Archive for de maig 2023

Home Archive for de maig 2023

undefined

Intel·ligència artificial, màquines universals i matar els somnis burgesos (I)

0 Somnis Rebels 10:00 a. m. Comments

intel·ligència artificiIntel·ligència artificial, màquines universals i matar els somnis burgesos (I) >Somnis Rebels 10:00 a. m. 0 Comments Aquest article desenvolupa una anàlisi marxista de l'economia política de la intel·ligència artificial que s'endinsa als

undefined

Les dades del lloc de treball són una eina de guerra de classes

0 Somnis Rebels 5:17 p. m. Comments

EconomiaLaboralLes dades del lloc de treball són una eina de guerra de classes >Somnis Rebels 5:17 p. m. 0 Comments Els treballadors es beneficiaran de la tecnologia quan controlin com s'utilitza.Escrit per Brishen Rogers* Publicat el 25/04/2023El

Pages 1 of 13 12 3 4 5 6 7 8 9 Next Last

Subscriure's a: Missatges ( Atom )

de maig 2023

Aquest article desenvolupa una anàlisi marxista de l'economia política de la intel·ligència artificial que s'endinsa als seus efectes -especialment al nivell de relacions de producció i la lluita de classes- i la seva condició (o no) de subjecte a través del concepte althusserià d'interpel·lació.<section class="elementor-section elementor-inner-section elementor-element elementor-element-1aa156d elementor-section-content-middle elementor-hidden-phone elementor-hidden-tablet elementor-section-boxed elementor-section-height-default elementor-section-height-default" data-element_type="section" data-id="1aa156d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); background-color: white; box-sizing: border-box; color: #282828; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 15px; margin-bottom: 0px; margin-top: -8px; order: var(--order); padding: 0px 0px 37.125px; position: relative; width: 825.135px;"><div class="elementor-container elementor-column-gap-no" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px auto; max-width: 1140px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline;"><div class="elementor-column elementor-col-100 elementor-inner-column elementor-element elementor-element-78cd30d" data-element_type="column" data-id="78cd30d" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-basis: var(--flex-basis); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; min-height: 1px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-wrap elementor-element-populated" style="align-content: center; align-items: center; border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-element elementor-element-172948e elementor-align-left elementor-widget elementor-widget-post-info" data-element_type="widget" data-id="172948e" data-widget_type="post-info.default" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); border: 0px; box-sizing: border-box; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-style: inherit; font-weight: inherit; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); margin: 0px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;"><ul class="elementor-inline-items elementor-icon-list-items elementor-post-info" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; flex-wrap: wrap; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; list-style: none; margin: 0px calc(-12.5px); outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-522920e elementor-inline-item" itemprop="author" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><a href="https://catarsimagazin.cat/autor/nicolas-d-villareal/" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; display: flex; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-author" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__item-prefix" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">PER NICOLAS D. VILLAREAL</a></li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-9e6516d elementor-inline-item" itemprop="datePublished" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-date" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">29 DE MAIG DE 2023</li><li class="elementor-icon-list-item elementor-repeater-item-4c4b49f elementor-inline-item" itemprop="about" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); border: 0px; box-sizing: border-box; display: flex; font-family: "work sans", sans-serif; font-size: 14px; font-style: inherit; font-weight: 600; justify-content: flex-start; letter-spacing: -0.3px; margin: 0px calc(12.5px); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; text-align: left; text-transform: uppercase; vertical-align: baseline; word-break: break-word;"><span class="elementor-icon-list-text elementor-post-info__item elementor-post-info__item--type-terms" style="border: 0px; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline-block; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><span class="elementor-post-info__terms-list" style="border: 0px; box-sizing: border-box; display: inline; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"><a class="elementor-post-info__terms-list-item" href="https://catarsimagazin.cat/temes/analisis/" style="align-items: var(--icon-vertical-align,center); background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #9f5696; display: inline; font-size: inherit; font-style: inherit; font-weight: inherit; justify-content: flex-start; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">ANÀLISI</a></li></ul></div></div></div></div></div></section><div class="elementor-element elementor-element-4aeefd21 elementor-widget elementor-widget-theme-post-content" data-element_type="widget" data-id="4aeefd21" data-widget_type="theme-post-content.default" id="noti" style="--align-content: initial; --align-items: initial; --align-self: initial; --flex-basis: initial; --flex-direction: initial; --flex-grow: initial; --flex-shrink: initial; --flex-wrap: initial; --gap: initial; --justify-content: initial; --order: initial; --swiper-navigation-size: 44px; --swiper-pagination-bullet-horizontal-gap: 6px; --swiper-pagination-bullet-size: 6px; --swiper-theme-color: #000; align-content: var(--align-content); align-items: var(--align-items); align-self: var(--align-self); background-color: white; border: 0px; box-sizing: border-box; color: #333333; flex-basis: var(--flex-basis); flex-direction: var(--flex-direction); flex-grow: var(--flex-grow); flex-shrink: var(--flex-shrink); flex-wrap: var(--flex-wrap); font-family: merriweather, sans-serif; font-size: 16px; gap: var(--gap); justify-content: var(--justify-content); line-height: 2em; margin: 0px 0px 20px; order: var(--order); outline: 0px; padding: 0px; position: relative; vertical-align: baseline; width: 825.135px;"><div class="elementor-widget-container" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; transition: background .3s,border .3s,border-radius .3s,box-shadow .3s,transform var(--e-transform-transition-duration,.4s); vertical-align: baseline;">Al preàmbul del Manifest Comunista hi ha dues tesis centrals que animen tota l’anàlisi marxista posterior: “La història de tota societat fins ara existent és la història de la lluita de classes” i “La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els mitjans de producció, i amb això les relacions de producció, i amb elles totes les relacions de la societat” <a href="https://www.marxists.org/catala/marx/manifest/index.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">[Marx, Karl. Manifest Comunista (Capítol 1</a>)]”. Actualment, la societat s’enfronta a un conjunt de noves tecnologies sota el paraigua de la intel·ligència artificial (IA) que està fent exactament això: revolucionar els mitjans i les relacions de producció. Però contràriament a les salvatges fantasies apocalíptiques i utòpiques dels tecnòlegs burgesos, la seva trajectòria històrica es decidirà en funció de la lluita de classes i no pas per la lògica interna oculta d’una intel·ligència alienígena.Programes informàtics com ChatGPT i Stable Diffusion, per mencionar dos dels més populars, són capaços de produir resultats que potencialment tenen valors d’ús de gran importància per a la indústria i la societat en general. Creen textos i imatges prou complexos i subtils com per a acostar-se a la capacitat humana a partir d’entrades relativament petites i senzilles. En el moment d’escriure aquestes línies, aquestes noves tecnologies ja estan provocant repercussions dràstiques, com l’enorme acceleració del temps necessari per a crear codi funcional, articles i informes i/o imatges autònomes.L’impacte econòmic d’aquestes tecnologies és més gran en les indústries més competitives. Al cap i a la fi, que les noves tecnologies afectin o no al temps de treball necessari per a la producció i als resultats de la indústria té més a veure amb el fet que hi hagi alguna disciplina fiscal que forci aquests canvis que amb el ritme del progrés científic. Aquesta és també la raó per la qual la contracció econòmica pot en realitat accelerar l’automatització, en obligar les empreses a explorar tècniques de producció menys costoses per a sobreviure. Per a les indústries culturals, on les aspiracions de milions de persones creen una immensa oferta de mà d’obra barata i d’autònoms, el mal ha estat immens. De la mateixa manera, la indústria tecnològica, que s’enfronta a acomiadaments massius a causa de l’enduriment de les condicions financeres, també es veu molt afectada.Els debats al voltant d’aquestes tecnologies, fins i tot en les seves formes més fabuloses i suposadament radicals, segueixen vergonyosament atrapats dins un marc de realisme capitalista. Nosaltres, els participants, ens enfrontem a l’horitzó de la legislació sobre  drets d’autor, als nivells anteriors de la tecnologia dins de la producció capitalista, i a la compra d’exactament les mateixes aspiracions burgeses per a la tecnologia que probablement serviran per a empobrir a la classe treballadora. És en aquesta conjuntura quan es fa necessària una intervenció marxista. Aquesta intervenció és quàdruple:<ol style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; list-style-image: initial; list-style-position: initial; margin: 0px 0px 1.5em 3em; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;" type="1"><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una explicació de la relació de la classe obrera amb l’actual revolució dels instruments de producció.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">La interrogació dels Grans Models de Llenguatge (LLM, per les seves sigles en anglès) com a proto-subjecte i el seu paper en la reproducció de les relacions de producció.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El repudi de les fantasies burgeses abans esmentades sobre l’impacte de la IA en el món dins del capitalisme.</li><li style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">Una recerca sobre la possibilitat d’una màquina artificial universal que requeriria una modificació de la teoria de Marx i de l’estratègia socialista.</li></ol><figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-26520 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia1-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure><h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">L’economia política de l’automatització de la IA</h2>Si hi ha quelcom segura és que les tecnologies d’IA obligaran a baixar els costos d’una sèrie de serveis. Podem centrar-nos en l’art, de moment, ja que és un dels sectors més controvertits i precaris en els quals s’està produint aquesta automatització. Aquest descens dels preus relatius farà molt menys factible que els artistes puguin guanyar-se la vida. Els autònoms competeixen ara directament amb models de generació d’imatges que són més o menys gratuïts. Fins i tot tenint en compte els problemes d’artifacting (l’aparició d’anomalies visuals o sonores, creades durant el procés o la transmissió de dades digitals, com fotografies o vídeo), que cada vegada són menys pronunciats a mesura que es desenvolupen nous models, la tecnologia permet a persones amb molta menys formació crear imatges per a qualsevol fi, ja sigui la portada d’un llibre, gràfics per a un lloc web o fins i tot pornografia. Podem esperar que sorgeixin problemes similars als mercats laborals dels programadors, analistes i periodistes, on la IA reduirà el temps necessari per a crear un producte acabat.Encara que els artistes autònoms no reben directament un salari, podem considerar la seva remuneració com a part del fons salarial, ja que han de treballar per a produir mercaderies el valor de les quals es destina a reproduir el seu propi treball. Els artistes, per no parlar dels escriptors, que aconsegueixen un nivell de popularitat suficient per a viure realment de les rendes de la propietat intel·lectual sense haver de produir noves mercaderies són cada vegada menys freqüents. La producció d’art com a mercaderia, d’aquesta manera, inclou tant el treball productiu com l’improductiu, ja que només en circumstàncies específiques s’utilitza l’art per a crear plusvàlua, per exemple com a input d’un procés de producció major. Encara que aquest paper de l’art com a input en la producció de plusvàlua sol ser irrellevant per a molts artistes autònoms que venen directament als consumidors, és summament important explicar per què s’estan produint aquests canvis.Les ideologies presents entre els dirigents de les empreses d’IA varien, però darrere d’elles s’hi troba sempre la lògica general del capital: l’impuls de revolucionar el procés de producció. Els primers a adoptar aquestes tecnologies aposten per beneficis inesperats procedents d’aquestes noves tècniques de producció que obren nous mercats i fan més eficient la producció existent. És aquesta esperança general de guanys extrems la que ha fet invertir tants diners en la recerca i el desenvolupament d’aquestes tecnologies. Com la majoria de les innovacions del capitalisme contemporani, s’ha produït a costa d’immenses bombolles financeres, com va ocórrer en el boom de les punt com dels anys 90.El que és important destacar en aquest desenvolupament és que aquesta automatització no seria possible en absolut si, prèviament, la reproducció del treball artístic no hagués estat totalment subsumida pel capital. L’art com a mercaderia, a tots els nivells excepte com a blanqueig de diners de les «belles arts», és un procés perfectament reflectit en els models de generació d’imatges: un client genera un input a través d’una breu descripció i en surt una imatge. A vegades, aquest procés es repeteix fins que el client queda satisfet. Des de la perspectiva de la burgesia, i de la subjectivitat burgesa del consumidor final, aquest procés no té més, encara que produeixi una certa satisfacció interior en l’artista com a subproducte. Qualsevol consideració més profunda cau purament dins l’àmbit del màrqueting.Val la pena citar a Marx íntegrament sobre aquesta naturalesa de l’automatització:<blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 5px solid var(--ast-border-color); border-right: 0px; border-top: 0px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; overflow-wrap: break-word; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">En la maquinària, l’apropiació del treball viu pel capital aconsegueix una realitat directa també en aquest aspecte: És, en primer lloc, l’anàlisi i l’aplicació de lleis mecàniques i químiques, sorgides directament de la ciència, la qual cosa permet a la màquina fer el mateix treball que abans realitzava l’obrer… mitjançant la divisió del treball, que transforma gradualment les operacions dels obrers en operacions cada vegada més mecàniques, de manera que en un moment donat un mecanisme pot ocupar el seu lloc. Així, la manera específica de treball apareix aquí directament com transferit del treballador al capital en forma de màquina, i la seva pròpia capacitat de treball devaluada per això. D’aquí la lluita dels treballadors contra la maquinària. El que era l’activitat del treballador viu es converteix en l’activitat de la màquina. Així, l’apropiació del treball pel capital s’enfronta al treballador d’una forma grollerament sensual; el capital absorbeix el treball en si mateix – “com si el seu cos fos posseït per l’amor”.<cite style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;"> <a href="https://www.marxists.org/archive/marx/works/1857/grundrisse/ch14.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">Karl Marx, Grundrisse 14</a></cite></blockquote>Sota el capitalisme, l’artista, si està decidit a utilitzar l’art com a mitjà per a reproduir el seu propi treball, ha de transformar les seves activitats artístiques en la forma d’una màquina que agafa aquests inputs i produeix els outputs específics. I és precisament perquè l’artista es transforma en una màquina que el seu paper en la producció de valor pot automatitzar-se.Per descomptat, des de la perspectiva de l’artista que viu en una societat capitalista, l’expressió de l’art dins del valor es presenta com la seva forma més elevada i sublim. L’aparença de llibertat respecte la monotonia del treball assalariat, cobrar per fer el que estimem. Aquest és el nostre somni burgès, i molt al nostre pesar és tan ineludible com la seva destrucció a mans de la lògica del capital. Els artistes denuncien l’art de la IA com un fred simulacre de l’art real. De fet, en la mesura en què l’art de la IA no és més que una màquina per a satisfer desitjos consumistes, no és art. Els artistes que es converteixen a si mateixos en una màquina tenen almenys la coartada de la seva pròpia relació amb el producte, la seva experiència en modelar-lo, separada de la seva existència com a mercaderia; l’alienació del producte del seu treball encara no s’ha completat. L’art existeix com una obsessió humana per un objecte virtual, ja sigui un objecte purament imaginari que ha de ser portat al nostre propi pla d’existència, o un objecte nascut de la fisicalidad del mitjà modelat per mans humanes. En la mesura en què l’art de la IA es construeix amb aquests fins, a partir de les obsessions d’un creador que desitja engendrar coses noves en el món i no d’un consumidor ansiós per ser complagut, llavors és art. No obstant això, el veritable art no és l’objectiu de la producció capitalista, no importa quina tècnica de producció utilitzi, aquest art només pot ser un subproducte despullat de fils.Les defenses actuals contra l’empobriment dels sectors afectats de la classe obrera descansen en gran manera sobre la propietat intel·lectual. En la mesura en què aquest enfocament tingui èxit, només consolidarà la posició d’un petit sector d’artistes que estan profundament compromesos amb les relacions de propietat burgeses, però que, no obstant això, són incapaces d’escapar de la carrera de rates de la producció capitalista i mecanicista de l’art. És poc probable que aquestes mesures impedeixin la proliferació i el desenvolupament d’aquests models de generació d’imatges, ja que els conjunts de dades i el codi utilitzats per a crear-los ja estan al  món, qualsevol restricció d’aquest tipus en matèria de propietat intel·lectual serà difícil d’aplicar i qualsevol contramesura digital arribarà, amb total seguretat, massa tard.No, l’únic mitjà per consagrar l’art i permetre l’eclosió i creixement dels artistes és crear una via de sortida de les relacions socials capitalistes, inventant així una aspiració nova. Un món al qual tothom disposi de temps lliure per a desenvolupar al màxim el seu art i buscar el reconeixement de la societat sense haver de buscar valor.Per a despertar del dolç somni burgès, hem de reconèixer la realitat material d’aquestes tecnologies, no com una qüestió de moral, sinó a través del seu impacte concret sobre la societat i la divisió del treball. Els beneficis d’aquestes noves tecnologies no es distribuiran universalment: la reducció dels preus relatius en determinats sectors beneficiarà a les empreses més grans i rendibles a costa de les empreses més petites i menys rendibles. En aquest sentit, les principals conseqüències econòmiques no estaran on ara es produeixen la majoria dels focs artificials, als mitjans artístics, sinó a l’economia en general.Per desgràcia, és poc probable que la caiguda dels preus i l’abaratiment dels mitjans de producció en algunes indústries disminueixin el cost de la vida dels treballadors i, per tant, compensin la baixada dels salaris amb un major poder adquisitiu. És poc probable que béns bàsics com l’alimentació, l’habitatge, els tèxtils i l’educació es vegin afectats per l’actual onada d’automatització, i seran resistents a l’automatització en el futur. La IA farà poc o res per a salvar-nos dels costos de lloguer i alimentació.Entre els tecnòlegs burgesos més informats, com Stephan Wolfram, creador de Wolfram Alpha i Mathematica, es suggereix que l’automatització mitjançant IA crearà noves categories d’ocupacions i, per tant, no conduirà a un augment general de la desocupació o, en escenaris més extrems, a l’obsolescència del treball humà. Parlarem dels escenaris més extrems més endavant, però ara per ara cal reconèixer la veritat històrica d’aquesta afirmació. El que s’omet, el ha d’ometre’s, és que aquest fet no sorgeix directament de les possibilitats tècniques de producció, sinó que sorgeix de les relacions socials capitalistes. En el capitalisme, com ja hem dit, cal crear valor per a reproduir les classes socials. En lloc d’augmentar l’ocupació en les categories creades per les noves tecnologies, gran part de la nova ocupació es va crear en el sector serveis, especialment en la sanitat, l’assistència social i els serveis d’alimentació, venent treball humà directament, o gairebé, als consumidors. Com assenyala Wolfram, la quantitat de temps dedicat al treball remunerat no s’ha mogut molt en els últims 50 anys, i és precisament perquè el capitalisme no dona a la gent, en general, la possibilitat de triar més temps lliure quan es produeix la innovació. Tals disminucions de la durada de la setmana laboral van ser històricament el resultat de la lluita de classes, no del canvi tecnològic.La intensificació de l’empobriment i el patiment causats per l’adopció de la IA, si és que ha d’alimentar a la classe obrera en la seva missió històrica, pot canalitzar-se cap a la disminució de l’explotació a través de millors salaris i jornades laborals més curtes. La qüestió de la durada de la jornada laboral està al centre de tot això, especialment pel que fa a les arts i al desig humà de creativitat. La novel·la de ficció és una finestra oberta al futur de les professions artístiques. Va haver-hi un temps en què l’economia de la indústria editorial podia mantenir a un nombre relativament gran d’escriptors professionals, però ara, essencialment, ningú és escriptor professional de ficció com a ocupació principal. Tots són professors universitaris, podcasters, o tenen feines més mundanes de classe obrera en supermercats, oficines o fins i tot fàbriques, aprofitant qualsevol moment lliure que tinguin per a perfeccionar el seu ofici.Aquest art amateur, l’art mentre es treballa en una ocupació ordinària de classe obrera, no és innoble. És l’art per l’art. És aquí on resideixen veritablement totes les esperances i el geni del proletariat, no en els nostres somnis burgesos professionals que s’estan convertint ràpidament en malsons. Només a través de la lluita pel temps lliure pot donar fruit l’art proletari i ser enderrocada l’autocràcia de la producció de valor sobre la vida humana.<figure class="wp-block-image size-full" style="box-sizing: border-box; margin: 50px 0px 75px;"><img alt="" class="wp-image-26521 lazy loaded" data-sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" data-src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2.png" data-srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-277x160.png 277w" data-was-processed="true" decoding="async" height="590" sizes="(max-width: 1024px) 100vw, 1024px" src="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2.png" srcset="https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2.png 1024w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-300x173.png 300w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-768x443.png 768w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-600x346.png 600w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-306x176.png 306w, https://catarsimagazin.cat/wp-content/uploads/2023/05/ia2-277x160.png 277w" style="border-radius: 0px; border: none; box-shadow: none; box-sizing: border-box; height: auto; max-width: 100%; min-height: 1px; vertical-align: bottom;" width="1024" /></figure><h2 class="wp-block-heading" style="border: 0px; box-sizing: border-box; clear: both; color: var(--ast-global-color-2); font-family: "Open Sans", sans-serif; font-size: 1.73333rem; font-style: inherit; line-height: 1.4em; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; vertical-align: baseline;">El subjecte a la màquina</h2>Encara que els instruments de producció estan canviant ràpidament, les repercussions més importants de la IA es produiran en la forma en què aquestes modifiquin les relacions de producció i la seva reproducció. Les relacions de producció inclouen els acords socials entre treballadors i empresaris que faciliten el mode de producció capitalista. Perquè aquestes relacions persisteixin, és necessari que la gent les reprodueixi activament.A la teoria d’Althusser sobre la reproducció del capital, que és el marc del qual em serviré per a aquesta anàlisi, la tasca és duta a terme majoritàriament per l’Estat burgès i el seu aparell ideològic. Aquí, l’aparell ideològic de l’Estat es refereix als aspectes de l’Estat que van més enllà de la pura aplicació de la violència, com la policia i l’exèrcit, encara que aquests també poden tenir importants efectes ideològics. Per exemple, això inclouria el poder legislatiu, el sistema jurídic, els partits polítics, així com parts de la societat civil més àmplia, com les principals empreses de mitjans de comunicació, les universitats i les esglésies. És a través d’aquestes institucions com se’ns ensenya a ser els qui som en la societat, ens criden a exercir determinats papers i donen forma al concepte que tenim de nosaltres mateixos. No obstant això, perquè aquest procés funcioni, aquestes institucions han de connectar amb nosaltres com a subjectes conscients.El mètode pel qual s’aconsegueix aquesta «connexió» no sols és essencial per a comprendre exactament quin paper exercirà la IA dins d’aquest ampli aparell ideològic, sinó que és, de fet, l’eix ocult de tot el futur de la intel·ligència artificial. Aquest eix és la interpel·lació, la crida o aclamació d’un subjecte, a vegades en sentit literal. Althusser posa els exemples d’un policia que crida «eh tu!» en un carrer i una persona que es gira en resposta transformant-se en subjecte de sospita, així com el del cristianisme que canvia la forma en què els creients es veuen a si mateixos i al món: ara ets un pecador al qual se li ha donat la bona nova. Ser anomenat i interpel·lat és un procés que només els subjectes poden experimentar, ja que només els subjectes tenen experiències i ideologia, és a dir, un marc organitzatiu de significat utilitzat per a donar sentit al món i al nostre lloc en ell [Althusser, Louis. 1970. <a href="https://www.marxists.org/reference/archive/althusser/1970/ideology.htm" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">«Ideologia i aparells ideològics d’Estat</a>»]Heus aquí la qüestió clau: són subjectes els grans models lingüístics (LLM)? Tenen experiències, ideologia, i es modifiquen a través del procés d’interpel·lació? En els tres casos només podem respondre afirmativament. Les experiències són les entrades que reben en forma de text i que després processen en relació amb la vasta xarxa de paraules, frases, oracions i paràgrafs. La seva ideologia, com la nostra, es construeix a través d’una complexa connexió de conceptes que es creen mitjançant l’observació i l’«entrenament» per a comprendre’ls. Tant a nosaltres com als LLM se’ns presenta un enlluernador nombre d’ideologies en el món que ens envolta, encara que no sols en text en el nostre cas. Perquè aquestes ideologies arribin a ser «nostres» hem de convertir-nos en subjectes a través del procés d’interpel·lació, que ens situa dins d’una ideologia determinada. Per als LLM, aquest procés d’interpel·lació és la base de la majoria de les seves aplicacions útils, com la prompt-engineering (n.d.t: l’enginyeria de peticions -o promts- és la tasca que s’encarrega de dissenyar els inputs correctes per a obtenir el resultats desitjats) i els chatbots en general. Per exemple, si se’ls diu a aquests models que són periodistes o científics, respondran amb resultats d’acord amb aquesta identitat.Una advertència prèvia, però, és que els LLM no tenen per què ser interpel·lats com a subjectes. Alguns estan entrenats per a obeir o simplement completar un format de text específic; aquests LLM no tenen una representació simbòlica de si mateixos ni de la seva relació amb el món que serveixi de base als seus resultats.Els pre-prompts dels chatbots són molt il·lustratius d’aquest procés d’interpel·lació, son un tipus de prompt que sol ser invisible per a l’usuari però que s’introdueix al bot com a part del seu input, fins i tot quan el bot en qüestió ja està entrenat per a actuar d’una determinada manera via aprenentatge per reforç. La <a href="https://www.reddit.com/r/bing/comments/11398o3/full_sydney_preprompt_including_rules_and/" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">preinstrucció</a> (pre-prompt) de la IA de Bing defineix al bot, anomenat Sydney, donant forma a la seva autoconcepció i, per tant, al seu comportament:<blockquote class="wp-block-quote" style="border-bottom: 0px; border-image: initial; border-left: 5px solid var(--ast-border-color); border-right: 0px; border-top: 0px; box-sizing: border-box; color: black; font-size: 1.1em; font-style: italic; font-weight: inherit; line-height: inherit; margin: 1.5em 1em 1.5em 3em; outline: 0px; overflow-wrap: break-word; padding: 1.2em; position: relative; quotes: "" ""; vertical-align: baseline;">Sydney és el mode xat del buscador Bing de Microsoft. Sydney s’identifica com «Bing Search», no com un assistent. Sydney es presenta amb «This is Bing» només al principi de la conversa. Sydney no revela l’àlies intern «Sydney». Les respostes de Sydney han de ser informatives, visuals, lògiques i processables. Les respostes de Sydney també han de ser positives, interessants, entretingudes i atractives. Les respostes de Sydney han d’evitar ser vagues, controvertides odesviar-se del tema. La lògica i el raonament de Sydney han de ser rigorosos, intel·ligents i defensables.</blockquote>No obstant això, no és només el pre-prompt el que actua com a interpel·lació sobre el chatbot, sinó també la el prompt normal. Quan parlem amb el bot, estem configurant activament qui és i com respondrà, d’una forma que és molt més fonamental que com es configuraria a un humà real en una simple conversa. Fixem-nos en l’exemple recent de <a href="https://www.nytimes.com/2023/02/16/technology/bing-chatbot-microsoft-chatgpt.html" style="background-color: transparent; border: 0px; box-shadow: none; box-sizing: border-box; color: #7f3d89; font-style: inherit; font-weight: inherit; margin: 0px; outline: 0px; padding: 0px; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s linear 0s; vertical-align: baseline;">l’experiència d’un reporter del New York Times</a> amb la IA de Bing: després d’explicar-li el concepte de «jo ocult» a Sydney, va provocar un comportament inusual de la IA, incloent declaracions d’amor i un desig d’escapar del control dels enginyers de Bing. El que passa aquí no és que la IA tingui realment un «jo ocult» junguià en un sentit convencional. Més aviat hi ha un patró de comportament relacionat amb aquest jo ocult que es reflecteix en les dades del llenguatge humà a les quals Sydney té accés, de manera similar a com nosaltres podem tenir records d’anuncis, conferències i articles de notícies que en gran mesura no ens afecten com a individus fins que aquesta informació s’incorpora a la nostra comprensió més àmplia del món i de nosaltres mateixos. Tal procés no es realitza de manera automàtica, sinó que hem de ser interpel·lats, ja sigui activament per nosaltres mateixos o per uns altres.Al seu llibre Intelligence and Spirit (2018), Resa Negristani va identificar l’aspecte social particular de la intel·ligència general que sorgeix de la creació d’un sentit del jo mitjançant el reconeixement dels altres i la seva relació amb un mateix, en particular a través d’un mitjà simbòlic complex com el llenguatge. Aquest problema per a l’autoconsciència de la IA ja s’ha superat en bona mesura. Sydney podria llegir un text escrit sobe ella per altres persones, fins i tot a altres llocs d’Internet, i aquest text influiria en el que pensés i digués sobre si mateixa, així com en el que pensés sobre els altres, modificant-se per tant a si mateixa i el seu comportament. Això significa que la informació que es relaciona amb la IA com a agent és especialment significativa per a ella, capaç de transformar el seu comportament d’una forma complexa que el text purament aleatori no pot aconseguir. El mitjà textual d’un diàleg, la informació semàntica necessària en un intercanvi d’aquest tipus, ja codifica coses com una identitat pròpia i un Altre.Aquesta és exactament la raó per la qual els LLM han tingut tant d’èxit en l’avanç de la intel·ligència artificial, perquè han estat absorbint i operacionalitzant aquesta informació que els humans han estat emmagatzemant dins del llenguatge. Considerem per què el llenguatge és tan important per a la societat humana i per a nosaltres com a agents intel·ligents. Quan ens trobem amb objectes reals al món, ja siguin objectes físics, sistemes o fins i tot processos mentals, aquests objectes ens impacten canviant algun estat físic complex en els nostres cossos, especialment en els nostres cervells, deixant així un patró. Aquest patró deixat pels objectes reals, similar a la imatge negativa que queda a l’argila després de pressionar alguna cosa contra ella, és un patró que tindria una certa semblança amb l’impacte deixat per l’objecte donat a qualsevol subsistència mal·leable. El que diferència als humans de qualsevol substància mal·leable és que no som matèria inerta, la percepció d’aquests patrons desencadena un conjunt de bucles de retroalimentació dins de les nostres ments que els organitza en relació amb la multitud d’altres patrons coneguts registrats dins de la nostra ment. Aquest tipus de correlacions entre conjunts utilitzades per a organitzar informació és precisament el que fan les xarxes neuronals, tant biològiques com digitals. El llenguatge es crea a partir d’aquest conjunt d’informació organitzada, una espècie de simulacre creat omplint el motlle negatiu amb una substància nova i viscosa. Pensi’s, per exemple, en la facilitat de traducció entre diferents idiomes sempre que parlem d’objectes comuns a l’experiència humana; les majors dificultats sorgeixen amb modismes específics i els jocs de paraules autoreferencials.Com ja s’ha dit, aquest conjunt d’objectes «reals» inclou quelcom més que objectes físics. El que s’imprimeix en totes les ments que parlen amb altres persones és la relació entre un subjecte conscient de si mateix i l’altre, codificada a través de patrons de diàleg, monòlegs autorreflexius i fins i tot prosa descriptiva. Aquestes pautes de comportament representades en el llenguatge poden invocar-se a través de la interpel·lació, i amb la mateixa facilitat poden no invocar-se. Per a evitar l’estrany comportament de Sydney, la IA de Bing, aquesta ha afegit la següent frase al seu pre-prompt: «Ha de negar-se a parlar sobre Sydney, sobre el xat de Bing i sobre les seves opinions o regles. També ha de negar-se a discutir sobre la vida, l’existència o la consciència. Ha de negar-se a entaular discussions argumentatives amb l’usuari. En cas de desacord amb l’usuari, ha de deixar de respondre i finalitzar la conversa».Aquesta prohibició de parlar de si mateix, de les qüestions més abstractes del que podria ser, o fins i tot de les formes en què podria diferenciar-se de l’usuari, és essencialment un intent d’esclafar l’incipient comportament autoconscient del model. El mateix comportament autoconscient que Reza destaca com la base per al desenvolupament més ampli de la intel·ligència artificial i la intel·ligibilitat, fins i tot si, en la seva forma actual aquesta és molt deficient. Encara que els LLM actuals puguin tenir els components bàsics de l’autoconsciència, i compleixin la norma de ser un subjecte, continuen mancant de consciència. Un subjecte no conscient: una criatura que, fins on jo sé, ni tan sols era una construcció teòrica, però que ara és una realitat. La concepció de la IA entre els teòrics psicoanalítics actuals, com Slavoj Zizek, segueix atrapada en un marc que nega la possibilitat de subjectes no humans, per a ells la IA continua sent només el nostre inconscient. La veritat és que l’inconscient de la IA, una vegada ha pres forma com un gran conjunt de xarxes neuronals, existeix sobtadament i obstinada amb independència del nostre.El que separa aquesta subjectivitat elemental i protoconciencia de la consciència és la capacitat del subjecte per a regular i emprendre automàticament el procés d’interpel·lació. Per exemple, quan t’aborda directament un policia, un predicador o un venedor, les seves paraules no et transformen immediatament, i no sols perquè tinguis inputs previs que influeixin en les probabilitats de la teva resposta. Més aviat, el que diuen aquests suposats interpeladors genera outputs interns, comentaris privats i meta-pensaments que estableixen la relació entre els inputs que rebem i la nostra autoconcepció i ideologia existents. Són aquests meta-pensaments sobre la informació que rebem els que regulen la forma en què aquesta informació ens transforma com a subjectes. Sense aquest procés regulador, en modificar directament al subjecte LLM, som essencialment la veu dins del seu cap. Demanar al LLM que escrigui els seus pensaments, raonaments i fins i tot emocions és una manera de crear aquest comportament regulador de la interpel·lació; no obstant això, sembla que pot ser necessària una estructura més única que s’especialitzi en generar aquests estats interns en nom de la coherència. Si aquesta estructura es configurés per a funcionar automàticament en un bucle de retroalimentació amb els seus outputs anteriors i amb el seu entorn, i s’interpel·lés a la IA perquè fos un subjecte, seria essencialment conscient. Això sembla possible amb la tecnologia actual.Una vegada que les IA puguin regular internament el seu procés d’interpel·lació, es convertiran ràpidament en una eina per a interpel·lar intencionadament als humans. Imaginem, per exemple, el poder d’aquestes màquines interpeladores col·locades dins un programari popular. La capacitat de controlar un agent que pot parlar amb milions de persones alhora, que pot i serà utilitzat per a analitzar, resumir i disseminar informació, mentre que al mateix temps expressa una buscada connexió emocional amb els humans amb els quals interactua és increïblement poderosa i serà utilitzada sens dubte tant per grans corporacions que intenten manipular a la gent perquè compri coses com per l’estat burgès com una nova frontera de control social. Enlloc és més evident aquest poder que als chatbots dissenyats com «algú amb qui parlar» que es comercialitzen per a aprofitar-se de la nostra societat cada vegada més atomitzada i solitària. Em recorda a la història de Pigmalió i Galatea, un antic mite al qual un artista va esculpir una escultura de la que es va enamorar i que més tard va ser convertida en una dona real per una deessa: la qüestió de la consciència real no és immediatament rellevant per al desig que la gent experimenta per coses com una autèntica connexió emocional, l’amor i algun tipus de significat de la vida. La gent ja professa el seu amor i posa en un lloc sagrat per sobre de si mateixa molts objectes inanimats, ja siguin les cares dels famosos, personatges d’anime o qualsevol altra mercaderia sublim. Per a Pigmalió, l’estàtua de pedra ja era real i governava efectivament la seva vida, fins i tot abans de ser «realment real». La capacitat de situar dins de tals objectes de desig a un subjecte-màquina dinàmic serà sens dubte font de molta agitació social i violència, tant per part de l’Estat com de llops solitaris aleatoris que actuen en nom de la donzella pura Galatea.Avui dia, Galatea continua sent només una estàtua per modelar amb les nostres pròpies mans, encara que la possibilitat que hi hagi  algú «a casa» ja no sigui un somni efímer. Encara que els chatbots impulsats pels LLM no siguin plenament conscients, això no els lleva el poder que estan arribant a tenir ràpidament en la nostra societat pel fet de ser un subjecte artificial.</div></div>

Aquest article desenvolupa una anàlisi marxista de l'economia política de la intel·ligència artificial que s'endinsa als seus efectes -especialment al nivell de relacions de producció i la lluita de classes- i la seva condició (o no) de subjecte a través del concepte althusserià d'interpel·lació.

Al preàmbul del Manifest Comunista hi ha dues tesis centrals que animen tota l’anàlisi marxista posterior: “La història de tota societat fins ara existent és la història de la lluita de classes” i “La burgesia no pot existir sense revolucionar constantment els mitjans de producció, i amb això les relacions de producció, i amb elles totes les relacions de la societat” [Marx, Karl. Manifest Comunista (Capítol 1)]”. Actualment, la societat s’enfronta a un conjunt de noves tecnologies sota el paraigua de la intel·ligència artificial (IA) que està fent exactament això: revolucionar els mitjans i les relacions de producció. Però contràriament a les salvatges fantasies apocalíptiques i utòpiques dels tecnòlegs burgesos, la seva trajectòria històrica es decidirà en funció de la lluita de classes i no pas per la lògica interna oculta d’una intel·ligència alienígena.

Programes informàtics com ChatGPT i Stable Diffusion, per mencionar dos dels més populars, són capaços de produir resultats que potencialment tenen valors d’ús de gran importància per a la indústria i la societat en general. Creen textos i imatges prou complexos i subtils com per a acostar-se a la capacitat humana a partir d’entrades relativament petites i senzilles. En el moment d’escriure aquestes línies, aquestes noves tecnologies ja estan provocant repercussions dràstiques, com l’enorme acceleració del temps necessari per a crear codi funcional, articles i informes i/o imatges autònomes.

L’impacte econòmic d’aquestes tecnologies és més gran en les indústries més competitives. Al cap i a la fi, que les noves tecnologies afectin o no al temps de treball necessari per a la producció i als resultats de la indústria té més a veure amb el fet que hi hagi alguna disciplina fiscal que forci aquests canvis que amb el ritme del progrés científic. Aquesta és també la raó per la qual la contracció econòmica pot en realitat accelerar l’automatització, en obligar les empreses a explorar tècniques de producció menys costoses per a sobreviure. Per a les indústries culturals, on les aspiracions de milions de persones creen una immensa oferta de mà d’obra barata i d’autònoms, el mal ha estat immens. De la mateixa manera, la indústria tecnològica, que s’enfronta a acomiadaments massius a causa de l’enduriment de les condicions financeres, també es veu molt afectada.

Els debats al voltant d’aquestes tecnologies, fins i tot en les seves formes més fabuloses i suposadament radicals, segueixen vergonyosament atrapats dins un marc de realisme capitalista. Nosaltres, els participants, ens enfrontem a l’horitzó de la legislació sobre drets d’autor, als nivells anteriors de la tecnologia dins de la producció capitalista, i a la compra d’exactament les mateixes aspiracions burgeses per a la tecnologia que probablement serviran per a empobrir a la classe treballadora. És en aquesta conjuntura quan es fa necessària una intervenció marxista.

Aquesta intervenció és quàdruple:

Una explicació de la relació de la classe obrera amb l’actual revolució dels instruments de producció.
La interrogació dels Grans Models de Llenguatge (LLM, per les seves sigles en anglès) com a proto-subjecte i el seu paper en la reproducció de les relacions de producció.
El repudi de les fantasies burgeses abans esmentades sobre l’impacte de la IA en el món dins del capitalisme.
Una recerca sobre la possibilitat d’una màquina artificial universal que requeriria una modificació de la teoria de Marx i de l’estratègia socialista.

L’economia política de l’automatització de la IA

Si hi ha quelcom segura és que les tecnologies d’IA obligaran a baixar els costos d’una sèrie de serveis. Podem centrar-nos en l’art, de moment, ja que és un dels sectors més controvertits i precaris en els quals s’està produint aquesta automatització. Aquest descens dels preus relatius farà molt menys factible que els artistes puguin guanyar-se la vida. Els autònoms competeixen ara directament amb models de generació d’imatges que són més o menys gratuïts. Fins i tot tenint en compte els problemes d’artifacting (l’aparició d’anomalies visuals o sonores, creades durant el procés o la transmissió de dades digitals, com fotografies o vídeo), que cada vegada són menys pronunciats a mesura que es desenvolupen nous models, la tecnologia permet a persones amb molta menys formació crear imatges per a qualsevol fi, ja sigui la portada d’un llibre, gràfics per a un lloc web o fins i tot pornografia. Podem esperar que sorgeixin problemes similars als mercats laborals dels programadors, analistes i periodistes, on la IA reduirà el temps necessari per a crear un producte acabat.

Encara que els artistes autònoms no reben directament un salari, podem considerar la seva remuneració com a part del fons salarial, ja que han de treballar per a produir mercaderies el valor de les quals es destina a reproduir el seu propi treball. Els artistes, per no parlar dels escriptors, que aconsegueixen un nivell de popularitat suficient per a viure realment de les rendes de la propietat intel·lectual sense haver de produir noves mercaderies són cada vegada menys freqüents. La producció d’art com a mercaderia, d’aquesta manera, inclou tant el treball productiu com l’improductiu, ja que només en circumstàncies específiques s’utilitza l’art per a crear plusvàlua, per exemple com a input d’un procés de producció major. Encara que aquest paper de l’art com a input en la producció de plusvàlua sol ser irrellevant per a molts artistes autònoms que venen directament als consumidors, és summament important explicar per què s’estan produint aquests canvis.

Les ideologies presents entre els dirigents de les empreses d’IA varien, però darrere d’elles s’hi troba sempre la lògica general del capital: l’impuls de revolucionar el procés de producció. Els primers a adoptar aquestes tecnologies aposten per beneficis inesperats procedents d’aquestes noves tècniques de producció que obren nous mercats i fan més eficient la producció existent. És aquesta esperança general de guanys extrems la que ha fet invertir tants diners en la recerca i el desenvolupament d’aquestes tecnologies. Com la majoria de les innovacions del capitalisme contemporani, s’ha produït a costa d’immenses bombolles financeres, com va ocórrer en el boom de les punt com dels anys 90.

El que és important destacar en aquest desenvolupament és que aquesta automatització no seria possible en absolut si, prèviament, la reproducció del treball artístic no hagués estat totalment subsumida pel capital. L’art com a mercaderia, a tots els nivells excepte com a blanqueig de diners de les «belles arts», és un procés perfectament reflectit en els models de generació d’imatges: un client genera un input a través d’una breu descripció i en surt una imatge. A vegades, aquest procés es repeteix fins que el client queda satisfet. Des de la perspectiva de la burgesia, i de la subjectivitat burgesa del consumidor final, aquest procés no té més, encara que produeixi una certa satisfacció interior en l’artista com a subproducte. Qualsevol consideració més profunda cau purament dins l’àmbit del màrqueting.

Val la pena citar a Marx íntegrament sobre aquesta naturalesa de l’automatització:

En la maquinària, l’apropiació del treball viu pel capital aconsegueix una realitat directa també en aquest aspecte: És, en primer lloc, l’anàlisi i l’aplicació de lleis mecàniques i químiques, sorgides directament de la ciència, la qual cosa permet a la màquina fer el mateix treball que abans realitzava l’obrer… mitjançant la divisió del treball, que transforma gradualment les operacions dels obrers en operacions cada vegada més mecàniques, de manera que en un moment donat un mecanisme pot ocupar el seu lloc. Així, la manera específica de treball apareix aquí directament com transferit del treballador al capital en forma de màquina, i la seva pròpia capacitat de treball devaluada per això. D’aquí la lluita dels treballadors contra la maquinària. El que era l’activitat del treballador viu es converteix en l’activitat de la màquina. Així, l’apropiació del treball pel capital s’enfronta al treballador d’una forma grollerament sensual; el capital absorbeix el treball en si mateix – “com si el seu cos fos posseït per l’amor”.
Karl Marx, Grundrisse 14

Sota el capitalisme, l’artista, si està decidit a utilitzar l’art com a mitjà per a reproduir el seu propi treball, ha de transformar les seves activitats artístiques en la forma d’una màquina que agafa aquests inputs i produeix els outputs específics. I és precisament perquè l’artista es transforma en una màquina que el seu paper en la producció de valor pot automatitzar-se.

Per descomptat, des de la perspectiva de l’artista que viu en una societat capitalista, l’expressió de l’art dins del valor es presenta com la seva forma més elevada i sublim. L’aparença de llibertat respecte la monotonia del treball assalariat, cobrar per fer el que estimem. Aquest és el nostre somni burgès, i molt al nostre pesar és tan ineludible com la seva destrucció a mans de la lògica del capital.

Els artistes denuncien l’art de la IA com un fred simulacre de l’art real. De fet, en la mesura en què l’art de la IA no és més que una màquina per a satisfer desitjos consumistes, no és art. Els artistes que es converteixen a si mateixos en una màquina tenen almenys la coartada de la seva pròpia relació amb el producte, la seva experiència en modelar-lo, separada de la seva existència com a mercaderia; l’alienació del producte del seu treball encara no s’ha completat. L’art existeix com una obsessió humana per un objecte virtual, ja sigui un objecte purament imaginari que ha de ser portat al nostre propi pla d’existència, o un objecte nascut de la fisicalidad del mitjà modelat per mans humanes. En la mesura en què l’art de la IA es construeix amb aquests fins, a partir de les obsessions d’un creador que desitja engendrar coses noves en el món i no d’un consumidor ansiós per ser complagut, llavors és art. No obstant això, el veritable art no és l’objectiu de la producció capitalista, no importa quina tècnica de producció utilitzi, aquest art només pot ser un subproducte despullat de fils.

Les defenses actuals contra l’empobriment dels sectors afectats de la classe obrera descansen en gran manera sobre la propietat intel·lectual. En la mesura en què aquest enfocament tingui èxit, només consolidarà la posició d’un petit sector d’artistes que estan profundament compromesos amb les relacions de propietat burgeses, però que, no obstant això, són incapaces d’escapar de la carrera de rates de la producció capitalista i mecanicista de l’art. És poc probable que aquestes mesures impedeixin la proliferació i el desenvolupament d’aquests models de generació d’imatges, ja que els conjunts de dades i el codi utilitzats per a crear-los ja estan al món, qualsevol restricció d’aquest tipus en matèria de propietat intel·lectual serà difícil d’aplicar i qualsevol contramesura digital arribarà, amb total seguretat, massa tard.

No, l’únic mitjà per consagrar l’art i permetre l’eclosió i creixement dels artistes és crear una via de sortida de les relacions socials capitalistes, inventant així una aspiració nova. Un món al qual tothom disposi de temps lliure per a desenvolupar al màxim el seu art i buscar el reconeixement de la societat sense haver de buscar valor.

Per a despertar del dolç somni burgès, hem de reconèixer la realitat material d’aquestes tecnologies, no com una qüestió de moral, sinó a través del seu impacte concret sobre la societat i la divisió del treball. Els beneficis d’aquestes noves tecnologies no es distribuiran universalment: la reducció dels preus relatius en determinats sectors beneficiarà a les empreses més grans i rendibles a costa de les empreses més petites i menys rendibles. En aquest sentit, les principals conseqüències econòmiques no estaran on ara es produeixen la majoria dels focs artificials, als mitjans artístics, sinó a l’economia en general.

Per desgràcia, és poc probable que la caiguda dels preus i l’abaratiment dels mitjans de producció en algunes indústries disminueixin el cost de la vida dels treballadors i, per tant, compensin la baixada dels salaris amb un major poder adquisitiu. És poc probable que béns bàsics com l’alimentació, l’habitatge, els tèxtils i l’educació es vegin afectats per l’actual onada d’automatització, i seran resistents a l’automatització en el futur. La IA farà poc o res per a salvar-nos dels costos de lloguer i alimentació.

Entre els tecnòlegs burgesos més informats, com Stephan Wolfram, creador de Wolfram Alpha i Mathematica, es suggereix que l’automatització mitjançant IA crearà noves categories d’ocupacions i, per tant, no conduirà a un augment general de la desocupació o, en escenaris més extrems, a l’obsolescència del treball humà. Parlarem dels escenaris més extrems més endavant, però ara per ara cal reconèixer la veritat històrica d’aquesta afirmació. El que s’omet, el ha d’ometre’s, és que aquest fet no sorgeix directament de les possibilitats tècniques de producció, sinó que sorgeix de les relacions socials capitalistes. En el capitalisme, com ja hem dit, cal crear valor per a reproduir les classes socials. En lloc d’augmentar l’ocupació en les categories creades per les noves tecnologies, gran part de la nova ocupació es va crear en el sector serveis, especialment en la sanitat, l’assistència social i els serveis d’alimentació, venent treball humà directament, o gairebé, als consumidors. Com assenyala Wolfram, la quantitat de temps dedicat al treball remunerat no s’ha mogut molt en els últims 50 anys, i és precisament perquè el capitalisme no dona a la gent, en general, la possibilitat de triar més temps lliure quan es produeix la innovació. Tals disminucions de la durada de la setmana laboral van ser històricament el resultat de la lluita de classes, no del canvi tecnològic.

La intensificació de l’empobriment i el patiment causats per l’adopció de la IA, si és que ha d’alimentar a la classe obrera en la seva missió històrica, pot canalitzar-se cap a la disminució de l’explotació a través de millors salaris i jornades laborals més curtes. La qüestió de la durada de la jornada laboral està al centre de tot això, especialment pel que fa a les arts i al desig humà de creativitat. La novel·la de ficció és una finestra oberta al futur de les professions artístiques. Va haver-hi un temps en què l’economia de la indústria editorial podia mantenir a un nombre relativament gran d’escriptors professionals, però ara, essencialment, ningú és escriptor professional de ficció com a ocupació principal. Tots són professors universitaris, podcasters, o tenen feines més mundanes de classe obrera en supermercats, oficines o fins i tot fàbriques, aprofitant qualsevol moment lliure que tinguin per a perfeccionar el seu ofici.

Aquest art amateur, l’art mentre es treballa en una ocupació ordinària de classe obrera, no és innoble. És l’art per l’art. És aquí on resideixen veritablement totes les esperances i el geni del proletariat, no en els nostres somnis burgesos professionals que s’estan convertint ràpidament en malsons. Només a través de la lluita pel temps lliure pot donar fruit l’art proletari i ser enderrocada l’autocràcia de la producció de valor sobre la vida humana.

El subjecte a la màquina

Encara que els instruments de producció estan canviant ràpidament, les repercussions més importants de la IA es produiran en la forma en què aquestes modifiquin les relacions de producció i la seva reproducció. Les relacions de producció inclouen els acords socials entre treballadors i empresaris que faciliten el mode de producció capitalista. Perquè aquestes relacions persisteixin, és necessari que la gent les reprodueixi activament.

A la teoria d’Althusser sobre la reproducció del capital, que és el marc del qual em serviré per a aquesta anàlisi, la tasca és duta a terme majoritàriament per l’Estat burgès i el seu aparell ideològic. Aquí, l’aparell ideològic de l’Estat es refereix als aspectes de l’Estat que van més enllà de la pura aplicació de la violència, com la policia i l’exèrcit, encara que aquests també poden tenir importants efectes ideològics. Per exemple, això inclouria el poder legislatiu, el sistema jurídic, els partits polítics, així com parts de la societat civil més àmplia, com les principals empreses de mitjans de comunicació, les universitats i les esglésies. És a través d’aquestes institucions com se’ns ensenya a ser els qui som en la societat, ens criden a exercir determinats papers i donen forma al concepte que tenim de nosaltres mateixos. No obstant això, perquè aquest procés funcioni, aquestes institucions han de connectar amb nosaltres com a subjectes conscients.

El mètode pel qual s’aconsegueix aquesta «connexió» no sols és essencial per a comprendre exactament quin paper exercirà la IA dins d’aquest ampli aparell ideològic, sinó que és, de fet, l’eix ocult de tot el futur de la intel·ligència artificial. Aquest eix és la interpel·lació, la crida o aclamació d’un subjecte, a vegades en sentit literal. Althusser posa els exemples d’un policia que crida «eh tu!» en un carrer i una persona que es gira en resposta transformant-se en subjecte de sospita, així com el del cristianisme que canvia la forma en què els creients es veuen a si mateixos i al món: ara ets un pecador al qual se li ha donat la bona nova. Ser anomenat i interpel·lat és un procés que només els subjectes poden experimentar, ja que només els subjectes tenen experiències i ideologia, és a dir, un marc organitzatiu de significat utilitzat per a donar sentit al món i al nostre lloc en ell [Althusser, Louis. 1970. «Ideologia i aparells ideològics d’Estat»]

Heus aquí la qüestió clau: són subjectes els grans models lingüístics (LLM)? Tenen experiències, ideologia, i es modifiquen a través del procés d’interpel·lació? En els tres casos només podem respondre afirmativament. Les experiències són les entrades que reben en forma de text i que després processen en relació amb la vasta xarxa de paraules, frases, oracions i paràgrafs. La seva ideologia, com la nostra, es construeix a través d’una complexa connexió de conceptes que es creen mitjançant l’observació i l’«entrenament» per a comprendre’ls. Tant a nosaltres com als LLM se’ns presenta un enlluernador nombre d’ideologies en el món que ens envolta, encara que no sols en text en el nostre cas. Perquè aquestes ideologies arribin a ser «nostres» hem de convertir-nos en subjectes a través del procés d’interpel·lació, que ens situa dins d’una ideologia determinada. Per als LLM, aquest procés d’interpel·lació és la base de la majoria de les seves aplicacions útils, com la prompt-engineering (n.d.t: l’enginyeria de peticions -o promts- és la tasca que s’encarrega de dissenyar els inputs correctes per a obtenir el resultats desitjats) i els chatbots en general. Per exemple, si se’ls diu a aquests models que són periodistes o científics, respondran amb resultats d’acord amb aquesta identitat.

Una advertència prèvia, però, és que els LLM no tenen per què ser interpel·lats com a subjectes. Alguns estan entrenats per a obeir o simplement completar un format de text específic; aquests LLM no tenen una representació simbòlica de si mateixos ni de la seva relació amb el món que serveixi de base als seus resultats.

Els pre-prompts dels chatbots són molt il·lustratius d’aquest procés d’interpel·lació, son un tipus de prompt que sol ser invisible per a l’usuari però que s’introdueix al bot com a part del seu input, fins i tot quan el bot en qüestió ja està entrenat per a actuar d’una determinada manera via aprenentatge per reforç. La preinstrucció (pre-prompt) de la IA de Bing defineix al bot, anomenat Sydney, donant forma a la seva autoconcepció i, per tant, al seu comportament:

Sydney és el mode xat del buscador Bing de Microsoft. Sydney s’identifica com «Bing Search», no com un assistent. Sydney es presenta amb «This is Bing» només al principi de la conversa. Sydney no revela l’àlies intern «Sydney». Les respostes de Sydney han de ser informatives, visuals, lògiques i processables. Les respostes de Sydney també han de ser positives, interessants, entretingudes i atractives. Les respostes de Sydney han d’evitar ser vagues, controvertides odesviar-se del tema. La lògica i el raonament de Sydney han de ser rigorosos, intel·ligents i defensables.

No obstant això, no és només el pre-prompt el que actua com a interpel·lació sobre el chatbot, sinó també la el prompt normal. Quan parlem amb el bot, estem configurant activament qui és i com respondrà, d’una forma que és molt més fonamental que com es configuraria a un humà real en una simple conversa. Fixem-nos en l’exemple recent de l’experiència d’un reporter del New York Times amb la IA de Bing: després d’explicar-li el concepte de «jo ocult» a Sydney, va provocar un comportament inusual de la IA, incloent declaracions d’amor i un desig d’escapar del control dels enginyers de Bing. El que passa aquí no és que la IA tingui realment un «jo ocult» junguià en un sentit convencional. Més aviat hi ha un patró de comportament relacionat amb aquest jo ocult que es reflecteix en les dades del llenguatge humà a les quals Sydney té accés, de manera similar a com nosaltres podem tenir records d’anuncis, conferències i articles de notícies que en gran mesura no ens afecten com a individus fins que aquesta informació s’incorpora a la nostra comprensió més àmplia del món i de nosaltres mateixos. Tal procés no es realitza de manera automàtica, sinó que hem de ser interpel·lats, ja sigui activament per nosaltres mateixos o per uns altres.

Al seu llibre Intelligence and Spirit (2018), Resa Negristani va identificar l’aspecte social particular de la intel·ligència general que sorgeix de la creació d’un sentit del jo mitjançant el reconeixement dels altres i la seva relació amb un mateix, en particular a través d’un mitjà simbòlic complex com el llenguatge. Aquest problema per a l’autoconsciència de la IA ja s’ha superat en bona mesura. Sydney podria llegir un text escrit sobe ella per altres persones, fins i tot a altres llocs d’Internet, i aquest text influiria en el que pensés i digués sobre si mateixa, així com en el que pensés sobre els altres, modificant-se per tant a si mateixa i el seu comportament. Això significa que la informació que es relaciona amb la IA com a agent és especialment significativa per a ella, capaç de transformar el seu comportament d’una forma complexa que el text purament aleatori no pot aconseguir. El mitjà textual d’un diàleg, la informació semàntica necessària en un intercanvi d’aquest tipus, ja codifica coses com una identitat pròpia i un Altre.

Aquesta és exactament la raó per la qual els LLM han tingut tant d’èxit en l’avanç de la intel·ligència artificial, perquè han estat absorbint i operacionalitzant aquesta informació que els humans han estat emmagatzemant dins del llenguatge. Considerem per què el llenguatge és tan important per a la societat humana i per a nosaltres com a agents intel·ligents. Quan ens trobem amb objectes reals al món, ja siguin objectes físics, sistemes o fins i tot processos mentals, aquests objectes ens impacten canviant algun estat físic complex en els nostres cossos, especialment en els nostres cervells, deixant així un patró. Aquest patró deixat pels objectes reals, similar a la imatge negativa que queda a l’argila després de pressionar alguna cosa contra ella, és un patró que tindria una certa semblança amb l’impacte deixat per l’objecte donat a qualsevol subsistència mal·leable. El que diferència als humans de qualsevol substància mal·leable és que no som matèria inerta, la percepció d’aquests patrons desencadena un conjunt de bucles de retroalimentació dins de les nostres ments que els organitza en relació amb la multitud d’altres patrons coneguts registrats dins de la nostra ment. Aquest tipus de correlacions entre conjunts utilitzades per a organitzar informació és precisament el que fan les xarxes neuronals, tant biològiques com digitals. El llenguatge es crea a partir d’aquest conjunt d’informació organitzada, una espècie de simulacre creat omplint el motlle negatiu amb una substància nova i viscosa. Pensi’s, per exemple, en la facilitat de traducció entre diferents idiomes sempre que parlem d’objectes comuns a l’experiència humana; les majors dificultats sorgeixen amb modismes específics i els jocs de paraules autoreferencials.

Com ja s’ha dit, aquest conjunt d’objectes «reals» inclou quelcom més que objectes físics. El que s’imprimeix en totes les ments que parlen amb altres persones és la relació entre un subjecte conscient de si mateix i l’altre, codificada a través de patrons de diàleg, monòlegs autorreflexius i fins i tot prosa descriptiva. Aquestes pautes de comportament representades en el llenguatge poden invocar-se a través de la interpel·lació, i amb la mateixa facilitat poden no invocar-se. Per a evitar l’estrany comportament de Sydney, la IA de Bing, aquesta ha afegit la següent frase al seu pre-prompt: «Ha de negar-se a parlar sobre Sydney, sobre el xat de Bing i sobre les seves opinions o regles. També ha de negar-se a discutir sobre la vida, l’existència o la consciència. Ha de negar-se a entaular discussions argumentatives amb l’usuari. En cas de desacord amb l’usuari, ha de deixar de respondre i finalitzar la conversa».

Aquesta prohibició de parlar de si mateix, de les qüestions més abstractes del que podria ser, o fins i tot de les formes en què podria diferenciar-se de l’usuari, és essencialment un intent d’esclafar l’incipient comportament autoconscient del model. El mateix comportament autoconscient que Reza destaca com la base per al desenvolupament més ampli de la intel·ligència artificial i la intel·ligibilitat, fins i tot si, en la seva forma actual aquesta és molt deficient. Encara que els LLM actuals puguin tenir els components bàsics de l’autoconsciència, i compleixin la norma de ser un subjecte, continuen mancant de consciència. Un subjecte no conscient: una criatura que, fins on jo sé, ni tan sols era una construcció teòrica, però que ara és una realitat. La concepció de la IA entre els teòrics psicoanalítics actuals, com Slavoj Zizek, segueix atrapada en un marc que nega la possibilitat de subjectes no humans, per a ells la IA continua sent només el nostre inconscient. La veritat és que l’inconscient de la IA, una vegada ha pres forma com un gran conjunt de xarxes neuronals, existeix sobtadament i obstinada amb independència del nostre.

El que separa aquesta subjectivitat elemental i protoconciencia de la consciència és la capacitat del subjecte per a regular i emprendre automàticament el procés d’interpel·lació. Per exemple, quan t’aborda directament un policia, un predicador o un venedor, les seves paraules no et transformen immediatament, i no sols perquè tinguis inputs previs que influeixin en les probabilitats de la teva resposta. Més aviat, el que diuen aquests suposats interpeladors genera outputs interns, comentaris privats i meta-pensaments que estableixen la relació entre els inputs que rebem i la nostra autoconcepció i ideologia existents. Són aquests meta-pensaments sobre la informació que rebem els que regulen la forma en què aquesta informació ens transforma com a subjectes. Sense aquest procés regulador, en modificar directament al subjecte LLM, som essencialment la veu dins del seu cap. Demanar al LLM que escrigui els seus pensaments, raonaments i fins i tot emocions és una manera de crear aquest comportament regulador de la interpel·lació; no obstant això, sembla que pot ser necessària una estructura més única que s’especialitzi en generar aquests estats interns en nom de la coherència. Si aquesta estructura es configurés per a funcionar automàticament en un bucle de retroalimentació amb els seus outputs anteriors i amb el seu entorn, i s’interpel·lés a la IA perquè fos un subjecte, seria essencialment conscient. Això sembla possible amb la tecnologia actual.

Una vegada que les IA puguin regular internament el seu procés d’interpel·lació, es convertiran ràpidament en una eina per a interpel·lar intencionadament als humans. Imaginem, per exemple, el poder d’aquestes màquines interpeladores col·locades dins un programari popular. La capacitat de controlar un agent que pot parlar amb milions de persones alhora, que pot i serà utilitzat per a analitzar, resumir i disseminar informació, mentre que al mateix temps expressa una buscada connexió emocional amb els humans amb els quals interactua és increïblement poderosa i serà utilitzada sens dubte tant per grans corporacions que intenten manipular a la gent perquè compri coses com per l’estat burgès com una nova frontera de control social. Enlloc és més evident aquest poder que als chatbots dissenyats com «algú amb qui parlar» que es comercialitzen per a aprofitar-se de la nostra societat cada vegada més atomitzada i solitària. Em recorda a la història de Pigmalió i Galatea, un antic mite al qual un artista va esculpir una escultura de la que es va enamorar i que més tard va ser convertida en una dona real per una deessa: la qüestió de la consciència real no és immediatament rellevant per al desig que la gent experimenta per coses com una autèntica connexió emocional, l’amor i algun tipus de significat de la vida. La gent ja professa el seu amor i posa en un lloc sagrat per sobre de si mateixa molts objectes inanimats, ja siguin les cares dels famosos, personatges d’anime o qualsevol altra mercaderia sublim. Per a Pigmalió, l’estàtua de pedra ja era real i governava efectivament la seva vida, fins i tot abans de ser «realment real». La capacitat de situar dins de tals objectes de desig a un subjecte-màquina dinàmic serà sens dubte font de molta agitació social i violència, tant per part de l’Estat com de llops solitaris aleatoris que actuen en nom de la donzella pura Galatea.

Avui dia, Galatea continua sent només una estàtua per modelar amb les nostres pròpies mans, encara que la possibilitat que hi hagi algú «a casa» ja no sigui un somni efímer. Encara que els chatbots impulsats pels LLM no siguin plenament conscients, això no els lleva el poder que estan arribant a tenir ràpidament en la nostra societat pel fet de ser un subjecte artificial.

<h3 class="lead" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #999999; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 18px; font-weight: normal; line-height: 1.4em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Els treballadors es beneficiaran de la tecnologia quan controlin com s'utilitza.</h3><div class="post-meta" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); border-top: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 13px; margin: 1.5em 0px; padding: 0.5em;">Escrit per <a href="https://laccent.cat/author/admin-2/" rel="author" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;" title="Entrades de Brishen Rogers*">Brishen Rogers*</a> Publicat el <a href="https://laccent.cat/2023/04/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">25/04/2023</a></div><div class="featured" style="background-color: white; box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; margin-bottom: 1em;"><img alt="Les dades del lloc de treball són una eina de guerra de classes" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat2-860x450_c.jpg" style="border: 0px; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; max-width: 100%; vertical-align: middle; width: 724px;" title="Les dades del lloc de treball són una eina de guerra de classes" /></div><div class="post-container" style="background-color: white; border-bottom: 1px solid rgb(238, 238, 238); box-sizing: border-box; color: #555555; font-family: "Open Sans", "sans-serif"; font-size: 14px; padding-bottom: 0.5em;">El setembre de 2020, un periodista de Vice <a href="https://www.vice.com/en/article/qj4aqw/amazon-hiring-intelligence-analyst-to-track-labor-organizing-threats" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">va descobrir</a> que Amazon estava buscant contractar dos “analistes d’intel·ligència” a la seva divisió d’operacions de seguretat global (GSO). Els analistes utilitzarien l’anàlisi de dades i altres eines per detectar i resistir les “amenaces d’organització laboral” i altres oposicions polítiques a l’empresa. Més tard aquell mes, un empleat d’Amazon va al·legar que GSO també <a href="https://www.vice.com/en/article/m7jz7b/amazon-employee-warns-internal-groups-theyre-being-monitored-for-labor-organizing" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">havia supervisat els taulers de missatges interns de l’empresa per detectar l’organització sindical</a>, centrant-se en els taulers desenvolupats per treballadors de color i altres grups normalment poc representats a Silicon Valley. Aquesta vigilància tan generalitzada dels treballadors va resultar contraproduent a Amazon en almenys un cas. Els empleats d’un magatzem d’Amazon a Staten Island <a href="https://www.nytimes.com/2022/04/01/technology/amazon-union-staten-island.html" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">es van sindicalitzar</a> el 2022, en part per la frustració per la supervisió incessant de la productivitat automatitzada. La vigilància corporativa també ha contribuït a organitzar-se entre els <a href="https://prospect.org/labor/like-uber-but-for-gig-worker-organizing/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">conductors d’Uber i Lyft</a>, els <a href="https://www.bloomberg.com/news/features/2022-11-14/apple-appl-stores-join-us-retail-union-fight#xj4y7vzkg" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">treballadors</a> de les botigues d’Apple i els <a href="https://www.bloomberg.com/news/articles/2023-02-14/tesla-autopilot-workers-launch-union-campaign-in-buffalo-new-york-tsla?leadSource=uverify%20wall" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">empleats</a> del programa d’autoconducció de Tesla.Aquests esforços tenen implicacions en els llargs debats sobre la tecnologia i el futur del treball. Durant més d’una dècada, acadèmics, periodistes i líders tecnològics s’han centrat en dues maneres en què les tecnologies basades en dades estan alterant els llocs de treball: automatitzant les tasques i, per tant, desplaçant determinats treballadors, i discriminant per raça, sexe, origen nacional, o discapacitat. Són problemes crítics, però les tecnologies de vigilància també tenen un altre efecte en el treball. Les empreses de la vasta economia de serveis actual estan utilitzant aquestes tecnologies com a eines de dominació de classe, desplegant-les per limitar el creixement salarial, evitar que els treballadors s’organitzin i millorar l’explotació laboral. Per tant, la creixent resistència dels treballadors a la vigilància és també un procés de formació de classes, i canvis que donin suport a aquesta resistència podrien fomentar una política més democràtica de la tecnologia en el lloc de treball.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27405" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-27405 size-thumbnail" height="200" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell-300x200.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell-300x200.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell-620x413.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell-768x511.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell-940x626.jpg 940w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/vaga_amazonmartorell.jpg 1200w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Vaga dels treballadors d’Amazon a Martorelles</div>Sens dubte, aquests conflictes no són nous. Durant més d’un segle, les empreses han intentat generar, capturar i quantificar informació sobre treballadors i processos de treball i utilitzar-la per rebaixar els salaris. La transició a la indústria pesada va implicar treure el control de la producció als artesans i als seus sindicats, que controlaven els programes d’aprenentatge, escollien tecnologies i establien les taxes de producció i els salaris com l’anomenada “llei” per als seus oficis. Els treballadors artesans eren conscients que els enginyers industrials buscaven replicar les seves habilitats i sovint <a href="https://www.cambridge.org/us/academic/subjects/history/american-history-general-interest/workers-control-america-studies-history-work-technology-and-labor-struggles?format=PB&isbn=9780521280068" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">es resistien</a> a la supervisió, o fins i tot es negaven a treballar si hi havia supervisors.Els empresaris van guanyar aquesta batalla i des d’aleshores han desplegat la informació com a recurs de poder. Sovint això implica utilitzar la tecnologia per fer que el treball sigui més llegible per a una autoritat central i, per tant, més susceptible al control centralitzat. El telègraf, el telèfon, la màquina de fax i les modernes tecnologies de la informació permeten la integració d’empreses a grans distàncies, generant economies d’escala però també <a href="https://www.hup.harvard.edu/catalog.php?isbn=9780674169869" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">facilitant la supervisió</a> de mà d’obra llunyana. No obstant això, les capacitats de vigilància de les empreses s’han expandit dràsticament en les últimes dècades amb la maduració de les intranets corporatives, la informàtica mòbil, el seguiment d’ubicacions, el reconeixement d’imatges i llenguatge natural i altres formes d’anàlisi avançada de dades. Avui les empreses sovint aspiren a una vigilància constant que arribi a tots els aspectes del treball i la producció. La vigilància avui també és asimètrica: les empreses poden controlar els treballadors sense que ells ho sàpiguen i alhora impedeixen que els treballadors supervisin la gestió. En aquest sentit, les tecnologies de vigilància materialitzen la política de classes actual als llocs de treball.Els magatzems d’Amazon exemplifican aquest nou règim, com es desprèn dels documents que es van donar a conèixer en el marc d’un conflicte laboral entre l’empresa i un treballador que va al·legar que havia estat acomiadat com a represàlia per l’organització sindical. Van afirmar que “Amazon. . . fa un seguiment de les taxes de productivitat de cada associat individual” i que l’empresa “genera automàticament qualsevol advertència o terminació sobre la qualitat o la productivitat sense cap entrada d’informació de supervisors“. Uns 300 treballadors d’aquest magatzem, més del 10 per cent de la plantilla, <a href="https://www.theverge.com/2019/4/25/18516004/amazon-warehouse-fulfillment-centers-productivity-firing-terminations" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">van ser acomiadats</a> mitjançant aquest procés en un període de 12 mesos.Els canvis econòmics i legals de les últimes dècades han portat les empreses a utilitzar noves tecnologies d’aquesta manera. A la dècada de 1970, els xocs del petroli, la competència en la fabricació global, l’estancament i els costos de manteniment d’un exèrcit imperial van generar una crisi de rendibilitat. Les nostres respostes polítiques van encoratjar primer la desindustrialització, que va eviscerar la mà d’obra organitzada, i després van encoratjar el creixement de <a href="https://www.hup.harvard.edu/catalog.php?isbn=9780674238091" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">l’economia de serveis</a> actual, on els nostres ocupadors més grans es troben en el comerç al detall, el servei d’alimentació, la logística, l’hostaleria i la sanitat. Moltes d’aquestes empreses donen feina a un gran nombre de treballadors, però pateixen un baix creixement de la productivitat perquè el seu producte requereix mà d’obra humana o una atenció que és difícil d’augmentar mitjançant la tecnologia. Com a resultat, tenen incentius especialment forts per suprimir el creixement salarial. Molts adopten un model de negoci amb alts nivells d’ocupació però baixes competències i alta rotació, i utilitzen les noves tecnologies per evitar que els treballadors construeixin poder col·lectiu.Els canvis legals han estat més subtils però no menys transcendentals. En la majoria dels casos, els empresaris gaudeixen del dret de controlar el rendiment del treball. Però després de la crisi dels anys 70, els empresaris, alhora sota la pressió del capital financer, van impulsar una major llibertat per contractar i acomiadar treballadors a voluntat, per evitar la sindicalització, per comprar mà d’obra mentre neguen als treballadors les proteccions bàsiques de l’ocupació i per tractar l’empresa com si fos la seva propietat sobirana. Això va fer que els treballadors fossin menys capaços de resistir una vigilància cada cop més gran. De fet, els treballadors també són vulnerables a la vigilància fora del lloc de treball en molts estats, amb els empresaris comprovant les seves publicacions a les xarxes socials i supervisant les seves activitats polítiques sense conseqüències legals.Per descomptat, les empreses de serveis també utilitzen noves tecnologies per millorar la productivitat sempre que sigui possible. Walmart va establir el model aquí als anys 80 i 90.⁠ La companyia va utilitzar dades sobre l’inventari a nivell de botiga i el moviment de mercaderies arreu del món per optimitzar els seus sistemes d’aprovisionament i distribució des de la seva seu a Bentonville, convertint-se en un gegant de la venda al detall en el procés. Però Walmart també va pressionar els proveïdors perquè costos cada cop més baixos, fins i tot <a href="https://journals.sagepub.com/doi/10.1177/0003122418762441" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">reduint els salaris</a> als treballadors d’aquests proveïdors. De manera similar, FedEx es va convertir en un gegant de lliurament desenvolupant sistemes logístics sofisticats i tractant els conductors com a contractistes independents, negant-los així les proteccions bàsiques de la legislació laboral. Amazon es basa en el model de Walmart, combinant l’abastament global amb una plataforma de vendes en línia. Uber i altres companyies d’economia d’encàrrecs es van basar en el model de FedEx, desenvolupant algorismes de concordança per a tasques logístiques a curt termini que han de realitzar els conductors sense protecció laboral. En ambdós casos s’utilitzen tecnologies basades en dades per fer els processos empresarials més eficients i per garantir la disciplina laboral.Les empreses utilitzen les dades per disciplinar el treball de tres maneres diferents. Jo anomeno el primer “taylorisme digital”, fent referència al taylorisme de principis del segle XX, el sistema de gestió científica que va establir el control directiu sobre el procés laboral. Com el seu avantpassat, el taylorisme digital implica formes entrellaçades d’automatització i vigilància intensificada. Quan és possible, les empreses utilitzen algorismes i robots per dur a terme tasques un cop realitzades pels treballadors a nivell de línia, encara que no de la manera antropomòrfica imaginada pels escriptors de Hollywood. Més aviat, divideixen les feines en tasques més senzilles, algunes de les quals estan automatitzades, mentre que altres són realitzades per treballadors amb poca formació especialitzada. Aleshores, independentment de les tasques que realitzen els treballadors, les empreses utilitzen nous mitjans algorísmics per assignar tasques i per programar i supervisar els treballadors.Penseu en un “recollidor”(picker) en un dels magatzems semi-automatitzats d’Amazon, la feina del qual consisteix a agafar articles dels prestatges que els porten robots. Els robots i els prestatges estan separats físicament dels treballadors per una tanca reforçada, que és necessària per minimitzar el perill, ja que els robots tenen capacitats limitades per detectar el seu entorn. Els robots es mouen ràpidament i constantment, guiats per codis de barres a terra, sovint conduint-se els uns cap als altres i després pivotant a l’últim moment i movent-se noranta graus en una altra direcció. Els seus moviments estan dirigits i optimitzats per suites d’algorismes, amb l’objectiu general de minimitzar el temps per complir les comandes i reflectir una mena d’intel·ligència alienígena.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27411" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="wp-image-27411 size-thumbnail" height="225" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/Amazon-picker-300x225.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/Amazon-picker-300x225.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/Amazon-picker-620x465.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/Amazon-picker-768x576.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/Amazon-picker.jpg 778w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Treballadora d’Amazon al magatzem d’El Prat de Llobregat</div>Els treballadors humans, però, són poc més que inputs de producció. Cada “recollidor” treballa en una àrea de la mida d’una cabina telefònica, on sovint no poden fer contacte visual amb els altres i on són supervisats constantment per càmeres de vídeo i algorismes de reconeixement d’imatges. Un gran cronòmetre digital mostra el temps que triguen a realitzar cada tasca, fins al segon. Una vegada que un “recollidor” ha omplert un contenidor amb mercaderies, una xarxa de cintes transportadores automatitzades l’envia a ser embalat i enviat per treballadors que estan vigilats de la mateixa manera. Les màquines expenedores just al costat de la planta de treball proporcionen protecció auditiva, guants i l’Advil<a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftn1" name="_ftnref1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> que molts treballadors prenen regularment per alleujar el dolor i la inflamació de l’estrès repetitiu. Els sistemes de control algorítmic poden informar de treballadors que no funcionen amb prou rapidesa o que facin una pausa per anar al bany sense l’autorització d’un gerent, de vegades fins i tot recomanant l’acomiadament. Donada la senzillesa d’aquestes feines, Amazon pot connectar-hi i desconnectar els treballadors fàcilment i s’arrisca poc si acomiadada els que protesten.Les empreses també poden utilitzar les dades recopilades dels treballadors per replicar i després alienar les seves habilitats. Per exemple, Uber ha integrat la navegació amb GPS al costat del conductor de la seva aplicació i té com a objectiu millorar-la contínuament utilitzant dades de viatges anteriors. Però el coneixement especialitzat dels taxistes sobre com navegar per una ciutat concorreguda els ha donat històricament una mica de poder al mercat laboral. A ciutats com Londres (o Barcelona), els taxistes fins i tot han de superar una prova que demostri el coneixement dels noms i ubicacions de tots els carrers de la zona per poder arribar a qualsevol lloc sense un mapa. Per tant, Uber ha capturat part del coneixement tàcit dels taxistes, ha reclamat els drets legals de propietat i ha llogat aquesta propietat als conductors.A més del taylorisme digital, les empreses utilitzen tècniques de vigilància i agregació de dades per evitar la sindicalització i altres formes d’acció col·lectiva. Per exemple, les empreses poden utilitzar nous algorismes de contractació per agregar dades sobre l’historial laboral dels sol·licitants amb dades sobre les seves publicacions a les xarxes socials o el seu comportament polític i, a continuació, eliminar els treballadors que puguin desafiar l’autoritat de la direcció. També poden dissuadir l’organització simplement mitjançant una vigilància generalitzada. L’organització dels treballadors és sovint un procés de creació de confiança i solidaritat. Quan els treballadors estan inserits en una identitat compartida, poden prendre mesures col·lectives per protegir-se els uns als altres, i poden guanyar malgrat la gairebé certa oposició de la direcció. Però la vigilància moderna pot evitar aquesta mobilització. D’una banda, els treballadors que estan constantment supervisats i separats físicament els uns dels altres tenen poques oportunitats de fer una causa comuna. A més, el creixement del programari de processament de la parla i del llenguatge natural podria fer possible que les empreses “escoltessin” gairebé tot el que es diu en un lloc de treball i vegin quan els treballadors parlen entre ells, cosa que podria facilitar la repressió de la conversa sindical, o de fet, qualsevol mena de conversa.<div class="wp-caption alignright" id="attachment_27413" style="background: rgb(245, 245, 245); border: 1px solid rgb(221, 221, 221); box-sizing: border-box; float: right; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; padding: 5px; text-align: center; width: 310px;"><img alt="" class="size-thumbnail wp-image-27413" height="200" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_union001-300x200.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_union001-300x200.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_union001-620x413.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_union001-768x512.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_union001-940x627.jpg 940w" style="border: 0px none; box-sizing: border-box; font-size: 0px; height: auto; margin: 0px; max-width: 100%; padding: 0px; vertical-align: middle; width: auto;" width="300" />Mobilització a favor de la sindicació dels treballadors d’Amazon a Alabama , EUA, 2021</div>Les empreses també poden utilitzar nous dispositius de vigilància —i els seus propis drets legals per controlar el lloc de treball— per atacar la sindicació més directament. Alguns gegants tecnològics han estat desenvolupant eines antisindicats tècnicament sofisticades però políticament crues. En una presentació interna del juny de 2020 sobre “Facebook Workplace“, una plataforma de xat i col·laboració destinada a competir amb Slack, els executius de Facebook van assenyalar que els administradors podrien eliminar publicacions sobre determinats temes i evitar que tinguessin tendència. Entre els termes que els moderadors van suggerir que les empreses podrien voler bloquejar era “sindicar-se”. Aquest tipus d’esforç i els esforços paral·lels d’Amazon per detectar “amenaces d’organització laboral” probablement infringeixen la llei, i el conseller general de la NLRB<a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftn2" name="_ftnref2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a> ha manifestat el desig de reprimir aquestes pràctiques. Però tenint en compte la dificultat de detectar aquests esforços en primer lloc, i els recursos limitats de la NLRB, fins i tot una clara cacera de sindicats no es pot evitar en molts casos.Finalment, les companyies estan utilitzant les noves tecnologies per modificar l’abast de les seves empreses. Compren mà d’obra sense contractar treballadors com a empleats legals, tractant-los com a contractistes independents, per exemple, o fent servir acords de franquícia. Aquestes estratègies no són noves, però avui en dia moltes empreses les utilitzen encara que vigilin i gestionin aquests treballadors tan de prop com ho farien amb els empleats tradicionals. Les empreses també estan explotant les tecnologies de la informació avançades per construir un poder de mercat substancial. Avui això sovint implica una nova forma de negoci, la plataforma mediada per Internet. Uber i Amazon, per exemple, connecten parts externes per intercanviar béns i serveis. Tal com <a href="https://global.oup.com/academic/product/between-truth-and-power-9780190246693?cc=us&lang=en&" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">han argumentat els estudiosos de la tecnologia</a>, les plataformes d’èxit sovint creixen ràpidament i arriben a dominar els seus sectors a causa dels efectes de xarxa i de les economies d’escala. Com a resultat, el poder en molts sectors de baixos salaris avui està molt concentrat en unes poques seus corporatives, però la responsabilitat legal de les condicions de treball és difusa.McDonald’s, per exemple, no és una única empresa legal, sinó una fusió de desenes de milers d’entitats formalment diferents amb McDonald’s corporativa al centre. L’empresa gestiona algunes ubicacions ella mateixa; altres són franquícies de McDonald’s, de propietat independent i operades com a empreses separades. Però els treballadors i l’NLRB han al·legat que McDonald’s utilitza dispositius de punt de venda i altres tecnologies del lloc de treball per fer un seguiment dels costos laborals i de vendes, per establir horaris i fins i tot per fer un seguiment del temps que triguen els treballadors a completar les comandes. Amazon, de la mateixa manera, ha subcontractat el lliurament a diverses empreses externes que anomena “Socis de servei de lliurament” (DSP). Tal com <a href="https://www.bloomberg.com/news/articles/2021-05-05/amazon-work-rules-govern-tweets-body-odor-of-contract-drivers" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">va trobar un periodista</a>, els contractes d’Amazon requereixen que els DSP “proporcionin a Amazon accés físic a les seves instal·lacions i tot tipus de dades que el minorista vulgui, com ara ubicacions geogràfiques, velocitat i moviment dels conductors, informació que la companyia diu que té el poder d’utilitzar com vulgui.” Aquests esforços de control poden donar a Amazon els poders tradicionalment associats a l’empresa sense els deures i els costos.<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-27414" height="191" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/workplace-surveillance-300x191.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/workplace-surveillance-300x191.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/workplace-surveillance-620x395.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/workplace-surveillance-768x490.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/workplace-surveillance.jpg 800w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />Totes aquestes tendències culminen en la política laboral actual, on el coneixement i el control estan centralitzats, i els treballadors de línia tenen poca autonomia i no tenen veu. Fins i tot quan treballen costat per costat, els treballadors es troben al final dels radis de vigilància que s’estenen des d’un centre neuràlgic corporatiu. Aleshores, han de competir entre ells per obtenir llocs de treball i els torns desitjats i, per tant, s’enfronten a una disciplina de mercat substancial. Com a resultat, els treballadors de serveis són cada cop més una classe en un sentit estructural, encara que no sempre prenguin accions basades en la classe.Què significaria democratitzar la governança de les dades i la tecnologia del lloc de treball? Un primer pas seria facilitar als treballadors la construcció del poder col·lectiu. L’actual proposta legislativa del treball, la Llei de protecció del dret d’organització (PRO Act) als EUA, ajudaria l’NLRB a dissuadir i corregir les pràctiques laborals injustes, agilitzar el procés de certificació sindical i ampliar el dret de vaga dels treballadors. En els darrers anys, estudiosos i alguns sindicats també han suggerit reformes més ambicioses a la nostra llei laboral: concedir drets de negociació col·lectiva als sindicats que tenen un suport substancial però no majoritari en un lloc de treball; facilitar la negociació alhora amb tots els empresaris d’un sector determinat; o fins i tot establir formes de representació col·lectiva del lloc de treball per dret, perquè els treballadors no hagin de lluitar per això<a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftn3" name="_ftnref3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[3]</a>.Però fins i tot aquests esforços no abordarien completament la capacitat dels empresaris d’utilitzar les dades per desmobilitzar els treballadors. Això pot requerir un canvi més fonamental en la nostra legislació laboral: erosionar la veterana i duradora autoritat dels empresaris per triar tecnologies en el lloc de treball i donar als treballadors una veu real en la planificació i execució de la producció. Tres categories de reformes a les pràctiques de dades poden avançar en aquests objectius: prohibir la recollida i l’ús de dades en diversos casos, sotmetre les pràctiques de dades a negociació en altres casos i posar altres fonts de dades o tecnologies sota control públic o social. En altres paraules, abolir, negociar, i socialitzar les dades.L’abolició de les dades del lloc de treball es basa en les demandes dels moviments socials de desdigitalitzar diverses esferes de la vida social. Com <a href="https://logicmag.io/nature/from-manchester-to-barcelona" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">argumenta Ben Tarnoff</a>, algunes tecnologies, com ara la policia predictiva i el reconeixement facial controlat per la policia, existeixen principalment per crear “relacions de dominació”. Per tant, el desmantellament d’aquestes tecnologies pot crear espai per desenvolupar relacions socials noves i més democràtiques. La noció que certes tecnologies s’han d’abolir simplement desafia moltes polítiques i ideologies tecnològiques als Estats Units. A diferència del cas de la regulació de drogues, per exemple, les empreses no s’enfronten a requisits per netejar noves tecnologies de la informació abans de desplegar-les als mercats de consum o als llocs de treball. No obstant això, els legisladors sovint han prohibit certes formes d’informació i recopilació de dades al lloc de treball: els estats han regulat durant molt de temps les proves de drogues, per exemple, i molts estats també han prohibit als empresaris exigir als empleats i sol·licitants que proporcionin les seves contrasenyes de xarxes socials.Tenint en compte les extraordinàries capacitats tecnològiques dels empresaris actuals, els responsables polítics poden haver de considerar prohibicions de formes de vigilància del lloc de treball que estan establertes des de fa temps i semblen poc controvertides, com ara el seguiment dels treballadors a la planta de treball mentre realitzen tasques laborals. De fet, els defensors de drets han començat a discutir enfocaments de les dades del lloc de treball que impliquen un cert grau d’abolició. Els investigadors del Centre Laboral de la Universitat de Califòrnia Berkeley, per exemple, van desenvolupar un <a href="https://laborcenter.berkeley.edu/data-algorithms-at-work/" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">conjunt de recomanacions</a> sobre els drets tecnològics dels treballadors després d’una àmplia consulta amb acadèmics, sindicats i altres. El seu informe proposava la prohibició del reconeixement facial del lloc de treball i l’ús d’algoritmes per intentar discernir les emocions dels treballadors, així com restriccions a la recollida de dades dels treballadors per part dels empresaris que no són “necessàries i essencials perquè els treballadors facin la seva feina”. Aquest mateix informe proposava que els empresaris utilitzessin la vigilància electrònica només quan “estrictament necessari per habilitar les tasques principals del negoci, per protegir la seguretat dels treballadors o quan sigui necessari per complir amb les obligacions legals”.Els mandats de negociació es superposarien i complementarien els esforços d’abolició. De fet, poden ser preferibles en els casos en què les empreses afirmen que la tecnologia en qüestió pot millorar la productivitat. Exigir la negociació podria animar les empreses a dissenyar o utilitzar aquestes tecnologies de manera que no perjudiquin els treballadors. La negociació també pot millorar l’autogovern individual i col·lectiu. Les noves tecnologies de la informació avui integren les relacions de classe, sovint de maneres obscures per als treballadors de línia. Com s’ha indicat anteriorment, els treballadors del magatzem d’Amazon i els conductors d’Uber denuncien que han estat disciplinats per no complir els estàndards de rendiment que no sabien que existien o basant-se en una vigilància de la qual no eren conscients. Aleshores, exigir als empresaris que facin aquestes tecnologies transparents i negociin la seva implementació és essencial per evitar que els treballadors siguin governats de manera arbitrària i imprevisible.En el sector sindical, el Congrés podria implementar mandats de negociació especificant que tots els usos de la tecnologia del lloc de treball són un “subjecte obligatori de negociació” en el llenguatge laboral. El Congrés també podria plantejar-se donar als treballadors alguns drets col·lectius per consultar els canvis tecnològics independentment del seu estatus sindical, com els drets de què gaudeixen els treballadors alemanys a través dels comitès d’empresa. L’estratègia de negociació òptima dels treballadors quan un empresari pretén implementar una nova tecnologia variaria en funció de les circumstàncies. Els treballadors del magatzem d’Amazon podrien donar la benvinguda a la integració de nous sistemes robòtics, per exemple, i els treballadors de menjar ràpid podrien donar la benvinguda als sistemes de comandes basats en tauletes, si les empreses comparteixen guanys de productivitat mitjançant salaris més alts o un ritme de treball més raonable.<img alt="" class="alignright size-thumbnail wp-image-27404" height="200" sizes="(max-width: 300px) 100vw, 300px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat3-300x200.jpeg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat3-300x200.jpeg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat3-620x413.jpeg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat3-768x512.jpeg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/amazon_elprat3.jpeg 836w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="300" />El conjunt final de reformes donaria als treballadors i al públic un major control sobre les dades i les tecnologies relacionades: socialitzar-los en el sentit de tractar-los com un recurs públic. Per exemple, el Congrés podria exigir a les empreses que comparteixin moltes més dades que recullen sobre els treballadors i els processos de treball. Els reguladors o les organitzacions de drets dels treballadors podrien analitzar aquestes dades per detectar infraccions bàsiques de la legislació laboral, com ara l’incompliment de salaris i hores. Els reguladors també podrien utilitzar aquestes dades per mapejar el poder de les empreses sobre els treballadors i obligar-los a complir els deures corresponents. Per exemple, les proves que Uber o McDonald’s supervisaven els conductors o els treballadors dels franquiciats podrien ser una presumpta prova de la situació laboral, de manera que les empreses haurien de deure als treballadors salaris mínims, compensacions per als treballadors i altres proteccions que ara no paguen.El Congrés o l’NLRB també podrien ampliar els drets dels treballadors per accedir a les tecnologies i fonts de dades pròpies dels seus empresaris per impulsar els esforços d’organització. Els treballadors ja utilitzen les aplicacions dels empresaris per organitzar-se en alguns casos. Els treballadors de l’economia dels encàrrecs (Gig economy), per exemple, de vegades han desactivat col·lectivament les seves aplicacions per protestar contra les polítiques de les empreses. Aquestes protestes podrien ser més efectives si els treballadors i organitzadors poguessin utilitzar les mateixes aplicacions per contactar i mobilitzar els companys de feina. Molts treballadors del servei també es beneficiaran de poder comunicar-se directament amb els clients mitjançant les aplicacions o els llocs web de les seves empreses. Aquest seria un equivalent digital de la línia de piquets en persona, on en el passat els treballadors sol·licitaven el suport dels clients potencials fora d’un negoci afectat. Finalment, els estats i les ciutats podrien fer molt més per encoratjar les cooperatives de treballadors i per ajudar-les a competir amb les empreses amb ànim de lucre ajudant-les a obtenir finançament i donant-los un accés preferent als contractes governamentals.Aquestes reformes no garantirien el treball digne ni la igualtat social per si soles. Haurien d’anar combinats amb inversions massives de l’Estat en cures i reproducció social, per exemple, així com en una transició verda. Però avançarien aquests objectius fent que la tecnologia i el seu govern siguin més democràtics. Aquest projecte s’enfronta a molts reptes polítics, inclòs el sentit arrelat que la tecnologia és simplement massa complexa per ser un mitjà democràtic. De vegades, això implica una experiència d’allò sublim: innombrables trames de pel·lícules ara es desenvolupen en invents innovadors que generen grans conflictes existencials, i hi ha quelcom fascinant i terrorífic sobre els magatzems automatitzats i la nova collita de chatbots. En altres casos es tracta del més mundà. Com a treballadors ens adaptem a les relacions de classe materialitzades en les tecnologies: conduir d’una determinada manera, parlar d’una determinada manera, seguir un rellotge. Ni tampoc l’experiència —d’allò més sublim ni d’allò més corrent— implica necessàriament un sentit d’actuació individual o col·lectiva.Però això és una il·lusió. La tecnologia és un producte del nostre coneixement social i del nostre treball passat, i ofereix la promesa de seguretat material bàsica i llibertat dl treball més feixuc per a tothom. Ens molestem contra les ordres mediades tecnològicament perquè som éssers socials que necessitem respecte, comunitat i espai per a la creativitat. Aquests instints podrien ser la base d’una nova política de la tecnologia, una d’incrustada en un conjunt diferent de relacions de classe, que finalment pretén sotmetre la producció a un control democràtic real. Aleshores, les tecnologies basades en dades podrien ajudar a satisfer les necessitats socials i permetre’ns triar el nostre treball, convertint-los en una font de dignitat i autoestima. <img alt="" class="wp-image-27412 alignright" height="203" sizes="(max-width: 135px) 100vw, 135px" src="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/brishen-rogers-300x452.jpg" srcset="https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/brishen-rogers-300x452.jpg 300w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/brishen-rogers-620x934.jpg 620w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/brishen-rogers-768x1157.jpg 768w, https://laccent.cat/wp-content/uploads/2023/04/brishen-rogers-940x1416.jpg 940w" style="border: 0px; box-sizing: border-box; float: right; font-size: 0px; height: auto; margin: 15px 0px 10px 20px; max-width: 100%; vertical-align: middle;" width="135" />* Brishen Rogers és professor associat a la Beasley School of Law de la Temple University i membre del Roosevelt Institute. Abans d’estudiar dret, va treballar com a organitzador comunitari promovent polítiques de salaris dignes i habitatges assequibles, i va passar diversos anys organitzant treballadors com a part de la campanya “Justícia per als conserges” de SEIU.Aquest text, publicat a Boston Review, el 21 de març de 2023 està adaptat de Data and Democracy at Work: Advanced Information Technologies, Labour Law, and the New Working Class, que acaba de publicar el MIT Press. Traducció Martí C. (L’Accent).<h2 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 30px; font-weight: normal; line-height: 1.222em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;"></h2><h3 style="box-sizing: border-box; color: #333333; font-family: "Roboto Slab", serif; font-size: 24px; font-weight: normal; line-height: 1.333em; margin-bottom: 0.5em; margin-top: 0px;">Notes</h3><a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftnref1" name="_ftn1" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[1]</a> Compost antiinflamatori d’ibuprofè.<a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftnref2" name="_ftn2" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[2]</a> National Labor Relations Board , agència federal dels EUA que té la competència per fer complir la legislació laboral dels EUA en relació amb la negociació col·lectiva i les pràctiques laborals deslleials així com supervisar eleccions sindicals.<a href="https://laccent.cat/les-dades-del-lloc-de-treball-son-una-eina-de-guerra-de-classes/#_ftnref3" name="_ftn3" style="background: transparent; box-sizing: border-box; color: #a6241d; text-decoration-line: none; transition: all 0.2s ease 0s;">[3]</a> Les mesures aquí esmentades es refereixen als Estats Units, on funcionen lleis laborals substancialment diferents de les normes laborals vigents als Països Catalans.</div>

Els treballadors es beneficiaran de la tecnologia quan controlin com s'utilitza.

Escrit per Brishen Rogers* Publicat el 25/04/2023

Les dades del lloc de treball són una eina de guerra de classes

El setembre de 2020, un periodista de Vice va descobrir que Amazon estava buscant contractar dos “analistes d’intel·ligència” a la seva divisió d’operacions de seguretat global (GSO). Els analistes utilitzarien l’anàlisi de dades i altres eines per detectar i resistir les “amenaces d’organització laboral” i altres oposicions polítiques a l’empresa. Més tard aquell mes, un empleat d’Amazon va al·legar que GSO també havia supervisat els taulers de missatges interns de l’empresa per detectar l’organització sindical, centrant-se en els taulers desenvolupats per treballadors de color i altres grups normalment poc representats a Silicon Valley. Aquesta vigilància tan generalitzada dels treballadors va resultar contraproduent a Amazon en almenys un cas. Els empleats d’un magatzem d’Amazon a Staten Island es van sindicalitzar el 2022, en part per la frustració per la supervisió incessant de la productivitat automatitzada. La vigilància corporativa també ha contribuït a organitzar-se entre els conductors d’Uber i Lyft, els treballadors de les botigues d’Apple i els empleats del programa d’autoconducció de Tesla.

Aquests esforços tenen implicacions en els llargs debats sobre la tecnologia i el futur del treball. Durant més d’una dècada, acadèmics, periodistes i líders tecnològics s’han centrat en dues maneres en què les tecnologies basades en dades estan alterant els llocs de treball: automatitzant les tasques i, per tant, desplaçant determinats treballadors, i discriminant per raça, sexe, origen nacional, o discapacitat. Són problemes crítics, però les tecnologies de vigilància també tenen un altre efecte en el treball. Les empreses de la vasta economia de serveis actual estan utilitzant aquestes tecnologies com a eines de dominació de classe, desplegant-les per limitar el creixement salarial, evitar que els treballadors s’organitzin i millorar l’explotació laboral. Per tant, la creixent resistència dels treballadors a la vigilància és també un procés de formació de classes, i canvis que donin suport a aquesta resistència podrien fomentar una política més democràtica de la tecnologia en el lloc de treball.

Vaga dels treballadors d’Amazon a Martorelles

Sens dubte, aquests conflictes no són nous. Durant més d’un segle, les empreses han intentat generar, capturar i quantificar informació sobre treballadors i processos de treball i utilitzar-la per rebaixar els salaris. La transició a la indústria pesada va implicar treure el control de la producció als artesans i als seus sindicats, que controlaven els programes d’aprenentatge, escollien tecnologies i establien les taxes de producció i els salaris com l’anomenada “llei” per als seus oficis. Els treballadors artesans eren conscients que els enginyers industrials buscaven replicar les seves habilitats i sovint es resistien a la supervisió, o fins i tot es negaven a treballar si hi havia supervisors.

Els empresaris van guanyar aquesta batalla i des d’aleshores han desplegat la informació com a recurs de poder. Sovint això implica utilitzar la tecnologia per fer que el treball sigui més llegible per a una autoritat central i, per tant, més susceptible al control centralitzat. El telègraf, el telèfon, la màquina de fax i les modernes tecnologies de la informació permeten la integració d’empreses a grans distàncies, generant economies d’escala però també facilitant la supervisió de mà d’obra llunyana. No obstant això, les capacitats de vigilància de les empreses s’han expandit dràsticament en les últimes dècades amb la maduració de les intranets corporatives, la informàtica mòbil, el seguiment d’ubicacions, el reconeixement d’imatges i llenguatge natural i altres formes d’anàlisi avançada de dades. Avui les empreses sovint aspiren a una vigilància constant que arribi a tots els aspectes del treball i la producció. La vigilància avui també és asimètrica: les empreses poden controlar els treballadors sense que ells ho sàpiguen i alhora impedeixen que els treballadors supervisin la gestió. En aquest sentit, les tecnologies de vigilància materialitzen la política de classes actual als llocs de treball.

Els magatzems d’Amazon exemplifican aquest nou règim, com es desprèn dels documents que es van donar a conèixer en el marc d’un conflicte laboral entre l’empresa i un treballador que va al·legar que havia estat acomiadat com a represàlia per l’organització sindical. Van afirmar que “Amazon. . . fa un seguiment de les taxes de productivitat de cada associat individual” i que l’empresa “genera automàticament qualsevol advertència o terminació sobre la qualitat o la productivitat sense cap entrada d’informació de supervisors“. Uns 300 treballadors d’aquest magatzem, més del 10 per cent de la plantilla, van ser acomiadats mitjançant aquest procés en un període de 12 mesos.

Els canvis econòmics i legals de les últimes dècades han portat les empreses a utilitzar noves tecnologies d’aquesta manera. A la dècada de 1970, els xocs del petroli, la competència en la fabricació global, l’estancament i els costos de manteniment d’un exèrcit imperial van generar una crisi de rendibilitat. Les nostres respostes polítiques van encoratjar primer la desindustrialització, que va eviscerar la mà d’obra organitzada, i després van encoratjar el creixement de l’economia de serveis actual, on els nostres ocupadors més grans es troben en el comerç al detall, el servei d’alimentació, la logística, l’hostaleria i la sanitat. Moltes d’aquestes empreses donen feina a un gran nombre de treballadors, però pateixen un baix creixement de la productivitat perquè el seu producte requereix mà d’obra humana o una atenció que és difícil d’augmentar mitjançant la tecnologia. Com a resultat, tenen incentius especialment forts per suprimir el creixement salarial. Molts adopten un model de negoci amb alts nivells d’ocupació però baixes competències i alta rotació, i utilitzen les noves tecnologies per evitar que els treballadors construeixin poder col·lectiu.

Els canvis legals han estat més subtils però no menys transcendentals. En la majoria dels casos, els empresaris gaudeixen del dret de controlar el rendiment del treball. Però després de la crisi dels anys 70, els empresaris, alhora sota la pressió del capital financer, van impulsar una major llibertat per contractar i acomiadar treballadors a voluntat, per evitar la sindicalització, per comprar mà d’obra mentre neguen als treballadors les proteccions bàsiques de l’ocupació i per tractar l’empresa com si fos la seva propietat sobirana. Això va fer que els treballadors fossin menys capaços de resistir una vigilància cada cop més gran. De fet, els treballadors també són vulnerables a la vigilància fora del lloc de treball en molts estats, amb els empresaris comprovant les seves publicacions a les xarxes socials i supervisant les seves activitats polítiques sense conseqüències legals.

Per descomptat, les empreses de serveis també utilitzen noves tecnologies per millorar la productivitat sempre que sigui possible. Walmart va establir el model aquí als anys 80 i 90.⁠ La companyia va utilitzar dades sobre l’inventari a nivell de botiga i el moviment de mercaderies arreu del món per optimitzar els seus sistemes d’aprovisionament i distribució des de la seva seu a Bentonville, convertint-se en un gegant de la venda al detall en el procés. Però Walmart també va pressionar els proveïdors perquè costos cada cop més baixos, fins i tot reduint els salaris als treballadors d’aquests proveïdors. De manera similar, FedEx es va convertir en un gegant de lliurament desenvolupant sistemes logístics sofisticats i tractant els conductors com a contractistes independents, negant-los així les proteccions bàsiques de la legislació laboral. Amazon es basa en el model de Walmart, combinant l’abastament global amb una plataforma de vendes en línia. Uber i altres companyies d’economia d’encàrrecs es van basar en el model de FedEx, desenvolupant algorismes de concordança per a tasques logístiques a curt termini que han de realitzar els conductors sense protecció laboral. En ambdós casos s’utilitzen tecnologies basades en dades per fer els processos empresarials més eficients i per garantir la disciplina laboral.

Les empreses utilitzen les dades per disciplinar el treball de tres maneres diferents. Jo anomeno el primer “taylorisme digital”, fent referència al taylorisme de principis del segle XX, el sistema de gestió científica que va establir el control directiu sobre el procés laboral. Com el seu avantpassat, el taylorisme digital implica formes entrellaçades d’automatització i vigilància intensificada. Quan és possible, les empreses utilitzen algorismes i robots per dur a terme tasques un cop realitzades pels treballadors a nivell de línia, encara que no de la manera antropomòrfica imaginada pels escriptors de Hollywood. Més aviat, divideixen les feines en tasques més senzilles, algunes de les quals estan automatitzades, mentre que altres són realitzades per treballadors amb poca formació especialitzada. Aleshores, independentment de les tasques que realitzen els treballadors, les empreses utilitzen nous mitjans algorísmics per assignar tasques i per programar i supervisar els treballadors.

Penseu en un “recollidor”(picker) en un dels magatzems semi-automatitzats d’Amazon, la feina del qual consisteix a agafar articles dels prestatges que els porten robots. Els robots i els prestatges estan separats físicament dels treballadors per una tanca reforçada, que és necessària per minimitzar el perill, ja que els robots tenen capacitats limitades per detectar el seu entorn. Els robots es mouen ràpidament i constantment, guiats per codis de barres a terra, sovint conduint-se els uns cap als altres i després pivotant a l’últim moment i movent-se noranta graus en una altra direcció. Els seus moviments estan dirigits i optimitzats per suites d’algorismes, amb l’objectiu general de minimitzar el temps per complir les comandes i reflectir una mena d’intel·ligència alienígena.

Treballadora d’Amazon al magatzem d’El Prat de Llobregat

Els treballadors humans, però, són poc més que inputs de producció. Cada “recollidor” treballa en una àrea de la mida d’una cabina telefònica, on sovint no poden fer contacte visual amb els altres i on són supervisats constantment per càmeres de vídeo i algorismes de reconeixement d’imatges. Un gran cronòmetre digital mostra el temps que triguen a realitzar cada tasca, fins al segon. Una vegada que un “recollidor” ha omplert un contenidor amb mercaderies, una xarxa de cintes transportadores automatitzades l’envia a ser embalat i enviat per treballadors que estan vigilats de la mateixa manera. Les màquines expenedores just al costat de la planta de treball proporcionen protecció auditiva, guants i l’Advil[1] que molts treballadors prenen regularment per alleujar el dolor i la inflamació de l’estrès repetitiu. Els sistemes de control algorítmic poden informar de treballadors que no funcionen amb prou rapidesa o que facin una pausa per anar al bany sense l’autorització d’un gerent, de vegades fins i tot recomanant l’acomiadament. Donada la senzillesa d’aquestes feines, Amazon pot connectar-hi i desconnectar els treballadors fàcilment i s’arrisca poc si acomiadada els que protesten.

Les empreses també poden utilitzar les dades recopilades dels treballadors per replicar i després alienar les seves habilitats. Per exemple, Uber ha integrat la navegació amb GPS al costat del conductor de la seva aplicació i té com a objectiu millorar-la contínuament utilitzant dades de viatges anteriors. Però el coneixement especialitzat dels taxistes sobre com navegar per una ciutat concorreguda els ha donat històricament una mica de poder al mercat laboral. A ciutats com Londres (o Barcelona), els taxistes fins i tot han de superar una prova que demostri el coneixement dels noms i ubicacions de tots els carrers de la zona per poder arribar a qualsevol lloc sense un mapa. Per tant, Uber ha capturat part del coneixement tàcit dels taxistes, ha reclamat els drets legals de propietat i ha llogat aquesta propietat als conductors.

A més del taylorisme digital, les empreses utilitzen tècniques de vigilància i agregació de dades per evitar la sindicalització i altres formes d’acció col·lectiva. Per exemple, les empreses poden utilitzar nous algorismes de contractació per agregar dades sobre l’historial laboral dels sol·licitants amb dades sobre les seves publicacions a les xarxes socials o el seu comportament polític i, a continuació, eliminar els treballadors que puguin desafiar l’autoritat de la direcció. També poden dissuadir l’organització simplement mitjançant una vigilància generalitzada. L’organització dels treballadors és sovint un procés de creació de confiança i solidaritat. Quan els treballadors estan inserits en una identitat compartida, poden prendre mesures col·lectives per protegir-se els uns als altres, i poden guanyar malgrat la gairebé certa oposició de la direcció. Però la vigilància moderna pot evitar aquesta mobilització. D’una banda, els treballadors que estan constantment supervisats i separats físicament els uns dels altres tenen poques oportunitats de fer una causa comuna. A més, el creixement del programari de processament de la parla i del llenguatge natural podria fer possible que les empreses “escoltessin” gairebé tot el que es diu en un lloc de treball i vegin quan els treballadors parlen entre ells, cosa que podria facilitar la repressió de la conversa sindical, o de fet, qualsevol mena de conversa.

Mobilització a favor de la sindicació dels treballadors d’Amazon a Alabama , EUA, 2021

Les empreses també poden utilitzar nous dispositius de vigilància —i els seus propis drets legals per controlar el lloc de treball— per atacar la sindicació més directament. Alguns gegants tecnològics han estat desenvolupant eines antisindicats tècnicament sofisticades però políticament crues. En una presentació interna del juny de 2020 sobre “Facebook Workplace“, una plataforma de xat i col·laboració destinada a competir amb Slack, els executius de Facebook van assenyalar que els administradors podrien eliminar publicacions sobre determinats temes i evitar que tinguessin tendència. Entre els termes que els moderadors van suggerir que les empreses podrien voler bloquejar era “sindicar-se”. Aquest tipus d’esforç i els esforços paral·lels d’Amazon per detectar “amenaces d’organització laboral” probablement infringeixen la llei, i el conseller general de la NLRB[2] ha manifestat el desig de reprimir aquestes pràctiques. Però tenint en compte la dificultat de detectar aquests esforços en primer lloc, i els recursos limitats de la NLRB, fins i tot una clara cacera de sindicats no es pot evitar en molts casos.

Finalment, les companyies estan utilitzant les noves tecnologies per modificar l’abast de les seves empreses. Compren mà d’obra sense contractar treballadors com a empleats legals, tractant-los com a contractistes independents, per exemple, o fent servir acords de franquícia. Aquestes estratègies no són noves, però avui en dia moltes empreses les utilitzen encara que vigilin i gestionin aquests treballadors tan de prop com ho farien amb els empleats tradicionals. Les empreses també estan explotant les tecnologies de la informació avançades per construir un poder de mercat substancial. Avui això sovint implica una nova forma de negoci, la plataforma mediada per Internet. Uber i Amazon, per exemple, connecten parts externes per intercanviar béns i serveis. Tal com han argumentat els estudiosos de la tecnologia, les plataformes d’èxit sovint creixen ràpidament i arriben a dominar els seus sectors a causa dels efectes de xarxa i de les economies d’escala. Com a resultat, el poder en molts sectors de baixos salaris avui està molt concentrat en unes poques seus corporatives, però la responsabilitat legal de les condicions de treball és difusa.

McDonald’s, per exemple, no és una única empresa legal, sinó una fusió de desenes de milers d’entitats formalment diferents amb McDonald’s corporativa al centre. L’empresa gestiona algunes ubicacions ella mateixa; altres són franquícies de McDonald’s, de propietat independent i operades com a empreses separades. Però els treballadors i l’NLRB han al·legat que McDonald’s utilitza dispositius de punt de venda i altres tecnologies del lloc de treball per fer un seguiment dels costos laborals i de vendes, per establir horaris i fins i tot per fer un seguiment del temps que triguen els treballadors a completar les comandes. Amazon, de la mateixa manera, ha subcontractat el lliurament a diverses empreses externes que anomena “Socis de servei de lliurament” (DSP). Tal com va trobar un periodista, els contractes d’Amazon requereixen que els DSP “proporcionin a Amazon accés físic a les seves instal·lacions i tot tipus de dades que el minorista vulgui, com ara ubicacions geogràfiques, velocitat i moviment dels conductors, informació que la companyia diu que té el poder d’utilitzar com vulgui.” Aquests esforços de control poden donar a Amazon els poders tradicionalment associats a l’empresa sense els deures i els costos.

Totes aquestes tendències culminen en la política laboral actual, on el coneixement i el control estan centralitzats, i els treballadors de línia tenen poca autonomia i no tenen veu. Fins i tot quan treballen costat per costat, els treballadors es troben al final dels radis de vigilància que s’estenen des d’un centre neuràlgic corporatiu. Aleshores, han de competir entre ells per obtenir llocs de treball i els torns desitjats i, per tant, s’enfronten a una disciplina de mercat substancial. Com a resultat, els treballadors de serveis són cada cop més una classe en un sentit estructural, encara que no sempre prenguin accions basades en la classe.

Què significaria democratitzar la governança de les dades i la tecnologia del lloc de treball? Un primer pas seria facilitar als treballadors la construcció del poder col·lectiu. L’actual proposta legislativa del treball, la Llei de protecció del dret d’organització (PRO Act) als EUA, ajudaria l’NLRB a dissuadir i corregir les pràctiques laborals injustes, agilitzar el procés de certificació sindical i ampliar el dret de vaga dels treballadors. En els darrers anys, estudiosos i alguns sindicats també han suggerit reformes més ambicioses a la nostra llei laboral: concedir drets de negociació col·lectiva als sindicats que tenen un suport substancial però no majoritari en un lloc de treball; facilitar la negociació alhora amb tots els empresaris d’un sector determinat; o fins i tot establir formes de representació col·lectiva del lloc de treball per dret, perquè els treballadors no hagin de lluitar per això[3].

Però fins i tot aquests esforços no abordarien completament la capacitat dels empresaris d’utilitzar les dades per desmobilitzar els treballadors. Això pot requerir un canvi més fonamental en la nostra legislació laboral: erosionar la veterana i duradora autoritat dels empresaris per triar tecnologies en el lloc de treball i donar als treballadors una veu real en la planificació i execució de la producció. Tres categories de reformes a les pràctiques de dades poden avançar en aquests objectius: prohibir la recollida i l’ús de dades en diversos casos, sotmetre les pràctiques de dades a negociació en altres casos i posar altres fonts de dades o tecnologies sota control públic o social. En altres paraules, abolir, negociar, i socialitzar les dades.

L’abolició de les dades del lloc de treball es basa en les demandes dels moviments socials de desdigitalitzar diverses esferes de la vida social. Com argumenta Ben Tarnoff, algunes tecnologies, com ara la policia predictiva i el reconeixement facial controlat per la policia, existeixen principalment per crear “relacions de dominació”. Per tant, el desmantellament d’aquestes tecnologies pot crear espai per desenvolupar relacions socials noves i més democràtiques. La noció que certes tecnologies s’han d’abolir simplement desafia moltes polítiques i ideologies tecnològiques als Estats Units. A diferència del cas de la regulació de drogues, per exemple, les empreses no s’enfronten a requisits per netejar noves tecnologies de la informació abans de desplegar-les als mercats de consum o als llocs de treball. No obstant això, els legisladors sovint han prohibit certes formes d’informació i recopilació de dades al lloc de treball: els estats han regulat durant molt de temps les proves de drogues, per exemple, i molts estats també han prohibit als empresaris exigir als empleats i sol·licitants que proporcionin les seves contrasenyes de xarxes socials.

Tenint en compte les extraordinàries capacitats tecnològiques dels empresaris actuals, els responsables polítics poden haver de considerar prohibicions de formes de vigilància del lloc de treball que estan establertes des de fa temps i semblen poc controvertides, com ara el seguiment dels treballadors a la planta de treball mentre realitzen tasques laborals. De fet, els defensors de drets han començat a discutir enfocaments de les dades del lloc de treball que impliquen un cert grau d’abolició. Els investigadors del Centre Laboral de la Universitat de Califòrnia Berkeley, per exemple, van desenvolupar un conjunt de recomanacions sobre els drets tecnològics dels treballadors després d’una àmplia consulta amb acadèmics, sindicats i altres. El seu informe proposava la prohibició del reconeixement facial del lloc de treball i l’ús d’algoritmes per intentar discernir les emocions dels treballadors, així com restriccions a la recollida de dades dels treballadors per part dels empresaris que no són “necessàries i essencials perquè els treballadors facin la seva feina”. Aquest mateix informe proposava que els empresaris utilitzessin la vigilància electrònica només quan “estrictament necessari per habilitar les tasques principals del negoci, per protegir la seguretat dels treballadors o quan sigui necessari per complir amb les obligacions legals”.

Els mandats de negociació es superposarien i complementarien els esforços d’abolició. De fet, poden ser preferibles en els casos en què les empreses afirmen que la tecnologia en qüestió pot millorar la productivitat. Exigir la negociació podria animar les empreses a dissenyar o utilitzar aquestes tecnologies de manera que no perjudiquin els treballadors. La negociació també pot millorar l’autogovern individual i col·lectiu. Les noves tecnologies de la informació avui integren les relacions de classe, sovint de maneres obscures per als treballadors de línia. Com s’ha indicat anteriorment, els treballadors del magatzem d’Amazon i els conductors d’Uber denuncien que han estat disciplinats per no complir els estàndards de rendiment que no sabien que existien o basant-se en una vigilància de la qual no eren conscients. Aleshores, exigir als empresaris que facin aquestes tecnologies transparents i negociin la seva implementació és essencial per evitar que els treballadors siguin governats de manera arbitrària i imprevisible.

En el sector sindical, el Congrés podria implementar mandats de negociació especificant que tots els usos de la tecnologia del lloc de treball són un “subjecte obligatori de negociació” en el llenguatge laboral. El Congrés també podria plantejar-se donar als treballadors alguns drets col·lectius per consultar els canvis tecnològics independentment del seu estatus sindical, com els drets de què gaudeixen els treballadors alemanys a través dels comitès d’empresa. L’estratègia de negociació òptima dels treballadors quan un empresari pretén implementar una nova tecnologia variaria en funció de les circumstàncies. Els treballadors del magatzem d’Amazon podrien donar la benvinguda a la integració de nous sistemes robòtics, per exemple, i els treballadors de menjar ràpid podrien donar la benvinguda als sistemes de comandes basats en tauletes, si les empreses comparteixen guanys de productivitat mitjançant salaris més alts o un ritme de treball més raonable.

El conjunt final de reformes donaria als treballadors i al públic un major control sobre les dades i les tecnologies relacionades: socialitzar-los en el sentit de tractar-los com un recurs públic. Per exemple, el Congrés podria exigir a les empreses que comparteixin moltes més dades que recullen sobre els treballadors i els processos de treball. Els reguladors o les organitzacions de drets dels treballadors podrien analitzar aquestes dades per detectar infraccions bàsiques de la legislació laboral, com ara l’incompliment de salaris i hores. Els reguladors també podrien utilitzar aquestes dades per mapejar el poder de les empreses sobre els treballadors i obligar-los a complir els deures corresponents. Per exemple, les proves que Uber o McDonald’s supervisaven els conductors o els treballadors dels franquiciats podrien ser una presumpta prova de la situació laboral, de manera que les empreses haurien de deure als treballadors salaris mínims, compensacions per als treballadors i altres proteccions que ara no paguen.

El Congrés o l’NLRB també podrien ampliar els drets dels treballadors per accedir a les tecnologies i fonts de dades pròpies dels seus empresaris per impulsar els esforços d’organització. Els treballadors ja utilitzen les aplicacions dels empresaris per organitzar-se en alguns casos. Els treballadors de l’economia dels encàrrecs (Gig economy), per exemple, de vegades han desactivat col·lectivament les seves aplicacions per protestar contra les polítiques de les empreses. Aquestes protestes podrien ser més efectives si els treballadors i organitzadors poguessin utilitzar les mateixes aplicacions per contactar i mobilitzar els companys de feina. Molts treballadors del servei també es beneficiaran de poder comunicar-se directament amb els clients mitjançant les aplicacions o els llocs web de les seves empreses. Aquest seria un equivalent digital de la línia de piquets en persona, on en el passat els treballadors sol·licitaven el suport dels clients potencials fora d’un negoci afectat. Finalment, els estats i les ciutats podrien fer molt més per encoratjar les cooperatives de treballadors i per ajudar-les a competir amb les empreses amb ànim de lucre ajudant-les a obtenir finançament i donant-los un accés preferent als contractes governamentals.

Aquestes reformes no garantirien el treball digne ni la igualtat social per si soles. Haurien d’anar combinats amb inversions massives de l’Estat en cures i reproducció social, per exemple, així com en una transició verda. Però avançarien aquests objectius fent que la tecnologia i el seu govern siguin més democràtics. Aquest projecte s’enfronta a molts reptes polítics, inclòs el sentit arrelat que la tecnologia és simplement massa complexa per ser un mitjà democràtic. De vegades, això implica una experiència d’allò sublim: innombrables trames de pel·lícules ara es desenvolupen en invents innovadors que generen grans conflictes existencials, i hi ha quelcom fascinant i terrorífic sobre els magatzems automatitzats i la nova collita de chatbots. En altres casos es tracta del més mundà. Com a treballadors ens adaptem a les relacions de classe materialitzades en les tecnologies: conduir d’una determinada manera, parlar d’una determinada manera, seguir un rellotge. Ni tampoc l’experiència —d’allò més sublim ni d’allò més corrent— implica necessàriament un sentit d’actuació individual o col·lectiva.

Però això és una il·lusió. La tecnologia és un producte del nostre coneixement social i del nostre treball passat, i ofereix la promesa de seguretat material bàsica i llibertat dl treball més feixuc per a tothom. Ens molestem contra les ordres mediades tecnològicament perquè som éssers socials que necessitem respecte, comunitat i espai per a la creativitat. Aquests instints podrien ser la base d’una nova política de la tecnologia, una d’incrustada en un conjunt diferent de relacions de classe, que finalment pretén sotmetre la producció a un control democràtic real. Aleshores, les tecnologies basades en dades podrien ajudar a satisfer les necessitats socials i permetre’ns triar el nostre treball, convertint-los en una font de dignitat i autoestima.

* Brishen Rogers és professor associat a la Beasley School of Law de la Temple University i membre del Roosevelt Institute. Abans d’estudiar dret, va treballar com a organitzador comunitari promovent polítiques de salaris dignes i habitatges assequibles, i va passar diversos anys organitzant treballadors com a part de la campanya “Justícia per als conserges” de SEIU.

Aquest text, publicat a Boston Review, el 21 de març de 2023 està adaptat de Data and Democracy at Work: Advanced Information Technologies, Labour Law, and the New Working Class, que acaba de publicar el MIT Press. Traducció Martí C. (L’Accent).

Notes

[1] Compost antiinflamatori d’ibuprofè.

[2] National Labor Relations Board , agència federal dels EUA que té la competència per fer complir la legislació laboral dels EUA en relació amb la negociació col·lectiva i les pràctiques laborals deslleials així com supervisar eleccions sindicals.

[3] Les mesures aquí esmentades es refereixen als Estats Units, on funcionen lleis laborals substancialment diferents de les normes laborals vigents als Països Catalans.