Si pensem en la imatge d’un pagès, segur que ens ve al cap en Pep Riera (Mataró, 1941): clenxa a un costat, camisa de quadres mig desbotonada, pujat en un tractor, encapçalant alguna tractorada de la Unió de Pagesos. L’exdirigent històric del principal sindicat pagès de Catalunya recorda amb orgull les lluites del passat. Però, quan apunta al futur, el somriure se li estronca: “Ho veig malament com mai, i és un problema de país, no només de la pagesia!”.
Pep Riera viu a l’horta de Mataró. Arribar a casa seva no és fàcil per a algú de fora, així que ens proposa trobar-nos a Mataró Park. Quan hi som davant, veig el cartell enorme d’un gran supermercat. “Quina paradoxa que un pagès petit ens citi davant d’un gran distribuïdor”, li dic. Ell somriu i recorda que, el dia de la inauguració del centre comercial, van muntar una tractorada davant perquè aquelles terres eren d’un pagès a qui encara no havien pagat per quedar-se-les. “Quan ens van veure, va venir el gerent amb un xec perquè marxéssim de pressa!”, diu.
Riera té 80 anys, un cos atrotinat per anys d’ofici sota el sol, però un cervell privilegiat ple de dades i d’anècdotes. Ens ve a buscar amb el seu cotxe, un model antic ple de terra i de pols, que fa servir per treballar. Ens porta a la petita casa que té enmig dels camps on cultiva bledes i raves. Està preocupat per la sequera i creu que aquest any colliran molt poc. De fet, els experts preveuen que el camp català tindrà les aportacions d’aigua més baixes dels darrers 70 anys. Les hortalisses que té davant de casa corroboren la falta de reg.
“La Unió de Pagesos va recuperar l’orgull de ser pagès, com ho va fer la Unió de Rabassaires”
El llegat d’esquerres
Riera porta l’ofici de pagès a l’ADN. El seu pare i el seu avi ja ho eren. “L’avi va baixar del Cadí i va descobrir el Maresme practicant la transhumància amb les ovelles. El meu pare, que era de Vallgorguina, també va heretar l’ofici. Jo treballava les terres amb ell i parlàvem molt”, recorda. “De política, també?”, li pregunto. “De petit, no; d’adolescent, sí. El pare era un derrotat com tants de la Guerra Civil i tenia les idees molt clares sobre la dictadura. Aquelles converses em van marcar molt, junt amb les lectures que he anat fent posteriorment”, diu mentre m’assenyala la seva biblioteca particular, plena de llibres pertot arreu. La política i la lluita sindical han estat dues constants en la vida de Riera. Reunions clandestines, fulls volants i afiliació a l’Assemblea de Catalunya.
La lluita antifranquista i la pagesa també anaven molt lligades. “Un diumenge de 1974 estàvem reunits 200 persones en una ermita, prop de Mataró, i va venir un company i em va dir que, a la Catalunya Nova, s’havia fundat la Unió de Pagesos. A la mateixa acta fundacional, ja es va acordar integrar-se a l’Assemblea de Catalunya. La setmana següent, ja havíem fundat la Unió al Maresme!”. Entre els fundadors del nou sindicat, hi havia un col·lectiu que havia viscut la República, la guerra i la clandestinitat. Era gent com Ramon Mas Colomer, membre de la Unió de Rabassaires, o com Pep Jai, vinculat al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), o com els pagesos de Lleida que participaven en les Comissions Camperoles del PSUC. Riera se sent especialment hereu de la Unió de Rabassaires i m’explica que aquell llegat “d’esquerres, progressista i en molts aspectes revolucionari” va fer que la Unió de Pagesos es construís amb un “model unitari i independent respecte als poders econòmics i als partits polítics”.
“S’hauria de legislar com a França perquè no es pugui especular amb la terra agrícola”
Asseguts al sofà del seu menjador, a Riera li brillen els ulls quan m’explica anècdotes de la Unió, un sindicat que va aconseguir tenir 10.000 afiliats i que, avui en dia, continua sent el majoritari del sector. Durant els 24 anys (1976-2000) que Pep Riera en va ser el coordinador nacional, va recórrer el país de dalt a baix. Reunions, negociacions, manifestacions. Les protestes de la Unió, que col·lapsaven ciutats amb els seus tractors, eren mítiques: pel desmantellament de les cambres agràries, el sindicat vertical de la pagesia durant el franquisme i postfranquisme; contra l’eliminació dels aranzels per l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (CEE); per exigir preus justos, o per demanar accions per combatre virus com la pesta porcina. “La Unió de Pagesos va recuperar l’orgull de ser pagès, com ho va fer, en el seu moment, la Unió de Rabassaires. Que se’ns fes cas mediàticament va ajudar que la gent de ciutat ens tingués com a referència i a nosaltres ens va permetre fer pedagogia de la nostra feina”, diu amb orgull.
La balança desequilibrada entre l’ofici i el mercat
L’any 1977, la Unió va organitzar una tractorada amb més de 18.000 persones amb el lema “Volem viure de la terra” i tres reivindicacions: preus justos per al pagès, seguretat agrària adequada i legalització dels sindicats lliures i independents. “Com és que no s’han aconseguit mai els preus justos per als pagesos?”, li pregunto mentre ens porta a un dels seus camps perquè l’Ivan, el fotògraf de CRÍTIC, pugui fer-li les fotos d’aquesta conversa. “Mira, l’any 1986, després de l’Acord general sobre aranzels duaners i comerç (GATT) a la Ronda de l’Uruguai, hi va haver un torcebraç dels països exportadors com els Estats Units per demanar que la Unió Europea tragués els aranzels dels seus països. Ho van aconseguir i aquí som: a Mercabarna hi ha tomàquets del Marroc, taronges de Sud-àfrica o roses de Colòmbia i són més barates que les que es puguin fer a Catalunya. No podem competir perquè no controlem ni els preus ni el mercat”, es lamenta.
“A Mercabarna hi ha taronges de Sud-àfrica: no hi podem competir perquè no controlem ni els preus ni el mercat”
Les ajudes de la política agrària comuna (PAC) que suposadament havien de contribuir a donar suport al sector agrícola, a Catalunya, van a parar a grups com Codorniu, Actel, Freixenet o Lidl. De fet, el 19% dels perceptors reben gairebé el 80% dels ajuts públics. Amb la PAC, m’explica Riera, “els conreus mecanitzats van fent. Però els que exigeixen molta mà d’obra s’han deslocalitzat al Marroc, a Egipte… El transport fins aquí no els ha costat tants diners i han fet grans beneficis”. Mentrestant, a la petita pagesia catalana no li han sortit els números i, els últims 20 anys, el 50% de les explotacions agràries familiars han hagut de tancar. “Les grans empreses d’aquí de tota la vida van a aquests països, compren el producte, hi posen la marca i, quan la gent va al supermercat, només veu el logotip i no que la producció no l’ha fet cap agricultor d’aquí. Això a França o a Itàlia no passa”, es queixa.
“Quan es va signar el Tractat de Roma l’any 1957 per crear la CEE, els sis països membres sortien de la postguerra. Un dels objectius d’aquella primera PAC era augmentar la productivitat i fer-ho amb la mercantilització, amb noves tecnologies i amb pesticides que llavors acabaven de desembarcar a Europa. En aquell moment, tenia sentit perquè la gent recordava haver passat gana”, reflexiona Riera. “I ara, en continua tenint?”, li pregunto mentre obre la porta de la tanca que clou un petit camp de raves. “Ara hi ha grans corporacions que cada cop tenen més poder econòmic per portar els productes d’on vulguin, i tots els sectors estan fotuts”. Li demano exemples: “En el sector del vi, la major part del raïm s’ha de vendre a les grans empreses a preus de ferralla. Això ho va començar Freixenet fa molts anys perquè volien rebentar preus al mercat americà i ho podien fer perquè pagaven el raïm a preus de misèria. No els va sortir bé, i Freixenet ja s’ha venut a una multinacional”. I un altre: “En el sector de la llet, es van posar d’acord les cinc o sis grans centrals espanyoles i en van fixar el preu. Això era il·legal! Però ningú els va dir res. Els ramaders van anar plegant. En podria posar molts exemples, però és clar que cal un canvi o no hi haurà futur”, diu Riera mentre camina i es mira els raves petits que s’han quedat sense collir.
Un futur (gairebé) negre
L’Ivan el fa seure damunt uns calaixons per fer-li més fotos. Mirem al cel: a l’esquerra, un sol espaterrant; a la dreta, núvols blau fosc gairebé negres. “Plourà?”, li dic. “No ho crec pas. En una altra època, t’hauria dit que sí, però ara ho dubto”. Li pregunto si el futur de la pagesia és negre com aquest cel. “El moment és delicat, i som massa pocs i massa grans. Si mires les fotografies de les mobilitzacions d’aleshores, eren plenes de gent jove. Ara, en qualsevol acte de protesta, només hi ha vells… i algun jove de 50 anys!”. Quan en Pep Riera va assumir el càrrec de coordinador nacional de la Unió, l’any 1976, la pagesia representava un 8% de la població activa a Catalunya. Quan va deixar-lo, a l’inici dels 2000, la xifra havia davallat fins al 3%. “Ara no arribem a l’1%”, diu. El temps fa la resta de la feina: al 70% dels pagesos els tocaria jubilar-se d’aquí a 10 anys.
“No hem de parlar més de política agrària, sinó de política alimentària, perquè l’alimentació és cosa de tots”
“Fan falta joves, i no crec que surtin del sector agrari perquè gairebé no n’hi ha. I no és un problema del sector primari, sinó de país. No podem quedar-nos amb els braços plegats mentre es perden oficis. Si la figura dels hereus que es quedaven a les terres de la família ja ha desaparegut, podríem buscar altres hereus, fins i tot de ciutat”, proposa. Les dades confirmen que l’any 1962 hi havia 200.000 explotacions agrícoles a Catalunya i que, 60 anys després, n’hi ha poc més de 53.000. “És que ara la terra és per especular, no és per treballar-la”, es queixa Riera, que precisament subratlla l’accés als camps com un dels problemes principals de la nova pagesia. “Aquí s’hauria de fer com va fer França als anys seixanta, quan el seu ministre d’Agricultura, Edgard Pisani, va legislar perquè amb la terra agrícola no es pogués especular i va crear la SAFER, un banc de terres públic”, assegura.
Hi ha un rumor que diu que Pasqual Maragall li va oferir ser conseller d’Agricultura en el primer tripartit. Quan li ho pregunto, només somriu i no sembla disposat a confirmar-ho. “Si fossis conseller ara, quines mesures prioritzaries per tornar a omplir els camps?”, li demano. “Cal contundència en molts àmbits. Tornar a omplir els pobles, lluitar perquè no s’especuli amb l’alimentació, intentar que sigui un bé públic com ho són l’educació i la sanitat, apostar per l’agricultura i la ramaderia ecològiques. És possible fer-ho? De fàcil, no ho és, però s’ha d’intentar”, respon. Certament, si el canvi no ve per l’impuls polític, haurà de venir per la crisi ecològica que ens assota. Es calcula que aproximadament un 30% dels gasos amb efecte d’hivernacle són produïts per activitats agrícoles i ramaderes. “És evident que l’agricultura ha contribuït al canvi climàtic. Ho hem de fer revertir, i crec que la producció ecològica és una bona alternativa. Ara bé, amb preus baixos, no és possible perquè, entre altres coses, l’agricultura ecològica necessita aportació de mà d’obra, més temps i menys ús de pesticides i d’herbicides. També cal replantejar-se l’engreix industrial i el debat de fons sobre si cal menjar tanta carn. Jo penso que no cal menjar-ne tanta”, diu.
El camí del canvi per a la pagesia serà llarg, però a nosaltres el dia se’ns fa curt i el sol ja s’ha colat per darrere d’un turó. Riera passa la tanca del camp, puja al cotxe i ens retorna a Mataró Park. Li pregunto si, malgrat tot, té esperança. “El país necessita un sector agrari viu, actiu, productiu. Al capdavall, al darrere hi ha l’alimentació. No hem de parlar més de política agrària; hem de parlar de política alimentària, perquè l’alimentació és cosa de tots. Ja no té sentit negociar només amb la pagesia, que som menys de l’1%; s’hi hauria d’incloure tota la gent que consumeix els nostres productes”. Abans d’acomiadar-nos, li miro les mans: grosses, clivellades, brutes del camp. Potser sí que, com a consumidors, també ens hauríem d’embrutar les mans.
* Aquest article apareix publicat originàriament a la revista ‘Aliment’, editada per CRÍTIC i Pol·len Edicions i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.
La commemoració del cop d’estat aixeca la catifa de la repressió, l'assassinat i la desaparició de les persones que van patir la dictadura d'Augusto Pinochet. La imposició del projecte neoliberal en dictadura també va marcar el caràcter polític i econòmic del país fins al dia d’avui
L'exterior del Palau de La Moneda, la seu del president de la República de Xile, durant el cop d'estat | ARXIU
Xile, cinquanta anys més tard, encara suporta les conseqüències del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Segons les dades del Ministeri de Justícia, més de 40.000 persones van ser torturades, detingudes, desaparegudes o executades; de les quals més de 1.500 van ser forçades a la desaparició i execució sense que els familiars recuperessin els cossos dels éssers estimats.
Augusto Pinochet va romandre en el poder fins al 1990 i, per tant, va protagonitzar disset anys d’autoritarisme. Més enllà de la repressió, el període de dictadura també va marcar el caràcter polític i econòmic del país fins al dia d’avui.
Del comunisme democràtic al cop d’estat
Salvador Allende va ser el primer president comunista arreu del món escollit democràticament, parlant en termes representatius. Aquest fet inèdit va suposar un abans i un després a la història de Xile; en un context global polaritzat, el govern va mantenir bones relacions amb el bloc soviètic. Per això i davant la possibilitat d’èxits socialistes arreu de l’Amèrica Llatina, els Estats Units d’Amèrica van posar el focus d’atenció sobre el país andí.
El 15 de setembre de 1970, Richard Nixon va ordenar a la CIA fomentar un cop d’estat, una informació publicada el 2020 per l’Arxiu de Seguretat Nacional dels EUA. També han transcendit les operacions prèvies per evitar l’èxit d’Allende i després, per desestabilitzar el seu govern, fins a l’extrem de subornar militars per assassinar, l’octubre de 1970, el general René Schneider, lleial a Allende.
El 15 de setembre de 1970, Richard Nixon va ordenar a la CIA fomentar un cop d’estat, una informació publicada el 2020 per l’Arxiu de Seguretat Nacional dels EUA
L’alineació d’aquests actors i la predominança del bloc anticomunista al voltant de Xile comportà un boicot internacional, com a conseqüència directa de la política de nacionalitzacions que va dur a terme el govern socialista. L’expropiació de mines de coure i camps de conreu, així com l’augment del control estatal d’empreses i bancs, i la nacionalització de companyies estrangeres marcaren la política econòmica del país. La creixent inflació i, per molts, la mala gestió del govern d’Allende, comportà vagues, destacant les de camioners que van deixar les tendes sense subministrament. També hi havia malestar social.
Enfront el clima de tensió i amb una gran massa social contrària al govern d’esquerres, la matinada de l’11 de setembre de 1973 comença un cop d’estat. Allende estava tancat a la seu de la fins aleshores democràcia xilena: el Palau de La Moneda. Primer atacat per terra i després bombardejat, abans de la seva mort i davant l’evidència de la victòria militar, va fer un últim comunicat radiofònic on no cridava a les armes als xilens per evitar un bany de sang i s’acomiadava dient: “Molt més aviat que tard, altre cop s’obriran les grans avingudes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor.”
Fou trobat hores després amb l’arma amb què, segons el pèrit, es va suïcidar. Augusto Pinochet, un general de confiança qui havia jurat lleialtat a la presidència i la democràcia l’havia traït i s’havia apoderat del control del país.
La dictadura com a experiment del neoliberalisme
L’arribada del control militar tenia com a principal punt de suport la lluita contra el socialisme. Sense un pla econòmic concret, els colpistes es debateren entre seguir un projecte nacionalista o aplicar l’esquema capitalista, amb èmfasi en el sector privat i amb una estratègia centrada en l’obertura al comerç exterior. A partir del 1975 s’imposa el projecte capitalista. Els anomenats Chicago Boys, alumnes de Milton Friedman, van ser els encarregats de configurar econòmicament Xile sota un esquema mai implementat: el neoliberalisme. Va ser la prova pilot del que, anys més tard, predominaria arreu del món. El “miracle econòmic xilè” va comportar la liberalització de l’economia, la privatització de les empreses estatals i l’apertura a l’exterior, tot plegat amb absolut suport dels EUA, país amb què va forjar una sòlida relació.
Els anomenats Chicago Boys van ser els encarregats de configurar econòmicament Xile sota un esquema mai implementat: el neoliberalisme
El 1980 es va segellar aquesta nova forma de concebre l’estat i es va redactar la Constitució Política, que va establir un règim presidencialista autoritari. El seu principal tret, més enllà de la configuració purament institucional, va ser la protecció de la propietat privada, permetent la liberalització de gairebé tots els aspectes del territori, incloent-hi l’economia, la geografia, els recursos i els serveis.
Neoliberalisme tacat de sang
El “miracle econòmic”, però, no va ser gratuït. El govern militar, per tal d’implementar-lo, va fer ús de la tortura, l’extorsió, les desaparicions, l’exili i l’assassinat de l’oposició, especialment d’aquells que havien donat suport al govern de la Unió Popular d’Allende.
Amb el cop d’estat, l’Estadi Nacional va ser utilitzat com a centre de detenció per on van passar 7.000 persones. A l’exterior sobrevivien milers de familiars amb l’angoixa de no saber si tornarien a veure els seus éssers estimats.
Segons dades del govern xilè, més de 200.000 persones es van haver d’exiliar. Des de l’exterior, la policia secreta del règim va continuar perseguint la dissidència
Un dels reclusos era Víctor Jara, cantautor de referència socialista de l’època. Va donar suport públic al govern d’Allende i amb el seu àlbum El dret de viure en pau va denunciar la sagnant guerra del Vietnam. Amb el cop militar es va acomiadar de la seva parella i es va atrinxerar a la Universitat Tècnica de l’Estat juntament amb 600 estudiants i professors. Detingut, el van reconèixer i el van sotmetre a contínues tortures durant cinc dies. Li van trencar les mans i el varen ridiculitzar fent-lo tocar la guitarra. Hores abans de l’assassinat va escriure l’última cançó de la seva vida: “La sang del Company President/colpeja més fort que bombes i metralles./Així colpejarà el nostre puny novament.”
El seu cos tenia 44 impactes de bala. La seva dona, Joan, va aconseguir treure’l de l’estadi i el va enterrar sense nom perquè els militars no el poguessin trobar. Com ell, milers de persones van patir la repressió del feixisme disfressat d’obertura econòmica, dins i fora del país.
Segons dades del govern xilè, més de 200.000 persones es van haver d’exiliar. Des de l’exterior, la DINA -la policia secreta del règim- va continuar perseguint la dissidència. N’és un exemple l’assassinat de l’excanceller xilè Orlando Letelier i la seva assistent, Ronnie Moffit, el setembre del 1976 a Washington, com a part de l’Operació Còndor, un entramat clandestí entre els governs autoritaris de l’Argentina, Bolívia, el Brasil, Paraguai, l’Uruguai i Xile per coordinar la persecució de les respectives oposicions.
Un present que no oblida
Cinquanta anys més tard s’ha fet justícia i s’ha sentenciat els responsables de la mort i tortura de Víctor Jara. Alhora, recentment, el govern ha presentat el Pla Nacional de Recerca per tal de trobar els més de 1.000 desapareguts. Avui es commemoren les víctimes de la dictadura amb el suport del govern.
Cinquanta anys més tard s’ha fet justícia i s’ha sentenciat els responsables de la mort i tortura de Víctor Jara
Tot i això, l’ombra del feixisme encara perviu a Xile. Per exemple, el guanyador de la primera volta a les darreres presidencials i actual cap de l’oposició, Antonio Kast, ara fa un any celebrava l’aniversari del cop d’estat tot dient: “Xile va escollir la llibertat i el país que tenim avui”. A més, el president Gabriel Boric no ha aconseguit que la dreta condemni el cop d’estat de Pinochet. Per molts, l’11 de setembre se celebra i no es commemora.
És una realitat que Xile avui està configurat a partir dels principis de la dictadura. En l’actualitat, es troben en procés de redacció d’una nova constitució, tot i que sense gaires expectatives de canvi, en tant que l’extrema dreta té poder de vet. Malgrat l’adversitat, no es pot obviar la lluita del poble xilè per fer justícia i memòria històrica. Cinquanta anys més tard, es continua perseguint els responsables i no es defalleix en la recerca de les persones desaparegudes.
Amb motiu del 45è aniversari de les morts de Gustau Muñoz i Jordi Martínez de Foix, repassem la encara molt desconeguda història del PCE(i).
Enguany, es commemora el 45è aniversari de les morts de Gustau Muñoz i Jordi Martínez de Foix. El primer, amb només 16 anys, va morir tirotejat en una emboscada policial al carrer Ferran de Barcelona mentre participava a una manifestació independentista de l’11 de setembre. El segon, de 21 anys, moriria un mes més tard, el 14 d’octubre, com a conseqüència d’una explosió mentre suposadament manipulava substàncies incendiàries que havien de ser emprades en la manifestació per l’aniversari de l’afusellament del president Companys. D’ençà d’aquells fets, la família sempre ha denunciat l’existència de la mà de l’estat darrera d’aquella explosió.
Tant el Gustau com el Jordi compartien militància a la Unió de Joventuts Marxistes Leninistes i van morir en el marc de manifestacions i accions vinculades al PCE(i), que durant aquells anys representava una de les expressions més radicals de la lluita de carrer que van tenir lloc a Barcelona. Els seus noms formen part de les víctimes oblidades de la transició que només ara, a través del treball tenaç de familiars, ex-companys i entitats comencem a recuperar de l’oblit a partir d’iniciatives com la Querella argentina contra els crims del franquisme.
Tanmateix, encara coneixem poc sobre l’organització on militaven quan van perdre la vida. De fet, no és fàcil entendre que va representar el PCE(i) durant el trienni 1977-1979, i les poques referències disperses que podem trobar a la xarxa acostumen a estar plegades d’inexactituds i les fonts hemerogràfiques existents sovint es limiten a reproduir les notes policials. Així, mentre coneixem l’evolució del sector majoritari que acabaria transformant-se en el Partit de Treball, gràcies a les monografies de José Luís Martín Ramos (2011) i de Ernesto M. Díaz Macías (2021), amb prou feines es coneix la història del segon PCE(i) durant la transició , que només ha estat abordada pels estudis de David Ballester (2018) que se centra sobretot en les víctimes oblidades i de l’excel·lent documental Gustau, la Transició al descobert (2021) dirigit per Jaume Domènech i que recull testimonis de familiars, amics i exmilitants del PCE(i).
Sens dubte, el secretisme organitzatiu, la repressió patida i una certa llegenda negra sobre les seves motivacions han contribuït a augmentar-ne el desconeixement i la confusió. És per aquest motiu, que aquest article vol contribuir a oferir una primera aproximació a l’evolució d’aquesta organització, davant del buit historiogràfic existent, especialment pel que fa referència a la seva segona etapa, i oferir claus interpretatives per situar el PCE(i) en el context sociopolític del moment. En un moment en que la lluita per la memòria esdevé una batalla política pel sentit, és necessari recuperar, amb els seus llums i ombres, la història d’aquelles organitzacions, com el PCE(i), la CNT, l’independentisme revolucionari, els grups autònoms i altres organitzacions d’extrema esquerra, que van decidir enfrontar-se al procés de reforma política amb un elevat cost humà, arribant en alguns casos com els del Gustau i en Jordi a perdre la vida.
El primer PCE(i)
El PCE(i) es crea el mes de juny de 1967 a partir del grup Unidad, una escissió del PSUC que s’oposava a la política de reconciliació nacional defensada en aquell moment per la direcció del PCE, encapçalada per Santiago Carrillo. L’escissió té el seu origen en el mitjà estudiantil, i esta liderada pel veterà militant comunista Manuel Valverde que actuava com enllaç del Comitè de Barcelona del PSUC amb el moviment universitari que protagonitza la Caputxinada.
Valverde era un militant comunista d’origen val·lisoletà i electricista de professió, que havia format part de l’estructura del PCF i del PCE a França, i on havia col·laborat amb la federació francesa de l’FLN durant la guerra d’Algèria, coneguda com a setena Wilaya. Inicialment, la seva missió és la d’enllaç amb el moviment estudiantil, però en les reunions que manté amb l’estudiantat, i en una part del moviment obrer s’evidencia cada cop més la discrepància en relació a la línia seguida pel PSUC. Si bé l’objectiu declarat al crear el grup Unidad no era crear una escissió del PSUC, sinó corregir la seva línia d’acció política intensificant les mobilitzacions de masses i apostant per la unitat d’acció entre el moviment obrer i estudiantil, les diferències tàctiques expressades per la direcció del PCE y del PSUC, que tot just acabava de patir la sortida de Semprún i Claudín, aviat es converteixen en estratègiques i després en doctrinals, el que va portar a la creació del PCE(i), que adopta des d’un inici una orientació maoista.
Tanmateix, aquest no és el primer partit maoista, de fet des de 1964 existia el PCE(m-l), Si bé aquest era un partit creat i dirigit des de Suïssa, mentre el PCE(i) era un partit creat i dirigit des de l’estat, si bé amb l’ambició d’estendre’s al conjunt de l’estat espanyol. Cal tenir present que, durant aquells anys, el maoisme representava una alternativa rupturista enfront els partits comunistes oficials. De fet, el procés de desestalinització que va seguir al XX Congrés del PCUS i la política de coexistència pacífica que preconitzava la URSS van fer girar els ulls de molts joves inconformistes cap a Mao, que arran de la ruptura sino-soviètica s’havia convertit en un referent de l’anti-imperialisme. Això no obstant, es tractava d’un maoisme occidental, que idealitzava la Gran Revolució Cultural Proletària, però que disposava d’un coneixement molt limitat de la realitat xinesa.
Durant aquest període, el tret que millor defineix el caràcter ideològic del primer PCE(i) es l’internacionalisme proletari, raó que explica l’afegitó d’internacional a la denominació del partit i el seu suport a una acció insurreccional de masses per posar fi al franquisme. Aquesta aposta per la via insurreccional era compartida per altres organitzacions revolucionàries (maoistes, guevaristes o independentistes) que prenien com a referents la resistència vietnamita, la independència algerina o la revolució cubana; però es diferenciava del PCE(m-l) i de l’OMLE en que no apostava per crear una guerrilla clandestina; malgrat es va crear una Comissió Militar que disposava d’un petit arsenal que era utilitzat per a realitzar «expropiacions» que serviran per finançar l’estructura del partit. Mes enllà de la convocatòria de manifestacions que acaben amb el llançament de còctels molotov contra les forces policials, durant aquell període el PCE(i) centra el treball en la creació denominades Comisiones Obreras Revolucionarias (COR), que tenien perobjectiu de substituir a les Comissions Obreres, tot i que la capacitat d’incidència real de les COR mai anirà gaire més enllà de la militància.
Pel que fa referència a la qüestió nacional, el primer PCE(i) es limitava a reconèixer nominalment el dret a l’autodeterminació, tal i com feien altres partits marxistes-leninistes, però els seus esforços se centraven principalment en reemplaçar al PCE i disputar la seva hegemonia en el moviment obrer, el que es veia reflectit no només en les seves sigles, sinó també en el fet que la seva revista que editava s’anomenés Mundo Obrero, que a partir de la tardor de 1969 passa a anomenar-se Mundo Obrero Rojo.
Durant aquells primers anys, el PCE(i) estendrà la seva força a les universitats i en menor mesura a les fàbriques, esdevenint un dels organitzadors de l’assalt al rectorat i de la defenestració del bust del dictador el 17 de gener de 1969, fets que portaran a la clausura de la Universitat de Barcelona i que desencadenaran una onada de protestes a les universitats espanyoles que acaben tres dies més tard amb l’assassinat de l’estudiant madrileny Enrique Ruano (militant del Frente de Liberación Popular) al ser llençat al buit des d’una finestra mentre estava detingut per la Brigada Política Social. Com a conseqüència d’aquests fets, es declara l’estat d’excepció pel conjunt del país. Podem trobar un relat detallat dels fets en la novel·la d’Eduard Márquez (2022) que ha estat treballosament construïda a partir de fonts documentals i entrevistes amb les persones protagonistes.
Així mateix, aquesta primera etapa està marcada per diferents escissions. Les més importants son la que es produeix l’any 1968 amb el trencament del sector claudinista del partit, format per Jordi Borja; Francesc Bonamusa i Francesc Vicens, que donarà lloc a la creació de Bandera Roja, i la que es va produir l’any 1969, dins el sector estudiantil, liderada per Albert Ortega (Seguí) i que acaba formant el PCE(ista).
Aquesta etapa finalitza el mes de juny de 1970, quan Manuel Valverde és detingut a Madrid al costat d’altres membres de la direcció; circumstància serà aprofitada per Eladio García de Castro, que en aquell moment dirigia el comitè regional de Catalunya, per iniciar un procés d’apartament de Valverde del secretariat polític al·legant la dificultat per dirigir el partit des de la presó. És així com es constitueix una nova direcció formada per Eladio Garcia de Castro, Nazario Aguado, Manuel Armenta, Manuel Gracia Luño i José Luís Molano que és denunciada per Valverde, el que comporta la seva expulsió. Aquesta situació es veurà enterbolida per diferents caigudes, com la d’abril de 1971 en què desarticula el grup de Barcelona, seguides de l’assassinat el mes de juliol de Juan Guerrero a Sant Fost de Campsentelles. Aquest era un miner asturià que havia militant anteriorment al PCE(m-l) i a qui la nova direcció del PCE(i) acusa de ser un confident policial, i el responsabilitza de les caigudes que està patint l’organització. En canvi, Valverde considera que es tracta d’un assassinat polític per haver-li donat suport, el que acabarà per enterbolir encara més l’escenari.
A partir d’aquells fets, es constitueixen dos PCE(i), el majoritari que segueix a Eladio Garcia Castro i el PCE(i) línia proletària que Valverde comença a reconstruir arran de la seva sortida de la presó provisional i el seu pas a la clandestinitat.
PCE(i) línia proletària
El PCE(i) dirigit per Eladio García Castro impulsa un canvi de rumb en el partit, que suposa l’abandonament progressiu de la via insurreccional i l’obertura al treball conjunt amb altres organitzacions antifranquistes. Aquest canvi de rumb s’oficialitza en la Conferència de Quadres de 1972 i sobretot el Congrés fundacional de 1973, quan el PCE(i) aposta per integrar-se dins Comissions Obreres i participar de l’Assemblea de Catalunya a partir de 1973. En canvi, l’altre PCE(i) Comitè Central (línia proletària), en endavant PCE(i) lp, es veu en la dificultat de reconstruir el partit des de la clandestinitat i fer front a la confusió de noms entre ambdós partits. Tanmateix, Valverde aconsegueix recuperar diferents quadres del partit com Rosaura Martínez, Ricard Clares o Ramon Rocabayera, que no comparteixen el rumb emprès per Eladio García Castro i que contribuiran a la creació del PCE(i) lp, que en aquell moment es limita sobretot a diferents nuclis obrers de la província de Barcelona.
Ambdues organitzacions segueixen rumbs divergents, mentre el PCE(i) majoritari defensa una estratègia de front popular a partir dels espais de treball conjunt amb la resta de l’esquerra antifranquista, el PCE(i) lp continua defensant la via insurreccional i s’oposa a la participació en instàncies unitàries. Les activitats d’aquell període es concentren en la creació d’estructura organitzativa, la difusió de fulls volants, documents d’anàlisi política i el butlletí del partit anomenat Hoja Informativa format per diferents fulls ciclostilats. En aquest context, Jordi Martínez de Foix, que ha ingressat al partit l’any 1972, impulsa la formació de les joventuts del partit sota el nom d’Unión de Joventudes Marxistas Leninistas. Tanmateix, durant aquells anys, el PCE(i) lp roman com una organització poc coneguda per a la resta de l’oposició antifranquista.
Paral·lelament, el PCE(i)lp segueix amb atenció els moviments independentistes de caire insurreccional que en aquells moments que en aquell moment desafien la dictadura franquista: el Front POLISARIO, creat l’any 1973 i ETA que inicia la seva activitat armada l’any 1968 i assoleix notorietat pública arran del judici de Burgos de 1970. És en aquest context, que el PCE(i)lp aprova el programa mínim on es fa esment a la teoria leninista del dret a l’autodeterminació, i s’inclou de forma explícita el dret a la separació estatal com a principi internacionalista. Així mateix, el programa inclou l’exigència de retirada de les tropes espanyoles dels territoris africans, en clara referència a la situació que en aquell moment es viu al Sàhara Occidental.
Els anys salvatges
L’any 1975 el PCE(i) majoritari decideix canviar el seu nom per Partido del Trabajo de España per poder entrar a la Junta Democrática donada l’oposició del PCE a l’ingrés d’un partit que s’afirmava com a comunista. Aquest fet, permetrà al PCE(i)lp recuperar el nom inicial i s’inicia un procés de reorganització que arribarà al seu zenit durant el bienni 1977-1978. La reestructuració del partit és seguida per un ingent treball de propaganda que dona lloc a una nombrosa cartelleria i a l’edició de follets volants, la distribució de material de divulgació i de publicacions periòdiques com la revista Línea Proletaria, i el suplement Hoja Informativa, els Cuadernos de Marxismo Leninismo i la revista Tribuna de Partido.
Si bé el PCE(i) decideix no legalitzar-se, si que ho fan diferents associacions que li serveixen de pantalla com l’Asociación de Amistad Hispano China i l’Asociación de amistad con el pueblo saharauí. La primera és una enitat que té com objectiu difondre les virtuts de la xina maoista a través de diferents activitats culturals, i que publica la revista Viento del Este; la segona s’orienta a canalitzar la solidaritat amb la lluita del Front POLISARIO i organitza concentracions, recollida d’aliments i de material pels camps de refugiats sahrauís, alhora que edita el butlletí Basala, el guerrillero intrépido. També es crea un sindicat legal, la Confederació Obrera Assembleària, si bé la seva militància acostuma a col·laborar amb la CNT, que en aquells moments s’erigeix com a principal oposició als Pactes de la Moncloa. Així mateix, també participa en la constitució de les Assemblees d’Aturats, que durant aquells anys comencen a organitzar-se, i que en alguns casos aconsegueix hegemonitzar.
Pel que fa a l’àmbit anti-repressiu, el PCE(i) impulsa l’Associació de Familiars d’Amics dels Presos Políticsque si bé a la resta de l’estat està sota la influència del PCE(r), a Catalunya és controlada pel PCE(i). De fet, les relacions entre el PCE(r) i el PCE(i) disten de ser cordials. Més enllà de les diferències polítiques, cal mencionar l’animadversió que professen Valverde i de Manuel Pérez Martínez que amb anterioritat al seu ingrés a l’OMLE havia estat militant del PCE(i).
El setembre de 1976, la mort de Mao Zedong suposarà la fi de la revolució cultural i l’ascens del reformista Deng Xiaobing provocant la confusió de les diferents organitzacions maoistes que fins aleshores havien pres Xina com a referent. Mentre el PCE(m-l) decideix girar el seus ulls cap a Albània, el PCE(i) ho farà cap a l’Algèria d’Houari Boumédiène, que en aquell moment es converteix en l’epicentre de les lluites d’alliberament anticolonial. Entre aquestes, cal destacar l’aposta de l’MPAIAC, liderat des d’Algèria per Antonio Cubillo, que l’any 1976 decideix iniciar la lluita armada per aconseguir la independència de l’arxipèlag canari reivindicant la seva africanitat. En aquest context, el PCE(i) anuncia que la seva militància a Canàries decideix integrar-se a l’MPAIAC i inicia un procés de col·laboració amb l’MPAIAC, a través de la difusió de les transmissions de la Voz de Canarias Libre des d’Alger, així com en la participació en manifestacions i accions de suport a la lluita del poble canari. De fet, diferents militants del PCE(i) seran acusats de participar en la col·locació d’artefactes explosius en nom de l’MPAIAC. Així mateix, quan l’any 1978 els serveis secrets espanyols organitzen un atemptat per acabar amb la vida de Cubillo, serà una infermera del PCE(i) que s’havia desplaçat anteriorment als camps de refugiats sahrauís, qui s’encarregarà de la seva atenció arran de les greus seqüeles derivades de l’apunyalament que pateix l’advocat canari.
Tanmateix, el nou PCE(i) serà sempre un partit minoritari, amb una militància que es concentrava sobretot al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental, tot i que també existien nuclis de militants a Mallorca, Madrid i Valladolid. L’experiència balear és singular, i ha estat un dels motius de desconfiança de l’esquerra independentista cap el PCE(i). Inicialment, el PCE(i) línia proletària disposava d’un petit nucli a les Illes el 1973 que coneixerà un cert creixement a partir de 1976. El 20 de desembre de 1977, el comitè de Balears del PCE(i) publica el document Acerca de la cuestión colonial balear, on considera que les illes balears son un poble euroafricà sotmès al colonialisme espanyol i català i impulsa la creació dels GAB (Grups Anticolonialistes Balears) traslladant l’argumentari utilitzat per l’MPAIAC en el cas canari. El GAB realitzarà algunes accions demostratives i serà desarticulat a patir de les detencions d’octubre de 1978.
Mentre a les illes, el PCE(i) adopta un discurs que voreja l’anticatalanisme, a Catalunya, el PCE(i) s’apropa cada vegada més a les tesis independentistes. El setembre de 1976, el Comitè central del PCE(i) publica el document Sobre el Problema Nacional Catalán i l’agost de 1977 es declara favorable a la independència de Catalunya, convocant sota el lema Per una Catalunya independent, socialista i assembleària una manifestació per l’11 de setembre al vespre. En el marc dels incidents que produeixen al centre de Barcelona en aquell dia morGustavo Frecher, que no participava a la manifestació i que va rebre l’impacte d’una pilota de goma al carrer Pelai.
Els anys 1977 i 1978 estaran marcats per la convocatòria de manifestacions que tenen lloc habitualment a la Rambla de Barcelona i l’organització dels grups d’autodefensa que protagonitzen greus enfrontaments amb la policia. Aquests incidents contribuiran a donar notorietat mediàtica al PCE(i), atraient a les seves manifestacions diferents joves, molts d’ells Rambleros, que veuen en aquestes demostracions l’oportunitat d’expressar frontalment el rebuig a un sistema del qual se senten cada vegada més exclosos. Tanmateix, la radicalitat dels enfrontaments comporta també un allunyament de les altres organitzacions d’esquerres, que no comparteixen els mètodes del PCE(i). Aquest progressiu aïllament contribuirà a crear una llegenda negra sobre el PCE(i) amb acusacions d’infiltració policial. Tanmateix, cal tenir present que les acusacions d’infiltració eren corrents en aquella època dins el camp de l’extrema esquerra, especialment contra aquelles organitzacions que decidien elevar el nivell d’enfrontament amb l’estat. Arran d’aquests enfrontaments, el 2 de desembre de 1977, Jordi Martínez de Foix serà ferit de bala, romanent a l’Hospital Clínic i sotmès a una intensa vigilància policial fins al seu alliberament l’1 de maig de 1978. Així mateix, el febrer de 1978, Dolores López Resina (Lola) serà greument ferida per l’impacte d’una pilota de goma. És en aquest context d’efervescència, que l’11 de setembre de 1978 es produeix primer l’assassinat de Gustau Muñoz i l’explosió que acabarà amb la vida de Jordi Martínez de Foix. També cal destacar la vaga de fam que inicien Rosaura Martínez i Immaculada Garcia a la presó, en un inici com a protesta per la mort del militant anarquista Agustín Rueda, i posteriorment contra les elevades fiances judicials que han d’afrontar per obtenir la llibertat provisional, i que es perllonga més de 50 dies, rebent el suport de l’organització anti-repressiva Socors Català.
L’any 1978 acaba amb importants detencions: el 13 de setembre son detingudes 31 persones al cementiri del sud-oest amb motiu de l’enterrament de Gustau Muñoz i el més de novembre son detingudes 26 persones. És en aquest context d’increment de la repressió, que diferents militants del PCE(i), sobretot de la UJML, decideixen optar per fer un salt qualitatiu amb accions de propaganda armada com la col·locació de petits artefacte explosius, l’atac a concessionaris de cotxes i el metrallament d’una caserna de la guàrdia civil. Algunes d’aquestes accions seran reivindicades per l’efímer grup Resistència Catalana d’Alliberament Nacional (RCAN). Tanmateix, la joventut dels seus participants, la manca de cultura de clandestinitat i l’absència de mesures de seguretat adequades comporta la detenció de bona part dels seus militants i el desmantellament del grup a principis de 1980, que en un inici rep el suport dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.
El 1981 el PCE(i) es troba en una posició de feblesa extrema, tenallat per l’abandonament de la militància i la repressió policial que s’abat sobre el partit i que culmina amb les detencions realitzades contra els nuclis de militants de Madrid i Valladolid. En aquest context, la direcció del partit decideix exiliar-se a Alger per evitar una segura detenció.
El més d’octubre de 1982 es realitza el judici a l’Audiència Nacional contra 12 persones acusades de pertànyer a l’RCAN, a les que es condemna a un total de 92 anys de presó, dos d’ells seran condemnats a 26 anys de presó. El darrer judici contra el PC(i) es realitza l’any 1985 contra sis persones acusades de formar part de la direcció durant l’any 1978 Si bé la majoria de processats ja no mantenen relació amb l’organització. Finalment, l’any 1986 son indultats els darrers presos que formaven part de l’RCAN, el que permet la seva sortida al carrer. Mentrestant, el PC(i), ara ja sense l’e d’Espanya que tantes suspicàcies havia aixecat dins el moviment independentista, tot i que profundament afeblit, continuarà existint fins a la dècada dels 90 quan el partit decideix dissoldre’s.
Bibliografia
Ballester Muñoz, David (2018). Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980): 50 (Història i Memòria del Franquisme). València: Publicacions de la Universitat de València.
Díaz Macías, Ernesto M. (2021). Los últimos chinos. Historia del partido del trabajo de España (PTE) (1967-1980). Madrid: Dykinson.
Márquez Taña, Eduard (2022). 1969. Barcelona: l’Altra Editorial.
Martín Ramos, José Luís (coord.) (2011). Pan, trabajo y libertad: Historia del Partido del Trabajo de España. Barcelona: Editorial el Viejo Topo.