Entendre l’Estat Comunal veneçolà

«Venezuela es una amenaza inusual e inminente» ens van dir a la Comuna Socialista El Panal 2021. Certament és així, avui ens trobem pocs territoris enmig d’un procés revolucionari com el que s’està vivint a la República Bolivariana de Veneçuela. Una revolució fermament antiimperialista i anticapitalista, una revolució del poble i pel poble, una revolució socialista en ple segle XXI. A Veneçuela el socialisme no s’entenen de cap altra manera que no sigui amb els consells comunals com fonaments i les comunes com a pilars de la nova organització política, on el poder recau en la població organitzada en assemblees de ciutadans i ciutadanes, en organitzacions polítiques i en moviments socials.

Aquest procés revolucionari no és nou. El 1998 el Movimiento Quinta República amb Hugo Chávez Frias al cap davant guanyava les eleccions i posava el poder en mans del poble amb el seu projecte d’estat comunal. El president Chávez desafiava les elits veneçolanes i al mateix temps posava en qüestió totes les relacions econòmiques i polítiques amb els Estat d’Units i els seus aliats, i amb les grans multinacionals que  s’enriquien a costa d’explotar els recursos naturals i la població veneçolana.

El comandante Chávez va saber compartir el concepte, la importància de revolució bolivariana.  Va ser capaç d’aconseguir que gran part de la població veneçolana s’acabés fent seu el projecte de construir un nou país comunal i socialista, la República Bolivariana de Veneçuela. Posant la vida al centre i sobretot la vida de les que havien estat invisibilitzades i maltractades fins aquell moment. No va ser el populisme, sinó el treball colze a colze amb les classes popular garantint sostre, pa, educació i treball per a tothom. El Sistema Nacional de Misiones  que s’inicia el 2003 i segueix vigent en l’actualitat són programes socials que garanteixen que la població visqui en unes condicions dignes.  Les missions més destacables per tal de garantir la disminució de la pobresa són la Misión Robinson -alfabetització-, la Misión Barrio Adentro -sanitat gratuïta-, la Misión Vivienda -habitatge- i la Misión Mercal -aliments a preus justos-. Aquestes missions no són el govern i les treballadores contractades que venen i et construeixen una escola o cases mentre que qui se’n beneficia, simplement espera assentat fins a poder instal·lar-se a la nova llar. Les missions no són caritat, sinó un treball col·lectiu de tècnics, beneficiaris i institucions. Tothom té alguna funció en aquests processos i totes les tasques són iguals d’importants. Així doncs, la població que es beneficia de les missions n’és part activa i és qui amb el suport de persones externes a la comunitat són capaces de donar resposta i solució als problemes amb els quals vivia. Aquest fet és important per entendre com Hugo Chávez va ser capaç de fer arrelar d’una forma tan ferma  un projecte que ho capgira tot per posar a la classe treballadora al centre.

Aquest viratge cap a l’esquerra, cap a salvar el poble i la identitat llatinoamericana va suposar  un trencament abrupte amb el capital. Veneçuela és un territori riquíssim amb recursos naturals. És el país amb més jaciments de petroli del món i és un dels cinc amb més jaciments de gas. Perdre el control de tots aquests recursos era i és encara avui impensable per aquells que tenen el poder econòmic mundial. Per aquest motiu comencen les ingerències externes. El 2013 arriba la primera mesura coercitiva de l’imperialisme i també el març d’aquest mateix any mor el president Chávez, iniciant-se una gran crisi econòmica causada en gran part per les sancions. Hi ha una caiguda dels ingressos del petroli en més d’un 60% del 2014 al 2016, en un país totalment depenent d’aquesta renda i sense una base econòmica en mans del poble. Aquesta crisi provoca un empobriment enorme del país i de la població. Augmenten la pobresa, les desigualtats, la desnutrició i la migració massiva. És en aquets període de enorme crisi quan també tenen lloc les manifestacions insurreccionals contra el govern del President Maduro, conegudes com les Guarimbas. Manifestacions en molts casos violentes que van causar desenes de morts i centenars de ferits.

Tot i patir molt, el bloqueig i les crisis econòmiques i de aprovisionament de productes de primera necessitat moltes persones et diuen: «La guerra económica nos ha hecho fuertes. Hemos visto la importancia de que el pueblo genere productividad separada de la del Estado.»

El poble veneçolà ha tornat a renéixer per enèsima vegada. Més fort, més madur, més format i amb uns objectius clars que li marquen clarament el camí a seguir.

El President Chávez tenia molt clar que l’objectiu per alliberar-se com a poble era l’estat comunal. Només amb les comunes s’arribarà el socialisme tal i com entenen a la pàtria de Simón Rodríguez, Simón Bolívar i Ezequiel Zamora. Una de les primeres coses que va fer el President Chávez en arribar el poder va ser redefinir tots aquells conceptes important i necessaris perquè tothom entengués el sentit de la revolució. El socialisme per les veneçolanes: 

«Es un modo de relaciones sociales de producción centrado en la convivencia solidaria y la satisfacción de necesidades materiales e intangibles de toda la sociedad, que tiene como base fundamental la recuperación del valor del trabajo como productor de bienes y servicios para satisfacer las necesidades humanas y lograr la suprema felicidad social y el desarrollo humano integral. Para ello es necesario el desarrollo de la propiedad social sobre los factores y medios de producción básicos y estratégicos que permita que todas las familias, ciudadanos venezolanos y ciudadanas venezolanas posean, usen y disfruten de su patrimonio, propiedad individual o familiar, y ejerzan el pleno goce de sus derechos económicos, sociales, políticos y culturales.» (Leyes del Poder Popular, 2010).

I només s’aconseguirà una societat socialista com elles i ells l’entenen si es desenvolupa i es porta a terme la revolució comunal i el país s’organitza mitjançant comunes. Així doncs la Llei de les Comunes (2010) defineix l’estat comunal com la «forma de organización político-social. (…) en la cual el poder es ejercido directamente por el pueblo, a través de los autogobiernos comunales, con un modelo económico de propiedad social y de desarrollo endógeno y sustentable que permita alcanzar la suprema felicidad social de los venezolanos y venezolanas en la sociedad socialista. La célula fundamental de conformación del estado comunal es la Comuna.»

Desenvolupar l’estat comunal i enderrocar l’estat burgés -així anomenen l’actual estructura organitzativa, política i econòmica imposada per l’imperialisme- és un procés complex per si mateix i si afegim les ingerències i el bloqueig que ha patit i segueix visquen Veneçuela encara és més difícil. Perquè en aquest context despietat de tantíssims intents de ensorrar la revolució bolivariana, fins i tot és una victòria resistir i sobreviure. L’imperialisme va veure amb la mort del President Chávez la possibilitat d’enderrocar tot allò que el chavisme havia aconseguit i de tornar-se instaurar al país. Consideraven que Nicolas Maduro no seria capaç d’aguantar i no van tenir en compte el poder popular. Aquí rau tot, nou any després de la seva mort, Hugo Chávez Frias segueix viu i amb ell el projecte de l’estat comunal i el d’instaurar un sistema socialista. Als carrers, places i cases de Veneçuela se’l respira. A les comunes quan et parlen d’ell s’emocionen, el recorden amb amor, senten un amor irracional cap aquell comandante eterno que avui perdura i està més viu que mai. La revolució que va iniciar-se amb Hugo Chávez i que va aconseguir que fos un projecte col·lectiu de tot un poble, avui el 2022 ja no és ni la revolució ni el projecte comunal de Chávez, és del poble veneçolà. Aquest fet és molt important per entendre el context sociopolític actual.

A les eleccions regionals del 21 de novembre del 2021 l’oposició va obtenir més vots que el chavisme. En aquestes eleccions el Partido Socialista Unido de Venezuela -PSUV- va perdre la governació de l’Estat de Barinas i de totes les seves alcaldies. Aquestes pèrdues són molt importants, ja que és l’Estat on va néixer Chávez. Per què aquesta davallada? Veneçuela venia d’un context socioeconòmic i polític complicadíssim, bloqueig, escassetat de productes i moviments contradictoris del govern Maduro per tal de mantenir el que quedava de la revolució chavista en les institucions i polítiques del país.

El 2024 hi ha eleccions presidencials i el PSUV necessita recuperar el vot chavista, el vot comunero. Les comunes són conscients que el partit i el país les necessiten. A Kai-kashi -Caracas- la Mariela, diputada a l’Assemblea Nacionals, ens deia «La gente tiene que ser crítica -referint-se al PSUV i al govern de Maduro-, pero tiene que mantenerse fidel al proceso.». Si parles del partit i de les polítiques del govern en qualsevol comuna o comunitat organitzada et diran el mateix, crítiques sempre i necessàries per seguir amb el procés revolucionari, però sempre amb el PSUV. Són chavistes i el PSUV i el President Maduro són la única garantia per arribar al tan preuat estat comunal. Si cauen les comunes i el PSUV, torna l’oposició. Torna un govern titella dels Estats Units, de les grans multinacionals i de la oligarquia veneçolana. I tot això és sinònim de pobresa, desigualtat i espoli dels recursos naturals. És capitalisme. El poble veneçolà no ha aguantat el bloqueig, les sancions i totes les ingerències per perdre-ho tot.

Per això, avui, les comunes són tant importants. Les persones que participen en els consells comunal i les comunes són l’esperança per seguir avançant cap a la independència de l’imperialisme i cap al socialisme. El 2010, hi havia 30.179 consells comunals, 211 comunes y 179 sales de batalla. -Les sales de batalla son un instrument polític entre els consells comunals, les missions socials i l’Estat-. En el cens Comunal del 2013 ja es contaven 33.223 consells comunals, 1.234 comunes i 1.075 sales de batalla. En l’últim cens del 2019 hi havia uns 48.000 consells comunals i unes 4.000 comunes. Amb aquestes xifres es veu clarament com el creixement és considerable, però també cal remarcar que queda molt camí fins arribar a la implementació total de l’Estat comunal. Però és molt important l’avenç de les comunes dos motius:

1. Es demostra a la població que no creu en el projecte comunal que l’organització en comunes és vàlida i dona resposta a les necessitats de la població en cada territori. A la Comuna Socialista del Maizal en José Luis va dir-nos: «Para que la gente crea en el Estado comunal hace falta que las comunas funcionen con todos los servicios básicos, que la población vea que quien gestiona y soluciona es la comuna.»
2. La pressió cap al govern  per no abandonar la via comunal.

A l’estat comunal s’estableixen diferents nivells de participació i representació que en tot moment han de prioritzar l’interès col·lectiu per sobre de l’individual.

La primera i «máxima instancia de participación y decisión de la comunidad organizada»  és l’Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes «cuyas decisiones son de carácter vinculante para la comunidad, el gobierno comunal y las instancias del Poder Público» (Leyes del Popder Popular, 2010). L’assemblea de ciutadans i ciutadanes la formen totes les veïnes i veïns d’una comunitat, que quan s’organitza ho fa mitjançant un Consell Comunal, primer espai popular de governança. El consell comunal l’integren:

• L’òrgan executiu, en formen part tots els voceros i voceras de cada comitè de treball. És el nombre de comitès que hi ha el que marca el número de voceras i voceros que conformen l’òrgan executiu.
• Els Comitès de Treball, col·lectiu o grup de persones que treballen en una àrea concreta per tal d’atendre les necessitats i  detectar i desenvolupar les potencialitats de la comunitat. Poden ser de: salut, educació, alimentació, aigua, economia popular, esport, medi ambient, energia, transport, etc. Varien depenent dels consells comunals.
• El Banc Comunal, òrgan econòmic-financer.
• La Contraloría Social, òrgan de control. Fa el seguiment i garanteix que es compleixen els acord i les decisions preses.
• Les voceras i voceros  que conformen totes aquests òrgans els escull l’assemblea de ciutadans i ciutadana en eleccions cada 2 anys.

La grandària dels consell comunal és molt variable, ja que respon a la realitat territorial. Es poden trobar consells comunals urbans que la seva comunitat organitzada és un bloc d’habitatges, mentre que en zones més rurals un poble pot conformar un únic consell comunal. El mateix passa amb les comunes, ens en trobem que són uns quants blocs d’habitatges, amb molta població, però són la unió d’uns pocs consells comunals, però al mateix temps podem trobar-nos comunes rurals que tenen una gran extensió territorials, amb molts pobles i consells comunals.  

Quan diferents consells comunals s’uneixen neix la Comuna. Per tal de constituir-se és imprescindible redactar i votar la carta fundacional de la comuna -hi ha el pla de govern i les potencialitats-. Només si la carta aconsegueix més del 50% dels vots a favor en un referèndum es crea la Comuna. Al igual que els consells comunals, les comunes les integren diferents òrgans, que segueixen una estructura molt semblant a la dels consells comunals:

• Parlament Comunal, màxima instancia de l’autogovern de la Comuna. En formen part un vocero o vocera i el seu suplent de cada comuna, tres voceros o voceras i els seus suplents elegits per les organitzacions socioproductives, i un vocero o vocera i el seu suplent representant del Banc de la Comuna. Aquest òrgan es renova cada 3 anys.
• Consell Executiu, és el poder executiu juntament amb els Comitès de Gestió.
• Comitès de Gestió, són els encarregats de treballar en projectes i propostes per millorar les condicions de vida de la població d’aquell territori, donar solucions a problemes que puguin aparèixer en la seva àrea. Hi ha comitès de: drets humans; salut; terra urbana, habitatge i hàbitat; defensa de les persones; economia i producció comunal; dona i igualtat de gènere; educació, cultura i formació socialista; per anomenar-ne alguns.
• Consell d’Economia Comunal, instància de promoció del desenvolupament econòmic de la Comuna.
• Banc de la Comuna, òrgan de gestió i administració dels recursos financers i no financers que li siguin assignats.
• Consell de contraloría comunal, instància encarregada de la vigilància, supervisió , avaluació i control dels projectes, plans i activitats d’interès col·lectiu de la Comuna.
• Comissió Electoral Permanent, òrgan que organitza totes les eleccions -cens, espais de votació, material, etc.-
• Empresa de Propietat Social -EPS-, empreses de producció o serveis gestionats des del Parlament de la comuna. N’hi ha de dos tipus: . EPS DC -directa comunal- el 100% dels recursos són de la Comuna.
• EPS IC -indirecta comunal- hi ha una part dels recursos de l’Estat i una altra de la Comuna.
• Unitats Productiva Familiar -UPF-, són empreses familiars.
• Totes les persones que formen part d’algun d’aquests espais, tret de les EPS i UPF, són escollides per les assemblees de ciutadans i ciutadanes dels diferents consells comunals que conformen la comuna. Totes les eleccions s’organitzen des de la base, des del mateix territori amb el suport logístic i tècnic del Ministerio de la Comunas.

Les comunes són molt diverses i cada una dona resposta a la seva realitat territorial i social. Aquest fet és rellevant, ja que en cada una es centren els esforços i el treball en aquells aspectes que són prioritaris. Quan qui governa viu al territori, viu i respira el dia a dia de la comunitat es dona compte de quines són les necessitats immediates que cal afrontar. A la Comuna Socialista Altos de Lídice -Caracas- es va detectar que hi havia una necessitat de aliments i medicaments. Això porta al naixement de la comuna i que els esforços es centrin en aquests dos aspectes. Avui tenen un sistema de salut comunal amb:

• Cinc consultoris: cinc metges i quatre infermeres, que visiten gratuïtament a tothom de la comuna.
• La farmàcia comunal. Dona medicament gratuït a totes les pacients dels consultoris comunals.
• La casa de l’alimentació. Avui dona dinar i berenar -dilluns a divendres- a 210 persones.

En canvi, a la Comuna Socialista El Panal 2021 -Caracas- durant la pandèmia van veure que era necessari produir. Des del 2019 -l’any 0, on tot comença, perquè no tenien res- estan treballant en un procés de desenvolupament d’espais de producció comunal. De moment ja compten amb una piscifactoria, una granja de porcs i una textilera, tot en ple centre de Caracas. A més tenen uns horts fora de la ciutat.

De exemples d’experiències comunals n’hi ha molts i tots diferents, potser cal destacar la Comuna Socialista El Maizal -Estats de Lara i Portuguès-. Comuna rural que té més de 13 Empreses de Propuetat Social Directes Comunals, té dos centres educatius -de infantil fins al batxillerat- per les filles i fills de les famílies comuneres, una escola tècnica agropecuària, per nombrar algunes de les infraestructures que la formen. És un una meravella. I per acabar, la Comuna Socialista 5 de Marzo Comandante Eterno -Caracas- on les voceras i voceros són molt joves, quelcom que la diferencia en moltes altres. Aquí hi trobes la Casita Morada, un espai autogestionat per donar suport a dones i joves en temes de gènere. Es fa atenció psicològica i acompanyament en situacions de violència masclista, també en el procés judicial si la víctima decideix denunciar. Si fan tallers, cinefòrums, entrega de kits d’higiene.

Cada Comuna és un món, però hi ha quelcom que comparteixen totes, la implicació total de les dones en el projecte comunal. Les dones són qui tiren del carro, les més implicades i les que porten les regnes del moviment popular. El 70-80% de les voceras són dones.  També les diferents crisis vsicudes juntament amb la pandèmia els ha fet veure a totes les comunes la necessitat de produir. Aquest s’ha convertit en un dels gran objectius que s’estan marcant la gran majoria, per no dir la totalitat. Actualment, estan destinant molts esforços en desenvolupar projectes productius per tal de ser més autosuficients. Aquest fet juntament amb la necessitat de coordinar-se, d’anar totes a l’una com ens van dir unes companyes a El Panal 2021 «El partido no puede imposar, tiene que haber una única estrategia para implementar el proyecto comunal.» porta al naixement de la Unión Comunera. Avui, són entre 60 i 70 Comunes i estan en contacte amb unes 300 per tal de que s’hi integrin. Un dels objectius és crear un pla de treball conjunt amb totes les comunes. També es pretén que cada comuna tingui els seus processos productius, formatius, comunicatius, etc. i que al mateix temps aquests puguin ser compartits o coordinats entre elles. Per altra banda, es vol aconseguir que les comuneras i comuneros siguin part activa en el procés de construcció de l’estat comunal,. Per tal de donar suport i acompanyament al naixement de noves comunes han creat les Brigades Argélia Laya, l’instrument que té la Unión Comunera per anar a nous territoris.

La revolució bolivariana ha deixat de ser el projecte polític de Chávez, del PSUV. Ha anat molt més enllà, és l’esperança i la lluita de tot un poble que se l’ha fet seu. El que va aconseguir Hugo Chávez és meravellós, perquè no és únicament l’amor i el reconeixement que va guanyar-se. El poble estava i encara està als seus peus i no hi està a canvi de res, ni per populisme. Res d’això. Segueix el que van començar amb ell, perquè la proposta revolucionaria que els va presentar Hugo Chávez és vida, és repartiment de la riquesa, és ecologisme, és feminisme, és poder popular, és salvar-se com a poble i és solidaritat.

Ell, Hugo Chávez Frias era poble i es comportava com a tal. Escoltava, estimava i executava sempre pensant amb el benefici de les que menys tenien, per millorar la vida de totes aquelles veneçolanes que vivien en condicions d’extrema pobresa o aquelles que eren simplement classe treballadora i podien aspirar a una vida més digna. Chávez estimava Veneçuela i Amèrica Llatina. El comandate eterno  Chávez no ha mort, és i serà etern, perquè el poble de Veneçuela és Hugo Rafael Chávez Frias avui. En una sobretaula a Kai Kashi (Caracas) compartint taula amb tres dones que l’havien conegut van començar a parlar d’ell, de moments compartits, del que havia fet pel poble veneçolà. Es van emocionar les tres, fins i tot alguna li van caure algunes llàgrimes i no eren de tristesa, eren de felicitat de recordar-lo. I de sobre la Mariela va dir-nos: «Nosotras somos una trinchera para mantener la revolución» referint-se a les comunes i tot el poble organitzat.

L’Estat comunal és el projecte de les classes populars de Veneçuela, ja no és el projecte de Chávez ni del govern bolivarià (que de vegades pot semblar que camina en una altra direcció), és el projecte del poble. Aquí rau el fet de  que no sigui possible tornar enrere, que no hi hagi aturador. Gràcies a Chávez avui el poder popular organitzat no es pot posar en dubte ni negar, ja que aquest poble organitzat ha agafat les regnes amb el «Comuna o nada» sempre present. No és un pur lema, és la seva forma de vida. Sols sentir en molts espais «Sembraremos comunas para cosechar socialismo» perquè tenen clar que la comuna és l’únic camí que els portarà al socialisme i els alliberarà de l’imperialisme.

És meravellós veure nenes i nens, joves, adults, àvies i avis, negres, blancs, amb estudis o sense amb una formació política envejable. Un poble format sempre guanyarà. Elles ho tenen clar i hi destinen molts esforços. A totes les comunes hi ha espais de formació gratuïts. Totes les persones que tenen algun càrrec estan obligades a formar-se en diferents àmbits per poder exercir el càrrec. Així és com es guanya la partida al capital donant eines a la població per tenir criteri propi, aproximant-la a coneixements que no sempre estan a l’abast de tothom. Al mateix temps es demostra que sols el poble salva al poble i que és mitjançant l’organització popular que es canvien les coses i es milloren les condicions de vida de la majoria.

Quan un poble té clar cap on camina, quan un poble té clar que l’objectiu és el socialisme el camí pot ser més curt o més llarg però hi ha horitzó i aquest és l’objectiu final, socialisme.

Les comunes no són només l’esperança de que la revolució bolivariana arribi a l’objectiu final, al socialisme; sinó que són l’esperança per totes aquelles que volem canviar el món on vivim, que som conscients que el capitalisme és el nostre gran enemic i creiem que un sistema diferent que posi la vida al centre i on la riquesa deixi d’estar a les mans d’uns pocs per ser de totes. Qui volem enderrocar l’imperialisme i el capital necessitem que el que s’està gestant i desenvolupant poc a poc, amb totes les dificultats i ingerències externes surti bé. Necessitem comunes, necessitem la implementació total de l’estat comunal, perquè necessitem poder mostrar a casa nostra que altres formes de viure són possibles, que el socialisme del s. XXI és viable i garantia de vida.

«Independencia, comuna y socialismo, ¡carajo!»