L’èxit econòmic de l’URSS. Una resposta a Juan Ramon Rallo

l professor Juan Ramón Rallo va escriure dos articles l’any del centenari de la Revolució Russa de 1917 en els quals pretenia demostrar que la Unió Soviètica no va ser un èxit malgrat, com ell mateix reconeixia, el creixement anual mitjana de la renda per càpita en aquest país (2.4%) va ser superior al dels Estats Units (2%) i al de la mitjana dels països del món (1.9%), entre els anys 1916 i 1989[i]. Segons el professor Rallo, aquestes dades serien enganyoses, en primer lloc, perquè el creixement del PIB per càpita a l’URSS va ser similar al que hi va haver durant les dècades prèvies a la Revolució i, per tant, aquest creixement no podria atribuir-se a l’organització econòmica socialista i/o hauria de considerar-se d’una magnitud «normal». A més, diu, el creixement econòmic de l’URSS va ser inferior al que van experimentar altres països que partien dels mateixos nivells de desenvolupament i, fins i tot assumint que l’organització econòmica socialista no hagués estat un fracàs, hi tendia; de manera que l’economia soviètica estava condemnada al col·lapse en el moment en què s’esgotessin les reserves de recursos que permetien sostenir el creixement de manera extensiva.

Sorpresos per una falta de rigor poc habitual en el professor Rallo, en aquesta rèplica ens proposem assenyalar les errades analítiques que existeixen en els seus articles per a evidenciar que, quan es corregeixen, les conclusions de l’economista liberal són equivocades. Per tant, no discutirem les seves xifres, simplement les estudiarem detingudament i a en facilitarem algunes més. Pensem que, així, el lector podrà tenir una idea més pròxima a la realitat del que va ser l’economia soviètica, i treure les seves pròpies conclusions a partir d’informació menys tendenciosa de la que ens presenta el professor liberal.

Com dèiem més amunt, l’article de Juan Ramón Rallo comença explicant que «el tsarisme (…) va aconseguir entre 1890 i 1913 un creixement per càpita anàleg a l’aconseguit per la “exquisida” planificació central industrialitzadora de l’URSS» i conclou que «el creixement de l’URSS durant les últimes dècades prèvies a la revolució no va ser tan diferent del creixement experimentat per la mateixa URSS al llarg de tota la seva història». Encara que el professor no explicita de quina manera ens serveixen aquestes dades per a demostrar que l’URSS no va ser un èxit econòmic, les seves afirmacions ens donen a entendre que el creixement de l’URSS va ser moderat i/o que aquest creixement hauria estat conseqüència, no tant de la política soviètica, sinó d’elements independents d’ella, com poden ser les dotacions de recursos naturals, la posició geogràfica, el desenvolupament cultural o fins i tot les polítiques de tercers països o del règim tsarista anterior.

Això segon és clarament fals: que el ritme de creixement de l’URSS fos similar al que va existir durant les dècades prèvies a la seva creació no ens permet concloure que aquest ritme no fos la conseqüència de les polítiques soviètiques. I és que és un fet ben sabut en la ciència econòmica que els elements naturals i culturals —aquells que podem pensar que es van mantenir inalterats en tots dos períodes— tenen una influència escassa sobre el ritme de creixement de les nacions (vegeu, per exemple, Acemoglu i Robinson, 2012). A més, els altres elements aliens a la política soviètica que podrien haver influït en el creixement econòmic —les polítiques de governs anteriors o de tercers països— acostumen a canviar radicalment en rangs d’anys relativament curts per la qual cosa és difícil pensar que la seva influència es mantingués inalterada al llarg dels més de 70 anys d’existència de l’URSS, i els 20 anys previs que considera el professor.

De fet, precisament perquè existeixen i canvien de direcció les forces alienes a la política nacional que influeixen sobre el ritme de creixement dels països, és important que les comparacions entre períodes es facin analitzant lapses temporals el més llargs possible i de similar magnitud[ii]. D’aquesta manera, els impactes positius i negatius d’aquestes forces es compensen entre ells i podem captar amb major claredat l’impacte de les polítiques nacionals sobre el creixement de cada país. En aquest sentit, el professor Rallo fa bé de prendre en consideració els més de 70 anys d’existència de l’URSS per a analitzar l’impacte de les polítiques socialistes sobre l’economia d’aquest país. No obstant això, aquest període el compara amb un període de 20 anys que, a més, coincideix històricament amb una època de bonança per a l’economia tsarista.

Això últim es reconeix en un dels estudis als quals el propi professor Rallo fa referència en el seu primer article, en el qual, a més, s’ofereixen dades del creixement econòmic dels territoris de la (futura) URSS des de 1861-1863 fins a 1911-1913. El professor Rallo podria haver usat aquestes dades per a estendre el període presoviètic sota consideració i oferir una comparació una mica més acceptable entre lapses temporals de similar longitud. Però no ho va fer, possiblement, perquè s’hauria vist obligat a reconèixer que l’economia soviètica va créixer a un ritme (2.4% anual) clarament superior al que creixia l’economia del règim tsarista anterior (1.5% anual).

Així, atès que la comparació històrica —quan es fa amb criteris científics— no permet demostrar la seva tesi (i, de fet, la contradiu) el professor Rallo explica que «comparar els assoliments econòmics del tsarisme amb els de l’URSS no resulta del tot adequat» i ens proposa comparar el creixement econòmic soviètic amb el d’altres països durant el mateix lapse temporal. Així, Juan Ramón Rallo ens informa sobre el creixement econòmic anual mitjà, entre 1916 i 1989, de Singapur (3%), Hong Kong (3.4%), Grècia (2.8%), Portugal (2.8%) i el Japó (3.4%). La selecció de la mostra, no obstant això, és esbiaixada una vegada més. En primer lloc, perquè tots aquests països tenen un volum de població diverses vegades inferior al de l’URSS i per això, com reconeix el professor liberal, són de difícil comparació[iii] . Però, a més, també és esbiaixada perquè tots ells van gaudir de condicions especialment favorables durant el segle XX que permeten explicar en bona part el gran creixement experimentat en les seves economies.

Singapur, Hong Kong i Portugal, es van veure gens o poc afectats per la Segona Guerra Mundial, i encara que Grècia i el Japó van tenir pèrdues econòmiques notables, van rebre quantitats ingents de recursos per part dels Estats Units en el marc del Pla Marshall, en el primer cas, i de la lluita contra Corea del Nord (i la influència xinesa) en el segon. L’URSS, en canvi, va ser un dels països més castigats econòmicament durant la Segona Guerra Mundial però no va rebre cap ajuda dels Estats Units per a la seva reconstrucció.

A més d’això, cap dels països amb els quals el professor compara a l’URSS va patir un conflicte de la magnitud de la Guerra Civil Russa de 1920, que va suposar una caiguda de la riquesa per càpita del país al voltant d’un 60%. Juan Ramón Rallo coneix la cruesa de la Guerra i ell mateix exposa les dades que acabem de donar[iv]. No obstant això, sorprenentment (o ja no tant), decideix ignorar aquests fets a l’hora de comparar l’evolució del PIB soviètic amb la dels altres països. Si, en canvi, els prenem en consideració i analitzem l’evolució del PIB per càpita soviètic després de 1923 fins a 1991 (any de la dissolució de l’URSS) podem comprovar que el creixement anual mitjà va ser del 3.5% (i del 3.8% si analitzem fins a 1989, quan comença la desintegració de l’URSS).

És probable que els països amb els quals comparem l’economia soviètica també patissin impactes negatius d’elements que escapaven al control directe dels seus governants i no els estiguem tenint en compte en la nostra correcció. Precisament per això, la comparació de les economies de 5 països no ens serveixen per a determinar si un d’ells va tenir un creixement econòmic elevat o no. De fet, encara que Singapur, Grècia i Portugal es trobin entre els 4 països amb un menor creixement dels quals el professor analitza, no tindria sentit dir que el creixement econòmic d’aquests països no va ser d’una gran magnitud. I això és perquè els estem comparant amb els països del món que van tenir un major creixement, quan la immensa majoria d’ells (uns 150 països) van experimentar un creixement inferior.

Si en lloc de seleccionar els millors països del món, comparem el creixement de l’economia soviètica amb el creixement de les economies de la resta de països del món, podem comprovar que l’URSS es troba en el top 5 de països del món, molt per sobre de la mitjana mundial i, segons els anys que analitzem, com hem vist, podria fins i tot ser el campió mundial. Per tot això, l’experiència soviètica va ser un èxit econòmic que no es pot discutir amb les dades que tenim actualment a la nostra disposició.

En el segon dels seus articles, el professor Rallo no discuteix si el creixement econòmic soviètic va ser elevat o reduït, sinó, en primer lloc, si va ser a costa del benestar de la seva població i, en segon lloc, si estava condemnat al fracàs. Per a demostrar el primer dels seus punts, el professor Rallo aporta algunes dades sobre el pes del consum en el PIB[v] . Més concretament, l’economista liberal explica que «abans de la revolució socialista (…) entre el 60-70% de tota la producció industrial s’orientava al consum, a partir de l’estalinisme aquest percentatge va arribar a descendir fins i tot per sota del 30%». Encara que el professor l’exposa com un exemple de la maldat bolxevic, és conscient que aquesta evolució respon a la Llei d’Engel, establerta el 1857 i ben coneguda per qualsevol economista, i per això es veu obligat a reconèixer que «alguna cosa semblant a això, clar, també passa en les economies capitalistes»; però llavors agrega que en les darreres, això succeeix «en molta menor mesura» ja que «el pes de la inversió en el PIB sol situar-se entre el 15-20%, mentre que a l’URSS va arribar a copar gairebé el 35%».

Més enllà de com d’inacceptable resulta comparar un rang de dades mitjanes i esbiaixades a la baixa (el pes mitjà de la inversió en el PIB als països de la UE-28 i als EUA des dels anys 50 és del 20%, aproximadament) amb valors extrems («va arribar a copar»), és important reconèixer que aquestes dades ens diuen ben poc sobre el nivell de vida de la població. I és que, com és ben sabut, que la inversió tingui un pes elevat en el PIB, i que aquest augmenti dràsticament, no necessàriament s’ha de traduir en un progrés inferior de les condicions de vida de la població perquè el creixement de la riquesa que s’aconsegueix amb aquesta inversió pot permetre que la suma absoluta dedicada a béns de consum incrementi indefinidament i a gran velocitat. Potser per això, l’única referència amb la qual el professor defensa el seu argument és una recerca d’una fundació nord-americana de l’any 84 en la qual no se citen les fonts que utilitzen i pràcticament no es donen dades concretes que vagin més enllà de les observacions i les apreciacions subjectives dels autors.

Cert és que el mesurament dels «estàndards de vida» és tasca difícil. No obstant això, diferents investigadors han intentat estimar-los mitjançant l’anàlisi d’arxius mèdics en els quals consten les taxes de mortalitat, l’altura de la població o la ingesta de calories; variables que expressen, més enllà de les particularitats culturals del consum de cada societat, la capacitat de la població de viure amb comoditat. En ells es confirma sistemàticament l’èxit de l’experiència soviètica en termes de qualitat de vida (vegin-se, per exemple, Wheatcroft i Brainerd, i les referències que consten allí). I, encara que és veritat que les decisions polítiques que van portar a aquestes millores no es van donar en un sistema polític plenament democràtic, no podem pensar, com fa el professor Rallo, que aquestes decisions no serien les triades per la ciutadania -i que, per tant, la mateixa experiència no podria donar-se sota un model de socialisme democràtic-, ni tampoc que les decisions econòmiques que prenem les persones en el sistema capitalista sí que són completament lliures i voluntàries, ja que les desigualtats econòmiques condicionen la capacitat d’informar-se, decidir, influir i actuar de cadascú en el sistema actual.

En qualsevol cas, tota la discussió precedent mancaria de sentit si poguéssim demostrar que el desenvolupament econòmic socialista estava condemnat irremeiablement al fracàs. Això és el que afirma el professor Rallo argumentant que «invertir contínuament en béns de capital [com es va fer a l’URSS] no permet aconseguir un creixement il·limitat» perquè «si el nombre de béns de capital augmenta però el nombre de treballadors no el fa, la productivitat dels nous béns de capital tendirà a caure. Per exemple, si un empleat amb prou feines pot manejar deu màquines diferents, proporcionar-li més maquinària no aconseguirà incrementar substancialment la producció nacional».

No obstant això, encara que el professor Rallo no l’explicita, el raonament anterior només té sentit si ignorem l’existència de progrés tècnic; ja que, en cas contrari, hauríem de considerar que els béns de capital puguin canviar la seva forma i la seva naturalesa per a adaptar-se al nombre de treballadors que els han de manejar, ampliant sense límits les possibilitats de créixer. Això últim és, de fet, el que ocorre normalment i per això els països amb les majors rendes per càpita del món són també els que tenen un major estoc de capital per treballador i per unitat d’output; és a dir, que són aquells que han acumulat més capital, amb independència de la força laboral de la qual disposi el país.

És difícil imaginar que a l’URSS es destinessin recursos a la producció de béns inútils que els treballadors no podien utilitzar, en lloc d’usar aquests recursos per a adaptar i millorar els béns existents a les condicions d’ús imperants a cada moment i lloc. Però suposem, com fa el professor sense aportar cap dada, que el progrés tècnic soviètic hagués estat escàs. Llavors encara seria necessari explicar de quina manera va ser possible un creixement econòmic, si no miraculós, sí rellevant, durant, almenys, 50 anys -quan, d’acord amb la seva tesi, la tendència a l’estancament hauria d’haver aparegut des del primer moment en què desaparegués la millora tècnica al costat de la implantació de la planificació-.

Anticipant aquesta crítica, el professor Rallo explica que «l’URSS va aconseguir evitar l’aparició de rendiments decreixents del capital gràcies a l’existència d’un “exèrcit industrial de reserva” que podia mobilitzar a discreció per a incrementar la força laboral en la indústria (especialment, a través del trasllat de treballadors des del camp a la ciutat i aconseguint la incorporació de la dona al mercat laboral), però al començament dels 70 aquesta borsa de treballadors va desaparèixer i, per tant, continuar augmentant la dotació de béns de capital va deixar d’impulsar tant el creixement». No obstant això, una vegada més, no aporta ni una sola dada i no ho fa, probablement, perquè no pot.

Una mirada a la distribució de la població soviètica indica que l’any 1970 un 38% de la població residia en zones rurals, el 1979 ho feia un 31% i en 1989 un 27%. En aquests mateixos anys, als Estats Units, vivien en zones rurals un 26.4%, un 26.3% i un 22%, respectivament. En l’actualitat, als Estats Units i a Europa, aquesta xifra es troba al voltant del 20%, per la qual cosa cal convenir que a l’URSS existia un marge important per al trasllat de població rural a les àrees urbanes i que l’estancament econòmic no va ser per la falta d’un «exèrcit rural de reserva». Respecte a la incorporació de la dona al mercat laboral, l’anàlisi de les dades ens porta a les mateixes conclusions: l’alta participació laboral de les dones era una característica de l’economia soviètica des de, almenys, els anys 50, en la qual aquesta taxa era del 80% i es va mantenir estable al voltant d’aquest valor fins a la dissolució de l’URSS, per la qual cosa tampoc és possible explicar l’estancament econòmic com a resultat de la falta de mà d’obra femenina.

Per tant, l’estancament econòmic de l’URSS no era una conseqüència inevitable del seu model de creixement sinó que va ser, com han explicat perfectament Roger Keeran i Thomas Keeny (2010), el resultat de les reformes econòmiques capitalistes que, al costat de la corrupció inherent al totalitarisme, van impedir una planificació econòmica solvent. En conseqüència, el model econòmic socialista va ser una experiència d’èxit que va permetre el progrés econòmic de l’URSS en un temps i magnitud rècord. L’única cosa que cal rebutjar, llavors, és la falta de democràcia en l’àmbit polític; però la intervenció del mercat i el control de la inversió es van mostrar, durant aquests anys, com a mecanismes efectius per al creixement de la riquesa de la nació i, per tant, ens dóna pistes sobre com regular l’economia perquè serveixi realment per a la millora de les condicions de vida de la majoria de la població.

Foto de portada: Unsplash – Marie Bellando

Notes

[i] Les fonts que usa Juan Ramón Rallo (Maddison Project) poden trobar-se actualitzades per a l’any 2020 (sense canvis rellevants respecte als oferts pel professor Rallo) aquí, on, a més de visualitzar-los en línia, és possible descarregar-los en format csv.

[ii] Un exemple actual dels problemes de fer comparatives de curt termini el trobaríem si afirméssim que les polítiques econòmiques de Zapatero (creixement anual mitjà del PIB per càpita del 0.7%) van ser millors que les de Rajoy (creixement anual mitjà del PIB per càpita del -0.05%), sense tenir en compte que el segon es va enfrontar a una situació econòmica internacional molt més complicada que el primer.

[iii] El professor reconeix que això pot ser problemàtic en els casos de Singapur, Hong Kong, Grècia i Portugal però ens diu que aquest problema no aplica al Japó a pesar que en 1913 tenia una població equivalent a un terç, aproximadament, de la que vivia a l’URSS.

[iv] Ell ho fa per a “demostrar” la maldat de la Revolució Bolxevic, sense pensar que el cost econòmic de les guerres no pot ser un criteri suficient per a determinar la seva conveniència o la falta d’ella. I és que, de fet, per a Europa també hauria estat més econòmic deixar que Alemanya i Itàlia envaïssin els altres països europeus en lloc de declarar-los la guerra a aquests estats, però ningú en el seu sa judici defensarà que per aquest motiu hàgim de considerar equivocada la decisió dels aliats.

[v] També ofereix un parell d’exemples que no van més enllà de l’anècdota i la caricatura. Concretament, el professor intenta que una crisi alimentària de dos anys en una regió concreta de l’URSS sigui representativa de la capacitat econòmica d’un país 4 vegades més gran i que va mantenir polítiques socialistes durant més de 50 anys; i també intenta que els hàbits de vida de la població urbana soviètica, que habitava habitatges compartits, representi la falta d’accés a habitatge, sense tenir en compte els metres quadrats que es compartien, el nombre de membres de les famílies o la jerarquització entre béns de consum que podria provocar, com succeiria si estudiéssim la falta de llits als països asiàtics, que es preferís el consum d’altres béns abans que un habitatge individual.