Intervenció de Josep Manel Busqueta, a la xerrada ‘Banca i Misèria’ de la Crida per Sabadell (11/02/16)
Del 4 al 13 de març el 16è Festival Internacional de Cine de Las Palmas de Gran Canaria ha dut a aquesta ciutat una selecció del millor cinema d’art contemporani. Malgrat la manca de recursos i la indiferència de grans mitjans, el certamen ha acollit un any més una àmplia gama de films de creació, títols de caràcter excepcional i minoritari, sovint premiats en altres festivals. Heus ací un tast dels gairebé cent llargmetratges, en general inèdits i poc distribuïts, que s’hi han projectat, gairebé sempre en presència dels autors.
Dins la secció oficial, La familia chechena (2015), del veí de Sants Martín Solá, és la segona entrega d’una trilogia que explora diferents formes de resistències a l’ocupació en països com Palestina, Txetxènia i Tibet. Cómo funcionan casi todas las cosas (Fernando Salem, 2015), feliçment projectada el 8 de març, ens apropa a la solitud de dones treballadores en un mon governat per coses. Entre els llargmetratges canaris, About them (Rubén Señor Cruz, 2015), consta d’un seguit d’entrevistes a dones de diferents indrets per trencar prejudicis a base de viatjar pel món i demostrar-nos fins a quin punt compartim arreu cosmovisions similars. Mar de mármara (Pedro García, 2015) és una recerca poètica molt vinculada a l’illa i el mar que recorda Marie-Laure Truffot, dona del músic Camille Sant-Saëns repudiada després de la tràgica pèrdua de dos fills.
La presidenta del jurat oficial Jane Weiner ha presentat a més Ricky on Leacock(2012) i A camera that goes anywhere (2015), dos llargmetratges consagrats als pioners del “cinema vérité” i el “direct cinema”, i més en concret al seu mentor Richard Leacock (1921-2011). El documentalista anglès és un dels grans impulsors a finals dels cinquanta d’una revolució fílmica de petits magnetòfons i càmeres àgils “que passen per tot arreu” per conferir sense l’habitual sobreabundància de mitjans “la sensació d’ésser allà”. Comunista heterodox, molt reconegut a França, Leacock és autor d’una rica filmografia que casualment arrenca a la mateixa illa amb Canary Bananas (1935), prossegueix amb el gran mestre Robert Flaherty a Louisiana Story (1948), i presenta entre altres aproximacions a la URSS, les primàries de J.F. Kennedy, la lluita pels drets civils al sud dels EEUU, o una arriscada aproximació de doble sentit al Ku-klux-klan.
I finalment, coincidències de la vida, constatar les múltiples connexions del Festival amb Barcelona, a través de films i convidats d’aquesta ciutat, en especial dins la secció panorama. La extranjera (Miguel Ángel Blanca, 2015), collage iconoclasta sobre la invasió zombi turística, rodat lliurement l’estiu passat a partir d’un cert estat d’ànim, per oferir una visió crítica entorn la representació de la ciutat i la gestió de l’espai públic. Transeúntes (Luis Aller, 2015), treball forjat en dues dècades de rodatge i muntatge per càpsules, que amb una quantitat astronòmica de talls, més de sis mil, ofereix amb narrativa trencadora un seguit d’històries fragmentades i juxtaposades, de situacions socials i desigs frustrats, per atansar-nos al cor del caos. I com no L’accademia delle muse, darrer treball del cèlebre José Luis Guerín, ambientat a les classes de filologia de la Plaça Universitat de Barcelona.
Centenars de perspectives creades, protagonitzades i visionades per dones. Pel·lícules que observen, retraten i engendren vida, no objectes. Curiosament, en determinats casos, fetes des de o mirant a Barcelona. Podem agrair així a l’atzar tres dons “I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, amb la poesia de Maria-Mercè Marçal, d’un festival de cinema únic, a contracorrent, celebrat a principis d’aquest nou març
Els testimonis recollits per la Fundació Euskal Memòria inclouen els casos que han acabat amb la mort del detingut com els de Joseba Arregui o Gurutze Yanci.
Cos de Joseba Arregi mort per tortures l'any 1981
Euskal Memòria Fundazioa acaba de publicar a la seva pàgina web 1.007 nous casos de tortura contrastats, amb el que són ja 5.022 els casos verificats segons els estàndards a l'ús. Així mateix el procediment emprat ha mostrat l'existència de 776 casos de detencions sense aplicació de la tortura. Del total dels casos que apareixen en llistat 4.224 corresponen a homes i altres 798 a dones, aproximadament un 15% del total de casos estudiats.Pel que fa a l'autoria de les detencions en què s'han produït tortures, un total de 2.351 es refereixen a la Policia Nacional (46%), 2.123 a la Guàrdia Civil (42%), l'Ertzaintza protagonitza 350 casos consignats (7 %), mentre que cossos de seguretat d'altres Estats són responsables dels 199 casos restants. Fa molts anys que es denuncien els casos de tortures als detinguts sota la llei antiterrorista al País Basc. Alguns dels casos denunciats s'han recopilat en diversos documentals (al primer vídeo també es recull el testimoni de l'independentista català Ramon Piqué).
Les principals organitzacions sindicals i partits d'esquerra han convocat una aturada nacional, el 17 de març, contra les polítiques neoliberals del govern –acusat de corrupte– de Juan Manuel Santos
Colòmbia encara no ha tingut el seu govern social-progressista. Aquesta jornada de vaga general ha fet palès que la població colombiana encara ha de reivindicar drets fonamentals i serveis públics bàsics a una estructura política que mai no ha abandonat els pilars conservadors –i, més tard, neoliberals– de les oligarquies tradicionals del país. Un salari mínim per sota de la inflació, la venda de la principal companyia d'energia elèctrica del país (ISAGEN), una educació pública extremadament precària, un sistema de salut públic pràcticament inexistent, una situació d'emergència per la fam i la mortalitat infantil al nord del país... Aquestes eren les principals denúncies de les protestes que s'han organitzat arreu del país, a les quals han assistit prop de 200.000 persones.
Falta de garanties i despolitització Als carrers de Cali, tercera ciutat del país, no es respiraven aires de vaga general durant aquest dijous d’aturada. Els negocis i els comerços estaven oberts, el trànsit gairebé era tan actiu com sempre i les venedores ambulants, atentes, es concentraven a la plaça de la Governació del departament de la Vall del Cauca, on s’han trobat les tres marxes regionals convocades pels tres sindicats principals. “Avui, parem els que treballem per l’Estat, els que estem mínimament organitzats, sindicats. Els que treballen al sector privat no tenen garanties, tenen por de perdre la feina”, expressa Orlando Campo, un docent de Cali. Transportistes, taxistes i estudiants s’han sumat a la vaga i els moviments indígenes i camperols, que el 2013 van protagonitzar una gran aturada del sector agropecuari, han bloquejat la carretera principal al nord del departament del Cauca.
“Aquest Santos ve de classe rica, no entén el que vivim, no veu nanos banyant-se a les séquies putrefactes o escoles que cauen a trossos”, es lamenta Maria del Socorro, una altra docent de la perifèria de Cali. Un fenomen greu entre els sectors populars –com en el cas d’aquesta professora– és el fet que, en comptes d’imaginar i exigir una alternativa a tot plegat, es plantegen que “la situació almenys no era tan dolenta amb Uribe”, l’antic president, conegut pel seu important paper en el narcotràfic i la concentració de terres al país. Humilitat i despolitització entre la classe treballadora urbana.
Els sindicats asseguren que dos milions i mig de treballadores han seguit la vaga arreu del país, una xifra que no és tan significativa si es considera la població activa total, de 23 milions, un 68% de la qual treballa de manera informal
Prop de 8.000 persones han passejat per la ciutat de Cali. La capital, Bogotà, ha viscut una jornada més participativa i prop de 50.000 persones han arribat fins a la plaça Bolívar difonent diverses demandes. El final de la marxa ha estat adornat amb mànegues d'aigua i agressions per part de la policia. Medellín ha reunit aproximadament 30.000 persones als carrers. Els sindicats asseguren que dos milions i mig de treballadores han seguit la vaga arreu del país, una xifra que no és tan significativa si considerem la població activa total, de 23 milions –un 68% de la qual treballa de manera informal. Un pamflet expressava que “la participació política només arriba si hi ha garanties de politització i democràcia i es posa fi a la manipulació perversa dels mitjans de comunicació”. Amb aquesta i altres jornades de protesta, les organitzacions obreres asseguren que caminen cap a una potencial vaga cívica nacional, que es convocaria el mes de juny.
El 23 de març, no hi haurà firma a l'Havana Sens dubte, les reivindicacions anteriors no es poden entendre sense posar-les en el context de conflicte armat en què viu immers el país des de fa més de 50 anys. La jornada de protestes té lloc en un moment en què el procés de negociacions entre el govern Santos i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) a l'Havana navega en aigües turbulentes i ja s'ha acceptat que serà impossible firmar cap acord de pau el dia 23 de març, com estava previst. Actualment, un dels eixos de la vaga general i de les premisses dels moviments socials i indígenes del país és l'exigència de justícia social per arribar a una veritable situació de pau al territori. "Hem de poder cridar totes aquestes exigències sense patir el risc de ser assassinades", etzibava un comunicat del col·lectiu Congreso de los Pueblos a Cali.
Germán Cabo, qui fou secretari polític del Partit Comunista Colombià durant els anys 80, denuncia que "l'Estat terrorista ha castrat la nació de dirigents que haurien estat clau en la construcció d'un nou paradigma", referint-se en bona part a la massacre de més de 5.000 integrants de la Unió Patriòtica, partit polític construït l'any 1984 a partir d'una proposta legal de les FARC i altres guerrilles. La persecució de líders socials i indígenes continua sent sistemàtica avui; una protesta que es va fer a Bogotà la setmana passada denunciava que, durant l'últim mes, forces paramilitars –també es denuncia l’increment de la seva activitat darrerament, malgrat la treva oficial– han assassinat 53 líders comunitaris.
Les mobilitzacions a les principals ciutats han denunciat la situació precària de la salut i l'educació públiques i els drets laborals i la privatització d'empreses estratègiques i han exigit un procés de pau amb justícia social
Així, les mobilitzacions, que en general han estat pacífiques, expressaven que "l'aturada no és una aturada a la pau", sinó una crida a la democratització de les estructures de poder, a la posada en pràctica dels acords de pau en l'àmbit territorial i a la fi de la criminalització de la lluita social. De fet, com denuncia el pres polític i líder indígena nasa Feliciano Valencia: "En el context actual, seria impossible implantar els acords de pau que s'estan manejant a l'Havana (...) La pau s'ha de negociar des de les bases, no des de dalt, com s'està fent".
Conjuntura llatinoamericana Per més que a altres països llatinoamericans no estiguin consolidades, ja existeixen les bases d'un estat del benestar a l'estil occidental i, en alguns casos –com a l'Equador o Bolívia–, s'ha reforçat l'economia nacional, s'han rebaixat l'economia i la subordinació neoliberals i s'han fet passos per recuperar usos i costums propis dels pobles natius. Però Colòmbia mai no ha deixat de ser governada pels partits lligats a la burgesia nacional i ha firmat nombrosos tractats de lliure comerç que la subordinen a les transnacionals i dificulten la protecció laboral de les seves treballadores i del medi ambient –més de tres milions de colombianes no tenen accés a l'aigua potable. Tot i així i malgrat que en alguns països del continent les forces ultraliberals –oficialment a l'Argentina i a través de guerra bruta al Brasil– tornen a guanyar terreny, alguns moviments socials i nous líders polítics, com Gustavo Petro, l'exalcade de l'anomenada Bogotà Humana, estan portant aires oxigenadors i democratitzadors.
La matinada del 3 de març de 2016, dos sicaris entraren a casa seva, a la localitat d’Esperanza, i mataren Berta Càceres. És un més dels assassinats d’activistes indígenes, ambientals, socials, sindicalistes que s’han produït els darrers anys a Hondures, sobretot des del cop d’estat beneït per Occident l’any 2009 que féu fora del poder el president Zelaya, que es disposava a emprendre tímides reformes democràtiques i socials.
Però l’assassinat de Cáceres té una trascendència especial per la notorietat i reconeixement mundial que havia rebut, circumstància que demostra l’absoluta impunitat amb que se succeeixen les morts de desenes d’activistes o camperols anònims. Berta Cáceres fou una de les fundadores del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes de Honduras (COPINH), i tingué un destacat protagonisme en les mobilitzacions contra els grans projectes hidroelèctrics impulsats pel Banc Mundial al país centreamericà, en què la mobilització popular aconseguí aturar preses com la d’Agua Zarca, al riu Gaulcarque, que amenaçava la supervivència de les comunitats indígenes. Aquesta lluita li valgué el reconeixement d’ecologistes de tot el món, i fou distingida amb el premi mediambiential Goldman. Berta Cáceres havia estat també destacada participant de les mobilitzacions contra el cop d’estat promogut per l’oligarquia local i avalat pels EUA el juny de 2009.
Des del cop d’estat de 2009 contra Manuel Zelaya (que una miserable corresponsal de Tv3 a Amèrica Llatina definí com ‘una destitució controvertida’), els megaprojectes per fornir d’energia barata a les prospeccions mineres s’han disparat, provocant el desplaçament de comunitats indígenes i camperoles senceres, disparant la repressió de l’exèrcit, que s’ha desplegat per protegir les grans inversions multinacionals i expulsar la població local, i l’assassinat de desenes de persones a mans de mercenaris. El govern atorgà la propietat dels rius a les empreses durant 30 anys.
En el cas de la presa d’Agua Zarca, els indigenes desenvoluparen una heroica i exemplar lluita de més d’un any, bloquejant carreteres per impedir l’entrada de maquinària. Durant al lluita 3 activistes foren assassinats enmig d’un fort fustigament policial, militar i de tota mena de sicaris i grups armats de guàrdies privats. Finalment, la tenacitat de la lluita féu que l’empresa Sinohydro i laCorporació Financera Internacional, l’organisme del Banc Mundial que la finançava, fessin marxa enrere.
Hondures és el país del món on són assassinats més activistes en defensa del medi ambient, Global Witness n’ha documentat 111 casos en els darrers 10 anys. Un rècord que l’acosta a altres estats de la zona, com Colòmbia, que ostenta el registre major d’assassiants d’activistes, en aquest cas sobretot sindicalistes i camperols. Morts amb total impunitat en uns estats lloats i avalats com a democràcies lliures per la premsa occidental, que sol usar un barem on la llibertat es defineix pel comerç i les empreses i no la vida de les persones.
Un any més arriba el 8 de març, Diada Internacional de les Dones Treballadores, proclamada per la II Internacional Socialista a Copenhaguen l’any 1910.
Si bé l’ONU va institucionalitzar aquesta data en 1975 com a Dia Internacional de la Dona, és important afegir-hi l’adjectiu «treballadora», ja que la gran majoria de dones no tenim més recursos que el fruit del nostre treball, i si hi ha un cas en què resulti especialment pertinent afirmar que les nostres mans són el nostre capital és precisament en el de les dones, posseïdores, segons dades del Banc Mundial, d’un 1% de la riquesa mundial, malgrat conformar el 40% de la mà d’obra.
Així doncs, veiem que no és que les dones estiguem absents del món laboral, sinó que hi som però en sectors feminitzats (secretàries, treballadores de la llar, venedores, hostesses), sexualitzats (prostitutes) i precaritzats i en professions d’assistència o que requereixen capacitats «maternals» (infermeres, treballadores socials, mestres de primària), duent a terme feines sexualment segregades, caracteritzades per uns baixos salaris, qualificacions i reconeixement social, i amb una més gran incidència de la temporalitat, de les jornades partides, dels contractes a torns i a temps parcial, així com de la pobresa assalariada, la qual cosa repercuteix en una reducció de les nostres cotitzacions i, per consegüent, de les prestacions a què tenim dret.
Però és que a més estem sotmeses a una doble jornada laboral, que al treball productiu afegeix el treball reproductiu que fem les dones, el qual, tot i no estar remunerat ni socialment reconegut, és tracta del treball que garanteix el funcionament de tot l’edifici social, ja que, com destaca Silvia Federici, «el treball domèstic és el que produeix la força de treball». Aquesta càrrega de treball històricament assumida per les dones s’ha vist agreujada a conseqüència de la crisi i de les polítiques d’austeritat, que, amb les seves retallades en els serveis socials, educatius, sanitaris i d’atenció a la dependència, ha condemnat moltes dones a tornar a la llar per fer-se càrrec de les tasques anteriorment assumides per les institucions, com il·lustra la retallada de fins a un 60% en l’aportació pública de la Generalitat catalana a les escoles bressol o la caiguda, de 2011 a 2012, del nombre de cuidadores donades d’alta en la Seguretat Social de 27.174 a 4.023, cosa que no ha passat perquè les persones amb dependència sobtadament hagin deixat de necessitar cures.
Sense aquestes cures proporcionades de manera gratuïta per les dones, el sistema capitalista, basat en l’esclavitud del salari i en la divisió sexual del treball que possibilita l’apropiació del treball no remunerat de les dones, seria del tot punt inviable. Aquesta divisió sexual es fonamenta en el sistema sexe-gènere que atribueix un gènere, i uns determinats rols, funcions i estatus a cada sexe, i que, dins la lògica patriarcal, col·loca les dones en situació de subalternitat. És aquesta relació indissoluble que conformen el capitalisme i el patriarcat com a cares d’una única moneda la que cal visibilitzar i polititzar, per entendre que el problema en una societat de classes no és que aquesta estigui dominada pels homes, sinó que estigui dominada per estructures de classe que possibiliten aquesta dominació.
El que és urgent, per tant, no és produir sofisticades elucubracions abstractes de dubtós potencial emancipatori ni continuar filosofant sobre qüestions identitàries, sinó una concreció política lligada a un qüestionament clar i nítid d’aquest sistema d’opressió i explotació, i posar la millora de les condicions materials de vida de les dones i la reproducció de la vida al centre de la nostra militància feminista. I és que, parafrasejant Marx, el que el feminisme ha de fer no és tant interpretar el món com transformar-lo, de manera que ha de deixar d’estar neutralitzat com a disciplina i objecte d’estudi, per aprofundir en el seu caràcter de lluita i d’eina de transformació radical.
En aquest sentit, és necessari rescatar el feminisme dels nets i polits despatxos de les universitats i de les institucions, de les mans d’acadèmiques, expertes en gènere i tècniques d’igualtat, per bastardejar-lo amb les contradiccions que emanen de la seva aplicació pràctica a la fàbrica i a les aules, al mercat i al call center, a les cuines i a l’assemblea. Ja que allò més urgent no és trencar el sostre de vidre, perquè més dones puguin ascendir en l’escala social, sinó dinamitar aquestes escales i jerarquies generadores d’explotació, exclusió i opressió. Ens cal, per tant, un feminisme no assimilable pel sistema, i que no aspiri al reconeixement de la diferència femenina, la qual no és més que un eufemisme de subordinació, sinó un feminisme que polititzi i expliqui les causes del patriarcat, tot inserint-lo en la lògica del sistema econòmic capitalista del que és funcional.
D’altra banda, ens cal un feminisme molt menys pulcre i «sofisticat», un feminisme que abandoni la neollengua postmoderna que el fa inaccessible per a la gran majoria de dones del carrer, i que estigui tacat amb els fluids de la vida real de les dones reals, de la mateixa manera que és precís que el nostre feminisme deixi de ser tan blanquet i occidental i que incorpori tant les lliçons dels feminismes negres, que des dels seus inicis van alertar del perill que l’agenda de les dones treballadores quedés subordinada als interessos de classe de les dones burgeses blanques, com les veus de les dones que la divisió internacional del treball ha expulsat dels seus països i que ara es troben entre nosaltres realitzant les tasques de cura que les classes mitges es poden permetre externalitzar.
El nostre, per tant, ha de ser un feminisme de classe, un feminisme no de concertació sinó de confrontació, que tingui com a objectiu millorar les condicions d’existència de les dones treballadores, ja que si no s’adjectiva acaba sotmetent-se a les necessitats de la classe dominant, és a dir, de les dones de classe burgesa. I és que com bé ens adverteix la sociòloga paquistanesa Maxine Molyneux, «en tota aliança interclassista que no sigui explícitament anticapitalista, els privilegis econòmics de les dones de classe mitja i alta les portaran inevitablement a trair les dones de classe treballadora». És per això que hem de combatre el feminisme burgés que només aspira a accedir en igualtat de condicions als privilegis dels que els homes de la seva classe gaudeixen a costa de l’explotació de la classe treballadora, i batallar per desmantellar l’acció conjunta del capitalisme i el patriarcat, cridant ben fort «Mai més explotades. Mai més silenciades», «Capital o vida», «Feminisme socialista o barbàrie».
Dos mesos de vaga, una ciutat mobilitzada i cinc morts. 40 anys després d’un dels episodis repressius més brutals dels últims anys del franquisme, rescatem els aspectes menys coneguts dels fets que van marcar Vitòria
Les cinc víctimes mortals que va deixar la persecució policial contra el col·lectiu de treballadors en vaga. D'esquerra a dreta, Francisco Aznar, Bienvenido Perea, José García Castillo, Romualdo Barroso i Pedro María Martínez Ocio
Els fets són coneguts. El dimecres 3 de març del 1976, Vitòria es lleva paralitzada per la vaga general convocada a la ciutat. A la tarda, diversos milers de persones es reuneixen en assemblea a la parròquia de San Francisco de Asís, al barri de Zaramaga. La policia, que ja al matí havia fet ús de les armes de foc per dissoldre una manifestació, intervé per desallotjar l’església. De nou, se senten trets. Aquesta vegada, les conseqüències són tràgiques: tres treballadors moren allà mateix o poc després, dos més ho faran les setmanes següents. Desenes de persones resulten ferides de bala.
Divendres dia 5, la Catedral Vella acull el funeral per les víctimes. L’assistència és multitudinària. En nom de la Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, Jesús Fernández Naves pren la paraula: “Muchos hemos venido aquí para orar. Pero también muchos hemos venido porque es el único medio que tenemos para reunirnos. [...] Todos comprendemos el profundo dolor, que no se puede explicar, que tienen que sentir los familiares de estos compañeros. Pero también queremos decirles: que éstos son hermanos nuestros; estos muertos son nuestros; son de todo el pueblo de Vitoria.” No es tracta de paraules buides: són el reflex de la solidaritat forjada al llarg de dos mesos de vaga.
La vaga
L’anècdota també és coneguda. Preocupat per l’evolució dels esdeveniments a la ciutat, el ministre de la Governació, Manuel Fraga, envia el director general adjunt de Seguretat, José Antonio Zarzalejos Altares –home de la seva màxima confiança i antic fiscal de l’Audiència de Vitòria–, per encarregar-se personalment de la situació. La tarda del 2 de març, davant de la convocatòria de vaga general per al dia següent, Zarzalejos es reuneix amb el governador civil de la província, Rafael Landín, i amb el màxim responsable dels serveis secrets al País Basc, Ángel Ugarte. Per tancar la conversa, l’emissari de Fraga intenta tranquil·litzar els seus interlocutors: “Esto es Vitoria. Aquí nunca pasa nada.”
Certament, la ciutat no tenia una gran tradició de lluita. Malgrat això, les coses estaven canviant a passos de gegant. En les dues dècades anteriors, la seva població s’havia multiplicat per tres, creixement que l’havia convertit en el segon gran nucli industrial del País Basc. En cert sentit, doncs, la classe obrera vitoriana era nova, però no partia de zero: tant la trajectòria de militància prèvia d’alguns dels seus integrants com el context general de gran conflictivitat que es vivia van influir decisivament en la seva configuració i ràpida evolució.
Tant el procés d’apoderament del col·lectiu treballador com la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica, expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria
Ja des dels anys abans de la mort de Franco, el país vivia en ebullició. Al País Basc, un dels llocs on més àmplia –i radicalitzada– era la contestació, l’11 de desembre del 1974 una convocatòria de vaga general havia assolit un seguiment molt notori. La mobilització esclataria definitivament el 1976, un cop desaparegut el dictador: segons xifres del Sindicat Vertical franquista, les hores de feina perdudes fruit de conflictes laborals al llarg d’aquell any van multiplicar per sis les de 1974, que fins aleshores havia estat el més conflictiu. Especialment durant el primer trimestre, el govern es va veure absolutament desbordat, empès a militaritzar la prestació d’alguns serveis públics tant a Madrid com a Barcelona i obligat a fer front a vagues generals de caràcter local o regional, com la del Baix Llobregat el mes de gener o la de Sabadell al febrer.
A Vitòria, com en tants altres llocs aquell 1976, l’origen immediat de la vaga va ser l’obligada renovació del conveni col·lectiu de diverses empreses locals. Amb la inflació desbocada, el govern havia decretat la congelació salarial. Des del desembre del 1975, representants de diverses factories –principalment del sector del metall– havien format una coordinadora per plantejar una taula reivindicativa comuna. D’allà van sortir les peticions posteriorment assumides per la majoria de plantilles: augment lineal del salari de 6.000 pessetes, setmana laboral de 40 hores, 30 dies de vacances a l’any, jubilació als 60 anys, cobertura del 100 % del salari en cas d’accident o malaltia.
El conflicte, iniciat a Forjas Alavesas el 9 de gener anterior, es va anar propagant com una bola de neu. Un paper primordial en l’extensió i coordinació de la lluita va jugar-lo la Coordinadora de Comisiones Representativas de Fábricas en Lucha, integrada per delegats dels treballadors d’empreses en vaga. Per impedir la celebració d’assemblees a les fàbriques, diverses companyies van imposar el lockout patronal i les esglésies es van convertir en local habitual de reunió. Alhora, des de mitjan gener es van generalitzar els acomiadaments i les detencions, fet que va contribuir a dotar el conflicte d’un fort contingut antirrepressiu. Després de dues convocatòries de vaga general solidària –el 16 i el 23 de febrer– amb un seguiment parcial, el 3 de març el moviment vaguístic va arribar al seu clímax. Segons la valoració interna del propi Govern Civil, aquell dia “prácticamente se vio paralizada todo Vitoria”.
El significat
Habitualment s’ha caracteritzat la vaga de Vitòria com un conflicte amb orígens econòmics que, fruit de la repressió, va adquirir un contingut polític. Aquesta explicació, però, resulta clarament insatisfactòria, si no mistificadora. D’una banda, perquè simplifica les nocions de reivindicacionseconòmiques i polítiques –com si es pogués destriar quirúrgicament entre les unes i les altres–, sense tenir en compte que una reivindicació laboral o econòmica parteix sempre d’una presa de posició política: el convenciment que es pateix una situació injusta que cal revertir a través de la mobilització. I, d’altra banda, perquè omet el caràcter clarament igualitari i de base que va tenyir el conflicte des del principi.
Així, la reivindicació salarial que es plantejava consistia en un increment lineal en pessetes, igual per a tots els treballadors, en comptes d’expressar-se en tant per cent del sou. D’aquesta manera, un cop materialitzat l’augment –com en bona mesura es va aconseguir–, es reduïen les desigualtats salarials entre les diferents categories. Igualment, un punt central de la vaga des d’un bon començament va ser la reivindicació de l’assemblea com a màxim òrgan decisori dels treballadors. La primera batalla que es va lliurar va ser perquè les direccions empresarials reconeguessin com a interlocutores les comissions representatives elegides en assemblea i, un cop assolit aquest objectiu, perquè acceptessin que les comissions no podien tenir un caràcter executiu, sinó que la capacitat decisòria residiria sempre, en última instància, en la voluntat expressada directament per les plantilles.
En resposta als plantejaments dels treballadors, l’actitud de la classe empresarial, acostumada a gairebé quaranta anys de protecció per part de l’Estat, va ser de confrontació total. Això va fer que, efectivament, la vaga es radicalitzés i es dotés d’objectius antirrepressius: no es tornaria a la feina fins que no fossin readmesos tots els acomiadats i alliberats tots els detinguts. Amb tot, entendre aquesta evolució com un simple efecte de les mesures repressives seria simplificar: es tractava, també, del fruit de l’herència d’anys de lluita contra la repressió i contra la dictadura mateixa, de la caracterització del franquisme com un règim una de les principals missions del qual era la protecció dels interessos patronals i de l’assumpció, per part d’amplis sectors socials, de l’amnistia –també la laboral– com a principal bandera de lluita contra la dictadura. Encara que pugui semblar una obvietat, convé remarcar que la repressió només genera solidaritat si prèviament existeix un sentiment de classe, un plantejament polític o una experiència de lluita compartits.
De les seves assemblees va sorgir la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament
Més enllà de tot això, un altre element a tenir en compte sobre el caràcter del conflicte és la seva extensió molt més enllà dels recintes de les fàbriques. Com tantes altres vegades en la història del moviment obrer, en una vaga protagonitzada essencialment per homes, les dones van jugar un paper fonamental. De les seves assemblees va sorgir, per exemple, la iniciativa d’esperar els esquirols a la sortida del seu torn de treball per aplaudir-los irònicament, cosa que va fer que més d’un, per vergonya, acabés secundant l’aturada. Així mateix, una de les pretensions dels vaguistes va ser teixir complicitats amb altres sectors, objectiu que va portar a la celebració de diverses assemblees conjuntes de treballadors en vaga i d’altres empreses i, fins i tot, d’una assemblea de barri.
La repressió
“J-1 a J-3. Procedan a desalojar la iglesia. [...] Desalojen la iglesia como sea.” “No... podemos desalojar, porque entonces, entonces... ¡Está repleta de tíos! [...] Entonces por las afueras tenemos... ¡Rodeados de personal! Vamos a tener que emplear las armas.” Diverses persones van poder seguir la conversa en directe a través de la freqüència modulada i, gràcies a l’astúcia d’algú, se’n va fer la gravació. És per això que avui sabem que, sobre el terreny, l’operatiu encarregat del desallotjament el comandava Jesús Quintana, capità de la Policia Armada. Com sabem que, prèviament, Quintana havia rebut l’ordre del Govern Civil per efectuar l’entrada a l’església, teòricament protegida –com tots els edificis eclesiàstics– pel concordat signat el 1953 entre el règim franquista i la Santa Seu. Sabem també que el jefe superior de Policia de Bilbao, màxim responsable dels cossos policials al País Basc, era Claudio Ramos Tejedor, cessat immediatament després dels fets. Sabem, encara, que el govern havia encarregat a José Antonio Zarzalejos el control directe de la situació, competència que, en circumstàncies normals, hauria correspost al governador civil, Rafael Landín. I sabem, finalment, que el director general de Seguretat era el militar Víctor Castro Sanmartín.
Precisament des de la Direcció General de Seguretat s’havien transmès ordres als governadors civils i responsables policials, ja al mes de gener, per desallotjar qualsevol ocupació d’edificis públics o d’esglésies en un termini màxim de 48 hores, sense necessitat de mandat judicial i “sin el consentimiento de la competente Autoridad eclesiàstica”, instrucció que, com a mínim, suposava una interpretació sui generis del concordat amb la Santa Seu. En una altra circular interna, en aquest cas emesa per la Direcció General de Política Interior i datada el 28 de febrer, s’especificava que calia considerar dignes de sanció “conductas no pacíficas” com els piquets o els “desórdenes”, així com “la expresión apologética de la destrucción violenta o convulsión del orden institucional, político o social de España”. En públic, el govern havia deixat clar que no toleraria mostres ni de “comunisme” ni de “separatisme”.
El govern d'Arias Navarro havia donat ordres per sancionar “conductas no pacíficas” com els piquets així com per desallotjar ocupacions d’esglésies
El procés vaguístic vitorià no únicament vulnerava els estrictes criteris establerts en matèria d’ordre públic, sinó que, a més, prefigurava possibles vies alternatives de ruptura amb el franquisme que el govern de Carlos Arias Navarro no estava disposat a tolerar de cap de les maneres. En són un clar exemple les paraules d’un treballador de Talleres Velasco que entenia que una de les característiques principals de la vaga havia estat la consideració de les assemblees “no como mero órgano de información, sino como órgano de decisión y futuro órgano de democracia obrera”. Les valoracions internes, tant des de l’àmbit governamental com des del policial, reflecteixen l’alarma que tant aquest tipus de plantejaments com l’amplitud de la conflictivitat laboral arreu del país generaven. Així, un butlletí intern de la Jefatura Superior de Policía de Bilbao constatava, en referència a la proliferació de vagues, que “no se ve solución alguna por el momento, a menos que una enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo”.
Escrites a finals de febrer, costa no veure en aquestes paraules una tràgica premonició dels fets del 3 de març. Res no va ser casual, ni fruit només de l’ordre aïllada d’algun comandament policial. El manteniment de la línia marcada des de Governació un cop finalitzada la vaga de Vitòria corrobora aquesta tesi. El 18 de març, per exemple, una nova circular de la Direcció General de Política Interior reafirmava les ordres per desallotjar “inmediatamente” concentracions en esglésies i llocs de culte, “aun las que excluyen cualquier actitud violenta”. I encara a finals del 1976, un text utilitzat en la formació dels agents de la Policia Armada especificava: “La represión no alcanza su fin si es blanda; se debe actuar dura y enérgicamente, empleando desde la carga con la defensa hasta el fuego con toda clase de armas. […] El policía armado, por ser agente de la autoridad, puede obrar tranquilamente en la realización de sus obligaciones, vayan o no revestidas de fuerza, porque la Ley le respeta y trata de favor.” Zaramaga va ser més norma que excepció: entre la mort de Franco i les eleccions del juny del 1977, al voltant de cinquanta persones van morir víctimes de la repressió policial.
El llegat
En resposta a la repressió del 3 de març, el dia 8 el País Basc vivia una nova vaga general. El seguiment va ser massiu. En dies immediatament anteriors i posteriors, les aturades i mobilitzacions es van succeir arreu: a Vitòria l’activitat va ser gairebé nul·la des del dia 3, a Navarra la vaga va començar el 4 i a Biscaia es van produir aturades des del 5. Durant una manifestació a Basauri el dia 8, els trets de la Guàrdia Civil van provocar una nova víctima mortal. Mentrestant, a Tarragona un treballador havia mort el dia 5 mentre fugia de la càrrega policial contra una manifestació de rebuig als fets de Vitòria. Finalment, a Roma, durant la dispersió d’una manifestació contra l’ambaixada espanyola convocada el dia 14, un vianant moria víctima de l’acció policial.
A finals de febrer, un document policial reclamava que una "enérgica medida de la Autoridad fuerce a una solución de compromiso para la vuelta al trabajo"
El 9 de març, l’endemà de la vaga general que havia paralitzat el País Basc, es feia públic que, fruit del laude arbitral dictat per un magistrat, Forjas Alavesas acceptava readmetre tots els acomiadats. Es satisfeia, així, la principal reivindicació de la vaga del dia 3, però no precisament fruit de la bona voluntat empresarial: segons el testimoni d’Ángel Ugarte, va ser la pressió exercida pels serveis secrets en nom del govern –altament preocupat i decidit a aconseguir que la mobilització s’apaivagués– el que va acabar convencent la direcció de la companyia d’acceptar les readmissions. No va ser l’única cessió a què es van veure obligades les empreses implicades. Un cop materialitzada –entre el 15 i el 23 de març– la tornada a la feina dels vaguistes, es va haver d’admetre que es realitzessin assemblees dins les fàbriques i en horari laboral, i les comissions representatives van ser reconegudes com a òrgan d’interlocució amb els treballadors. En la majoria de casos, a més, es van concedir augments salarials lineals, si bé no sempre es van assolir les quantitats reivindicades. A principis d’agost, en plena festa major, els últims treballadors que restaven empresonats arran de la seva participació en la vaga eren rebuts a la ciutat. Tots ells van ser també readmesos.
Temps després, Manuel Fraga, per a qui la vaga de Vitòria havia constituït una barreja “entre los soviets de 1917 y el 68 parisino”, valorava així la seva actuació com a ministre de la Governació en aquell primer govern de la monarquia: “El orden fue mantenido, y, si se tienen en cuenta las circunstacias, a un coste razonable; [...] el serio intento que algunos habían realizado de volcar el carro y de crear las condiciones para un Gobierno provisional, del tipo de abril de 1931, no podría tener éxito.” No obstant això, la pèrdua de legitimitat que el govern va patir arran dels fets de Vitòria va aprofundir de manera decisiva la crisi en què estava immers i, en última instància, va ser un dels esdeveniments que expliquen la caiguda d’Arias Navarro, a principis de juliol del 1976. Alhora, la vaga va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint en aquells mesos. Com constatava un dels presos condemnats en el procés de Burgos, Greogorio López Irasuegui, en sortir de la presó el setembre del 1976: “Al salir he notado un cambio en la calle importante. Cuando entré todo estaba prohibido. [...] Ahora [...] se están imponiendo asambleas obreras multitudinarias. Se han impuesto formas de lucha que antes no podíamos imaginar.”
La vaga de Forjas Alavesas va significar una contribució de primer ordre al procés de conquesta efectiva de drets que s’estava produint en aquells mesos
Igualment, l’experiència va marcar de manera determinant els mateixos vaguistes. En un text de valoració dels mesos de lluita, un grup de treballadors de Forjas Alavesas ho expressaven així: “Compañeros, recordemos cómo en los primeros días hacíamos problema de la legalidad-ilegalidad, recordemos cómo aquella mentalidad patronal que teníamos de que si la huelga era o no legal, de que si la asamblea era o no legal, lo hemos ido superando ampliamente, hemos ido rompiendo poco a poco todas esas ideas que teníamos dentro de nosotros y que no eran nuestras. [...] Los obreros de Forjas ya no somos los de antes, somos nuevos, ya nos hemos quitado el vendaje y no nos lo volveremos a poner.” Tot això no impedia, però, que en aquest mateix escrit fossin capaços de fer autocrítica: “Otro dato a tener en cuenta es que [...] el peso de todo lo que se ha venido haciendo ha estado en manos de unos pocos, llegando a posiciones lideristas por parte de algunos y de falta de participación por parte de otros.”
Aquests dos últims elements, tant el procés d’apoderament del col·lectiu treballador com la capacitat per valorar la pròpia experiència de manera autocrítica, expressen millor que cap altra característica el llegat de la vaga de Vitòria. Una vaga la força de la qual va residir en l’encert de saber connectar amb els interessos d’una majoria i, al mateix temps, fer-ho d’una manera horitzontal, que possibilités la participació de tothom en el procés i l’aprenentatge a través de la lluita.
Bernie Sanders ha estat la sorpresa aquest estiu en la campanya per les primàries demòcrates. Sanders, senador per Vermont i que es defineix a si mateix com a “socialista democràtic”, desafia a Hillary Clinton
Bernies Sanders, candidat a les primàries pel Partit Demòcrata, es defineix a si mateix com a "socialista democràtic"
“Quan es nega el dret dels treballadors a unir-se en la negociació col·lectiva, això és extremisme. Quan li dius a una dona que no pot controlar el seu propi cos, això és extremisme. Quan penses que una dona és un nen petit i no pot comprar un anticonceptiu, és extremisme. Quan rebaixes impostos als multimilionaris, i et negues a augmentar el salari mínim, és extremisme. Ha arribat el moment de crear un moviment polític que digui a la classe multimilionària que no ho poden tenir tot”. No són paraules de David Fernández, Ada Colau o Pablo Iglesias. Qui parla és Bernie Sanders, candidat per les primàries demòcrates i la gran sorpresa d'aquest estiu en totes les enquestes. Sanders –gran admirador d'Eugene V. Debs–es defineix a si mateix com a “socialista democràtic”, una paraula, socialista, que als EUA fa saltar totes les alarmes. Tant des del Partit Republicà, com del demòcrata, i des de molts mitjans de comunicació, ja se l'ha qualificat de “populista” i de “extremista” –amb la consegüent resposta del mateix Sanders. Però qui és Bernie Sanders i com ha arribat a ser un seriós candidat a la Casa Blanca?
Bernie Sanders –nascut a Brooklyn, Nova York, el 1941, en una família jueva de migrants polonesos– no és cap nou vingut a la política. Amb 73 anys, la seva carrera política és dilatada. Ja el 1970 va presentar-se en quatre eleccions al Senat dels EUA i per governador amb Liberty Union, un partit socialista aparegut arran de les protestes contra la guerra del Vietnam. Les va perdre totes, però va ser llavors quan va començar a donar-se a conèixer. El 1981 es va presentar per l'alcaldia de Burlington. Va guanyar per deu vots de diferència i es va convertir en el primer alcalde dels EUA que no era ni republicà ni demòcrata –es presentava com independent– i que es descrivia a si mateix com a “socialista”: “va ser com si Trotsky hagués guanyat les eleccions” recorda amic seu.Sanders va ser escollit alcalde tres cops més, obrint el camí per convertir-se en congressista per Vermont el 1990. Entre altres coses, com a alcalde de Burlington, va visitar Cuba als anys vuitanta amb l'esperança de reunir-se amb Fidel Castro. La trobada finalment no va tenir lloc, però sí que es va reunir amb l'alcalde de l'Havana. Tota una declaració d'intencions en aquells anys.
Com a alcalde de Burlington, va visitar Cuba als anys 80 amb l'esperança de reunir-se amb Fidel Castro
El 30 d'abril Bernie Sanders anunciava les seves intencions de presentar-se a les primàries del Partit Demòcrata. Malgrat ser independent durant molts anys, Sanders vol evitar ser un nou Ralph Nader en les eleccions presidencials del 2000. Sanders va deixar clar el seu missatge durant l'anunci de la seva candidatura: “Estic aquí per guanyar”. Des d'aquell moment, i de mica en mica, Sanders va aconseguir fer-se un lloc, no només dins els debats polítics entorn les diferents candidatures, sinó sobretot entre la gent. Concretament està tenint un gran impacte entre la gent més jove –semblant al que va passar amb Obama el 2008. Una enquesta de l'Economist/YouGovel mes de juliol mostrava com el suport pel senador de Vermont era especialment alt en les persones entre 18 i 29 anys. En el vot directe Clinton i Sanders pràcticament empataven en intenció de vot.
El mes de juny algunes enquestes ja començaven a posar a Sanders com un dels principals rivals de Hillary Clinton, sinó l'únic, rebent el 31% de suports per les primàries demòcrates a l'Estat de New Hamphsire –un dels primers Estats on es celebren primàries el febrer de 2016– només 10 punts per darrere de Clinton. El 12 d'agost, per primera vegada, una enquesta posava Sanders per davant de Clinton 44-37 a New Hampshire. El 25 d'agost això es tornava a repetir. Cert és que les enquestes en l'àmbit nacional continuen donant a Clinton avantatge, però les distàncies s'han anat reduint considerablement a mesura que passen els mesos. Les enquestes a l'Estat d'Iowa –també un dels primers Estats on se celebraran primàries– confirmen de nou que Clinton no ho tindrà fàcil.
El mateix Noam Chomsky, abans de l'estiu, no confiava gaire en les possibilitats de Sanders: “M'alegro del que està fent”, deia ja que està posant sobre la taula idees de les quals se'n parla poc, “però les possibilitats que guanyi les primàries, o fins i tot a escala nacional, són pràcticament nul·les en el nostre sistema, que no és una democràcia, sinó una plutocràcia”. Chomsky però no comptava segurament amb el que ha passat durant l'estiu.
Les enquestes deixen clar que Sanders s'ha convertit en l'únic obstacle en el partit demòcrata –pendents de la decisió del vicepresident dels EUA Joe Biden de presentar-se a les primàries– entre Hillary Clinton i la Casa Blanca.
Impacte a les xarxes i grans multituds
L'impacte de Sanders a les xarxes socials està sent força per sobre de la resta de candidates. El mes de juliol va dur a terme una retransmissió via web que va ser vista per unes 100.000 persones a 3.500 punts arreu dels EUA. Les etiquetes #feeltheberni #Bernie2016estan tenint un fort impacte en xarxes socials com Instagram o Twitter i a Facebook, Sanders té 1,8 milions de seguidores, 600.000 més que la seva principal rival a les primàries Hillary Clinton i ni més ni menys que 1,6 milions més que el candidat republicà Jeb Bush. Segons un estudi de CrowdTangle, Sanders encapçala el rànquing de persones enllaçant els seus missatges i compartint i comentant el que pensen de les seves propostes.
Però no només l'impacte de Sanders està sent a les xarxes socials. Els seus mítings van passar de reunir 500 personesal mes de maig, a congregar-ne 28.000al mes d'agost, en el que s'han convertit en els més nombrosos per part de qualsevol candidat, demòcrata o republicà, fins ara. “Gairebé cinc vegades més gran que qualsevol multitud que ha reunit la principal candidata demòcrata Hillary Rodham Clinton”, deia el The Washington Post.
Però no només de grans mítings viuen les candidatures. Un moment durant l'estiu on es va poder comprovar que la candidatura de Sanders començava a despuntar va ser quan el dilluns 10 d'agost en un míting a la ciutat d'Oakland, California, el sindicat d'infermeres més importat dels EUA, National Nurse United, amb 185.000 afiliades i conegut per les seves posicions d'esquerres, donava el seu suport a Sanders. La sorpresa era, si cap, més gran, tenint en compte que la majoria d'afiliades al sindicat són dones i Clinton té la possibilitat de convertir-se en la primera dona presidenta dels EUA. Malgrat tot, Clinton continua tenint el suport d'importats sindicats com l'International Association of Machinists, l'Aerospace Workers Union i l'American Federation of Teachers, el que fa pensar que també en aquest aspecte la lluita està més que oberta.
Propostes econòmiques i política exterior
El programa de dotze punts que defensa Sanders és clar i concís. Entre aquests punts destaquen augmentar el salari mínim fins als 15 dòlars l'hora –una de les lluites més importants sindicalment que hi ha hagut darrerament als EUA–, el mateix sou per la mateixa feina per a homes i dones, ajudes per crear cooperatives de treballadores, una reforma fiscal perquè les persones riques i especialment a Wall Street paguin molt més, lluitar contra el canvi climàtic, educació i sanitat pública gratuïta –en especial èmfasi en la gratuïtat de l'accés a la universitat– i tornar el poder de negociació col·lectiva al moviment sindical. Amb la intenció de marcar distàncies polítiques i ideològiques amb Hillary Clinton, Sanders està insistint especialment en la seva oposició al Tractat Trans-Pacífici també s'està esforçant a mostrar la seva oposició a l'oleoducte de petroli de Keystone, una infraestructura molt qüestionada pel seu gran impacte medi ambiental.
Amb la intenció de marcar distàncies polítiques i ideològiques amb Hillary Clinton, Sanders està insistint especialment en la seva oposició al Tractat Trans-Pacífic
Però mentre que Sanders parla contundentment de les seves propostes econòmiques, no ho fa tant de les seves propostes en política exterior. Sap que és un tema que li pot restar vots i alhora fer-li guanyar pocs. Els cops que ho ha fet però, ha estat per desmarcar-se de Hillary Clinton: “Jo vaig votar contra la guerra a l'Iraq. Clinton va votar a favor”, recordava recentment en una entrevista. Sanders també va votar contra la intervenció dels EUA a Síria o a la primera Guerra del Golf. Però el 2001, arran dels atemptats de l'11 de setembre, va votar a favor de la invasió d'Afganistan: “Hi ha moments quan has d'utilitzar la força militar”, va afirmar, “estic preparat per fer-ho, però ha de ser l'últim recurs, no el primer”.
Un altre del temes polèmics és la posició de Sanders en el conflicte entre Palestina i Israel. Sanders, preguntat per si es considera sionista va respondre: “Sionista? Què vol dir això? Vols definir què vol dir? Crec que Israel té dret a existir? Sí, ho crec. Crec que EUA hauria de jugar un paper imparcial pel que fa a les relacions amb la comunitat palestina a Israel? Absolutament (...) Els EUA ha de treballar amb altres països de tot el món per lluitar per la seguretat i l'existència d'Israel, al mateix temps que lluitem per un Estat palestí (...) La meva esperança a llarg termini és que en lloc d'abocar tanta ajuda militar a Israel, a Egipte, podem oferir més ajuda econòmica per ajudar a millorar el nivell de vida dels habitants d'aquella zona”.
Una mostra més sobre la seva postura la podem trobar durant l'atac contra Gaza l'agost de 2014, quan el Senat nord-americà va passar una resolució de suport a Israel i de condemna a Hamàs. Sanders, juntament amb divuit senadors més, no van donar suport a la resolució, però tampoc hi va votar en contra. L'equidistància entre el dret d'Israel a existir i la crítica a algunes de les seves accions, encara que no de forma molt vehement; així com el dret de les palestines a tenir un Estat i la crítica a les accions de Hamàs, semblen formar part de l'estratègia política del candidat demòcrata.
Black Lives Matter entra en campanya
Un altre aspecte polèmic aquest estiu ha estat l'entrada en la campanya demòcrata per les primàries del moviment Black Lives Matter –conegut ja com el nou moviment pels Drets Civils als EUA. Part del moviment ha criticat la campanya de Bernie Sanders per no fer prou èmfasi en el tema de la brutalitat policial i el racisme, acusant-lo de centrar-se massa en temes econòmics. Precisament el dia que feia un any de l'assassinat de Michael Brown a mans de la policia de Ferguson, el 8 d'agost, diverses activistes del moviment Black Lives Matter van interrompre un míting de Sanders a Seattle, per posar de relleu la falta de propostes concretes del candidat respecte a la lluita contra el racisme i la brutalitat policial. “Bernie diu que està amb els moviments de base. El moviment de base més gran que hi ha en aquest país ara mateix és el Black Lives Matter”, va afirmar una de les activistes. De fet aquesta no era la primera acció d'aquestes característiques. El 16 de juliol, en una altra conferència amb la presència de Sanders a Phoenix, Arizona, diverses activistes van interrompre també el discurs del candidat.
Aquestes accions han forçat a Sanders a posar en marxa des de la seva campanya una plataforma per la justícia racial per dur a terme propostes concretes per lluitar contra el massiu empresonament de persones negres, la brutalitat policial, el dret a vot –que Sanders ja ha anunciat que reformarà si guanya– i les oportunitats econòmiques per les persones negres. El moviment Black Lives Matter –que també va interpelar a Hillary Clinton en un dels seus actes– i el debat entorn del racisme i la brutalitat policial seran un dels temes claus que hauran d'abordat tant Sanders com Clinton durant la campanya.
Entre Clinton i Sanders
Cert és que guanyar eleccions en el petit i esquerranós Estat de Vermont no és el mateix que fer-ho a escala nacional. També és cert que queda molta cursa electoral i estats molt més importants que New Hampshire o Iowa per decidir qui seran les candidates a la presidència de la principal potència del món. Malgrat això, i a l'espera del que pugui fer Joe Biden, la realitat és que la resta de candidatures demòcrates semblen lluny tant de Clinton com de Sanders: Martin O’Malley, governador de Maryland té tan sols el 3% de suport; Jim Webb, exsenador de Virgínia 2%; Lincoln Chafee, exgovernador Rhode Island 1%.
El problema, per gran part de l'establishment estatunidenc, ja no serà tant si Sanders surt escollit com a candidat demòcrata, sinó si aquest ha de jugar-se la presidència dels EUA contra Donald Trump –actualment al capdavant de les primàries republicanes amb un 23% de suport segons les darreres enquestes a l'Estat d'Iowa. Jeb Bush, assenyalat abans de l'estiu com el principal candidat a competir contra Clinton el 2016 arriba tan sols al 6%.
Queda molt de camí, però el que abans de l'estiu era un duel Clinton-Bush, ara ja no està tant clar. Dos outsiders, un per la dreta –Donald Trump– i l'altre per l'esquerra –Bernie Sanders– han entrat a la cursa.