Notes sobre la Teoria de la Renda

1. 
   Introducció
   
2. 
   

Des del Grup de Treball de Teoria de la Renda ens fem una pregunta bàsica: per què paguem el lloguer? Aquesta pregunta travessa l’experiència llogatera que totes tenim i indaga sobre els orígens i les teories de la renda ens permet conèixer millor tant l’arrel dels nostres problemes quotidians com ampliar les estratègies que tenim per encarar-los.

El Grup de Teoria de la Renda surt precisament d’aquesta inquietud: de la necessitat de pensar plegades sobre el pagament del lloguer i comparar les dissertacions teòriques amb la nostra praxis sindical. Els objectius que ens plantejàvem al començar eren bàsicament 2:

1- Contribuir a construir un petit corpus teòric al voltant del concepte de “renda de lloguer”.

2- Generar propostes i materials formatius per estendre el treball.

I partíem de la hipòtesi que:

En l’actual fase del capitalisme financer, no es pot comprendre el capital sense actualitzar la teoria de la renda adequada als modes d’extracció de rendes en el mercat immobiliari.

En altres paraules volíem explorar el paper específic de la renda actualment que, com totes sabeu, és diferent del que ha sigut en altres moments històric ja que ara l’especulació en matèria d’habitatge està a l’ordre del dia. Però, què és la renda?

Una definició senzilla de renda seria la següent:

Pagament realitzat per una llogatera amb l’objectiu de gaudir temporalment de l’ús d’un bé, en el nostre cas un habitatge, del qual no és propietària.

O bé:

Beneficis que pot extreure el propietari d’un bé per cedir temporalment el seu ús a una llogatera.

Per tant, la teoria de la renda és tota la conceptualització que s’ha fet en relació als seus orígens, definició i funcions que pren dins els sistemes socials (en concret, ens hem centrat en el capitalisme dels nostres temps). Aquests mesos hem estat llegint diferents autores i teories que compartirem, de forma resumida, amb vosaltres en aquesta xerrada. El nostre objectiu és convidar-vos a pensar amb nosaltres sobre la renda, per això no volem deixar d’animar-vos a participar del grup durant el curs vinent. Qualsevol persona que hi estigui interessada pot fer-ho, sols feu-nos-ho saber al final de la xerrada.

Aquest document consta de tres grans blocs on abordarem diferents temàtiques: la història i paper de la renda en el capitalisme, el tipus de rendes i la comprensió de la renda com a relació social. En cadascun d’aquests blocs us plantejarem algunes preguntes inicials per obrir el pensament. Participeu-hi sense por! Ja veureu com les comprensions de totes queden recollides a ‘les dels grans teòrics’.

2. Història i rol de la renda en el capitalisme

Quins són els orígens històrics de la renda i quins són els diferents papers que ha jugat la renda en el capitalisme? Ens proposem fer un petit esbós. Les exposicions breus poden caure en simplificacions i en una presentació etapista de la història, en qualsevol d’aquests sentits demanem que es comprengui el pecat. Evidentment, aquesta text també està subjecte al debat i la discrepància. La renda, tal i com la coneixem avui en dia, es conforma a través de tres grans processos històrics.

2.1. Del feudalisme al capitalisme

El primer procés històric és la lenta transició, en el context europeu, del feudalisme al capitalisme. En aquest context l’agricultura de subsistència pròpia de la vida a l’edat mitjana es transforma a causa els canvis en l’organització i distribució de la terra (concentració de la propietat en menys persones), la progressiva substitució de les relacions entre senyor feudal i serfs per una estructura de tres classes: el terratinents, els capitalistes i la classe treballadora, la imposició de les lògiques de maximització del benefici mitjançant la reducció dels costos de producció, la divisió de tasques i les millores tecnològiques aplicades en la producció agrícola.

Així, l’antecedent primitiu de la renda moderna és el pagament en forma de treball o espècies que realitzaven els serfs als senyors feudals a canvi de l’ús d’una parcel·la de terra per habitar i treballar. Al segle XIX el mode de producció capitalista ja és el dominant en l’economia agrícola europea i la renda ja és un pagament dinerari que realitza la classe capitalista o la classe treballadora a la classe terratinent (propietaris de les terres) a canvi de l’ús de les seves terres no per a produir per auto-abastir-se el consum sinó per a elaborar mercaderies que es puguin vendre en el mercat.

És en aquest escenari on comença a desenvolupar-se una teoria de la renda, que pretén explicar com s’assigna el preu a pagar pel lloguer d’una determinada parcel·la de terra, és a dir: quin valor té. Els autors d’aquesta època consideren que el valor d’un bé en l’economia capitalista prové del treball que és el que converteix una sèrie de matèries primeres en una mercaderia. Això es coneix com a teoria del valor-treball i relaciona directament el valor d’una mercaderia amb el temps socialment necessari per a produir-la (ja sigui considerant el treballador de forma individual o al conjunt de la societat). Donat que la terra si no es treballa no pot produir fruites o verdures que es venguin, en un principi no tindria valor per si mateixa, però com no totes les terres tenen la mateixa fertilitat i una terra amb més fertilitat donarà més fruits amb la mateixa quantitat de treball, i al cap i a la fi un  tipus de verdura es ven a un mateix preu independentment de quina terra provingui, es considera que el preu a pagar per llogar una parcel·la està relacionada amb la fertilitat que tingui aquesta en comparació amb les que l’envolten.

En síntesis, la teoria de la renda neix per explicar quin és el preu de la terra destinada a un ús en l’agricultura i en relació amb la producció de mercaderies de la societat capitalista. David Ricardo i Karl Marx són dos pensadors destacats d’aquesta època. En aquesta context, la renda té un paper econòmic o bé parasitari (negatiu) o bé d’acumulació (positiu) en el capitalisme, depenent de l’actitud de la classe terratinent. Si els terratinents es mantenen al marge de reinvertir els guanys provinents del cobrament de rendes en l’economia productiva, per exemple, millorant les infraestructures de la terra per augmentar la producció, es considera que té un paper parasitari. En canvi, si la renda es reinverteix en l’economia quan s’ha acumulat en quantitat suficient, podria jugar un paper acumulador.

2.2. Urbanització

El segon procés històric és la urbanització: el procés progressiu de migració humana del camp cap a la ciutat i, per tant, un procés fruit del qual el centre de la vida econòmica passa a ser la ciutat.

La primera teoria que va obrir a pensar el preu de la renda en l’àmbit urbà tot i que encara en la lògica de producció de mercaderies agrícoles, va venir de la mà de l’economista Von Thünen qui va establir la quantia de la renda d’una parcel•la de terra en funció de la distancia al punt de venda/consum (el mercat a la ciutat). Quant més a prop del punt de consum està un camp, més renda genera ja que estalvia costos de transport a qui ven la mercaderia a un preu (socialment) fixat. Si abans el valor d’una terra tenia en compte la seva fertilitat, ara també és té en compte la localització de la parcel•la. Aquest fet va propiciar que l’espai també es comences a considerar com a atribut que atorga valor a la terra i per tant influirà en el preu del lloguer i va obrir pas a les primeres teories que relacionen el preu del lloguer a la ciutat en relació amb el centre urbà.

La introducció de la renda en el context urbà  coincideix amb un creixement de l’acceptació del pensament neoclàssic entre els economistes. Per aquesta perspectiva econòmica el valor d’una mercaderia no depèn del treball necessari per a produir-la, sinó pel preu que algú està disposat a pagar per l’última unitat disponible d’un determinat recurs, assumint que aquests són escassos. Així, el preu de la renda d’una terra estaria determinat per l’equilibri entre oferta i demanda i l’ús de la millor terra seria el que li atorgués l’actor social (empresari, camperol…) amb més capacitat de pagament, qui s’entén que pel fet d’estar disposat a pagar el preu més alt és qui maximitzarà la seva utilitat i així, progressivament, s’anirien assignant els diferents usos (agricultura, construir una fàbrica o un centre comercial, fer habitatges…) de cada parcel·la de terra. El paper de la renda en aquest marc conceptual és el de coordinar i assignar, a través del mercat, els diferents usos possibles de la terra.

Però no és fins que el pensament marxista torna a aparèixer durant els anys seixanta del segle XX, que podem parlar com a tal d’una teoria urbana de la renda, ja que el pensament neoclàssic, majoritàriament renegava de la necessitat de diferenciar la renda del capital en el procés econòmic. Un pensador destacat en aquests moments serà David Harvey, qui assenyalarà que donat que l’espai contigu a una terra li atorga valor i que aquest espai no és ja natural, sinó que està construït pels propis éssers humans, l’escassetat de terra no és un factor natural sinó artificial i pot ser per tant manipulat per incrementar el valor de les rendes. Pensem per exemple en que el lloguer de qualsevol dels nostres pisos o cases sempre contempla els serveis (escoles, transport, caps) al voltant com un afegit que incrementa el seu preu o en la capacitat dels propietaris d’habitatges de generar escassetat mantenint pisos buits.

2.3. La financiarització de l’economia

El tercer procés històric és la financiarització de l’economia. Per financiarització de l’economia podem entendre el conjunt de transformacions econòmiques que han convertit les finances, d’actor que recolzava l’economia productiva, a principal sector econòmic amb capacitat de dirigir i coordinar el conjunt de polítiques econòmiques globals, incloent els processos de producció i consum. Una d’aquestes transformacions, per exemple, la trobem en que la banca avui en dia no només serveix per a concedir préstecs o permetre l’estalvi sinó que també es dedica a la compravenda dels propis préstecs, convertits en actius financers i a especular sobre els mateixos en mercats d’actius internacionals. En aquest escenari la teoria de la renda es comença a desenvolupar per incloure els efectes que els canvis de la globalització econòmica i en els mercats financers estan imprimint en els mercats immobiliaris.

Un dels fenòmens més destacables d’aquesta financiarització de l’economia és el que s’anomena capital-switching, i que fa referència a la migració del capital a invertir des del circuit capitalista de producció de valor (beneficis es generen de la inversió en l’economia productiva) anomenat circuit primari cap al circuit secundari (beneficis generats en la gestió econòmica d’actius financers i que mobilitza molta inversió immobiliària). Aquest fenomen reflexaria el camí del capitalisme cap a un model on l’extracció de rendes es torna fonamental pel sosteniment del propi sistema, el que per nosaltres confirma la hipòtesis original de la introducció quan deia que un dels nostres punts de partida era que el capitalisme financer no es pot entendre sense la renda.

La síntesis sobre aquesta nova teoria de la renda ens l’aporta l’Anne Haila quan ens diu:

En primer lloc, que hi ha una “tendència dels propietaris a tractar les seves propietats com un actiu financer pur”.

I en segon lloc, “la renda té un paper coordinatiu en el capitalisme”

Què significa que la terra es tracti com un actiu financer? Doncs bàsicament que el preu del lloguer no el determinaran només els processos de producció de mercaderies o la interacció de l’oferta i la demanda, sinó també l’expectativa de maximitzar el rendiment d’una inversió econòmica finançada a partir de capital acumulat i mobilitzat en els mercats financers. Aquest fenomen a grans trets correspondria a l’augment del preu del lloguer que hem viscut a partir de l’entrada en el mercat immobiliari dels fons d’inversió.

I aquest paper de coordinació del que parla Haila, és el mateix paper de coordinació d’usos que hem dit abans? Doncs no exactament, implica dins del marc de l’economia financiaritzada un pas més. En la mesura en que el sector financer agafa el lideratge del capitalisme i comença a definir la dinàmica econòmica global en un món altament urbanitzat, determina també com es construeix a la ciutat, quin ús es dona a cada espai o que es produeix i ho fa a partir de l’expansió i creixement de les rendes urbanes.

3. Tipus de renda i els conceptes principals

Els autors que hem llegit identifiquen diferents tipus de renda en funció de perquè sorgeix la renda, com es genera el pagament, entre quines parts, com son les persones que paguen i reben el pagament, etc. Els conceptes i tipologies principals de renda que hem de tenir en compte, doncs ocupen un paper central, son fonamentalment 4, que haurem d’agrupar en dos grups diferents: per una banda, la distinció entre renda del sòl i renda de la terra; i per altra banda, la renda absoluta o de monopoli; i la renda diferencial.

3.1. Renda de la terra i renda del sòl

La renda de la terra (land rent) és un pagament de diners per fer ús de tot allò que està inclòs dins d’aquesta terra. Imaginem, doncs, que paguem una renda per una hectàrea de terra, dins de la qual hi ha una masia, amb instal·lació elèctrica i de gas, amb llum, i un camp amb un hort, etc. Dins de la renda de la terra, doncs, també estaria inclòs tot allò que hi conté, com l’ús de la masia, el dret a banyar-nos al riu, o de collir i sembrar les fruites i verdures de l’hort. Evidentment podríem fer ús de la llum, electricitat i aigua que hi ha dins de la terra. Podem estar d’acord que la casa, la instal·lació de la llum i del gas, tenen un cost, tant per la seva instal·lació i construcció, com pel seu manteniment.

La renda del sòl (ground rent), seria el preu que pagaríem si hi restem el que realment va costar construir la casa, així com les altres instal·lacions que hi ha, i el que costa mantenir-la. La renda del sòl, per tant, és el que realment ens interessa, ja que seria com una mena de renda “pura”, el pagament que fem directa i exclusivament per fer ús del tros de terra que ocupem, sense considerar la casa o les coses que hi ha damunt. Un exemple pràctic: de lloguer, per un pis al barri del Clot, paguem 800 euros. El pis va ser construït l’any 1950, i des de llavors sempre hi ha hagut llogaters pagant rendes; per tant, la construcció està amortitzada: els llogaters, amb els anys, ja han pagat el que en el seu dia va costar aixecar les parets, el material, la mà d’obra, etc. Tot i així, el pis té uns costos de manteniment, però aquests costos són aproximadament de 100 euros al més. Per tant, els restants 700 euros, son un pagament que únicament va destinat a la butxaca del rendista, sense cap altre destí. És el que seria la renda del sòl.

Considerem, que el pagament de la renda del sòl, és a dir, els diners que paguem i que van destinats directament a la butxaca del rendista, són la gran majoria del que paguem, actualment, en zones urbanes a Catalunya. La gran majoria d’habitatges del parc de lloguer, ja fa anys que se n’ha amortitzat la seva construcció; seria una tasca interessant calcular quina seria la renda mínima que un habitatge ha de pagar per sostenir el seu propi manteniment. Tota la resta, seria, per tant, renda del sòl.

Per tant, resumint, la renda de la terra inclou la renda del sòl. Podríem dir que la renda de lloguer és un tipus de renda de la terra, el que va destinat a pagar un lloguer d’un pis o local. La renda del sòl, però, fa referència únicament als diners que mou el rendisme. No obstant, dins de la renda del sòl podem trobar diferents conceptes i tipus de renda, com per exemple la renda absoluta i de monopoli, i la renda diferencial.

3.2. Renda diferencial i renda de monopoli

La renda diferencial s’origina amb l’economista clàssic David Ricardo, al s. XIX, qui considerava que el preu de la terra en sí es justifica en tant hi ha parcel·les de camp més productives (fèrtils) que d’altres i per tant requereixen menys treball per produir el mateix. Aquesta és una concepció marginal de la renda, ja que la quantitat a pagar en particular queda determinada per la fertilitat de l’últim camp de terra que és cultivable en relació al conjunt de terres arrendades per cultivar. De fet, segons aquesta idea, tota renta és renta diferencial. Bàsicament, el pagament existeix per accedir a una terra més fèrtil en comparació a una terra més seca, i com a tal, el terratinent té dret a quedar-se amb uns diners a canvi.

Marx –que no estava d’acord amb la idea de que tota la renda és diferencial– distingeix entre dos tipus de renda diferencial: la extensiva i la intensiva. La renda diferencial extensiva seria la renda que s’obté de les diferències de productivitat relativa per fertilitat inherent entre diferents terres. La renda diferencial intensiva seria la renda que s’obté de la inversió per fer les terres més productives.

En el seu origen, per tant, la renda diferencial és una renda agrària, on els capitalistes i els treballadors paguen als terratinents uns diners per fer ús de les seves terres. Si posem un exemple més actual estaríem parlant de la renda és un pagament o transferència de diners que prové o bé de part dels salaris que obtenen les treballadores pel pagament d’un lloguer d’habitatge, o bé com a part de l’excedent dels beneficis que els capitalistes han obtingut com a inversió en el procés de producció d’una mercaderia (per pagar les oficines on està localitzada una empresa, o una botiga, o una planta de producció, etc.).

Però segons la renda diferencial, el pagament sempre es legitima amb la idea que cal compartir amb el terratinent (o propietari) els beneficis obtinguts dels avantatges competitius que suposa produir en una terra amb unes característiques millors que una altra; o si parlem del lloguer, dels avantatges que suposa viure en una localització concreta respecte d’una altra. D’aquesta manera, la renda també té una funció d’igualar la competitivitat, ja que iguala els preus (augmentant els costos de producció).

Com podríem entendre la renda diferencial avui dia? Quasi tots els termes que utilitzem, com veieu, son sobretot lligats a qüestions agràries o de producció, però podem posar un exemple de renda diferencial actual, i en relació al lloguer? El que podem fer, per exemple, és entendre la renda diferencial com a diferències en el localització i l’accessibilitat amb transport d’un apartament, com a reflex de les teories que va introduir Von Thünen i que van donar inici a l’economia urbana; no es pagarà el mateix per un apartament en un centre urbà o en un barri concret, que en zones més perifèriques o mal comunicades. De la mateixa manera, podem deduir que es genera una renda diferencial si hi ha hagut inversions de millora tant en el mateix apartament com en l’entorn urbà on s’ubica.

Tot i així, la renda no es pot explicar únicament de manera diferencial. El propi Marx, ja al s. XIX va introduir la idea de renda de monopoli i absoluta, que és una variant de la renda de monopoli. La renda de monopoli sorgeix perquè existeix un monopoli independentment de la renda: el producte que s’obté de treballar aquest camp és insubstituïble. La renda absoluta, per altra banda, sorgeix perquè existeix una classe coordinada de propietaris que forma un monopoli amb diferents fórmules per evitar l’existència de competència.

La renda absoluta, a més, contempla relacions de poder i la política en la definició de la renda, i no únicament factors espacials, d’inversió o qualitatives. En aquest tipus de renda, per tant, es posen de relleu els drets de propietat i com aquests operen i son capaços d’imposar-se, i de la capacitat de la classe rendista de coordinar-se i actuar de manera que puguin apujar o exprimir al màxim la seva capacitat d’extreure rendes. Aquesta idea emergeix amb la relectura marxista que David Harvey fa de la renta a finals dels anys 70, quan els processos d’urbanització i el poder que la classe rendista hi exercia clarament afavoria, i afavoreix, a l’extracció de rendes. Harvey va anomenar a aquesta renda com a “renda de monopoli de classe”, però en realitat, ens trobem davant d’una versió contemporània del que Marx havia batejat, encertadament, com a renda absoluta, ja que es basa en l’absolutisme del sobirà propietari rendista per imposar el pagament d’una renda sobre els seus llogaters.

Algunes aportacions consideren que tota renda és d’alguna manera absoluta perquè qualsevol tipus de renda existeix perquè almenys els propietaris terratinents fan valer els seus drets de propietat, exigint un pagament per cedir l’ús de les seves terres o habitatges. Podríem dir que tota la renda que paguem de lloguer és, en realitat, absoluta, amb algunes diferències de renda diferencial segons les qualitats i localització? És una hipòtesi. El que és clar és que a dia d’avui, hem pogut observar com els rendistes, a través de les seves organitzacions, col·legis professionals, i intermediaris, tenen capacitat d’actuar de manera coordinada, per exemple, a l’hora de rebutjar la regulació de preus, de buscar la trampa per seguir apujant lloguers, de posar la clàusula Berlín, etc.

A més, la renda absoluta ens permet veure la funció ideològica i social que té la renda. La funció ideològica seria la de recolzar la institució de la propietat privada. Sense l’apropiació en exclusivitat de la terra per part d’un grup social no podria existir la renda tal i com la coneixem, però alhora pagar la renda atorga legitimitat a la propietat privada, no només de la terra o dels habitatges, sinó de forma general. La funció social és la de produir, reproduir i perpetuar les relacions socials necessàries en la societat capitalista: si excloem a un gruix de la societat de mitjans autònoms per a viure, com és l’habitatge, es veuen obligats a vendre la seva força de treball.

4. La renda com a relació social

Després del context històric (amb les diferents etapes, l’evolució i formes d’entendre la renda) i el mapa conceptual (els diferents tipus de renda) que hem introduït, l’objectiu és explicar com es va estirar del fil de Marx, qui va situar la renda dins d’una relació social determinada i que encara ens travessa.

1. La renda és una relació social. Partim de com concep la renda el propi Marx: igual que el capital, la renda és primer de tot una relació social. Això vol dir que és una relació derivada del mode de producció –en aquest cas, capitalista– en la que estan inserts diferents actors socials. Cal destacar que Marx ho diu en diàleg amb David Ricardo i altres economistes clàssics, qui estaven investigant la renda per justificar-la des d’un punt de vista capitalista, en comptes de criticar i qüestionar perquè hi ha una organització social que funciona de forma rendista, és a dir, amb persones que extreuen valor econòmic de la terra i el sòl pel simple fet de ser propietàries. Marx posa èmfasi en les relacions sòcio-econòmiques.

Què és el que possibilita que hi hagi una renda? Per posar-ho més clar: que existeixi una renda, i una teoria de la renda que es va elaborar per justificar la renda, amaga dos detalls que es donen per fets, però que tenen data històrica, a saber: que existeixi la propietat privada (tancament d’espais i terres comunes) i una classe de propietaris disposada a demanar i extreure beneficis pel fet de posseir aquesta propietat privada. En altres paraules, per molt obvi que sembli, el que crea la renda és la institució de la propietat privada i una classe rendista que viu d’això. Per tant, Marx trasllada la teoria de la renda de l’economia a l’economia política: ja està apuntant aquí a l’antagonisme, és a dir, al conflicte, a que la renda també està o estarà subjecte a la lluita de classes.

1. L’organització de les classes propietàries i l’organització llogatera. Al 1974, David Harvey trasllada la teoria de Marx a l’estudi de la realitat del mercat immobiliari, a través d’un anàlisi empíric a la ciutat de Baltimore. Utilitzant el concepte de “renda de monopoli de classe” (class-monopoly rent) vol posar èmfasi en que la classe de propietaris (amb l’ajuda i col·laboració activa de les institucions estatals) poden crear escassetat artificial (per exemple: deixar pisos buits). Per a que sorgeixi la renda de monopoli de classe es necessita: per un costat, les polítiques de les institucions estatals i financeres, i per un altra costat, sub-mercats distingits geogràficament. No obstant, David Harvey, mentre explica com s’organitzen els interessos de la propietat, també deixa clar que només a través de l’organització llogatera s’aconsegueixen guanyar i garantir drets socials en el camp de l’habitatge.
2. Existeixen formes específiques de propietaris. Al 1978, dues acadèmiques en l’àmbit de la geografia crítica, la Doreen Massey i l’Alejandrina Catalano, proposen el concepte de “formes específiques de propietaris”: volen diferenciar la tendència de tractar la classe propietària com una classe homogènia (com només la propietat privada de forma abstracta). Creuen que hi ha moltes formes de propietat i per tant formes de renda. Per posar alguns exemples: institucions arcaiques (l’Església, el Rei), institucions financeres (els bancs), fins a petits propietaris i grans tenidors o les administracions públiques. Per tant, sempre s’ha d’estudiar el cas concret de propietari perquè tindrà una conducta o una altra. Això no vol dir, però, que no hi hagi una tendència cap a la uniformitat en la conducta dels arrendadors.
3. Aparició de nous actors rendistes. Al 1988, l’Anne Haila ja fa referència a que han aparegut nous grups, agents, identitats i formes de calcular en la classe propietària. Als anys 80’, la Haila afirma el punt anterior sobre “les formes específiques de propietaris” al veure com apareixen nous inversors i compradors com els bancs, les companyies d’assegurances i els fons d’inversió. Aquests nous actors són vehicles per ajuntar capital de diferents inversors per comprar béns immobiliaris. La hipòtesi de la Haila, encertada al nostre parer, afirma: el comportament d’aquests nous actors és diferent al dels propietaris particulars. Introdueixen una nova forma de racionalitat (maximització de la renda com un bé especulatiu, és a dir, financer). Per tant, per entendre la relació social que imposa la teoria de la renda, cal fer recerca sobre la conducta d’aquests nous actors propietaris.