Archive for de juny 2018

Home Archive for de juny 2018

undefined

L’operació reformista del règim del 78

0 Somnis Rebels 9:30 a. m. Comments

Alliberament NacionalprocésL’operació reformista del règim del 78 >Somnis Rebels 9:30 a. m. 0 Comments L’operació reformista del règim del 78 Il·lustració: Maria Romero MANEL LÓPEZ | Tot sembla haver canviat amb la moció

undefined

Revolució o decadència?

0 Somnis Rebels 11:25 a. m. Comments

MARXISMERevolució o decadència? >Somnis Rebels 11:25 a. m. 0 Comments Introducció Karl Marx és un pensador gegant, no només per al segle XIX, sinó encara més per comprendre el nostre temps contemporani. Cap altre

undefined

Pier Paolo Pasolini: ja som cadàvers?

0 Somnis Rebels 7:59 a. m. Comments

ArtCulturaPier Paolo Pasolini: ja som cadàvers? >Somnis Rebels 7:59 a. m. 0 Comments juny 19, 2018 Pier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922-Ostia, 1975) va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres

undefined

Reedició d'”El Capital” en català

0 Somnis Rebels 7:52 a. m. Comments

MARXISMEReedició d'”El Capital” en català >Somnis Rebels 7:52 a. m. 0 Comments Coincidint amb la celebració enguany del 200 aniversari del naixement de Karl Marx, i el segle i mig de la publicació d’El Capital, l’editorial

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2018

<div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #2c2f37; display: flex; flex-wrap: wrap; font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 22.4px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col p-0" style="-webkit-box-flex: 1; box-sizing: border-box; flex-basis: 0px; flex-grow: 1; max-width: 100%; min-height: 1px; padding: 0px !important; position: relative; width: 986px;">
<br />
<br />
<figure class="g-height-350--md-down g-height-500--lg ofHidden text-center" style="box-sizing: border-box; height: 500px; margin: 0px; overflow: hidden; text-align: center !important;"><a class="fancyImg d-none d-md-block g-height-350--md-down g-height-500--lg ofHidden text-center" data-caption="" data-fancybox="gallery" href="https://www.diarijornada.coop/Products/00000001/Media/2018/06/23/b476ffdb-df11-44c0-b67b-b3218d30bf70.jpg" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; display: block !important; height: 500px; outline: none; overflow: hidden; text-decoration: none;"><img alt="L’operació reformista del règim del 78" class="imgCover d-none d-md-block" src="https://www.diarijornada.coop/Products/00000001/Media/2018/06/23/b476ffdb-df11-44c0-b67b-b3218d30bf70_h.jpg" style="border-style: none; box-sizing: border-box; display: block !important; height: 500px; object-fit: cover; object-position: 50% 20%; vertical-align: middle; width: 986px;" /></a></figure><br />
<div class="d-none d-lg-block g-pos-abs g-left-12 g-right-30 g-bottom-0" style="bottom: 0px; box-sizing: border-box; left: 12px; position: absolute !important; right: 2.14286rem;">
<div class="g-pb-8" style="box-sizing: border-box; padding-bottom: 0.57143rem !important;">
<h3 class="antetitulo bsBlack h6 font-weight-bold" style="background-color: black; box-shadow: rgb(0, 0, 0) 8px 1px 0px 3px, rgb(0, 0, 0) -8px 1px 0px 3px; box-sizing: border-box; color: #f24f24; display: inline; font-family: 'Open Sans', Arial, sans-serif; font-size: 1.2rem; line-height: 1.37rem; margin-bottom: 0.5rem; margin-top: 0px; text-transform: uppercase;">
</h3>
<div class="w-100" style="box-sizing: border-box; width: 944px;">
</div>
<h2 class="tituloGrande h2 g-my-10 bsBlack g-bg-black g-color-white" style="background-color: rgb(0, 0, 0) !important; box-shadow: rgb(0, 0, 0) 8px 1px 0px 3px, rgb(0, 0, 0) -8px 1px 0px 3px; box-sizing: border-box; color: rgb(255, 255, 255) !important; display: inline; font-family: 'Open Sans', Arial, sans-serif; font-size: 2.4rem; font-weight: 500; line-height: 1.4; margin-bottom: 0.71429rem !important; margin-top: 0.71429rem !important;">
L’operació reformista del règim del 78</h2>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div class="row d-none d-lg-block" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #2c2f37; flex-wrap: wrap; font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 22.4px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;">
<div class="col g-font-size-14 g-color-gray-dark-v4 g-mt-5 g-px-0" style="-webkit-box-flex: 1; box-sizing: border-box; color: rgb(119, 119, 119) !important; flex-basis: 0px; flex-grow: 1; font-size: 1rem !important; margin-top: 0.35714rem !important; max-width: 100%; min-height: 1px; padding-left: 0px !important; padding-right: 0px !important; position: relative; width: 986px;">
Il·lustració: Maria Romero</div>
</div>
<div class="row g-pt-15" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #2c2f37; display: flex; flex-wrap: wrap; font-family: 'Open Sans', Helvetica, Arial, sans-serif; font-size: 14px; line-height: 22.4px; margin-left: -15px; margin-right: -15px; padding-top: 1.07143rem !important;">
<div class="col g-pl-0" style="-webkit-box-flex: 1; box-sizing: border-box; flex-basis: 0px; flex-grow: 1; max-width: 100%; min-height: 1px; padding-left: 0px !important; padding-right: 15px; position: relative; width: 986px;">
<div style="box-sizing: border-box; color: #010101; line-height: 1.8; margin-bottom: 1rem;">
</div>
<div class="addthis_inline_share_toolbox" data-description="Tot sembla haver canviat amb la moció de censura i posterior elecció del secretari general del PSOE Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. El feti" data-title="L’operació reformista del règim del 78" data-url="https://www.diarijornada.coop/actualitat/20180623/operacio-reformista-regim-78" style="box-sizing: border-box; clear: both;">
<div aria-labelledby="at-4858d024-63ab-4958-9a63-3f9edd869822" class="at-resp-share-element at-style-responsive addthis-smartlayers at4-visible addthis-animated at4-show" id="atstbx" role="region" style="animation-duration: 0.3s; animation-fill-mode: both; animation-timing-function: ease-out; box-sizing: border-box; font-size: 0px; line-height: 0; margin: 0px; opacity: 0 !important; padding: 0px; position: relative;">
<span class="at4-visually-hidden" id="at-4858d024-63ab-4958-9a63-3f9edd869822" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><br />
<div class="at-share-btn-elements" style="box-sizing: border-box;">
<a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-facebook" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #3b5998; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-facebook-1" class="at-icon at-icon-facebook" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><path d="M22 5.16c-.406-.054-1.806-.16-3.43-.16-3.4 0-5.733 1.825-5.733 5.17v2.882H9v3.913h3.837V27h4.604V16.965h3.823l.587-3.913h-4.41v-2.5c0-1.123.347-1.903 2.198-1.903H22V5.16z" fill-rule="evenodd"></path></g></svg></span></a><a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-twitter" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #1da1f2; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-twitter-2" class="at-icon at-icon-twitter" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><path d="M27.996 10.116c-.81.36-1.68.602-2.592.71a4.526 4.526 0 0 0 1.984-2.496 9.037 9.037 0 0 1-2.866 1.095 4.513 4.513 0 0 0-7.69 4.116 12.81 12.81 0 0 1-9.3-4.715 4.49 4.49 0 0 0-.612 2.27 4.51 4.51 0 0 0 2.008 3.755 4.495 4.495 0 0 1-2.044-.564v.057a4.515 4.515 0 0 0 3.62 4.425 4.52 4.52 0 0 1-2.04.077 4.517 4.517 0 0 0 4.217 3.134 9.055 9.055 0 0 1-5.604 1.93A9.18 9.18 0 0 1 6 23.85a12.773 12.773 0 0 0 6.918 2.027c8.3 0 12.84-6.876 12.84-12.84 0-.195-.005-.39-.014-.583a9.172 9.172 0 0 0 2.252-2.336" fill-rule="evenodd"></path></g></svg></span></a><a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-google_plusone_share" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #dc4e41; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-google_plusone_share-3" class="at-icon at-icon-google_plusone_share" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><path d="M12 15v2.4h3.97c-.16 1.03-1.2 3.02-3.97 3.02-2.39 0-4.34-1.98-4.34-4.42s1.95-4.42 4.34-4.42c1.36 0 2.27.58 2.79 1.08l1.9-1.83C15.47 9.69 13.89 9 12 9c-3.87 0-7 3.13-7 7s3.13 7 7 7c4.04 0 6.72-2.84 6.72-6.84 0-.46-.05-.81-.11-1.16H12zm15 0h-2v-2h-2v2h-2v2h2v2h2v-2h2v-2z" fill-rule="evenodd"></path></g></svg></span></a><a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-whatsapp" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #4dc247; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-whatsapp-4" class="at-icon at-icon-whatsapp" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><path d="M19.11 17.205c-.372 0-1.088 1.39-1.518 1.39a.63.63 0 0 1-.315-.1c-.802-.402-1.504-.817-2.163-1.447-.545-.516-1.146-1.29-1.46-1.963a.426.426 0 0 1-.073-.215c0-.33.99-.945.99-1.49 0-.143-.73-2.09-.832-2.335-.143-.372-.214-.487-.6-.487-.187 0-.36-.043-.53-.043-.302 0-.53.115-.746.315-.688.645-1.032 1.318-1.06 2.264v.114c-.015.99.472 1.977 1.017 2.78 1.23 1.82 2.506 3.41 4.554 4.34.616.287 2.035.888 2.722.888.817 0 2.15-.515 2.478-1.318.13-.33.244-.73.244-1.088 0-.058 0-.144-.03-.215-.1-.172-2.434-1.39-2.678-1.39zm-2.908 7.593c-1.747 0-3.48-.53-4.942-1.49L7.793 24.41l1.132-3.337a8.955 8.955 0 0 1-1.72-5.272c0-4.955 4.04-8.995 8.997-8.995S25.2 10.845 25.2 15.8c0 4.958-4.04 8.998-8.998 8.998zm0-19.798c-5.96 0-10.8 4.842-10.8 10.8 0 1.964.53 3.898 1.546 5.574L5 27.176l5.974-1.92a10.807 10.807 0 0 0 16.03-9.455c0-5.958-4.842-10.8-10.802-10.8z" fill-rule="evenodd"></path></g></svg></span></a><a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-telegram" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #0088cc; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-telegram-5" class="at-icon at-icon-telegram" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><g fill-rule="evenodd"></g><path d="M15.02 20.814l9.31-12.48L9.554 17.24l1.92 6.42c.225.63.114.88.767.88l.344-5.22 2.436 1.494z" opacity=".6"></path><path d="M12.24 24.54c.504 0 .727-.234 1.008-.51l2.687-2.655-3.35-2.054-.344 5.22z" opacity=".3"></path><path d="M12.583 19.322l8.12 6.095c.926.52 1.595.25 1.826-.874l3.304-15.825c.338-1.378-.517-2.003-1.403-1.594L5.024 14.727c-1.325.54-1.317 1.29-.24 1.625l4.98 1.58 11.53-7.39c.543-.336 1.043-.156.633.214"></path></g></svg></span></a><a class="at-icon-wrapper at-share-btn at-svc-compact" href="https://www.blogger.com/null" role="button" style="background-color: #ff6550; border-radius: 0px; border: 0px; box-sizing: border-box; color: white; cursor: pointer; display: inline-block; font-family: 'helvetica neue', helvetica, arial, sans-serif; line-height: 0; margin: 0px 2px 5px; outline: none; overflow: hidden; padding: 5px; transition: all 0.2s ease-in-out;" tabindex="1"><span class="at4-visually-hidden" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clip: rect(1px 1px 1px 1px); overflow: hidden; padding: 0px; position: absolute;"></span><span class="at-icon-wrapper" style="box-sizing: border-box; cursor: pointer; display: inline-block; float: left; height: 32px; line-height: 32px; overflow: hidden; width: 32px;"><svg aria-labelledby="at-svg-addthis-6" class="at-icon at-icon-addthis" role="img" style="fill: rgb(255, 255, 255); height: 32px; width: 32px;" version="1.1" viewbox="0 0 32 32" xmlns:xlink="http://www.w3.org/1999/xlink" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><g><path d="M18 14V8h-4v6H8v4h6v6h4v-6h6v-4h-6z" fill-rule="evenodd"></path></g></svg></span></a></div>
</div>
</div>
<div style="box-sizing: border-box; color: #010101; line-height: 1.8; margin-bottom: 1rem;">
</div>
</div>
</div>
<div class="row g-my-15" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #2c2f37; display: flex; flex-wrap: wrap; line-height: 22.4px; margin-bottom: 1.07143rem !important; margin-left: -15px; margin-right: -15px; margin-top: 1.07143rem !important;">
<div class="col-md-8 texto-noticia g-px-0" style="-webkit-box-flex: 0; box-sizing: border-box; color: #010101; flex: 0 0 66.6667%; line-height: 2rem !important; max-width: 66.6667%; min-height: 1px; padding-left: 0px !important; padding-right: 0px !important; position: relative; width: 657.328px;">
<ul style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1rem; margin-top: 0px; padding-left: 0px;"><span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">
<li class="list-inline-item" style="box-sizing: border-box; display: inline-block; margin-right: 0.5rem;"><div class="h6 font-weight-bold rv-color-base g-pa-0 g-mb-8" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700 !important; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 0.57143rem !important; padding: 0px !important;">
MANEL LÓPEZ</div>
</li>
 
<li class="list-inline-item" style="box-sizing: border-box; display: inline-block;">| </li>
</span></ul>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Tot sembla haver canviat amb la moció de censura i posterior elecció del secretari general del PSOE Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. El fetitxe del diàleg, com una mena de poder sobrenatural, s’ha instal·lat en el centre tant de la política catalana com de l’espanyola. Hi haurà trobada entre el president de la Catalunya autonòmica i el president del regne d’Espanya el 9 de juliol. Torra i Puigdemont demanen diàleg sense «condicions prèvies». Ingenuïtat o claudicació mal dissimulada. </span></div>
<div class="float-right g-width-250--sm g-max-width-250--sm ml-5--sm g-mb-20" style="box-sizing: border-box; float: right !important; margin-bottom: 1.42857rem !important; margin-left: 3rem !important; max-width: 250px; width: 250px;">
<div class="g-font-size-94 rv-color-base g-mt-30 font-weight-bold" style="box-sizing: border-box; color: #ec4f2c; font-weight: 700 !important; line-height: 20px; margin-top: 2.14286rem !important;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“</span></div>
<div class="rv-destacado-noticia h4 font-weight-bold" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700 !important; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 0.5rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">«La carta de Mas, Puigdemont i Torra a Felip VI és la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat»</span></div>
</div>
<br />
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
</div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Les condicions prèvies ja fa temps que les ha imposat l’estat espanyol sobre Catalunya i no sembla pas que hagin de desaparèixer ara com ara. L’èxit del fetitxe del diàleg entre el conjunt de les forces polítiques que han dirigit el procés no fa més que certificar que les condicions que ha imposat l’estat espanyol a Catalunya, tant abans com després de l’1 d’octubre de 2017, lluny de diluir-se es troben més que consolidades. La carta d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra a Felip VI és, si es vol, la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat a Catalunya. Els presidents demanen a Felip VI ni més ni menys que escolti els catalans sense «apriorismes ni prejudicis» i que ajudi a «facilitar un procés d’obertura, modernització i prevalença democràtica». Ho demanen, ni més ni menys, que al capità general de les forces armades espanyoles de terra, mar i aire.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<img alt="Resultat d'imatges de regim 78" height="266" src="http://www.peldretadecidir.cat/media/k2/items/cache/5d7e022bfc88ea606725533249e32b08_XL.jpg" width="400" /></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">En alguns casos de manera volguda i en d’altres forçada, el conjunt de forces polítiques que han encapçalat el procés i el mateix govern de la Generalitat han optat per formar part d’un nou consens, d’un nou consens que reformarà l’estatu quo i que permetrà, en última instància, mantenir allò essencial del règim del 78. Només des d’aquesta perspectiva pren tot el sentit la posició dels partits sobiranistes a Madrid, la formació i les prioritats de l’actual govern de la Generalitat, l’apel·lació permanent al diàleg i al pacte o les diverses declaracions públiques, ja siguin avalant la proposta autonomista del Cercle d’Economia o demanant la col·laboració del govern espanyol en el desplegament de la política exterior.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">El nou govern espanyol presidit per Pedro Sànchez pot ser analitzat com la segona etapa d’un procés de recomposició de l’Estat amb capacitat d’inserir les elits i una majoria del sobiranisme en un fictici projecte de reforma homeopàtica d’Espanya. La renovada assumpció de la retòrica del diàleg, del debat, del restabliment de ponts entre el sobiranisme governamental i el govern d’Espanya així ho indica. Ens trobem davant la construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què hi tindran cabuda governs i majories formalment independentistes, formalment republicanes, però en què els pactes d’Estat seran la pedra angular que marcaran la referència de fins on es pot arribar i quins límits no es poden traspassar. És a dir, el govern català podrà continuar mantenint la retòrica republicana, podrà continuar apel·lant a l’exercici de l’autodeterminació i podrà continuar parlant de l’esperit de l’1 d’octubre, però fent-ho des del marc de la relació normalitzada amb el govern espanyol, des de la pacificació de la política, des de l’obediència a la legalitat autonòmica espanyola acabarà essent un element més del nou consens que donarà renovada estabilitat al Regne d’Espanya. Per dir-ho ras i curt, un govern formalment independentista, amb pàtina republicana, acabarà en la pràctica actuant com una garantia d’ordre i estabilitat de l’Estat.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">D’aquesta manera, bona part del contingut rupturista de l’independentisme, configurat a partir dels avatars de la reforma estatutària i de l’impacte de la crisi econòmica, quedarà desactivat. Completament mediatitzat per la política en majúscules, negociada i pactada, de govern a govern, l’estímul rupturista de l’1 d’octubre i la mateixa demanda d’autodeterminació i independència acabaran justificant les polítiques autònomiques gradualistes. De fet això no seria cap novetat. La llei de pressupostos de la Generalitat del 2017 ja va ser aprovada amb els vots de la CUP precisament recorrent al xantatge de la celebració del referèndum.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">La qüestió important és preguntar-se perquè tant el govern català com la majoria del sobiranisme semblen més que disposats a formar part d’aquest nou consens de normalització, reforma i estabilització de l’Estat després de tot el que ha passat els darrers deu mesos? Per què després de la violència policial, la repressió, la intervenció centralista del 155, els exilis i la presó hom està disposat a formar part de la normalització de la vida política i a fabular amb la idea d’un nou referèndum pactat i negociat? Hi ha, com a mínim, dos elements que permeten explicar-ho. El primer, l’estratègia de l’Estat davant el component rupturista de l’independentisme ha estat clarament efectiu. La iniciativa i la mobilització popular independentista que va inquietar profundament l’Estat la tardor de 2017 va suposar l’activació de tots els mecanismes de l’Estat profund: des de la violència policial, la judicialització i la intervenció centralista fins a la creació d’una atmosfera feixistitzant, amb Ciutadans com a ariet, que va permetre, i encara permet, justificar qualsevol acció involucionista. Precisament l’existència d’aquesta primera fase de l’estratègia de l’Estat és la que ara ha permès activar la cara amable de la recomposició del règim del 78 amb l’operació de Pedro Sànchez. El segon, la desconfiança i el temor per part de la majoria de les forces polítiques sobiranistes que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre i situés el conflicte en un terreny de confrontació amb l’Estat que en cap cas estaven disposades a assumir. Aquesta ha estat una constant de tot el procés. L’acció popular, la mobilització popular, sempre s’ha observat amb desconfiança quan ha gaudit d’autonomia pròpia i no ha estat monitoritzada ni tutelada per la majoria governamental sobiranista. L’impacte del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 8 de novembre va tenir a veure precisament amb aquesta autonomia de la mobilització popular, que convertia en versemblant qualsevol escenari de ruptura. </span></div>
<div class="float-right g-width-250--sm g-max-width-250--sm ml-5--sm g-mb-20" style="box-sizing: border-box; float: right !important; margin-bottom: 1.42857rem !important; margin-left: 3rem !important; max-width: 250px; width: 250px;">
<div class="g-font-size-94 rv-color-base g-mt-30 font-weight-bold" style="box-sizing: border-box; color: #ec4f2c; font-weight: 700 !important; line-height: 20px; margin-top: 2.14286rem !important;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">“</span></div>
<div class="rv-destacado-noticia h4 font-weight-bold" style="box-sizing: border-box; font-weight: 700 !important; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 0.5rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">«La majoria de les forces polítiques sobiranistes van témer que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre»</span></div>
</div>
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;"> </span><img alt="Resultat d'imatges de regim 78" src="https://encrypted-tbn0.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSEsv7-ft2FvagVYoOzTvTFPvM547w-9JFjI6HYVq0rWnvRrxqHig" /><br />
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
</div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">La combinació d’aquests dos elements explica en bona mesura el punt en què ens trobem. La construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què precisament participa el sobiranisme amb la demanda del referèndum pactat, li atorgarà una legitimitat que pot pensar-se perllongada. Aquest va ser el gran èxit de la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària: generar un consens en què uns naturalment hi guanyaven i els altres hi perdien, però que era, al cap i a la fi, compartit per gairebé totes les forces polítiques, catalanes i espanyoles, i per tant difícilment impugnable, amb èxit i llargament durador.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; line-height: 2rem !important; margin-bottom: 1rem;">
<span style="font-family: "arial" , "helvetica" , sans-serif;">Manel López (Historiador i membre del Consell editorial de la Jornada)</span></div>
</div>
</div>

L’operació reformista del règim del 78

Il·lustració: Maria Romero

MANEL LÓPEZ

Tot sembla haver canviat amb la moció de censura i posterior elecció del secretari general del PSOE Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. El fetitxe del diàleg, com una mena de poder sobrenatural, s’ha instal·lat en el centre tant de la política catalana com de l’espanyola. Hi haurà trobada entre el president de la Catalunya autonòmica i el president del regne d’Espanya el 9 de juliol. Torra i Puigdemont demanen diàleg sense «condicions prèvies». Ingenuïtat o claudicació mal dissimulada.

“

«La carta de Mas, Puigdemont i Torra a Felip VI és la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat»

Les condicions prèvies ja fa temps que les ha imposat l’estat espanyol sobre Catalunya i no sembla pas que hagin de desaparèixer ara com ara. L’èxit del fetitxe del diàleg entre el conjunt de les forces polítiques que han dirigit el procés no fa més que certificar que les condicions que ha imposat l’estat espanyol a Catalunya, tant abans com després de l’1 d’octubre de 2017, lluny de diluir-se es troben més que consolidades. La carta d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Joaquim Torra a Felip VI és, si es vol, la manifestació tragicòmica de l’èxit de la imposició de les condicions de l’estat a Catalunya. Els presidents demanen a Felip VI ni més ni menys que escolti els catalans sense «apriorismes ni prejudicis» i que ajudi a «facilitar un procés d’obertura, modernització i prevalença democràtica». Ho demanen, ni més ni menys, que al capità general de les forces armades espanyoles de terra, mar i aire.

En alguns casos de manera volguda i en d’altres forçada, el conjunt de forces polítiques que han encapçalat el procés i el mateix govern de la Generalitat han optat per formar part d’un nou consens, d’un nou consens que reformarà l’estatu quo i que permetrà, en última instància, mantenir allò essencial del règim del 78. Només des d’aquesta perspectiva pren tot el sentit la posició dels partits sobiranistes a Madrid, la formació i les prioritats de l’actual govern de la Generalitat, l’apel·lació permanent al diàleg i al pacte o les diverses declaracions públiques, ja siguin avalant la proposta autonomista del Cercle d’Economia o demanant la col·laboració del govern espanyol en el desplegament de la política exterior.

El nou govern espanyol presidit per Pedro Sànchez pot ser analitzat com la segona etapa d’un procés de recomposició de l’Estat amb capacitat d’inserir les elits i una majoria del sobiranisme en un fictici projecte de reforma homeopàtica d’Espanya. La renovada assumpció de la retòrica del diàleg, del debat, del restabliment de ponts entre el sobiranisme governamental i el govern d’Espanya així ho indica. Ens trobem davant la construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què hi tindran cabuda governs i majories formalment independentistes, formalment republicanes, però en què els pactes d’Estat seran la pedra angular que marcaran la referència de fins on es pot arribar i quins límits no es poden traspassar. És a dir, el govern català podrà continuar mantenint la retòrica republicana, podrà continuar apel·lant a l’exercici de l’autodeterminació i podrà continuar parlant de l’esperit de l’1 d’octubre, però fent-ho des del marc de la relació normalitzada amb el govern espanyol, des de la pacificació de la política, des de l’obediència a la legalitat autonòmica espanyola acabarà essent un element més del nou consens que donarà renovada estabilitat al Regne d’Espanya. Per dir-ho ras i curt, un govern formalment independentista, amb pàtina republicana, acabarà en la pràctica actuant com una garantia d’ordre i estabilitat de l’Estat.

D’aquesta manera, bona part del contingut rupturista de l’independentisme, configurat a partir dels avatars de la reforma estatutària i de l’impacte de la crisi econòmica, quedarà desactivat. Completament mediatitzat per la política en majúscules, negociada i pactada, de govern a govern, l’estímul rupturista de l’1 d’octubre i la mateixa demanda d’autodeterminació i independència acabaran justificant les polítiques autònomiques gradualistes. De fet això no seria cap novetat. La llei de pressupostos de la Generalitat del 2017 ja va ser aprovada amb els vots de la CUP precisament recorrent al xantatge de la celebració del referèndum.

La qüestió important és preguntar-se perquè tant el govern català com la majoria del sobiranisme semblen més que disposats a formar part d’aquest nou consens de normalització, reforma i estabilització de l’Estat després de tot el que ha passat els darrers deu mesos? Per què després de la violència policial, la repressió, la intervenció centralista del 155, els exilis i la presó hom està disposat a formar part de la normalització de la vida política i a fabular amb la idea d’un nou referèndum pactat i negociat? Hi ha, com a mínim, dos elements que permeten explicar-ho. El primer, l’estratègia de l’Estat davant el component rupturista de l’independentisme ha estat clarament efectiu. La iniciativa i la mobilització popular independentista que va inquietar profundament l’Estat la tardor de 2017 va suposar l’activació de tots els mecanismes de l’Estat profund: des de la violència policial, la judicialització i la intervenció centralista fins a la creació d’una atmosfera feixistitzant, amb Ciutadans com a ariet, que va permetre, i encara permet, justificar qualsevol acció involucionista. Precisament l’existència d’aquesta primera fase de l’estratègia de l’Estat és la que ara ha permès activar la cara amable de la recomposició del règim del 78 amb l’operació de Pedro Sànchez. El segon, la desconfiança i el temor per part de la majoria de les forces polítiques sobiranistes que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre i situés el conflicte en un terreny de confrontació amb l’Estat que en cap cas estaven disposades a assumir. Aquesta ha estat una constant de tot el procés. L’acció popular, la mobilització popular, sempre s’ha observat amb desconfiança quan ha gaudit d’autonomia pròpia i no ha estat monitoritzada ni tutelada per la majoria governamental sobiranista. L’impacte del 20 de setembre, de l’1 d’octubre, del 3 d’octubre i del 8 de novembre va tenir a veure precisament amb aquesta autonomia de la mobilització popular, que convertia en versemblant qualsevol escenari de ruptura.

“

«La majoria de les forces polítiques sobiranistes van témer que l’autonomia de la mobilització popular els passés per sobre»

La combinació d’aquests dos elements explica en bona mesura el punt en què ens trobem. La construcció d’un nou consens de reformulació del règim del 78 en què precisament participa el sobiranisme amb la demanda del referèndum pactat, li atorgarà una legitimitat que pot pensar-se perllongada. Aquest va ser el gran èxit de la transició de la dictadura a la monarquia parlamentària: generar un consens en què uns naturalment hi guanyaven i els altres hi perdien, però que era, al cap i a la fi, compartit per gairebé totes les forces polítiques, catalanes i espanyoles, i per tant difícilment impugnable, amb èxit i llargament durador.

Manel López (Historiador i membre del Consell editorial de la Jornada)

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<img alt="Revolució o decadència?" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/quemalimentaomundo-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="Revolució o decadència?" /></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: 'Open Sans', sans-serif; font-size: 14px; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Introducció</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Karl Marx és un pensador gegant, no només per al segle XIX, sinó encara més per comprendre el nostre temps contemporani. Cap altre intent de desenvolupar una comprensió de la societat ha estat tan fèrtil, sempre que els “marxistes” van anar més enllà de la “marxologia” (simplement repetir el que Marx va poder escriure en relació amb el seu propi temps) i, en canvi, perseguiren el seu mètode d’acord amb els nous desenvolupaments de la història. El mateix Marx va desenvolupar i revisar contínuament els seus punts de vista al llarg de la seva vida.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright size-full wp-image-22556" height="224" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/marx.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="225" />Marx mai va reduir el capitalisme a un nou mode de producció. Va considerar totes les dimensions de la societat capitalista moderna, entenent que la llei del valor no només regula l’acumulació capitalista, sinó que regula tots els aspectes de la civilització moderna. Aquesta perspectiva única li va permetre oferir el primer enfocament científic que relacionés les relacions socials amb l’àmbit més ampli de l’antropologia. En aquesta perspectiva, va incloure en les seves anàlisis el que avui s’anomena “ecologia”, redescoberta un segle després de Marx. John Bellamy Foster, millor que cap altre, ha desenvolupat intel·ligentment aquesta intuïció inicial de Marx.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
He donat prioritat a una altra intuïció de Marx, relacionada amb el futur de la globalització. Des de la meva tesi doctoral el 1957 fins al meu últim llibre, he dedicat els meus esforços al desenvolupament  desigual derivat d’una formulació globalitzada de la llei d’acumulació. Vaig derivar d’ella una explicació de les revolucions en nom del socialisme a partir de les perifèries del sistema global. La contribució de Paul Baran i Paul Sweezy, que hi introduiren el concepte de plusvàlua, ha estat decisiva en el meu intent.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
També comparteixo una altra intuïció de Marx, expressada clarament ja en 1848 i reformulada fins als darrers escrits, segons la qual el capitalisme representa només un breu parèntesi d’història; la seva funció històrica és crear en poc temps (un segle) les condicions que exigeixen el pas del comunisme, entès com un estadi superior de la civilització.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Marx afirma en el Manifest (1848) que la lluita de classes sempre resulta “ja sigui en una reconstitució revolucionària de la societat en general o en la ruïna comuna de les classes contendents”. Aquesta sentència ha estat al capdavant del meu pensament durant molt de temps.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Per això, ofereixo les meves reflexions sobre “La revolució o la decadència?”, El capítol final del meu proper llibre per al bicentenari del naixement de Marx.</div>
<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: 'Roboto Slab', serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: center;">
1.</h2>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
El moviment obrer i socialista s’ha basat en una visió d’una sèrie de revolucions que comencen als països capitalistes avançats. Des de les crítiques que Marx i Frederick Engels feien dels programes de la socialdemocràcia alemanya fins a les conclusions derivades del bolxevisme a partir de l’experiència de la revolució russa, el moviment obrer i socialista mai no ha concebut la transició al socialisme a escala mundial per cap altre camí.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-22546" height="210" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/vive-le-commune-300x210.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/vive-le-commune-300x210.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/vive-le-commune-620x435.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/vive-le-commune.jpg 746w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />No obstant això, durant els últims setanta-cinc anys, la transformació del món ha pres altres camins. La perspectiva de la revolució ha desaparegut dels horitzons de l’Occident avançat, mentre que les revolucions socialistes s’han limitat a la perifèria del sistema. Aquestes han inaugurat avenços d’ambigüitat suficient perquè algunes persones només els vegin com un escenari en l’expansió del capitalisme a escala mundial. Una anàlisi del sistema en termes de desenvolupament desigual intenta donar una resposta diferent. A partir del sistema imperialista contemporani, aquesta anàlisi ens obliga a considerar també la naturalesa i el significat del desigual desenvolupament en etapes històriques anteriors.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La història comparada de la transició d’un mode de producció a un altre exigeix plantejar la qüestió del mode de transició en termes generals i teòrics. Així, les similituds entre la situació actual i l’època del final de l’Imperi Romà han portat a aquells historiadors que no són partidaris del materialisme històric a traçar paral·lelismes entre les dues situacions. D’altra banda, una certa interpretació dogmàtica del marxisme ha utilitzat la terminologia del materialisme històric per enfosquir el pensament sobre aquest tema. Així, els historiadors soviètics van parlar de la “decadència de Roma”, tot plantejant la “revolució socialista” com l’única forma de substitució de les noves relacions de producció per les relacions capitalistes. La següent anàlisi comparativa de la forma i el contingut de les crisis antigues i capitalistes en les relacions de producció aborda aquest assumpte. Les diferències entre aquestes dues crisis justifiquen tractar-ne una en termes de “decadència” i l’altra en termes de “revolució”?</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
El meu argument central és que existeix un paral·lel definitiu entre aquestes dues crisis. En ambdós casos, el sistema està en crisi perquè la centralització de la plusvàlua que organitza és excessiva, és a dir, avança a les relacions de producció que la sustenten. Així, el desenvolupament de les forces productives en la perifèria del sistema necessita la ruptura del sistema i la substitució d’un sistema descentralitzat per a la recollida i la utilització de la plusvàlua.</div>
<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: 'Roboto Slab', serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: center;">
2.</h2>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La tesi més comunament acceptada dins del materialisme històric és la de la successió de tres modes de producció: el mode esclau, el mode feudal i el mode capitalista. En aquest marc, la decadència de Roma seria només l’expressió de la transició de l’esclavitud a la servitud. Encara queda per explicar per què no parlem d’una “revolució feudal” quan parlem de revolucions burgeses i socialistes.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright wp-image-22557" height="181" sizes="(max-width: 249px) 100vw, 249px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/esclaus-roma-300x218.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/esclaus-roma-300x218.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/esclaus-roma.jpg 400w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="249" />Considero que aquesta formulació Occident-cèntrica, en la seva sobregeneralització de les característiques específiques de la història d’Occident i el seu rebuig a la història d’altres pobles en totes les seves particularitats. Optant per derivar les lleis del materialisme històric a partir de l’experiència universal, he proposat una formulació alternativa d’un mode precapitalista, el mode tributari, al qual tendeixen totes les societats de classes. La història d’Occident -la construcció de l’antiguitat romana, la seva desintegració, l’establiment de l’Europa feudal i, finalment, la cristal·lització dels estats absolutistes en el període mercantilista- expressen d’una forma particular la mateixa tendència bàsica que s’expressa en un altre lloc la construcció menys discontínua dels estats complets, tributaris, dels quals la Xina és l’expressió més forta. El mode esclau no és universal, com ho són els modes tributari i capitalista; és particular i apareix estrictament en relació amb l’extensió de les relacions mercantils. A més, el mode feudal és la forma primitiva i incompleta del mode tributari.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Aquesta hipòtesi observa l’establiment i posterior desintegració de Roma com un intent prematur de la construcció tributària. El nivell de desenvolupament de les forces productives no requeria centralització tributària a escala de l’Imperi Romà. Aquest primer intent abortiu va ser seguit per una transició forçada a través de la fragmentació feudal, sobre la base de la qual es va restablir una vegada més la centralització en el marc de les monarquies absolutistes d’Occident. Només llavors el mode de producció a Occident s’apropa al model tributari complet. A més, va ser només amb el començament d’aquesta etapa que el nivell anterior de desenvolupament de les forces productives a Occident va assolir el de la forma tributària completa de la Xina imperial; això és, sens dubte, cap coincidència.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
L’endarreriment d’Occident, expressat per l’avortament de Roma i per la fragmentació feudal, li va donar sens dubte el seu avantatge històric. De fet, la combinació d’elements específics de l’antic mode tributari i de modes comunals bàrbars caracteritza el feudalisme i li dóna a Occident la seva flexibilitat. Això explica la rapidesa amb què Europa va passar per la fase tributària completa, superant ràpidament el nivell de desenvolupament de les forces productives d’Occident, que va avançar i va passar al capitalisme. Aquesta flexibilitat i velocitat contrastaven amb l’evolució relativament rígida i lenta dels modes tributaris complets d’Orient.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Sens dubte, el cas romà-occidental no és l’únic exemple d’una construcció tributària abortiva. Podem identificar almenys altres tres casos d’aquest tipus, cadascun amb les seves pròpies condicions específiques: el cas bizantí-àrab-otomà, el cas indi, el cas Mongol. En cadascun d’aquests casos, els intents d’instal·lar els sistemes tributaris de centralització estaven massa per davant dels requeriments del desenvolupament de les forces productives per establir-se amb fermesa. En cada cas, les formes de centralització eren probablement combinacions específiques de mitjans estatals, para-feudals i mercantils. En l’estat islàmic, per exemple, la centralització mercantil va tenir un paper decisiu. Les successives fallides de l’Índia han d’estar relacionades amb el contingut de la ideologia hindú, que he contrastat amb el confucianisme. Pel que fa a la centralització de l’imperi de Genghis Khan, va ser, com sabem, extremadament breu.</div>
<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: 'Roboto Slab', serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: center;">
3.</h2>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
El sistema imperialista contemporani també és un sistema de centralització de la plusvàlua a escala mundial. Aquesta centralització opera sobre la base de les lleis fonamentals del mode capitalista i en les condicions de domini sobre els modes precapitalistes de la perifèria del subjecte. He formulat la llei de l’acumulació de capital a escala mundial com una forma d’expressió de la llei de valor que opera en aquesta escala. El sistema imperialista per a la centralització del valor es caracteritza per l’acceleració de l’acumulació i pel desenvolupament de les forces productives en el centre del sistema, mentre que a la perifèria aquestes són endarrerides i deformades. El desenvolupament i el subdesenvolupament són dos costats de la mateixa moneda.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright wp-image-22548" height="274" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/anticolonial-300x345.gif" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="238" />Així, podem veure que el desenvolupament ulterior de les forces productives a la perifèria requereix la destrucció del sistema imperialista de centralització de la plusvàlua. Una fase necessària de descentralització, l’establiment de la transició socialista dins les nacions, ha de precedir a la reunificació en un nivell superior de desenvolupament, que constituiria una societat planetària sense classes. Aquesta tesi central té diverses conseqüències per a la teoria i l’estratègia de la transició socialista.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
A la perifèria, la transició socialista no és diferent de l’alliberament nacional. S’ha aclarit que aquest darrer és impossible sota el lideratge burgès local i, per tant, esdevé una etapa democràtica en el procés de la revolució ininterrompuda per etapes dirigides per les masses camperoles i obreres. Aquesta fusió dels objectius de l’alliberament nacional i el socialisme genera al seu torn una sèrie de nous problemes que hem d’avaluar. Perquè l’èmfasi es desplaça d’un aspecte a l’altre, a causa del qual el moviment real de la societat alterna el progrés i la regressió, l’ambivalència i l’alienació, particularment en la forma nacionalista. Aquí també podem fer una comparació amb l’actitud dels bàrbars cap a l’Imperi romà: eren ambivalents cap a ella, sobretot en la seva imitació formal, fins i tot esclavista, del model romà contra el qual es revoltaven.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Al mateix temps, s’intensifica el caràcter parasitari de la societat central. En alguns, el tribut imperial va corrompre els plebeus i va paralitzar la seva revolta. A les societats del centre imperialista, una porció creixent de la població es beneficia d’un treball improductiu i de posicions privilegiades, concentrats allà pels efectes de la desigual divisió internacional del treball. Per tant, és més difícil imaginar la seva desconnexió del sistema imperialista i la formació d’una aliança antiimperialista capaç d’anul·lar l’aliança hegemònica i d’inaugurar la transició al socialisme</div>
<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: 'Roboto Slab', serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: center;">
4.</h2>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La introducció de noves relacions de producció sembla més senzilla a la perifèria que al centre del sistema. A l’Imperi Romà, les relacions feudals van arrelar ràpidament a Gal·les i Alemanya, però només amb lentitud a Itàlia i a l’est. Fou Roma la que va inventar la servitud que va substituir l’esclavitud. Però l’autoritat feudal es va desenvolupar en un altre lloc i les relacions feudals mai es van desenvolupar completament a Itàlia.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright wp-image-22554" height="394" sizes="(max-width: 241px) 100vw, 241px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tricontinental-300x490.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tricontinental-300x490.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tricontinental.jpg 306w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="241" />Avui, el sentiment de revolta latent contra les relacions capitalistes és molt fort al centre, però és impotent. Les persones volen “canviar les seves vides”, però ni tan sols poden canviar el govern. D’aquesta manera, el progrés es produeix en l’àmbit de la vida social més que en l’organització de la producció i l’estat. La revolució silenciosa en l’estil de vida, la ruptura de la família, el col·lapse dels valors burgesos demostren aquest aspecte contradictori del procés. A la perifèria, sovint els costums i les idees estan molt menys avançats, però tot i així els estats socialistes hi foren establerts.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La tradició marxista vulgar ha efectuat una reducció mecanicista de la dialèctica del canvi social. La revolució, el contingut objectiu de la qual és l’abolició de velles relacions de producció i l’establiment de noves relacions, condició prèvia per al desenvolupament ulterior de les forces productives, es converteix en una llei natural: l’aplicació al domini social de la llei per la qual la quantitat es converteix en qualitat. La lluita de classes revela aquesta necessitat objectiva: només l’avantguarda -el partit- està per sobre del frau, fa i domina la història, es desaliena. El moment polític que defineix la revolució és aquell en què l’avantguarda s’apodera de l’estat. El leninisme en si mateix no està totalment desproveït del reduccionisme positivista del marxisme de la Segona Internacional.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Aquesta teoria que separa l’avantguarda de la classe no és aplicable a les revolucions del passat. La revolució burgesa no va prendre aquesta forma: en aquesta, la burgesia va cooptar la lluita dels camperols contra els senyors feudals. La ideologia que els va permetre fer això, lluny de ser un mitjà de manipulació, era en si mateixa alienant. En aquest sentit, no hi havia cap «revolució burgesa» -el terme en si mateix és producte de la ideologia burgesa- sinó només una lluita de classes dirigida per la burgesia o, com a molt, de vegades una revolució camperola cooptada per la burgesia. Encara menys podem parlar de la “revolució feudal”, on la transició es va fer inconscientment.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
La revolució socialista serà d’un tipus diferent, suposa una consciència desalienadora, ja que preveurà per primera vegada l’abolició de tota explotació i no la substitució de les noves formes d’explotació. Però això només serà possible si la ideologia que l’anima és una altra  cosa que no sigui la consciència requerida pel desenvolupament de les forces productives. No cal dir, de fet, que la forma de producció estatista, com una nova forma de relació d’explotació, no és una resposta possible als requisits d’aquest desenvolupament</div>
<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: 'Roboto Slab', serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px; text-align: center;">
<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">5.</span></h2>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Només la gent fa la seva pròpia història. Ni els animals ni els objectes inanimats controlen la seva pròpia evolució; en són subjectes. El concepte de praxis és propi de la societat, com a expressió de la síntesi del determinisme i la intervenció humana. La relació dialèctica de la infraestructura i la superestructura també és pròpia de la societat i no té cap equivalent en la naturalesa. Aquesta relació no és unilateral. La superestructura no és el reflex de les necessitats de la infraestructura. Si fos així, la societat sempre quedaria alienada i no veig com podria alliberar-se.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-22552" height="267" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/pobles-300x267.png" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/pobles-300x267.png 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/pobles.png 556w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Per això, proposo distingir entre dos tipus de transició qualitativament diferents d’un mode a un altre. Quan la transició es fa inconscientment o per una consciència alienada, és a dir, quan la ideologia de les classes impulsores no els permet dominar el procés de canvi, aquest últim sembla estar operant com un canvi natural, amb la ideologia com a part de la naturalesa. Per a aquest tipus de transició, podem aplicar l’expressió “model de decadència”. Per contra, si i només si la ideologia expressa la dimensió total i real del canvi desitjat, podem parlar de revolució.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
És la revolució socialista en què la nostra era es troba implicada del tipus decadent o revolucionari? Sens dubte, no podem respondre definitivament aquesta qüestió. En certs aspectes, la transformació del món modern incontestablement té un caràcter revolucionari tal com s’ha definit anteriorment. La Comuna de París i les revolucions a Rússia i Xina (i en particular la Revolució Cultural) han estat moments d’intensa consciència social desalienadora. Però no estem implicats en un altre tipus de transició? Les dificultats que dificulten avui la desconnexió dels països imperialistes i l’impacte negatiu d’això en els països perifèrics que segueixen la via socialista (que condueixen a una possible restauració capitalista, evolucions cap a un mode estatista, regressió, alienació nacionalista, etc.). posen en qüestió l’antic model bolxevic.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Algunes persones es resignen a això i creuen que el nostre temps no és pas de la transició socialista sinó de l’expansió mundial del capitalisme que, a partir d’aquest “petit racó d’Europa”, comença a estendre’s cap al sud i l’est. Al final d’aquesta transferència, la fase imperialista sembla no ser l’última, la fase superior del capitalisme, sinó una fase de transició cap al capitalisme universal. I encara que es continuï creient que la teoria leninista de l’imperialisme és certa i que l’alliberament nacional forma part de la revolució socialista i no de la burgesia, no seria possible l’excepció, és a dir, l’aparició de nous centres capitalistes? Aquesta teoria fa èmfasi en les restauracions o les evolucions cap a un mode estatista als països de l’Est. Les caracteritza com a processos objectius d’expansió capitalista, que nome´s foren revolucions pseudo-socialistes. Aquí el marxisme apareix com una ideologia alienant que emmascara el veritable caràcter d’aquests desenvolupaments.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Els que sostenen aquesta opinió creuen que hem d’esperar fins que el nivell de desenvolupament de les forces productives del centre sigui capaç de difondre’s al món sencer abans que la qüestió de l’abolició de les classes es pugui posar en l’ordre del dia. Els europeus haurien de permetre així la creació d’una Europa supranacional perquè la superestructura de l’estat es pugui ajustar a les forces productives. Sens dubte seria necessari esperar l’establiment d’un estat planetari que correspongui al nivell de les forces productives a escala mundial, abans que es compelixin les condicions objectives per la seva substitució.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
Altres, jo mateix entre ells, veiem les coses de manera diferent. La revolució ininterrompuda per fases encara està en l’ordre del dia de la perifèria. Les restauracions en el transcurs de la transició socialista no són irrevocables. I ruptures del front imperialista no són inconcebibles en les baules febles del centre.</div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="size-full wp-image-22547 alignleft" height="185" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/amin.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: left; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 20px 10px 0px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="272" /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
*<a href="https://espaifabrica.cat/author/samin/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Samir Amin</span></a> é<em style="box-sizing: border-box;">s un economista franco-egipci, director del Fòrum del Tercer Món de Dakar</em>. Text publicat a <a href="https://monthlyreview.org/2018/05/01/revolution-or-decadence/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">Monthly Review</a> l’1 de maig de 2018. Traducció de <a href="http://laccent.cat/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">L’Accen</a></div>
</div>

Introducció

Karl Marx és un pensador gegant, no només per al segle XIX, sinó encara més per comprendre el nostre temps contemporani. Cap altre intent de desenvolupar una comprensió de la societat ha estat tan fèrtil, sempre que els “marxistes” van anar més enllà de la “marxologia” (simplement repetir el que Marx va poder escriure en relació amb el seu propi temps) i, en canvi, perseguiren el seu mètode d’acord amb els nous desenvolupaments de la història. El mateix Marx va desenvolupar i revisar contínuament els seus punts de vista al llarg de la seva vida.

Marx mai va reduir el capitalisme a un nou mode de producció. Va considerar totes les dimensions de la societat capitalista moderna, entenent que la llei del valor no només regula l’acumulació capitalista, sinó que regula tots els aspectes de la civilització moderna. Aquesta perspectiva única li va permetre oferir el primer enfocament científic que relacionés les relacions socials amb l’àmbit més ampli de l’antropologia. En aquesta perspectiva, va incloure en les seves anàlisis el que avui s’anomena “ecologia”, redescoberta un segle després de Marx. John Bellamy Foster, millor que cap altre, ha desenvolupat intel·ligentment aquesta intuïció inicial de Marx.

He donat prioritat a una altra intuïció de Marx, relacionada amb el futur de la globalització. Des de la meva tesi doctoral el 1957 fins al meu últim llibre, he dedicat els meus esforços al desenvolupament desigual derivat d’una formulació globalitzada de la llei d’acumulació. Vaig derivar d’ella una explicació de les revolucions en nom del socialisme a partir de les perifèries del sistema global. La contribució de Paul Baran i Paul Sweezy, que hi introduiren el concepte de plusvàlua, ha estat decisiva en el meu intent.

També comparteixo una altra intuïció de Marx, expressada clarament ja en 1848 i reformulada fins als darrers escrits, segons la qual el capitalisme representa només un breu parèntesi d’història; la seva funció històrica és crear en poc temps (un segle) les condicions que exigeixen el pas del comunisme, entès com un estadi superior de la civilització.

Marx afirma en el Manifest (1848) que la lluita de classes sempre resulta “ja sigui en una reconstitució revolucionària de la societat en general o en la ruïna comuna de les classes contendents”. Aquesta sentència ha estat al capdavant del meu pensament durant molt de temps.

Per això, ofereixo les meves reflexions sobre “La revolució o la decadència?”, El capítol final del meu proper llibre per al bicentenari del naixement de Marx.

1.

El moviment obrer i socialista s’ha basat en una visió d’una sèrie de revolucions que comencen als països capitalistes avançats. Des de les crítiques que Marx i Frederick Engels feien dels programes de la socialdemocràcia alemanya fins a les conclusions derivades del bolxevisme a partir de l’experiència de la revolució russa, el moviment obrer i socialista mai no ha concebut la transició al socialisme a escala mundial per cap altre camí.

No obstant això, durant els últims setanta-cinc anys, la transformació del món ha pres altres camins. La perspectiva de la revolució ha desaparegut dels horitzons de l’Occident avançat, mentre que les revolucions socialistes s’han limitat a la perifèria del sistema. Aquestes han inaugurat avenços d’ambigüitat suficient perquè algunes persones només els vegin com un escenari en l’expansió del capitalisme a escala mundial. Una anàlisi del sistema en termes de desenvolupament desigual intenta donar una resposta diferent. A partir del sistema imperialista contemporani, aquesta anàlisi ens obliga a considerar també la naturalesa i el significat del desigual desenvolupament en etapes històriques anteriors.

La història comparada de la transició d’un mode de producció a un altre exigeix plantejar la qüestió del mode de transició en termes generals i teòrics. Així, les similituds entre la situació actual i l’època del final de l’Imperi Romà han portat a aquells historiadors que no són partidaris del materialisme històric a traçar paral·lelismes entre les dues situacions. D’altra banda, una certa interpretació dogmàtica del marxisme ha utilitzat la terminologia del materialisme històric per enfosquir el pensament sobre aquest tema. Així, els historiadors soviètics van parlar de la “decadència de Roma”, tot plantejant la “revolució socialista” com l’única forma de substitució de les noves relacions de producció per les relacions capitalistes. La següent anàlisi comparativa de la forma i el contingut de les crisis antigues i capitalistes en les relacions de producció aborda aquest assumpte. Les diferències entre aquestes dues crisis justifiquen tractar-ne una en termes de “decadència” i l’altra en termes de “revolució”?

El meu argument central és que existeix un paral·lel definitiu entre aquestes dues crisis. En ambdós casos, el sistema està en crisi perquè la centralització de la plusvàlua que organitza és excessiva, és a dir, avança a les relacions de producció que la sustenten. Així, el desenvolupament de les forces productives en la perifèria del sistema necessita la ruptura del sistema i la substitució d’un sistema descentralitzat per a la recollida i la utilització de la plusvàlua.

2.

La tesi més comunament acceptada dins del materialisme històric és la de la successió de tres modes de producció: el mode esclau, el mode feudal i el mode capitalista. En aquest marc, la decadència de Roma seria només l’expressió de la transició de l’esclavitud a la servitud. Encara queda per explicar per què no parlem d’una “revolució feudal” quan parlem de revolucions burgeses i socialistes.

Considero que aquesta formulació Occident-cèntrica, en la seva sobregeneralització de les característiques específiques de la història d’Occident i el seu rebuig a la història d’altres pobles en totes les seves particularitats. Optant per derivar les lleis del materialisme històric a partir de l’experiència universal, he proposat una formulació alternativa d’un mode precapitalista, el mode tributari, al qual tendeixen totes les societats de classes. La història d’Occident -la construcció de l’antiguitat romana, la seva desintegració, l’establiment de l’Europa feudal i, finalment, la cristal·lització dels estats absolutistes en el període mercantilista- expressen d’una forma particular la mateixa tendència bàsica que s’expressa en un altre lloc la construcció menys discontínua dels estats complets, tributaris, dels quals la Xina és l’expressió més forta. El mode esclau no és universal, com ho són els modes tributari i capitalista; és particular i apareix estrictament en relació amb l’extensió de les relacions mercantils. A més, el mode feudal és la forma primitiva i incompleta del mode tributari.

Aquesta hipòtesi observa l’establiment i posterior desintegració de Roma com un intent prematur de la construcció tributària. El nivell de desenvolupament de les forces productives no requeria centralització tributària a escala de l’Imperi Romà. Aquest primer intent abortiu va ser seguit per una transició forçada a través de la fragmentació feudal, sobre la base de la qual es va restablir una vegada més la centralització en el marc de les monarquies absolutistes d’Occident. Només llavors el mode de producció a Occident s’apropa al model tributari complet. A més, va ser només amb el començament d’aquesta etapa que el nivell anterior de desenvolupament de les forces productives a Occident va assolir el de la forma tributària completa de la Xina imperial; això és, sens dubte, cap coincidència.

L’endarreriment d’Occident, expressat per l’avortament de Roma i per la fragmentació feudal, li va donar sens dubte el seu avantatge històric. De fet, la combinació d’elements específics de l’antic mode tributari i de modes comunals bàrbars caracteritza el feudalisme i li dóna a Occident la seva flexibilitat. Això explica la rapidesa amb què Europa va passar per la fase tributària completa, superant ràpidament el nivell de desenvolupament de les forces productives d’Occident, que va avançar i va passar al capitalisme. Aquesta flexibilitat i velocitat contrastaven amb l’evolució relativament rígida i lenta dels modes tributaris complets d’Orient.

Sens dubte, el cas romà-occidental no és l’únic exemple d’una construcció tributària abortiva. Podem identificar almenys altres tres casos d’aquest tipus, cadascun amb les seves pròpies condicions específiques: el cas bizantí-àrab-otomà, el cas indi, el cas Mongol. En cadascun d’aquests casos, els intents d’instal·lar els sistemes tributaris de centralització estaven massa per davant dels requeriments del desenvolupament de les forces productives per establir-se amb fermesa. En cada cas, les formes de centralització eren probablement combinacions específiques de mitjans estatals, para-feudals i mercantils. En l’estat islàmic, per exemple, la centralització mercantil va tenir un paper decisiu. Les successives fallides de l’Índia han d’estar relacionades amb el contingut de la ideologia hindú, que he contrastat amb el confucianisme. Pel que fa a la centralització de l’imperi de Genghis Khan, va ser, com sabem, extremadament breu.

3.

El sistema imperialista contemporani també és un sistema de centralització de la plusvàlua a escala mundial. Aquesta centralització opera sobre la base de les lleis fonamentals del mode capitalista i en les condicions de domini sobre els modes precapitalistes de la perifèria del subjecte. He formulat la llei de l’acumulació de capital a escala mundial com una forma d’expressió de la llei de valor que opera en aquesta escala. El sistema imperialista per a la centralització del valor es caracteritza per l’acceleració de l’acumulació i pel desenvolupament de les forces productives en el centre del sistema, mentre que a la perifèria aquestes són endarrerides i deformades. El desenvolupament i el subdesenvolupament són dos costats de la mateixa moneda.

Així, podem veure que el desenvolupament ulterior de les forces productives a la perifèria requereix la destrucció del sistema imperialista de centralització de la plusvàlua. Una fase necessària de descentralització, l’establiment de la transició socialista dins les nacions, ha de precedir a la reunificació en un nivell superior de desenvolupament, que constituiria una societat planetària sense classes. Aquesta tesi central té diverses conseqüències per a la teoria i l’estratègia de la transició socialista.

A la perifèria, la transició socialista no és diferent de l’alliberament nacional. S’ha aclarit que aquest darrer és impossible sota el lideratge burgès local i, per tant, esdevé una etapa democràtica en el procés de la revolució ininterrompuda per etapes dirigides per les masses camperoles i obreres. Aquesta fusió dels objectius de l’alliberament nacional i el socialisme genera al seu torn una sèrie de nous problemes que hem d’avaluar. Perquè l’èmfasi es desplaça d’un aspecte a l’altre, a causa del qual el moviment real de la societat alterna el progrés i la regressió, l’ambivalència i l’alienació, particularment en la forma nacionalista. Aquí també podem fer una comparació amb l’actitud dels bàrbars cap a l’Imperi romà: eren ambivalents cap a ella, sobretot en la seva imitació formal, fins i tot esclavista, del model romà contra el qual es revoltaven.

Al mateix temps, s’intensifica el caràcter parasitari de la societat central. En alguns, el tribut imperial va corrompre els plebeus i va paralitzar la seva revolta. A les societats del centre imperialista, una porció creixent de la població es beneficia d’un treball improductiu i de posicions privilegiades, concentrats allà pels efectes de la desigual divisió internacional del treball. Per tant, és més difícil imaginar la seva desconnexió del sistema imperialista i la formació d’una aliança antiimperialista capaç d’anul·lar l’aliança hegemònica i d’inaugurar la transició al socialisme

4.

La introducció de noves relacions de producció sembla més senzilla a la perifèria que al centre del sistema. A l’Imperi Romà, les relacions feudals van arrelar ràpidament a Gal·les i Alemanya, però només amb lentitud a Itàlia i a l’est. Fou Roma la que va inventar la servitud que va substituir l’esclavitud. Però l’autoritat feudal es va desenvolupar en un altre lloc i les relacions feudals mai es van desenvolupar completament a Itàlia.

Avui, el sentiment de revolta latent contra les relacions capitalistes és molt fort al centre, però és impotent. Les persones volen “canviar les seves vides”, però ni tan sols poden canviar el govern. D’aquesta manera, el progrés es produeix en l’àmbit de la vida social més que en l’organització de la producció i l’estat. La revolució silenciosa en l’estil de vida, la ruptura de la família, el col·lapse dels valors burgesos demostren aquest aspecte contradictori del procés. A la perifèria, sovint els costums i les idees estan molt menys avançats, però tot i així els estats socialistes hi foren establerts.

La tradició marxista vulgar ha efectuat una reducció mecanicista de la dialèctica del canvi social. La revolució, el contingut objectiu de la qual és l’abolició de velles relacions de producció i l’establiment de noves relacions, condició prèvia per al desenvolupament ulterior de les forces productives, es converteix en una llei natural: l’aplicació al domini social de la llei per la qual la quantitat es converteix en qualitat. La lluita de classes revela aquesta necessitat objectiva: només l’avantguarda -el partit- està per sobre del frau, fa i domina la història, es desaliena. El moment polític que defineix la revolució és aquell en què l’avantguarda s’apodera de l’estat. El leninisme en si mateix no està totalment desproveït del reduccionisme positivista del marxisme de la Segona Internacional.

Aquesta teoria que separa l’avantguarda de la classe no és aplicable a les revolucions del passat. La revolució burgesa no va prendre aquesta forma: en aquesta, la burgesia va cooptar la lluita dels camperols contra els senyors feudals. La ideologia que els va permetre fer això, lluny de ser un mitjà de manipulació, era en si mateixa alienant. En aquest sentit, no hi havia cap «revolució burgesa» -el terme en si mateix és producte de la ideologia burgesa- sinó només una lluita de classes dirigida per la burgesia o, com a molt, de vegades una revolució camperola cooptada per la burgesia. Encara menys podem parlar de la “revolució feudal”, on la transició es va fer inconscientment.

La revolució socialista serà d’un tipus diferent, suposa una consciència desalienadora, ja que preveurà per primera vegada l’abolició de tota explotació i no la substitució de les noves formes d’explotació. Però això només serà possible si la ideologia que l’anima és una altra cosa que no sigui la consciència requerida pel desenvolupament de les forces productives. No cal dir, de fet, que la forma de producció estatista, com una nova forma de relació d’explotació, no és una resposta possible als requisits d’aquest desenvolupament

5.

Només la gent fa la seva pròpia història. Ni els animals ni els objectes inanimats controlen la seva pròpia evolució; en són subjectes. El concepte de praxis és propi de la societat, com a expressió de la síntesi del determinisme i la intervenció humana. La relació dialèctica de la infraestructura i la superestructura també és pròpia de la societat i no té cap equivalent en la naturalesa. Aquesta relació no és unilateral. La superestructura no és el reflex de les necessitats de la infraestructura. Si fos així, la societat sempre quedaria alienada i no veig com podria alliberar-se.

Per això, proposo distingir entre dos tipus de transició qualitativament diferents d’un mode a un altre. Quan la transició es fa inconscientment o per una consciència alienada, és a dir, quan la ideologia de les classes impulsores no els permet dominar el procés de canvi, aquest últim sembla estar operant com un canvi natural, amb la ideologia com a part de la naturalesa. Per a aquest tipus de transició, podem aplicar l’expressió “model de decadència”. Per contra, si i només si la ideologia expressa la dimensió total i real del canvi desitjat, podem parlar de revolució.

És la revolució socialista en què la nostra era es troba implicada del tipus decadent o revolucionari? Sens dubte, no podem respondre definitivament aquesta qüestió. En certs aspectes, la transformació del món modern incontestablement té un caràcter revolucionari tal com s’ha definit anteriorment. La Comuna de París i les revolucions a Rússia i Xina (i en particular la Revolució Cultural) han estat moments d’intensa consciència social desalienadora. Però no estem implicats en un altre tipus de transició? Les dificultats que dificulten avui la desconnexió dels països imperialistes i l’impacte negatiu d’això en els països perifèrics que segueixen la via socialista (que condueixen a una possible restauració capitalista, evolucions cap a un mode estatista, regressió, alienació nacionalista, etc.). posen en qüestió l’antic model bolxevic.

Algunes persones es resignen a això i creuen que el nostre temps no és pas de la transició socialista sinó de l’expansió mundial del capitalisme que, a partir d’aquest “petit racó d’Europa”, comença a estendre’s cap al sud i l’est. Al final d’aquesta transferència, la fase imperialista sembla no ser l’última, la fase superior del capitalisme, sinó una fase de transició cap al capitalisme universal. I encara que es continuï creient que la teoria leninista de l’imperialisme és certa i que l’alliberament nacional forma part de la revolució socialista i no de la burgesia, no seria possible l’excepció, és a dir, l’aparició de nous centres capitalistes? Aquesta teoria fa èmfasi en les restauracions o les evolucions cap a un mode estatista als països de l’Est. Les caracteritza com a processos objectius d’expansió capitalista, que nome´s foren revolucions pseudo-socialistes. Aquí el marxisme apareix com una ideologia alienant que emmascara el veritable caràcter d’aquests desenvolupaments.

Els que sostenen aquesta opinió creuen que hem d’esperar fins que el nivell de desenvolupament de les forces productives del centre sigui capaç de difondre’s al món sencer abans que la qüestió de l’abolició de les classes es pugui posar en l’ordre del dia. Els europeus haurien de permetre així la creació d’una Europa supranacional perquè la superestructura de l’estat es pugui ajustar a les forces productives. Sens dubte seria necessari esperar l’establiment d’un estat planetari que correspongui al nivell de les forces productives a escala mundial, abans que es compelixin les condicions objectives per la seva substitució.

Altres, jo mateix entre ells, veiem les coses de manera diferent. La revolució ininterrompuda per fases encara està en l’ordre del dia de la perifèria. Les restauracions en el transcurs de la transició socialista no són irrevocables. I ruptures del front imperialista no són inconcebibles en les baules febles del centre.

*Samir Amin és un economista franco-egipci, director del Fòrum del Tercer Món de Dakar. Text publicat a Monthly Review l’1 de maig de 2018. Traducció de L’Accen

<header style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; line-height: 24px;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img class="fix-2-down small-centered" src="https://directa.cat/app/uploads/2018/06/passolini-3x2-02-1024x683.jpg" style="border-style: none; box-sizing: inherit; clear: both; display: inline-block; float: none; height: auto; margin-left: auto; margin-right: auto; max-width: 100%; padding-bottom: 2rem; vertical-align: middle;" width="100%" /> juny 19, 2018</span></header><div class="entry-content" style="background-color: #fefefe; box-sizing: inherit; color: #272d2d; line-height: 24px; margin: 0px; padding: 0px;">
<h4 style="box-sizing: inherit; color: inherit; font-weight: 400; line-height: 1.4; margin: 0px 0px 0.5rem; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Pier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922-Ostia, 1975) va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres i disciplines, en artefactes heterogenis muntats a partir d’idees potents, crítiques i polèmiques. Les llençà a la cara del present i a l’horitzó de la posteritat, no des del balcó del palau, la càtedra o el pedestal, sinó sempre contra l’elitisme i el conformisme, amb una preocupació intensa i viscuda i un fort amor pel proïsme</span></h4>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;">Ivan Alcázar Serrat |</span> <a href="https://twitter.com/La_Directa" style="background-color: transparent; box-sizing: inherit; color: #a21c26; cursor: pointer; line-height: inherit; text-decoration: none;">@La_Directa</a></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Del marxisme herètic i el cristianisme primitiu i transcendental a l’homosexualitat traumàtica primer, enèrgica després, P.P.P. va entomar amb una vitalitat desesperada i des d’una individualitat originalíssima i contradictòria el rol de veu i consciència d’un temps i d’un país. Personatge respectat i atacat, marginat per radical i per excèntric, ara tothom sembla venerar el seu cadàver, les seves cendres. Itàlia quedà commocionada pel seu assassinat, en circumstàncies tapades i no del tot aclarides, que semblen involucrar els molts enemics ideològics que tenia i les recerques incòmodes en els treballs per a la seva darrera novel·la, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Petroli</em>, que tractava el cas Mattei. Val la pena repescar, llegir i rellegir algunes obres que ara es publiquen i es reediten, i que ofereixen el moll de l’os de les idees pasolinianes. Publicades per l’editorial Nórdica, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">La religión de mi tiempo</em>reuneix en una antologia les poesies cabdals entre 1957 i 1971, i <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Chavales del arroyo</em>recupera la primera novel·la, del 1955. Bona part dels articles periodístics de la darrera etapa estan reunits en dos volums extraordinaris, les <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Cartas luteranas</em> (editorial Trotta) i els <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Escritos corsarios</em> (Ediciones del oriente y del mediterráneo). Les novetats editorials les trobem a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Vulgar lengua</em> (ediciones El Salmón), un debat sobre la supervivència dialectal. Les sucoses entrevistes que Pasolini oferí estan reunides a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Todos estamos en peligro</em> (editorial Trotta), i una sèrie polièdrica d’assaigs breus, d’Arnau Pons i altres, i traduccions diverses es troben en el volum monogràfic editat als Quaderns de Versàlia. L’amplitud, la profunditat i l’heterogeneïtat de l’obra artística i assagística de P.P.P., ell mateix inventor de nous formats com ara els <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">appunti</em> de cinema, conviden a proposar una sèrie d'”apunts” sobre un tema que recorre la seva creació: el genocidi sociocultural i les mutacions antropològiques provocades per l’era del neocapitalisme, pel “progrés” industrial i tecnològic, per la televisió. Pasolini ja avisà: el consumisme és un nou feixisme, i aboca a la pèrdua de la singularitat humana.</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Les distàncies de la perifèria</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Ragazzi di vita</em> (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Nois de la vida</em> en català i, en castellà, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Chavales del arroyo</em>), la primera novel·la de Pasolini, del 1955, continua la tasca empresa a les <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Poesie a Casarsa</em> (1942) i explora el llenguatge “real”, allà el dialecte friülà i aquí el <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">romanesco</em> i l’oralitat dels joves del lumpenproletariat romà. Pasolini, qui descriuria el neorealisme com un “realisme fictici”, sorgit més dels remordiments que de les ganes de denúncia, ens passeja per les perifèries romanes en els primers anys de la postguerra, i experimenta amb un relat desmanegat i brut, salpebrat amb dosis de realisme màgic. Dóna tot el protagonisme als sense veu de l’època, el Ricceto i els seus amics, joves i pobres condemnats a passar pel sedàs de la marginalitat, la gana i l’ostracisme, la presó o la mort. L’autor pul·lula, com farà més tard a les pelis <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Accatone</em> (1961) i <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Mamma Roma</em>(1962), o amb la segona novel·la<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> Una vida violenta</em> (1959), entre aquests nois deixats de la mà de Déu, que no importen a ningú i semblen aliens tant a la moral de la burgesia com a les consignes comunistes. A la cerca del poder de la humilitat i de la bellesa de l’autenticitat, a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Ragazzi di vita</em> es retraten els temps en suspens de l’amistat i es treuen els vels de la ciutat des de la pobresa extrema de les <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">borgate</em>, on l’autor visqué de jove, quan feia de professor. La felicitat momentània és al riu, nedant entre l’escuma de la fàbrica de lleixiu, i la lluna fa brillar Roma i en dóna una imatge marciana, radiant en la seva misèria resplendent. Aquests vagareigs per la realitat romana no van agradar a molts sectors: el llibre fou motiu d’un judici per obscenitat, un dels molts en la vida de l’autor. Amb ulls com taronges, els comunistes ortodoxos van exclamar: “Com??!!”, i els catòlics més conservadors: “Què??!!”.</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><img alt="Resultat d'imatges de PASOLINI" src="" style="line-height: 24px;" /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Els forats de l’ortodòxia</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La perifèria, les barraques i els ravals són escenaris recurrents a l’obra de P.P.P., i apareixen en un experiment posterior, més exagerat i humorístic, la peli <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Uccellacci e uccellini</em> (1966). Una faula cinematogràfica peripatètica en què el marxisme arran de terra es torna a donar la mà amb el cristianisme més descarnat i empàtic: el líder comunista Togliatti (líder cofundador del PCI amb Gramsci) és mort, mentre els àngels ronden pels suburbis. La densitat de l’ortodòxia política és aquí ja només mirada amb suspicàcia, sinó mostrada com feixuga i inútil. A <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Les cendres de Gramsci</em> (inclosa a l’antologia <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">La religión de mi tiempo</em>), el poeta fixa el final de la Història, dialoga davant la tomba amb el fantasma del polític, mort a les presons de Mussolini. Pasolini li trasllada el neguit de les seves contradiccions: la seva atracció per la vida proletària és anterior a les grans idees i les “magnes pàgines”, i es deu en primer lloc a l’alegria i no a la lluita, a la naturalesa i no a la consciència: “<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Mi chiederai tu, morto disadorno,/ d’abbandonare questa disperata/ passione di essere nel mondo?</em>“, escriu. El poeta està destinat a heretar el rol del màrtir Gramsci, tòtem de l’esquerra, i a continuar-ne la tasca en una època de contrarevolució, on denunciarà els feixismes i els ideals burgesos com també els dogmes marxistes més mecanicistes, encarnant el paper de l’intel·lectual compromès i predicant amb l’exemple, amb singularitat i pragmatisme, de la filosofia de la praxi.</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">El cos és un baluard…</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La Trilogia de la vida que Pasolini va filmar els primers anys de la dècada de 1970, una celebració colorista i lliure de la faula que revisa la literatura canònica i popular, té com a motor la representació dels cossos, l’erotisme i el sexe, i com a forma un feix esfilagarsat d’històries encreuades. Aquest projecte responia, també, a una reapropiació cultural, les històries s’oferien així al poble amb els rostres de la <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">plebs</em> (com passa a l’<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Evangeli segons Sant Mateu</em>, o a les pelis de <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Medea</em> i d’<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Èdip</em>). Segons l’autor, la Trilogia de la vida és filla d’una època de lluita per l’alliberament sexual i de pràctica de la llibertat d’expressió, i la voluntat de participar-hi activament (artísticament) es donava en un context en què Pasolini ja apreciava l’emergència d’una “irrealitat de la subcultura dels mass media”, i la ingent i irreversible crisi cultural i antropològica que faria mutar els joves, el país i el món sencer, i que afectava irremeiablement -ja en aquell moment- tots els països desenvolupats. Aquesta crisi profundíssima – la provocada pel boom econòmic dels 50-60 a Itàlia, la revifalla industrial i la puixança consumista, amb efectes ja visibles aleshores a tots nivells- centra les preocupacions de Pasolini i travessa tota la seva obra, basada en darrer terme en la crítica a la destrucció que la modernitat promou. Davant d’això, l’autor entén els cossos com el darrer baluard de la realitat, i els mostra a la pantalla feliços i despreocupats, innocents i sense culpa ni pecat, en el temps remot i en l’espai preindustrial del dit “tercer món”. Iemen, Pèrsia, Etiòpia, la Índia… calia marxar ben lluny per trobar una alternativa incontaminada, i una escapatòria personal.</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">… i el poder una trituradora</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Però poc després, Pasolini abjura de la seva trilogia, i explica les seves raons de pes (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Abjuración de la Trilogía de la vida</em>, dins <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Cartas luteranas</em>). La falsa tolerància imposada i generalitzada a la societat ha trivialitzat aquelles lluites i ha superat o fet insignificants les reivindicacions d’alliberament i expressives: el sexe innocu i arreu s’ha fet lleig, obedient, repetitiu. Un cos nu, uns òrgans sexuals ja no revolucionen res, ans al contrari, i la vida sexual de la gent (i la del mateix autor) pateix el trauma, la degradació, l’engany i el tedi. Pasolini s’enfronta a tot això: no vol veure el vitalisme natural i arcaic d’<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El Decameró</em>, <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Els contes de Canterbury</em> i <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Les mil i una nits</em> -que ell proposava com a record utòpic i a la vegada com a model de conducta- reduït a un producte cultural més, a una anècdota picant i exòtica. Què cal fer? La seva “adaptació”a la nova realitat consisteix a fer <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Salò, o els cent vint dies de Sodoma</em>. La seva darrera pel·lícula, que s’estrena després del seu assassinat, està ambientada a la República de Salò, a la Itàlia feixista de 1944, amb ecos cruels i grotescos de Dant, Sade, Artaud (i Hitler!), i és d’una violència pornogràfica pròpia dels rituals caníbals o les<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> snuff movies</em>. És la visió sobre el poder exercit amb força i caprici sobre els cossos dels joves dels pobles, convertits en objectes disponibles i en la darrera de les mercaderies. Sotmesos a l'”altra” anarquia: l’anarquia del poder que “es concreta amb la màxima facilitat en articles del codi penal i en la seva posada en pràctica”. (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Autoentrevista a propósito de Salò</em>, dins del volum <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Todos estamos en peligro</em>).</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"> </span><img alt="Resultat d'imatges de PASOLINI comunista" src="" style="line-height: 24px;" /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Lluernes…</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">A la<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;"> Profezia</em>, el poema conegut com a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Alì dagli occhi azzurri</em> (inclòs al volum Poesia in forma di rosa), Pasolini descriu els fluxos migratoris amb unes imatges vives i dramàtiques, si bé al poema els migrants són rebuts a la costa italiana com a “vells germans”, i no hi apareix el ministre d’interior italià barrant el pas al vaixell Aquarius. Era un presagi, una profecia, un desig, una paranoia? Més aviat el fruit de l’anàlisi lúcida, expressada amb una ràbia poètica. És per això que aquestes visions tenen encara vigència i són pertinents. I si aleshores moltes es veien exagerades, vist el panorama quaranta anys després fins i tot han fet curt. Les denúncies de Pasolini als jerarques democristians anticipen l’operació Mani Pulite que faria caure dues dècades després la Democràcia Cristiana italiana, en un afer de corrupció sistemàtica, traslladable a molts altres països. El 1968 carrega contra els estudiants <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">figli di papà</em>, detectant-ne les impostures. En clau metafòrica i simbòlica, sap posar en relació els símptomes del desastre ecològic (la desaparició de les lluernes, o cuques de llum, del paisatge italià), la tabula rasa cultural, i el buit del poder polític (a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">El artículo de las luciérnagas</em>, dins <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Escritos corsarios</em>). Les seves consignes contra l’ensenyament i la televisió com a eines executores del genocidi cultural (<em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Mis proposiciones sobre la escuela y la televisión</em>, dins <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Cartas luteranas</em>) encara podrien ser, avui, objecte de debat. El podria moderar, a Telecinco i en horari de màxima audiència, l’exministre espanyol Màxim Huerta.</span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<br /></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="box-sizing: inherit; font-weight: 700; line-height: inherit;"><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">… i emoticones</span></span></div>
<div style="box-sizing: inherit; line-height: 1.6; margin: 1rem auto; padding: 0px; text-rendering: optimizeLegibility; width: 761.391px;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Pasolini veu venir doncs un món en ruïnes que gira al voltant d’un ull de l’huracà productor-consumidor, on s’imposa un llenguatge tecnològic-televisiu, que és o críptic o simplista. I afegim: que tindria avui, en les emoticones dels nostres mòbils, la seva expressió més tonta i actual. Veu el triomf d’uns ideals burgesos que han atrapat totes les classes socials sota l’envelat de l’hedonisme i el consumisme. En un debat sobre cultures i llengües minoritàries, celebrat a Lecce el 1975 i publicat sota el títol de <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Vulgar lengua</em>, Pasolini torna a remetre al “genocidi” del que parla Marx al <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">Manifest comunista</em>. Els efectes del que ara anomenem globalització ja els han sofert camperols, obrers i lumpenproletariat, diu el poeta: “ja són cadàvers”. I el seu “destí històric és el de viure en aquesta condició moribunda i ressuscitar […] no sé quan, perquè no sóc un profeta ni vull ser-ho”. Cadascú que pensi en quins partits han despertat avui aquells zombis. Al mateix debat, en qüestionar les solucions del “clergat progressista”, ancorat en problemes anacrònics i oxidats en solucions ineficients, respon amb un dilema per afrontar la greu situació de les llengües, de les cultures minoritàries. Cal tenir en compte que, de jove a Casarsa, Pasolini havia fundat l’Accademiuta de lenga furlana, i coherent amb aquesta sensibilitat va mantenir certa relació també amb la cultura i la llengua catalanes, via els poetes i traductors Carles Cardó i José Agustín Goytisolo, amb una sèrie de projectes i visites a Barcelona entre les dècades dels seixanta i setanta (tal com s’explica a <em style="box-sizing: inherit; line-height: inherit;">La presencia de Pasolini en Barcelona</em>, de Francesco Luti, al volum IV dels Quaderns de Versàlia). Davant del genocidi social, cultural, lingüístic ja en procés, el poeta proposa: o anar directament al “separatisme”, a la revolució, “a la defensa que fan els bascos o els irlandesos de la seva llengua”, o bé inventar un nou conservadorisme (una reacció que, mal entesa, feu que el titllessin de reaccionari), en el sentit de “conservar” tota la riquesa en perill, amb una estratègia que hauria d’anar en paral·lel a una nova il·lustració, i a una nova manera de ser realment progressistes i lliures. Segons Pasolini, aquest és “un problema central a les nostres vides”.</span></div>
</div>

juny 19, 2018

Pier Paolo Pasolini (Bolonia, 1922-Ostia, 1975) va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres i disciplines, en artefactes heterogenis muntats a partir d’idees potents, crítiques i polèmiques. Les llençà a la cara del present i a l’horitzó de la posteritat, no des del balcó del palau, la càtedra o el pedestal, sinó sempre contra l’elitisme i el conformisme, amb una preocupació intensa i viscuda i un fort amor pel proïsme

Ivan Alcázar Serrat | @La_Directa

Del marxisme herètic i el cristianisme primitiu i transcendental a l’homosexualitat traumàtica primer, enèrgica després, P.P.P. va entomar amb una vitalitat desesperada i des d’una individualitat originalíssima i contradictòria el rol de veu i consciència d’un temps i d’un país. Personatge respectat i atacat, marginat per radical i per excèntric, ara tothom sembla venerar el seu cadàver, les seves cendres. Itàlia quedà commocionada pel seu assassinat, en circumstàncies tapades i no del tot aclarides, que semblen involucrar els molts enemics ideològics que tenia i les recerques incòmodes en els treballs per a la seva darrera novel·la, Petroli, que tractava el cas Mattei. Val la pena repescar, llegir i rellegir algunes obres que ara es publiquen i es reediten, i que ofereixen el moll de l’os de les idees pasolinianes. Publicades per l’editorial Nórdica, La religión de mi tiemporeuneix en una antologia les poesies cabdals entre 1957 i 1971, i Chavales del arroyorecupera la primera novel·la, del 1955. Bona part dels articles periodístics de la darrera etapa estan reunits en dos volums extraordinaris, les Cartas luteranas (editorial Trotta) i els Escritos corsarios (Ediciones del oriente y del mediterráneo). Les novetats editorials les trobem a Vulgar lengua (ediciones El Salmón), un debat sobre la supervivència dialectal. Les sucoses entrevistes que Pasolini oferí estan reunides a Todos estamos en peligro (editorial Trotta), i una sèrie polièdrica d’assaigs breus, d’Arnau Pons i altres, i traduccions diverses es troben en el volum monogràfic editat als Quaderns de Versàlia. L’amplitud, la profunditat i l’heterogeneïtat de l’obra artística i assagística de P.P.P., ell mateix inventor de nous formats com ara els appunti de cinema, conviden a proposar una sèrie d'”apunts” sobre un tema que recorre la seva creació: el genocidi sociocultural i les mutacions antropològiques provocades per l’era del neocapitalisme, pel “progrés” industrial i tecnològic, per la televisió. Pasolini ja avisà: el consumisme és un nou feixisme, i aboca a la pèrdua de la singularitat humana.

Les distàncies de la perifèria

Ragazzi di vita (Nois de la vida en català i, en castellà, Chavales del arroyo), la primera novel·la de Pasolini, del 1955, continua la tasca empresa a les Poesie a Casarsa (1942) i explora el llenguatge “real”, allà el dialecte friülà i aquí el romanesco i l’oralitat dels joves del lumpenproletariat romà. Pasolini, qui descriuria el neorealisme com un “realisme fictici”, sorgit més dels remordiments que de les ganes de denúncia, ens passeja per les perifèries romanes en els primers anys de la postguerra, i experimenta amb un relat desmanegat i brut, salpebrat amb dosis de realisme màgic. Dóna tot el protagonisme als sense veu de l’època, el Ricceto i els seus amics, joves i pobres condemnats a passar pel sedàs de la marginalitat, la gana i l’ostracisme, la presó o la mort. L’autor pul·lula, com farà més tard a les pelis Accatone (1961) i Mamma Roma(1962), o amb la segona novel·la Una vida violenta (1959), entre aquests nois deixats de la mà de Déu, que no importen a ningú i semblen aliens tant a la moral de la burgesia com a les consignes comunistes. A la cerca del poder de la humilitat i de la bellesa de l’autenticitat, a Ragazzi di vita es retraten els temps en suspens de l’amistat i es treuen els vels de la ciutat des de la pobresa extrema de les borgate, on l’autor visqué de jove, quan feia de professor. La felicitat momentània és al riu, nedant entre l’escuma de la fàbrica de lleixiu, i la lluna fa brillar Roma i en dóna una imatge marciana, radiant en la seva misèria resplendent. Aquests vagareigs per la realitat romana no van agradar a molts sectors: el llibre fou motiu d’un judici per obscenitat, un dels molts en la vida de l’autor. Amb ulls com taronges, els comunistes ortodoxos van exclamar: “Com??!!”, i els catòlics més conservadors: “Què??!!”.

Els forats de l’ortodòxia

La perifèria, les barraques i els ravals són escenaris recurrents a l’obra de P.P.P., i apareixen en un experiment posterior, més exagerat i humorístic, la peli Uccellacci e uccellini (1966). Una faula cinematogràfica peripatètica en què el marxisme arran de terra es torna a donar la mà amb el cristianisme més descarnat i empàtic: el líder comunista Togliatti (líder cofundador del PCI amb Gramsci) és mort, mentre els àngels ronden pels suburbis. La densitat de l’ortodòxia política és aquí ja només mirada amb suspicàcia, sinó mostrada com feixuga i inútil. A Les cendres de Gramsci (inclosa a l’antologia La religión de mi tiempo), el poeta fixa el final de la Història, dialoga davant la tomba amb el fantasma del polític, mort a les presons de Mussolini. Pasolini li trasllada el neguit de les seves contradiccions: la seva atracció per la vida proletària és anterior a les grans idees i les “magnes pàgines”, i es deu en primer lloc a l’alegria i no a la lluita, a la naturalesa i no a la consciència: “Mi chiederai tu, morto disadorno,/ d’abbandonare questa disperata/ passione di essere nel mondo?“, escriu. El poeta està destinat a heretar el rol del màrtir Gramsci, tòtem de l’esquerra, i a continuar-ne la tasca en una època de contrarevolució, on denunciarà els feixismes i els ideals burgesos com també els dogmes marxistes més mecanicistes, encarnant el paper de l’intel·lectual compromès i predicant amb l’exemple, amb singularitat i pragmatisme, de la filosofia de la praxi.

El cos és un baluard…

La Trilogia de la vida que Pasolini va filmar els primers anys de la dècada de 1970, una celebració colorista i lliure de la faula que revisa la literatura canònica i popular, té com a motor la representació dels cossos, l’erotisme i el sexe, i com a forma un feix esfilagarsat d’històries encreuades. Aquest projecte responia, també, a una reapropiació cultural, les històries s’oferien així al poble amb els rostres de la plebs (com passa a l’Evangeli segons Sant Mateu, o a les pelis de Medea i d’Èdip). Segons l’autor, la Trilogia de la vida és filla d’una època de lluita per l’alliberament sexual i de pràctica de la llibertat d’expressió, i la voluntat de participar-hi activament (artísticament) es donava en un context en què Pasolini ja apreciava l’emergència d’una “irrealitat de la subcultura dels mass media”, i la ingent i irreversible crisi cultural i antropològica que faria mutar els joves, el país i el món sencer, i que afectava irremeiablement -ja en aquell moment- tots els països desenvolupats. Aquesta crisi profundíssima – la provocada pel boom econòmic dels 50-60 a Itàlia, la revifalla industrial i la puixança consumista, amb efectes ja visibles aleshores a tots nivells- centra les preocupacions de Pasolini i travessa tota la seva obra, basada en darrer terme en la crítica a la destrucció que la modernitat promou. Davant d’això, l’autor entén els cossos com el darrer baluard de la realitat, i els mostra a la pantalla feliços i despreocupats, innocents i sense culpa ni pecat, en el temps remot i en l’espai preindustrial del dit “tercer món”. Iemen, Pèrsia, Etiòpia, la Índia… calia marxar ben lluny per trobar una alternativa incontaminada, i una escapatòria personal.

… i el poder una trituradora

Però poc després, Pasolini abjura de la seva trilogia, i explica les seves raons de pes (Abjuración de la Trilogía de la vida, dins Cartas luteranas). La falsa tolerància imposada i generalitzada a la societat ha trivialitzat aquelles lluites i ha superat o fet insignificants les reivindicacions d’alliberament i expressives: el sexe innocu i arreu s’ha fet lleig, obedient, repetitiu. Un cos nu, uns òrgans sexuals ja no revolucionen res, ans al contrari, i la vida sexual de la gent (i la del mateix autor) pateix el trauma, la degradació, l’engany i el tedi. Pasolini s’enfronta a tot això: no vol veure el vitalisme natural i arcaic d’El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits -que ell proposava com a record utòpic i a la vegada com a model de conducta- reduït a un producte cultural més, a una anècdota picant i exòtica. Què cal fer? La seva “adaptació”a la nova realitat consisteix a fer Salò, o els cent vint dies de Sodoma. La seva darrera pel·lícula, que s’estrena després del seu assassinat, està ambientada a la República de Salò, a la Itàlia feixista de 1944, amb ecos cruels i grotescos de Dant, Sade, Artaud (i Hitler!), i és d’una violència pornogràfica pròpia dels rituals caníbals o les snuff movies. És la visió sobre el poder exercit amb força i caprici sobre els cossos dels joves dels pobles, convertits en objectes disponibles i en la darrera de les mercaderies. Sotmesos a l'”altra” anarquia: l’anarquia del poder que “es concreta amb la màxima facilitat en articles del codi penal i en la seva posada en pràctica”. (Autoentrevista a propósito de Salò, dins del volum Todos estamos en peligro).

Resultat d'imatges de PASOLINI comunista

Lluernes…

A la Profezia, el poema conegut com a Alì dagli occhi azzurri (inclòs al volum Poesia in forma di rosa), Pasolini descriu els fluxos migratoris amb unes imatges vives i dramàtiques, si bé al poema els migrants són rebuts a la costa italiana com a “vells germans”, i no hi apareix el ministre d’interior italià barrant el pas al vaixell Aquarius. Era un presagi, una profecia, un desig, una paranoia? Més aviat el fruit de l’anàlisi lúcida, expressada amb una ràbia poètica. És per això que aquestes visions tenen encara vigència i són pertinents. I si aleshores moltes es veien exagerades, vist el panorama quaranta anys després fins i tot han fet curt. Les denúncies de Pasolini als jerarques democristians anticipen l’operació Mani Pulite que faria caure dues dècades després la Democràcia Cristiana italiana, en un afer de corrupció sistemàtica, traslladable a molts altres països. El 1968 carrega contra els estudiants figli di papà, detectant-ne les impostures. En clau metafòrica i simbòlica, sap posar en relació els símptomes del desastre ecològic (la desaparició de les lluernes, o cuques de llum, del paisatge italià), la tabula rasa cultural, i el buit del poder polític (a El artículo de las luciérnagas, dins Escritos corsarios). Les seves consignes contra l’ensenyament i la televisió com a eines executores del genocidi cultural (Mis proposiciones sobre la escuela y la televisión, dins Cartas luteranas) encara podrien ser, avui, objecte de debat. El podria moderar, a Telecinco i en horari de màxima audiència, l’exministre espanyol Màxim Huerta.

… i emoticones

Pasolini veu venir doncs un món en ruïnes que gira al voltant d’un ull de l’huracà productor-consumidor, on s’imposa un llenguatge tecnològic-televisiu, que és o críptic o simplista. I afegim: que tindria avui, en les emoticones dels nostres mòbils, la seva expressió més tonta i actual. Veu el triomf d’uns ideals burgesos que han atrapat totes les classes socials sota l’envelat de l’hedonisme i el consumisme. En un debat sobre cultures i llengües minoritàries, celebrat a Lecce el 1975 i publicat sota el títol de Vulgar lengua, Pasolini torna a remetre al “genocidi” del que parla Marx al Manifest comunista. Els efectes del que ara anomenem globalització ja els han sofert camperols, obrers i lumpenproletariat, diu el poeta: “ja són cadàvers”. I el seu “destí històric és el de viure en aquesta condició moribunda i ressuscitar […] no sé quan, perquè no sóc un profeta ni vull ser-ho”. Cadascú que pensi en quins partits han despertat avui aquells zombis. Al mateix debat, en qüestionar les solucions del “clergat progressista”, ancorat en problemes anacrònics i oxidats en solucions ineficients, respon amb un dilema per afrontar la greu situació de les llengües, de les cultures minoritàries. Cal tenir en compte que, de jove a Casarsa, Pasolini havia fundat l’Accademiuta de lenga furlana, i coherent amb aquesta sensibilitat va mantenir certa relació també amb la cultura i la llengua catalanes, via els poetes i traductors Carles Cardó i José Agustín Goytisolo, amb una sèrie de projectes i visites a Barcelona entre les dècades dels seixanta i setanta (tal com s’explica a La presencia de Pasolini en Barcelona, de Francesco Luti, al volum IV dels Quaderns de Versàlia). Davant del genocidi social, cultural, lingüístic ja en procés, el poeta proposa: o anar directament al “separatisme”, a la revolució, “a la defensa que fan els bascos o els irlandesos de la seva llengua”, o bé inventar un nou conservadorisme (una reacció que, mal entesa, feu que el titllessin de reaccionari), en el sentit de “conservar” tota la riquesa en perill, amb una estratègia que hauria d’anar en paral·lel a una nova il·lustració, i a una nova manera de ser realment progressistes i lliures. Segons Pasolini, aquest és “un problema central a les nostres vides”.

<div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; line-height: 21px; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;"><img alt="Reedició d'”El Capital” en català" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/200capital-860x450_c.png" style="border: 0px; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 860px;" title="Reedició d'”El Capital” en català" /></span></div>
<div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom-color: rgb(238, 238, 238); border-bottom-style: solid; border-bottom-width: 1px; box-sizing: border-box; line-height: 21px; padding-bottom: 0.5em;">
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Coincidint amb la celebració  enguany del 200 aniversari del naixement de <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Karl Marx,</span> i el segle i mig de la publicació d’<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;"><em style="box-sizing: border-box;">El Capital</em></span>, l’editorial Tigre de Paper ha anunciat la seva intenció de reeditar d’aquesta obra cabdal en català, en la traducció que en féu <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Jordi Moners</span> (El Prat de Llobregat, 1933), publicada en sis volums entre entre 1983 i 1990 per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-22570" height="424" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/mrxtoday-300x424.png" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/mrxtoday-300x424.png 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/mrxtoday.png 315w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" /><span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">L’any 1983 <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Manuel Sacristán</span>, en el seu pròleg, que responia més a les inquietuds i debats d’aquells primers 80 que no pas als problemes actuals, es veia amb la necessitat de defensar la publicació de l’obra, “que podia semblar intempestiva” en un moment de poca predicació del pensament de Marx. Avui, després de la desolació i misèria creada per la gran crisi capitalista de començament de segle XXI, i la fallida general de les teories econòmiques hegemòniques (exemplificada per l’anècdota de la resposta dels més reconeguts savis econòmics a les preguntes de la reina d’Anglaterra l’any 2007 davant la crisi, quan reconegueren que “no havien pensat en el risc sistèmic”), l’obra es reivindica per si sola. Fins i tot nombrosos economistes de l’<em style="box-sizing: border-box;">stablishment</em> acadèmic han hagut d’admetre, ni que fos amb la boca petita, la vigència i pertinència dels punts de vista de Marx en molts dels seus aspectes, sempre, això sí, sense qüestionar els tabús de l’ordre social imperant al qual deuen carreres, càrrecs i estatus social.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Fóra absurd negar que la debilitat de l’esquerra i la persistència de molts dels miratges i mites de la ideologia dominant ens mantenen encara molt lluny d’un qüestionament general del capitalisme, però quan comencen a sortir noves veus crítiques, i se’n recuperen d’altres mal enterrades pels qui es consideraven vencedors de la història, recuperar <em style="box-sizing: border-box;">El Capital</em> esdevé una tasca plena de sentit.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Per raons d’actualitat econòmica<em style="box-sizing: border-box;"> El Capital</em> ja va viure doncs una segona joventut des de final de la primera dècada del nou segle. A partir de 2008, editors d’arreu del món veien com es multiplicaven les vendes, les versions publicades en xarxa es popularitzaven, se’n feien guies de lectura, cursos i tallers des del món acadèmic fins als casals i assemblees. Avui, a final d’aquesta segona dècada trobem nous motius que ens refermen en la necessitat i oportunitat de rellegir aquesta obra, o endinsar-nos-hi per primer cop. Els trobem en vista del panorama del pensament i la pràctica política de l’esquerra els darrers anys, quan després de l’ensulsiada dels anys 80 i 90, ha reaparegut als països del centre, si més no electoralment, com una de les reaccions al desastre econòmic i la deslegitimació del sistema polític. En el cas de l’esquerra liberal i postmoderna, sovint ho ha fet renegant de la lluita de classes i els plantejaments de la tradició de Marx, que donaven per superats, i han acabat topant amb el mur de la seva incapacitat i la insolvència de les seves receptes de reformes. Al mateix temps, noves aportacions des de l’ecologisme socialista al feminisme de classe, l’alliberament nacional, els debats sobre la qüestió del poder, l’estudi de l’urbanització, l’ensenyament, la història o les tecnologies de la informació i comunicació, han esbrossat vells camins i n’han obert de nous bevent, entre altres, del treball de Marx.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Així la recuperació d’<em style="box-sizing: border-box;">El Capital</em>, lluny de ser un exercici d’arqueologia o nostàlgia, pot permetre reforçar i realimentar el treball teòric viu, donar eines per al combat teòric i pràctic present i del futur per a l’emancipació humana.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">I fer-ho en llengua catalana és també una necessitat. Si en Ramon Aramon, quan dirigia l’IEC, insistia en al importància de la publicació d’obra científica en català afirmant que “és més important per a la normalitat de la cultura catalana un llibre de ciència que deu novel·les”, la publicació d’obres clàssiques del pensament resulta no només una molt bona eina per a fer-les arribar als lectors dels Països Catalans, sinó una tasca de resistència ineludible davant dels qui voldrien marginar la nostra llengua i s’entesten a que aquesta quedi restringida a l’àmbit domèstic.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<img alt="" class="alignright wp-image-22567 size-medium" height="232" sizes="(max-width: 620px) 100vw, 620px" src="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx-620x232.jpg" srcset="http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx-620x232.jpg 620w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx-300x112.jpg 300w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx-768x288.jpg 768w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx-940x352.jpg 940w, http://laccent.cat/wp-content/uploads/2018/06/tigre100marx.jpg 1458w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="620" /></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">Per poder dur a terme la publicació, que es preveu que pugui sortir al carrer el setembre, des de <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Tigre de Paper</span>han impulsat un <a href="https://www.verkami.com/locale/ca/projects/20865-el-capital-en-catala" style="background: transparent; box-sizing: border-box; text-decoration: none; transition: all 0.2s;">projecte de finançament col·laboratiu des de la plataforma Verkami</a>. En poques hores des del seu anunci, ja s’havia assolit l’objectiu inicial de 5000€, motiu pel qual l’editorial l’ha ampliat.</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<span style="font-family: Arial, Helvetica, sans-serif;">La proposta inclou un pròleg de<span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Silvia Federici</span> (Parma, 1942) i una guia de lectura a càrrec de <span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Néstor Kohan</span> (Buenos Aires, 1967).</span></div>
<div style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;">
<br /></div>
</div>

Coincidint amb la celebració enguany del 200 aniversari del naixement de Karl Marx, i el segle i mig de la publicació d’El Capital, l’editorial Tigre de Paper ha anunciat la seva intenció de reeditar d’aquesta obra cabdal en català, en la traducció que en féu Jordi Moners (El Prat de Llobregat, 1933), publicada en sis volums entre entre 1983 i 1990 per Edicions 62 i la Diputació de Barcelona.

L’any 1983 Manuel Sacristán, en el seu pròleg, que responia més a les inquietuds i debats d’aquells primers 80 que no pas als problemes actuals, es veia amb la necessitat de defensar la publicació de l’obra, “que podia semblar intempestiva” en un moment de poca predicació del pensament de Marx. Avui, després de la desolació i misèria creada per la gran crisi capitalista de començament de segle XXI, i la fallida general de les teories econòmiques hegemòniques (exemplificada per l’anècdota de la resposta dels més reconeguts savis econòmics a les preguntes de la reina d’Anglaterra l’any 2007 davant la crisi, quan reconegueren que “no havien pensat en el risc sistèmic”), l’obra es reivindica per si sola. Fins i tot nombrosos economistes de l’stablishment acadèmic han hagut d’admetre, ni que fos amb la boca petita, la vigència i pertinència dels punts de vista de Marx en molts dels seus aspectes, sempre, això sí, sense qüestionar els tabús de l’ordre social imperant al qual deuen carreres, càrrecs i estatus social.

Fóra absurd negar que la debilitat de l’esquerra i la persistència de molts dels miratges i mites de la ideologia dominant ens mantenen encara molt lluny d’un qüestionament general del capitalisme, però quan comencen a sortir noves veus crítiques, i se’n recuperen d’altres mal enterrades pels qui es consideraven vencedors de la història, recuperar El Capital esdevé una tasca plena de sentit.

Per raons d’actualitat econòmica El Capital ja va viure doncs una segona joventut des de final de la primera dècada del nou segle. A partir de 2008, editors d’arreu del món veien com es multiplicaven les vendes, les versions publicades en xarxa es popularitzaven, se’n feien guies de lectura, cursos i tallers des del món acadèmic fins als casals i assemblees. Avui, a final d’aquesta segona dècada trobem nous motius que ens refermen en la necessitat i oportunitat de rellegir aquesta obra, o endinsar-nos-hi per primer cop. Els trobem en vista del panorama del pensament i la pràctica política de l’esquerra els darrers anys, quan després de l’ensulsiada dels anys 80 i 90, ha reaparegut als països del centre, si més no electoralment, com una de les reaccions al desastre econòmic i la deslegitimació del sistema polític. En el cas de l’esquerra liberal i postmoderna, sovint ho ha fet renegant de la lluita de classes i els plantejaments de la tradició de Marx, que donaven per superats, i han acabat topant amb el mur de la seva incapacitat i la insolvència de les seves receptes de reformes. Al mateix temps, noves aportacions des de l’ecologisme socialista al feminisme de classe, l’alliberament nacional, els debats sobre la qüestió del poder, l’estudi de l’urbanització, l’ensenyament, la història o les tecnologies de la informació i comunicació, han esbrossat vells camins i n’han obert de nous bevent, entre altres, del treball de Marx.

Així la recuperació d’El Capital, lluny de ser un exercici d’arqueologia o nostàlgia, pot permetre reforçar i realimentar el treball teòric viu, donar eines per al combat teòric i pràctic present i del futur per a l’emancipació humana.

I fer-ho en llengua catalana és també una necessitat. Si en Ramon Aramon, quan dirigia l’IEC, insistia en al importància de la publicació d’obra científica en català afirmant que “és més important per a la normalitat de la cultura catalana un llibre de ciència que deu novel·les”, la publicació d’obres clàssiques del pensament resulta no només una molt bona eina per a fer-les arribar als lectors dels Països Catalans, sinó una tasca de resistència ineludible davant dels qui voldrien marginar la nostra llengua i s’entesten a que aquesta quedi restringida a l’àmbit domèstic.

Per poder dur a terme la publicació, que es preveu que pugui sortir al carrer el setembre, des de Tigre de Paperhan impulsat un projecte de finançament col·laboratiu des de la plataforma Verkami. En poques hores des del seu anunci, ja s’havia assolit l’objectiu inicial de 5000€, motiu pel qual l’editorial l’ha ampliat.

La proposta inclou un pròleg deSilvia Federici (Parma, 1942) i una guia de lectura a càrrec de Néstor Kohan (Buenos Aires, 1967).