a casa nostra en la patriot act urbana que són les higienistes ordenances del civisme. Temps de doble llenguatge, doble moral i doble economia on el poder –cèntric, centrat, centrista– expandeix l’ombra de la sospita i defineix com a terrorista quasi tot, menys les seves pràctiques.

[Nus]

La vida, però, sempre continua. I a la plaça George Orwell també. Quan una barba inconfusible entra pel carrer Escudellers. La barba mira amb lupa, desxifra i descodifica com tres agents de la guàrdia urbana decomissen el material d’un top manta.

Karl Marx sospira, es grata el cap, arrufa el nas i pren posicions a la conversa.

—Que lent que és el canvi social i com perdura la plusvàlua —etziba cansat.

—Per la llibertat, cafè o til·la? —el convida el jurista, provant d’animar-lo.

—Un cigaló de til·la i cafè: tesi, antítesi i síntesi. Us escoltava de lluny. I, en veritat veritable, us haig de dir que el Dret és la continuació de la guerra de classes per altres mitjans. L’expressió del domini d’unes sobre les altres.

—D’això enraonàvem. I no ens n’acabàvem de sortir. O sí —li respon l’advocat.

—És el gran saqueig de la gran deriva. Quan mai tan pocs havien robat tant, en tan poc temps, a tants. Ves. Mantenir un sistema tan injust i cada cop més desigual requereix, superestructuralment, d’elevades dosis de propaganda, silencis i violències: simbòliques, declarades o efectives. El Dret esdevingut arma: ordre i disciplina per la seguretat dels negocis. I els turistes, pel que veig, ben tranquils.

Abans que acabi, una veu, a manera de corus grec, irromp de sobte i a raig:

—Un moment, un moment! Que sempre hi ha cinc dificultats per dir la veritat.

L’advocat, expert a mantenir la calma, fita serè però sorprès com Bertolt Brecht, des de la taula del darrere, evoca el seu text universal. El dramaturg alemany enfila la reflexió:

—Cinc que en són cinc. El valor d’escriure-la, la capacitat per cercar-la, la responsabilitat d’explicar-la, l’encert de trobar els codis i l’ús de canals adients per saber difondre-la. Tal com fan en Jaume i en Gerardo. Perquè clar: de què serveix dir la veritat sobre el feixisme que sempre es condemna si no es diu res sobre el capitalisme que l’origina?

—La memòria sempre és el millor antídot i el feixisme és la fase histèrica del capitalisme —esbossa l’advocat—, i molt em temo que hi ha molt d’histèric en l’actual correlació de forces del poder.

Tothom emmudeix. L’activista anava a respondre, però no té les paraules exactes i a més ha fitat, atònit del tot, com una mà alça el dit mentre demana pas. És la veu d’Hannah Arendt:

—Assumim-ho com abans millor. La metàfora global és Guantánamo. Se sap quan la van obrir, però no quan la tancaran. Se sap com ha començat tot plegat, però no com acabarà. La doctrina, avui, és la del xoc; l’idioma, el de la por; i el codi disciplinari de l’amo, Guantánamo. Metàfora universal arreu del no-lloc, del no-dret, de les no-persones. Quants Guantánamos hi ha en el món actual?

—Incomptables i arreu, un en cada cantonada: l’excepció s’expandeix en tots els àmbits —intercedeix Marx.

I enmig del carrer, allà on tot comença i acaba sempre, els dubtes es van autoconvocant i arrenca, improvisadament, una assemblea de generació espontània. Una família desnonada s’atansa; cinc okupes i sis top mantes, també. Des del carrer Avinyó, arriben quatre activistes de les consultes sobiranistes i des d’Escudellers entren en bloc una desena d’indignats del 15M. Fins i tot, barroerament, Baltasar Garzón prova d’apropar-se a l’assemblea, però Martxelo Otamendi –que ha arribat en bicicleta– li aclareix que no es pot pas estar en missa i repicant.

I passa que passa que, en un tres i no res, la sobtada trobada ja supera les 20 persones. Màxim legal establert per la llei per fer una manifestació no comunicada. I les alarmes salten. Arreu.

[Desenllaç]

En un previsible final, tot es precipita: llums, càmera i acció. Comença l’espectacle de la reapropiació. L’escena, invariablement, acaba com sempre. Quan arriben dues furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, la càmera de la plaça George Orwell enregistra fa estona fins a la darrera neurona dels concentrats. Soroll reconeixible: un cop de porta corredissa rere el qual baixa un caporal invocant la 1/92 de Seguretat Ciutadana. Ritual de lletania habitual: manifestació no comunicada.

—Identifiquin-se primer. Dissolguin-se després.

L’advocat prova d’intercedir, en una incursió de la millor defensa pel lateral esquerre:

—Bon dia. Identifiqui’s també vostè. Identifiquem-nos.

Espases en alça, la lògica de la defensa dels drets, del Dret, acaba d’irrompre en la realitat. Drets contra Dret. I davant la inòpia i un silenci més que estricte, l’advocat recorre a l’autodefensa per inquirir si el mur és franquejable:

—Qui és el responsable de l’operatiu? —furga el jurista.

—Carl Schmitt —adverteix el caporal autonòmic del regne d’Espanya.

—Comencem bé. Doncs l’últim que apagui el llum —sospira l’advocat.

I el llum, certament, es comença a apagar en el temps del capitalisme senil. Tot passa de pressa, quasi incomprensiblement, com la (ir)realitat dels nostres dies. Disrupció. Tumult. Tensió. Incomprensió. En fraccions de segon, Hannah Arendt és reduïda per quatre agents mentre crida quelcom sobre els orígens del totalitarisme. Marx, indignat per escorcollat, crida que això és un atropellament a la dialèctica i malda que la història es repeteix. L’advocat cita les sagrades escriptures per insistir endebades a requerir el número de placa. Martxelo Otamendi addueix la seva condició de periodista, resposta amb un categòric: “doncs encara pitjor!”. L’activista, desbordat però encara insubmís, prova de convocar una immediata concentració de solidaritat. Ho fa via twitter amb el seu smartphone, però una mà gens innocent l’hi pren. Ja se sap: les mans de qui ens ataquen es veuen, les cares de qui ho ordenen s’amaguen. Temps de vampirs, de mercats, de rescats. De fraus polítics i estafes econòmiques.

L’activista, en un darrer gest impotent, calla. S’asseu a terra. I blandeix el present llibre a manera de pancarta. Dues mans més l’hi prenen de cop. El caporal, neuròticament frenètic, fureteja les pàgines compulsivament.

—Això què és? —li etziba nerviós el policia.

—“No hi ha dret”.

—No provoqui més, vailet. O el denuncio per desobediència. Això què és? —crida.

—“No hi ha dret”, de Jaume Asens i Gerardo Pisarello.

—Denunciat queda.

—No hi ha dret.

I es fa un nou, ben vell, silenci. El caporal treu fum. Remena el llibre. Però dubta. Té ISBN. Aparentment revesteix legalitat formal. Truca pel walkie-talkie al centre de coordinació i demana pel comandament Schmitt, per requerir si el llibre pot ser constitutiu de múltiples delictes.

—Legal no ho sé. Sospitós segur. Perillós de totes totes. Segurament és competència especial de l’Audiència Nacional, que per això la vam inventar —se sent pel walkie.

El caporal informa que el llibre queda requisat i l’advocat reclama que, si ha de ser així, li raoni la base jurídica i expedeixi una acta de decomís. El caporal s’hi nega a totes dues coses.

—Absolutament excepcional —constata l’advocat.

—El llibre? —li reclama Carl Schmitt pel so del walkie, que ha quedat obert.

—No, vostè i l’estat d’excepció permanent de les coses que va parir. I el llibre, per descomptat. És un llibre resilient: explica el que passa i per què passa i com reconèixer-nos-hi i resistir-nos-hi. Explica, de fet, això mateix que ara passa aquí. Que pel poder la realitat ja és el pitjor delicte.

El caporal gesticula i rebufa. Comunica a l’activista que queda detingut conjuntament amb el llibre. De reüll, amenaça l’advocat que si no calla en temps de silencis també l’arrestarà per apologia del pensament en l’espai públic. L’activista, a terra, opta per posar-se a cantar “Grândola Vila Morena”.

—Vostè, dret! —li ordena el caporal.

—Ha dit Dret o dret?

—No comencem de nou! —ordena, dretanitzat, el policia.

—Han començat vostès —conclou l’advocat. Tot just abans de ser detingut.

I aleshores sí. Es fa el silenci. El carrer queda buit. I arriba la pau social i la glòria monetària. I s’apaga el llum. I s’encenen les sirenes. I marxen les furgonetes.

August Gil Matamala i David Fernàndez

<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidFcv7ZxmQ3E2v0iuMnmjHIaFcddddo36OLrUywt1OirJKSKsN0q6Y9toW1tflwDzVUjkKtFoMnoL9KH0b8Hgy5GnD9EboRP0_KfBtf-Dgf5FwWO_hVsOH7CyzLlGuwmHCBbCx/s1600/ulrike-meinhof.png" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidFcv7ZxmQ3E2v0iuMnmjHIaFcddddo36OLrUywt1OirJKSKsN0q6Y9toW1tflwDzVUjkKtFoMnoL9KH0b8Hgy5GnD9EboRP0_KfBtf-Dgf5FwWO_hVsOH7CyzLlGuwmHCBbCx/s200/ulrike-meinhof.png" width="121" /></a></div>
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">"Llençar <span class="hps">una pedra</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">una acció</span> <span class="hps">punible</span>. Llençar</span><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> <span class="hps">mil</span> <span class="hps">pedres</span> <span class="hps">és una</span> <span class="hps">acció</span> <span class="hps">política</span>. Calar foc a <span class="hps">un cotxe</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">una acció</span> <span class="hps">punible</span>, calar foc a <span class="hps">cent cotxes</span> <span class="hps">és una</span> <span class="hps">acció</span> <span class="hps">política</span>. <span class="hps">Protestar</span> <span class="hps">és denunciar</span> <span class="hps">que</span> <span class="hps">això</span> i <span class="hps">allò</span> <span class="hps">no</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">just</span>. <span class="hps">Resistir</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">garantir</span> <span class="hps">que allò</span> <span class="hps">amb el que no</span> <span class="hps">estic</span> <span class="hps">conforme no</span> <span class="hps">es torni a</span> <span class="hps">produir</span>.<br /> <br /><span class="hps">Nosaltres</span> <span class="hps">diem</span>, <span class="hps">és clar</span>, <span class="hps">que</span> <span class="hps">els</span> <span class="hps">policies</span> <span class="hps">són</span> <span class="hps">uns</span> <span class="hps">porcs</span>. <span class="hps">Nosaltres</span> <span class="hps">diem</span> <span class="hps">que el paio</span> <span class="hps">d'uniforme</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">un porc</span>, <span class="hps">no un</span> <span class="hps">home</span>. <span class="hps">I</span> <span class="hps">tot i així</span> <span class="hps">hem de</span> <span class="hps">tractar</span> <span class="hps">amb</span> <span class="hps">ells</span>. <span class="hps">Això</span> <span class="hps">no</span> <span class="hps">vol dir que</span> <span class="hps">hagis de</span> <span class="hps">parlar</span> <span class="hps">amb</span> <span class="hps">ells</span>, <span class="hps">mai</span> <span class="hps">és</span> <span class="hps">correcte</span> <span class="hps">parlar</span> <span class="hps">amb</span> <span class="hps">aquesta</span> <span class="hps">gent</span>. <span class="hps">I</span>, <span class="hps">per descomptat</span>, <span class="hps">poden</span> <span class="hps">ser</span> <span class="hps">disparats</span>.<br /> <br /><span class="hps">Com va ser</span> <span class="hps">possible</span> <span class="hps">Auschwitz</span>, <span class="hps">quin va ser</span> <span class="hps">l'antisemitisme</span>? <span class="hps">Abans</span> <span class="hps">era</span> <span class="hps">l'odi</span> <span class="hps">de la gent</span> <span class="hps">per la seva dependència</span> als<span class="hps"> diners</span> <span class="hps">com a sistema</span> <span class="hps">de canvi</span>, <span class="hps">el seu anhel</span> <span class="hps">pel</span> <span class="hps">Comunisme</span>. <span class="hps">Auschwitz</span> <span class="hps">significa</span> <span class="hps">que sis</span> <span class="hps">milions de</span> <span class="hps">jueus</span> <span class="hps">van ser</span> <span class="hps">assassinats</span> <span class="hps">i</span> duts<span class="hps"> als</span> <span class="hps">abocadors</span> <span class="hps">d'Europa</span> <span class="hps">perquè</span> <span class="hps">es va establir que</span> <span class="hps">eren</span><span class="atn">-</span>jueus <span class="hps">adinerats</span>. <span class="hps">El que va passar</span> <span class="hps">va ser que</span> <span class="hps">el capital</span> <span class="hps">financer</span> <span class="hps">i</span> <span class="hps">els</span> <span class="hps">bancs</span>, <span class="hps">el nucli</span> <span class="hps">dur del sistema</span> <span class="hps">de l'imperialisme</span> <span class="hps">i</span> <span class="hps">el capitalisme</span>, van <span class="hps">desviar</span> <span class="hps">l'odi</span> <span class="hps">dels</span> <span class="hps">explotats</span> <span class="hps">pels</span> <span class="hps">rics,</span> <span class="hps">cap als</span> <span class="hps">jueus</span>.<br /> <br /><span class="hps">Si</span> <span class="hps">dic que</span> això o allò  <span class="hps">no</span> <span class="hps">m'agrada,</span> <span class="hps">estic</span> <span class="hps">protestant</span>. <span class="hps">Si em</span> <span class="hps">preocupo</span> <span class="hps">més</span> <span class="hps">perquè</span> <span class="hps">això</span> <span class="hps">que</span> <span class="hps">no</span> <span class="hps">m'agrada</span> <span class="hps">no</span> <span class="hps">torni a passar</span>, <span class="hps">estic</span> <span class="hps">resistint</span>. <span class="hps">Protesto</span> <span class="hps">quan</span> <span class="hps">dic que</span> <span class="hps">no</span> <span class="hps">segueixo</span> <span class="hps">col · laborant</span>. <span class="hps">Resisteixo,</span> <span class="hps">quan</span> <span class="hps">m'ocupo</span> <span class="hps">de</span> <span class="hps">que tampoc</span> <span class="hps">els altres</span> <span class="hps">col · laborin</span>."</span><br />
<br />
<span style="font-family: Arial;">Ulrike Meinhof</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"></span> </div>
<iframe allowfullscreen="allowfullscreen" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/B60MhbXpGKs" width="420"></iframe><br />

Ulrike Meinhof, paraules d'una dona revolucionària, compromesa i socialista

"Llençar una pedra és una acció punible. Llençar mil pedres és una acció política. Calar foc a un cotxe és una acció punible, calar foc a cent cotxes és una acció política. Protestar és denunciar que això i allò no és just. Resistir és garantir que allò amb el que no estic conforme no es torni a produir.

Nosaltres diem, és clar, que els policies són uns porcs. Nosaltres diem que el paio d'uniforme és un porc, no un home. I tot i així hem de tractar amb ells. Això no vol dir que hagis de parlar amb ells, mai és correcte parlar amb aquesta gent. I, per descomptat, poden ser disparats.

Com va ser possible Auschwitz, quin va ser l'antisemitisme? Abans era l'odi de la gent per la seva dependència als diners com a sistema de canvi, el seu anhel pel Comunisme. Auschwitz significa que sis milions de jueus van ser assassinats i duts als abocadors d'Europa perquè es va establir que eren-jueus adinerats. El que va passar va ser que el capital financer i els bancs, el nucli dur del sistema de l'imperialisme i el capitalisme, van desviar l'odi dels explotats pels rics, cap als jueus.

Si dic que això o allò no m'agrada, estic protestant. Si em preocupo més perquè això que no m'agrada no torni a passar, estic resistint. Protesto quan dic que no segueixo col · laborant. Resisteixo, quan m'ocupo de que tampoc els altres col · laborin."

Ulrike Meinhof