La contradicció entre el capital i la vida que els ecofeminismes denuncien des de fa decennis s’expressa de manera cada vegada més violenta. El decreixement de la materialitat de l’economia no és tant una opció ètica com una necessitat. Se sosté en dades. Posar fi a l’escalfament global requeriria deixar de cremar combustibles fòssils, contreure l’escala de l’activitat pesquera, de la ramaderia industrial, dels extractivismes energètics, minerals o hídrics, reduir el regadiu en zones de secà… Totes aquestes activitats, a més, són penalitzades a escala global —i de forma més intensa en uns territoris que en uns altres— pel declivi de la disponibilitat de recursos fòssils i minerals.
La qüestió és com s’aborda la contradicció capital-vida. Grosso modo, hi ha dues maneres de fer-ho. O es retalla pel costat de la vida o s’apunta a una transició ecosocial justa basada en la suficiència, la redistribució i la garantia de la vida decent per a tothom. Per fer aquest segon camí, no hi ha dreceres. Es requereix una transformació colossal que alguns sectors donen per perduda abans de començar, encara que, en realitat, no s’hagi intentat. Aquesta és la meva opció.
L’auge de la ultradreta és una reacció distòpica a la crisi ecosocial i al decreixement material global
Si preval la primera, la crisi ecosocial es gestiona amb lògiques capitalistes. Qui pot pagar mereix el que desitja, i qui no, s’aguanta sense el que necessita, ja sigui habitatge, llum o aliments suficients i de qualitat. Sota aquesta lògica, una part de la població és tractada com a humanitat sobrant. Això exigeix construir una visió deshumanitzada d’aquelles persones que es vol excloure.
La ultradreta subhumanitza de manera explícita. El seu auge és una reacció distòpica a la crisi ecosocial i al decreixement material global. Algunes de les profundes forces estructurants de la societat (culturals i mediàtiques, econòmiques i polítiques) estan desplaçant-se cap a aquest pol. Com pitjor es percep o s’imagina la crisi, més gran és l’atractiu dels bocs expiatoris. El feixisme del segle XXI és una proposta capitalista de reorganització material i política que es fa des de visions racistes, misògines i colonials. El punitivisme i la repressió constitueixen el principi de precaució contra l’aparició de les resistències que, sens dubte, sorgeixen i creixeran.
Ultradreta contagiosa
El problema és que les esquerres i les visions de dreta una mica més moderades estan sent arrossegades cap a aquest terreny polític fosc. Els governs progressistes s’enfronten a la contradicció entre el realisme d’afavorir l’acumulació en els seus territoris i la necessitat d’aconseguir legitimitat política. Sota aquesta tensió sorgeixen polítiques desconcertants i contradictòries en els discursos, en els programes de govern i en les decisions. Les crisis de legitimitat són cada vegada més intenses. La retòrica del mal menor es fa constant i, en un context de malestar i decepció, desmobilitza i paralitza.
No hi ha, a parer meu, vies sòlides alternatives per expressar la frustració i l’empipament que existeix, i des de bona part dels sectors de l’esquerra es nega aquest malestar i es renya a qui no té un tarannà positiu i il·lusionat. Falta organització, reflexió compartida i espais que permetin analitzar, més enllà dels laboratoris tancats de les cúpules, què falla en les estratègies que es van anunciar tantes vegades com a guanyadores. No existeix avui una esquerra organitzada i amb un projecte alternatiu al capitalisme.
No existeix avui una esquerra organitzada i amb un projecte alternatiu al capitalisme
El resultat és una tendència a la feixistització. Les societats s’endinsen en un terreny relliscós, els governs no tallen d’arrel la qüestió central (el conflicte entre el capitalisme i les condicions de vida en un context de contracció material) i aplanen el camí al feixisme. Els feixismes del segle XXI es converteixen en el refugi per als desnonats polítics.
El poder mediàtic i el dret com a instrument polític s’encarreguin de treure del mig els qui puguin ser vistos com a problemes potencials.
La criminalització de la protesta s’està acarnissant, cada vegada amb més força, amb els grups ecologistes
Emergeix un estat policial global que aprofundeix els sistemes de control social i de repressió. La criminalització de la protesta s’està acarnissant, també i cada vegada amb més força, amb els grups ecologistes. En la Memòria de 2023, la Fiscalia General de l’Estat va incloure l’ecologisme radical dins de l’apartat de “terrorisme”. Encara que posteriorment van rectificar, és un símptoma d’un ambient d’amenaça i d’estigma que s’estén.
El futur porta conflicte. No és possible sacsejar-se la ira, la por i la decepció si no és canalitzant aquests sentiments cap al que posa en perill la sostenibilitat de la vida digna, si no és connectant-los amb una cultura política del suport mutu i amb la pertinença a la trama de la vida. L’agenda ecològica i social són una de sola.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada