El cooperativisme: de la 2a República a la dictadura (1931-1974)

Cal remuntar-se a l’any 1844 per citar les primeres cooperatives angleses, de les quals  destacada la dels Pioners de la Rochdale, que l’any 1844 van publicar els anomenats principis cooperatius en el seu almanac. També al segon terç del segle XIX van aparèixer a l’Europa continental les primeres experiències cooperatives, que en el cas de Catalunya daten de 1840 fins a proliferar a la segona meitat del segle XIX. Concretament, la primera cooperativa catalana es va constituir a Palafrugell l’any 1865, seguida l’any 1898 per la Cámara Regional de Cooperativas de Cataluña i l’any 1923 per la Federación Regional de Cooperativas de Cataluña.

D’entrada, el cooperativisme rebutjava l’explotació capitalista i cercava alternatives a les paupèrrimes condicions de vida de les classes treballadores. Eren societats que s’inspiraven en els pensadors reformistes i filantròpics, socialistes i els anomenats utòpics del cooperativisme, de manera que tant les situacions de necessitat com les idees progressistes impregnaven totes les iniciatives.

Quant a les normes que les regien, les primeres van ser formulades pels pioners de la Rochdale l’any 1844, més tard actualitzades el 1937 en el marc del Congrés de París de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), per tot seguit ser completades en el Congrés de Viena de 1966 -les vigents són del Congrés de Manchester de l’any 1995.  

Si ens basem en el document aprovat a París, que segueix els objectius de la Rochdale, s’estableixen els següents principis: adhesió lliure, control democràtic, distribució del superàvit als membres en proporció a les seves transaccions, interès limitat sobre el capital i tres aspectes més que, si bé formaven part dels principis de la Rochdale, no es van considerar de compliment obligat per formar part de l’ACI: neutralitat política i religiosa, venda al comptat i promoció de l’educació.

La Declaració de Viena de 1966 té la particularitat que va suprimir el principi de neutralitat política i religiosa, si bé la declaració de Manchester de 1995 el va recuperar, alhora que va aportar el principi d’interès per la comunitat i el d’intercooperació. En aquí cal observar que la intercooperació i l’eliminació del principi d’autonomia i independència -circumstància netament política- formen part dels vasos comunicants entre ideari i realitat.

Amb tot, cal recordar que no va ser fins al 1995, quan en el si del Congrés de Manchester, es va definir pròpiament què era una cooperativa: “Una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’han unit voluntàriament per fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comuns per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i democràticament controlada”.

Ja a les acabades de la Guerra Civil, trobem una altra llei, datada el 27 d’octubre de 1938, en la qual s’insta les cooperatives a “colaborar con los Sindicatos Nacionales en la solución de los problemas de tipo económico” i que va donar peu a la llei de 26 de gener de 1940 sobre unitat sindical en la qual s’establia que “la Oganización Sindical de F. E. T. y de las J. O. N. S. es la única reconocida con personalidad suficiente por el Estado, para hacer llegar hasta él las aspiraciones y necesidades que en, el orden económico y social sean sentidas por los elementos productores de la Nación, y es, a su vez, el vehículo por el que llegan hasta éstos las directrices económicas de aquél”.

Després vindria l’anomenada Ley de cooperación, del 2 de gener de 1942, en què es decretava que “las Sociedades cooperativas se regirán con plena autonomía por sus Estatutos, siempre disciplinados a la organización sindical del Movimiento y a la superior del Estado”. Un article que, si bé respectava els principis de París de l’any 1937 pel que fa al concepte de cooperatives, determinarà una estructura jerarquitzada de les cooperatives amb una Jefatura de la Cooperativa i el paper assessor de la Junta rectora, la qual podia ser vetada pel Ministeri, que també podia destituir a qualsevol dels seus membres i ordenar noves eleccions. S’infringia, doncs, el principi de control democràtic.

Tant era la voluntat de controlar l’activitat sindical que la Llei d’unitat sindical de 1940 va forçar la integració de les estructures representatives de les cooperatives al Movimiento sota la Inspecció de la Delegación Nacional de Sindicato. Uns aspectes que van quedar reforçats en Ley de Copoperación de 1942, i que també figura en la Ley General de Cooperativas 52/1974, de 21 de desembre de 1974.

La concepció franquista d’aquesta última norma s’observa en el següent articulat: “De ahí que las Leyes Fundamentales españolas postulen la configuración comunitaria de la empresa y, de ahí también, que en ellas encuentre su base política la cooperativa, pues esta fórmula, vieja de siglos, protagoniza las soluciones de integración de los distintos elementos de la empresa en una comunidad de fines y de medios que subordina los de índole económica a los de carácter personal. Esa es la idea-fuerza de la legislación promovida en la materia por el Estado español”. Una visió corporativista en lloc d’un enfocament cooperativista. Així ho reblava posteriorment: “Las cooperativas, sus Uniones y Federaciones forman parte del movimiento cooperativo, integrado en la Organización Sindical”.  Encara que s’obria pas el control democràtic, es mantenia en peu la infracció del principi d’autonomia i independència de les cooperatives.