A Caliban and the Witch [Calibán y la bruja] fas referència a l’explotació de les dones com a element fonamental en el procés d’acumulació capitalista, ja que les dones han estat les principals productores i reproductores de la més bàsica de les mercaderies capitalistes: la força de treball. Afirmes que el treball domèstic no remunerat de les dones ha estat el puntal sobre el qual s’ha erigit l’explotació dels treballadors assalariats.
En primer lloc, m’agradaria dir que la redefinició i reinterpretació del treball domèstic femení ha estat una de les aportacions més importants del moviment feminista dels anys 70. Va ser una aportació concreta dels sectors que lluitaven per assalariar les tasques de la llar, que van començar a plantejar treure tota la qüestió del treball domèstic del context en què sempre havia estat analitzat, sobretot dins de la tradició socialista, però també per suposat en la tradició liberal, i van començar a considerar-lo no com a llegat del món precapitalista, o com una activitat de caire marginal que no contribuïa a la creació de riquesa social, sinó com el tipus de feina que sosté realment tota altra forma d’activitat.
Així doncs, resulta fonamental en tot el procés d’acumulació capitalista, ja que, considerat integralment, el treball domèstic és el que produeix la força de treball; és el tipus de treball que produeix la capacitat de treballar. Partint d’aquesta perspectiva, vam començar a reexaminar el passat i a intentar comprendre les condicions sota les quals aquest tipus de treball va passar de ser fonamental en el procés d’acumulació capitalista, a ser considerat quelcom marginal, o com a no-treball. I és que durant la lluita dels anys 70, un dels nostres principals temes de debat i dels nostres principals objectius va ser deixar clar que això és treball; i no només això, sinó que constitueix el terreny del procés d’explotació. I es tracta d’una explotació encara més intensa que la dels assalariats masculins, atès que el nostreés un treball no remunerat.
Aquesta és la perspectiva que vaig adoptar quan vaig començar a fer treball històric, intentant comprendre què havia passat amb les dones, què havia passat amb la reproducció en el procés de desenvolupament capitalista. I vaig començar a veure des de ben aviat que el desenvolupament de l’economia dinerària capitalista genera una mena de separació, una mena de bifurcació de la vida econòmica —tot i que aquesta mai no està separada realment d’allò social— entre la producció orientada al mercat (la producció de béns), considerada com a treball vell i que es converteix en treball remunerat en el capitalisme, i la reproducció de la força de treball, que deixa de ser vista com a treball i passa a identificar-se com a treball femení: es feminitza.
Des dels inicis del capitalisme s’observa la creació d’una divisió sexual del treball, que separa producció i reproducció en funció dels subjectes que desenvolupen aquest treball, produint també diferents tipus de relació. Des d’aquesta perspectiva, vaig replantejar-me el procés de la cacera de bruixes —que va prolongar-se durant més de dos segles—, i que va resultar crucial en la consolidació del capitalisme a Europa. Aquest procés de desapoderament de les dones va ser, de fet, fonamental per a la redefinició i reconstrucció de les treballadores com a no-treballadores, com a persones la mà d’obra de les quals no té cap valor des del punt de vista capitalista. Aquesta és la perspectiva que segueixo aplicant a l’hora d’analitzar els esdeveniments que estan tenint lloc a conseqüència de la reestructuració de l’economia global.
Podries explicar el procés de construcció del patriarcat abans del sorgiment del capitalisme i l’acumulació original?
El capitalisme no és el primer sistema a discriminar en funció del gènere. Tot i així, crec que és molt important no universalitzar el patriarcat i no assumir que tota societat de la Terra ha estat una societat patriarcal, ja que, a mesura que els estudis feministes es van estenent, s’està descobrint que, per exemple, a Amèrica, moltes poblacions índies d’Amèrica del Nord tenien unes formes de relació entre dones i homes altament igualitàries.
En algunes tribus d’Amèrica del Nord, com ara les iroqueses, les dones tenien molt de poder pel que fa a la presa de decisions, a l’assemblea, a l’hora de decidir si anar o no a la guerra i les més grans tenien un paper rellevant en la vida política de la comunitat. És molt difícil per a nosaltres decidir si això era així o no, però existeixen molts indicis en aquest sentit. Durant la investigació prèvia a la publicació de Caliban and the Witch vaig descobrir els documents d’un jesuïta francès que s’havia dedicat a cristianitzar la tribu canadenca dels montagnais, consagrant gran part del seu treball a ensenyar als homes a disciplinar les dones i els infants. I és que des de la perspectiva d’aquell missioner francès, les dones tenien tant poder i tanta independència que els marits no podien controlar la seva vida sexual. Per això, hem de ser molt curoses: la història que ens ha arribat ha estat escrita pels vencedors, però a pesar que la majoria d’històries alternatives han estat destruïdes podem entreveure aquí i allà alternatives, i, tot i que sempre s’ha d’anar amb molt de compte, hi ha nombrosos indicis de l’existència de més societats matriarcals en el passat.
Dit això, està clar que el capitalisme va suposar la reconstrucció del patriarcat o, dit d’altra manera, que dins d’un marc de relacions patriarcal, l’objectiu d’aquesta dominació i les seves normes es veuen modificats en funció del context i la forma d’explotació. La meva interpretació simple és que sempre que una societat exploti el treball humà, que estigui fonamentada en l’explotació de la mà d’obra, tindrem discriminació sexual atès que la dominació del cos de les dones, la dominació del procés de reproducció, és fonamental per a qualsevol forma d’explotació.
Amb tot, les relacions particulars que ho sustenten varien, i dins del capitalisme la relació fonamental és la del salari. És per això que parlo del patriarcat del salari. En altres paraules, en el capitalisme, el salari constitueix la relació fonamental en la constitució d’aquesta desigualtat, i la condició necessària per a la seva instauració. Veiem, per exemple, que el salari o la manca d’aquest, el diferencial entre el treball assalariat majoritàriament masculí i el treball de reproducció majoritàriament femení, té un potencial extraordinari, i serveix per desenvolupar nombroses funcions que no han estat mai reconegudes per la tradició socialista, tant teòrica com política. El salari esdevé així una eina molt poderosa per explotar no només els treballadors assalariats, sinó també per explotar a través d’aquests assalariats, mitjançant la delegació de poder que converteix l’assalariat masculí en supervisor del treball femení. Es mobilitza així una quantitat tremenda de treball no assalariat, i el salari acaba convertint-se en el creador de totes aquestes jerarquies, en creador de desigualtats i naturalitzador de l’explotació.
Es tracta d’una qüestió de summa importància, i és per això que parlo del patriarcat del salari, perquè el salari té un funcionament semblant a la desigualtat racial. Les desigualtats racials estan generalment construïdes sobre aquest diferencial entre assalariats i no assalariats, que observem també en l’esclavatge dels negres, etc. Aquesta especificitat em sembla importantíssima des de la perspectiva de la creació d’un moviment antagonista. Cal reconèixer que no hi ha res de natural ni inevitable, que el capitalisme ha transformat tantes relacions socials que també va haver de reconstituir les relacions patriarcals, i que aquestes divisions dins de les classes treballadores continuen sent absolutament fonamentals per a la dominació capitalista.
De fet, hi ha una iniciativa en marxa de fer una vaga de dones, que aniria més enllà de les habituals vagues de producció i planteja una vaga social, de consum i feminista per recuperar aquesta eina actualment utilitzada majoritàriament per homes assalariats amb una ocupació formal. Què n’opines?
Em sembla una iniciativa de gran importància ja que, primer de tot, cal desmitificar i redefinir el concepte de vaga. Als anys 70, per exemple, des d’una perspectiva feminista, plantejàvem contínuament que el concepte de vaga general resulta poc apropiat en el sentit que mentre els homes feien vaga, les dones continuaven treballant. Nosaltres plantejàvem que només quan les dones fessin vaga seria possible una vaga general. I de fet, l’any 1975 totes les dones de Reykjavik van fer vaga i la ciutat va quedar totalment paralitzada: es va visibilitzar aquesta altra fàbrica oculta, aquesta altra cadena de muntatge invisible, que permet que la resta pugui continuar amb el seu treball assalariat.
Així doncs, considero important la idea d’una vaga de dones, des de diferents perspectives: és important tant per portar la qüestió del treball domèstic al primer pla de la militància política com per reobrir la negociació i la confrontació amb l’Estat, que en la meva opinió s’ha abandonat. La intervenció de les Nacions Unides en política feminista ha estat decisiva a l’hora de canalitzar i domesticar l’agenda feminista, tot allunyant-la dels seus elements més subversius, especialment pel que fa al qüestionament de la relació amb el treball reproductiu. Quan ens preguntem per què aquest treball tan cabdal per a la reproducció de la vida humana està alhora tan devaluat pel capitalisme, observem que es tracta d’una qüestió absolutament crucial a l’hora de demostrar que com a feministes ens cal una agenda anticapitalista. La devaluació del treball reproductiu és una necessitat estructural del capitalisme. Aquest depèn de l’explotació del treball, i necessàriament ha de reduir constantment el cost de la producció de la mà d’obra, la qual cosa exigeix negar que la producció de la mà d’obra tingui algun valor, així que, es desvaloritzen i invisibilitzen els subjectes que fan aquest treball, ja que les dones mai són percebudes com a treballadores, i, quan es neguen a fer les tasques de la llar són considerades males dones, en comptes de dones en vaga.
És per això que la idea d’una vaga de dones em sembla summament important i, sincerament, penso que les dones s’haurien de declarar en vaga i haurien de renunciar a tenir fills i filles, a fer qualsevol cosa, fins que no poguessin portar infants a un món que pagui la pena viure-hi.
Quina opinió et mereix l’exigència de col·lectivització de la cura dels infants i de les feines de la llar que va plantejar Aleksandra Kollontaj? Podria això ser una eina per a l’emancipació del treball domèstic-esclau femení i per a la socialització de la responsabilitat sobre la reproducció social?
La qüestió de la reorganització del treball reproductiu, no només de la cura dels infants sinó també de la gent gran i tot tipus de treball de cures, així com tot tipus de treball domèstic, resulta essencial i d’una importància cabdal. D’una banda tenim la qüestió de com posem la riquesa social i els recursos socials a disposició del treball reproductiu, que és exactament el contrari del que ocorre avui dia. De l’altra, tenim la reorganització d’aquest treball, que, per descomptat, s’ha de fer en termes de cooperació, ja que un dels principals obstacles per a l’organització de les dones ha estat precisament l’aïllament en què es duu a terme aquest treball.
El capitalisme ha estudiat la possibilitat d’industrialitzar el treball reproductiu i pot sorprendre el fet que hagi optat per una forma que pot semblar més antiquada, més preindustrial i precapitalista, quan de fet aquesta opció va respondre a una decisió estratègica a favor de l’aïllament. I és que una de les meves teories postula que la concentració de la força de treball en el lloc de treball assalariat requereix la disgregació de l’esfera reproductiva, i els plans d’ordenació urbana desenvolupats al llarg del temps en són una bona mostra. Als EUA després de la II Guerra Mundial, per exemple, tenim la creació de les rodalies de les ciutats, dels barris residencials, on s’animava les classes treballadores a adquirir una caseta, al més lluny possible de la fàbrica, tot segons un model totalment atomitzat i serialitzat. El disseny d’aquestes cases no fa més que dividir la gent, de manera que tota l’energia de la família i de l’home al final de la seva jornada laboral es concentra al voltant de la seva petita casa, on, per suposat, les dones estaven separades de les altres dones. Així doncs, tenim pendent un gran procés de reconstrucció i és una cosa que hem de fer per tal d’acabar amb la separació entre cases, i entre cases i carrers, i carrers i barris.
M’inquieta la qüestió de la col·lectivització i el context en què Kollontaj va plantejar aquesta idea, perquè recorda massa els barracons industrials dels bolxevics. Els bolxevics van experimentar molt amb la col·lectivització de les tasques de la llar i de les tasques reproductives durant el primer període de la revolució, però van abandonar aquest propòsit perquè hi va haver una revolta i els treballadors s’hi van oposar. No volem una versió industrialitzada del treball domèstic, però tampoc en volem una versió atomitzada i serialitzada; per tant, hem d’inventar alguna cosa diferent, que sigui cooperativa, social, però que, alhora, no estigui organitzada de manera industrial.
S’està estenent la il·lusió que el teletreball permet a les dones, i a tots els treballadors en general, recuperar la seva autonomia, si bé es tracta d’un ham molt pervers que ens estem empassant...
Efectivament. El servei d'escoles bressol, per exemple; moltes dones han començat a organitzar-se entre elles als seus barris, però una lluita important seria considerar que el servei no hauria d’estar destinat únicament a les dones que treballen fora de casa. Molta gent encara pensa que les dones que es dediquen a les tasques de la llar, al treball domèstic, no tenen dret a prendre’s el seu temps de descans. De manera que això seria un primer pas molt important.
En segon lloc, això no només hauria de concernir els pares i mares o familiars dels infants, sinó que hauria de ser un assumpte compartit per tots i totes, així que la cooperació és molt important, però és igualment important la creació, mitjançant la cooperació, d’una relació diferent amb l’Estat, i és que hem de recuperar la riquesa, i aquí m’estic referint als comuns reproductius: la creació dels comuns reproductius no hauria de suposar una nova distribució de la pobresa, sinó que aquests haurien d’esdevenir la base per a la lluita.
Demà tens una xerrada sobre els horitzons estratègics dels comuns. Què són aquests comuns? Què s’inclou en aquest concepte? Què és comú i què pertany a l’individu? Qui és el subjecte legítim per a establir aquesta delimitació?
Existeixen diferents tradicions lligades als comuns, no només una. Els comuns de l’Europa medieval, per exemple, diferien dels comuns d’Amèrica, i estaven organitzats de moltes i diverses maneres, però, en qualsevol cas, giraven al voltant de formes de cooperació i de gestió i ús col·lectius dels recursos, on regnava una idea no comercial dels béns, de les riqueses naturals i de la riquesa creada per les persones. Per tant, és important no tenir una imatge fixa sobre els comuns i, per descomptat, els comuns als quals ens referim avui dia són uns comuns que hem de produir, no és possible tornar al passat. L’única cosa important a treure del passat és saber que durant la major part de la història de la humanitat, la gent s’ha organitzat no en forma d’estat ni al voltant de la propietat privada, sinó segons models de cooperació des de baix. I això és una cosa important.
En el concepte dels comuns conflueixen nombroses dimensions. Una es refereix a la riquesa purament material, l’altra es refereix, és clar, al caràcter no comercial de l’activitat en qüestió, al caràcter no comercial de la riquesa que es generi, i aquí vull tornar a insistir en el fet que els comuns són una qüestió de relacions: és el model de relació el que genera els comuns, no només el fet que la gent comparteixi alguns béns. Això és summament important: la qüestió de la cooperació, la solidaritat, etc. Està clar que quan tens una forma d’organització comunal del treball i de la riquesa existeixen determinades regles. Per això sempre diem que no hi ha comuns sense comunitat ni sense certes normes que estableixin uns límits, i tot això respon a una decisió col·lectiva. Com sempre, també dins del capitalisme, quan parlem de la relació entre allò comú i l’individu, quan parlem de riquesa, ens estem referint a les formes de riquesa que permeten a les persones reproduir-se, i estem, per tant, parlant de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció i reproducció, la qual cosa no significa que les persones no puguin posseir la seva camisa, per exemple.
Totes les fal·làcies i temors que es van fer córrer en relació al comunisme, en el sentit que la gent no podria posseir ni el seu propi raspall de dents, amagaven realment la qüestió de no individualitzar i privatitzar els mitjans per guanyar-se les garrofes que la gent té, i que aquestes decisions es prenguin de manera col·lectiva. Però el món que jo imagino, el món dels comuns, és també un món de xarxes, no pas d’entitats aïllades o illes petites, un món de xarxes amb intercanvis i contactes amplis, sempre basats en les decisions de la gent i on el control sobre aquests processos està en mans de les persones.
«Can the Subaltern Speak?» [Poden parlar els subalterns?], es preguntava Spivak. En aquest sentit, com podem superar la contradicció de donar la veu als desposseïts, quan aquest gest suposa en si mateix un exercici jeràrquic, però necessari per tal que puguin ser subjectes polítics amb agència i capacitat de decisió sobre el seu destí? Com podem convertir aquesta verticalitat en horitzontal?
El cert és que mai he entès el problema de Spivak. Al meu parer els subalterns estan parlant constantment i nosaltres els estem escoltant. Tinc 72 anys, en porto quaranta al moviment, i mai he vist cap idea interessant que no provingués dels moviments de base, de debò. Per exemple, quan parlem de salaris per a les tasques de la llar, diria que una de les transformacions teòriques i polítiques més importants dels últims cinquanta anys ha estat fruit en primer lloc de la lluita anticolonial, la qual ha estat absolutament crucial, i tenim també els pagesos de l’Àfrica amb les seves demandes i la seva lluita, que han estat posteriorment elaborades i convertides en teoria més sofisticada, com ara en el cas de Fanon, etc. Però l’empenta va sorgir d’aquelles grans lluites que van subvertir la divisió internacional del treball, amb les seves demandes de terra, la gran revolució va ser la revolució dels pagesos, així com la de les fàbriques. I és sobre la base d’aquests grans moviments des de baix que els intel·lectuals elaboren posteriorment determinades idees.
Si mirem la història del moviment feminista o del moviment Wages for Housework [salari per a les tasques de la llar] als EUA, això es veu molt clarament. Ha estat la història d’un moviment que va començar a caminar just després del moviment contra l’esclavitud dels EUA, perquè van establir una connexió, van incorporar al moviment contra l’esclavitud la capacitat d’observar la seva pròpia situació en termes d’esclavitud, tot i que amb un caire diferent, per suposat. I d’aquí van assolir un sentit d’apoderament, a partir del qual van decidir posar-se en marxa. Així doncs, Wages for Housework es va fundar al voltant de les lluites de les dones que vivien de l’assistència social —tot i que als EUA la majoria d’aquestes dones eren blanques, les que lluitaven de debò eren les del Welfare Mothers Movement [moviment de mares dependents de l’assistència social] dels anys 60, que es tractava d’un moviment format fonamentalment per dones negres—, de les aportacions del moviment Black Power [poder negre], del moviment pels drets civils... Van iniciar negociacions amb l’Estat i van transformar l’assistència social, van començar a reivindicar que no era caritat, que la criança dels infants era una feina, i van formular unes teories a les quals nosaltres sempre fem referència en els nostres debats sobre el Welfare Mothers Movement. Per tant, el que a mi em sembla és que van ser elles les que ens van donar veu, no nosaltres a elles. Aquesta ha estat la meva experiència, almenys.
Parlant d’esclavitud, què opines sobre la funció de l’actual pobresa assalariada o de la població empleada i pobra que Barbara Ehrenreich va il·lustrar a Nickel and Dimedi Bait and Switch, en el sentit que aquest fenomen contradiu clarament la il·lusió de l’accés al mercat laboral com a porta d’accés a l’emancipació, quan de fet és una eina per imposar una doble esclavitud sobre les dones i exercir així un millor control sobre elles?
El moviment al qual pertanyo, el Wages for Housework Movement, sempre s’ha oposat a aquesta idea de l’emancipació per mitjà del treball assalariat, i és que si el treball assalariat fos l’única manera d’assolir l’emancipació els homes ja estarien emancipats. Aquesta lògica implica assumir que els treballadors masculins no estan explotats, i estratègicament sí que acceptem feines assalariades, perquè existeix una necessitat, però convertir això en estratègia política ha estat un desastre. En primer lloc, perquè amaga el que el capitalisme és, quina és la funció del salari, que el salari és un instrument molt perillós. Podem necessitar un salari però hem d’anar amb molta cura precisament amb la manera en què el salari ha permès a la classe capitalista dividir la gent. I això suposa passar per alt tot l’àmbit de la reproducció, no veure la funció que el treball reproductiu juga en el manteniment d’aquesta vella estructura d’explotació.
Avui dia veiem que, trenta anys després, el 60 % de les dones dels EUA formen part de la mà d’obra assalariada, però sempre sotmeses a una crisi constant, amb la doble càrrega de treball, i veiem que la qüestió de la reproducció continua sent un terreny de crisi, amb la cura de la gent gran, dels infants, les dones tenen tanta feina que són les principals consumidores d’antidepressius. El nombre d’intents de suïcidi també està creixent contínuament. Tots els àmbits del treball reproductiu estan actualment immersos en una intensa crisi. I veiem que les dones fan dos i tres torns, perquè de vegades necessiten tres feines, i tenim totes aquestes dones encaixonades entre la cura dels fills i filles, de la gent gran, i a més havent-se d’ocupar d’una feina assalariada. Imagina’t una vida així! Conec moltes dones que actuen en tots aquests fronts i és per això que necessiten prendre antidepressius, perquè les seves vides es converteixen...
En vides que no val la pena viure?
Exactament. Fins a tal punt que als EUA s’estan retallant totes les ajudes a la reproducció. Ni tan sols tenim baixa per maternitat. Crec que els EUA són un dels tres països del món que no tenen baixa per maternitat. Per no parlar d’un altre tema relacionat amb la funció que la identificació de treball assalariat i emancipació va exercir als anys 70, justament en un moment en què hi havia un immens rebuig al treball per part dels treballadors assalariats masculins. Just llavors les dones i les feministes van començar a considerar el treball assalariat com a plataforma d’emancipació de les dones.
Així, en el mateix moment en què les dones comencen a incorporar-se al mercat laboral està tenint lloc una ofensiva tremenda contra tot tipus de prestacions i s’està eliminant tot allò que feia del lloc de treball una mena de garantia de certa seguretat. Per tant, les dones ens vam incorporar al mercat de treball en el moment en què aquest estava sent desmantellat, i no veure això, no haver-nos adonat de la reorganització que estava tenint lloc, no haver vist la continuïtat entre la nostra lluita i la dels treballadors assalariats masculins va ser un error estratègic cabdal, les conseqüències del qual encara estem pagant.
Què opines de la glorificació del treball i de l’exclusió, com a elements considerats contraproduents, del desig, dels sentiments i de les activitats no productives, als quals es referia Hannah Arendt a La condició humana? Et sembla que la proposta que planteja Paul Lafargue a El dret a la mandra podria ser una solució contra aquesta glorificació, i una manera d’aconseguir que les dones tinguéssim més temps lliure?
El mateix Lafargue era força gandul i, de fet, la seva dona treballava deu cops més que ell i per a ell, i va morir molt jove, mentre que ell no va treballar en la vida. Jo no parlaria del dret a la mandra, parlaria del dret a un tipus d’activitat creativa, ja que en molts aspectes un dels principals crims del capitalisme ha estat transformar un treball potencialment molt creatiu com és la criança dels fills i filles en quelcom que s’ha de témer, en quelcom tediós i monòton que es fa en unes condicions miserables de dependència, etc. Al meu parer, es tracta de rescatar tot tipus d’activitats i de rescatar la capacitat per reproduir-nos d’una manera que no resulti alienant, ni individual ni col·lectivament. Això és el que a mi m’agradaria veure.
Parlem ara de les retallades en la legislació sobre el dret a l’avortament de l’Estat espanyol, i de la denominada “Llei per a la protecció del concebut i la dona embarassada”, tot i que seria més indicat anomenar-la “Llei per a la protecció de la força de treball capitalista”. Segons indica el seu nom mateix, aquesta llei considera les dones com a eina per a la reproducció de la força de treball; d’aquí la necessitat de protegir-la. Aquesta llei ens priva a les dones del dret a decidir sobre el nostre cos, el qual resulta nacionalitzat, i, just en el mateix moment històric en què la majoria dels serveis públics estant sent privatitzats, la reproducció social es posa sota el control de l’Estat.
Comparteixo plenament aquesta lectura. La hipocresia de tot plegat és de tal calibre que és un escàndol que encara puguin afirmar que aproven aquestes lleis totalment misògines i organitzades des de la perspectiva del dret del capital sobre la font de producció de la força de treball [per tal de protegir les dones]; és tal la seva hipocresia que mentre intenten esterilitzar la meitat de la població femenina mundial, a l’altra meitat li prohibeixen avortar o tenir alguna mena de control, la qual cosa evidencia que la qüestió no és la protecció de la vida, sinó que reclamen per a si mateixos el dret a decidir sobre el cos de les dones. Consideren aquests cossos com a instruments de producció i llavors volen ser els que decideixen quants, quan, de quina qualitat i en quines condicions es produeixen. Tenim llavors la mateixa gent que esterilitza les dones a l’Índia atorgant-los un seguit de drets i alhora privant les dones del dret a l’avortament.
Crec que és molt important tenir això present, perquè al llarg de la història del capitalisme l’Estat sempre ha intervingut amb mà dura en el control de l’úter i del cos. Voldria afegir un exemple dels EUA per a il·lustrar aquesta hipocresia. Als EUA no tenen cap problema amb les criatures assassinades amb drones, ni amb tots els nens i nenes morts en les nombroses guerres que organitzen per controlar la riquesa mundial, ni amb els que tenen el pare i la mare a l’atur, o a l’hora de retallar els sous un 30 % com en el cas de l’Estat espanyol, de Grècia, etc. En aquests casos, la protecció dels nens i les nenes desapareix, les persones es queden sense sostre, i ens preguntem: és que la protecció de la vida acaba en l’úter? Aquesta és la conclusió a què arriba una mateixa després d’analitzar totes les seves polítiques.
En l’època de la cacera de bruixes el terror era l’eina principal per a la domesticació de les dones. En l’actualitat tenim vies més subtils, com ara el mite de la bellesa o el de l’amor romàntic, per les quals les dones se sotmeten voluntàriament a la seva posició social subalterna.
El moviment feminista va contribuir molt a la desmitificació del concepte de bellesa, i va demostrar que per a les dones la bellesa no és una opció, ni un moment de creativitat en què decorem el nostre cos, tot i que potencialment ho podria ser. De fet, per a les dones la bellesa forma part de la nostra jornada laboral, igual que la sexualitat, atès que és un component de tot el procés de reproducció del treballador assalariat, per la qual cosa les dones no només hem de cuinar, sinó que també hem de tenir sexe, hem de proporcionar plaer, etc. Forma part de tot el contracte ocult, i és per això que la relació de les dones amb el seu cos ha estat tan alienant: la bellesa ha estat una via per entrar en el mercat del matrimoni, generant una relació amb el nostre cos extremadament alienant, amb les dietes, el maquillatge, això i allò. Avui dia està més vigent que mai, perquè, malauradament, crec que conforma un terreny on les dones més joves no han continuat amb la lluita que nosaltres vam iniciar. Nosaltres estàvem molt orgulloses dels nostres cossos descuidats, de tenir pèls a les cames i a les aixelles, i ara, en canvi, quan parlo amb dones joves em diuen que mai de la vida mostrarien les seves aixelles sense depilar, i m’expliquen històries que haurien estat impensables en la meva generació. Estem davant d’una colonització total, el deure de ser boniques forma part de la disciplina del treball domèstic, a la qual s’afegeix la disciplina lligada a la relació amb l’home.
L’amor romàntic ha estat la gran trampa. Perquè l’amor romàntic significa esdevenir un, es basa en la gran idea de dissoldre’s en una altra persona, però en realitat acabes desapareixent en l’home. Aquest esdevenir un implica realment la dissolució d’allò femení en una suposada unitat, que no és més que una jerarquia. En qualsevol cas, crec que l’amor romàntic està en crisi, per alguns canvis que hi ha hagut als EUA, no sé pas si a Europa també. Als EUA en aquests moments existeix gran confusió entre les dones joves, més que amor romàntic hi ha incertesa, les joves no saben el paper que ha de jugar l’amor. Al seu cervell creuen que han de ser individus, és aquesta la manera com han interpretat el feminisme per conformar la idea de la dona feta a si mateixa centrada en la seva carrera etc. I així veiem que la idea de l’amor, de la família, d’intentar conciliar-ho tot no està tan present com abans. Clar que el desig segueix present, però es veu alterat per aquesta altra imatge social que diu: en realitat l’amor no és tan important.
Crec que estem davant d’un nou tipus de patriarcat, no del patriarcat que glorifica la dona com a treballadora de la llar o com a algú que té tots aquests rols que en la pràctica són impossibles de dur a terme. Al cap i a la fi, prioritza els rols lligats al treball assalariat masculí, o, dit en unes altres paraules, l’ideal de dona és el d’una dona que es converteix en home, que és home el 50 % del seu temps, i el 50 % restant dona. Ha de ser una dona a la feina, sense deixar de ser femenina, ja que no pot ser 70 % home, i al final a les dones se’ls exigeix fer uns malabarismes summament difícils, i l’encaix de l’amor en tot això està en crisi. És així com jo ho veig.
Què n’opines, del sindicalisme i de la lluita obrera en l’actual fase del capitalisme, amb tants treballadores i treballadors sense drets, amb la volatilitat de les relacions entre treballadores i patronal, la precarietat laboral, etc.? Creus que el sindicalisme tradicional segueix tenint sentit? Com s’hauria d’adaptar per respondre a les necessitats de les dones, de les persones migrades, de les aturades, etc.
Crec que totes les organitzacions obreres han de ser reinventades i tornades a crear, ja que els sindicats s’han vist totalment identificats amb les necessitats del capitalisme i, no sempre, però la majoria suposa un obstacle pels treballadors. Recentment he conegut diferents casos d’acomiadaments massius davant dels quals els sindicats no han oposat resistència, perquè un cop acomiadades les persones deixen de ser treballadores. Aquest no és més que un exemple entre tants, i és que els últims vint anys els sindicats s’han dedicat a gestionar el desmantellament dels centres de treball en comptes de lluitar-hi en contra.
Crec que hi ha una lliçó molt important que hauríem d’aprendre quan pensem en noves organitzacions obreres: es tracta de fixar-nos en el funcionament de les organitzacions obreres d’abans dels anys 40, quan comença a albirar-se un canvi en la relació de l’Estat cap als sindicats i la classe treballadora, sobretot als EUA amb el New Deal. Als anys 20 hi havia un moviment sindical i unes organitzacions obreres que no s’ocupaven únicament dels centres de treball, i per exemple quan hi havia alguna protesta en alguna fàbrica s’hi implicava el conjunt de la comunitat, i hi havia organitzacions obreres que s’ocupaven no només d’allò que tenia lloc a la fàbrica, sinó també dels accidents laborals, de la comunitat, de l’habitatge, etc. La continuïtat entre comunitat i fàbrica, en un sentit ampli, era molt forta. Si un treballador d’una fàbrica o d’una oficina decidia fer vaga, tothom es mobilitzava, i això suposava un poder. Però això s’ha perdut.
Els sindicats són cada cop més un element dins del reconeixement de la negociació col·lectiva, la qual fa la impressió de ser un poder, però per la manera en què s’aplica també suposa la pèrdua de poder, ja que la força de treball s’ha vist separada de tot el suport que tenia en la comunitat. Així doncs, penso que hem de recuperar la història i hem de pensar nous models d’organitzacions obreres. Les organitzacions obreres no només estan negociant el preu de la mà d’obra, sinó que tenen una perspectiva que va més enllà del capitalisme, a diferència dels sindicats, que mai l’han tinguda, i es troben ara totalment sotmesos sota un horitzó capitalista.
Podries explicar breument la teva crítica a Marx per haver passat per alt el treball reproductiu de les dones i, sobretot, aclarir quina va ser la causa d’aquesta omissió?
Aquest és un tema summament important, perquè en Marx trobem poquíssimes referències al treball reproductiu. En tot El capital les poques ocasions en què Marx es refereix al treball domèstic és quan, tot parlant de les feines de la llar durant la Guerra Civil dels EUA, fa el seu conegut comentari en què afirma que va ser necessària una guerra als EUA per posar fi a la importació de cotó d‘Anglaterra, la qual cosa va significar el tancament de les fàbriques de cotó i que les operàries femenines haguessin de tornar als treballs domèstics.
Va dir que va fer falta una guerra perquè les treballadores de les fàbriques d’Anglaterra tornessin a aprendre algunes nocions sobre el treball domèstic. Llavors veiem que en realitat mai en parla, i quan ho fa descriu la manera en què la classe obrera es reprodueix, fa referència al procés de reproducció de la mà d’obra, reconeix que la mà d’obra no ve donada per se, sinó que s’ha de produir, i que s’ha de reproduir, la qual cosa va ser molt important, però la manera en què concep la producció i reproducció de la mà d’obra és únicament en termes de treball assalariat. El treballador rep un salari, amb el qual compra menjar, habitatge, roba, etc. però no hi ha treball extra implicat.
Per què no se’n va adonar Marx? En tinc dues explicacions. Una, més generosa, és que quan Marx va escriure la seva obra magna, El capital, la major part del treball reproductiu es reduïa al mínim, ja que les dones, els homes, els nens i les nenes de les famílies obreres treballaven a les fàbriques de sol a sol, per la qual cosa l’espai per al treball reproductiu era extremadament reduït. De fet, l’increment del treball reproductiu va tenir lloc a finals del segle XIX, amb l’Acta de Fàbriques que limitava el treball de dones i nens a les fàbriques, com a resposta a les fortes lluites que els treballadors van desenvolupar. Aquesta resposta va arribar durant les últimes dècades del segle XIX. Per tant, en la major part del període durant el qual Marx va escriure la seva obra principal el treball reproductiu no tenia gaire pes. Però crec que la raó principal va ser que Marx creia en els valors de la tecnologia, i pensava que el procés d’alliberament i de creació d’una societat comunista havia de passar per un ampli procés d’industrialització, i que aquesta industrialització massiva suposaria un important factor material en l’alliberament de la classe treballadora.
El model de treball que tenia al cap, per tant, no incloïa el treball domèstic, i per a Marx el treball reproductiu representava clarament quelcom que quedaria superat en la societat del futur. Va centrar l’atenció precisament en el mode en què la industrialització, el treball industrial i la indústria es poden aplicar a la mà d’obra de manera que no resulti explotadora. Em sembla que el treball domèstic no li suscitava cap interès en aquest sentit. El va naturalitzar, i és que, en la meva opinió, Marx tenia un biaix masculí, que va fer que considerés aquest tipus de treball com a natural.
Quin seria, llavors, el teu missatge per als nostres companys de lluita, tenint en compte que les coses no semblen canviar mai, i que sempre ens trobem amb la mateixa contradicció que lluitem colze a colze amb aquests companys nostres, però ells no incorporen una perspectiva feminista a la seva lluita?
Es tracta d’una pregunta molt important. Els diria que estan sabotejant la lluita per dues raons. En primer lloc, el fet que les dones estiguin tan ocupades pel treball reproductiu significa que existeix una gran part de la població que no pot participar en la lluita. Si t’ocupes de la teva mare o de la teva àvia malalta, o dels teus fills i filles, si tens una ocupació, no pots anar a manis, no pots anar a una reunió, ja te’n pots oblidar. En segon lloc, és necessari que els homes lluitin contra la violència contra les dones, contra la misogínia, contra l’ofensiva de l’Estat sobre els cossos de les dones... Com és que no existeix un moviment masculí contra la violència contra les dones que intervingui en tots els fronts? Són els homes els que han d’instruir els altres homes, i si no ho fan estan sabotejant la lluita. Es tracta d’una qüestió fonamental, sota la meva opinió. I és que minen la seva pròpia lluita, ja que un moviment que permet tanta violència masculina contra les dones és un moviment que no podrà guanyar la lluita, que no podrà vèncer el capitalisme. Els capitalistes no necessiten de polis si tenen homes que maltracten dones, que agredeixen dones i les humilien, o les tracten de tal manera que xuclen la seva energia i la seva autoestima. Així doncs, o els homes comencen a afrontar aquest tema, o no es podran queixar de què la lluita no avanci.
