Archive for de juny 2021

Home Archive for de juny 2021

undefined

Miren Etxezarreta: «La pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l’economia, sobretot la dels més pobres»

0 Somnis Rebels 7:57 p. m. Comments

anticapitalistaMiren Etxezarreta: «La pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l’economia, sobretot la dels més pobres» >Somnis Rebels 7:57 p. m. 0 Comments Sara Blázquez | 23/02/2021 a les 09:32hMiren Etxezarreta: «Hi ha moltes

undefined

El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea

0 Somnis Rebels 7:48 p. m. Comments

EuropaFeixismeEl programa econòmic antisocial de la nova dreta europea >Somnis Rebels 7:48 p. m. 0 Comments Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero

undefined

Julià de Jòdar: «Tenim una cultura de qualitat, però ha perdut els vincles amb el poble»

0 Somnis Rebels 10:17 p. m. Comments

CulturaJulià de Jòdar: «Tenim una cultura de qualitat, però ha perdut els vincles amb el poble» >Somnis Rebels 10:17 p. m. 0 Comments Conversem amb l'escriptor Julià de Jòdar sobre la necessitat que la

undefined

Irlanda i Amèrica Llatina: germanes en armes contra l'imperialisme

0 Somnis Rebels 8:42 p. m. Comments

CubaIrlandaIrlanda i Amèrica Llatina: germanes en armes contra l'imperialisme >Somnis Rebels 8:42 p. m. 0 Comments El passat comú de la lluita antiimperialista a Irlanda i Amèrica Llatina té uns vincles cada vegada més

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de juny 2021

<p> <span id="_markupAutor" itemprop="author" itemscope="" itemtype="http://schema.org/Person" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: Roboto, serif; font-size: 12px; font-weight: bold;"><span itemprop="name" style="box-sizing: border-box;"><span class="nomautoramplianoticia" style="box-sizing: border-box;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticies/autor/7/sara-blazquez" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #333333; text-decoration-line: none;">Sara Blázquez</a></span></span></span><span style="background-color: white; font-family: Roboto, serif; font-size: 12px;"> </span><span class="txtactualitzatel" id="txtactualitzatel" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 12px;">| 23/02/2021 a les 09:32h</span></p><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-xs-12 fotoportadaampliacio" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 20px; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 779.99px;"><div class="fotografia ambpeu" style="box-sizing: border-box; float: left; margin-bottom: 0px; width: 749.99px;"><a href="https://www.elsetembre.cat/noticia/975/miren-etxezarreta-pandemia-no-atacat-capitalisme-atacat-economia-sobretot-dels-pobres" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;"><img alt="Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res»" class="img-responsive" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/1200_161407375920170324MLM10.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: block; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 749.99px;" /></a></div><div class="peufotografia" style="background-attachment: initial; background-clip: initial; background-image: initial; background-origin: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; background-size: initial; box-sizing: border-box; color: #888888; float: left; font-size: 12px; line-height: 14px; margin-bottom: 10px; padding-bottom: 4px; padding-left: 0px; padding-top: 4px; width: 749.99px;">Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res» | Miguel López Mallach | DIRECTA</div></div></div><div class="row" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: Roboto, serif; font-size: 16px; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="col-md-10 columnatextnoticia" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;"><div class="row" style="box-sizing: border-box; margin-left: -15px; margin-right: -15px;"><div class="textnoticia col-md-12" id="_markupCos" itemprop="articleBody" style="box-sizing: border-box; float: left; min-height: 1px; padding-left: 15px; padding-right: 15px; position: relative; width: 649.99px;">Parlem de capitalisme i, com no, de quin paper hi juga la crisi sanitària i econòmica del coronavirus. Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una economista radicalment crítica amb la teoria econòmica dominant i amb el capitalisme. Fundadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa, defensa l'autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">La crisi del coronavirus ha intensificat la crisi del capitalisme?</span><br style="box-sizing: border-box;" />La Xina i els EUA van posar el fre i tota l'economia mundial va frenar. Ja hi havia uns indicadors suficientment significatius de que l'economia no funcionava bé. La recuperació del 2008 havia estat dèbil, especialment a l'Estat espanyol, i el creixement mundial havia baixat molt. I enmig de tot això, arriba la pandèmia, que ha suposat el fre total a tot tipus d’activitat. Efectivament, la pandèmia ha intensificat fortament uns indicadors que ja es percebien. Al capitalisme sempre hi ha crisis, venen periòdicament.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Com valora la gestió que se n'està fent a l'Estat espanyol?</span><br style="box-sizing: border-box;" />L'Estat espanyol ho té difícil perquè les seves il·lusions són de primera però el país és més aviat de segona o de tercera i qualsevol cosa que passi en economia global ens afecta molt, més encara quan ha estat una crisi fonamentalment vinculada a les relacions internacionals. El pes de sectors com el turisme o el sector del capital estranger dins l’economia espanyola fa que si passa alguna cosa en aquest sectors ens afecti encara més. No és gaire fàcil la gestió de l'economia espanyola. A més, arriba un govern relativament dèbil perquè no té gaire capacitat per l'oposició duríssima que té. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2281" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="801" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2281" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_161407268120170324MLM15.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Miren Etxezarreta és fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">S'ha fet encara més visible que els rics cada cop són més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Concep un món sense rics ni pobres?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Mentre hi hagi capitalisme no. En el capitalisme els rics seran cada vegada més rics i els pobres seran cada vegada més pobres, això és evident. I la pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l'economia, sobretot la dels més pobres. Estem en una situació en la qual s'estan intensificant les tendències. Com sempre en el capitalisme la crisi econòmica ataca i fa més mal als més pobres. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quins aprenentatges en podem extreure d'aquesta crisi sanitària però també econòmica?</span><br style="box-sizing: border-box;" />La població més informada va pensar que el capitalisme no era allò que pensava. Hi va haver gent de bona voluntat que va pensar que el sistema canviaria. Jo sóc molt escèptica, no crec que la pandèmia canviï gaires coses. És possible que hi hagi més gent que pensi que no estan funcionant bé les coses, però si mirem qui són els grans agents que prenen les decisions de l’economia veurem que això no ha canviat absolutament gens. I mentre els agents que prenen les decisions no canviïn, de la pandèmia no en sortirà un demà brillant. El que sí em temo és que la pandèmia farà patir els més pobres i tinc molt poca esperança. Hi ha gent de bona voluntat que vol canviar coses però els que manen i els seus objectius són els mateixos. I quan parlo dels que manen no m'estic referint només els polítics. Els polítics manen poquet, hi ha forces molt potents per sobre dels polítics que són les que no han canviat. Aquests continuaran decidint en invertir en funció dels beneficis i res més. També hi ha una petita xarxa de petits negocis que hagués pogut adonar-se'n que el capitalisme no funciona. Els petits negocis que s’estan manifestant al carrer, pels quals tinc tota la meva simpatia, l'únic que volen és tornar a estar com estàvem abans. És a dir que no hi ha cap voluntat de canvi de fons. Entre uns que manen a dalt i els de la meitat que pateixen però que no perceben que no hi ha gaire esperança, jo no tinc l'esperança de que aquí surti a la llum. Han de ser uns altres els mecanismes que ens portin a un canvi de sistema.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">En el context actual, seria possible eliminar el capitalisme?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Només per la pandèmia per descomptat que no. Però crec que el sistema capitalista no és etern i crec que la voluntat de les societats i de la ciutadania pot fer que canviï. Serà un projecte a llarg termini i només amb una voluntat decidida d’una majoria de la població, no per la pandèmia ni per coses extraordinàries que vinguin de l’exterior. Hi ha possibilitats de canvi però s'han de treballar molt. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2283" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2283" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="801" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2283" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_161407371020170324MLM12.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Miren Etxezarreta: «El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l’interior, no basat en les relacions exteriors» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA</em></span></p></div></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quin tipus de mesures s'haurien d'implementar per aconseguir un sistema anticapitalista?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Un canvi de sistema requereix molt temps i no es fa amb unes mesures de política econòmica. Això només es donarà si hi ha voluntat de canviar de sistema des d'un anticapitalisme seriós i responsable. Però hi ha canvis que es poden fer dins el sistema capitalista per millorar una mica i caminar en la direcció d'un canvi total. Es poden anar fent mesures de política econòmica, mesures socials que facilitin aquest camí i millorar les condicions dels que ho estan passant pitjor. Jo crec que el model més favorable per l'economia i per les persones és un model autocentrat, és a dir, un model que no estigui pensant sempre en la connexió amb l'exterior. Actualment l'economia de l'Estat espanyol i l'economia en general de tot el món està vehiculada cap a la competitivitat global, hem de ser competitius davant del món i d'aquesta competitivitat se'n desprendrà l'ocupació i el benestar de la població. A mi em sembla que aquest és un model erroni. Sense ignorar el sector exterior, hem de partir de la necessitat de benestar per a la població i no entendre la població com un subproducte de la competitivitat davant la Xina o Alemanya.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">En quin aspecte es gestionaria diferent la crisi del coronavirus amb aquest model?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Un dels grans problemes d'aquesta crisi de la pandèmia és la demanda. L'economia està parada perquè ningú té activitat ni diners. Hauria de començar un sistema en el que millorés la situació de la població perquè a través de l'ocupació, basada en coordenades interiors, la gent tingués suficients mitjans per poder avançar en la demanda de l'economia. El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l'interior. Per exemple, necessitem molts més metges, sanitaris, mestres, ajudes a la dependència... Els diners que es gastaran en fer més competitives les empreses, s'haurien de gastar en donar feina a aquest tipus de polítiques socials, que a la seva vegada suposaria un augment de productivitat de l'activitat basada en l'interior. La globalització és com posar-li un motor molt potent a un carro, però jo crec que s'han de posar uns cavalls potents que arrosseguin el carro i aquests cavalls potents han de ser el benestar de la població, on l'ocupació té un pes cabdal. Models n'hi ha, però falta la voluntat política i la possibilitat política i econòmica de portar-los endavant. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Hi ha experiències que des de fa anys ho intenten des de l'economia social i solidària. Creu que és una passa endavant l'autoorganització del treball, del consum, de l'habitatge?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Sense cap dubte. Jo crec que qualsevol de les iniciatives on les persones siguin els agents de les seves pròpies decisions és un una passa endavant cap a la societat que jo voldria, però també crec que hem de fer una anàlisi crítica del tercer sector. Primer,  perquè gran part del tercer sector s'ha produït com a resposta a la falta d'ocupació i sembla que l'únic objectiu del tercer sector sigui tenir una feina. Jo parteixo de la base que tenir una feina és necessari, però no ho és tot ni és suficient. Hi ha moltes experiències de cooperatives o experiències autogestionades en que l'únic objectiu és sostenir la feina. Si l'únic objectiu és aquest, es queda bastant curt. El que estic intentant dir és que si no tenim una mirada crítica, podem estar reforçant cert tipus d'experiències amb noms molt sofisticats. Alguns autors defensen que el que s'ha fet és interioritzar alguns valors del capitalisme donant-los una expressió nova de manera que la persona ja no es considera una treballadora sinó que ja és propietària d'una empresa cooperativa o d'una iniciativa del tercer sector. Estem interioritzant els valors del capitalisme fins i tot aquells que volem lluitar contra ell. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2285" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="801" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2285" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_161407381920170324MLM09.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Miren Etxezarreta: «Mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Se les sap totes, el capitalisme. </span><br style="box-sizing: border-box;" />Ara estem assistint a tot un procés en el qual s'està intentant que el treballador no sigui assalariat sinó que hi hagi un contracte mercantil entre autònom i una empresa qualsevol, pensa en Uber, en airbnb, Glovo... No són assalariats, són treballadors per compte propi. Això és un esforç potentíssim del capitalisme per aprofitar-se de noves formes d'explotació que no sigui la salarització. Quants periodistes hi ha ara mateix que siguin assalariats? Poquíssims. Tothom és <em style="box-sizing: border-box;">freelance</em>. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Hi ha qui ho entén com una oportunitat laboral per a la persona. </span><br style="box-sizing: border-box;" />Sí perquè a més a més sóc lliure, tinc el meu horari, puc fer el que vulgui, puc fer teletreball… I tot això sota el nom de llibertat. Però l'important és la relació de salarització o no. Hem de ser bastant crítics amb el tipus de noves iniciatives. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Quines passes creu que hauria de fer el moviment cooperativista per avançar en aquesta direcció?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Jo no sóc ningú per dir-li al moviment cooperativista el que ha de fer. Hi ha gent que sap molt i molt bé cap a on ha d'anar. Només dic que s'ha de tenir una visió crítica d'un mateix. També hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res, perquè permeten colar molts elements que tenen molt poc d'alternatius. Per aconseguir diners d'Europa són els més ecologistes, els més feministes o els més cooperativistes. És difícil perquè tampoc es tracta de sostenir el que ja tenim i reforçar el capitalisme però sí de mirar críticament el que estem fent. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Diverses entitats de l'economia solidària plantegen un Pacte per una Economia per la Vida per reivindicar polítiques transformadores per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veu?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Sento molt ser bastant escèptica amb aquest tipus d'etiquetes. Què vol dir un Pacte per una Economia per la Vida? No ens podem oblidar que la societat actual està formada per classes socials i quan es parla d'unió em pregunto la unió de qui i per a què? Està molt de moda dir que tots hem d'estar units però jo, ho sento molt, mentre hi hagi un senyors amb l'objectiu d'aconseguir un benefici amb el treball d'altres, crec que és molt difícil estar units. Jo crec que seria millor partir de la base de que la societat està dividida en classes socials, i mirar què podem fer perquè aquestes classes visquin millor, sobretot les que ho estan passant pitjor. <br style="box-sizing: border-box;" /> <div class="divimatgeeditor" id="divimatgeeditor_2282" style="box-sizing: border-box; width: 650px;"><img class="fotointerior_650 imatgeeditor" data-orig-height="801" data-orig-width="1200" id="imatgeeditor_2282" src="https://diesdagost.sobrevia.net/gestiobeta/arxius/agost/imatges/202102/650_161407364820170324MLM14.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; vertical-align: middle;" /><p style="box-sizing: border-box; line-height: 13px; margin: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-size: smaller;"><em style="box-sizing: border-box;">Miren Etxezarreta defensa l’autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA</em></span></p></div><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Què li sembla la cursa que hi ha hagut per la vacuna de la Covid-19, aquesta investigació tan competitiva i secretista?</span><br style="box-sizing: border-box;" />Al principi de la pandèmia es va parlar d'una cooperació internacional perquè la vacuna es trobés més ràpidament. Els que tenim una visió crítica ja teníem bastants dubtes sobre si això es faria, i no s'ha fet. Ha estat com una cursa dels 1000 metres llisos per veure qui arriba primer. El capitalisme és molt hàbil i aprofita les necessitats de la població per colar-se i obtenir un benefici, i les farmacèutiques han invertit molt diners i recursos humans per ser les primeres. Això pot beneficiar a totes les persones pel drama de la Covid 19? Sí. Però no ha estat una feina harmoniosa per buscar el benestar de la població, sinó que és una qüestió de veure quants diners de més poden guanyar per ser els primers. Potser això fa que la vacuna arribi abans, però això ens hauria de fer pensar molt de fins a on arriben els nostres serveis públics o si funcionen.<br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><span style="box-sizing: border-box; font-weight: 700;">Sembla que els serveis públics també estan immersos dins les lògiques capitalistes.</span><br style="box-sizing: border-box;" />Hi ha un desastre de burocràcies que no entenc perquè no es poden evitar. Un cas clar és la renda garantida. Com a instrument no hagués estat malament donar-li a la gent una mica de diners, però són molt pocs diners i els els donaran vuit mesos després, quan ja s'hauran mort de gana. I això és un problema de burocràcies. Totes aquestes polítiques estan molt bé si són ràpides, però si resulta que no arribaran a la gent fins a dos anys després, faran patir molt. Hauríem de fer un gran esforç perquè els sectors públics funcionin bé. No estic dient que sigui fàcil, però és veritat que el diner públic s'ha de cuidar i que hi ha possibilitats de corrupció. Si s'hagués donat aquests diners ràpidament als que no tenien cap feina i cap ingrés, la crisi econòmica que tenim no hagués estat tan forta perquè quan la gent té diners, els gasta. Jo defenso el sector públic, però dins d'aquesta defensa crec que hi ha moltíssimes coses per millorar. <br style="box-sizing: border-box;" /><br style="box-sizing: border-box;" /><em style="box-sizing: border-box;">Un resum d'aquesta entrevista va ser publicat originàriament a <a href="http://www.rocagales.cat/publicacions/cooperacio-catalana/" style="background-color: transparent; box-sizing: border-box; color: #df312f; text-decoration-line: none;" target="_blank">la revista Cooperació Catalana</a>.</em></div></div></div></div>

Sara Blázquez | 23/02/2021 a les 09:32h

Miren Etxezarreta: «Hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res» | Miguel López Mallach | DIRECTA

Parlem de capitalisme i, com no, de quin paper hi juga la crisi sanitària i econòmica del coronavirus. Miren Etxezarreta (Ordizia, 1936) és una economista radicalment crítica amb la teoria econòmica dominant i amb el capitalisme. Fundadora del Seminari d'Economia Crítica Taifa, defensa l'autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària.

La crisi del coronavirus ha intensificat la crisi del capitalisme?
La Xina i els EUA van posar el fre i tota l'economia mundial va frenar. Ja hi havia uns indicadors suficientment significatius de que l'economia no funcionava bé. La recuperació del 2008 havia estat dèbil, especialment a l'Estat espanyol, i el creixement mundial havia baixat molt. I enmig de tot això, arriba la pandèmia, que ha suposat el fre total a tot tipus d’activitat. Efectivament, la pandèmia ha intensificat fortament uns indicadors que ja es percebien. Al capitalisme sempre hi ha crisis, venen periòdicament.

Com valora la gestió que se n'està fent a l'Estat espanyol?
L'Estat espanyol ho té difícil perquè les seves il·lusions són de primera però el país és més aviat de segona o de tercera i qualsevol cosa que passi en economia global ens afecta molt, més encara quan ha estat una crisi fonamentalment vinculada a les relacions internacionals. El pes de sectors com el turisme o el sector del capital estranger dins l’economia espanyola fa que si passa alguna cosa en aquest sectors ens afecti encara més. No és gaire fàcil la gestió de l'economia espanyola. A més, arriba un govern relativament dèbil perquè no té gaire capacitat per l'oposició duríssima que té.

Miren Etxezarreta és fundadora del Seminari d’Economia Crítica Taifa Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA

S'ha fet encara més visible que els rics cada cop són més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Concep un món sense rics ni pobres?
Mentre hi hagi capitalisme no. En el capitalisme els rics seran cada vegada més rics i els pobres seran cada vegada més pobres, això és evident. I la pandèmia no ha atacat el capitalisme, ha atacat l'economia, sobretot la dels més pobres. Estem en una situació en la qual s'estan intensificant les tendències. Com sempre en el capitalisme la crisi econòmica ataca i fa més mal als més pobres.

Quins aprenentatges en podem extreure d'aquesta crisi sanitària però també econòmica?
La població més informada va pensar que el capitalisme no era allò que pensava. Hi va haver gent de bona voluntat que va pensar que el sistema canviaria. Jo sóc molt escèptica, no crec que la pandèmia canviï gaires coses. És possible que hi hagi més gent que pensi que no estan funcionant bé les coses, però si mirem qui són els grans agents que prenen les decisions de l’economia veurem que això no ha canviat absolutament gens. I mentre els agents que prenen les decisions no canviïn, de la pandèmia no en sortirà un demà brillant. El que sí em temo és que la pandèmia farà patir els més pobres i tinc molt poca esperança. Hi ha gent de bona voluntat que vol canviar coses però els que manen i els seus objectius són els mateixos. I quan parlo dels que manen no m'estic referint només els polítics. Els polítics manen poquet, hi ha forces molt potents per sobre dels polítics que són les que no han canviat. Aquests continuaran decidint en invertir en funció dels beneficis i res més. També hi ha una petita xarxa de petits negocis que hagués pogut adonar-se'n que el capitalisme no funciona. Els petits negocis que s’estan manifestant al carrer, pels quals tinc tota la meva simpatia, l'únic que volen és tornar a estar com estàvem abans. És a dir que no hi ha cap voluntat de canvi de fons. Entre uns que manen a dalt i els de la meitat que pateixen però que no perceben que no hi ha gaire esperança, jo no tinc l'esperança de que aquí surti a la llum. Han de ser uns altres els mecanismes que ens portin a un canvi de sistema.

En el context actual, seria possible eliminar el capitalisme?
Només per la pandèmia per descomptat que no. Però crec que el sistema capitalista no és etern i crec que la voluntat de les societats i de la ciutadania pot fer que canviï. Serà un projecte a llarg termini i només amb una voluntat decidida d’una majoria de la població, no per la pandèmia ni per coses extraordinàries que vinguin de l’exterior. Hi ha possibilitats de canvi però s'han de treballar molt.

Miren Etxezarreta: «El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l’interior, no basat en les relacions exteriors» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA

Quin tipus de mesures s'haurien d'implementar per aconseguir un sistema anticapitalista?
Un canvi de sistema requereix molt temps i no es fa amb unes mesures de política econòmica. Això només es donarà si hi ha voluntat de canviar de sistema des d'un anticapitalisme seriós i responsable. Però hi ha canvis que es poden fer dins el sistema capitalista per millorar una mica i caminar en la direcció d'un canvi total. Es poden anar fent mesures de política econòmica, mesures socials que facilitin aquest camí i millorar les condicions dels que ho estan passant pitjor. Jo crec que el model més favorable per l'economia i per les persones és un model autocentrat, és a dir, un model que no estigui pensant sempre en la connexió amb l'exterior. Actualment l'economia de l'Estat espanyol i l'economia en general de tot el món està vehiculada cap a la competitivitat global, hem de ser competitius davant del món i d'aquesta competitivitat se'n desprendrà l'ocupació i el benestar de la població. A mi em sembla que aquest és un model erroni. Sense ignorar el sector exterior, hem de partir de la necessitat de benestar per a la població i no entendre la població com un subproducte de la competitivitat davant la Xina o Alemanya.

En quin aspecte es gestionaria diferent la crisi del coronavirus amb aquest model?
Un dels grans problemes d'aquesta crisi de la pandèmia és la demanda. L'economia està parada perquè ningú té activitat ni diners. Hauria de començar un sistema en el que millorés la situació de la població perquè a través de l'ocupació, basada en coordenades interiors, la gent tingués suficients mitjans per poder avançar en la demanda de l'economia. El que jo proposaria, el model autocentrat, seria un model començant des de l'interior. Per exemple, necessitem molts més metges, sanitaris, mestres, ajudes a la dependència... Els diners que es gastaran en fer més competitives les empreses, s'haurien de gastar en donar feina a aquest tipus de polítiques socials, que a la seva vegada suposaria un augment de productivitat de l'activitat basada en l'interior. La globalització és com posar-li un motor molt potent a un carro, però jo crec que s'han de posar uns cavalls potents que arrosseguin el carro i aquests cavalls potents han de ser el benestar de la població, on l'ocupació té un pes cabdal. Models n'hi ha, però falta la voluntat política i la possibilitat política i econòmica de portar-los endavant.

Hi ha experiències que des de fa anys ho intenten des de l'economia social i solidària. Creu que és una passa endavant l'autoorganització del treball, del consum, de l'habitatge?
Sense cap dubte. Jo crec que qualsevol de les iniciatives on les persones siguin els agents de les seves pròpies decisions és un una passa endavant cap a la societat que jo voldria, però també crec que hem de fer una anàlisi crítica del tercer sector. Primer, perquè gran part del tercer sector s'ha produït com a resposta a la falta d'ocupació i sembla que l'únic objectiu del tercer sector sigui tenir una feina. Jo parteixo de la base que tenir una feina és necessari, però no ho és tot ni és suficient. Hi ha moltes experiències de cooperatives o experiències autogestionades en que l'únic objectiu és sostenir la feina. Si l'únic objectiu és aquest, es queda bastant curt. El que estic intentant dir és que si no tenim una mirada crítica, podem estar reforçant cert tipus d'experiències amb noms molt sofisticats. Alguns autors defensen que el que s'ha fet és interioritzar alguns valors del capitalisme donant-los una expressió nova de manera que la persona ja no es considera una treballadora sinó que ja és propietària d'una empresa cooperativa o d'una iniciativa del tercer sector. Estem interioritzant els valors del capitalisme fins i tot aquells que volem lluitar contra ell.

Miren Etxezarreta: «Mentre hi hagi un senyors amb l’objectiu d’aconseguir un benefici amb el treball d’altres, crec que és molt difícil estar units» Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA

Se les sap totes, el capitalisme.
Ara estem assistint a tot un procés en el qual s'està intentant que el treballador no sigui assalariat sinó que hi hagi un contracte mercantil entre autònom i una empresa qualsevol, pensa en Uber, en airbnb, Glovo... No són assalariats, són treballadors per compte propi. Això és un esforç potentíssim del capitalisme per aprofitar-se de noves formes d'explotació que no sigui la salarització. Quants periodistes hi ha ara mateix que siguin assalariats? Poquíssims. Tothom és freelance.

Hi ha qui ho entén com una oportunitat laboral per a la persona.
Sí perquè a més a més sóc lliure, tinc el meu horari, puc fer el que vulgui, puc fer teletreball… I tot això sota el nom de llibertat. Però l'important és la relació de salarització o no. Hem de ser bastant crítics amb el tipus de noves iniciatives.

Quines passes creu que hauria de fer el moviment cooperativista per avançar en aquesta direcció?
Jo no sóc ningú per dir-li al moviment cooperativista el que ha de fer. Hi ha gent que sap molt i molt bé cap a on ha d'anar. Només dic que s'ha de tenir una visió crítica d'un mateix. També hi ha moltes empreses amb ànim de lucre que han decidit ser cooperativa perquè ja els va bé i això de transformador no té res, perquè permeten colar molts elements que tenen molt poc d'alternatius. Per aconseguir diners d'Europa són els més ecologistes, els més feministes o els més cooperativistes. És difícil perquè tampoc es tracta de sostenir el que ja tenim i reforçar el capitalisme però sí de mirar críticament el que estem fent.

Diverses entitats de l'economia solidària plantegen un Pacte per una Economia per la Vida per reivindicar polítiques transformadores per la democràcia econòmica, la salut col·lectiva i la transició ecosocial. Com ho veu?
Sento molt ser bastant escèptica amb aquest tipus d'etiquetes. Què vol dir un Pacte per una Economia per la Vida? No ens podem oblidar que la societat actual està formada per classes socials i quan es parla d'unió em pregunto la unió de qui i per a què? Està molt de moda dir que tots hem d'estar units però jo, ho sento molt, mentre hi hagi un senyors amb l'objectiu d'aconseguir un benefici amb el treball d'altres, crec que és molt difícil estar units. Jo crec que seria millor partir de la base de que la societat està dividida en classes socials, i mirar què podem fer perquè aquestes classes visquin millor, sobretot les que ho estan passant pitjor.

Miren Etxezarreta defensa l’autoorganització del treball, però reclama una mirada crítica cap al cooperativisme i les iniciatives d’economia social i solidària. Foto: Miguel López Mallach | DIRECTA

Què li sembla la cursa que hi ha hagut per la vacuna de la Covid-19, aquesta investigació tan competitiva i secretista?
Al principi de la pandèmia es va parlar d'una cooperació internacional perquè la vacuna es trobés més ràpidament. Els que tenim una visió crítica ja teníem bastants dubtes sobre si això es faria, i no s'ha fet. Ha estat com una cursa dels 1000 metres llisos per veure qui arriba primer. El capitalisme és molt hàbil i aprofita les necessitats de la població per colar-se i obtenir un benefici, i les farmacèutiques han invertit molt diners i recursos humans per ser les primeres. Això pot beneficiar a totes les persones pel drama de la Covid 19? Sí. Però no ha estat una feina harmoniosa per buscar el benestar de la població, sinó que és una qüestió de veure quants diners de més poden guanyar per ser els primers. Potser això fa que la vacuna arribi abans, però això ens hauria de fer pensar molt de fins a on arriben els nostres serveis públics o si funcionen.

Sembla que els serveis públics també estan immersos dins les lògiques capitalistes.
Hi ha un desastre de burocràcies que no entenc perquè no es poden evitar. Un cas clar és la renda garantida. Com a instrument no hagués estat malament donar-li a la gent una mica de diners, però són molt pocs diners i els els donaran vuit mesos després, quan ja s'hauran mort de gana. I això és un problema de burocràcies. Totes aquestes polítiques estan molt bé si són ràpides, però si resulta que no arribaran a la gent fins a dos anys després, faran patir molt. Hauríem de fer un gran esforç perquè els sectors públics funcionin bé. No estic dient que sigui fàcil, però és veritat que el diner públic s'ha de cuidar i que hi ha possibilitats de corrupció. Si s'hagués donat aquests diners ràpidament als que no tenien cap feina i cap ingrés, la crisi econòmica que tenim no hagués estat tan forta perquè quan la gent té diners, els gasta. Jo defenso el sector públic, però dins d'aquesta defensa crec que hi ha moltíssimes coses per millorar.

Un resum d'aquesta entrevista va ser publicat originàriament a la revista Cooperació Catalana.

<p> <span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;">Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL.</span></p><p><span style="background-color: white; color: rgba(22, 35, 88, 0.99); font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 21px; font-weight: 700; letter-spacing: -0.4px; text-align: center;"> </span></p><div class="elementor-column elementor-col-50 elementor-top-column elementor-element elementor-element-55be403" data-element_type="column" data-id="55be403" style="background-color: #282828; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; display: flex; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; min-height: 1px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 568.927px;"><div class="elementor-column-wrap" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 568.927px;"><div class="elementor-widget-wrap" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 568.927px;"></div></div></div><div class="elementor-column elementor-col-50 elementor-top-column elementor-element elementor-element-54d11c6" data-element_type="column" data-id="54d11c6" data-settings="{"background_background":"classic"}" style="background-color: #282828; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #282828; display: flex; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin: 0px; min-height: 1px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 694.396px;"><div class="elementor-column-wrap elementor-element-populated" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 76.375px 48.6042px 41.6562px; position: relative; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline; width: 694.396px;"><div class="elementor-widget-wrap" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-element elementor-element-6ceea84 elementor-align-center elementor-widget elementor-widget-post-info" data-element_type="widget" data-id="6ceea84" data-widget_type="post-info.default" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 20px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: center; vertical-align: baseline; width: 597.188px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px 0px 14.9271px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s; vertical-align: baseline;"><ul class="elementor-inline-items elementor-icon-list-items elementor-post-info" style="-webkit-box-pack: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: center; list-style: none; margin: 0px calc(0px); outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-522920e elementor-inline-item" itemprop="author" style="-webkit-box-align: start; -webkit-box-pack: center; align-items: flex-start; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "open sans", sans-serif; font-size: 16px; font-style: inherit; font-weight: 800; justify-content: center; letter-spacing: 0px; margin: 0px calc(0px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><a class="molongui-disabled-link" style="-webkit-box-align: start; -webkit-box-pack: center; align-items: flex-start; background-color: transparent; border-bottom: none !important; border-image: initial; border-left: 0px; border-right: 0px; border-top: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: inherit !important; cursor: inherit !important; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: center; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"></a></li></ul></div></div></div></div></div><h5 class="has-text-align-right" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.06667rem; line-height: 1.6; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-align: right; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 16px; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Publiquem la presentació de l’informe <a href="https://miguelurban.info/wp-content/uploads/2021/05/InformeDerechaEuropa_GUENGL.pdf" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea</a> elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL. La comunicació fou presentada pels mateixos autors.</em></h5><p class="has-drop-cap" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Començo protocol·làriament, agraint a Miguel Urbán i al seu equip, en particular a Marta Mateos, la seva confiança a l’hora d’encarregar-nos la redacció d’aquest informe i la seva ajuda en el procés d’elaboració del mateix.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest informe, que hem titulat ‘El programa econòmic antisocial de la nova dreta’, analitza els programes econòmics de deu partits representats en el Parlament Europeu en l’espectre del què, a falta d’un terme més exacte, hem anomenat aquí ‘nova dreta’, tot i que no refusem el debat terminològic. Són cinc partits d’Identitat i Democràcia (ID) —Agrupació Nacional (RN), de França; la Lliga, d’Itàlia; Alternativa per a Alemanya (AfD); el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ); i Interès Flamenc (VB), de Bèlgica—, quatre del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) —Llei i Justícia (PiS), de Polònia; Vox, d’Espanya; Germans d’Itàlia (FI); i Demòcrates de Suècia (DI)—, i l’hongarès Fidesz, que aleshores es trobava al Partit Popular Europeu (PPE) i els dotze eurodiputats del qual formen avui el major grup dintre dels no inscrits a l’espera de la seva incorporació a un altre grup, probablement el dels Conservadors i Reformistes Europeus, o la creació d’un grup nou que fusione els dos anteriors.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Com Ivan Gordillo no ha pogut estar avui present (o virtualment) en la presentació d’aquest informe per motius familiars, i seria injust que acaparés tot el temps d’interveció, llegiré unes paraules que ha redactat.</p><p class="has-text-align-center" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;">* * *</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">«En general, els programes econòmics de les formacions d’extrema <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">dreta es caracteritzen per una barreja contradictòria de mesures proteccionistes i mesures liberalitzadores</span>. Això obeeix a la intenció de plasmar en els programes econòmics el que persegueixen les seves estratègies electorals: atrapar a tants votants de les classes populars, com de les capes de petits propietaris i també de les grans fortunes.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Òbviament, fer coincidir interessos contraposats és impossible. Quan observem una mica de prop els programes econòmics, ubicant el paquet de propostes de cada partit en el seu context nacional i considerant la seva trajectòria històrica<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">, veiem que es tracta d’un model econòmic, majoritàriament, favorable al capital nacional</span>, és a dir, als propietaris (petits i grans).</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per motius d’espai destacaré les que, a la meva manera de veure, són les tres contradiccions més flagrants.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">1) Les reformes fiscals que promouen la majoria dels partits <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">consisteixen en reduccions radicals d’impostos</span> (en alguns casos amb l’establiment de tipus únics </em>(flat tax)<em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">especialment favorables als contribuents de rendes altes i a les empreses</span>. Acompanyar aquestes mesures amb promeses d’augment de les ajudes socials o del manteniment de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etcètera) és una de les contradiccions més evidents. Amb una caiguda tan pronunciada dels ingressos del tresor públic, deguda a les reduccions d’impostos anunciades, costa veure com es podria seguir mantenint la despesa pública, fins als nivells actuals, amb pressupostos retallats després de les mesures d’austeritat de la darrera dècada posterior a la crisi del 2010.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquest seria el major dels absurds dels programes econòmics de l’extrema dreta, analitzant-lo des d’un punt de vista comptable. Si ho analitzem des d’un punt de vista de classe, les reformes fiscals proposades <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">afavoreixen les rendes altes i perjudiquen a la població amb menors ingressos</span>, ja sigui perquè veurien augmentada la seva tributació a l’establir un tipus superior als tipus impositius actuals o perquè es reduiria el nivell d’ingressos exempt de l’impost sobre la renda. A més, el deteriorament de l’Estat del benestar impacta més negativament en les persones de menors ingressos incapaces d’accedir a serveis privats.</em></p><blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd</p></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">2) Per altra banda es prometen contencions de la despesa pública <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">amb la limitació o directament la prohibició de l’accés a les ajudes públiques i l’Estat del benestar de la població immigrant</span>, és a dir, reservant certs drets únicament a la població nacional. Deixant de banda les consideracions sobre la vulneració del principi d’universalitat i el component discriminatori (i racista) d’aquesta mena de mesures, en termes merament comptables es tractaria d’un estalvi de la despesa pública molt menor. Però el més rellevant aquí és que la realitat desmenteix aquesta mena de discursos.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En general (encara que caldria una anàlisi per països, el que no és objecte d’aquest informe), la població immigrant <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">contribueix fiscalment més del que gasta socialment, entre altres coses, per tractar-se d’una població jove en edat de treballar</span>. Les seves cotitzacions i altres impostos (IRPF, IVA, tributs, etcètera) generarien un superàvit per a les arques públiques. Sense espai aquí per entrar a parlar sobre aquesta mena de feines (de baixa qualificació, penoses, etcètera) i sota quines condicions laborals les exerceixen (en molts casos de forma irregular, explotats per les empreses més enllà de la legalitat de l’estatut del treball), o sobre el fet que, si fos a l’inrevés, és a dir, si es tractés d’una contribució deficitària, aquest no seria un motiu rellevant per a limitar els drets d’aquesta població, ni la seva arribada, contravenint la legalitat internacional, com estem observant en els darrers anys (i en els darrers dies a Ceuta). Salvini (tal i com va prometre en campanya electoral) ni pot expulsar els 500.000 immigrants italians (necessitaria d’uns canvis legislatius molt profunds en matèria migratòria i vulneraria tractats internacionals), ni vol (perquè són la mà d’obra barata que està sostenint indústries tan importants com la tèxtil o l’agricultura, i que té un pes important en altres sectors, si es vol menors en termes del PIB, encara que rellevants socialment, com el de les cures a gent gran, neteja domèstica i hostaleria).</em></p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="nova dreta" class="wp-image-20170 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/Flickr-Blandine-Le-Cain-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – Blandine Le Cain</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">3) Per acabar, destacar la que possiblement sigui la tercera gran contradicció. El proteccionisme, aparentment patriòtic, consisteix en defensar unes empreses nacionals afavorint la seva producció respecte a empreses estrangeres importadores. Ja d’entrada, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">la propietat de les grans empreses pot ser difícil de determinar o pot ser molt difosa si recau en mans de grups financers inversors</span> o grans conglomerats bancaris, especialment en el cas d’empreses que cotitzen a mercats borsaris.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i els autònoms, amb mesures sobretot basades en descomptes de les cotitzacions, <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">aquestes són limitades o manquen d’un efecte ‘proteccionista’ real</span>. Les seves primeres competidores, en molts sectors, especialment indústria i serveis, són les mateixes grans empreses nacionals. Pel que fa a la competitivitat internacional, aquí són més importants els aspectes tecnològics o la impossibilitat de competir amb indústries de països amb salaris molt inferiors i drets laborals escassos. Per tot plegat, les rebaixes de les cotitzacions no poden ser considerades proteccionistes, en sentit estratègic, sinó més favorables als propietaris de les empreses, que veuen reduir-se les despeses en seguretat social. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">No es troben mesures ‘proteccionistes’ de l’Estat del benestar, ni un pla estratègic de transformació del model productiu cap a un model autocentrat</span>, basat en la demanda interna i les necessitats socials de la població. Per això parlem de patriotisme de pega, un plantejament merament electoral i propagandístic, que en el fons amaga mesures favorables al capital i els seus propietaris.</em></p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Per acabar, simplement cridar l’atenció sobre la necessitat d’analitzar les mesures proposades per aquests partits de forma detallada i en el seu context, per desmuntar les (poques) propostes falsament favorables a les classes populars (per exemple, la introducció del salari mínim per part d’AfD) i desmuntar aquests discursos que són, abans que res, un atac a les classes treballadores.</em></p><p class="has-text-align-center" style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; text-align: center; vertical-align: baseline;">* * *</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquesta és la intervenció del col·lega i a partir d’aquí reprenc el fil per parlar d’altres consideracions.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La primera, que l’objecte de l’informe —el programa econòmic— <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">no és fruit del caprici dels autors, sinó que respon a una necessitat</span>. Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd. Més enllà del barroer, maniqueu i perjudicial intercanvi de cops —perquè no pot anomenar-se’l de cap de les maneres ‘debat’— entre aquells que defensen allò suposadament ‘cultural’ i aquells que defensen allò suposadament ‘material’, tots dos des de posicions igualment barroeres, maniquees i perjudicials per al moviment general, aquest és un fet que, crec, mereix una major atenció.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Però la qüestió que aquí ens ocupa és que aquesta dreta radical ha estat capaç de desprendre’s d’allò que l’estigmatitzava i demostrat clarament saber explotar demagògicament, amb una retòrica populista, quan no pseudosocialista, les inseguretats i els temors de diversos sectors de la població. Ens referim, òbviament, a les transformacions del mercat de treball o l’avanç dels drets de les dones o les minories. D’aquesta manera han aconseguit crear una base electoral interclassista de la que és peça clau les classes treballadores, el vot de les quals —o la seva abstenció— <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">és decisiu a l’hora de decantar unes eleccions. </span>Ho resumeix bé la confessió que va fer el director de la campanya electoral de Trump el 2016, Steve Bannon, al periodista Robert Kuttner de <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">American Prospect</em>: «Com més parlin de polítiques d’identitat, més agafats els tinc. Vull que parlin tots els dies de racisme: si l’esquerra està centrada en qüestions de raça i identitat i nosaltres en el nacionalisme econòmic, esclafarem els Demòcrates.»</p><blockquote class="wp-block-quote" style="background-color: white; border-bottom-color: initial; border-bottom-style: initial; border-image: initial; border-left-color: rgba(0, 0, 0, 0.05); border-left-style: solid; border-right-color: initial; border-right-style: initial; border-top-color: initial; border-top-style: initial; border-width: 0px 0px 0px 5px; box-sizing: border-box; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 1.1em; font-style: italic; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;"><p style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">En els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí</p></blockquote><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Bannon ha caigut avui en desgràcia —n’hi ha prou amb dir que ara es dedica a vendre a través de la seva pàgina web pastilles de vitamines per protegir-se de la COVID-19 a un grup d’adeptes cada cop més reduït—, però la frase segueix funcionant, sospito, com a advertència. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Aquests partits alimenten la divisió i l’enfrontament social, particularment sobre línies de fractura culturals: es nodreixen i prosperen d’això</span>. Malgrat alguns revessos i retrocessos, totes aquestes formacions estan afermades en els sistemes de partits dels seus respectius països i retenen una capacitat gens menyspreable per a influir en el debat públic i condicionar-lo. L’impacte econòmic causat per la COVID-19 sobre un teixit cultural ja castigat per l’anterior crisi, sumats a nombrosos problemes acumulats, ofereix a aquests partits un terreny fèrtil per al creixement. Parlem de problemes per als quals no hi ha una resposta política clara i que van des de la integració de les comunitats immigrants a una política de transició ecològica que no carregui els costos sobre les espatlles dels treballadors i s’acabi convertint, com ha senyalat un comentarista alemany, en la ideologia d’una nova fase d’acumulació per despossessió. Presentar-se com els representants del «ciutadà a peu de carrer» o fins i tot del «treballador» —per suposat, del «treballador nacional»— davant una esquerra en crisi els reporta, sense dubte, beneficis, més encara si es té en compte la crisi que travessen la immensa majoria de partits de l’esquerra europea a escala estatal.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Res més lluny de la realitat. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Un estudi com aquest dels seus programes econòmics revela el seu neoliberalisme dur.</span> Per repetir alguns dels exemples que ha mencionat ja l’Ivan Gordillo, trobem la mateixa demanda per aprovar un tipus fixe sobre la renda, en ocasiones més conegut per la seva expressió anglesa, <em style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">flat tax</em>, del 15% en els casos dels dos partits italians, la Lliga i Germans d’Itàlia, del 16% en el de Fidesz, i del 20% en el de Vox. També trobem, per descomptat, rebaixes fiscals a les empreses, defenses del lliure mercat o apel·lacions a la contenció de la despesa pública.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Tot i això, i encara que des d’una determinada esquerra i els mitjans de comunicació s’ha potenciat l’ús d’expressions com «internacional de la ultradreta» o «internacional nacionalista», convé aclarir que algunes de les seves propostes econòmiques<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> no son només discrepants, sinó completament oposades, almenys sobre el paper</span>. Per citar un exemple clar: mentre Agrupació Nacional s’oposa als tractats de lliure comerç, els Demòcrates Suecs en són partidaris, sobretot amb Regne Unit i Estats Units.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Arribats aquí, cal dir que la majoria d’aquests partits <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">es troba lluny de la rigidesa ideològica que amb freqüència se’ls atribueix</span> i que, dia sit de pas, tampoc era un tret dels partits feixistes del període d’entreguerres, com tan bé expliquen Angelo Tasca en el cas italià i Franz Neumann en l’alemany. Consultant els programes ens va sorprendre, per exemple, el detall i l’accent social del d’Agrupació Nacional davant altres partit que tenen programes molt més esquemàtics, un símptoma, també, de les seves escasses propostes en aquest àmbit que els distingeixin d’altres formacions de dretes, i del seu evident major interès en cultivar ‘guerres culturals’, darrerament sobretot en política migratòria, i també de com aquests partits modulen el seu discurs amb vistes a captar un percentatge de vot ampli, com apuntava abans l’Ivan.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="nova dreta" class="wp-image-20171 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1.jpg" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-277x160.jpg 277w" data-was-processed="true" height="590" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1.jpg" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1.jpg 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-300x173.jpg 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-768x443.jpg 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-600x346.jpg 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-306x176.jpg 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2021/06/51151213989_5807f91b63_o-1-277x160.jpg 277w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: middle;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; font-size: 12px; line-height: 1.5em; margin-bottom: 1em; margin-top: 14px;">Foto: Flickr – VOX</figcaption></figure><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Vaig acabant. La majoria dels partits aquí analitzats presenta una ideologia prou elàstica, no només en allò econòmic. Els facilita la feina un ecosistema mediàtic on importa per damunt de tot el sensacionalisme, la sobreabundància d’informació i la immediatesa. Ja hem vist amb anterioritat a aquests partits donar un gir de 180 graus en les seves posicions. Han passat de l’antisemitisme a presentar-se com els més abrandats defensors de l’Estat d’Israel<span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">, i actualment alguns d’ells estan evolucionant en una direcció similar respecte a la Unió Europea després d’haver estat durant anys molt crítics amb ella</span>. Pensi’s per un moment el procés de normalització en el que es troba la Lliga a Itàlia, per exemple, que participa del govern de Mario Draghi i el vicesecretari federal de la qual, i ministre de Desenvolupament Econòmic, Giancarlo Giorgetti, es va reunir al desembre amb Marian Wendt, diputat de la CDU en el Bundestag alemany, per a conciliar posicions econòmiques. L’economista alemany Wolfgang Münchau especulava fa uns dies amb la possibilitat que Draghi acabi succeint a Sergio Mattarella com a president de la República el gener del 2022 i bé Matteo Salvini o bé la presidenta de Germans d’Itàlia, Georgia Meloni, acabin ocupant el lloc de primer ministre d’Itàlia després de les eleccions del 2022.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">I ja per acabar, un pronòstic: en els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí. <span style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: 700; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">O com deia el propi Münchau</span>: «Algun dia potser ens adonem que tots pertanyen a una i la mateixa feliç família.»</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Moltes gràcies.</p><p style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; margin: 0px 0px 1.5em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">26 de maig del 2021</p><h6 style="background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: #282828; font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 0.933333rem; line-height: 1.7; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Foto de portada: GUE/NGL</h6>

Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL.

Publiquem la presentació de l’informe El programa econòmic antisocial de la nova dreta europea elaborat per Àngel Ferrero i Ivan Gordillo pel grup parlamentari europeu GUE/NGL. La comunicació fou presentada pels mateixos autors.

Començo protocol·làriament, agraint a Miguel Urbán i al seu equip, en particular a Marta Mateos, la seva confiança a l’hora d’encarregar-nos la redacció d’aquest informe i la seva ajuda en el procés d’elaboració del mateix.

Aquest informe, que hem titulat ‘El programa econòmic antisocial de la nova dreta’, analitza els programes econòmics de deu partits representats en el Parlament Europeu en l’espectre del què, a falta d’un terme més exacte, hem anomenat aquí ‘nova dreta’, tot i que no refusem el debat terminològic. Són cinc partits d’Identitat i Democràcia (ID) —Agrupació Nacional (RN), de França; la Lliga, d’Itàlia; Alternativa per a Alemanya (AfD); el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ); i Interès Flamenc (VB), de Bèlgica—, quatre del Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) —Llei i Justícia (PiS), de Polònia; Vox, d’Espanya; Germans d’Itàlia (FI); i Demòcrates de Suècia (DI)—, i l’hongarès Fidesz, que aleshores es trobava al Partit Popular Europeu (PPE) i els dotze eurodiputats del qual formen avui el major grup dintre dels no inscrits a l’espera de la seva incorporació a un altre grup, probablement el dels Conservadors i Reformistes Europeus, o la creació d’un grup nou que fusione els dos anteriors.

Com Ivan Gordillo no ha pogut estar avui present (o virtualment) en la presentació d’aquest informe per motius familiars, i seria injust que acaparés tot el temps d’interveció, llegiré unes paraules que ha redactat.

* * *

«En general, els programes econòmics de les formacions d’extrema dreta es caracteritzen per una barreja contradictòria de mesures proteccionistes i mesures liberalitzadores. Això obeeix a la intenció de plasmar en els programes econòmics el que persegueixen les seves estratègies electorals: atrapar a tants votants de les classes populars, com de les capes de petits propietaris i també de les grans fortunes.

Òbviament, fer coincidir interessos contraposats és impossible. Quan observem una mica de prop els programes econòmics, ubicant el paquet de propostes de cada partit en el seu context nacional i considerant la seva trajectòria històrica, veiem que es tracta d’un model econòmic, majoritàriament, favorable al capital nacional, és a dir, als propietaris (petits i grans).

Per motius d’espai destacaré les que, a la meva manera de veure, són les tres contradiccions més flagrants.

1) Les reformes fiscals que promouen la majoria dels partits consisteixen en reduccions radicals d’impostos (en alguns casos amb l’establiment de tipus únics (flat tax) especialment favorables als contribuents de rendes altes i a les empreses. Acompanyar aquestes mesures amb promeses d’augment de les ajudes socials o del manteniment de l’Estat del benestar (educació, sanitat, etcètera) és una de les contradiccions més evidents. Amb una caiguda tan pronunciada dels ingressos del tresor públic, deguda a les reduccions d’impostos anunciades, costa veure com es podria seguir mantenint la despesa pública, fins als nivells actuals, amb pressupostos retallats després de les mesures d’austeritat de la darrera dècada posterior a la crisi del 2010.

Aquest seria el major dels absurds dels programes econòmics de l’extrema dreta, analitzant-lo des d’un punt de vista comptable. Si ho analitzem des d’un punt de vista de classe, les reformes fiscals proposades afavoreixen les rendes altes i perjudiquen a la població amb menors ingressos, ja sigui perquè veurien augmentada la seva tributació a l’establir un tipus superior als tipus impositius actuals o perquè es reduiria el nivell d’ingressos exempt de l’impost sobre la renda. A més, el deteriorament de l’Estat del benestar impacta més negativament en les persones de menors ingressos incapaces d’accedir a serveis privats.

Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd

2) Per altra banda es prometen contencions de la despesa pública amb la limitació o directament la prohibició de l’accés a les ajudes públiques i l’Estat del benestar de la població immigrant, és a dir, reservant certs drets únicament a la població nacional. Deixant de banda les consideracions sobre la vulneració del principi d’universalitat i el component discriminatori (i racista) d’aquesta mena de mesures, en termes merament comptables es tractaria d’un estalvi de la despesa pública molt menor. Però el més rellevant aquí és que la realitat desmenteix aquesta mena de discursos.

En general (encara que caldria una anàlisi per països, el que no és objecte d’aquest informe), la població immigrant contribueix fiscalment més del que gasta socialment, entre altres coses, per tractar-se d’una població jove en edat de treballar. Les seves cotitzacions i altres impostos (IRPF, IVA, tributs, etcètera) generarien un superàvit per a les arques públiques. Sense espai aquí per entrar a parlar sobre aquesta mena de feines (de baixa qualificació, penoses, etcètera) i sota quines condicions laborals les exerceixen (en molts casos de forma irregular, explotats per les empreses més enllà de la legalitat de l’estatut del treball), o sobre el fet que, si fos a l’inrevés, és a dir, si es tractés d’una contribució deficitària, aquest no seria un motiu rellevant per a limitar els drets d’aquesta població, ni la seva arribada, contravenint la legalitat internacional, com estem observant en els darrers anys (i en els darrers dies a Ceuta). Salvini (tal i com va prometre en campanya electoral) ni pot expulsar els 500.000 immigrants italians (necessitaria d’uns canvis legislatius molt profunds en matèria migratòria i vulneraria tractats internacionals), ni vol (perquè són la mà d’obra barata que està sostenint indústries tan importants com la tèxtil o l’agricultura, i que té un pes important en altres sectors, si es vol menors en termes del PIB, encara que rellevants socialment, com el de les cures a gent gran, neteja domèstica i hostaleria).

nova dreta — Foto: Flickr – Blandine Le Cain

3) Per acabar, destacar la que possiblement sigui la tercera gran contradicció. El proteccionisme, aparentment patriòtic, consisteix en defensar unes empreses nacionals afavorint la seva producció respecte a empreses estrangeres importadores. Ja d’entrada, la propietat de les grans empreses pot ser difícil de determinar o pot ser molt difosa si recau en mans de grups financers inversors o grans conglomerats bancaris, especialment en el cas d’empreses que cotitzen a mercats borsaris.

Pel que fa a les petites i mitjanes empreses i els autònoms, amb mesures sobretot basades en descomptes de les cotitzacions, aquestes són limitades o manquen d’un efecte ‘proteccionista’ real. Les seves primeres competidores, en molts sectors, especialment indústria i serveis, són les mateixes grans empreses nacionals. Pel que fa a la competitivitat internacional, aquí són més importants els aspectes tecnològics o la impossibilitat de competir amb indústries de països amb salaris molt inferiors i drets laborals escassos. Per tot plegat, les rebaixes de les cotitzacions no poden ser considerades proteccionistes, en sentit estratègic, sinó més favorables als propietaris de les empreses, que veuen reduir-se les despeses en seguretat social. No es troben mesures ‘proteccionistes’ de l’Estat del benestar, ni un pla estratègic de transformació del model productiu cap a un model autocentrat, basat en la demanda interna i les necessitats socials de la població. Per això parlem de patriotisme de pega, un plantejament merament electoral i propagandístic, que en el fons amaga mesures favorables al capital i els seus propietaris.

Per acabar, simplement cridar l’atenció sobre la necessitat d’analitzar les mesures proposades per aquests partits de forma detallada i en el seu context, per desmuntar les (poques) propostes falsament favorables a les classes populars (per exemple, la introducció del salari mínim per part d’AfD) i desmuntar aquests discursos que són, abans que res, un atac a les classes treballadores.

* * *

Aquesta és la intervenció del col·lega i a partir d’aquí reprenc el fil per parlar d’altres consideracions.

La primera, que l’objecte de l’informe —el programa econòmic— no és fruit del caprici dels autors, sinó que respon a una necessitat. Quan des de l’esquerra es parla de lluitar contra l’ascens electoral i influència social d’aquests partits, s’opta la majoria de vegades pel camp de batalla de les anomenades guerres culturals, i la majoria de vegades les perd. Més enllà del barroer, maniqueu i perjudicial intercanvi de cops —perquè no pot anomenar-se’l de cap de les maneres ‘debat’— entre aquells que defensen allò suposadament ‘cultural’ i aquells que defensen allò suposadament ‘material’, tots dos des de posicions igualment barroeres, maniquees i perjudicials per al moviment general, aquest és un fet que, crec, mereix una major atenció.

Però la qüestió que aquí ens ocupa és que aquesta dreta radical ha estat capaç de desprendre’s d’allò que l’estigmatitzava i demostrat clarament saber explotar demagògicament, amb una retòrica populista, quan no pseudosocialista, les inseguretats i els temors de diversos sectors de la població. Ens referim, òbviament, a les transformacions del mercat de treball o l’avanç dels drets de les dones o les minories. D’aquesta manera han aconseguit crear una base electoral interclassista de la que és peça clau les classes treballadores, el vot de les quals —o la seva abstenció— és decisiu a l’hora de decantar unes eleccions. Ho resumeix bé la confessió que va fer el director de la campanya electoral de Trump el 2016, Steve Bannon, al periodista Robert Kuttner de American Prospect: «Com més parlin de polítiques d’identitat, més agafats els tinc. Vull que parlin tots els dies de racisme: si l’esquerra està centrada en qüestions de raça i identitat i nosaltres en el nacionalisme econòmic, esclafarem els Demòcrates.»

En els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí

Bannon ha caigut avui en desgràcia —n’hi ha prou amb dir que ara es dedica a vendre a través de la seva pàgina web pastilles de vitamines per protegir-se de la COVID-19 a un grup d’adeptes cada cop més reduït—, però la frase segueix funcionant, sospito, com a advertència. Aquests partits alimenten la divisió i l’enfrontament social, particularment sobre línies de fractura culturals: es nodreixen i prosperen d’això. Malgrat alguns revessos i retrocessos, totes aquestes formacions estan afermades en els sistemes de partits dels seus respectius països i retenen una capacitat gens menyspreable per a influir en el debat públic i condicionar-lo. L’impacte econòmic causat per la COVID-19 sobre un teixit cultural ja castigat per l’anterior crisi, sumats a nombrosos problemes acumulats, ofereix a aquests partits un terreny fèrtil per al creixement. Parlem de problemes per als quals no hi ha una resposta política clara i que van des de la integració de les comunitats immigrants a una política de transició ecològica que no carregui els costos sobre les espatlles dels treballadors i s’acabi convertint, com ha senyalat un comentarista alemany, en la ideologia d’una nova fase d’acumulació per despossessió. Presentar-se com els representants del «ciutadà a peu de carrer» o fins i tot del «treballador» —per suposat, del «treballador nacional»— davant una esquerra en crisi els reporta, sense dubte, beneficis, més encara si es té en compte la crisi que travessen la immensa majoria de partits de l’esquerra europea a escala estatal.

Res més lluny de la realitat. Un estudi com aquest dels seus programes econòmics revela el seu neoliberalisme dur. Per repetir alguns dels exemples que ha mencionat ja l’Ivan Gordillo, trobem la mateixa demanda per aprovar un tipus fixe sobre la renda, en ocasiones més conegut per la seva expressió anglesa, flat tax, del 15% en els casos dels dos partits italians, la Lliga i Germans d’Itàlia, del 16% en el de Fidesz, i del 20% en el de Vox. També trobem, per descomptat, rebaixes fiscals a les empreses, defenses del lliure mercat o apel·lacions a la contenció de la despesa pública.

Tot i això, i encara que des d’una determinada esquerra i els mitjans de comunicació s’ha potenciat l’ús d’expressions com «internacional de la ultradreta» o «internacional nacionalista», convé aclarir que algunes de les seves propostes econòmiques no son només discrepants, sinó completament oposades, almenys sobre el paper. Per citar un exemple clar: mentre Agrupació Nacional s’oposa als tractats de lliure comerç, els Demòcrates Suecs en són partidaris, sobretot amb Regne Unit i Estats Units.

Arribats aquí, cal dir que la majoria d’aquests partits es troba lluny de la rigidesa ideològica que amb freqüència se’ls atribueix i que, dia sit de pas, tampoc era un tret dels partits feixistes del període d’entreguerres, com tan bé expliquen Angelo Tasca en el cas italià i Franz Neumann en l’alemany. Consultant els programes ens va sorprendre, per exemple, el detall i l’accent social del d’Agrupació Nacional davant altres partit que tenen programes molt més esquemàtics, un símptoma, també, de les seves escasses propostes en aquest àmbit que els distingeixin d’altres formacions de dretes, i del seu evident major interès en cultivar ‘guerres culturals’, darrerament sobretot en política migratòria, i també de com aquests partits modulen el seu discurs amb vistes a captar un percentatge de vot ampli, com apuntava abans l’Ivan.

Vaig acabant. La majoria dels partits aquí analitzats presenta una ideologia prou elàstica, no només en allò econòmic. Els facilita la feina un ecosistema mediàtic on importa per damunt de tot el sensacionalisme, la sobreabundància d’informació i la immediatesa. Ja hem vist amb anterioritat a aquests partits donar un gir de 180 graus en les seves posicions. Han passat de l’antisemitisme a presentar-se com els més abrandats defensors de l’Estat d’Israel, i actualment alguns d’ells estan evolucionant en una direcció similar respecte a la Unió Europea després d’haver estat durant anys molt crítics amb ella. Pensi’s per un moment el procés de normalització en el que es troba la Lliga a Itàlia, per exemple, que participa del govern de Mario Draghi i el vicesecretari federal de la qual, i ministre de Desenvolupament Econòmic, Giancarlo Giorgetti, es va reunir al desembre amb Marian Wendt, diputat de la CDU en el Bundestag alemany, per a conciliar posicions econòmiques. L’economista alemany Wolfgang Münchau especulava fa uns dies amb la possibilitat que Draghi acabi succeint a Sergio Mattarella com a president de la República el gener del 2022 i bé Matteo Salvini o bé la presidenta de Germans d’Itàlia, Georgia Meloni, acabin ocupant el lloc de primer ministre d’Itàlia després de les eleccions del 2022.

I ja per acabar, un pronòstic: en els propers anys possiblement veiem als conservadors endurir el seu discurs, a la ultradreta moderar-lo i a tots dos trobar-se en algun punt del camí. O com deia el propi Münchau: «Algun dia potser ens adonem que tots pertanyen a una i la mateixa feliç família.»

Moltes gràcies.

26 de maig del 2021

Foto de portada: GUE/NGL

<p> </p><div class="elementor-element elementor-element-a60c573 elementor-widget__width-initial elementor-hidden-tablet elementor-hidden-phone elementor-widget elementor-widget-heading" data-element_type="widget" data-id="a60c573" data-widget_type="heading.default" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #131313; font-family: -apple-system, BlinkMacSystemFont, "Segoe UI", Roboto, "Helvetica Neue", Arial, "Noto Sans", sans-serif; font-size: 16px; margin-bottom: 0px; max-width: 55%; position: relative; width: 510.125px;"><div class="elementor-widget-container" style="box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 34px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s;"><h2 class="elementor-heading-title elementor-size-default" style="box-sizing: border-box; color: var( --e-global-color-accent ); font-family: Roboto, sans-serif; font-size: 20px; font-weight: 400; line-height: 1.5em; margin: 0px; padding: 0px;">Conversem amb l'escriptor Julià de Jòdar sobre la necessitat que la cultura torni als carrers, a acompanyar les lluites populars, en lloc de quedar arraconada i dirigida pel mercat i la politització institucional.</h2></div></div><div class="elementor-element elementor-element-7cae2f5 elementor-hidden-tablet elementor-hidden-phone dc-has-condition dc-condition-not_empty elementor-widget elementor-widget-text-editor" data-element_type="widget" data-id="7cae2f5" data-widget_type="text-editor.default" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #131313; font-family: -apple-system, BlinkMacSystemFont, "Segoe UI", Roboto, "Helvetica Neue", Arial, "Noto Sans", sans-serif; font-size: 16px; line-height: 1em; margin-bottom: 0px; position: relative; width: 927.5px;"><div class="elementor-widget-container" style="border-style: solid; border-width: 1px 0px; box-sizing: border-box; margin: 0px 0px 43px; padding: 12px 0px; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s;">SANDRA VICENTE</div></div><div class="elementor-element elementor-element-18072c96 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="18072c96" data-widget_type="theme-post-content.default" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-family: var( --e-global-typography-text-font-family ), Sans-serif; font-size: 16px; position: relative; width: 927.5px;"><div class="elementor-widget-container" style="box-sizing: border-box; transition: background 0.3s ease 0s, border 0.3s ease 0s, border-radius 0.3s ease 0s, box-shadow 0.3s ease 0s, -webkit-border-radius 0.3s ease 0s, -webkit-box-shadow 0.3s ease 0s;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es defineix a si mateix com a fill de la barreja. Mare de Cartagena i pare d’Almeria, va créixer alternant el castellà matern amb el català del carrer. Anys després, quan es va convertir en l’escriptor creador de la trilogia <em style="box-sizing: border-box;">L’atzar i les ombres</em>, ja havia triat el català com a llengua de cultura. I no se n’ha mogut. «De vegades, les tries et venen donades», assegura de Jòdar. La llengua en què escriu la va aprendre als carrers i a les places, directament dels veïns i veïnes del barri, alguns nascuts aquí i d’altres nouvinguts. Un català que, com l’escriptor, és de barreja. Per això, de Jòdar lamenta que la cultura en català sigui vista com a «elitista i allunyada del poble».</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Així, sobre les polèmiques que envolten la llengua catalana, l’escriptor opina que fan patir la cultura però també, i sobretot, les classes populars, que es veuen irremeiablement enfrontades. És per això que creu i defensa que la cultura ha de tornar als carrers i posicionar-se del costat de les lluites populars, per generar consciència i germinar un canvi social. Aquest retorn a les bases, però, haurà de venir precedit d’una «neteja» del sistema públic d’ajudes i subvencions culturals que, segons de Jòdar, «genera un vincle viciós entre cultura i política que deixa els artistes en mans dels interessos dels partits i del mercat».</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Quin és el paper de la cultura en la transformació social?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Depèn del que entenguem per cultura. Si la veiem com una producció, consumida per un públic més o menys actiu, crític i conscient, aquesta definició ens enllaça amb el mercat, que crea cultura en funció dels interessos econòmics. Després tenim la cultura oficial que, segons el meu parer, hauria d’estar als antípodes del mercat. Però habitualment tendim a veure la producció institucional com una protecció i una ajuda a la subsistència de la cultura, i ens obliga a consumir-la de la mateixa manera acrítica que consumim cultura de mercat.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Però per a mi cultura és una altra cosa: és una concepció del món, que tracta què està passant en un teixit social i en un moment concret, així com les seves contradiccions, lluites i crisis. Aquesta cultura ha de ser protagonitzada per la gent, però la societat és passiva i acrítica, com si consumir cultura fos anar al súper. Hem perdut la capacitat revulsiva que tenia la cultura, que establia lligams amb un carrer sensibilitzat i sabia que era capaç de canviar les coses. Hem perdut la cultura que es posava del costat de les lluites del poble i, de vegades, al capdavant. Aquesta relació amb la cultura s’ha de renovar contínuament. No n’hi ha prou amb fer calaix i omplir els teatres, tenir fama i sortir a la tele.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Quin hauria de ser, doncs, el paper dels lectors, dels espectadors?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Les classes populars han quedat reduïdes a consumidores d’allò que els ofereix el mercat i la cultura ha entrat en aquest joc. Això ha eliminat la consciència sobre què significa la cultura. Avui, cultura popular significa calçots, castellers o la Patum, i això està molt bé, però els temps demanen una altra cosa. No he vist que hi hagi hagut una visió transformadora per part de la cultura en relació amb la crisi que vivim des del 2007, per exemple. No s’ha fet càrrec de la pobresa, dels desnonaments o de l’empobriment.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Trobes que la cultura ha perdut una oportunitat?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Els desnonaments, per exemple, només són tractats com una notícia als informatius de TV3. No hi ha hagut producció cultural i és fonamental que hi hagi continguts crítics i artístics per educar políticament la població. Aquest compromís polític de la cultura, que avui no tenim, sí que hi va ser quan va morir Franco: en aquell moment hi havia una gran quantitat de lluites per la llibertat i els drets fonamentals de les quals la cultura se’n va haver de fer ressò si no volia acabar a la paperera de la història. Però com que avui no tenim una resposta i una pressió popular clares i explícites, l’art, la cultura i la bellesa s’han quedat a la seva torre de marfil, produint allò que els convé. Però convé a la societat? Té sentit aquesta renúncia? Aquestes són les preguntes que s’han de fer els artistes mínimament conscients.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class="wp-image-2727" height="768" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-1024x768.jpg" srcset="https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-1024x768.jpg 1024w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-300x225.jpg 300w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-768x576.jpg 768w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-1536x1152.jpg 1536w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK1-2048x1536.jpg 2048w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-style: italic; line-height: 1.4; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em;">Sandra Vicente entrevista Julià de Jòdar / Foto: KULT</figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Planteges un escenari en què la cultura és reactiva. Però no podria ser al revés? La cultura podria ser capdavantera de les lluites a què el poble no arribi?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Podria ser, però hi crec poc, perquè la vida de l’artista és d’una precarietat brutal. Molts han hagut de marxar a Madrid perquè aquí no poden sobreviure. La cultura és un gremi molt endogàmic i les administracions no s’han preocupat pels artistes, que es passen el dia pidolant pels pressupostos de cultura. No els podem demanar que prenguin consciència per estimular políticament la gent. És el poble qui, des de les organitzacions, ha de generar una dialèctica que sigui reapropiada pels artistes. Això ens retornaria la consciència revolucionària que hem perdut d’ençà que ens dediquem a sobreviure des de la resignació. També ho vam viure durant el Procés, quan la cultura no va tenir cap paper capdavanter. Hi va haver molts manifestos, però cap idea radical de la cultura com a element de transformació. El problema és que la concebem com a quelcom que ens ve donat, que està pensat pel gaudi, no com a element revolucionari. I aquest és un problema radicalment polític.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="box-sizing: border-box;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0px; margin-top: 0px;"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">«Concebem la cultura des de l’individualisme. Abans de pensar en una defensa col·lectiva hem d’aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix»</span></em></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Dius que no es pot demanar un compromís al sector cultural perquè és molt precari. Però hi ha altres sectors que també ho són i sí que s’han organitzat. Creus que seria possible crear un front cultural per unir els artistes i creadors i reclamar un canvi social?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Això ho ha de fer la gent jove, a la qual encara no hem cedit el protagonisme. Hi ha una quantitat enorme de joves que podrien fer coses interessantíssimes des de baix, però no ens arriben. Molts es queden en la producció d’aparador, esperant algú que els doni l’oportunitat de donar-se a conèixer. És normal voler projecció, però després arriben els contractes que et demanen que deixis de fer allò que feies, que dona sentit a la teva feina. Et demanen que canviïs de llengua i d’actitud per convertir-te en allò que vol el mercat. És molt difícil desmuntar aquesta dinàmica perquè considerem la producció cultural des de l’individualisme, de salvar-te tu. Abans de pensar en una defensa col·lectiva de la cultura hem de vèncer la individualitat i aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Et remets, doncs, a la Transició o el tardofranquisme per trobar aquesta cultura revulsiva?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Crec que la societat ha anat perdent l’interès en ella mateixa, segurament per les batalles que s’han anat perdent. Als setanta, els desnonaments haurien donat lloc a innombrables companyies de teatre de carrer fent actuacions, representant la violència estructural i creant una consciència col·lectiva que arribaria a tot el veïnat, no només als activistes. Amb això, la gent estaria tan conscienciada que els Mossos no gosarien executar un desnonament. No estem a l’alçada del moment de crisi social i l’art està desaparegut. Vam tenir aquesta relació entre consciència popular i cultura a la República. El franquisme la va destruir i durant la Transició es va recuperar, però a poc a poc es va anar trencant. Ja sigui per interessos particulars o per falta d’ajudes. Avui tenim una cultura de qualitat però que no té un vincle amb el poble.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">No et podria dir quan va ser l’última vegada que vaig tenir consciència d’haver recuperat aquest lligam. I això té molt a veure amb la precarietat que, en part, és culpa de les institucions. El sistema públic d’ajudes i premis està tancat en ell mateix i genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista. Els artistes que surten d’aquest cercle generen esquerdes en el sistema, però ràpidament són arreglades i aquests creadors són reabsorbits pel mercat, que els etiqueta com a temperamentals o polèmics, però no arriben a generar consciència ni organització al seu voltant. Ni la societat ni el sistema cultural es fa càrrec d’artistes crítics i això permet que les administracions siguin les que tallen el bacallà. Parlem d’institucions com la Institució de les Lletres Catalanes, on només entres per quota política, per tenir vincles amb partits o per meritocràcia. Així és com es reparteix el pinso de les subvencions culturals.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="box-sizing: border-box;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0px; margin-top: 0px;"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">«El sistema públic d’ajudes i premis genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista»</span></em></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Tu fas literatura i has fet política. La cultura és política, però què en penses, de la politització de la cultura?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Ens duu al clientelisme corromput, que ajuda només els qui són afins, propers, coneguts o que tenen tant prestigi que seria un suïcidi polític no ajudar-los. En aquest sentit, TV3 també ha entrat al joc, amb el retrat que fa del panorama cultural català. Veient aquests filtres informatius s’entén com d’important és per la salut del país liquidar aquesta dinàmica. Però qui sigui que iniciï aquesta lluita no ha de tenir interès a conservar la cadira. Els partits, alguns sense adonar-se’n i d’altres de manera plenament conscient, pensen més en la quota i la cadira que els toca que no pas en la necessitat de fer crítica del sistema. Per això, la cultura és molt fàcilment controlable per aparells de partit i els interessos ideològics i econòmics. Està indefensa. I és quelcom que ningú no critica perquè tothom espera la seva part del pastís.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">La cultura moltes vegades està travessada per debats que no són culturals, sinó polítics. Un el trobem en la llengua. És un debat que s’ha de tenir, però fa l’efecte que només focalitzem en la polèmica. Com creus que s’hauria d’abordar?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">La part del debat que és artificial ve del franquisme: és una qüestió política que es nodreix del desconeixement i genera una catalanofòbia que ha fet forat a la societat gràcies a la parafernàlia dels aparells d’estat. Per entendre les polèmiques sobre el català hem de partir de la base que durant aquests quaranta anys d’autonomisme no hem sabut admetre que patim una discriminació lingüística que semblava controlada. Amb la immersió i la difusió del català a través de TV3 no n’hi havia prou: hauríem d’haver fet de la cultura en català un element d’ampliació de la concepció del món per a tothom, per als qui parlen català i per als qui no. Hauríem d’haver-la fet permeable i revulsiva, hauríem d’haver explicat a la gent que no parla el català que aquesta cultura i aquesta llengua serveixen també per canviar les coses. I no ho hem fet. En lloc d’això, hem deixat que es tanquin en elles mateixes i siguin autoreferencials, cofoies, tranquil·lament instal·lades en un àmbit de confort en el qual es poden reproduir sense gaires riscos.</p><figure class="wp-block-image size-large" style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 1em;"><img alt="" class="wp-image-2726" height="768" loading="lazy" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-1024x768.jpg" srcset="https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-1024x768.jpg 1024w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-300x225.jpg 300w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-768x576.jpg 768w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-1536x1152.jpg 1536w, https://kult.coop/wp-content/uploads/2021/06/JULIA_OK3-2048x1536.jpg 2048w" style="border-radius: inherit; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%;" width="1024" /><figcaption style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-style: italic; line-height: 1.4; margin-bottom: 1em; margin-top: 0.5em;">Julià de Jòdar durant l’entrevista a la Nau Bòstik (Barcelona) / Foto: KULT</figcaption></figure><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Per això, quan va arribar el moment de la transformació política amb el Procés, ens vam trobar que teníem un barranc sota els peus i va ser quan vam veure aflorar tota la catalanofòbia. Aquest safareig i embolica que fa fort amb la llengua fan que el català i la cultura pateixin com a elements de cohesió col·lectiva que són (o haurien de ser). I és que l’objectiu fonamental dels qui protagonitzen aquest embat no és lingüístic, sinó que vol desunir i enfrontar les classes populars. Els pobles poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagònics. Els qui busquen això són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt.</p><blockquote class="wp-block-quote" style="box-sizing: border-box;"><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0px; margin-top: 0px;"><em style="box-sizing: border-box;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">«Les classes populars poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagòniques. Els qui busquen l’enfrontament són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt»</span></em></p></blockquote><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">T’ho plantejo diferent. Creus que la cultura en català pot pecar, en alguns casos, d’elitista o de purista i d’allunyar-se de certes classes populars a les quals sí arriba la cultura de masses, que es fa en castellà?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Per respondre, s’ha d’entendre bé què va significar la Guerra Civil, la derrota i el franquisme. Abans de la guerra, el català era una llengua activa políticament i social. Després hi va haver persecució i el català es va convertir en una cosa de catacumbes, pròpia de les classes mitjanes cultes, perquè només es permetien certes mostres culturals en català, com els Pastorets, que no arribaven a les classes populars i, per tant, no es van poder desenvolupar lliurement en català al llarg de la dictadura. Per tant, el català va quedar en reserva a les mans de filòlegs, escriptors i persones que el parlaven en la clandestinitat o l’exili: era un àmbit reduït i podem dir que elitista. Però quin remei! Si aquesta elit no hagués conservat el català com a llengua de cultura, també s’hauria perdut com a llengua de carrer.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;">Aquest curtcircuit és fonamental per entendre per què el català és vist com a llengua de cultura. Això era veritat en part, però durant els seixanta i els setanta es van començar a fer revistes de masses, la Nova Cançó feia temes més melòdics i, fins i tot, cantants convencionals com la Lolita Torelló o el Francesc Heredero van començar a expressar-se en català. No hi havia la voluntat que quedés arraconada com a llengua elitista, però faltava una cosa fonamental: públic de masses. Arribar a aquella gent que no era catalana de soca-rel hauria demanat diners i una capacitat política que no hi era, perquè encara pesava l’ombra dels censors dels governs civils. A més, per l’altra banda, RTVE només emetia en castellà i això va allunyar encara més qualsevol producció en català, fins i tot per la gent que el parlava.</p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0.9rem; margin-top: 0px;"><span style="box-sizing: border-box; font-weight: bolder;">Portem el debat al present i, concretant encara més, focalitzem en el jovent. Per què costa tant que la cultura arribi als joves?</span></p><p style="box-sizing: border-box; margin-bottom: 0px; margin-top: 0px;">El jovent tendeix a consumir cultura de masses que, com ja hem dit, es produeix en castellà. La cultura de masses està molt bé, però no pot ser l’única. Però és que les persones més grans no ho hem fet gens bé i no podem esperar que el jovent ens prengui el relleu de la nit al dia. També pesa l’autocensura d’aquells que no volen o no poden apostar per la cultura en català: com ho han de fer si són tremendament precaris i veuen que ni tan sols el Govern de la Generalitat no ho ha fet? És la institució la que té el deure de vetllar per la cultura, però la feina de picar pedra l’hem de fer nosaltres des de baix. Quina mena de visió de país oferim si es genera la narrativa cultural des de les poltrones de la política? Les nostres administracions són lluny dels carrers i tancades en les seves pròpies cabòries. Aquest biaix ve donat per l’orgull ferit com a independentistes, però influeix en tothom. La nostra cultura no pot ser fruit d’un orgull ferit perquè ens tanca les portes d’un canvi social.</p></div></div>

Conversem amb l'escriptor Julià de Jòdar sobre la necessitat que la cultura torni als carrers, a acompanyar les lluites populars, en lloc de quedar arraconada i dirigida pel mercat i la politització institucional.

SANDRA VICENTE

Julià de Jòdar (Badalona, 1942) es defineix a si mateix com a fill de la barreja. Mare de Cartagena i pare d’Almeria, va créixer alternant el castellà matern amb el català del carrer. Anys després, quan es va convertir en l’escriptor creador de la trilogia L’atzar i les ombres, ja havia triat el català com a llengua de cultura. I no se n’ha mogut. «De vegades, les tries et venen donades», assegura de Jòdar. La llengua en què escriu la va aprendre als carrers i a les places, directament dels veïns i veïnes del barri, alguns nascuts aquí i d’altres nouvinguts. Un català que, com l’escriptor, és de barreja. Per això, de Jòdar lamenta que la cultura en català sigui vista com a «elitista i allunyada del poble».

Així, sobre les polèmiques que envolten la llengua catalana, l’escriptor opina que fan patir la cultura però també, i sobretot, les classes populars, que es veuen irremeiablement enfrontades. És per això que creu i defensa que la cultura ha de tornar als carrers i posicionar-se del costat de les lluites populars, per generar consciència i germinar un canvi social. Aquest retorn a les bases, però, haurà de venir precedit d’una «neteja» del sistema públic d’ajudes i subvencions culturals que, segons de Jòdar, «genera un vincle viciós entre cultura i política que deixa els artistes en mans dels interessos dels partits i del mercat».

Quin és el paper de la cultura en la transformació social?

Depèn del que entenguem per cultura. Si la veiem com una producció, consumida per un públic més o menys actiu, crític i conscient, aquesta definició ens enllaça amb el mercat, que crea cultura en funció dels interessos econòmics. Després tenim la cultura oficial que, segons el meu parer, hauria d’estar als antípodes del mercat. Però habitualment tendim a veure la producció institucional com una protecció i una ajuda a la subsistència de la cultura, i ens obliga a consumir-la de la mateixa manera acrítica que consumim cultura de mercat.

Però per a mi cultura és una altra cosa: és una concepció del món, que tracta què està passant en un teixit social i en un moment concret, així com les seves contradiccions, lluites i crisis. Aquesta cultura ha de ser protagonitzada per la gent, però la societat és passiva i acrítica, com si consumir cultura fos anar al súper. Hem perdut la capacitat revulsiva que tenia la cultura, que establia lligams amb un carrer sensibilitzat i sabia que era capaç de canviar les coses. Hem perdut la cultura que es posava del costat de les lluites del poble i, de vegades, al capdavant. Aquesta relació amb la cultura s’ha de renovar contínuament. No n’hi ha prou amb fer calaix i omplir els teatres, tenir fama i sortir a la tele.

Quin hauria de ser, doncs, el paper dels lectors, dels espectadors?

Les classes populars han quedat reduïdes a consumidores d’allò que els ofereix el mercat i la cultura ha entrat en aquest joc. Això ha eliminat la consciència sobre què significa la cultura. Avui, cultura popular significa calçots, castellers o la Patum, i això està molt bé, però els temps demanen una altra cosa. No he vist que hi hagi hagut una visió transformadora per part de la cultura en relació amb la crisi que vivim des del 2007, per exemple. No s’ha fet càrrec de la pobresa, dels desnonaments o de l’empobriment.

Trobes que la cultura ha perdut una oportunitat?

Els desnonaments, per exemple, només són tractats com una notícia als informatius de TV3. No hi ha hagut producció cultural i és fonamental que hi hagi continguts crítics i artístics per educar políticament la població. Aquest compromís polític de la cultura, que avui no tenim, sí que hi va ser quan va morir Franco: en aquell moment hi havia una gran quantitat de lluites per la llibertat i els drets fonamentals de les quals la cultura se’n va haver de fer ressò si no volia acabar a la paperera de la història. Però com que avui no tenim una resposta i una pressió popular clares i explícites, l’art, la cultura i la bellesa s’han quedat a la seva torre de marfil, produint allò que els convé. Però convé a la societat? Té sentit aquesta renúncia? Aquestes són les preguntes que s’han de fer els artistes mínimament conscients.

Sandra Vicente entrevista Julià de Jòdar / Foto: KULT

Planteges un escenari en què la cultura és reactiva. Però no podria ser al revés? La cultura podria ser capdavantera de les lluites a què el poble no arribi?

Podria ser, però hi crec poc, perquè la vida de l’artista és d’una precarietat brutal. Molts han hagut de marxar a Madrid perquè aquí no poden sobreviure. La cultura és un gremi molt endogàmic i les administracions no s’han preocupat pels artistes, que es passen el dia pidolant pels pressupostos de cultura. No els podem demanar que prenguin consciència per estimular políticament la gent. És el poble qui, des de les organitzacions, ha de generar una dialèctica que sigui reapropiada pels artistes. Això ens retornaria la consciència revolucionària que hem perdut d’ençà que ens dediquem a sobreviure des de la resignació. També ho vam viure durant el Procés, quan la cultura no va tenir cap paper capdavanter. Hi va haver molts manifestos, però cap idea radical de la cultura com a element de transformació. El problema és que la concebem com a quelcom que ens ve donat, que està pensat pel gaudi, no com a element revolucionari. I aquest és un problema radicalment polític.

«Concebem la cultura des de l’individualisme. Abans de pensar en una defensa col·lectiva hem d’aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix»

Dius que no es pot demanar un compromís al sector cultural perquè és molt precari. Però hi ha altres sectors que també ho són i sí que s’han organitzat. Creus que seria possible crear un front cultural per unir els artistes i creadors i reclamar un canvi social?

Això ho ha de fer la gent jove, a la qual encara no hem cedit el protagonisme. Hi ha una quantitat enorme de joves que podrien fer coses interessantíssimes des de baix, però no ens arriben. Molts es queden en la producció d’aparador, esperant algú que els doni l’oportunitat de donar-se a conèixer. És normal voler projecció, però després arriben els contractes que et demanen que deixis de fer allò que feies, que dona sentit a la teva feina. Et demanen que canviïs de llengua i d’actitud per convertir-te en allò que vol el mercat. És molt difícil desmuntar aquesta dinàmica perquè considerem la producció cultural des de l’individualisme, de salvar-te tu. Abans de pensar en una defensa col·lectiva de la cultura hem de vèncer la individualitat i aconseguir que no quedi només en mans del mercat, sinó de la societat en el marc de la qual es produeix.

Et remets, doncs, a la Transició o el tardofranquisme per trobar aquesta cultura revulsiva?

Crec que la societat ha anat perdent l’interès en ella mateixa, segurament per les batalles que s’han anat perdent. Als setanta, els desnonaments haurien donat lloc a innombrables companyies de teatre de carrer fent actuacions, representant la violència estructural i creant una consciència col·lectiva que arribaria a tot el veïnat, no només als activistes. Amb això, la gent estaria tan conscienciada que els Mossos no gosarien executar un desnonament. No estem a l’alçada del moment de crisi social i l’art està desaparegut. Vam tenir aquesta relació entre consciència popular i cultura a la República. El franquisme la va destruir i durant la Transició es va recuperar, però a poc a poc es va anar trencant. Ja sigui per interessos particulars o per falta d’ajudes. Avui tenim una cultura de qualitat però que no té un vincle amb el poble.

No et podria dir quan va ser l’última vegada que vaig tenir consciència d’haver recuperat aquest lligam. I això té molt a veure amb la precarietat que, en part, és culpa de les institucions. El sistema públic d’ajudes i premis està tancat en ell mateix i genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista. Els artistes que surten d’aquest cercle generen esquerdes en el sistema, però ràpidament són arreglades i aquests creadors són reabsorbits pel mercat, que els etiqueta com a temperamentals o polèmics, però no arriben a generar consciència ni organització al seu voltant. Ni la societat ni el sistema cultural es fa càrrec d’artistes crítics i això permet que les administracions siguin les que tallen el bacallà. Parlem d’institucions com la Institució de les Lletres Catalanes, on només entres per quota política, per tenir vincles amb partits o per meritocràcia. Així és com es reparteix el pinso de les subvencions culturals.

«El sistema públic d’ajudes i premis genera un vincle entre cultura i política tremendament viciós, lligat al mercat capitalista»

Tu fas literatura i has fet política. La cultura és política, però què en penses, de la politització de la cultura?

Ens duu al clientelisme corromput, que ajuda només els qui són afins, propers, coneguts o que tenen tant prestigi que seria un suïcidi polític no ajudar-los. En aquest sentit, TV3 també ha entrat al joc, amb el retrat que fa del panorama cultural català. Veient aquests filtres informatius s’entén com d’important és per la salut del país liquidar aquesta dinàmica. Però qui sigui que iniciï aquesta lluita no ha de tenir interès a conservar la cadira. Els partits, alguns sense adonar-se’n i d’altres de manera plenament conscient, pensen més en la quota i la cadira que els toca que no pas en la necessitat de fer crítica del sistema. Per això, la cultura és molt fàcilment controlable per aparells de partit i els interessos ideològics i econòmics. Està indefensa. I és quelcom que ningú no critica perquè tothom espera la seva part del pastís.

La cultura moltes vegades està travessada per debats que no són culturals, sinó polítics. Un el trobem en la llengua. És un debat que s’ha de tenir, però fa l’efecte que només focalitzem en la polèmica. Com creus que s’hauria d’abordar?

La part del debat que és artificial ve del franquisme: és una qüestió política que es nodreix del desconeixement i genera una catalanofòbia que ha fet forat a la societat gràcies a la parafernàlia dels aparells d’estat. Per entendre les polèmiques sobre el català hem de partir de la base que durant aquests quaranta anys d’autonomisme no hem sabut admetre que patim una discriminació lingüística que semblava controlada. Amb la immersió i la difusió del català a través de TV3 no n’hi havia prou: hauríem d’haver fet de la cultura en català un element d’ampliació de la concepció del món per a tothom, per als qui parlen català i per als qui no. Hauríem d’haver-la fet permeable i revulsiva, hauríem d’haver explicat a la gent que no parla el català que aquesta cultura i aquesta llengua serveixen també per canviar les coses. I no ho hem fet. En lloc d’això, hem deixat que es tanquin en elles mateixes i siguin autoreferencials, cofoies, tranquil·lament instal·lades en un àmbit de confort en el qual es poden reproduir sense gaires riscos.

Julià de Jòdar durant l’entrevista a la Nau Bòstik (Barcelona) / Foto: KULT

Per això, quan va arribar el moment de la transformació política amb el Procés, ens vam trobar que teníem un barranc sota els peus i va ser quan vam veure aflorar tota la catalanofòbia. Aquest safareig i embolica que fa fort amb la llengua fan que el català i la cultura pateixin com a elements de cohesió col·lectiva que són (o haurien de ser). I és que l’objectiu fonamental dels qui protagonitzen aquest embat no és lingüístic, sinó que vol desunir i enfrontar les classes populars. Els pobles poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagònics. Els qui busquen això són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt.

«Les classes populars poden parlar en català o en castellà, però mai no haurien de ser antagòniques. Els qui busquen l’enfrontament són els mateixos que tenen una idea de la llengua i la cultura fetes des de dalt»

T’ho plantejo diferent. Creus que la cultura en català pot pecar, en alguns casos, d’elitista o de purista i d’allunyar-se de certes classes populars a les quals sí arriba la cultura de masses, que es fa en castellà?

Per respondre, s’ha d’entendre bé què va significar la Guerra Civil, la derrota i el franquisme. Abans de la guerra, el català era una llengua activa políticament i social. Després hi va haver persecució i el català es va convertir en una cosa de catacumbes, pròpia de les classes mitjanes cultes, perquè només es permetien certes mostres culturals en català, com els Pastorets, que no arribaven a les classes populars i, per tant, no es van poder desenvolupar lliurement en català al llarg de la dictadura. Per tant, el català va quedar en reserva a les mans de filòlegs, escriptors i persones que el parlaven en la clandestinitat o l’exili: era un àmbit reduït i podem dir que elitista. Però quin remei! Si aquesta elit no hagués conservat el català com a llengua de cultura, també s’hauria perdut com a llengua de carrer.

Aquest curtcircuit és fonamental per entendre per què el català és vist com a llengua de cultura. Això era veritat en part, però durant els seixanta i els setanta es van començar a fer revistes de masses, la Nova Cançó feia temes més melòdics i, fins i tot, cantants convencionals com la Lolita Torelló o el Francesc Heredero van començar a expressar-se en català. No hi havia la voluntat que quedés arraconada com a llengua elitista, però faltava una cosa fonamental: públic de masses. Arribar a aquella gent que no era catalana de soca-rel hauria demanat diners i una capacitat política que no hi era, perquè encara pesava l’ombra dels censors dels governs civils. A més, per l’altra banda, RTVE només emetia en castellà i això va allunyar encara més qualsevol producció en català, fins i tot per la gent que el parlava.

Portem el debat al present i, concretant encara més, focalitzem en el jovent. Per què costa tant que la cultura arribi als joves?

El jovent tendeix a consumir cultura de masses que, com ja hem dit, es produeix en castellà. La cultura de masses està molt bé, però no pot ser l’única. Però és que les persones més grans no ho hem fet gens bé i no podem esperar que el jovent ens prengui el relleu de la nit al dia. També pesa l’autocensura d’aquells que no volen o no poden apostar per la cultura en català: com ho han de fer si són tremendament precaris i veuen que ni tan sols el Govern de la Generalitat no ho ha fet? És la institució la que té el deure de vetllar per la cultura, però la feina de picar pedra l’hem de fer nosaltres des de baix. Quina mena de visió de país oferim si es genera la narrativa cultural des de les poltrones de la política? Les nostres administracions són lluny dels carrers i tancades en les seves pròpies cabòries. Aquest biaix ve donat per l’orgull ferit com a independentistes, però influeix en tothom. La nostra cultura no pot ser fruit d’un orgull ferit perquè ens tanca les portes d’un canvi social.

<div class="post-content" style="background-color: white; box-sizing: border-box; font-size: 18px; margin: 0px auto; padding-top: 60px; width: 596.573px;"><div class="post-7927 post type-post status-publish format-standard has-post-thumbnail hentry category-america-latina category-articulos category-historia category-homeizq category-irlanda-ubicacion category-politica tag-antimperialismo tag-irlanda tag-sinn-fein entry" style="border-bottom: none; box-sizing: border-box; font-size: 16px;"><article class="normal" style="box-sizing: border-box; margin: 30px 0px 0px; padding: 30px 0px 0px;"><div class="post-header" style="box-sizing: border-box; float: left; padding: 0px 30px 0px 0px; width: 596.573px;"><p _msthash="1220622" _msttexthash="35818770" class="post-excerpt" style="box-sizing: border-box; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 22px; line-height: 1.3em; margin: 1.5em 0px;">El passat comú de la lluita antiimperialista a Irlanda i Amèrica Llatina té uns vincles cada vegada més profunds del que es pensa, i es va nodrir d'una forta solidaritat internacional entre les seves principals figures i organitzacions revolucionàries.</p></div><div style="box-sizing: border-box; clear: both; float: none;"></div><aside class="sidebar sidebar-left" id="sidebar-nota-left" role="complementary" style="box-sizing: border-box; color: red; float: left; margin: 0px 0px 0px 35.7917px; padding-left: 0px; padding-right: 1.125em; padding-top: 40px; position: relative; width: 214.76px;"><div class="inner" style="border: none; box-sizing: border-box; margin: 0px; padding: 0px;"><section class="widget widget_text" id="text-3" style="box-sizing: border-box; clear: both; float: left; margin-bottom: 1.5em; margin-right: 0px; width: 196.76px;"><div class="textwidget" style="box-sizing: border-box;"><p _msthash="243854" _msttexthash="13761345" style="box-sizing: border-box; font-family: Hurme-No3, sans-serif !important; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;"><br /></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Hurme-No3, sans-serif !important; font-size: 18px; line-height: 1.7em; margin: 1.5em 0px;"><br /></p></div></section></div></aside><br /></article></div><div class="post-content" style="box-sizing: border-box; margin: 0px auto; padding-top: 60px; width: 596.573px;"><p _msthash="520364" _msttexthash="49700534" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYvKqySNZkztbKqqkL9UdwksjtGA960gc6y934gtYj81kVd1oAhbBNDFMR77MVnK5JpIC11nkq3npY3I-IGfk4lb1daPHMU_0xasn4VuzCuSUQqA0J3Yl-TNs5uMB0OFAeSytK/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="683" data-original-width="1024" height="289" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYvKqySNZkztbKqqkL9UdwksjtGA960gc6y934gtYj81kVd1oAhbBNDFMR77MVnK5JpIC11nkq3npY3I-IGfk4lb1daPHMU_0xasn4VuzCuSUQqA0J3Yl-TNs5uMB0OFAeSytK/w435-h289/image.png" width="435" /></a></div><br />"Através de les venes del meu fill corre la sang dels rebels irlandesos", va dir <a _istranslated="1" href="https://www.elnuevocojo.com/columnas/perfiles/item/188-el-camino-hacia-el-granma#.UgAaINLFWZA" rel="noopener" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;" target="_blank"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Ernesto Guevara Lynch,</span></a>pare del<span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">llegendari Che Guevara, que estava orgullós de les seves arrels irlandeses i de la forma en què la seva família va construir una nova vida a l'Argentina després de fugir d'Irlanda durant </span>l'era <a _istranslated="1" href="https://educacao.uol.com.br/disciplinas/historia/revolucao-inglesa-cromwell-revolucao-puritana-e-revolucao-gloriosa.htm" rel="noopener" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;" target="_blank"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Cromwell.</span></a><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;"></span><p></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="520754" _msttexthash="74653592" style="box-sizing: border-box;">La sang rebel dels irlandesos va ser essencial en les lluites emancipadores d'Amèrica Llatina i encara és avui. Els llatins i els irlandesos lluiten junts contra l'imperialisme des del segle XIX, quan els immigrants irlandesos, fugint de la fam i l'opressió causats per l'Imperi Britànic, van trobar a Amèrica Llatina un nou camp de batalla per desafiar la crueltat del colonialisme.</span></p><p _msthash="521144" _msttexthash="102395735" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Moltes de les repúbliques del nostre continent van tenir la contribució dels irlandesos i els seus descendents, com Xile amb Bernardo O'Higgins o tots els irlandesos que formaven part de l'exèrcit bolivarià. L'afirmació també és certa en la direcció oposada. Recordem l'irlandès-argentí Éamon Bulfin: nascut a Buenos Aires, va ser ell qui va</span> <a _istranslated="1" href="http://bulfinheritagecycle.com/?p=319" rel="noopener" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;" target="_blank"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">hissar la bandera republicana irlandesa a l'oficina central de Correus durant la revolta de Pasqua de 1916.</span></a><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;"></span></p><h2 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif !important; font-size: 31px; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 60px 0px 30px; padding: 0px;"><b _msthash="538733" _msttexthash="282984" style="box-sizing: border-box;">Che, un irlandès</b></h2><h4 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; font-size: 1em; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em; padding: 0px;"><span _msthash="539890" _msttexthash="43084158" style="box-sizing: border-box;">El "representant irlandès" més famós i figura central de la revolució cubana va ser Ernesto Che Guevara: els seus avantpassats celtes, els Lynch, van patir a mans de l'anglès Oliver Cromwell, l'home que va enderrocar la monarquia i va exercir el poder sobre Anglaterra durant diversos anys.</span></h4><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="522314" _msttexthash="101209238" style="box-sizing: border-box;">Els membres de la família van fugir d'Irlanda a Espanya, d'on van marxar cap a l'Argentina quan el país encara era una colònia espanyola. El besavi del Che va lluitar en la Guerra de la Independència contra Espanya a mitjan segle XIX. Els Lynch portaven amb ells l'esperit de llibertat i, juntament amb altres membres de la diàspora irlandesa, nodrien el vincle amb la terra dels seus avantpassats, però Che va passar a penes un dia de la seva vida a Irlanda.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="522704" _msttexthash="99359273" style="box-sizing: border-box;">Aquell dia, un vol d'Aeroflot que viatjava de Moscou a l'Havana va ser desviat en boira a l'aeroport de Shannon. L'avió es va aturar per refose, però no va poder enlairar-se de nou a causa de la meteorologia. Durant la seva ràpida visita, Che va dir que estava orgullós de la seva ascendència irlandesa i que els irlandesos havien enderrocat l'Imperi Britànic, per la qual cosa va significar la Guerra d'Independència d'Irlanda que va durar de 1919 a 1921.</span></p><h2 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif !important; font-size: 31px; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 60px 0px 30px; padding: 0px;"><b _msthash="540345" _msttexthash="1493882" style="box-sizing: border-box;">Cuba i la solidaritat internacional amb Irlanda</b></h2><h4 _msthash="541502" _msttexthash="44410301" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; font-size: 1em; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em; padding: 0px;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Aquests llaços no van prendre simplement la forma d'una història ancestral. Fidel Castro es va convertir en un revolucionari durant el seu temps com a activista polític estudiantil a la Universitat de l'Havana. Es va inspirar en</span> <a _istranslated="1" href="https://www.marxists.org/espanol/mella/index.htm" rel="noopener" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;" target="_blank"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Julio Antonio Mella,</span></a>conegut fundador del Partit<span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Comunista Cubà.</span></h4><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="539708" _msttexthash="83825131" style="box-sizing: border-box;">La combativa Mella es va exiliar a Mèxic després de convertir-se en una amenaça per a la cruenta dictadura del president cubà Gerardo Machado. Allà es va organitzar juntament amb altres comunistes. La mare de Mella, Cecilia McPartland, va néixer a Irlanda. És a dir, un dels grans herois de la història cubana, que va inspirar els revolucionaris cubans durant la dècada de 1950, va tenir ascendència irlandesa.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="540111" _msttexthash="17755894" style="box-sizing: border-box;">El 1981, quan les repúbliques irlandeses empresonades estaven enmig d'una històrica vaga de fam contra l'estat britànic, va ser Fidel Castro qui es va tornar a aliar amb els oprimits.</span></p><p _msthash="540514" _msttexthash="95446442" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">La vaga de fam va ser el resultat d'una batalla de cinc anys entre els nacionalistes irlandesos i l'autocràcia britànica, provocada després que Margaret Thatcher desposseïa els republicans de la seva condició de presos polítics. Liderats per</span> <a _istranslated="1" href="https://www.publico.pt/2015/10/22/mundo/noticia/greve-de-fome-bobby-sands-durou-66-dias-e-mudou-a-luta-republicana-1711941" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Bobby Sands</span></a><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">, diputat electe i membre de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA-P), els presoners van començar a rebutjar el menjar. Deu vaguistes, entre ells Sands, van morir de fam.</span></p><p _msthash="540917" _msttexthash="73842327" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Després va esclatar el conflicte a Irlanda del Nord, on milers de persones van protestar amb indignació. Thatcher no es va moure, però Castro ho va fer. El 1981, el cubà es va reunir amb Gerry Adams, llavors líder del</span> <a _istranslated="1" href="https://es.wikipedia.org/wiki/Sinn_F%C3%A9in" style="box-sizing: border-box; color: black; transition: color 0.25s ease 0s;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Sinn Fein</span> </a><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">("nosaltres mateixos", en gaèlic irlandès), el partit d'independència d'esquerres irlandès centenari, i va parlar apassionadament de la causa republicana:</span></p><h5 style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _msthash="560287" _msttexthash="95906863" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">Quan parlem de política internacional, no podem ignorar el que està passant a Irlanda del Nord. Crec que he de referir-me a aquest problema. Al meu entendre, els patriotes irlandesos estan escrivint un dels capítols més heroics de la història. Demanen una cosa tan senzilla com el reconeixement del que realment són: els presos polítics... Que els tirans tremolin davant d'aquests homes que són capaços de morir per les seves idees.</span></h5><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="541723" _msttexthash="21978125" style="box-sizing: border-box;">El líder del Sinn Féin va viatjar a Cuba aquell mateix any i va obrir un monument en homenatge als deu morts en la vaga de fam. Aaron James Kelly, coordinador irlandès de la Xarxa en Defensa de la Humanitat, va dir:</span></p><h5 style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _msthash="561119" _msttexthash="140170290" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">Hi ha un mèrit justificat i demostrable en la placa commemorativa que adorna el carrer O'Reilly de l'Havana amb les paraules 'dos pobles insulars en un mateix mar de lluita i esperança', atès que tant Cuba com Irlanda van patir els danys causats pels imperis. Cuba, defensant el seu internacionalisme i humanitarisme inigualable a tot el món, va ser un dels partidaris més importants d'Irlanda en la lluita contra l'imperialisme britànic i, de fet, ara és un aliat clau per al Procés de Pau i per a la següent etapa d'aquesta lluita.</span></h5><h5 _msthash="561535" _msttexthash="304049577" style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">La solidaritat mostrada durant les vagues de fam evidenciava el seu compromís indestructible. Per part irlandesa, va ser la classe obrera irlandesa, els moviments antiimper imperialistes i republicans els que van pagar aquesta solidaritat.</span><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;"><br _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;" /></span><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">A diferència de la Revolució cubana, que al meu parer és la més important de totes les revolucions del segle passat a causa de la seva profètica ètica anticolonial i la importància global dels valors que la van guiar i les accions que va desplegar, la Guerra d'Independència d'Irlanda va ser una revolució paralitzada o interrompuda que va ser eclipsada per les forces reaccionàries. No només per la presència continuada de la dominació britànica al nord, sinó també per l'hegemonia exercida per feixistes i conservadors al sud.</span></h5><h5 _msthash="561951" _msttexthash="76447969" style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">L'atracció dels Estats Units i de la Unió Europea (és a dir, de l'imperialisme) és forta i particularment menyspreable que la gent d'una illa que va morir deliberadament de fam per l'Imperi Britànic durant </span>una <i _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">Gorta Mór</span> </i><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">(la Gran Fam), en nom de les paraules degradades "drets humans", ara recolzen amb alegria i perversitat l'imperialisme nord-americà i el seu ús de la fam com a arma de guerra.</span></h5><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYQxnn6-NiRh8hVzez3TDdz6cN8VoPoNXHeE6fmR6mSb1mGRHIU3dVhedYaAKLusQo1of0_UBAVHkdwMU7KKZK6JXpTGqkvHrz_yWmPiLe3yhTt6bIs6mfNUcZ0lmZOIUyWVV-/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="315" data-original-width="474" height="275" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgYQxnn6-NiRh8hVzez3TDdz6cN8VoPoNXHeE6fmR6mSb1mGRHIU3dVhedYaAKLusQo1of0_UBAVHkdwMU7KKZK6JXpTGqkvHrz_yWmPiLe3yhTt6bIs6mfNUcZ0lmZOIUyWVV-/w413-h275/image.png" width="413" /></a></div><br /><p></p><h2 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif !important; font-size: 31px; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 60px 0px 30px; padding: 0px;"><b _msthash="557895" _msttexthash="435513" style="box-sizing: border-box;">Reagan viatja a Irlanda</b></h2><h4 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; font-size: 1em; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em; padding: 0px;"><span _msthash="559065" _msttexthash="44669092" style="box-sizing: border-box;">Entre 1979 i 1980, Ronald Reagan va estar fent campanya per a les eleccions presidencials dels Estats Units. A Califòrnia, Reagan va conèixer el llavors ambaixador irlandès als Estats Units, Sean Donlon. Aquest últim va preguntar en la conversa les arrels del nom del candidat a la presidència.</span></h4><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="540904" _msttexthash="27916200" style="box-sizing: border-box;">-Deus ser irlandès- digué Donlon a Reagan, d'on véns? [...] Amb un nom com Reagan, segurament ets irlandès." En aquell moment, Reagan es venia a la població nord-americana com un WASP, és a dir, un protestant blanc d'origen anglosaxó.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="541307" _msttexthash="66487993" style="box-sizing: border-box;">Recordant la seva conversa amb qui es convertiria en president, Donlon va declarar més tard: "Quan li vaig dir a Reagan, a prop de les eleccions, que les seves arrels eren definitivament irlandeses i no angleses, va preguntar si aquesta informació es podia mantenir confidencial fins després de les eleccions [...]. No volia alterar el seu perfil a l'últim minut".</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="541710" _msttexthash="54759900" style="box-sizing: border-box;">Quatre anys més tard, mentre patrocinava operacions brutals de contrainsurgència a tot Amèrica Central, Reagan va viatjar a Irlanda com a part d'una visita oficial. Diversos grups irlandesos van planejar "piquets ininterromputs" contra les polítiques de Reagan sobre armes nuclears i el seu suport als contras a Nicaragua.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542113" _msttexthash="37886420" style="box-sizing: border-box;">El govern irlandès estava tan preocupat per la recepció hostil que Reagan es reuniria que va introduir una nova llei només 90 minuts abans de la seva arribada i la va utilitzar per aturar 30 manifestants que protestaven fora de la residència de l'ambaixador nord-americà.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542516" _msttexthash="135025020" style="box-sizing: border-box;">Quan el president va arribar a l'aeroport de Shannon, la seva primera benvinguda va ser el piquet. I un cop va estar a Dublín City, un grup de monges dirigides per les Germanes pel Convent de la Justícia "van carregar un calaix amb els noms de tres germanes nord-americanes assassinades el 1980, juntament amb un treballador catòlic, per la guàrdia nacional a El Salvador". El grup també va lliurar una petició al Ministeri d'Afers Exteriors irlandès, signat per 20.000 persones, en solidaritat amb el poble d'Amèrica Central.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542919" _msttexthash="15179632" style="box-sizing: border-box;">Reagan, que havia renunciat a les seves arrels irlandeses, va trobar un país més que disposat a renunciar a les brutals polítiques que va desplegar a Llatinoamèrica.</span></p><h2 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif !important; font-size: 31px; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 60px 0px 30px; padding: 0px;"><b _msthash="561223" _msttexthash="645827" style="box-sizing: border-box;">Irlanda, o "el país d'en Roger"</b></h2><h4 style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; font-size: 1em; font-weight: 400; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em; padding: 0px;"><span _msthash="562393" _msttexthash="98531407" style="box-sizing: border-box;">El matí del Divendres Sant de 1916, Roger Casement va ser capturat a Banna Strand, Kerry, custodiant prop de dos mil fusells que serien utilitzats en l'alçament de Pasqua d'Irlanda contra l'opressió britànica. Casement havia estat cavaller del Regne i era un diplomàtic veterà que tenia vincles de llarga durada amb el Ministeri d'Afers Exteriors britànic. Això va espantar els seus captors que van jutjar la seva conducta com a traïció.</span></h4><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="540488" _msttexthash="22377004" style="box-sizing: border-box;">Condemnat a mort per les seves accions, va pronunciar un discurs que va ressonar arreu del món des del galós. Referint-se a l'ús de soldats irlandesos durant la Primera Guerra Mundial, Casement va proclamar:</span></p><h5 style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _msthash="559845" _msttexthash="353626429" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">Si les nacions petites no fossin els peons en aquest joc de gegants de lluita, no hi hauria cap raó perquè Irlanda desprengués la seva sang per cap altra causa que no fos la seva, i si això fos traïció més enllà dels mars, no em fa vergonya confessar-ho o respondre-hi amb la meva vida. Aquell lloc on tots els drets simplement es converteixen en errors acumulats; on els homes han d'implorar amb permís d'alè suspès per subsistir a la seva pròpia terra, pensar els seus propis pensaments, cantar les seves pròpies cançons, gaudir dels fruits del seu propi treball; i no obstant això, per molt que implorin, són inexorablement desposseïts de tot el que demanen. Llavors, sens dubte, és més audaç, saludable i vertader ser un rebel en actes i accions contra aquestes circumstàncies, en lloc d'acceptar-les com si fos el destí natural dels homes.</span></h5><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="541294" _msttexthash="106064790" style="box-sizing: border-box;">L'antiimper imperialisme de Casement no va començar amb la lluita per la independència d'Irlanda. Només sis anys abans, Casement havia estat enviat a Putumayo –llavors un territori disputat a la frontera amazònica de l'Equador, el Perú i Colòmbia– per investigar els presumptes delictes de la Companyia Peruana d'Amazon (PAC), una companyia britànica de cautxú.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="541294" _msttexthash="106064790" style="box-sizing: border-box;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmTXuKpPJ0fAkUg21xa37uFktJYoJaC6cMmGNeDM_UmhQA2an_GofrQEksF40RFHtjEO13KsM0aMYYMa7c8Y4x4pBXPyqpFel1ATbuuk-JXSOXjtQMn2mW8D9K-2RBSIeWjckx/" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="270" data-original-width="450" height="192" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgmTXuKpPJ0fAkUg21xa37uFktJYoJaC6cMmGNeDM_UmhQA2an_GofrQEksF40RFHtjEO13KsM0aMYYMa7c8Y4x4pBXPyqpFel1ATbuuk-JXSOXjtQMn2mW8D9K-2RBSIeWjckx/" width="320" /></a></div><br /><br /><p></p><p _msthash="541697" _msttexthash="189748130" style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Segons informacions de la revista anglesa</span> <i _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">Truth,</i>el PAC havia<span _istranslated="1" style="box-sizing: border-box;">"forçat els indígenes pacífics de Putumayo a treballar esclaus a canvi dels aliments necessaris per mantenir-se vius", i va utilitzar un grup de barbadians (súbdits dels britànics) per liderar la repressió. Aquestes històries de condicions semblants a l'esclavitud van trobar ressonància a Gran Bretanya, i Casement, llavors cònsol britànic a Rio de Janeiro, va ser enviat a investigar el cas. A Putumayo va trobar una àrea d'explotació colonial terrible; va estimar que 40.000 indis havien mort des de l'inici de la col·lecció de cautxú de la gorra.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542100" _msttexthash="51226318" style="box-sizing: border-box;">Tot i que va servir a la corona britànica, Casement va percebre les lluites dels pobles indígenes de Putumayo en termes comparables als de la seva terra natal d'Irlanda. En trobar-se amb un propietari d'esclaus del nord-oest del Perú anomenat Andrés O'Donnell, va observar: "Pensar que un nom tan gran pot caure tan baix!"</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542503" _msttexthash="127839257" style="box-sizing: border-box;">La veritat és que la decisió de Casement de fer costat als "colonitzats" –ja sigui al Congo, Putumayo o Connemara– va segellar el seu destí: el 3 d'agost de 1916 va ser tancat a la presó de Pentonville a Londres. Més d'un segle després de la seva mort, Casement encara és recordat a Putumayo. Quan, un segle més tard, el pare Brendan Forde de Clontarf va viatjar per primera vegada al sud de Colòmbia, va ser batejat pels habitants locals com "Pare Brendan d'Irlanda, País de Roger".</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="542906" _msttexthash="35863607" style="box-sizing: border-box;">Aquesta comunitat de lluites, revolucions i revolucionaris entre llatins i irlandesos no només és històrica. El diputat irlandès Chris Hazzard, en representació de South Down, continua mantenint aquest pont entre els dos pobles del seu partit, el Sinn Féin.</span></p><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"><span _msthash="543309" _msttexthash="7920068" style="box-sizing: border-box;">Quan se li pregunta per què és important que els llatins i els irlandesos es mantinguin units, respon categòricament:</span></p><h5 style="border-left: 1px solid rgb(51, 51, 51); box-sizing: border-box; float: right; font-family: Hurme-No3, sans-serif; font-size: 1em; line-height: 1.5; margin: 0px 0px 20px 30px; padding: 0px 0px 20px 30px;"><span _msthash="562757" _msttexthash="288671214" style="box-sizing: border-box; font-weight: 400;">L'internacionalisme sempre va estar al centre del republicanisme irlandès; en realitat, el republicanisme irlandès en si mateix és producte d'idees i influències internacionals. Sempre vam estar orgullosos d'estar fermament en contra del colonialisme i l'imperialisme a Irlanda i a tot el món, inclosa Llatinoamèrica. El Sinn Féin continua promovent amb orgull aquesta tradició radical fins als nostres dies. La solidaritat internacional i el nostre treball internacional en curs són components clau de la nostra lluita per l'alliberament nacional. Al llarg de la història de la lluita per la independència d'Irlanda, els revolucionaris irlandesos van brindar i van rebre molta solidaritat en la causa comuna per a l'alliberament nacional i social.</span></h5></div><p style="box-sizing: border-box; font-family: Antwerp-regular, serif; line-height: 1.7em; margin: 0px 0px 1.5em;"> </p><div><br /></div><figure class="po-fr__endmark prt-x" style="box-sizing: border-box; margin: 2em auto; width: 268.448px;"><svg class="po-fr__image" viewbox="0 0 512 458" xmlns="http://www.w3.org/2000/svg"><polygon points="0 444 512 0 512 14 0 458 0 444"></polygon></svg></figure><section class="po-fr-sm prt-x" style="background-color: #f2f2f2; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: nowrap; justify-content: space-between; margin-bottom: 3em; margin-top: 3em; overflow: hidden;"></section></div>

Irlanda i Amèrica Llatina: germanes en armes contra l'imperialisme

El passat comú de la lluita antiimperialista a Irlanda i Amèrica Llatina té uns vincles cada vegada més profunds del que es pensa, i es va nodrir d'una forta solidaritat internacional entre les seves principals figures i organitzacions revolucionàries.

"Através de les venes del meu fill corre la sang dels rebels irlandesos", va dir Ernesto Guevara Lynch,pare delllegendari Che Guevara, que estava orgullós de les seves arrels irlandeses i de la forma en què la seva família va construir una nova vida a l'Argentina després de fugir d'Irlanda durant l'era Cromwell.

La sang rebel dels irlandesos va ser essencial en les lluites emancipadores d'Amèrica Llatina i encara és avui. Els llatins i els irlandesos lluiten junts contra l'imperialisme des del segle XIX, quan els immigrants irlandesos, fugint de la fam i l'opressió causats per l'Imperi Britànic, van trobar a Amèrica Llatina un nou camp de batalla per desafiar la crueltat del colonialisme.

Moltes de les repúbliques del nostre continent van tenir la contribució dels irlandesos i els seus descendents, com Xile amb Bernardo O'Higgins o tots els irlandesos que formaven part de l'exèrcit bolivarià. L'afirmació també és certa en la direcció oposada. Recordem l'irlandès-argentí Éamon Bulfin: nascut a Buenos Aires, va ser ell qui va hissar la bandera republicana irlandesa a l'oficina central de Correus durant la revolta de Pasqua de 1916.

Che, un irlandès

El "representant irlandès" més famós i figura central de la revolució cubana va ser Ernesto Che Guevara: els seus avantpassats celtes, els Lynch, van patir a mans de l'anglès Oliver Cromwell, l'home que va enderrocar la monarquia i va exercir el poder sobre Anglaterra durant diversos anys.

Els membres de la família van fugir d'Irlanda a Espanya, d'on van marxar cap a l'Argentina quan el país encara era una colònia espanyola. El besavi del Che va lluitar en la Guerra de la Independència contra Espanya a mitjan segle XIX. Els Lynch portaven amb ells l'esperit de llibertat i, juntament amb altres membres de la diàspora irlandesa, nodrien el vincle amb la terra dels seus avantpassats, però Che va passar a penes un dia de la seva vida a Irlanda.

Aquell dia, un vol d'Aeroflot que viatjava de Moscou a l'Havana va ser desviat en boira a l'aeroport de Shannon. L'avió es va aturar per refose, però no va poder enlairar-se de nou a causa de la meteorologia. Durant la seva ràpida visita, Che va dir que estava orgullós de la seva ascendència irlandesa i que els irlandesos havien enderrocat l'Imperi Britànic, per la qual cosa va significar la Guerra d'Independència d'Irlanda que va durar de 1919 a 1921.

Cuba i la solidaritat internacional amb Irlanda

Aquests llaços no van prendre simplement la forma d'una història ancestral. Fidel Castro es va convertir en un revolucionari durant el seu temps com a activista polític estudiantil a la Universitat de l'Havana. Es va inspirar en Julio Antonio Mella,conegut fundador del PartitComunista Cubà.

La combativa Mella es va exiliar a Mèxic després de convertir-se en una amenaça per a la cruenta dictadura del president cubà Gerardo Machado. Allà es va organitzar juntament amb altres comunistes. La mare de Mella, Cecilia McPartland, va néixer a Irlanda. És a dir, un dels grans herois de la història cubana, que va inspirar els revolucionaris cubans durant la dècada de 1950, va tenir ascendència irlandesa.

El 1981, quan les repúbliques irlandeses empresonades estaven enmig d'una històrica vaga de fam contra l'estat britànic, va ser Fidel Castro qui es va tornar a aliar amb els oprimits.

La vaga de fam va ser el resultat d'una batalla de cinc anys entre els nacionalistes irlandesos i l'autocràcia britànica, provocada després que Margaret Thatcher desposseïa els republicans de la seva condició de presos polítics. Liderats per Bobby Sands, diputat electe i membre de l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional (IRA-P), els presoners van començar a rebutjar el menjar. Deu vaguistes, entre ells Sands, van morir de fam.

Després va esclatar el conflicte a Irlanda del Nord, on milers de persones van protestar amb indignació. Thatcher no es va moure, però Castro ho va fer. El 1981, el cubà es va reunir amb Gerry Adams, llavors líder del Sinn Fein ("nosaltres mateixos", en gaèlic irlandès), el partit d'independència d'esquerres irlandès centenari, i va parlar apassionadament de la causa republicana:

Quan parlem de política internacional, no podem ignorar el que està passant a Irlanda del Nord. Crec que he de referir-me a aquest problema. Al meu entendre, els patriotes irlandesos estan escrivint un dels capítols més heroics de la història. Demanen una cosa tan senzilla com el reconeixement del que realment són: els presos polítics... Que els tirans tremolin davant d'aquests homes que són capaços de morir per les seves idees.

El líder del Sinn Féin va viatjar a Cuba aquell mateix any i va obrir un monument en homenatge als deu morts en la vaga de fam. Aaron James Kelly, coordinador irlandès de la Xarxa en Defensa de la Humanitat, va dir:

Hi ha un mèrit justificat i demostrable en la placa commemorativa que adorna el carrer O'Reilly de l'Havana amb les paraules 'dos pobles insulars en un mateix mar de lluita i esperança', atès que tant Cuba com Irlanda van patir els danys causats pels imperis. Cuba, defensant el seu internacionalisme i humanitarisme inigualable a tot el món, va ser un dels partidaris més importants d'Irlanda en la lluita contra l'imperialisme britànic i, de fet, ara és un aliat clau per al Procés de Pau i per a la següent etapa d'aquesta lluita.

La solidaritat mostrada durant les vagues de fam evidenciava el seu compromís indestructible. Per part irlandesa, va ser la classe obrera irlandesa, els moviments antiimper imperialistes i republicans els que van pagar aquesta solidaritat.
A diferència de la Revolució cubana, que al meu parer és la més important de totes les revolucions del segle passat a causa de la seva profètica ètica anticolonial i la importància global dels valors que la van guiar i les accions que va desplegar, la Guerra d'Independència d'Irlanda va ser una revolució paralitzada o interrompuda que va ser eclipsada per les forces reaccionàries. No només per la presència continuada de la dominació britànica al nord, sinó també per l'hegemonia exercida per feixistes i conservadors al sud.

L'atracció dels Estats Units i de la Unió Europea (és a dir, de l'imperialisme) és forta i particularment menyspreable que la gent d'una illa que va morir deliberadament de fam per l'Imperi Britànic durant una Gorta Mór (la Gran Fam), en nom de les paraules degradades "drets humans", ara recolzen amb alegria i perversitat l'imperialisme nord-americà i el seu ús de la fam com a arma de guerra.

Reagan viatja a Irlanda

Entre 1979 i 1980, Ronald Reagan va estar fent campanya per a les eleccions presidencials dels Estats Units. A Califòrnia, Reagan va conèixer el llavors ambaixador irlandès als Estats Units, Sean Donlon. Aquest últim va preguntar en la conversa les arrels del nom del candidat a la presidència.

-Deus ser irlandès- digué Donlon a Reagan, d'on véns? [...] Amb un nom com Reagan, segurament ets irlandès." En aquell moment, Reagan es venia a la població nord-americana com un WASP, és a dir, un protestant blanc d'origen anglosaxó.

Recordant la seva conversa amb qui es convertiria en president, Donlon va declarar més tard: "Quan li vaig dir a Reagan, a prop de les eleccions, que les seves arrels eren definitivament irlandeses i no angleses, va preguntar si aquesta informació es podia mantenir confidencial fins després de les eleccions [...]. No volia alterar el seu perfil a l'últim minut".

Quatre anys més tard, mentre patrocinava operacions brutals de contrainsurgència a tot Amèrica Central, Reagan va viatjar a Irlanda com a part d'una visita oficial. Diversos grups irlandesos van planejar "piquets ininterromputs" contra les polítiques de Reagan sobre armes nuclears i el seu suport als contras a Nicaragua.

El govern irlandès estava tan preocupat per la recepció hostil que Reagan es reuniria que va introduir una nova llei només 90 minuts abans de la seva arribada i la va utilitzar per aturar 30 manifestants que protestaven fora de la residència de l'ambaixador nord-americà.

Quan el president va arribar a l'aeroport de Shannon, la seva primera benvinguda va ser el piquet. I un cop va estar a Dublín City, un grup de monges dirigides per les Germanes pel Convent de la Justícia "van carregar un calaix amb els noms de tres germanes nord-americanes assassinades el 1980, juntament amb un treballador catòlic, per la guàrdia nacional a El Salvador". El grup també va lliurar una petició al Ministeri d'Afers Exteriors irlandès, signat per 20.000 persones, en solidaritat amb el poble d'Amèrica Central.

Reagan, que havia renunciat a les seves arrels irlandeses, va trobar un país més que disposat a renunciar a les brutals polítiques que va desplegar a Llatinoamèrica.

Irlanda, o "el país d'en Roger"

El matí del Divendres Sant de 1916, Roger Casement va ser capturat a Banna Strand, Kerry, custodiant prop de dos mil fusells que serien utilitzats en l'alçament de Pasqua d'Irlanda contra l'opressió britànica. Casement havia estat cavaller del Regne i era un diplomàtic veterà que tenia vincles de llarga durada amb el Ministeri d'Afers Exteriors britànic. Això va espantar els seus captors que van jutjar la seva conducta com a traïció.

Condemnat a mort per les seves accions, va pronunciar un discurs que va ressonar arreu del món des del galós. Referint-se a l'ús de soldats irlandesos durant la Primera Guerra Mundial, Casement va proclamar:

Si les nacions petites no fossin els peons en aquest joc de gegants de lluita, no hi hauria cap raó perquè Irlanda desprengués la seva sang per cap altra causa que no fos la seva, i si això fos traïció més enllà dels mars, no em fa vergonya confessar-ho o respondre-hi amb la meva vida. Aquell lloc on tots els drets simplement es converteixen en errors acumulats; on els homes han d'implorar amb permís d'alè suspès per subsistir a la seva pròpia terra, pensar els seus propis pensaments, cantar les seves pròpies cançons, gaudir dels fruits del seu propi treball; i no obstant això, per molt que implorin, són inexorablement desposseïts de tot el que demanen. Llavors, sens dubte, és més audaç, saludable i vertader ser un rebel en actes i accions contra aquestes circumstàncies, en lloc d'acceptar-les com si fos el destí natural dels homes.

L'antiimper imperialisme de Casement no va començar amb la lluita per la independència d'Irlanda. Només sis anys abans, Casement havia estat enviat a Putumayo –llavors un territori disputat a la frontera amazònica de l'Equador, el Perú i Colòmbia– per investigar els presumptes delictes de la Companyia Peruana d'Amazon (PAC), una companyia britànica de cautxú.

Segons informacions de la revista anglesa Truth,el PAC havia"forçat els indígenes pacífics de Putumayo a treballar esclaus a canvi dels aliments necessaris per mantenir-se vius", i va utilitzar un grup de barbadians (súbdits dels britànics) per liderar la repressió. Aquestes històries de condicions semblants a l'esclavitud van trobar ressonància a Gran Bretanya, i Casement, llavors cònsol britànic a Rio de Janeiro, va ser enviat a investigar el cas. A Putumayo va trobar una àrea d'explotació colonial terrible; va estimar que 40.000 indis havien mort des de l'inici de la col·lecció de cautxú de la gorra.

Tot i que va servir a la corona britànica, Casement va percebre les lluites dels pobles indígenes de Putumayo en termes comparables als de la seva terra natal d'Irlanda. En trobar-se amb un propietari d'esclaus del nord-oest del Perú anomenat Andrés O'Donnell, va observar: "Pensar que un nom tan gran pot caure tan baix!"

La veritat és que la decisió de Casement de fer costat als "colonitzats" –ja sigui al Congo, Putumayo o Connemara– va segellar el seu destí: el 3 d'agost de 1916 va ser tancat a la presó de Pentonville a Londres. Més d'un segle després de la seva mort, Casement encara és recordat a Putumayo. Quan, un segle més tard, el pare Brendan Forde de Clontarf va viatjar per primera vegada al sud de Colòmbia, va ser batejat pels habitants locals com "Pare Brendan d'Irlanda, País de Roger".

Aquesta comunitat de lluites, revolucions i revolucionaris entre llatins i irlandesos no només és històrica. El diputat irlandès Chris Hazzard, en representació de South Down, continua mantenint aquest pont entre els dos pobles del seu partit, el Sinn Féin.

Quan se li pregunta per què és important que els llatins i els irlandesos es mantinguin units, respon categòricament:

L'internacionalisme sempre va estar al centre del republicanisme irlandès; en realitat, el republicanisme irlandès en si mateix és producte d'idees i influències internacionals. Sempre vam estar orgullosos d'estar fermament en contra del colonialisme i l'imperialisme a Irlanda i a tot el món, inclosa Llatinoamèrica. El Sinn Féin continua promovent amb orgull aquesta tradició radical fins als nostres dies. La solidaritat internacional i el nostre treball internacional en curs són components clau de la nostra lluita per l'alliberament nacional. Al llarg de la història de la lluita per la independència d'Irlanda, els revolucionaris irlandesos van brindar i van rebre molta solidaritat en la causa comuna per a l'alliberament nacional i social.