El PSUC és mort, visca el PSUC!

L’esquerra catalana amb vocació transformadora, en la seva majoria, ha dissenyat el seu projecte durant els últims quaranta anys a partir del que havia sigut el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ja fa molt temps que la idea entorn del PSUC s’ha convertit en un miratge a perseguir, no com una eina amb caràcter de classe i socialista adaptada a la realitat del moment sinó com un amor de joventut que quan hi penses se’t dibuixa un mig somriure i la mirada es perd entre els núvols. Aquests records han servit per cohesionar i per traçar estratègies sense assumir debats complexos, tot donant continuïtat a la inèrcia. 

Ha arribat un moment on es fa insostenible continuar definint aliances i apostes polítiques en base el que fou «el Partit», cal assumir que el PSUC és mort i fer política amb la voluntat de ressuscitar un cadàver és, sens dubte, una mala pensada. Tanmateix, el seu exemple és una herència imprescindible que cal analitzar per a construir nous instruments de ruptura per a la classe treballadora catalana, però ens faríem un trist servei si volem reproduir el PSUC previ a la seva implosió. Portar el seu esperit al cor i la seva empenta al puny, però no tant al cap, com un model al qual cal aspirar.

De quin PSUC parlem?

Durant molts anys el PSUC va ser el partit de classe treballadora catalana, nascut el 1936 a partir de la fusió de la majoria de partits comunistes i socialistes en un moment on la Internacional Comunista propiciava la formació de partits únics de la classe obrera sota els principis leninistes. S’imposava l’estratègia de fronts populars per fer front al feixisme i situar el model socialista com a resposta, una estratègia concreta fruit de l’anàlisi dialèctica de la realitat del moment històric. 

Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat.

Quan es parla de recuperar el PSU de Catalunya mai es fa pensant en com seria d’útil la idea fundacional del partit, una síntesi superadora de subjectes socialistes diferents capaç de convertir-se en hegemònic (compte amb el fet que va acabar tenint una vocació doble, un partit de masses que situa el socialisme en el centre i a la vegada s’erigeix com el Partit Comunista de referència, segurament en tant que PC no ens serveix com a model, ja que n’estem molt lluny). Perquè sigui útil, s’ha d’entendre el PSUC com a diferents moments històrics, amb una composició i estratègies concretes fruit de la relació dialèctica amb la societat en cada moment i de les majories dins de l’organització. 

Malauradament, quan es vol recuperar el PSUC es fa pensant en el partit de la Transició, com un producte ja acabat. Fer-ho obviant que aquell partit estava a punt d’esberlar-se per una greu crisi entorn de la línia estratègica —emmascarada per debats sobre definicions ideològiques—, on hi havia importants grups que prioritzaven el consens de la transició i governar amb polítiques socialdemòcrates, és d’una enorme irresponsabilitat. Fer-ho sent-ne conscient denota la voluntat de donar continuïtat a l’estratègia de subsidiarietat. Ambdues visions desemboquen, involuntàriament o voluntària, en refermar la cultura i pràctica eurocomunistes. 

Aquesta cultura eurocomunista ha impregnat les diferents experiències polítiques que s’han derivat de l’antic PSUC, fent de l’eslògan «un partit de lluita i de govern» la definició gràfica de la vocació de la socialdemocratització i la participació en les revolucions passives del règim. Tots els instruments polítics sorgits d’aquest espai han patit, en major o menor mesura, d’aquest mal. Uns ho han patit de manera continuada, voluntària i conscient, com és el cas d’Iniciativa, d’altres de forma més puntual, com EUiA, tot i això no deixa de sorprendre la ràpida incorporació dels comuns a aquesta lògica i el paper de partit de govern subsidiari de la socialdemocràcia sistèmica. 

Situar l’alternativa socialista en el centre

Sovint hi ha qui es troba còmode en els instruments polítics que viuen de la inèrcia del PSUC, reivindicant-se el «fil roig de la història» o fent gala d’una retòrica obrerista, reivindicant-se com a comunistes autèntics, a la vegada que participen de la subordinació a la socialdemocràcia. Mantenir quotes «roges» en segons quins espais de poder ha pogut ser eficient per a  reproduir dinàmiques internes però dista molt de fer créixer l’alternativa socialista. La lluita pel socialisme no pot basar-se a ressuscitar un mort, ni en repetir discursos identitaris a les respectives capelletes, tot traient el folklore roig el cap de setmana mentre els dies laborables es forma part del tancament de la crisi del règim.  

I si ressuscitar el PSUC de manera mecànica no ens serveix avui en dia, encara menys de manera patrimonial. L’herència orgànica pot haver servit, en el seu moment, per justificar a la interna les successives mutacions de les restes del PSUC en forma de partits eurocomunistes, verds i ciutadanistes. Però els canvis en les formes s’acaben convertint en canvis en els continguts, encara que sigui per pura substitució demogràfica de la militància: en algun punt, la majoria de l’afiliació mai ha militat sota unes sigles anticapitalistes, i és llavors quan la tàctica acaba esdevenint l’estratègia. Les limitacions de la gestió diària són tan grans que es corre el risc que la institució esdevingui el món sencer.

Elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica

Si l’electoralisme és una peixera, ens hem de dirigir a mar obert. Cal posar el socialisme com a horitzó abastable d’acord amb una anàlisi concreta i una estratègia, en lloc d’entestar-se en cotilles heretades. La inèrcia del PSUC eurocomunista ha col·locat els elements de ruptura i l’alternativa socialista fora de qualsevol plantejament polític. Cal revertir aquest fet. Per fer-ho cal col·locar la idea del socialisme sobre la taula, tenir l’eina esmolada per quan arribi el moment, ja que elements que fa un temps sonaven llunyans i impensables ara prenen sentit i poden ser escoltats per tothom, com és la idea de planificació econòmica, tan necessària per fer front a la pandèmia i a la crisi, per una banda, i evitar el col·lapse del planeta, per l’altra.

En aquest marc conceptual, s’ha de posar sobre la taula la necessitat de definir una anàlisi i una estratègia concreta per al cicle que s’obrirà quan acabin les últimes fuetades del cicle actual. Aquest últim cicle s’ha construït a partir del 15-M i l’1-O, però està acabant amb el govern de PSOE–Podemos i el processisme encallat i retòric, personificat en figures com Quim Torra o Carles Puigdemont. Comencen les primeres reflexions entorn del futur pròxim, però les grans organitzacions encara viuen de la lògica del cicle que es tanca i no s’atreveixen parlar obertament de cap on cal anar. 

Les bases per a un nou cicle

Cal establir els espais de debat dins i fora de les organitzacions per començar a teixir una anàlisi compartida, amb la mirada llarga, que confronti amb el tancament de la crisi del règim i que situï el socialisme i el sobiranisme com a dos elements centrals per a qualsevol projecte ampli per a la classe treballadora catalana en el nou cicle. Dos elements que estan travessats pel feminisme i ecologisme, en tant que són els dos moviments amb gran potencial transformador i que resulten imprescindibles per a construir una societat diferent. 

És evident que el socialisme i la planificació econòmica són l’única alternativa al col·lapse de la societat i del planeta, però cal assumir que en el cas de la realitat catalana, com a marc de lluita de classes encaixat en les estructures de poder del règim del 78, el sobiranisme és un element clau de ruptura. Per fer-ho, cal recuperar l’esperit nacional del PSUC, un partit que el 1936 es fundà amb el Partit Comunista de Catalunya i la Federació Catalana del PSOE, però també amb la Unió Socialista de Catalunya de Joan Comorera o el Partit Català Proletari, que avui dia l’etiquetaríem gairebé d’independentista. 

En aquest sentit, l’aliança entre els diferents corrents del sobiranisme d’esquerres no només no és un fet aliè al PSUC, sinó que la trobada entre diferents projectes amb cultures polítiques diferents és pràcticament la seva característica fundacional. Avui en dia el punt de partida és el sobiranisme autodeterminista que aposti per una República Catalana, a partir de la capacitat de decisió del poble català; aquí ens trobem el socialisme que aposta pel federalisme de lliure adhesió (si és que pot haver-hi algun altre tipus de federalisme que el lliure pacte entre iguals) i aquell socialisme que es decanta per la independència. 

L’oportunitat per un nou projecte

Ens trobem amb l’oportunitat de fer una cosa diferent, definir un espai polític d’acord amb l’anàlisi, en lloc d’adaptar l’anàlisi als límits de l’espai. Si l’anàlisi es fa de forma compartida, sense la urgència de les cites electorals, permetrà construir un nou projecte polític transformador, socialista i sobiranista, capaç de ser hegemònic en el si de la classe treballadora catalana. 

Podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns projectes municipals que hem vist néixer, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola

A hores d’ara, sorgeixen les primeres reflexions en aquest sentit, al voltant de la necessitat de construir un partit de masses català de l’esquerra socialista, cal escoltar-les amb cura des dels diferents sectors i buscar com debatre entorn d’això. És evident que el socialisme català ha de fer un salt endavant, amb capacitat de proposta, d’organitzar la classe i d’assolir espais de poder real per a transformar, deixant d’estar autocentrat en petites organitzacions que viuen d’esquena els uns amb els altres per inèrcies que perden sentit si les contrastem amb la realitat de la classe treballadora catalana. 

Per fer-ho cal un canvi de xip, mirada llarga i voluntat de ser un projecte hegemònic, amb un programa de mínims i voluntat de guanyar Catalunya des d’una òptica socialista i sobiranista. En el darrer cicle hem vist com projectes il·lusionants a gran escala reproduïen fil per randa els errors d’altres antecessors o bé es quedaven estancats; però ara que es tanca el cicle, també podem constatar que aquesta voluntat guanyadora i no de minories s’ha començat a expressar en alguns projectes municipals que hem vist néixer, com Girona, Badalona, Manresa o Cerdanyola, on s’han donat les condicions per compartir debats i anàlisis, sortir dels espais predefinits i poder assumir mirades més àmplies. Uns projectes que poden marcar el camí per guanyar Catalunya.

Un projecte de classe i de país

La construcció d’un nou espai i una nova organització d’acord amb l’anàlisi esmentada suposa partir de la idea de construir hegemonia política i social dins de la classe i del conjunt dels sectors populars i per fer-ho s’ha de voler influir en la societat. Aquesta voluntat requereix construir pensant en fora, fugir de capelletes i compartiments estancs pensats per a sectors molt concrets i minoritaris, que no són permeables al conjunt de la classe. La relació amb la societat posa de manifest un altre element, un comunista o un militant socialista ho ha de ser les vint-i-quatre hores del dia, amb actitud de donar exemple i intentar traslladar els valors i proposta d’una manera natural, ja sigui en activitats polítiques, en fronts de masses, en projectes culturals, amb els amics o la família. Aquesta és una més de les ensenyances que ens deixa el PSUC. 

Un dels altres elements que ens deixa la tan esmentada cultura del PSUC és posar la classe treballadora en el centre. Hem de situar la realitat de les condicions materials en el centre de l’anàlisi i la proposta, analitzant amb cura els canvis en les relacions laborals i en el model de producció per veure com la classe treballadora és ara més plural i pateix formes diferents d’explotació. La imatge clàssica de l’obrer de granota blava cada vegada té menys pes, però això no vol dir que les treballadores no existim i hem d’evitar que ens divideixin, individualitzin i contraposin. Per fer-ho, a part de definir molt bé com es produeixen les diferents formes d’explotació, és clau saber valorar les diverses experiències sindicals, com un element central de la política entesa en un sentit ampli. 

En aquest mateix sentit, en la definició programàtica s’ha de treballar decididament en solucions per a tota la classe en lloc de solucions parcials per a sectors avantguardistes que es poden permetre aïllar-se deixant la resta al marge. A tall d’exemple, apostar indubtablement per un model educatiu públic i de qualitat, lliure d’ingerències empresarials i que sigui útil per a les famílies de classe treballadora, no només pensat per a famílies amb alta motivació i recursos (temps, recursos pedagògics, capacitat econòmica, etc.) o una aposta decidida per la sanitat pública, la cultura i mètode científics, que tingui en compte els condicionants socials de la salut i que potenciï l’atenció primària i la medicina de proximitat, acompanyada d’una investigació de qualitat d’acord amb criteris no mercantilistes. Així com, treballar la sobirania alimentària, tant pel que fa a com es produeixen els aliments, com es distribueixen i com hi pot accedir la classe treballadora, ja que si no s’entra en el model de producció, distribució i consum, els aliments de proximitat i saludables continuaran estant a l’abast d’uns pocs.  Tot això vol dir construir un model de país (per tot el país, no només per la zona metropolitana), dotar de contingut la República Catalana des de posicionaments socialistes amb mesures a implantar al curt termini, definir i explicar la nostra política econòmica (en l’àmbit impositiu, sectors econòmics públics, industrialització, model de relacions laborals, etc.) i un programa de transformació de fons definit per al mig i llarg termini. Per portar-lo a terme caldrà saber assumir contradiccions (i el més complicat, saber quines contradiccions no es poden assumir en cada situació), arribant a aliances interclassistes en moments concrets i tenir molt clar que un revolucionari és qui transforma i no pas qui pontifica des de la comoditat de no mantenir una relació dialèctica amb la realitat.