Benvinguts a la nova Líbia, un país “alliberat” per l’OTAN que ara es troba sense els ingressos del petroli que podrien fer-li ric, sense seguretat ni estabilitat i amb uns nivells sense precedents d’assassinats i de corrupció. El passat 13 de setembre la revista ‘The Economist’ va publicar un informe sobre la implosió de Líbia. Em van cridar l’atenció les fotografies que ho il·lustraven, particularment una d’una pintada en una paret del passeig marítim de la capital, Trípoli: “L’únic camí al cel és el camí a l’aeroport”, deia.
Aquesta pintada és indicativa de la difícil situació en la qual es troba Líbia actualment després de el “alliberament” per part dels bombarders de l’OTAN per aire i de la revolució per terra que van enderrocar a Muammar al-Gaddafi.
Moltes persones que visiten Londres procedents de Líbia expliquen unes històries que són difícils de creure, com que la capital Trípoli va estar una setmana sencera sense aigua o electricitat. Les milícies armades dominen els carrers i governen en elles en absència d’un govern viable, d’una institució de seguretat nacional i de serveis municipals bàsics.
Onoud Zanoussi, la filla de 18 anys d’Abdullah Zanoussi, excap de la seguretat de Gaddafi, va ser segrestada en sortir de la presó on havia estat set mesos acusada d’haver entrat il·legalment al país. Va ser segrestada enfront de la porta de la presó i el segrestador era un dels guardes de la presó!
Fa dos anys la comunitat dels negocis britànica i francesa es va afilar les dents i es va fregar les mans regocijada pensat en la seva participació en la reconstrucció de Líbia. Ara no hi ha ni un sol home de negocis a Trípoli, tots ells van córrer a posar-se fora de perill després de l’assassinat de l’ambaixador nord-americà i els atacs a diverses ambaixades i consolats estrangers.
Durant els bombardejos de l’OTAN les notícies sobre Líbia dominaven les portades i eren la primera notícia dels telenotícies de totes les televisions occidentals i àrabs. Hi havia una cobertura de 24 hores del miracle de l’alliberament libia i de la gran victòria assolida per l’OTAN i els “revolucionaris”. Ara és molt rar trobar a Líbia a un periodista occidental i encara més rar llegir un reportatge decent sobre Líbia i del que està ocorrent aquí.
El petroli era el principal objectiu i la veritable raó de la intervenció de l’OTAN, però s’ha detingut la producció de petroli a causa d’una vaga dels guàrdies de seguretat dels camps de petroli i de les terminals d’exportació. La raó aparent de la vaga és l’exigència d’un augment de sou, però existeix un altre motiu igual de poderós: protesten per la reivindicació de diversos moviments separatistes que demanen l’autogovern per a la rica en petroli regió de Barca (Cirenaica) amb la seva capital en Bengazi. La majoria de les reserves de petroli de Líbia estan situades aquí.
Més que el govern local o nacional, és una milícia la que controla la majoria dels camps de petroli i la terminal d’exportació. Ha començat a vendre enormes quantitats de petroli al mercat negre i està tractant d’expandir aquestes activitats, la qual cosa ha portat al primer ministre libi Ali Zidan a amenaçar amb bombardejar qualsevol [camió] tanc de petroli que vagi a qualsevol lloc prop d’aquests emplaçaments.
La ironia és que ara està ocorrent el mateix en l’est de Síria on les milícies i les tribus locals controlen els camps de petroli de Deir Al-Zour, refinen ells mateixos el petroli a mà i ho venen il·legalment. El mateix segueix ocorrent en el sud de l’Iraq.
l’Iraq i Líbia, per descomptat, s’han “beneficiat” de la intervenció occidental i França i Gran Bretanya han repetit orgullosament el que la mare d’Occident, Estats Units, solia dir sobre l’Iraq. Ho han repetit primer a Líbia i ara a Síria: la intervenció conferirà una enorme sofisticació al país concernit, el qual es convertirà immediatament en un model de prosperitat i d’estabilitat, i obrirà el camí a altres països àrabs governats per dictadors perquè convidin i donin la benvinguda a la intervenció militar. De fet, aquest model ha generat el pitjor tipus d’anarquia, el fracàs de la seguretat, el col·lapse polític i la desintegració de l’Estat.
El caos governa Líbia. L’assassinat de polítics i de periodistes s’ha convertit en una notícia quotidiana en la Líbia d’avui dia fins al punt que el propi coronel Yussef Ali al-Asseifar, l’encarregat d’investigar el devessall d’assassinats i de detenir a les persones que estaven darrere d’ells, va ser assassinat el 29 d’agost quan uns homes d’un grup no identificat van posar una bomba sota el seu cotxe.
En l’aniversari de l’11 de setembre la setmana passada una enorme bomba va destrossar en edifici del ministeri d’Exteriors de Bengazi.
El 4 d’agost va dimitir el primer ministre de Líbia Awadh al-Barassi i va ser substituït per Ali Zeidan. Llavors, el 18 d’agost, el ministre de l’Interior Mohammed al-Sheikh va dimitir després de sol tres mesos en el càrrec. Va esmentar la falta de suport d’Ali Zeidan i el fracàs del govern a fer front al descontentament i a la violència, a guanyar-se la confiança del poble o a finançar adequadament a les agències de l’Estat per proporcionar els serveis més bàsics.
Líbia simplement s’està desintegrant en línies divisòries tribals i geogràfiques. La majoria de la seva població està furiosa, inclosos els berbers en el sud, i la perspectiva de la reconciliació nacional es veu molt llunyana.
La frustració popular és extrema. Quan els manifestants van prendre els carrers en l’exterior de les poderoses “Brigades de l’Escut Libi” per protestar per l’injustificat poder de la milícies, van morir sota els tirs 31 persones. Les milícies actuen completament al marge de la llei.
Suleiman Kjam, membre del Comitè Parlamentari per a l’Energia, va declarar a un periodista de ‘Bloomsberg’ que ara el govern està gastant les seves reserves financeres després que la producció de petroli descendís d’1,4 milions de barrils al dia a principis d’aquest any a menys de 160.000 barrils al dia. Va advertir que de seguir aquesta situació el govern no podrà pagar els sous dels seus funcionaris en els propers mesos.
És difícil d’acceptar o d’entendre la Líbia actual, amb un grau summe de corrupció i una no existent seguretat. Especialment quan recordem que Líbia va ser “alliberada” pels països més sofisticats i avançats del planeta, segons els criteris occidentals.
El ministre d’Exteriors libi Mohammad Abdel Azziz va sorprendre a moltes persones tant d’Occident com del món àrab quan el dia 4 de setembre es va oposar als imminents atacs aeris nord-americans contra Síria en una reunió especial de la Lliga Àrab presidida per ell per discutir la possible intervenció.
Pot ser que Abdel Azziz, com a molts dels seus compatriotes libis, hagi modelat la seva opinió a conseqüència de l’experiències del seu propi país després de la intervenció militar occidental.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada