L’u d’octubre en què vam guanyar. 75 anys de Revolució xinesa

 L’1 d’octubre del 1949, el líder del Partit Comunista de la Xina (PCX) Mao Zedong (1893-1976) va anunciar la creació de la República Popular de la Xina (RPX). Tres-centes mil persones es van congregar a la plaça de Tiananmen per donar la benvinguda al nou govern i saludar els nous dirigents. Després de l’anunci inicial, Mao va desplegar la nova bandera de la RPX i, tot seguit, el cap militar Zhu De va passar revista a les forces de l’Exèrcit Popular d’Alliberament. Celebracions semblants van tenir lloc en altres parts de la Xina. La fundació de la RPX va posar fi a un segle d’humiliació davant dels imperialistes (que va començar amb la primera guerra anglesa de l’opi del 1839) i la llarga Segona Guerra Mundial (que va començar amb la invasió japonesa de Manxúria el 1931). Deu dies abans, a la primera sessió plenària de la Conferència Consultiva Política del Poble Xinès, Mao havia dit: «Tots estem convençuts que la nostra tasca passarà a la història de la humanitat, demostrant que el poble xinès, que constitueix una quarta part de la humanitat, s’ha posat dempeus».

Les paraules que figuren al nom del nou estat, la RPC, són importants: poble i república. La paraula «república» significava la culminació de la revolució del 1911 que va posar fi a la dinastia Qing (1644-1911) i que va inaugurar una forma de sobirania postmonàrquica. El republicanisme xinès es va inspirar en les perspectives reformistes de persones tan diverses com Kang Youwei (1858-1927) i Liang Qichao (1873-1929) –partidaris d’una monarquia constitucional– i després posades en pràctica per Sun Yat-Sen (1866-1925), que no només estava en contra de les monarquies sinó, el que és més important, en contra de la miserable herència cultural dels anteriors segles i en favor de la unitat del poble xinès en un territori extens. L’altra paraula «poble» té una rica història en el pensament xinès i en la teoria marxista, on significa que l’estat ha d’operar en nom d’una sèrie de classes que formen la major part de la societat (pagesos, treballadors, intel·lectuals i la petita burgesia, les quatre estrelles de la nova bandera de la Xina, amb la cinquena i més gran que representa el PCX). La RPX es va entendre des del principi com un instrument per a la transformació de la societat xinesa i no pas com la culminació d’una transformació prèvia. No era un estat socialista sinó una república popular que s’esforçaria per construir el socialisme. Des del principi, la direcció del PCX va comprendre que la Revolució xinesa no era un esdeveniment que va tenir lloc el 1949, sinó un procés que va començar molt abans, almenys des de la formació de la República Soviètica de la Xina a Ruijin el 1931 fins a la base revolucionària de Yan’an el 1936.

Els tres moviments de masses

La formació de la RPX es va produir en un moment que encara no havia establert la unitat del territori ni trobat els mitjans per defensar-se de l’agressió imperialista. Dos dels principals moviments de masses que es van aprofundir just després de 1949 van ser la culminació de la derrota de les forces del Kuomintang al sud-oest i el sud de la Xina, i l’establiment d’aliats al món (en particular la Unió Soviètica amb el Tractat sinosoviètic de febrer de 1950) contra el suport imperialista al Kuomintang (una vegada que s’havia traslladat a Taiwan) i després amb la invasió nord-americana de la península coreana el juny de 1950. Aquests dos moviments de masses –la derrota de les forces dretanes i l’acumulació de forces per defensar-se de l’agressió imperialista– van obligar a la RPX a ajornar el tercer moviment de masses, que no obstant va ser el més durador: el pla de reforma agrària.

Les decisions del PCX a l’hivern de 1950 van iniciar un procés de reforma agrària a les zones acabades d’alliberar que es va completar substancialment a la primavera de 1953. El primer principi general de la Llei de reforma agrària assenyalava: «L’abolició de la propietat de la terra de la classe feudal explotadora dels terratinents i introducció de la propietat camperola de la terra per alliberar les forces productives rurals, desenvolupar la producció agrícola i aplanar el camí per a la industrialització de la Nova Xina». Aquest era l’objectiu. El procés consistia que l’estat fomentés el poder polític de base, format i dirigit pel PCX, per dur a terme les reformes agràries de manera guiada, planificada i ordenada. El RPX no devia regalar terres als camperols, sinó garantir que aquests poguessin construir poder regional i local per dur a terme la tasca de redistribuir els recursos a les seves zones. La confiscació forçosa no era tant la política com va ser l’educació política a les zones rurals per transformar les relacions de la terra de l’opressió feudal a una base més justa. El 1956, el 90% dels camperols del país tenien terres per conrear, 100 milions de camperols estaven organitzats en cooperatives agrícoles i la indústria privada havia estat abolida de facto.

La reforma agrària va tenir diversos resultats productius: va significar que els camperols sense terra i els treballadors agrícoles tenien accés a la terra i els recursos que els permetien viure amb dignitat; va significar que tota la població de les zones rurals treballava amb una participació en la terra i amb un interès a realitzar millores materials a la terra, cosa que va augmentar la productivitat; va significar que es va erradicar l’antiga cultura terratinent jeràrquica i els seus miserables resultats en termes de relacions patriarcals, per exemple. Aquests resultats positius van millorar les condicions de vida i de treball de la majoria del poble xinès i van crear un sentiment gairebé immediat de lleialtat a la Revolució xinesa.

Superar les penalitats del passat

El 1949, la taxa oficial d’alfabetització a la Xina era del 20 %, tot i que tot indica que era una xifra molt exagerada. Aquesta era simplement una dimensió de les miserables condicions de vida de les masses xineses. Una altra era que la mortalitat de la població va pujar al 40%, amb una sorprenent mortalitat infantil de 250 per cada 1.000 nascuts vius. L’esperança de vida mitjana dels xinesos no superava els 35 anys. Després d’un any del «segle de la humiliació» en mans de les potències imperialistes, el PIB de la Xina va caure de ser al voltant d’un terç de l’economia mundial a principis del segle XIX a només el 5% en el ​​moment de la fundació de la RPX el 1949. En aquella època, en termes de PIB per càpita, la Xina era l’onzena nació més pobra del món, darrere de vuit països africans i dos asiàtics. La immensa agitació al camp xinès des del segle XIX –reflectida a les guerres contra els britànics i els aixecaments camperols, com les rebel·lions Taiping (1850-1864), Nian (1851-1868) i Du Wenxiu (1856-1872)– i el robatori per part d’una petita classe de terratinents feudals van forçar als camperols i als treballadors a una sèrie de circumstàncies irreconciliables. Van lluitar perquè havien de lluitar, i van poder triomfar gràcies al context de la guerra contra els japonesos i a les brillants decisions estratègiques preses pel PCX durant i després de la fi de la Llarga Marxa.

Superar les penalitats del passat no és pas una opció fàcil. La RPX no disposava simplement dels recursos necessaris per redistribuir la riquesa mitjançant la creació d’una infraestructura educativa i sanitària adequada. Durant el procés de reforma agrària, la RPX va desenvolupar un Primer Pla Quinquennal (1953-1957) sota la direcció de Zhou Enlai (1898-1976) i Chen Yun (1905-1995). Aquest Pla es va elaborar al llarg de dos anys i posa èmfasi en quatre punts teòrics:

1. Construir una base industrial, que mai no s’havia construït realment per satisfer les necessitats del poble xinès tant a les ciutats com a les zones rurals. De tot el capital destinat a la construcció, el 58,2 % es va destinar a crear capacitat industrial.
   
2. Construir una nova Xina basada en les seves realitats i no en expectatives utòpiques. Això significava que els recursos valuosos de què disposava la RPX s’havien d’utilitzar amb seny i que la RPX necessitava formar un enorme exèrcit de buròcrates per gestionar l’expansió de l’estat i utilitzar el poder de l’estat per contribuir a la democratització de l’economia.
   
3. Utilitzar tots els mitjans que els xinesos poguessin reunir sense dependre gaire de l’ajuda exterior, tot i que l’URSS va proporcionar ajuda els primers anys per a la industrialització en particular. Durant el període del primer Pla, l’URSS va enviar tres mil experts tècnics a la Xina i va acollir dotze mil estudiants xinesos perquè estudiessin matèries tècniques a l’URSS. Els préstecs estrangers necessaris per al desenvolupament només van representar el 2,7 % dels ingressos financers totals de l’Estat xinès al primer Pla.
   
4. Manejar correctament l’equilibri entre l’acumulació de capital a un país pobre i les necessitats de consum de la població empobrida. El Pla articulava la necessitat de considerar amb cura els interessos immediats de la població i els seus interessos a més llarg termini: destinar massa recursos a la construcció de capital fix podria apagar l’entusiasme pel socialisme, mentre que gastar els recursos en els problemes immediats només ajornaria els problemes per a més endavant.

La sofisticació de la teoria del primer Pla va permetre alguns avenços importants, però no van ser suficients per a les necessitats imperants. Mentre que els factors objectius de millora de les condicions materials de vida avançaven progressivament, els grans problemes socials s’havien d’afrontar amb tècniques més subjectives. El PCX va organitzar campanyes massives per combatre l’analfabetisme (1950-1956), incloent-hi la celebració de classes al camp per als pagesos. Atrapades a l’espiral dels anys quaranta, moltes zones rurals de la Xina van desenvolupar una tradició d’ajuda mútua que es va convertir en el Pla d’assegurança mèdica cooperativa rural de la RPC. Amb aquesta forma d’assegurança mèdica, la RPX va començar a distribuir els seus recursos per construir la sanitat pública, ajudada pels soviètics, entre altres coses construint hospitals generals a les províncies rurals i policlíniques als pobles. Tant l’alfabetització com la salut mèdica van millorar espectacularment gràcies als quadres motivats de la RPX, que van aprofitar la seva experiència bèl·lica de sacrifici i estratègia.
Un dels inconvenients de la necessitat de basar-se en el subjectivisme per construir el socialisme és que aquest marc és propens a l’exageració i l’error humans, com la crida a la Revolució Cultural (1966-1976). Però fins i tot en aquest cas, el balanç no és del tot negatiu. Durant aquest període, la RPX va formalitzar el pla del «metge descalç», que permetia a les facultats de medicina oferir formació bàsica als metges perquè anessin a atendre la població de les zones rurals i, d’aquesta manera, permetia a la pagesia accedir a l’atenció mèdica primària on abans no n’hi havia. Es requeria aquest tipus de subjectivisme per lluitar contra les temptacions de la corrupció i el deteriorament de la disciplina de quadres, que s’havien convertit en greus problemes a la RPC; aquests es van formular a través de la campanya de 1951 contra els «tres mals» al sector estatal (corrupció, malbaratament i burocràcia) i la lluita de 1952 contra els «cinc mals» al sector privat (suborn, evasió d’impostos, robatori de propietat estatal, engany als contractes governamentals i robatori d’informació econòmica).

Durant els vint-i-nou anys anteriors a la reforma (1949-1978), l’esperança de vida a la Xina va augmentar en trenta-dos anys. En altres paraules, cada any transcorregut després de la Revolució, s’hi va afegir més d’un any a la vida d’un xinès mitjà. El 1949, la població del país era analfabeta en un 80%, percentatge que en menys de tres dècades es va reduir al 16,4% a les zones urbanes i al 34,7% a les rurals; la matriculació de nens en edat escolar va augmentar del 20% al 90%; i el nombre d’hospitals es va triplicar. Del 1952 al 1977, la taxa mitjana anual de creixement de la producció industrial va ser de l’11,3%. En termes de capacitat productiva i desenvolupament tecnològic, la Xina va passar de no ser capaç de fabricar un automòbil el 1949 a llançar el seu primer satèl·lit a l’espai el 1970. El satèl·lit Dongfanghong (que significa «L’est és roig») va tocar en bucle la cançó revolucionària del mateix nom mentre va estar en òrbita durant vint-i-vuit dies. Els avenços industrials, econòmics i socials de la transició al socialisme sota Mao van constituir la base del període posterior a 1978.

Trencar la cadena de dependència

El 1954, Mao es va dirigir al Consell del Govern Popular Central i va formular una pregunta que rondava per la ment de molts dels delegats:

«El nostre objectiu general és esforçar-nos per construir un gran país socialista. El nostre país és un gran país de 600 milions d’habitants. Quant de temps durà realment dur a terme la industrialització socialista i la transformació i mecanització socialistes de l’agricultura i fer de la Xina un gran país socialista? No fixarem ara un termini rígid. Probablement caldrà un període de tres plans quinquennals, o quinze anys, per establir les bases. Es convertirà aleshores la Xina en un gran país? No necessàriament. Crec que per construir un gran país socialista, probablement n’hi haurà prou amb una cinquantena d’anys, o deu plans quinquennals. Aleshores la Xina estarà en bona forma i serà molt diferent del que és ara. Què podem fabricar ara? Podem fer taules i cadires, tasses de te i teteres, podem cultivar gra i moldre’l per fer farina, i podem fer paper. Però no podem fabricar ni un sol automòbil, avió, tanc o tractor. Així que no hem de presumir ni ser presumptuosos. Per descomptat, no em refereixo que ens posem gallets quan fabriquem el nostre primer cotxe, més galls quan fabriquem deu cotxes i encara més quan fabriquem més i més cotxes. Això no és possible. Fins i tot després de cinquanta anys, quan el nostre país estigui en bona forma, hem de continuar sent tan modestos com ara. Si llavors ens tornéssim creguts i miréssim els altres per sobre de l’espatlla, seria dolent. No hem de ser fatxendes ni tan sols d’aquí a cent anys. Mai no hem de ser creguts.»

D’aquest discurs se’n desprenen tres punts importants. Primer, que construir el socialisme demana molt temps, ja que la revolució en un país pobre com la Xina vol que l’estat, el partit i el poble construeixin la base material del socialisme. La paciència és un valor central del marxisme d’alliberament nacional. En segon lloc, la Xina necessitava ciència, tecnologia i capacitat industrial per trencar la cadena de dependència i produir béns moderns d’alt valor. Per això, la Xina havia de dependre tant de la importació de ciència i tecnologia com formar el seu propi personal científic i tecnològic. En tercer lloc, la humilitat és un valor tan central com la paciència, perquè la Xina no pretén avançar per xovinisme nacional, sinó pels fins del socialisme internacional.

L’intent d’acabar amb l’intractable problema de la dependència es va intentar (i va fracassar substancialment) durant el Gran Salt Endavant (1958-1962) i la Revolució Cultural (1966-1976). Es van aprendre moltes lliçons aleshores i durant el període de dos anys posterior a la mort de Mao (1976-1978). El maig del 1976, Hu Fuming (1935-2023), membre del PCX i professor de la Universitat de Nanjing, va publicar un article amb un títol interessant: «La pràctica és l’únic criteri per jutjar la veritat». Deng Xiaoping (1904-1997) va adoptar aquesta postura filosòfica, que resultava atractiva per a moltes persones del PCX, en el seu discurs del 1978 davant la 3a Sessió Plenària de l’11è Comitè Central del PCX, titulat «Emancipar la ment. Buscar la veritat en els fets. Unir la mirada al futur». El que podria semblar pragmatisme era, de fet, una adhesió al materialisme, fixant el curs del socialisme xinès sobre les empremtes de la realitat en comptes d’intentar accelerar les coses mitjançant un excés de subjectivisme. L’era de la reforma, que es va obrir el 1978, es va construir sobre aquesta base filosòfica.

El gener de 1963, Zhou Enlai havia establert un programa perquè la Xina se centrés en les Quatre Modernitzacions, és a dir, modernitzar l’agricultura, la indústria, la defensa i la ciència i la tecnologia. En el seu discurs del 1978, Deng va tornar sobre aquestes Quatre Modernitzacions i va dir que no es podrien dur a terme «si no s’acabava amb el pensament ossificat». L’any següent, Deng va afirmar que la Xina s’havia d’esforçar per convertir-se en una «societat moderadament pròspera» (xiaokang), cosa que només podria passar amb l’avenç de la base industrial. En centrar-se en l’obertura i en la política de la Xina per atraure el país a la indústria tecnològicament avançada, s’ha fet una valoració desigual de l’era de la Reforma iniciada el 1978. Es descuiden diversos aspectes, però cal destacar-ne dos: calia augmentar la productivitat agrícola mitjançant un sistema de responsabilitat familiar (que debilitava les granges col·lectives darrere d’una major socialització del treball i una forma més elevada de col·lectivitat); calia reforçar el paper del PCX sobre la RPX i sobre la societat amb una millor educació política i disciplina per als quadres (el 1980, Deng va pronunciar un discurs en què destacava les principals males pràctiques de «burocràcia, concentració excessiva de poder, comportament patriarcal i quadres dirigents que gaudien de càrrecs vitalicis i privilegis de tota mena»). El país mai no seria capaç d’afrontar el repte de les Quatre Modernitzacions i avançar cap al socialisme si ignorava els problemes creats per la posició dependent de la Xina en l’ordre mundial neocolonial, així com la podridura que s’instal·la sovint quan el poder es converteix en un fi en si mateix.

El capital privat estranger va arribar primer de la diàspora xinesa, després dels capitalistes d’Àsia Oriental (Japó al capdavant) i finalment del capital occidental; aquesta inversió que va entrar a la RPX per aprofitar la mà d’obra altament qualificada i sana, va haver de transferir ciència i tecnologia com a requisit previ, fet que va constituir una base per al creixement del mateix sector científic i tecnològic xinès. La RPX va imposar importants restriccions al capital, com que havia de satisfer les necessitats productives dels plans xinesos, que havia de transferir tecnologia i que no podia repatriar tot el benefici que volgués. La dependència es va trencar amb aquesta insistència, construïda sobre els fonaments de les primeres dècades de la Revolució Xinesa. Va ser una conseqüència de la llarga trajectòria de la Revolució Xina el que aquesta fos capaç de demostrar altes taxes de creixement (prop del 10% interanual) en el període transcorregut des del 1978, que fos capaç d’abolir la pobresa absoluta, i que fos capaç d’augmentar el consum de les llars i el consum total –fins i tot en educació– al llarg de les dècades transcorregudes des de llavors. La cadena de dependència es va afeblir, però no es va trencar, encara que el període de reformes va venir acompanyat dels seus propis problemes, com ara l’augment de la desigualtat i l’afebliment del teixit social.

Les ziga-zagues de la Revolució xinesa

El 2012, trenta-quatre anys després de l’inici del període d’obertura, el líder del PCX, Hu Jintao (nascut el 1942), va declarar al XVIII Congrés Nacional que la corrupció havia esdevingut un problema clau. «Si no gestionem bé aquest assumpte», va advertir, «podria resultar fatal per al Partit, i fins i tot causar el col·lapse del Partit i la caiguda de l’Estat». En aquest Congrés, Hu va ser succeït per Xi Jinping (nascut el 1953), la primera mesura del qual va ser abordar aquesta qüestió i reviure la cultura socialista a la Xina. En el seu discurs inaugural com a cap del Partit, Xi es va comprometre a «colpejar els tigres i les mosques alhora», referint-se a la corrupció que s’havia estès des de les altes esferes fins a les bases. El Partit va llançar les mesures dels «vuit punts» per als seus membres, a fi de limitar pràctiques com les reunions intranscendents i les recepcions extravagants, i va advocar per la diligència i l’estalvi. En el termini d’un any, es va cancel·lar el 25% de les reunions oficials, es va eliminar de la nòmina governamental 160.000 «empleats fantasma» i es van aturar 2.580 projectes de construcció oficials innecessaris. El maig del 2021, un total de més de quatre milions de quadres i funcionaris havien estat investigats, i 3,7 milions d’ells sancionats per la Comissió Central d’Inspecció Disciplinària. Almenys quaranta-tres membres del Comitè Central i sis del Politburó han estat castigats per corrupció, entre ells exministres, governadors provincials i presidents dels bancs estatals més importants.

Els comentaris de Hu i les accions de Xi reflectien la preocupació que, durant el període d’alt creixement posterior al 1978, els membres del PCX es distanciessin cada cop més del poble. Durant els primers mesos de la seva presidència, Xi va llançar la «campanya de la línia de masses» per acostar el Partit a les bases. Com a part de la campanya de mitigació de la pobresa selectiva llançada el 2014, tres milions de quadres del Partit van ser enviats a viure i treballar a 128.000 poblets com a part d’aquest projecte. El 2020, malgrat la pandèmia de Covid-19, la Xina va aconseguir erradicar la pobresa extrema, contribuint al 76% de la reducció mundial de la pobresa en les darreres quatre dècades. El XIX Congrés Nacional del PCX del 2017 va marcar un canvi en la principal contradicció a què s’enfronta la societat xinesa, que va passar de desenvolupar ràpidament les forces productives a abordar el desequilibri i el desenvolupament inadequat. En altres paraules, el període de reforma i obertura es va considerar una condició prèvia per a la construcció d’una societat socialista moderna, però la feina encara està incompleta.

Més enllà de l’autocorrecció del Partit, les fermes paraules i accions de Xi contra els corruptes «mosques i tigres» van contribuir a augmentar la confiança del poble xinès al govern. Segons un estudi realitzat el 2020 per la Universitat de Harvard, l’índex d’aprovació del Govern central se situa en el 93,1% i registra el creixement més significatiu a les regions més subdesenvolupades del camp. Aquest augment de la confiança a les zones rurals es deu a l’increment dels serveis socials, la confiança en els funcionaris locals i la campanya contra la pobresa.

El 2016, reflexionant sobre la contínua dependència xinesa, Xi va afirmar que la «dependència de la tecnologia bàsica és el problema ocult més gran per a nosaltres. Dependre sobre manera de la tecnologia bàsica importada és com construir casa nostra damunt la casa d’un altre». La guerra comercial dels EUA contra la Xina, que va començar el 2018, es va produir després del col·lapse de la confiança en països com la Xina, l’Índia i el Brasil que els EUA poden ser el comprador d’últim recurs (la confiança va caure després que comencés la Tercera Gran Depressió el 2007). Aquests fenòmens –la manca de confiança i la guerra comercial– van posar a la Xina en un camí que divergiria d’Occident, construint la Iniciativa del Cinturó i la Ruta (2013) i després desenvolupant les Noves Forces Productives de Qualitat (2023). El primer concepte mostra l’interès de la Xina per construir nous mercats lluny dels Estats Units i Europa, però també per fer servir aquest procés per contribuir als avenços en el desenvolupament dels països del Sud Global. El segon concepte, central en el pensament de Xi Jinping, consisteix a fer que la Xina «lideri el desenvolupament de les indústries estratègiques emergents i de les indústries del futur», tal com ho va expressar Xi el setembre del 2023. La guerra comercial dels Estats Units va pressionar la ciència xinesa perquè avancés en noves àrees, com la intel·ligència artificial, la biomedicina, la nanotecnologia i la fabricació de xips informàtics. Dos exemples dels ràpids avenços són que l’economia digital de la Xina representava el 2022 el 41,5% del PIB, mentre que la taxa de penetració de 5G era superior al 50% el 2023. Tot i que el creixement d’aquestes indústries estratègiques ha estat clau per al desenvolupament de la Xina, el Govern ha pres mesures decisives els últims anys per frenar l’«expansió desordenada del capital», apuntant específicament els monopolis de Big Tech i altres sectors privats, així com l’especulació immobiliària. Alhora, s’ha fet més èmfasi a combatre les «tres muntanyes» a què s’enfronta el poble xinès, és a dir, els elevats costos de l’educació, l’habitatge i la sanitat.

La Revolució xinesa continua sent un procés. Està inacabada perquè la història avança i queden molts problemes per resoldre, entre ells el caràcter de la relació de la Xina amb la resta del Sud Global mentre busca una nova arquitectura de desenvolupament després del fracàs rotund de l’enfocament d’austeritat i deute del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Que la Xina hagi estat capaç d’abolir la pobresa absoluta i construir tecnologia avançada alhora indica que l’equilibri entre inversió i consum ha estat ben gestionat per la RPX sota el lideratge del PCX. L’estabilitat i la fortalesa de la Xina li han permès entrar ara a l’esfera mundial i oferir lideratge per resoldre problemes aparentment irresolubles, com entre l’Iran i l’Aràbia Saudita o a Palestina.

Aquest és un bon moment, després de 75 anys, per tornar enrere i estudiar el discurs de Mao del 1954, en què destacava la necessitat que la Xina desenvolupés ciència i tecnologia independents, amb paciència i humilitat. El 2021, amb l’erradicació de la pobresa extrema i al centenari de la fundació del PCX, la Xina va poder assolir el seu «Primer Objectiu del Centenari» de construir «una societat moderadament pròspera en tots els aspectes», és a dir, aconseguir el xiaokang per a un país de 1.400 milions d’habitants. Ara es troba en un camí inexplorat per assolir el Segon Objectiu del Centenari de construir «un país socialista modern que sigui pròsper, fort, democràtic, culturalment avançat i harmoniós» per al 2049, el centenari de la fundació de la RPC. Aquests són trets importants de qualsevol procés de desenvolupament, però especialment en un arrelat en la tradició socialista.


———————————————————————————————————-

Tings Chak i Vijay Prashad treballen a Tricontinental: Institut d’Investigació Social i tots dos són editors de l’edició internacional de Wenghua Zongheng: Una revista de pensament xinès contemporani.