Història i consciència de classe

Història i consciència de classe de Georg Lukács mereix sens dubte un lloc d’honor al panteó dels clàssics marxistes. Podria semblar injust que el nom de Lukács s’associï quasi exclusivament a un llibre que, a més d’haver sigut repudiat obertament pel propi autor durant dècades, conforma de fet una ínfima part d’una obra monumental i certament heterogènia. Però Història i consciència de classe no només va suposar una revolució intel·lectual en l’instant de la seva publicació fa ja quasi un segle. Des d’aleshores, començant per Ésser i temps de Martin Heidegger -del que Lucien Goldman es va atrevir a afirmar que va ser escrit com a rèplica-, qualsevol teòric està en certa mesura obligat a enfrontar-se amb Història i consciència de classe. En això resideix precisament el seu caràcter de clàssic universal, això és, en què en l’elaboració dels problemes específics del seu temps expressa un contingut que ens segueix interpel·lant amb la mateixa vigència cent anys després.

La forma fragmentària d’aquesta obra no hauria de portar-nos a confusions. Es tracta, és cert, d’una compilació d’articles dispars, on la discussió de les antinòmies del pensament burgés s’entrellaça amb textos sobre els problemes organitzatius del proletariat, l’ortodòxia metodològica del marxisme o la figura i obra de Rosa Luxemburg. Malgrat la forma en què es presenta el seu contingut, o potser gràcies a ella, la suma de tots aquests assajos acaben fent girar el llibre al voltant d’una certa unitat temàtica. El denominador comú de capítols aparentment tant poc connectats entre si no és cap altre que la crisi ideològica de la burgesia i la seva creixent incapacitat per dirigir el procés social -això és, la seva incapacitat per captar un sentit en la totalitat d’allò existent-, que Lukács entén en proporció directa amb la crisi històrica del mode de producció capitalista. Història i consciència de classe és en bona mesura un intent de traduir al pensament l’esdeveniment que la humanitat va experimentar en les seves pròpies carns durant el cicle revolucionari de 1917-1923: el de la possibilitat de transitar a una forma superior de societat, el comunisme.

El capítol «Consciència de classe», -del qual aquí amb prou feines podran oferir-se uns comentaris generals- s’enfronta a un dels problemes que més maldecaps ha causat als intèrprets de Marx: el problema de la constitució de les classes. Paradoxalment, que el manuscrit del tercer volum d’El Capital  s’interrompi en el punt en què havia de començar el seu examen sistemàtic no ha impedit que la categoria de classe hagi gaudit d’un evident protagonisme en el discurs marxista. Potser, fins i tot, que aquest estat de infra-teorització n’expliqui l’ús abusiu, i per això potser no massa rigorós, del concepte de classe entre els epígons de Marx. Al cap i a la fi, no segueix sent encara avui un concepte dinàmic i subjecte a interpretacions ben diverses? Sabem almenys que la seva definició haurà de tenir en compte «la posició en el procés de producció» (Lukács). No obstant, esgota la posició en el procés de producció el contingut d’aquesta categoria? Un dels trets característics de l’economia política burgesa -i el marxisme vulgar no és res més que economia política per altres mitjans-, és la resposta afirmativa davant d’aquesta pregunta. Lukács, en canvi, buscarà formular una alternativa teòricament rigorosa a la vegada que políticament compromesa al plantejament reduccionista de l’economia política.

Si aquesta última, emfatitzant el «predomini dels motius econòmics en l’explicació de la història», dissol les relacions socials antagòniques en un conjunt de categories que apareixen en forma d’objectivitat econòmica natural de la qual la història no seria res més que un efecte passiu, el marxisme, adoptant «el punt de vista de la totalitat», situa l’objectivitat econòmica com un producte determinat per l’activitat social i històrica dels subjectes. Ja que la seva essència són les relacions entre els individus, les categories econòmiques no conformen un regne natural independent de la seva acció. Més aviat al contrari, les categories econòmiques expressen la objectivació fetitxista de la pràctica social en una esfera separada que la burgesia sanciona intel·lectualment a través de la ciència econòmica. Que la pràctica social aparegui en forma d’objectivitat econòmica independent és en sí mateix resultat de l’activitat dels individus i les classes sota determinades relacions de producció: més concretament, és un resultat específic del domini del capital sobre el treball.

Lukács pot anar més enllà del concepte vulgar de classe només en la mesura en què assumeix que la posició en el procés de producció no és una «dada econòmica» irreductible. La mediació recíproca dels aspectes econòmic i polític -aquest i no un altre és el sentit de la categoria de totalitat per a Lukács- converteix les dades ahistòriques i fetitxitzades de l’economia política en moments de desenvolupament històric de la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia. D’aquesta manera Lukács pot combatre, per una banda, el fatalisme històric, el qual afirma que és possible conèixer la història -donat que la contempla com un objecte natural extern-, però que, a la vegada, justament perquè la relació amb ella és de caràcter contemplatiu, no és possible transformar-la. Per altra banda, Lukács també rebutja les diferents variants del voluntarisme que pretén que és possible transformar la història al marge de les seves dinàmiques i tendències objectives. Ja que aquestes tendències són per al voluntarisme un producte d’esdeveniments capritxosos i arbitraris, no són tendències pròpiament parlant, ja que el curs caòtic de la història no porta objectivitat ni cap necessitat i, per aquest motiu, tampoc es pot conèixer.

En definitiva, la proposta de Lukács no és altra que la de la unitat entre coneixement i transformació, és a dir, entre teoria i praxis. La sofisticació del seu plantejament neix de la seva impressionant capacitat per posar a funcionar la infraestructura conceptual que ofereix la dialèctica especulativa de Hegel a través de les categories del materialisme històric. D’aquesta manera Lukács pot comprendre la consciència com a factor actiu de la reproducció social, distanciant-se així de les concepcions que la situen com un epifenomen d’una esfera de causes econòmiques que estaria «més enllà» de la història activa dels éssers humans, les seves lluites de classes i la seva consciència en general.  No obstant, el rebuig d’aquesta noció fetitxista d’economia no obliga a Lukács a suposar que la consciència reconeix tot els pressupòsits que estan implícits en ella, és a dir, que la totalitat de mediacions socials que operen en una determinada època històrica són transparents per a la consciència que les personifica. Els éssers humans fan la història. Però la fan sotmesos als resultats de la seva pròpia pràctica, resultats que imposen als individus un conjunt de regles que aquests no són capaços de comprendre i dominar. Aquesta i no cap altre és la raó que la història se’ls aparegui, no com a quelcom fet per ells, ans al contrari, com a quelcom que se’ls hi imposa com a merament donat.

Si l’individualisme metodològic de la ciència social burgesa no és capaç d’articular adequadament aquesta relació interna entre subjecte i objecte, entre política i economia o, en un pla més general, entre allò fet i allò donat, és perquè adopta la perspectiva que el mode de producció capitalista ofereix de si mateix en l’esfera de la competència, on les relacions socials es presenten en forma de col·lisió d’individus aïllats que competeixen entre si, la voluntat abstracta del quals ha de respectar en qualsevol cas la legalitat cega i natural que el mercat imposa a través del moviment autònom de les coses. Com afirma Marx, «en la competència tot es representa d’un mode fals, és a dir, invertit». No obstant, aquesta falsedat «no és res arbitrari, sinó precisament expressió mental de l’estructura econòmica objectiva». La falsa consciència no és només un error d’apreciació de l’individu, ja que la parcialitat de la seva perspectiva és ineludible per a qui romangui situat en l’esfera de les relacions capitalistes de competència, que oculten sistemàticament els seus propis pressupòsits estructurals.

La categoria lukacsiana de consciència de classe, que ha de distingir-se amb precisió de la consciència empírica o psicològica dels proletaris -que no és més que la consciència invertida dels proletaris individuals en competència-, busca expressar la relació històrica en què la pràctica i les formes socials que la regulen -allò fet i allò donat– es fan commensurables entre si. La consciència de classe no es refereix a una essència transcendent a comparar des de fora amb la consciència empírica dels subjectes reals, cas en el qual, evidentment, l’aportació de Lukács tindria un valor molt reduït. La consciència de classe expressa la relació transparent de la història amb si mateixa, una relació que només pot ser personificada pel proletariat en lluita i els continguts concrets que aquest destrueix i construeix en aquest procés. En aquest sentit, la consciència de classe és un procés d’autoconeixement i autocrítica en què la falsa consciència del proletariat es corregeix en la mesura en què experimenta la seva pròpia falsedat, això és, en la mesura en què aprèn dels límits que li imposa la seva pròpia perspectiva parcial a l’hora d’abastar els seus objectius. És aquest camí de genuïna presa de consciència el que articula cada cop en millors condicions la relació veritable entre teoria i praxis o, el que és el mateix, entre el ser del proletariat sota el mode de producció capitalista i el seu haver de ser com a classe revolucionària.

Si, com afirma Lukács, «la teoria objectiva de la consciència de classe és la teoria de la seva possibilitat objectiva», aquesta possibilitat només és intel·ligible com a expressió de la tendència històrica en la qual les condicions objectives i subjectives de la revolució es fusionen en un procés únic. I aquest procés no és altre que la crisi capitalista, de la qual el proletariat organitzat és «una configuració històrica conscient i activa». El marc històric de crisi capitalista, que és per a Lukács una crisis estructural de la totalitat del sistema, símptomes de la qual l’oportunisme socialdemòcrata presenta de manera aïllada i inconnexa -vegis com la suma contingent de crisi econòmica, crisi política, crisi espiritual, etc.- funda la possibilitat objectiva de la revolució. I la forma organitzativa que realitza aquesta possibilitat és el consell obrer, en què la separació de la lluita de classes en els fronts econòmic i polític, juntament amb els seus corresponents models organitzatius -sindicat i Partit burocràtic-, es cancel·len històricament juntament amb l’aparent separació estructural de la qual emergeixen: aquella entre economia i política que Lukács critica sense parar. Lluitant contra les condicions capitalistes que reprodueixen el seu sotmetiment, el proletariat es converteix en subjecte de la història, no per a «dignificar» les seves condicions d’opressió ni per reforçar la seva posició dins la societat capitalista. El proletariat, com sempre van saber els marxistes revolucionaris, «es realitza a si mateix al suprimir-se i superar-se, al combatre fins al final la seva lluita de classes i produir així, la societat sense classes» I la lectura crítica d’aquesta obra de Lukács és un esglaó ineludible per a qui pretengui transitar aquest camí.