HELLO LENIN", ELS ESCRIPTORS DE L'ALTRA BANDA

Somnis Rebels Add Comment

Perspectiva dels escriptors que van haver de creuar el mur de Berlín fugint del capitalisme, 25 anys després de la caiguda

L’agost de 2011, el diari alemany d’esquerres “Junge Welt” (Món Jove) va treure una portada que va generar un escàndol per tot Alemanya. Diputats de Die Linke (L’esquerra) en retiraren la publicitat, tots els tertulians el criticaren, i l’opinió pública només parlava d’això: de la portada, que deia “Danke” ('gràcies') per 28 anys de “pau, sanitat i educació”, “sense feixisme” i “sense atur”.

El diari es referia als 28 anys de mur a Berlín (1961–1989) en què va existir l’altra Alemanya, la República Democràtica Alemanya (RDA). L’RDA va ser un dels estats de l’anomenat bloc de l’est més ple de contradiccions. D’un socialisme més obert i avançat en alguns aspectes –la llibertat sexual i reproductiva, l’educació i la sanitat, el multipartidisme– i amb una producció cultural oberta, controlada per l’Estat però molt més permeable a la innovació que enlloc del conjunt del Pacte de Varsòvia. A tall d’anècdota, el mateix 9 de novembre de 1989 es va estrenar a l’RDA la primera pel·lícula de temàtica homosexual, “Coming Out”.El públic, davant l’expectació, no va abandonar la sala de projecció, tot i la notícia de la caiguda del mur.

Avui parlarem dels altres, de les altres històries d’aquella Alemanya que aquest 9 de novembre commemorava 25 anys de la caiguda del mur. De la persecució política que es va dur a terme a l’Alemanya federal i, en concret, de la repressió cultural. I, per fer-ho, parlarem de quatre escriptors que van patir aquesta repressió, alguns fins i tot després de la caiguda del mur.

Anna Seghers

“Nosaltres no escrivim tan sols per descriure, sinó per canviar descrivint”

Molt poc coneguda al nostre país, institucionalment oblidada al seu. De nom real Netty Radványi i orígens jueus, va néixer el 1900. Ja amb el pseudònim d’A. Seghers, va publicar la seva primera novel·la el 1928, “La insurrecció dels pescadors de Sta. Bàrbara” (editada en català per Tigre de Paper),on es narra l’aparició de la consciència de classe en un poble de pescadors. El mateix any s’afilià al Partit Comunista (KPD), fins que, amb l’ascens del nazisme, va ser detinguda per la Gestapo i els seus llibres, cremats i prohibits. Va aconseguir, però, fugir a Suïssa i, des d’allà, marxar a França, d'on va haver de tornar a fugir amb els seus fills, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial. D’aquesta època és la seva obra “Trànsit” (editada en català a La Magrana), on parla de la vida dels exiliats.

D’Europa marxà a Mèxic, on, el 1942, va publicar la seva obra mestra, “La setena creu”, sobre la fugida d’uns presoners d’un camp de concentració nazi. El director austríac Fred Zinnemann la va portar al cinema i la va fer mundialment coneguda. Un cop acabada la guerra s’instal·là al Berlín occidental, des d’on considerà que la seva obra podia ser més útil i difosa entre la classe treballadora. Després de pressions i censura, va haver de marxar a la part oriental, on, del 1952 al 1978, va ser presidenta de la Federació d’Escriptors, des d’on, diverses vegades, defensaria escriptors de la censura i l’acusació de contrarevolucionaris. El 1951 va rebre el Premi Lenin de la Pau, l’equivalent soviètic del Premi Nobel, i desenes de premis per tota la seva obra rep. L’1 de juny de 1983 morí a la ciutat de Berlín. Durant els anys noranta, va ser una autora molt criticada des de l’establishment cultural postreunificació i, actualment, s’està recuperant com una de les autores alemanyes més importants del segle XX.

Bertolt Brecht

“També la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai, nosaltres,
que volíem preparar el terreny per a l’amabilitat!
No vam poder ser amables.”

Poeta i dramaturg. Mundialment conegut, traduït i citat, les seves obres completes han estat traduïdes fins i tot a la nostra llengua. Un dels autors que omple la llista de la literatura universal. Nascut el 1898, va fer de soldat a la Primera Guerra Mundial. El 1920 es va traslladar a Berlín, on començà a destacar com a dramaturg fins que, el 1928, va estrenar “L’òpera dels tres rals”, que, a tall d’anècdota, dóna nom al protagonista (conegut aquí per una sèrie interpretada per Pepe Rubianes) Mackie Navaja, personatge rei dels bandits de Londres.

És a partir d’aquí que va militar culturalment en el marxisme i sacsejà l’escena teatral tot denunciant l’ordre burgès dins la convulsa República de Weimar. A causa de l’acusació del govern hitlerià als comunistes alemanys d'haver cremat el Reichstag, el 1933, Brecht va haver de marxar d’Alemanya, amb la seva família, després de l’estrena de “La presa de mesures”. Txècoslovaquia, Suïssa, Anglaterra, França o Dinamarca són alguns dels països pels quals van haver de passar a passar.

Finalment, el 1941 va arribar als Estats Units des de l’URSS, on, el 1947, el va cridar el Comitè d’Activitats Antiamericanes. Durant la representació de “Galileo Galilei”, l’endemà de l’interrogatori, fugí un cop més: cap a l’Alemanya oriental per Suïssa. El 1954 també va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau, i va morir a Berlín el 1956.

Christa Wolf

“Entre morir i matar hi ha una tercera possibilitat: viure”

Nascuda el 1929 en una zona de l’actual Polònia que aleshores era de majoria ètnica alemanya, va estudiar literatura i el 1949 s’afilià al Partit Socialista Unificat (SED). Va rebre el cognom del seu marit, Gerhard Wolf, i, entre 1959 i 1961, va col·laborar amb els serveis secrets (Stasi). Vadebutar el 1963 amb El cel dividit, obra portada al cinema per Konrad Wolf el 1964. La protagonista emigra al Berlín capitalista per amor, però, un cop veu les desigualtats que hi ha, prefereix tornar. La seva obra més important, “Cassandra” (editada en català per La Magrana), reescriu la Guerra de Troia com el pas del domini del matriarcat cap a la imposició del poder patriarcal al món.

Destacada autora antifeixista i feminista, arran de la vigilància per l’Stasi escriu “Què en queda” (editat en català per Edicions 62), però no va abandonar la SED fins al 1989. “No busquem el mateix”, diria. El 1976 va firmar una carta col·lectiva contra l’expulsió de l’RDA del cantautor Wolf Biermann i, el 1989, va firmar un segon manifest. Aquest cop demanava el manteniment de l’RDA, però amb formes realment democràtiques, dintre del socialisme. Després de la reunificació alemanya va ser criticada per haver estat “poc crítica” amb el règim, ja que no es va acceptar la crítica al model des del marxisme. Va morir el 2011 i mai va abandonar les seves idees marxistes i feministes.

Stefan Heym

És el pseudònim de Helmut Flieg, nascut el 1913, d’origen jueu. El 1931, amb 18 anys, ja va començar a tenir filiacions antifeixistes, per la qual cosa va ser castigat a l’institut. El 1934 va fugir a Txecoslovàquia, on va prendre el sobrenom clandestí d’Stefan Heim. Des d’allà va arribar als Estats Units, on es va establir com a periodista dins de la comunitat alemanya, es va afiliar al Partit Comunista dels EUA i va escriure la seva primera novel·la, el 1942, que va esdevenir un supervendes. Formà part, com a alemany, de la lluita ideològica dins l’exèrcit ianqui durant la Segona Guerra Mundial.

El 1952, quan va esclatar la guerra de Corea, marxà a Praga i va renunciar a totes les medalles militars nord-americanes com a acte protesta. Després va marxar com a exiliat a l’Alemanya oriental. El seu llibre “Cinc dies de juny” va generar polèmica dins l’RDA i, el 1965, el president Eric Honecker el va criticar públicament. El 1976 també firmà el manifest contra l’expulsió de Wolf Biermann i, el 1979, va ser empresonat per haver violat els controls de canvi i expulsat de la Federació d’Escriptors. El 1982 es declarà favorable a la reunificació, però el 1990 va escriure “Construït sobre sorra”, un llibre contrari a la unió.

També va ser firmant del manifest “Pel nostre país”, que defensava una RDA democràtica dins d’un sistema socialista. El 1994 va ser diputat al Bundestag com a membre independent del Partit del Socialisme Democràtic (antiga SED), i en va fer el discurs d’obertura de la legislatura, on va carregar contra el capitalisme i va recordar les polítiques positives a favor de la classe treballadora. Els diputats de la CDU, la CSU i l'FDP li van negar l’aplaudiment i, des d'aleshores, va passar de ser el “valent crític de l’RDA” a ser ridiculitzat, estigmatitzat i oblidat per la premsa i el món editorial. Va morir a Jerusalem el 2001, mentre pronunciava una conferència. L’editorial madrilenya Errata Naturae l’ha traduït al castellà a l’antologia “Al otro lado del muro”.

En la introducció del llibre, es fa una anàlisi del món literari a l’RDA on es remarquen projectes com “Bitterfeld”, una iniciativa col·lectiva que havia de fer que l’art servís a la causa obrera i al socialisme fent que els artistes tinguessin relació amb els treballadors i els treballadors cultivessin el seu talent artístic. Malgrat això, l’antòleg atia prejudicis contra el que va ser un moment i un procés que va impulsar la literatura i una nova forma de pensar la cultura. Trencar els prejudicis i fomentar la crítica hauria de ser tasca de tots aquells que treballen a la cultura i, en concret, a la literatura, agafant el millor del que aquests quatre casos ens aporten.

Publicat originalment a l'Expressions de la Directa.