Menys lliures, més pobres

“Ens pas­sem el dia anant a res­tau­rants, a dis­co­te­ques, a la sauna, a l’spa, fent turisme. I ho paga tot el govern italià!”, diu, pre­su­mint-ne i fotent-se’n, un poli­cia italià des­ti­nat a Sheng­jin, a Albània. Aquí s’hi ha eri­git el que havia de ser un immens camp de detenció d’immi­grants fora de la llei euro­pea i que ha esde­vin­gut una mega­es­truc­tura fan­tasma. El poli­cia foteta parla des del Raf­fa­elo, el luxós hotel on s’allot­gen les for­ces de la “missió inter­na­ci­o­nal”. Han arri­bat a ser més de 200. “Ens paguen per no fer res, ha estat una pèrdua de diners”, reco­neix un altre poli­cia a Luela Gaxh­jaha, peri­o­dista del canal albanès Syri que, amb una càmera oculta i fent-se pas­sar per turista, ha mos­trat el fracàs del que havia de ser el pro­jecte estel·lar del govern de Gior­gia Meloni, amb un cost esti­mat de mil mili­ons d’euros. Meloni va voler tirar-lo enda­vant mal­grat saber que que­da­ria para­lit­zat judi­ci­al­ment (perquè vul­nera els drets humans), amb l’objec­tiu d’esde­ve­nir una potent arma de pro­pa­ganda, que és per al que l’extrema dreta fa ser­vir la qüestió migratòria.

La pro­pa­ganda de Meloni, difosa de forma dili­gent pels mit­jans d’arreu, ha enllu­er­nat tots els par­tits de dre­tes –i no tant de dre­tes– euro­peus. Tant és així que al setem­bre el líder del PP espa­nyol, Alberto Núnez-Feijóo, fins i tot va viat­jar a Roma per lloar “l’eficàcia de les polítiques migratòries de Meloni” i per “pren­dre’n nota”. Llàstima que, sen­tint l’alè de Vox al cla­tell, Feijóo va córrer massa a enal­tir l’eficàcia d’unes polítiques que mai s’han dut a terme. I, de fet, la política migratòria del govern italià és molt sem­blant a la dels seus pre­de­ces­sors.

Les pro­me­ses incom­pler­tes i les men­ti­des de Meloni no han influït en la popu­la­ri­tat de la política post-fei­xista a Europa, on, apa­dri­nada per Ursula von der Leyen, ha estat la pro­ta­go­nista de l’any. Tam­poc l’ha per­ju­di­cat el repor­tatge de Fan­Page, el mitjà italià que es va infil­trar a les joven­tuts de Ger­mans d’Itàlia i va mos­trar amb una càmera oculta com can­ta­ven cançons nazis, cri­da­ven “Heil, Hit­ler” i s’embut­xa­ca­ven els diners públics des­ti­nats a sub­ven­ci­o­nar volun­ta­ris.

I men­tre a Europa l’extrema dreta es con­so­lida i el neo­na­zisme i el neo­fei­xisme per­den el pudor d’ense­nyar la poteta als països que els van engen­drar, els EUA es pre­pa­ren per al retorn tri­om­fal de Donald Trump, aquest cop acom­pa­nyat de l’home més ric del món com a pos­si­ble pre­si­dent a l’ombra. El món aguaita amb neguit qui­nes seran les con­seqüències de la nova situ­ació: fins on podran resis­tir les cos­tu­res democràtiques dels EUA la força centrífuga de l’oli­gar­quia? La con­cen­tració inèdita de poder en mans d’un sol home i els seus socis obre la porta a esce­na­ris per­tor­ba­dors.

L’home més ric del món, que va com­prar-se Twit­ter per influ­en­ciar la soci­e­tat cap als seus postu­lats ideològics (fa cam­pa­nya per AfD, Meloni i Sal­vini), després de finançar Trump espera asseure’s en un lloc de poder polític ina­pel·lable. I això encaixa poc amb la democràcia. Trump i Musk no ama­guen la volun­tat de legis­lar per fer més rics els rics i dei­xar les clas­ses tre­ba­lla­do­res més des­em­pa­ra­des. Reta­llar ser­veis públics i des­re­gu­lar encara més el mer­cat. El mateix que està fent un altre devot admi­ra­dor de Trump, l’argentí Javier Milei, que ha aca­bat l’any dalt de l’esce­nari de la festa del par­tit de Meloni. La pre­mier, cofoia, el mateix dia que se sabia que el govern argentí dei­xava sense medi­ca­ments gran part dels jubi­lats del país, molts d’ells obli­gats a tor­nar a tre­ba­llar amb vui­tanta anys per sobre­viure, va asse­gu­rar que Milei és un refe­rent i li va rega­lar la ciu­ta­da­nia ita­li­ana.

Si res no can­via, el món es diri­geix cap a un agreu­ja­ment dels dese­qui­li­bris soci­als i econòmics men­tre es reta­llen drets que han cos­tat dècades de llui­tes, com ara la sani­tat pública, l’avor­ta­ment, el dret a tenir una pare­lla del mateix sexe, a la lli­ber­tat d’expressió... Drets i lli­ber­tats que a Itàlia, com a l’Argen­tina, recu­len de forma alar­mant. Això és exac­ta­ment el que passa quan l’extrema dreta, sem­pre al cos­tat dels més forts, arriba al poder: que el con­junt de la soci­e­tat esdevé menys lliure i més pobra.