La primera DĂ¡il aprovĂ el Programa DemocrĂ tic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamaciĂ³ de 1916: Declarem el dret del poble d'Irlanda a la propietat d'Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos Ă©s irrevocable
El maig de l’any 1923, Frank Aiken, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit RepublicĂ Irlandès oposat al Tractat Angloirlandès, declarava l’ordre d’alto el foc i l’enterrament de les armes que posĂ fi a la guerra civil. El conflicte se saldava amb una victĂ²ria dels partidaris de l’anomenat Estat Lliure, que comptaven amb el suport britĂ nic, i la particiĂ³ d’Irlanda, tancant aixĂ el perĂode revolucionari irlandès iniciat amb l’Alçament de Pasqua de 1916. Tanmateix, la creaciĂ³ del mini-Estat unionista als sis comtats del nord nomĂ©s suposava un tancament en fals del conflicte, que tornaria a esclatar als anys seixanta amb els anomenats troubles i la campanya armada duta a terme principalment per l’IRA Provisional contra les forces britĂ niques, acabada amb els acords de pau de 1998. I continua en l’actualitat amb l’ascens polĂtic del Sinn FĂ©in com a força majoritĂ ria tant al nord com al sud i la promesa d’un referèndum de reunificaciĂ³ i un canvi social, entelada pel perill d’una integraciĂ³ progressiva en l’establishment polĂtic.
Una certa historiografia oficial ha volgut presentar la particiĂ³ d’Irlanda com el resultat «natural» de l’existència de dues comunitats enfrontades, perĂ² aquesta interpretaciĂ³ xoca amb la realitat dels fets histĂ²rics. La creaciĂ³ de l’Irlanda del Nord fou el resultat de la Llei de Govern d’Irlanda aprovada pel Parlament britĂ nic el 1920 en plena guerra d’Independència, i rebutjada pels irlandesos. La llei establia una autonomia en dues entitats separades a Irlanda, al Nord i al Sud, conseqĂ¼Ă¨ncia de l’operaciĂ³ de les elits i el govern conservador britĂ nic de Lloyd George i els unionistes liderats per Carson i Craig, un cop constatada la impossibilitat de mantenir el domini sobre tot Irlanda, i adaptant-se al nou context global sorgit de la fi de la Primera Guerra Mundial.
L’entitat polĂtica —creada mitjançant l’acurada divisiĂ³ dels nou comtats originals de l’Ulster per garantir una majoria unionista en un mini-Estat de sis comtats basat en la discriminaciĂ³ sectĂ ria religiosa, fet que en deixava fora els comtats de Monaghan, Cavan i Donegal— mantenia la presència militar de l’imperi britĂ nic en el seu flanc oest, i garantia a les elits econĂ²miques locals una disciplina i control social, grĂ cies al sectarisme i la creaciĂ³ en la poblaciĂ³ protestant d’una mentalitat de colons assetjats alienats de la resta de poblaciĂ³ irlandesa.
Paral·lelament, el govern dels vint-i-sis comtats del sud mantenia una relaciĂ³ de dependència econĂ²mica del Regne Unit, i un domini social de les noves elits i la influència reaccionĂ ria de la jerarquia de l’EsglĂ©sia catĂ²lica, ben allunyats del projecte emancipador i integrador del republicanisme i el socialitzant Programa DemocrĂ tic de la primera DĂ¡il.
PerĂ² el plantejament dels historiadors revisionistes actuals, com sempre, no Ă©s casual, coincideix amb la necessitat polĂtica de les classes dominants de defensar el «principi de consentiment», amb el qual mantenir l’statu quo actual favorable a les classes dominants britĂ niques i unionistes i les elits del sud. Com fa arreu, i amb creixent força, aquest revisionisme liberal busca presentar com a natural i civilitzada la histĂ²ria criminal i genocida del colonialisme i imperialisme occidentals i els seus opositors, en el cas irlandès els republicans, com a fanĂ tics intransigents. Presentar, al capdavall, el sistema present com l’Ăºnic possible i raonable.
El que es qĂ¼estiona, doncs, Ă©s si la particiĂ³ va ser realment natural, i com’ s’hi va arribar.
La particiĂ³ d'Irlanda fou un gran assoliment per a l'imperi britĂ nic i les classes dominants, que desbarataren aixĂ el procĂ©s revolucionari irlandès
Irlanda, colĂ²nia britĂ nica
En paraules de John Stuart Mill, «Abans de la conquesta, els irlandesos no sabien res en absolut de la propietat de la terra. La terra pertanyia a tota la comunitat; el cap era poc menys que el gestor de l’associaciĂ³. La idea feudal que arribĂ amb la conquesta s’associava amb el domini foraster, i no ha sigut mai reconeguda fins als nostres dies pel sentiment moral del poble». La qĂ¼estiĂ³ irlandesa aniria lligada sempre a la qĂ¼estiĂ³ de la terra.
Les successives invasions i conquestes angleses, seguides de revoltes i la final decadència dels caps irlandesos, culminaren amb la Union Act de 1800, que unia plenament Irlanda amb el Regne Unit. Irlanda esdevindria de fet la primera colĂ²nia britĂ nica. La despossessiĂ³ de terres, la discriminaciĂ³ i repressiĂ³ britĂ nica serien la forma de govern viscuda per les majories camperoles irlandeses. Per consolidar el seu domini, ja des del segle XVII els governants anglesos havien començat la polĂtica de plantacions, instal·lant colons protestants en les terres confiscades.
A diferència d’Anglaterra, on el tancament dels comuns i la subjecciĂ³ dels anglesos lliures donaren lloc a la revoluciĂ³ industrial i configuraren les futures lluites de classe amb unes caracterĂstiques especĂfiques, a Irlanda, l’economia agrĂcola, tant abans com desprĂ©s de la Gran Fam, es basava en l’extracciĂ³ de rendes feudals a travĂ©s de la coerciĂ³ de l’aparell colonial i penal del castell de DublĂn [Edward P. Thompson, The Making of the English Working Class], seu del poder britĂ nic fins a principi del segle XX.
L’acumulaciĂ³ obtinguda per les fortunes aristocrĂ tiques amb l’espoli a Irlanda servĂ per a finançar activitats mercantils, colonials o industrials als segles XVIII i XIX a Anglaterra, aixĂ la dominaciĂ³ colonial d’Irlanda (i d’altres nacions) servĂ de base al creixement del capitalisme industrial britĂ nic i la seva expansiĂ³ imperial.
Marx afirmĂ , poc desprĂ©s de presenciar l’alçament feniĂ de 1867, que la subjecciĂ³ d’Irlanda era «el baluard de l’aristocrĂ cia terratinent anglesa. L’explotaciĂ³ d’aquest paĂs no Ă©s nomĂ©s una de les fonts principals del benestar material d’aquesta aristocrĂ cia; Ă©s la seva major força moral. De fet, representa la dominaciĂ³ d’Anglaterra sobre Irlanda. Per tant, Irlanda Ă©s el gran mitjĂ pel qual l’aristocrĂ cia anglesa mantĂ© la seva dominaciĂ³ a Anglaterra» [ Karl Marx, carta a Meyer i Vogt, 9 abr. 1870].
Les grans revoltes fenianes foren doncs associades a la qĂ¼estiĂ³ de la terra. Les classes dominants angloirlandeses s’integraren al sistema imperial britĂ nic que garantia el règim de propietat de la terra, i es desenvolupĂ el domini d’una minoria associat als estereotips de l’irlandès inĂºtil, violent i salvatge. La dominaciĂ³ britĂ nica es basĂ doncs en la coerciĂ³ i la violència, sense cap intent d’establir un contracte social amb les majories camperoles, per intentar impedir una revoluciĂ³ agrĂ ria i qualsevol avanç democrĂ tic i popular a Irlanda. Les grans fams de 1845-51 —que suposaren la mort i l’emigraciĂ³ de milions d’irlandesos, la majoria de la poblaciĂ³, afavorides per la negativa de les elits britĂ niques a cap mena d’ajut ni mesura que interferĂs en el mercat, sovint amb l’objectiu genocida declarat de reduir la poblaciĂ³ pobra i rebel— serien en l’origen de la posterior revolta i la guerra per la terra i contra el domini britĂ nic que començà el 1879. Fou el perill d’una revoluciĂ³ agrĂ ria i per la independència d’Irlanda el que forçà les elits a emprendre reformes i redistribucions agrĂ ries, com la Land Purchase Act de 1903, sempre dins els lĂmits que permetessin mantenir el domini de l’oligarquia i l’imperi.
El republicanisme irlandès i els aixecaments fenians
L’origen del republicanisme irlandès es troba en la societat dels Irlandesos Units, de 1791, i la Rebel·liĂ³ Irlandesa de 1798, amb suport de la França revolucionĂ ria, finalment esclafada pels britĂ nics. Fou impulsat per partidaris d’un republicanisme radical, oposats al domini britĂ nic i a la discriminaciĂ³ religiosa d’Irlanda entre catĂ²lics i protestants de diferents tradicions, encapçalats per Theobald Wolfe Tone, considerat el pare del republicanisme irlandès. Una segona revolta, protagonitzada per Robert Emmet el 1803, fou immediatament derrotada. El 1839 es fundava el moviment de la Jove Irlanda, que protagonitzĂ una nova insurrecciĂ³ el 1848, coincidint amb l’onada de revolucions europees, que en ser derrotada acabaria amb els seus lĂders executats, a la presĂ³ o a l’exili. Els exiliats fundaren als Estats Units la Germandat Feniana, mentre a Irlanda es creava el 1858 la Germandat Republicana Irlandesa (IRB). Les dues formarien el moviment feniĂ contra la dominaciĂ³ de l’imperi britĂ nic que protagonitzaria l’aixecament feniĂ de 1867 i les campanyes de bombes a Anglaterra la dècada del 1880.
Oposat al plantejament de l’autonomia o Home Rule, i competint amb el nacionalista Irish Parlamentary Party de John Redmond, representant de les classes mitjanes, el republicanisme seguĂ amb l’opciĂ³ insurreccional per a assolir la RepĂºblica.
A principi del segle XX, lĂders de l’IRB com Tom Clarke començaren a preparar una nova revolta, mentre la industrialitzaciĂ³ primerenca d’Irlanda donava lloc a una creixent classe treballadora urbana que començà a organitzar-se, amb figures com Jim Larkin o James Connolly. Nous conflictes de classe s’afegien a la qĂ¼estiĂ³ agrĂ ria, com el locaut de DublĂn de 1913-14, i els treballadors van generar fins i tot les seves prĂ²pies organitzacions de defensa armada, com l’Irish Citizen Army (ICA). Per altra banda, la formaciĂ³ dels Voluntaris Irlandesos el 1913 aplegĂ desenes de milers d’homes armats, com a resposta als Voluntaris de l’Ulster, impulsats arran de l’Ulster Covenant pels dirigents conservadors unionistes com a reacciĂ³ a la Home Rule. L’escalada s’interrompĂ© amb l’esclat de la Gran Guerra a Europa.
El context de la Gran Guerra generĂ tambĂ© una gran convulsiĂ³ social, els Voluntaris Irlandesos es dividiren en els partidaris de la polĂtica de Redmond, partidari de donar suport a l’esforç de guerra britĂ nic a canvi de l’autonomia, i l’IRB, que controlĂ la facciĂ³ insurreccional, veient l’oportunitat per a un nou alçament contra el domini britĂ nic. Els Voluntaris i l’ICA del socialista republicĂ Connolly uniren esforços l’abril de 1916 en la InsurrecciĂ³ de Pasqua i la proclamaciĂ³ de la RepĂºblica d’Irlanda, sufocada novament pels britĂ nics, que executaren els seus lĂders, com Clarke, Pearse o Connolly. Aquest seria l’inici del perĂode revolucionari irlandès.
El perĂode revolucionari
L’Alçament i la proclamaciĂ³ de Pasqua foren esclafats, perĂ² en les eleccions de desembre de 1918 al Parlament BritĂ nic, els candidats del Sinn FĂ©in, partit que havia estat copat pels republicans, es van presentar en una plataforma abstencionista, declarant que no prendrien possessiĂ³ dels escons al Parlament del Regne Unit sinĂ³ que formarien un parlament unicameral i revolucionari per a Irlanda, la primera DĂ¡il. Obtingueren 73 dels 105 escons, i el 21 de gener de 1919, es reuniren en la primera DĂ¡il Éireann, que declarĂ unilateralment la independència de la RepĂºblica d’Irlanda, ratificant la proclamaciĂ³ de Pasqua de 1916.
La primera DĂ¡il aprovĂ tambĂ© el Programa DemocrĂ tic, que incorporava els plantejaments revolucionaris de la proclamaciĂ³ de 1916: «Declarem, amb les paraules de la ProclamaciĂ³ republicana irlandesa, que el dret del poble d’Irlanda a la propietat d’Irlanda i al control il·limitat dels destins irlandesos Ă©s irrevocable, i en el llenguatge del primer president, PĂ¡draig Mac Phiarais, declarem que la sobirania de la NaciĂ³ s’estĂ©n no nomĂ©s a tots els homes i dones de la NaciĂ³, sinĂ³ a tots els seus recursos, tota la riquesa i tots els processos de producciĂ³ de riquesa dins de la NaciĂ³, i amb ell reafirmem que tots els drets a la propietat privada han d’estar subordinats al dret i al benestar pĂºblics».
Fou l’inici de la Guerra d’Independència, que enfrontaria l’Exèrcit RepublicĂ Irlandès, defensor de la RepĂºblica d’Irlanda proclamada per la DĂ¡il, amb les forces britĂ niques, entre 1919 i 1921. La guerra portĂ tambĂ© el segell de la revolta popular contra els terratinents. El domini britĂ nic col·lapsĂ a gran part del sud i l’oest de l’illa, i en diverses Ă rees sota control republicĂ s’hi instal·laren tribunals i consells populars, com l’anomenat Soviet de Limerick. El conflicte s’accentuĂ amb la intensificaciĂ³ dels atacs de l’IRA al Royal Irish Constabulary i a les forces britĂ niques, i el secretari de guerra del govern britĂ nic Winston Churchill enviĂ a Irlanda les forces auxiliars conegudes com a Black and Tans, que serien famoses per la crueltat i les represĂ lies contra la poblaciĂ³. La guerra no es limitĂ tanmateix a les accions de guerrilla de l’IRA, sinĂ³ que trobĂ el suport d’accions massives de boicot, vagues i oposiciĂ³ de les classes populars per a bloquejar la maquinĂ ria estatal britĂ nica.
En aquest context fou que el govern britĂ nic aprovĂ la Llei del Govern d’Irlanda, implementada el 23 de desembre de 1920, com a mesura per bloquejar el procĂ©s d’alliberament. El govern britĂ nic, aliat amb la classe capitalista unionista, buscava tambĂ© trencar el bloc irlandès en lluita.
Per a poder-la implementar i dividir Irlanda, era necessari disposar d’un territori prou manejable pels unionistes, amb una majoria que permetĂ©s als britĂ nics aparentar que ja no serien una força ocupant sinĂ³ que Ăºnicament s’adaptaven a la situaciĂ³ real existent. AixĂ, entre 1919 i 1920, la violència unionista al nord es desfermĂ en brutals pogroms tant contra la poblaciĂ³ catĂ²lica, que era considerada l’obstacle per al projecte unionista, com contra sindicalistes i protestants d’esquerres. Acomiadaments massius, crema d’habitatges, pallisses i execucions a mans de les hordes paramilitars unionistes s’estengueren pel nord. Els capitalistes unionistes mataven aixĂ dos ocells d’un tret. NomĂ©s a Belfast, expulsaven almenys 23.000 catĂ²lics, i alhora esclafaven el moviment obrer i d’esquerra a les drassanes i fĂ briques de la part mĂ©s industrial del paĂs.
El mini-Estat d’Irlanda del Nord que construirien com a bastiĂ³ de l’Imperi BritĂ nic es basĂ des d’aleshores en la discriminaciĂ³ laboral, la discriminaciĂ³ en l’accĂ©s a l’habitatge i la manipulaciĂ³ dels districtes electorals per garantir una supremacia protestant perpètua per fer realitat el «carnaval de la reacciĂ³» que va predir James Connolly.
DesprĂ©s de dos anys de guerra, el desembre de 1921 una delegaciĂ³ del govern provisional irlandès encapçalada per Michael Collins i Arthur Griffith —amb la significativa absència del president Eamonn de Valera— es reunia amb la contrapart britĂ nica, que comptava entre d’altres amb el primer ministre Lloyd George, el lord canceller Birkenhead o l’aleshores ja secretari d’Estat per les colĂ²nies Churchill, i signava el Tractat Angloirlandès, pel qual es constituiria, no una RepĂºblica d’Irlanda, sinĂ³ un «Estat Lliure», integrat a la Corona britĂ nica, amb la separaciĂ³ dels comtats del nord d’acord amb els plans unionistes.
Amb aquest acord, el govern britĂ nic aconseguia dividir els seus adversaris. Les forces irlandeses s’escindirien entre els partidaris del nou Estat i el Tractat, que comptarien amb el suport britĂ nic i les classes mĂ©s benestants, i els contraris al Tractat, fidels als objectius republicans d’alliberament complet. La lluita ara esdevindria una guerra civil, en la qual el nou govern formaria l’Exèrcit Nacional, rĂ pidament armat i assistit pels britĂ nics, juntament amb una part minoritĂ ria de l’IRA favorable al Tractat, mentre el bĂ ndol contrari combatria a les files de l’IRA anti-Tractat.
Ja en l’inici del conflicte, en l’ocupaciĂ³ del Four Courts de DublĂn pels contraris al Tractat, les forces de l’Estat Lliure de Michael Collins usaren canons de l’exèrcit britĂ nic per bombardejar els republicans. L’exèrcit britĂ nic proveĂ fins i tot els vaixells amb els quals les forces mĂ©s ben armades de l’Estat Lliure desembarcaren en diversos punts per trencar les Ă rees sota control de l’IRA anti-Tractat, que progressivament anĂ perdent terreny. La brutalitat de la guerra entre antics camarades fou sagnant. Les forces de l’Estat Lliure executaren sense judici centenars de combatents de l’IRA, inclosos presos, com a represĂ lia per les accions de l’IRA anti-Tractat, que al seu torn atacĂ membres del govern. Collins mateix fou mort durant el conflicte, i la seva figura passĂ a ser recordada pels republicans com la d’un traĂ¯dor.
Finalment, la victĂ²ria de les forces del govern provisional suposĂ l’empresonament de milers de republicans, la consolidaciĂ³ de la particiĂ³ d’Irlanda, i la creaciĂ³ d’un nou Estat amb un govern profundament conservador i reaccionari del Cumann na nGaedheal, amb elements fins i tot feixistes, econĂ²micament dependent de Londres, aliat amb una poderosa i reaccionĂ ria EsglĂ©sia CatĂ²lica, molt allunyat del projecte emancipador i igualitari republicĂ original. El nou Estat seria governat alternativament pel Cumann na nGaedheal (desprĂ©s Fine Gael) i el Fianna Fail, tots dos al servei de la mateixa classe dominant fins als nostres dies.
La particiĂ³ d’Irlanda fou, doncs, un gran assoliment per a l’imperi britĂ nic i les classes dominants, que desbarataren aixĂ el procĂ©s revolucionari irlandès.