BURGOS, EL JUDICI QUE VA FER TRONTOLLAR EL FRANQUISME

Entre el 3 i el 9 de desembre del 1970, setze persones, militants o col·laboradores de l’organització ETA, van ser sotmeses a un consell de guerra que marcaria un abans i un després en la història del franquisme. La celebració del judici i les nou penes de mort imposades a sis dels encausats –tres d’ells van acumular dues penes capitals– van aixecar una onada de protesta sense precedents en els trenta anys de règim, especialment significativa al País Basc, però amb importants plasmacions en altres territoris de l’Estat espanyol. Lluny de la imatge socialment predominant d’un antifranquisme minoritari i dèbil, les mobilitzacions contra el procés de Burgos van fer visible la força de l’oposició i van rellançar la lluita contra un règim que començava a trontollar.

Del judici contra ETA…

El 2 d’agost del 1968, un escamot d’ETA mata el cap de la Brigada d’Investigació Social de Sant Sebastià, Melitón Manzanas, davant de casa seva. Conegut en els cercles de l’oposició al règim com a destacat torturador, de Manzanas es deia que, en acabar la partida amb els amics, s’acomiadava dient “me voy a calentar las manos”. L’anècdota, recollida per Gregorio Morán al llibre Los españoles que dejaron de serlo (1982), il·lustra el tarannà d’un dels protagonistes més sinistres —però no pas l’únic— de la repressió franquista, que des del 1967 s’havia accentuat sensiblement. ETA l’havia assenyalat com a objectiu ja abans del xoc fortuït del juny del 1968 en què Txabi Etxebarrieta va matar un guàrdia civil de trànsit i, en la fugida, fou abatut. Són les primeres morts que deixa l’enfrontament entre l’organització abertzale i el franquisme. S’hi afegirà, l’abril de l’any següent, la d’un taxista que s’interposa en la fugida d’un militant d’ETA cap a la frontera.

Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Melitón Manzanas. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici

El conflicte armat ja està en marxa, i el règim vol posar-hi fi de manera immediata i contundent. Aprofitant la documentació intervinguda en la caiguda d’un militant, s’articula el consell de guerra sumaríssim 31/69. Formalment, s’hi jutja l’atemptat contra Manzanas, així com un seguit de fets compresos entre la primavera del 1968 i el maig del 1969. A la pràctica, es pretén portar ETA a judici, en un procés que ha de servir com a represàlia i advertiment. Però els esdeveniments no segueixen el guió previst, i el procés (militar) contra ETA s’acaba convertint en un judici (popular) contra el franquisme.

…al judici contra el règim

Tot i la inclusió de dos sacerdots en el sumari per poder celebrar el procés a porta tancada (privilegi que el concordat amb la Santa Seu concedia al clergat), les pressions exercides acaben forçant una audiència pública. Això permetia plantejar les sessions del consell de guerra com una plataforma de denúncia. En judicis anteriors, militants d’ETA havien optat per una “ruptura” immediata de l’ordre per mitjà de la negació de qualsevol legitimitat al tribunal i refusant ser defensats. El procés de Burgos, però, es planteja de manera diferent. S’acorda utilitzar les sessions del judici com a altaveu: s’aprofitaran les preguntes de les defenses per plantejar els diferents vessants de la pròpia lluita.

“Estos cabrones nos están desbordando.” La frase, pronunciada als passadissos pel president del tribunal —segons el testimoni de l’advocat Miguel Castells recollit al documental El proceso de Burgos (1979), d’Imanol Uribe— acredita l’encert de l’estratègia. El judici se suspèn temporalment i, en la represa, les declaracions són tallades contínuament. No és fins que arriba el torn de l’últim acusat, Mario Onaindia, quan el judici, d’acord amb el guió prèviament establert, es trenca. Onaindia acaba amb un “Gora Euskadi askatuta” i, a continuació, una munió de veus entonen l’”Eusko gudariak”. El moment quedarà recollit per a la història en una gravació feta d’amagat, que posteriorment circularia de manera clandestina.

La faceta jurídica de la defensa, coordinada pel germà de Txabi Etxebarrieta, José Antonio, hi juga també un paper essencial. Miguel Castells i Francisco Letamendia, tots dos advocats en el consell de guerra, ho explicaran en el llibre El proceso de Euskadi en Burgos, publicat per Ruedo Ibérico el 1971 i recentment reeditat: “A l’advocat se li assigna l’única funció d’aportar una aparença de garantia en el judici polític. Però aquí resideix la seva força. […] L’advocat no podrà defensar; però podrà demostrar que no pot defensar.”

Un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme, com el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el llavors democratacristià madrileny Gregorio Peces-Barba

Encara un altre element fonamental de l’estratègia de defensa és la participació d’advocats d’altres sectors de l’antifranquisme. Juguen aquest paper el socialista bilbaí Juan Moreno Lombardero, el comunista català Josep Solé Barberà o el madrileny Gregorio Peces-Barba, llavors democratacristià i que el 1978 seria un dels set ponents constitucionals com a diputat del PSOE. La presència de Solé Barberà i Peces-Barba resulta fonamental per donar ressò a la campanya contra el procés més enllà d’Euskadi; una de les preocupacions fonamentals és teixir ponts amb altres territoris. Significativament, un dels condemnats a mort, Xabier Larena, aprofitarà la seva declaració davant del jutge per caracteritzar ETA com una organització internacionalista i definir el poble basc com el que integren totes les persones que venen la seva força de treball al País Basc.

Mobilització al carrer…

La partida, però, no es juga únicament a Burgos, dins de la sala de justícia; la batalla més important s’està lliurant als carrers. Ja des del mes de novembre, proliferen les convocatòries contra el procés. El 2 de desembre, ETA(V) segresta el cònsol de la República Federal Alemanya a Sant Sebastià (que seria alliberat abans de conèixer-se la sentència). Just després, les mobilitzacions assoleixen un primer clímax, coincidint amb l’inici del consell de guerra. Les forces policials queden absolutament desbordades. Segons un document intern de la Comandància de la Guàrdia Civil de Sant Sebastià, manifestacions de més de 1.000 persones han de ser dissoltes per dotacions que en cap cas són superiors a vuit agents. Un cop comunicada la sentència, el 28 de desembre, els carrers es tornen a omplir. La valoració de la situació que fa el cap de l’Alt Estat Major, Manuel Díez-Alegría, és contundent: “No puede haber ejecuciones. Con una sola que hubiera habría que declarar el estado de guerra en el País Vasco y sacar el Ejército a la calle y eso sería gravísimo.” El dia 30 a mitja tarda s’anuncia que les penes de mort han estat commutades.

El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent

Fora del País Basc, Catalunya és un dels focus més importants de protesta. El 12 de desembre, gairebé tres centenars d’intel·lectuals es tanquen a Montserrat, trobada que donarà peu a la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans (un dels gèrmens de l’Assemblea de Catalunya, creada l’any següent). El dia 5, en una modalitat més contundent de mobilització, una manifestació de l’organització Comunismo (precedent de la Lliga Comunista Revolucionària) havia arrasat el carrer Tuset de Barcelona, aleshores santuari de l’anomenada gauche divine, sota el lema “la misma burguesía que asesina en Burgos se refugia en la paz de Tuset”.

Moltes de les principals ciutats europees i de l’Amèrica Llatina es manifesten igualment contra el consell de guerra. El llibre Le procès de Burgos (Gallimard, 1971), de l’advocada francesa Gisèle Halimi —que assisteix com a observadora al judici—, deixa constància de la implicació internacional. En el prefaci de l’obra, Jean-Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca.

…i brutalitat policial

La mobilització força el règim, doncs, a fer marxa enrere en l’aplicació de les penes de mort. No és la primera vegada: ja els anys 1968 i 1969, dos altres militants d’ETA, Iñaki Sarasketa i Andoni Arrizabalaga, havien evitat l’execució de la pena capital gràcies a la resposta popular. Aquesta vegada, l’amplitud de les protestes fa que la dictadura respongui de manera especialment violenta. En diverses localitats, les manifestacions són dissoltes amb armes de foc. A Eibar, els trets de les forces policials provoquen la mort del jove militant del PCE(i) Roberto Pérez Jáuregui. També a Milà un jove manifestant morirà fruit de la intervenció policial.

En el prefaci del llibre ‘Le procès de Burgos’, de l’advocada francesa Gisèle Halimi, el filòsof Jean Paul Sartre s’adhereix a les tesis d’ETA i planteja la lluita armada com a via ineluctable cap a la independència basca

La denúncia de la repressió és, precisament, un dels focus de les declaracions a la sala del judici. A preguntes del seu advocat, Mario Onaindia afirma que s’ha vist empès a signar la declaració autoinculpatòria que fonamenta l’acusació contra ell “para ir a la cárcel y que me dejaran de torturar”. La percepció és compartida entre milers de militants de l’antifranquisme: la presó com un alliberament després de l’infern de comissaria. La dictadura s’afanya a desmentir les acusacions: un llibre impulsat pels serveis secrets i publicat el 1971 sota el títol “ETA” y el proceso de Burgos. La quimera separatista carrega les tintes contra les denúncies de tortura fetes durant el consell de guerra, i les atribueix a les instruccions donades prèviament per l’organització armada a la seva militància.

Les víctimes de la violència estatal, però, són massa nombroses per poder ocultar el fenomen. La repressió és cada cop més extensa. Segons xifres oficials, en els sis mesos de durada de l’estat d’excepció decretat per contenir les mobilitzacions contra el procés de Burgos, es practiquen més de 2.000 detencions: una mitjana d’onze cada dia. Amb tot, els arrestos són cada cop més fútils. En una reunió amb alts comandaments policials de Barcelona celebrada el febrer del 1971, el ministre de la Governació, Tomás Garicano Goñi, adverteix que “las redadas, o sea, las detenciones indiscriminadas y masivas, no tienen resultado práctico alguno y tan solo sirven para aumentar el número de resentidos”, i insta a focalitzar la repressió en els “auténticos dirigentes” de l’oposició. Les observacions fetes pels comandaments policials presents a la trobada no són gaire encoratjadores per al ministre: alerten que detenir militants amb ascendència sol provocar una reacció en contra als seus centres de treball o d’estudi. Mala peça al teler per al règim.

El crepuscle del franquisme

Aquesta és, justament, la disjuntiva que marca els últims anys del franquisme: una relaxació de la repressió obre la porta a un augment immediat de la contestació, però l’enduriment de l’acció policial resulta igualment contraproduent, ja que, a la llarga, suscita més descontentament social i mobilitzacions. Partint d’una constatació semblant, Ernest Mandel conclou, en l’editorial del gener del 1971 de la revista Quatrième Internationale, que ja es pot parlar del “crepuscle del franquisme”. Tot i que potser exagerada, l’afirmació no està exempta d’una bona dosi de raó.

ETA arriba al judici debilitada i amb una divisió que acabaria portant, a principis de l’any següent, a l’escissió entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització

Pel que fa a ETA, arriba al judici debilitada i dividida: l’estiu del 1970 s’havia gestat la fractura entre ETA(V), ETA(VI) i les Células Rojas. Però el procés de Burgos es converteix en una fantàstica eina propagandística per a l’organització i en propicia la reactivació: tota una nova generació militant tindrà com a referent les mobilitzacions d’aquelles setmanes. A més, el judici fa visible de manera pública per primera vegada la presència femenina dins d’ETA. Les tres dones processades (Jone Dorronsoro, Itziar Aizpurua i Arantza Arruti) constituiran un model per a futures militants.

Igualment, el consell de guerra de Burgos contribuirà a aprofundir la tendència cap a la radicalització d’una part de l’oposició. I, més enllà de les formes de lluita adoptades, marcarà un punt d’inflexió, un autèntic salt endavant en la mobilització antifranquista, cada cop més intensa i plural. El 1974, el president del govern nomenat després de l’atemptat contra Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, confessaria en privat al màxim responsable de l’espionatge franquista, José Ignacio San Martín, que la “subversió” ja no era cosa de quatre “cacos”: “Hoy hace subversión el señor que tiene usted al lado en la iglesia”. Franco arribarà viu fins al final, però la dictadura ho farà àmpliament desgastada.