REPÚBLICA CATALANA I REVOLUCIÓ SOCIAL. APUNTS A NORANTA ANYS DEL 6 D’OCTUBRE DE 1934

El 1935 un fulletó promocional del setmanari L’Hora anunciava la recent aparició de la segona edició del llibre d’Àngel Estivill 6 d’octubre l’ensulsiada dels jacobins. Per al grup de L’Hora, del que Estivill en formava part, el llibre demostrava que “els dirigents de la Generalitat sabotejaren la revolució del dia 6 d’octubre” i que “sense la fallida de la Generalitat catalana no hauria estat possible l’ajornament de la revolució proletària a Espanya”.1

L’expressió que donava títol al llibre, l’ensulsiada dels jacobins, emprava el paral·lelisme amb la revolució francesa, permanentment present entre tota la literatura revolucionària i particularment en la tradició comunista, per explicar la fallida de la revolució catalanista del 6 d’octubre. La derrota del 6 d’octubre certificava, per a Estivill, el fracàs de la petita burgesia i de la seva principal expressió política, Esquerra Republicana de Catalunya al capdavant del govern de la Generalitat republicana, per a fer efectiva la revolució democràtica i per a dirigir el moviment nacional català en un sentit emancipador. Seguint l’esquematisme traçat per Joaquim Maurín sobre les tres etapes de la qüestió nacional catalana,2 Estivill veia en la fallida del 6 d’octubre la fi de la segona etapa del moviment nacional català en la que la petita burgesia i les classes mitjanes havien dirigit la reivindicació nacional catalana i l’inici de la tercera etapa, en la que el proletariat esdevindria la direcció del moviment nacional amb el desplegament de la revolució social de la mà de l’emancipació nacional. Explicat en les pròpies paraules d’Estivill cap “dels que actuaren de dirigents, ni Dencàs, ni Companys, volien, en realitat, portar a terme un acte de “rebel·lia”. Els dirigents de la democràcia catalana especulaven. La incapacitat revolucionària, que és la qualitat més remarcable dels dirigents i intel·lectuals de la petita burgesia els ho prohibia. Companys actuava a remolc de les patums de l’Izquierda Republicana; Dencàs actuava pel seu compte; cercava, però un “cop d’Estat” dins el govern autònom”

La rellevància del llibre d’Estivill, però, més que no pas en la tesi, que no feia més que reproduir allò essencial de la posició de Maurín i del BOC en relació a la qüestió nacional catalana i a la revolució democràtica, es trobava en que posava en un primer pla l’acció revolucionària dels obrers i les obreres com un dels elements centrals dels fets d’octubre. La mobilització obrera d’octubre anà del tot lligada al binomi República Catalana i revolució social. Era el programa i l’estratègia sobre la que va reposar l’acció política de l’Aliança Obrera arreu de Catalunya i també l’acció d’altres entitats obreres, com ara el CADCI de Barcelona, fins al punt que una publicació reaccionària podia titular que el que havia succeït el 6 i 7 d’octubre havia estat la proclamació de “la República catalana amb bandera comunista”.

El reportatge d’Estivill sobre els fets d’octubre posava el focus en l’acció dels militants obrers que preparaven la vaga general revolucionària del 5 d’octubre. En les diverses manifestacions de l’Aliança Obrera per la Rambla entre el dia 4 i el dia 6. En l’èxit de la vaga general arreu de Catalunya i els enfrontaments amb una policia de la Generalitat més preocupada de dissoldre i detenir els obrers, que clamaven visques a la República catalana i moris a Lerroux i Gil Robles, que no pas en atendre els preparatius d’una possible acció del govern català contra el nou govern radical-cedista de la República. En les barricades alçades arreu de Barcelona, en la demanda d’armes al govern de la Generalitat i, especialment, en les diverses accions insurreccionals dels militants obrers davant la inacció i la

fallida del govern català i l’Esquerra republicana.

D’aquesta manera, els grans protagonistes del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona, més enllà dels grans noms de Companys, Dencàs, Badia, etc. son en el llibre d’Estivill els joves obrers cremadors de tramvies que el dia 5 van fer efectiva la vaga general revolucionària. La plana major de l’Aliança Obrera i el conjunt de delegats obreristes d’arreu de Catalunya que van aprovar convocar la vaga general i proclamar la República catalana. Els militants del Partit Català Proletari (PCP) i de la Minoria d’Oposició Mercantil que al capdavant del CADCI es van enfrontar amb les tropes de l’exèrcit.

Els gairebé 400 militants obreristes, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Comunista de Catalunya, del PCP, socialistes i ugetistes, algun membre de l’Esquerra Comunista, alguns antifeixistes alemanys i suïssos, a més d’alguns membres de les JEREC i ERC, que un cop es va produir la rendició del govern català van decidir reunir-se a la vila de Gràcia de Barcelona, recollir totes les armes possibles que els escamots havien abandonat i continuar amb la lluita per la República catalana i la revolució social dirigint-se cap a Sabadell, on la insurrecció continuava en mans dels sindicalistes de la Federació Local de Sindicats. I, en un lloc preferent, els màrtirs de la revolució. Teresa Vives i Valentí Felipe, la jove militant del BOC i el jove militant del PCdC que moririen pels trets de la Guàrdia civil formant part de la columna de Gràcia. Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, del PCP i del PCdeC morts enfrontant-se a l’exèrcit a la seu del CADCI. Salvador Echauri, també del PCdC mort pels trets de la Guàrdia civil en arribar a Sant Cugat des de Gràcia. I els disset militants obrers jutjats en consell de guerra sumaríssim, condemnats a cadena perpètua i empresonats al Fortí de Sant Cristòfol de Pamplona. L’acció d’aquests protagonistes del 6 d’octubre era el que permetia a Estivill afirmar que “Els obrers de Catalunya surten absolts del judici popular sobre el 6 d’octubre. Les esquerres no poden dir el mateix. Tingueren traïdors, tingueren covards, tingueren tartarins i sobretot tingueren una gran quantitat de gent irresponsable, covarda, incapaç d’un gest de dignitat”. 3

L’acció i la mobilització obrera del 6 d’octubre que el reportatge d’Estivill explicava eloqüentment sobre la ciutat de Barcelona es produí amb molta més intensitat arreu dels principals centres industrials i urbans de Catalunya anant, en diversos casos, molt més enllà del que havia succeït a la capital del Principat. En bona part de les àrees industrials de Catalunya, especialment a la corona industrial barcelonina, la iniciativa de les jornades d’octubre va estar en mans de les organitzacions obreres, imposant-se i en alguns casos enfrontant-se als ajuntaments republicans catalanistes i a les autoritats del govern de la Generalitat. D’aquesta manera, la participació massiva dels treballadors organitzats va fer que la proclamació de la República Catalana anés acompanyada d’una acció política que apuntava directament contra industrials i propietaris, la dreta social i política, l’església i les forces de l’Estat. El que es produí a Sabadell entre el 4 i el 10 d’octubre permet explicar aquesta insurrecció obrera d’octubre i la centralitat del binomi República catalana i revolució social.

A la capital del Vallès des del dia 3 d’octubre els militants de les diverses organitzacions que formaven part de l’Aliança Obrera es van concentrar armats als diversos locals polítics i socials, especialment a la seu de la Federació Local de Sindicats “La Obrera”. La nit del 4 al 5 d’octubre es van posar en marxa tots els preparatius per aconseguir que la vaga general fos absoluta el dia 5. L’alcalde republicà de Sabadell demanà als sindicalistes de la FLS que enviessin els seus delegats a l’Ajuntament per tal de conèixer els seus propòsits. Els sindicalistes s’hi van presentar amb una desena de militants armats i després d’una forta discussió amb l’alcalde es van fer amb el poder municipal. Segons Josep Moix, un dels màxims dirigents de la FLS, l’alcalde per aturar l’acció dels sindicalistes esgrimí que ell era el delegat governatiu d’ordre públic nomenat pel conseller de Governació Josep Dencàs. La resposta dels membres del sindicat fou clara: “Li vam dir que ell podia ser el delegat governatiu però nosaltres no érem soldats, sinó que érem revolucionaris i que s’havia acabat la legalitat”.

A la matinada del 5 d’octubre la vaga general era absoluta. El sis d’octubre Vertical, l’òrgan de la FLS, va aparèixer com a “l’òrgan de la revolució” amb una editorial en la que s’afirmava que “el proletariat es juga la seva carta. O guanyarà i, per tant, esclafarà el feixisme; o serà derrotat, i per conseqüent, se li ajornaran les perspectives per molt de temps”.4 Al llarg del dia sis es van produir diversos registres als domicilis d’industrials i membres de la Lliga, que foren detinguts i traslladats al calabós de l’Ajuntament, les accions anticlericals, amb l’assalt a l’Acadèmia Catòlica i la detenció d’alguns capellans, i la requisa d’armes a les diverses armeries de la ciutat. El sis d’octubre els elements armats que formaven el que va anomenar-se la guàrdia roja arribava a la xifra de quatre-centes persones.

Poc després de la proclamació de l’Estat Català de Companys, els revolucionaris en manifestació marxaren fins a l’Ajuntament. Els manifestants portaven banderes roges, amb la falç i el martell, mocadors rojos al coll i cantaven La Internacional. Des de l’Ajuntament el Comitè revolucionari va proclamar la República Catalana i fou hissada la bandera roja al costat de la catalana. Els revolucionaris plantejaren un acord de mínims als republicans federals, als membres de l’Esquerra i a la Unió Socialista que fou assumit per tots. Segons Josep Moix l’acord consistia en que “si la consigna socialista triomfa, que representaria la dictadura del proletariat a Espanya, volem a Catalunya també seguir-la i a Sabadell volem el govern absolut”; en canvi si el moviment quedava limitat a Catalunya els obreristes volien “una intervenció a l’Ajuntament (…) mentre no es dictin normes legals que acceptin la majoria de catalans. Aleshores ens sotmetrem a la forma política que es doni a Catalunya, però mentre, volem controlar l’Ajuntament durant el període revolucionari”.5

D’aquesta manera, el sindicalista Miquel Bertran fou nomenat nou alcalde revolucionari. Alguns militants obreristes decidiren traslladar-se a Barcelona però el gruix dels membres de l’Aliança Obrera van quedar-se a Sabadell. Josep Moix ordenà distribuir una vintena de sindicalistes armats al voltant de la caserna de la Guàrdia civil i va ordenar traslladar a l’Ajuntament una quarantena de caixes de lleixiu i salfumant requisades en diverses indústries per a la fabricació d’explosius.6 A mesura que s’anava coneixent el desenvolupament de l’acció del govern català a Barcelona els regidors de la coalició republicana abandonaren l’Ajuntament. Quan es conegué la capitulació de Companys, els revolucionaris optaren també per abandonar l’Ajuntament. Fou organitzada una comissió encarregada d’amagar les armes, s’encarregà posar en llibertat als detinguts, es dissolgué l’anomenada guàrdia roja i els principals dirigents revolucionaris prepararen la seua fugida.

Els principals enfrontaments amb les forces de l’exèrcit i la Guàrdia civil no es produïren fins el dia vuit. Tres parelles de Guàrdies civils comandades per un caporal es presentaren a “La Obrera” per escorcollar i clausurar el que era la seu de la FLS. Els Guàrdies van ser rebuts a trets pels sindicalistes obligant-los a retirar-se i a retornar amb més efectius i una peça d’artilleria que fou emplaçada davant la seu dels sindicats, fet que acabà de dissuadir la resistència dels octubristes. Tot i així, no fou fins el dia onze quan els treballadors retornaren de manera generalitzada a les fàbriques.7 Entre el 4 i el 10 d’octubre, a la capital del Vallès s’havia produït una insurrecció revolucionària efímerament vencedora que lligava la proclamació de la República catalana a la revolució social. A Vilanova i la Geltrú, a Badalona, a Mataró, a Granollers, a Sant Cugat, a Terrassa i a Sant Boi de Llobregat es produïren insurreccions amb el mateix caràcter revolucionari. I a Manresa i diversos pobles del Bages, a Lleida, al Ripollès, a Olot i als principals nuclis industrials d’Osona els militants obreristes van tenir la iniciativa de la acció insurreccional però sense aconseguir desbordar al republicanisme catalanista ni derrotar a les forces de l’Estat.

Tota l’experiència de la insurrecció obrera del 6 d’octubre que el llibre d’Estivill explicava per al cas de Barcelona posava sobre la taula diverses qüestions que tindrien un impacte perllongat per al desenvolupament dels diversos projectes i espais socials i polítics que pensaven que era possible construir un proposta revolucionària que unís alliberament social i alliberament nacional als Països Catalans del S.XX i als de les primeres dècades del S.XXI. La primera era la formulació explícita de la República catalana com a sinònim de la revolució social. Maurín i els comunistes del BOC ja havien considerat la proclamació de la República catalana el 14 d’abril per part de Francesc Macià com l’acte revolucionari més transcendent que s’havia produït el 14 d’abril de 1931 però amb l’octubre de 1934 havia emergit l’acció de tot un seguit d’organitzacions obreres comunistes, des dels separatistes comunistes del PCP fins al PCdC passant pel BOC i els militants sindicalistes, que fent seu el binomi República catalana i revolució social havien demostrat tenir capacitat d’intervenció, mobilització i influència enfront una CNT en crisi i una ERC plena de contradiccions. A partir del 6 d’octubre, la identificació entre la República catalana i la revolució social ha tingut un llarg recorregut que ha arribat fins als nostres dies. La segona era la necessitat de dotar d’una estratègia i d’un programa propi a la proclamació de la República catalana i a la revolució social. Lluny de seguir l’estratègia del govern de la Generalitat, l’acció obrerista en les jornades d’octubre va fixar i dirigir els seus propis passos, tot i no estar a la seves mans la iniciativa general del 6 d’octubre. És va convocar una vaga general revolucionària el 5 d’octubre, es decidí estendre la proclamació de la República catalana, no la de l’Estat Català de la República Federal espanyola que acabaria proclamant Companys, assaltar el poder municipal en aquells pobles governats per la dreta, en aquells altres governats per ERC acordar un pla d’acció conjunta sempre i quan fos possible i desplegar un acció insurreccional pròpia contra les forces de l’Estat i la dreta social i política. L’estratègia obrerista no reeixí però demostrà que era possible desplegar una estratègia pròpia d’alliberament social i nacional, antifeixista i socialista, amb un fort impacte arreu del Principat I, finalment, la tercera qüestió era la de la necessitat de disposar d’un partit comunista fort, ben organitzat, amb un programa d’alliberament social i nacional clar i amb capacitat de dirigir políticament aquella classe treballadora que en les jornades d’octubre havia demostrat la seva capacitat de mobilització aixecant la bandera de la República catalana i la revolució social. I encara més, aconseguir que aquest partit comunista acompanyés la classe treballadora cap a la revolució i que la classe treballadora esdevingués la dirigent del conjunt del poble català en el camí de la seva emancipació social i nacional. Un front popular revolucionari en diria el mateix Estivill, no com a estratègia defensiva sinó com a una nova opció estratègica cap a la

revolució socialista que donés sentit a l’experiència del 6 d’octubre.

Més enllà de les commemoracions fossilitzades, massa sovint característiques dels aniversaris de la història de les revolucions, ens cal aprendre de les velles derrotes, com la del 6 d’octubre, per preparar-nos per fer front a un enemic que ha canviat de mètodes i que se sent ben fort, com feia anys que no s’hi sentia. Espero que aquests apunts resultin útils per tothom qui als Països Catalans dels anys vint del segle XXI encara pensa en què es possible construir la pàtria dels humans.

1. Biblioteca de Catalunya. Col·lecció de Fullets polítics. F.P.4. Documentació de L’Hora.

2. Maurín, J. “Les tres etapes del problema català”, L’Hora, 11 de juliol de 1931, núm. 27, p.1

3. Estivill, Àngel. 6 d’Octubre. L’ensulsiada dels jacobins, Edicions de L’Hora, Barcelona, 1935, p. 251.

4. Vertical, Suplement revolucionari, 6/10/1934.

5. Castells, A. Sabadell, Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936), Edicions Riutort, Sabadell 1980, 1980, p. 20.31.

6. Sobre Josep Moix es pot veure Domènech, X. “Josep Moix, de sindicalista a polític”, a DD.AA. Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 2010, p. 53-54.

7. La Humanitat, 30/04/1934, p. 6 i 12. Una síntesi completa sobre Sabadell durant la Segona República a M. Marín. “Política en temps de República”, a DD.AA. Una esperança desfeta. Sabadell 1931-1945, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 2010, p. 14-51.