M'heu convençut. M'autocritico de la meva connivència amb la violència. Reconec el dany causat. Mea culpa pel que he fet en aquestes dècades, en què el meu "sòl ètic" ha estat a l'altura de la sola de les meves sabatilles. He estat d'Herri Batasuna, un terrorista, un apologista sense entranyes. Agraeixo als polítics, jutges, tertulians i columnistes, la seva insistència per treure de les meves errades. D'ara endavant vull ser un demòcrata, com ells.
Em va fer roí la catequesi. Van ser els germans Macabeus, tan rebels ells, els que em van abocar a la violència; Samsó matant filisteus, Moisès fent estralls a Egipte; Jesús fotent fora a hòsties als mercaders del temple ... Mai haurisa d'haver llegit la Bíblia. Tampoc hauria d'haver anat a l'escola. Aprovava Història perquè m'atreien sobremanera les revoltes contra els invasors: el morir matant de Numància, el mata-degolla de Viriat, Santiago Matamoros patró d'Espanya i els ovaris d'Agustina d'Aragó contra els francesos. El cinema em va fer més violent encara: somiava amb Toro Assegut aniquilant el setè de Cavalleria; Leònides defensant el pas de les Termópilas o Robin Hood matant dolents amb fletxes.
Les lectures de xiquet van acabar per pervertir-me: Homer, els tres mosqueters o Miquel Strogoff dormien a la meva tauleta de nit, i em xiuxiuejaven que molt pitjor que la violència, era la submissió. Que per ètica es pot, i de vegades s'ha de ser violent. Un dia vaig llegir la Declaració Universal dels Drets Humans i vaig comprovar que el seu pròleg resumia les meves lectures: on no hi ha drets, l'home es veu compel·lit «al suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l'opressió». No entenc com és que encara segueix vigent.
Un dia em vaig fer esquerrà i abertzale, i el meu entorn em va induir més encara la violència: els del PNB em glossaven l'heroisme dels gudaris; els carlins a Zumalakarregi; els anarquistes a Durruti i l'acció directa; el PSOE la revolta d'Astúries; el PCE el maquis; l'ORT, el MCE i el PTE, la Revolució proletària, amb AK-47 inclòs ... La meva casa es va omplir de cartells del Che, de Zapata i de Ho Xi Min, mentre la meva tauleta desbordava de llibres de Marx, Lenin, Orwell, Martí i altres incitadors. Tots ho tenien clar: la violència era el recurs a última hora dels oprimits. Les úniques diferències entre els partits eren el quan polític i el com ètic, per no fer més mal que el que es pretén evitar. Així doncs, les condicions subjectives, estaven donades. Les objectives, en constant debat.
Llavors vaig prendre les armes. En el Regiment América 66 em van ensenyar a matar per Espanya. Fusell metrallador, morters del 120 ... Els còctels Molotov eren cosa de pringats i de violents, ara ho veig clar. Però llavors estava tan envilit que tirava feliç el meu jersei a l'aire quan sonava la cançó de Carrero, i anava a Iparralde a 'potear' amb els refugiats bascos, on podies coincidir amb capitostos del PNB, Txiki Benegas i altres, amb tantes ganes de fotografiar-se amb Argala que no tenien temps d'explicar-nos les diferències entre maquis, gudaris i etarres. Aquella ETA determinant que, com bé diu ara un exdirector de EGIN, mai havia d'haver d'existit.
Ximple de mi, creia que terrorista era el franquisme, i els que lluitaven contra ell, apòstols de la democràcia. Però dels 749 presos bascos que hi havia a 1976, només un era del PSOE; 3 del PNB i quatre del PCE. Quatre gats, els demòcrates. Els altres eren terroristes: 400 d'ETA i la resta de grups amb l'AK-47 en els seus anagrames. Però tot el país i tota la intel·lectualitat d'Europa els donava suport: Sartre, Malraux ... Com no havíem d'estar confosos? Potser va ser el moment de penedir-se. El PNB tenia raó, avui tindríem en sòl basc aquelles quatre belles centrals nuclears, la llum més barata i menys parcs eòlics en les nostres muntanyes. Tots viuríem com Déu, com jelkides.
Teníem un concepte equivocat del terror. Chomsky ens va enganyar quan deia que a la violència dels oprimits se l'anomena terrorisme i a la dels opressors se l'anomena guerra. Per això jo em creia un pacifista quan vaig votar NO a l'OTAN. Calculava, erròniament, que totes les bombes de l'IRA i ETA no sobrepassaven, ni de lluny, els bombardejos que va ordenar Solana sobre els Balcans. I que les guerres que recolzaven el PSOE i el PNB eren molt més criminals i indiscriminades que totes les organitzacions revolucionàries d'Europa juntes. Que n'estava d'equivocat!
Tenen raó els que ara diuen que els pobles oprimits no han de recórrer mai, ni tan sols quan no tinguin una altra sortida, a cap tipus de violència. Drones sí, però pedrades no. I de la mateixa manera que no es pot ser demòcrata consumint iconografia feixista, tampoc es pot ser pacifista enaltint la violència. Així doncs, renuncio a les meves simpaties per Espartac, Tupac Amaru, la Comuna de París, la Revolució Russa i aquesta banda armada que van ser les Brigades Internacionals. Demano perdó per haver llegit amb fruïció a Bolívar i els guerrillers americans, des Sandino a Fidel. Per les meves connivències africanes amb Sankara, els Mau Mau o el terrorista Mandela, que mai va renunciar al seu braç armat. Repudio a Mujica el tupamaro, a Salvador Allende amb la seva metralleta en mà; la Intifada palestina, la lluita dels kurds i el barri de Gamonal. Mai tornaré a Amaiur, ni celebraré la batalla de Orreaga, ni cantaré l'Eusko Gudariak ni tan sols la Marsellesa. Fins deixaré de visitar a presos i acomiadaré de l'empresa a qualsevol que, com Imanol Haranburu, hagi estat a la presó.
Ja sóc un demòcrata. Sento el sòl ètic pujar fins a la meva txapela. Ara puc dormir tranquil.
* Article de Josemari Esparza publicat a Gara el 28 d'octubre de 2015.
Hello We are OddThemes, Our name came from the fact that we are UNIQUE. We specialize in designing premium looking fully customizable highly responsive blogger templates. We at OddThemes do carry a philosophy that: Nothing Is Impossible
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada